Arxivar per desembre de 2021

21 des. 2021


Quan una badada gairebé causà un desastre a Manhattan

Classificat com a General

L’apunt inclòs fou publicat al Setembre de 2010 i el torno a publicar ara desitjant que els lectors el trobin divertit o almenys entretingut. A mi personalment sempre m’ha fet riure quan un gran home fa un disbarat que cap estudiant faria. Diuen que Einstein tenia problemes amb les matemàtiques d’alt nivell que necessitava i que alguna vegada escrivia disbarats a la pissarra; ningú gosava dir-li res però si algú ho feia, el geni nomes es posava a riure. No va ser així en el cas que segueix. L’eminent autor del ridícul potencialment catastròfic no tenia raons per riure, però es va redimir corregint el problema i explicant-ho tot al final.

************************

Imatge del gratacels original de Citigroup

Si vau venir a Manhattan fa uns anys hauríeu reconegut fàcilment el gratacels de Citibank al carrer 53 entre Lexington i la Tercera. Era (i segueix essent no obstant les modificacions recents) molt alt (279 m), té 120.000 m2 de superfície útil repartits en 59 pisos, però sobretot tothom el reconeixia perquè la part de dalt, enlloc de ser plana estava construïda en un angle de 45 graus. Que perquè? Quan s’estava projectant l’edifici a algun ambientalista aficionat se li va acudir que s’hi podrien posar miralls amb generadors solars d’electricitat. Bona idea, però impossible de realitzar: la posició fixa de la torre ho impedia. Però es veu que a algú li va fer gràcia i així es va quedar.

Deixant de banda l’antiga Mesopotàmia, els gratacels són una invenció novaiorquesa. Amb ells nasqué la necessitat d’una nova professió, la dels enginyers estructurals, experts en certes tècniques de la construcció, que havien de calcular la resistència del suport estructural necessari per tal que el projecte durés mil anys. William LeMessurier, mort fa pocs anys, era un dels enginyers més importants i originals de Nova York, del país, potser del món. Al disseny de la torre Citibank hi va introduir una sèrie d’innovacions, sobretot el bloc de granit muntat sobre articulacions de metall al cim de l’edifici per limitar-ne les oscil·lacions causades pel vent. A més va dissenyar una estructura de pont “cantilever” molt original i admirada suportant la torre per permetre la preservació d’un Església protestant a una cantonada del sòl, com l’antic propietari del terreny havia exigit.

Errors! Fuig, quina paraula tan esfereïdora! Llegiu si us plau la història de la pífia memorable del gran LeMessurier, que aquest gran home va resoldre en secret i com al final ho va confessar tot a un article publicat a un número de la gran revista  NewYorker de maig de 1995, seguit d’una conferència magistral pública al Massachusetts Institute de Technology. El món va tractar el gran mestre amb benevolència i tothom al final va riure i el va felicitar. Ell fou un gran mestre de l’enginyeria de la construcció.

Resulta que Un dia a la tardor de 1979, els estudiants d’enginyeria de la gran Universitat de Princeton havien vingut a visitar l’oficina del famós LeMessurier a fer pràctiques. Un d’ells va demanar si podia veure els càlculs de la torre Citibank, acabada d’obrir. Sí home, no faltaria més, va respondre LeMessurier, els tinc per separat a aquest ordinador. Els ordinadors eren molt grans en aquell temps.

Una estona després, l’estudiant se li va tornar a acostar. És que no trobava una cosa que volia veure. Ell i el seu pare tenien un bot i eren molt afeccionats a la vela. Considerant l’angle de 45 graus de la superficie de la torre dalt de tot, era evident que la situació al sostre de l’edifici era com si fos un veler i que no trobava a l’ordinador com s’havia tractat això. Efectivament, un vent fort com el d’un huracà tocant la torre horizontalment faria partir la torre en dos. Què havia fet per evitar-ho?

Poc a poc, en LeM es va posar vermell, morat, pàl·lid.  Doncs mira, resulta que no se li havia acudit. El problema no tenia res d’insignificant. Juntament amb els vents horitzontals, un vent huracanat tocant de front a 70 milles/hora (uns 100 qm/hora) sobre la superfície inclinada de 45 graus faria doblegar l’edifici entre els pisos 14 i 15. De fet, contràriament al que es pensa la gent, un huracà arriba a NY cada 55 anys i velocitats del vent de més de 70 qm/h s’han mesurat. I la primera temporada dels huracans que comença el 1 de juny s’acostava. No hi havia temps a perdre.

Una companyia de la construcció desespera a Le Messurier

En un primer moment, en LeMessurier no va veure raó per preocupar-se. El problema ignorat de l’efectiva vela augmentaria l’stress nomes en 40%, considerablement menys que el 100% cautelar previst, o sigui que no passava res. Una de les seves previsions cabdals era que les bigues d’acer enlloc de ser collades amb cargols, havien de ser soldades en profunditat, cosa que doblava la seva resistència. Ell insistia sempre en exigir que apliquessin el doble del material que el gratacels necessitava per estar segur, i això cobriria de sobres el seu petit oblit.

En LeMessurier va trucar la companyia constructora a Pittsburgh preguntant: oi que vàreu soldar les bigues com jo vaig demanar?

Doncs no senyor, sí que ens sap greu. És que soldar és molt car i és difícil trobar tants soldadors competents i els nostres arquitectes van opinar que era una redundància inútil i que ens podíem estalviar els dòlars. O sigui que vam collar les bigues amb cargols, això sí, molt forts.

El món de LeMessurier s’acabava d’ensorrar. Era l’hora negra del shock i la desesperació. El primer huracà que arribés li doblaria l’edifici en dos (semblant al cas esdevingut anys després amb el WTC). I la temporada dels huracans estava a un parell de mesos. Velocitats del vent superiors a 100 qm/h havien estat enregistrades a la ciutat. Calia tenir bons nervis. El rellotge estava en marxa: tic, tac, tic, tac…. No podia pas deixar-ho córrer.

A ca l’asseguradora
En LeM va acceptar plenament la seva responsabilitat i estava disposat a fer tot allò que calgués. El primer pas era parlar amb l’assegurança professional. L’agent era un antic amic de LeM, fins ara sempre content de veure’l. Quan va entendre el problema, li va fer una escena histèrica. L’agent i la comanyia estaven arruïnats per sempre! La seva família es moriria de fam. El cas sortiria a tots els diaris del món. Hi hauria milers de morts.

Apa, maco. El que cal és resoldre el cas, no pas fer teatre, va pensar Le Messurier.

A ca’l banquer
En LeM va intentar parlar immediatament amb el CEO, el conseller delegat i cap suprem de Citibank, en aquell moment encara el banc comercial mes gran del mon. Va decidir dir-li la veritat i proposar i discutir el remei. No obstant la seva personalitat i les seves afirmacions que es tractava d’una emergència va resultar que era dificilíssim parlar amb aquest gran senyor. Només ajudants prenien el telèfon. Potser tindria deu minuts a la tardor… I ara! Massa tard.

Al final l’enginyer sí que va entrar a l’oficina del Boss suprem. El banquer va resultar ser un senyor molt agradable.  Escoltant de què anava, es va posar a riure. Cal explicar que la seva oficina no estava pas al gratacels. Va acceptar el pla de recuperació. Els pisos 15 i 16 es buidarien i bigues d’acer de reforçament per evitar el doblec es ficarien a l’edifici i es soldarien. Els dos pisos afectats havien de ser evacuats però serien després reconstruïts. El banquer només va exigir que l’assegurança  pagués les despeses de buidar i reocupar els dos pisos però va garantir,com a premi a la sinceritat, que Citibank no es querellaria. Ni en parlaria amb ningu.

Buscant bigues d’acer per tot Amèrica
Com queda dit abans, el pla d’acció era comprar bigues i usar-les per a enfortir els pisos amenaçats. Calia afanyar-se perquè la temporada dels huracans s’acostava.

Sembla que hauria de ser fàcil de fer, però el primer problema era trobar les bigues. En general, si hom necessita bigues d’acer de certa mida, cal encarregar-les amb anticipació. Miraculosament en LeMessurier va trobar un negociant a San Francisco que les tenia emmagatzemades. Però el problema no estava resolt. Calia transportar-les a Nova York, que està a la Costa Atlàntica i no Pacífica com San Francisco. Molt lluny. El transport de costa a costa normalment es fa per vaixells grans, a través del Canal de Panamà. Ni en broma!, digué en LeM. Això trigaria de quatre a sis setmanes i la temporada dels huracans estava a punt de començar. Al final ho van resoldre amb una caravana especial de camions amples i als pocs dies increïblement l’acer va arribar a NY.

Ensurt, esglai, terror, èxtasi i pau amb victòria final
Les obres van començar en l’acte. No obstant estar obert i en servei, un exèrcit de treballadors i soldadors amb equipaments i grues van prendre possessió de l’edifici, que altrament va seguir obert. Treballaven només als dos pisos en qüestió. Una cosa curiosa és que l’operació, tan aparatosa i conduïda amb màquines sorolloses en vista de tothom no sembla haver cridat l’atenció de ningú i ningú va demanar explicacions. Un miracle va ajudar l’enginyer: tots els periodistes de Nova York estaven en vaga, un episodi memorable que va durar mesos i que no s’ha repetit mai. El NYT per exemple no va poder anunciar mai la mort del Papa Joan Pau I ni l’elecció de Wojtyla per succeir-lo. Altrament, sense vaga molts periodistes haurien ficat els nassos preguntant què havia passat i algú els hi hauria explicat.

S’havia acabat tot? Estava tot resolt? Ai no, encara faltava la més grossa. Havien començat les obres tan depresa com van poder, però a les sis setmanes, quan encara no havien fet gaire via, la ràdio i televisió van transmetre les notícies pitjors, les informacions més aterridores: l’huracà Ella s’estava acostant en línia recta a NY. L’enginyer estava a mitja feina i l’edifici no estava estabilitzat. Era una prova del seu seny molt dura.

Aquí es podrien escoltar diferent opinions sobre què hauria calgut fer. Si haguessin anat a informar l’alcalde i la policia, sens dubte el problema hauria esdevingut públic, s’haurien manat evacuacions, hi hauria hagut terror (i teatre) a la ciutat i les querelles judicials i els especials de TV haurien durat fins el dia d’avui i costarien molts milions.

En Le Messurier va decidir callar prenent responsabilitat. Un altre cop, el seny i l’instint el van salvar. L’huracà fou rebaixat a la categoria de Tempesta Tropical, molt menys perillosa i va canviar d’intencions (com passa sovint), girant a la dreta i desapareixent a l’Atlàntic Nord. La ciutat només va rebre una tempesta amb vents molt més lents que els100 q/h temuts.

I després d’aquest episodi tan terrible, va quedar clar que el gran LeM havia donat un exemple inoblidable de lideratge, de nervis d’acer, i de seny. Perquè ell ho sabia, anys desprès es va decidir a publicar tot el cas i donar els detalls abans de la seva mort. Admirada, tota la professió el va aclamar i  ningú es va mofar d’ell. Potser fins i tot van riure amb ell. Recentment,el gratacels fou modificat i modernitzat i la inclinació de 45 graus va passar a la història i ja no existeix. Fins i tot es dificil trobar-ne una foto però el lector ho veurà a moltes pel·lícules. En general era molt visible des de Queens i molts llocs Uptown.

Està clar que era Le Messurier tot sol qui havia causat la crisi. Però els homes no podem ser perfectes. En la meva experiència, en gairebé tots els errors professionals dels que he tingut coneixement, es tractava de verdaderes barbaritats inconcebibles i impossibles d’entendre en coses senzilles, i rarament de casos difícils on costa desenvolupar una opinió.  La funció del cervell humà segueix essent un misteri.

I si us passegeu per Manhattan, us ho asseguro, no tingueu cap por que un gratacels s’ensorri damunt el vostre cap. No ha passat mai… encara.

Joan Gil

Comentaris tancats a Quan una badada gairebé causà un desastre a Manhattan

12 des. 2021


“LATINX”, el nou nom dels Hispans als Estats Units

Des dels primers temps hi ha hagut sempre als EUA grups d’immigrants i descendents que mantenien la seva identitat i una certa col·lectivitat amb lligams propis. Com que el país és terra d’immigrants i tots en som, excepte els indígenes, en general i deixant de banda tristes excepcions, els governs els atorga favors, com signes multi-linguals i escrits en el seu llenguatge. És notable perquè els EUA no han tingut mai cap llengua oficial (alguns pocs estats han declarat la llengua anglesa oficial) i totes les escoles ofereixen immersió total en aquesta llengua amb satisfacció dels pares, que sovint segueixen parlant entre ells el seu idioma, que els fills mantenen sovint nomes per una generació. També mentre hi ha interès funden diaris, i canals de TV i obren botigues, i això no molesta a ningú. Però que l’anglès és l’única llengua dels EUA és conegut fins als confins del món. Com que el govern vol que tothom entengui els drets que té, certs documents es reben amb traduccions a 15 o 20 llengües i diferents alfabets sense destacar-ne cap si no és l’anglès.

De grups ètnics visibles n’hi ha molts: els fins ara anomenats hispans ja són els més nombrosos, seguits dels negres, indis, xinesos i molts altres, sovint amb llengua pròpia. Deixem de banda els indígenes (absurdament batejats “indis” pels espanyols), que són uns 6,500,000 (quan van arribar els blancs eren 10 milions) i que parlen molt bé l’anglès però ara ja en possessió de formes escrites, estan promovent molt fortament els seus ancestrals idiomes tribals. Cada vegada que hi ha eleccions, resulta que aquests grups esdevenen importantíssims i els polítics hi dirigeixen propaganda en la llengua que calgui. Amb el temps molts grups d’immigrants van perdent identitat, com ara els Italians, alemanys o Irlandesos que ja prefereixen ser com tothom i van sobradament demostrar el seu patriotisme americà durant la II Guerra Mundial.

Hispans, després Llatins, ara Latinx

Des de poc després la independència, Amèrica va entrar en contacte amb hispanoparlants, sobretot mexicans. Per molts anys van ser designats “hispanics”, cosa que es va anant espatllar perquè estava massa lligat amb Espanya, mentre que molts immigrants eren de parla brasilera, anglesa, holandesa i no tenien res a veure amb Espanya i també per l’horror creixent causat per l’anàlisi de la colonització espanyola a Sud-Amèrica i el tracte genocida rebut pels indígenes. La paraula “Latins” fou introduïda i està encara en ús corrent pels mitjans, els governs i molts ciutadans, mentre que “hispànic” va desapareixent.

I ara fa uns dos anys va arribar la designació Latinx, que cada dia és utilitzada per més diaris i emissores i gaudeix el suport de molts progressius. Perquè? En la llengua anglesa els noms substantius i els adjectius no tenen gènere, ni masculí ni femení, però si dieu Latin, cal afegir -o, -a, -os, -as al final, cosa que sembla intolerable en anglès. A més sembla poc desitjable lligar el nom col·lectiu d’un grup de nord-americans a una llengua estrangera. I a algú se li va acudir això dels Latinx que fou ben rebut per molts i se sent cada dia més.

Els canvis de nom col·lectius han tingut lloc en altres grups, com per exemple els negres. Al segle XIX molts els anomenaven Niggers, una paraula que en els nostres dies ha esdevingut un insult racista intolerable (que cap lector hauria de dir davant una persona negra). Durant els moviments pels drets civils, la majoria, Martin Luther King inclòs, deien sempre “negros”, (pronunciat nigros) un nom que per raons desconegudes, potser perquè és d’origen espanyol, ha anat desapareixent acabant sent substituït simplement per „blacks“, negres. Ara fa pocs anys certs grups van introduir „African-American“ que s’usa sobretot quan hom vol expressar respecte.

Els indígenes també han tingut raó de queixar-se. Ha sentit algun lector parlar dels “pells roges” indis? Si trobeu un indígena, no l’anomeneu pell roja ni en broma. No hi ha cap indígena vermell però en un moment al S.XIX amb tolerància de l’exèrcit  federal, associacions de blancs oferien una recompensa per matar-ne un i calia presentar la pell del cap, l’escalp, sempre roja de sang, per demostrar-ho i poder cobrar. Avui en dia els governs i els mitjans es refereixen a les tribus com a“nacions” amb un cert nivell de sobirania pròpia dintre les reservacions que en general han firmat acords bilaterals amb els EUA. Quants acords bilaterals amb Espanya ha firmat Catalunya? Tenim una Secretària (ministra federal de l’Interior) originària d’una banda de la nació Navajo. Al Canadà la Governadora General, teòricament representant de la Reina Elizabeth però de fet Cap d’Estat de la monarquia Canadenca, és una indígena, membre d’una de les comunitats que els canadencs anomenen “Primeres Nacions”

Joan Gil

Comentaris tancats a “LATINX”, el nou nom dels Hispans als Estats Units

02 des. 2021


“Roe vs Wade” la Sentència del Suprem dels EUA sobre l’Avortament

El 22 de Gener de 1973 el Tribunal Suprem dels Estats Units va dictar sentència en el famosíssim cas Roe versus Wade, que va establir el dret absolut de qualsevol dona de demanar un avortament. Avortaments no havien estat mai prohibits a nivell federal, pero sí a molts estats. Ara, gràcies als tres justícies de la dreta religiosa nomenats per Donald Trump, un estat, Mississippi, exigeix establir que l’avortament no es cap dret fonamental garantit per la Constitució Federal i demana que els estats tornin tenir dret a prohibir-lo, cosa que degut a majories republicanes sens cap dubte tindria lloc a molts estats. Sembla absurd polititzar aquest problema, pero això ha passat. A mesos de la sentència final, moltes organitzacions feministes estan preocupades. L’apunt que segueix fou publicat el darrer Febrer amb motiu de la mort de la “Roe” de la sentència. Ha esdevingut un dels problemes polítics pitjors que vivim. El text que segueix està tret d’un sumari publicat fa un any, però un llibre biogràfic molt recent ha aclarit certes coses (la “Roe” era una dona de nivell educatiu baix que no sempre explicava el mateix). Aquests nous fets seran afegits al final.

******************************

Aquesta història tingué lloc a la ciutat de Dallas, estat de Texas. En 1970 dues advocades joves, feministes i progressives d’aquesta ciutat, Sarah Weddington i Linda Coffee, contra tota probabilitat van anar als tribunals federals exigint l’eliminació de la llei texana que prohibia l’avortament excepte en cas de perill de mort. Tres anys després increïblement van guanyar al Tribunal Suprem. Van triar com un exemple de la injustícia i com a titular nominal del procés representada per les dues advocades una dona desventurada anomenada Norma McCorvey, que va morir prop de Dallas  als 69 anys. La Norma, ja embarassada de cinc mesos, va firmar un document jurat al·legant que havia demanat una terminació i li havia estat negada degut a la llei texana, cosa que violava un dret fonamental. Com que no era cas d’exposar-la a l’opinió pública, li van canviar el nom per “Jane Roe“, un nom genèric americà per evitar publicar com es diu una dona. La queixa i el procés estaven dirigits contra el Fiscal del Comtat de Dallas, Henry Wade, que pel seu càrrec tenia l’obligació de defensar les lleis de l’estat de Texas. Molts anys després, en Wade i la Norma es van trobar per única vegada i van encaixar mans.

El cas ROE CONTRA WADE havia nascut i faria mundialment famosos els dos noms oposats. Potser per sempre.

Les accions legals van durar tres anys i la Norma no va ser informada de res ni fou invitada a cap sessió dels tribunals. Es va assabentar del resultat llegint el diari, segons ella (una de les advocades diu que la va trucar) i per deu anys, en vista de les reaccions violentes li va semblar prudent no donar la cara. El seu embaràs va acabar en el naixement d’una nena, la seva tercera, que va donar per adopció. Curiosament, no se sap que hagués tingut mai un avortament.

Biografia de Norma McCorvey
La Norma fou una pobre nena molt desgraciada, víctima de condicions socials dolentes i de la misèria. Fou una noia no desitjada i mal tractada, filla de pares divorciats i una mare alcohòlica. Als deu anys fou enxampada robant diners a una gasolinera i ficada a una institució per delinqüents juvenils. Fou alliberada per la intervenció d’un parent que la va endur a casa seva només per violar-la a plaer fins que ella es va escapar, per casar-se als 16 anys, ja engrescada amb alcohol i drogues. Es guanyava la vida fent feina domèstica o de cambrera a restaurants. Després del divorci, va quedar embarassada tres vegades per homes diferents (potser per violació). Després del primer part va dur la filleta a la seva mare i va desaparèixer, seguint amb les drogues i l’alcohol. A la tornada fou arrestada per haver abandonat un bebè. Ja alliberada, va firmar papers permetent a la mare que adoptés la criatura, que era neta seva. Va donar el segon i tercer fill per adopció. Havia estat sempre bisexual i arribada a la maduresa va triar una dona lesbiana com a companyona fins la seva mort.

Deu anys després hi va haver grans moviments feministes en defensa del “Roe vs Wade” i va decidir revelar-se per enjoiar la glòria (encara que no havia fet res tret de firmar un paper i de fet només havia estat utilitzada). Ho va pagar car. Els enemics violents de la dreta religiosa la van perseguir. Va rebre escopinades a la cara, insults i amenaces i algú va disparar trets de carabina a la seva finestra. No obstant això, va pujar a la plataforma a una manifestació de 300,000 dones presidida per la Gloria Steinem amb Jane Fonda i Glenn Close i va escriure un llibre una mica vulgar que probablement no s’hauria hagut de publicar, trobant feina de consellera a una clínica d’avortaments per a dones pobres a Dallas.

Una cosa extraordinària va tenir lloc. Jane Roe es va passar a l’adversari. Els exaltats que bloquejaven i molestaven les dones que volien entrar, van llogar un local al costat mateix de la clínica on Norma havia trobat feina i un Pastor va començar a parlar amb ella i la va convertir a la causa contra els avortaments. Va ser batejada seguint el ritus dels Baptistes i va esdevenir una “nascuda per segona vegada” esdevenint una militant activa protestant contra la causa anterior i va escriure un segon llibre, aquesta vegada contra les morts de “bebès”. Després d’algun temps, va determinar que els Baptistes eren massa donats a confrontació i fins i tot violents (hi ha hagut assassinats de metges per ser assassins de bebès) i va abandonar aquesta denominació per fer-se Catòlica, una església que també s’oposa als avortaments però de forma més tranquil·la. Al final de la seva carrera va anar a diverses manifestacions contra Obama, anomenant-lo “assassí de babies”. Va viure amb l’amiga que tenia des de feia molts anys fins acabar en una llar modesta d’ancians, on va morir fa un any.

Els arguments del Tribunal Suprem
Les dues advocades a l’arrel de Doe vs Wade van donar dues justificacions per la seva querella:
1) violació del dret a la intimitat (“privacy” explicat més abaix) i
2) violació de la igualtat de drets.

El primer dels dos arguments guanyaria el dia.

La “privacy” dels Americans és només en part igual a la nostra “intimitat“, que inclou només coses com ara la prohibició de fer públics secrets o coses confidencials d’una persona, o fer publicitat per destruir injustament la reputació d’algú o difondre informació mèdica, o apropiar-se del nom o fotografia d’una altra persona.

La “privacy” nord-americana en canvi inclou en primer lloc “la interferència intrusiva i no desitjada en els nostres afers personals” Hi ha coses molt personals que només l’afectat té el dret de decidir, diguin el que diguin els altres, per exemple si hom vol casar-se i amb qui, quina professió tria, si vol acceptar una religió o no, i moltes altres coses en la mateixa categoria. El concepte religiós del pecat cau dintre aquest grup. I aquí tornem a la dona embarassada. Una de dues coses ha de decidir: si termina l’embaràs o si el continua fins el naixement i NINGÚ fora de la dona mateixa té cap dret a decidir per ella. Per això l’avortament no es pot prohibir. Què és això que l’estat mani a una dona tenir un fill, tant si vol com si no? Si és moral o no o contrari a la religió ho ha de decidir la dona per ella sola. La religió no pot ser imposada a ningú.

El dret a la “privacy” no està formulat a la Constitució dels EUA, però hi apareix en esperit i intenció moltes vegades, com els Suprems han determinat manta vegada. La noció fou introduïda explícitament a la jurisprudència americana pel famós justícia Brandeis, jutge del Suprem, en 1890 i identificat com un Dret Natural, absolut. Igualment la privacy està inclosa a la Declaració Universal dels Drets de l’Home publicada per les Nacions Unides al poc temps de la seva fundació.

El Tribunal Suprem dels EUA (els Americans per costum en diuen així enlloc de Federal) va decidir acceptar aquest argument, per 7 a 2 vots (hi ha 9 justícies) el 22 de gener de 1973. El Justícia Blackmun va escriure l’opinió molt explícita del Tribunal. Es tractava d’embarassos “que no eren desitjats per una o més raons com conveniència, planificació familiar, economia, desinterès per fills, la vergonya de la il·legitimitat…” Això és seguit per la bomba “Qualsevol dona té dret a un avortament si ho demana i troba un metge disposat a fer-ho“. I encara més clar: “La majoria del Tribunal manté aquest punt de vista: durant el període abans que el fetus esdevingui viable, la Constitució del EUA valora la conveniència, disposició emocional o capritx de la mare putativa més que la vida o vida potencial del fetus” Wow!

Va afegir, no obstant que a mesura que el fetus creix cap a la viabilitat, que podria arribar a les 20 o ï22 setmanes, l’estat adquiria un interès legítim en la seva protecció i que lleis en aquest sentit serien permissibles, cost que va obrir un fenomenal forat per atacs dels adversaris. Hi ha molts estats que han imposat regulacions abusives que fan difícil o impossible l’avortament. El Sr Vicepresident de Trump, Mike Pence quan era Governador d’Indiana havia estat un dels lluitadors més temibles, creatius i inflexibles inventant barreres per fer molt difícils o impossibles els avortaments. Va manar fer enterrar els fetus avortats com si fossin adults.

Els Suprems havien abrogat només la llei de Texas, però les feministes tenien un segon procés en marxa al Tribunal dels EUA a Geòrgia, exigint l’eliminació de les lleis contra terminacions de l’embaràs que tenien 24 estats. Aquest tribunal havia dubtat, però després de llegir l’argumentació del Suprem, van anular en l’acte les 24 lleis i a més van declarar que l’ordre s’estenia a tots els estats de la Unió. L’avortament havia quedat legalitzat a tota la Unió.

Els arguments dels adversaris
Es troben a les files de la comunitat protestant dels Baptistes, fortíssima al Sud i moltes altres parts de la Unió que practiquen una metodologia molt agressiva, sovint perillosa i no cedeixen mai. L’Església Catòlica hi participa plenament però sense violència. En temps del Papa Wojtyla, l’oposició militant a l’avortament era un dels criteris que ajudaven a ser bisbe o cardenal i els nous nomenats sovint apareixien en públic per primera vegada fent sermons fervorosos en contra i intentant manobres polítiques, cosa que sembla haver acabat amb el Papa Francesc, que manté la doctrina però ha acabat amb l’obsessió.

L’argument que tenen és sempre el mateix: que la nova vida comença a la concepció i que qualsevol avortament és un assassinat d’un bebè i per tant els metges que ho fan són criminals que es mereixen la mort.

Jo diria que la vida, fàcil de reconèixer però impossible de definir, només es va iniciar a la terra d’un cop per tots fa molts milions d’anys i ha estat transmesa d’un individu a l’altre i d’una espècie a l’altre sense interrupció, o sigui que ni s’ha acabat mai ni pot començar de nou. Totes les cèl·lules del cos, incloses les dels òrgans que treu un cirurgià són tan humanes com un ou fecundat però cal un grau d’organització considerable i un cervell que funcioni fins que es pugui parlar d’un nou individu, o encara menys d’un bebè, cosa que arriba només amb la viabilitat.

El cas de l’avortament ara ja des de fa més de 40 anys ha causat una interminable divisió dintre del poble americà en tot: vida comunitària, religió, política, eleccions, programes de ràdio i televisió i no hi ha indicis que s’estigui acabant. Els Republicans van aconseguir nomenar nous jutges suprems disposats a abolir el Roe vs Wade, que serà difícil però no impossible.

************

Notes tretes de la recent biografia de Norma McCorvey

La qüestió mes discutida de la seva biografia fou si era veritat que s’havia passat als enemics de l’avortament per diners. Ella així  ho va dir. L’autor explica que no va rebre cap suma per afegir-se al moviment, pero que si que era veritat que la pagaven per sortir a reunions, manifestacions i presentacions, cosa que no va arribar a ser gran cosa. Un assumpte curiós era si ella s’havia trobat o preocupat per les tres filles que va donar per adopció. La resposta es NO. L’autor les va identificar i trobar: la més gran sabia que era adoptada i des seguida es va oferir a trobar les germanes i aparèixer en públic; la segona, també lesbiana com la mare,  va rebre l’escriptor amb poc entusiasme i va respondre que s’ho pensaria; la tercera i més jove s’ho va prendre molt malament, responent indignada que ja tenia altres pares que ella s’estimava molt i no en volia saber res. Després de la publicació del llibre, no obstant, sí que les tres germanes es van trobar per primera vegada i van ser vistes a certs programes de la tele.

I què es va fer de les famoses advocades que tan inesperadament van guanyar el Roe vs Doe? A una, la més gran, li va anar molt bé, trobant feina de prestigi molt ben pagada, a l’altra no. For acusada d’haver-se apropiat de diners sota la seva administració i fou jutjada. Se’n va sortir bé, excepte que la seva reputació havia quedat per sempre arruïnada i no va poder trobar feina atractiva. Al final es va unir a un senyor que vivia a la Texas oriental, un lloc agrícola molt aïllat amb pocs residents, i tots dos van acabar rebent beneficència pública.

Joan Gil

No hi ha resposta