Arxivar per juliol de 2021

28 jul. 2021


Cuba: albirant la fi del règim

Aquest que us escriu és prou vell per recordar com els diaris franquistes descrivien la Revolució Cubana enmig de la Guerra Freda fa uns 60 anys, nascuda enmig tant de llàgrimes d’alegria de l’esquerra amagada sota el feixisme com dels insults,  burles, mentides i amenaces de la dreta governant. Ara, per primera vegada, després de tants anys i tants esdeveniments sembla que per primera vegada les campanes assenyalant la fi pròxima ja sonen i només ens queda desitjar un resultat sense mort i violència.

Qui n’és responsable? Hi ha una dita castellana que no sé de qui és, que ho explica tot: Entre todos la mataron y ella sola se murió. Ara fa pocs dies, amb gran sorpresa de l’oposició organitzada que no en sabia res, milers de cubans van sortir espontàniament i sense organització al carrer. No hi havia feina, ni diners, ni vaccins, ni menjar als supermercats i exigien un canvi de govern. Fou seguit d’una repressió brutal que encara dura i van tallar l’internet per dos dies.
El govern sempre diu que els nord-americans en tenen la culpa amb un bloqueig i sancions brutals de 60 anys de duració que els escanyen. Obama havia intentat reobrir la illa, potser obrint la porta a una evolució pacífica, però Trump va restablir i endurir les sancions. En Biden no sols no les ha volgut suprimir sinó que les ha endurit encara més. Quan el bloqueig va començar Fidel Castro va trobar les subvencions soviètiques, després diners de petroli a Angola, després la generositat del veneçolà Chaves, però ara tot s’ha acabat. Una altra porta es va obrir: el turisme. Van construir hotels per tot arreu i liberalitzar la feina privada. Va servir una mica. No obstant la seva hostilitat col·lectiva, la comunitat cubana de Miami no sols venia de turista sinó que enviava a la família moltes divises perquè anessin tirant.  Un dia, però, en Trump va tallar l’enviament de diners i prohibir vols i turistes americans. Aleshores va arribar la Covid i el turisme es va acabar. I el virus va arribar també a la illa. Van aconseguir desenvolupar un vaccí propi, del que no se sap res. D’indústria n’hi han tingut poca. I ara què? Hauran de viure de l’agricultura de la illa? Oi que cap home pot viure sense un mínim de diners per tenir sostre, vestits i menjar? Els Cubans sembla que ho tenen molt clar: si estem en la misèria i no podem viure, en té la culpa el govern! És veritat sempre.  Parlen els grans de la Revolució socialista.  Quina Revolució? Ni en sabem res ni ens importa. Tenir menjar cada dia sí que ens importa.

Fidel Castro fou sens cap dubte un dels polítics més famosos, més admirat i més odiat, del segle XX.  A diferència d’altres dictadors no fou corrupte ni mentider i de debò creia com Lenin en la revolució marxista que redimiria el món. Va dir una vegada que estudiant marxisme li va caure la bena que tenia davant dels ulls. Va entendre qui era ell, va valorar la situació geogràfica de la seva illa, però tenia un pla realista? Com pot un jovenet mal alimentat estirar les barbes i insultar un gegant, un veí fort amb muscles sense esperar un cop de puny? Com se li va acudir passar-se un mes sencer a la Unió Soviètica per aprendre coses? Un polític amb seny hauria hagut de valorar realísticament aquest problema. La revolució universal que Lenin havia esperat no va arribar mai però Castro es pensava que en els seus dies després de la descolonització, Àfrica era l’engranatge i la feblesa del món occidental i va enviar molt absurdament els seus soldats a lluitar-hi. Era això en benefici del poble cubà? Hi va haver morts. I la crisi dels coets nuclears a Cuba dirigits als Estats Units? Es pensava algú que els EUA ho tolerarien? I el món va arribar no a dos segons de l’holocaust nuclear, sinó a mig segon, quan un submarí soviètic davant la costa americana va arribar a activar i preparar pel llançament un missil nuclear, tal com el Govern Soviètic havia autoritzat. Sembla que Castro havia afavorit aquesta confrontació tan boja.
Fou un home habilíssim que va guanyar algunes batalles sonades. Després de guanyar amb 29.000 soldats la guerra angolana contra rebels de dretes, a Angola va estar a punt de participar en una guerra contra l’Apartheid al costat d’Angola i les guerrilles del Congrés sud-africà. No era el seu problema. En Mandela ho faria millor. Pocs polítics han estat mai tan agosarats com era ell. I què pot hom dir de la seva gloriosa intervenció a Ogaden? Va enviar-hi  17,000 soldats per recuperar el territori d’Ogaden ocupat pel sinistre dictador Barré de Somàlia i donar-lo a Etiopia, en aquell moment governada pel sanguinari nou dictador General Mariam, que es deia marxista. Ho va fer per Cuba o per la Unió Soviètica? I què feia a Argèlia ajudant l’alliberador Ben Bella contra la resistència? I a la illa caribenya de Grenada? Hi havia un president legítim progressista que fou assassinat per un home més boig i criminal que polític. La illa, ex-colònia britànica, estava construint un nou aeroport més gran pagat pel Regne Unit per atraure més turistes, quan Ronald Reagan va començar a dir que l’objectiu de l’aeroport era facilitar vols de bombarders militars contra els Estats Units (!) i va fer envair Grenada per Marines. Els soldats cubans estaven defensant l’aeroport. Vaig veure a una emissora nord-americana com el poble cubà es va assabentar del resultat: un presentador de TV va llegir un comunicat anunciant que la resistència a l’aeroport havia cessat. Es va posar dempeus com altres empleats davant una bandera cubana mentre sonava l’himne nacional. Al final, els anglesos van acabar l’aeroport.

Però què en va treure al final de tanta audàcia? Els manifestants desesperats que hi ha ara, potser i un final incert i perillós. Com podia negligir la necessitat d’entendre´s amb el veí que tenia a 100 qm?

Joan Gil

 

No hi ha resposta

22 jul. 2021


Cuba i els EUA: Les quatre visites de Fidel Castro als EUA

Classificat com a General

Hem vist a la tele les manifestacions de Cubans contra el règim, motivats pel sistema totalitari, la persecució de dissidents, el control de la premsa i les condicions de vida dolenta, que és tot veritat i trist. Però no és gens fàcil fer sortir al carrer gent a queixar-se nomes d’un règim dictatorial o de falta de llibertat. Us ho diu un que va créixer sota una dictadura feixista. Qui és responsable del patiment dels Cubans? El boicot nord-americà que afecta molt greument els aprovisionaments i el nivell de vida ja té 60 anys. Fou iniciat pel President Eisenhower quan Castro es va fer amic de la URSS acceptant petroli cru soviètic a bon preu. Les dues refineries de Shell i Exxon es van negar a processar-lo i Castro les va nacionalitzar. Eisenhower va reaccionar imposant les primeres sancions que després s’agreujarien molt sota Kennedy i van arribar a ser establertes per llei federal, cosa que dura fins al present. El President Carter va intentar arreglar-ho, però fou Obama qui de debò s’hi va ficar. Va anar en persona a visitar Cuba, va autoritzar el turisme, va establir vols regulars. El boicot no obstant no el va poder aixecar perquè el Congrés no en vol saber res.

I Donald Trump? Sense cap raó altre que l’odi, va desfer allò que Obama havia fet i va empitjorar-ho tot afegint noves sancions duríssimes que farien mal. En trio dues:

1) va declarar que Cuba és una nació terrorista. Això, totalment absurd i injustificat és gravíssim. Té conseqüències diplomàtiques i consulars, i amenaça molt seriosament qualsevol companyia estrangera o americana que intenti fer negocis a Cuba. Biden diu que abolir això és molt complicat i que ho està intentant.

2) va prohibir les transferències de dòlars dels cubans residents als Estats Units a les famílies que es van quedar a Cuba. Castro va obtenir per diferent raons en diferents moments de la història subvencions molt considerables de la Unió Soviètica (aturades per Gorbatxov en 1989), de la República d’Angola i de Veneçuela, totes exhaurides. Els diners vinguts de Miami eren l’única font de divises d’un país predominantment agrícola, amb poca indústria (no obstant els intents de Fidel) tret del turisme. Ara encara els queda el preu cobrat per l’exportació de mestres d’escola i metges (de molt bona reputació) a països subdesenvolupats, on el Govern es queda part del sou.

La memòria política sempre és molt breu, però cal recordar la figura innegablement extraordinària de Fidel Castro (1926-2016) que després de guanyar una revolució amb lluita guerrillera en 1959, va esdevenir una de les figures mundials més grans durant la Guerra Freda i que al capdavant d’un país pobre i petit va gosar jugar als escacs per tot el món contra el poderós veí. I va guanyar unes quantes vegades. Fou un dictador absolut per moltíssims anys, entre 1959 i 2008. A diferència de molts altres dictadors que hem vist amb fàstic pel món, Castro va viure modestament sense corrupció, no va fer escàndols, no va canviar d’ideologia ni va donar privilegis o diners a la família. Casat dues vegades, va tenir 9 fills. Un d’ells es va suïcidar, una filla que era farmacèutica va fugir a Miami esdevenint una anticastrista militant i els altres viuen senzillament com ciutadans normals. En Fidel fou un fill nascut  fora de matrimoni d’un terratinent molt ric originari de Galícia i d’una minyona natural de les Canàries (els pares es van casar al final). Castro va nacionalitzar molts anys després la propietat de la mare vídua deixant-la en la misèria. No en va dir res.

Va venir quatre vegades als Estats Units, dues d’elles memorables. Ni Castro ni els Cubans semblaven sentir cap hostilitat contra el poderós veí. Havana està només a uns cent qm de Key West (Cayo Hueso). El problema era i és la política, no pas els Americans.

1) 1949. Lluna de mel  a Nova York

El pare de Fidel es va negar a batejar-lo fins que als 9 anys  no hi havia cap altra forma d’entrar a una escola catòlica. El van fer fora per dolent i va acabar a un Cole Jesuïta i després a la Facultat de Dret a Havana. La situació d’aquella Cuba era vergonyosa i el país, una ex-colònia americana, havia esdevingut una mena de bordell de cap de setmana per turistes rics americans. La Màfia americana controlava tots els casinos i molts altres llocs, la corrupció política era intolerable, la política feia fàstic, hi havia locals on els estrangers no deixaven entrar a Cubans. En resum, Cuba estava esdevenint un estat fallat intolerable sense llei ni ordre. Aquesta era la pàtria del Fidel que va entrar a grups estudiantils i revolucionaris, sovint violents i sortia al carrer amb una pistola. Es va fer comunista? És difícil de dir. Els Americans el tenien fitxat més aviat com un nacionalista extremista i violent però ell deia que llegia molt, incloent obres de Marx i Lenin. En qualsevol cas la seva adherència oberta al Comunisme va venir més tard, després de conviure amb el que esdevindria un amic íntim, l’argenti Ernesto Che Guevara.

En Fidel es va enamorar d’una noia del clan riquíssim dels Díaz Balart (que per cert anys després a l’exili americà segueix essent una família poderosa amb un membre del Congrés i presentadors de TV). El pare de la noia no en volia saber res, però al final va haver de cedir li va donar als nuvis molts diners per passar tres setmanes senceres de lluna de mel vivint molt bé a Manhattan. En Fidel no va aprendre mai bé la llengua anglesa. El matrimoni ba tenir un fill però la dona va acabar divorciant-se

2) Al voltant de 1955 o 1956. Fidel busca diners i es troba amb la CIA

Fidel després del fracàs de l’assalt al Cuartel Moncada, i d’un any a la presó, es va exiliar a Mèxic on es va trobar amb l’argentí  Che Guevara i va començar a preparar una invasió de Cuba. Ja d’estudiant s’havia enllistat a un grup organitzat pels EUA per desembarcar una força d’uns 1,200 homes a la República Dominicana i acabar amb l’infame dictador Rafael Trujillo. En l’últim moment, el govern nord-americà va dir no i el grup fou desbandat. A Fidel li semblava factible desembarcar a una illa i fer una revolució. Va descobrir, no obstant, que calia tenir diners i no en tenia. Degut al caos de l’Havana hi havia molts Cubans rics exiliats als EUA i es va decidir a venir a demanar’ls-hi suport econòmic. Va tenir èxit a mitges però diuen que en aquest moment es va trobar amb la CIA, molt preocupada per Cuba i tement un desastre que potser va pensar que l’home no estava malament. La CIA té prohibit per llei actuar dintre els EUA però això era només buscar noms. Poc després ja a Cuba, a la Sierra Madre, agents de la CIA ensenyarien als castristes com fer una lluita de guerrilles. A Mèxic, Castro només va poder comprar un vaixell vell, desbaratat i avariat anomenat Granma. (El van comprar d’un Americà: Granma en angles dialectal vol dir avia o iaia, però caldria escriure Grandma). El iat gairebé es va enfonsar i espatllar pel camí però Castro i 82 homes van arribar a desembarcar a Cuba, un fet sens dubte històric, no sols per Cuba.

3) 1959. Fidel es baralla amb el Vicepresident Nixon, que el retrata

Evidentment el flamant cap de Cuba, encara sense direcció fixa, pensava que calia absolutament entendre’s amb els veïns Americans i va venir a Washington a intentar-ho. El President Eisenhower, menystenint-lo, es va negar a rebre’l però li va enviar el seu Vicepresident Nixon (el mateix que va haver de dimitir de President molts anys després pel Watergate). No va anar gens bé. Castro es va disgustar després  de parlar per tres hores amb ell, però Nixon, sempre un polític molt astut i capaç, literalment el va fitxar. Va enviar a Eisenhower una descripció perfecta de Fidel Castro, la seva personalitat i futur, que qualsevol biògraf acceptaria.

4) 1960. Fidel atansa la glòria a Nova York i les Nacions Unides

Ja hi havia embargo total del comerç i les relacions amb els EUA s’havien empitjorat greument. La guerra freda dominava el món. Els líders van triar l’ONU a Nova York, que sempre fa una Assemblea anual, coincidint amb les festes de la Mercè, per anar a insultar-se cara a cara. En Kruschxov, líder soviètic,  va decidir anar-hi en persona i Fidel també va voler ser-hi per poder queixar-se.
Hi ha un detall que cap historiador menciona però jo me’n recordo molt bé perquè el cas sortia cada dia a les capçaleres dels diaris per tot el món: el Departament d’Estat (ministeri d’afers estrangers) estava emprenyant els Cubans perquè no poguessin trobar cap hotel a NY per Fidel. Responien a cada hotel on preguntaven  que no tenien lloc. En Fidel va declarar que arribaria amb una tenda de campanya i un matalàs i dormiria dintre de l’ONU. Però la seva gent ho van arreglar sensacionalment: van llogar una suite a l’Hotel Theresa al carrer 125 East, al cor de Harlem. Al barri negre i de fet a tot Nova York, el cas fou una sensació. Fidel sortia al balcó per rebre ovacions d’una multitud, que s’estacionava al davant per hores. Tant el líder soviètic com moltíssimes personalitats famoses del món neutral i comunista pujaven a Harlem amb la caravana usual de cotxes i agents de seguretat per l’Avinguda Madison a trobar-se amb ell. En Malcolm-X, l’activista negre, no s’ho va perdre. L’State Department s’havia cobert de glòria.

La sessió a l’ONU esdevingué famosa per dues coses:  el discurs interminable de Fidel que va durar cinc hores i mitja i l’emprenyament de Kruschkov per un discurs del President de les Filipines: es va treure una sabata i va començar a picar la taula amb la sabata. La foto, que va recórrer el món, és fàcil de trobar. En el seu discurs, el  premier soviètic (era d’Ucraïna) va explicar que els feixistes es passejaven per Madrid com havien fet per Berlin i Roma i que aviat s’acabaria. Ens vam haver de conformar amb la Transició. El President americà va haver de triar un camí poc usual per evitar topar amb Castro o Krushkov.

Anys després quan jo vivia a Nova Jersey sovint sortia de l’Hospital a Manhattan per Madison creuant Harlem fins la 125 i moltes vegades em mirava les restes de l’Hotel Theresa. L’Hotel havia plegat feia anys; hi havia una botiga al carrer i al damunt els pisos eren particulars. El nom Theresa només se’l veia a un racó amagat. Però molta gent se’n recordava. Havia estat un esdeveniment.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

14 jul. 2021


L’Esfondrament d’un Edifici Ocupat de Vuit Pisos a Miami

Estic segur que tothom ha sentit parlar de la catàstrofe recent a Surfside (Florida), prop de Miami on semblen haver mort més de cent residents. Podrien haver estat molts més, perquè moltes propietats són pisos de vacances i estaven buits. Quan passa una desgràcia sempre hi ha gent se’n salva per un pèl. Vet aquí que hom parla d’una veïna de la qual se sap poc, que per ara es nega a parlar amb la premsa i sembla estar amagant-se, la qual segons una revista a la 1 de la matinada estava a casa molesta per un soroll fort que se sentia. Va decidir sortir a l’exterior a buscar el vigilant nocturn per fer-li trobar la causa del soroll i aturar-lo. Imagineu-vos la sorpresa que l’esperava: sortint de l’edifici davant dels seus ulls, va veure com l’edifici del pàrquing i la piscina s’ensorraven en aquell moment i queien dintre la terra. La senyora va pensar molt bé i ràpidament. Fent allò que potser va ser un verdader sprint olímpic, es va girar, i no obstant el perill de mort va tornar a entrar corrent  cap al pis on estaven el seu fill i la filla. Els va fer córrer a l’exterior sense prendre ni ocupar-se de res. Tots tres van veure l’esfondrament en viu, havent defugit la  mort segura de cent veïns. Estic segur que sentirem parlar més d’aquesta dona, el millor testimoni del desastre. És possible que aquesta senyora va patir un trauma de tal magnitud que necessita tractament. Ja veurem.

El cas ha despertat les memòries d’aquest autor, que va viure per un any entre 1976 i 77 a Surfside, la petita ciutat al nord de Miami Beach on va passar el desastre, gairebé a la punta nord de la illa, una franja de terra ja molt estreta entre la platja atlàntica i el canal intracostal  que separa Miami Beach de Miami. De fet aquella comunitat ja perduda consistia en 3 o 4  rengles de cases individuals amagades al darrere dels hotels i cases luxoses al front de la platja. La casa molt maca que vam llogar amb la meva dona amb dos fillets molt petits estava al segon o tercer rengle de cases. Ens va cridar l’atenció que tret dels nostres menuts no s’hi veien nens enlloc. Poc a poc vam entendre que la majoria o almenys molts residents en aquells temps eren famílies jueves, moltes fugides d’Alemanya. Nosaltres, que ens havíem casat a Suïssa seguíem parlant sempre l’alemany, que era la nostra llengua familiar i l’única que els nens entenien. Els dos menuts es van quedar bocabadats i molt perplexes quan senyors i senyores d’edat inesperadament els dirigien la paraula en alemany. La meva enyorada casa tenia un petit arbre al jardí d’endavant, al costat de la via publica. Els nens s’entretenien jugant al voltant de l’arbre i alguna vegada vaig veure cotxes que s’aturaven somrient mirant-se’ls.

Contràriament a allò que un lector potser es pensa, no obstant la proximitat  de la platja era molt difícil anar-hi,  tret d’algun parc públic a Miami Beach, perquè es permetia a les propietats frontals tancar-hi l’accés. La platja era propietat privada dels hotels. Nosaltres teníem a poca distància un Centre Comunitari municipal on hi havia una piscina amb accés a una petita platja molt estreta. Jo hi vaig anar només una o dues vegades perquè em deprimia que el lloc fos en molts aspectes una llar d’ancians que s’hi passaven el dia. Què hi fèiem nosaltres amb els nostres nens? Cal afegir, no obstant, que moltes persones grans  semblaven contentes de tractar-se inesperadament amb nens petits.

Quaranta-quatre anys ja fa de la meva estada a Surfside. Imagineu-vos la meva sorpresa quan vaig veure fotos aèries i vídeos del lloc del sinistre, perquè el grup d’edificis alts paral·lel a la platja i gairebé tocant-la estava bastit al lloc on en els meus temps havien existit els rengles de cases individuals per una sola família, la meva amb el petit arbre inclosa. Era una millora o un altre abús de la indústria de la construcció? Havien substituït una comunitat de retirement molt maca amb un grup de cases altes, probablement molt cares. La proximitat al mar era un perill que sembla que els especuladors i ajuntaments de Miami i els seus suburbis havien decidit ignorar. A Miami hi ha gratacels a centímetres de la platja o l’aigua que en molts casos ja són tocats per l’aigua que segueix pujant. Fa uns anys cada mareja alta resultava en una inversió de sentit dels canals de drenatge resultant en inundacions greus per carrers i habitatges, que es van mig resoldre amb obres marítimes caríssimes. A molts llocs se’ls va acudir alçar el nivell del carrer centímetres per damunt dels jardins i l’entrada de les cases mes pròximes. Si no fos perquè l’escalfament global tira endavant… quines defenses construiran demà?

Fa 40 anys no hi havia ni un sol gratacels a Miami, però ara el lector ja els deu haver vist a la Tele o les pel·lícules. Els constructors semblen haver ignorat que el sòl de Miami, gairebé al nivell de l’aigua, és molt porós i tou, absorbeix aigua i cal perforar molt abans d’ arribar a un lloc prou sòlid per a les fundacions d’una torre alta. És això el problema que ha causat la catàstrofe amb els cent morts tan a prop de la platja? De fet, la gent que havia estudiat l’estat de la propietat, havia afirmat que l’edifici havia baixat un centímetre d’ençà de la construcció. Trigarem temps a saber-ho. Per ara tot són especulacions. Altrament l’aigua marina infiltrada pot oxidar l’acer i afeblir-lo. I cal recordar les “sinkholes” (que el meu diccionari català no sap traduir), forats immensos que apareixen al sòl i han deixat enfonsar a dintre de la terra coses enormes que estaven al damunt, com ara cases senceres, bestiar i autos. N’hi ha per tot el país.

El gran problema que s’haurà de resoldre és que molts temen que la tragèdia del nou Surfside es podria repetir fàcilment amb altres edificis alts de tota la regió, perquè fins ara hom no ha trobat cap explicació única. Surfside podria haver estat el primer, no pas l’únic cas.

La política a Miami és un problema greu, no pas pels indígenes de la nació Seminola, els primers habitants, i els únics que no es van rendir ni firmar cap acord amb els Estats Units, fugint de la batalla final de la Segona Guerra Semínola i escampant-se per un territori impenetrable. I fins ara.  Apart de l’influx jueu, ara hi han arribat probablement milions d’immigrants llatinoamericans, no sols cubans exiliats, que generalment afavoreixen la dreta molt conservadora i no creuen que un govern de qualsevol mena pugui o vulgui fer res per la població. No ho han vist mai cap govern llatinoamericà que ho faci.  La regió de Miami i grans parts de la Florida, un dels estats amb més població, han esdevingut una fortalesa de l’ala trumpista del Partit Republicà. Ho neguen tot: l’escalfament global, la utilitat de l’assegurança de malaltia, el dret al vot, creuen en religions molt de dretes interessades sobretot en prohibir l’avortament i els matrimoni entre gays o els transsexuals, no creuen en el virus, no volen vaccinar-se… Moltes coses difícils de trobar a la Bíblia. Són gent que es pensen que qualsevol problema que hi hagi  pot ser resolt amb diners. I s’equivoquen.

Joan Gil

No hi ha resposta

04 jul. 2021


Estat de la Pandèmia Covid

No sembla raonable comparar el rebrot actual de la Covid a Europa degut a la variant Delta amb la situació als EUA. Hi ha 50 estats sobirans (on a alguns fins i tot els comtats tenen la darrera paraula en coses de sanitat). La Sanitat Pública amb el suport incondicional del President Biden ha determinat que els vaccins existents (tots tres) amb una segona injecció protegeixen en la majoria de casos contra malalties greus de la variant delta  índia, només que sembla que a molts estats trumpistes hi ha gran majories que no ho volen acceptar. Com a conseqüència hi ha uns quants estats on el virus està fent estralls mentre a altres, com el meu, estem per ara bé. Ho han intentat tot per convèncer: anuncis, viatges presidencials, concursos, loteries, suport dels noticiaris de TV… Cal dir que a diferència de Catalunya el vaccí des de fa setmanes es pot obtenir de franc lliurement a tot arreu, aviat fins als consultoris de metges, sense esperar res, a alguns llocs fins i tot triant la marca. Un motiu de preocupació  són els nens de menys de 12 anys que per ara no tenen autorització i rebaixen el nombre de ciutadans protegits. Fins fa poc deien que caldria esperar fins el nou any però Fauci va deixar caure l’altre dia que amb sort podria ser autoritzat per la Festa d’Acció de Gràcies a finals de Novembre. Les mascaretes són recomanades només als interiors sobretot pels no-vaccinats (que es neguen sempre a posar-se-les) i als transports com ara avions, trens i autobusos (on hi ha hagut bufetades i detencions amb gent que s’hi neguen). Pel que fa a l’ús públic de les analítiques d’anticossos que sembla que es fa sovint a Europa, molts no ho hem vist mai. Els locals es limiten a mesurar per deixar entrar la temperatura al front, que està molt estès.

Origen de les mutacions

La premsa popular sovint diu coses absurdes sobre el tema. Són perilloses? Estem protegits en contra? Sí que estem protegits ara (amb l’excepció possible del vaccí xinès regalat a certs països pobres) amb un porcentatge d’èxit alt, per sota del 100%, no del tot contra la forma lleu de la Covid sinó contra els casos greus que acaben a l’hospital. Els que es deixen vaccinar ara a correcuita haurien de recordar que la immunitat s’instal·la a les dues setmanes i esdevé forta només després de la segona injecció (booster com es diu als EUA)

Aquest coronavirus, com el de la grip, muta fàcilment i ja hi ha moltes variants, encara que la Delta està desplaçant les altres. En general una mutació no té cap importància tret dels poquíssims casos en què en té molta. És una mica com la loteria: en general els jugadors només perden diners però sempe podrien guanyar la grossa, per difícil que sembli). Prenem per exemple el cas horrible de la Grip Espanyola de 1918-20, durant la Guerra Mundial, identificada a un camp militar d’entrenament a l’estat de Kansas i exportada a Europa pel cos expedicionari estatunidenc. Va començar com una malaltia respiratòria greu però no tràgica però a la tardor havia mutat en una forma molt pitjor. Com que no hi havia defenses efectives apart de la separació, la pandèmia amb la mutant dolenta es va estendre per tot el món. Les xifres no són segures però com a mínim va infectar la tercera part de la humanitant causant la mort d’un mínim de 50 milions. Al 1920 se’n va anar però genèticament segueix entre nosaltres i alguns trets genòmics es troben a les grips annuals que arriben cada tardor. La flu es designa sempre per dues lletres, H i N, que són les inicials de dues proteines a l’exterior. La grip estacional generalment causa unes 20,000 defuncions annuals als EUA, però compte: en 1957 i 1968 una variant va causar a tot el món 1 milió de morts i en 2009 la grip porcina va matar unes 300,000 persones. És evident que ni sabem ni ningú pot dir si ens haurem d’acostumar a la Covid com si fos la grip. Caldrà un vaccí annual?  Ningú pot dir-ho perquè la duració de la immunitat encara no és coneguda i les dades publicades, poc convincents, són una mica contradictòries. L’NIH no obstant està subvencionant estudis d’aquest assumpte tan important per grups independents i aviat ho sabrem.

Cal afegir una cosa que tant l’OMS com el Dr Fauci sempre repeteixen: les mutacions no tenen lloc a l’exterior sinó exclusivament quan els virus es repliquen (multipliquen) a l’interior dels infectats. Si tothom anés amb compte i es posés la mascareta als interiors on cal o a les grans concentracions, les mutacions s’acabarien.

Altres agents

Molts comencen la història dels virus perillosos amb l’epidèmia grega de no se sap què al segle V AC que va destruir l’exèrcit atenenc i acabar amb la Guerra Peloponesa, o potser amb l’epidèmia de la pesta que al segle XIV va ensorrar i gairebé aniquil·lar Catalunya, que va perdre tots els Consulats mediterranis i va conduir al Progrom i destrucció del Call, el barri jueu. (Deien que era un càstig diví per tolerar jueus) Una epidèmia curiosa i mai identificada fou la dels temps d’Enric VIII i Ann Boleyn (que la va sobreviure) a Anglaterra. Però limitem-nos als nostres temps o dies:

Verola (erradicada per l’OMS) que va matar la majoria d’indis americans

Poliomyelitis encara existent i arreconada a certes regions del Pakistan i Índia.

SIDA controlat i tractable, però sense vaccí.

Tuberculosi per tot el món amb formes resistents al tractament, sense vaccî.

SARS un altre coronavirus molt mortífer, ara desaparegut.

MERS, també un coronavirus perillós encara actiu a regions remotes

Ebola (i potser Febre de Marburg i altres Febres Hemorràgiques) identificat a Liberia i recentment al Congo, que va estar a punt de sortir-se d’Àfrica i entrar als EUA. Diuen que hi ha un vaccí mai aprovat per la impossibilitat d’estudiar-lo.

Zika transmesa per mosquits, que causa deformacions fetals i segueix existint a Europa oriental.

Pest negra causada pel bacil Yarsinia a llocs remots

I m’he descuidat algunes. És evident que l’Homo sapiens ha estat amenaçat per pandèmies des del començament en temps prehistòrics fins al dia d’avui. S’ho prenen els governs que ens haurien de protegir prou seriosament? . Per citar un pressupost que és públic, els EUA en l’actualitat dedica un 60% a defensa (no pas contra infeccions) i només 2% a Salut Pública. Tots hem vist els desastres a l’Orient Mig, a Palestina, a Ucraïna… la tragèdia de la immigració desesperada… els centenars de milions de gent refugiada patint fam sense poder educar els fills…tots ens preocupem per les bombes atòmiques i hem patit cops militars. Què es pot fer perquè els polítics almenys en parlin? Mirem el cas de l’Estat espanyol: un home sense credencials, ni títols universitaris o coneixements d’epidemiologia, és fet ministre de Salut gràcies a la seva lleialtat incondicional al líder i per promoure la unitat d’Espanya, i esdevé responsable de coses que ignora, enlloc de dirigir i inspirar. Però dissortadament em consta que passa a molts llocs.

AFEGIT. La Casa Blanca diu que no han pogut   arribar al 70% de la població vaccinada degut a la falta de cooperació de certs grups. Ara començaran a fer coses com anar de porta a porta. El nostre petit estat de Maryland guanya el premi d’honor amb uns 75% i dona un avís molt seriós: sumant els hospitalitzats i morts recents, 93% NO ESTAVEN VACCINATS. Qui tingui seny que escolti.

Joan Gil

 

 

 

No hi ha resposta