Arxivar per març de 2014

11 març 2014


El Cas Complicat de la República Autònoma de Crimea

Classificat com a General

Hi ha hagut moltes guerres a la península de Crimea (pronunciat en anglès Craimía) que fou un dia part de l’Imperi Romà. La majoria de problemes van estar relacionats amb els diferents Imperis de la regió amb pretensions: l’imperi Otomà, l’imperi Rus, l’imperi Britànic, l’imperi Francès de Napoleó III, el Tercer Reich, l’imperi Soviètic.

Comencem la narració al segle XV: els Tàtars (no “Tàrtars”) eren un poble mongòlic que havia fundat un Regne (Khanat) independent a Crimea i fou forçat a declarar-se tributari de l’Imperi Otomà. De fet ells parlen una llengua túrquica. Quin aspecte físic tenen? Jo només conec un sol tàtar que fos famós a tot el món, un actor nord-americà ja difunt, Charles Bronson, que era fill d’un tàtar polonès i una mare lituana. Però tots els tàtars que hem vist recentment apart de no ser rossos, tenen la mateixa aparença que els russos i ucraïnesos. Les diferències són de religió, de llengua i d’història col.lectiva.

Com es guanyaven la vida els tàtars crimeans entre els segles XV i XVIII? Cal saber-ho per entendre una de les primeres causes d’odi ancestral amb els russos: capturaven homes amb raids militars a la feble Rússia, venent-los com esclaus a l’Imperi Otomà i als països àrabs. Els russos diuen que tot plegat van vendre uns dos milions d’esclaus russos. En un raid famós, en van capturar 20,000.

La Guerra de Crimea

Al final del segle XVIII tot això es va acabar perquè l’imperi Rus, que començava ser perillosament expansionista, va conquerir Crimea. I l’imperi Otomà cada dia s’afeblia més, fins que va esclatar la guerra de Crimea de 1853-1856, una de les grans sensacions periodístiques d’Europa al S XIX. Fou una mena de guerra mundial. Preguntant per la causa d’una conflagració que va costar tant als russos com als aliats (Regne Unit, França, Imperi Otomà i Sardenya-Piemont) un quart de milió d’homes per bàndol, hom rep una resposta absurda: tot va passar per defensar si les claus dels llocs sants cristians a Palestina les haurien de tenir els ortodoxos o els catòlics. La veritat fou molt diferent: els occidentals volien impedir que Rússia donés un cop de mort als Otomans, ocupant i incorporant l’est otomà d’Europa (Sèrbia, Romania, la navegació al Danubi) com ja havien fet amb Finlàndia, Polònia i els Països Bàltics, i tota la costa del Mar Negre. La guerra va començar amb la invasió pels russos de Romania i la destrucció de tota la flota otomana. Aleshores els aliats Occidentals van declarar la guerra contra Rússia desembarcant a Crimea. La tragèdia duraria uns tres anys, vistos per tots els participants com a un temps heroic. Els diaris europeus ho seguien tot amb dèria però trigaven dies a rebre notícies. Aleshores els francesos van instal.lar un fil telegràfic en territori otomà i els anglesos van produir un cable submarí fins a territori ocupat a Crimea. Les notícies van començar a arribar en hores. A una batalla es va produir la immortal càrrega de la cavalleria lleugera britànica. Degut a una confusió, la brigada va interpretar una ordre com si manés atacar frontalment una posició russa inexpugnable. Van morir més de la meitat i no va servir de res, sinó per ser recordats. L’acció principal fou el setge de Sebastopol, on estava (com ara) tota la flota de guerra russa. Aquest setge va durar un any. Al final els russos es van haver de retirar enfonsant tots els vaixells de guerra i volant per l’aire totes les defenses de la ciutat. Rússia va demanar la pau, que es va firmar a Paris. L’Imperi Otomà sobreviuria d’esma encara uns vint anys, Romania seguiria igual però la navegació pel Danubi seria obert a tothom.

Mig segle després, Crimea va veure el final de la Guerra Civil entre comunistes i blancs. Aquests darrers es van refugiar a Crimea per fer-hi el darrer acte de resistència fútil. L’Exèrcit Roig victoriós en va enxampar i executar uns 50,000, que van morir afusellats

La Guerra Mundial

Els Nazis van desembarcar també a Crimea, conquerint-la gairebé completament, excepte pels partisans a les muntanyes. Un cop vençuts els alemanys, els habitants Tàtars, sempre mal avinguts amb els russos, foren declarats per Stalin traïdors i col·laboradors amb el Nazisme i col·lectivament castigats amb el desterrament a l’Àsia Central (1944). Amb el temps van ser exonerats de l’acusació de traicio i col·laboracionisme però no van poder tornar a Crimea fins al final de la URSS (1991) quan de sobte es van presentar de tornada a la península uns 160,000, esdevenint més del 12% de la població total, anunciant que tornaven a casa. Com s’ho van prendre els russos que ja hi eren?

I al final de la Guerra Mundial, Stalin, Churchill i Roosevelt reunits a un palau tsarista de Ialta, van repartir Europa entre la URSS i el món occidental. Diuen que en Roosevelt no pagava atenció a les paraules de Stalin. Patia d’una tensió sanguínia altíssima, que en aquell temps no es podia tractar, i, ja al bord de la mort, patia absències, mals de cap i problemes de concentració.

Els Nostres Dies

Lenin havia decretat que la ciutat amb platja de Ialta a Crimea seria el lloc reservat a la classe treballadora russa per fer vacances.No s’hi admetien visitants estrangers atrets pel bon clima i platges. Però incomprensiblement en 1954 el Primer Ministre soviètic Nikita Khruschtxev, que era un ucraïnés de naixement (i famós per haver estat el Comissari Polític de l’Exèrcit Roig a Stalingrad, i perquè després fou ell qui va manar la repressió tan brutal de la Revolució Hongaresa i Alemanya i va enviar míssils nuclears a Cuba, va decidir que per celebrar el 300è aniversari de la incorporació d’Ucraïna a Rússia, ell regalava a la seva pàtria la península de clima tan agradable de Crimea, que passava de la República Federativa Soviètica Russa a la Ucraniana. Aquest canvi, molt mal rebut a Crimea, va tenir poca importància mentre la URSS existia, però va esdevenir un problema molt greu després de la seva dissolució, perquè tota la flota soviètica estava a Crimea, a Sebastopol, i hi havia moltes armes atòmiques. La pressió occidental va liquidar els míssils nuclears però el problema de Crimea era intractable i el nou govern rus de Ieltsin feble i incompetent. Els ucraïnesos s’ho havien pres seriosament que Crimea era seva i van escriure a la seva Constitució que qualsevol canvi territorial havia de ser aprovat per tots els ucraïnesos (als espanyols es veu que no se’ls va acudir mai posar-ho per escrit). Sebastopol, on estava la flota russa amb dressanes,  esdevenia una ciutat de règim especial, fora del marc d’autoritat del govern crimeà. Els russos estan ara construint una base marítima diferent al territori rus, però encara trigarà molts anys i és massa petita.

A Crimea els russos, que eren el 58% (amb 12% Tàtars, la resta ucraïnesos excepte per alguns cosacs), estaven molt disgustats i van votar un Parlament que s’ho va prendre molt a la valenta. Van escriure una Constitució el 1992 que, com el nostre desventurat Estatut, donava atribucions molt grans a la República de Crimea i no mencionava per res a Ucraïna  (al final hi van incloure una menció) i  va crear la posició de President enlloc de Primer Ministre. Els governs nacionalistes de Kiev, sempre en majoria al Parlament estatal, s’ho van prendre molt malament. Van acabar anul·lant la Constitució del 92 i després d’un període amb una Constitució provisional absurda, en van aprovar una altra molt més modesta el 1995 que està en força actualment. Durant aquest període, molta russos demanaven que Crimea seguís l’exemple dels antics territoris georgians d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, declarant la independència però amb relacions especials i íntimes amb la nova Rússia, que jo crec que serà com acabara la crisi actual. Pero de moment el Parlament de Crimea ha votat per ser annexionat a Rússia i en Putin s’ha contradit en public sobre aquest afer, que evidentment ell no esperava.

La situació era estable. Durant la crisi a Kiev, la majoria de manifestacions pro-revolucionàries a Crimea eren els Tàtars musulmans que, comprensiblement, veurien molt malament una República independent russa i de fet van tornar a casa quan Crimea era ucraïnesa. Darrerament sembla que un grup feixistoide rus de caps pelats va anar per certes ciutats marcant amb una creu russa les portes de les cases on viuen els Tàtars, com havien fet els Stalinistes durant la neteja ètnica del 1944. Els cosacs, sempre pro-russos que són majoritàriament policies o militars, també semblen molestar als Tàtars. Pel que fa als russos, la declaració de guerra  que va disparar l’agitació per fer un referèndum fou l’abolició post-revolucionària de la Llei Ucraïnesa de Llengües, que garantia els drets lingüístics dels russos (una decisió vetada pel nou president de l’estat), el primer dia després de la fugida de Iakunovitx i les notícies d’accions policials contra els russo-parlants de l’Est del país. Ucraïna és un estat unitari amb la sola República Autònoma de Crimea (com la Catalunya de la República espanyola) on la majoria de residents vol marxar-se des de sempre, no sols pels actes de Putin.

Putin queda sorprès

El NY Times informa, sense que ho negui ningú que Putin fou agafat per sorpresa pel triomf de la  revolució de la Plaça Mardan a Kiev. Cap dels seus serveis l’havia avisat o ho havia previst. Ell ja havia aconsellat a Ianukòvitx deixar que la protesta prengués el seu rumb que la gent ja es  cansaria i aleshores ell podria usar la televisió per mostrar al món participants ultres i desagradables ben triats que confessarien ser feixistes i nazis que odien els russos per culpa de a II Guerra Mundial (que es veu que en Putin s’ho creu de debò). En Putin, antic director de la KGB, es un mestre de la manipulació. Completament desorientat, en Putin enlloc de cridar la gent responsable que hi ha probablement al Kreml, va convocar els seus amics més íntims (i aduladors) a una conferència d’on van sortir les mesures militars que es coneixen.  La reacció fou massa dura i desproporcionada, sense considerar les conseqüències i ara veurem com se’n surt. S’hauria d’avergonyir de voler resoldre un problema ètnic amb mitjans militars.

No compareu Crimea amb Catalunya!

En això el President Mas tenia tota la raó. El President Obama digué davant les càmeres que el referèndum anunciat pel Parlament crimeà era il.legal i inconstitucional. Ai senyor! També s’ho podia haver pensat més perquè la Constitució de l’estat Ucraïnès fou escrita especialment contra Crimea i aixo no s’hi val. (La Constitució espanyola fou escrita també en part  per frenar les aspiracions catalanes de sempre)

Les diferències entre nosaltres i ells són notables. Primer, la demanda per una annexió a Rússia,  és vella, i té algun suport racional, però no fou espontània, sinó desfermada per una intervenció militar russa i el vot va tenir lloc sota els fusells de l’ocupació. Segon, el termini d’un parell de setmanes donat per una consulta sobre un tema tan important és intolerable. Tercer, a la Crimea hi ha un problema ètnic amb tres grups de població (amb tres idiomes i dues o potser tres religions). Aquests grups viuen en un estat de tensioi recel considerables. Les ètnies haurien de ser consultades per separat i rebre garanties. Gràcies a Déu no tenim res semblant a Catalunya. I quart, aquí és el Govern central qui no vol negociar, però a Crimea són els russos els qui no volen. A l’inrevés.

No sé perquè, els diaris han traduït falsament la segona pregunta proposada pel referèndum, com si simplement preguntés si els ciutadans es volen quedar a Ucraïna. Vet aquí el text real:

“Estaríeu d’acord amb la restauració de la Constitució de 1992 i mantenir Crimea com a part d’Ucraïna”?

És com si a nosaltres ens preguntessin si voldríem restaurar íntegrament l’Estatut que vam aprovar i fou destruït en tres estadis consecutius a la Moncloa, a les Cortes espanyoles i al Tribunal Constitucional d’Espanya. Cosa que ningú ha oferit, ni oferirà

JOAN GIL 

 

 

 

 

 

 

Una resposta fins a ara

05 març 2014


Entre la UE i la Unió Eurasiàtica: la tria d’ Ucraïna

Classificat com a General

Ja poc a poc hom va analitzant seriosament la tragèdia ucraïnesa i les seves causes immediates. Sembla que el dictador corrupte Ianukòvitx havia reconegut la situació crítica en què es trobaven les seves finances i s’havia dirigit demanant ajut a l’EU, cosa a la què la Unió va respondre  amb l’oferta d’una associació (com podríem tenir els Catalans si no podem ser membres titulars). Pel que fa respecte a la subvenció, no he pogut trobar enlloc explicacions. El seu poble va saludar aquesta iniciativa, veient-hi la fi del seu patiment, corrupció i misèria. És fàcil entendre’ls i simpatitzar, però potser eren massa optimistes. Podria realísticament Ucraïna esdevenir un país feliç amb prestacions socials com ara Alemanya o França? Somniar no està prohibit.

En aquest moment el President Putin va començar a torçar el braç de Ianukòvitx amb l’ajut dels seus amics de parla russa  al Parlament. Diuen que la majoria d’ucraïnesos són bilinguals. Deixeu córrer l’UE, deia ell, i veniu a afegir-vos a l’Unió Euroasiàtica, que probablement s’iniciarà el 2015 i s’estendrà (com la USSR, que Putin sembla enyorar) des de l’Ucraïna fins al Pacífic. Per endolçar el canvi, el riquíssim Putin sens dubte generosament oferia 20 mil milions de $ a la caixa ucraïnesa i una rebaixa considerable en el preu del gas, cosa importantíssima per al país. En aquest moment per exemple, l’Obama només està oferint 1,000 milions i cap gas barat. Amb tan pocs dòlars els ucraïnesos s’ho passarien pitjor que els grecs i els espanyols recentment.

I què serà la Unió Euroasiàtica del Sr Putin, sinó una nova USSR? La idea prové d’un pensador rus, autor de treballs de ciència política, en particular del llibre fatal “Les Fundacions de la Geopolítica” (1997), anomenat Aleksander Dugin, un admirador del famós pensador feixista alemany Carl Schmitt. En Dugin no parla mai de democràcia. La seva tradició és l’estat poderós i autoritari, cosa compartida per molts a la regió, i defensa la tesi que cal mirar enrere sense prejudicis als temps de Hitler i Stalin, trobar-hi i copiar les moltes coses bones que van fer, i rebutjar les dolentes. La gent de la meva edat no podem sentir una cosa així sense botar de la cadira. Perquè es pensa que una d’aquestes dues coses és possible sense l’altre? Hem sentit dir moltes vegades que Hitler va construir les autopistes, que en Mussolini va fer anar el trens a temps i fins i tot el Franco Bahamonde potser va fer alguna cosa bona, encara que jo no sabria dir quina. La meva resposta és que en els nostres dies homes  lliures vivint en democràcies construeixen autopistes millors i fan anar molt bé els trens. I trien pacíficament governants, que bons o dolents, corruptes o no, competents o inútils, no són ni criminals ni assassins com Hitler i Stalin.

L’aplicació i desenvolupament d’aquesta unió vinent sembla dependre d’un antic comunista, ara tornat feixista descarat i cap del Partit de la Pàtria, que es belluga tranquil.lament pel Kremlin com a conseller de Putin, i es diu Sergei Glazyev (llibre: “Genocide: Rússia i el Nou Ordre Mundial”) que explica com en el moment de l’ensorrament de la USSR tot el món va conspirar contra la mare Rússia causant un genocidi econòmic i polític. El seu partit, ara prohibit per haver advocat l’odi racial i haver demanat l’expulsió de tots jueus, és recordat per un famós anunci de TV electoral: es veien a la pantalla uns homes de color menjant talls de meló a un lloc de Moscou, llençant les closques per terra i enpastifant el lloc. I una veu exigia: “Manteniu Rússia neta votant per nosaltres!” Un home com aquest disfruta de la confiança de Putin. Per llogar-hi cadires.

Hi ha un element de la propaganda actual putinesca que jo trobo odiós. Els russos insisteixen que els ucraïnesos que van sortir de casa seva per lluitar a la Maidan i el govern que se’n ha derivat, són tots nazis i feixistes. Ho diuen igual com tants peperos que també tracten els catalans de nazis. I això de què ve? Que jo sàpiga tots els observadors independents han assenyalat el caire amplíssim ideològic de la gent que va sortir al carrer a jugar-se la vida a Kiev (Kyiv en ucraïnés). Hi era tothom, tota la societat. Tenien tots en comú només que estaven farts dels governs que patien i de les seves condicions de vida i compartien una visió massa superficial i injustificada de la UE, que ells veien com si fossin els tres Reis Mags. És cert que hi havia verdaders feixistes, com a Berlin, Paris, Madrid i sobretot a Can Putin, però anomenar-los col.lectivament Nazis i Feixistes com en Putin i els seus continuament repeteixen, és un ultratge gratuït que no fa sinó exposar la mala fe de certa gent.  Jo no crec que la crisi internacional acabi malament. En el fons, afavoreixis qui vulguis, no es pot tenir simpatia amb ningú, si no és pel malastruc poble ucraïnés. Com els participants als moviments populars recents, per exemple l’Occupy New York, en treuran poc. Arribaran governs votats només per un sector dels manifestants i no els agradaran, tornarà la corrupció i sobretot hi ha un problema econòmic desastrós que no desapareixerà fàcilment. Els EUA i l’UE dictaran la política interior. Tot plegat, l’alegria que potser ara senten serà una mica com la que hi va haver aquí durant l’anomenada Transición, quan la gent cel.lebraven la fi pacífica del Règim i no la qualitat de les reformes oferides des de dalt.

(Seguirà: La península de Crimea)

Joan Gil

3 respostes