Arxivar per desembre de 2008

29 des. 2008


GROUND ZERO i TIMES SQUARE

Classificat com a General

UNA EXCUSA: El teclat espanyol que tenia se m’ha declarat en vaga i per ara no el puc substituir. Ja havia tingut problemes amb entrades anteriors, però aquest cop ho he hagut de deixar córrer després d’una hora. Això vol dir que nomes puc escriure amb el teclat americà i el corrector català de Google que moltes coses no les fa i a vegades ni tan sols funciona. Oi que m’ho disculpareu?

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

La Geografia de Manhattan: Una Orientació

Els turistes que visiten Manhattan sovint es desorienten per  les mides de la ciutat però el principi es senzill: Amb els carrers cal dir sempre East o West. La frontera esta situada a la Cinquena Avinguda, o sigui que les dues cases als dos costats de l’Avinguda son anomenades respectivament 1 EastXth Street i 1 WestXth Street. Les Avingudes van de Nord a Sud i els carrers d’Est a Oest.  El sistema per entendre la cantonada mes pròxima a un numero de casa no es fàcil de descriure. La frontera entre Nord i Sud jo mateix no l’he entesa mai. L’unica Avinguda que jo conec que s’anomeni Sud es Park Avenue South que arrenca de Grand Central. Les dues coses de que vull parlar estan a l’Oest, Ground Zero definitivament al Sud i Times Square al Nord

Jo vull parlar primer del Ground Zero, lloc de l’atemptat terrible de l’11 de Setembre de 2001 i una de les visites obligades dels turistes. Després acabaré amb una passejada al vespre per Times Square.

Trobant Ground Zero

Gran com es, cal saber com trobar-lo. Esta al Districte Financer de la ciutat, a l’Est del fragment de Broadway entre l’Ajuntament i Wall Street. Jo personalment començo la visita sempre a la Pl. de l’Ajuntament, que es un petit edifici neoclàssic situat al mig d’una Placa i es el final de la línia 6 verda del metro. Abans que arribes el terror i la seguretat, era una placeta deliciosa. Te una font amb llums de gas, molts bancs i arbres, gespa i un medalló pel terra inscrit amb la historia de la ciutat. Ara el que passa es que la policia te tancat i defensat militarment tot el perímetre de City Hall i intimida molt, però l’Alcalde Bloomberg deu sentir-se molt segur. Noteu que l’edifici de City Hall esta orientat completament cara al Sud. El van construir després d’enderrocar l’antic Ajuntament a Wall Street, primera seu del Govern Federal (que estava al lloc de l’actual Federal Hall) i mira cap al Sud perquè cap al Nord nomes hi havia pagesos i vaques.

En qualsevol cas per arribar a Ground Zero cal sortir de la placeta i prendre Broadway nomes per una cantonada cap al Sud. En arribar a una Església d’estil colonial episcopaliana (anglicana) anomenada St Vincent cal creuar Broadway i darrere l’església trobareu Ground Zero. També hi ha estacions de metro (Fulton Street).

La Reconstrucció Lenta de Ground Zero

Si arribeu pel cami que he dit (i us eviteu la temptacio d’entrar als Grans Magatzems de  preus al discount, anomenats Century 21, una parada gairebé obligatòria dels visitants), el primer lloc amb que topareu es l’entrada provisional a l’estació del tren del PATH, un dels metros que van a Nova York.

El projecte final per a l’estació que diuen que algun dia es construirà es de l’arquitecte valencià Calatrava, que fa molts anys que viu i treballa a tres cases contigües a Park Ave. En Calatrava, a mes d’arquitecte de ponts i edificis es un escultor, cosa que es nota molt als seus edificis. El seu projecte per a l’estació del PATH esta culminat per dues grans ales d’ocell que s’enlairen cap al cel i haurien hagut de tenir un mecanisme que els permetria bellugar-se. En Calatrava insisteix que els edificis amb parts mòbils tenen un futur molt gran. Manhattan ha patit d’enca de la Guerra Mundial d’edificis alts, mediocres, vulgars i avorrits i potser per això el projecte e Calatrava fou rebut amb un entusiasme extraordinari. Un altre aspecte era el gran espai subterrani que connectaria tots els trens, que en dies especials (l’aniversari, dies assolellats) s’obriria deixant entrar el sol. Meravellós, però ai las, molt car. Ja li han tallat i reduït de mides les grans ales (se les volien tallar del tot) i potser la galeria subterrània podria tenir alguna columneta petita, que diuen que no molestaria gens i hi abaratiria tot. I no cal pas obrir el sostre, i ara! Ja veurem si aquesta estació la construeixen o no.

Per cert, quan li pregunten, en Calatrava diu sempre que viu a Nova York perquè els ponts s’estan fent molt vells i ell esta clar, ha dissenyat ponts molt macos. L’Obama diu que vol construir infrastructures, o sigui que ja veurem. Pero en Calatrava patira molt a Nova York.

Pel que fa als edicifis, se n’han de construir set. Al comencament hi va haver baralles molt greus entre la Port Authority, propietària del terreny i de les desaparegudes Torres Bessones i un senyor molt ric anomenat Silverstein que era propietari del “lease” de les Torres Bessones, el dret a explotar-les comercialment per molts anys, que de fet era com si en fos el propietari de tot el lloc i l’assegurança estava al seu nom. Es veu que en Silverstein i el public no tenien es mateixos interessos però el bon senyor insistia que era ell l’unic que tenia dret a edificar. Després de molts anys, l’Assemblea de l’Estat d’Albany va fer una llei distribuint la propietat entre tots dos i tancant la baralla. En Silverstein ja ha terminat dos gratacels enormes, les organitzacions publiques amb prou feines han començat.

Tothom que ve pregunta per que del retràs i no es fàcil respondre.   El problema sembla ser la falta de coordinació entre les diferents organitzacions dels governs locals. S’han gastat diners i diners i diners… Això passa a vegades amb les necessitats dels diferents projectes, el monument i museu (dues piscines al peu del que foren les torres amb unmuseu subterrani), l’estació i les noves torres, sobre tot l’emblemàtica Libery Tower. Topen l’un amb l’altre i cal aturar-ho tot fins que s’entenguin. Aleshores els agents de la seguretat venen i diuen que una certa coseta no es fer per por dels terroristes i les associacions de víctimes es queixen, etc, etc.

Els concursos públics per dirigir la reconstrucció van acabar tots molt malament. Hi va haver dos finalistes per al projecte d’urbanització, un d’ells el famós arquitecte David Libeskind (el del Museu Jueu de Berlín), que es natural de Brooklyn. A hores d’ara, anys després, encara no esta gens clar qui dels dos va guanyar. Hi ha una barreja de tot. Després hi va haver un concurs per construir la Liberty Tower, que va guanyar, aquest cop clarament, el Libeskind, amb un edifici que tindria exactament 1776 peus d’altura (es l’any de la Revolució Americana contra el Rei Georges). Però després van venir la gent de la seguretat, i una altra firma va ser encarregada amb “modificacions” i ara en Libeskind ha renegat del projecte. Un altre que havia perdut al concurs era el gran Norman Foster. L’edifici que van rebutjar, modificat, ja ha estat inaugurat fa anys prop de Carnegie Hall a la seu principal de l’editorial Hearst i es un dels meus millors nous edificis fets a NY els últims anys. Ara resulta que en Foster construirà un segon edifici al Ground Zero.

Un altre problema que ho va complicar tot, fou el cas de l’edifici de la Deutsche Bank, davant però fora de les Torres Bessones. L’edifici no fou destruït pels terroristes però va quedar cremat i malparat, o sigui que calia enderrocar-lo. Però hi ha corrupció a tot arreu. A la companyia d’enderrocament se li va acudir tancar l’aigua i les sortides d’emergència. Es va declarar un incendi i dos bombers van morir. Les querelles civils i la investigació criminal van durar molts anys. Ara al final l’estan enderrocant de debò i sembla que això permet moltes coses.

Times Square, la Nuit

Times Square es una placa de forma molt estranya perquè esta situada a la intersecció de Broadway, que es obliqua amb la Setena Avinguda. Es molt allargada i estreta. Fa anys era un centre de pornografia i de prostitució. La cosa havia arribat al punt que un frare franciscà, el P Richter havia fundat una obra per assistir als menors que eren explotats al lloc. El Pare Richter aviat va esdevenir un dels sants oficials vivents de la ciutat fins que un dia van sortir els primers rumors que un noi s’estava queixant d’abusos contra ell i després un altre i després hi va resultar que hi havia irregularitats amb els contractes. Una historia trista perquè l’obra era bona i ha seguit endevant. Ara ja fa molts anys que es dirigida per una monja. El Pare Richter es va retirar a una caseta petitona a Upstate New York, al camp. Va habilitar una habitacio amb una finestra per la que es veia la torre de l’esgl’esia com a capella i hi va dir missa cada dia fins la mort.

Peró tornant a Times Square, d’aquesta etapa tan dolenta del barri ja no queda gairebé res. Tots els gratacels son moderns i estan coberts de grans cartells lluminosos. Abans d’aquests cartells n’hi havia per tota la ciutat però molestaven els veïns, o sigui que ara nomes estan permesos a Times Square. N’hi molts, sovint amb pantalles de televisió grandioses que a vegades transmeten programes en viu de cable. N’hi que estan un damunt de l’altre, fins arribar molt amunt. La NASDAQ ofereix preus d’accions, per qui encara no estigui escarmentat. Cal anar-hi al vespre, però el llum a mi em sembla excessiu i m’amoïna una mica.

Les voravies estan tan plenes de gent que costa caminar. Sovint son famílies de turistes senceres amb nens que s’aturen a mirar coses. Els locals rarament hi anem. Una novetat aquest any son els venedors ambulants d’entrades als espectacles dels teatres que hi ha al voltant. Altres anys, calia patir molt per trobar entrades aquesta època de l’any. Ara les ofereixen pel carrer a bon preu.

Al nord de Times Square hi ha la famosa guixeta que ven entrades de teatre per al mateix dia a mig preu. Al darrere hi han bastit una escala de grades amb seients que al vespre s’il.lumina de vermell. Va sortir fotografiada el dissabte a la secció d’Opinió de l’Avui perquè hi havia un concurs de parelles fent-se petonets. L’escala amb els graons per seure es permanent i ofereix una vista molt bona de tot Times Square. A mi em molesta nomes una estàtua vella de bronze que hi ha al davant d’un capella que ningú ja no sap qui era.

Adeu siau, Any 2008

Vistes i videos de Times Square surten a tot el mon el vespre de Cap d’Any. Times Square pren el seu nom del diari New York Times, que ara esta situat a un gratacels gran, a prop però ja no a Times Square. L’antic edifici, que ara sembla molt petitet, si que esta conservat i es al damunt seu on hi ha el mastec del que cau la bola un minut abans de mitja nit i toca fons a mitjanit. Ningú no sap ben be d’on ve el costum. Hi ha qui diu que era un senyal antic als vaixells que tot anava be a la ciutat i podien entrar. Peró l’opinió dominant es que no se sap res.

La placa queda tancada tot el 31 amb grans mesures de seguretat i barreres i molta policia. Aixi i tot ja hi ha gent que es presenta abans de migdia per assegurar-se un lloc. El total d’assistents es al voltant d’un milio (!!!) Aquest any ha nevat una miqueta de no res durant el dia pero a la nit fara un fed que pelara. La temperatura anunciada es de 17 graus Fahrenheit, que se  quants Celisus son, pero probablement 5 o 6 sota zero.  Cal aguantar dret, esta prohibit entrar amb cap mena d’alcohol per escalfar-se i hi ha espectacles i videos. La gent es posen barrets de broma i ulleres amb el numero de l’any, i bufen a joguines que fan tu-tut i criden i aplaudeixen i es fan petonets i ho troben fantastatic. Miren de sortir a la TV cridant, ballant i fent senyals.

Aquest any a l’alcalde Bloomberg encara li queda un any. Altrament, com que el seu termini comenca a mitjanit de l’1 de Gener, sovint pren el jurament a Times Square. Pero l’alcalde te el privilegi d’apretar el buto que engega la bola de mitjanit. Aquest any ha convidat en Bill i la Hillary Clinton a que vinguin a ajudar-lo. Potser li cal ajut perque el buto deu ser molt dur d’apretar. Segur que els Clintons no venen amb barrets de paper ni bufaran tut-tuts

Es veritat que molts dels participants son turistes pero tambe n’hi ha molts de locals. Es que a vegades, els Novaiorquesos son difícils d’entendre…

JOANOT

No hi ha resposta

16 des. 2008


UN DIA AL TRIBUNAL FEDERAL, ACABAT AMB UNA PASSEJADA PEL COLUMBUS PARK

Classificat com a General

Quan un Jurat no és jurat

Una de les obligacions més serioses i sovint desagradables dels ciutadans nord-americans és haver de respondre si es cridat per haver-se de presentar a un dels Tribunals de la justicia a veure si et volen prendre de jurat. La Constitució diu que un acusat té el dret sacrosant de ser jutjat en públic pels seus iguals. O sigui que estàs a casa tan tranquil i trobes al correu un sobre verd,  ja saps que has rebut. Cal presentar-se molt d´hora allà on et diuen amb pocs dies d’anticipació, potser una setmana o deu dies. Si no et presentes, et podrien posar una multa o fins i tot enviar-te a la presó.

Hi ha raons valides per negar-se, però no pas les que a mi em semblen mes raonables: Mirin, senyors, es que jo soc una persona de poc seny, o que els pobrets acusats sempre em fan pena o que em quedo dormit per seure  massa estona a una cadira escoltant però sense fer res mes.

No he sabut mai d’on es treuen els noms dels ciutadans afavorits amb la feina perquè no ho expliquen. Hi ha qui diu que és de les llistes de votants, altres es pensen que potser dels permisos de conduir.  En el meu cas és irritant perquè degut a circumstàncies que no són del cas, és poc probable que em prenguin.

Et fan omplir i enviar un formulari per correu als cinc dies de ser notificat. T’has de presentar puntualment on et diguin, el caldrà passar per la seguretat del jutjat com si fossis a l’aeroport i hauràs de seure i seure i seure fins que tinguin pietat.

L’empresa no et pot acomiadar per estar a un jurat, però evidentment si no et presentes a treballar, no tenen cap obligació de pagar-te el sou. Per això, las jurats estatals pots demanar que te’l paguin, el mínim almenys. Els jurats federals son molt mes generosos: et donen $40/dia, tant si l’empresa et paga com si no. A mes et fan dir on vius i et calculen ells mateixos (i reemborsen) el preu de la transportació al palau de justícia.

Per estar segurs que poden triar jurats que els convinguin, criden tres vegades més gent de la que necessiten. Et fan seure a una sala sense dir res, però et deixen anar a la comuna (gracies a Deu perquè hi ha senyors d’una certa edat) Al final una dona crida noms. Si el teu surt, cal formar en fila com al Cole i una senyora  condueix el ramat de ciutadans a una sala d’audiències. Un altre senyor treu noms d’una mena de bombo i si el teu surt, has de sortir endavant, seure a un dels seients del jurat i aguantar un interrogatori del jutge en públic i veu alta. Després d’això el jutge conferencia amb els advocats i fan fora tots els candidats que no necessiten. I cal tornar a la sala d’espera, a esperar que després d’una espera tot torni a començar.

Un cop terminat t’envien a casa i tens immunitat per quatre anys. Visca el Govern

Jutges Federals i Jutges de l’Estat de Nova York

A diferència del que passa a l’Estat on vaig néixer, els Federals no tenen cap jurisdicció sobre els assumptes de competència estatal. Gairebé totes les qüestions de dret civil, familiar i criminal han d’anar als tribunals de l´Estat, que a Nova York pomposament s’anomenen “Tribunals Suprems de l’Estat de Nova York”, encara que només són tribunals ordinaris. Si no estàs d’acord amb una sentència de l’Estat pots anar al tribunal d’Apel·lacions de l’Estat,  o fins i tot al Tribunal Suprem de l’Estat de Nova York però mai a un Tribunal Federal, que s’ocupa de coses molt diferents.

Per als ciutadans és molt diferent anar a un o a l’altre. Els jutges federals són gent molt important, anomenats per vida pel President dels EUA i  confirmats pel Senat. Els Presidents Republicans sempre trien gent ultraconservadora, que estiguin contra els avortaments, l’activisme judicial i els drets civils en general (fins al punt on es pot sense ensenyar les banyes). Aquest Jutge Federal que veig avui es jove i el Bush ha estat a la Casa Blanca vuit anys. Segur que ha estat anomenat per reaccionari. Ja m’ha caigut malament.

Els jutges estatals, que són els que surten a Law & Order i a la TV americana en general són molt diferents. Són triats pels ciutadans els dies d’elecció general. Si no passa alguna cosa rara, els candidats no són partidistes: han estat seleccionats per un comitè pels seus mèrits i el mateix nom d’un candidat a jutge surt a totes les llistes de partit. El seu termini dura uns quants anys només i s’han de presentar a la reelecció.

Tornem a la Sala d’Audiències

El cas davant nostre és una querella d’un presoner contra tres guardians de presó i contra el Fiscal General de Nova York per abús de poder. Es fàcil entendre perquè el cas ha anat a parar a un Tribunal Federal: el presoner evidentment està invocant violació dels drets civils que li atorga la Constitució. No en sabré mai els detalls.

Hi ha tribunals on els advocats interroguen els jurats potencials per triar-los. Aquest jutge d’avui no vol i ho fa només ell. Els jutges poden fer com volen. Al començament fa aixecar-se un per un perque els coneixem a tots els involucrats en el cas i els identifica per nom: el presoner s’aixeca i ens mira fixament. Aquest home em faria por si me´l trobés pel carrer a les fosques.  Que vol, que l’aplaudim? Apa, seu maco. Després els tres guardians de la presó (dos d’ells calbs)  i els seus advocats respectius, que són molts i van vestits molt millor que els guardians.  El presoner deu estar demanant una fortuna però tampoc ho sabré mai. Una de les seves advocades, com a la TV, és una senyoreta d’aspecte molt agradable i ben vestida.

El Sr Jutge es pensa que és un home graciós, però allò que es,  només és poderós. Li agrada fer brometes. Em pregunta on visc, si sóc propietari del pis o llogo, de què treballo i des de fa quants anys, si he estat ja a un jurat, si he estat víctima d’un crim, què faig al temps de lleure. Què l’importa tot això? Després em pregunta quina és la meva persona més admirada. M´ho penso. Potser en Messi o Pep Guardiola? Però aquí ningú sap res de futbol. Més val no fer bromes amb certa gent. Quan parlo els advocats prenen notes i no riuen gens. Contesto que el president Electe Obama i hi ha rialles a la sala. El jutge i els advocats també riuen. I si hagués contestat que en Fidel Castro? A part que més val no fer bromes, hauria mentit. La justícia social no ha d’estar en conflicte amb drets cívics i humans elementals. I l’Osama bin Laden? Ai no, ja soc massa gran però trobo que no m’hauria hagut de preguntar xafarderies que no fan al cas. La Constitucio garanteix el dret de lliure expressio, pero nomes serveix ples qui expressen lliurement opinions acceptades per tothom. Pel qui digui coses impopulars, hi ha mes llenya que proteccio.

Després el jutge interroga els altres candidats. Les respostes tenen un cert interès però no sé si a tothom li fa gràcia despullar-se en públic. Una senyora explica que té un fill a la presó des de fa deu anys i que el visita cada setmana. El jutge l’acomiada en l’acte. Un senyor jove molt ben vestit declara que comparteix un pis amb el seu company de tota la vida. Un senyor més gran diu que el pis el comparteix amb una amiga  molt ferma i agradable. Algun fins i tot esta casat. Un home explica que ell va estar a la preso quatre mesos pero que tot era un malentes. Dona una explicacio molt dificil d’entendre. Gairebé tots són classe obrera. Una dona diu que té parents que són guardians de presó i policies. El jutge també la fot fora en l’acte. Una dona darrere meva, amb nom clarament jueu es queixa que nomes pugui triar entre gent admirada que estiguin vius. Preferiria Moisès? El jutge la ignora i li fa triar un nom de persona viva, però no se qui es. La majoria han triat cantants o actors. Quina superficialitat.

Hi ha gent a Catalunya que es pensa que els jurats sempre tenen dotze membres. Es per culpa d’una pel·lícula de Henry Fonda. El nombre de jurats depèn. En aquest cas són vuit, sense suplents. Altres vegades són dotze o sis, amb suplents.

La interrogació ha acabat. Sembla que els advocats cars tenen consultants de jurat que es miren els candidats i escoltant les respostes decideixen si serien favorables a la querella o no. No es pot deixar res a la casualitat, a la fortuna… o a la justícia que ningú no sap que es. Hi ha un ajornament. El jutge torna a la sala seguit pels advocats. Un senyor crida que ens posem dempeus, cosa que jo faig amb certa dificultat temporal i se´m cau la gavardina per terra. Tinc por que el jutge se senti ofès. A mí no em prenen i em fan tornar a la sala d’espera. Prou que m’ho esperava.

Sortint al Columbus Park

Anant una mica despistat, surto del Palau de Justícia Federal (500 Pearl Street) per la porta de la Worth Street al Columbus Park, un dels llocs més centrals i amagats del Chinatown de Manhattan. Aquí no es veuen turistes, només cantonesos. Per als qui ens interessem per la història de la ciutat, aquest lloc és famós.

El sinistre Barri de les Cinc Cantonades

Fa uns anys, el gran novaiorquès Martin Scorsese va fer una pel·lícula monstre amb el Leonardo di Caprio, el David Lewis-Day i la Cameron Diaz que s’anomenava Els Gangs de Nova York. Fou un fracàs de públic però explicava una història verdadera. Vull dir que tenia alguna cosa de veritat, no exagerem.

Al lloc on està el parc (i en part sota l’Edifici de Tribunal de l’Estat que surt sempre a Law & Order) hi havia el segle XIX un barri principalment irlandès, de misèria, desesperació i crim anomenat “Les Cinc Cantonades” Hi havia una cerveseria, cellers foscos, crims, gangs i una història de violència. El barri esdevingué l’objectiu predilecte dels qui venien a denunciar la misèria i falta de justícia social de la nova nació . En Charles Dickens s’hi va passar temps i va escriure articles pels diaris esfereïdors i… lucratius. I altres també. Probablement venien turistes a mirar-se’l.

La ciutat de Nova York no era gens indiferent i va intentar moltes coses per arreglar-ho sense èxit. Al final un periodista local famós, en Jacob Riis va escriure la sèrie d’articles finals. Prou, va respondre la ciutat. S’havia d’acabar.

Els planificadors municipals van trobar la solució: les Cinc Cantonades fou urbanitzada fora d’existència. En el seu lloc van aparèixer carrers, aquest Columbus Park i un palau de justícia. A ja ja ningú se´n recorda. Només l´Scorsese (i jo)

Després van arribar els xinesos de Hong Kong i el barri va sofrir el seu darrer canvi.

Els Xinesos fan coses al Parc

Al bell mig del parc hi ha una cantxa de bàsquet. Al centre, una dona tota sola, però vestida amb jeans i una camisola d’aspecte oriental, balla amb una gran espasa a la mà, del mànec de la qual penja un festó. Me la miro. Ella també se’m mira. Em vol empaitar amb l’espasa, em pregunto alarmat? Potser no la mirava ningú fins ara. Un artista sense espectadors no es res. Es veu que intenta bellugar-se harmoniosament però no ho aconsegueix. Ja millorarà. En qualsevol cas, jo tinc gana.

A l’esquerra veig un edifici maco, ben fet, relativament petit que em sembla que deu ser un temple xinès. M´hi acosto. Ai, no, és un WC públic. Quin dia de desenganys!

Al final del parc s´hi veu una glorieta elevada gran amb bancs que està plena de vellets i velletes xinesos, jugant, parlant. Se´ls veu contents. Ara que hi ha molts mes vellets que velletes.

La Mort que a Tothom Espera

Al carrer, davant però fora del parc hi ha dues funeràries. Una de les dues es veu que té un enterrament de luxe. Un banda de cinc músics vestits de negre creuen el carrer i es posicionen en un rengle al parc, davant d’una de les funeràries. Toquen rítmicament dos tambors molt grans i clarinets i fan un soroll estrany, com si estiguessin rascant la panxa a algú. Fent sorolls desagradables es veu que es pensen que el difunt al final sortira.Deu ser trist haver de ser acomiadat amb aquests sorolls.  A l’esquerra, l’altra funerària té un cas més modest. Quatre homes vestits de carrer però amb una mena de faixa blanca al cinyell estan carregant flors al cotxe funerari. Riuen entre ells. Estic segur, tan aviat com apareixi el taüt canviaran i faran una cara trista.

Un dels dos difunts se´n va amb bitllet de primera i l’altre de segona… o tercera. Jo me’n vaig amb el metro.

JOANOT

Una resposta fins a ara