Arxivar per setembre de 2021

19 set. 2021


El „booster”, tercer vaccí contra el virus, no fou aprovat del tot

Fa unes  setmanes el President Biden, molt imprudentment, va anunciar que en un parell de setmanes tota la població dels EUA podria rebre un recordatori del vaccí, „booster“ en anglès, basat en estudis israelians promoguts per Pfizer. Biden és un molt bon senyor que dissortadament segueix mostrant proves d’incompetència, una darrere l’altre. Ell no tenia cap dret de fer aquesta promesa. De primer li faltava el vist-i-plau de la Food and Drug Administration (FDA), l’agència del medicament probablement més segura i escrupolosa del món, que en aquest cas requeria a més el consentiment d’un grup de científics experts independents de la FDA i finalment l’aprovació d’un comitè poc conegut del Centre for Disease Control a Atlanta (CDC) que és l’autoritat suprema de la Salut Pública i vigila totes les campanyes de vaccinació. No sé perquè, no obstant les protestes d’alguns experts i de la OMS, (que es pensava que això disminuiria les donacions de vaccins als països pobres), tothom ho donava per fet. Només el vaccí de Pfizer està per ara aprovat permanentment; els altres dos de Moderna i Johnson & Johnson (Janssen) segueixen tenint només l’autorització d’emergència (que si hi hagués cas, podria ser suspesa en l’acte) i encara no havien ni tan sols demanat permís per oferir un tercer booster. Segons havia dit Biden, el Govern estava oferint gratis un booster de Pfizer (pel que paguen $20) a tota la població no obstant les clarificacions i condicions pendents, gens clares. Encara embolicant més la troca, els de Moderna van anunciar que ells també oferirien (si eren aprovats) un booster però només DE LA MEITAT de la dosi original. I de J&J fins ara hom no ha sentit dir res.

Què han decidit els experts independents del famós comitè de consultants  de la FDA? Dues coses:  1) han donat llum verda amb unànime suport a l’administració immediata d’un booster als malalts immunodeficients, que són molts i gairebé no poden formar anticossos, i també als ancians de més de 65 anys i sota discreció mèdica a qui ho necessiti; i 2) s’han negat a aprovar l’administració del booster a la resta de la població altrament sana entre 16 i 65 anys. De moment, la Casa Blanca podria començar oferint vaccins al grup inicial i més tard ja veurem. Cal afegir que l’opinió dels experts podria ser rebutjada, si els semblés oportú, pels empleats de la FDA, només que no ho fan mai i caldria donar masses explicacions.

Perquè van dir que no a la població general? Van opinar que els estudis disponibles sobre la duració de la immunitat no eren convincents, inclosos els d’Israel, i que la duració de la immunitat induïda per mots vaccins és molt variable. N’hi ha que duren molts anys i altres només uns mesos. No havia passat prou temps per saber com és amb els nous vaccins mRNA contra el Covid perquè no n’hi hagut mai abans d’ara i de moment semblen protegir bastant bé. A més cal estudiar molts més cassos per científics no lligats amb cap companyia. Hi havia alguns que es molestaven perquè Pfizer no havia dit si oferien el mateix vaccí d’abans o si en tenen un de nou extra per la variant Delta. Fa uns anys vam sentir un científic de Moderna dir que coneixent el genoma de la variant (mot fàcil d’obtenir) ells podrien preparar un vaccí eficaç per qualsevol Covid en temps rècord. Ara diuen que el vell vaccí també va bé amb tots els mutants d’interès. Ningú n’ha tornat a parlar.

Un altre tema difícil és la freqüència d’una miocarditis (malaltia del cor) observada sobretot entre gent molt jove després de prendre els vaccins mRNA. Per ara el problema sembla ser molt rar i fàcil de tractar però cal estudiar-ho, amb optimisme, entre un grup de molts més vaccinats.

El Dr. Scott Gottlieb

Sembla que ell encara era un metge resident a MtSinai a Nova York quan jo hi treballava, però naturalment no el vaig conèixer. No es va interessar mai per practicar medicina ni fer recerca, sinó pels aspectes financers, comercials i possibilitats de la indústria farmacèutica, dintre la qual tindria un èxit extraordinari. Va aconsellar sobre com resoldre problemes més de 20 companyies, fou membre d’un institut que finançava inversions arriscades (“venture capitalists”), és a dir, els milionaris que rebien i escoltaven gent amb idees bones però sense prou diners i els donaven una fortuna (mai assegurada) a canvi de co-propietat o accions a veure què passava. Són la gent que un mes perden 10 milions i el següent en guanyen 100. Així van nàixer Apple, Google, MS i mots altres. Gottlieb s’interessava només per projectes farmacèutics. Als pocs anys va entrar a la FDA amb un bon càrrec i va passar a Medicare (assegurança federal pels vells) on va ajudar a organitzar l’assegurança de medicaments pagats per Medicare, una cosa nova en aquells temps. També va esdevenir host freqüent a la cadena CNBC (una emissora TV de Wall Street) Després d’això va tornar gloriosament a la FDA, esdevenint-hi director de 2017 a 2019. Es va fer notar per la lluita contra l’addicció involuntària a opioides receptats pels metges, que ha causat molts morts i contra el “vaping”, la nicotina barata venuda en tubs per inhalar que estava esdevenint i segueix essent un perill públic, fent addictes els nens d’escola. Naturalment un home amb aquest historial era un tresor per qualsevol companyia farmacèutica i va esdevenir Director a Pfizer (vol dir membre de la Junta Directiva, no pas Conseller Delegat, però evidentment posat en càrrec de tot el negoci dels vaccins). Tingué una oportunitat d’esdevenir conseller i membre de la campanya presidencial de DJ Trump. Ara surt molt a entrevistes de Televisió i parla molt bé, a més de conèixer a fons el tema a diferència de tants altres entrevistats.

El record primer que jo tic de Gottlieb fou una entrevista fa més d’un any, quan el govern Trump encara oferia diners per accelerar el desenvolupament de vaccins.  Ell va dir que no en volia saber res, perquè els governs sempre volen donar ordres i fixar preus. Prou que sabia que la companyia podria perdre un bilió (americà, que són només mil milions de $ aritmètics) si la cerca d’un vaccí fallava, però que ells els tenia i no passava res. Diuen que fins ara han guanyat entre 5 i 10 bilions (americans). Els èxits innegables que Gottlieb ha tingut fent aprovar els productes de Pfizer setmanes o mesos abans dels competidors és fàcil d’entendre sabent que com a ex-Director de la FDA ell coneix perfectament com cal fer les coses per ser acceptat, mentre que els altres s’entrebancaven amb les regulacions i demandes, sempre inflexibles, sovint duríssimes o fosques.

Al començament de la distribució de vaccins, Pfizer va firmar un contracte especial amb Israel (gens fàcil d’entendre) que donava al país prioritat rebent el vaccí al davant de molts altres països (i sense palestins) a canvi d’accés a informacions sobre els vaccinats, cosa que podria estar a l’origen dels molts articles laudatoris sorgits del país. El dia abans de la reunió del comitè decisiu FDA, en va sortir un dient que el tercer vaccí Pfizer protegia 11 vegades més contra les formes lleus del virus i 20 més contra les formes greus o la mort. Podria sens dubte ser veritat, però semblava oportunista i caldrà esperar.

El perill dels països pobres

No es tracta sols de concedir o negar solidaritat regalant o retenint vaccins, sinó també de protegir-nos nosaltres mateixos. El cas és que les mutacions tenen lloc exclusivament a l’interior dels malalts infectats i la nova mutant ha de sortir a l’exterior i infectar una altra persona que aleshores infectarà molta més gent. Posem un exemple per fer entendre el perill en els grans números. Estic segur que cap lector s’absté d’utilitzar el seu cotxe per por de patir un accident greu que és molt rar i passa a poca gent. Però en canvi, si parlem de milions d’automòbils segur que hi haurà accidents. És igual amb les mutants: se’n produeixen moltes contínuament que no tenen cap importància i ningú en parla. Però i les mutants pitjors originades al Regne Unit, a Sud-Àfrica, al Brasil i sobretot la Delta de l’Índia que estem patint ara? El perill de no fer res deixant sense vaccinar milions i milions de gent pobre i refugiats ens posa a tots en perill.

AFEGIT 20 Setembre 2021: Pfizer acaba d’anunciar que han finalitzat l’estudi del vaccí per a nens entre 5 i 11 anys amb bons resultats. Alegra molt a tothom perquè el nombre de criatures admeses a les UCI americanes anava augmentant i no hi havia cap protecció. Han afegit que d’aquí unes setmanes (sense dir quantes) presentaran a la FDA els papers per obtenir l’autorització d’emergència que cal abans de començar l’administració. Hom només pot desitjar sort. Caldrà veure, no obstant, com s’ho prenen els pares considerant el nombre de negacionistes al país.

AFEGIT 21 Setembre 2021: Dues noticies noves. La primera surt dels laboratoris de Johnson & Johnson (Janssen) afirmant que el seu vaccí (els menys popular als EUA pero que fins ara nomes consistia d’una sola injecció) esdevé  molt mes eficaç quan hom pren una segona injecció. Volen dir un booster o que ara la pauta consistirà en dues injeccions? No ho expliquen. En qualsevol cas hauran de convèncer la FDA. Segona noticia, inesperadament del CDC: Han comparat l’eficàcia dels tres vaccins aprovats als EUA evitant la hospitalització o mort: MODERNA guanya la loteria amb 93%, seguida de Pfizer amb 88% i de Janssen amb 71%. Vol dir que els tres vaccins son bons, útils i acceptables. La tercera noticia seria que Biden esta preparant un plan per fer arribar vaccins a molts països subdesenvolupats.

 

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

13 set. 2021


Octubre 1962: Quan Castro va obrir la porta a míssils nuclears

Khruschev i Kennedy fan una prova de força Aquell moment culminant i més perillós de la Guerra Freda va tenir lloc entre tres personatges notables: el líder soviètic Nikita Khruschev, comissari polític de l’exercit roig victoriós a Stalingrad, denunciador dels crims Stalinistes i autor en 1954 de la repressió i invasió brutal contra l’alçament d’Hongria; el President John F Kennedy, antic McCarthysta, amb la seva obsessió anticomunista i desig d’eliminar Castro i envair Cuba; i Fidel Castro. Caldria afegir tres submarins soviètics carregats amb míssils nuclears davant la costa americana autoritzats per Khruschev a disparar a discreció, (perquè en aquells temps era impossible comunicar-se amb un submarí submergit) que crearien un dels moment més àlgids i monstruosament perillosos que ha viscut la humanitat.

Les posicions de la URSS i els EUA de cara a les bombes atòmiques i d’hidrogen eren públiques: es vigilaven mútuament per evitar que l’altre esdevingués superior i evitar la guerra directa que representava el perill de destrucció mútua assegurada. Per als Soviets el règim comunista i pro-soviet de Cuba era importantíssim i el volien preservar, mentre que els americans començant amb Eisenhower i seguint amb Kennedy el volien abolir, assassinant Castro si feia falta. Només arribat al poder, Kennedy va acceptar i promoure la invasió de la Pigs Bay (Bahía de los Cochinos o Playa Girón) que fou un fracàs total. Lluny d’abandonar, Kennedy va fundar l’operació secreta “Mongoose” (mangosta en Català, un mamífer resistent al verí de les serps que menja insectes, crancs i serps) la qual va tenir un pressupost de 50 milions, més de mil empleats i va durar fins als anys 70. Consistia en reclutar guerrillers entre cubans exiliats, fer sabotatge destruint una refineria de petroli, una planta elèctrica, una planta de processar fusta, cremar collites i assassinar Castro amb idees que semblaven pallassades: un bolígraf amb una agulla amagada que injectaria verí, una caixa de puros tractada amb LSD, el verí thallium pintat a les soles de les seves sabates, contractes amb els mafiosos Sam Giancana de Chicago i Santo Trafficante de NY, un assassí que es presentaria com enviat secret del Departament d’Estat i un altre intent amb una amant nord-americana de Castro que em reservo per un altre apunt. Va anar malament per baralles constants amb i entre els Cubans de Miami, però la idea hauria hagut de culminar amb una invasió de la illa cap al 1962, quan tota la població cubana s’alçaria entusiasmada contra Castro. En Khruschev se’n preocupava tant com Castro. Tot això, lluny de ser rumors, fou exposat durant la Presidència de Ford per la Comissió Church del Senat a més de comissions paral·leles de la Casa dels Representants, l’executiu i recerques de diaris. Diuen que els intents d’assassinat de Castro eren una obsessió de Kennedy. En qualsevol cas, el Govern va acabar prohibint-ho a la CIA.

El cop final que va posar en marxa la idea tan perillosa d’instal·lar míssils nuclears a Cuba (cosa que cap govern americà toleraria) vingué de Khruschev. Els americans ja havien construït rampes de míssils a Turquia, a ran de la frontera soviètica i míssils d’abast entremig a Itàlia. Khruschev tenia un fill polític que era periodista i el va enviar a fer una entrevista a Kennedy preguntant-li si tenia la intenció d’envair Cuba. La resposta fatal que probablement va desfermar la crisi: vosaltres vau fer com volíeu a Hongria in nosaltres no vàrem fer res perquè era territori vostre; Cuba està al nostre. (!!!). Fou la proverbial gota que fa vessar el vas.

Tretze dies horribles: del 16 al 28 d’Octubre de 1962; milions d’homes tremolen

Localització de tots els míssils en el moment del conflicte (Imatge Getty)

Els satèl·lits del temps encara no eren gaire bons o sigui que la vigilància de Cuba la feien avions espia U-2 (si aneu al Museu Smithsonian a Washington podreu veure’n un). Al Juliol, vaixells de càrrega soviètics foren vistos; a l’Agost la construcció de les rampes de llançament ja estava en marxa; el 14 d’Octubre una foto finalment ensenyava un míssil muntat i visible. Després d’anàlisi, la foto fou duta a Kennedy i tot el Pentàgon es va posar en peu de guerra.

Els militars americans volien per unanimitat bombardejar Cuba i amenaçar la URSS amb guerra. De fet un bloqueig marítim de Cuba seria considerat en aquells temps un atac de guerra. En Kennedy enlloc va manar una “quarantena” de la illa, que no seria cap acte de guerra sinó una precaució. Què farien els vaixells soviètics de camí? Es van aturar i va girar. El mon va respirar. Un episodi trist fou que el Pentàgon, sense permís de Kennedy i amb la intenció de provocar una guerra, van enviar avions de guerra volant a baixa altura per treure millors fotos. Es evident que els Cubans ho havien de considerar un acte d’agressio i van disparar bateries antiaeries que van causar la mort d’un aviador nord-america anomenat Rudolf Anderson. Molt enrabiat, en Kennedy no el va declarar mai mort en combat.

Finalment els dos caps d’Estat, Kennedy i Khrurschev (que semblava encara més espantat que els americans), van bescanviar cartes. Cap dels dos volia una guerra nuclear. La URSS es comprometia a retirar tots els míssils de Cuba. A canvi, Kennedy va firmar que no envairia mai Cuba (gran victòria de Castro) i retiraria sense que fos anunciat els míssils turcs. Dels míssils a Itàlia en canvi no van dir res. Els 13 dies d’horror i d’exercicis civils de protecció contra un atac nuclear s’havien acabat. Però què va passar amb els submarins soviètics?

El cas dels submarins, que va amenaçar de mort la humanitat

Com queda dit, en els anys 60’ era completament impossible comunicar-se per ràdio amb un vaixell submergit. Els sòviets van enviar tres submarins carregats amb míssils nuclears a creuar sota la línia de quarantena i protegir els interessos soviètics. Però arribat el cas, sense cap comunicació directa quina forma hi havia de donar l’ordre de disparar o de tornar a casa? Fou la decisió inconcebible de Khruschev: els tres capitans, homes de seny, podrien decidir ells mateixos. Era una de les bestieses més grans mai comeses per un polític: acabava de donar a tres capitans de vaixell permís d’encetar una guerra que podria destruir el seu país i potser el món. La marina nord-americana, sense saber-ne res, havia detectat els tres submarins submergits i els anava empaitant i molestant i amenaçant amb càrregues de profunditat tant com podien. Els mariners soviètics s’ho passaven molt malament i ja no podien aguantar més la calor, la falta d’oxigen i no tenien mitjans per saber què passava a la superfície.

Un dels tres capitans va perdre els nervis i va manar muntar el míssil nuclear al llançador i activar-lo. Només faltava prémer  el botó. Sens cap dubte, els americans haurien reaccionat instantàniament amb el llançament massiu de tots els seus míssils, a la qual cosa els soviets haurien respost fent el mateix. Una situació tan dramàtica i perillosa no s’ha viscut mai en els milers d’anys que te la Humanitat. Si haguessin premut el botó potser no estaríem aquí.

Com va acabar? Al final de la Guerra Freda la BBC va fer entrevistes filmades a gent que havien participat a situacions fosques o poc clares, una d’elles amb un petit oficial rus del submarí en qüestió, que ho explicava tot somrient. La dotació del submarí no havia estat d’acord amb el capità i li ho van impedir. Altres van dir que hi va haver cops de puny i també es va llegir que hi havia un almirall al submarí en qüestió que es va barallar a crits amb el capità davant tota la tripulació. Una cosa que no s’ha sabut mai es a quin dia exactament va passar. Hauria estat memorable.

Però no van disparar. I aquí estem tots.

Cites

Ernesto Che Guevara: “Afirmamos que debemos seguir el camino de la liberación aunque cueste millones de víctimas de la guerra nuclear. En la confrontación a muerte entre dos sistemas no concebimos nada más que la victoria final del socialismo o su renacimiento como consecuencia de la victoria final sobre la agresión imperialista.” En una altra cita que he perdut, deia que els Cubans celebrarien el naixement de la societat marxista damunt les cendres de Cuba.

Fidel Castro va dir moltes coses diferents, però el dia 15 Octubre, un dia abans de la pau i resolució, va enviar un cable encara existent a Khruschev avisant d’una agressió imperialista immediata i demanant un atac nuclear preventiu. La resposta conciliatòria de Khruschev també ha estat trobada als arxius soviètics. Castro es devia molestar molt amb el resultat, però els EUA havien firmat també que no hi hauria cap invasió. Castro tindria corda per molts anys. Del boicot manat  per Kennedy en canvi, l’acord final no en va dir res. També tenia corda fins ara, pobres Cubans.

Joan Gil

De camí a casa després de l’acord

No hi ha resposta

05 set. 2021


Cuba i el tràfic de drogues

El règim castrista, en part per fe pròpia, en part en seguiment de la Unió Soviètica, va participar a molts dels moviments revolucionaris que van tenir lloc a països subdesenvolupats durant la Guerra Freda (que per a molta gent no va tenir res de freda). La llista és llarga i probablement incompleta i la magnitud de la intervenció cubana molt variable: Veneçuela, Colòmbia, Congo, Angola, Etiòpia, Algèria… Arribem al cas més sensible i difícil d’entendre.

El FARC, un partit revolucionari que inicialment es declarava marxista-leninista, fou fundat al final d’una guerra civil horrible amb 200,000 morts a Colòmbia, on aviat a pocs anys del final d’una guerra, en va començar una altra que ha durat fins fa molt poc. Al poc temps, el règim castrista ja havia començat a subministrar armes i altres ajuts (però no guerrillers) al FARC. Els Cubans aviat van notar que anava per llarg i que no tenien prou diners. Els traficants de la nova indústria de la cocaïna, abundant a Colòmbia, semblaven oferir la solució: els mitjans de detecció i vigilància dels EUA no eren com els que hi ha ara, i els traficants estaven disposats a pagar bé per petits ajuts, diguem per exemple una illa mig camí entre Colòmbia i els EUA on es podien llançar paquets de drogues a aigües territorials cubanes per ser recollits per vaixells de pescadors americans, o avionetes que necessitaven més gasolina per poder entrar més al fons dels EUA o fins i tot, containers que es podien buidar per redistribuir les drogues. L’escàndol més gran fou la confiscació de set tones de cocaïna destinades a Cuba a un port sud-americà en 1997. Naturalment el govern castrista ho va negar sempre tot però de fet no tenien prou diners i això ja ha passat en moltes guerres civils a diferents països. El perill més gran és el de causar corrupció personal. Va passar això a Cuba?

El General Arnaldo Ochoa (1930-1989), un heroi nacional

Ja de molt jove, Ochoa va participar en una invasió fallida de la República Dominicana per acabar amb la Dictadura de Trujillo. Diuen que fou l’únic que va tornar viu a casa. Després va estudiar a l’acadèmia militar cubana i es va afegir als rebels de Castro a la Sierra Madre entrant al final a l’Havana amb el grup que havia derrotat l’exèrcit cubà a Santa Clara. Va fer molt bona carrera a la Revolució esdevenint membre del Comitè Central del Partit durant anys. Fou nomenat comandant del cos expedicionari cubà que va guanyar les guerres a Angola i Etiòpia, sempre sota direcció de militars soviètics, que van lloar molt la seva professionalitat militar. Va arribar a comandar uns 43,000 soldats cubans, esdevenint un heroi nacional que sabia guanyar guerres. La seva perdició va arribar sobtadament en 1989. Els germans Castro l’havien nomenat cap del districte militar d’Havana, la tercera posició més poderosa (i perillosa, sens dubte) del país després dels Castro. Ara bé: els Cubans havien copiat una cosa dels nord-americans que està molt bé: abans de donar possessió d’un càrrec important, calia que el candidat fos examinat a fons per competència i historial (cosa que no passa amb els ministres espanyols com ara amb el Ministre de Salut Illa). I va resultar que antics companys el van acusar d’haver fet contraban de diamants i altres coses brutes a Angola i Etiòpia. Semblava poca cosa, però es va complicar molt quan va resultar que cobrava també dels traficants de drogues colombians. Això ja era molt dolent però una complicació va fer enrabiar a Fidel i va acabar costant-li la vida. Resulta que un dels seus agents havia estat identificat també com a agent de la CIA. Per a Castro això era una verdadera traïció molt greu i perillosa, perquè si els EUA tenien proves que alts funcionaris del govern traficaven en drogues, tenien dret i una excusa per envair el país (com van fer al Panamà amb en Noriega). El procés d’Ochoa fou transmès en viu per la TV cubana. L’Ochoa no es va penedir ni va negar res. Només al final va afegir que al començament li semblava que potser ajudaria la Revolució i que no era gran cosa. Fou condemnat a mort juntament amb tres companys. Diuen que va insistir en donar ell mateix l’ordre de disparar als soldats que l’executaven. El  Ministre de l’Interior fou jutjat poc més tard més discretament per coses similars i va rebre només 20 anys. Fidel Castro va enviar una nota als militars cubans: si ell no havia dubtat en fer afusellar un heroi nacional, que anessin amb compte. Les lleis interiors cubanes han estat sempre molt dures contra l’ús de drogues. Resulta que el General Ochoa havia estat un home molt popular a Cuba i que la noticia del seu afusellament fou mal rebuda.

Joan Gil

 

No hi ha resposta