15 juny 2020
Les Desventures de Washington DC
És la capital verdadera del món i el món l’anomena Washington, però els que vivim al voltant en diem sempre “el Districte” o “DC” (per Districte de Colúmbia). Ha tingut sempre una història dura i complicada, generalment entre inacceptable i poc satisfactòria.
Durant la Guerra Revolucionària el Congrés (i per tant la capital) estava a Filadèlfia, PENNSILVÀNIA. Però després de la guerra soldats que havien derrotant els anglesos es van sublevar i van tancar la casa del Congrés amb els diputats dintre fins que els paguessin els sous. El Congrés va demanar auxili al govern de Pennsilvània, però al governador li va semblar que els sublevats tenien raó i no va voler intervenir. Els Srs Congressistes van aconseguir fugir, però la classe política va decidir que allò no tornaria a passar i que construirien una nova capital a un lloc rural poc habitat, i així ho va manar la Constitució Federal del 1787, encara en vigor.
El Districte despres de perdre el territori de Virginia
Durant els gairebé 10 anys que va durar la Confederació de 13 estats independents original (que fou un desastre total) la capital fou Nova York, però els sudistes van fer saber que ells a NY no hi anaven i prou. El primer President de la Unió triat segons la Constitució va prendre possessió a NY però aviat Filadèlfia va tornar a esdevenir breument la capital provisional. Fou el primer President, George Washington, qui va triar un petit terreny pantanós de cent milles quadrades entre Maryland i Virgínia a la confluència dels rius Potomac i Anacostia, prop de la seva hisenda. Al territori hi vivien molts indígenes de dues tribus diferents que acabarien perdent-ho tot. Es tractava de bastir el Districte de Colúmbia, un lloc petit on també es fundaria una nova ciutat pel Govern, que va acabar essent anomenada Washington DC. Ja fa molts anys que Washington omple tot el Districte.
El Dret al Vot Esdevé un Drama
El Cens d’aquest any en marxa probablement indicarà que el Districte té entre 700 i 800,000 residents. Dissortadament no gaudeixen encara dels mateixos drets com els altres ciutadans nord-americans.
El país no és un estat unificat sinó una unió d’estats ja no independents però sempre sobirans i l’elecció de càrrecs federals la fan els ciutadans exclusivament a través dels seus estats. El problema és que com que el Districte no era ni és cap estat, els seus residents no podien votar res ni auto-governar-se. I això com a càstig per viure a la capital!
Al començament els primers residents podien anar a votar sigui a Maryland o a Virgínia, cosa que el Congrés va terminar amb l’Acta Orgànica del DC de 1801, tallant els lligams als estats veïns. El Districte esdevenia exclusivament federal. I els residents havien de pagar impostos però havien perdut tots els drets polítics.
Les Desgràcies Empitjoren
L’any 1812 fou terrible. Degut a un abús comercial del creixent Imperi Britànic, el President Madison absurdament li va declarar la guerra. Encara no hi havia exèrcit protegint la capital i un grapat de soldats britànics va desembarcar a la costa de Maryland marxant cap al Districte amb males intencions. Heroicament el President Madison en persona els va plantar cara amb una milícia a Bladenburg, un suburbi a Maryland que segueix existint, i va acabar molt malament, però en Madison va salvar la vida i la llibertat. Els britànics van entrar al Districte destruint, cremant i robant-ho tot tant a la Casa Blanca com a tots els edificis notables de la ciutat. Després es van tornar al vaixell a fer la guerra a altres llocs
Pocs anys després Virgínia que havia contribuït al Districte originalment unes 40 milles al voltant de la ciutat d’Alexandria (un mercat d’esclaus molt important) les va reprendre. El Districte amb la ciutat de Washington que anava creixent va perdre prop d’1/3 de superfície i va quedar reduït al territori cedit per Maryland. Per això el perímetre final seria un quadrilàter trencat.
La població seguia augmentant però els ciutadans vivien a una colònia sense drets polítics.
Petites Millores
La situació era vergonyosa i insostenible. L’any 1961 finalment el Congrés va escriure l’esmena constitucional XXIII, aviat ratificada pels estats: els ciutadans del DC podrien votar pel President! (però res més). El President és elegit cada quatre anys per un Col·legi Electoral, els membres del qual són triats pels ciutadans dels seus estats. El nombre de membres és el total de representants que l’estat té al Senat (sempre dos per estat) i a la Cambra de Representants (depenent del nombre de ciutadans amb un mínim d’1 per estat). L’esmena constitucional establia que el Districte elegiria tants electors com l’estat que en tingués menys, que evidentment és tres. I així anem, amb tres electors.
I d’autogovern què? No hi havia cap alcaldia elegida ni consell municipal, sinó tres dirigents nomenats pel dit pel Congrés. En 1973 finalment el Districte obtingué del Congres un grau limitat d’autogovern. Podrien elegir alcalde i consell municipal però quedaven sotmesos a l’autoritat final del govern federal i el Congrés que podia fer o desfer allò que volgués (com passa a Catalunya) i com acabem de veure ara, quan Trump absurdament va fer venir soldats federals al Districte a maltractar els manifestants pro-negres contra la voluntat de l’alcaldessa Bowser, cosa que cap estat va voler tolerar i que va avergonyir a membres de les forces armades.
I de tenir representants al Congrés, què? Estan igual que a Puerto Rico o Samoa Americana: no en tenen cap. Segons la Constitució l’únic remei seria que el Congrés fes del Districte un nou estat, el 51è. Això no requeriria cap esmena constitucional perquè ja s’ha fet moltes vegades. Els estats originals que van fundar la Unió eren 13 i ara en son 50! Ho veurem? El Partit Democrats està a favor i el Republicà en contra. Hi ha qui diu que és una qüestió racista, perquè la majoria de washingtonesos son negres (potser degut a la gentrificació ara han baixat al 46%). Qui sap, però una altra motivació molt forta és que la ciutat vota sempre de forma progressista o sigui que els Demòcrates en guanyarien per sempre dos Senadors federals i un representant a la Cambra Baixa. Això s’ha discutit molt per moltíssims anys, ja. Ara els Demòcrates ho tornen a estudiar. Però ja veurem.
Joan Gil
a mena de County (districte) separat de tots els estats que contindria la Ciutat de Washington com a capital federal. En els nostres dies Washington omple àmpliament tot el territori del Districte i els llocs principals històrics, com la Casa Blanca, Capitoli amb les dues cambres del Congrés Federal, (que per costum no es diu Congrés Federal sinó Congrés dels Estats Units), i la majoria de Departaments (ministeris) federals. Gairebé tots estan al voltant de la Mall, una mena de llarg parc que s’estén del Capitoli fins al Monument de Lincoln i conté a l’El·lipse l’obelisc dedicat a Washington i la gran piscina longitudinal (reflecting pool), a més de l’Smithsonian amb molts grans museus, gairebé tots gratuïts, i molts monuments històrics i recordatoris. La Casa Blanca està a prop, a la Pennsylvania Avenue, concebuda originalment com una mena de Champs Elysees o Passeig de Gràcia, en els nostres dies dissortadament tancada i protegida per una tanca que ara estan substituint per una altra de més alta (i electrònica) i mesures de seguretat, al meu parer indignes d’una democràcia. Li haurien de dir Ciutat Prohibida, com a Pequin, només que a Pequin els turistes la poden visitar. Fa molts anys, la Casa Blanca també es podia visitar en part a certes hores i jo de fet vaig poder visitar l’Oficina Oval en temps del President Nixon, centre oficial del poder nord-americà, com si fos una mica el melic del món. A Nixon no li agradava i treballava a un altre lloc. Ara moltes coses han empitjorat. Almenys hi ha un Metro i un servei d’autobusos bastant bo. I un tràfic automobilístic infernal.
La idea de construir una capital separada a un lloc llunyà amb pocs residents (en aquells temps) es deriva d’un incident que va tenir lloc a Filadèlfia, la ciutat que servia de capital dels rebels durant la guerra revolucionària que va conduir a la independència. Va passar poc després de la guerra. Unitats de l’exèrcit a punt de ser acomiadats es va estacionar a la perifèria del lloc on es reunia el Congrés (Independence Hall a Filadèlfia en els nostres dies) exigint pagaments. El Congrés va demanar auxili a un dirigent militar, el qual es va posar al costat dels insurrectes i els congressistes van haver de fugir una mica vergonyosament. Durant la Revolució, el Congrés havia aprovat una Constitució Confederal que a l’article 2 dels Articles de Confederació reconeixia que les 13 colònies en guerra contra la monarquia anglesa havien esdevingut estats sobirans independents. Era una mica com la Unió Europea, però sense lligams econòmics. El Congrés estaria a Nova York i el President del Congrés seria cap d’estat. Va ser tot un desastre molt gran, amb conflictes comercials i territorials freqüents, però sobretot el problema era que els estats es negaven a pagar res al govern confederal de Nova York i a més els sudistes es negaven a anar a NY per res. Va acabar molt malament amb un incident doble: el govern confederal no tenia prou ingressos per retornar els diners de préstecs obtinguts a Europa per finançar la guerra i al mateix temps una insurrecció absurda va tenir lloc a Massachusetts i ni el govern d’aquest estat ni el confederal tenien un exèrcit per defensar l’estat (es va acabar gràcies a una milícia voluntària finançada per ciutadans rics). En aquest moment els pares fundadors van fer un esforç heroic per dur tots els estats a Filadèlfia a fer una Convenció Constitucional, enderrocar el règim confederal i substituir-lo per un règim federal amb un govern de debò i una Constitució aprovada unànimement pels 13 estats fundadors. Miraculosament, ho van aconseguir i va sortir molt bé. Aquí estem dos segles i mig després. Aquesta Constitució definia molt bé els drets individuals i deixava gairebé tot el poder intern en mans dels estats. Algú deia que el govern dels Estats Units només s’havia d’ocupar dels correus, la política exterior i les finances. Amb el temps, aniria ampliant rel seu poder.
federals estaven construint edificis de govern i monuments només a l’antic territori de Maryland i que els residents d’origen virginià se sentien menystinguts. La realitat, diuen alguns historiadors, era que el Congrés estava discutint no pas encara prohibir l’esclavatge sinó els mercats de compra-venda d’esclaus dels que vivia molta gent a Alexandria. El Congrés no tenia el dret d’exigir-ho a Virgínia, però sí al Districte. Així és com el Districte va acabar sent irregular, com un diamant trencat. En qualsevol cas, poc a poc, les oficines, laboratoris i bases militars del govern federal es van anar estenent pels suburbis tant a Maryland com a Virgínia, avui en dia connectats tots pel metro i per moltes autopistes i ponts i tothom sembla estar content.
Fa uns dies vaig anar a la capital federal a visitar la família i es va donar el cas que era també el temps del famós festival anual dels arbres cirerers florits japonesos que atrau turistes de tot el món. Els arbres florals estan alineats a la National Mall (entre el Congres i el Monolit de Washington) i al voltant del Tidal Bassin, on es troben els monuments mes importants als herois, a les fetes i batalles dels EUA. Vaig aprofitar l’oportunitat per mirar-me i fotografiar els escrits permanents que es veuen en públic pels carrers en lletres grans, considerats tan importants que els ciutadans els han de veure i recordar cada dia, i que tenen significat per a la Catalunya torturada dels nostres dies.
Està escrit en lletres molt grans a la paret d’una institució pública al barri del govern prop de la Mall. Vet aquí que diu:
Tom Jefferson fou probablement l’home més important en la història de la nació, l’autor de la teoria política en què tot està basat. No era tan impressionant en vida com el monument fa creure. Fou un latifundista a Virginia i es va casar bé esdevenint potser l’home més ric de tot Virginia. Llegia molt i tenia molts llibres. Sabia de tot: era un escriptor, un estudiós, un intel·lectual, un arquitecte, un biòleg, un polític. Era una mica petit, no gaire simpàtic i parlava malament amb veu massa fina i només els que el coneixien el prenien seriosamlent. Es va ficar a comitès i impressionava sempre amb la seva comprensió, lògica i sentit comú. Aquell estiu de 1776 el Congres va decidir escriure la Declaració d’Independència i van donar l’encàrrec a John Adams, el més important desprès del General Washington. Adams no s’ho va pensar gaire i va passar en l’acte l’encàrrec a Tom Jefferson, que va escriure una obra mestra, dient que és evident que tots els homes naixem iguals (volia dir que no ens cal per res tenir reis ni aristòcrates), expressava sentiment per haver de trencar amb el Regne Unit no obstant els llaços i lligams explicant les raons. Jo no em perdo mai l’oportunitat de visitar l’Arxiu dels EUA on els originals de la Declaració (1776) i de la Constitució (1787) estan exposats (no deixen fer fotos) i hom veu com els nens d’escola i els grans s’ho miren amb la mateixa emoció. La revolució i la constitució havien donat drets a tothom, sense prohibir res.
