Arxivar per juny de 2015

22 juny 2015


Marihuana als EUA: la situació

Els estats nord-americans són absolutament sobirans amb autoritat sobre tot llevat de les poques coses que la Constitució Federal reserva a Washington. No comparteixen jurisdicció: ho decideix tot l’un o l’altre de forma final. I és per això que l’embolic amb la marihuana existeix. Els EUA que generalment rebutgen adherir-se a lleis internacionals van acceptar fa molt de temps la classificació de la WHO per substàncies restringides, assignant marihuana a la classe I, reservada per a substàncies com la heroina sens cap ús legal, prohibint de fet qualsevol possessió o utilització de la marihuana, recerca mèdica inclosa. La legislació sobre medicines és clarament una atribució federal, però els estats no veuen que la marihuana sigui un medicament i ja molts (potser uns 14) l’han legalitzat, la majoria per finalitats mèdiques (que sovint són una burla) i altres, començant amb Colorado, també per objectius recreacionals. Això ha creat un conflicte entre els federals i la policia estatal. Fa anys, policies a Califòrnia van plantar cotxes davant d’un edifici bloquejant els federals que volien fer un raid d’un negoci que a Califòrnia era legal. Tots dos combatents tenen por d’anar al Tribunal Federal Suprem. Conscient de la pressió política sembla que la Casa Blanca ha manat als seus agents deixar-ho córrer, però la prohibició segueix en força. Aquest apunt sumaritza uns quants fets coneguts d’interès.

La ciència

El fum de la planta conté, com el de tabac, moltes substàncies químiques d’efectes desconeguts, però l’únic element efectiu responsable pels efectes es diu tetrahidrocabinol, sovint anomenat TCH. Des de fa anys una forma sintètica molt efectiva existeix com a medicament perfectament legal i pot ser receptada per metges. Jo he preguntat dues vegades a oncologistes i m’han respost sempre que només va bé quan el malalt havia fumat marihuana abans de caure malalt, altrament és inefectiu. Vol dir que si algú ho necessita mèdicament, el metge ho pot receptar sense comprar ni fumar coses il·legals.

El TCH és efectiu perquè activa receptors presents a l’exterior de moltes cèl·lules del cervell. Jo comparo els receptors al butons d’un ascensor. Només cal prémer un (diguem una molècula de TCH arribant prop d’una cèl·lula) i l’ascensor tanca dues portes, posa en marxa el motor evitant sotracs, atèn usuaris a altres pisos, atura el motor i obre les dues portes. Sovint li deixo fer a un nét meu molt petit. La resposta és complicada però per posar-ho en marxa només cal tocar un botó i el meu nét sap fer-ho molt bé. No totes, sinó sols algunes cel·lules nervoses tenen aquest receptor, i els efectes de prendre TCH reflecteixen el potencial d’aquestes cèl·lules. Vet aquí un llistat de les coses que els usuaris de marihuana experimenten.

* Sentits alterats, sobre tot veure els colors més brillants

*Pèrdua del sentit del temps

*Canvi de l’estat d’ànim, sobretot més deprimit, altres vegades més alegre o trist

*Dificultats fent certs moviments amb el cos (potser caminant)

*Dificultats pensant i resolvent problemes

*Pèrdua de memòria (sovint no recorda res d’aquesta activitat)

*Alteracions de l’apetit

*Sovint insensibilitat al dolor.

*Augment de la freqüència cardíaca, sovint doblant el número de batecs del cor (cosa que sovint causa angoixa i pot desfermar un infart)

*Al·lucinacions

*Paranoia (desconfiança excessiva dels altres)

*Si el fumador té una malaltia mental, empitjorament

Respecte al pulmó, hi ha la qüestió dels efectes a llarg temps com passa amb el tabac, que es fan palesos als vint-i-tants anys. El fum de marihuana conté més òxid de carboni i més quitrà que les cigarretes de tabac i no es veu perquè els efectes haurien de ser diferents (càncer de pumó i gola, bronquitis, enfisema, atacs de cor, ateriosclerosi, càncer de bufeta urinària i moltes altres condicions que ja han costat milions de morts al món).

Jo tinc poca inclinació a dir a la gent què han de fer, però sense coneixement no hi ha llibertat. Que cadascú estudïi la paleta d’efectes descrita més amunt i que prengui la decisió decidint si paga la pena o no.

Una cosa sobretot està molt ben estudiada i provada tant en animals com en adolescents humans: el cervell dels nens i dels adolescents deixa de desenvolupar-se normalment. El cervell dels nadons està molt poc desenvolupat. Fins als anys vint més o menys les cèl·lules nervoses es multipliquen augmentant en nombre i desenvolupen milions de connexions. Els menors exposats a marihuana pateixen de defectes greus, canvien la personalitat i no són normals. De fet és una renúncia de l’adolescent a ser com hauria pogut ser.

Els efectes sobre la salut

La marihuana ha estat utilitzada per certes formes de medicina popular per anys, potser segles. Probablement hauria calgut estudiar fa temps si té efectes útils, però degut a la classificació com a substància de la classe I, això s’ha pogut fer només a l’estranger. Aquí, fins ara, es podria haver presentat la policia federal a tancar el laboratori i arrestar els investigadors. Afirmacions populars sobre cures miraculoses han de ser preses amb reserva i no és possible que cap autoritat s’ho prengui seriosament. En primer lloc la gent parla de casos que no han vist personalment i poden existir o no, després hi ha molts casos d’histèria col·lectiva (gent per exemple que diuen veure la verge i resulta en pelegrinacions en massa, o bolets amb efectes meravellosos, o cures pel càncer). Però el problema principal és allò que al món dels experiments clínics es diu l’efecte placebo. Aproximadament la meitat de la gent que estan apuntats a un experiment d’un medicament nou per tractar una malaltia, reben pastilles que semblen igual que el medicament però que només contenen sucre i si l’estudi és cec ningú, ni els metges ni els malalts han de saber quin malalt rep el medicament i quin rep el placebo. El codi no es trenca fins al final de l’estudi. Doncs bé, comparats amb els malalts no tractats i fora de l’estudi, els malalts que reben el placebo sempre milloren, sovint considerablement i cal fer estadístiques per estar segur que no milloren més que no pas amb la medicina. Això vol dir que el nostre cervell és molt poderós. N’hi ha prou de creure que t’estan ajudant i ja et sents millor.

Hi ha casos on autoritats mèdiques raonables sí que sospiten que la marihuana podria tenir un efecte favorable (tot i recordant, com escrit abans, l’efecte placebo):

1) Glaucoma, una malaltia de la cambra anterior de l’ull, que pot produir la ceguera parcial o fins i tot total

2) Al SIDA, control de les nàusees i millora de l’apetit per recuperar el pes perdut. També control de la nàusea durant quimioteràpia

3) En certs casos d’epilèpsia greu, fins i tot en nens, millora i control del nombre de convulsions

4) Múltiple esclerosi, on podria controlar els espasms musculars

Sobre la cura del càncer, no gran cosa, però llegeixo al National Geographic que un grup al Regne Unit ha afegit TCH a un còctel de 3 o 4 agents en el tractament d’un tumor cerebral que per ara no té cura. No es coneixen encara els resultats.

Si aquestes sospites es poguessin confirmar, seria un resultat magnífic per millorar les condicions de vida miserables dels malalts. Però a aquests malalts no els caldria fumar ni prendre cap oli de marihuana, sinó que un cop identificats els receptors escaients, alguna firma farmacèutica se sortirà amb un producte sintètic millor, que vendran, com de costum, a un preu extravagant.

El negoci

S’hi ha muntat al voltant del conreu i venda de marihuana i els seus productes un negoci amb moltíssims diners que, als estats permissius, sobretot Califòrnia i Colorado, ha resultant en conreus gegants, altament automàtics i moderns, amb relativament pocs productors petits i barats. Hi ha problemes: en aquests temps de sequera i baralles per l’aigua, marihuana per crèixer en necessita molta. Pitjor encara és el problema dels bancs i dels diners en efectiu. En un temps quan tothom treballa amb diners de plàstic, aquests comerciants han d’exigir efectiu. La raó són els bancs, que es neguen a acceptar els seus diners o processar targetes de crèdit. La raó és transparent: un banc pot ser llicenciat pels federals o per l’estat on treballa, i gairebé tothom s’estima més una carta federal. Com que el negoci per als federals és il·legal, acceptar els diners podria ser vist com un crim federal i els bancs no en volen saber res. Els negocis tenen piles de bitllets de banc, que no poden dipositar. A més, molts es pregunten quant temps trigarà abans que el crim organitzat i els negociants de narcòtics, que estan acostumats als diners en metàl·lic i al blanqueig de capitals, s’hi fiquin a fons. Són molts diners!

Final

En una cosa, els partidaris entusiàstics de la marihuana lliure tenen raó: a diferència del que passa amb la morfina o la cocaina, els usuaris de marihuana pateixen poques morts de dosi excessiva. Això passa perquè al centre respiratori del cervell que ens fa respirar tots sols, desperts o adormits, no hi ha receptors per TCH, però n’hi ha molts per les altre drogues com l’heroina o morfina que causen un atur respiratori. D’això molts en treuen la conseqüència completament absurda que la marihuana és inofensiva. És un non-sequitur. Causa menys morts per OD, i això és tot.

Diuen que la marihuana no és més perillosa que el tabac. Però tampoc és menys perillosa i probablement és més addictiva. La gent que vigilen i protegeixen la salut pública són lents i sempre escèptics. I no es deixen impresionar per moviments polítics o crides emocionals. Podran evitar que marihuana esdevingui aviat un problema tan gran i tan mortífer com el tabac?

Joan Gil

No hi ha resposta

09 juny 2015


“Catalonia” als EUA i a la Unió Europea

Confesso que d’ençà que hi ha Internet al món llegeixo (o miro almenys) el portal de l’ABC de Madrid. M’ha semblat sempre que val la pena llegir qualsevol cosa escrita i que és molt important entendre els altres. No em deixo enrabiar mai i més d’una vegada m’han fet riure. Però a les meves lectures hi he reconegut un tret que sembla fonamental en la personalitat espanyola: que els agrada viure d’il·lusions que no toquen la realitat. Víctimes de la seva propaganda, sovint s’ho creuen. Els redactors de l’ABC, com els ministres espanyols diuen coses absurdes, les repeteixen i tornen a repetir fins que al final decideixen que són veritat i que tothom les ha acceptat. Un exemple constant: els comentaris i declaracions dels corresponsals de l’ABC als EUA. No fa gaire, un periodista va afirmar al portal web que segons certes enquestes, la popularitat de Ronaldo als EUA ja havia superat la de Messi. Quina imaginació! Messi, un jove fotogènic, d’aspecte agradable i somriure fàcil, és probablement l’únic futbolista del món verdaderament popular als EUA. Des de fa anys, la seva foto apareix sovint a anuncis i reportatges. L’Obama va dir una vegada en broma a un grup de periodistes que ell (jugant al bàsquet) no era cap Messi. Tots els diaris importants en parlen. Jo no dubto que els afeccionats al soccer americans, que ja n’hi ha molts, sobre tot entre els hispans, coneguin en Ronaldo, però no gaire més.

Una altra bestiesa gairebé inconcebible, és dir que els EUA podrien declarar la llengua espanyola oficial. No ho han fet ni amb l’anglès. Disbarats d’aquesta magnitud se senten només rarament. Com és que ningú respon  mai en aquests casos a les amenaces buides, invencions, petulància i manies de grandesa de Madrid?

Lliçó d’Anglès: “Catalan” o “Catalonian”?

Tots els Catalans, parlant l’Anglès, ens anomenem Catalans  i això ens ha perjudicat sempre perquè la gent de nivell educatiu baix o mitjà no associen aquest gentilici amb Catalonia, com probablement farien si ens anomenéssim Catalonians. En Anglès no hi ha cap acadèmia de la llengua però els dos diccionaris autoritaris, l’Oxford al Regne Unit i el Webster als EUA, accepten totes dues formes. Degut al meu accent, em pregunten sovint d’on sóc. Jo sempre responc que vaig nàixer a Catalonia. Sentint-ho,  sovint fan una cara de perplexitat. Aclareixo que C és un estat al NE de la Península Ibèrica i que jo sóc de Barcelona. Ah, Espanya! Per fer una gràcia, intenten dir un parell de mots en castellà apresos a l’escola fa molts anys,  la qual cosa sempre tallo explicant que els Catalans parlem i preferim una altra llengua. Si la persona té un nivell universitari o molta educació sovint farà un gest de complicitat, volent dir que ja entén de que va, però la majoria de gent per ara no entenen. En general el govern americà més aviat simpatitza amb nosaltres. Llegiu si no, el resum d’història espanyola de la Llibreria del Congrés o de la CIA. Entenen bé els problemes diferencials que tenim. La gent que mana, en canvi, per ara no en saben res, però si arribés el cas, serien aquests els llocs on trobarien informació.

Sens cap dubte, Barcelona i Catalonia no atansen un nivell comparable de prestigi i és una llàstima. La Barcelona del franquisme era una ciutat gris i trista que no entusiasmava. Com oblidar com el personatge principal de La Nàusea de Sartre sent la nàusea per primera vegada passejant per la Rambla de Barcelona! La percepció de la nostra ciutat ha canviat dramàticament en els darrers anys i no és fàcil entendre perquè. Factors evidents serien l’arquitectura de Gaudí, l’Olimpíada, els èxits repetits del Barça, el seny publicitari de l’Ajuntament, la pel·lícula de Woody Allen. Sigui com sigui, avui en dia Barcelona és una ciutat amb prestigi extraordinari que cap altre lloc d’Espanya comparteix. Surt sovint als anuncis de televisió de molts productes, és una destinació molt anomenada a sèries de televisió i films. Quan jo vivia a NY, pràcticament tots els meus amics l’havien visitat. Allò de París, Londres i Barcelona ja no feia riure. En canvi, tots els turistes, si hi havien estat, parlaven de Madrid amb irritació.

Catalonia és molt més coneguda que abans i de tant en tant, es poden llegir bons articles al NYTimes i altres revistes sobre nosaltres, però no tant com caldria. Els jugadors del Barça són sovint els Catalans (malgrat que de fet pocs en són). D’Espanya ja no es parla com abans, quan la gent la identificava amb el menjar i els costums mexicans però no ha arribat mai a un nivell alt de prestigi comparable amb el de Barcelona ni amb el d’altres països europeus. La situació queda ben sumariada a l’encontre fallit (però enregistrat en vídeo) de Mariano Rajoy amb el President Obama a una trobada dels 20. Rajoy, veient l’emperador assegut tot sol a una cambra, s’hi va acostar a fer conversa i va intentar tocar amb la mà la seva espatlla. El President, visiblement irritat, es va aixecar dient que ja aniria més tard a la recepció. Aquesta és la situació del govern espanyol al món en l’actualitat. Que no és com l’ABC es pensa.

La qüestió de la permanència de Catalunya a la UE

M’és difícil entendre perquè els diaris i la premsa no rebaten amb més energia les amenaces tan absurdes com simplistes d’expulsió de Catalunya en cas d’una DUI. Tampoc entenc que la Unió toleri ser utilitzada per fer por en una qüestió de política interior que per ara no els afecta. Val la pena parlar-ne perquè evidentment els espanyolistes han aconseguit espantar el sector econòmic i financer del país que no voldria sortir-se’n. Troben els espanyols al Tractat Constitucional de la Unió una sola sentència que sembla amenaçar Catalunya i ja està. Cas clos. Ja no es pot ni parlar-ne. Com en el cas de l’intent de fer-se amic de l’Obama, el Sr Rajoy sembla sobreestimar el seu poder, estatus i influència als òrgans de la Unió. Si la DUI es produís, vol dir això que la Unió aplicaria aquest rengle de text sense preguntar a Espanya perquè no ha negociat abans, confiant enlloc que la Unió li resoldria un problema intern com ell vol?  Probablement en privat ja tots els que tenen pes li han dit que cal negociar i ell els ignora. Ha considerat Espanya que la Unió perdria més de set milions de ciutadans amb bona economia i les pèrdues que això representaria? Tot perquè el Sr Rajoy no vol negociar. El Presidente es troba en una posició molt fluixa.

Molta gent ja han notat que el govern de la Unió no és gens democràtic i és ridícul creure que tots els membres són iguals i tenen la mateixa influència. Com van anar les admissions sense discussions dels països de l’òrbita comunista després de l’esfondrament de l’estat soviètic? És que no van ser admesos simplement per la pressió nord-americana amb el suport de l’eix Berlin-Paris? Hi va haver un sol vot en contra? I ara qui fa les negociacions amb la Turquia, Sèrbia, Macedònia, etc? Quines opinions té el govern espanyol sobre la matèria? Pregunten pel sentiment popular d’algú? Es pensa el Sr Rajoy que pot ficar-hi cullera? O que algú s’interessa per les seves opinions? O que ell pot trucar a Brussel·les i fer expulsar a Catalunya simplement fent una referència a la famosa frase triada per ell?

Preguntant a la UE

Quan el govern PP va introduir aquest argument de la possible expulsió de Catalunya, tant ells com els representants de Catalunya es van dirigir a personalitats triades per les seves relacions amistoses, dient que sí o que no. Al final el Gobierno central va declarar en triomf que faria que la Unió expulsés a Catalunya (fent la seva feina bruta de franc i sota les seves ordres). Però tot això només eren les opinions individuals de polítics i els espanyols es van guardar molt d’anar a l’administració de Brussel·les i demanar un peritatge oficial als seus experts, que hauria pogut ser molt diferent. Per cert, el govern britànic tampoc ho va voler fer amb Escòcia, probablement per les mateixes raons. Per por que sortís malament. Considerem dos punts:

1) Aquesta clàusula d’expulsió no s’ha utilitzat mai i caldria aprovar i introduir instruccions sobre la seva implementació (en català, caldria que els poders reals clavessin un cop de puny a la taula i expliquessin què vol dir)

2) És evident que la pèrdua de Catalunya, si es produís,  perjudicaria la Unió i per tant cal mirar d’evitar-la o resoldre-la immediatament. Es podria evitar l’expulsió, o readmetre-la amb un procediment accelerat o en el pitjor cas firmar un tractat d’associació lliure com ara Suïssa o Noruega. En cap cas deixar-la anar.

La UE no acceptaria un dany econòmic simplement perquè Espanya no vol negociar. Pel que fa a l’Euro, ara estem veient la feina que fan a Frankfurt per evitar que un soci tan problemàtic com Grècia se’n surti. Voldrien els de Frankfurt acceptar la pèrdua de Catalunya perquè Rajoy ho exigeix?

En resum, sense ser gaire més que un país petit, la nostra posició al món es molt millor del que la gent es pensa. Caldria perdre els complexes i respondre en veu alta i amb arguments contundents a les amenaces gratuïtes. Catalunya es quedarà dintre la UE passi el que passi i en algun dia poc llunyà el nostre representant seurà al costat del d’Espanya al Consell de Ministres. I a menys que hi hagi reformes, tots dos seguiran tenint molt poca autoritat. No, Srs de l’ABC. El món no és ben bé com vosaltres i el PP us penseu.

Saluts

Joan Gil:

2 respostes