Etiqueta arxiu 'congrés dels EUA i DC'

15 juny 2020


Les Desventures de Washington DC

Classificat com a General

És la capital verdadera del món i el món l’anomena Washington, però els que vivim al voltant en diem sempre “el Districte” o “DC” (per Districte de Colúmbia). Ha tingut sempre una història dura i complicada, generalment entre inacceptable i poc satisfactòria.

Durant la Guerra Revolucionària el Congrés (i per tant la capital) estava a Filadèlfia, PENNSILVÀNIA. Però després de la guerra soldats que havien derrotant els anglesos es van sublevar i van tancar la casa del Congrés amb els diputats dintre fins que els paguessin els sous. El Congrés va demanar auxili al govern de Pennsilvània, però al governador li va semblar que els sublevats tenien raó i no va voler intervenir. Els Srs Congressistes van aconseguir fugir, però la classe política va decidir que allò no tornaria a passar i que construirien una nova capital a un lloc rural poc habitat, i així ho va manar la Constitució Federal del 1787, encara en vigor.

El Districte despres de perdre el territori de Virginia

Durant els gairebé 10 anys que va durar la Confederació de 13 estats independents original (que fou un desastre total) la capital fou Nova York, però els sudistes van fer saber que ells a NY no hi anaven i prou. El primer President de la Unió triat segons la Constitució va prendre possessió a NY però aviat Filadèlfia va tornar a esdevenir breument la capital provisional. Fou el primer President, George Washington, qui va triar un petit terreny pantanós de cent milles quadrades entre Maryland i Virgínia a la confluència dels rius Potomac i Anacostia, prop de la seva hisenda. Al territori hi vivien molts indígenes de dues tribus diferents que acabarien perdent-ho tot. Es tractava de bastir el Districte de Colúmbia, un lloc petit on també es fundaria una nova ciutat pel Govern, que va acabar essent anomenada Washington DC. Ja fa molts anys que Washington omple tot el Districte.

El Dret al Vot Esdevé un Drama

El Cens d’aquest any en marxa probablement indicarà que el Districte té entre 700 i 800,000 residents. Dissortadament no gaudeixen encara dels mateixos drets com els altres ciutadans nord-americans.

El país no és un estat unificat sinó una unió d’estats ja no independents però sempre sobirans i l’elecció de càrrecs federals la fan els ciutadans exclusivament a través dels seus estats. El problema és que com que el Districte no era ni és cap estat, els seus residents no podien votar res ni auto-governar-se. I això com a càstig per viure a la capital!

Al començament els primers residents podien anar a votar sigui a Maryland o a Virgínia, cosa que el Congrés va terminar amb l’Acta Orgànica del DC de 1801, tallant els lligams als estats veïns. El Districte esdevenia exclusivament federal. I els residents havien de pagar impostos però havien perdut tots els drets polítics.

Les Desgràcies Empitjoren

L’any 1812 fou terrible. Degut a un abús comercial del creixent Imperi Britànic, el President Madison absurdament li va declarar la guerra. Encara no hi havia exèrcit protegint la capital i un grapat de soldats britànics va desembarcar a la costa de Maryland marxant cap al Districte amb males intencions. Heroicament el President Madison en persona els va plantar cara amb una milícia a Bladenburg, un suburbi a Maryland que segueix existint, i va acabar molt malament, però en Madison va salvar la vida i la llibertat. Els britànics van entrar al Districte destruint, cremant i robant-ho tot tant a la Casa Blanca com a tots els edificis notables de la ciutat. Després es van tornar al vaixell a fer la guerra a altres llocs

Pocs anys després Virgínia que havia contribuït al Districte originalment unes 40 milles al voltant de la ciutat d’Alexandria (un mercat d’esclaus molt important)  les va reprendre. El Districte amb la ciutat de Washington que anava creixent va perdre prop d’1/3 de superfície i va quedar reduït al territori cedit per Maryland. Per això el perímetre final seria un quadrilàter trencat.

La població seguia augmentant però els ciutadans  vivien a una colònia sense drets polítics.

Petites Millores

La situació era vergonyosa i insostenible. L’any 1961 finalment el Congrés va escriure l’esmena constitucional XXIII, aviat ratificada pels estats: els ciutadans del DC podrien votar pel President! (però res més). El President és elegit cada quatre anys per un Col·legi Electoral, els membres del qual són triats pels ciutadans dels seus estats. El nombre de membres és el total de representants que l’estat té al Senat (sempre dos per estat) i a la Cambra de Representants (depenent del nombre de ciutadans amb un mínim d’1 per estat). L’esmena constitucional establia que el Districte elegiria tants electors com l’estat que en tingués menys, que evidentment és tres. I així anem, amb tres electors.

I d’autogovern què? No hi havia cap alcaldia elegida ni consell municipal, sinó tres dirigents nomenats pel dit pel Congrés. En 1973 finalment el Districte obtingué del Congres un grau limitat d’autogovern. Podrien elegir alcalde i consell municipal però quedaven sotmesos a l’autoritat final del govern federal i el Congrés que podia fer o desfer allò que volgués (com passa a Catalunya) i com acabem de veure ara, quan Trump absurdament va fer venir soldats federals al Districte a maltractar els manifestants pro-negres contra la voluntat de l’alcaldessa Bowser, cosa que cap estat va voler tolerar i que va avergonyir a membres de les forces armades.

I de tenir representants al Congrés, què? Estan igual que a Puerto Rico o Samoa Americana: no en tenen cap. Segons la Constitució l’únic remei seria que el Congrés fes del Districte un nou estat, el 51è. Això no requeriria cap esmena constitucional perquè ja s’ha fet moltes vegades. Els estats originals que van fundar la Unió eren 13 i ara en son 50! Ho veurem? El Partit Democrats està a favor i el Republicà en contra. Hi ha qui diu que és una qüestió racista, perquè la majoria de washingtonesos son negres (potser degut a la gentrificació ara han baixat al 46%). Qui sap, però una altra motivació molt forta és que la ciutat vota sempre de forma progressista o sigui que els Demòcrates en guanyarien per sempre dos Senadors federals i un representant a la Cambra Baixa. Això s’ha discutit molt per moltíssims anys, ja. Ara els Demòcrates ho tornen a estudiar. Però ja veurem.

 

Joan Gil

No hi ha resposta