Els EUA són diferents

Els relats històrics com el que és presentat aquí poden ser interessants i fins i tot divertits i sovint hi apareixen participants inesperats, sobretot al segle XV, temps inicial de la Renaixença.  Vet aquí quė feia el nou rei de la Casa castellaníssima dels membres de la casa  governant dels nous Trastàmara i dintre de quin conflicte s’hi trobava el Rei de la corona d’Aragó. En Joan II havia nascut com molts altres recents Trastàmares a Medina de Campo. El seu germà gran, Alfons V el Magnànim havia estat coronat rei però tenia una ambició curiosa i va informar a tothom que havia decidit marxar a Itàlia per sempre més i que nomenava regent el seu germà Joan. Va pujar a un veixell i va marxar sense tornar mai. Els Trastàmares, els nous reis, eren ambiciosos. En Joan havia estat casat i tingut fills amb la Reina Blanca de Navarra, un d’ells el Príncep de Viana, Carles. Quan Blanca es va morir va deixar la corona al seu vidu i també a Carles de Viana, també fill de la reina moribunda  amb el marit Joan i aquí va començar el drama perquè el Rei Joan i la seva nova muller, la Reina Juana Enríquez ja tenien nous fills, entre ells el preciós boi Fernandito. Important? Sí, sabent que aquesta criatura entraria als llibres amb el nom de Ferran el Catòlic, que tota Europa coneixeria. I el Rei volia que aquest nen petit i no pas el Príncep de Viana, havia d’esdevenir (de moment) Rei d’Aragó, de Navarra i Comte de Barcelona, cosa que el rei absolutament volia enlloc del seu primer fill Carles de Viana. I personalment per a ell mateix què desitjava Joan II?  Volia també ser rei de Castella, a més de preservar la Corona d’Aragó, cosa que només el seu fillet Fernando  atansaria molts anys després del seu matrimoni amb Isabel de Castella.

El metge jueu de Lleida que ho va resoldre tot.

En Joan II estava desesperat per la seva ceguera per les cataractes pràcticament final que cap metge sabia com tractar. Després d’informar-se tant com va poder, li van dir que hi havia un metge jueu a Lleida que sabia com tractar la seguesa. La tècnica que havia après sigui dels llibres o un altre metge havia estat introduïda per un metge persa a un llibre de medicina antic però molt important. La tècnica desesperada semblava una bogeria. Calia introduir una eina o ganivet al nas i usar-lo tallant la barrera cap a l’ull des de l’interior del nas, mirant d’entrar al bloc ocular i treient  fora les lents oculars cegues que impedien la visió. Això era tot.

El metge se les sabia totes però li feia una por terrible fer una operació tan perillosa amb el rei  o sigui que va voler agrair la visita però sense fer res. Ah, no, no. Ningú diu que no al rei. Ell li donaria monedes d’or per la feina, però tot seguit a treballar. El metge va veure que no hi havia res a fer, va acceptar i posar-se en contacte amb un rabí local per fer les pregàries i estudis de les dates i festivitats millors i va triar un dia. L’operació fou practicada a un sol ull i el rei es va recuperar immediatament saltant d’alegria. El metge va rebre l’or promès advertint al Rei que no operaria en cap cas al segon ull, tant si el malalt ho volia com si no, i es va tornar a Lleida. Poc temps després, com era d’esperar, va rebre l’ordre de tornar immediatament i operar el segon ull. Com no podia ignorar una ordre tan clara i li oferien més diners, va acceptar. Increïble com algú pot trobar, la segona operació fou igualment exitosa. Joan II estava boig d’alegria i va tornar a dirigir els seus exèrcit i estudiar els seus plànols.

La mort del Príncep de Viana i la bona sort del seu pare, el Rei

EN Carles de Viana, primer fill de Joan II i la seva primera dona Blanca era un home poc competent o llest que va atiar i conduir malament guerres contra el seu pare sobretot a Navarra perquè no volia ser substituīt com a rei pel seu petit germà l’infant Fernando. Va haver de fugir a molts llocs i al final va decidir anar a Nàpols, Itália a visitar el seu oncle Alfons, encara rei legítim de la Corona d’Aragó que aviat es va morir deixant-ho tot a un altre fill  que tambė tenia a Nàpols. En Carles se’n va tornar anar i va acabar a Barcelona no obstant les idees de violència política. El seu pare Juan II el va tornar a enxampar i emprissonar a Saragossa fins que els Catalans el van tornar a convėncer. El Príncep as va retirar, però després de tot el que havia passat la  població barcelonina estava disposada a saludar-lo entusiàsticament com a príncep hereu, a qui voldrien veure de rei.  No seria així. El Príncep Carles de Viana, probable hereu legítim del tron, paseguit i maleït pel seu pare el Rei, va morir bastant sobtadament a Barcelona d’una malaltia pulmonar sobtada (no pas assassinat com deien alguns). El dolor a la ciutat fou extraordinari. El seu taüt fou dut a la gran sala medieval que s’obre a la plaça del rei, i estava envoltat de cavallers i guerrers, fins i tot amb cavalls i genets armats, com si estiguessin encara a l’Edat Mitja.

La guerra s’acostava, amb topades i insults freqüents. Ni la Reina Juana Enríquez ni el petit Fernando podien evitar-ho. Havien arribat a Barcelona per residir-hi perquè la Generalitat exigia que el Rei o un familiar seu havia de residir sempre a Barcelona. El dia de l’arribada, no estava gens clar que les portes de la muralla estiguessin  obertes i es van haver de refugiar a un monestir que hi havia al carrer Valldoncella, en aquells temps encara fora de les muralles. A l’interior de Barcelona gent mig boja havien determinat que en Carles era un sant que havia pujat al cel i  atorgava miracles. Es pensaven que a Roma estaven a punt de canonitzar-lo. Tant anant pel carrer com  envolvant el sarcòfeg  a la catedral havien robat del mort robes i coses de  de tela com si fossin relíquies i quan la Reina Juana va arribar amb el nen Fernando de 9 anys, es va negar a oferir cap mena de veneració o respecte al sarcòfeg de Sant Carles.

La situació al govern de la Generalitat i el nom de partits i demandes, detencions i execucions estava conduïnt a un final bèl·lic molt dolent.  Hi participaven tots els partits i tendències, hi havia por d’assassinats. Sembla que el primer dia de la guerra la Reina el va passar a la ciutat però al segon va fugir cap a Girona a esperar la primera embestida de l’exèrcit de la Generalitat. Obrint la guerra un exèrcit de la Generalitat va assetjar el fort prop de Catedral que tenia dues muralles però no van poder passar de la primera. La Reina buscava desesperada el seu fillet Fernando. El va trobar a l‘exterior mirant-s‘ho tot amb gran interès. El seu destí era guanyar una guerra contra Portugal per fer Reina la Isabel, conquerir Granada, descobrir Amèrica, guanyar petites guerres a Itàlia i ai las, l‘expulsió dels Jueus.

Potser s’interessa algun lector pel català com parlaven en algun moment de conciliació el Príncep de Viana i son Pare el Rei?  Vet aquí:  “Senyor, perdonaume, que jo vul esmenar e esser fill obedient”
“Si tum fas fetes de fill, you fare fets de bon pare” La guerra que acabaria causant l’ensorrament de Catalunya com a potência política i comercial havia començat.

Joan Gil

Tags: FErran el Catòlic, Generalitat, Guerra Civil 1462, JOan II Rei d’Aragó, Reina Joana

QUI ERA HUGO CHÀVEZ. Contrast amb el seu successor

Un dia memorable per Veneçuela: aquell 5 de Març de 2004 el militar Hugo Chávez va jurar finalment el càrrec de President. Tota  l’esquerra sudamericana va alborar un nou futur. Aquest home fou un polític molt notable que havia estudiat amb horror el destí dels  veneçolans pobres entre els quals havia sortit. Chàvez era un militar de carrera molt interessat en el joc d’escacs i el passat històric del seu pais, protagonitzat per l’heroi de la lluita per la llibertat contra Espanya, Simón Bolívar,  del qual es conservava l’espasa i altres records. Arribaria en Chávez a afegir el now missatge  “República Bolivariana”? Doncs sí. El seu Vice-President, el successor anomenat Nicolàs Maduro fent el contrari que després de la mort el  substituiria, ho va fer gairebé tot malament, fins arribar a esdevenir un dictador cruel, corrupte i criminal.  No obstant en el moment de la mort en Chávez el va nomenar successor seu (potser l’error més gran que va cometre).

Per tota la seva vida, en Chàvez va saber destacar a tot arreu i va arribar com a militar de grau mitjà a l’extrem d’organitzar una sublevació per replaçar l’ordre existent en 1994. Va fallar i Chávez fou empresonat fins 1998 quan va sortir de la presó a continuar la lluita per la pròxima presidència i la realització dels seus somnis. L’èxit s’acostava malgrat l’empresonament. Va aconseguir fer un Referèndum Presidencial en 2004.

El gran moment de Chávez en un breu time d’enorme prosperitat gràcies al petroli fou la designació d’obres i organitzacions al Nord del Pais al llarg de la costa, on la població estava patint gran pobresa i discriminació a diferència dels residents de Caracas que s’ho passaven molt millor. Cal dir que mentre van durar, les obres del Nord van ser un èxit magnífic, i la població va acabar adorant Chávez i el seu socialsme. Com sap tothom, molts pocs èxits duren per sempre i Chàvez va patir al final de la seva vida una crisi econòmica greu que va aturar en sec moltes coses…fins la seva malaltia i mort (quan tot va empitjorar).  Chàvez s’havia fet molt amic d’en Fidel Castro i a Cuba, que visitava sovint i on el drama de la seva mort va començar amb un tumor abdominal mai ben identificat, probablement del colon. Fou operat a Cuba, va rebre quimoteràpia i es va declarar falsament guarit per poc temps, morint probablement aviat a Caracas (hi ha qui creu que fou Havana) el 5 de Març  de 2013, aniverstari de la seva presa de poder i només a l’edat de 58 anys. Una empleada de la seva oficina l’havia trobat plorant desconsoladament damunt la seva taula. Li va explicar “M’estic morint tan aviat i no tinc cap successor preparat a substitur-me”. En Chàvez ho entenia tot i en això tenia moltíssima raó.

Una cosa molt notable era la filosofia de govern de Chàvez. Un dia le havien preguntat en públic si ell era socialista o comunista “Res dels dos” responguè. A ell,no l’interessaven llibres ni teories. Tot el que volia era ajudar a la gent que ho necessitava tan bé com es pogués i prou. No obstant, seguia un nombre de principis importants, sobretot contra el neoliberalisme una teoria de la dreta que sembla afavorir la llibertat individual però accepting també el poder del govern d’intervenir. En canvi, Chàvez acceptava obstant el control governamental dels recursos fonamentals com ara el petroli al seu país. També condemnava pràcticament tota la conducta econòmica dels EUA i en canvi semblava acceptar la propietat mixta del govern i inversors. Ell condemnava  fortament la pivatització d’empreses d’interès públic, tant com la desregularització dels mercats i sobretot qualsevol forma d’individualisme que per ell era la font de la pobresa i la injustícia. Així it tot, hom troba una certa complexitat amb contradictions que deixa, com queda dit, una barreja ideològica dintre del neoliberalisme. En Chàvez volia construir una economia nova i complexa, alternativa, basada en democràcia participant, cooperació Sud-Americana i més intervenció del Govern. També cal nomenar molt favorablement “missions” per proveir atenció sanitària, menjar i educació a tothom. Tot plegat, una barreja molt gran i complexa amb continguts molt diferents sortits de la boca d’un home molt autoritari. No obstant, ell va aconseguir una certa unficació d’ideologia i solidaritat llatino-americana. S’hi podria escriure un llibre molt llarg.

Sobre NICOLÀS MADURO. Un successor molt dolent.

És probablement un home més complicat que admirable. Va començar la seva vida com conductor d’autobús i líder unionista pujant aviat a càrrercs  polítics com ara Ambaixador, Ministre d’Afers Estrangers, president de l’Assemblea Nacional, Vice-President, President i actualmeng resident d’una presó americana a Brooklyn. Fou en Chàvez qui el va fer entrar en la recta final, potser veient-lo en el camí d’un alumne prometedor que li feia promeses, una equivocació greu.

En Maduro va pujar al poder enmig d’una crisi econòmica feta més greu pel bloqueig nord-americà, cada dia més dur, que Maduro apart del suport cubà no tenia gairebé res per combatre. El seu poble patia molt i el govern no podia fer gran cosa. Hi va haver una crisi horrible que va enfortir molt els seus enemics que a més amb el sistema de Chàvez permetien aconseguir sempre la majoria parlamentària i podien molestar però no destituir  al President. Així passarien anys. En Maduro era vist com un dictador cruel i perillòs, sempre envoltat per una guàrdia de seguretat cubana de franc, que ell pagava pels militars com pels mestres cubans amb petroli gratis. Què faran ara els cubans? Finalment, comptant que la  primera elecció de Maduro fou legítima però ni la segona ni la tercera, que eren estafes molt grolleres i transparents.

Hi ha la qüestió de si dirigia o no, com sempre deia Donald Trump, les organitzacions criminals de droguistes que repartirien cocaïna als americans. Cal afegir que la cocaïna ha perdut sens dubte popularitatal EUA. A molts ens sembla que la participació de Maduro en aquest negoci seria més que probable, però que sembla que el govern americà exagera el paper de la cocaïna i la mortalitat atribuïdaa la  participació de Maduro. Ja se les arreglaran quan els advocats comencin a parlar en públic durant el procés de Maduro malgrat la falta d’interés. El President americà actual havia ofert en cartells 25 milions de dòlars a qui donés informació sobre com detenir a Maduro. La detenció de la muller pels militars americans que havien entrat després de matar a trets uns 40 militars cubans de guàrdia a l’exterior del dormitori sembla exagerada. Ja s’ho faran. És transparent que els EUA han  violat lleis internacionals, però pel Sr Maduro poca gent s’interessarà.

========================================

PS. Considereu si us plau que vull afegir una cosa que no té absolutament res a veure amb Veneçuela sinó només amb la República Dominicana, governada per molts anys per un ex-militar corrupte i sense escrúpuls anomenat Rafael Leónidas Trujillo who ruled el país from 1930 until 1961. La capital es feia dir “Ciudad Trujillo” en lloc de Santo Domingo com ara i sempre s’ha dit. En Trujillo, un home força competent en negocis, els va estendre per tota la  RD, fins l’extrem d’esdevenir quasi propietary de tot. Va visitar el seu col·lega Francisco Franco i fins i tot Barcelona on tenia atracat un petit veixell de guerra de propietat seva i li van regalar un cotxe de la Hispano Suiza fet al barri de Sant Andreu. I com va acabar? L ’home, ja vellet, mantenia pel seu esbarjo una casa de nenes jovenetes que anava a visitar secretament a les afores de la “Ciudad Trujillo” molts vespres sense escorta. Un vespre, la CIA, farta de les queixes contra aquest home arribades sota la pressió de governants i funcionaris estrangers, va reunir un equip de quatre tiradors experts al voltant de la carretera on esperaven el retorn del senyor Trujilllo amb un sol xòfer. Així va morir. Darrera  pregunta: qui i com va trobar el cadàver?  Tota la policia i exèrcit van trigar més d’un dia. On estava?  El van trobar: cobert, sota  una pila d’escombreries. Una cita final sovint repetida per Trujillo? Li sabia greu ser poc important al món per haver nascut a un país tan insignificant com the República Dominicana. Si ell fos un Nord-Americà, seria molt més important.

Joan Gil

Tags: Esquerra Americana, Hugo Chavez, Nicolàs Maduro, Relacions amb Cuba

A la darrera fi de setmana molts vam quedar indignats i fins i tot aterroritzats veient com un grup de 21 jueus havia estat mort i alguns més ferits per trets disparats contra un poble que estava celebrant a una platja el primer dia del Hannukah, una festa abans poc celebrada pel Jueus que hi van veure fa anys la conveniència de tenir una festa prop de les festes Cristianes de Nadal perquè tothom tingués una bona ocasió de celebrar. Resulta que el pare i el fill que van tirar havien passat recentment un mes a un camp d’entrenament d’un dels grups musulmans més agressius i antioccidentals, probablement Islamic State, a una illa Filipina on hi ha territoris musulmans, i d’allí havia sortit la monstruositat. Ningú dubta en anomenar el cas Antisemisme i persones amb memòria igualment recordaran casos similars com identifiable, tirotejos i focs dintre una sinagoga (els Jueus en diuen Temples), assassinats o altres atacs a Jueus pel carrer que sovint poden ser identificats pels vestits, i moltes altres coses. Tot això foren exemples indiscutibles d’Antisemisme, conegut i establert des de fa no anys sinó segles.A
Cal no obstant parlar d’altres casos que no ho són. Una cosa ha de quedar prèviament ben clara: el cervell humà conté tries i inclinacions poc dominades pel nostre seny, però….. Cap humà en té la culpa ni en pot fer canviar res per acte de voluntat si no li agraden els Jueus, els espanyols, els catalans, els negres, els xinesos, els indis o qui sigui perquè són coses que es fiquen dintre el cap i el subjecte no pot eliminar fácilmentperò peròbtothom hde saber que expresar odi o hostilitat o encara menys actuar contra qualsevol membre d’aquests grups és intolerable, i contrari a la justícia, la llei i el dret que tots tenim a viure en pau i llibertat. Un home ha de saber com controlar les seves obsessions, que no interessen a ningú i no té cap dret de presentar-les o propagar-les a altres
Si aquests prejudicis van nèixer a un cervell, allí s’han de quedar i ningú té el dret de fer-ne res a l’exterior.No seria doncs fàcil confondre realització amb l’Antisemitisme, que representa acceptació d’una cosa il.lícita i intolerable que homes de seny ha de saber reprimir inclinacions intolerables,comparables als pecats dels que parla sempre l’Església catòlica
Depèn de com s’usa el mot “antisemita”. oPer exemple, el govern americà l’utilitza contra les universitats i estudiants que s’oposen com molts molts organismes internacionals als atacs de l’aviació israeliana contra llars, homes,dones i nens de Gaza, ara ja destruïdes, cases i àrees del Líban, igual amb Síria, com també permetre als colons civils la destrossa més cruel i barbàricay del West Bank i l’assassinat i empresonament de víctimes.
No obstant tot això certs organismes Jueus als Estats Units (no pas tots jueus) i molts polítics elegits gràcies als diners de l’AIPAC han imposat que tots els adversaris dels bombardements de Gaza i altres territoris siguin declarats i tractats com Antisemites i negat cap mena d’ajuts. I cap crítica s’ha sentit d’aquest costat. I moltes Universitats i molts estudiants hi han hagut de patir.
La guerra que estem veient és una dirigida per un Primer Ministre corrupte,triat per un parlament dominat per un grup molt extremista d’extrema dreta, a les ordres d’un home sota judgement civil per tres actes de corrupció, que no pot abandonar el càrrec de Primer Ministre perquè això permetria als seus adversaris detenir-lo.

Joan Gil
Afegit 23 Desembre
Recent investigacions policials a Australia tant per agències australianes com britàniques semblen indicar una relació entre els darrers crims i incidents greus previs a Birmingham (England) i París i aquesta nova tragèdia . Hi hauria doncs una agència central dirigint-ho tot? Sembla que la policia ha pogut aturar un nou ultratge a Birmingham.

Fa una setmana, l’equip “Commanders” de la capital dels Estats Units es va presentar a Madrid a fer una exhibició (de futbol dolent i perdedor contra un equip tan modest com Miami). Cal recordar que als EUA la paraula “football” es refereix exclusivament al futbol com fan equips com ara els Commanders, mentre que el nostre futbol es diu “soccer” tret de l’Anglès. Aquest football consisteix en veure com un equip amb jugadors vestits com si anessin a la lluna aconsegeix prendre la pilota a l’adversari utilitzant col·lectivament l’equip, les mans, les tirades per terra, les piles de jugadors. Utilitzen un baló en forma de meló inflat amb aire i poden jugar amb les mans, els peus, el cap o tot el cos (hi ha regles). Guanya qui aconsigueix ficar la pilota més sovint darrere la línia terminal de l’altre. Si l’equip que acaba de llençar la pilota la perd a un adversari, aquest té el dret d’atacar enlloc de l’equip perdedor i esdevé atacant, que és exactament allò que passa sempre als Commanders i per això perden tots els partits. Aconseguir-ho dona 6 punts però si un xut additional entra a la “porteria” és un punt extra i l’acció és un “touchdown” Per un xut sense touchdown dirigit a la “porteria” es guanyen 3 punts. El partit dura molta estona degut als aturs després de les topades freqüents de molts jugadors. Aquest futbol ha esdevingut el primer esport dels EUA, relegant el béisbol a segona plaça. I el bàsquet a tercera.

I qui són els Commanders (“Comandants” en Català)? Esportivament, fins ara no són gran cosa, perquè deixen caure a terra en mans de l’elenemic moltes pilotes que haurien hagut de ser seves. A Madid fou la 5na vegada consecutiva on rebien per haver perdut massa pilotes. Van tornar als EUA amb 5 derrotes per recollir aviat a casa la sisena (i potser avui la setena, qui sap). Ui, si el Barça fes el mateix!

La qüestió del nom potser és interessant, perquè és nou. Abans es deien “Red Skins”, Pels Rojes de Washington, que va durar molts anys ignorant les protestes de tots els indígenes locals i allunyats, que trovaven el nom insultant i ofensiu. Després de moltes protestes i articles de diari, un nou propietari va accedir a obrir el tema parlant amb tothom. Va acceptar al final el nom Commanders, Comandants en català, potser perquè agradava als molts militars que tenim aquí. El nom ha estat ben triat i molt acceptat. Sembla que els indis han quedat satisfets. L’equip segueix jugant a un estadi petit i dolent a un suburbi de Washington, ja a l’estat veí de Maryland (on aquest veí jambé resideix) Estan a punt que construir un nou estadi ja dintre del Districte de Washington, que trigarà 3-4 anys. En Donald Trump ja ha anunciat que l’estadi s’anomenarà “Estadi Donald J Trump”. Potser caldria recordar que l’estat veí de Virgínia va intentar desesperadament rebre i construir el nou estadi. Fins i tot va arribar al límit de prometre una nova línia del metro de Washington que hauria arribat fins la porta del no estadi! Cal recordar que els equips juguen sota la direcció d’una assemblea de propietaris que poden manar com vulguin i no estan sujectes a cap autoritat superior o política. Hi ha guanyador amb copa cada temporada (el “Superbowl”) però no hi ha descensos perquè l’organització està tancada. çSovint els equips són propietat individual d’algun senyor molt ric.

PERSONALMENT aquest joc no m’ha agradat mai. El meu problema pitjor és que és violent i demana topades individuals i aggressions que poden ser greus, i ho són. Prefereixo sempre el “baseball”, béisbol, d’origen local, sense joc violent o només molt rarement un jugador és ferit per una pilota. Però molts juguen amb un casc molt bo.

Joan Gil

Tags: American Football, commanders, Washington DC

Ara fa més de dos anys un mal dia el President Biden, ja coneixedor de la invasió Russa a Ucraïna va performar molt enrabiat per a tots els videovidents comercials una verdadera dansa del terror, maleïnt al Presiden Putin i amanaçant-lo amb greus sancions i càstics tant a ell Putin, com al seu Estat i conciutadans, anunciant la derrota total i inevitable de Rússia. El que seguir fou més inesperat i inevitable. Putin de fet va manar la invasió pel seu exèrcit de tota Ukraïna, que ell veia com una simple regió de l’Estat Rus. Va acabar no obstant amb  la quasi total desfeta i humiliant quasi fugida de l’exèrcit Rus, possiblement degut a l’entrenament intensiu per mesos amb ús de  coets oferit per la OTAN que els Russos semblen haver menystingut, però estaven a punt d’aprendre. La pròxima etapa fou el lliurement de grans quantitats de coets de la més alta qualitat lliurats tant per Ukraïna  al el seu exèrcit ja entrenat lo bé per’exèrcit nord-americà de Biden com pels països i diners de la NATO.

La informació prèvia que va precedir al desastre tan horrible que s’acostava, causat per la topada de Rússia amb Ukraïna considerada com una vulgar dependència Russa, sublevada amb ajut de l’OTAN i els EU, en gran part en mans del nou President Volodymyr Zelensky, un Ukraïnés de religió jueva però poc interessat, de parla Russa com tota la família i ben introduït al món dels negocis i afers finacials addicionals, com tots els homes poderosos. Era un petit actor, productor i a vegades director de teatre i cinema, molt popular a Rússia gràcies a les pel·lícules exitoses que havia fet, naturalment en Rus, i que sovint anava de vacances com altra gent a la península de Crimea.  Zelinsky era un home obert i amistós que es pensava que parlant  sempre es resolvien tots els conflicts, que ell es trobaria  amb Putin i tot s’arreglaria. Sí que en va tenir l’oportunitat abans de la invasió, però Putin ni tan sols va  discutir res amb Zelensky sinó que, molt molest, li va retreure que Ucraïna era territori rus i que les. proves documentals eren més que suficients. I que els seus escrits ja publicaven les proves! Putin no va discutir res, i Zelynsky, ja esverat, va tornar a casa.La tragèdia tan gran que seguiria va costar la vida o l’exili a milions d’éssers humans, homes, dones i nens, que van haver de patir fred i privacions i temor a seva extinció.  És evident que molts o tot els lectors  faran responsable de tot a Putin. I sens dubte ell fou el responsable màxim. Però quin paper va jugar l‘OTAN en aquesta història? Ells es van passant prop de tres anys regalant i finançant nous i més mortal coets de llargària cada dia més llarga i més destructius  a l’exèrcit  de Zelensky que els esperava tots i sempre buscava diners per comprar-ne més… i seguir causant la mort de gent innocent.

El President TRUMP digué ahir en públic que cada dia unes 400-500 persones de cada bàndol moren a les trinxeres. Sembla exagerat com moltes altres coses que diu però criden l‘atenció. Perquè passa aquesta atrocitat? Es pensava la gent que de debò moririen defensant l’honor, la llibertat i la indepència del seu país?. Es pensava quelcom que era possible guanyar la guerra a Rússia? Parlaven la  gent de l’OTAN les different possibilitats, potser fins i tot una reconciliació? No, només parlen d’obtenir més diners per comprar o finançar  nous  coets· I van començar a exigir de cada país pagaments superiors. I la seva gent, sens dubte triada o aprovada pels EUA, guanyave accès a les millons emissions de TV per presentar discussions al públic, però només sobre els coets antirussos tan bons que tenien.més diners per reforçar totes les  l’inies de defensa i les despesase individuals tant si ei recipient volia com si no. És potser una nova forma de democracia? Seran la guerra i les lluites entre nacions el futur de la humanitat?Cal fomentar encara més la producció d’armes cada dia més perilloses? Com sortirien d’aquestes competicions els nord-americans, xinesos i russos? Diuen que aquestes potències disposen d’arnes teledirigides capaces de destruir d’un sol cop grans ciutats.

Joan Gil

Tags: Guerra d’Ukraïna, NATO, Pres. zelinsky, Putin

Abans de començar, allò que segueix no té res a veure amb Catalunya o l’Estat perquè fa molts anys que  no hi visc i les coses a vegades poden ser diferents. El tema de la lluita entre el sector riquíssm i el des pobres ja ha estat tractat i discutit per revistes i polítics. Considereu sisplau la feina dels líders progressistes com sobretot  als EUA Alexandria Osorio-Cortez (1989) , representant de Queens a la Cambra Federal Baixa i  el seu amic Senador per Vermont Bernie Sanders (1941), que van per Amèrica fent discursos molt progressivs a sales que esgoten les entrades. Vist com estan les coses la inclinació del moviment no és seguir cap Partit (els Demòcrates estan destroçats amb poques esperances i els Republicans han esdevingut titelles de Trump)  sinò tractar d’analitzar com semblen estar pel món, sobre tot als meus EUA, les relacions entre el gran capital, cada dia més fort i poderós, i la classe obrera, que no té els mitjans de viure, com ells voldrien amb dona i fills, amb el menjar que els agradés, el pagament assequible del lloguer d’una  residència escaient, dret a vacances i viatges, una bona escola pels nens, protecció en cas de malaltia, retirament garantit, sovint un mitjà de transport com potser un  automòbil. Si hom fa una una enquesta, quants respondrien favorablement a totes questes condicions de vida? I quants han trobat un partit liberal que ho ofereixi de forma credible? Tots es limiten a dir que la situació econòmica millorarà o soprenentment que ja està millorant, que és veritat només pels més rics. La veritat és que el món demòcrata nord-america està dividit entre rics i pobres, amb els rics al poder i els més pobres pating amb poques esperances i augmentant en nombre. El problema ja ha s’ha discutit en diverses formes entre els polítics i pensadors del país. Hom voldria. saber què fer, sense violència, per arreglar-ho. Ho tolerarà el món dels oligarques?

Als Estats Units i a algun altre país dotzenes de Caps d’Empresa cobren milions de $ o € (des de 1 fins arribant a més de $20 per la seva feina) És això just i acceptable? Per descomptat el Director d’una empresa exitosa té dret a cobrar un sou mol més alt que el dels treballadors, però és que no hi ha límits raonables o regles? Quan jo era petit vaig sentir a la ràdio un directiu d’una cooperativa vantant-se que al negoci, ningú cobrava més de 12 vegades el mínim. Molts trobem que això s’hauria d’estudiar i regular, i que sense aquest esforç la pau social i el liberalisme estan en greu perill. No pot continuar per sempre. Sortirà al món liberal algú capaç d’intentar una solució? Hi ha molta gent i no sols els petits grups socialistes que queden que se n’ha adonat, però contronten  una realitat inexorable (apart de la resistència dels poderosos): la classe obrera tria preferentment partits d’extrema dreta abans dels democràtics d’esquerra. Proba contundent: l’Alemanya Nazi de Hitler. Aquest futur dictador havia observat de jove el  poble que volia dominar i entès bé els desitjos multitudinaris d’una vida millor i un entusiasme  patriòtic que faltava amb enemics interns ben definits (jueus i socialistes) que caldria eliminar. La vida que el nou règim va oferir fou meravellosa: millores en tot, gran centres de vacances al país, sobretot a les platges—sempre amb vigilància política-, un veixell enorme que portava turistes treballadors de vacances per tota Europa, un auto, el VW promès (però no lliurat) a tothom. I quan Hitler va declarar la guerra, una fe ben apresa a l’escola per la pàtria i superoritat alemanya. Els obrers alemanys del temps van guanyar moltíssim… fins ser destruïts al final del règim. El liberalisme democràtic amb el seu model econòmic frou introduït amb gran èxit pels EUA. Va resultar que el model polític feixista de dictador suprem únic i obediència total acabava malament.

L’altre dia vaig veure un programa molt intessant a la Televisió Pública Nordamericana, una companyia de tele lliure impossible de dominar. Transmitien un extraordinari documental llarg i complexe del feixisme alemany anual el del passat (ja descogut gairebé en tot excepte potser en el seu antisemitisme criminal) comparat amb els grups i partits feixistes emergint en l’actualitat. Feia por mirar-s’ho sense sentir horror. Després van passar a enseyar i discutir la l’AfD (Aliança per Alemanya), el partit feixista alemany, que sembla imparable i molt amenaçador. Sembla mentida com parlaven i en quin entusiasme (o por) eren rebuts. Tenen dues figures importants, un home que fou perseguit pel Govern per parlar massa fort del nazisme i una dona que és la candidata acrtual a Primera Ministra Federal i m’estalvio intencionalment els noms. Un, no obstant vull repetir: Elon Musk, el trilionai. Es va dirigir a una sessió important per televisió i oh sorpresa! Aquest senyor parla sense llegir en alemany  ingairebé de forma perfecte un text llerg llargs en llenguatge clarament favorable a l’AfD. Tindran diners.

El reportatge va acabar amb una revisió terroritzant dels grups neofeixistes europeus, des d’Italia i Hongria a Suècia. Amics, penseu-vos-ho bé abans de votar.

Joan Gil

Tags: A Osorio-Cortez, DEMOCRÀ++, Democracia, General, Liberalisme, Lluita de classes

El President Trump és un home de gran intel·ligència personal, de 79 anys, molt ric,  identificat amb la dreta més radical, amb molts ideals i aggessiva i perillosa actitud envers els seus enemics recogenuguts, víctima d’una autoestima i menysteniment del proïsme i d’altres països i governs (els no -adulatoris), amb prioritat per la gòria personal i l’autoestima. . Però té una virtut: no obstant el seu militarisme, és sovint enemic de les guerres, sobretot en el seu estil. Havia reunit al seu voltant empleats creients que li preparen discursos i punts de vista de considerable qualitat sobre el tema.

Veiem les guerres existents: A Ucraïna intenta fer de mediador amb tots dos partits, seguint armant Ucraïna amb coets poderosíssims que fan mal a Rússia amb gran satisfacció de la OTAN, que no disposa de moltes d’aquestes armes tan terribles Segueix exigint des de fa mesos que Putin ha de suspendre els atacs i unir-se en això amb Zelinsky que sembla a vegades convençut a les negociacions de pau am Rússia però. no pas Putin, que està patint molt amb els fracassos moderats comparats amb certs èxits dels altres. Rússia era la segona potència mundial,  i ara ja és molt poca cosa, caient per sota de la Xina. L´ OTAN se’n al·legra molt i promot el militarisme de gran escala a tota Europa. Putin ha deixat de ser un líder europeu.

A Israel, Trump segueix a favor de continuar l’amistat eterna amb els EUA que han seguit bombardejant amb bombes i avions americans però Trump ha canviat el seu punt de vista, exigint un atur i negociacions que semblen afegir-se als seus projectes colonitzadors d‘unl centre turîstic a la costa de Gaza, amb Hotels seus, cosa que no aclareix mai.

Trump shows great respecte for  the friendly but  sovint unterdeveloped countries that receive him in his frequent tips with great parades i desfilades militars. He  pronunces long speeches, affirmant (molt improbablement) that el país visitat will make dollar investments in Amèrica i esdevenir més rica gràcies a Amèrica. S’ ha reconciliat amb la Xina, ara segona potència mundial, showiing some toleráncia amb Corea del Nord. En canvi, les seves relacions amb el Canadà són catastròfiques, però  aviat s‘arreglaran. Pel que fa a les seves intencions d‘annexionar la iila de Grienlàndia (Canadà) (que  contè fortes bases americanes) prenent-la  de Dinamarca. Els esforços continuen discretament. Li agrada molt rebre visitants estrangers.

Pel que  fa a persecucions individuals, ell ja va indicar en públic que la faria pagar a tots els enemics.  No els acusa de ser antitrumpistes sinó que els acusa de petits personals, la defensa dels quals demanarà despeses ruinoses.  Cada dia insulta atroçment a Biden  (ara malalt de càncer metastàtic de pròstata) i ha intentat buscar problemes contra Obama i altres demòcrates. Ha fet acomiadar tots els agents del FBI que van investigar.

Entre les seves iniciatives nacionals cal destacar la invasió,innecessària però imparable per tropes de la Guàrdia Nacional innecessaries per destacar els abusos imaginaris de l’autoritat local, parlant amb in indignació exagerada.            Ell ho presenta amb grandíssima indignació dirigida a les autoritats i la població. Aquests militars invasors són mal vistos com si fossin  invassors per unitats militars fora de les ordres locals sigui al Districte de Washington, Boston, Los Àngeles i més. Tots els hostils intenten anar a jutges  federals a fer-ho prohibir, generalment amb poc èxit, potser perquè molts jutges federals nomenats per tota la vida, han estat trumpistes.

Trump també ha fet saber que vol reiniciar probes nuclears „com Russia i Xina”. Sembla que realitat es referia a les bombes en cohets de gran abast que sense dubte Rússia i potser Xina han fet però per ara ningú sap de segur que aquestes bombes imparables per la seva velocitat (fins vuit vegades la velocitat del so) hagin fet explotar  verdaderes bombes atòmiques. Ja veurem.

I els pobres? Estan en perill perquè el govern vol minvar les subvencions mèdiques i tractes socials favorables que encara reben o rebien la gent d’ingressos limitats

Tot plegat què passa? A en Trump li queden 3 anys i alguns mesos i  cal pensar-se molt i anar amb peus de plom. L’he sentit  queixar-se en públic dues  vegades i ha acabat atacant en Sànchez personalment que Espanya es negui a pagar a la NATO i els soldats espanyols el 3% enlloc del 2% actual, com tots els altres països fan. Anar en compte, recomanaria aquest modest autor al Sr Sànchez.

Avui, 2 de Novembre en Trump ha donat una resposta gloriosa a una entrevistora de TV. “Presidents anteriors han accentuat i promès que no tolerarien mai cap invasió o atac de la Xina contra Taiwan i que no es toleraria mai que la illa fos capturada per la Xina. Quina resposta donaria vostè?” Aquí la clara i breu resposta Presidencial: “Esperi’s i ja veurà què passa”.

Avui, divendres 9 Novembre 2025 en una entrevista amb el Primer Ministre hungarès a moltes televisions Trump by ha tornat a queixar-se que Espanya és l’única nació que paga a OTAN només 2 enlloc de 3% com està manat. Compte!

Joan Gil

Vull disculpar-me perquè les circumstàncies em neguen accès als llibres i ortografia catalana, que normalment segueixo. Vet aquí que tot el tema em fa recordar aquell dia a mig Juny de 1977,  quan el país celebrava el segon Centenary del seu neixement i jo vaig aterrar-hi amb dona, nens i maletes i pensant que per sort acabàvem d’arribar amb visat al país més bo, ric, benvolent i desitjable de tot el món, un verdader  paradís. Què ha passat?

Vengeance

Trump havia estat perseguit i amenaçat amb crims, estafes al govern i abusos de dones. Ell,  ho va aguantar tot, advertint no obstant que la pagarien tots els jutges i advocats i polítics culpables. Ell es veia com una víctima del Departament de Justícia directamen dirigit per Joe Biden, en l’actualitat esdevingut un titella dirigit per Trump després de purgar els enemics. Va complir la seva paraula. Milers d’agents de l’FBI, la policia federal, han perdut la feina, tot per seguir ordres. Hi ha centenars litigant-se per la feina perduda i mirant de retrobar el sou. Contra els jutges ni federals ni estatals per ara Trump no pot fer res, ell es queixa només que un vulgar jutge gosi donar-ordres al seu cap suprem. Tots els membres de buffets d’advocats que havien perseguit al dictador, troben  difícil identificar bona feina.

L´arribada d´Elon Musk, home més ric del món va canviar sens dubte la natura dels funcionaris, agendes i oficines locals. Es tractava d’anar revisant una per una totes les oficines expulsant milers d’empleats, asrbitrariamentper dictats del multimilionari  o suprimint l’agència o el Departament Federal d’Educació.

Igualment amb USAED fundat per John Kennedyb per l’ajut a les víctimes de tragèdies. El Tribunal Suprem ja sembla tenir-ne prou. És que hi tres branques de govern: executiva, governamental i jurídica i per Trump es veu que ningú té dret a cridar que jutges no són ningú per negar-li drets seus.Ell es veu com un déu que té dret a tot.. Quanta gent està acomiadada? Al Districte de Colúmbia (Washington) uns 150,000 o més. Però nacionalment passen d’un milió.

Una venjança horrible? Segur, l’expulsió de la feina en un termini d’hores i prohibició de tornar-hi dels lluitadors de dretes,  al voltant de 2,000, el 6 de Gener  de 2020, fent un verdader cop d’estat digit per Trump i repressaliat amb moltes sentències judicials demanades per l’FBI. Van ser perdonats tots de cop el dia després de l’elecció de Trump. Entre ells un home que havia assassinat un policia fou perdonat després de dos anys (!!!) només. Tots el vam veure mirant dintre la càmara i jurant venjança contra el culpable del seu empresonament.

Donald Trump i Palestina

En ho haríem mirat amb curiositat perquè Trump, malgrat els seus interessos a Israel, no aguanta insults de ningú i diu que no vol cap tolerance contra criminals de Hamas i altres terroristes que no tenen dret a viure. Un cas fou el de dos estudiants universitaris ben coneguts per la seva simpatia pel poble palestí, segons el corrupte Benjamin Netanyhu que ara pretén que tots els qui ataquen el poble Palestí o a ell i el seu govern són antisemites. Això és tan intolerable com si hi hagués guerres allunyades dels  criteris humans per jutjar-les. Hi ha hagut  moltes manifestacions contra Netanyahu, el pitjor i més cruel de tots els falsos profetes. El Govern ha fet detenir centenars d’estudiants a le Universitats més importants de la Nació per ser deportats com molts milers d’immigrants il·legals. Sembla com deia recentment un professor universitari: és igual que amb la Gestapo, la forca de policia política nazi. Mentre tant en Donald Trump segueix fent viatges i pot seguir ficant-se diners a la butxaca. Lamenta molt la tragèdia contínua d’Ukraïna però no vol parlar mai de l’horror genocida de Gaza.

Joan Gil

ESTÀTUA DE LES VÌCTIMES al que queda del Haymarket

Bon Consell del Govern dels Estats Units

El que segueix es una còpia un xic modificada d’un viatge (a Chicago, 2021) que vaig fer al lloc de la tragèdia del 1 Maig  en defensa de les 8 hores (enlloc de les 12 que els obrers havien de respectar per ser pagats). Una gran manifestació de treballadors molt exitosa va tenir lloc a la ciutat de Chicago el Dissabte 1 Maig. Fou el producte de la intolerància dels cacics locals perquè  totes les agèncis federals i alguna privada ja respectaven el famós 8×3 (8 hores a la feina, 8 amb la família o esbarjo i 8 per dormir). Voldria afegir, perquè sembla que pocs ho saben, que tota la tragèdia fou patida exclusivament per anarquistes o anarcosindicalistes, si el lector prefereix, no pas socialistes que encara avui en dia. s’ho atribueixen. Un dels oradors principals que moriria a la forca, havia estat breument socialista a Texas pero ho havia abandonat. Els manifestants locals eren majoritàriament immigrants de parla alemanya. Els anarquistes són sovint acusats de coses que no van fer. A Amèrica, ells van crear els moviments obrers, les manifestacions i vagues, les cooperatives. Era un partit molt gran, sovint ben organitzat que va incloure també sens dubte gent  violenta o criminal, però cal pensar en els temps i en la violència de la patronal amb cossos de policia i agències pagades i armades subordinades. En qualsevol cas, els màrtirs del 1 Maig no havien fet res il·legal pero cinc van morir penjats i en públic.

Chicago és una gran ciutat amb una arquitectura i gratacels impressionants (en van tenir el més alt del món per molts anys) i és on el 4 de Maig de 1886 va tenir lloc, tres dies després d’una manifestació massiva molt exitosa a favor de l’horari de treball limitat a 8 hores (enlloc de les 12 que s’exigien per poder cobrar), La tragèdia gairebé tot el món la commemora el 1 de Maig… excepte els compatriotes. Als EUA la gent es refereix sempre als esdeveniments com Haymarket Riot per la Plaça del Haymarket on va tenir lloc (una mena de mercat de vegetables dels pagesos) i no és commemorat mai perquè la majoria d’Americans creuen des de la Guerra Freda que és una festa comunista. De debò? Va tenir lloc 32 anys abans de la Revolució soviètica quan Lenin era molt jovenet i el Partit Comunista ni tan sols existia. De socialistes ja n’hi havia ja un grapat als EUA pero no van tenir res a veure amb l’incident.

En qualsevol cas, la massa obrera, consistent principalment d’immigrants alemanys i d’americans, lluitava pels seus drets dintre del moviment anarco-sindicalista. Es governaven per comitès sense gaire dirigents. Un dels principals oradors fou l’alemany August Spies que tenia un petit negoci de cadires folrades. Petits negocis i propietat personal sempre eren acceptades per l’anarquisme, que lluitava només contra les fàbriques de propietaris rics amb molts treballadors. A més Spies era propietari i director del diari obrer Arbeiter Zeitung. (Recordeu que no hi havia ràdio encara). L’anarquisme era una ideologia complexa.

A aquest lloc, ara  per a nens i famílies,  va començar la tragèdia

Un dels primers llocs que un turista visita a Chicago és un parc grandiós i fantàstic situat a la vora del Llac Michigan, entre els gratacels de la ciutat i l’aigua. Allí hom troba un parc infantil que per a mi és el millor que he vist, notable entre altres coses per una diguem-ne bola o arc gegant recoberta de material reflectiu (veieu la foto) que retorna  les imatges de la gent deformades per fer riure. Famílies senceres s’hi entretenen. Un petit estany d’aigua de pocs centímetres al costat, alimentat per dos sortidors invita els nens a jugar-hi. És un dels llocs més famosos de la ciutat.

En 1886, no obstant, en aquest lloc ara tan maco hi havia la sortida de la fàbrica de maquinària agrícola McCormick on la tragèdia del 1 de Maig que commemora tot el món es va originar el dilluns 3 de Maig. La manifestació massiva del dissabte 1 de Maig havia anat molt bé amb molts participants en vaga manifestant-se pacíficament a favor de les 8 hores. A aquell dilluns següent, els dirigents van fer un míting dels vaguistes prop d’on Spies va parlar i molts participants al final van decidir pel seu compte anar a la porta del McCormick a escridassar els esquirols que sortirien, cosa perfectament legal, quan guàrdies de seguretat privats pagats per la McCormick van obrir el foc matant dos treballadors que només havien cridat contra els esquirols sense amenaçar ningú. En aquell moment les dues primeres víctimes havien caigut. Comprensiblement, la ràbia es va estendre entre els dirigents. Van convocar al pis d’un d’ells una reunió urgent per decidir com respondrien. Van pactar i intentar organitzar la que esdevindria la fatal manifestació del Haymarket al vespre. Tots els participants en aquesta “conspiració” serien detinguts dos dies després acusats de sedició per enderrocar el govern dels EUA, una proposició tan insegura com sense credibilitat que els adversaris del govern s’ havien inventat. Només volien venjar els dos morts,

Tragèdia a la plaça del Haymarket el 4 de Maig, al vespre, a les fosques i sota la pluja

Van convocar una manifestació de protesta de masses amb discursos que va tenir lloc al vespre del dimarts 4 de Maig sota la pluja. Els primers organitzadors no obstant la reputació dels anarquistes com a grans organitzadors, van crear un desastre. Van imprimir un cartell bilingüe (anglès i alemany reproduí al final) que acabava exigint que tothom es presentés armat. August Spies ho va veure i va exigir que eliminessin l’exigència d’anar armats o ell no hi participaria. No obstant tots els diaris, distribuïts per un ciclista misteriós, van publicar la invitació a la violència que Spies havia fet eliminar. No hi havia llum, plovia molt fort i els oradors van haver d’enfilar-se a un carro abandonat i trencat que van trobar a un racó El lector pot veure rodes al monument a les fotos reproduïdes. L’alcalde es va presentar seient al primer rengle per intimidar (però va marxar aviat) i un destacament de policies armats s’ho mirava tot. Al començament s’hi havien presentat uns 2,000 sindicalistes però al final degut a la pluja potser en quedaven uns 200 i tots els oradors anaven triant un llenguatge enfilant-se al carro trencat. I la tragèdia memorable va començar. El capità de la policia sense cap necessitat es va acostar al darrer orador exigint que plegués i tothom anés a casa (un recordatori provocador poc necessari perquè s’estava acabant sota una pluja forta i tot havia estat un desastre).

En aquell moment un desconegut mai identificat va llençar una petita bomba casolana encesa des d’un dels balcons, la qual va explosionar a terra matant instantàniament un policia jove que esdevindria famós i tindria una estàtua al centre del Haymarket. En aquell moment, i pràcticament a les fosques, els policies van obrir foc en la foscor i sota la pluja sense discriminació matant (amb els seus trets, sens dubte perquè pocs treballadors estaven armats) deu policies més i un nombre indeterminat de sindicalistes. Els manifestants i oradors en serien acusats. A les poques hores, les detencions de tots els dirigents anarquistes coneguts havien començat, per sedició, naturalment. La veritat és que llevat del desconegut mai identificat que va llençar la bomba des d’un balco, cap d’ells havia fet res que fos il·legal i tots els oradors havien recomanat calma i seny, perquè el moviment anava bé.

Aqui estava el Haymarket Square. Un turista buscaria en va Haymarket Square a Chicago.

El monument als màrtirs del 1 de Maig

Diu que en aquest lloc va estar el carro dels oradors

El procès contra el sis condemnats i molts altres companys fou un escàndol. Els fiscals van passar setmanes seleccionant jurats dignes de confiança, van presentar falses proves i misinterpretacions i afirmaven que si que eren traïdors que volien enderrocar el govern dels Estats Units (!).  Els acusats van trobar un advocat excel·lent que no va poder fer res. El qui no estava jutjat al començament era l’orador tan exitós de Texas, el qual creient que amb un dels seus discursos podia salvar tothom, es va presentar en mig procés, essent detingut en l’acte com un perillós criminal que també moriria a la forca. Els detinguts es van poder entretenir amb visites. El texà va fer un vaixell petit de fusta perquè la seva dona pogués fer diners venent-lo. Un altre va donar entrevistes pagades i finalment un es va suïcidar explosionant una bomba dintre la boca. Quan va arribar el dia de l’execució dels sobrevivents August Spies digué que la veu que ells silenciaven algun dia se sentiria per tot el món. Els condemnats van van entrar a la sala plena de periodistes i policies cridant un darrere l’altre “Visca l’anarquia”. El texà volia fer un discurs, pero li van obrir la trampa sota els peus immediatament. Els seus partidaris estaven concentrats al carrer darrera la paret de la sala d’execució i van respondre cantant la Marsellesa, sempre vista com un himne revolucionari.

La plaça va esdevenir  un lloc de manifestacions annuals els Primers de Maig per la dreta i la patronal amb una estàtua al centre del policia  mort per una bomba, amb música i saluts amb escopetes. Els activistes contra la guerra del Vietnam van fer saltar tres vegades anys després l’estàtua del policia. Hi havia dues vies de tramvia fent una corba per evitar l’estàtua de bronze al mig entre les vies que un tramviari va accelerar fent al tramvia sortir-se de la via, xocar i enderrocar l’ estàtua, que també fou empastifada moltes vegades sovint fins que fou enretirada i duta a l’Acadèmia de policia on diuen que encara hi és. Encara que el feixisme encara no havia introduït la figura el policia tenia el brac alçat, cosa que molestava a tothom. En canvi els deu policies i molts sindicalistes caiguts pels trets a les fosques foren oblidats i els manifestants acusats dels assassinats. Uns anys després  la ciutat de Chicago va construir una autopista urbana amb una sortida al Haymarket Square, omplint la resta de la plaça amb edificis. De la plaça només queda en l’ actualitat un des carrers laterals, on al final per reconciliar-se  l’ajuntament va pagar i situar el monument actual a les poques restes del Haymarket. (foto: manifestants enfilats al carro dels oradors) Així i tot hom pot prendre el metro i sortir de l’estació a la cantonada Desplaines-Rudolph, trobant al costat mateix de l’escala el monument. El monument fou bastit en els anys 80, pagat per la ciutat i commemora (diuen) el lloc exacte on havia estat el famós carro avariat des d’on els dirigents destinats a morir executats van parlar. Al voltant hi ha plaques commemoratives de molts visitants i una breu història objectiva del conflicte. El monument funerari pagat per un persona privada arribaria mes tard (més abaix))

Visitant el cementiri: Després de ser jutjats, penjats i enterrats, sis homes esdevenen màrtirs.

El cas fou conegut i el procés seguit a tot arreu del món, sobretot al Regne Unit, amb indignació. Un condemnat va poder suïcidar-se i quatre moririen a la forca mentre els congregats a l’exterior cantaven la Marsellesa. Alguns altres foren condemnats a presó perpetua, però foren indultats i alliberats dos anys després per un nou governador de l’Estat d’Illinois, horroritzat per la memòria de la injustícia, perquè les víctimes no havien fet res per ser castigats.

Els taüts dels executats foren conduïts en triomf al cementiri del suburbi Forest Park, que en aquell temps era alemany com la majoria dels manifestants, i foren enterrats amb discursos, música i cants en alemany i anglès. El seu advocat defensor va declarar que encara que els morts haguessin cregut que en l’evolució de la societat hi hauria un canvi revolucionari que ho milloraria tot, ells mai ni volien fer mal a ningú ni atemptar contra el govern dels EUA.

Vaig prendre un tren de la línia blava sense saber que el cementiri havia canviat de nom i em vaig passar més d’una hora caminant per un cementiri jueu. Trobant l’oficina, vaig entrar a preguntar per la tomba del 1 de Maig. La noia que em va atendre no n’havia sentit parlar mai. Per sort, una senyora gran que semblava l’administradora va sortir i em va respondre que estava a un altre cementiri i em va explicar com arribar-hi. Vaig trobar el cementiri de Forest Park (un nom canviat que s’ havia dit en aquells temps Cementiri Alemany) i cansat com estava, vaig acostar-me a l’oficina on tenien enganxada a la porta de vidre una foto en xerox molt dolenta del monument funerari als Màrtirs del 1 de Maig. Vaig entrar i preguntar a una empleada on estava allò. “Què? De què parla? No en sabem res” Això ja era massa. Li obro la porta i apunto amb el dit al  xerox amb una foto pegada a la porta. Quedo convençut que el 1 de Maig està oblidat fins i tot a Chicago.

Tomba dels 8 condemnats. Els noms estan al darrere

Reconeixement del Govern Federal

De fet el monument és tan alt que és fàcil de trobar al costat de la carretera principal del cementiri, amb un banc per seure. Representa una dona dissortadament de negre, cosa que fa molt difícil veure-li la cara, però s’està tapant els ulls per no veure la injustícia. Al darrere hi ha els noms dels cinc executats i els tres indultats, també enterrats a aquell lloc. No té res a veure, però si algú s’hi interessa, la famosa heroïna feminista Emma Goldman també hi està, enterrada a prop. I  una placa de bronze del govern federal al costat al final reconeix que els esdeveniments del Haymarket Square foren importants en la història del moviment laboral als EUA. Però el 1 de Maig segueix sense ser reconegut als EUA, per més que es una festa ben Americana commemorant una lluita per la justícia molt digna del país.

Noms dels màrtirs Plaques mostren els noms dels cinc executats i del sisè suïcidat.

Cartell Perillós

Adéu-siau

Joan Gil

No sé si ho expliquen a Catalunya, però als EUA el govern federal ha decidit que qualsevol crítica d’Israel és una forma d’antisemitisme i que els adversaris de la guerra de Gaza són terroristes associats amb Hamas i per tant intolerables al país. El govern està exigint sota amenaces de retirar els subsidis que totes les Universitats (Harvard inclòs) entre altres coses ni prohibeixen ni castiguen els antisemites. Molts estudiants estrangers han estat detinguts, han perdut la residència i estan als jutjats per evitar la deportació. El verdader antisemitisme dissortadament sí que existeix i molts l’hem vist: jueus morts a trets a una sinagoga, atacats i amenaçats per desconeguts, presentadors de TV mentint, gent que diu que l’Holocaust no va tenir lloc, discriminacions a la feina… Però preocupació i l’horror tan espantós pels bombardejos de Palestina no és cap antisemitisme, perquè la guerra es una agressió organitzada per un partit extremista d’extrema dreta què representa només una part del poble israelià, dirigida per un Primer Ministre corrupte que necessita el càrrec per evitar la presó. Molts jueus hi estan en contra tant dintre com fora d’Israel. Hom es pregunta d’on surten les arrels d’aquesta conducta, que tant costa entendre. Potser la història podria aclarir-ho, una miqueta almenys.

La Segona Captivitat Jueva

Palestina en aquella anys (uns -500 abans de Crist) estava mig sotmesa a Egipte i mig més a Nova Assíria (capital Babilonia). Hi havia sempre reis als estats vassalls i entre els jueus la meitat estava per Egipte i l’altra meitat per Babilònia. Els Egipcis no es van presentar i al final Jerusalem fou atacada i pressa per l’Emperador babiloni, que va establir un impost pensant que tot quedava arreglat i es va retirar, però va haver de tornar-hi poc temps després per acabar amb una segona revolta. Molt molest,  l’emperador Nabucadezer va destruir el primer temple de Jerusalem, va matar els fills del rei després d’empresonar el pare i va desterrar un nombre considerable de jueus (no pas tots), els que coneixien un ofici o alguna feina útil a traslladar-se a Babilònia. Aquest desterrament de l’elit va durar entre el anys -586 i el -538 (uns 70 anys) abans de Crist i es va acabar per sort quan l’Emperador i gran conqueridor Cirus II de Pèrsia va esmicolar l’Imperi Assiri prenent Babilònia. Cirus el Gran era un bon home i va permetre el retorn dels Jueus a Jerusalem, prometent a més diners per reconstruir el Temple. La marxa de la tornada es va fer en quatre columnes, encara que molts també van preferir quedar-se a Mesopotàmia (fins als nostres dies). Important fou la segona columna de tornada dirigida per un escrivà i sacerdot anomenat EZRA que esdevindria editor del Pentateuch, el llibre més llegit i conegut a tot el món. Si algú vol, pot llegir què va fer nomes arribar amb un llibre que a la meva Bíblia (tinc la versió anglesa de King James) és el capítol 8 del Llibre de Nehemias (en altres versions, potser a Catalunya, aquest llibre bíblic està unit al d’Ezra que originalment era different). Allò que va fer fou convocar tots els jueus, els locals i els retornats, construir un taulat de fusta i passar dies llegint-lo en veu alta dient que era la paraula de Déu. Havia editat i millorat les versions inicials del Pentateuch, i cap estudiós creu que cap dels 5 llibres foren escrits per ell perquè semblaven molt més antics, potser recollits de cançons o copiats en part de la literatura Assíria, com el Gigamesh. Potser algun lloc fou millorat per escrit com fan els editors en els nostres dies. Li van bastir una plataforma de fusta davant les restes del Temple destruït i durant dies va llegir tots els seus textos explicant al poble que era la verdadera paraula i la religió del Déu d’Israel i fou rebut per tots els jueus amb entusiasme. Va atribuir l’autoria a Moisès.

Com havia estat el judaisme abans de l’emigració? Una mica diferent com molts museus amb troballes a Israel demostren. Hi havia una barreja de cult al Yahve dels jueus barrejat amb alguns ídols dels veins. Curiós sobretot fou que Yahve testava acompanyat per una deessa molt popular de la fertilitat, estàtues de la qual han estat trobades  potser 200  vegades a excavacions modernes. Però Ezra no en sabia res i acabava de crear una religió monoteista molt estricta i nacionalista, que duraria entre Jueus molt observants fins als nostres dies, com els que semblen tenir dominat a Netanyahu en l’actualitat. Podria ser  que Ezra  va acabar la seva feina amb la Bíblia Antiga no a Babilònia sinó en els anys següents ja a Jerusalem. Era molta feina. Ezra està canonitzat per l’Església Catòlica.

Com veien els antics els seus déus

Sembla que la nostra espècie aparegué sobre la terra fa uns 300,000 anys però no va començar a fer via fins fa 100,000. Poc després de l’Edat de la Pedra tot el progres tècnic es va anar accelerant de forma increïble fins als nostres dies. L’edat del bronze fou quan vam aprendre a escriure amb taules de fang una mica rovellades. De fet hi ha milers de missives trobades a molts llocs arqueològics que han estat desxifrades per experts i expliquen moltes coses de la vida quotidiana. Cada poble tenia un déu o déus propis no compartits amb altres nacions els quals sempre que hi havia una guerra apareixien al front de l’exèrcit en ajuda dels seus creients. Israel tenia Yahve al qual sovint es refereix com déu d’Israel. I de cap altre lloc.

El Missatge de Sant Pau canvia moltes Coses

Sant Pau fou el verdader fundador de la fe cristiana, molt més que els apòstols. Un dels problemes que tenia era que hi havia entre els conversos grans dubtes sobre si, com manava la Bíblia, tothom tenia l’obligació d’obeir les dietes tan estrictes descrites a dos llibres del Pentateuch, el Levític i el Deuteronomi (cosa que segueix estrictament observada pels actuals jueus ultraconservadors). Aquest menjar es diu Kosher i cal  acceptar-ho sense excepcions amb qualsevol amic o company que sigui un Jueu observant. Sobre aquest problema, Pau va escriure que ell, com Sant Pere i molts deixebles originals, sí que ho havien d’observar però que els no-jueus no en tenien cap obligació, una sortida notable del text original. Però de la mà de Sant Pau van sortir diferències més grans amb la religió previa, perquè ell parlava d’un Déu únic, bondadós que estimava i protegia, que sabia perdonar i volia sempre la pau, la compassió, amor i solidaritat, que considerava tots els humans iguals i amb drets, que oferia el cel com a recompensa. (Els jueus diuen que no saben res del que passa després de la mort). Aquestes proposicions eren tan atractives i diferents de la filosofia pagana, que aviat es van estendre i foren acceptades per una gran part de la humanitat. No en sé res, però és evident que els Jueus fidels a la seva religió i l’evolució de la societat cristiana que els envoltava amb adaptacions necessàries estaven pregant a un Déu diferent i no he entès mai com els rabins moderns parlen i expliquen el problema. Però els amics de Netanyahu, convençuts que Déu mateix ha promès i donat a ells tot sols un pedaç de terra, volen ocupar-la tot sols i no sembla impossible que ho aconsegueixin. L’església cristiana va batejar l’antiga Biblia com a Antic Testament, acceptant-la pero establint un canon que definia quines coses eren d’ origen diví i quines altres eren pensaments o acudits de l’ autor. I almenys l’Església Catòlica, a diferencia dels Protestants sobretot Americans no ha demostrat mai gran interès pel Testament Antic, concentrant-se sobretot en el Nou, en particular els Evangelis. Potser Pau fou més convincent que Ezra

Bona Pasqua a Tothom

Joan Gil