Els EUA són diferents

Fa una setmana, l’equip “Commanders” de la capital dels Estats Units es va presentar a Madrid a fer una exhibició (de futbol dolent i perdedor contra un equip tan modest com Miami). Cal recordar que als EUA la paraula “football” es refereix exclusivament al futbol com fan equips com ara els Commanders, mentre que el nostre futbol es diu “soccer” tret de l’Anglès. Aquest football consisteix en veure com un equip amb jugadors vestits com si anessin a la lluna aconsegeix prendre la pilota a l’adversari utilitzant col·lectivament l’equip, les mans, les tirades per terra, les piles de jugadors. Utilitzen un baló en forma de meló inflat amb aire i poden jugar amb les mans, els peus, el cap o tot el cos (hi ha regles). Guanya qui aconsigueix ficar la pilota més sovint darrere la línia terminal de l’altre. Si l’equip que acaba de llençar la pilota la perd a un adversari, aquest té el dret d’atacar enlloc de l’equip perdedor i esdevé atacant, que és exactament allò que passa sempre als Commanders i per això perden tots els partits. Aconseguir-ho dona 6 punts però si un xut additional entra a la “porteria” és un punt extra i l’acció és un “touchdown” Per un xut sense touchdown dirigit a la “porteria” es guanyen 3 punts. El partit dura molta estona degut als aturs després de les topades freqüents de molts jugadors. Aquest futbol ha esdevingut el primer esport dels EUA, relegant el béisbol a segona plaça. I el bàsquet a tercera.

I qui són els Commanders (“Comandants” en Català)? Esportivament, fins ara no són gran cosa, perquè deixen caure a terra en mans de l’elenemic moltes pilotes que haurien hagut de ser seves. A Madid fou la 5na vegada consecutiva on rebien per haver perdut massa pilotes. Van tornar als EUA amb 5 derrotes per recollir aviat a casa la sisena (i potser avui la setena, qui sap). Ui, si el Barça fes el mateix!

La qüestió del nom potser és interessant, perquè és nou. Abans es deien “Red Skins”, Pels Rojes de Washington, que va durar molts anys ignorant les protestes de tots els indígenes locals i allunyats, que trovaven el nom insultant i ofensiu. Després de moltes protestes i articles de diari, un nou propietari va accedir a obrir el tema parlant amb tothom. Va acceptar al final el nom Commanders, Comandants en català, potser perquè agradava als molts militars que tenim aquí. El nom ha estat ben triat i molt acceptat. Sembla que els indis han quedat satisfets. L’equip segueix jugant a un estadi petit i dolent a un suburbi de Washington, ja a l’estat veí de Maryland (on aquest veí jambé resideix) Estan a punt que construir un nou estadi ja dintre del Districte de Washington, que trigarà 3-4 anys. En Donald Trump ja ha anunciat que l’estadi s’anomenarà “Estadi Donald J Trump”. Potser caldria recordar que l’estat veí de Virgínia va intentar desesperadament rebre i construir el nou estadi. Fins i tot va arribar al límit de prometre una nova línia del metro de Washington que hauria arribat fins la porta del no estadi! Cal recordar que els equips juguen sota la direcció d’una assemblea de propietaris que poden manar com vulguin i no estan sujectes a cap autoritat superior o política. Hi ha guanyador amb copa cada temporada (el “Superbowl”) però no hi ha descensos perquè l’organització està tancada. çSovint els equips són propietat individual d’algun senyor molt ric.

PERSONALMENT aquest joc no m’ha agradat mai. El meu problema pitjor és que és violent i demana topades individuals i aggressions que poden ser greus, i ho són. Prefereixo sempre el “baseball”, béisbol, d’origen local, sense joc violent o només molt rarement un jugador és ferit per una pilota. Però molts juguen amb un casc molt bo.

Joan Gil

Tags: American Football, commanders, Washington DC

És la capital verdadera del món i el món l’anomena Washington, però els que vivim al voltant en diem sempre “el Districte” o “DC” (per Districte de Colúmbia). Ha tingut sempre una història dura i complicada, generalment entre inacceptable i poc satisfactòria.

Durant la Guerra Revolucionària el Congrés (i per tant la capital) estava a Filadèlfia, PENNSILVÀNIA. Però després de la guerra soldats que havien derrotant els anglesos es van sublevar i van tancar la casa del Congrés amb els diputats dintre fins que els paguessin els sous. El Congrés va demanar auxili al govern de Pennsilvània, però al governador li va semblar que els sublevats tenien raó i no va voler intervenir. Els Srs Congressistes van aconseguir fugir, però la classe política va decidir que allò no tornaria a passar i que construirien una nova capital a un lloc rural poc habitat, i així ho va manar la Constitució Federal del 1787, encara en vigor.

El Districte despres de perdre el territori de Virginia

Durant els gairebé 10 anys que va durar la Confederació de 13 estats independents original (que fou un desastre total) la capital fou Nova York, però els sudistes van fer saber que ells a NY no hi anaven i prou. El primer President de la Unió triat segons la Constitució va prendre possessió a NY però aviat Filadèlfia va tornar a esdevenir breument la capital provisional. Fou el primer President, George Washington, qui va triar un petit terreny pantanós de cent milles quadrades entre Maryland i Virgínia a la confluència dels rius Potomac i Anacostia, prop de la seva hisenda. Al territori hi vivien molts indígenes de dues tribus diferents que acabarien perdent-ho tot. Es tractava de bastir el Districte de Colúmbia, un lloc petit on també es fundaria una nova ciutat pel Govern, que va acabar essent anomenada Washington DC. Ja fa molts anys que Washington omple tot el Districte.

El Dret al Vot Esdevé un Drama

El Cens d’aquest any en marxa probablement indicarà que el Districte té entre 700 i 800,000 residents. Dissortadament no gaudeixen encara dels mateixos drets com els altres ciutadans nord-americans.

El país no és un estat unificat sinó una unió d’estats ja no independents però sempre sobirans i l’elecció de càrrecs federals la fan els ciutadans exclusivament a través dels seus estats. El problema és que com que el Districte no era ni és cap estat, els seus residents no podien votar res ni auto-governar-se. I això com a càstig per viure a la capital!

Al començament els primers residents podien anar a votar sigui a Maryland o a Virgínia, cosa que el Congrés va terminar amb l’Acta Orgànica del DC de 1801, tallant els lligams als estats veïns. El Districte esdevenia exclusivament federal. I els residents havien de pagar impostos però havien perdut tots els drets polítics.

Les Desgràcies Empitjoren

L’any 1812 fou terrible. Degut a un abús comercial del creixent Imperi Britànic, el President Madison absurdament li va declarar la guerra. Encara no hi havia exèrcit protegint la capital i un grapat de soldats britànics va desembarcar a la costa de Maryland marxant cap al Districte amb males intencions. Heroicament el President Madison en persona els va plantar cara amb una milícia a Bladenburg, un suburbi a Maryland que segueix existint, i va acabar molt malament, però en Madison va salvar la vida i la llibertat. Els britànics van entrar al Districte destruint, cremant i robant-ho tot tant a la Casa Blanca com a tots els edificis notables de la ciutat. Després es van tornar al vaixell a fer la guerra a altres llocs

Pocs anys després Virgínia que havia contribuït al Districte originalment unes 40 milles al voltant de la ciutat d’Alexandria (un mercat d’esclaus molt important)  les va reprendre. El Districte amb la ciutat de Washington que anava creixent va perdre prop d’1/3 de superfície i va quedar reduït al territori cedit per Maryland. Per això el perímetre final seria un quadrilàter trencat.

La població seguia augmentant però els ciutadans  vivien a una colònia sense drets polítics.

Petites Millores

La situació era vergonyosa i insostenible. L’any 1961 finalment el Congrés va escriure l’esmena constitucional XXIII, aviat ratificada pels estats: els ciutadans del DC podrien votar pel President! (però res més). El President és elegit cada quatre anys per un Col·legi Electoral, els membres del qual són triats pels ciutadans dels seus estats. El nombre de membres és el total de representants que l’estat té al Senat (sempre dos per estat) i a la Cambra de Representants (depenent del nombre de ciutadans amb un mínim d’1 per estat). L’esmena constitucional establia que el Districte elegiria tants electors com l’estat que en tingués menys, que evidentment és tres. I així anem, amb tres electors.

I d’autogovern què? No hi havia cap alcaldia elegida ni consell municipal, sinó tres dirigents nomenats pel dit pel Congrés. En 1973 finalment el Districte obtingué del Congres un grau limitat d’autogovern. Podrien elegir alcalde i consell municipal però quedaven sotmesos a l’autoritat final del govern federal i el Congrés que podia fer o desfer allò que volgués (com passa a Catalunya) i com acabem de veure ara, quan Trump absurdament va fer venir soldats federals al Districte a maltractar els manifestants pro-negres contra la voluntat de l’alcaldessa Bowser, cosa que cap estat va voler tolerar i que va avergonyir a membres de les forces armades.

I de tenir representants al Congrés, què? Estan igual que a Puerto Rico o Samoa Americana: no en tenen cap. Segons la Constitució l’únic remei seria que el Congrés fes del Districte un nou estat, el 51è. Això no requeriria cap esmena constitucional perquè ja s’ha fet moltes vegades. Els estats originals que van fundar la Unió eren 13 i ara en son 50! Ho veurem? El Partit Democrats està a favor i el Republicà en contra. Hi ha qui diu que és una qüestió racista, perquè la majoria de washingtonesos son negres (potser degut a la gentrificació ara han baixat al 46%). Qui sap, però una altra motivació molt forta és que la ciutat vota sempre de forma progressista o sigui que els Demòcrates en guanyarien per sempre dos Senadors federals i un representant a la Cambra Baixa. Això s’ha discutit molt per moltíssims anys, ja. Ara els Demòcrates ho tornen a estudiar. Però ja veurem.

Joan Gil

Tags: Autogovern de DC, congrés dels EUA i DC, Washington DC

Quan vaig encetar aquest blog en 2008 vivia a la Upper East Side de Manhattan, després em vaig mudar a Fort Worth, a l’àrea metropolitana de Dallas, Texas, i ara he esdevingut un resident de Bethesda, situada a l’estat de Maryland, un dels suburbis més importants de Washington DC, la capital federal dels EUA. Escric aquesta pàgina perquè aquesta ciutat tan important és poc coneguda i entesa a Europa.

DC vol dir District of Columbia que és més o menys el nom donat al nou lloc per la Constitució del Segle XVIII que encara ens governa. Tots els locals es refereixen a la capital com a Districte o simplement DC; només els forasters i els diaris en diuen Washington.

 El DC fou concebut pels pares fundadors com una mena de County (districte) separat de tots els estats que contindria la Ciutat de Washington com a capital federal. En els nostres dies Washington omple àmpliament tot el territori del Districte i els llocs principals històrics, com la Casa Blanca, Capitoli amb les dues cambres del Congrés Federal, (que per costum no es diu Congrés Federal sinó Congrés dels Estats Units), i la majoria de Departaments (ministeris) federals. Gairebé tots estan al voltant de la Mall, una mena de llarg parc que s’estén del Capitoli fins al Monument de Lincoln i conté a l’El·lipse l’obelisc dedicat a Washington i la gran piscina longitudinal (reflecting pool), a més de l’Smithsonian amb molts grans museus, gairebé tots gratuïts, i molts monuments històrics i recordatoris. La Casa Blanca està a prop, a la Pennsylvania Avenue, concebuda originalment com una mena de Champs Elysees o Passeig de Gràcia, en els nostres dies dissortadament tancada i protegida per una tanca que ara estan substituint per una altra de més alta (i electrònica) i mesures de seguretat, al meu parer indignes d’una democràcia. Li haurien de dir Ciutat Prohibida, com a Pequin, només que a Pequin els turistes la poden visitar. Fa molts anys, la Casa Blanca també es podia visitar en part a certes hores i jo de fet vaig poder visitar l’Oficina Oval en temps del President Nixon, centre oficial del poder nord-americà, com si fos una mica el melic del món. A Nixon no li agradava i treballava a un altre lloc. Ara moltes coses han empitjorat. Almenys hi ha un Metro i un servei d’autobusos bastant bo. I un tràfic automobilístic infernal.

Molts ciutadans d’aquesta nació tan gran se senten obligats a visitar la capital almenys un cop a la vida, cosa molt bona per al turisme. De fet, la visita a Washington és un dels viatges preferits pels nois i noies que es graduen al final de la High School. A Europa l’interès turístic ha estat sempre més limitat, però no pas a Àsia, sobretot a la Xina i el Japó. De fet una de les atraccions turístiques principals amb milions de visitants, és el floriment anual dels cirerers (cherry blossom festival) que atrau gentades molt grans. Els cirerers en questió es troben al voltant del Tidal Basin, una mena de pantà artificial a l’est de la Mall que connecta el Riu Potomac amb el Canal de Washington. Als seus bancs a més dels cirerers hom pot visitar els monuments a Martin L King, al President Thomas Jefferson, probablement el més gran dels pares fundadors, i al President Franklin Roosevelt, l’aristòcrata d’esquerres elegit President quatre vegades que va acabar amb la gran recessió i va guanyar la II Guerra Mundial. El floriment tan esperat té lloc entre la darrera setmana de Març (el 25 de Març és el dia més freqüent en anys normals) i la primera d’Abril. Aquest any degut al Coronavirus, ja veurem què passarà amb el turisme. Altrament hi ha una gentada impressionant i un tràfic encara pitjor de de costum. El passeig al voltant del Tidal Basin és bastant considerable. Cal caminar molt.

El govern federal no hi cap dintre del Districte i per això s’ha estès pels dos estats veïns, Maryland al nord i Virgínia al sud. El Districte de Columbia  tot sol té uns 700.000 habitants. L’àrea metropolitana de Washington és difícil de definir però probablement arriba als sis milions de residents i els suburbis podrien sobrepassar el milió i mig. El Pentàgon, la CIA, el Cementiri Nacional d’Arlington, i la Base Militar de Fort Myers on està el Cybercommand nord-americà de Fort Myers, que son els guerrers de l’internet (projecte conjunt de la National Security Agency i el Pentàgon) i moltes altres agències estan a Virgínia; en canvi a Maryland tenim el NIH (National Institutes of Health), la Facultat de Medicina militar, el gran Hospital Militar Walter Reed i el Navy Hospital, on el President es fa cuidar (tots tres a Bethesda a quatre passes del meu pis), la Food and Drug Administration, i la seu central de la famosa National Security Agency (NSA). A Baltimore, també a Maryland,  una ciutat molt històrica que ha esdevingut gairebé un suburbi de Washington, hi ha l’Assegurança Mèdica dels Ancians i de la Beneficència (Center for Medicare and Medicaid), la Seguretat Social (que només paga pensions però no té res a veure amb l’assegurança de malaltia) i l’agència tributària federal (IRS=Internal Revenue Service). Abans deien que hi tenien tots els superordinadors, però ara es veu que han emigrat a una Cloud al cel. A més hi ha el Goddard Center que sembla controlar les missions espacials, encara que ningú sembla entendre-ho.

La majoria d’agències federals a Maryland estan al Montgomery County, com la meva Bethesda, que és un lloc curiós: molt pocs centres urbans estan incorporats, que vol dir que no son ciutats ni tenen govern municipal propi. Bethesda, com la majoria dels altres llocs de Montgomery County, només és un centre urbà sota l’administració de Montgomery County que ho fa tot: policia, bombers, carreteres, tràfic… Tothom està encantat. Ens estalviem impostos excessius, alcaldes corruptes i política local. Bethesda només és un agregat urbà amb uns 5 o 6 números d’adreça postal, però no és cap ciutat. Mentre tots els estats han d’estar dividits en counties amb un cert nivell d’autogovern, els ciutadans no tenen cap obligació d’incorporar-hi ciutats, ni falta que fa.

La idea de construir una capital separada a un lloc llunyà amb pocs residents (en aquells temps) es deriva d’un incident que va tenir lloc a Filadèlfia, la ciutat que servia de capital dels rebels durant la guerra revolucionària que va conduir a la independència. Va passar poc després de la guerra. Unitats de l’exèrcit a punt de ser acomiadats es va estacionar a la perifèria del lloc on es reunia el Congrés (Independence Hall a Filadèlfia en els nostres dies) exigint pagaments. El Congrés va demanar auxili a un dirigent militar, el qual es va posar al costat dels insurrectes i els congressistes van haver de fugir una mica vergonyosament.  Durant la Revolució, el Congrés havia aprovat una Constitució Confederal que a l’article 2 dels Articles de Confederació reconeixia que les 13 colònies en guerra contra la monarquia anglesa havien esdevingut estats sobirans independents. Era una mica com la Unió Europea, però sense lligams econòmics. El Congrés estaria a Nova York i el President del Congrés seria cap d’estat. Va ser tot un desastre molt gran, amb conflictes comercials i territorials freqüents, però sobretot el problema era que els estats es negaven a pagar res al govern confederal de Nova York i a més els sudistes es negaven a anar a NY per res. Va acabar molt malament amb un incident doble: el govern confederal no tenia prou ingressos per retornar els diners de préstecs obtinguts a Europa per finançar la guerra i al mateix temps una insurrecció absurda va tenir lloc a Massachusetts i ni el govern d’aquest estat ni el confederal tenien un exèrcit per defensar l’estat (es va acabar gràcies a una milícia voluntària finançada per ciutadans rics). En aquest moment els pares fundadors van fer un esforç heroic per dur tots els estats a Filadèlfia a fer una Convenció Constitucional, enderrocar el règim confederal i substituir-lo per un règim federal amb un govern de debò i una Constitució aprovada unànimement pels 13 estats fundadors. Miraculosament, ho van aconseguir i va sortir molt bé. Aquí estem dos segles i mig després. Aquesta Constitució definia molt bé els drets individuals i deixava gairebé tot el poder intern en mans dels estats. Algú deia que el govern dels Estats Units només s’havia d’ocupar dels correus, la política exterior i les finances. Amb el temps, aniria ampliant rel seu poder.

Els autors de la nova Constitució es van inventar una nova capital al Districte de Columbia perquè la història de l’assetjament del Congrés a Filadèlfia I la fugida dels congressistes no es pogués repetir mai més. Com que no hi veien gaire residents permanents, no se’ls va acudir mai atorgar al Districte el mateix dret a l’autogovern i vots federals que tenien els estats (llegiu el pròxim apunt sobre com va anar). El lloc precís va ser triat per pel primer President federal George Washington prop de l’indret on tenia la seva hisenda, a la confluència dels rius Potomac i l’ara anomenat Anacostia, situat a la frontera dels dos estats sudistes de Maryland i Virgínia, entenent que tant Maryland (que hi tenia un port navegable des de l’Atlàntic pel riu Potomac a la ciutat de Georgetown, actualment un barri de Washington) com Virgínia (que hi tenia una ciutat anomenada Alexandria amb un gran mercat d’esclaus) donarien territori. Tots dos estats van accedir a cedir el territori. Les dimensions màximes exigides per la Constitució serien 100 milles quadrades (una milla equival a 1.6 qm). Com sembla natural i per tal de fer-ho senzillament, els constructors van designar un quadrilàter de 10 milles a cada costat a cavall de Maryland i Virgínia, i van posar fites frontereres (que encara existeixen) marcant el territori, que semblava un diamant girat 45 graus. Gairebé cent anys després, poc abans de la Guerra Civil Virgínia va exigir que li tornessin tot el territori cedit. Els residents, sobretot d’Alexandria, havien fet un referèndum que ho exigia. La raó oficial era que els federals estaven construint edificis de govern i monuments només a l’antic territori de Maryland i que els residents d’origen virginià se sentien menystinguts. La realitat, diuen alguns historiadors, era que el Congrés estava discutint no pas encara prohibir l’esclavatge sinó els mercats de compra-venda d’esclaus dels que vivia molta gent a Alexandria. El Congrés no tenia el dret d’exigir-ho a Virgínia, però sí al Districte. Així és com el Districte va acabar sent irregular, com un diamant trencat. En qualsevol cas, poc a poc, les oficines, laboratoris i bases militars del govern federal es van anar estenent pels suburbis tant a Maryland com a Virgínia, avui en dia connectats tots pel metro i per moltes autopistes i ponts i tothom sembla estar content.

Fins la pròxima

Joan Gil

Tags: Bethesda, Constitucio dels EUA, district of Columbia, Washington DC

Fa uns dies vaig anar a la capital federal a visitar la família i es va donar el cas que era també el temps del famós festival anual dels arbres cirerers florits japonesos que atrau turistes de tot el món. Els arbres florals estan alineats a la National Mall (entre el Congres i el Monolit de Washington) i al voltant del Tidal Bassin, on es troben els monuments mes importants als herois, a les fetes i batalles dels EUA. Vaig aprofitar l’oportunitat per mirar-me i fotografiar els escrits permanents que es veuen en públic pels carrers en lletres grans, considerats tan importants que els ciutadans els han de veure i recordar cada dia, i que tenen significat per a la Catalunya torturada dels nostres dies.

Potser algú dirà que el govern americà no ha estat sempre tan exemplar com les inscripcions farien pensar. Jo respondria que en un sentit la política es com la religió: hi ha hagut sempre més pecadors que sants, pero els principis no canvien i la gent acaba tornant-hi i fins i tot  proselitzant. Per això estan escrits pel carrer, perquè ningú els oblidi.

A Constitution Avenue

 Està escrit en lletres molt grans a la paret d’una institució pública al barri del govern prop de la Mall. Vet aquí que diu:

El Congrés no farà cap llei limitant l’establiment d’una religió o prohibint la seva pràctica, o limitant la llibertat d’expressió de la premsa o el dret del poble a reunir-se pacíficament i demanar del govern la resposta als seus greuges.

Cap jutge, cap periodista, cap ciutadà té el dret d’oblidar-ho. Abans de començar la Revolució en 1776, el Congrés Continental havia enviat a Londres un memorial de greuges (Impostos excessius, restriccions al comerç, govern autoritari sense representació local). Sa Majestat a Londres se’n va fotre sense molestar-se a respondre. Ho va pagar car.

El gran Thomas Jefferson

Tom  Jefferson fou probablement l’home més important  en la història de la nació, l’autor de la teoria política en què tot està basat. No era tan impressionant en vida com el monument fa creure. Fou un latifundista a Virginia i es va casar bé esdevenint potser l’home més ric de tot Virginia.  Llegia molt i tenia molts llibres. Sabia de tot: era un escriptor, un estudiós, un intel·lectual, un arquitecte, un biòleg, un polític. Era una mica petit, no gaire simpàtic i parlava malament amb veu massa fina i només els que el coneixien el prenien seriosamlent. Es va ficar a comitès i impressionava sempre amb la seva comprensió, lògica i sentit comú. Aquell estiu de 1776 el Congres va decidir escriure la Declaració d’Independència i van donar l’encàrrec a John Adams, el més important desprès del General Washington. Adams no s’ho va pensar gaire i va passar en l’acte l’encàrrec a Tom Jefferson, que va escriure una obra mestra, dient que és evident que tots els homes naixem iguals (volia dir que no ens cal per res tenir reis ni aristòcrates), expressava sentiment per haver de trencar amb el Regne Unit no obstant els llaços i lligams explicant les raons. Jo no em perdo mai l’oportunitat de visitar l’Arxiu dels EUA on els originals de la Declaració (1776) i de la Constitució (1787) estan exposats (no deixen fer fotos) i hom veu com els nens d’escola i els grans s’ho miren amb la mateixa emoció. La revolució i la constitució havien donat drets a tothom, sense prohibir res.

En Tom havia estudiat texts polítics teòrics que ningú havia posat en força mai a cap país i els va adaptar a la nova realitat i esperit americans de forma meravellosa. El poder de l’estat sobre els drets que els individuals tenien el preocupava molt. No s’havia de permetre una reproducció de la monarquia. Va establir per primera vegada el principi de govern de la república per elecció secreta universal, que no existia enlloc, drets individuals a la llibertat fortíssims, la independència del poder judicial, els drets dels acusats que només han de sotmetre’s a judici quan un gran jurat civil ho mana, dret a ser jutjat per ciutadans iguals que l’acusat, fiscals i jutges generalment elegits pel poble que depenen administrativament del govern pero apliquen la llei independentment sense haver d’obeir-lo, dret d’apel·lació, respecte a les llibertats establertes per la Constitució. Tot això eren teories intel·lectuals que ningú havia posat en força.

Politicament, fou una mica marruller i truculent amb massa enemics, però al final va esdevenir President dels EUA i amb la compra inesperada de l’immens territori de Louisiana, que Napoleó acabava de prendre d’Espanya, va establir per sempre què esdevindrien els EUA.

Permeteu-me traduir que diu la cita de Jefferson que el lector si té bona vista veurà escrita a la paret a l’esquerra de la imatge:

No estic a favor de fer canvis freqüents en les lleis i constitucions, pero lleis i institucions han de seguir de prop el progrés de l’enteniment humà a mesura que esdevé més desenvolupat, mes il·luminat quan nous descobriments es fan, noves veritats són descobertes i els costums i opinions canvien amb el canvi de circumstàncies. Les institucions també han d’avençar per adaptar-se als temps. Demanar a un home que es posi el mateix abric que duia quan era un noi seria igual com voler que una societat civilitzada restes per sempre sota el règim d’ancestrals bàrbars.

El web del congres de Madrid ensenya que hi ha hagut a l’estat ja 8 Constitucions, ignorant la de la República Federal Española (Primera República), però cap va disfrutar de l’adhesió tan entusiàstica del Sr Rajoy Brey per la dubtosa constitució de 1978. Jo crec que Jefferson no hi hauria estat gens d’acord. Antecessors barbàrics? No m’estranyaria.

Parla Franklin Delano Roosevelt

El Emonument mes gran i espectacular al Tidal Basin és el de Jefferson, molt merescut, però al costat seu hom troba el del segon Roosevelt, antic governador de Nova York i paralitzat per la polio a una cadira de rodes, elegit 4 vegades President (ara els terminis estan limitats a 2), que va acabar amb la Gran Recessió i va morir deixant la II Guerra Mundial ja gairebé resolta. Era un aristòcrata amb pocs diners molt d’esquerres, creador de la Seguretat Social i molts drets, potser l’únic President progressiu que la nació ha tingut. Vet aquí la traducció

Hem de guardar escrupolosament els Drets Civils i les Llibertats Civils de tots els ciutadans, siguin qui siguin. Recordem que qualsevol opressió, qualsevol injustícia, qualsevol odi, és un atac a la nostra civilització. 

No m’estranyaria que el Gobierno prohibís als ciutadans que llegeixen anglès venir aquí a veure coses tan subversives. Fa pensar massa en els nostres presos polítics.

Al Cementiri Militar Nacional d’Arlington

Està situat naturalment a la ciutat d’Arlington, estat de Virginia, prop del Pentàgon pero hi arriba el metro de Washington (com hi arriba també al Pentàgon).

Aquesta foto ensenya el mast original del vaixell Maine, enfonsat al port d’Havana després d’una explosió, cosa que va originar la guerra del 1898. Després de la desfeta d’Espanya, fou recuperat i arreglat pels estatunidencs i plantat a Arlington envoltat per les tombes dels mariners i soldats morts. Recordeu el Maine, deien sempre els diaris exigint la guerra per alliberar les restes de l’Imperi espanyol com Puerto Rico, Cuba i les Filipines.

Joan Gil

Tags: Blooming Cherry Trees, Franklin Roosevelt, Maine, Tom Jefferson, USA Constitution, Washington DC