Els EUA són diferents

Kamala Harris, de 59 anys d’edat, és una filla de pare negre de Jamaica, professor  universitari d’Economia a  la Universitat Stanford, (encara viu), i de mare índia, interessada en l’estudi del càncer de mamella (del que va morir) on va fer un descobriment important. Els pares, ja des de sempre molt interessats en drets humans, es van divorciar aviat i la Kamala i sa germana es van ajuntar més a la mare que no pas al pare, i van passar anys treballant al Canadà i a San Francisco al laboratori per pocs diners. Entrant al tema que seria el principal de la Convenció, aquestes tres dones pertanyien a la classe mitjana baixa i trobarien difícil millorar sa posició social, on hi ha una barrera que no deixa ni pujar ni sortir-ne fàcilment a ningú. Kamala (anomenada KH, d’aquí endavant) recordava quan vivia a San Francisco a un petit pis baix amb vistes del carrer i les butxaques buides. Va aconseguir amb beques treure un diploma d’advocada i va començar a mirar com trobar una bona feina a San Francisco. Es va trobar amb un senyor negre que fou per anys alcalde de San Francisco i era un home molt poderós i bastant ric, separat de la seva dona, que va prendre la KH sota la seva protecció. Resulta que San Francisco és una ciutat amb molts aristòcrates rics que tenen el costum de reunir-se per fer festes entre ells de tant en tant, una mica com passava als Salons descrits a les novel·les del segle XIX. La KH no era cap bellesa pero era  molt intel·ligent i simpàtica i reia sempre i fou admesa a aquestes festes on es feien amics amb diners per guanyar eleccions. Va esdevenir Fiscal de Districte (vol dir Municipal) de la Ciutat de San Francisco. Pocs anys després ja havia estat elegida Fiscal General (Ministre de Justícia) de l’estat de Califòrnia on va començar a desplegar la seva personalitat com una dona que volia la justícia i respectar la llei pero es preocupava i volia saber les raons dels acusats. (Als EUA les investigacions les fan la policia i els fiscals, de cap manera els jutges que es limiten a escoltar què  diuen el fiscal i l’advocat defensor). En aquell temps va entrar a la seva vida en Doug Emhoff, un advocat jueu divorciat amb dos fills ja grans amb qui es va casar, que, com veurem, esdevingué un des homes més  exitosos i celebrats de la Convenció. I al poc temps la HR  esdevingué Senadora Federal per California (cada estat té  exactament dos Senadors a Washington) i als dos anys d’això en Joe Biden la va triar com Vice-Presidenta. En Biden segur que tenia bones intencions, pero li va donar feines mal triades, on no es lluiria, com anar a Centre-Amèrica a convèncer fàbriques estrangeres que obrissin sucursals locals per crear feina i evitar que la gent intentés entrar il·legalment als US, o ocupar-se d’aspectes fronterers de la immigració, un tema perillós i gairebé impossible de resoldre, amb moltes baralles (i insults). Només al final, després que els Jutges Suprems haguessin decidit negar el dret de totes les dones a decidir si trien i volen fer un avortament o no, fou quan la KH, indignada, es va activar de debò. Prendre aquest dret a les dones era intolerable i l’indignava. Però això també sortirà mes abaix.

La Convenció a la ciutat de Chicago

El lector ja sap que el President Biden volia fer-se reelegir pero estava perdent contra Trump de tal manera, sobretot després d’una discussió desastrosa que els Demòcrates ja veien com un desastre sense remei. No fou fàcil, però unes poques setmanes abans de la Convenció Biden va decidir plegar renunciant a favor de la KH, enlloc de a favor dels molts candidats demòcrates forts que hi havia (pels que era massa tard, perquè haurien començat a insultar-se i barallar-se entre ells no obstant el poc temps i diners que quedaven  i haurien fet riure encara més a Donald Trump. Pero la KH, encara que s’havia presentat de candidata sense èxit feia quatre anys era un advocat i un advocat, com un metge o un escriptor, no està preparat per fer de President i de fet la KH havia comés  unes quantes pífies parlant de Política i sovint no havia sabut com respondre o s’havia equivocat.  A més. el seu paper a la Casa Blanca, probablement per culpa de Biden, no havia estat brillant de cap manera. Ai, ai, ai, deien molts. Això acabarà malament. Però no: es veu que molta gent havien infravalorat molt aquesta senyora, sempre somrient i ben educada, que tant es preocupava amb compassió de la justícia i els drets dels homes (cosa poc freqüent entre polítics).

La seva tria (com la renúncia de Biden) fou ben rebuda al país, sobretot entre les dones. Les enquestes van millorar però seguien massa prop dels resultats de Trump, que repetia cada dia que la KH no era intel·ligent ni sabia de què parlava i no estava clar que pogués millorar. Allò que la KM sí que va poder fer fou començar a recollir  donacions per la breu campanya que s’acostava: ara diuen que ha aplegat prop de 600 milions de $ (!), més de mig bilió americà,  i molt més que Trump i sense problemes judicials. Sembla que 2/3 parts dels donants han estat dones i hi havia bufetades per entrar als llocs on apareixia. Esdevingué una sensació inesperada.  Amb raó, en Trump estava cada dia mes pansit. Però el resultat no estava gens clar.

Doncs calia preparar la Convenció per tal que la KH pogués acceptar oficialment la nominació a Candidat. El que va seguir serà recordat probablement com un dels esdeveniments més únics, extraordinaris i increïbles de la política nord-americana. Hom no pot tenir cap dubte seriós que la idea va sortir del cap de la KH perquè tot el que estava a punt de passar lligava amb la seva personalitat i caràcter, però sens dubte va contractar alguns professionals que sabessin com fer-ho… sense exposar-se al ridícul i en menys d’un mes. I els va trobar. L’endemà de la quarta i final sessió de la Convenció (la coronació de KH) vaig veure a la TV com una dona de l’Ajuntament de Chicago presentava per felicitar-lo a un comitè un senyor desconegut no gaire ben vestit, sense corbata que evidentment no volia sortir a la càmera ni volia que el coneixès  ningú i es girava sempre de costat. Es va acomiadar en pocs minuts, dient que ja tornaria dintre de quatre anys. Amb el tema triat, hauria estat molt fàcil fer el ridícul, per se’n va sortir fent cridar d’alegria, fent verdaderament plorar a molta gent i sorprendre i exposar tots els problemes de la gent pobre el país, dels que pocs polítics parlen. La Convenció seria una gran festa de celebració que va escampar l’alegria i va fer recuperar l’esperança i la fe política a molta gent. I serà recordada.

Aquest palau on se celebrava la festa (perque era una festa) tot és molt gran. No sé quanta gent hi cap, però segur que hi cabien molt milers omplint totes les graderies i tota la pista coberta de cadires. Hi havia una mena d’escenari amb pantalles de TV enormes amb petits grups de cantants i músics professionals i tot havia de ser una “party”. A l’exterior es van quedar els manifestants contra la guerra de Gaza. Un orador volia entrar pero no li van permetre, l’ única cosa que molts han retret a l’organització. La KH no obstant en va parlar al final fortament com no podia ser d’ altra manera. Els invitats sortien a fer els discursos a l’escenari a vegades tots sols, a vegades introduïts per nens o famílies, algun cop acompanyats per música moderna i cantants. I ara ve la cosa més important. De què van parlar els invitats?

De com pot ser de trist i dur el món de les famílies pobres d’ ells i els seus parents estimats, de com els havia anat, com havien hagut de patir i sofert no obstant viure a un país tan ric (i amb tants bilionaris, alguns dels quals es fan pagar 15 i 25 milions de sou a l’any -l’Elon Musk 500-) . La llista era llarguíssima:

Molts recordaven la feina humil del pare i la mare per guanyar prou diners, poder viure a un habitatge decent i segur (abans molts podien comprar una casa, poder pagar el lloguer que tant pujava i no ser desnonats, fer educar els fills, poder comprar menjar malgrat la inflació, pagar les factures a cal metge, no poder comprar els medicaments receptats pel preu escandalós, no poder prendre vacances, tothom amb 2 o 3 feines diferents, dolor veient com els pares i els amics no se’n sortien i com no podien mudar-se ni gairebé pagar el cotxe que necessitaven, la impossibilitat de donar carreres als fills, els mals tractes de la policia, les mentides dels polítics, els serveis militars al servei de la seva pàtria que molts havien fet voluntàriament, la insalubritat del barri, la mort dels pares per no poder permetre’s el  tractament mèdic. I recordaven que els havien faltat  coses i ningú els va ajudar, pero com ells sí que havien ajudat a tothom que ho demanés, com era l’obligació d’homes decents. Les Assegurances eren massa cares i molts no estaven assegurats i conduïen pel carrer exposats a ser detinguts. Hi va haver casos excepcionals , sobretot l’ assumpte de la prohibició dels avortaments. A Texas ho havien prohibit tot: avortaments mai, encara que l’ embarassada estigués en perill de mort (al començament volien introduir penes de 90 anys de presó a qualsevol que hagués ajudat, metges, infermera, veí,  marit, amic. Manaven coses estúpides sense saber de què parlaven, com per exemple fer arribar pregnàncies extrauterines a terme (!!!!!!). Hi havia dones que explicaven que la prohibició les va posar en perill de mort perquè els metges texans tenien por de fer una interrupció que els podria dur a la presó i per salvar-se les malaltes van haver de fugir a altres estats. Van intentar prohibir la venda de medicaments que indueixen l’avortament. Una atenció especial la van rebre els invitats de raça negra que explicaven els detalls de les coses i abusos que havien patit i la manca d’ajut i d’escola decent pels nens, cosa que fa fer posar dempeus cridant a moltes espectadores i espectadors negres. Els Republicans volien ficar-se en els ensenyaments escolars exigint què tenien l’obligació d’ensenyar els mestres als alumnes i havien prohibit molts llibres. La manca de caritat, solidaritat i compassió causada pel fanatisme era un problema greu. (Com diuen els Quàquers, “Estima el teu proïsme i tots els veïns, sense excepcions”). Altres van parlar de tractaments i ajut medical necessitat pels fills presents a l’edifici que es van aixecar agraint-lo. Altres fills o filles havien mort. El que serà Vice-President de Kamala, un senyor de 78 anys, governador de Minnessota amb una ajudant indígena (com es volen dir ara els indis americans) va parlar de la seva lluita mèdica contra la infertilitat matrimonial i identificava amb el dit la dona i els tres fills a l’audiència, que es van aixecar saludant  cridant i donant-li les gracies. Per la família i els veïns cal fer tot allò que hom pugui. En resum, hi havia falta de respecte als drets humans, a la igualtat i justícia i que s’ignorava la conclusió final: que un home lliure té dret a fer com vulgui, o almenys així s’ho pensaven els qui van escriure la Constitució. Algú es podria creure que amb aquest recital autèntic, molts trobarien aquest tema central fora de lloc o ridícul, però es van veure moltes llàgrimes al local, fins i tot entre els presentadors, perquè tot el que hom havia explicat era veritat.

Hi va haver coses divertides i moltes explicacions de detalls personals. Sobretot cal destacar el sensacional discurs de Doug Emhoff, el marit de Kamala Harris, introduït per la germana de KH, que va explicar detalls desconeguts. En Doug va parlar fent broma dels primers incidents del seu festeig, rient ell mateix  i fent esclatar l’ audiència. Qui li va donar el telèfon de la K i com ell, despistat, va trucar per primera vegada per equivocació a les 8 i mitja del mati, les coses que van passar en les seves cites i com ell es mirava com la seva dona esdevenia cada dia més i més important. De moment ell només era el segon “gentleman” perquè el títol de primer “lady o gentleman” està reservat per la parella del President, pero en Doug ja s’hi acostava. La Kamala no té fills, pero en Doug en tenia dos i la K va casar ella mateixa (que tenia autoritat per fer-ho) el fill més gran. Tots dos fills estaven a la festa rient com tothom, sobretot la filla, una noia ja gran. Doug va rebre una gran ovació i s’ha fet famós.

En un parell de cas0s, un home havia estat explicant els contactes tristos que va patir de jove i van sortir al costat seu homes vestits amb roba escaient fent-li companyia o fins i tot cantant o ballant. Però el que millor recordo fou una breu entrada a senyora negra encara jove (potser la germana de KH?) conduint a la ma dues nenes que semblaven bessones  d’uns  10 o 11 anys. La primera nena va declarar serenament que estaven allí perquè hi havia gent (en Trump) que pronunciaven malament el nom de la Kamala, i elles havien vingut a ensenyar la pronunciació correcta. La nena de l’esquerra,  mirant el públic a la seva esquerra va dir: Ara digueu tots a l’hora “Kama”, cosa que tot el públic a l’esquerra va fer i la segona nena dirigint-se als de la dreta va demanar que acabessin dient “la” com tots van fer. I tot seguit tothom va començar a pronunciar cridant “Kamala, Kamala” per molta estona. Em sembla difícil creure que això va passar de debò.

Potser molt lectors saben qui es el Sr Buttigieg, Secretari (Ministre Federal) del Transport de Biden, famós per les lliçons que ha donat per escarmentar moltes companyies d’aviació entre altres coses.  Tothom sap que ést un homosexual casat amb un senyor i que han adoptat dos fills o nenes. Doncs es va posar a parlar-ne, explicant com era de feliç i satisfactori tenir i trobar una família i fillets bessons que l’estimaven quan tornava a casa. Ho hauria fet algú a Catalunya això? Trobo que tenia raó. Tothom ha de poder fer com vulgui.

Opra Winfrey, l’actriu i presentadora de TV que diuen que ha esdevingut la dona més rica dels EUA, va oferir un discurs molt bo i més seriós que els dels altres, però se li va acudir al final posar-se a cantar el nom KAMALA HARRIS per molt de temps amb veu molt alta com si estigués a una opera.  L’audiència va respondre molt bé. Sempre ha estat una dona original i sens dubte molt intel·ligent.

També va parlar la jove i ja molt famosa Alexandria Ocasio-Cortez, filla de Puertoricans nascuda al Bronx, ara ja al tercer mandat com a membre de la Cambra Federal Baixa. Ho tenia fàcil d’explicar: va haver de treballar com a cambrera a un local del Bronx rebent propines, com ja ha explicat moltes vegades. I ha esdevingut ja el cap indiscutible de l’esquerra progressista Americana al Congrés. No accepta donatius electorals de gent rica: 3 $ ja estan bé per començar.

En Bill Clinton va declarar que ja tenia 79 anys, jove comparat amb els 81 d’en Biden. Tenia una veu molt dolenta i no va dir res interessant, però te bon aspecte. La seva dona ha engreixat i també la van deixar parlar. Sí, ella havia volgut ser la primera Presidenta.

Els dos Obamas van estar francament bé, sobretot la Michelle que va agradar molt. En Biden va parlar només al començament i se’n va anar tot seguit de vacances. Tenia una veu reforçada molt alta que no podia ser natural i cridava molt.

La Kamala fou la darrera en parlar. Pronunciava el discurs més important de la seva vida i probablement l’havia escrit un professional però sota la seva direcció. Li va sortir molt be. Els oradors sovint llegeixen el text d’una pantalleta rodona al davant seu que el públic en general no veu. Tenia tanta por d’equivocar-se que la mirava amb els ulls girats cap a la dreta contínuament, però tot va sortir perfecte. Va començar parlant com tothom de la seva pobre mare i la penúria d’aquells temps pero a mig discurs es va aturar anunciant serenament que estava molt honrada acceptant la invitació a ser candidata. En aquell moment el local es va gairebé ensorrar no d’un aplaudiment, sinó d’un rugit de milers de lleons cridant el seu nom que va durar minuts.

I quin efecte tindrà tot això? Als senyors totpoderosos pro-Trumpistes amb els milions seguríssim que els haurà fet poca impressió. Allò que els Demòcrates i la KH havien acabar de fer amb un èxit gairebé inimaginable no s’havia vist mai i era perillosíssim. La KH encara ha d’anar amb compte de no equivocar-se i de saber respondre i  presentar-se per primera vegada a un periodista o una revista important a respondre qüestions difícils com li cal fer immediatament. Jo crec que sabrà fer-ho be i en Trump s’equivoca molt dient que te una intel·ligència limitada.

Joan Gil

Tags: Convenció a Chicago, Eleccio Presidencial EUA, Kamala Harris, Solidaritat i Drets Humans

Molts que tenim anys hem estat sovint estabornits per l’horror, barbàrie i la crueltat de les guerres interminables que tots hem vist entre molts països del món, potser recordant a casa la guerra i la postguerra franquista i oblidant que la guerra no és mai la resposta. Quan en veiem una no és qüestió d’estar a favor o en contra d’un dels combatents, sinó en contra de tots els qui els van enviar a la mort i a favor de negociacions i acords de pau. El cas d’Israel i els Palestins és particularment cruel i difícil de resoldre, i fins i tot difícil i llarg d’explicar. El Sionisme fou un moviment originat a Europa a mig segle XIX preconitzant el retorn dels ciutadans jueus a l’antiga Palestina per colonitzar-la. El moviment es va enfortir moltíssim, com era natural, amb el salvatgisme inhumà de la persecució antisemítica hitleriana i els camps d’aniquilació. El somni de l’emigració a Palestina va esdevenir una necessitat, però Palestina ja estava inhabitada per àrabs des de feia segles, sobretot Palestinencs, que no volien marxar i a mes tot estava sota l’autoritat colonial britànica. Una lluita cruel entre els dos pobles va començar i els anglesos aviat en van tenir prou, retirant-se i deixant el cas a les noves Nacions Unides, les quals en 1948 van pronunciar una partició bastant irracional entre les dues nacions, que com era d’esperar, no es conformaven amb la partició. La guerra per la independència jueva contra la feble coalició àrab va esclatar i fou guanyada en 1949 pels jueus. El preu pagat pels Palestins fou terrible. Molts foren expulsats de la llar ancestral a l’estranger, a camps de refugiats que segueixen existint i estant encara tractant de retornar. Molts van morit, van perdre les cases, les memòries  i la terra per sempre, a més dels fills i marits. Vet aquí que al món sovint hi ha coses difícils de resoldre. Els uns recordaven l’Holocaust, els altres la pèrdua de la llar ancestral. En un cas així, preveient com el cas acabaria, les Nacions Unides o els Estats Units s’hi haurien hagut de ficar i establir la pau, però els Estats Units van triar enlloc enviar armes i molts diners a Israel i reprimir els Palestins. Aquesta política unilateralment pro-israeliana fou iniciada pel President Harry Truman i no ha parat de crèixer. Nous desastres esperarien aviat als  àrabs. En la Guerra dels Sis Dies (1967) van perdre l’altra meitat de Jerusalem, tot el Banc Oest de Palestina (conegut com  Cisjordània), la franja de Gaza, el territori siri de l’Alt Golan, i tota la península egípcia del Sinaí. A més amb la protecció transparent dels EUA els Israelians van introduir i repetir combats humiliants, lluites i petites invasions  burlesques constants. Després de la guerra de Yom Kippur en 1973, que va acabar una miqueta millor pels àrabs, Egipte va reconèixer Israel i signar un tractat de pau, recuperant el Sinaí. Encara hi va haver una altra guerra molt dolenta i cruel contra el Líban en 2006. Israel havia esdevingut un gegant invencible gràcies al suport militar i econòmic dels EUA. Fins ara entre 1946 i 2023, Israel ha rebut un total de 260 mil milions de $ del Tresor americà. En l’actualitat el govern d’Israel rep 3.3 mil milions anuals, per temps indefinit, i Biden acaba d’afegir-hi una nova donació de 20 mil milions més, gairebé tot per armes de destrucció (com si en faltessin a l’Orient Mig). Cal afegir que els EUA havien negat a Israel bombes atòmiques en temps de Kennedy però ells hi van treballar i reeixir, establint en els anys finals de l’Apartheid de Sud-Africa una cooperació, possiblement per tenir un lloc on poder fer assaigs i explotar bombes. Al final de l’Apartheid, el President Clinton va exigir al darrer President blanc Sud-Africà la dissolució del projecte i el govern va obeir. Segons sembla, Israel compta actualment amb unes 80 o 90 bombes nuclears, i hom no en sap gaire més.

La qüestió de la realitat política d’Israel ha estat molt poc discutida i es poc coneguda,  però és probablement central. Durant el començament del Sionisme, molts jueus havien afavorit formes de socialisme radical i de fet després de la independència, el país fou governat alguns anys pel Labor, el partit socialista que va introduir moltes formes de col·lectivisme com els Kibuz i ideologies d’esquerra. Ben-Gurion fou l’home d’aquest període i l’economia es va desenvolupar bé gràcies en part a les grans indemnitzacions pagades per l’Alemanya de l’Oest i amb figures notables, com Golda Meir. Tot s’acabaria en 1977 amb l’accés al poder de Menachem Begin, un antic líder dels terroristes que van lluitar contra Anglaterra, que va establir a la nació el primer govern Likud, en aquells temps de moment Centre-Dreta, però que poc a poc aniria patinant fortament cap a la dreta, on el Likud i el seu líder “Bibi” Netanyahu poc a poc van convertir Israel en un país de dreta cada dia mes radical, arrogant, militaritzat, i profundament anti-palestí. La veritat és que els governs socialistes previs ja havien començat a promoure les colònies jueves dintre de Palestina (que no han deixat de créixer i ara ocupen la gairebé majoria del territori palestí, a més creuat per carreteres que poden ser usades només per israelians, amb tota l’aigua i electricitat que volen i amb residents perillosos que usen violència, mals tractes i sovint assassinats contra els Palestins, que també poden ser empresonats (o morts) amb poques esperances de justícia. Hi ha altres Palestins que són ciutadans d’Israel però no tenen gaire drets o esperances. Netanyahu, un home sovint acusat de corrupció i capaç dels equilibris polítics més inimaginables per evitar judicis, s’oposa radicalment a un estat palestí i en canvi segueix repetint que els Palestins no reconeixen el dret Israelià d’existir, com si ell reconegués el mateix dret als Palestins. Els petits partits d’extrema dreta que el mantenen al poder, són encara més violents demanant l’expulsió de tots els àrabs i n’hi ha que promouen la violència al territori ocupat de Palestina, fins i tot distribuint de franc armes entre els colons israelians. Incomprensiblement, Republicans del Congrés han invitat Netanyahu quatre vegades a Washington a donar discursos polítics al Congrés sovint atacant principis del govern legítim americà. (Estava molt indignat que Obama volia firmar un tractat amb Iran).

Potser algú es pregunta d’on ha sortit aquest pes tan gran israelià dintre la política nord-americana? Hi ha una cosa que és important encara que en aquest moment sembla haver renunciat a la glòria i visibilitat del passat, que és l’organització AIPAC, (American-Israel Comitè d’Acció Pública. Qui vulgui pot mirar el Web AIPAC.org, que abans era molt explícit afirmant la necessitat d’educar els polítics i ciutadans Americans sobre el significat i necessitats d’Israel. Abans organitzaven mítings polítics enormes, amb discursos del President i dels polítics més importants, però ara cal trobar una app per saber què fan. No és difícil explicar-ho pero és fàcil d’entendre: com que el problema més gran dels polítics americans és trobar diners per la campanya de reelecció que pot ser caríssima (diuen que Trump i la Kamala Harris ja tenen a la butxaca uns $300 milions, i molts Senadors en necessiten també molts) i com que els diners venen nomes de subscripcions populars o de donacions de grans multimilionaris, és natural que els aspirants a ser elegits els busquin. Abans la gent de l’AIPAC invitaven candidats a una entrevista i els donaven una nota revelant si eren prou amics d’Israel o no. L’AIPAC en aquells temps (ara no ho sé) no donava diners; el que feia era donar noms de milionaris disposats a ajudar a candidats amb bona nota d’aprovat. En l’actualitat, sí que AIPAC dona diners i els dediquen sobre tot a ajudar gent per fer fora adversaris polítics amb una bona campanya. Aquest any ja ho han fet exitosament amb diputats que s’interessaven pels Palestins, i això que eren només les primàries. Quants diners oferiran quan s’acosti l’elecció? Que el lector tingui en compte que res d’això és il·legal i que ni poden ni volen amagar-ho.

Conclusió Final. La fundació d’Israel fou molt complicada i és difícil fer justícia a tothom. És que ningú va reconèixer a temps com de malament anaven les coses? Israel havia caigut en les mans de partits d’extrema dreta dirigits per un polític aventurer i perillós com Netanyahu, mentre que entre els Palestins és difícil trobar actualment personalitats esperançadores. Els Jueus i els Palestins són éssers humans vius amb drets i aspiracions. Sembla que el govern federal dels EUA hauria de trobar una sortida justa i humana diferent de regalar tones d’armes perilloses.

Una de les coses més desagradables que feia o potser encara fa AIPAC és anomenar a tothom que criticava Israel un “anti-semita” i encara ho fan amb qui intenta parlar de Palestins. Doncs no: hi ha tristament molts anti-semites verdaders pel món. Fa uns dies vaig veure a la TV un jove amb un ganivet a la ma que sense cap raó atacava tres joves jueus amb vestits típics que anaven pel carrer parlant entre ells; hi ha temples (sinagogues) que han estat atacats amb bombes i explosius; hi ha ciutadans jueus que han estat assassinats. Això sí que és verdader anti-semitisme. I cal considerar també que hi ha molts jueus dintre i fora d’Israel que estan contra les actuacions de l’extrema dreta i la guerra i ara han d’aguantar que molta gent només degut a la seva religió els molesti sense preocupar-se de què pensen.

Joan Gil

Tags: Anti-Semitisme and Zionism, Israel, Jews, Middle East wars, Palestinians, US POLITICS IN ISRAEL

El nombre de migrants indocumentats que arriba cada any és variable depenent de les circumstàncies polítiques, l’actitud de la policia de fronteres i la Casa Blanca  i l’economia, però en 2023 va arribar als 2,3 milions, ja no sempre mexicans sinó també centreamericans, sudamericans, àrabs, xinesos, cubans, veneçolans, africans, sudasiàtics, haitians, ukraïnesos,… Amèrica generalment ha absorbit molt bé i incorporat aquests nouvinguts, però ara Donald Trump va dient que són violadors, criminals fugits de la presó, negociants de drogues, lladres, pederastes, i que si és elegit establirà una mena de cos semimilitar cos de policia per caçar i identificar aquests invasors si cal pel carrer i organitzar la deportació més gran de la història. Deixem-ho córrer.

Com veuen els Americans de naixement aquests migrants? Què passa amb la llengua de tots dos grups? És una cosa molt, però molt seriosa per al poble americà, només que ho fan molt bé. Els Americans són un poble immigrant ells mateixos, tots excepte els indígenes, i totes les famílies van arribar un dia sense saber parlar l’Anglès i els van explicar que, diversa com era la nació, la llengua Anglesa era l’única cosa que uneix els estats, la Unió i els ciutadans, o sigui que la llengua és un element fonamental de la identitat nacional. Si els pares com molta gent gran no el podien aprendre, els seus fills ho faran amb immersió evident a les escoles. Encara més clar, la llengua nacional Anglesa és intocable, sense ella el país, igual com passaria a Catalunya, deixaria d’existir.

Tornem als immigrants que han vingut, alguns fugint, però la majoria a guanyar més treballant durament, a lliurar-se de dictadors, a tenir drets i llibertat. I si no parlen i no poden aprendre l’Anglès, què passa? És senzill d’explicar.  El Americans es recorden de com van arribar els seus avis, i pares, avis i nens petits i ajuden posant avisos, guies i traduccions en diferent llengües per tot arreu, als parcs, als hospitals, fins i tot a les comissaries de policia. Els idiomes estrangers poden ser molt diferents de l’Anglès, però els cartells bilinguals i multi-linguals ajuden molt a aquesta gent que han vingut a treballar i esdevenir Americans. Fa anys hi havia molts cartells en Italià, que han desaparegut perquè ja queden pocs immigrants italians, però altres estan proliferant. Seguríssim que acabaran desapareixent un dia o altre. Em recordaré sempre d’una dona mexicana que estava visitant amb un nen de 10 o 11 anys uns Grans Magatzems. Vaig sentir com demanava al nen que anés a preguntar a una dependenta on estava el WC de senyores. Es la situació. No era trist?

Fa anys gairebé tots els cognoms de ciutadans eren Anglesos o Alemanys, cosa que ara està canviant. Cada dia se’n veuen més d’ Europeus orientals, jueus, sud-americans, xinesos, àrabs, africans de ciutadans que treballen com tothom i quan les coses van bé, viuen com veïns  a la casa del costat i parlen Anglès local. N’hi ha que coneixen alguna llengua familiar, sovint oralment només, cosa que durarà una, potser dues generacions. I els nou arribats, si tenen els diners, poden tenir diaris, televisions, cinema… Perquè hauria de molestar a ningú? Per descomptat en un país de 330 milions d’habitants no tothom són angelets ben educats que recorden com van haver de bregar i patir els seus avantpassats (tenim gent com Trump i els seus) i sempre acaba sortint algú que es queixa dels estrangers o els molesta. Però el món pertany a la majoria i Amèrica seguirà creixent i d’aquí alguns anys, esdevindrà un país multicultural i seguirà essent ric i poderós, i probablement lliure. Això sí: seguiran amb la llengua Anglesa, que tothom considera l’adhesiu comú que ens uneix a tots i el mon sembla estar d’acord. Els altres idiomes són temporals. Que a ningú ni en broma se li acudeixi proposar que les llengües dels migrants haurien de ser oficialitzades. Podria ser pres molt malament.

He afegit uns impresos que he rebut a casa per correu, un del meu districte (comtat de Montgomery) i un altre manat per MEDICARE, l’assegurança federal  gairebé universal de tots els que passem de 65 anys i també dels pobres) a les companyies que distribueixen medicines, oferint ajut en tots els idiomes. El més curiós és el del comtat sobre el reciclatge de coses electròniques en castellà (que van enviar confosos pel meu nom) en xinès i en un alfabet que no puc identificar però crec que és Amhàric, la llengua principal d’Etiòpia.

Allò que m’ha fet pensar en aquesta situació, és veure com és de diferent del que passa a Catalunya. Hi ha gent que per força volen introduir obligatòriament el castellà com a llengua oficial, per ara de forma bilingüe, aviat sens dubte estrictament monolingüe, com en els temps franquistes. I no ho fan per ajudar temporalment a ningú sinó per afeblir i destruir la identitat catalana. Em recorda sempre el senyor que vol ser president, però com a supervisor de Madrid  del partit PSC que era tan catalanista  fa anys, s’ha comportat de forma bilingüe a molts discursos i presentacions sense necessitat. I segur que no ho fa per ajudar ningú. Perquè la Generalitat no intenta introduir texts i cartells multi-linguals en lloc dels bilinguals que usen ara? Ajudarien a molta mes gent i farien entendre com son les coses. No hi hauria problema incloent el castellà pels nouvinguts, i altres idiomes pels Africans, Xinesos, Àrabs, … El missatge seria més clar. Ho faríem temporalment per ajudar a tothom que ho necessiti i tothom entendria, com passa als EUA, que cal aprendre Català per poder esdevenir un ciutadà com tothom. Aixo i ser honrat son les úniques condicions.

Joan Gil

Tags: Ajuts en llengües estrangeres, immigració als EUA, Llengua Anglesa, Llengües dels migrants

Seria possible? No ho semblava. Un xicot desconegut de 20 anys, registrat com a republicà i sense cap indicació d’activitat o interessos polítics va arribar a milímetres d’assassinar el candidat Trump, un candidat protegit per un verdader exèrcit d’agents de Servei Secret, FBI, policia local i probablement altra gent i envoltat d’una multitud d’adoradors entusiastes, tots amb el barret roig marcat Feu Amèrica Gran Una Altra Vegada (MAGA en anglès). Una cosa que tots els policies saben, és que cal vigilar els teulats de les cases a prop d’un lloc on home important passa. En aquest cas, el Servei Secret havia determinat que era la responsabilitat de la policia municipal local que ho va ignorar. A uns 150 metres de Trump hi havia la teulada d’un edifici no-habitable. Espectadors van veure com s’hi enfilava un noi amb una metralladora i van avisar policies perifèrics fora del recinte del míting,  que els van ignorar. En Thomas Mathew Crooks, un noi de només 20 anys. que havia acabat High School dos anys abans,que literalment semblava no haver fet res dolent o polític en tota la seva vida, va prendre posició al teulat amb un fusell semiautomàtic d’assalt AR amb un canó llarg, una arma molt poderosa propietat del seu pare i comprada legalment. Va apuntar al cap de Trump que estava parlant al pòdium darrera una verdadera muralla que cobria mig cos i va disparar, la primera vegada tres trets. Només un va aconseguir tocar l’orella dreta de Trump a milímetres del crani, que es va cobrir de sang. Trump va fer un gest i es va tirar per terra darrere el podi. Una veu desconeguda va avisar cridant  “Tirador, a terra!” Efectivament als pocs segons uns quants agents del Servei Secret es van llençar damunt el cos de Trump darrere el podi cobrint-lo. El tirador va girar la seva arma començant a disparar sobre espectadors a l’espai principal. Veient la seva família en perill, un bomber a l’audiència es va posar davant la família per protegir-los cobrint-los amb el seu cos i va caure mort en l’acte. A més, dos altres assistents foren ferits greument. En aquell moment, un franctirador del Servei Secret va abatre en Thomas Crooks amb un sol tret. Tornant al podium, acabat el perill, els policies havien aconseguit aixecar Trump darrere el podium. La seva expressió era terrible, amb sang sortint de l’orella i cara descomposta.  Cridava  “Lluiteu, lluiteu!” amb el puny dret alçat. El van endur cap a un gran cotxe negre (no una ambulància) que havia entrat fins prop del pòdium, on van pràcticament arrossegar la víctima. Pel breu camí, el grup havia estat envoltat per una massa de trumpistes cridant i amenaçant. Al final els del SS van aconseguir ficar en Trump assegut al costat del conductor i van marxar. Una altra escena de por es va originar fora. Hi havia entre els espectadors un grup de periodistes que instintivament s’havien agrupat i es van trobar envoltats per un grup de trumpistes enrabiats cridant que amb les seves mentides i persecució de Trump (que el consideren una mena d’enviat del cel per salvar el país) eren els periodistes qui tenien la culpa del crim. Després d’un breu episodi de silenci after totes les ràdios i televisions havien informat el país, les comunicacions socials van començar a repetir com Trump era la víctima de vilificació, persecució i calúmnies dels demòcrates i l’”esquerra radical” (com diu sempre en Trump referint-se a Biden i la seva gent).

I aquest noi que per milímetres no va aconseguir assassinar en Trump? Si la seva arma hagués estat equipada amb un telescopi sens dubte hauria tingut èxit. Ningú ho sap, ningú ha entés res. Fou un estudiant de High School més aviat mediocre, i amb pocs amics. Molts altres estudiants es mofaven d’ell per la forma com es vestia però Mathew Crooks no en feia cas. Un cop graduat, va trobar feina fins aquell dia la cuina d’una residència d’ancians o no hi va haver queixes. Ni una sola vegada havia publicat entrades socials polítiques ni tan sols tenia comptes socials (un noi de 20 anys!),  ni expressat opinions partidistes de cap mena. A més de registrar-se com a votant republicà (!)  i dir a vegades que ell era conservador, havia enviat una donació de $15 a un grup demòcrata. I això és tot. Doncs, perquè? Dels pares ningú ha dit res. Li van trobar al cotxe un artefacte que la policia va considerar una bomba, però sembla que no ho era, ni al cotxe ni a la casa dels pares. No havia estat tractat mai per cap malaltia psiquiàtrica. Tenia un telèfon protegit amb una clau que la Policia no va poder trencar, però ara ho està provant el laboratori del FBI i sens dubte algú ho aconseguirà. En aquest moment, ningú pot entendre ni remotament sospitar perquè tot això va passar.

Aquest autor, personalment, sospitaria una connexió o similaritat amb els episodis d’assassinats de gent innocent i nens d’escola per tiradors suicides solitaris que tant està preocupant a molts ciutadans. No sembla que el Congrés estigui disposat a publicar lleis limitant l’accés a armes tan perilloses com fusells semiautomàtiques d’assalt que són exclusivament armes de guerra i que cap ciutadà normal necessita per res ni hauria de tenir el dret de comprar. La gent i les autoritats no entenen bé el gran problema de les malalties mentals i es pensen que tot es podria arreglar amb més psiquiatres. Hi ha hagut fins i tot projectes de llei promovent clíniques i consultes psiquiàtriques. Sens dubte, algun dels molts tiradors contra gent civil o nens eren víctimes d’alguna malaltia diagnosticable. Jo penso que aquesta tragèdia absurda acabarà ajudant la reelecció de Trump, i per mi està al mateix grup dels tirotejos contra gent innocent que tant s’han multiplicat i estant fent patir a molta gent.

Joan Gil

AFEGIT 26 Juliol. En les primeres investigations, algun company d‘escola va afirmar que Thomas Matthew havia estat un estudiant mediocre. No sembla ser veritat. Era particularment bo en Matemàtiques i Ciències i va guanyar a un concurs de l‘escola un premi de $500.

Era membre d‘un club de tir especialitzat en llargues distàncies. En Thomas el dia del crim va obtenir el fusell del pare dient-li que volia anar a tirar al club. El pare diuen que va notar que havia desaparegut massa temps amb el fusell i va trucar la policia

A l‘àrea en la perifèria però fora del recinte del míting hi havia molt espectadors sense entrada, uns quants dels quals van observar el noi pujant a la teulada amb un fusell i van avisar els policies. Un d‘ells es va enfilar al damunt i va topar de nasos amb el tirador. Diuen que era un policia federal avisat pels Sectets. Aquest policia es va retirar prudentment. Als pocs segons, el tirador va obrir foc contra Trump.

AFEGIT 19 de Juliol. La investigació segueix però res indica una motivació política o conspiració. Seria igual com un dels horribles tirotejos fets per gent malalta del cap amb suicidi garantit. Però la Policia explica coses interessants. El lloc tancat amb cadires pel míting estava molt ben guardat però al darrera de la tanca entre aquest lloc i la casa on va estar el tirador hi havia molta gent curiosa i la policia local hi havia posat policies però cap als teulats. Una hora abans de l’incident el tirador havia estat reconegut per la Policia Secreta perquè anava envoltant la tanca amb un rangefinder (measurant distàncies com es fa al golf) i un magnetòmetre (perquè?). Volien anar a buscar-lo però va desaparèixer entre el públic de curiosos, per reaparèixer uns 19 minuts més tard quen ja s’estava enfilant a la teulada. Al Congrés hi ha qui està demanant el comiat de la directora del Servei Secret.

Final Afegit: Ahir 20 de Juliol per primera vegada el Servei Secret va anunciar que el tirador havia estudiat el pòdium amb un dron trobat al seu cotxe hores abans. I que el seu telèfon, ja accessible, només tenia anuncis i televisió sobre Trump i algun cop Biden i TV reportatges d’alguns tirotejos, com ara un que va matar nens. La conclusió sembla ser que l’atac no fou polític, sinó possiblement l’obra d’un xicot malalt.

Joan Gil

Tags: Armes auroritzades, Assassinations, Donald J Trump, Servei Secret, Thomas Crooks

Patriotisme i llengua han estat fortament lligats a molts països com el nostre, com demostra el desenvolument centenari del Jocs Florals de la Llengua Catalana, dels quals el que us escriu, treballant en aquell temps a Berna (Suïssa), de forma molt poc mereixedora fou nomenat Protector l’any 1968 en plena dictadura feixista. Els jocs florals van ser iniciats  poc abans de la Renaixença a la cort de Tolosa del Llenguadoc, a la part Sud d’Occitània (al Nord hi havia Aquitània) i van durar la primera vegada de 1323 fins 1484. Segons sembla el certamen annual es derivava d’un festival literari romà dedicat a la deessa Flora. Els jutges recompensaven l’autor de la millor poesia presentada a la Gaia Festa només amb una flor, una „violeta de l‘or més fi“. Potser és el moment d’aclarir que en vell provençal i català “gai” només vol dir “alegre” i no té de cap manera un altre significat més modern. Un mot curiós que inesperadament es faria famós per tot el món.

Encara que sembla que trobadors catalans hi participaven, la llengua  inicial fou el provençal, també anomenat occità i cal estudiar lingüística per esbrinar la relació entre les dues llengües. Després de l’atur, en 1393 els Jocs Florals foren refundats en català al Saló de Cent de la ciutat de Barcelona amb el títol “Jocs Florals de Barcelona” i van començar a estendre’s per molts llocs durant anys, fins al final del segle XV. En algun moment hom introduí un canvi important: la competició consistiria en tres parts guardonades amb diferents flors: la Flor Natural a la millor presentació sobre l’Amor, l’Englantina, sobre qüestions patriòtiques i la Viola, religiosa. Si un poeta aconseguia guanyar les tres es feia mereixedor del títol “Mestre en Gai Saber”. Però  poc a poc, la política va anar reapareixent, mentre que els Jocs s’escampaven per moles ciutats ibèriques, sobretot València i fins i tot el País Basc. Hi va haver com a mínim tres corrents exigint l’ús or return de la llengua catalana anterior tal com es parlava i escrivia en segles previs, una qüestió complicada i divisiva, sempre de difícil resolució.

La política i la poesia catalanes de la Renaixença representada pels Jocs van tornar triomfalment al Saló de Cent el primer diumenge de 1858 per ser prohibides temporalment durant la dictadura del General Primo de Rivera. La política nacionalista s’hi havia ficat a fons, però la qüestió d’acceptar una variant dialèctica per damunt de les altres semblava intractable. La més grossa, fou la negativa dels Jocs en 1914 d’acceptar plenament la reforma lingüística i ortografia de  Pompeu Fabra, qüestiò molt conflictiva que (qui vulgui pot riure) al final va resoldre Lo Rat Penat de València. Al final el concurs va començar a crear i distribuir premis territorials, encara que no en van faltar alguns en un altre idioma i els Jocs van durar anys.

Però aleshores, ai las, la Guerra Civil va arribar el 1936 i  com era natural i confirmatori de la importància alhora política com cultural i catalanista característics dels Jocs Florals.  el Dictador Franco Bahamonde els va prohibir, encara que alguns hi van continuar fent sessions clandestines. No fou el final, perquè molts patriotes havien aconseguit fugir a països llibres (i també que al cap d’anys també molts emigrants comuns Catalans s’hi afegirien) i van decidir organitzar Jocs Florals annuals a capitals estrangeres, la primera en 1941 a Buenos Aires, seguida de 36 més annuals, sense interrupció, ni tan sols durant la Guerra Mundial. A mí em va tocar fer una modesta donació sense altres mèrits en 1968 a Suïssa quen encara ens quedaven vint-i-tants anys de Dictadura  i em van nomenar Protector. No he volgut perdre mai el diploma. El sistema va continuar a ser organitzat annualment a l’exterior a tantes grans ciutats, increïble com pot semblar a tothom, per 36 anys sense atur final en 1977 a la ciutat de Múnic. No sé si era veritat o no però vaig llegir a un diari que el 1977 enmig de la  gran estupefacció dels bavaresos locals, nombrosos Catalans van envair la Plaça Central de Santa Maria cantant i ballant mentre alguns cridaven “L’any que ve a Barcelona”. Trenta-sis anys pel món sense perdre la fidelitat a la nació i la llengua catalanes. Caldria recordar-se‘n. Fou un gran esforç català.

De fet la festa va tornar a la Sala del Consell de Cent, però els temps, l’interès i la situació havien canviat. Els Jocs Florals no havien mort, però s’havien canviat  de roba. I fins ara. El guanyador s’anomenaria Poeta de la Ciutat de Barcelona.

Records entre còmics i sinistres

Havia prohibit el Dictador els Jocs Florals? Ja era extraordinari que sabés què eren, però no els havia oblidat. Va fundar una mena diferent de Juegos Florales en Castellà amb participació i direcció de les autoritats militars i probablement de gent afí poc coneguda. El sistema  era sempre el mateix. Els Jocs que jo recordo tenien lloc al Teatre Grec i estaven presidits, al menys sovint, pel Capitán General de la Cuarta Región Militar.  Hi feien sortir elegida, vestida de blanc i coronada de Reina una filleta del Capità General que havia de seure a un tro mentre poetes desconeguts llegien poemes dolents i alguns eren guardonats amb flors. Era emocionant, veure com la Dictadura promovia la cultura a Cataluña. Sortia a totes les notícies de Radio Nacional de España i algun cop del No-Do. Potser ho haurien hagut d’haver fet a algun local del Paral·lel.

Recordo una altra curiositat, més còmica encara, per molt que fes plorar a molta gent. Entre els anys quaranta i probablement cinquanta o seixanta (no es va anunciar mai) la censura prohibia terminantmant l’ús de la paraula impressa “Cataluña” designant el nostre país enlloc. Se n’havia de dir sempre  tant als títols com dintre dels articles exclusivament “la Cuarta Región Militar”. Algú no s’ho creu? Busqueu els titulars de la Vanguardia. Els de la meva terra vam esdevenir „Cuartaregiónistes“ de naixement.

Quan jo estudiava, per treure el diploma del Batxillerat, calia perquè tel donessin anar primer a una oficina de la Falange al Passeig de Gràcia, pagar unes pessetes i et donaven un paper dient que no constava res contrari als principis del Glorioso Movimiento Nacional (es veu que els devia tenir amagats). Ni tan sols ho buscaven enlloc. Igual poc després caldria tornar-hi per treure un altre certificat i poder matricular-me a la Facultat de Medicina (on calia estudiar, aguantar les classes durant tres anys i examinar-se de  Formación Nacional per poder passar al quart any de la Facultat) i igual per treure el Diploma de Llicenciat. Pel Doctorat ja sembla que ho havien deixat córrer.

Allò que no he oblidat mai, fou una classe d’un professor feixista explicant amb entusiasme als alumnes com un personatge molt admirat durant la República havia fet un discurs fantàstic i exemplar sobre una elecció imminent. „Si el resultado de les urnas fuere completamente contrario a los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas”

Hauran canviat en els nostres dies?

Joan Gil

Tags: Jocs Florals a l’Estranger, Jocs Florals de la Llengua, Jocs Florals Franquistes, Mestre de Gai Saber, Records dels temps Franquistes

Es dona el cas repetitiu que tots complim anys el mateix dia de l’any, cosa que de tant en tant sorprèn. Jo arribaré la setmana pròxima als 84. Abans ningú treballava en res a aquesta edat, però la capacitat de seguir fent o escrivint coses útils sembla haver-se allargat també. En qualsevol cas, hom veu a la TV persones admirables molt petites exactament de la meva edat (la quinta del 1940) com el famós metge Dr Anthony Fauci, director per 30 anys d’un dels Instituts més importants del NIH que durant els anys del COVID va aguantar de valent a tot arreu com un lleó els insults, mentides i amenaces del President Trump, com si fos un home jove. La Ex Speaker (PRESIDENTA) dels Representants Nancy Pelosi, que segueix sent Diputada, té també la mateixa edat. M’ha semblat oportú repetir aquí tres incidents, patinades o bromes públiques atribuïbles a tres Presidents molt diferents dels Estats Units. Són exemples per riure? No n’estic segur, que cadascú decideixi.

Una Recomanació Recent de Donald J. Trump.

Trump és el candidat que en aquest moment sembla ser el més afavorit per guanyar l’elecció de Novembre. Quan no està declarant davant d’un jutge, tribunal o fiscal, fa campanya electoral a tot arreu seguit per membres entusiastes, cridaners, irracionals, poc educats i incondicionals de gent massa similar i tan perilloss com els neofeixistes europeus. L’altre dia, sense voler admetre que ell podria perdre l’elecció, cosa inimaginable, se li va escapar que si el declaraven perdedor correria la sang. Però la broma que vull citar és molt més recent: “El govern no té dret a donar subvencions i facilitar la construcció d’autos elèctrics mentre no s’hagi acabat la gasolina que actualment ofereix la indústria petroliera. Hi ha inversors i capitalistes que han gastat moltíssims diners en buscar i excavar pous i  territoris petroliers nous per tal d’ industrialitzar i facilitar els viatges automobilístics a la població. Ara aquests empresaris tan importants, tenen dret a recuperar les inversions. No hi ha dret que els volguin arruinar amb cotxes elèctrics. Cal esperar que la història del clima millori o el petroli s’acabi i aleshores sí que el govern pot ajudar la producció elèctrica” Se li hauria acudit a algun lector? Cal recordar que Biden combat l’escalfament global però ha autoritzat moltes exploracions petrolieres noves al Cercle Àrctic.

Les Esperances de Joe Biden

Biden va haver d’aguantar per més d’un any els insults constants de Donald Trump que l’anomenava un vell dement que no podia caminar com cal ni parlar ni fer-se entendre, que és massa vell (crec que té tres o quatre anys més que Trump, però és molt més jove que jo que tinc 2 1/2 anys més que Biden) i que hauria de plegar i ficar-se a algun lloc per

. Trump mai parla amb respecte i bona educació de cap adversari. Ara Biden sovint fa discursos sorprenents en una veu alta i ferma que abans no semblava tenir. Com ha anat? La veritat és que si ell no ho explica, els metges no tenen dret a fer-ho, però hi ha al mercat un nombre de drogues, substàncies i medicaments que estimulen l’activitat cerebral començant pel cafè i arribant a les amphetamines i més enllà. Aquests medicaments només estan prohibits quan els metges es neguen a receptar-los i fins i tot n’hi alguns que es poden utilitzar en el tractament de nens. És només una sospita que no es confirmarà mai si els interessats no ho volen. Les amphetamines, almenys les farmacèutiques, que tenen poca mortalitat, rarament són tan perilloses com les que venen pel carrer, que ningú sap de segur ni què són ni com estan de concentrades.

I ara les bromes del Sr Biden. Quan va inaugurar la seva campanya electoral va fer un emocionant discurs afirmant que la seva raó per tornar era defensar i salvar la democràcia nord-americana de Donald Trump. En sentint això, tots els professionals electorals se li van tirar al damunt, dient que amb això no es pot guanyar cap elecció, sinó que cal obrir les mans oferint coses atractives com ara menjar millor, o trobar bons habitatges o millors escoles o cobrar millors sous, no pas ideologies que poca gent considera importants. En Biden es va corregir alguna vegada, però hi torna sovint perquè és un home tossut. I ara, allò que jo trobo inacceptable: una periodista li va preguntar perquè no demanava que els metges o psicòlegs competents li fessin tests per saber si pateix d’Alzheimer o alguna altra demència. Molt empitat, Biden respongué que no volia perquè no es necessitava! Doncs no Senyor. S’equivoca moltíssim. En una persona com vostè, a la seva edat, amb la forma de caminar, la veu i les dissociacions, canvis d’opinió freqüents i fallides de memòria ningú té el dret, sense ser metge, de tractar-lo de dement i ningú en pot estar segur com feia Trump, però qualsevol persona de seny té el dret a exigir un test, per veure si està capacitat per tenir quatre anys més a la Casa Blanca amb poder absolut de tirar bombes i fer guerres. Això, Sr Biden, un examen mèdic competent, sí que hauria fet falta i tots els ciutadans tindrien el dret d’exigir-lo, perquè cal molta empenta per servir quatre anys de President. Ja hi ha molts que demanen un límit a l’edat per tothom, no sols Biden, perquè Trump no és gaire més jove.

El Gran President Franklin Delano Roosevelt (FDR) i el Drama de l’Or

Sens dubte, FDR fou un dels Presidents més importants del Segle XX Americà. Ell va resoldre la Gran Recessió, va re-obrir els bancs, va restaurar la tranquilitat social i al final l’economia, reduir el crim, va crear la Pensió de la Seguretat Social, va millorar bastant el nivell de vida, esdevenint l’únic President progressiu que Amèrica ha tingut, i al final de la seva vida va aconseguir entrar a la II Guerra Mundial i contribuir molt a la desfeta del feixisme. Recorda algú la seva dita quan va prendre possessió “No heu de tenir por de res, sinó de la por mateixa”· Es va quedar sense veure la fi de la guerra per poc temps i va deixar al seu successor Truman la responsabilitat d’acabar la guerra amb el bombardeig atòmic del Japó usant les bombes que FDR havia fet desenvolupar. FDR no fou un home perfecte, perquè n’hi ha pocs, i algunes coses li van sortir malament, una d’elles la quasi tragèdia de la devaluació de l’or.

Hi havia una inflació horrorosa juntament amb devaluació de l’or, que tothom podia bescanviar o canviar per bitllets. L’or ja no semblava guarantir la vàlua del dòlar. La gent estava desesperada. Ho perdien tot. Aleshores van aparèixer dues escoles d’economistes de punts de vista oposats: uns que volien arrencar l’or de la propietat privada devaluant l’or i encara més el dòllar, abaratint la inflació i transformant la moneda en un tros de paper de vàlua simbòlica; altres ho veien amb molta raó com un disbarat pel que caldria pagar molt car. Les reunions a la Casa Blanca acabaven a crits i amb insults. Injustament, FDR consideraven en aquest cas els financers i bankers com culpables de voler aturat una nova manobra per evitar un èxit i, molt disgustat va treure fora els adversaris del plan, introduïnt i encarregant als seus amics la compra obligatòria i devaluació de l’or, cosa que al final es va poder resoldre més o menys però amb disgustos i recriminacions.

Vet aquí com un estudiant d’economia jove que només volia ajudar i aprendre es va haver d’empassar una de les brometes de FDR, un home d’arrels aristocràtiques i gran riquesa, paralitzat i a una cadira de rodes per la polyomyelitis que va patir d’adult als 39 o 40 anys. Li agradaven les bromes. Però són totes les bromes per fer riure? I si hi ha diferent versions i tothom s’ho pren seriosament?

Havent decidit la retirada de l’or en mans privades, FDR va encarregar el començament al seu amic (veí a casa seva) Henry Morgenthau, a qui va nomenar Secretari (Ministre) del Tresor, un home que el va seguir fidelment fins la mort de FDR i esdevingué un dels economistes americans més importants. A Morgenthau la feina no li va agradar i quan un pare enxufat li va demanar una plaça d’intern per a un fill molt intel·ligent que estava estudiant economia, el Secretari el va acceptar proposant-li que podria aprendre sota la seva direcció tot el que cal saber per dirigir, manar i coordinar l’operació de la compra i retirada de l’or. El noi va acceptar immediatament i el Secretari va passar temps ensenyant-li com calia fer i preparar-ho tot seguint les ordres mensuals que li donava FDR quan el rebia al matí durant l’esmorzar. Però l’estudiant només s’interessava per una cosa: quins eren els interessos de la nació? Com sabia ningú quant or calia comprar i a quin preu desvaluar-lo? El Secretari Morgenthau tampoc ho sabia i no semblava preocupar-se’n o voler parlar-ne. De fet ell anava a esmorzar amb FDR acompanyat de gent que volien parlar-ne i discutir amb el President, però Morgenthau no obria la boca.

I un dia, una cosa meravellosa va passar. El Secretari va cridar l’intern i li va dir que ell hauria de trobar-se amb el President als poc dies però li era completament impossible fer-ho. Havia decidit parlar-ne i demanar permís a la Casa Blanca per permetre a l’intern anar a l’esmorzar amb FDR en persona i rebre del President mateix les instruccions per comprar l’or el mes següent. El pobre intern va botar d’alegria. Renoi! Quina ocasió!

Pocs dies després, va arribar molt d’hora i el van acompanyar a la taula on FDR esmorzava. El Presibent ja havia arribat abans i seia al costat d’un senyor desconegut amb qui estava parlant en veu molt alta i irritada. El pobre intern, que estava sent ignorat pels dos altres comensals, no entenia ni una sola paraula i s’havia de concentrar en beure cafè i menjar els ous que hi havia a a taula. El temps va anar passant i ningú es preocupava d’ell. Al final, en FDR, sempre assegut a a cadira de rodes, va manar a un criat que el dugués al seu despatx. Ja s’havia menjat tots els ous. En aquest moment, l’intern es va alçar indignat.”Senyor President, és que jo he vingut enlloc de Secretari Morgenthau a recollir les seves ordres sobre si comprar or o no aquest mes”

“Ah, sí. Es veu que ja és el temps”, va respondre FDR fregant-se la barbeta d’una manera que tots els qui el coneixien sabien que era amenaçadora. “Saps què? Sí, compreu l’or que fa falta una altra vegada” I va assenyalar al criat que volia marxar a l’oficina.

”Però Sr President, quina quantitat d’or hem de comprar?”

En FDR es va tornar a aturar. “Mira, saps què? Igual que el mes passat.”

”Però, però, Sr President, a quin descompte hem de comprar?”

FDR, indignat, va mirar al sostre: “Com sempre, 21 cèntims per cada barra d’or”

Ara, el desventurat intern es va posar a mig tremolar. “Perdoni’m, però em podria explicar com s’ha arribat a aquesta quantitat? Quins càlculs s’han fet?”

Ara en FDR estava disgustat. “Càlculs? Jo ho faig en record de la meva difunta tieta que sempre jugava a la combinació 7×3=21 que a tots ens agradava perquè porta bona fortuna. Tres vegades set sempre va bé.”

La història no s’acaba del tot aquí. L’estudiant ho va explicar tot en detall al Secretari Morgenthau que s’ho va prendre seriosament (!) i no ho va veure com una broma. Ell escrivia cada dia un memoràndum explicant què havia fet cada dia i aquesta vegada va dir que si algú sabés com es fixa el preu de l’or combinant preus que porten bona fortuna, s’espantaria. Al final va acabant entenent-ho. FDR seguia una tàctica descrita per dos economistes. Però era una broma o no? Coneixent el caràcter d’FDR probablent era una broma, però qui sap?

Joan Gil

Tags: Donald Trump, FDR, Joe Biden, Problema de l’Or a la Gran Recessió

Aquesta és la durada de l’estiu i el temps annual de les vacances. No és que sigui el mateix que el calendari oficial, però s’hi sembla. El dia del començament de la sessió estival, és la Festa Memorial Nacional, (4th Dilluns de Maig) és la data quan cal recordar aquells que van donar la vida defensant el seu país. A més dels discursos, molta de gent surt de vacances i s’obren les piscines. El dia de  closure en setembre s’anomena Labor Day, quan es tanquen les piscines i aviat caldrà  tornar a l’escola, però el Labor Day és molt més difícil d’entendre. És degut la mania que tenen els polítics americans de pensar que  és una festa comunista i per això cal celebrar-la un al altre dia, com el Congrés i el President  van decidir durant la Guerra Freda. De debò? Un petit detall: Allò que hom recorda el 1 de Maig és l’aniversari de la sublevació o Albarot de la Plaça Haymarket de Chicago (de la què els treballadors lluitant per només les 8 hores a la feina no en tenien cap culpa) que va tenir lloc en Maig de 1886, mentre que Revolució Soviètica no va arribar fins 1917, uns 30 anys després. Tant els socialistes com els comunistes també s’en vanten molt de la festa sense dret, perquè resulta que la fundació dels primeres sindicats, cooperatives i la lluita obrera foren introduïdes als EUA per les unions anarco-sindicalistes, grups progresstius molt poc associats amb la mateixa violència de la què la policia i els empresaris en feien constant ús.

Tornant a la Festa Nacional que inicia l’estiu, un tema verdaderament extraordinari que va acabar amb un èxit inexpectat i fabulós que havia salvat al país amb un gairebé miraculós final d’una guerra horrible als EUA fou el monument a les víctimes de la Guerra del Vietnam. Aquella atrocitat, que gairebé va acabar en una tragèdia, (potser en van haver moltes de tragèdies) i on la guàrdia nacional va arribar a matar a trets estudiants pacífics, on Hollywood i la literature ensenyaven els soldats (encara en servei obligatori) com addictes a drogues, abusadors sexuals, assassins. El tema, desenvolupat molt lentament tant per ràdio com amb els veïns, partits i sindicats, i els ex-amics acabava amb baralles, insults, mentides i amenaces tant contra els uns com contra els altres, i havia esdevingut vergonyós  i indigne del poble Americà que acabava de sortir amb èxit dubtós de la guerra contra Xina i Korea, per no parlar de la Guerra Mundial i potser tenien un Exèrcit més optimista del què caldria. En qualsevol cas  la guerra del Vetnam no semblava acabar-se mai i molta gent, tant pares i familiars com ex-combatents i famílies dels ferits i mutilats semblaven odiar-se a mort. Tot va començar quan Vietnam, una ex-colònia francesa, va derrotar a Dien Bien Fu espectacularment els seus colonitzadors no-desitjats. Hauria semblat lògic tornar la llibertat conquerida amb tant esforç als vietnamites potser amb algun ajut temporal, enlloc de passar la responsabilitat a un grup de les NU que va posar en càrrec al President Eisenhower, que es va limitat a enviar-hi consellers militars i armes al Sud d’un país arbitràriament dividit en dos, el Nord i el Sud. La guerra va tornar a començar aquesta vegada amb els Americans al favor del Sud. Però ay las com es va complicar. El nou President Kennedy es va atipar i va enderrocar la dictadura sudista de dretes (i segons certs autors va autoritzar l’assessinat del President Sud-Vietnamita). A més va cometre l’error insoluble i garrafal de fer desembarcar un exèrcit americà complet al centre de Vietnam del Sud sense molestar-se a notificar el govern local. El seu successor Lyndon Johnson fou qui va veure més clarament i amb desesperació en quin embolic s’havia ficat. Tenia por que l’una o l’altre meitat del Congrés el volgués destituir segons  què intentés fer. Cal recordar la catàstrafe del Golf de Vientien on la Casa Banca va afirmar que retaliava els Vietnamesos per una agressió  (poc digna de crèdit) vietnamita, mentre diaris com el NYTimes aconseguien explicar la veritat, que Johnson havia mentit i que era ell l’únic agressor. Johnson ja no es va poder fer reelegir però el Partit Demòcrat reunit a Chicago fou atacat per grups d’estudiants i adversaris creant una altra tragèdia. Uns estaven a favor de tirar la guerra endavant i altres de tot el contrari. Com es podia arreglar? Johnson verdaderament havia de plegar. El President Nixon va continuar els bombardejos greus a Cambòdia i Laos i fins i tot el darrer American comandant general fou destituit. L’anomenada sublevació de l’Any Nou dels Nordistes a tot el territori, fou guanyada pels americans tot i veient clarament que la guerra estava ben perduda. Fins i tot Richard Nixon havia decidit acabar amb la guerra. Un dificilíssima Conferència de Pau manada per Nixon i el seu recentment mort Henry Kissinger (secretary d’Estat en aquells temps) van establir un Alt el Foc que tothom entenia que seria breu. Mesos després, el govern de Hanoi al Nord va estudiar la situació i el seu Cap de Govern va manar intentar una petita provocació a veure què passava. En Nixon ja havia hagut de plegar degut al Watergate i el nou President Gerald Ford estava al poder. Al  poc temps l’exèrcit nord-vietnamita de fet ja havia començat a entrar  a tot arreu. L’Ambaixada Americana no estava preparada i el terror es va estendre per tot Saigon (Per cert, Saigon es diu ara Ho-Chi-Min City) Jo recordo molt bé el discurs final del President Sudista traduït a  l’Anglès: Que tots es seus soldats deixessin de disparar i resistir. I que en l’hora de la seva victòria, que els nord-vietnamites recordessin amb pietat que eren tots germans. I que ell no fugiria, sinó que els esperaria dintre del Palau presidencial. Aviat una columna de tancs es va posar en marxa en aquesta direcció.

Quin desastre tan gran! La gent no es volien reconciliar. Sembalava com si tots encara tinguessin set de venjança. Els soldats que tornaven eren acusats de ser assassins i addictes a dogues i no trobavan feina i sovint eren insultats. Al final un grup va decidir construir un monument a les víctimes de la guerra (58,312! morts i 265,000 ferits) amb diners públics i una recompensa de 20,000 i que el concurs quedava obert. Es construiria al costat, un xic amagat, del monument a Lincoln. Es presentarien tants candidats com volguessin i en van rebre 1,400 submissions, totes d’artistes desconeguts amb el nom amagat. En aquell moment un mestre d’un College d’Arquitectura elemental, es va fixar en una estudiant poc brillant nascuda als EUA d’immigrants xinesos i estudiant a una escola poc coneguda a Ohio. Es deia (i es diu) Maya Lin,tenia 19 anys (ara en té 64). El mestre li va dir que com semblava que ella s’interessava molt per monuments i coses funeràries, perquè no es presentava al concurs? Potser aprendria alguna coseta. El seu nom, per descomptat quedaria secret a manys que guanyés. La Maya s’hi va interessar, però amb 14,000 sol·licitants, es pensava que no en sentiria parlar més.

Tot el que està escrit al destí, acaba passant. La Maya no n’havia sentit parlar més. Gairebé tres anys anys després quan la noia ja en tenia 21 anys i vivia a una petita cambra de l’escola, un dia se li van presentar visitants. Venien a felicitar-la perquè acabava de gunyar els $20,000 i podria dirigir la construcció. Ja li van dir que també els havia admirat veure l‘edat que tenia, però ja havia guanyat i prou.

Sembla mentida que una noia de 19 anys sigui l’única capaç d’entendre què vol i necessita el públic. El sistema, que jo recomanaria  a tothom, no podia ser més senzill. Consistia en bastir dues parets negres formant un angle amb els noms de tots els els morts en l’ordre que van morir ocupant tota la paret. Els seus noms estanven gravats de forma que era possible venir amb paper i llapis per calcar el nom i endur-se’l a casa. Hi havia també molt espai per deixar-hi cartes, petits obsequis o records. Els visitants en deixaven tants que calia recollir-los cada dia. Al començament van venir pocs relatius o amics però el nombre de visitants va pujar ràpidament. La gent es posava a plorar, a embraçar-se, volien sempre calcar el nom del difunt, s’ajudaven els uns als altres, s’explicaven històries… La Guerra s’havia acabat. Al menys les hostilitats obertes s‘havien acabat

No és que tots es membres del tribunal o altres visitants s’ho prenguessin bé, ben al contrari. Hi havia gent que volien escenes heroiques de guerra i banderes. El milionari que havia ofert els 20,000 se’ls va quedar. Al final van afegir dues estàtues en aquest estil guerrer als dos costats de l’entrada, com si fossin dos guàrdies.

Però la Maya va esdevenir molt famosa, va obrir un taller especialitzat a Nova York i jo crec que encara va guanyant diners.

Joan Gil

Tags: Labor Day, Maya Lin, Memorial Day, Vietnam Monument

El Govern

Federal només mana que eleccions finals per triar membres del Congrés, President i Vice-President se celebrin a cadascun dels 50 estats el primer dimarts de Novembre cada dos anys pels Diputats o cada quatre pel President i el Vice, deixant  que la resta s’ho facin els estats amb les lleis i mètodes que vulguin, cosa molt lògica posat que són els estats els que trien. Els 50 estats no tenen cap obligació de fer primàries encara que molts ho fan els dies que volen. La seva interpretació del resultat varia molt. Tots hem de tenir a la targeta electoral una inscripció obligatòria identificant si ens considerem Demòcrates, Republicans o Independents. Alguns estats com el meu Maryland permeten votar només per la llista triada al carnet electoral i comptar separadament els vots rebuts per cada un dels tres grups. Altrament hi ha de tot: estats on tothom pot votar una vegada només a la llista triada o per qualsevol altra llista que prefereixin, altres  on només els independendents trien lliurement a quina de les tres llistes decideixen votar tant si és la triada pel votant o no. A California són encara més divertits: que voti tothom a la llista que vulgui i que els dos aspirants amb més vots comptant tots els partits, quedin elegits  com candidats oficials, tant si els dos finalistes són del mateix o de tots dos partits. A mí personalment m’agrada molt la idea.

El meu estimat Maryland té dos Comtats fent frontera amb allò que nosaltres els residents anomenem el Districte i la resta del món Washington DC, Capital de la Unió. De fet el Districte havia estat íntegrament territori  de Maryland fins que en 1790 fou cedit al Govern federal perquè fessin fora als indígenes que hi vivien i hi construïssin una nova capital. Maryland és igual de gran com Bèlgica, que per standards americans és petit, amb una mica més de 6,2 milions de residents i de fet els dos comtats fronterers semblen suburbis de Washington, amb Instituts federals molt importants que no caben al District, com ara tot el NIH, l’Hospital Militar, la Food and Drug Administració, les seus Centrals de la Seguretat Nacional i de la NASA, una de les agències atòmiques, MEDICARE (l’agència que paga l’assegurança de malaltia dels vells i indigents i més coses. Per exemple l’FBI (policia federal) hi està construint una seu Central (en canvi la CIA i el Pentàgon estan a suburbis de l’estat de Virgínia, al sud del Districte).  La ciutat més gran de Maryland és Baltimore, amb menys de 600,000 residents (uns 62% blacks i 5.6 % sudamericans) només dintre la ciutat, té alguns llocs famosos: tenen estadis grans de béisbol i de football americà, un port de mar molt important (lloc de la col·lusió recent entre un veixell de mides colossals i un pont de quilòmetres amb una autopista), fou el lloc de sèries televisives famoses (The Wire).

Coses més importants? I tant! La Universitat Johns Hopkins, una de les més importants del món en certes especialitats, a més de ser la propietària de l’Hopital declarat moltes vegades el millor dels Estats Units. La Facultat de Medicina de la Universitat de Maryland, tampoc està malament. Cal recordar també l’Institut de Salut Pública importantíssim  pagat per Bloomberg i també molts llocs d’interès artístic. La seva cuina és famosa pels productes marítims, com els crancs i les ostres de tota mena. Parlant de l’aigua, Baltimore és la lògica seu de l’Aquarium Nacional,  a lloc inoblidable. I és al port de Baltimore en vista del seu Fort McHenry on l’Himne Nacional fou escrit durant la guerra de 1812 contra els britànics.

La Capital es diu Annapolis i és una petita ciutat costanera al fons d’una mena de Badia atlàntica llarguíssima anomenada Chesapeake. És una atracció magnífica als carrers, al lloc antic dels edificis de govern, vistes, platges, parcs, navegacions pel port. Si algú no ho troba suficient, afegiré que és també la seu de l’Acadèmia Militar de la Marina de Guerra dels Estats Unitis

Com es vota al nostre estat

Es pot fer de moltes maneres diferents, segons convingui a cadascú. Hi ha estats que mantenen un sol dia de cues a col·legis electorals tant si plou com si fa sol i hi ha estats que ofereixen un mes sencer d’alternatives més còmodes tant pels votants sans com pels vells i malalts. Cal recordar, no obstant, que si es tracta del vot final del primer dimarts de Novembre, al vespre d’aquest dia tot ha de quedar tancat per procedir al recompte.

Els Americans diuen que no tolerarien mai un document d’identitat governamental com els Europeus, però des de fa anys tots accepten el permís de conduir pels mateixos efectes d’identificació. Els que no poden conduir tenen dret a sol·licitat un carnet absolutament idèntic marcat que serveix  només per identificació i no pas per conduir. El nou votant ha de demostrar primer que viu i on és que viu. Gràcies als ordinadors, això queda provat ensenyant i fotografiant el carnet de conduir, altres documents són acceptables com ara el rebut de l’electricitat o el lloguer del pis, però cal parlar-ne i convèncer més. A molts estats, com per exemple Maryland si un despistat not troba el carnet de votant, té dret a presentar-se a un dels col·legis electorals el dia del vot a demanar-ne un i votar. Hi ha estats que no ho toleren , o que accepten un vot condicional que pot o no pot ser confirmat o acceptat.

Diguem que un votant vol exercir el seu dret sigui a un col·legi del veïnat en persona o a qualsevol altre col·legi que trïi, (mentre sigui al Comtat on viu): com queda dit, a alguns estats només es pot fer el dia únic, a altres estats hi més varietats: poden obrir el locals amb un mes o una setmana o uns quants dies d’anticipació (a Maryland és una setmana però fan tancar dies abans del vot final). Altres obren un mes abans, però no pas cada dia, mentra que altres obren només cada cap de setmana o a certs dies.

Diguem que algú, com un servidor, no vol saber res de fer una cua. Per això en general cal obtenir una butlleta que cal omplir sense embrutar el paper o corregir res o fer taques de tinta (no cal en canvi votar per triar un candidat a cada grup (sovint n’hi molts: mestres, jutges, counties, senadors,…) però si hom n’escriu i després n’ esborra un, la butlleta és invàlida i cal substituir-la o hom no pot votar. La butlleta tancada i segellada de forma que només el nom del votant i una firma a mà  jurada són visibles a l’exterior del sobre, el qual ha ser ficat i tornat a tancar a un segon sobre, només permet fer una de tres coses: 1) enviar-ho per correu de franc amb anticipació (a Texas feien pagar un segell), 2) portar-lo a l’oficina on es controla tot i posar el sobre tancat damunt la taula d’un funcionari i 3) ficar-ho en qualsevol moment dintre d’una de les caixes metàl·liques públiques disponibles cada vegada a més llocs, vigilades per video i per la policia i empleats locals. Encara que ja s’utilitzen a molts llocs no s’ha sentit dir fins ara mai que ningú hagi intentat robar, obrir o rebentar cap d’aquestes caixes i jo crec que tenen molt future. En qualsevol cas per assegurar més els votats, tots reben un e-mail assegurant que el vot ha estat rebut i un segon anunciant que el vot s’ha comptat (sense mencionar el reultat, perquè si ho fessin, esdevindria possible comprar vots).

Jo visc a una comunitat d’uns 8 o 9,000 residents, gairebé tots d’edat avençada, envoltada per reixes i accessible a tres punts de control guardats per la nostra policia privada. Aquest any per primera vegada obriran un col·legi electoral a una església per creients de qualsevol religió prop del meu pis, que no obstant només quedarà oberta el dimarts pròxim, últim dia. Altrament també per primera vegada van plantar fa setmanes una caixa de ferro a l’entrada d’un dels dos clubs d’esbarjo que tenim. Això no vol dir de cap manera que l’accés estigui limitat als residents, però els qui no siguin empleats o relatius documentats necessitaran una invitació d’un resident dipositada als controls d’entrada. Un cop dins, poden fer com tothom i votar si volen.

Joan Gil

Tags: caixes per votar, col·legis electorals, eleccions, Maryland, Vots

El Govern Federal (més sovint anomenat Govern dels Estats Units, que vol dir el mateix que Federal) no organitza mai vots. Quan cal triar un nou President com aquest any, els únics que ho fan són els 50 estats, que voten individualment el mateix primer dimarts de novembre triant el seu respectiu nombre fixe de representants que envien cada quatre anys el 6 de Gener al Congrés amb els resultats finals de cada estat certificats. Aquests són lliurats al Vice-President del Senat federal i dels EUA encara en funcions,  el qual fa els comptes i proclama quins esdevindran uns deu dies després els nous President i  Vice-President. En uns 250 anys l’ex-President Donald Trump és l’únic que va intentar pervertir per força aquest procés tan simple i suplantar sense dret el President elegit, violant la venerable Constitució nord-americana. La campanya Presidencial és sempre incomparablement més cara que la dels candidats al Congrés perquè l’han de fer a tots els 50 estats i no sols a un com tots els altres. Per exemple, en aquest moment a set mesos de novembre en Joe Biden ja ha recollit donacions per 190 milions de $, mentre que en Donald Trump, forçat a gastar quantitats inconcebibles de centenars de milions en advocats, multes i indemnitzacions, sembla no tenir en mà gaire més de 30 milions. Pobret. Que consti, no obstant, que els diners no sempre han guanyat eleccions ni per Presidents ni per altres candidats.

Com que això no pot ser comparat amb Catalunya, cal considerar altres eleccions limitades a cada estat, que  es fan cada dos anys tant per triar els Representants (diputats) que aniran a lluir-se per dos anys a Washington (en nombres variables per cada estat) com els que es quedaran a la Cambra Baixa del Parlament local. Cap Congrés ha estat mai dissolt o elegit a temps different del manat, ni en temps de guerra.  Els Senadors, membres de les Cambres Altes tant estatals com federal (sempre dos senadors per estat)  reben mandats de sis anys, o sigui que hi ha alguna elecció on no s’en presenta cap. Com queda dit, els dos Senadors que van a Washington són elegits per l’estat que representen, mentre que els Senadors que es queden a la capital del seu estat, no he sabut mai de segur com són triats, però crec que representen els Comtats (Counties, una mena de Districtes o potser Províncies, perquè n’hi ha de molt grans – el nom County va sortir d’Anglaterra i Irlanda, encara que els títols aristocràtics estiguin prohibits aquí per la Constitució). Cal a més tenir en compte que des de fa molts anys només hi ha dos partits que lluitin per les eleccions i s’ho reparteixin tot entre ells: els Demòcrates i els Republicans. No és que altres estiguin prohibitis o no existeixen, és que ni remotament tenen prous diners per competir amb els dos gegants i els seus donants multimilionaris, encara que de tant en tant surt algun nou parlamentari independent o d’un tercer partit. També hi ha hagut multimilionaris que han intentat fer-se elegir exclusivament amb diners de la seva butxaca i acaben gaire sempre ensorrats i fent el ridícul.

El que queda dit no és comparable amb Catalunya, però encara hi ha una altra cosa més incompatible: que les eleccions a districtes locals sempre permetin guanyar a un sol candidat individual no sempre triat per un partit, i no pas als grups de candidats múltiples presentats per cada partit, i que per guanyar l’elecció calgui obtenir una bossa de diners  sovint enorme, de milions o en qualsevol cas de milers de dòlars, que només recaptacions  populars o donacions multimilionàries o totes dues coses poden oferir. No és tampoc ben conegut que no cal ser membre d’un partit per presentar-se a una primària i aspirar a qualsevol càrrec. Un exemple recent és l’admirat Senador progressiu Federal Bernie Sanders, dues vegades candidat seriós a la Presidència, que no ha estat mai afiliat amb el Partit Demòcrata. En els nostres dies Donald Trump és l’únic que ha aconseguit dominar totalment el Partit Republicà, sens dubte pel seu control dels diners per a la reelecció. Els dos grans Partits no tenen direcció permanent sinó que estan com els seus Consells Nacionals en mans dels ja elegits al poder polític (jo m’he preguntat sempre si els partits tenen autoritat pròpia o són simplement grups d’amics registrats amb ideals semblants). Els Consells Nacionals dels dos partits tenen sempre alguns diners, però sobretot ofereixen, o no, recomanations de gent rica disposada a financiar la campanya a un districte, no rarament en l’esperança mai escrita o promesa de guanyar accés a algú o alguna oficina que el donant generós necessita pels negocis. Els qui no semblen al Consell Nacional bons xicots(es) han de buscar els diners tots sols sense ajut del Consell Nacional, cosa difícil però no sempre impossible. Un resultat inesperat d’aquest sistema és que sembla existir poca corrupció en el sentit europeu (volent dir de gent que es vol ficar diners a la butxaca, com passa tant a la península) sinó que la verdadera corrupció innegablement present consisteix en acceptar diners per a una campanya d’elecció o reelecció de gent rica que a més d’idealisme necessita influència per assolir certs objectius, cosa sempre legal, o certes connexions o favors. Un cas ben conegut fou el de la Sra Hillary Clinton, però s’en coneixen moltíssims tots  estrictament dintre de la llei, com cal repetir sempre. Un altre punt diferent és que aquí no hi ha dies de reflexió i que si el candidat té diners pot seguir fent campanya el dia mateix de l’elecció o fins i tot davant dels col·legis de vot, sempre no obstant a certa distància de l’entrada. La policia a alguns llocs marca la distància de l’entrada on ni ell els  seus empleats de campanya poden distribuir literatura (ho fan unes passes abans). Molts estats ja permeten el vot adelantat dies abans, enviant el vot per correu, anant a certs col·legis electorals oberts dies abans, o dipositant  el vot a caixes metàl·liques vigilades dies abans o fins i tot un mes abans. Una altra diferència, és que a Catalunya com a tota Europa, hi ha molts més partits i que els Partits tenen molta més autoritat.

Una cosa tenen en comú els candidats electorals de tots els països lliures, tant dels EUA com de Catalunya. Vet aquí un exemple: el President Biden va obrir fa uns mesos la seva campanya de reelecció anunciant que ell es presentava per salvar la Democràcia d’un segon mandat de Donald Trump (cosa que segueix repetint sempre que pot) i que això seguia essent el seu motiu personal més important. Molts professionals, la gent que guanyen una fortuna dirigint i organitzant les campanyes de qui els pagui els salaris que cobren, van protestar immediatament. La declaració de Biden estava mal feta i no atreuria cap votant: la gent NO ES PREOCUPA D’IDEALS, sinó de les coses que en aquell moment els perjudiquen o els fan por. Això als EUA són per exemple la Immigració il·legal (sovint la preocupació principal), l’economia, la inflació, el preu del combustible, el crim i la inseguretat pel carrer, l’assegurança de malaltia, les tensions racials, les pensions, les armes de foc, el perill d’atur, l’ensenyament escolar, sens dubte també la preservació de la democràcia (però no en primer lloc). Després de cada elecció es publiquen enquestes ensenyant per quina raó la gent de cada grup social i posició socioeconòmica ha votat com ha votat.

Per força, això també ha de ser veritat pels Catalans i els partits haurien d’examinar-ho millor. Demanant el vot per amor a Catalunya, la seva llibertat, llengua i futur?  Aquest autor no té cap dubte que hi haurà votants que respondrien a aquest argument, però no pas prous per guanyar. Potser algun socialista que recorda els temps passats quan el PSC era un magnífic partit catalanista amb líders excel·lents, mentre ara ha quedat reduit a una agrupació provincial del PSOE dirigida per un supervisor bilingüe a les ordres de Madrid, un ex-ministre destituït que gosa aspirar a ser President de la Generalitat? Doncs ni això tampoc per una majoria. Aquest autor no té prou coneixement actual dels Catalans pel carrer, de qualsevol llengua, per saber què desitgen o esperen més que qualsevol altra cosa, probablement allunyats i indiferents als Ideals formulats per alguns partits. Hi deu haver gent, no obstant, que sí que saben com assabentar-se’n.

Desitjant la millor fortuna al Partits verdaderament Catalans, les aliances que puguin arribar a formar, i els desitjos que quedin satisfets,

Joan Gil

Tags: Eleccions Americanes, Eleccions Catalanes, Ex-President Donald Trump, Motius dels Votants, President Joe Biden

Somni de les dones enlloc de…

Dones lluitadores pel sufragi honorades a segells dels USA

Suffragists parade down Fifth Avenue, 1917.
Advocates march in October 1917, displaying placards containing the signatures of more than one million New York women demanding the vote.
The New York Times Photo Archives

Per fer un canvi, aquest post ofereix la història del final victoriós però extraordinari de la dura lluita de les organitzacions femenines americanes per obtenir el dret al vot. Està basat en articles i reportatges de televisió poc coneguts, però tot el que surt aquí va passar de debò, per sorprenent com sembli. Després d’esforços heroics per obtenir el dret al vot, el 18 Agost 1920, un petit i poc conegut Estat nord-americà va ratificar contra totes les expectacions el canvi constitucional que faria possible i obligatori el vot femení per sempre a totes les jurisdictions nord-americanes: l’ESMENA XIX de la Constitució Federal dels EUA. Com que el tema de reformar les Constitucions sembla interessar molta gent a Catalunya, potser algú voldria saber com es pot fer amb èxit  a aquest país d’ençà del 4 Març 1789.  Les dones “sufragistes” havien entès que per guanyar i obtenir el dret a votar, calia canviar la Constitució i ho van aconseguir. El lector quedarà convençut que canviar la Constitució és extraordinàriament difícil, però possible. Després de la gran Revolució de 1776 contra la Monarquia Britànica i la subseqüent victòria i independència, hom va instal·lar a les 13 províncies originals americanes governs semi-independents amb una mena de lligam molt feble, una Confederació,  representada per un Parlament i un President amb mandat per un any (tots dos a Nova York).  El desastre que va seguir es va fer palès immediatament però fins 1789 els pares fundadors no van aconseguir reunir a Filadèlfia representants de tots els 13 estats que hi havia en aquell temps per poder formar una Assemblea Constituent, de la què va sortir la tan estimada, primera i darrera Constitució dels EU existent fins el dia d’avui. Els estats seguirien essent no pas independents, però lliures i co-sobirans amb el nou govern federal. Tots van votar lliurement i sense coerció per acceptar-ho enlloc dels Estats Confederats d’Amèrica clarament fallits.

Ara bé: el món es gira molt de pressa i probablement arribarien amb el temps coses noves i perilloses encara desconegudes l’any 1789. On trobar l‘autoritat per regular-les?  Van decidir que el text original no es tocaria mai, però van introduir un sistema en forma d‘Esmenes identificades amb números llatins que es podrien afegir o treure, cosa que permetria anar clarificant o introduint a la Constitució coses noves però sense haver de tocar mai el text original. Aquestes Esmenes esdevindrien per tots els efectes parts integrals de la Constitució.  Van començar aviat. Un dels pares fundadors de la nova Constitució havia determinat que el text no oferia prous garanties individuals per protegir els ciutadans del poder excessiu dels jutges, policies, governs… i els diputats que gairebé eren els mateixos que acabaven d’escriure la Constitució original, hi van introduir ben de pressa les ESMENES I fins X, col·lectivament designades BILL of RIGHTS, en els nostres dies el centre sacrosant del Constitucionalisme i la devoció dels Americans a la llibertat descrita a la seva Constitució.

És molt difícil aprovar una Esmena. La que va atorgar finalment el vots a les dones seria l’ESMENA XIX. El dia d’avui n’hi ha només XXVII  a la Constitució. Els Congressistes no s’han privat mai de proposar contínuament noves Esmenes. Imagineu l’èxit que podrien tenir! Des del Segle XVIII han introduït al Congrés 11,848 propostes d’Esmenes noves, pero és molt difícil convèncer els Congressistes. Per cloure el tema, només cal exposar què cal fer per ratificar una nova Esmena,  cosa tan difícil que molts decideixen deixar-ho córrer. I de pas, fer notar que fins el dia d’avui, només una sola Esmena, la XVIII, que molt absurdament havia prohibit als ciutadans beure begudes alcohòliques, ha estat mai eliminada.

De primer, cal presentar el text de la futura Esmena breument escrit i en bon Anglès a les dues Cambres del Congrés dels EUA, el Senat i la Cambra de Representants. (Cal notar i recordar aquí que els Congressos (Parlaments) dels Estats individuals són també, amb una sola excepció, bicamerals i funcionen de forma semblant). Aleshores comença la regla dels 2/3: cadascuna de les dues càmeres tant les federals com les estatals han d’aprovar l’esmena amb una majoria de 2/3, i cal recordar que cap congrés estatal té cap obligació d’examinar i votar l’esmena sinó que poden llençar-la a les escombraries, però si accepten votar per ratificar també han de treure 2/3 der vots positius per separat dels vots tant dels senadors com dels representants. Això es repeteix amb cadascun dels 50 estats que hi ha actualment (en 1920 n’hi havia menys). Per declarar l’Esmena ratificada, necessita sumar una altra vegada  2/3  ratificacions de tots els 50 estats, no sols del que s’havien dignat votar. Hi ha un període màxim de 7 anys i si una Esmena no ha pogut ser ratificada en aquest temps, ja ha fracassat (hi ha Estats que no accepten aquest límit de 7 anys). Una petita nota: enlloc de fer votar a les dues Cambres de cada estat fins arribar als 2/3, també seria possible convocar un parlament constituent per acceptar l’Esmena, com el que va escriure la primera Constitució, però ningú ha gosat mai fer-ho. Ni probablement gosarà. Qui sap què decidiria fer una Assemblea constituent?

Jo no vull que la meva filla es faci votant

La lluita per permetre votar a totes les dones: començament.

La lluita va començar fa molt de temps, sens dubte ja al segle XVII, molt durament però amb èxit molt limitat i oposició general de la majoria de governs i ciutadans, contents de poder seguir dominant les seves dones. Els primers

grans èxits van tenir lloc a la Gran Bretanya més que als EUA. La raó per la qual els moviments de dones van trigar massa a impossar-se als segle XIX era molt clara: la falta d’unitat al voltant d’un sol problema. Resultava que cada grup es preocupava per coses massa diferents: l’esclavitud sobre tot, les immigracions d’estrangers no blancs, la condició dels treballadors industrials, els nens, la salut pública, les guerres, i no podien posar-se d’acord en només un sol problema, encara que les desfilades de dones ben vestides o amb carrosseries eren les que despertaven més interès públic com formes d’entreteniment. També era fàcil imaginar què deien sovint els homes: que no, perquè per damunt de tot, un marit i una dona eren una unitat inseparable que quedaria destruïda si tots dos votaven, que no tindrien temps per cuidar els menuts que en patirien molt, que aquestes mares irresponsables no cuidarien la casa com cal ni sabrien cuinar bé, que les dones no tenien suficient aprenentatge per entendre problemes polítics (potser afegint que la majoria eren tontes), que les marxes demostraven les males maneres i falta d’educació, que atacaven els policies que només volien protegir-les, que calia vigilar-les per falta de moral sexual, … sempre igual, sempre el mateix, defensant punts de vista expressats a diaris, llibres i conferències que eren inatacables i invencibles. Les dones manifestants, sovint anomenades sufragettes organitzaven també sessions informatives, conferències, articles i contestaven, però acabaven sempre perdent malgrat tots els esforços. Però estava clar que el moviment malgrat totes les baralles internes no afluixava i era molt fort. Calia esperar i seguint fent el mateix, al començament de forma molt feble i respectuosa, al final alçant la veu, usant pancartes i fins i tot anant a la presó. Tenien raó:  l’obligació seva era acabar guanyant i no hi havia cap altra opció. Cal reconèixer també que hi va haver grups polítics que sí que van acceptar molt aviat la igualtat dels sexes. Als EUA sembla ser veritat que les dones ja van participar a les primeres eleccions després de la Revolució anti-britànica, però es veu que van perdre el dret. Certes regions a Europa i als EUA també van acceptar la igualtat fàcilment (molts estats com ara Califòrnia o Kansas i alguns altres). Al final de la Primera Guerra Mundial les dones prominents del grup (la gran Susan B. Anthony, (foto adjunta) Elizabeth Cody Stanton i Lucretia Mott) van obrir el camí proposant una esmena constitucional que atorgaria el dret sagrat i permanent de votar. Van trobar Congressistes simpatitzants a les dues cambres del Congrés dels EUA, un text fou sotmès al Congrés i un primer trist vot per la ratificació en un sinistre i poc-amistós Washington DC de l’any 1918 va tenir lloc sense suport del President Wilson.  Ai las, quina nova batzacada tan forta van tornar a rebre!

La Batalla memorable per la Ratificació de l’Esmena XIX va esclatar. Es veu que no s’ho van prendre seriosament ni els Congressistes de Washington ni el President Woodrow Wilson, que es va declarar en contra i la proposta fou rebutjada per les dues cambres amb poca discussió. Al final el Comitè de les dones va aconseguir que el projecte fos sotmès una altra vegada i acceptat pels 2/3 de les dues Cambres i enviat als Parlaments dels Estats a veure si el ratificaven (o no, com es pensava tothom). En un moment donat, les dirigents dels grups de les dones van aconseguir ser rebudes per Wilson, que es va disculpar per la seva actitud l’any anterior, però que ara ja les suportava sense dubtes. En qualsevol cas, la proposta d’Esmena XIX havia estat introduïda formalment i el Congrés dels EUA havia tornat a votar ratificant-la la aquesta segona vegada per 2/3 parts dels Senat i també de la Cambra de Representants i ja estava en marxa i tots els Estats que volguessin podien votar per ratificar-la (o no) i ja estava en marxa. Ja havien començat i tot seria un problema d’aconseguir que 2/3 dels Estats votessin per la Recomanació aprovada per 2/3 dels membres com alguns ja havien fet i ja estava. En realitat tot anava molt malament. En aquell moment hi havia menys Estats que ara, però per tenir 2/3 en calien 36, que va esdevenir el número màgic però eren molts Estats tal com estava el clima. De fet, les senyores van fer notar al Sr. President que Delaware acabava de rebutjar la ratificació com havien fet recentment altres (començant amb Geòrgia i Alabama)  i 3 estats (Florida, Vermont i Connecticut) simplement es van negar a votar com era el seu dret per tal d’evitar baralles internes. Les senyores amb les seves grans discussions, actes públics i diverses accions havien aconseguit 35 ratificacions d’estats però és que en calien 36 i si no en treien una més, anys de lluita i esforç s’anirien d’orris. I sap què, Sr President Wilson, ara ja no queden més que dos estats per votar, Carolina del Nord i Tennessee, on tothom ens veu com perdedores i així s’acabarà tot després d’anys de lluita, empresonaments i diners. Què hem de fer, Sr President?

El Pr. Wilson va reconèixer que la situació era delicada, però va proposar que les lluitadores anessin a Tennessee, on els seus Demòcrates tenien la majoria. Les dones es van molestar. Tennessee era un estat del Sud, sempre en contra d’elles, on totes les enquestes sortien en contra, on no hi hauria res a fer. I a Carolina del Nord seria encara pitjor. D’on traurien l’Estat número 36 que calia per salvar-ho tot, Sr. President? No se li acudia res més? És que Wilson acabava de guanyar la Guerra Mundial. Segur que el Sr President Wilson les va acomiadar desitjant  bona sort i bon viatge cap a Nashville, capital del gran Estat de Tennessee, on potser ja les estaven esperant, perquè volien votar. Les esperava una guerra sense perdó ni treva, perquè en qualsevol cas es tractava del final de la lluita pel vot femení tant si guanyava com si perdia, i tothom ho havia entès.

Homes en contra

No seria una guerra violenta, perquè les dones això no ho feien, però sí que seria una guerra. Van llogar habitacions a un bon Hotel. Faltaven pocs dies pel vot. El Senat va votar aviat donant una gran majoria per Sí, però el problema no era el Senat sinó la Cambra dels Representants, que eren els representants directes d’un poble que estava molt dividit. No arribarien mai als 2/3. Les senyores van organitzar marxes amb uniforms i música pel carrer, van donar conferències, van discutir amb qui ho volgués. Els venedors de flors, per fer diners, havien inventat vendre roses vermelles als homes que afavorien la ratificació, roses blanques als que estaven en contra. No es parlava de res més a la ciutat però hi havia qui pujava el to, cosa que les senyores també feien. Es van pensar que tot anava bé i que potser se’n sortirien, però aleshores un grup de senyores adversàries d’una societat femenina contrària al vot de les dones (que havia existit també des de feia anys) es va presentar a un altre Hotel. Feia unes poques setmanes per casualitat que una altra esmena (la XVIII) havia estat aprovada  establint (absurdament) la llei seca amb prohibició absoluta de vendre i beure alcohol, cosa contra la qual estava tothom i desvergonyides com eren, aquelles donotes van organitzar una mena de bar al seu Hotel oferint begudes alcohòliques prohibides de franc a tots els parlamentaris que estiguessin contra la ratificació, cosa completament il·legal que no obstant comptava amb suport universal. Fou un cop molt dur. Els comptes de les dones indicaven que només els faltaven dos miserables vots a la Cambra Baixa per guanyar finalment l’Estat Nr. 36, però no hi havia forma de convèncer els Srs Representants. Amb les baralles i queixes, el vot fou retardat 9 dies, però aquell 18 d’Agost de 1920, el de la trobada amb el destí (que acabaria sent qualificat de tragicòmic) va arribar. Les dones van seure a la tribuna amb cares molt llargues. Que el Senat ja hagués votat Sí amb 2/3 de majoria no interessava a cap Diputat de la Cambra Baixa. Eren ells qui tindrien la darrera paraula sense remei. Les visitants sabien que perdrien… per dos vots i eren impotents per fer res. Ja ho havien provat tot.  35 estats havien ratificat, però ara el que feia falta s’hi negava només per 2 vots de la Cambra de Representants i l’esforç i les llàgrimes de tants anys serien per res. Tants anys de feina perduts només per dos vots a l’Estat Nr. 36. No hi havia dret.

Havia passat una cosa de la què elles no en sabien res. Un dels representants hostils era un xicot jove de 24 anys que parlava amb convicció i alçava molt la veu, i aquell dia acabava de rebre una carta de la seva mare que vivia al camp. Segons sembla, li deia que ella ja havia llegit als diaris que el seu fill, que ella es pensava que estimava la mare, s’havia pronunciat contra el vot de les dones i que era un fill desvergonyit que insultava la seva mare i volia dir que dones no tenien els mateixos drets com homes, i que ella no s’havia esperat aquest tracte i no calia que tornés mai més a casa, fill desagraït. El parlamentari es va passar hores mirant de digerir aquesta carta, però al final va decidir obeir. Ell va votar inesperadament que sí a la ratificació. Les dones espectadores ho van celebrar molt, però no quedava res resolt perquè encara els faltava un sol vot, només un, o anys de treball i devoció quedarien perduts per sempre. La votació en veu alta va continuar. Quan es va acabar finalment,  les dones van entendre que havien perdut i que el dret a votar trigaria molts anys a arribar, degut a la manca d’un sol vot entre 36 Estats! Quina tristor i quina angoixa, potser amb llàgrimes. Però aleshores… Hi ha coses (poques) que el Cel no permet.

Miracle, miracle, miracle! L’Speaker de la Cambra Baixa, que havia presidit durant el vot, es va alçar abans de tancar la Sessió, com es fa sempre, preguntant si tots els diputats havien tingut l’oportunitat de votar, que és una rutina després d’un vot a veu alçada.  Un dels Representants adversaris al vot femení, que semblava molt despistat, va aixecar la mà. No. Ell no havia pogut votar i volia fer-ho. S’ho havia pensat molt i havia decidit votar SÍ a favor de la ratificació. No hi ha naturalment cap enregistrament electrònic, però segur que el crit d’estupefacció i joia de les noies i dones presents en aquell moment va arribar i potser perforar el Cel. Desesperació i triomf apocalíptic separats només per un minut! L’Esmena XIX de la Constitució federal havia quedat ratificada pel 36è Estat, com manava la Constitució. El cas quedava tancat i les dones Americanes acabaven de guanyar per sempre el dret a votar.

Final. Molta gent es pensa que el Secretari d’Estat de Washington només s’ocupa dels Afers Estrangers, però hi ha Secretaris d’Estat a tots els Estats i tenen la responsabilitat de vigilar les eleccions. Una setmana després de l’esdeveniment, el 26 d’Agost de 1920 el Secretari d’Estat Bainbridge Colby va invitar al seu despatx oficial les vencedores triomfants principals a fer-se una foto amb ell i la Proclamació.  Duia a la mà un document gran molt maco amb lletra elegant i dibuixos fent saber a tot el país que l’Esmena XIX, havent estat ratificada com demana la Constitució dels EUA, totes les dones de nacionalitat  nord-americana havien adquirit el dret inviolable i il·limitat de votar a totes les eleccions que tinguessin lloc als Estats i Territoris de la nació. Va firmar en públic l’ordre afegint-hi a més un gran segell amb relleu. Deu estar a l’Arxiu Nacional. Era encara el mes d’Agost, pero el Novembre amb la primera elecció ja estava a la cantonada.

L’hora de la Victoria Final

Tot no quedava resolt, però les autoritats podrien anar resolvent-lo amb el temps. Per exemple, aquestes lluitadores pel dret a votar, com després les que ho van fer pels drets de les dones en general, s’havien oblidat de les dones negres. De fet, hi va haver llocs on no obstant el canvi constitucional  no deixaven entrar a votar a les negres, hispanes, xineses o japoneses. Igual amb les dones indígenes nord-americanes, malgrat que tots els membres de les nacions indígenes estaven a punt de ser finalment reconeguts com a membres i ciutadans de la societat americana, com també era el seu dret.

Joan Gil

Tags: Esmenes Constitucionals, Lluita pel vot de les dones, President Wilson, Reforma de la Constitució, Tennessee