Arxiu per a 'Iugoslàvia' Categories

10 jul. 2015


Recordant Srebernica: Vint Anys Després

Classificat com a Genocidi,Iugoslàvia,Srebernica

La ràdio em recorda de l’aniversari de la tragèdia pitjor del drama de la desintegració de Iugoslàvia. Això va poder passar a l’ Europa civilitzada de finals del segle XX? Com que probablement molta gent ha oblidat com va anar, em permeto reproduir una part lleugerament modificada d’un apunt originalment publicat el 30 de Maig de 2011. En el temps transcorregut, molts dels culpables van ser capturats i duts al Tribunal de Den Haag. En Mladic es va morir a la presó. I ara que hi ha tanta immigració tràgica, cal no oblidar que aquestes coses poden passar.

Radko Mladic

…era un militar iugoslau de carrera nascut a un poble bosnià serbi. Després d’anys fent una carrera normal a l’exèrcit iugoslau, li va semblar que la presència de tants musulmans a la seva terra era una tragèdia històrica i un abús intolerable resultant del temps de dominació turca que calia resoldre. Els moros ni eren compatriotes ni tenien drets ni probablement eren éssers humans. Curiosament parlaven un llenguatge molt semblant al seu serbi-croata i fora d’algunes dones, anaven vestits igual que ell i no se´ls podia distingir sinó per la religió i el nom. Però eren l’enemic.

Srebrenica, el 6 de juliol de 1995

Cal entendre que els serbis bosnians viuen a la perifèria de la nova República acabada de fundar de Bòsnia-Hercegovina, com dues cireres pegades per la cua o una V a l’inrevés, amb dues cames amples tant a l’Est com a l’Oest però connectades només per una petita franja de terreny a la punxa de la V, que és el territori on encara està Srebrenica. I on gairebé només vivien Bosniaks de religió musulmana. Quan la pau al nou estat de Bòsnia es va trencar, el problema per a la nova Republika Srspka que Mladic servia amb ajut de Belgrad era molt clar. Per mantenir la unitat territorial dels serbis bosnians calia assegurar per al poble serbi tota l’àrea de Srebrenica, o sinó les dues meitats, els costats de la V, quedarien separades (com Palestina i Gaza) i la Republika no tindria credibilitat ni continuïtat territorial. El problema era real i ha passat a molts llocs. Sens dubte s’hauria pogut tractar de forma civilitzada.  Els nous responsables serbis van respondre amb la infame Directiva 7 del Govern serbi-bosnià  manant al seu flamant exèrcit fer allò que calgués per assegurar que Srebrenica persistiria com a territori serbi, no bosniak. La neteja ètnica havia començat. En Mladic va comentar que no era tan fàcil desplaçar i substituir gent com els polítics volien i va advertir en privat que allò que demanaven acabaria en genocidi.

I tant. Però Mladic va complir ordres i les seves paraules el condemnen. Un soldat decent i de carrera, ha de cometre genocidi si li manen? Contra els veïns de tota la vida?

Els serbis van començar a atacar pobles bosniaks. Venien de nit, miraven d’espantar tothom, disparaven, calaven foc les cases, mataven el bestiar i algunes persones de tant en tant i desapareixen. Les violacions de dones també eren un mitjà molt efectiu d’espantar gent. L’endemà igual, el dia següent més encara… Els Bosniaks aterrits ja en traurien les conseqüències i retornarien  a l’Imperi Otomà, que era on estaven a casa, deixant-ho tot als serbis. Cada dia tot anava pitjor i cada dia hi havia més assassinats de civils i més violència. Aquests “turcs” del territori, al començament uns 50.000, que segons el govern de la Republika Szrspa hi vivien sense cap dret, ja feia tants segles que havien sortit de Turquia, que ni sabien on anar, ni coneixen ningú a Turquia, ni parlaven turc. Per altra banda, el govern bosniak també tenia un exèrcit, que era feble, sense lideratge i amb poques armes i molt pocs militars de carrera. I hi havia guerra. La Divisió 28 de la nova República bosniak fou assignada a protegir Srebrenica. En realitat, no tenien res per protegir ningú.

Les Nacions Unides van dir prou… sense fer res. El territori de Srebrenica, al començament d´uns 900 quilòmetres quadrats fou declarat territori protegit i desmilitaritzat i un destacament holandès hi va anar a protegir els civils. Molts capitostos internacionals també van anar a la ciutat garantint-ne la seguretat. Però ningú volia complir i els Cascs Blaus holandesos tenien prohibit intervenir. Com ho veien a Nova York?  El territori ni estava protegit ni desmilitaritzat. Què havien anat a fer els cascs blaus holandesos, doncs?

Després d’unes negociacions absurdes, l’exèrcit serbi va decidir avençar a l’interior del territori en disputa. Un per un, van anar prenent totes les posicions holandeses al sud sense disparar ni un sol tret. La població aterrida, que entenia molt bé de què anava, va fugir en massa cap al nord als voltants de Srebrenica, però els serbis van seguir avançant. No hi havia res, ni provisions, ni gaire aigua, ni esperança. Tenien entre ells la feble unitat de l’exèrcit bosniak que esdevindria tràgica, la Divisió 28. Però no els servia de res. Ni, a diferència de Mladic, eren gaire bons soldats. I molts soldats ni estaven armats ni tenien uniformes. Els holandesos es van retirar sense fer res enmig de la desesperació dels civils.

Els  bosniaks van entendre clarament el perill de mort. Els serbis s´havien presentat reforçats amb una unitat feixistoide de fanàtics, els Escorpins (nom ben triat) i segons sembla una unitat grega voluntària de mentalitat similar. Volien intencionalment terroritzar i fer fugir la gent. I com ho feien! El foc i els assassinats més cruels i desvergonyits es repetien. Van aparèixer piles de cadàvers, hi va haver les primeres violacions de dones en públic per grups de soldats. Hi ha la famosa història del soldat serbi que s’havia molestat perquè un nadó plorava massa fort. La mare no va poder fer-lo callar, i el soldat es va acostar i amb un ganivet va tallar el coll del nen i es va posar a riure. Un soldat holandès s’ho va mirar petrificat sense dir ni fer res. Eren sers humans els membres de l’exèrcit de la Republika Srspka? O s ‘havien escapat de l’infern?

I la comunitat internacional va callar. Les NU havien declarat Srebernica refugi segur però no van fer res perquè ho fos. Un avió de les NU va bombardejar uns tancs serbis però el temps es va empitjorar i van plegar. Perfecte. El món no en volia sentir parlar i els serbis de Mladic tenien via lliure. En aquell moment hi havia uns 25.000 civils a l’enclave “protegit.” Hom es pot imaginar el terror. Els suïcidis de musulmans van començar i esdevenir un dels incidents més constants i pertorbadors de la tragèdia. Els empresonaments i els mal tractes es van estendre. La gent corria embogida d’un racó a l’altre, com ratolins a una trampa.

La columna

Aquí cal parlar finalment de la Divisió Bosniana 23, que gairebé no tenia res i no podia pensar en lluitar frontalment contra els serbis. No es rendiren mai perquè ja estava clar què feien amb els presoners. Els serbis els havien motivat: els presoners sense excepció eren maltractats, vexats i morts d’un tret al clatell. Molts preferien mirar de morir amb dignitat.Gairebé sense oficials professionals van decidir que perduts com estaven, intentarien aplegar tots els civils, formant una columna i mirarien de trencar el setge fugint cap a Tuzla, on estava la central del cos del seu exèrcit, que era un lloc molt segur. Però arribar a aquest port de salvació seria molt difícil. Només provarien de fer-ho els homes i els joves. Era impossible prendre les dones i els nens

Semblava una bogeria. Tuzla estava a 55 quilòmetres. La calor i el sol de justícia eren intolerables, no hi havia ni menjar ni aigua, poques municions, poca sanitat, la caminada seria a través de muntanyes aspres i poc accessibles, els serbis els podien estar esperant a tot arreu, havien minat el camí i durant el setge havien bastit fortificacions fortes que no es podien passar. Però l’alternativa era encara pitjor o sigui que els bosniaks van tirar endavant..

Es van organitzar força bé. Hi hauria comunicacions, un escamot antimines, sanitaris i soldats amb armes al davant de cada grup, els civils dividits en grups. Van decidir que només prendrien els homes i joves confiant que els serbis no matarien les dones.

Inesperadament es van posar en marxa el 10 de Juliol a mitjanit sortint del nord de Srebrenica.  Consistia d’uns 5.000 soldats nominals (molts sense armes) i més de 10 o 15.000 civils amb vint-i-tantes dones i alguns nens. Diuen que la columna tenia  12-15 qm de longitud. Amb aquesta decisió van agafar per sorpresa els serbis que no s´ho esperaven, per lògic que aquest pas era. Seria un episodi èpic, irreal. Pels serbis, una cacera de rates, o com diuen els Americans, una pesca de peixos a l’estany o una caça d’ànecs. Jo crec que ni a la Guerra Mundial havia passat una cosa així.

Hi havia un general serbi que estava molt a favor dels gasos de guerra. Al poc de sortir, un núvol groc va aparèixer damunt la columna de fugitius. Aviat els bosniaks van desenvolupar signes d’al·lucinacions, visions i deliris. A tot arreu hi havia paranys, emboscades, foc d’artilleria, malentesos. Sovint els serbis oferien coses a grups de fugitius: rendiu-vos i no passarà res, sereu presoners de guerra, us canviarem pels nostres, us enviarem nosaltres mateixos a Tulza. Tothom que s´ho va creure fou assassinat gairebé en l’acte. Fou durant aquests episodis que Mladic va exhibir davant la TV els seus intents de pacificació. Va fer distribuir xocolata d’una cistella a nens pels seus soldats (ho he tornat a veure a la TV). Va prometre que no passaria res, que se separarien i que tot acabaria molt millor per a tothom. En algun cas, van utilitzar camions abandonats i cartells i uniforms de les NU per donar falsa confiança. Mladic va arribar a beure licor i brindar amb els presoners. Va demostrar un cinisme i una mala fe extraordinaris.

La marxa era un malson: calor, fam, indefensió. Aviat van topar amb una línia sèrbia fortificada darrere una carretera asfaltada i no hi havia forma de passar.  Però la desesperació en aquests casos ajuda molt. Dos germans havien robat un walkie-talkie serbi i van aconseguir comunicar-se amb l’exèrcit bosniak a l’altre costat, que  va identificar un forat per on es podia passar. Una altra vegada la meitat de la columna va quedar copada i milers de fugitius van ser fets presoners (i després duts a Srebrenica i assassinats). Van aconseguir prendre als serbis alguns canons pesants. Van arribar a la darrera línia sèrbia, molt ben bastida, amb tres línies de trinxeres paral·leles, una darrere l’altra. S´hi van llençar a la desesperada i en van passar dues. A la tercera els serbis van fer figa i declarar que deixarien passar els civils. Era el 16 de juliol i semblava impossible que ningú seguís viu. Els serbis van obrir un passadís a travès de la seva fortificació entre les 4 i les 8 del vespre, pel qual van passar més de 5.000 homes del contingent bosniak, els que quedaven del dels 20.000 originals, la majoria civils. A l’altra banda hi havia Tuzla i la seguretat. Aquests pocs havien reeixit.

Deixant de banda les consideracions morals i humanitàries, l’actuació sèrbia fou completament absurda i motivada per emocions irracionals. Perquè no van deixar simplement escapar la columna? Era el que ells volien. I amb presoners vius en aquell moment, haurien pogut negociar obtenint molts avantatges i concessions fins i tot de les NU tan covards i indecises.

Caldria afegir que hi va haver tres o quatre intents separats per grups més petits de defugir la trampa. Algú va tenir sort, altres no.

No queden ni testimonis

Es veu que l’entrada dels supervivents a Tuzla fou un espectacle i un esdeveniment tan memorable com tràgic, però gairebé no hi havia periodistes ni testimonis a la ciutat ni les NU en volien saber res. Els fugitius eren com espectres, esquelets vivents, com fantasmes, morts vivents, despullats, amb peus sagnants, molts víctimes encara d’ al·lucinacions pel gas i la calor, tot plegat uns 5.000. Però els homes eren víctimes de l’horror i el patiment. Irracionalment alguns van començar a disparar contra els amics i companys d’odissea i van continuar els suïcidis. Molts no sabien qui eren ni on estaven. Els soldats de la 28ena retreien als membres del Cos de l’exèrcit de Tuzla covardia i falta d’acció. Tot plegat una situació dolenta, impossible d’entendre o controlar, un gran perill que alguns no van sobreviure. Uns quants líders de la 28, que al capdavall havien reeixit en salvar 5.000 dels 20.000 homes van perdre la vida ja entre els seus. Una organització sanitària va haver de buscar tranquil·litzants on van poder per calmar els supervivents. Mireu la pàgina web en anglès de la ciutat de Tuzla: es queixen de la “massacre” de 30 residents en una altra ocasió a mans dels serbis, però de l’arribada dels 5.000 no volen parlar.

Alguns cineastes locals han intentat explicar la història, però definitivament ningú en vol sentir res. Es massa fort. Al final, resulta que després de tant patiment, els bosniaks es van quedar sense herois canonitzables.

I ara és quan el genocidi va començar de debò a Srebrenica.  Fou aleshores quan els soldats serbis van començar a matar sistemàticament els homes i joves que s’havien quedat enrere o havien estat capturats. L’article de la Wikipèdia americana sobre la massacre, un verdader llibre,  ho explica tot en detall: la crueltat i propòsit, els llocs. No fou, com en tantes altres circumstàncies,  una absurditat o un accident resultant d’algun fanàtic incontrolat: l’exèrcit havia donat l’ordre, va supervisar l’operació i Mladic pot dir ara com vulgui. Durant dies i dies els soldats no van fer res més que matar i enterrar. Van caure uns 8.300 homes, alguna dona, molts noiets de menys de 18 anys i alguns nens, fins i tot nadons mentre les dones ultratjades eren traslladades d’un lloc a l’altre i subjectes a un espectacle odiós de violació, vexacions i humiliació. Els forenses han identificat fins ara unes 6.000 víctimes gràcies al ADN, que han pogut ser enterrades amb el seu nom.

Final

Probablement, malgrat totes les seves deficiències, el Tribunal de Crims de Guerra de  Den Haag seguint el model de Nürenberg és un dels pocs avenços de la civilització en els darrers anys. No hi haurà cap impunitat pels poderosos, que són els qui més culpa tenen. Els familiars de Mladic diuen que és injust, que ell no havia donat cap ordre, que la guerra sempre és cruel. Potser si, però no tant. Molts serbis es van declarar solidaris amb Mladic, dient que fou víctima de l’odi i prejudici anti-serbi que hi ha pel món. Els morts jeuen dintre de la terra.

Joan Gil

2 respostes

30 maig 2011


Iugoslaus que anaven pel món abans de Srebrenica, recordats en aquest ¨Memorial Day¨, festa dels guerrers

Anant per Europa Central quan jo era jove i fins i tot després pels EUA em vaig trobar amb uns quants Iugoslaus que vaig arribar a conèixer relativament bé. Que això em serviria potser per entendre, en el moment de l’arrest del criminal Ratko Mladic, perquè va passar la tragèdia de Srebrenica?  Jo no sé si molts ciutadans a Catalunya o als EUA entenen bé què va passar a Srebrenica. La TV americana en va parlar molt poc i en el moment de l’atrocitat gairebé no hi havia periodistes interessats. No era pas com ara quan acompanyen Obama i es passen hores parlant de res. Jo no m’ho vaig creure quan en vaig sentir la primera descripció (que no feia justícia al crim). Això no podia haver passat a Europa. Els serbis, em vaig dir, sempre han tingut una premsa dolenta. Una amiga americana nascuda a Europa em va dir una vegada que els serbis eren gent dolenta. Fa uns anys vaig retrobar una antiga col·lega  amb la que fa anys havia publicat un article, ara de tornada de Belgrad, que em va dir amb sinceres llàgrimes als ulls que el món era injust amb Sèrbia, que no reconeixíem els seus problemes i la seva història i els seus drets, que tothom estava contra ells. És això el que va passar a Srebrenica?

Iugoslàvia, estat impossible. una equivocació molt gran

Unir en un sol regne tots els pobles i estats Eslaus del Sud, recentment alliberats dels Imperis Otomà i Austro-Hongarès, sense tenir en compte les seves diferències, problemes pendents, iconologia. ressentiments,mitologies,  ideologies nacionals, llengües, esperances? Així ho van decidir sense consultar ningú les potències vencedores de la Primera Guerra Mundial a Versailles, ansioses de desfer per sempre l’Imperi Austríac.

El primer problema eren les relacions entre Croates i Serbis. Aquests pobles parlen la mateixa llengua, el Serbo-Croata, que els croates escriuen en llatí i els Serbis en ciríl·lic. Els croates són catòlics, els serbis ortodoxos. I s’odien a mort. I es tracten mútuament de criminals.

Al poc temps de la fundació del nou estat, els feixistes croates van crear el partit Ustashe a Croàcia, i un home, un titella dels alemanys i italians va assumir el poder absolut. Era el Poglavnik (Caudillo) de Croàcia, Ante Pavelic, uns dels homes més odiosos d’aquells temps. Volia resoldre el problema serbi (que no n´hi havia) eliminant els serbis, jueus, gitanos i altres indesitjables que habitaven el país.  Per als serbis proposava la solució final en tres parts: la tercera part de Serbis serien expulsats (no va dir mai a on), una altra tercera convertits al catolicisme per força i la tercera part… ai las, més val no preguntar. Però va muntar  i activar camps d’exterminació escaients, no tan ben fets i eficients com els alemanys. En Pius XII tenia molta comprensió amb ell i el va rebre amicalment i no el va voler condemnar mai. Això de les conversions al Catolicisme forçades ja feia segles que s´havia abandonat però podria tenir aspectes interessants. Un feixista pot tenir defectes, però  sempre és un home de mèrit i futur.

Un dia Pavelic va oferir una gran recepció als seus amos alemanys. De sobte a la festa, probablement per fer gràcia, van aparèixer unes plates molt grans plenes de coses rares rodones, més aviat blanques. Eren els ulls de presoners morts arrencats per les milícies Ustashe als difunts. Indignat,  l’Ambaixador alemany se´n va anar. Era el mal gust, no pas el crim.

Al final de la guerra, Palevic va fugir, amagat per prominents autoritats de l’Església Catòlica i es va refugiar a un Monestir italià fins que li van poder donar un passaport de la Creu Roja com si fos una víctima de persecucions.  Quan el nou Dictador iugoslau Tito es va queixar, l’Església va respondre que tot era persecució comunista contra els catòlics. Pavelic va arribar a Buenos Aires, on va prosperar sota la protecció de Juan i Evita Perón, igualment feixistes, dirigint descaradament grups polítics croates en l’exili. Agents iugoslaus el van enxampar i malferir, deixant-li una bala a la columna vertebral. Es va poder escapar una altra vegada a Madrid on sota la protecció del  també Poglavnik Francisco Franco morí en pau l’any 1959 i està enterrat al Cementiri de San Isidro (no pas a Cuelgamuros, com algú podria pensar).

Amics i coneguts iugoslaus

D’una cosa em recordo fàcilment. A tots els vaig preguntar què passaria amb Iugoslàvia a la mort del Dictador Tito, que havia predicat la unitat i amor fraternal tan improbables entre els pobles balcànics. Tots, sense excepció, em van respondre en l’acte que els iugoslaus es matarien els uns als altres. No puc recordar ni una excepció. Nosaltres també ens preguntàvem què passaria després del Franco, però no ens pensàvem pas que començaríem a matar-nos entre nosaltres ni que hi hauria una guerra (per molt que el perill existia)  Perquè ho deien això tots els iugoslaus que jo coneixia? Prou de dir que us matareu uns als altres! Hi creien  seriosament o era només conversa per passar l’estona? Què us passa?

Degut a la separació social estricta entre les classes socials que hi ha al món, tots els iugoslaus que jo vaig conèixer eren gent educada, sovint metges que anaven per Europa mirant de guanyar diners. He triat dos, amb els que vaig conviure algun temps:

En G. era un eslovè de nacionalitat ètnica alemanya, un home cridaner, una mica gras que explicava sempre com la seva família ètnicament alemanya (però iugoslava de sempre), havia estat amenaçada i perseguida pels partisans de Tito com a possible col·laboracionistes i la comèdia que havia de fer per anar a l’església i per declarar-se més comunista que el Papa, i com una tia seva parlava molt malament l’eslovè, que li feia molta vergonya. No tenia res a veure amb l’0cupació nazi (Eslovènia fou integrada al Tercer Reich, no pas a l’imperi de Pavelic) però fou sempre sospitat i arraconat pels eslovens. I la corrupció espantosa del comunisme. Tots parlaven sempre de la corrupció universal al país. L’home era il·lògic i barroer. No obstant tenir una muller i fills a casa, on calia enviar diners, organitzava escàndols sexuals que descrivia amb indiferència i alegria. Alguna vegada vaig anar amb ell a prendre una cervesa i un parell de cops es va barallar en alguna llengua que ell parlava amb altres iugoslaus al local, acabant a crits i empentes. I no volia explicar mai de què havia anat. Un vespre a Liechtenstein (que era prop d’on vivíem i treballàvem) vam anar a un bar propietat d’una senyora eslovena que ell coneixia i va aconseguir fer venir la policia a endur-se un altre iugoslau. Tot això em va irritar molt. No era una conducta escaient per un home educat amb responsabilitats, però semblava com si als seus compatriotes no els importés.  I sí, que els iugoslaus, tan aviat com el Josif Broz anomenat Tito morís, començarien a matar-se pel carrer i per les muntanyes…

La S. era una dona molt trempada i agradable natural de Sarajevo a Bòsnia, molt estimada a la feina i parlava molt bé l’alemany. Estava casada amb un ex-jugador de la selecció nacional de futbol iugoslava i tenia dos fills. De tant en tant, com que jo encara era solter,  m’invitaven a dinar els diumenges i acabàvem mirant un episodi del Columbo a la TV. Explicava coses divertides. Li eren molt simpàtics els russos i comprava sempre llibres en rus que eren molt barats. Comparàvem amb els preus locals. Un cop a una platja a Bòsnia es va fer amiga d’una turista russa. Li va explicar que ella (S) vivia a l’occident treballant per una companyia privada. Horroritzada, la russa va respondre que devia ser espantós haver de deixar-se explotar per capitalistes privats per poder viure. Inconcebible que algú es volgués quedar amb el benefici que el seu treball generava. Hi havia molta gent que patia de rentats de cervell en aquells temps. I perquè tinc una mala memòria d’ella? Per culpa d’una pregunta que li vaig fer. Aquells dies havien sortit als diaris els albanesos. El tema de les minories sempre m’interessava. Li vaig preguntar: Tu ets catòlica, els serbis són ortodoxos, els albanesos són musulmans. Apart dels albanesos, què teniu altres musulmans vivint a Iugoslàvia? Què li devia passar pel cap? Molt il·lògicament va vacil·lar  abans de respondre i va trigar un segon. Després va dir molt clarament: No, només els albanesos. No hi ha altres musulmans. Anys després, davant les pantalles de la TV, jo mirava el bombardeig de la seva Sarajevo, amb els minarets de les mosques i els cementiris musulmans de la ciutat recordant.me de S.  Havia negat la seva pròpia gent a la meva cara, sense cap raó o necessitat. Perquè? Odiava els musulmans? Jo no era ningú. Què passava amb els iugoslaus? No ho he pogut oblidar mai.

No diria mai que ells, o ningú més, fossin gent dolenta. Era com una situació prefixada pel destí, com a a les tragèdies gregues. Estava en l’aire i ningú ho podia aturar perquè els déus no ho volien. Potser els Iugoslaus estaven mal educats. Els Catalans, com els Serbis i els Croates també hem estat víctimes d’un destí històric cruel i injust i no gaudim la llibertat, l’autogovern i el ple enjoiament de la nostra cultura que ens mereixeríem. Però no veiem el món com una tribu hostil amb la que cal lluitar amb els punys i els ganivets. Som molts els independentistes, però no volem cap violència ni pensaríem mai en fer una guerra, encara que poguéssim. Aprenem de nens a parlar de pau, de solidaritat, de democràcia i mètodes pacífics i sens dubte  arribarem on volem, si prou Catalans ho volem. Però els Iugoslaus eren diferents. Ells sí que parlaven de revenja, de restauració heroica dels seus drets, d’injúries no resoltes i ofenses mai oblidades. Tot això amb odi a la cara, prement les dents. La guerra contra el desaparegut Imperi Otomà continuaria. Hi hauria una segona ronda i aquesta vegada triomfarien. Contra els turcs o els seus descendents. Els exaltats sovint s’equivoquen d’enemic.

Radko Mladic

…era un militar iugoslau de carrera nascut a un poble bosnià serbi. Després d’anys fent una carrera normal, li va semblar que la presència de tants musulmans a la seva terra era una tragèdia històrica i un abús intolerable dels turcs que calia resoldre. Els moros ni eren compatriotes ni tenien drets ni probablement eren éssers humans. Curiosament parlaven un llenguatge molt semblant al seu serbo-croata i fora d’algunes dones, anaven vestits igual que ell i no se´ls podia distingir sinó per la religió i el nom. Però eren l’enemic.

Srebrenica, el 6 de juliol de 1995

Cal entendre que els serbis bosnians viuen a la perifèria de la nova República de Bòsnia-Herzegovina, com dues cireres pegades per la cua o una V a l’inrevés, amb dues cames amples tant a l’Est com a l’Oest però connectades només per una petita franja de terreny a la punxa de la V, que és el territori on encara està Srebrenica. I on gairebé només vivien Bosniaks de religió musulmana. Quan la pau al nou estat de Bòsnia es va trencar, el problema per a la nova Republika Srspka que Mladic servia era molt clar. Per mantenir la unitat territorial dels serbis bosnians calia assegurar per al poble serbi tota l’àrea de Srebrenica, o sinó les dues meitats, els costats de la V, quedarien separades (com Palestina i Gaza) i la Republika no tindria credibilitat ni continuïtat territorial. El problema era real i ha passat a molts llocs. Sens dubte s’hauria pogut tractar de forma civilitzada.  Els nous responsables serbis van respondre amb la infame Directiva 7 del Govern serbi-bosnià  manant al seu flamant exèrcit fer allò que calgués per assegurar que Srebrenica persistiria com a territori serbi, no bosniak. La neteja ètnica havia començat. En Mladic va comentar que no era tan fàcil desplaçar i substituir gent com els polítics volien i que allò que demanaven acabaria en genocidi.

I tant. Però Mladic va complir ordres i les seves paraules el condemnen. Un soldat decent i de carrera, ha de cometre genocidi si li manen? Contra els veïns de tota la vida?

Els serbis van començar a atacar pobles bosniaks. Venien de nit, miraven d’espantar tothom, disparaven, calaven foc les cases, mataven el bestiar i algunes persones de tant en tant i desapareixen. Les violacions de dones també eren un mitjà molt efectiu d’espantar gent. L’endemà igual, el dia següent més encara… Els Bosniaks aterrits ja en traurien les conseqüències i retornarien  a l’Imperi Otomà, que era on estaven a casa, deixant-ho tot als serbis. Cada dia tot anava pitjor i cada dia hi havia més assassinats de civils i més violència. Aquests “turcs” del territori, al començament uns 50.000, que segons el govern de la Republika Szrspa hi vivien sense cap dret, ja feia tants segles que havien sortit de Turquia, que ni sabien on anar, ni coneixen ningú a Turquia, ni parlaven turc. Per altra banda, el govern bosniak també tenia un exèrcit, que era feble, sense lideratge i amb poques armes i molt pocs militars de carrera. I hi havia guerra. La Divisió 28 dels bosniaks fou assignada a protegir Srebrenica. No tenien res per protegir ningú.

Les Nacions Unides van dir prou… sense fer res. El territori de Srebrenica, al començament d´uns 900 quilòmetres quadrats fou declarat territori protegit i desmilitaritzat i un destacament holandès hi va anar a protegir els civils. Molts capitostos internacionals també van anar a la ciutat garantint-ne la seguretat. Però ningú volia complir i els Cascs Blaus holandesos tenien prohibit intervenir. Com ho veien a Nova York?  El territori ni estava protegit ni desmilitaritzat. Perquè hi eren, doncs?

Després d’unes negociacions absurdes, l’exèrcit serbi va decidir avençar a l’interior del territori en disputa. Un per un, van anar prenent totes les posicions holandeses al sud sense disparar ni un sol tret. La població aterrida va fugir en massa cap al nord als voltants de Srebrenica, però els serbis van seguir avançant. No hi havia res, ni provisions, ni gaire aigua, ni esperança. Tenien entre ells la unitat de l’exèrcit bosniak que esdevindria tràgica, la Divisió 28. Però no els servia de res. Ni, a diferència de Mladic, eren gaire bons soldats. I molts soldats ni estaven armats ni tenien uniformes. Els holandesos es van retirar enmig de la desesperació dels civils.

Els  bosniaks van entendre clarament de què anava. Els serbis s´havien presentat reforçats amb una unitat feixistoide de fanàtics, els Escorpins (nom ben triat) i segons sembla una unitat grega voluntària de mentalitat similar. Volien intencionalment terroritzar i fer fugir la gent. I com ho feien! El foc i els assassinats més cruels i desvergonyits es repetien. Van aparèixer piles de cadàvers, hi va haver les primeres violacions de dones en públic per grups de soldats. Hi ha la famosa història del soldat serbi que s’havia molestat perquè un nadó plorava massa fort. La mare no va poder fer-lo callar, i el soldat es va acostar i amb un ganivet va tallar el coll del nen i es va posar a riure. Un soldat holandès s’ho va mirar petrificat sense dir ni fer res. Eren sers humans els membres de l’exèrcit de la Republika Srspka? O s ‘havien escapat de l’infern?

I la comunitat internacional va callar. Un avió de les NU va bombardejar uns tancs serbis però el temps es va empitjorar i van plegar. Perfecte. El món no en volia sentir parlar i els serbis de Mladic tenien via lliure. En aquell moment hi havia uns 25.000 civils a l’enclave. Hom es pot imaginar el terror. Els suïcidis de musulmans van començar i esdevenir un dels incidents més constants i pertorbadors de la tragèdia. Els empresonaments i els mal tractes es van estendre. La gent corria embogida d’un racó a l’altre, com ratolins a una trampa.

La columna

Aquí cal parlar finalment de la Divisió Bosniana 23, que gairebé no tenia res i no podia pensar en lluitar frontalment contra els serbis. No es rendiren mai perquè ja estava clar què feien amb els presoners. Els serbis els havien motivat: els presoners sense excepció eren maltractats, vexats i morts d’un tret al clatell. Molts preferien mirar de morir amb dignitat.Gairebé sense oficials professionals van decidir que perduts com estaven, intentarien aplegar tots els civils, formant una columna i mirarien de trencar el setge fugint cap a Tuzla, on estava la central del cos del seu exèrcit, que era un lloc molt segur. Però arribar al port de salvació seria molt difícil. Només provarien de fer-ho els homes i els joves. Era impossible prendre les dones i els nens

Semblava una bogeria. Tuzla estava a 55 quilòmetres. La calor i el sol de justícia eren intolerables, no hi havia ni menjar ni aigua, poques municions, poca sanitat, la caminada seria a través de muntanyes aspres i poc accessibles, els serbis els podien estar esperant a tot arreu, havien minat el camí i durant el setge havien bastit fortificacions fortes que no es podien passar. Però l’alternativa era encara pitjor o sigui que els bosniaks van tirar endavant..

Es van organitzar força bé. Hi hauria comunicacions, un escamot antimines, sanitaris i soldats amb armes al davant de cada grup, els civils dividits en grups. Van decidir que només prendrien els homes i joves confiant que els serbis no matarien les dones.

Inesperadament es van posar en marxa el 10 de Juliol a mitjanit sortint del nord de Srebrenica.  Consistia d’uns 5.000 soldats nominals (molts sense armes) i més de 10 o 15.000 civils amb vint-i-tantes dones i alguns nens. Diuen que la columna tenia  12-15 qm de longitud. Amb aquesta decisió van agafar per sorpresa els serbis que no s´ho esperaven, per lògic que aquest pas era. Seria un episodi èpic, irreal. Pels serbis, una cacera de rates, o com diuen els Americans, una pesca de peixos a l’estanya o una caça d’ànecs. Jo crec que ni a la Guerra Mundial havia passat una cosa així.

Hi havia un general serbi que estava molt a favor dels gasos de guerra. Al poc de sortir, un núvol groc va aparèixer damunt la columna de fugitius. Aviat els bosniaks van desenvolupar signes d’al·lucinacions, visions i deliris. A tot arreu hi havia paranys, emboscades, foc d’artilleria, malentesos. Sovint els serbis oferien coses a grups de fugitius: rendiu-vos i no passarà res, sereu presoners de guerra, us canviarem pels nostres, us enviarem nosaltres mateixos a Tulza. Tothom que s´ho va creure fou assassinat gairebé en l’acte. Fou durant aquests episodis que Mladic va exhibir davant la TV els seus intents de pacificació. Va fer distribuir xocolata d’una cistella a nens pels seus soldats (fa una estona ho he tornat a veure a la TV). Va prometre que no passaria res, que se separarien i que tot acabaria molt millor per a tothom. En algun cas, van utilitzar camions abandonats i cartells i uniforms de les NU per donar falsa confiança. Mladic va arribar a beure licor i brindar amb els presoners. Va demostrar un cinisme i una mala fe extraordinaris.

La marxa era un malson: calor, fam, indefensió. Aviat van topar amb una línia sèrbia fortificada darrere una carretera asfaltada i no hi havia forma de passar.  Però la desesperació en aquests casos ajuda molt. Dos germans havien robat un walkie-talkie serbi i van aconseguir comunicar-se amb l’exèrcit bosniak a l’altre costat, que  va identificar un forat per on es podia passar. Una altra vegada la meitat de la columna va quedar copada i milers de fugitius van ser fets presoners (i després duts a Srebrenica i assassinats). Van aconseguir prendre als serbis alguns canons pesants. Van arribar a la darrera línia sèrbia, molt ben bastida, amb tres línies de trinxeres paral·leles, una darrere l’altra. S´hi van llençar a la desesperada i en van passar dues. A la tercera els serbis van fer figa i declarar que deixarien passar els civils. Era el 16 de juliol i semblava impossible que ningú seguís viu. Els serbis van obrir un passadís entre les 4 i les 8 del vespre, pel qual van passar més de 5.000 homes del contingent bosniak, els que quedaven del dels 20.000 originals, la majoria civils. A l’altra banda hi havia Tuzla i la seguretat.

Deixant de banda les consideracions morals i humanitàries, l’actuació sèrbia fou completament absurda i motivada per emocions irracionals. Perquè no van deixar simplement escapar la columna? Era el que ells volien. I amb presoners vius en aquell moment, haurien pogut negociar treure molts avantatges i concessions fins i tot de les NU tan covards i indecises.

No queden ni testimonis

Es veu que l’entrada dels supervivents a Tuzla fou un espectacle i un esdeveniment tan memorable com tràgic, però gairebé no hi havia periodistes ni testimonis a la ciutat ni les NU en volien saber res. Els fugitius eren com espectres, esquelets vivents, com fantasmes, morts vivents, despullats, amb peus sagnants, molts víctimes encara d’ al·lucinacions pel gas i la calor, tot plegat uns 5.000. Però els homes eren víctimes de l’horror i el patiment. Irracionalment alguns van començar a disparar contra els amics i companys d’odissea i van continuar els suïcidis. Molts no sabien qui eren ni on estaven. Els soldats de la 28ena retreien als membres del Cos de l’exèrcit de Tuzla covardia i falta d’acció. Tot plegat una situació dolenta, impossible d’entendre o controlar, un gran perill que alguns no van sobreviure. Uns quants líders de la 28, que al capdavall havien reeixit en salvar 5.000 dels 20.000 homes van perdre la vida ja entre els seus. Una organització sanitària va haver de buscar tranquil·litzants on van poder per calmar els supervivents. Mireu la pàgina web en anglès de la ciutat de Tuzla: es queixen de la “massacre” de 30 residents en una altra ocasió a mans dels serbis, però de l’arribada dels 5.000 no volen parlar.

Alguns cineastes locals han intentat explicar la història, però definitivament ningú en vol sentir res. Es massa fort. Al final, resulta que després de tant patiment, els bosniaks es van quedar sense herois.

I ara és quan el genocidi va començar de debò a Srebrenica.  Fou aleshores quan els soldats serbis van començar a matar sistemàticament els homes i joves que s’havien quedat enrere o havien estat capturats. L’article de la Wikipèdia americana sobre la massacre, un verdader llibre,  ho explica tot en detall: la crueltat i propòsit, els llocs. No fou, com en tantes altres circumstàncies,  una absurditat o un accident resultant d’algun fanàtic incontrolat: l’exèrcit havia donat l’ordre, va supervisar l’operació i Mladic pot dir ara com vulgui. Durant dies i dies els soldats no van fer res més que matar i enterrar. Van caure uns 8.300 homes, alguna dona, molts noiets de menys de 18 anys i alguns nens, fins i tot nadons mentre les dones ultratjades eren traslladades d’un lloc a l’altre i subjectes a un espectacle odiós de violació, vexacions i humiliació. Els forenses han identificat fins ara unes 6.000 víctimes gràcies al ADN, que han pogut ser enterrades amb el seu nom.

Final

Probablement, malgrat totes les seves deficiències, el Tribunal de Crims de Guerra de  Den Haag seguint el model de Nürenberg és un dels pocs avenços de la civilització en els darrers anys. No hi haurà cap impunitat pels poderosos, que són els qui més culpa tenen. Els familiars de Mladic diuen que és injust, que ell no havia donat cap ordre, que la guerra sempre és cruel. I que ara el processament ja no serveix per res. Molts serbis es declaren solidaris amb Mladic, víctima de l’odi i prejudici anti-serbi que hi ha pel món. Després de tants anys, perquè? Els morts jeuen dintre de la terra.

Jo crec que serveix de molt. Aquí als EUA que jo sàpiga tots els estats declaren que l’estatute of limitations, la prohibició de perseguir criminalment després d’un cert nombre d’anys, no existeix per assassinats.

Els homes no tenim dret a matar, mai, en cap circumstància. Fer-ho és una violació extrema de la llei natural que no es pot perdonar ni oblidar. Fins i tot en situacions emocionals difícils, hom ha de tenir prou caràcter per reconèixer una línia roja que ningú té el dret de traspassar.

Dura com és la vida, els sers humans tenim coses bones que gaudim i ningú ens les pot prendre: les memòries, el bon temps, els fills i nets, les flors, el respecte, els jardins, l’art. la satisfacció per la feina ben feta.  Els vellets porten els seus nets a passejar i jugar quan fa bon temps, i seuen als bancs entre ells prenent el sol. Radko, no entenem què ets, però sabem que no ets un dels nostres. No volem compartir res amb tu.

Un cop terminada la tragèdia, en Mladic va declarar en públic des dels carrers de Srebrenica com un paó orgullós que en aquell dia de glòria, ell retornava la ciutat de Srebrenica al poble serbi, i que una sublevació popular contra els turcs els havia expulsat finalment de la seva pàtria.

Diu que no era culpa seva? No tenia cap dret a escapar-se del Tribunal ni de viure entre homes. Hi havia renunciat per sempre.

Joanot



No hi ha resposta