Etiqueta arxiu 'Trump'

16 set. 2020


Mirant d’Entendre què passa amb els Vaccins

Classificat com a General

A alguns països el virus del Covid (SARS-CoV-2) està ben controlat, a altres en canvi ha fet un repunt sovint inesperat i difícil d’entendre. Al començament tots els epidemiòlegs esperaven que, com els altres coronavirus  (refredat comú, grip, SARS), la malaltia afluixaria o desapareixeria durant l’estiu per fer un rebrot quan la temperatura baixa a la tardor. Evidentment això a l’estiu no ha passat i ara la preocupació és que l’epidèmia pugui intensificar-se quan arribi la fresca a la tardor, cosa que ningú pot saber de segur però que A. Fauci del NIH (National Institute of Health) segueix repetint, insistint que podria coexistir amb la grip i que per aixo cal que tothom es vacuni ara ja contra la grip.

Quan el virus torna com a Espanya, hom generalment en dona la culpa al govern que simplement vol que el public accepti haver. de viure amb el virus, però als Estats Units vivim una tragèdia molt gran amb ja prop dels 200.000 morts on el culpable és conegut. El nombre de casos nous s’aplana a nivells molt alts i a 7 dels 50 estats la corba segueix apujant i no hi cap dubte que en part això és degut al Sr Trump i els seus creients (cada dia més semblants a l’extrema dreta militant europea) i als càlculs electorals fallits que va fer. En un llibre recent publicat pel periodista Woodward, famós per haver exposat el Watergate, es citen (i hem escoltat a la TV) afirmacions enregistrades de Trump dient que ja sabia des del gener i li havien explicat com de perillós era el virus i que moriria molta gent, mentre que en públic seguia afirmant que era una invenció dels demòcrates, que tot estava controlat, que només hi havia 5 casos i que era com una grip lleugera. Mentre tant, degut als seus retalls de pressupost, no hi havia reserves estratègiques de coses necessàries en casos d’emergència com ara mascaretes i protecció per al personal sanitari, ni tests per diagnosticar la infecció, una de les coses més importants. Ha seguit en aquesta línia, negant-se a posar-se mascareta dient que només la porten els seus enemics, exigint que les escoles i totes les fàbriques s’obrin, convocant mítings electorals amb centenars de creients seus sense protecció o separació social i repetint cada dia que gràcies als seus esforços i lideratge hom ha evitat milers de morts. Ha donat milers de milions i firmat contractes amb set companyies sense saber si lliuraran un vaccí útil o no i que aquest o aquests vaccins diferents meravellosos podrien aparèixer abans del’elecció, una afirmació que si la cosa no fos tan seriosa faria riure. Per acabar-ho de fer pitjor, ha introduït creients obedients seus a la Food and Drug Administration (FDA) que ha d’aprovar tots els nous medicaments i vaccins i al Center for Disease Control, (CDC), fins fa poc la institució amb més credibilitat i prestigi de la Salut Pública mundial. Totes dues agencies han acceptat fer o dir disbarats inspirats per Trump per fer creure al públic que el Covid no és res, està controlat gràcies al gran lideratge de Trump que ha salvat tantes vides i que gràcies als seus vaccins tot està a punt d’acabar-se.

La seguretat dels vaccins

Els professionals tenen dues paraules sacrosantes quan jutgen si un nou medicament pot ser oferit al públic: ha de ser segur i eficaç que vol dir que el producte ha de produir en la majoria de gent que el pren l’efecte desitjat i que no ha de fer mal. Això segueix fidelment la famosa màxima mèdica: Primum, non nocere (per damunt de tot, no fer mal). La seguretat és particularment important en el cas dels vaccins perquè s’administren a gent sana. El procés aprovació per assegurar-se que les condicions estan presents és sempre llarg i complicat. Amb els vaccins, hom ha topat amb el temps amb molts problemes de diferent natura, alguns immediats i altres endarrerits que autoritats com la FDA volen (i generalment poden) avaluar i evitar, abans que el vaccí sigui usat, tant si convé al Sr Trump, com si no.

No falten exemples: en el meu apunt recent sobre el vaccí de la pòlio ja explicava que el vaccí tan salvador i celebrat original de Salk va haver de ser temporalment prohibit després de causar prop de 300 malalties i alguna mort degut a falta de control de la virulència dels virus vius utilitzats. Un exemple més recent fou el cas en els anys 60 del primer vaccí contra el xarampió (molt diferent del que hi ha ara) que sí que donava immunitat contra el virus mes comú del xarampió, però deixava el recipient indefens contra les varietats de virus més virulentes augmentant de fet la mortalitat. El vaccí contra la grip porcina, molt perillosa, de 1976 també va haver de ser retirat perquè produia casos de la síndrome de Guillen-Barré (una malaltia dels nervis perifèrics greu). També hi ha hagut coses misterioses: durant una epidèmia de la grip jo crec que el 2007, va resultar que la incidència de casos mortals en els joves va augmentar i en la gent gran va disminuir al contrari del que passa normalment, probablement perquè els ancians potser haurien adquirit la immunitat anys abans (potser en una forma no identificada del  refredat comú, què també és un coronavirus?). Un altre cas molt difícil fou el de la grip asiàtica de 1956-58, que sembla haver estat causada per una barreja de dos virus de la grip A i un del grup B, contra els que era impossible fer un vaccí. I contra el SIDA i la tuberculosi no s’han pogut fer mai vaccins. Contra l’Ebola, ha durat molt de temps amb contratemps, pero ara finalment ja n’hi ha un, fet per Johnson and Johnson, cosa que és una gran victòria. Una de les dificultats més grans amb vaccins que semblen prometedors es la mimicria, que vol dir que els anticossos produïts pel vaccí confonen el virus amb un component natural que s’hi sembla i l’ataquen cosa que pot tenir conseqüències, en general una malaltia autoimmune sovint al sistema nerviós

Tornant a l’actual virus, la Universitat d’Oxford i la gran firma farmacèutica Astra-Zeneca, que fa molts vaccins de gran qualitat i va rebre 1.100 milions de Trump per accelerar-ne una pel Covid, era la favorita de tothom, però ai-las, l’altre dia va anunciar que un dels seus voluntaris a Gran Bretanya havia desenvolupat una Myelitis transversa, que és com una inflamació transversal de la mèdula espinal que talla les comunicacions entre el cervell i la perifèria causant paràlisis als braços i cames(de les quals el pacient es recupera més o menys). És una malaltia auto immune que es presenta com seqüela de moltes infeccions i malalties, inclosos vaccins (!!!)  Un incident pitjor no podia haver tingut lloc. Després de dos dies les autoritats britàniques van declarar que la malaltia no tenia res a veure amb el vaccí i que l’estudi tirés endavant. Significativament, la firma no diu res encara. Els Americans que encara poden parlar lliurement sobretot a la FDA estan molt disgustats i preocupats. Diuen que Astra-Zeneca té uns 19.000 voluntaris, que hom sàpiga molts a Sud Amèrica i Sud-Africa i haurien d’haver-los examinats absolutament tots i si troben un altre cas, aquest vaccí s’ha acabat. Hi ha rumors, no confirmats, que podria haver-hi ja un segon cas. Si és veritat, malament.

Afegit: 29 Setembre: S’ha confirmat que hi ha hagut un segon cas de mielitis transversa entre els 8,000 voluntaris que Astrra-Zeneca té al Regne Unit i la companyia, que havia dit que el primer cas fou una manifestació inicial de l’esclerosi múltiple encara no diagnosticada que pateix la malalta, ara es nega a explicar res sobre el segon cas. L’assaig continua suspès als Estats Units, però continua al Brasil, Índia i Sud-Àfrica, a més del Regne Unit. Cal considerar a més que aquest vaccí requereix dues injeccions separades probablement per un mes i que el vaccí ha de ser preservat no sols refrigerat sinó gelat.

Com s’examina l’eficàcia i seguretat d’un vaccí?

Primer cal fer un estudi Fase 1 i 2 en general amb voluntaris pagats (i monos) per determinar que el vaccí no és tòxic, quina dosi cal injectar, si hi ha grups especials afectats (avis, negres, nens petits…) i sobretot si els injectats desenvolupen anticossos. Les companyies sempre reporten sempre que els resultats son molt prometedors sense donar detalls. No vol dir gran cosa.

La Fase 3 és l’asssaig final amb molts voluntaris, segons la FDA òptimament 30.000 per estar segurs. La meitat d’aquests reben el vaccí candidat, l’altre meitat una injecció de salina (placebo) i l’assaig és doblement cec: ningú, ni metges ni voluntaris, pot saber quina de les dues coses cadascú ha rebut. Al final s’obre la clau identificant els voluntaris, a veure quin dels dos grups s’ha infectat més i cal fer estadístiques. El NIH va fer un simposi invitant matemàtics a explicar quina diferència entre els dos grups seria convincent. La resposta fou un mínim de 160 voluntaris que havien rebut el placebo havien d’estar infectats contra 0 dels vacunats. Ara bé, si els vacunats de debò també tenien alguna infecció, cosa molt probable, calen molts més infeccions en el grup del placebo per acceptar l’assaig com positiu i el cas es complica. Del que es tracta es d’establir una diferencia estadísticament significant entre el nombre d’infectats als dos grups i si no s’hi pot arribar, vol dir que el vaccí és inútil. El conseller delegat de Pfizer, tot i acceptar que el seu vaccí ha de ser declarat segur,va dir recentment que no cal estudiar tanta gent. Devia estar de broma. Ara en canvi, ha augmentat el nombre de voluntaris. Hom diria que això és degut al perill econòmic per les empreses si els vaccins causessin efectes desfavorables en gent vacunada en bona salut degut a un test amb massa poc voluntaris aprovat a correcuita. És veritat que la FDA, com vol Trump, té el dret d’aprovar medicaments en cas d’emergència (per exemple per malalts morint-se de càncer)  però ha d’escoltar l’opinió d’un grup independent d’experts, i cal recordar que els vaccins es donen a gent sana i que el sagrat Primum non Nocere està en força. Trump ha amenaçat amb ignorar aquest grup i obligar a la FDA a aprovar… si les firmes ho accepten, que aquest autor dubta molt.

Joan Gil

No hi ha resposta

02 jul. 2020


Lliçons de la Pandèmia als EUA: Actualitats

Classificat com a General

Dr Anthony Fauci, Director de l´Institut de Malalties Infeccioses i Al·lèrgia del NIH

Hom creuria que els Estats Units estaven preparats millor que ningú per combatre una pandèmia que ja des de mesos es veia venir i semblava inevitable. Tenim des de fa molt de temps el Sistema de Salut Pública dirigit pel CDC (http://cdc.gov) i el Consells de totes les Saluts Públiques estatals i territorials millor i més brillant del món amb moltes Escoles Universitàries famoses de Salut Pública i especialistes diplomats escampats en moltes administracions i companyies. Què ha passat per arribar al desastre actual? El Sr Donald J. Trump és allò que ha passat. Aquest home ho va intentar però no tenia cap autoritat per manar confinaments o desconfinaments als Estats, però això no vol dir que no tingués res a fer. Ben al contrari, havia de començar a pensar de forma realista en el desastre econòmic que s’acostava, en procurar tots els tests diagnòstics (que no es podien comprar enlloc), oferir material protector als metges i treballadors d’hospital, trobar màscares per a tothom, que tampoc n´hi havia, comprar ventiladors als hospitals i informar al públic, tancar les comunicacions amb l’exterior. Tot ho va fer tard i malament i al final ell i els seus seguidors i polítics han provocat un rebrot gairebé igual que el primer. Ja teníem 2,679,230 casos positius i 128,024 defuncions, però ahir al vespre vam aconseguir un rècord mundial: 50,700 nous casos en un dia. Ja veurem què més passara.

 

  1. La questio territorial

Quan el virus va arribar a l’estat espanyol, el Sr.Sánchez, manifestament obsessionat per la “unidad de España” quan no era això del que tocava parlar, va aplicar el nou 155 a tot l’estat. L’experiència ha demostrat que els territoris, sovint petits, aconsellats per experts de la Salut Pública, són els únics que poden i saben reaccionar com calgui. Als EUA l’autoritat rau en l’estat, que en molts llocs l’ha delegat en els comtats (districtes, en angles “counties”) Hom ha fet notar moltíssimes diferències intraestatals. Al lloc on visc, anem dues o tres setmanes darrere l’estat degut a la proximitat de Washington· Per altra banda, perquè molestar a gent rural que no té cap problema? La unitat del país és la solidaritat amb els veïns, no pas la uniformat amb gent remota que demanava Sanchez.

      2. Els tests

Els de Salut Pública ho tenen molt clar: una epidèmia es combat amb tests i rastrejadors. De rastrejadors no n’hi havia prou, però els tests feien falta urgentment. Els de Sánchez van comprar de font desconeguda tests inútils, endarrerint els diagnòstics i tractaments. Hi ha hagut moltes companyies que han aprofitat el caos per vendre material dolent, però què van fer els amics de Sànchez per examinar allò que compraven en un assumpte tan critic?

Als EUA la manca de tests també va tenir lloc, però per raons molt diferents. El CDC hauria hagut de tenir tots els tests de laboratori que calia, però van tenir un problema al laboratori i els seus tests donaven un percentatge molt alt de falsos negatius. Ja fa temps que es va arreglar però fou una fallida vergonyant.

     3. Materials de Protecció

La protecció del personal sanitari era una necessitat imperiosa i va resultar que ni  havia l’equipament necessari ni es podia comprar enlloc. Trump va trigar molt a obligar la indústria americana a fer bates i mascares, causant problemes greus als hospitals. El CDC no tenia cap dipòsit nacional d’emergència perquè Trump els havia anat tallant el pressupost. El gran Dr Fauci, l’home més respectat de la Sanitat i l’únic que ha dit la veritat contradient Trump i els seus lacais, ha explicat que al començament no van insistir en què els ciutadans es posessin una màscara perquè no en tenien prou ni tan sols per equipar els hospitals, no perquè no fessin falta. Trump diu que només els seus enemics porten màscara i es nega a fer-ho ell mateix.

    4. Acabant amb el confinament

Trump va parlar sempre amb disgust del confinament fet clarament contra la seva opinio. Aviat van començar les queixes de la dreta radical que parlava de la llibertat i dels drets constitucionals i de les congregacions religioses. Trump va ajudar amb Tweets provocatius. A Nova York i als estats veins, Nova Jersey i Connecticut, de fet suburbis de NY, el governador Cuomo va aguantar i de fet sembla haver superat un perill enorme. Altres estats en canvi, sobretot al Sud i Oest amb governadors trumpistes fins i tot es van arribar a negar a fer confinaments o a tancar bars i platges, desfermant el desastre que ara veiem, amb 17 estats anunciant un nombre rècord de nous casos. Particularment greus són els casos de Texas, on ja falten llits als hospitals, com a Arizona i a Luisiana. Trist també és el cas de Los Angeles a Califòrnia, on un rebrot sembla haver estat causat per la gentada que contra el consell del governador va anar a la platja pel Memorial Day. Hom tem un desastre similar després de festa nacional que celebrarem (si podem) aquest dissabte 4 de juliol. El Dr Fauci sembla molt preocupat. Diu que si la gent no recobra el seny i fa bondat, arribarem als 150,000 morts.

El confinament en general, tret d’algun lloc com NY, no va ser mai per als ciutadans com a Espanya. La policia només vigilava els negocis però no deia mai res als ciutadans pel carrer ni es ficava a cap habitatge. Jo vaig sortir cada dia a passejar i em trobava amb moltes famílies amb nens. La policia s´hi ficava només quan veia grups de més de 8 persones. El perill estava als locals tancats com rl bars i restaurants on sovint hi ha aire condicionat amb poca ventilació.

    5. Defuncions

És l’única bona notícia que tinc, perquè el percentatge de malalts hospitalitzats greus que moren ha caigut molt. Té causes diverses. Hom ha pogut utilitzar medicaments com ara el Remdevisir i la Dexametasona a més de poder reconèixer a temps i tractar la tempesta de toxines final que ha costat tantes vides. A mes ara ja no cal intubar i posar al ventilador tants malalts com abans.  Pel costat dolent cal mencionar que ara un percentatge alt de malalts greus son gent jove entre 20 i 40 anys. No es pot dir que nomes els vells estiguin en perill.

Pel que fa al Remdesivir que va fallar fa temps en el tractament de la Hepatitis C i l’Ebola ara sembla millorar els malalts greus només, cosa que sens dubtes salvarà vides, però no resol el problema. Cal tenir en compte que Trump ha comprat tota la producció per un any. Farà alguna cosa la Unió Europea? A mes el preu d’un tractament amb Remdesivir esta fixat als $3100 (!) Qui pagara?

    6. Els Vaccins

Resulta que hi ha pel món uns 160 grups d’investigadors competents i qualificats desenvolupant un vaccí. Tindrà algú èxit? Confiem que sí o si no tindrem Covid per una estona. Però Fauci i la CDC avisen: ningú pot estar segur que s’en trobi una i hom no ha pogut fer vaccins contra molts agents. Quan se’n trobi un, hi ha el problema que gairebé tots els grups estan lligats de mans i peus al país on viuen. I els altres? Hi haurà vaccins bons i dolents, de primera i de segona? Un problema greu és que parlem de milions i milions de dosis. La indústria sap com fabricar-les però cal tenir uns sis mesos per bastir la fàbrica, cosa que ens duria a mig 2011 en el millor cas. El govern americà ha acceptat el risc de pèrdues (assegurant de fet) a alguna companyia americana si comença a preparar la producció abans que la Food and Drug Administration hagi aprovat res, passant el perill d’un fracàs al govern. Això permetria tenir el vaccí al mercat (americà només) a primers de 2011. Però un senyor que havia treballat en vaccins tota la seva vida, va dir que costa entre 6 i 10 anys fer-ne un perquè sempre passen coses. Ja veurem.

    7. Reobrint les escoles

No sembla que ningú pugui posar-se d’acord. En qualsevol cas no es un assumpte federal sino dels estats, sovint de les ciutats. Pero que recomanen?  Les opcions les coneix tothom: 1) reobrir el setembre o octubre amb proteccions; 2) fer tandes amb la meitat de nens cada vegada; 3) combinar classe presencial amb internet; 4) fer nomes internet. Ahir es va ficar a la discussió el President de l’associació de Metges Pediàtrics dient que l’ensenyament ha de ser en qualsevol cas presencial i que els nens a casa no han apres res i que la falta de contacte impederix un desenvolupament social i escolar escaient. Afegeix que el perill de transmissió de nen a nen encara que existeix sembla ser molt petit. Un problema gran son els mestres que sembla que se senten en perill. Molts que tenen 55 anys o mes preferirien buscar altra feina i hi hauria un dèficit d’educadors. En qualsevol cas al començament els governs locals van haver de distribuir portàtils barats (Chromebooks) a moltes families que no en tenien i assegurar-se que tinguessin recepció d’internet. I les families amb molts nens, han de comprar un Chromebook per cadascun? Almenys a l’area on visc, ningú parla de reobrir escoles ara mateix. Ja veurem. Hi ha arguments a favor i contra tot.  

    8. Preocupacions

N’hi ha una que els viròlegs sempre tenen. Els Coronavirus coneguts sempre fan mutacions. La majoria son inofensives i no canvien res, però la catàstrofe mundial de la grip espanyola de 1918 fou el resultat d’una mutació dolenta. Aquesta preocupacio no desapareixera mai. Hom no pot prevenir una cosa que no existeix.

Un altre problema nou es que els viròlegs han descobert als porcs nous Coronavirus virus potencialment transmissibles a humans, que de fet ja s’ha trobat a alguns malalts aïllats. Podria resultar en una altra pandèmia de grip porcina com la de 2002 al mateix temps que seguim amb el Covid.

Sembla que la Humanitat viu en perill permanent. Hem tingut veus que avisaven sobre la pol·lució, l’escalfament global, els moviments migratoris, les guerres nuclears… Però de pandèmies no sentíem mai res. El famós Bill Gates va intentar avisar i ningú li va fer cas.

AFEGIT, 4 de Juliol: Trump continua desafiant les recomanacions de la Salut Pública, i aquest vespre ha organitzat focs artificials a la Mall a Washington amb una passada d’avions, invitant l’assistència en massa amb o sense mascareta. L’alcadessa ha recomanat als ciutadans no anar-hi, però al Districte no té cap autoritat contra el govern federal. Trump en persona ha anat a un acte electoral amb focs artificials a Dakota del Sud davant les muntanyes amb estàtues de presidents sense mascaretes ni distància social. La governadora trumpista ha dit que si a algú no li agrada que es quedi a casa.

Ahir el país va passar dels 50,000 casos nous per tercer dia consecutiu. Fauci va fer un anunci preocupant: hi ha una mutació del virus que sembla que augmenta el perill de contagi. De moment, no obstant, sembla que la malaltia no és més greu que abans.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

18 maig 2020


Amb el Covid19 als EUA: Pas endavant o endarrere?

Classificat com a General

Quina pregunta tan difícil de respondre, la del títol! Ahir el NYTimes explicava una cosa indiscutible: una pandèmia només pot acabar de dues maneres: 1) mèdicament (o el virus se’n va tot sol com durant la Grip Espanyola o la sanitat pública i els metges acaben amb ell- Exemples: la polio, la variola, malalties amb bons vaccins-) o 2) la humanitat es resigna i decideix viure amb el virus ignorant-lo, com ha passat amb la segona epidèmia de grip que segueix entre nosaltres des de fa uns 30 anys i aquest darrer hivern va matar uns 20,000 nord-americans, sense que ningú se’n preocupés. El Sr Trump, encara que segueix parlant de vaccins i medicacions, tira clarament per la segona possibilitat. Repeteix contínuament que gent es mor sempre, que ell voldria re-obrir tota la nació ara mateix (si tingués l’autoritat per manar-ho) i va dir en públic que, encara que voldria un vaccí (única forma d’evitar un repunt), aquesta tardor el país estarà obert i treballant, amb vaccí o sense. Cal reconèixer que en les darreres set setmanes 36 milions d’americans s’han registrat en atur i que tots els financers parlen d’un desastre molt gran. I hi ha cues de gent avergonyida recollint bosses de menjar per tots el país. De moment avui hem passat dels 92,000 morts

Als EUA la gran indústria està situada a les costes atlàntica i pacífica. Califòrnia seria la cinquena economia del món. El problema és que tenim al mig un nombre d’estats agrícoles, menys poblats i rics i molt més conservadors (i llibertaris d’estil trumpista), sovint part de l’anomenada dreta religiosa (o evangèlics) els quals o van a acceptar molt a desgrat el confinament suggerit per la Salut Pública com el CDC i ara n’estan tips o es neguen absolutament a acceptar-lo i perdre llocs de feina i entrar en atur. Uns quants governadors es van sotmetre i en general fins ara tenien relativament pocs casos de la malaltia. Un cas notable fou el la Governadora Gretchen Whitmer, demòcrata de Michigan, un dels estats on Trump necessita guanyar per ser reelegit. Ella va seguir bé les instruccions dels sanitaris però els trumpistes se li van presentar en massa davant l’Assemblea i la seva residència portant armes de foc, banderes racistes i nazis i consignes sobiranistes i antisemítiques, sempre referint-se als drets constitucionals, llibertat de reunió i de religió. La Sra Whitmer, una de les quatre dones considerades com possible candidates a la vicepresidència va guanyar no obstant els tuits amenaçadors de Trump. Les enquestes mostren una gran majoria a favor d’aquestes mesures, però els manifestants fan molt soroll i molta por. A un altre estat, Wisconsin, el Tribunal Suprem de l’Estat va declarar inconstitucional qualsevol confinament, clausura d’esglésies o tancament de bars i llocs de feina. Això queda fora de l’autoritat federal, o sigui que no hi cap recurs ni als tribunals federals ni al suprem federal.

La majoria d’estats, sense complir la suggestió del CDC d’esperar dues setmanes de caiguda de noves infeccions abans d’obrir res, han tirat endavant amb Fase 1 i probablement 2, amb gran suport i alegria del públic que ha sortit en massa. Trump segueix enviant tuits entusiastes: lluiteu per la LLIBERTAT, diu sempre. L’estat de Maryland on jo visc també ho ha fet encara que els nous casos han baixat només per dos dies. Dissortadament el meu comtat és un suburbi de la capital, on hi encara problemes greus i el governador s’ha negat a des-confinar-nos sobre tot perquè vivim a la frontera del Districte de Columbia (Washington DC) on encara hi ha massa casos. Però com tants altres, ha delegat l’autoritat per fer-ho als comtats i fins i tot ciutats. Evident la lluita contra el virus només pot ser local. El decret estatal de quarantena, a diferència dels BOE de Sánchez, permetia a individuals sense límits sortir a passejar o fer esports sense excedir les 8 persones mentre mantinguessin absolutament la distància. Les mascaretes només eren obligatòries dintre les botigues i transports públiques i el nostre govern s’hauria guardat molt de dir res dels nens ni de regular el nombre de visitants a un domicili particular Ni fins quina distància es podia caminar. Les portes de la casa son sagrades. A Madrid hi ha hagut sempre gent que es voldrien ficar fins dintre dels dormitoris. Les autoritats locals han estat essencials per mantenir la pau i escoltar queixes, no pas com un senyor assegut a una taula a Madrid enviant “ordeno y mandos” sense saber de què parla.

Les personalitats més respectades de la Salut Pública nord-americana, com els Drs Fauci i Brinx i el director del Centre pel Control de Malalties (CDC) s’han oposat no obstant les intrusions i amenaces de Trump, a reactivar res si els 14 dies de millora del número d’infeccions no s’han complert. Fauci, el més famós i respectats de tota que ha contradir Trump en públic moltes vegades, ha dit ben clar que el virus no se’n anirà abans de la tardor i que en Octubre i Novembre no hi haurà encara cap vaccí. So hom abandona la quarantena sense esperar dies setmanes hi haurà en qualsevol cas un rebrot. La conclusió: tornarem a començar.

Parlant amb els qui volen reobrir-ho tot tant si queda virus com si no, jo els  recordaria el pitjor desastre sanitari mai vist als EUA que va tenir lloc a ciutat de Filadèlfia el Novembre de 1918, durant el rebrot brutal de la Grip Espanyola després d’un estiu tranquil, quan la gent ja no volia preocupar-se’n. El govern havia organitzat una gran desfilada patriòtica pels suburbis i el centre de la ciutat per tal que la gent patriòtica comprés les Cèdules Federals de Guerra per ajudar l’exèrcit expedicionari lluitant a Europa. Un metge encarregat de l’oficina de Sanitat de Filadèlfia va anar al governador i l’alcalde demanant gairebé de genolls que per amor de Déu no fessin la manifestació. Es van negar. El desastre va començar dies després i va durar més d’un mes. En aquells temps la gent benestant moria a casa sense anar als hospitals, que tampoc podien fer gran cosa, i les morts van començar a acumular-se fins el moment que les funeràries no donaven abast. Al poc temps van aparèixer les primeres piles de cadàvers als passadissos dels hospitals i després a cantonades dels carrers, perquè hi havia gent amb 1 o 2 morts per habitatge que no trobaven qui volgués venir a buscar-los. Van obrir fosses comuns enormes amb maquinària i les van omplir amb morts sense caixa. Un església va mobilitzar carros tirats pel cavalls que s’aturaven a les cantonades pregonant que estaven disposats a endur-se morts. Només fa 102 anys d’això.

Joan Gil

No hi ha resposta

04 des. 2017


Robert Mueller, el fiscal exemplar que ensorrarà Trump

Classificat com a General

Em sap greu que no tingui res groc per penjar, però tinc molt present el patiment i exemplaritat dels nostres detinguts polítics, ara encara tancats per la seva fidelitat al mandat d’un poble que té dret irrenunciable a exercir la sobirania. Els fiscals americans son molt diferents dels que hi ha a un altre país. Aquí els fiscals només apareixen en públic i parlen d’un cas concret, quan el cas ja està tancat. És un contrast molt gran amb l’home petit i calb de passat controversial que amenaçava en públic polítics elegits i parlava rient feliç de castigar brutalment a qualsevol que s’oposés al gobierno que a ell li agradava. Als EUA els 50 estats, tots definits per la llei i les seves Constitucions explícitament com a “lliures i sobirans“,  gaudeixen competències exclusives definides per la Constitució federal que no poden ser suprimides.

Els fiscals estatals, com els jutges, són elegits directament pel poble en eleccions regulars. Sovint els partits locals intenten posar-se d’acord abans de l’elecció i ofereixen els mateixos candidats. Els jutges federals són nomenats pel President per tota la vida però han de presentar-se a un Comitè en públic, respondre preguntes i ser confirmats pel Senat. Quant als fiscals federals, no ho he sabut mai, però surten del Departament de Justícia. Gairebé tots han de dimitir quan canvia l’administració federal, almenys els Caps de Districte, que poden triar col·laboradors pel seu compte.

Un fiscal especial com Robert Mueller (que en alemany és Müller, però localment es pronuncia “Mòler”)  és verdaderament especial perquè és nomenat pel Secretari de Justícia (Attorney General) amb l’objectiu de resoldre una qüestió espinosa amb ramificacions legals i polítiques perilloses. Si existís, hauria estat el remei perfecte pel conflicte català, i hauria contribuït a posar tothom al seu lloc decidint si algú havia trencat o no, basat en un estudi seriós i no en les opinions polítiques, esperança de carreres, i associacions de jutges i fiscals, ni en falsos informes i interpretacions de certs cossos de policia.

Recordant el President Richard Nixon

Richard Nixon, un polític astut i hàbil odiat sobretot per la seva conducta de la Guerra del Vietnam, va evitar la seva destitució inevitable dimitint. Ell havia manat una entrada il·legal per espiar documents a una oficina dels Demòcrates a l’edifici Watergate, a Washington DC. La raó estúpida era que es pensava que Fidel Castro estava col·laborant amb el seu poc memorable adversari electoral. No ho va perdre tot per haver manat això sinó per obstrucció de justícia. Per protegir els seus agents, va mentir, pagar suborns, amenaçar, abandonar i donar la culpa als seus amics. Ja no hi havia res a fer contra el fiscal especial nomenat, però el cop i l’error final fou l’inoblidable Saturday Night Massacre. Dient que un empleat seu no tenia dret a investigar-lo, va manar, no obstant haver estat advertit, al Fiscal General que destituís el Fiscal Especial, un home molt popular i encara recordat anomenat Archibald Cox. El Fiscal General va dimitir en l’acte negant-se a fer-ho. L’ordre va anar al seu substitut automàtic, que després de ser Attorney General per uns minuts també va dimitir. Els diaris van aturar les premses, la gent va començar a pagar atenció al costat de la ràdio i TV amb programes especials. El tercer o quart Attorney General que hi va haver aquella tarda, va acceptar destituir a   Cox. Però la destitució imminent de Nixon ja no estava escrita a la paret, sinó als cels amb lletres lluminoses.

Robert Mueller

Mueller, antic director de la policia federal (FBI) fou el nomenament del Departament de Justícia per esbrinar la veritat i determinar responsabilitats en el cas de la intromissió electoral russa a favor de Donald Trump. La tria no podia haver estat millor. Mueller era un home conservatiu però amb un passat molt dedicat a la llei i la cerca de la veritat per damunt de tot, i gaudia el respecte dels dos partits. Va prendre el cas, va triar advocats molt brillants i coneguts per treballar amb ell i va aconseguir garantir absolutament el secret de les seves activitats, no obstant haver declarat ja dues vegades a un Comitè del Congrés a porta tancada.

Tècnicament Trump tindria el poder d’acomiadar-lo com va fer amb el seu successor a l’FBI, el Director Comey. Durant el famós escàndol Watergate dels anys 70, el President Richard Nixon ja amb l’esquena contra la paret i l’aigua fins els nassos, es va atrevir a fer fora el fiscal especial Archibald Fox, com era el seu dret. Poc temps després Nixon va haver de dimitir i pràcticament fugir a Califòrnia. No va acabar a la presó perquè el seu successor Ford el va perdonar.  S’ho hauria de pensar molt el Sr Trump abans de prendre aquest pas.

La tècnica habitual dels fiscals

Amb tots els casos, els investigats al començament es fan un tip de riure amb les preguntes dels investigadors. Hi ha gent que coneix la veritat, però segur que mentiran en interès propi quan l’FBI es presenti a investigar. Tota l’acusació consistia en mentides i rumors impossibles de confirmar o desmentir dirien ells i els seus lletrats i calia deixar-ho córrer sense preocupar-se’n. No problem! Una mentideta i tot resolt. S’equivocaven. Hauran de pagar molt cares les mentides despreocupades inicials.

Naturalment costa molt saber de  què havien parlat dues persones totes soles a un despatx o passetjant per un jardí mesos abans, però gairebé tothom es pensa ingènuament que el cas es pot resoldre responent a l’FBI que no havien parlat res en secret ni tan sols s’havien trobat mai amb l’Ambaixador rus. En aquests casos l’equip del fiscal no triga a trobar gent, memoràndums, factures, enregistraments secrets de telèfons per les agències d’espionatge, emails o fotos que proven que l’home investigat sí que s’havia entrevistat amb l’ambaixador en una data coneguda. El fiscal ja acabava  d’enxampar el sospitós mentint, cosa que els innocents no fan. Resulta que la pena judicial per mentir a l’FBI són uns 10 o 15 anys de presó, però si l’acusat es decidís a explicar el contingut de la conversa, potser el fiscal, si s’ho creia, podria recomanar una reducció de la sentència. Fins i tot encara més si l’home pogués explicar alguna altra coseta d’interès que el fiscal encara no coneix, com per exemple quins comentaris van fer o Trump o un dels seus amics íntims La sentencia podria ser reduïda encara més. És senzill però no hi ha defensa. La primera vegada que l’FBI es presenta a visitar, tothom menteix sense entendre el perill. Amb cada pas i cada acusat nou que es gira contra Trump per salvar-se, el fiscal s’acosta més al Sr President, preparant la corda i el nus per penjar-lo.

Què havia passat amb Rússia durant la campanya electoral?

No se sabrà de segur fins que Mueller al final ho expliqui, però es poden resumir breument les hipòtesis creïbles que consideren i difonen els mitjans interessats, tot i advertint al lector que no estan confirmades i podrien ser falses o incompletes.

Ara fa més d’any tothom veia la Hillary com a guanyadora segura amb Trump fent el paper d’un playboy ximple i de mala reputació a Nova York aprofitant els seus 15 minuts de glòria abans de desaparèixer per sempre. Essent de la manera com eren tots els de la campanya, estaven disposats a acceptar ajut de qui fos. Van oferir ajudar primer els russos o va ser en Trump i el seu gang qui va preguntar primer? Potser la història ho dirà. També cal considerar els contactes bruts amb capitalistes russos que participaven en els negocis infernals de Manafort, un gran supermilionari que feia de Chairman de la campanya, rentant diners, fent d’agent rus sense informar el govern dels EUA, com mana la llei federal, no pagant impostos pels guanys il·legals, i molt mes. Mueller ja l’ha exposat per aquestes activitats fent-lo encausar per un gran jurat per tot això i està exposat a rebre molts anys de presidi; la fiscalia local ordinària que va prendre el cas demanava el seu empresonament immediat considerant que tenia avions i propietats per tot el món, però el jutge es va negar seguint el principi que encara no havia estat condemnat a res i tenia dret a ser un home lliure fins la sentència. (La jutge Lamela no sap res d’això) El dia que això es va fer públic, els advocats de Manafort ja van anunciar que col·laborarien incondicionalment amb Mueller sense explicar en què. El fiscal, ara ja amb un informador involuntari important s’acostava clarament a Trump. Manafort era el Director de la campanya i ara explicaria coses per reduir la sentència.

Molt recentment certs rumors originats a Wall Street van desfermar un breu pànic amb una caiguda modesta de la Borsa. Resultava que Mueller estava examinant els comptes bancaris de Trump i la seva família a la Deutsche Bank, una cosa gairebé d’amagar. Perquè? La sospita és que hi havia rentats de diners i pagaments i negocis lucratius associats amb Rússia i els tractes electorals. Serà veritat? Rentar diners és sempre independentment  de l’objectiu un crim federal. Si és veritat Trump no pot ser perseguit per rentar diners com feia Manafort mentre sigui a la Casa Blanca si no és amb impeachment però pobre d’ell quan surti.

El tracte amb el Kremlin finalment activat de forma encara desconeguda, tenia dos components: primer, el Kremlin organitzaria una campanya informàtica forta per fer mal a la Hillary i crear amb falses notícies, canvis de tema, mitges veritats i revelacions, confusió, neguit i dubtes sobre tot (com està fent el PP a Catalunya) i segon, Rússia facilitaria a Trump materials i informacions verdaderes però molt brutes sobre la Hillary. Ella havia conspirat amb els capitostos demòcrates, violant el reglament del partit, per evitar la victòria gairebé segura a les primàries de Bernie Sanders, i sobretot els emails subministrats per Wikileaks (tots verdaders, però misteriosament difícils de trobar actualment) denunciaven una corrupció monstruosa en la forma com utilitzaven la seva Obra de Caritat anomenada Iniciativa Global, de fet un negoci per profit d’una parella Clinton escandalosament rica. Els donants de tot el món pagaven esperant accés directe primer a la Secretària d’Estat i al final a la futura Presidenta que es vantava de ser la dona més famosa del món. En l’actualitat els Clinton reben poques donacions o invitacions a donar conferències per honoraris de mig milió de dòlars. Pel que fa a Wikileaks està confirmat i és públic que la campanya de Clinton en un moment no especificat van rebre un email misteriós de font impossible de traçar donant un codi secret que permetia accedir a fitxers secrets encara no publicats de Wikileaks. Els trumpistes diuen que ho van ignorar intencionalment (perquè difondre informació privada americana robada és un crim). Però sembla que no van dir res a l’FBI.

I al final, el President Obama es va trobar en un compromís molt difícil per un home que es volia mantenir neutral i ser molt correcte. El CyberCommand nord-americà i la NRA van descobrir-ho tot i li van explicar tot, probablement abans de l’elecció. Com? Els de Trump en la seva imbecil·litat profunda es veu que no sabien que el Servei Secret americà enregistra totes les converses telefòniques de l’Ambaixada Russa i espia a certs diplomàtics. Què havia de fer el President Obama, sempre preocupat per ser correcte? Avisaria ell a Trump o la Clinton? N’hauria de parar en públic? Quines conseqüències tindria? No podent superar els seus dubtes angoixants, Obama va anunciar que els russos s’havien ficat a una cosa que no els importava fent activitats intolerables, sense citar Trump o la Hillary, i que imposava noves sancions molt més dures que les que ja hi havia. I oh horror tan horrorós, que ja no podia ser més horrorós de tan horrorós com era: segons alguns diuen hi ha indicis d’un contacte final entre la campanya de Trump i els delegats de Putin exigint que com a compensació pels seus esforços tan inesperadament exitosos, volien que Trump aixequés totes les sancions el moment que arribés a la Casa Blanca. Serà veritat? Un país estranger demanava pagament per un crim. En altres temps, n’hi haria hagut prou per declarar la guerra. El General Flynn sembla haver dit a un partner comercial que no es preocupés per les sancions perquè tan aviat com Trump entrés a la Casa Blanca anirien a la paperera.

Al començament d’aquest segment ja vaig advertir que Mueller, a diferència de certs fiscals alegres, amenaçadors i somrients que es veuen per TV a certs països dominats per un partit subdemocràtic,  Mueller ni volia explicar res ni donava entrevistes ni tolerava filtracions, i que aquesta reconstrucció era hipotètica, però fa uns dies es va saber inevitablement que l’ex-general Michael Flynn, company, amic íntim i col·laborador de Trump, primer Conseller de Seguretat Nacional del nou règim, confrontat amb les proves de les seves mentides   anteriors, havia decidit (poc espontàniament, sens dubte) col·laborar amb el Fiscal Mueller, no obstant juraments de fidelitat previs al vell amic i nou governant. En Trump des fa fa uns dies sí que a vegades sembla trasbalsat i ansiós, perquè a més de tot això, la seva destitució de mala manera del Director Comey de l’FBI després que aquest es negués a oferir-li fidelitat personal en un sopar secret, la seva exigència pública que l’FBI sota amenaça de destitució del Director de l’FBI tanqués la investigació contra els russos, les seves queixes que el seu fidelíssim Attorney General Sessions s’hagués apartat de la investigació (enlloc de quedar-s’hi per protegir) sense permís de Trump, són una obstrucció de justícia transparent que enviaria qualsevol ciutadà normal a una presó per anys. En dues ocasions anteriors ja fa anys, el Congrés havia declarat que obstrucció d’una investigació criminal justifica l’obertura d’un procés d’impeachment i destitució del President, el qual, un cop destronat, acabaria a més davant un jutge regular. I a la presó.

 

Homes poderosos

Sabem com va caure Richard Nixon al final, però en qualsevol cas, en aquest moment, com dit abans, ningú sap què acabarà escrivint en Mueller, ni quines lleis en concret havien violat els Trumpistes, ni què hauria de fer el Congrés, si és que hauria de fer alguna cosa. Trump ha anat perdent el suport dels parlamentaris republicans del Congrés federal, però encara no prous per destituir-lo, ni que ell acabés declarant-se fill de Satanàs. I els seus populistes que desfilen amb banderes nazis i volen fer fora els immigrants i sobretot els musulmans, i més val no preguntar pels negres, segueixen entusiasmats. És una mica com el pronòstic del temps. Diuen que farà bo però podria ploure. O nevar. Serà una caiguda presidencial (si té lloc al final) molt  dura.

Ara fa dos dies Trump va escriure una verdadera burrada temerària a un twit: ell havia explicat després de destituir Flynn que era molt amic seu i un gran home però que ho havia hagut de fer perquè havia mentit al Vicepresident. Ara va escriure afegint una cosa nova: ho havia fet perquè Flynn havia mentit al Vice però també perquè HAVIA MENTIT a l’FBI. Ai, ai! La mentida provada de Flynn era que ningú havia tingut tractes amb els russos. Si el lector s’ho pensa, veurà que de fet Trump acabava de confessar per twit. Horroritzat, un dels seus advocats disposat a sacrificar-se com l’Anyell Pasqual, acaba de declarar en públic que en realitat el twit el va escriure ell i no el gran jefe. A les sis o set del matí des del dormitori de Trump. El twit estava molt mal escrit, com fa Trump sempre. No és sols que els advocats cars escriuen millor que Trump, és que no s’ha vist mai que un advocat famós fes una declaració pública implicant que el seu client era culpable.

I els Demòcrates, s’estan recuperant? No ho fan gens bé. Seguim sense saber quina plataforma política i electoral tenen i es contradiuen constantment, desorganitzats com sempre. Les eleccions estan nomes a 11 mesos. S’en sortiran? No volen en Bernie Sanders. De moment tenen una altra feina, que és protegir amb amenaces i advocats a Bill Clinton d’una humiliació final, una acusació que sembla credible, d’haver violat una dona en el significat literal de la paraula fa molts anys quan era irònicament Attorney General d’Arkansas. La premsa i la ràdio es neguen a parlar-ne i només surt sense detalls a llocs molt amagats. Sembla que  la dona era una funcionària de la justícia fora de Little Rock que havia de presentar i discutir un document amb el Sr Fiscal General, que estava visitant la ciutat, el qual la va invitar a venir amb els papers a l’habitació d’un Hotel on estava. Després d’opinar sobre el document, el Sr Fiscal General va presentar una proposta molt diferent que la noia va rebutjar. El resultat fou una violació amb força. Ella ho va explicar l’endemà com a mínim a una persona, hi havia roba interior esgarrada i un llavi inflamat. S’ho van arreglar per fer-la callar. El termini per ficar Bill Clinton a la presó entre 10 i 15 anys ja va expirar fa molts anys.

Conclusió

Està empitjorant el món més que abans? Podria ser però al passat hi va haver molta violència, molts abusos, molta corrupció i crueltat. L’evolució humana des del regne animal cap a una entitat superior, amb seny, solidaritat, respecte, i amor a la democràcia, a la convivència i la pau, si és que està en marxa, per ara no ha arribat lluny.

Com a Catalans, recordant una altre vegada els homes que pateixen presó injusta en representació del poble que volia votar el 1O, cantant, fent castells, duent gegants i rient de cara a gent violenta, amb ancians que duien llàgrimes als ulls, i no van agredir guàrdies civils  indefensos. Volien evitar qualsevol forma de violència exigint en canvi la democràcia i llibertat que no tenim, una lliçó molt gran de Catalunya al món, dura però esperançadora i no va passar desapercebuda. La popularitat d’una Catalunya prèviament desconeguda entre grups, gent i partits democràtics està pujant. Ara estem veient també onades de gent diferent,  cridanera i amenaçadora, amb banderes feixistes, agressions i cridòria insultant, enviats per dos partits que ens odien, que cada dia se semblen més a la dreta populista tan temuda de l’Alternativa per Alemanya, de Marine LePen o del amics de Donald Trump a Carolina del Sud amb les creus gamades, odi i violència. Se n’ha adonat el Sr Juncker? Aquests aquí  han aconseguit establir-se dintre de dos partits estatals existents, el PP i sobretot C enlloc de sortir al carrer sols (per ara) com fan a altres països. Prendran control de C? Només demostra la inestabilitat política sense sortida clara en què vivim, la inacció i incompetència i pensament simplista del gobierno Rajoy que ha durat tants anys amb la col·laboració del PSOE i la incapacitat del seu líder venjatiu que es pensa que pot acabar amb l’independentisme, destruir la nostra cultura i llengua i assimilar-nos amb mentides i violència. L’única cosa que ha assolit és obrir a porta als extremistes del passat. No té els mitjans i el temps que tenia el Franco i ni tan sols aquells ho van aconseguir en 40 anys d’opressió molt més brutal. En l’actualitat i sobretot el futur, el populisme nacionalista tan perillós i brutal de Ciutadans a qui més amenaça és a Rajoy i tota Espanya, per regal de Catalunya.

Els Catalans ho hem fet bé, hem adquirit molt bona imatge al món no obstant les mentides desvergonyides (fake news) dels populistes i extremistes, i seguim sent forts amb un futur. I els mitjans internacionals ens recorden i escriuen sobre nosaltres. I el nostre exemple serà seguit a molts llocs. A votar tothom.

Joan Gil

No hi ha resposta

25 gen. 2017


Barack Obama: Anatomia del Fracàs d’un Home Honest

Classificat com a General

Anunci publicat al NYTimes del diumenge 22 Gener 2017

Qui és Obama?
És un home negre, nascut de mare blanca i pare musulmà kenyà divorciat de la mare, crescut a Indonèsia i Hawaii, dotat d’una intel·ligència extraordinària, amb un diploma d’advocat de Harvard i intensament protector de la seva intimitat familiar volent ser el marit i pare que a ell li va faltar. Va gaudir sempre d’un nivell altíssim de respecte i suport popular i tothom el veu com potser el president amb més dignitat i respectabilitat dels temps moderns. No va tenir en vuit anys ni un sol escàndol (!)

Doncs perquè l’odiaven tant sobretot els llibertaris del Partit Republicà, la gent del Tea Party i del Caucus of Liberty congressional? Obama fou un polític una mica inepte. Els seus altíssims principis no es van compaginar bé amb la realitat de la vida política i no va saber com respondre. Un dels pocs èxits van ser les regulacions (no pas lleis) que va publicar amb ordres sobre protecció ambiental i el problema climàtic, que Trump ja ha començat a destruir també amb ordres presidencials hores després del jurament i desapareixeran. Coneix el lector allò de “parlant la gent s’entén“? Obama ho creia molt. Per ell l’èxit que esperava havia de ser bipartisà i el volia aconseguir seient a la taula, exposant arguments i fent arribar a la conclusió lògica. Quina equivocació tan gran. Així un polític no aconseguiria arreglar res gairebé mai. Li agradava molt anar a townmeetings, discussions amb gent comú a moltes ciutats petites per explicar la seva política i queixar-se del boicot republicà, però no li va servir per popularitzar la seva opinió. Una cosa que fatalment no sabia o no volia fer, van ser els famosos onliners, els slogans breus simplifics que resulten en titulars, com ara “els mexicans són criminals“, que tenen molta força propagandística. Obama no acabava sovint als titulars, a diferencia de Trump, per exemple, que va saber ocupar les primeres planes de franc per mesos.

El començament del drama
Va passar literalment el primer dia. La seva elecció havia resultat en una gran explosió d’alegria i entusiasme. Jo no em vaig poder estar d’anar a Harlem, però la gent blanca estaven igual de contents. Al seu jurament es van presentar uns 800’000 ciutadans.
Els Republicans, en minoria al Congrés es van esverar, tement que Obama els escombraria. Alguns dirigents, desesperats, es van reunir a un Restaurant. Un grup va proposar intentar el bloqueig i la dissensió contra Obama. No ho sabia ningú, però el Tea Party acabava de néixer.

La gran crisi bancària del 2008 i els desnonaments
La crisi s’havia desfermat durant les darreres setmanes del govern de George W. Bush. Tothom estava espantat sense saber què fer. L’economia mundial estava en perill. Bush va intentar fer aprovar una llei donant fons als bancs i companyies d’hipoteques. El seu Congrés es va negar. Els llibertaris, cada dia una fracció republicana més poderosa, no acceptarien mai que el govern fes pagaments a companyies.
Obama, arribat dies després, va acceptar, com havia fet Bush, el camí de l’ajut als bancs i les fàbriques d’autos i va poder guanyar al Congrés gràcies a la seva majoria Demòcrata. Al poc temps, la premsa va anunciar que malgrat el desastre causat per ells, els banquers havien rebut milions en primes, sens dubte amb diners del govern, i per tant trets dels impostos. El poble es va enrabiar molt i els banquers principals van ser cridats a la Casa Blanca. Espantats, van fer una reunió prèvia decidint fer totes les concessions que calgués. Però a Obama li semblava, en línia amb el seu parit Demòcrata, que calia col·laborar amb aquests senyors en benefici del país sense humiliar-los i no va exigir res. Aquesta seria la primera topada amb els Progressius que l’havien dut al poder.

El moviment popular contra Wall Street a Nova York
Els de l’Occupy Wall Street, amb una organització perfecta i extraordinària, van ocupar per molt de temps una plaça molt cèntrica de Manhattan on van rebre moltíssims visitants, relativament prop de Wall Street i va quedar molt clar que tenien un suport popular enorme. Deien, per primera vegada, que el Govern regalava milions als rics i no es preocupava per la majoria de la població ni la classe obrera,, que ho pagaven tot amb desnonaments, pèrdua de la feina i caiguda del nivell de vida. Van obrir moltes orelles. Essent novaiorquesos, és poc probable que fossin llibertaris de dretes, però aquests també estaven escoltant. El moviment popular que 7 anys després portaria Trump al poder ja havia sortit al carrer. Ningú volia ajudar la classe treballadora. Calia prendre el poder i fer fora a tothom. El Tea Party va saber organitzar moltes manifestacions anti-Obama, sempre a nivell local, apuntant directament a la base. Aviat, els consellers de Trump ho van escoltar i li van explicar com parlar a la gent descontenta amb poca educació, una art que ell sabria perfeccionar. Obama, en canvi, seguia utilitzant el llenguatge racional i complexe que pocs treballadors amb poca educació entenien.

Obamacare
L’assegurança mig obligatòria de malaltia, anomenada Obamacare en burla pels Republicans, però un mot que Obama va acceptar ell mateix, significaria la fi a la seva activitat legislativa encara als primers quatre anys. Després de presentar el projecte de llei al Congrés, per ensenyar bona voluntat, va anar en persona al Capitoli a parlar amb els dos partits i poder aprovar una bona llei, per la que hi havia suport popular. Obama, segur de la seva posició i raó, volia explicar-ho tot i estava disposat a acceptar millores en els detalls. La reunió fou un fracàs total. Al final d’hores de disputa vana, Obama va anunciar que ell ja en tenia prou i que havia guanyat les eleccions i faria aprovar la llei pels seus Demòcrates, cosa que va fer sense un sol vot republicà. Els progressius (l’esquerra) es van indignar amb Obama perquè enlloc d’oferir l’assegurança universal amb el Medicare que tenim els vellets, o almenys lluitar per establir-la, van regalar el negoci a companyies d’assegurança privades. Però qui no oblidaria mai van ser els Republicans. Empesos pel Tea Party van encetar una campanya brutal d’insults, ridículs i mentides grolleres contra Obama i la nova llei que no s’aturaria més fins l’arribada de Trump que vol derogar la llei sense substitució.
Obama havia fet aprovar legislació per darrera vegada. Poc després els Republicans van recuperar la majoria a la Cambra baixa i no hi hauria res a fer. Rebutjarien absolutament tot que vingués d’ell. El sistema del boicot total funcionava.

L’assassinat de 20 nens petits a Connecticut
Va demostrar la impotència del govern Obama. Un noi jove esquizofrènic havia pres un fusell semi-automàtic, assassinat la seva mare, anat a una escola primària, mort a trets un mestre i 20 nens del primer i segon grau abans de suïcidar-se. Hi va haver una gran commoció a tot el país.
Obama, sabedor del suport popular va enviar al Congrés un projecte de llei no gaire radical introduint certs controls en la venda d’armes. El dia del debat va fer venir a Washington els pares i els va fer seure al balcó de la Cambra. La llei fou rebutjada per dos vots. Els Republicans deien que enlloc de regular la venda d’armes, el que calia era armar a tothom perquè pogués defensar-se, a més de millorar l’assistència psiquiàtrica. Obama va aparèixer en TV davant les càmeres amb els pares i es va posar a plorar de tristor. No va tornar a provar mai més però feia discursos cada vegada que passava una altra barrabassada amb fusells automàtics, cosa bastant freqüent, afegint que no li deixaven fer res.

Els serveis secrets
Obama fou un gran defensor de moltes formes de vigilància electrònica i va introduir càstigs duríssims a qualsevol persona com Ed Snowden que violés secrets d’estat, i en algun cas va ficar a la presó gent que havien denunciat certes coses. Sense dubte moltes d’aquestes directives violaven drets civils i aquesta vegada el desencontre amb tots els progressius fou final.

El cas dels immigrants
Hi ha molts il·legals mexicans al país, però en l’actualitat la immigració il·legal mexicana ha baixat a zero, substituïda per l’arribada de centre-americans espantats per les condicions intolerables a Hondures, El Salvador i Guatemala. Obama va començar a pagar a Mèxic per fer allò que Turquia fa amb els sirians. En l’actualitat, Trump diu que vol construir una muralla (wall) de més de 2,000 milles per uns 150 mil milions per substituir les 700 milles de tanca (fence) que Ja existeix a llocs de Texas, Arizona i Califòrnia. Es veu que hi ha una gran diferència entre wall i fence, és a dir muralla i tanca.
Obama va escriure una magnífica llei d’immigració, probablement la millor, i la va enviar al Congrés que la va rebutjar amb insults i mentides. El lector recordarà que a diferència d’Europa, tots els Americans llevat dels pocs indígenes som immigrants o descendents, o sigui que aquestes coses les veiem de forma diferent dels europeus.
Incapaç de fer aprovar lleis, Obama va recórrer a l’ús d’Ordres Executives, la legitimitat constitucional de les quals era molt dubtosa. Ho va intentar per darrera vegada amb el seu projecte d’immigració. Fou anul·lada pel Tribunal Federal Suprem.

Les relacions racials
Curiosament, Obama fou poc actiu en problemes racials, que molts havien vist com el seu punt fort, i només va actuar sota pressió. Tampoc li va anar bé. El primer cas poc després de la primera elecció fou un incident ridícul prop de la Universitat Harvard. Un policia acabava de detenir i emmanillar a un home negre que estava intentant entrar a una casa, només que el senyor negre era un Professor de Harvard i el propietari de la casa. Obama va decidir ficar-s’hi per fer pedagogia de com resoldre tensions racials i va invitar al senyor negre i al policia a venir a la Casa Blanca a prendre una cervesa i parlar cara a cara. Ell hi creia molt en aquestes coses. La TV va ensenyar una escena ridícula, amb Obama, Biden i els dos protagonistes asseguts a una tauleta amb cares de circumstància i poca amistat.
El segon i ja molt dolent cas, fou l’assassinat de Trayvon, un jove negre que havia sortit de casa per comprar snacks i fou assassinat sense cap raó per un ¨vigilant¨aficionat que no tenia dret a anar armat. Obama va comentar que ell hauria pogut ser Trayvon feia anys, però l’assassí se’n va sortir.
Això fou seguit de molts incidents on joves negres desarmats foren abatuts pel policia. Tots els incidents foren presentats gràcies a vídeos fets amb iPhone, que van revelar una cosa que passava molt sense que ningú en volgués parlar. Obama no es va lluir gaire. Activistes, trencant amb ell perquè no ajudava, van fundar el moviment “Black lives matter.” Però què hauria pogut fer el President, un advocat, sinó defensar la policia, i els jutges (l’anomenada “Llei i Ordre”)?

Resum
Barack Obama, convençut de la seva rectitud, capacitat d’orador i devoció a la justícia, creient religiosament en el diàleg racional, va fallar perquè un home com ell es va negar a caure en el parany dels slogans, les mentides, violacions de promeses i les negociacions brutes a porta tancada. Ell i el seu partit van sucumbir desastrosament a un moviment populista principalment dirigit per llibertaris que mentia, deformava i l’insultava contínuament, que ara vol destruir fins i tot la memòria dels seus vuit anys, els seus esforços protegint els drets de les dones, els gays, transsexuals i el dret d’aquests ciutadans al matrimoni.
Penso sovint que un problema dels Catalans entenent les circumstàncies de la pujada al poder del President Trump consisteix en que els populistes tant a Catalunya com a l’estat són d’esquerres, mentre que Trump i els seus, com la majoria dels populistes europeus són de dretes. Hi ha al món llibertaris de dreta i d’esquerra, que són gent molt diferent, i Trump és molt de dretes, a més de no tenir cap ideologia coherent.

Obama va fer un gran discurs de comiat a Chicago, sens dubte un dels millors productes de la ciència política americana, que sobreviurà. Voldria acabar amb una cita d’aquest article que reflecteix molt bé la seva fe i personalitat:

“Enlloc d’insultar a l’Internet gent desconeguda, mireu de parlar cara a cara amb els vostres adversaris”<

Joan Gil

No hi ha resposta

24 nov. 2016


El nou Vicepresident Mike Pence i la política de la “llibertat religiosa”

Classificat com a General

Els vicepresidents no pinten res… excepte quan el President es queda incapacitat o mor. Mike Pence no obstant els cabells blancs només té 57 anys, mentre que el més conegut Donald Trump ha complert els 70 i en tindrà 74 al final del mandat. Jo desitjo llarga vida i felicitat a tothom (la supervivència dels EUA em preocupa més; addicionalment, ja en tinc més de 74) però és evident que cal considerar la possibilitat d’una successió. Comencem per dir que Mike Pence és un home molt religiós, fill d’irlandesos catòlics però membre d’una comunitat baptista, com tants americans. Tant quan era un comentarista de ràdio com després de Congressista i Governador, ell deia sempre que era “primer cristià, segon conservador i tercer republicà”

Els Baptistes
La comunitat és sens dubte una branca protestant radical perfectament respectable. Semblen ser una revifada de l’Anabaptisme perquè rebutgen radicalment el bateig de nens. Només els adults creients poden ser batejats per immersió total després de fer una confessió pública de fe en Jesucrist i la Bíblia. La fundació s’atribueix a John Smyth, un anglès predicador separatista (vol dir de la nova església anglicana) domiciliat a Amsterdam, que creia que l’església oficial no era prou protestant. Els Baptistes van arribar molt aviat al segle XVII a Amèrica. Mentre que la majoria de pares fundadors de la nostra República eren anglicans (episcopalians, com es diuen ara) la comunitat baptista es va estendre, es va fer i segueix essent fortíssima als EUA avui en dia.

No és fàcil resumir en què creuen perquè no tenen cap catecisme normatiu excepte la Bíblia, sempre en la traducció anglesa anomenada de King James, en la que creuen literalment i són lliures d’interpretar. Tenen comunitats locals molt independents, que accepten la Teologia baptista, sovint regides per Diaques i un Consell d’Ancians que tria els nous predicadors, però cap capellà. Parlant de la comunitat político-religiosa tan forta i aparent al país, hom es refereix sempre als Baptistes. Fa anys van tenir una escissió que va acabar formant el grup dels Baptistes del Sud, que deien que l’esclavatge està descrit sense condemna a la Bíblia i també segueixen sent molt forts al Sud.

Pel que fa respecte a l’interpretació literal de la Bíblia, amb tot el respecte, jo diria que molts llibres de l’escriptura foren escrits originalment en llengües molt difícils de traduir, com l’arameu idioma probablement original del Pentateuc, el grec koiné i la Vulgata llatina i que la interpretació literal d’un text traduït manta vegada en cadena com aquest, ha de ser per força molt problemàtica. Un traductor professional actual patiria molt i s’exposaria a insults, amenaces i a articles crítics llargs. Oficialment l’Església Catòlica només reconeix la infal·libilitat dels temes purament religiosos, no dels continguts històrics o científics que s’hi troben, cosa absolutament lògica.

Mike Pence: biografia d’un fanàtic
Va viure, entretenir, representar al Congrés i governar sempre a l’estat d’Indiana, on segueix essent governador fins finals de Desembre. Nascut dintre una família catòlica, es va fer baptista i va esdevenir advocat. El seu caràcter és bo i agradable, no obstant les opinions tan extremes que sosté. És sempre amable, escolta i deixa parlar, negocia (sense cedir) i fou molt respectat al Congrés no obstant ser membre destacat del Tea Party i va entrar a fons a la direcció del Partit Republicà, que potser és la raó de la seva tria com a Vicepresident.

Va exercir d’advocat però es va fer famós com a comentarista molt destacat i exitós de ràdio, on era un conservador extrem però dolç i suau, que deixava parlar i no cridava ni insultava mai com la majoria dels seus col·legues fan. Després de dos fracassos, va aconseguir ser elegit a la Cambra federal de Representants tres vegades seguides, sempre fidel a les seves tres prioritats de sempre: religió, conservadorisme, republicanisme. Després fou elegit dues vegades governador d’Indiana. I ara, el lector ja sap què ha passat.

Ideologia i Acció de Govern d’un idealog
El seu èxit principal com a governador fou que va fer pressupostos estatals equilibrats sense dèficit, reduint o acabant amb el deute públic. Aquí és on els Republicans i tota la Dreta criden entusiasmats “My Hero!”

L’any 1990, molt aviat, va usar durant una campanya electoral per congressista un anunci amb la imatge d’un àrab grotesc i amenaçador manipulant el petroli. Ha emprès una lluita que potser algú anomenaria fanàtica contra els avortaments, una obsessió molt gran de la dreta. Gràcies al Tribunal Suprem no es poden prohibir, però els adversaris escriuen lleis regulatòries absurdes fent-los difícils, cars o impossibles. En Pence fou un dels més destacats en aquest moviment que molts estats religiosos comparteixen. Va intentar fer una llei manant que els fetus tinguessin funeral i fossin enterrats com adults, va intentar tancar Planned Parenthood, el servei caritatiu ginecològic per a dones pobres, va ajuntar-se als que exigien condicions impossibles per llicenciar clíniques (calia equipar-les com si fossin petits hospitals), obligació d’anar dues vegades al metge, obtenir permís dels pares i un informe psiquiàtric, veure fotos en color de fetus avortats, prohibir avortaments deguts a malformacions o gènere del fetus, prohibició de subvencions o pagaments d’assegurança per avortaments. Cal explicar que sempre es refereixen a un fetus com a “baby” i diuen que des del moment de la concepció té un dret constitucional a la vida. La majoria de clíniques que feien avortaments van haver de tancar. Per ara, els tribunals federals no han prohibit moltes d’aquestes coses, però la guerra amb els feministes continua. Ja veurem qui acaba guanyant, que no és gens clar. Hi ha molts estats amb una sola clínica a tot l’estat i de fet a molts llocs l’avortament és pràcticament impossible. El preu oficial total de la intervenció a una clínica de Planned Parenthood, són $1,000, però la dona pot trobar sovint subvencions, donacions i rebaixes, i acaba sent $300 o 400. En canvi, a la majoria d’estats l’assegurança no paga.

Pence es va fer famós pel seu suport i definició del nou concepte de “llibertat religiosa”. En el seu sentit tradicional, llibertat religiosa és un dels principis fonamentals de la religió baptista i tothom hi està a favor, però ara vol dir una cosa diferent: és el dret individual de rebutjar o ignorar lleis i drets quan estan en conflicte amb les creences religioses dels que estan al poder. Per exemple, sabent que la majoria d’americans obtenen assegurança de malaltia de l’empresa on treballen, un propietari, sovint un milionari, té dret a no voler pagar per comprar contraceptius o medicaments legals i segurs per avortar a les seves dones empleades. L’església catòlica s’hi ha afegit entusiàsticament i el Tribunal Suprem ja ho ha permès. És la llibertat dels amos i poderosos, no pas de les treballadores. Cal afegir, no obstant, que Obama va trobar una drecera legal i un xic complicada per acabar obtenint medicaments pagats per fer això. No em consta com funciona.

Una altra aplicació de la nova llibertat religiosa és la guerra contra els homosexuals i sobretot els casaments gais. Ha intentar fer aprovar lleis permetent negar serveis o complir obligacions afectant gais al·legant llibertat religiosa, com negar serveis a homosexuals als restaurants o floristes o negar-se a casar o fins i tot escriure llicències de matrimoni. L’objectiu final és molt evident: crear un escenari on els empleats del registre civil es puguin negar a deixar casar ningú al·ludint llibertat religiosa personal, no obstant la legalitat d’allò que ells combaten. Pence en persona va dir a un programa de televisió nacional que si ell estava a un restaurant i veia com servien a una parella gai, s’aixecaria i marxaria per no tornar-hi mai més. Això acabarà aviat al Tribunal Suprem. És trist pensant en els milers o milions de persones que han mort o estan morint a l’Orient Mig per confessar o tenir una certa religió diferent. Quin abús de la frase “llibertat religiosa”!

Un tema nou, tan profundament estúpid com feridor, és la guerra de l’ús de WC públics o escolars pels que han canviat de sexe. Volen obligar-los a fer servir els vàters del sexe original. Això ha desfermat a moltes escoles baralles intolerables entre nens, que probablement ni tan sols entenen el problema, incloïnt els pares.

Sobre les escoles, ha fet moltes coses difícils d’explicar a una audiència Catalana, sobretot afavorint les escoles privades a l’esquena de les públiques. Caldrien massa explications pels qui no entenen el sistema.

I la història del creacionisme, volent que el món fou creat literalment per Déu en set dies? Hi ha molta gent a Europa que no es volen creure que això passi de debò, però la dreta radical insisteix en fer aprendre el creacionisme com alternativa als relats científics, com la teoria de l’evolució, als llibres i classes escolars. Una cita de Pence: “Algun dia els científics se n’adonaran” Ens quedem esperant. L’autor del Gènesi va escriure les coses sobre el món com ell i la seva cultura (i no pas Déu) les entenien.

La darrera fi de setmana, Pence fou escridassat a Broadway al teatre on feien el “Hamilton”, una versió musical seriosa i irònica però lleugera de la història d’aquest pare fundador, que té molt èxit actualment. Els intèrprets són gairebé tots negres o latinos. Al final, quan Pence ja estava al pasadís sortint, el repartiment en ple va formar en línia a l’escenari. Veient que ja marxava, un actor negre abans de llegir un manifest descrivint la por i neguit de les minories i exigint protecció,es va dirigir a Pence demanant que els escoltés per cortesia. En Pence, fidel al seu caràcter, es va aturar i aguantà en silenci dempeus
la tirada de l’actor. L’escena fou Pence pur.

Ara imagineu-vos, estimats lectors, que aquest senyor esdevingués President. Una raó inesperada per desitjar llarga vida a Trump!

M’havia descuidat felicitar pel Thanksgiving, la festa joiosa i una mica triomfalista dels emigrants que havien arribat a la nova nació amb les mans a la butxaca i la cartera buida, però van acabar creant la nació més forta i rica del món. De de debò, Happy Thanksgiving to Everybody!

Joan Gil

No hi ha resposta