Arxiu per a 'contaminació aigua' Categories

07 set. 2012


Charlotte NC, els Demòcrates i la Bomba Nuclear

La ciutat de CHARLOTTE (Shàrlot) a l’Estat lliure i sobirà (com tots) de Carolina del Nord on es reuneixen aquests dies els Demòcrates és força maca i molt important. Té uns 700 a 800.000 residents i una regió metropolitana amb un total d’uns 1.7 milions. Perquè té un nom de dóna? La ciutat fou fundada en temps colonials poc després del casament del rei anglès George III amb la princesa alemanya Charlotte de Mecklenburg. El comtat on rau la ciutat fou anomenat Mecklenburg i avui en dia l’ajuntament parla de la “Ciutat Reina” i la policia circula amb corones reials pintades al cotxe, que són precioses.

Els Charlottencs es guanyen molt bé la vida. Originalment s’hi van trobar mines d’or que no eren gran cosa però foren explotades per més de cent anys. Avui en dia, seguint i cultivant l’interès tan sa dels avantpassats pels diners, la ciutat és la seu de dos bancs importants d’àmbit federal i de molts fons d’inversió grans. De fet en certs aspectes, sobretot volum dels dipòsits, la ciutat, malgrat ser poc coneguda, supera centres tan coneguts com Chicago i Los Angeles, i és segona només a Nova York. Potser haureu notat la Skyline de la ciutat, amb gratacels impressionants.

Però jo volia parlar de la bomba del Comandant Howard Richardson dissortadament desapareguda durant els anys tristos i sinistres de la Guerra Freda. Algú que potser ho sap tot em retreurà que l’artefacte tan amenaçador no desaparegué a Charlotte sinó prop de Savannah, damunt una illa a l’entrada del port. De fet Charlotte és una ciutat interior sense port a una distància respectable de Savannah. Però tot això està al famós Sud dels EUA, on la gent parla amb el mateix accent deliciós. Algú també es podria pensar que l’incident fou similar al de Palomares, molt més conegut però jo diria que no. Jo era petit quan va passar allò de Palomares. La darrera explicació que vaig sentir al Diario Hablado de Radio Nacional és que la Internacional Comunista i l’Anti-Espanya roja de sempre anaven escampant pel món mentides i difamacions sobre un petit accident militar ja perfectament controlat. Tot era fals. Als EUA el Govern tampoc va donar moltes més explicacions. En qualsevol cas durant la Guerra Freda, en l’època quan les bombes sortien a passejar-se en avió entre l’Occident i la URSS, van ser perdudes unes trenta bombes nuclears, gairebé totes sobre l’ocèan, algunes recuperades. Com a Palomares, hi va haver explosions, però només dels detonants, mai bolets nuclears. Ara que l’ensurt devia ser igual de dolent. I com que no se’n sabia res fins ara d’aquests incidents, tothom vivia tan tranquil. Els habitants de Savannah i els turistes en qualsevol cas no se n’han preocupat mai de la bomba que tenen.

L’accident
Era el 5 de Febrer de 1958, en el moment més àlgid i perillós de la Guerra Freda. El Comandant Richardson , pilot d’un bombarder nuclear del tipus B-47 estava fent un vol de prova d’una distància similar a la que hi havia entre les bases americanes i punts estratègics soviètics. El comand militar insistia en el realisme absolut de la prova i per això els bombarders que hi participaven duien una bomba d’hidrògen gegant del tipus Mark 15 amb un pes de 3,500 quilograms. Segons el destí i l’objectiu, a vegades aquests avions duien una sola bomba molt gran, altres vegades multiples bombes més petites. En aquest cas, l’artefacte era dels més grans. Quant al detonador, el comandant assegurava que la seva bomba no en tenia cap; la força aèria, en canvi, afirmava que sí que en duien perquè es volia un exercici realista. Al final el Pentàgon va declarar que segur que no, perquè en aquells anys degut a preocupacions tècniques, cap vol amb detonadors s’havia autoritzat, cosa que els països occidentals protegits pel programa contra l’ós soviètic probablement no van saber mai, perquè no feia falta.

El vol fou tranquil fins a les dues de la matinada. A aquesta hora tot era fosc (com és costum a aquestes hores) i en aquells anys els instruments electrònics de detecció no servien de gran cosa. El Comandant no va veure mai com s’acostava el caçabombarder sortit del no res que va topar contra la seva ala esquerra fent-hi un forat i deixant un dels dos motors penjant.

El Comandant Howard Richardson estava ben preparat per assumir a responsabilitat en un cas tan evidentment greu i perillós. Havia de protegir la bomba, si es podia, però també la vida de la població civil, de la seva tripulació i la seva pròpia. Després d’experimentar amb manobres per estudiar l’estat de l’aparell, va comunicar-se amb a seva base amb un punt de vista molt clar: ell no tenia clar si podria aterrir sense provocar l’explosió i hi estava en contra de provar-ho. Es donava el cas que coneixia la regió que tenia a sota i li constava que degut a dipòsits fluvials procedents d’un riu, l’aigua no era profunda i la recuperació de l’artefacte infernal seria fàcil. Volia desprendre la bomba damunt del Wassau Sound (un sound és un braç d’aigua entre terra ferma i una illa) més o menys sobre l’illa de Tybee. Així ho va fer, només que la va haver de deixar caure manualment a una altura de 2,200 metres i una velocitat de 370 qm/hora. Quina precisió tindria aquesta operació? On va caure?

No hi havia testimonis a terra perquè era molt fosc. L’avió va aterrir feliçment sense víctimes a un aeroport militar pròxim (i el pilot del caçabombarder també es va salvar) i en Richardson va rebre una medalla militar molt important.

Però la bomba no fou trobada mai, malgrat tres setmanes de feina intensiva amb maquinària pesant, envoltades de l’obscurantisme oficial més misteriós. Va trigar temps fins que els locals en sabessin alguna cosa. I allà al sound segueix fins al dia d’avui, potser esperant l’Obama… O els seus demòcrates, chi lo sa! Ara fa poc, amb motiu del 50è aniversari (!), es va repetir la cerca intensiva amb el mateix resultat. Aquest cop es van fer articles de diari i documentals de TV i molts documents secrets van ser declassificats i publicats.
Un d’ells és tan surreal (o potser melodramàtic) que no em puc estar de parlar-ne:
Del comandant del programa de vols nuclears al Pentàgon: “Hem perdut una bomba d’hidrògen Mark15. En voldríem una altra de replaçament”

Bona Diada i quina sort que teniu de poder anar a la manifestació.

El vostre

JOANOT

No hi ha resposta

18 juny 2011


La tècnica del “fracking” (fractura hidràulica). Una altra amenaça greu de la indústria petroliera

La indústria i els polítics parlen. Cal perforar més i millor.

Poc a poc tothom va reconeixent els perills de la crisi energètica, i de la possible extinció dels combustibles no renovables, com ara el petroli. La consumició i demanda d’energia probablement s’estabilitzarà i potser fins i tot descendirà una mica als EUA i a Europa, però a l’Índia i a  Xina seguirà ascendent. Com que semblava que de petroli ja no s’en trobava gaire, molts van pensar en el gas natural, que fins fa poc tenia tan poca vàlua que es cremava, com a substitut. Hi havia diners en l’exploració però calia millorar-la per arribar a jaciments que fins a aquell moment semblaven impossibles. I així és com la famosa companyia Haliburton va inventar el fracking, la tècnica radicalment nova de perforació que ha obert una nova era en la cerca de petroli i gas. En ús de moment només als EUA, aviat apareixerà a Europa… i farà tremolar als qui es preocupem per l’habitabilitat d’aquest petit planeta on vivim. El moviment de protecció ambiental americà ha començat a reaccionar.

Fractura hidràulica

Explicar què és no té res de fàcil. Per qui s´hi interessi jo recomano anar al YouTube, entrar la paraula clau fracking i triar. Hi ha una introducció feta per una companyia canadenca que s’anomena Hydraulic Fracturing. Però hi trobaran altres films breus, amb esquemes i discussió dels problemes ja coneguts. Igualment el NYTimes ja ha publicat articles interessants que es trobaran sempre darrere la clau fracking.

Com probablement tothom sap, les capes geològiques terrestres són franges paral·leles a la superfície i concèntriques, que vol dir que la perforació vertical clàssica les travessa massa fàcilment. El fracking en canvi es fa de forma paral·lela en-llarg de la capa a una profunditat esfereïdora.

La broca comença verticalment fins arribar a la capa geològica d’interès, diguem a 2.000 m o més (!!!) Un cop dintre aquesta capa (típicament feta de roca sedimentada anomenada shale en anglès, o pissarra), la perforadora canvia de direcció  en un angle de 90 graus i continua perforant paral·lelament a la superfície dintre la capa d’interès,  per diguem un parell de quilòmetres.

Quan els sembla que ja n´hi ha prou baixen i col·loquen en posició dintre el tub càrregues explosives començant per l’àrea de la perforadora i tirant enrera a intervals. Les fan explotar en trams de cent metres. Com que l’espai està tancat, no pot crear una gran cavitat.  El que fa és crear escletxes que la indústria compara a les que es formen a la finestra d’un cotxe quan es pica el vidre amb un martell. Un cop aconseguit això, ja només es tracta d’ampliar les escletxes. Amb aquest objectiu injecten un fluid que és aigua barrejada amb productes químics per afavorir el procés (diguem uns 50 o 60,000 litres per començar) a gran pressió hidràulica. Les escletxes s’obren creant espais. Al final de la injecció, hi afegeixen una mena de sorra que cobreix les parets de les noves cavitats perquè no es tanquin i procedeixen a aspirar el fluid fins que surti a l’exterior.

Ja està. Les cavitats s’ompliran de petroli líquid o de gas que estava impregnant la pissarra i ja pot ser tret a l’exterior. Al final descriuré els llocs principals on s’està utilitzant, però ara voldria descriure els problemes probables que la comunitat ja està denunciant. Permeteu-me sisplau, dir una paraula expressant admiració per la feta tècnica aconseguida pels enginyers, que és extraordinària. Llàstima que no s’utilitzi per res millor. Estrictament el fracking no és nou. Ja s’en parlava fa 60 anys però fins ara  no es podia fer.

Problema Nr 1 del fracking: terratrèmols

La indústria diu que un dels avantatges del fracking és que redueix moltíssim el nombre de pous, posat que un sol pou pot cobrir una àrea molt gran. Però a molts dels llocs on s’ha utilitzat, ha desfermat terratrèmols de baixa intensitat que han espantat molt la gent. Sabent que els terratrèmols s’originen per l’energia acumulada a zones de fractura de la plata continental, és fàcil entendre que l’energia acumulada per la creació de les cavitats artificials pot desfermar-se i causar un terratrèmol. Diuen que són terratrèmols petites i que no cal preocupar-se´n.

El problema més gran: contaminació de l’aigua potable

Ningú diu que la paret de la taula d’aigua no pugui ser afectada com qualsevol altra cosa per les explosions o pel fluid a pressió. A més, cal considerar que el gas natural pot emigrar perfectament pel sòl i arribar a llocs on no hauria d’arribar. L’aigua s’ha contaminat amb gas ja manta vegada.

Al YouTube trobareu un video d’un senyor que obre l’aixeta de l’aigua de casa seva, encén un llumí, l’acosta al raig d’aigua i s’encén una flama que surt de l’aixeta al costat de l’aigua. Sembla que no és perillós per a la salut (encara que sempre hi ha gent que es queixen per tot) però té mal gust i crea el perill d’una explosió a l’interior de la casa. Vaig veure una discussió a la TV l’altre dia i els enginyers de la indústria canviaven de tema, dient només que era un problema marginal i petit.. Es veu que no és fàcil d’arreglar.

El problema més amenaçador. El contingut del fluid injectat a pressió

El fluid utilitzat per la fractura hidràulica és tret sempre a l’exterior i ha de ser reemplaçat periòdicament. En primer lloc, la companyia hi afegeix ella mateixa tota mena de substàncies estranyes que diuen que afavoreix la dissolució i l’extracció subsegüent. Cap  d’aquestes substàncies, que són alliberades a l’exterior, ha estat estudiada mai per toxicitat humana i són materials industrials. La companyia el que fa és acumular el fluid a una gran bassa al costat del pou. Al final el carreguen en camions cisterna  i se l’emporten oficialment a una planta de depuració.

Dissortadament a la profunditat hi ha tota mena de substàncies rares, in particular molt ràdium radioactiu, o sigui que el fluid gairebé sempre és radioactiu. A més s´hi troben tota mena de substàncies rares i perilloses, mai estudiades, que probablement són tòxiques i que contaminaran l’aigua potable. Els homes no hem nascut per viure a 2 o 3,000 m de profunditat.

Hi ha gent que ingènuament es pensa que les plantes depuradores netegen qualsevol cosa que hi hagi dintre l’aigua. Dissortadament, això seria miraculós. En realitat la planta només neteja coses que està programada i habilitada per fer. En altres mots: caldria saber exactament què hi ha a l’aigua o si no, no pot ser netejada.

Els llocs més actius als EUA

Diuen que el primer lloc on la nova tècnica fou utilitzada va ser Texas, on encara queden grans depòsits de gas i de petroli. A aquest estat, altrament molt pròsper i ric, hi ha poques regulacions.

Seguint parlant de petroli, resulta que sota l’estat de Dakota del Nord i veïns s’ha trobat una bossa de petroli del tamany de la d’Aràbia Saudita, només que és difícil d’explotar perquè és prima (com la crema d’una galeta Oreo, diuen) Ara gràcies al fracking, sembla que finalment estan progressant.

I finalment queda el gran Camp de Marcellus, un depòsit immens de pissarra contenint grans quantitats de gas natural que s’esten sota els territoris densament poblats de l’Est dels EUA com Pnnsylvània i Nova York. A Nova York al començament el govern ho va prohibir totalment, però la indústria té poder i en l’actualitat el nostre Parlament està estudiant regulacions i sembla que s’aprovaran aviat.

En RESUM

En part gràcies al fracking la fi del petroli i les fonts no renovables d’energia no és imminent i es retrassarà per anys, qui sap, potser 50, potser 100 anys. Però el mètode és una font perillosa de contaminació a l’aigua potable i per descomptat no contribueix gens a lluitar contra els canvis ambientals. Hi haurà enegia barata per estona.

Saluts

JOANOT

4 respostes