Arxivar per agost de 2017

21 ag. 2017


Què pensen i volen els gihadistes?

Perquè se li acut a algú venir a Barcelona a assassinar gent innocent i desconeguda sense cap explicació o raó? Tenen queixes contra nosaltres? Què n’han tret? El problema dels terroristes va començar de forma discreta en el clima d’entusiasme i falses  esperances desenvolupat a la fi de la Guerra Freda i no semblava gran cosa.

El nom de bin Laden va començar a aparèixer als diaris, sempre en petites notes. Deien que era un milionari boig saudita (entrenat pels Americans en la guerra prèvia contra la URSS) que organitzava i pagava atacs contra els EUA de la seva butxaca. Al-Qaeda? Què era això?

Van iniciar els inesperats atacs antiamericans: el bombardeig d’Ambaixades americanes a Àfrica, sobretot a Nairobi; després l’atac a un vaixell de guerra a un port d’Aden, on va anar  de  poc que no l’enfonsessin i mariners van morir; l’episodi de l’helicòpter abatut a Somàlia amb soldats americans arrossegats per terra. El President Clinton per primera vegada els va prendre seriosament i va fer disparar dos míssils, un d’ells contra el camp d’entrenament de bin Laden a Afganistan anomenat Tora Bora, un sistema molt extens de coves a la Cordillera Blanca, descobertes i habilitades per Amèrica durant la guerra dels talibans contra la Unió Soviètica. En bin Laden estava aquell dia a Kabul i no li va passar res. Al-Qaeda fou molt diferents de l’ISIS responsable per Les Rambles. Feien coses molt complicades que requerien molts participants, sempre amb molt poca tecnologia. I tenien certs principis i límits que ISIS no reconeix. No volien fer guerra contra els xiïtes, no volien ocupar territori i es limitaven a atacs amb algun sentit (al seu parer)

Després va arribar el primer atac contra les Torres Bessones a Manhattan el 26 de Febrer de 1993, ara sovint oblidat. La cèl·lula dirigida per un imam egipci cec de Nova Jersey va explosionar una vagoneta amb un material molt perillós aparcada al garatge subterrani de la Torre Nord. Va fer un forat enorme a una paret de formigó armat i va deixar escapar gasos molt verinosos. Van morir 6 ciutadans i 1000 foren ferits. Per primera vegada durant el procés, el públic que seguia el procés al NYTimes va poder llegir una explicació coherent de què era Al-Qaeda, que poca gent va prendre seriosament en aquell moment..

Després coses encara pitjors van seguir: el segon atac a les Torres Bessones l’11 de Setembre del 2001, les guerres fallides d’Afganistan, Iraq i Síria, l’emergència d’Al-Qaeda a llocs nous,  sobretot a Iraq, la formació d’un satèl·lit a l’Iraq dirigit per  al-Zarqawi, un home immensament cruel que odiava els EUA tant com els xiïtes, el que feia decapitacions i atacs amb cinturons de bombes i execucions per nens. Expulsat per Al-Qaeda, un amic i successor anomenat Baghdadi assumint Zarqawi’s ideologia després de la seva mort (dues bombes pesants nord-americanes sobre el seu amagatall) va fundar ISIS. I així estem. La resposta americana ha  estat molt fluixa. La invasió d’Iraq deguda a les famoses “armes  de destrucció massiva” inexistents fou una equivocació molt, molt gran, que va contribuir al patiment de la població i la situació actual. La desastrossa reacció occidental a la prometedora “primavera àrab” de la que no quedaria res, fou un altre factor important. Al-Qaeda i ISIS inesperadament van aconseguir escampar-se per Àfrica.

N’hi ha prou amb protecció policial  o militar? Del tot no ho sembla. Després de més de vint anys, tres països molt antics  han estat destruïts, vivim una crisi humanitària sense precedents, amb una invasió de fugitius i refugiats que ha amenaçat l’existència i estabilitat de la Unió Europea fent-la trontollar, milers i milers de morts, angoixa pel terrorisme, avenç dels  partits xenòfobs d’extrema dreta, islamofòbia, mesures de seguretat que molesten i posen en perill els drets civils, problemes d’aviació,… Quin desastre!

Ja ha passat prou temps per poder analitzar qui són els terroristes i intentar desenvolupar mesures eficaces addicionals en contra sense haver de confiar sols en protecció i repressió. Per això se m’ha acudit reproduir l’article sobre Sayyid Qutb, vist universalment com a idealog principal de tot el moviment Gihadista. Fou publicat originalment de forma un xic diferent el 5 d’Agost de 2015.

 

=======================================================

Hi ha qui es pensa que el mestre d’escola egipci Sayyid Qutb fou el fundador dels Germans Musulmans a l’Egipte, que no és veritat: aquest escriptor i pensador sunnita tan radical, en l’actualitat rebutjat pel seu antic moviment, fou el membre amb més influencia, més reconegut i de més conseqüència del Germans Musulmans. Els seus llibres, en particular “Milestones” (Fites o Mollons en català) van constituir i són acceptades per tot el moviment com a les fundacions morals, polítiques i religioses de l’Islamisme sunnita gihadista. És impossible entendre aquest moviment sense llegir-lo perquè Qutb en va escriure el full de ruta.   Ho escric perquè em sembla una necessitat entendre el món i saber interpretar les coses que passen.

El món on Sayyid Qutb va nàixer

Nasqué el 1906 a un poble egipci sota el domini colonial britànic i va anar a una escola britànica. Semblava un nen prometedor de bona família amb interessos literaris, poètics i religiosos notables i va acabar fent-se mestre d’escola. Nascut sota dominació colonial, va estudiar el passat i la història de l’Imperi àrab. Aràbia havia estat una gran nació, vivint i il·luminant el món des del marc feliç creat per la Xaria, la llei alcorànica, un magnífic regal de Déu a la humanitat. L’imperi musulmà s’estenia per tot el món, des d’Àsia Central a la frontera francesa i va produir els savis i els artistes més grans del món en aquells temps. Els seus exèrcits i la seva tecnologia eren temuts i dominaven el món.

Què en quedava ara de tot això? La nació àrab havia estat conquerida primer per l’Imperi Otomà i ara pels Anglesos, els quals l’havien esquarterat en països artificials com Síria, Jordània, Pakistan, Iraq i molts més. Aquests països eren incapaços de promoure la unitat àrab i estaven dominats per dirigents i reis corruptes que ho controlaven tot i s’embutxacaven l’or i el petroli que eren el regal de Déu als musulmans, mentre perseguien als verdaders musulmans. Hi havia fins i tot estats absurdament laics on Religió i Estat existien mig separats, cosa que era una blasfèmia. Egipte era en aquells temps també una monarquia inventada que Qutb ajudaria a enderrocar. Seria possible encara restaurar aquell món feliç ara perdut?  A Qutb i als Germans Musulmans els semblava que valia la pena començar a lluitar per aconseguir-ho dintre del marc de la tradició (o secta) salafista o wahabita (tots dos noms volen dir gairebé el mateix, però els salafistes troben el mot “wahabisme” insultant; en qualsevol cas, aquesta religió és la d’Aràbia Saudita i la majoria d’emirats de la costa). Es tracta de tornar al segle VII. Però hi hauria un conflicte molt gran entre la tradició i el modernisme. L’escriptor es va quedar amb la tradició i va condemnar el modernisme. La religió no podia ser actualitzada.

Era correcte pensar d’aquesta manera? L’Imperi Turc Otomà s’estava dissolvent en aquells moments i els països creats pel colonialisme encara estaven en vies de formació. En qualsevol cas, els Catalans per exemple ens recordem sempre de 1714. Deu passar molt això d’enyorar el passat.

Una estada fatal als EUA

El mestre d’escola Qutb ja era conegut a l’ambient de l’ensenyament públic i ja tenia més de 40 anys quan va rebre el 1950 una beca per venir als EUA a estudiar els problemes de les escoles. Tant debò no hagués vingut mai! En dos anys va estudiar a Washington DC, a Stanford University prop de San Francisco i sobretot a Greeley, a l’estat de Colorado, on hi ha una Escola de Mestres estatal de bona reputació. En Qutb ens explica en detall a un llibre com va anar.

Jo vaig viure per un temps a Colorado i no hi ha cap altre lloc on un estranger pugui ser millor tractat i rebut. Greeley és un poble conservador ple d’esglésies, on en aquells temps no hi havia cap bar ni cap cinema. La gent no poden ser més afables i acollidors; es barallarien pel privilegi de poder ajudar un visitant amb problemes i oferirien taula i sostre a qualsevol persona que ho necessités. Veient l’egipci molt sol, algú el va invitar a la reunió social per estudiants que un pastor protestant oferia els dissabtes. Feien jocs, discussions, lectures, escoltaven música i al final acabaven sempre amb un ball. El pastor l’acceptaria encara que fos musulmà.

Qutb va explicar a un llibre què va veure: L’escena del ball li va semblar infernal. Hi va veure noies mig despullades tocant-se amb homes, retorçant-se i ballant al so d’una música horrible, estrident i escandalosa que l’espantava. I el pitjor de tot: el Pastor, que pretenia ser un servidor de Déu no sols ho tolerava tot, sinó que a més seia ell mateix a tocar música en un petit orgue per aquesta indecència!

Evidentment, Qutb no aprovava cap mena de música estrident i és curiós que dediqués pàgines senceres a arremetre contra el jazz, que és l’únic estil musical genuïnament nord-americà en existència, com si fos una obra diabòlica. Acaba dient que per entendre aquesta música, cal escoltar una peça cantada perquè les notes altes demostren clarament fins a quin punt el soroll es inharmònic i intolerable i fa mal a les orelles.

Els Estats Units evidentment no li van agradar

L’autor va escriure una caracterització grollera de la dona americana, la seva forma de vestir i els seus costums sexuals i socials que prefereixo no repetir aquí perquè la trobo insultant. Només voldria afegir que explica seriosament una cosa que diu que va sentir dir a  una dona americana. Li va dir que sexe és una funció biològica que no cal complicar amb consideracions morals. Els cavalls i els bous fan el que han de fer, es reprodueixen i tot va bé i no se’n preocupen. Aquesta cita tan extraordinària ha cridat l’atenció a molta gent que fan notar que ni tan sols als anys 70 durant la revolució sexual, no hi va haver cap font, llibre o article nord-americans coneguts  que escriguessin una cosa semblant.

En Qutb no es va casar mai no obstant dir que en tenia ganes perquè no va trobar mai una dona “amb la puresa moral i la discreció” que ell esperava. Es veu que cap dona egípcia hauria estat digna d’ell. Qutb va expressar indignació contra les lleis americanes del divorci, que per ell eren absurdament restrictives. Una dona havia de tenir dret a divorciar-se contra la voluntat del marit? I al marit li podien prohibir el divorci?

Qubt es va posicionar radicalment contra qualsevol forma de democràcia, no obstant que altres musulmans noten que l’Alcorà va establir la Shura, una mena de parlament, cosa molt progressiva al segle VII.  Per a Qutb la democràcia és una mentida per enganyar la gent, cobrir la corrupció i continuar l’opressió i dominació dels musulmans. Per tenir un bon govern, l’única cosa que cal fer és donar el poder a polítics que entenguin l’Alcorà i prou. Estava contra totes les formes d’imperialisme, colonialisme o nacionalisme, perquè només servien per continuar la submissió dels musulmans. Creia en un antisemitisme verdaderament extrem. Estava contra qualsevol forma de socialisme o capitalisme perquè Islam prohibeix cobrar interès. Els partits socialistes europeus només eren còpies burdes del comunisme que demostraven la bancarrota d’occident. Els occidentals eren gent malvada i corrupta. Una qüestió interessant: pot un musulmà de debò anar a una escola a aprendre ciència o tecnologia d’infidels? De moment sí, però a la llarga caldrà tenir prou savis musulmans perquè no faci falta. Certs estudis quedarien prohibits, com la Creació del món o l’evolució.

Els principis teològics de Qutb

Qutb  ja havia desenvolupat el seu principi més bàsic que va mantenir i divulgar tota la seva vida:  L’Islam ja NO existia i la comunitat musulmana estava extinta des de feia segles, havent caigut en una Godless Ignorance (ignorància sense Déu). Amb això, encara que no ho va voler aclarir mai, de fet declarava als musulmans, diguem-ne oficials, com infidels que no mereixen més respecte que els occidentals i de fet l’Islam que els oficials representen havia de ser reconquerit amb la Gihad, si calia. Prou que sentim parlar cada dia de bombes matant civils a l’Orient Mitjà És cruel i absurd anar en els nostres dies a una de les mosques a Catalunya a queixar-se dels Islamistes i odiar aquesta religió, com si en tinguessin la culpa. De fet, tots els musulmans normals tenen raó per sentir-se amenaçats,  sobretot els Xiïtes. La religió que els gihadistes volen imposar no és la de la majoria de musulmans.

La restauració de l’Islam verdader establert a l’Alcorà s’obtindria per dos camins: conversions i eliminació de les estructures actuals ignorants de Déu (volia dir guerra contra estats musulmans). Una Gihad ofensiva seria l’única forma d’eliminar aquest estat d’afers no sols de la terra musulmana sinó de tot el món (!!!)

Hom arribaria al punt final i definitiu: tota la humanitat hauria d’acceptar la llei sagrada de la Xaria oberta a tothom i vàlida a tot arreu que ho hauria de regular tot i portaria felicitat i harmonia al món. Què caldria fer amb els que no volen acceptar el salafisme medieval: Qutb no ho va dir mai, però la resposta que hom rep dels gihadistes és que caldria matar als qui no volguessin creure.

En Qutb tenia també una vena poètica. Al final de la seva desgraciada visita als EUA va pujar a una muntanya prop de San Francisco i emocionat per la bellesa del paisatge, es va sentir posseïdor de l’harmonia que l’obra de Déu i la Xaria durien aviat al món i la humanitat.

La fi de Sayyid Qutb

La monarquia ridícula que havia deixat el Regne Unit a l’Egipte fou enderrocada per un grup de militars dirigits pel que esdevindria un polític famós, Gamal Abdel Nasser, futur president-dictador d’Egipte per molts anys i figura mundial inoblidable del temps de la Guerra Freda, a la qual Nasser va mirar sempre de jugar la carta soviètica contra els EUA. Nasser havia estat un admirador molt gran de Qutb i dels Germans Musulmans… fins que va pujar al poder. Per molt temps, s’havia trobat gairebé cada dia amb Qutb, discutint el futur estat islàmic,  la reunificació d’Aràbia i el paper de la Xaria. Molt indignat, Qutb va reconèixer que el nou govern de Nasser sí que abraçava el Panarabisme proposant federacions amb Síria, Jordània i l’Iraq (que van ser un fracàs total) però no volia saber res d’un estat confessional islàmic. Per evitar la ruptura inevitable amb un home tan prominent, Nasser va oferir al seu antic amic qualsevol post de govern que volgués (Educació, per exemple), però en Qutb creia de debò el que deia i no hi havia res a fer quan les seves doctrines eren ignorades. Al poc temps Qubt fou empresonat enmig d’una gran persecució dels Germans Musulmans desfermada per Nasser. Després d’uns 5 anys molt durs, les condicions d’empresonament van millorar i va poder tornar a escriure, produint de fet en aquest moment la majoria dels seus 24 llibres, entre ells 30 volums de comentaris sobre l’Alcorà. I és també a la presó on va escriure Milestones, anomenada abans. No havia canviat gens. Als 10 anys fou alliberat per pressió del govern de l’Iraq però es va tornar a complicar la vida immediatament, quan va quedar involucrat, probablement sense raó, en l’assassinat del President Sadat. Fou detingut un altre cop i aquesta vegada va morir penjat a la forca. Per poder seguir participant en la política egípcia, els Germans Musulmans van haver de renegar de la doctrina, sovint anomenada Qutbisme

Una cosa bona que va deixar

Sense Qutb, el gran escriptor egipci Naguib Mahfouz, guanyador d’un Premi Nobel de Literatura  i una de les grans figures literàries mundials del segle XX, no hauria estat reconegut. No era cap mena d’Islamista i,  ja vell, fou gairebé assassinat per una bomba. La seva obra està traduïda i, quan treballava a  una casa editora , la famosa Jackie Kennedy va editar una traducció d’una de les seves millors novel·les als EUA. En van fer una pel·lícula.

El lligam Islamista

Dir que Qutb és l’autor de la ideologia Gihadista no és cap especulació, sinó un fet reconegut per tothom que ha estudiat el fenomen islamista. Després del seu empresonament, un clergue que era germà seu va difondre molt efectivament Qutb’s ideologia. Un dels seus deixebles destacats fou un metge egipci anomenat Zawahiri, per anys segon en comand de Qaida i en l’actualitat successor d’Osama bin Laden com a cap suprem de Al-Qaida. Aviat Zawahiri va descriure els Germans Musulmans i els escrits de Qutb al seu company, alumne i amic Osama bin Laden, el qual per un temps es va instal·lar a Cairo assistint cada dia als sermons del germà de Qutb. Aquesta teoria político-religiosa i nacionalista fou oficialment acceptada i difosa per Al-Qaida.

Pel que fa a ISIS, bin Laden va acceptar al seu moviment el jordanià Zarqawi, un home violent, capaç de qualsevol cosa (sovint feia ell mateix les decapitacions que sortien a la TV)  immensament cruel, que no reconeixia cap línia roja impassable, però també un organitzador i líder notable, fundador de Al-Qaeda in Iraq. Fou nomenat Emir del País dels Dos Rius. Aviat es va barallar amb binLaden. Zarqawi volia atacar els xiïtes de Bagdad i establir un estat al territori conquerit. Bin Laden, no obstant ser Sunnita, no havia volgut mai tocar els xiïtes. Fou destituït i el seu càrrec va passat a Baghdadi, el qual va trencar amb Al-Qaeda. Un segon Baghdadi va fundar ISIS al seu territori ocupat, autodenominant-se Califa. Zarqawi, en canvi, fou identificat entrant un cau secret pels Americans que li van deixar caure al damunt dues bombes, matant-lo a ell, dues de les seves quatre dones i un nen. La ideologia de Qutb havia estat acceptada per ISIS per a la nova organització. Els nous reclutes l’aprenen. No se senten lligats a les comunitats musulmanes existents, o sigui que caldria deixar en pau als musulmans que viuen entre nosaltres.

Sap el lector què responen els gihadistes quan se’ls retreu que fan terror contra gent innocent? Diuen sempre que no és terrorisme respondre al terrorisme i violència que pateixen els àrabs.

 

Joan Gil

2 respostes

15 ag. 2017


Una altra història estival: “Typhoid Mary” de NY, la innocent que va causar una epidèmia

 

Encara és estiu. Em permeto tornar a la història de Mary Mallon, una persona verdadera coneguda als llibres de Medicina i als diaris de Nova York com a “Typhoid Mary”, una desventurada immigrant que no havia fet res però va perdre la seva llibertat. Publicat en 2008.

====================================

Els immigrants hem vingut buscant una vida millor i la llibertat que no sempre existeix al país d’origen. Hi ha qui prospera, hi ha qui no, però a pocs dels nostres els tanquen tota la vida sense haver fet res, com li va passar a la irlandesa Mary Mallon.

La desventurada Mary

La Mary va arribar a Nova York l’any 1884 quan tenia 15 anys.  Va venir perquè hi havia misèria a Irlanda, probablement la memorable “fam de la patata” que va costar moltes vides . Potser ella i els seus pares havien patit fam. No tenia educació ni ofici i com tantes altres dones irlandeses va haver de començar a treballar de minyona. Després d’un parell d’anys va esdevenir cuinera.

La Mary no fou mai una dona modèlica. No volia feina fixa. Treballava i quan havia estalviat uns quants dòlars, se’ls gastava amb un company que tenia, amb el que no va voler contraure matrimoni mai. Era molt poc educada. No tenia bon caràcter (cosa que probablement va acabar pagant molt cara) i quan no hi era la mestressa de la casa, renegava, cridava i insultava. A vegades, fins i tot podia ser una mica violenta. Els que van anar a buscar-la a casa seva, van dir que a més era bruta i tenia el pis molt desordenat. Coses que potser eren veritat, i potser eren prejudici de gent benestant contra els  domèstics immigrants pobres.

El tifus

El tifus és una infecció intestinal causada per un bacteri que  és  poc comú, però abans dels antibiòtics era una malaltia greu de la què es moria la gent. A primers del S. XX, la cosa no estava gens clara, però se sabia que la malaltia era causada per la Salmonella typhi i que s’adquiria només menjant o bevent coses infectades, no pas per contacte directe entre malalts. De fet ara afegiríem que aquest organisme només es troba en les excrecions dels pacients infectats. El que cal tenir en compte és que a primers del S. XX la higiene no era com ara i la gent no es rentava les mans tan sovint. Si una persona infectada tocava el menjar, tothom que el prenia es posava malalt. També podia passar per beure aigua contaminada.

Els problemes personals de Mary Mallon van començar a l’estiu de 1907 amb la seva fatal estada de minyona-cuinera a la llar  llogada pel banquer novaiorquès Warren a Oyster Bay (un suburbi car i llunyà de NY a Long Island)  prop de la platja. Primer una de les nenes de la família va contraure el tifus, després la seva mare, després dues minyones i un jardiner i al final una altra filla, tot plegat sis persones. La Mary va haver de cuidar tothom, però després de la mort (sí, la mort) de la primera nena, que ella havia cuidat personalment s’en va anar.

Un detectiu fa fortuna i carrera gràcies a Mary

El propietari de la casa d’estiueig es va quedar esverat.  Si el cas no s’aclaria, ja podria enderrocar la casa perquè ningú més li llogaria. Així és com va decidir contractar un jove enginyer civil novaiorquès anomenat George Soper que ja tenia experiència amb el tifus i s’interessava per problemes mèdics. De fet, aquest senyor és considerat un dels fundadors de l’epidemiologia mèdica moderna.

En Soper va investigar els casos recents de tifus a llars particulars a Manhattan, preguntant qui havia entrat i sortit de l’habitatge en el temps de la malaltia, i va       identificar la cuinera Mary Mallon com a únic enllaç entre tots els brots. Ho va confirmar investigant tots els llocs on havia treballat la Mary des de 1900. És que ella se n’havia adonat? Pregunteu massa.

El problema de Soper és que la Mary era una dona ja als trenta-tants amb salut de ferro que no havia estat mai malalta. El detectiu, un dels primers epidemiòlegs coneguts, va trobar un article que descrivia la possibilitat de silent carriers, gent (portadors)  que transmetien la malaltia sense saber-ho i sense haver-la patit, cosa que no era ni acceptada ni coneguda per les autoritats encara. En qualsevol cas, la Mary fou el  primer cas seriosament estudiat.

Soper va decidir presentar-se a Mary a la cuina on treballava. La trobada va acabar molt malament. En Soper diu que ell va mirar de ser amable, però li estava espetant a Mary que ella era responsable per malalties, fins i tot mort de molta gent, que era un perill públic  i  que en Soper  necessitava mostres de les seves matèries fecals. Apart d’això, és evident que la seva mestressa la posaria al carrer en l’acte. La dona s’ho va prendre malament. La Mary era mal parlada i es va tirar damunt en Soper amb un gran estri de cuina, dels que s’usen per tallar carn. En Soper es va donar a la fuga.

Al poc temps Soper  es va presentar a l’adreça particular de la cuinera, un pis miserable  que compartia amb el nòvio. La segona entrevista va acabar igual de malament. La Mary no havia fet res i no volia que la molestessin. En Soper no volia afluixar:  l’endemà va tornar a la càrrega amb un company i encara va ser pitjor. Aleshores en Soper s’en va anar al Departament Municipal de Salut Pública i va denunciar la Mary (i es va fer famós publicant una descripció del cas)

Al poc temps una inspectora de salut pública, una metgessa (que acabaria escrivint també un llibre sobre la Mary) es va presentar demanant-li també  caca pel laboratori.  Fóra, fot el camp i no tornis mai més, devia ser més o menys la resposta. Però la metgessa ja l’havia avisat. La tria era entre fer-ho per les bones o les dolentes. Als pocs dies la doctora va tornar amb cinc policies a buscar-la. Seria per les dolentes.

La Mary ja s’ho esperava i els va veure venir. Prenent a la mà un altre cop el seu famós ganivet de cuina, va obrir la porta i es va tirar cridant damunt la metgessa a l’escala. Sorpresos, tots els agents de l’ordre van fugir cap a la porta i la Mary va desaparèixer.

Van trigar cinc hores a trobar-la, però hi havia petjades humanes i una cadira al costat d’una cleda que donava a la casa veïna. Allà la van trobar, amagada dintre d’un petit armari sota l’escala. Se la van endur a la força, enlairada entre tots i repartint llenya. La van ficar a una ambulància on se li van haver de seure al damunt. Sort que eren cinc policies. La doctora escrigué que semblava com si fos una lleona rabiosa. Quantes lleones rabioses havia vist aquesta senyora?

Tancada a North Brother Island

De primer no van trobar els bacils del tifus,  però al final van aparèixer a la caca, on havien d’estar. La Mary fou tancada a l´Hospital Municipal Riverside de malalties infeccioses, que es feia servir per quarantenes. Estava situat a un lloc perfecte, la petita illa de North Brother (germà del nord, així anomenada perquè hi ha una illa similar al sud a poca distància). Li van donar una caseta petita fora de l’Hospital amb una sola cambra i allí es va passar més de dos anys.

La ràbia de la Mary, demostrada a les seves cartes, era indescriptible. Ella no havia fet res.  El Govern pot tancar la gent sense raó? Com t’agradaria que t’ anomenessin “Typhoid Mary”? Com podien fer Cristians una cosa tan injusta? Dibuixos seus apareixien a la premsa. Tothom la tractava de perillosa i dolenta. Sembla que no li havien explicat el cas bé del tot. Sempre preguntava que quan la deixarien anar. Al final una  infermera li va respondre que la Mary era un cas sense esperança. Mai la deixarien anar, era la terrible resposta.

Gràcies a l’ajut del company (que al final la deixaria plantada) va litigar contra la ciutat exigint la seva llibertat. El cas va tornar a entrar  a la premsa diària, on hi va haver tota mena de comentaris, sovint horrorosos. Hi havia poca gent que simpatitzessin amb ella. Una nena havia mort. Així i tot el tema dels drets civils d’una dona innocent van començar a preocupar.

La Mary Mallon va perdre el plet i va ser tornada a l’illa per passar-hi la resta de la seva vida. La llei afavoria la posició de l’Ajuntament.

Llibertat! Mary Mallon desapareix i Mary Brown apareix del no res.

L’administració municipal de Nova York havia canviat i hi havia un nou Regidor de Salut Pública. Aquest senyor va decidir alliberar la Mary a canvi d’una promesa que no tornaria a treballar mai més de cuinera. Però ella deia que no sabia fer res més. Li van trobar una feina rentant roba (amb sabó i aigua de safareig com es feia abans), que és una feina avorrida, dura i mal pagada. Va desaparèixer i ningú la va poder trobar pels propers cinc anys, que ningú sap on els va passar.

El 1915, ai las, una notícia va commoure la ciutat de Nova York: un brot de tifus havia aparegut a la maternitat de l’Hospital Sloane (desaparegut fa temps). Hi havia 25 mares malaltes del tifus i aviat dues fatalitats. El famós expert George Soper fou contractat també en aquest cas. Era la persona més indicada. Després de mirar-se el cas, en Soper no va dubtar ni un segon: va tirar pel dret cap a la cuina, on es va topar de nassos amb la Mary Mallon, ara anomenada Mary Brown. Aquesta vegada, n’hi havia prou, van pensar tots.

La carrera de Mary s’havia acabat amb 47 malalts i tres morts.

Tancada per sempre més

La Mary fou conduïda al seu lloc de detenció a North Brother Island, a la mateixa caseta que havia tingut abans de ser alliberada, dintre la qual passaria els darrers 26 anys de la seva trista vida.

Amb el temps probablement es va resignar. Vés quin remei! Es deixava fotografiar. Va donar alguna entrevista, encara que els periodistes no podien acostar-s´hi ni tocar res (una exageració molt gran). Va començar a treballar fent feines domèstiques i netejant a l’Hospital. Al final la van deixar treballar de laboranta al laboratori microbiològic, on feia feines auxiliars com netejar ampolles i contenidors. Diuen que alguna vegada va cuinar un pastís que tothom es va menjar amb bon apetit.

Fins i tot la van deixar algun cop sortir de l’ illa i anar a Nova York, a visitar una certa família a Queens que ningú sap qui eren. Però es veu que no era ben rebuda. Tothom li tenia por. No tenia no obstant cap altre lloc on anar, era pobre i poc a poc s’havia fet massa gran per poder fugir.

Es va quedar estesa al llit, paralitzada, d’un atac de feridura el 1932. La van traslladar a una habitació a l’Hospital, on va viure encara 6 anys, morint el 1938. Poc temps després el Riverside Hospital seria tancat i abandonat. Li van fer una autòpsia, li van trobar bacils del tifus a la vesícula biliar. La van cremar.

L’illa North Brother està situada entre el Bronx i Rikers Island (on es troba la presó de la ciutat), prop de l’Aeroport de LaGuardia i només a uns 500 m de la costa del Bronx. Després de la guerra mundial l’illa fou rehabilitada per servir pel tractament de juvenils addictes a drogues i fins i tot hi van obrir una escola. Va fracassar. Avui en dia, l’illa que conté uns 15 edificis en runes, està tancada al públic i coberta per vegetació. Està prohibit posar-hi els peus sense permís de la Coast Guard,  però a l’Ajuntament o al  Govern de l’Estat de tant en tant surt algú amb projectes de revitalització.

Comentari Final: Discriminació

La Mary fou la víctima d’un abús esfereïdor, probablement desfermat per discriminació i prejudicis contra les dones, els irlandesos, els domèstics, els pobres… i la gent malparlada.

El Departament de Salut Pública sabia o hauria hagut de saber, si no al començament, després d’algun temps, que no hi ha cap necessitat de tancar als portadors sans de bacils del tifus. Fins i tot sense antibiòtics, només cal prohibir-los l’accés a la preparació del menjar i vigilar-los, si cal.

Potser algú pensarà que la Mary s’ho va buscar tota sola per escapar-se i causar una nova desgràcia coneguda a la maternitat. Caldria ficar-se al seu cervell. Ella es pensava que tot eren fantasies per perjudicar-la i no s’ho va creure mai.

Al poc temps van trobar  a la ciutat un altre  portador anomenat Alphonse Cotils que havia causat brots de la infecció i era propietari d’un restaurant. Li van manar només que canviés de feina però al poc temps el van tornar a trobar fent de cuiner. Com la Mary, tampoc s’ho creia. Li van fer firmar una mena de jurament que no entraria mai més a una cuina, però no li va passar res.

La Mary va causar 47 contagis i tres morts,   però un tercer portador sà d’origen italià que treballava de lleter a Camden (Nova Jersey) va causar 122 casos de tifus i 5 morts. Va estar tancat dues setmanes i alliberat amb instruccions.

Això sí, cap d’aquests dos és tan famós com la Typhoid Mary.

Joan Gil

 

No hi ha resposta

08 ag. 2017


Històries d’Estiu: Què va passar amb la tomba del gran Lincoln

L’estiu s’està acabant però encara en tenim per uns dies. Aquí a Texas el mes més calurós és el Juliol. A l’Agost ja les temperatures baixen dels 40 tants. Potser algú voldria entretenir-se llegint els disbarats monumentals, gairebé còmics, associats amb l’intent de robatori de la mòmia de l’heroi nacional Abraham Lincoln. Jo sempre dic que quan es tracta de fer el burro, els Americans es queden sols. La història originalment publicada a aquest blog el 25 maig 2009 i 23 d’agost de 2016 és totalment autèntica.

==============================================================
Cal enterrar el gran Lincoln

L’Abraham Lincoln, heroi nacional, salvador de la pàtria, emancipador dels esclaus, l’home que va refer la Unió en la seva imatge, fou el President més important i admirat de la història del país. No era cap angelet, sinó un adversari temible amb una astúcia i una habilitat política poc comuns, però sempre fidel als seus ideals. Home d’orígens molt modests, estava dotat d’una llengua privilegiada que el feia un orador admirable i dominava l’anglès com potser cap altre President (fins Obama). Però Lincoln escrivia els seus discursos, Obama té professionals que ho fan per ell.

Morí assassinat al Districte de Colòmbia. El desig de la família era enterrar-lo al Cementiri d’Oak Ridge a Springfield, Illinois, una ciutat modesta on no havia nascut però on havia treballat, practicat el Dret, estat elegit  i viscut per molts anys. Springfield era i segueix essent la Capital de l’Estat d’Illinois i Lincoln, com Obama, havia estat membre del Parlament estatal .

Els Americans tenien i segueixen tenint en els nostres dies la mania, absurda i cara, d’embalsamar tots els cadàvers. Diuen que van començar a fer-ho durant la Guerra Civil, per enviar a casa els difunts i li va agradar a tothom perquè dóna temps a fer venir tota la família i tots els amics a visitar el mort. En qualsevol cas en Lincoln havia de ser embalsamat no sols per costum sinó també perquè se’l volien endur a Springfield  per tren i els trens eren lents. A més calia exhibir-lo entre altres llocs a Nova York, Chicago i finalment a Springfield. Tot va anar molt bé. El cos fou dipositat a un mausoleu provisional a Springfield que estava lliure esperant que li construïssin un monument final damunt un turó. Van nomenar un home local molt patriòtic guardià de la tomba. Fixeu-vos si us plau en el nom, que era John Carroll Power, perquè  tornarà a sortir.

Els Falsificadors de Dòlars

Lincoln havia estat preocupat per la qüestió dels falsificadors de moneda que estaven basats a Chicago, en aquell temps capital industrial del país, i va fundar el Servei Secret per empaitar-los (no pas per protegir el President, com també fan ara). El cap de la colla de falsificadors més important de Chicago era un home anomenat Big Jim Kinealy, que tenia al damunt la càrrega feixuga d’haver de pensar. Ningú més a la banda ho feia. El Servei Secret els va propinar un cop terrible i un disgust molt gran amb l’arrest del seu gravador de bitllets, que fou tancat a la presó per molts anys. El cop era fatal, perquè no hi havia cap altre gravador de qualitat i s´havia acabat imprimir dòlars falsos. Kinealy trobava la situació intolerable i a més estava perdent diners. Com que era impossible treure el seu home de la presó, va concebre la idea de fer xantatge a l’estat: volia robar el cos sacrosant del gran Lincoln i amagar-lo fins que el govern alliberés el gravador com a rescat. A tothom li va semblar que la idea era fantàstica i no podia fallar. Seriosament.

El primer intent acaba per culpa d’una imprudència

El primer problema del txef  Kinealy era que ningú de la seva colla havia robat mai cap cadàver i que no coneixia Springfield. Va triar dos dels seus criminals més intel·ligents i els va enviar a Springfield amb diners per estudiar com es podria fer . Els dos homes van anar al barri de pitjor anomenada de Springfield i van obrir allò que avui es diu un local “d’altern” amb un bar i un saló de ball.

Els homes van anar al cementiri i es van posar en contacte amb el guardià, el qual innocentment els va explicar tot: que no hi havia policia, a quines hores hi havia visitants, que la cripta només tenia una tanca de barres de ferro des de la que es veia el sarcòfag de marbre, i cap altra porta i en general tot allò que els bandits volien saber.

Però l’intent no va arribar enlloc perquè en un moment d’entusiasme, un dels dos malvats ho va revelar tot a una prostituta local, la qual va procedir a explicar-ho a tothom, inclòs el cap de policia, que també era client seu. Veient l’enrenou que va seguir, els dos homes van decidir tancar el local i desaparèixer. Les autoritats en canvi no en van fer cas, perquè li va semblar a tothom que el projecte era una ximpleria impossible. S’ho pensaven.

A la llar dels conspiradors: el bar de mala reputació “The Hub” (294 West Madison, Chicago)

En Kinealy, que fins aleshores no havia viscut a Chicago va decidir anar en persona al Hub, del què era propietari en part i organitzar el sacrilegi en persona. Va triar dos homes, un d’ells el propietari principal i taverner del Hub, que era un criminal sinistre digne de Dickens, el qual hi aniria a fer la barbaritat amb dos homes més, un dels quals un alcohòlic torrat gens de fiar. Però tenien el problema que cap d’ells havia robat mai un cadàver i no sabien com es feia.

Aquí aquest autor us presenta el primer snitch conegut de la història dels EUA, en Lewis Swigles, agent del Servei Secret i conegut a certs ambients per l’àlias “Jim Morrissey“. Ara a totes les pel·lícules americanes surt sempre un snitch: un criminal de segona que informa a la policia a canvi de pagaments i també de certa impunitat. La idea fou un invent genial del primer cap del Servei Secret a Chicago. En Swigles, un agent del Servei Secret, fou despatxat al Hub perquè s´havia ensumat que hi havia falsificadors de moneda. Del projecte de robatori en canvi no en sabia res ningú fins aquell moment.

Vet aquí que en Swigles va encetar una conversa amb el sinistre propietari del bar, Terrence Mulen amb el propòsit d’identificar-se com a criminal professional i establir les seves credencials, quins crims havia comès, quant de temps havia estat a la presó i coses així. A en Mulen, escoltant-lo, li quèia la baba de satisfacció. Aquesta era la mena de clients que ell volia per al seu establiment. Al final va preguntar de què vivia en aquell moment. A en Swigles se li va acudir respondre que robava cossos humans per vendre´ls als Hospitals pels estudiants de Medicina.

Aquí cal fer una pausa per explicar que en aquell moment robar cadàvers (tots embalsamats, recordeu) era molt corrent i que a l’Estat d’Illinois no hi havia cap llei que ho prohibís. Era tan perillós que moltes famílies pagaven guàrdies armats per protegir els seus difunts. En Swigles va triar la resposta perquè semblava escaient i sinistra però no havia robat mai cap tomba.

El taverner va somriure feliç. Coneixia un senyor que pagava bé i precisament estava buscant un lladre de tombes. Li va presentar els conspiradors. Aleshores en Swigles també va sentir-se feliç. I el Servei Secret aviat també.

Com s´ho veia el Servei Secret

Un lector ingenu que no coneix el món potser es pensaria que ara el Servei Secret procediria a arrestar tots aquests criminals i acabar amb el projecte (i amb la banda de falsificadors). No era tan fàcil. En primer lloc voler robar un cadàver, ni que fos el d’en Lincoln, no era cap crim. Potser els podrien arrestar per voler destruir el mausoleu, però si anaven a un jutge amb aquesta acusació, el jutge imposaria una multa i prou. Les lleis es van anar fent poquet a poquet. Illinois era un estat jove i no tenien lleis per tot encara. Per cap difunt, ni que fos en Lincoln.

El SS va prendre una resolució fatal: els deixarien tirar endavant i els enxamparien in fraganti, al cementiri

El Pla madura

Amb l’arribada de Swigles, el cap de la banda ja ho tenia tot arreglat: tres homes anirien amb en Swigles per tren a Springfield, on els esperaria un carro amb cavalls (el carreter per cert seria un segon policia trobat per en Swigles, portant el total de l’expedició a tres lladres i dos policies). Robarien el cos la nit del 7 de Novembre de 1876, que era una nit electoral quan la gent estaria votant o esperant notícies de qui seria el nou President i se l’emportarien amb el carro a unes dunes de sorra a l’Estat veí d’Indiana, on l’enterrarien. Aleshores (fixeu-vos bé, que té gràcia) el cap de la banda mateix aniria a veure el Governador a demanar-li $200.000 d’or (cap falsificació) i la llibertat del gravador pres a canvi d’indicar on estava amagat el cos de Lincoln que es podria recuperar. Per demostrar que l’home era un missatger en contacte amb els profanadors, deixarien a la tomba un fragment d’una pàgina de diari i ell es presentaria amb la resta de la pàgina. Es pensava que aquest pla ridícul tenia totes les probabilitats de reeixir.

La pàgina en qüestió la va contribuir en Swigles i en van trencar un fragment tots plegats, bevent amb gran alegria. La resta de la pàgina fou amagada dintre d’un bust de Lincoln que presidia la taverna del Hub. Hi va haver rialles d’anticipació.

El Servei Secret va decidir que uns quants agents s’amagarien a una cripta propera abans que els criminals arribessin i que quan estiguessin dintre, en Swigles donaria un senyal amb un encenall i cridaria Wash! Els policies amagats sortirien i tots serien arrestats.

A l’Oak Ridge Cementiri de Springfield, la nit del de 7 de novembre de 1876

La nit era fosca. Dintre el cementiri, entre els monuments funeraris quatre ombres criminals trontollaven cap a la tomba del gran Lincoln. Els seus perfils a vegades es podien veure contrastats contra la lluna. El vent bufava i es veien llampecs al cel. Llops ululaven. Ocellots negres volaven per l’aire. La policia estava amagada, disposada a tot. Sacrilegi i tragèdia es mastegaven en l’aire.

Els lladres van arribar davant la porta de barres de ferro que tancava l’accés al tresor que buscaven. Tallar la cadena era massa difícil, o sigui que havien decidit rebentar el cadenat. Un dels bandits duia unes tenalles tallaferros però se li van trencar. No havia passat res, perquè l´home també duia una llima. Amb la llima es podria també obrir només que trigaria temps i faria soroll… i els policies amagats patirien molt. El cadenat al final va saltar.

Van entrar dintre la cripta. En aquell moment, l’espia Swigles hauria hagut de sortir i donar el senyal però li havien encomanat la feina d’aguantar l’única llanterna que tenien i si ell sortia es quedarien a les fosques. Els homes van procedir a aixecar la llosa de marbre que cobria el sarcòfag. Era molt pesada i van patir. Al final va caure a terra fent un soroll considerable que potser va espantar els policies amagats. Sort que no hi havia ningú més al cementiri (fora dels policies s’entén). Aleshores ja només calia extraure el taüt i obrir la tapa. No tan de presa. Resulta que el taüt era metàl·lic i cabia exactament, o sigui que pels costats no es podien ficar ni les mans ni cap instrument. Un cop molt dur després de tanta feina. No hi havia forma d’extreure´l.

Els bandits van decidir fer saltar la paret de marbre anterior del sarcòfag amb la inscripció al difunt per millorar l’accés. Aquesta vegada sí que van reeixir. Van aixecar el taüt i van exposar part de la mòmia.

En aquell moment en Swigles finalment va veure una oportunitat per sortir i fer el senyal. Va sortir fora, va encendre un llumí i finalment va cridar Wash! abans d’apretar a córrer i desaparèixer de l’escena.

Els policies van sortir corrent cap a la cripta presidencial… on no van trobar ningú. La raó era evident: els lladres havien treballat per hores, estaven cansats i havent aconseguit un progrés substancial, havien sortit fora com Swigles a refrescar-se. Van observar els policies acostant-se a la cripta oberta des d’un lloc segur i van decidir que dissortadament calia tocar el dos.

Els policies van començar una cerca del cementiri a les fosques i sense guia. El cap del grup va veure una ombra sospitosa i va disparar les dues pistoles que duia. L’ombra va respondre al foc. Quan el tiroteig es va acabar, gràcies a Déu ningú estava ferit, perquè els tiradors eren dos policies. Els bandits havien desaparegut. El cos de Lincoln seguia a la cripta però havia estat profanat. Tothom s’havia cobert de glòria.

Els lladres havien quedat separats de l’espia Swigles, al qual seguien sense identificar com a membre del Servei Secret. Probablement tenien por que en Swigles estigués en mans de la policia i cantés. Quina alegria veure’l en llibertat. Si haguessin tingut només un xic de seny, no s’haurien hagut d’acostar per res a la taverna, però de substància gris al cervell en tenien ben poca.

En Swigles evidentment havia tornat al Hub a veure què passava o si sentia dir alguna cosa. Al poc temps es van presentar tots els membres de la banda. Quin goig tornar-se a trobar! Es van abraçar, van beure whisky, van cantar i celebrar. Van fer una festa espontània tan gran que quan la policia avisada per Swigles es va presentar a interrompre-la i s’els va endur emmanillats, van seguir cantant.

El Procés Judicial

La premsa estava preocupada amb l’elecció presidencial perquè els recomptes van durar tres mesos i hom va parlar relativament poc del cas. Els falsificadors van ser portats a judici. En Robert Lincoln, fill del difunt, es va presentar a Chicago i va pagar els advocats més cars a veure is es podia escarmentar la colla. No va tenir gaire èxit. Tres dels lladres van ser condemnats a un any per violar propietat federal però intentar robar el cadàver no era cap crim. El cap de la banda se’n va sortir absolt.

El Sr. John Carroll Power, custodi de la tomba, entra inesperadament en acció.

L’incident no s’havia acabat.

L’endemà de la profanació, Mr Power, un gran patriota, un adorador de Lincoln i la seva memòria, es va mirar el sarcòfag amb horror més que indignació. El cos del Salvador de la Pàtria exposat i tocat per mans criminals! I això tornaria a passar una i altra vegada perquè trigaria anys fins que el mausoleu final estigués acabat. Calia prendre acció.

Hom havia decidit portar el cadàver a una segona cripta provisional, més gran i una mica més protegida i van refer el sarcòfag de marbre.

Abans que poguessin ficar-hi la caixa amb el cos, el custodi Power va robar tot sol la venerablement mòmia, ficant-la a una altra caixa. El taüt que fou baixat al sarcòfag estaria buit.

El Sr. Power havia decidit enterrar d’amagat en Lincoln a un lloc secret on ningú el pogués trobar i, evidentment, sense que ningú ho sabés. Es veu que va triar un racó amagat de la cripta. Hi ha qui diu que se´l va endur al celler de casa seva, però sembla que no és veritat. La seva intenció era excavar una tomba a terra dintre el mausoleu de dos metros de profunditat , com és costum als EUA, però no va poder perquè la taula d’aigua era massa alta a tot arreu on provava. Al final va posar la caixa, coberta a un racó molt superficialment per trossos de fusta i escombraries per dissimular. Així es passaria el Gran President dos o tres anys, cobert d’escombraries i per terra.

En Power no havia previst com passa el temps i com eren de lentes les obres de la nova tomba. Li va semblar que ja no podia carregar amb el pes del seu secret i tenia por de morir-se i que el President fos perdut per sempre més. Va parlar en privat i va convocar a una reunió secreta un grup selecte de senyors de Springfield, tots patriotes dedicats als EUA i la memòria de Lincoln, als que va explicar la situació. El grup va prendre el nom de Lincoln Guard of Honor i van jurar guardar el secret i protegir les despulles de Lincoln amb la seva vida i llibertat (si calia, només).

L’amagatall sota les escombraries s’havia d’acabar. Amb l’ajut dels homes, van trobar al final un lloc on la taula d’aigua era baixa i en Lincoln fou enterrat a dos metros de profunditat. Pels propers vint anys, els visitants i pelegrins pagarien les seves reverències a un mausoleu buit. Sempre hi havia gent que preguntava si en Lincoln estava de debò al mausoleu, però els locals ho negaven tot.

Un incident final va posar a prova el seny i la devoció dels membres de la Guard of Honor. Mary Todd Lincoln, la vídua boja del President va morir expressant el desig de jeure al costat del marit. Fou efectivament enterrada amb una certa pompa, però els guardians es van quedar preocupats. No estava bé, perquè la difunta ara mateix no estava al costat del seu marit com havia volgut. Calia intervenir.

I sí, sí: van robar també el cos de la Mary i la van enterrar efectivament al lloc secret al costat de l’Abraham. Tots dos estaven segurs. Tan segurs que es va quedar al lloc secret més de vint anys.

Abans del trasllat de les despulles al monument final, on Lincoln està enterrat en els nostres dies, el fill Robert es va assabentar de tot. Molt indignat, va decidir que sabia com aconseguir que deixessin els seus pares en pau: va fer excavar una tomba molt profunda, que va omplir amb cement reforçat amb acer. Després que el cos fos reconegut per testimonis, el taüt va ser baixat i cobert com queda dit amb dos metros de ciment amb acer. Ara segur que ningú tornarà a profanar el cos.

Diuen no obstant que hi ha fantasmes de Lincoln a molts llocs: la Casa Blanca, el cementiri, el Capitoli de Springfield, a una residència seva …

JOANOT</strong

Metge i Professor retirat de Patologia. Llocs de treball: Universität Bern (Suïssa) 10 anys; University of Pennsylvania (Philadelphia EUA) 7 anys; Mt Sinai Hospital i Medical School (Nova York EUA) 25 years. Vivia fins fa tres anys a Nova York. Ara m’he retirat a Fort Worth TX Escric perquè m’agrada fer-ho

No hi ha resposta