Arxivar per gener de 2019

27 gen. 2019


Desencís: la Democràcia no és sempre Democràtica

Classificat com a General

Potser els que som grans hauriem de parlar mes dels quaranta-tants d’anys d’ençà del nostre naixement fins que la dictadura es va acabar: les mentides i els insults diaris a la ràdio i els diaris, les filles de Capitans Generals “de la Cuarta Región Militar” (que és com van anomenar Catalunya als anys 50) presidint “Juegos Florales” en castellà, les prohibicions, la indefensió legal, les discriminacions, la immersió total en la llengua castellana a les escoles i la prohibició de parlar-hi català, els generals en càrrec d’empreses, els bisbes castellanoparlants de Barcelona… Ho dic per recordar que tot això era perfectament legal i consistent amb la legislació espanyola del temps i el Fuero de los Españoles i que els jutges que ho imposaven eren tan legítims com a qualsevol altre país. Tan legítims com ara. Tots havien jurat respectar i imposar la llei existent. I ho feien bé en casos civils i criminals, pero ni defensaven les llibertats públiques ni s’oposaven a l’opressió de Catalunya.

Tots els règims tenen lleis que són obligatòries i inescapables tant si agraden com si no, però jo recordo el lema pres d’un clàssic llatí que tenia una Universitat Americana on vaig treballar a l’escut: LEGES SINE MORES VANAE, que jo traduiria com LES LLEIS SÓN INÚTILS SI NO VAN ACOMPANYADES DE RESPECTE ALS BONS COSTUMS, que vol dir la moral i el respecte a la visió, drets i sentiment del poble.

Per molts segles i fins temps recents hi havia pel món dictadures brutals, on ciutadans eren arrestats i condemnats a mort, pobles eren deportats o exterminats, les eleccions, si en feien eren burles, cap diari podia escriure la veritat i tots eren obligats a difondre mentides, el dictador es podia quedar fins la mort, als seus parlaments es debatia només allò que l’amo permetia, la policia intimidava i amenaçava. Alguna vegada acceptaven denúncies, altres vegades no. Molts, Franco inclòs, van tenir camps de concentració.

Quina il·lusió o quin somni teníem els qui vam haver de crèixer i viure en aquells anys? Sobretot una molt gran: tenir eleccions generals lliures i secretes i un parlament elegit que triés el cap de govern. Ens pensàvem que això tot sol seria la democràcia i ho resoldria tot. Una infravaloració molt gran dels recursos dels poderosos. Pero les eleccions eren només el començament, no pas l’objectiu final.

Els sistemes de Hitler, Mussolini, Franco, Stalin, Oliveira Salazar (del Portugal) eren antiquats i absurdament violents, incivilitzats, fins i tot salvatges. Recentment els poderosos contemporanis han descobert que es podien mantenir al poder escrivint una Constitució dictada o vigilada per ells i establint un sistema de partits amb un nombre suficient i controlador de mitjans de comunicació i darrerament accés generòs a les plataformes socials. Ho van fer a la Transición i en els nostres dies ho fan a molts llocs. Els règims a Rússia, Veneçuela, Turquia, Iran, Polònia, Egipte, Hongria són perfectament constitucionals amb lleis aprovades pels seus parlaments. Amb jutges nomenats pels que manen. Fins i tot el President Maduro de Veneçuela, després de robar una elecció, ha declarat que no en pot convocar una altra perquè ho prohibeix la Constitució. És un Constitucionalista tan ferm com Rajoy, Ciutadans i Vox.

Estem llegint ja denunciacions a aquesta deriva antidemocràtica de les democràcies parlamentàries nominals que hi ha ara. Els períodes de govern de 4 anys han esdevingut dictadures de 4 anys. Sobretot, hom troba a faltar a les Constitucions respecte als drets col·lectius i al sentiment de la població. Fan enquestes, pero no pregunten quan no volen saber la resposta i no fan cas mai dels resultats. Sobretot, mentre totes les Constitucions estableixen i defensen la independència judicial, n’hi ha molt poques o cap que defineixen la forma com els jutges han de ser triats per evitar que esdevinguin instruments de certes actituds i filosofies polítiques. Són independents de poder defensar les idees i regles de qui els va nomenar. I no és aquesta la idea.

Alguns tenim dificultats entenent que la UE es negui a suportar Catalunya i condemnar els detinguts politics i en la mateixa vena, perquè Polònia i Hongria no en són expulsades. Al començament ens deien que la nova Europa defensaria les tradicions democràtiques del continent, però només es preocupen d’interessos econòmics, sobretot alemanys. Vull acabar amb cites amenaçadores del govern Orba: “La nació hongaresa no és un grup d’individus sinó una comunitat que necessita ser organitzada: El nou estat que estem construint a Hongria és un Estat il·liberal, un Estat no liberal… La democràcia liberal afavoreix multiculturalisme, mentre la democràcia cristiana dona prioritat a una elit cristiana…La Democràcia cristiana s’oposa a la immigració” “Ho fan tot legalment. No hi haurà mai res il·legal. Per això la UE no pot fer res.”

Hongria no és l’únic país on coses així passen.

Espanya sempre ha tingut problemes escrivint una bona Constitucio i per això n’hi ha hagut tantes. El web del Congrés ofereix el text de vuit Constitucions però ignora la de la Primera República (República Federal Española) i el Fuero de los Españoles franquista, i probablement més. No han tingut mai cap èxit. La del 1978 ni tan sols és de les millors. La de la República del 1931 reconeixia almenys que era possible donar Estatuts especials a Catalunya, Euskadi i Galicia. No s’havien inventat el “café para todos”

Joan Gil

No hi ha resposta

16 gen. 2019


El President Andrew Jackson, el gran Populista

Classificat com a General

Una cita del President Populista Jackson:

El Congrés, l’Executiu i el Tribunal Suprem han de ser guiats per la seva pròpia interpretació de la Constitució. Els governants que han jurat obeir la Constitució, ho han fet pensant en la Constitució tal com ells l’entenen, i no com altres la interpreten. L’opinió dels jutges no té més autoritat sobre el Congrés que l’autoritat que el Congrés te sobre els jutges i en això el President és independent de tots dos. (Missatge al Senat, Juliol 1831)

En una altra ocasió, després de conèixer una nova sentència del Suprem va comentar: Si el Suprem ha fet una nova llei, ara que la facin complir ells mateixos.

Populisme i Democràcia

Enlloc de discutir què vol dir el Populisme, ens caldria debatre què és la Democràcia i si l’entenem bé o no. Els comentaristes semblen pensar que qualsevol govern o parlament elegit per sufragi universal i secret és democràtic i per un període de quatre anys té dret a fer com vulgui. El vot universal lliure és la primera condició, pero no ho és tot. Ara que els règims totalitaris dels feixistes o de Stalin ja no es poden repetir, resulta que gairebé tots els països industrialitzats del món són democratics, perquè fan eleccions: Erdogan, Putin, Maduro, Ortega, Orban, Sissi i moltíssims altres (com Espanya o Italia). I aquests governs poden comportar-se com feien altres sabent que hom pot manipular les eleccions, sigui amb abusos grollers, amb mentides, premsa controlada o amb l’Internet.

Molts obliden que només el poble i no pas els governants elegits, és i té el dret de seguir sent sobirà i no perd la sobirania entre eleccions. Mentre que les constitucions en general estableixen proteccions considerables per als drets civils individuals, cap protegeix els drets col·lectius i ètics del poble i la necessitat d’acceptar i seguir la voluntat popular. Només un filòsof ho va intentar a França al segle XIX i ningú el va voler sentir. Si la immensa majoria del poble vol quelcom i ha votat per aconseguir-lo, quin dret té el govern a rebutjar? Les enquestes d’opinió pública són una burla: només pregunten als ciutadans certes coses, pero no pas les coses candents que la gent voldria i el govern ignora sempre els resultats. És possible respectar els drets individuals de cada català i ignorar els seus desitjos col·lectius? De fet, als parlaments de l’estat, els caps de partit poden fins i tot ignorar les opinions dels seus diputats i manar com han de votar. La Constitució en general es una descripció de drets: només a Espanya se li pot acudir fer-la servir per negar drets i rebutjar negociacions. Les fronteres no haurien de ser vistes com si fossin les parets d’una presó de la que ningú pot sortir.

Jackson entra a la política federal

Reconegut a tota la nacio com al gran heroi que havia derrotat els Anglesos a Nova Orleans i conquerit tot sol la Florida pels EUA (com explicava el darrer apunt), Jackson va tornar a casa assumint molts càrrecs públics, inclos el de jutge i va esdevenint  Congressista a Washington. Després de tot això l’home, exhaurit,  gairebé va fer figa en 1822. Duia dues bales al cos i tossia sang. Així i tot, va acceptar el càrrec de Senador Federal per Tennessee. Seria el començament de la seva marxa a la Casa Blanca.

Jackson va reconèixer molts problemes. Els governants eren corruptes, els bancs abusaven i robaven, la gent senzilla, allò anomenat “home comú” no tenia representació, els drets dels estats eren violats, el govern afavoria comerç amb l’estranger sobre proteccionisme, els aranzels eren extravagants. Sobretot Jackson tenia mania al Banc Federal que només feia mal a tothom i havia causat una crisi econòmica gravíssima el 1819 limitant el crèdit, els diners dels impostos s’usaven per projectes inútils, ell estava contra qualsevol mena de política o relacions amb països estrangers… Calia alçar la veu en nom del poble per acabar amb una situació tan dolenta. Jackson es veia com l’únic home que podia arribar a unir tota la nació americana darrere seu.

Avui en dia molta gent veu el populisme com una reacció contra els partits, pero no pas Jackson: en aquells temps els partits que hi havia no passaven de ser clubs per debats i reunions de polítics, però no manaven. Era l’Era of Good Feelings. La gent votava pels candidats que els agradaven o els feien més feliços i el President no viatjava fent campanya sinó que es deixava representar i defensar per periodistes i amics. Jackson pensava ell mateix totes les coses que deia.

La primera campanya presidencial contra John Quincy Adams (JQA) en 1824

Adams, fill de John Adams, un dels pares fundadors de la Unió més importants i estimats, seria el seu adversari. Probablement molts lectors els coneixen sense saber-ho. Si han vist el film Libertad de Spielberg sobre la sublevació a un vaixell d’un grup d’esclaus negres de propietat espanyola de camí a ser venuts  a Cuba, JQA, en aquell moment un Congressista, fou l’advocat nord-americà que els va defensar.

Les campanyes, sovint sota la influència de periodistes sensacionalistes, eren molt brutes. Jackson ja va començar a llegir insults i referències grolleres a la seva unió amb la seva estimada Rachel Donelson, que havia estat casada encara amb un altre home i sense divorci degut segons ell a una malentesa. En qualsevol cas, immediatament després de l’elecció Jackson es va pensar que havia guanyat.

La Constitució americana deixa ben clar que el President és elegit pels estats i no pas directament pel poble. En aquells temps els delegats al Col·legi Electoral eren nomenats pels Parlaments dels Estats enlloc de ser elegits pel poble com ara. Sortien sempre uns quants candidats a la Presidència, no pas dos com passa ara, i el Col·legi Electoral s’havia de reunir físicament a la Capital per discutir el vot. Els que estaven en minoria negociaven per passar el suport a un altre candidat. En Jackson va guanyar amb una considerable majoria de vots, sense arribar no obstant a la majoria absoluta. En aquest cas, la Constitució ho diu molt clar: l’elecció l’ha de fer la Cambra de Representants triant un dels tres candidats que havien estat més votats. Naturalment, tothom es pensava que Jackson guanyaria, pero no va ser així, degut a maquinacions i actuacions polítiques d’adversaris.

En aquest cas, els Congressistes no voten individualment per triar el President, sinó que s’han d’agrupar en una delegació única del seu estat amb un sol vol. Si per exemple hi ha, diguem 10 diputats de l’estat de NY, s’ho han de fer entre ells per decidir PER qui volen votar, pero només tindran un sol vot, com tots els altres estats.

Els Representants van triar John Quincy Adams enmig de l’ultratge general. En Quincy, un home conservador i bastant mediocre,  partidari d’enfortir el govern de Washington contra els estats, seria un fracassat. Subvencionava carreteres i canals de navegació amb impostos federals causant indignació general i va introduir una llei d’aranzels contra importacions horrorosa que crearia  un problema gairebé tràgic per al seu successor i a més seguia enfortint el Banc Federal que el poble odiava. Però quatre anys passen de pressa. La segona topada amb Jackson tindria lloc en 1828.

Jackson és elegit President en 1828 i 1832

La legislatura de Tennessee, indignada per l’elecció de JQA, va nomenar Jackson candidat a la Presidència immediatament després  i Jackson es va passar tres anys fent campanya. Va patir molt pero valia la pena.

Campanyes electorals són sovint brutes però la del 1828 va superar tots els records i probablement no serà igualada mai. Els partidaris d’Adams van escriure insults personals i es van inventar les difamacions contra Jackson més impossibles. A Jackson el van ferir especialment les referències a la seva estimada Rachel (bígama, prostituta, adúltera) que no tenien res a veure amb l’elecció. A Jackson li deien que la seva mare havia estat una prostituta i el seu pare un mulato amb sang negra. Jackson, deien ells, havia estat un caníbal que es menjava la carn dels indis que havia mort en batalla i era en secret un negociant d’esclaus cruel. Hom recordava com ell havia executat deu desertors l’endemà de la batalla de Nova Orleans. Els jacksonians, més ben educats,  van fer saber que quan era ambaixador a Russia, John Quincy Adams havia subministrat una esclava negra al Czar.

Jackson va guanyar amb una majoria impressionant. L’única víctima fou la seva Rachel, que havia patit molt amb els insults personals i va morir d’un atac de cor poques setmanes abans de la presa de possessió de Jackson a Washington. Jackson necessitaria una First Lady i no va voler mai tornar a casar-se. Va atorgar el càrrec i el títol a una neboda de la Rachel. L’animositat del President sortint JQA era tan gran que es va negar a assistir al jurament de Jackson. Ni tan sols va voler trobar-se i parlar amb ell.

Populisme Triomfant: El Partit Demòcrata neix

Per primera vegada, Jackson va jurar el càrrec no pas a l’interior del Capitoli, com tots els Presidents abans d’ell havien fet, sinó a l’exterior, davant del parc i dels ciutadans, com  es fa fins ara. A més dels washingtonians de sempre, havien arribat molta gent del Sud i sobretot dels estats a la frontera com el Tennessee de Jackson, que es van sentir representats per primera vegada.

A Jackson se li va acudir, potser en mala hora, obrir la Casa Blanca al públic repartint begudes gratis a l’exterior. El resultat fou un aldarull amb destrosses. Probablement els efectes d’aquesta casa oberta van ser exagerats, pero es veu que Jackson va haver de comprar molts plats i gots i ganivets després de l’esdeveniment.

Durant l’elecció els camps es van anar delimitant. Els conservadors, pares del Partit república actual s’anaven agrupant al voltant del president JQ Adams, mentre que els amics de Jackson buscaven una llar nova i van acabar fundant el Partit Demòcrata. El Partit dels Treballadors, ja existent, s’hi va afegir. Jackson els va donar el burro com a emblema en memòria dels qui l’ havien anomenat jackass (ase) enlloc de Jackson.

Acció de Govern

El primer que va fer fou tancar el Banc Federal. Potser és difícil d’entendre avui pero històricament molts americans havien estat contra un Banc estatal, dient com Jackson, que monedes d’or i plata eren l’únic mitja de pagament segur i escaient i que el paper era una estafa i que amb els bancs privats ja n’hi havia prou. Va haver de superar una crisi greu amb especulació de terreny i inflació molt gran, pero ell va tirar endavant.

Va crear una cosa desconeguda fins aquell moment: el Gabinet de Cuina. Jackson va triar ignorar els caps de Departament oficials i resoldre els seus problemes amb un grup d’amics respectats, que entraven a la Casa Blanca per la cuina, les ordres dels quals els Secretaris havien d’acceptar. El Gabinet era el verdader Govern.

Un problema ridícul que va  acabar en una crisi política fenomenal i molt evitable fou l’anomenat Escàndol dels Petticoats, l’Afer de les Dones d’Alta Societat, en el qual Jackson es va empatollar i complicar molt la vida sense cap necessitat. El cas era que el Secretari de Guerra s’acabava de casar amb una viuda jove que havia crescut fent de cambrera al bar molt conegut del seu pare a Washington. Les dones d’alta societat es van negar a rebre-la  a ella o el marit dient que tos dos havien tingut relacions abans de la mort del primer marit i que la noia havia suplementat els seus ingressos amb prostitució. Era tot veritat, però a Jackson li va sonar malament perquè recordava com la gent havien insultat la seva Rachel per haver viscut amb ell mentre estava encara casada amb un altre home. Enrabiat va acabar destituint i fent fora a puntades de peu tots els participants al boicot social, els marits dintre del Govern, i fins i tot la seva neboda que li feia de First Lady. Va haver de formar un nou govern. Era possible?

Va resoldre força be conflictes financers existents des de feia molts anys amb el Regne Unit i França derivats de les guerres i revolucions que hi havia hagut i va aconseguir obrir al comerç molts ports britànics, que havia estat impossible.

El cas de Texas el va preocupar. La sublevació dels colons americans texans contra Mèxic estava a la vista. Jackson va oferir comprar l’estat a Mèxic, que ho va rebutjar. Durant la guerra d’independència de Texas Jackson es va negar a ajudar oficialment els compatriotes tement un conflicte militar amb Mèxic. Al final, va reconèixer la independència de Texas i hi va enviar un ambaixador.

La qüestió dels drets dels estats contra els drets i poder federals el va preocupar molt  probablement a tothom en aquells temps, com passa encara. Els partidaris dels estats, sobretot al Sud, anaven prenent posicions extremes i Jackson va acabar ensumant per primera vegada el conflicte que duria a la Guerra Civil, pero en aquell moment el problema era la nulificació, que volia dir el dret dels parlaments i governs d’estats individuals a anul·lar lleis federals que no els convenien. El govern federal naturalment no podia acceptar.

El cas va arribar a l’estat de Carolina del Sud, que no podia tolerar els aranzels federals imposats a indústries de les que depenien i va nulificar  al Parlament la Llei federal que els havia imposat. El Parlament i el seu governador van declarar que la Constitució els permetia fer-ho i que si Washington rebutjava, se separarien de la Unió i van aprovar fons per comprar armes i reclutar soldats. Jackson s’ho va prendre amb calma. Va enviar dos vaixells de guerra al port de Charleston però també va negociar directament. Els aranzels foren rebaixats substanciosament i la pau va tornar a l’estat de Carolina del Sud sense violència ni detinguts.

Els abolicionistes contra l’esclavatge cada dia parlaven més fort i enviaven molts pamflets per correu, que sovint el servei de correus rebutjava i no volia transmetre. Al final Jackson, ell mateix propietari d’esclaus, va accedir a prohibir aquests correus.

Va acabar amb les subvencions al transport del seu predecessor. Deia que carreteres eren un problema interior de cada estat i que ell no pagaria per obres connectant estats diferents.

Hi va haver l’afer dels anomenats SPOILS, (les coses que els guanyadors troben al terreny de batalla després de guanyar), que li va donar el dret de nomenar gent seva als càrrecs importants, cosa que se segueix fent fins als nostres dies, cada dia mes.

 

The March of Tears (la Marxa de les Llàgrimes)

Es sens dubte el capítol més negre del mandat de Jackson. Ell no odiava als indis i n’havia adoptat dos com a fills però li semblava sempre que els indígenes tenien l’obligació de sotmetre’s a la dominació blanca i obeir sense resistència totes les ordres que rebien, esdevenint blancs i vivint com els blancs, cosa que alguns indis acceptaven plenament, però altres no. En aquells moments el problema era l’arribada de més i més colons blancs que buscaven terra de conreu (de cotó sobretot al Sud) i minerals com or a territoris atorgats als indis per Tractat. Molts indis havien abandonat la vida anterior i s’havien establert a poblacions blanques vivint a cases i acceptant (per ordres rebudes) tenir esclaus negres, pero el racisme i la hostilitat constant creaven problemes i encara esclataven petites guerres i violència. Jackson es va plegar a l’exigència de molts blancs d’expulsar tots els indígenes que vivien a l’Est del Mississipi, obligant-los a establir-se exclusivament a un territori designat a l’oest del Mississipi, en general a Oklahoma.

Jackson i el Congrés van legislar la deportació massiva per força de tots els indis que vivien a l’Est del riu Mississipi amb certes indemnitzacions modestes. Va acabar en un episodi cruel i vergonyós recordat en els nostres dies encara pels indigenes com a la Marxa de les Llàgrimes, que sobretot va afectar als Cherokees que havien viscut per segles a Georgia. Foren expulsats del seu territori ancestral per nouvinguts. Algunes expedicions de deportats van ser dures però exitoses, moltes altres van resultar en grans patiments i morts cruels, a més de perdre el patrimoni. Fins i tot indígenes de Nova York foren deportats. La memòria d’aquell ultratge persisteix a la consciència dels milions d’indígenes americans actuals.

Final

Jackson fou un president excel·lent que verdaderament va redefinir la política americana. Cap de les tres vegades es va voler presentar al càrrec de President com a membre d’un partit pero al final tothom ho tenia clar que ell era el cap i fundador del Partit Demòcrata i que el seu successor triat per ell mateix, Martin Van Buren, seria el candidat dels Demòcrates. De fet, el bipartidisme que duraria fins al present havia nascut. El Populisme de Jackson havia acabat en la formació d’un nou partit molt fort i poderós.

 

Joan Gil

 

 

 

 

 

 

 

No hi ha resposta

02 gen. 2019


El President Andrew Jackson dels EUA, fundador del populisme modern

Classificat com a General

Ha sentit parlar algun lector del gran Andrew Jackson? Hi hauria raons per voler que fos

Andrew Jackson, President Populista dels EUA i Fundador del Partit Demòcrata

més recordat, sobre tot en l’era del populisme . Havent guanyat la Batalla de Nova Orleans, sense ser militar, va rebre una medalla d’or del Congrés per una fita militar grandiosa i considerat una heroi nacional, però ell va procedir a fer-ne una altra encara més grossa i espectacular, fent fora sense ordres el govern espanyol de la Florida i ocupant-la pel seu compte. També va derrotar militarment  els indígenes anomenats pels blancs Creek que en el seu dia abans que arribés Colomb havien poblat i viscut feliçment a tot l’estat de Geòrgia. Jackson va engrandir tot sol la superfície dels Estats Units, fou un dels fundadors de l’estat de Tennessee, va esdevenir Senador federal, , fou elegit dues vegades President dels EUA (1829-1837) com a independent, oposant la corrupció, acabant amb el govern de grups foscos, exigint proteccionisme econòmic, participació popular, més drets pel poble i per l’home comú i més glòria per als EUA.  Com molts populistes, va acabar fundant un partit propi, que tots els lectors probablement coneixen: El Partit Demòcrata dels EUA. Els seus enemics per ofendre’l li canviaven el nom a  Jackass enlloc de Jackson, un sinònim d’ase que en bon anglès designa simplement un ase mascle, però que és vist als EUA com un insult molt fort. Encantat, en Jackson va triar l’ase, un animal simpàtic com a símbol del seu nou partit, que l’ha mantingut fins al dia d’avui. Quina empenta tenia! Ha sortit alguna vegada al cinema i la literatura per l’extraordinari amor i devoció que va sentir sempre per la seva parella Rachel (una història molt complicada, com veureu si seguiu llegint)

Com és que hom no parla més de Jackson, sobretot quan el populisme contra l’establiment s’està estenent pel món? Potser pel seu caràcter: era un home molt fort, gairebé de ferro i invencible, en general fair i just. Només que barallar-se amb ell era molt perillós i uns quants ho van pagar amb la vida. I tenia 150 esclaus a la seva hisenda anomenada Heritage, que qualsevol turista pot visitar a Nashville, estat de Tennessee. Potser la ciutat podria bastir-hi un monument al Populisme triomfant.

Origen duríssim d’un futur heroi nacional

Nascut ja als EUA, Andrew fou el tercer fill d’un matrimoni d’immigrants escocesos que havien triat anar a la nova frontera dels EUA a crear un futur. El pare es va morir a un accident tallant arbres quan Andrew era molt petit, però la mare, una dona encara més dura i forta, va saber tirar endavant tota sola.

Durant la Revolució de 1776 (allò que a Europa hom anomena falsament Guerra de la Independència), els dos germans Jackson, encara molt joves, van lluitar amb els patriotes americans contra la monarquia anglesa i van caure presoners. Un oficial britànic va manar a Andrew que li netegés les botes, i Andrew s’hi va negar. L’oficial es va treure l’espasa i li va marcar la cara amb ferides que van deixar cicatrius visibles. Al final, els anglesos  pagarien molt car aquest ultratge. Andrew i el germà van caure malalts de la variola. La seva mare es va presentar al camp exigint el seu alliberament, que va aconseguir. Com que només tenien dos cavalls i el germà s’estava morint, Andrew, malalt com seguia estant, va seguir els cavalls de la mare i el germà a peu per més de cent quilòmetres. Arribats a casa, el germà va morir mentre Andrew sobreviuria. Al poc temps la mare va sentir que malalts de còlera s’estaven morint tots sols sense assistència a dos vaixells i es va presentar voluntàriament a fer d’infermera, cosa que li va costar la vida al poc temps. Era un família que no s’espantava de res. L’Andrew ho va aprendre.

Andrew va aconseguir aprendre l’ofici d’advocat de dos lletrats prominents i va començar a ficar-se en política amb èxit, esdevenint jutge i membre del Parlament que va fundar l’estat de Tennessee i escriure la seva Constitució. Va esdevenir Fiscal General de Tennessee. Els negocis també li van anar bé. Ningú el va poder acusar mai de corrupció però es va comprar la propietat anomenada Heritage amb només deu esclaus i aviat hi va afegir terreny pel conreu de cotó i va arribar als 150 esclaus. Els va tractar millor que altres esclavistes, però ai las si no obeïen o intentaven fugir!

Inesperadament el van anomenar Comandant en cap de la milícia (exèrcit) del nou estat, encara que no sabia res de guerres i aquest grup era una mena de societat civil d’amics importants, fins l’esclat de la primera guerra amb els indígenes Creek. El problema amb aquesta i totes les ètnies indígenes era sempre en mateix: el govern havia firmat una pau reconeixent territori exclusiu als indis, però els colons blancs s’hi ficaven a prendre possessió i l’exèrcit apareixia sempre a ajudar-los a arraconar o matar els indis. Probablement en aquest moment Jackson aprengué com es feia la guerra. Ell i la seva dona Rachel van adoptar com a fills dos nens indis. En Jackson no odiava ningú per ser indi però insistia que es sotmetessin i comencessin a viure com feien els blancs, cosa que per cert Washington ja havia dit i molts indis havien començat a fer, però no pas la majoria. El problema era que els blancs no els toleraven en cap forma.

El Problema amb la Rachel

Andrew Jackson la va conèixer durant una visita social. El problema era que ja estava casada. Tots dos van iniciar una relació i Andrew se la va endur tot seguit a l’Hermitage. Cal dir que a la frontera en aquells temps si una parella vivien junts i estaven contents, ningú es preocupava gaire de les formalitats i els semblava que casar-se no servia de res. El marit de la Rachel sembla que va anar a Virgínia a sol.licitar un divorci. El Parlament de Virginia li va respondre autoritzant-lo a demanar un divorci, cosa molt diferent d’atorgar un divorci, però Jackson va decidir que la Rachel ja estava divorciada. Va marxar amb la dona al territori encara espanyol de Louisiana i va anunciar a tothom a la tornada que s’havien casat a una Hisenda espanyola a la ciutat de Natchez. Qüestió resolta!

Res estava resolt. Algun temps després el marit va parlar amb un periodista que va publicar un article denunciant que a Natchez ningú recordava o sabia res de cap matrimoni i que la Rachel era una adúltera i una bígama. Un insult a la Rachel? El periodista s’estava jugant la vida i la perdria.

En Jackson ja havia participat en dos duels (perfectament legals) que s’havien arreglat sense vessament de sang, però el tercer amb el periodista era pitjor i havia d’acabar malament. El problema de Jackson era que el periodista era conegut com un tirador amb punteria notable i Jackson en canvi no. L’Andrew s’ho va pensar un estona: per molt bé que sapigués tirar, un home en perill de mort que es gira de cop sentint les ordres del jutge d’honor i ha de disparar en l’acte, no pot apuntar bé. Jackson va decidir deixar disparar primer al periodista, jugant-s’hi la vida. El periodista va disparar immediatament i va ferir Jackson al pit pero sense gravetat. Normalment, això hauria hagut degut marcar el final del duel, però Jackson, veient l’adversari dempeus a poques passes amb una pistola ja buida a la mà, va aixecar lentament la seva arma, va apuntar al periodista immòbil i va disparar. L’home va caure mort en l’acte.

Aquesta demostració extrema de sang freda i concentració no van passar desapercebudes. Jackson era un home perillós amb una determinació, sang freda i fe en ell mateix que pocs homes tenen. Pel seus enemics, el resultat fou una violació de les regles d’honor del duel i un assassinat. Aquest cas diu molt sobre Andrew Jackson.

Al final, el marit verdader de la Rachel va aconseguir divorciar-se i Andrew i Rachel van contraure matrimoni oficial. La devoció que ell va sentir per aquesta dona és commovedora. Rachel es va morir d’un atac de cor setmanes després de la primera elecció de Jackson a la Presidència, abans de la presa de possessió i no va poder entrar mai a la Casa Blanca. Diuen que els funeraris van haver d’arrencar l’Andrew per força i cridant del cos de la difunta. No se li coneix cap altra companyona i va triar una  neboda per fer-li de First Lady.

Jackson no havia oblidat mai els insults a la seva estimada i això va influir en la seva reacció, completament absurda, a l’anomenat “Affair dels Peticoats“, que ell va decidir veure com un altre cas de prejudici social contra una dona independent i poc convencional, una opinió molt equivocada en aquest cas. El cas serà presentat més tard descrivint la  Presidència i qui vulgui podrà llegir-hi una breu narració.

La Gloriosa Batalla de Nova Orleans

L’any 1812 els EUA havien declarat una guerra absurda al Regne Unit, que acabava de guanyar la contesa contra Napoleó i havia esdevingut ja la superpotència mundial indiscutible. Els Americans es pensaven que si Washington enviava exèrcits al Canadà, els residents se sublevarien en l’acte contra la corona anglesa. Un error molt greu. De fet els Canadencs veuen en aquesta guerra i aquest atac l’origen del Canadà com a nació. Els francòfons i anglòfons van lluitar com germans contra els exèrcits enviats pels EUA. Al Sud dels Grans Llacs els indígenes aglutinats pel gran Tecumseh i  aliats amb el regne Unit van intentar crear un estat indi lliure.

Cap al final del desastre inútil (les fronteres i gairebé tot va quedar igual) vaixells anglesos amb un exèrcit de 10,000 homes veterans de les guerres napoleòniques es dirigia a Nova Orleans. Andrew Jackson va organitzar la defensa. Va anunciar que si el Parlament de Luisiana discutia negociacions, el dissoldria i que si un polític gosava parlar amb els anglesos, el penjaria en públic. No obstant els seus bravados poc justificats no passava de tenir 5,000 voluntaris, mal entrenats, sense uniformes, amb poques armes. Va acceptar a la milícia tothom: esclaus, indis, desemparats… Era un exèrcit de descamisats abocats a un desastre total.

Nova Orleans no està a la costa del Carib sinó a l’interior. Els anglesos havien d’avençar al costat del riu Mississippi cap a la ciutat. Jackson va bastir tres muralles defensives, una darrere l’altre. Ningú li reconeixia ni la més petita possibilitat de resistir. Però diuen que la Fortuna somriu als bojos o està feta a les seves mides.

El dia de la batalla el temps era dolent i hi havia boira. El primer grup d’atacants anglesos contra la primera muralla de Jackson es va aturar inesperadament. La muralla estava ben feta i tenia dos canons. Indignat, al General anglès se li va acudir el disbarat d’anar ell en persona a la primera fila a veure perquè s’havien aturat. Un franctirador americà el va enxampar i el General va caure mort. Mentre la boira augmentava, el desgavell mes gran s’estenia per les files angleses. Ningú sabia què havia passat, qui manava, no hi havia instruccions, els contactes estaven desorganitzats. Els Americans de Jackson van saltar la muralla a l’atac i van començar a massacrar soldats britànics, que es van haver de fugar cap als vaixells. Un món incrèdul es va assabentar que Jackson amb quatre morts de gana havia destrossat un exèrcit professional britànic. No obstant les festes de celebració, Jackson va fer executar deu dels seus fugitius o desertors, cosa que hom li va retreure per molts anys.

La batalla de Nova Orleans va enorgullir molt als Americans que ho necessitaven, però havia estat inútil: el tractat de pau havia estat signat a Europa uns setmana abans de la batalla. Els morts havien caigut per res. Jackson, declarat heroi nacional, fou rebut gloriosament a Washington i va rebre una medalla d’or i aviat un segon encàrrec.

Molta gent quedarien satisfets després d’haver assolit la glòria una vegada, pero no pas en Jackson: estava a punt de fer-ne una altra encara de més grossa: conquerir pel seu compte la Florida.

Jackson allibera la Florida

Hi havia moltes queixes venint de la Florida, que seguia essent una colonia espanyola. Després de la victòria  del General Wellington contra Napoleó a la Guerra Peninsular (anomenada pels espanyols Guerra de la Independència) Espanya s’havia alliberat del jou francès quedant en canvi sota forta influència britànica i a la seva òrbita. Les autoritats espanyoles a la Florida oferien refugi als esclaus americans fugitius i ajudaven els indis Creek en la seva guerra de supervivència contra els colons nord-americans. Aquesta vegada els Creek, probablement influenciats per la memòria del ja difunt Tecumseh, l’home que havia entrat victoriosament al front del seu exercit indígena a la ciutat de Detroit, estaven molt ben organitzats, presentaven batalla ben armats en formació quasi militar i havien construït un fort que Jackson no va poder prendre tot sol (de tot això segur que el Ministre Borrell no en sabia res).

Era evident que els Creek no tenien cap possibilitat de resistir l’embranzida de Jackson, però què passaria amb les unitats militars espanyoles que els havien ajudat? Jackson no tenia ni ordres ni instruccions de fer-ho, però va atacar totes les posicions espanyoles expulsant les seves unitats militars de tot el sòl nord-americà per sempre més. Acabava de prendre la Florida a Espanya en nom dels Estats Units, deixant l’imperi espanyol al bord del precipici.

Com es van prendre a Washington aquesta notícia tan inesperada? Al començament amb indignació. Els EUA no estaven en guerra amb Espanya i Jackson no tenia l’autoritat per expulsar els espanyols i això era un afer exclusiu pel Govern federal i no pas per Jackson i els seus milicians.

Ara que ben pensat, la Florida estava molt bé i els EUA encara desitjaven més territori. Al poc temps, una Espanya sense opcions va accedir a vendre tota la Florida als Estats Units d’Amèrica.

=========================================================

Ara seguiria la qüestió del populisme militant de Jackson, la fundació del Partit Demòcrata i els seus dos mandats amb molts blanquinegres. Com que això seria molt llarg, ho descriuré la setmana vinent, si els lectors s’hi interessen. Com es va transformar el populisme victoriós d’Andrew Jackson?  Crec que valdrà la pena llegir-ho, si us plau. Us ho recomano. Continuï Llegint »

No hi ha resposta