Arxivar per febrer de 2018

27 febr. 2018


La Dictadura del General Primo de Rivera (13/09/1923-28/01/1930)

Molts Catalans es pensen que els 40 anys del franquisme foren la primera dictadura feixistoid anticatalana patida pel nostre país i no entenen els precedents de la Catalanofòbia ni la similitud del que va passar llavors amb tot allò que està passant ara. Hi ha coses que venen de lluny i no canvien.

La catàstrofe militar patida per Espanya a mans dels EUA en 1898 fou extrema i horrorosa. Més que perdre una guerra, Espanya fou expulsada de Puerto Rico, Cuba, les Filipines i altres illes del Pacífic de forma humiliant. A la badia de Manila tota la flota espanyola fou enfonsada sense que els Americans patissin una sola baixa. L’esdeveniment tindria conseqüències a l’interior. El vaixell insignia Olympia pot ser visitat encara al port de Filadelfia. Ensenyen totes les banderes i trofeus espanyols conquerits. Per primera vegada, l’exèrcit havent perdut la missió a l’exterior, va començar a ficar-se en política interior i barrejar-se a la seva manera en la vida del país. La Mancomunitat de Catalunya funcionava molt bé i el problema català havia reaparegut esdevenint ja molt central en a política del país. L’exèrcit insistia a fer una guerra colonial al Marroc amb greus pèrdues, a Barcelona hi va haver la Setmana Tràgica en 1909. Hi va haver petites sublevacions militars i la famoa invasió de Macià per Prats de Molló va tenir lloc. El rei era un home mediocre amb pocs principis democràtics anomenat Alfonso XIII, besavi de l’actual borbó. No el mencionen gaire.

El General Primo de Rivera, pare del José Antonio que enlluernat per l’exemple nazi fundaria anys després la Falange,  era el Capità General de Catalunya. Va fer un cop d’estat militar entusiàsticament suportat pel rei Alfonso. Seguint l’exemple d’Itàlia, a Espanya hi hauria un Rei i un Dictador, com el Víctor Emanuel i Mussolini que es copiava. El mateix Alfonso XIII deia que Primo de Rivera era el seu Mussolini.

Com era natural, el nou règim va acomiadar el President de la Mancomunitat i anys després la va dissoldre, com va dissoldre tots els Ajuntaments i governs civils, perseguint judicialment a qui podia. Va arribar a l’extrem de declarar l’estat de guerra.”Ara la dreta i el rei parlen molt de la inviolabilitat de la Constitució, que en aquell temps era la liberal de 1876, però Alfonso XIII la va abolir totalment (no sols suprimint-la temporalment) governant totalitàriament amb el General Primo per sis anys sense Constitució i sense convocar eleccions. Per moltíss menys que això ara fan presos polítics.

La llengua catalana fou prohibida i perseguida, de fet il·legalitzada. Am fortes influències de la Itàlia feixista van crear un sistema de sindicats corporatius, clar predecessor dels sindicatos verticales del franquisme. A més van crear un partit únic ultranacionalista, la Unión Patriòtica, fortament influenciada per l’església catòlica. Curiosament el dictador va reactivar el Somatent i el va fer obligatori a tot l’estat. Potser li va semblar militarista.

I el PSOE, l’únic partit d’aquells temps que encara i per ara existeix, què va fer? Va fer de tot. Com passa ara amb Pedro Sánchez, molts socialistes van esdevenir col·laboracionistes sobretot als sindicats, encara que el futur gran demòcrata socialista republicà Largo Caballero va acceptar un nomenament al Consejo de Estado de la dictadura. El gran Julian Besteiro també hi va participar. Altres, en canvi, van fer l’oposició, que no servia de res. No hi havia Constitució ni proteccions legals. Molts noms que es farien famosos durant el règim franquista van aparèixer per primera vegada. Aquest règim fou més una dictadura militar autoritària tradicional amb tocs feixistes que un verdader sistema feixista amb la seva complicada ideologia i mobilitzacions de masses, però era un assaig i un començament.

L’únic èxit verdader de Primo de Rivera  fou guanyar la guerra colonial al Marroc amb el desembarcament d’Alhucemas. L’economia en aquell temps (els gloriosos anys vint, en anglès els “roaring twenties”) va millorar molt, resultat de canvis globals pels que el règim no tenia cap mèrit. Una cosa semblant passa ara amb el Sr Rajoy Brey.

Poc a poc, tot va començar a ensorrar-se, i la catàstrofe global econòmica de 1929 amb la Gran Depressió va començar. Els militars van esdevenir neguitosos i hi va haver petites sublevacions. Primo de Rivera s’estava morint de diabetis, intractable en aquells temps, i se li va acudir preguntar a tots els capitans generals si havia de seguir o no. Un error molt gran. Ell mateix s’acabava de destituir. Va haver de sortir de la Moncloa de mala manera en l’acte i morí al poc temps.

Su Majestad Don Alfonso XIII que seguia negant-se a deixar escriure una Constitució o convocar una assemblea constituent, va nomenar Primer Ministre un altre militar desconegut anomenat Dámaso Berenguer, que ningú sabia, ni ell mateix, si volia tornar al règim constitucional o continuar amb la Dictadura. El rei no il·luminava. El poble va començar a parlar de la Dictablanda, enlloc de Dictadura. Berenguer fou substituït pel darrer president de la monarquia, l’almirall Juan Bautista Aznar. Els tres darrers primers ministre del regim borbonic foren militars desconeguts sense experiencia politica, bons amics del rei.

La República

Certs prohomes reunits a San Sebastián van decidir acabar amb el borbó i proclamar una república democràtica i social enmig d’una crisi econòmica horrible. Els seus noms són coneguts, però no pas de què van tractar perquè no van deixar res per escrit. El pla que tenien era declarar la vaga general i fer un cop militar, perquè hi havia militars democràtics. La vaga va fracassar i absurdament uns quants militars es van sublevar a Jaca tots sols, dos dies abans del dia concertat. Els capitostos de Jaca foren afusellats. Les seves fotos acabariens penjades a la paret de la sala de sessions del Congrés durant la República. Al final hom va aconseguir que el rei convoqués eleccions municipals. La victòria republicana fou tan gran que Alfonso XIII es va haver de fugar a Itàlia a refugiar-se amb el règim feixista. Molts es pensaven que els borbons no tornarien mai.

Els prohomes de San Sebastián eren presos polítics en aquells moments, però aquell 14 d’abril de 1931 van sortir de la presó i van anar en taxi a prendre possessió de la República democràtica, que seria liquidada un altre cop per l’exèrcit espanyol només cinc anys després, aquesta vegada amb tonalitat clarament feixista i no simplement autoritària, com havia estat el cas sota Primo de Rivera.

Hi veu algú certa similitud amb la situació actual? Serà el Sr Rajoy Brey un dictablando i augura la situació política cada dia més inestable de l’estat un futur millor? Cap govern majoritari, cap oposició efectiva…

En qualsevol cas els Catalans vam sobreviure les persecucions de Primo de Rivera i de Franco per un total d’uns 50 anys i segur que sobreviurem el 155, que ni tan sols està envoltat per un marc protector legal suficient. I la família de Felipe VI no s’ha preocupat sempre de les constitucions tant com els darrers membres diuen ara. Per la seva tria, Alfonso XIII fou un monarca inconstitucional i antidemocràtic que va promoure i tolerar una dictadura militar profundament anticatalana.

Joan Gil

No hi ha resposta

16 febr. 2018


Rússia, el President Trump i el Fiscal Mueller

Classificat com a General

El fiscal especial Mueller s’acosta cada dia més a donar un disgust a Trump. No té la sort de poder prendre les mateixes llibertats com els fiscals espanyols, però acaba d’obtenir encausaments i ordres de processament contra tretze russos per frau contra els Estats Units, la Comissió Electoral i el poble dels EUA atorgada per un Grand Jury, un grup anònim de ciutadans americans. Aquesta gent havien vingut als EUA, creat una nova companyia d’internet a St Petersburg amb 80 experts que estudiaven la situació i les enquestes i escrivien tuits i mails falsos. Havien establert una xarxa d’ordinadors nord-americans, establert comptes fent-se passar per ciutadans interessats en política, treballat empleant matons professionals agitant on calia, pagat anuncis als diaris i fins i tot organitzat manifestacions, tot això per afavorir Trump contra Clinton i establir un nivell de caos i tensions  interiors que creessin dubtes contra el procés electoral de la nació i la seva democràcia. En un cas, els seus agitadors havien organitzat dues manifestaions els mateix dia a Nova York, una a favor i l’altre en contra de Trump. A Palm Beach a la Florida van llogar una actriu fent de Hillary Clinton dintre d’una gàbia i la van passejar pel carrer. Trump seguia repetint que ficaria la Clinton a la presó, com si tingués el poder de fer-ho. Hom pot reconèixer les males intencions. Facebook té un problema perquè van acceptar molts anuncis russos per molts diners. Van obrir també un web que pretenia identificar-se amb la dreta religiosa (que són organitzacions ultradretistes) i ensenyava a Hillary Clinton pegant cops de puny a Jesucrist

Li sembla a algun lector que el govern rus i Putin no tenien res a veure? Qui va pagar? Segons sembla, un bilionari molt relacionat amb Putin, Yevgeny V Prigozhin, conegut com a “Putin’s cook”, el cuiner de Putin, (hi ha una foto on se’l veu servint un dinar a Putin) per un dels seus principals negocis. Com han gosat fer una barbaritat semblant?! El pitjor insult i el més greu és que van guanyar contra totes les apostes. Cal afegir no obstant que aquestes activitats s’havien iniciat en 2014, però van culminar en l’elecció de 2016. S’ho havien estat preparant?

Els comentadors fan notar que aquesta revelació no diu res del hacking d’emails i la seva publicació per WikiLeaks que va ensorrar la Sra Clinton, ni de les connexions amb Trump. Altrament, l’FBI i el Departament de Justícia fan notar que ni ells ni ningú més sabrien determinar si això va influenciar el resultat de l’elecció o no. Que cadascú pensi el que vulgui. La connexió amb Trump establint complicitat encara vindrà, però de moment Mueller ja ha demostrat que un crim electoral insòlit existia. Què més seguirà? Sens dubte establirà el coneixement i cooperació de Trump en la conspiració. No obstant, el cop final, que hauria de conduir a l’impeachment i destitució, és que Trump repetidament va intentar tapar i evitar la investigació. “Obstruction” va costar el càrrec a Richard Nixon i va anar de poc amb El President Bill Clinton.

Les connexions de la campanya Trump amb la trama russa

El NYT ja ho ha explicat clarament. Hi havia un jovenet desconegut a la campanya anomenat Papadopoulos encarregat amb estudiar Rússia i fer contactes socials, que en principi no és cap crim. Es va introduir en cercles importants i un dia a un cocktail, torrat, va explicar a l’Ambaixador d’Austràlia a Londres que la campanya tenia material brut i comprometedor sobre Hillary Clinton, cosa que ningú sabia. Estabornit, l’ambaixador va notificar el seu govern que, perplex, no va fer res. Setmanes després, els emails comprometedors es van fer públics a traves de WikiLeaks i el Sr Assange. Els australians, veient-lo, van decidir informar immediatament el govern americà  Barack Obama fou notificat i va manar obrir una investigació, que va trobar que era veritat, però agonitzant pels dubtes, no va informar ni a Clinton ni a Trump. En canvi va imposar sancions a Russia sense explicar del tot la raó. En Papadopoulos va estar a punt d’organitzar una trobada de Trump amb Putin, que l’ara Fiscal General Sessions, membre de la campanya de Trump en aquell temps, va vetar per la falta de credencials i la joventut de Papadopoulos.

Altrament seguint contactes molt complicats, hi va haver una trobada a l’edifici Trump de Nova York entre representants russos d’afiliació molt sospitosa i la campanya Trump incloent el fill i el gendre de Trump, on es van oferir materials bruts que tenia Rússia sobre la Clinton. Els Trump van respondre que era molt interessant i que ja en parlarien més tard. El fiscal Mueller sembla tenir membres de la campanya “girats” disposats a donar testimoni.

Naturalment, el candidat Trump no en sabia res de tot això.  Eren tot coses dels subalterns. I Santa Claus existeix.

Obstrucció

No està gens clar per ara que els contactes de la campanya Trump amb els russos haguessin violat el Codi Penal federal, però obstruir una investigació sí que és un crim molt greu i Trump ho ha fet en públic amb molt poca vergonya i ignorant els seus advocats. Va amenaçar el seu amic i col·laborador Sessions, actual Fiscal General, perquè s’havia inhibit de la investigació contra ell enlloc de bloquejar-la; va destituir el cap del FBI després d’exigir-li en va lleialtat. Els empleats federals estan sota l’autoritat administrativa del President, però són lleials només a la Constitució, a la Llei i al poble americà i no accepten ingerències al seu treball (quin exemple pels fiscals espanyols!). Trump segueix amenaçant a Mueller amb destitució (que seria un suïcidi, com va passar a Nixon) I els tuits presidencials estúpids i les bestieses que diu a les conferències de  premsa sense guió escrit, més d’una vegada han sonat com confessions.

Potser hom podria afegir una certa admiració per l’atreviment descarat dels russos en un temps quan ningú creia en una victòria de Trump, que ni tan sols tenia preparat un discurs la nit de la victòria.  En temps passats, hauria estat un Casus belli, un motiu sense precedents per declarar la guerra o almenys trencar relacions. Trump sembla haver estat el regal de Putin a la nació Americana i al món. Sens dubte, ens odia.

Seran detinguts els tretze russos?

Probablement no, almenys que se’ls acudís anar a un país amb tractat d’extradició amb els EUA, però no aniria ni remotament com ha passat amb els presos polítics que seguim tenint.

Després que un Grand Jury o un jutge hagi determinat que hi ha causa probable per jutjar un individu, l’encausament és automàticament una ordre de detenció. L’acusat es presenta immediatament amb el seu advocat davant d’un jutge i demana la llibertat provisional amb una fiança proporcionada amb als mitjans disponibles del detingut. Aquest dret a la llibertat provisional és fonamental en la tradició legal anglosaxona: un ciutadà que encara no ha estat condemnat segueix en possessió de tots els seus drets civils i constitucionals i no pot ser privat de llibertat. El jutge pot fer excepcions. Per exemple els acusats de crims capitals amb proves convincents, gairebé mai són alliberats, i membres d’organitzacions criminals com grans traficants de drogues perillosos, tampoc surten. El perill de fuga ha de ser considerat en acusats riquíssims, però acaben acceptant arrest domiciliari vigilat amb un instrument electrònic. Mueller va denunciar un bilionari de la campanya de Trump (Menafort), propietari d’un avió, per rentar diners i fer negocis il·legals amb Rússia, i ara sembla que hi ha afegit estafa bancària. No obstant la seva condemna, els fiscals no han aconseguit encara ficar-lo a la presó perquè està apel·lant i segueix essent un ciutadà amb tots els drets.

Quin contrast tan gran amb la trista i undemocràtica realitat que pateix el nostre país! Caldria un país on fiscals i jutges independents  fossin lleials a la llei escrita, l’esperit d’una  Constitució verdaderament democràtica i el poble que serveixen i haurien de protegir, i que entenguessin que el poder dels polítics en el seu cas és només administratiu i que no accepten ordres en l’exercici del seu càrrec.

Fa dos dies el canal Fox, el més conservador i trumpista de tots, va entrevistar un ex-director de la CIA per parlar de la intervenció russa. La periodista va preguntar si els EUA també ho feien això de manipular eleccions estrangeres. L’entrevistat per un moment es va mirar el sostre i al final va respondre “Mmm… Només per bones causes”

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

06 febr. 2018


Aquest autor és víctima d’un assalt i aprèn què és l’ “Efecte Espectador”

Vull explicar exactament què em va passar fa uns mesos a la ciutat de Dallas. Era un dia maco i vaig decidir anar a Dallas amb el tren suburbà i transbordar a un dels cinc trens lleugers o tramvies radials que cobreixen tot el centre d’aquesta ciutat. Volia visitar el meravellós parc zoològic que recomano a tots els turistes.

Vaig ser assaltat per un jove negre quan estava esperant el tramvia per tornar a Fort Worth a l’exterior del zoo. Quan el tren ja arribava, un jove que a mí em va semblar un teenager (m’equivocava, té 26 anys) se’m va acostar i em va espetar que necessitava el meu iPhone (que duc sempre a la butxaca de la camisa i probablement m’havia vist consultar mentre esperava), i que me’l anava a prendre. Va procedir a ficar les mans a la butxaca en qüestió estibant. Jo no hi vaig estar gens d’acord i vaig agafar fortament les dues mans de l’agressor. Jo no crido mai però vam començar a girar enganxats per les mans i la meva butxaca de camisa sense que cap dels dos fes progrés. Els altres que esperaven el tren van fer rotllo al voltant sense ficar-se en res. El tren va entrar a l’estació i es va aturar, obrint totes les portes i els passatgers van sortir a les finestres i portes obertes a mirar-s’ho sense dir ni fer res. Una estona va passar. Jo vaig rebre unes petites esgarrapades al braç i l´home em va estripar una mica la camisa. Em vaig mirar molt de prop la cara del lladre. Em vaig pensar (pel meu compte) que segurament era un pobre negre vivint sense mitjans que volia un iPhone i estava fent un disbarat; em podria haver fet mal i no ho va fer. Al final, després de 5-10 minuts, va anunciar que se’n anava i va fugir creuant les línies d’espectadors sense que ningú el molestés. Havia intentat robar però no havia semblat gaire violent.

Aleshores la revisora i el conductor es van presentar exigint que denunciés el cas. Molts espectadors em van felicitar per haver guanyat. Jo sentia una certa ràbia interior i no pas contra el lladre. Tinc 77 anys i ningú havia volgut ajudar. Al final, de mal grat, vaig cedir i vaig acceptar baixar a la pròxima estació a parlar amb la policia de trens i una patrulla de policies regulars que m’estaven esperant. Un dels policies va dir rient que hi havia una càmera de vídeo molt bona a l’estació. Uns senyora espectadora es va afegir exagerant la severitat de l’atac i demanant càstig dur d’allò que minuts abans havia tolerat sense obrir la boca.

Em van donar un telèfon on em podrien notificar quan el criminal estigués detingut. El vaig estripar. Quan detindrien als espectadors? Setmanes després, un ADA (fiscal assistent del districte) em va trucar a casa. El criminal ja estava empresonat i seria jutjat. Ell pensava demanar 25 anys, esperant sens dubte que jo em posaria a saltar d’alegria. 25 anys per intentar robar un telèfon? No, és que ell ja havia fet una altra cosa que no em va voler explicar. Des de fa uns dies, em telefonen demanant que vagi a testificar a Dallas el dia del procés a primers d’Abril. Els he enviat a fer punyetes. Volen que presenti aquell desgraciat que em va fer tan poca cosa com a criminal habitual i perillós i que ajudi a empresonar-lo per 25 anys. No pas jo.

El cas em va recordar la famosa tragèdia patida per la novaiorquesa Kitti Genovese de 28 anys a la porta de la casa on vivia a Kew Gardens, un barri treballador de Queens, a les tres de la matinada del 13 Març de 1964. La publicació al New York Times en primera plana de l’escàndol de 38 persones que ho van veure o sentir tot i no van fer res, va despertar interès i estudis en allò que avui en dia es diu “bystander effect” o a vegades síndrome de Kitti Genovese. I així vaig entendre que el que em va passar, la manca de solidaritat amb un home vell, era la regla, no pas l’excepció. En general un grup que és testimoni d’una desgràcia no fa gairebé mai res per ajudar, esperant que un altre ho faci. Això sí: tots senten gran simpatia per la víctima. Al tramvia, després de l’incident, la gent em somrèia i felicitava molt.

La violació i assassinat públics de la jove Kitti Genovese a Queens

La Kitti era una filla d’immigrants italians que vivien a Kew Gardens. Un dia la mare es va espantar molt veient un crim i la família va decidir marxar a un poble més segur a Connecticut, però la Kitti ja havia acabat High School i va triar quedar-se a la ciutat a fer la seva vida. Es va casar molt jove, però el matrimoni fou anul·lat. La Kitti va trobar una noia que l’estimava molt i van viure juntes fins el dia del crim.

La noia va començar a treballar de cambrera a bars i restaurants, on va cridar l’atenció pel bon caràcter, seriositat i la confiança que inspirava. De fet, molt jove encara, la van fer encarregada d’un bar bastant gran a un barri treballador, feina de responsabilitat que va fer de molt bon grat. En aquells temps, la Mafia era una part integral de la societat. No venien drogues encara, sinó que cobraven “protecció” dels negocis i locals, organitzaven prostitució (il·legal a NY tant ara com llavors) i sobretot acceptaven apostes esportives igualment il·legals. Un dia la Kitti fou enxampada per la policia amb diners i papers d’apostes de camí a trobar-se amb un boss mafiós. Va passar una nit a la Comissaria però l’endemà un advocat la va treure i els que la coneixien només van riure. La gent ho entenia tot. La Màfia era una part de la societat i les apostes agradaven a tothom.

El crim, a la matinada del 13/03/1964

Un dels problemes de ser l’encarregada d’un bar és que s’hi havia de quedar fins les dues de la matinada per tancar i havia de tornar a casa quan els carrers estaven buits i era fosc. La Kitti va tornar com de costum en el seu petit cotxe, que deixava sempre de franc a l’aparcament de l’estació de trens de Long Island, només a uns 30 m. de l’entrada del seu edifici. A la cantonada un home assegut al seu cotxe la va veure i va sortir del vehicle molt aprop amb un ganivet a la mà. La Kitti el va veure i va apretar a córrer cap a casa. L’home la va enxampar quan ja estava sota la paret del bloc on vivia, i sense dir res, la va apunyalar greument al pit causant el col·lapse d’un pulmó.

La Kitti va cridar a la desesperada demanant ajut. Una finestra es va obrir i un home va cridar: “Deixa en pau aquesta noia” El criminal, preocupat, es va retirar al seu cotxe, mentre la finestra es tancava i el veí molestat tornava al llit. La Kitti va aconseguir aixecar-se, sempre cridant i demanant auxili i va poder girar a peu o arrossegant-se la cantonada cap a casa. L’assassí s’ho va mirar tot i va veure que els llums s’havien apagat i no se sentia ni passava res. Podia tirar endavant. Als 30 minuts va sortir de l’auto a fer la segona part i acabar la feina. Va haver de buscar la Kitti, desapareguda al voltant de la cantonada, però la va trobar a l’entrada del seu edifici. Com passa sovint a NY, l’edifici tenia dues portes i per obrir la segona cal tenir una clau que la dona, malferida i mig inconscient, no va poder trobar, quedant atrapada, però sempre cridant. Ningú havia sortit.  L’assassí la va trobar, ferint-la més i violant-la sense que ningú reaccionés ni al soroll ni als crits. Hi havia un entrepís prop de la porta, i un veí ho havia sentit tot a través de la porta tancada posant-se a tremolar amb por de sortir però sense trucar la policia. La seva mare el va descobrir i va entreobrir la porta, veient el final de la tragèdia manant a l’home trucar la policia. Va ser ella qui va sortir i confortar la pobre Kitti ja agonitzant, que va morir a l’ambulància.

La policia va interrogar veïns que ho havien vist però no van fer res. Al final van trobar un home lleter que a aquelles hores repartia llet fresca a certes botigues que va dir que havia vist un home sospitós. El va descriure creant un dibuix que fou extraordinàriament ben fet.

L’assassí és detingut set dies després per dos vellets retirats

El criminal es deia Winston Moseley i tenia 29 anys. Tot feia creure que no seria trobat mai. Ell fou un dels pitjors i més odiosos psicòpates criminals mai vists a la ciutat, gent que cometen crims per divertir-se i no senten res per ningú. Vivia a Ozone Park, un altre barri de Queens i tenia molt bona vida. Tenia una feina molt bona on era molt respectat, estava casat amb una infermera, tenia tres fillets petits i era propietari de la casa on vivia amb la seva mare, la muller i els nens. A la nit sortia de casa i pujava al cotxe per anar de cacera. Ningú, ni la policia, podria creure que fos un criminal tan perillós. Un dels elements més freqüents dels psicòpates és la necessitat que senten de burlar-se de la policia i de tothom i de fer coses a la vista d’altre gent. Així és com va caure.

Un home gran anava passejant prenent el sol per la tarda per un carrer d’Ozone Park, a un barri treballador mixt, blanc i negre, amb cases petites individuals, humils però maques i ben cuidades que haurien estat el somni i l’enveja de molts treballadors pel món. El senyor va trobar un home negre (en Winston Moseley) que estava traient un televisor (molt car en aquells temps) i altres estris d’una casa on no hi havia ningú i ficant-lo al seu cotxe. Li va semblar que estava presenciant un robatori molt descarat en viu i va tenir el coratge d’interpel·lar el lladre, preguntant-li què feia. No, ell només estava ajudant els propietaris a mudar-se. I tan tranquil va tornar a entrar a la casa a seguir robant. El passejant va veure un veí també d’edat avençada que sortia a la porta i li va preguntar si era veritat que els seus veïns es mudaven. No! El segon ancià es va girar, manant un fill a l’interior trucar la policia. Però i si el lladre fugia amb el cotxe? Ah, no, el primer vellet sabia com evitar-ho. Va alçar la capota del cotxe i va arrencar els cables de les bugies (que el lector consideri que això era fàcil en cotxes dels 1960). El lladre va sortir i efectivament va intentar en va engegar el cotxe. Reconeixent la gravetat de la situació, va apretar a córrer, amb el segon jubilat corrent al darrere seu fins que es van presentar dos policies.

La policia

Els policies havien escrit  una pàgina desagradable l’endemà del crim. Van dur a la comissaria la companyona de Kitti a interrogar-la amb qüestions íntimes i suposicions. L’homosexualitat per se no era cap crim, però hi havia una ombra sobre els homosexuals de ser gent viciosa, indesitjable i perillosa, possiblement criminals, i van fer patir molt per hores aquella noia tan tresbalsada i absurdament acusada. Molts policies van reconèixer que havien escrit una pàgina vergonyosa.

Com que el crim de Winston Moseley (robar televisions) semblava poca cosa, el va entrevistar un detectiu jove, el qual es va admirar molt que una persona tan ben establerta, amb família, respectat i amb alguns diners robés televisions. Això ho fan gent molt diferent. Què ja ho havia fet abans?  Sí, unes quaranta vegades, va confessar en Winston tranquil·lament. Ara sí que el detectiu es va amoscar i va començar a buscar fitxers amb casos de robatoris recents amb assalts i violacions de dones que podrien estar relacionats. En Winston va reconèixer orgullosament que sí que ho havia fet tot i més i podia oferir detalls.

El detectiu va anar a buscar els altres investigadors responsables pel cas de la Kitti, encara sense aclarir. Es va mirar el dibuix fet amb indicacions del lleter i va dir que si buscaven aquest home, ja el tenia detingut. L’acusat va confessar fàcilment. Era un necròfil. Li agradava matar dones perquè eren més fàcils que els homes. Havia assassinat la Kitti perquè aquell vespre simplement havia tingut ganes de matar algú.

La policia es va trobar un altre problema molt gran. En Winston Moseley admitia i descrivia dos assassinats previs. El segon era particularment odiós i la premsa n’havia parlat molt (com ell volia).  En Moseley, passejant de matinada com sempre en el seu cotxe havia vist una dona que per la raó que fos havia sortit a l’exterior de la seva casa, mentre la família dormia al primer pis. En Moseley la va malferir i violar. Enlloc d’anar-se’n fugint, va ficar la víctima a l’interior de la casa calant foc a l’edifici. Hi havia un problema greu, perquè en aquell moment un altre home ja havia estat detingut i estava essent jutjat per aquest assassinat amb violació i la crema d’una casa amb residents dintre, que hauria significat la pena de mort segura. Com era la seva obligació, els policies van anar a parlar amb el fiscal, l’advocat defensor i van declarar com a testimonis explicant que l’home processat no podia ser el culpable. El fiscal es va molestar molt perquè l’acusat que ell tenia no era cap angelet, sinó que havia estat mirant d’empresonar-lo per temps i no ho va voler acceptar.  El desgraciat fou sentenciat. No he pogut saber mai com va acabar. Probablement algú el va indultar o commutar la sentència, qui sap.

Sentència de mort

Winston Moseley fou jutjat i condemnat a ser executat a Sing-Sing. Els seus advocats van apel·lar a la segona instància al·legant una formalitat tècnica i la sentència fou commutada per presidi a perpetuïtat. Al poc temps de estar empresonat prop de Buffalo, es va escapar. Va envair una residència, lligant el marit i violant la dona en la seva presència. Poc després va tornar a violar una altra dona. Fou re-arrestat i va rebre 15 anys addicionals per cadascun dels dos nous crims. Després d’això va fer bondat i va viure a la presó 51 anys, un rècord absolut per l’Estat de Nova York. Va morir en Març de 2016, cosa que Fou publicada al NYTimes i a molts altres diaris.

Denúncia d’un home amb consciència

Suposo que a Catalunya hom deu poder veure la sèrie televisiva Blue Bloods on surt el Police Commissioner de Nova York (cap de policia) que a vegades es molesta quan reconeix coses que no li semblen bé. Això va passar en 1964 després de la mort de Kitti Genovese. El cap de la policia de NY, molt indignat, va passar la llista de veïns interrogats que van admetre haver sentit els crits sense fer res a un periodista prominent del NYTimes, que ho va publicar a la primera pàgina, afirmant que 38 ciutadans havien negat assistència a una jove que estava essent assassinada. La indignació, l’escàndol i l’horror es van escampar per tota la nació. Al final sociòlegs i psicologistes ho van discutir. La reacció d’un grup (dit bystander effect o també Kitti Genovese syndrome a Amèrica) fou l’actitud del públic que calia esperar, pensant que un altre dels que ho veien ja hauria d’intervenir i no indicava manca de solidaritat. És un mecanisme social que persisteix i no pot ser evitat fàcilment. Potser algun lector hi pensarà i ho farà millor, si el cas se li presenta.

Per cert, el NYT va haver de rectificar una mica. Van ser algunes menys de 38 les  persones indiferents que havien ignorat els crits agonitzants de la Kitti durant mitja hora. Dues van de fet trucar la policia, que va respondre que devia ser una de les baralles familiars freqüents i que no se’n preocupessin.

Joan Gil

No hi ha resposta