08 maig 2017

L’ensorrament econòmic de Puerto Rico

Aquest blog ja ha avisat els lectors dues vegades sobre l’imminent perill de desastre financer al Territori No-Incorporat de Puerto Rico, que és una denominació política nord-americana per colònies. Vol dir no-incorporat a la Unió com a Estat. El seu nom official imposat per la potència colonial en l’Anglès original és Commonwealth (Comunitat) of Puerto Rico>. El primer governador de l’autogovern ho va traduir amb permís de Washington com a “Estado Libre Asociado”, un nom sense significat triat per fer mal als independentistes que no vol dir res però ha enredat molta gent. Tenen un deute intractable, de quantitat poc clara, potser 120 mil milions de dòlars (ara diuen 70), estan amenaçats d’embargament judicial de tota la propietat i diners del govern, estan obligats a apujar els impostos contínuament mentre els residents empobrits perden la feina i no poden ni menjar ni viure decentment. L’atur, la desesperació, l’emigració i la ràbia s’estenen per l’illa. És probablement pitjor que el que va passar a Grècia.

Politica Colonial
La classificació política de PR va ser un problema des del primer moment de l’adquisició de colònies pels EUA com a conseqüència de la guerra del 1898 i ningú sabia què fer de Cuba, Puerto Rico, les Filipines, Guam i moltes altres illes. Dues sentències del Tribunal Suprem ho van aclarir al començament del segle XX establint una nomenclatura que persisteix. La paraula “colònia” no s’usa. Els residents de les colònies no són ciutadans dels EUA sinó nacionals. El Congrés ho va acabar d’aclarir: els anomenats nacionals no podien participar als vots federals ni són membres de la Unió ni havien de pagar impostos federals, però tenien dret a la defensa i representació diplomàtica nord-americanes i esdevenien immediatament ciutadans amb plenitud de drets quan abandonaven l’illa i s’establien a un estat nord-americà. I els faltava molt l’ajut ecòmic que els estats incorporats a la Unió reben. Per molts anys els porto-riquenys havien emigrat a Nova York; en l’actualitat van sobretot a Florida del Nord, a la regió d’Orlando, on sembla que hi ha molta feina.

En els anys 50′ el President Eisenhower i el Congrés sota pressió del Comitè de Descolonització de l’ONU va fer dues coses: 1) van atorgar a PR un nivell considerable d’autogovern amb una Constitució que era una mena de constitució genèrica dels estats nord-americans, sense les referències a la Unió que no pertocaven; 2) van establir un programa d’ajut econòmic anomenat “bootstrap“, que no els regalava diners però atorgava una exempció fiscal absoluta amb accès al mercat interior americà a qualsevol companyia que s’establís i obrís fàbriques a PR. Va resultar en un període de prosperitat sense precedent però el Govern de PR no sembla haver considerat que aquest tipus de lleis fiscals americanes en general expiren automàticament als 10 anys. Calia preparar-se i no ho van fer.

El desastre i les seves causes
El propietari d’un petit cafè restaurant prop de la Universitat de PR ho explicava a un periodista del NY Times: els estudiants no venen al seu negoci perquè no tenen diners; ell perd diners, ha d’acomiadar empleats i ja no pot comprar dels seus proveïdors, que en torn no poden comprar res dels agricultors. I quan els afectats volen comprar menjar, troben preus impossibles i així és com l’espiral es posa en marxa.

Quan hom s’interroga sobre la causa del desastre, que molts economistes ja van vaticinar en 2007, és difícil ignorar el mal govern, la incompetència i corrupció de sectors importants de la classe política. El mateix governador actual és fill d’un governador previ que va presidir sobre una administració escandalosament corrupta. Un nou polític elegit arribava envoltat d’un núvol de protegits que demanaven entrar a l’administració amb sous extravagants i poca feina. Oferien millores socials electoralistes que no es podien permetre. Hi havia robatoris. Els municipis seguien resolvent tranquil·lament els dèficits anuals amb l’emissió de noves obligacions sense confrontar els problemes. Veient que el govern ja no podia vendre obligacions, a algú se li va acudir una idea genial: oferir obligacions contra no pas la caixa general sinó garantides per impostos i ingressos específics i identificats (!!!) Mentre tant tot es deteriorava. No feien arreglar les centrals hidroelèctriques ni les centrals d’electricitat: la gent normal paguen cada mes centenars de dòlars pel llum. L’assegurança de malaltia, caríssima en l’actualitat, serà terminada l’any vinent per falta de pagament del govern. Les pensions no estan garantides. Han tancat 180 escoles i retallat els sous dels mestres. El subsidi a la Universitat ha estat reduït brutalment. Els impostos i els preus pugen cada dia. Els joves naturalment emigren als EUA com és el seu dret deixant enrere els ancians i jubilats. I moltes coses més. Els ciutadans no semblen creure que aquesta vegada la crisi pugi ser superada. Tothom a la Florida!

Reaccions. El problema de no ser un estat
El nou governador Rosselló va prendre possessió del càrrec en gener i amb l’ajut del representant sense vot que tenen a Washington, va aconseguir cridar l’atenció del President Obama. La llei i la Constitució Federal dóna al Congrés l’autoritat de fer qualsevol cosa necessària als territoris no-incorporats, sense haver-se de preocupar ni de la Constitució local ni de les lleis de PR. Degut al menysteniment que senten i les seves preocupacions fiscals, es van negar a donar ni un cèntim, però van aprovar una llei anomenada PROMESA que establia una Junta Supervisora de set membres nomenada pel President per imposar per damunt del govern de PR totes les mesures necessàries. Una de les disposicions (o lleis?) de la Junta fou imposar a tothom un moratori fins aquest mes de maig, que és la raó per a qual, arribat el maig, PR ha declarat la suspensió de pagaments en previsió de les querelles judicials imminents que prendrien literalment el pa dels pobres i tota la propietat del govern. La Junta de Supervisors  havia estat considerada colonialista i fou molt mal rebuda per tothom i el 1 de Maig hi va haver manifestacions amb violència pels carrers.

Als EUA la bancarrota de ciutats i fins i tot estats està prevista i tolerada i es pot superar gràcies a les garanties de l’anomenat Capítol 9 de la llei federal de bancarrotes. Segons aquesta llei, l’entitat que no pot pagar pot anar al jutge i convèncer-lo que han preparat un pla de reorganització que podria tenir èxit, només que els cal protecció contra els vells creditors, donant prioritat de repagament als préstecs nous (que sense això ningú els concediria) i manant als anteriors negociació per reduir el deute (70 cèntims per 1 $ és un resultat freqüent).

És això el que demanen els porto-riquenys PERÒ la llei federal de bancarrotes prohibeix explícitament als territoris no incorporats fer ús d’aquest recurs. Diu el Congrés republicà que seria una forma de robar i que prefereixen que els judicis tirin endavant. Cal donar una lliçó a aquests hispans. I així estem.

Ningú sap com acabarà la tragèdia però a molts ens sembla que hi hauria d’haver un límit a allò que el Congrés i Govern dels EUA poden tolerar a un territori seu. Si vol, el Congrés podria fer una excepció i tolerar per llei el Capítol 9. Ningú està segur que això passi. Hi ha qui especula amb dues possibilitats: que el Congrés faci de PR un estat o que li atorgui la independència, coses que semblen poc probables. Si PR fos independent, podria sol·licitar diners del Fons Monetari Internacional, però caldria que els polítics aprenguessin més responsabilitat.

Joan Gil

PS1: En aquest moment el cas sembla ser tan complicat que les notícies que surten als diaris provoquen confusió. La bancarrota fou aprovada i presentada al jutge per la Junta de Supervisors perquè els acreedors es negaven a negociar. Els diaris diuen ara que el deute són només 70,000 milions però hi ha un embolic amb obligacions primàries i subordinades i sobretot el problema amb les obligacions garantides per un impost i els judicis per aquesta raó que ja hi ha contra tothom. Tenien els polítics dret a firmar una cosa així? Semblava com si el govern de PR estigués recollint impostos imposats per gent estrangera. Hi ha advocats que volen ficar a la presó els culpables. Alguns diuen que el deute total podria arribar als 17,000 millions de $ i que ni en 10 ni en 15 anys es podrien  repagar.

PS2: Ahir 17 de maig una jutgessa va obrir oficialment el procés judicial de la suspenció de pagaments del territori. Els advocats de PR van explicar que només hi havia diners per pagar 1/4 de la quantitat anual que exigeixen els bancs i fons d’inversió. A la jutgessa li va semblar que la situació és tan caòtica i entremaliada que ningú coneix de segur la magnitud exacta del deute. Algunes veus del poble de PR van expressar desengany, desesperança i molta amargor. La jutgessa va determinar que el procès davant seu duraria com un any o any i mig. També va exigir que els acreedors es presentessin per fer-los entendre el problema i començar a negociar si era possible. Per ara no hi ha indicacions que el Congrés dels Estats Units estigui disposat a atorgar a PR el famòs Títol 9 de la llei federal de bancarota. Així estem.

PS3: Com de costum, els mitjans no es preocupen gens de la situació a PR. Només el NYTimes acaba de publicar un article sobre la situació i els desordres a la Universitat de PR, que era l’orgull del país i havia assolit un nivell considerable. (Jo hi vaig anar fa molts anys a mirar-me un càrrec de Chairman a la Facultat de Medicina). Gràcies a aquesta institució hi havia a l’illa un nivell científic i tècnic atractiu pels inversors. El desastre actual és molt gran. S’han tancat molts programs, perdut professors i serà pitjor: la Junta de Supervisors que sembla estar a Nova York ha manat que tallin el pressupost per la meitat. Estan apujant el preu de les matrícules oferint cada dia menys. Fins i tot el Governador ha protestat.

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*