Arxiu per a 'Psicòpata criminal' Categories

06 febr. 2018


Aquest autor és víctima d’un assalt i aprèn què és l’ “Efecte Espectador”

Vull explicar exactament què em va passar fa uns mesos a la ciutat de Dallas. Era un dia maco i vaig decidir anar a Dallas amb el tren suburbà i transbordar a un dels cinc trens lleugers o tramvies radials que cobreixen tot el centre d’aquesta ciutat. Volia visitar el meravellós parc zoològic que recomano a tots els turistes.

Vaig ser assaltat per un jove negre quan estava esperant el tramvia per tornar a Fort Worth a l’exterior del zoo. Quan el tren ja arribava, un jove que a mí em va semblar un teenager (m’equivocava, té 26 anys) se’m va acostar i em va espetar que necessitava el meu iPhone (que duc sempre a la butxaca de la camisa i probablement m’havia vist consultar mentre esperava), i que me’l anava a prendre. Va procedir a ficar les mans a la butxaca en qüestió estibant. Jo no hi vaig estar gens d’acord i vaig agafar fortament les dues mans de l’agressor. Jo no crido mai però vam començar a girar enganxats per les mans i la meva butxaca de camisa sense que cap dels dos fes progrés. Els altres que esperaven el tren van fer rotllo al voltant sense ficar-se en res. El tren va entrar a l’estació i es va aturar, obrint totes les portes i els passatgers van sortir a les finestres i portes obertes a mirar-s’ho sense dir ni fer res. Una estona va passar. Jo vaig rebre unes petites esgarrapades al braç i l´home em va estripar una mica la camisa. Em vaig mirar molt de prop la cara del lladre. Em vaig pensar (pel meu compte) que segurament era un pobre negre vivint sense mitjans que volia un iPhone i estava fent un disbarat; em podria haver fet mal i no ho va fer. Al final, després de 5-10 minuts, va anunciar que se’n anava i va fugir creuant les línies d’espectadors sense que ningú el molestés. Havia intentat robar però no havia semblat gaire violent.

Aleshores la revisora i el conductor es van presentar exigint que denunciés el cas. Molts espectadors em van felicitar per haver guanyat. Jo sentia una certa ràbia interior i no pas contra el lladre. Tinc 77 anys i ningú havia volgut ajudar. Al final, de mal grat, vaig cedir i vaig acceptar baixar a la pròxima estació a parlar amb la policia de trens i una patrulla de policies regulars que m’estaven esperant. Un dels policies va dir rient que hi havia una càmera de vídeo molt bona a l’estació. Uns senyora espectadora es va afegir exagerant la severitat de l’atac i demanant càstig dur d’allò que minuts abans havia tolerat sense obrir la boca.

Em van donar un telèfon on em podrien notificar quan el criminal estigués detingut. El vaig estripar. Quan detindrien als espectadors? Setmanes després, un ADA (fiscal assistent del districte) em va trucar a casa. El criminal ja estava empresonat i seria jutjat. Ell pensava demanar 25 anys, esperant sens dubte que jo em posaria a saltar d’alegria. 25 anys per intentar robar un telèfon? No, és que ell ja havia fet una altra cosa que no em va voler explicar. Des de fa uns dies, em telefonen demanant que vagi a testificar a Dallas el dia del procés a primers d’Abril. Els he enviat a fer punyetes. Volen que presenti aquell desgraciat que em va fer tan poca cosa com a criminal habitual i perillós i que ajudi a empresonar-lo per 25 anys. No pas jo.

El cas em va recordar la famosa tragèdia patida per la novaiorquesa Kitti Genovese de 28 anys a la porta de la casa on vivia a Kew Gardens, un barri treballador de Queens, a les tres de la matinada del 13 Març de 1964. La publicació al New York Times en primera plana de l’escàndol de 38 persones que ho van veure o sentir tot i no van fer res, va despertar interès i estudis en allò que avui en dia es diu “bystander effect” o a vegades síndrome de Kitti Genovese. I així vaig entendre que el que em va passar, la manca de solidaritat amb un home vell, era la regla, no pas l’excepció. En general un grup que és testimoni d’una desgràcia no fa gairebé mai res per ajudar, esperant que un altre ho faci. Això sí: tots senten gran simpatia per la víctima. Al tramvia, després de l’incident, la gent em somrèia i felicitava molt.

La violació i assassinat públics de la jove Kitti Genovese a Queens

La Kitti era una filla d’immigrants italians que vivien a Kew Gardens. Un dia la mare es va espantar molt veient un crim i la família va decidir marxar a un poble més segur a Connecticut, però la Kitti ja havia acabat High School i va triar quedar-se a la ciutat a fer la seva vida. Es va casar molt jove, però el matrimoni fou anul·lat. La Kitti va trobar una noia que l’estimava molt i van viure juntes fins el dia del crim.

La noia va començar a treballar de cambrera a bars i restaurants, on va cridar l’atenció pel bon caràcter, seriositat i la confiança que inspirava. De fet, molt jove encara, la van fer encarregada d’un bar bastant gran a un barri treballador, feina de responsabilitat que va fer de molt bon grat. En aquells temps, la Mafia era una part integral de la societat. No venien drogues encara, sinó que cobraven “protecció” dels negocis i locals, organitzaven prostitució (il·legal a NY tant ara com llavors) i sobretot acceptaven apostes esportives igualment il·legals. Un dia la Kitti fou enxampada per la policia amb diners i papers d’apostes de camí a trobar-se amb un boss mafiós. Va passar una nit a la Comissaria però l’endemà un advocat la va treure i els que la coneixien només van riure. La gent ho entenia tot. La Màfia era una part de la societat i les apostes agradaven a tothom.

El crim, a la matinada del 13/03/1964

Un dels problemes de ser l’encarregada d’un bar és que s’hi havia de quedar fins les dues de la matinada per tancar i havia de tornar a casa quan els carrers estaven buits i era fosc. La Kitti va tornar com de costum en el seu petit cotxe, que deixava sempre de franc a l’aparcament de l’estació de trens de Long Island, només a uns 30 m. de l’entrada del seu edifici. A la cantonada un home assegut al seu cotxe la va veure i va sortir del vehicle molt aprop amb un ganivet a la mà. La Kitti el va veure i va apretar a córrer cap a casa. L’home la va enxampar quan ja estava sota la paret del bloc on vivia, i sense dir res, la va apunyalar greument al pit causant el col·lapse d’un pulmó.

La Kitti va cridar a la desesperada demanant ajut. Una finestra es va obrir i un home va cridar: “Deixa en pau aquesta noia” El criminal, preocupat, es va retirar al seu cotxe, mentre la finestra es tancava i el veí molestat tornava al llit. La Kitti va aconseguir aixecar-se, sempre cridant i demanant auxili i va poder girar a peu o arrossegant-se la cantonada cap a casa. L’assassí s’ho va mirar tot i va veure que els llums s’havien apagat i no se sentia ni passava res. Podia tirar endavant. Als 30 minuts va sortir de l’auto a fer la segona part i acabar la feina. Va haver de buscar la Kitti, desapareguda al voltant de la cantonada, però la va trobar a l’entrada del seu edifici. Com passa sovint a NY, l’edifici tenia dues portes i per obrir la segona cal tenir una clau que la dona, malferida i mig inconscient, no va poder trobar, quedant atrapada, però sempre cridant. Ningú havia sortit.  L’assassí la va trobar, ferint-la més i violant-la sense que ningú reaccionés ni al soroll ni als crits. Hi havia un entrepís prop de la porta, i un veí ho havia sentit tot a través de la porta tancada posant-se a tremolar amb por de sortir però sense trucar la policia. La seva mare el va descobrir i va entreobrir la porta, veient el final de la tragèdia manant a l’home trucar la policia. Va ser ella qui va sortir i confortar la pobre Kitti ja agonitzant, que va morir a l’ambulància.

La policia va interrogar veïns que ho havien vist però no van fer res. Al final van trobar un home lleter que a aquelles hores repartia llet fresca a certes botigues que va dir que havia vist un home sospitós. El va descriure creant un dibuix que fou extraordinàriament ben fet.

L’assassí és detingut set dies després per dos vellets retirats

El criminal es deia Winston Moseley i tenia 29 anys. Tot feia creure que no seria trobat mai. Ell fou un dels pitjors i més odiosos psicòpates criminals mai vists a la ciutat, gent que cometen crims per divertir-se i no senten res per ningú. Vivia a Ozone Park, un altre barri de Queens i tenia molt bona vida. Tenia una feina molt bona on era molt respectat, estava casat amb una infermera, tenia tres fillets petits i era propietari de la casa on vivia amb la seva mare, la muller i els nens. A la nit sortia de casa i pujava al cotxe per anar de cacera. Ningú, ni la policia, podria creure que fos un criminal tan perillós. Un dels elements més freqüents dels psicòpates és la necessitat que senten de burlar-se de la policia i de tothom i de fer coses a la vista d’altre gent. Així és com va caure.

Un home gran anava passejant prenent el sol per la tarda per un carrer d’Ozone Park, a un barri treballador mixt, blanc i negre, amb cases petites individuals, humils però maques i ben cuidades que haurien estat el somni i l’enveja de molts treballadors pel món. El senyor va trobar un home negre (en Winston Moseley) que estava traient un televisor (molt car en aquells temps) i altres estris d’una casa on no hi havia ningú i ficant-lo al seu cotxe. Li va semblar que estava presenciant un robatori molt descarat en viu i va tenir el coratge d’interpel·lar el lladre, preguntant-li què feia. No, ell només estava ajudant els propietaris a mudar-se. I tan tranquil va tornar a entrar a la casa a seguir robant. El passejant va veure un veí també d’edat avençada que sortia a la porta i li va preguntar si era veritat que els seus veïns es mudaven. No! El segon ancià es va girar, manant un fill a l’interior trucar la policia. Però i si el lladre fugia amb el cotxe? Ah, no, el primer vellet sabia com evitar-ho. Va alçar la capota del cotxe i va arrencar els cables de les bugies (que el lector consideri que això era fàcil en cotxes dels 1960). El lladre va sortir i efectivament va intentar en va engegar el cotxe. Reconeixent la gravetat de la situació, va apretar a córrer, amb el segon jubilat corrent al darrere seu fins que es van presentar dos policies.

La policia

Els policies havien escrit  una pàgina desagradable l’endemà del crim. Van dur a la comissaria la companyona de Kitti a interrogar-la amb qüestions íntimes i suposicions. L’homosexualitat per se no era cap crim, però hi havia una ombra sobre els homosexuals de ser gent viciosa, indesitjable i perillosa, possiblement criminals, i van fer patir molt per hores aquella noia tan tresbalsada i absurdament acusada. Molts policies van reconèixer que havien escrit una pàgina vergonyosa.

Com que el crim de Winston Moseley (robar televisions) semblava poca cosa, el va entrevistar un detectiu jove, el qual es va admirar molt que una persona tan ben establerta, amb família, respectat i amb alguns diners robés televisions. Això ho fan gent molt diferent. Què ja ho havia fet abans?  Sí, unes quaranta vegades, va confessar en Winston tranquil·lament. Ara sí que el detectiu es va amoscar i va començar a buscar fitxers amb casos de robatoris recents amb assalts i violacions de dones que podrien estar relacionats. En Winston va reconèixer orgullosament que sí que ho havia fet tot i més i podia oferir detalls.

El detectiu va anar a buscar els altres investigadors responsables pel cas de la Kitti, encara sense aclarir. Es va mirar el dibuix fet amb indicacions del lleter i va dir que si buscaven aquest home, ja el tenia detingut. L’acusat va confessar fàcilment. Era un necròfil. Li agradava matar dones perquè eren més fàcils que els homes. Havia assassinat la Kitti perquè aquell vespre simplement havia tingut ganes de matar algú.

La policia es va trobar un altre problema molt gran. En Winston Moseley admitia i descrivia dos assassinats previs. El segon era particularment odiós i la premsa n’havia parlat molt (com ell volia).  En Moseley, passejant de matinada com sempre en el seu cotxe havia vist una dona que per la raó que fos havia sortit a l’exterior de la seva casa, mentre la família dormia al primer pis. En Moseley la va malferir i violar. Enlloc d’anar-se’n fugint, va ficar la víctima a l’interior de la casa calant foc a l’edifici. Hi havia un problema greu, perquè en aquell moment un altre home ja havia estat detingut i estava essent jutjat per aquest assassinat amb violació i la crema d’una casa amb residents dintre, que hauria significat la pena de mort segura. Com era la seva obligació, els policies van anar a parlar amb el fiscal, l’advocat defensor i van declarar com a testimonis explicant que l’home processat no podia ser el culpable. El fiscal es va molestar molt perquè l’acusat que ell tenia no era cap angelet, sinó que havia estat mirant d’empresonar-lo per temps i no ho va voler acceptar.  El desgraciat fou sentenciat. No he pogut saber mai com va acabar. Probablement algú el va indultar o commutar la sentència, qui sap.

Sentència de mort

Winston Moseley fou jutjat i condemnat a ser executat a Sing-Sing. Els seus advocats van apel·lar a la segona instància al·legant una formalitat tècnica i la sentència fou commutada per presidi a perpetuïtat. Al poc temps de estar empresonat prop de Buffalo, es va escapar. Va envair una residència, lligant el marit i violant la dona en la seva presència. Poc després va tornar a violar una altra dona. Fou re-arrestat i va rebre 15 anys addicionals per cadascun dels dos nous crims. Després d’això va fer bondat i va viure a la presó 51 anys, un rècord absolut per l’Estat de Nova York. Va morir en Març de 2016, cosa que Fou publicada al NYTimes i a molts altres diaris.

Denúncia d’un home amb consciència

Suposo que a Catalunya hom deu poder veure la sèrie televisiva Blue Bloods on surt el Police Commissioner de Nova York (cap de policia) que a vegades es molesta quan reconeix coses que no li semblen bé. Això va passar en 1964 després de la mort de Kitti Genovese. El cap de la policia de NY, molt indignat, va passar la llista de veïns interrogats que van admetre haver sentit els crits sense fer res a un periodista prominent del NYTimes, que ho va publicar a la primera pàgina, afirmant que 38 ciutadans havien negat assistència a una jove que estava essent assassinada. La indignació, l’escàndol i l’horror es van escampar per tota la nació. Al final sociòlegs i psicologistes ho van discutir. La reacció d’un grup (dit bystander effect o també Kitti Genovese syndrome a Amèrica) fou l’actitud del públic que calia esperar, pensant que un altre dels que ho veien ja hauria d’intervenir i no indicava manca de solidaritat. És un mecanisme social que persisteix i no pot ser evitat fàcilment. Potser algun lector hi pensarà i ho farà millor, si el cas se li presenta.

Per cert, el NYT va haver de rectificar una mica. Van ser algunes menys de 38 les  persones indiferents que havien ignorat els crits agonitzants de la Kitti durant mitja hora. Dues van de fet trucar la policia, que va respondre que devia ser una de les baralles familiars freqüents i que no se’n preocupessin.

Joan Gil

No hi ha resposta