Arxivar per setembre de 2008

19 set. 2008


L’execució de Julius i Ethel Rosenberg

Classificat com a General

Notícia de l’Esquerra Americana

Hi ha qui es pensa que als EUA no ha existit mai una esquerra política. Es una equivocació molt gran. Union Square a Nova York fou testimoni per per molts anys de les manifestacions sindicals del 1 de Maig, quan era il.legal i perillós  fer-ho. I el 1 de Maig que observa tot el món és una commemoració de la mal anomenada “sublevació” del Haymarket a Chicago, que fou un incident anarquista. I podríeu anar per una llarga llista d’artistes, escriptors, sindicalistes, fins i tot polítics ben coneguts que a primers del S XX, abans de la Guerra eren intel·lectuals progressius, algun d’ells potser fins i tot afiliat amb el petit Partit Comunista, però generalment homes i dones que havien viscut la Gran Depressió i s’interrogaven sobre el futur. Eugene Debbs, un socialista, es va presentar a President dels EUA des de la presó, aconseguint un nombre considerable de vots. I hi va haver el cas d’Henry Wallace, elegit Vice-President frls EUA al ticket de Franklin Roosevelt el 1940, que va perdre el seu càrrec per culpa d’ un discurs fervent pro-stalinista que en mala hora se li va acudir fer. Com que el 1944 ja era evident que Roosevelt s’estava morint, les forces vivents se li van presentar i el van convèncer que si volia ser reelegit Wallace no podia seguir de Vice. Era l’hora de Truman. A la primera elecció després de la mort de FDR, en Wallace es va presentar tot sol de President contra Truman però es va negar a rebutjar les acusacions de filocomunisme que li feien i es va enfonsar. Tota l’esquerra nordamericana va ser brutalment ferida de mort amb l’esclat de la Guerra Freda i el McCarthysme que, com el General Franco, no feia cap distinció entre les diferents formes i ideologies de gent d’esquerres. La gran majoria eren simplement intel.lectuals que no feien gaire més que parlar i reunir-se en grups de discussió però per al FBI eren tots comunistes i deien que estaven sotmesos a l’obediència cega del partit comunista que volia enderrocar el govern nordamericà i establir-hi una dictadura totalitària. A vegades s’afeguia que tenien intencions d’assassinar al President dels EUA. De fet, durant uns anys, els immigrants havien de firmar una declaració jurada que no arribaven amb aquestes intencions. Pobrets, no s´ho havien merescut això. Van desaparèixer entre l’espasa de l’anticomunisme militant esdevingut doctrina d’Estat i la paret de l’Stalinisme. L’incident d’abast mondial dels Rosenberg tingué ressò a tot el mon. Potser va fer escarmentar a gent de molts països. Ja no s’acceptaria mai mes que hom podia ser al mateix temps un ciutada lleial dels EUA i tenir ideologies d’esquerra.

Qui eren els Rosenberg

Els que tenen anys sens dubte se’n recordaran d’un dels incidents més tràgics i cruels de la Guerra Freda: l’execució del matrimoni Julius i Ethel Rosenberg a la cadira elèctrica de la  presó de Sing-Sing (a Ossining, al nord de Nova York)  el 19 de juny de 1953, que va desfermar manifestacions, vagues i protestes a tot el món. Deien que els Rosenberg eren innocents i que serien executats per ser comunistes, que el cas era un exemple d’antisemitisme, un verdader cas Dreyfus americà, una execució política. Tothom va protestar, des de Pius XII i JP Sartre a Albert Einstein, inclosos tots els premis Nobel i més d’un cap de govern i polítics de totes les tendències. Es van fer vagues de solidaritat i aturs del treball per tot el món.

La commoció durant aquest festival antiamericà fou indescriptible (excepte a Espanya, on regnava Franco que els hauria agarrotat sense parlar-ne tant.) Però al final del dia l’esquerra americana  havia après la lliçó: més valia callar, fer bondat i dedicar-se a altres coses. Havien quedat escarmentats i van capçar a fons la seva impotència col.lectiva. Com la majoria d’intel.lectuals occidentals. L’URSS era l’enemic irreconciliable i tots els esquerrans eren companys de viatge.

Julius R. havia estudiat enginyeria al City College de Nova York  esdevenint més o menys allò que a Catalunya se’n diu un pèrit electricista. Va servir a l’exèrcit durant la guerra amb el radar i es guanyava la vida reparant ràdios (els joves potser potser no s’ho creuran que les ràdios espatllades es portaven a arreglar, però calia fer-ho sovint). Va conèixer l’Ethel a la Lliga Comunista Americana i van esdevenir tots dos militants comunistes convençuts. Van contraure matrimoni i es van establir a un pis modest a la Lower East Side de Manhattan, que encara existeix. Van tenir dos fills. Tota la família va continuar actuant en defensa de la causa comunista públicament.

Acusacions

El 1950, ja en plena Guerra Freda,  Julius R. fou detingut com a espia soviètic. Les acusacionseren eren que havien venut el secret de la bomba atòmica a Rússia (com anomenaven sempre l’URSS), que havien reclutat per l’espionatge no se sap quants científics i acadèmics famosos. Ja sap tothom que sí que és veritat que un espia va passar els secrets nuclears als stalinistes, però que fou el britànic Fuchs i no pas aquest desgraciat.L’Ethel fou cridada a declarar a un Grand Jury i a la sortida fou dramàticament arrestada per l’FBI a les escales del Tribunal Federal de Manhattan (que està a Centre Street, al costat de les que ensenyen a Law and Order) acusada de ser una còmplice. Cap dels dos  tornaria mai a casa.

Els dos Rosenberg ho van negar tot fins a la mort. Estaven orgullosos de ser comunistes de tota la vida, però ells eren lleials ciutadans i no havien espiat malgrat que l’URSS havia estat fins recentment  un aliat. A més,semblava un disbarat que un home conegut a tot Nova York com a comunista militant fes d’espia. Diuen que el famós Edgar Hoover, fundador de l´FBI (un home molt de dretes) tenia la mania que Amèrica estava en perill per culpa dels ciutadans jueus, que eren tots comunistes amagats, una afirmacio semblant a allò que deia la Inquisició espanyola dels Conversos. Hoover volia que els Rosenberg rebessin una sentència exemplarque es podria canviar amb la condicio  que es penedissin en públic.  Després d’això els Rosenberg es dedicarien a anar de lloc den lloc denunciant el comunisme entre els jueus per apartar-los del mal camí. Si això és veritat, en Hoover es va equivocar molt perquè Julius i Ethel, firms en les seves conviccions no es van voler  doblegar, van acceptar una sentència brutal i tot va acabar en una tragèdia horrorosa, per un bluff que havia fallat.

Això de què eren jueus sens dubte fou un element important pel Govern, perquè tots els participants, acusats, defensor, fiscal, i jutge n’eren . El fiscal, Roy Cohn, mereix una menció especial perquè fou un dels homes més odiosos i cínics que s’hagin vist mai a l’escena pública americana. Va esdevenir poc temps després del procés la mà dreta de McCarthy, en privat i davant les càmares de televisió (diuen que es va oferir perquè MacCarthy necessitava algú per tractar amb la gent de “noms alemanys”, volent dir jueus-com ell-). A més de perseguir els seus coreligionaris, tot i essent gay ell mateix va  aconseguir fer xantatge a molts gays, entre ells al mateix Edgar Hoover (que vivia en una situacio domèstica amb el seu Vice-Director a l’FBI) i actuant d’advocat privat va robar diners a una clienta. Al final de la seva vida, en una entrevista digué que McCarthy no tenia gran intel.ligència, suggerint que moltes coses que van passar les havia muntat ell. En Cohn al final esdevingué una de les primeres víctimes americanes del SIDA.

Tornant al cas Rosenberg, es va presentar a donar testimoni el germà de l’Ethel, que era un mecànic de segona al projecte de la Bomba Atòmica a El Alamo. No s’acaba d’entendre com un home de tan poques qualificacions hauria pogut explicar a ningú com es fan bombes atòmiques, però ell va trair la germana afirmant que ella escrivia a màquina (saben encara els joves que eren les màquines d’escriure) els informes d’espionatge escrits a mà pel Julius.  Anys després, abans de morir, ho va desmentir tot explicant que els fiscals l’havien fet mentir i va afirmar que l’Ethel sabia que el marit espiava però no hi va participar mai.

Després hi havia en Morton Sobell, amagat a Mèxic, un company de carrera de Julius que havia treballat a la indústria de l’armament (v. més abaix). Tot això era interessant, però on estaven les proves? El fiscal Cohn va decidir que no en tenia cap. (Potser en aquest lloc caldria advertir al lector que n’hi havia de proves, només que els serveis secrets no les van voler ensenyar: l’antiespionatge americà havia interceptat missatges entre Julius i Moscou,  poc professionals). Aleshores Cohn va decidir que només els podia acusar d´haver CONSPIRAT per fer espionatge però que no calia demostrar que fossin espies, encara que era precisament això del què els estaven acusant cada dia al tribunal. El jurat els va declarar culpables de conspiració.

El jutge Irving Kaufman els van condemnar a mort tot seguit. La seva sentència és un verdader ultratge que indigna a tothom que l’ha llegit: va escriure i va dir que els Rosenberg eren traïdors als EUA que havien donat la bomba atòmica a Rússia i que eren culpables de la Guerra de Corea i de les agressions soviètiques a tot el món (!!).  Cap d’aquestes coses s’havia demostrat al procés ni era veritat. Més tard, el jutge  va explicar en confiança a certs amics que abans de dictar la sentència havia anat a la sinagoga a pregar. Volia dir que Déu mateix aprovava l’execució.

Tot seguit van intentar convèncer els Rosenberg per separat a renegar del comunisme i denunciar-se mútuament prometent que serien indultats. No van voler i van triar morir executats tots dos el mateix dia. L’escàndol que l’execució va desfermar al món no s´ha acabat mai. L’any 2003 amb motiu del 50e aniversari de l’execucio una multitud es va reunir a un des  teatres de Nova York a recordar-los. Hi eren, com sempre, la Susan Sarandon, la gran figura venerable de l’esquerra militant a Nova York i els dos fills dels Rosenberg que han escrit llibres i lluitat tota la vida per causes progressives. Un dels dos és Professor i Chairman de Ciències Econòmiques a una petita Universitat i l’altre és un advocat que dirigeix una fundació

La Veritat

Amb el temps se sap i s’aclareix gairebe  tot. Vull dir, alguna vegada.

Julius Rosenberg era un espia de poca importància reclutat per un agent del KGB. L’Ethel no era practicament res; fou executada per saber què feia el seu marit sense denunciar-lo i no va dubtar en acceptar-ho per la  ideologia que havia fet seva.

En Morton Sobell (l’ex-company que s’havia escapat a Mèxic, on fou capturat), fou jutjat als EUA  i empresonat per 17 anys. Ara ja té 91 anys i havia negat sempre ser un espia, fins i tot parlant amb els fills dels Rosenberg però l’altre dia va cridar un periodista del Los Angeles Times i va confessar sobtadament i sense pressió de cap mena que sí que havia estat un espia igual que en Julius i que havia tramès a Julius detalls de la fabricació de sistemes d’artilleria i de radar, que al seu parer eren armes defensives. Ara s’ha quedat tranquil i morirà en pau. L’acusació que havien traït el secret de la bomba atòmica era un disbarat que no mereix comentaris. Havia reclutat gent en Julius? Hi ha qui diu que sí, hi ha qui no s’ho creu. Sembla que ell no era prou important ni tenia les connexions per apropar-se en confianca a gent important amb una proposta  tan perillosa. Quants espies tenia al seu cercle? Si se sap, no ho ha explicat ningú però llevat de Sobell i el cunyat de Los Alamos ningú més ha estat detingut o acusat mai. Eren espies, però no de primera. La lectura de les comunicacions amb Moscou, ara ja publiques,  es illustrativa del poc nivell de l’operacio. L’execució d’un espia de poca importància en temps de pau, sobretot sense proves, només per conspiració és un abus  que no s’hauria d’acceptar. La millor font per entendre el cas són les trascripcions de les comunicacions interceptades entre Rosenberg i Moscou, que es poden trobar a l’Internet. El xifratge és primitiu. Un cop, Julius es refereix al nom de la seva dona sense xifra (!). Sovint es queixa que no li paguen res i que té moltes despeses.

Altres espies petits se´n surten amb un parell d’anys i són sovint bescanviats per un altre espia de la potència adversària.Pel que fa a Ethel la seva execució fou un verdader crim polític sense fundació ni raó per obligar-la a recantar. Com que era petita, els electrodes de la cadira elèctrica no feien contacte com calia. Li van haver de donar tres descàrregues i al final de l´horror es va veure fum sortint del cap.

Ara fa molts pocs dies tambe es va morir als 91 anys l’advocat Katz,  defensor acarnissat dels Rosenberg, que per molts anys organitzava manifestacions amb pancartes davant del jutjat federal l’aniversari de l’execucio. La seva dona no li va voler dir i res de la confessio recent de Sobell  perque el difunt n’havia defensat sempre la innocencia i havia esgotat totes les sol.licituds de revisio de la sentencia i rehabilitacio dels Rosenberg

Hi ha una obra de teatre recent on es veu el fantasma d’Ethel recriminant a Roy Cohn al llit de mort: No en tenies cap necessitat…li diu

No hi ha resposta

10 set. 2008


Un Diumenge a ca´ls Xinesos de Flushing (Queens)

Classificat com a General

La Línia 7 del METRO

Jo sempre dic als visitants que haurien de visitar els altres “Boroughs” (o districtes judicials) de la ciutat, no sols Manhattan. Brooklyn és el més interessant. El Bronx és pobre. A Queens és on viuen els ciutadans de classe mitjana que no poden pagar els preus de Manhattan. A Staten Island deixem-lo córrer. Aquest Diumenge proppassat vaig decidir prendre un dels metros de Queens, el de la Línia 7, més conegut com a Orient Express i anar a la parada final, a Flushing (hi ha qui en diu Flu-Shing) on viuen milers de xinesos. Els turistes en general visiten Chinatown, al voltant de l’Ajuntament, a Manhattan i se´n van sense saber que hi ha un altre barri xinès, potser no tan espectacular, però molt més interessant, a Flushing, una part remota de Queens. Els xinesos de Chinatown parlen la llengua cantonesa i molt residents són originaris de Hongkong. Els de Flushing, en canvi parlen mandarí i mil altres llengües i dialectes que no sé identificar. Al començament tots els inhabitants eren  de Taiwan però ara ja estan molt barrejats i han  creat una zona comercial molt gran gairebé xinesa al 100%, on viuen molt de gust. Es com una ciutat xinesa moderna, sense turistes, on es parla i s’escriu relativament poc anglès.

La tirada amb el metro és llarga. Estudiant els passatgers, segons el lloc pel que passem es poden admirar les races i religions principals del món. Cal travessar sota terra i sota l’aigua l’East River. Després, poquet a poquet, bufant sota el sol de justícia, el tren puja a un tram elevat, que transcorre pel bell mig de Roosevelt Boulevard, un microcosmos de nacionalitats i llenguatges.

Arribem al Corona Park, on es troben els estadis de tennis. L’US Open s’està jugant. Veig gent dintre dels dos estadis principals. En Nadal encara no ha begut l’oli, però un dels estadis replendeix amb el llum emès pel Federer . La parada següent és l’estadi Shea de béisbol, on juguen els Mets. Al costat ja gairebé han acabat de construir un segon estadi nou, el Citifield. La temporada vinent estrenarem dos estadis de béisbol a Nova York i un de football a Nova Jersey. Tothom construeix estadis nous amb palcs i seients de luxe. Deuen tenir diners. Al costat de l’estadi vell, veig un anunci: Sou fans dels Mets? Compreu-vos a bon preu seients de l’Estadi Shea de record! Quin acudit tan ximple. Qui compraria seients del Camp Nou?

Els carrers de Flushing

Els carrers estan tan plens de gent com les Rambles. Es natural: la tarda és magnífica, fa sol, la temperatura ha baixat i ja és agradable. I els xinesos amb els qui comparteixo els carrers són una població urbana i volen sortir dels habitatges on viuen tancats. Tenen alguns parcs, no gaires. A mí m’agrada molt el Jardí Botànic, on sovint s´hi veuen casaments a un hemicicle molt maco, però avui vaig en una altra direcció.

Flushing és una zona comercial coberta de cartells en xinès, amb una botiga al costat de l’altra, amb venedors ambulants de llibres i de menjar. Hi ha molts Restaurants. Alguns estan especialitzats en el Dim Sun, allò de les cosetes petites que per als meus amics xinesos és la cosa millor que es pot prendre per un àpat i que ara s’està posant de moda per tota la ciutat. Els establiments bons sembla que estan sempre al primer pis perquè els clients no siguin molestats per la gent i els sorolls del carrer. També hi ha moltes galeries de minibotiguetes petites que venen de tot: vestits de dona, sabates, rellotges, menjar, roba interior. Baixo una escala i em trobo amb un restaurant petitó (una fonda?) que és evidentment només per nadius de l’Est. Els clients estan asseguts en una de dues taules comunals. El dinar o sopar es compra a l’entrada: hi ha tres pots grans calents plens d’un líquid espès i gelatinós amb trocets de carn i de verdures nedant per dintre. El contingut dels pots té tres colors diferents. Probablement l’olor també és diferent però no goso ensumar res. Veig un xinés que entra, treu menjar de dues de les calderes amb una cullera molt gran, s´ho posa a una mena d’escudella o tassa i va a la caixera. La noia s’ho mira breument i cobra. M’en recordo que jo a d’entrar tenia gana. M’atreviré o no? Estaria bé: el menjar és de color vermell, blanc o groc i marró. Els colors vermell i marró em farien il.lusió, però potser podria provar els tres. M’ho penso i m’ho repenso. Doncs apa, sí. Si no puc menjar-ho com que ja he pagat me’n vaig i s’ha acabat. Però aquesta vegada és que no. Jo crec que els altres clients s’haurien admirat molt si jo m’hi hagués assegut. Ara que la pròxima vegada, segur que sí que ho faig.

Una cosa que sí que m´ha agrada molt , són els molts forns-pastisseria-cafès que hi ha. Entres i agafes una plata i unes pinces i tries entre les coses que ofereixen, pans dolços plens de coses inesperades, com ara carn de bou, peix, mango, crema, cacauets, préssecs. També tenen pastissos molt interessants. Ho portes a la caixera i si vols pot seure i consumir-ho. Estan molt bé de preu.

Veig a una d’aquestes pastisseries una senyora negra amb un nen d’uns deu anys que està triant un pastís molt gran darrere el vidre, però el noi el vol veure fora abans de dir que sí a la mare. Es dificultós treure’l sense fer malbé la decoració del pastís triat o dels que hi ha al costat omplint l’estanteria, però una dependenta xinesa molt joveneta ho fa amb una habilitat increïble, com si estigués movent peces de domino: a la dreta, a l’esquerra,  afluixa, un xic més endavant, treu un altre pastís, fica’l a un altre lloc. Un art. Miraculosament el pastís triat apareix damunt el mostrador intacte. El nen somriu. La mare no tant, perquè ha de pagar.

Vida Cultural i Política

Hi ha parades de llibres nous, sovint com és natural diccionaris. Se m’acut que en canvi als barris immigrants de Barcelona probablement no es poden comprar diccionaris catalans pel carrer. Els amos d’aquestes parades són indis, no xinesos, però també es veuen botigues grans de llibreters xinesos, amb molts DVDs de pel.lícules  i  CDs. Hi ha revistes tant de Taiwan com de la RPX. Molts llibreters no venen res en anglès. Veig les piles de llibres a les taules. Com els àrabs i els israelians, els xinesos escriuen començant a la nostra darrere pàgina. Què deuen dir els llibres? Quina frustració tan gran no entendre res de res.  La imaginació vola. Seran llibres de cuina? D´història? Novel.les roses? Llibres eròtics? No se sap. No ho diu enlloc. No es pot preguntar. Jo ho sé: contenen la saviesa oriental, els secrets meravelloses de mags, bruixots imperials, flors de tots colors, ocells magnífics, tantes coses que només ells saben! No m’havia sentit mai tan analfabet com avui. Com és possible que hi hagi tanta gent que no volen aprendre?

Als aparadors es veuen molts cartells electorals. A Amèrica no hi ha llistes de partit: tots els candidats estan recolzats per un partit però es presenten individualment. Tots els anuncis ensenyen fotos, que és molt necessari perquè altrament pel nom tot sol no es podria saber si el candidat és un home o una dona. Gairebé tots els anuncis electorals són bilingües (per tria, no imposició de ningú) però n´hi ha que estan només en xinès. Què deuen prometre? Que també enreden o està prohibit entre ells? Els xinesos tenen poques manies, són treballadors i tiren pel dret. No es preocupen massa de minúcies legals ni de coses prohibides mentre estiguin en confiança. Com que es fan ciutadans tan aviat com poden, estan organitzant tenir pes polític.

Passo davant d’una antiga sinagoga amb una casa molt gran. La sinagoga té vidres de colors amb imatges, com les esglésies cristianes. Fa alguns anys, abans que arribessin els xinesos, Flushing era predominantment un barri jueu. Però vells i ruïnosos com són aquests dos edificis, són macos. Fa temps que hi ha un anunci a l’exterior oferint-los per vendre. El terreny es tan gran que sens dubte una immobiliària el comprara, derrocara els edificis i hi construirà un edifici. Noi, quina sala d’estar tan maca i gran per donar festes i rebre amics faria el temple. Potser massa gran. Ho deixo córrer. Ben pensat, hi cabrien moltes famílies xineses dintre.

Els xinesos no semblen tenir gaire preocupacions religioses, a diferencia de molts altres immigrants, que aviat comparteixen molts dels interessos  dels americans. Als turistes els estranya però l’Espanya Imperial també era molt religiosa. Quina fortalesa deu donar saber que Deu mateix esta al costat teu en tot el que fas!

La ciutat els ha bastit al barri una biblioteca molt maca i gran. Hi he entrat sovint. Tenen de tot tant en xinès comen altres llengües locals i sobretot molts audiovisuals i cursos d’anglès. Es una qüestió de temps: tots acabaran parlant l’anglès i els seus fills fugiran de Flushing per barrejar-se  i ser igual que tothom i altres immigrants prendran el seu lloc. Sempre ha estat així.

Hi ha molts repartidors de volants i anuncis pel carrer. No s’entén què ofereixen. Evidentment no tinc cara de xinès perquè molts em veuen i no em donen res. Però una dona que porta un cartell damunt un pal és molt insistent. Jo responc que no, gràcies, sigui el que sigui. Ells indignada, em persegueix i al final entenc què diu: Massage, massage. Home, francament, probablement només ofereix massatges de debò, però contractar un massatge pel carrer d’una desconeguda… No, gràcies. Un català que es cuida pot viure molts anys

Finances

Tots els xinesos que conec ho fan molt bé amb els diners. Diuen que pel nivell d’ ingressos, sovint tenen estalvis increïbles. Me’n recordo que fa anys això mateix  també es deia dels catalans. Deu ser veritat perquè aquí, com a Chinatown, es veuen moltíssims bancs, no sols els locals sinó també d’altres amb noms exòtics. D’alguna cosa deuen viure. Fins fa poc els xinesos tenien un sistema de bancs familiars amb un vellet de la família que guardava els diners i els garantia amb la seva paraula d’honor. Però es veu que amb el progrés les coses interessants desapareixen.

Flushing té una posició privilegiada per a la gent que viuen a Long Island perquè si és aquí on vius, està a l’entrada de NY. Per això molts matrimonis xinesos venen al matí en cotxe de les seves llars suburbanes a LI, aparquen a un dels garatges i prenen el metro o un tren (o un taxi) cap a Manhattan. Al vespre es tornen a trobar davant del cotxe. Els dies es fan molt llargs.

Veig pel carrer una dona rossa, blanca, d’uns quaranta-tants que ha anat de compres i ara espera l’autobús. Estic aturat un moment i la sento parlar pel mòbil. Té accent de Madrid . Em cal reflexionar. Potser va baixar de l’avió al JFK fa anys com jo plena d’il.lusions i convençuda que faria fortuna… Potser n’ha fet i jo no ho entenc. Me´n vaig.

Em fan gràcia les botigues barates que venen de tot  per menys d’un dòlar. Els passadissos són molt estrets. Si topes amb un badoc que només mira, et quedes atascat. Arribo a la caixa a pagar per una coseta, a temps de veure una escena ridícula. Un jove d’aparença xinesa, ben vestit, entra i li diu a la caixera en un anglès perfecte, que ha vingut a parlar de la feina que anuncien. Però és que la caixera gairebé no parla anglès i no entén de què va. El jove que parla poc o gens de xinès s’explica: la feina de l’anunci. Anunci? Quin anunci? Aquí no tenim cap anunci i no oferim feina. Frustrat el jove se´n va a la porta de vidre i assenyala un cartell en xinès que hi ha pegat al vidre. Aquí, aquí ho diu. La dona surt i camina cap a la porta. I es fot a riure. El jove no sap llegir bé el xinès i es veu que ha confós l’ideograma amb una altra cosa ben diferent. Se´n va amb la cua entre les cames. Trobo que la botiga era miserable i no li hauria agradat

Déu-siau

Adéu, fins la pròxima. El metro està encara buit a aquest barri. Davant meu seuen un noi i una noia molt jovenets i modestos, sens dubte estudiants de High School. Ell sembla xinès, ella hispana. Porten bosses amb llibres escolars (en diumenge?) i ara comparteixen tan contents els auriculars d’un iPod. Quina imatge per a Nova York, un model de com acabarà aviat tot el món! Barrejat. Mestissatge total. I tothom encantat. I no passa res.

No hi ha resposta