19 nov. 2023

El somni tan meravellós com inesperat de l’independentisme

Classificat com a General

Quan els resultats de l’elecció general de Juliol del 2023 van començar a ser coneguts, no hi va haver cap explosió de joia entre els independistes. Tot semblava anar molt malament, entre el poble català, al Parlament, pitjor encara a Espanya i els nostres partits perdien pes i influència, mentre l’agrupació catalana del Partit de Sánchez, dirigida a casa per un home avorrit que feia de supervisor bilingüe, un partit que havia estat catalanista amb grup parlamentari propi, seguia pujant.

L’adversari dels catalans estava molt clar: per un costat Feijóo, cap i representant del PP, partit històricament anti-Català que exigia la castellanització de Catalunya amb pèrdua d’identitat pròpia, per l’altre un Sànchez de la mateixa escola però en veu més moderada i menys feridora. Els independistes es veien sols i a una pendent de baixada, quan una cosa meravellosa, verdader regal inesperat del cel, fou descoberta: encara que Feijoo havia guanyat la majoria relativa amb Vox, el seu nou soci feixista, els seus adversaris podien tenir la majoria absoluta… si tots els petits partits, inclòs Junts per Catalunya amb 7 ó 4 diputats elegits (no he sabut mai quin dels dos) s’hi afegia. Semblava absurd i impossible: la reelecció de Sánchez requeria un acord de PSOE amb els independentistes radicals de Junts per Catalunya. Ningú s’ho volia creure, però a mesura que passava el temps, cada dia es feia més clar: Sánchez podia ser reelegit només si acceptava totes les condicions dels quatre lluitadors entusiastes de Junts, que presentaven exigències absolutes extraordinàries inacceptables per la majoria d’espanyols i no volien afluixar en res. I ho deixaven ben clar: o tot, o no reelecció de Sánchez. Prou. En els darrers tres segles d’ençà de Felipe V, que va declarar que ell s’estimava els castellans més que qualsevol altre poble i va intentar eliminar la nostra llengua, tots els Governs excepte els de la Primera República havien vist la colonització i atacs constants als trets identitaris de Catalunya com una necessitat absoluta i irrenunciable. Això resultava sempre en una hostilitat, abusos autoritaris i discriminació contra Catalunya, que no volia cessar ni donar una treva fins assolir la victòria final que esperaven. I no hi havia cap defensa efectiva. Les nostres protestes i queixes eren completament ignorades, a vegades amb burles afegides, compartides per la majoria de ciutadans espanyols.  Així i tot, no ho vam deixar córrer mai. I en aquell dia de Juliol, un destí amistós va il·luminar l’escena com si fos Nadal i els de Junts van quedar il·luminats amb la tasca sublim d’obligar un dels antics enemics a assumir demandes mai acceptades per Espanya: amnistia, concessions fiscals i discussió d’una data pel referèndum d’autodeterminació, coses necessàries pel propòsit de canviar radicalment l’actitud espanyola anti-catalana i fer legals demandes abans castigades amb persecució. Seria possible? Cal reconèixer que si fos exitosa,  la satisfacció d’aquesta demanda representaria un gir radical de 300 anys amb morts, persecucions i alguna guerra, que esdevindrien amor i tolerància. I sobre tot, era Sánchez un home capaç d’adoptar aquesta línia? O no intentaria sabotejar-lo i bloquejar-ho tot amb retards, jutges i problemes legals, com ja ha passat amb el Català a Europa? Aquesta és la gran pregunta, i ni Junts ni ERC han amagat la desconfiança. Tal com diuen alguns, la confiança com la virginitat, només es perd una vegada. Per altra banda, si aquesta millora tan històrica acabes acceptada, els quatre lluitadors inflexibles de Junts mereixerien un lloc al tauler de Catalans mes il·lustres. Potser els Catalans, massa impressionats encara pel teatre repetit cada vespre als carrers de Madrid, encara no hem assolit un bon enteniment del que ha passat.

El passat de Sánchez no és gens tranquil·litzador. És un home amb set insaciable de poder, amb un passat dur del que es va recuperar, que mai havia demostrat cap afinitat o simpatia per Catalunya i que, per damunt de tot, va acceptar la imposició de l’article 155 a Catalunya en la seva trobada amb Rajoy, sense preocupar-se’n gaire. Ja estava bé. I va presidir sobre repressió.  I va enviar Illa a Barcelona. I poc abans de l’elecció anava per Catalunya dient que la fi del Procés i les noves realitats havien fet la vida a Catalunya més feliç, sense tensions. I la seva taula de negociacions havia produït desenganys. Seria aquest el triat per la providència per la tasca història d’acabar per primera vegada amb l’hostilitat anti-catalana que havia compartit? No és ell, com altres diuen, un home maquiavèl·lic? Cal recordar que en el llibre el governant maquiavèl·lic és assenyalat com un model per tothom. Hom no pot negar certs mèrits al Sánchez dels darrers temps. Amb la seva adhesió subordinada a Biden ha aconseguit augmentar el prestigi polític espanyol tant a Europa com a la EU, i l’economia no li ha anat malament del tot. Seria capaç ara de canviar de cara una altra vegada?  No seria possible oferir als de Junts alguna coseta realitzable mes senzilla?

El Sr Feijoo en canvi, ho ha fet molt malament. Era absurd anar-se queixant contra l a re-elecció de Sánchez a la Presidencia, feta estrictament seguint la llei i els costums. És que una majoria gràcies a Junts hauria segut més il·legal que una de Feijoo gràcies a Vox? No tenia cap dret a sortir al carrer a protestar, ni a participar en les manifestacions clarament anti-catalanes dels franquistes, que usaven banderes, càntics i paraules molt pre-democràtiques i sovint il·legals. Al costat d’Abascal, Feijóo semblava un titella dominat per les accions i control de Vox. Podria aviat pagar-ho ben car amb l’avenç imparable i presa de possessió del seu PP pels feixistes, com ha passat als EUA amb el Partit Republicà i Trump que el domina. Les coses que ells diuen una i una altra vegada sobre l’Amnistia semblen ridícules. Amnistia es una mesura que un govern pot prendre per acabar amb una dissensió o problema interiors, altrament intractables, i que assegura la pau. I aquesta cridòria per una llei que ni tan sols ha estat discutida ni molt menys aprovada? La inoportunitat i absurditat d’aquesta pretensió tan cridanera són molt clares. Jo crec que Feijóo acabarà pagant les conseqüències del seu acostament a Vox, perquè un parlamentari que no té la majoria, ha d’acceptar el vot majoritari. Podria protestar després de veure el producte final i haver expressat la seva reticència, però amb seny i bona educació.

I aquest és el gran dubte. Com acabarà la lluita verbal, parlamentària i pública pels carrers en aquesta confrontació entre Catalunya i Espanya? Cal reconèixer que és un dels moments més transcendentals i amb conseqüències de la nostra història, un que no podrà desaparèixer de la memòria i que molt probablement acabarà tenint també conseqüències importants, realitzant una missió que el grup de Junts molt probablement no havia esperat. Acabarà el President Puigdemont fent una entrada triomfal a Barcelona com el President Tarradellas, anant en cotxe des de l’aeroport a la Generalitat enmig dels crits i applauds populars?

Joan Gil

Una resposta fins a ara

06 nov. 2023

Com veiem els Jueus Nord-Americans

Classificat com a General

Per moltes raons, des de fa molts segles els Jueus han estat al centre de la mirada universal. Sense que molts ho entenguin, han estat objecte d’admiració, d’odi, de l’antisemitisme més vil. Hi ha universitats on alguns estudiants demanen la mort dels jueus o els persegueixen, tirotejos amb morts a la sinagoga (ells en diuen “temple”), acusacions increïbles… Potser això passa per falta de contacte, de comprensió i de respecte. Era poc comú a Catalunya quan jo era petit, però per casualitat la meva mare tenia una bona amiga Sefardita que havia immigrat amb la família des de la Turquia entre les dues guerres mundials. Quina sort i oportunitat vaig tenir, perquè per la resta de la meva vida profesional, vivint entre científics, directors, col·legues, va resultar que per casualitat i amb una sola breu excepció TOTS els meus directors, co-autors i molts bons companys i amics van ser jueus, i vaig culminar la meva carrera amb uns 23 anys seguits treballant d’Attending, una mena de metge d’hospital facultatiu titular als EUA, al famós Hospital MountSinai a Nova York. No vaig desaprofitar l’oportunitat de tractar-me amb ells i mirar d’entendre´ls, vaig seure a les seves taules i invitar-los a la meva, vaig anar alguna vegada a cerimònies religioses pels seus fills, vaig encaixar amb alguns rabíns, els vaig felicitar per les festes. Vaig menjar i oferir-los aliments i begudes kosher.  Sovint no estan  lliures d’alguns prejudicis, potser derivats dels horrors de fa uns 100 anys que no poden ni volen oblidar. Tots en tenim. No creuen ni poden fer proselitisme, i una conversió espontània de Cristians a la seva religió podria ser prohibida. Només les comunitats ortodoxes, sobre tot les d’Israel, poden acceptar conversos.

Hi ha gent que es pensa que tots els jueus són iguals  segons van aparèixer les caricatures nazis, amb un nas lleig, color de cara fosc, i avarícia incontenible. La veritat és que com a totes les comunitats, n’hi ha de tota mena amb interessos polítics en totes les variants socials i personals, des d’amics fantàstics i estimats a tot el contrari, amb lladres i homes modèlics. N’hi ha a aquí agrada explicar coses sobre el seu passat, la seva família, els avant-passats famosos, els carrers de Tel-Aviv amb noms d’avis. Els Catalans rarament ho fem. Un em va preguntar si la meva família havia viscut a Espanya molts anys. Fou un bon amic a qui no se li havia acudit mai fins aquell moment a la cafeteria que jo no era un d’ells. N’hi ha també que són pobres i poc espabilats, però, i aquí cal ajupir-se amb admiració, han demostrat col·lectivament al món una penetració extraordinària a les grans Universitats i centres d’investigació que cal contemplar amb enveja. Tant debò poguessim tenir els Catalans un xic més d’èxit més gran en aquesta esfera. Enxufes? Sens dubte, com és molt natural, però no tants com a Catalunya. Un cop m’en van oferir un que vaig rebutjar.

Pel que fa a la seva Religió, les comunitats jueves es divideixen en tres grups o categories de “Temples”que es diferencien de les Esglésies  protestants  cristianes en un punt important molt clar: les tres direccions dels jueus creuen exactament en la mateixa teologia basada en la Bíblia, que és una situació diferent de les del Cristianisme, on segons la religió de la comunitat presenten considerables diferències de creences sovint molt clares. La Bíblia, sobre tot el Pentateuch que els jueus anomenen “Torah” és el centre absolut de gairebé totes les creences i teologia jueves. Tan aviat com els nois o noies han crescut prou, van al Temple on llegeixen davant la família i els amics o bé canten, envoltats per altres adults, fragments del text bíblic.  Un cantor s’afegirà a la celebració i hi haurà un sermó. Tornant al cas de les diferències que identifiquen i separen les tres direccions de les sinagogues,  són identificables gairebé només per la severitat amb la què s’accepten i segueixen amb fidelitat total els manaments bíblics divins expressats pels autors materials inspirats per Dèu en la Bíblia. Així passem del grups que se senten totalment integrats en el món on viuen i tenen potser una rabí  femenina, i no diuen a tothom que són jueus, sovint són progressistes i semblen molt similars a tota l’altre gent que veiem pels carrers a Nova York, i els altres dels dos grups addicionals de creients disposats a obeir i prendre en grau diferent els ensenyaments divins. La qüestió de la dieta és molt important i cal informar-se abans d’invitar una família religiosa a casa. El grup més liberal i tolerant podria ser majoritari als EUA, i és on hi ha més indiferència o fins i tot oposició a la política israeliana sobre (o sovint contra) els Palestins. Alguns quan tenen família a Israel hi van de visita però rarament amb intenció de quedar-s’hi. Si vol, cada jueu té dret a immigrar i quedar-se a Israel.

Al final de l’escala de les comunitats més observants trobem ja gairebé separats els ortodoxos, sovint gent de dreta molt estrictes que obeeixen cegaments totes les prescripcions bíbliques sobre el menjar i totes les altres coses, que crec que són una mica més de 600. Se´ls pot reconèixer sabent quins son pels vestits de carrer gairebé normals, però foscos i on una mena de tela blanca penja als dos costats de l’americana i fora del pantaló amb una cobertura al cap negra o fosca, la “kippa” (als EUA anomenada Yarmulka). Són gent estrictament religiosa, entusiastes amb Israel i amb la Dreta radical, altrament de caràcter personal variable com tothom, sovint agradable. L’únic estudiant graduat a qui vaig guiar fins obtenir el doctorat de l’escola de Mount Sinai és molt ortodox i seguim enviant-nos emails. Vam ser i seguim essent bons amics. Per poder convidar-lo a menjar, vaig haver de dur-lo una vegada a un Restaurant jueu. El menjar kosher és molt bo, però sovint més car. Al restaurant de l’Hospital sempre l’oferien i molts feien cua per comprar-lo. A vegades em fa riure llegir a un diari o revista com, rebent a una llar cristiana un grup de turistes ortodoxos jueus, aquests es neguen a prendre el menjar local que els és oferit i els hosts s’indignen perquè els sembla que haurien de fer una excepció quan van de visita.  Seria igual com demanar a un grup de monges i capellans cristians que trepitgessin una hòstia consagrada. Ningú coneix el sentit d’aquestes regles i prohibicions. Si hom pregunta a un rabí el perquè, rebrà la resposta qué és arrogant i absurd pretendre entendre la voluntat de Déu i les seves motivacions.

I ara arribem als Haredi, en plural Haredim, o jueus ultra-ortodoxos, o també anomenats Hasidic, que fan interpretacions molt literals i extremes de les lleis bíbliques i tot, i sovint creuen que tots els altres, més lliberals i tolerants, no són verdaders jueus i que ells són els únics guardians verdaders de la Torah.  (Una cosa similar passa també amb certes comunitats cristianes). La majoria són originaris d’Europa Oriental, però també n’hi ha de russos i també d’origin sefàrdic (referint-se als sephardites originaris de l’Orient mig i Àfrica del Nord, no pas als Espanyols). Estan dirigits per quasi reial famílies de Rebbes (rabís molt prominents). Molts Catalans segur que han vist o coneixen els Lubavitxers, molt prominents a Nova York. Són reconeguts pels vestits especialíssims negres amb camisa blanca i barrets sorprenents, que volen, sempre que poden, viure a cases i barris tancats exclusius per a ells, depenent sempre d’un rabí que els dirigeix i mana què han de fer en tot (inclòs com votar) inclosos els afers familiars i econòmics. Tenen molts fills que pateixen sovint malalties i deformitats pel costum de casar-se entre ells dintre d’una petita comunitat, amb escoles pròpies.  Molts dels altres jueus més tolerants i diferents, no obstant diferir en opinions i religiositat, els veuen com creients molt religiosos i més sants, similarment al que alguns catòlic pensen del capellans o monjos cristians de clausura. Històricament han patit sovint a Europa central molta discriminació, gairebé esclavatge i persecucions. Cal afegir o aclarir que la convivència amb ells no és fàcil i sovint no és desitjada. Els contactes només poden ser breus. Sovint hom admira la velocitat i cura amb què compleixen encàrrecs o fan certs favors, però altres vegades… deixem-m’ho córrer. Recentment aquest diari ha publicat que els ultraortodoxos algun cop s’oposen a Israel i el sionisme. N’he vist al Capitoli durant certes ocasions  sobre l’herba, amb cartells anti-israelians en anglès. La raó és que aquests seguidors consideren el sionisme una verdadera heretgia anti-jueva perquè l’estat israelià legítim només podria ser creat després que el Messies s’hagués revelat i hagués vingut a instal·lar-lo. Amb l’èxit creixent d’un Israel cada cop més atractiu, la majoria de grups hasídics van anar renunciant a poc a poc a aquest rebuig, que encara persisteix dintre de certs grups petits, però fa anys això ho feien tots.

Finalment, com són les relacions entre els jueus americans i Israel?

No és fàcil d’esbrinar, gens fàcil. Com a foraster, jo vaig pensar que era millor no ficar-m’hi, per la gran quantitat i barreja d’elements històrics i emocionals molt importants que jo respectava però no eren meus. Si em trobava al costat d’un grup de metges, companys o empleats que començaven a parlar-ne, preferia tancar la boca i limitar-me a escoltar. En la meva opinió, que no sé si és compartida o no, la majoria, sense ser indiferents, preferien no parlar-ne però hi ha certs mitjans revistes i publicacions que  expressen considerable reserves sobre la qüestió palestina i les activitats, sovint violentes i molt desconsiderades de Netanyahu i els seus radicals. Altres participants semblaven també allunyats i silenciosos, però contra Netanyahu no es podia parlar, i finalment la unanimitat dels ortodoxos reconeguts expressava sempre suport incondicional a Netanyahu. Aquests darrers podrien ser la majoria. Ells repeteixen sempre els slogans Israelians, dient que Israel té dret a defensar-se (que és veritat a totarreu però és absurd seguir repetint-lo monòtonament no sols per perquè tothom en té dret sinó perquè els països ocupats com Palestina també el tenen reconegut per les Nacions Unides). També repeteixen sovint que Israel no té cap partner en la discussió del problema Palestí, una falsedat intolerable. O que tots els Palestins es neguen a reconèixer Israel, cosa negada en públic per Arafat i altres PLO members fundadors de l’Autoritat Nacional Palestina en firmar el desventurat acord d’Oslo que va conduir a l’assassinat de Rabin. Molt pateixen els Palestins a Transjordània avui en dia sota el President Mahmud Abbas, de 88 anys  i les restes de desventurada Autoritat Palestina que no pot defensar ni protegir ningú contra l’agressivitat dels colons jueus a Palestina. Queixes o protestes no serveixen de res. Terreny pot ser confiscat  pels Colons amb ordres judicials per bastir nous edificis amb recursos millors que els dels Palestins.
Sobre la tragèdia mai legítima de Hamàs (perquè en una lluita entre dos homes que s’odien, ningú té cap dret a treure una pistola i matar l’altre), el 7 d’Octubre un grup de 1,000 lluitadors de Gaza van sortir molt ben organitzats en tres fases: uns van anar a peu a la muralla a mirar de volar-ne fragments i destrossar  totes les càmeres de vídeo de vigilància israelianes, un segon grup es va enlairar en una mena de velos volants i va saltar les muralles per l’aire i un tercer va sortir en barques cap a territori israelià prop de les fronteres. El que va passar és història: uns 1,400 israelians innocents foren morts i uns 240 (no se sap bé) homes, dones i nens van ser agafats per força com ostatges. Notable és un nen de 9 mesos. Un mes després, ja 10,000 palestins han mort passant fam, set, sense aigua, generalment dones i nens, tirats pels carrers sense hospitals ni tràfic motoritzat ni llocs per fugir. Al món no li ha agradat.

El paper de Biden i del Secretari d’Estat Blinken tampoc ha agradat a ningú. Per una part Biden es va presentar inesperadament a TelAviv anunciant que defensaria a qualsevol preu incondicionalment Israel amb noves armes i milions de $. Al mateix temps, però en veu baixa va començar a explicar a Netanyahu les seves preocupacions pel destí dels Palestins, exigències humanitàries, la necessitat de crear dos Estats i la brutalitat i falta de programes existents pel futur de Gaza. Què volia fer Netanyahu un cop reconquerida Gaza? No tenia cap plan. Biden i Blinken ploraven en silenci veient com més de la meitat de víctimes del exèrcit eren nens i dones i patien tant. Netanyahu, que no en volia saber res,  va acabar fent petites concessions, però va triar tirar endevant maleïnt sempre Hamàs, un aggregat d’animals perillosos, on tots els habitants de Gaza odien Hamàs (cosa poc probable) i havien de ser exterminats, encara que gent innocent també patís. Va intentar, encara comptant amb els Americans, declarar la guerra a Hezbol·là al Líban (cosa que Biden va prohibir, mentre segueix mantenint dos portaavions al Mediterrani vigilant que no hi hagués cap atac d’Hezbol·là). No obstant que el Govern Americà permet als Israelians seguir atacant Gaza, això sí amb la brutalitat una mica més reduïda, segueixen horroritzant les Nacions Unides i el Consell Europeu que criden i denuncien crims de guerra. Biden és ignorat. Natanyhu repeteix que exterminarà totalment i sense excepcions tota la gent de Hamàs a qualsevol preu, cosa que els Americans no han aconseguit mai ni amb Osama bin Laden ni amb l’Estat Islàmic. I els EUA insisteixen en la necessitat dels dos estats, cosa que estaria molt bé però que molts dubten que sigui possible ni que els Israelians ho permetin. En Blinken segueix a l’Orient Mitjà lluitant per Biden, però ja sembla impotent i en ridícul. Els aliats de la Dreta Extrema i Netayahu dintre els EUA, poderosos com són, segueixen afirmant que qualsevol atac o oposició al Govern Legítim d’Israel és un acte d’antisemitisme. Sembla com si el pobre Biden ja hagués rebut. A mí em sembla que la crítica política oberta a qualsevol govern és legítima i necessària. I als EUA se senten queixes de la gent que no reben prou assistència social i veuen com els seus diners volen a l’estranger, on el govern ni tant sols és respectat.

Fa pocs dies era Dissabte i vaig mirar al vespre el famòs programa tan antic de la cadena NBC’s “Saturday Night Live”), una mena de cabaret  d’estil alemany presentat cada setmana per un invitat prominent, amb escenes barrejant la burla política i social amb números musicals. Aquest dissabte l’invitat era un actor de cinema i TV, ben conegut, que no va voler fer d’entrada el monòleg còmic usual. Molt seriosament, davant un fons negre va anunciar que ell era jueu i que quan era nen el seu pare ja havia estat mort per un terrorista, i que estava terroritzat per tot el que estava veient. Ell desitjava pau i una solució justa tant per als jueus com per als palestins i no desitjava que morís ni un jueu ni un palestí més, sinó que trobessin una forma de conviure junts en pau. Rebé una gran ovació. En queden molts més com aquest!

Joan Gil

3 respostes

27 oct. 2023

Noves Informacions dels EUA, (27 Oct. 2023)

Classificat com a General

Escrit el Divendres 27 d’octubre a les 15.oo

 

La Guerra entre Hamàs i Israel

La tragèdia continua el seu curs. Darrerament hem tingut algunes notícies de coses abans desconegudes. Una es refereix al propòsit dels dos vaixells de guerra dels EUA estacionats davant la costa. És una mesura de seguretat perquè el govern israelià, ansiós d’envair el Nord de Gaza dient que no volia deixar escapar ni un sol membre de Hamàs, havia concentrat gairebé tot el seu exèrcit davant la frontera de Gaza, deixant desprotegit tot el mig del territori israelià, que quedaria indefens si els de Hezbollah decidien atacar des del Nord (cosa que per ara sembla poc probable).

Els israelians se senten molestos per l’alliberació de quatre ostatges d’arrels nord-americanes. Ningú sap exactament quants son, potser fins 200, tots sotmesos a la falta de medicines, gasolina, aigua, internet, i menjar. El problema és que les declaracions d’ostatges alliberats rarament es conformen amb la visió sinistra que el govern promou. Una de les senyores alliberades va arribar a dir que els seus guàrdies havien estat gent molt amable, mentre que el govern segueix descrivint-los com monstres. És la famosa síndrome d’Estocolm. L’exèrcit no vol que siguin rescatats per ningú més que per ells i sols observant les circumstàncies dictades pels israelians. En canvi, sembla que els nord-americans, amb més experiència sí que volen parlar amb Hamàs sobretot sobre la seva gent. La relació internacional dels governs amb les famílies dels ostatges acaba sovint sent molt dolenta. Israel es nega a negociar amb gent d’Hamàs, contra l’opinió americana, i no veu cap diferència entre qualsevol resident de Gaza i Hamàs i per això, sense presions nord-americans, haurien volgut fer un assalt brutal contra Gaza sense distingir entre  militants i ciutadans normals. Creien també que podien acabar totalment amb tots els membres de Hamàs per sempre, però això ni els Americans ho han aconseguit mai.

Els Estats Units segueixen negociant secretament per evitar-ho. El President Biden i el Secretari Blinken van lluitar per evitar que Israel fes una invasió prematura del Nord de Gaza, justificada sempre per la necessitat única d’extirpar i aniquilar els de Hamàs totalment. Encara no se sap de quants militars disposa Hamàs,  però segur que no arribaven als 1.5 milions  de Palestins tancats a Gaza del Nord, que amb tota seguretat en haurien de patir molt. Avisats, els Israelians van respondre que el problema era acabar amb Hamas, i prou més perquè havien assassinat al menys 1,200 israelians. Igualment es van oposar a alçar o afeblir les mesures del bloqueig total sense pietat, afectant l’aigua, el carburant, el menjar, l’electricitat, l’Internet i els medicaments. Tràgicament no creien possible distingir entre els civils i els insurgents i van acabar autoritzant només l’entrada d’un contingent màxim de 20 camions amb ajuts, però en cap cas amb gasolina de cap mena (perquè Hamas la robaria). L’ONU feia notar que en temps de pau, Gaza n’havia  necessitat 100. I així es van quedar els Hospitals, ambulàncies i maquinària per recobrar víctimes dels bombardeigs diaris nocturns sense electricitat, ni policia  i molt poca aigua o menjar, molts palestins dormint als carrers de Gaza sobre rocs i sense mantes. S’han vist coses terribles a les teles estrangeres: un home assegut al seient de darrere d’una moto amb un nen mort ficat a un sac, buscant un lloc per poder enterrar-lo; una dona a punt de donar a llum plorant que no sols no podia anar a l’Hospital, ni tan sols trobar veïnes per ajudar-la; vistes desoladores de carrers reduïts a runes sense eines ni treballadors, on era impossible desenterrar o ajudar les víctimes… Biden sembla haver-los convençut que moltes d’aquestes coses eren crims de guerra, i van afluixar, però molt poc. Avui mateix hem sentit als mitjans que Israel, no obstant la pressió nord-americana, ha començat a enviar missions de l’exèrcit per terra cap a Gaza, que semblen desembocar en una invasió total ja en marxa, o almenys s’hi sembla.  I què  volen fer quan hagin acabat amb Hamàs? Un gran misteri de molta conseqüència

Aquest brutal incident ha tornat a despertar a molts llocs l’interès pel futur dels Palestins. Hi ha, pel món més que per Amèrica qui simplement veu que amb l’estat de fet de les colònies de jueus ultraortodoxos ja establerts a Transjordània, el petit terreny que queda lliure  de l’estat d’opressió patit per la violència policial i pels mals tractes i amenaces dels residents colonistes ultraortodoxos, la repetició del Tractat d’Oslo amb la creació de dos estats separats ja ha esdevingut impossible. Què cal fer, doncs? Els de Natanyahu havien anar preparant el camí cap a la dissolució de la poca Palestina que queda i probablement també l’expulsió dels residents. Ell no ho ha dit mai, però es va oposar al Tractat d’Oslo firmat pel Primer Ministre assassinat per un ultra, Y. Rabin i ha estat molt sovint aliat amb la dreta extrema  que en parlava sempre en la llengua hebrea als llocs públics que els visitants i estrangers no entenien. Els EUA s’hi queixaven de tant en tant, però seguien pagant a Israel les subvencions militars  i ajut militar que ells demanaven. I segons informació publicada per l’Institut Hudson, un conseller extern de l’exèrcit  nord-americà, Israel disposa actualment d’unes 90 bombes atòmiques.  En Biden segueix dient en públic que ell suporta incondicionalment l’Estat d’Israel amb la seva defensa necessària però afegeix el desig d’una solució acceptable al problema palestí, un problema que molts jutgen ja insoluble, com si els palestins ja haguèssin perdut el tren. Molts veuen difícil que el Govern estatunidenc pugui proposar res acceptable i útil,  i el país queda  sota la protecció insuperable dels EUA. Fa uns dies membres de les dues Cambres del Congrés han expressat suport incondicional a Israel i el desig que aviat el Congrés  pugui aprovar els bilions de $ oferts pel President, quan la revisió del pressupost federal hagi acabat.

La Guerra d’Ucraïna

La gent de moment no hi pensa gaire, però el President hi vol enviar una injecció forta de dólars  i a més ha decidit enviar a Ucraïna coets capaços d’atançar punts molt llunyans de les seves fronteres (vol dir Rússia). La premsa darrerament també en parla poc, però alguna coseta sí que es publica. Sembla que l’ empenta del contraatac ha acabat. Van dir una vegada que havien penetrat algun punt de la muralla russa de defensa però es referien a  forats molt petits pels quals no passarien tancs ni màquines de guerra. Darrerement s’ha sentit parlar que havien obert un forat gros al punt més desitjat per poder tallar i separar l’entrada per terra a Crimea des del territori ocupat pels russos Però encara quedaven al davant dues barreres més per passar i en qualsevol cas no se’n ha sentit parlar més i sembla que el dur Hivern ja està massa prop Els russos han recuperat alguns territoris guanyats ocupats abans per Ucraïna i alguns altres que estaven fins fa poc en possessió d’Ucraïna. Sembla que algunes veus ja suggereixen la possibilitat de parlar amb Russia d’ una solució. En qualsevol cas, a la Cambra de Representats sembla que no en volen saber res i que els temes dels subsidis a Ucraïna i Israel s’haurien de separar de qüestions purament domèstiques.

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

NOTA: He notat amb consternació que fins fa poc el text del darrer apunt contenia errors gramaticals, degut a que no havia pogut passar el text per l’ordenador de taula que utilitzo per evitar-ho.  Després d’assegurar-vos que la culpa no era meva, em plau agraïr l’atenció.

No hi ha resposta

04 oct. 2023

La destitució de Kevin McCarthy, “Speaker” de la Cambra dels Representants

El Kevin McCarthy que ahir 3 d’Octubre fou expulsat del Congres, fou un Speaker difícil de caracteritzar, un home agradable per alguns i odiat per molts altres, sens dubte un verdader negociador, la carrera del qual es va acabar ahir al vespre, quan fou destituït per la majoria dels Representants. La seva funció com a Speaker probablement no està ben entesa per tothom. La posició i les seves obligacions foren ben descrites en la Constitució, però no és veritat que hagi estat mai un òrgan partidista (encara que és evidentment el partit majoritari qui cada dos anys sempre el tria). El sistema s’aparta del model europeu en què les dues cambres son igualment poderoses: el Senat representa els 50 estats membres, la Cambra de Representants en canvi representa els ciutadans. Els congressistes en principi haurien de seguir les instruccions del poble que cadascú representa enlloc d’obeir les ordres del partit (que sempre ho intenta). L’Speaker té tres funcions:

1) Explicar tant als membres de la Casa dels Representants com als ciutadans quina agenda i propòsits intenten abastar, quins comitès de recerca hi ha i quins temes s’haurien de debatre. Les sessions d’investigació a comitès poder ser vistes per la TV publica. Les oficines de tots els parlamentaris en general responen i donen explicacions a tots els ciutadans que ho demanen,

2) Control de totes les accions publiques de la Cambra, sobretot submissió de projectes de llei, el debat i els vots finals assegurant-se que les regles molt estrictes del Congrés són sempre observades.

3) Control de totes funcions de la Cambra com institució administrativa, el pressupost, empleats, salaris, obres, visites, conflictes, seguretat. Tot.

Té un vice-Speaker, en general del seu partit, encarregat sobretot de mirar quins parlamentaris no voten seguint recomanacions, cosa que sempre es lamentada i sovint recordada (sobretot quan el Representant per fer-se elegir necessita diners).
En general, l’Speaker té una posició clau explicant a la premsa i el públic què està fent la Cambra i quines discussions cal esperar.

Kevin McCarthy va néixer en 1965 a la famosa localitat californiana de Bakersfield, pròxima a Sacramento. La seva direcció en la vida i professió fou sempre claríssima. Els seus objectius perseguits acabarien sovint bé degut a la seva constància, habilitat de parlar convincentment i  accions. Després d’un breu episodi com a venedor de gelats i llaminadures, el seu destí el va lligar amb la política, on va lluitar per entrar a la Cambra de Representants i esdevenir aviat candidat al càrrec de Speaker, que va perseguir amb gran perseverança per molts anys, seguint l’exemple dels Speakers republicans amb qui havia servir. Per molts anys, esdevingué el candidat més segur i conegut per la posició, l’objectiu essencial i centre de la seva carrera, pel qual lluitaria a vida o mort amb favors, somriures, mentides i, segons alguns, poca vergonya. La seva clara oportunitat es va presentar després de l’elecció de 2020, quan el mandat de la també Californiana Nancy Pelosi va caducar després que els Demòcrates perdessin la majoria a la Casa. McCarthy era un home vist per molts com simpàtic senyor de tracte agradable i respectuós, però per altres com un mentider  que constantment canviava d’opinió, intentant enganxar-se a l’opinió dominant. En el cas dels disturbis post-electorals causats per Trump, McCarthy va començar condemnant l’assalt al Capitoli, seguit d’expressions guardades manifestant certa neutralitat i va acabar sent defensor incondicional de Trump. Així anava tot, però cal admetre que ho feia molt bé. D’uns obtenia un somriure, d’altres odi implacable. Va tenir moltes dificultats per fer-se elegir quan li va tocar, el darrer Gener, la cosa que ell desitjava per damunt de tot. Es negava a acceptar la seva desfeta, i  va perdre el vot dels Representants 15 vegades seguides, dos vots per dia sense acceptar la derrota. Al final va reconèixer que per guanyar la feina li calia afegir-se a nou representants que l’odiaven a mort, membres de l’ala més de dretes i intractable del partit, però que amb els seus nou vots, eren tot allò que ell necessitava per ser elegit. Sembla que es va arrossegar per terra per guanyar aquest grup de gent que el seguien humiliant i insultant, però no sols els va prometre fer aprovar-ho tot que volguessin, sinó que reconeixia el dret d’un sol representant de demanar a la Cambra que el fessin fora (!!).
McCarthy va guanyar l’elecció el 15è vot, esdevenint Speaker, la il·lusió de la seva vida. Com ho va fer un cop elegit? En general millor del que tothom esperava. Però en el mes d’Octubre el problema absurd d’haver d’acceptar i desemborsar individualment la distribució dels pagaments federals acabaria amb ell i els seus nou mesos de felicitat. Després del rebuig inicial a moltes de les coses demanades per l’Administració de Biden, la Casa es va negar a passar la llei autoritzant-les, pocs dies abans de la fi del termini. El problema era gravíssim. El govern federal no tindria més remei que declarar la suspensió de pagaments, però els diputats de l’extrema dreta no volien cedir en aturar els diners promesos  a Ucraïna i a molts altres fons d’interès social com la Seguretat Social, medicina, prestacions benèfiques, escola i coses semblants en les que l’extrema dreta no creia. Semblava que no hi havia solució. Els nou homes durs de la dreta no volien cedir en res i deien que la suspensió de pagaments ja s’havia fet en ocasions prèvies i no havia passat res. Aleshores, potser per primera vegada en la seva vida, en McCarthy va fer allò que era la seva obligació: posant-se en contacte amb els Demòcrates per assegurar-se els vots addicionals que li faltaven i certs Republicans li negaven, va estendre el termini fins Mig Novembre permetent que mentre tant certes sortides de diners demanades per Biden fossin satisfetes. El problema estava resolt fins Novembre. La ràbia va apoderar-se dels nou extremistes de dreta. Van dir que McCarthy havia mentit, pres decisions secretes i enganyat a tothom, fent votar una solució intolerable. Un d’ells va anunciar que tal com McCarthy havia oferit al mes de gener, la Casa dels Representants procedís a expulsar-lo en l’acte per haver mentit i per apropiar-se del contingut del vot que gairebé ningú havia acceptat. Sobretot, anar als Demòcrates havia estat inacceptable i no autoritzat. I aquest senyor va guanyar. Era la primera vegada en més de dos segles que això passava.

La qüestió de la successió de McCarthy ja ocupa la primera plana als diaris, però han sortit molts candidats al càrrec. El representant amb millors credencials seria segons l’opinió mes estesa Steve Scalise. Els diaris ja havien anunciat que aquest home està sent tractat per una leucèmia (que és fals: està sent tractat per tumors a la medul·la òssia (“bone marrow” tumors), que en recent temps s’ha  beneficiat molt gràcies a nous medicaments amb millor resultats). I una sorpresa per qui encara tingui ganes de riure: Donald Trump està també considerant presentar-se de candidat. Seria sorprenent però  no pas impossible perquè ni la llei ni la Constitució exigeixen que l’Speaker sigui membre de  la Cambra. Seria capaç d’intentar-ho. Qualsevol cosa que li doni poder i molesti a tothom

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

No hi ha resposta

28 set. 2023

Procés Fallit de Minsk (2014-2023) entre Ucraïna i Rússia

Cap als anys 2014, la Guerra del Donbas ja estava reconeguda com un problema molt perillós. Poc abans acabava de tenir lloc al centre de Kiev la sublevació popular de la Plaça Maidan que havia acabat amb un govern corrupte que havia triat la Federació Russa com a company de negociacions pel futur enlloc de la Unió Europea (Novembre 2013-February 2014) com la majoria volia. El President pro-rus va fugir deixant enrere una barreja de grups incompatibles pro-europeus i pro-americans i una pau generalment democràtica però massa complicada. En Zelynsky, ja presidint un grup polític considerable, no s’hi va voler embolicar.

En Abril 2014, la guerra civil va esclatar als territoris de Donetsk i Luhansk, que formen el Donbas. El problema de fons eren les tensions nacionalistes violentes  molt greus i deficiències polítiques entre els ciutadans de parla russa i els ucraïnesos de parla ucraïnesa que aviat va resultar en morts i violència gravíssima, una verdadera guerra civil, on les milícies pro-russes aviat van topar amb un exèrcit ucraïnès dèbil. Cal recordar que la majoria d’ucraïnesos abans de la guerra eren russo-parlants, com Zelynsky i tota la seva família. Veient com es posava tot malament, diuen que Putin va enviar un grup d’uns 31 homes ben armats al territori de Donbas, de fet per tal de començar la guerra civil. Aviat russos amb suport de la mare pàtria van aparèixer. Al començament els voluntaris de Donetsk i Luhansk van guanyar terreny, però al final l’exèrcit ucraïnès gairebé va destruir el moviment rebel, cosa seguida per victòries dels guerrillers en resposta i Rússia va seguir. Semblava que no es podia acabar. Els ucraïnesos ja tenien ajut americà i de l’OTAN i la situació era molt perillosa. Els russos afirmaven que els seus adversaris eren nazis que volien destruir el Donbas i els russos, cosa exagerada però no del tot sense fonament, perquè hi havia uns quants partits neofeixistes al Parlament de Kiev i també moltes milícies anti-russes lluitant pel tot el Donbas. Hi va haver una batalla famosa a l’aeroport de Donetsk. Aquestes milícies de l’extrema dreta al final foren integrades a l’exèrcit territorial, on van seguir existint i funcionant.

En aquest moment el govern d’Ucraïna i Rússia van posar-se d’acord i acceptar negociacions de pau convocades amb l’ajut d’Alemanya per la OSCE europea (Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa). Les negociacions tripartites (OSCE, Rússia i Ucraïna) van tenir lloc a Minsk entre 2015 i foren seguides per un grup de suport fins al fatal 2022, sempre al costat dels alemanys del Ministre Federal alemany Steinmeier i dels negociadors de l’OSCE. Els Estats Units ho van veure amb clara hostilitat. La guerra va tirar endavant i al final el grup va acabar creant dos acords de pau, el Minsk I i el Minsk II, que van oferir solucions dignes de crèdit que haurien d’haver resultat en pau. Però tot va ser un fracàs. Zelynski va veure com la guerra s’empitjorava sense que el govern americà suportés les negociacions, però l’acord va resultar en moltes coses que semblaven bones. Hi havia diferències petites entre el Minsk  I i II, però el nacionalisme, l’armament i la violència es feien cada dia pitjors. Zelynski va anar inclinant-se per l’OTAN i els EUA. El Tripartit havia recomanat separació dels exèrcits amb alto el foc, retirada dels dos fronts, alliberament de presoners, reducció d’armes de foc, retirada d’exèrcits, ajuts a la població i al final referèndums d’autogovern. Els participants al territori ho van ignorar not. L’extrema dreta va amenaçar al govern de Zelynski, que al final fou forçat a reconsiderar la situació. Els anys van passar. Al final Putin va desplegar el seu exèrcit a la frontera, sens dubte de forma molt amenaçadora.  Al Febrer de 2022, el President Putin va declarar el Procés de Minsk acabat in tancat.  l’oest no en vam saber res. Al començament de la guerra, el Biden va parlar per telèfon amb Putin. Quan va acabar, amb càmeres de TV invitades en viu,  va anunciar que prou de negociacions, o els Russos es retiraven o ell començaria a aplicar sancions gravíssimes que ensorrarien Rússia i que l’OTAN subministraria armes i ajut a Ucraïna. Tot seguit va aparèixer a la pantalla el Secretari General de l’OTAN anunciant que l’OTAN no podia entrar directament a una guerra però que hi hauria subministres a Ucraïna de les armes millors de guerra de l’aliança i els EUA que conduirien a una victòria segura de Ucraïna. Fou seguit per un senyor de la indústria dels armaments anomenant les coses tan bones que es podrien fer per ajudar Ucraïna. La situació fou declarada “una lluita per la Democràcia i contra la Dictadura”, que no descrivia bé com havien anat les coses.

I així estem fins ara. Encara que oficialment el suport per Ucraïna continua igual,  malgrat els problemes amb els diners i l’oposició creixent de grups polítics tant a l’estranger com dintre dels EUA, es veu que hi ha gent que parla de negociacions, però curiosament ningú vol referir-se a les negociacions tripartites prèvies de Minsk I i II, que probablement havien preparat una resolució no-violenta. Recomanaven retirades dels exèrcits, establiment d’un règim especial pel Donbas, retirada d’armes pesants, ajut econòmic, amnisties, governs autonòmics locals i al final autodeterminació. Sembla que si els poderosos haguessin preferit aquest camí, la guerra s’hauria pogut aturar. I sobretot, la catàstrofe humanitària que hem vist, s’hauria evitat. Molt probablement els ucraïnesos acabaran havent d’acceptar la solució de Minsk, despres de tants morts i destruccions.

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

 

No hi ha resposta

21 set. 2023

Notícies Diverses dels Estats Units d’Amèrica

Albirant Nous Ucraïno-Catalans arribats d’Ucraïna

La New York Review of Books és una famosa revista mensual de literatura i humanitats. El quadern d’Octubre del 2023 publica un article interessant de Tim Judah sobre els emigrants Ucraïnesos pel món, que diuen ara que podrien arribar als cinc milions, consistint sobretot en dones i fills de militars en servei. Un amic a Kijv explicava al periodista que la seva dona havia emigrat amb els fills cap a Barcelona. El seu marit a Ucraïna estava molt molest perquè els dos fills, immersos en l’aprenentatge de Català i Espanyol, podrien “acabar creixent sense pare com joves Catalans”.  Potser seria l’hora de felicitar els mestres de Catalunya.  Ho hauria de celebrar enlloc de queixar-se.

Els Presidents Biden, Zelinsky, la Guerra i els Diners

El Sr. Zelinsky ha tornat per tercera vegada aquest cop a Nova York per la sessió de l’ONU i també per trobar-se amb gent del Pentàgon i amb el President Biden, sempre amb una cara cansada i una expressió facial molt irritada. No s’ha cansat d’exhortar pel suport continu a la seva causa en nom de la lluita per salvar  una democràcia de les urpes del totalitarisme i, sens dubte, ha discutit la situació militar amb el Pentàgon, informant-se sobre noves armes i exigint més dòlars. En temps recents, probablement deprimit, ha fet comentaris públics dubtosos a diferents llocs, definint la indiferència i hostilitat creixent de molts occidentals com a intolerable, amb exigències i queixes. Biden continua prometent-li suport incondicional i acaba de sol·licitar del Congrés que li aprovin 120 milers de milions per l’any pròxim encara que ja es veuen males cares. Possiblement li aprovaran (seguiu llegint), però qui sap. El govern Biden s’ha quedat encallat a un procés parlamentari fosc de revisió retrògrada dels pressupostos que només existeix a un altre país del món.

En general, a gairebé tot arreu, el govern es pensa que quan hi ha un pressupost de l’estat ja aprovat, sí que està aprovat i prou, però no pas aquí. Un problema semblant només existeix  a Dinamarca. Resulta que per molt aprovat que estigui el Pressupost, el Congrés ha d’autoritzar el desemborsament dels diners abans que es facin efectius i si volen molestar, poden anar d’un rengle a l’altre presentant demandes especifiques. En temps passats, aquest procés era ràpid i respectuós amb el Govern, però amb l’arribada de l’extrema dreta, sovint trumpista, a les files republicanes del Congrés i la feblesa creixent de l’Speaker Kevin McCarthy (President de la Cambra de Representants),  el problema es presenta cada vegada pitjor. Aquesta gent exigeixen retalls en el pressupost  de coses com obres i assegurances socials i al mateix temps augments absurds per als seus amics, i no hi haurà forma fàcil de fer-los callar. Ara s’han ficat sense necessitat en moltes coses com que els ha molestat molt que Biden vulgui passar 120 milers de milions a Ucraïna, on cap soldat americà lluita. Aquesta revisió ha d’estar resolta dintre de pocs dies o altrament tots els diners de la Unió quedaran bloquejats i la caixa de l’estat es queda buida. Els funcionaris serien acomiadats (però no els militars) fins que els diners tornin, el crèdit bancari cauria en picat… Ha passat ja algunes vegades.

L’Speaker va ser elegit a primers de Gener després de més de 15 votacions inútils. En McCarthy es va espantar molt i va acabar anant de genolls als extremistes. Va acabar acceptant com a condició per a la seva elecció que si un sol Representant ho exigia, ell quedava destituït. Per això és difícil rescatar aquest home fora de les urpes i eines de tortura i ja veurem com acaba. Els extremistes són quatre gats, però calia el seu vot per guanyar l’elecció a la Cambra i McCarthy havia somniat tota la vida en ser Speaker.

L’extraordinari (i vergonyós) cas de l’impeachment del Pr. Biden

Tal com probablement saben la majoria d’electors, en aquest cas Impeachment es refereix a l’encausament d’un President carregat d’un acte criminal o anticonstitucional. Només pot ser originat a la Cambra de Representants (Cambra Baixa), i s’ha de resoldre amb un procés públic presidit pel Jutge en cap del Tribunal Suprem Federal, que té lloc dintre del Senat per votació directa dels Senadors, N’hi hagut molts pocs: el successor d’Abraham Lincoln la primera vegada, també Nixon, Clinton i Trump aquest últim dues vegades). Nixon essencialment va fugir abans que el condemnessin, tots els altres van guanyar el vot i van acabar el seu termini. D’on surt aquest procés contra Biden?

La resposta és simple: surt de la mala ombra i odi visceral dels extremistes Republicans contra Biden. El president actual, per molts anys un Senador i Vicepresident sempre políticament molt fort, havia impressionat molt al seu fill Hunter, únic baró supervivent entre tres (Biden té també dues filles). En Hunter, conegut al món per primera  vegada, quan el President Trump, informat de la seva existència pel deliciós ex-alcalde de NY Rudi Giuliani, que acabava de tornar de Kijv va trucar des de la seva oficina davant les càmeres de TV al President Zelinsky demanant-li un favor: que s’informés sobre les activitats de Hunter Biden, fill del seu adversari electoral per veure a quines activitats corruptes i il·legals participava juntament amb el seu pare Joe Biden. En Trump va acabar explicant que agrairia molt el favor. En Hunter, treballant a Kijv, era un toxicòman membre de la Junta d’una companyia petroliera (un negoci que Hunter no coneixia) cobrant 1 milió de dòlars a l’any, sense fer gran cosa, repetint a tot arreu que Biden era el seu papa. El cas semblava haver mort però els Republicans se’n recordarien fins el dia d’avui, inventant una sèrie de contactes i denúncies anònimes contra ell i el seu pare, parlant, cridant i insultant. Tan aviat com van guanyar la darrera elecció, els Republicans van decidir en l’acte que volien fer un “impeachment” contra Biden, per fer-li pagar els dos que va patir tan injustament en Trump. Amb quines probes? De què el voleu acusar? Ah, doncs mireu, això ja ho anirem trobant quan tinguem prou personal dedicat i podem fem interrogatoris. Tot anirà sortint!

Sembla mentida que aquest disbarat tan absurd hagi progressat però de fet ja han votat per establir-ho, o sigui persecució del President sense proves o acusació definida. Cal reflexionar sobre el cas, perquè demostra com és de perillós l’odi. Persones amb responsabilitat haurien de saber-ho.

El cas inesperat de l’Esmena XIV de la Constitució Federal

Molta gent està participant en la lluita per evitar que Trump aconsegueixi fer-se elegir President una altra vegada, cosa difícil però que en aquest moment sembla perfectament possible malgrat tenir tants processos judicials oberts, tant civils com criminals. Aleshores a algú se li va acudir estudiar l’esmena 14 de la Constitució que diu que cap persona que hagués jurat obeir la Constitució, no pot tenir accés a cap càrrec o feina dintre del Govern federal. Aquesta esmena fou publicada al final de la Guerra Civil per tal d’evitar que els Confederats tornessin als seus càrrecs com si no hagués passat res. El cas d’aquest descobriment molt recent, ha agafat tothom per sorpresa. El grup original ja ha fet una denúncia a un Jutge federal demanant que es prohibeixi a Trump fer propaganda electoral o ser elegit. Els advocats i jutges tenen poca inclinació a obeir coses inesperades mai conegudes, i ja veurem.

Ja veurem què passa. Naturalment tothom espera que la denúncia arribi fins al Tribunal Suprem.

Post-Script: Al poc temps de completar aquest apunt, es va saber que Zelinski s’havia trobat amb l’Speaker Kevin McCarthy, que li va prometre que rebria una quantitat de diners i armes considerable i també experts. Ara bé, el seu govern hauria de presentar rebuts i proves de com s’havien gastat els diners, a més d’explicar amb detalls perquè s’havien utilitzat i a més què s’havia aconseguit.

 

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

 

 

 

No hi ha resposta

11 set. 2023

“Constitucionalistes”, bons i dolents

El Constitucionalisme verdader, una ciència important practicada per certs advocats, jutges i altres estudiosos, tracta en articles, llibres i reunions aspectes fonamentals d’un text constitucional escrit fa molts anys o centúries en un altre temps ja passat i en un llenguatge sovint canviat o caducat. Algun cop, els que s’autoanomenen constitucionalistes no han llegit la Constitució,  ni l’entenen del tot, ni en saben gaire. Sovint ignoren fins i tot el context de les coses que afirmen i es pensen que es tracta nomes de combatre els drets dels Catalans. Obliden que qualsevol mandat, benefici o prohibició ha de ser interpretats en context, i tenint en compte que l’objectiu d’aquesta llei ha de ser servir els ciutadans, i enfortir els seus drets, no pas eliminar-los. La gran part de persones que afirmen que un referèndum d’autodeterminació, reconegut per les Nacions Unides i molts països democràtics, només serviria per impedir injustament que Catalunya assoleixi la Llibertat a la que aspira des de més de 300 anys, privant-nos d’un dret que tots compartim i tots vam rebre. Per fer entendre certes expressions de paraules velles, a vegades conflictives, seria sempre útil examinar l’admirada  Constitució Nord-Americana, que segueix en força i en el text original des de 1789.

Una Nació neix al final del Segle Divuit

Els colons Americans es van alçar contra l’opressió i l’abús financer dels colons anglesos i de la monarquia que representaven, guanyant al final i rescatant la llibertat amb la Guerra Revolucionària de 1776. El país estava governat per un Congrés rebel establert a Filadèlfia que durant la guerra decidiria el futur polític dels combatents: cadascuna de les 13 províncies originals en rebel·lió declararia la independència per separat sota els Articles de la Confederació escrits pels congressistes durant la guerra, incloent un Parlament sense autoritat ni diners a Nova York, dirigit pel President de la Cambra que esdevindria Cap d’Estat per un any. El desastre subseqüent va durar prop de 10 anys fins que la República Federal i Democràtica dels Estats Units es posà en marxa. Els polítics havien après la lliçó.
I com es va resoldre el problema de fer acceptar la nova polític a tothom? El Pare Fundador més destacat i pràcticament autor tot sol de la Constitució final s’anomenava James Madison, que aviat esdevindria President dels EUA. Va aconseguir que tots els Estats enviessin representants a un Parlament Constituent convocat a Filadèlfia el 17 de Setembre de 1787, que va redactar pel Congrés rebel el text final acceptat per tots els estats, que seguirien sent sobirans però compartint la seva sobirania amb la dels Estats Units, cosa que no sempre van rebre bé. En Madison tenia un altre problema: el nou text definia bé i delineava bé les responsabilitats i autoritat dels estats membres: compartirien la sobirania amb el Govern Federal però els estats seguirien tenint autoritat en gairebé tot. Semblava que el nou Govern només dirigiria les guerres, els afers estrangers i també el servei de Correus i de fet els Estats serien responsables de tot excepte per les coses explícitament atribuïdes al govern federal (el contrari del que passa a l’estat espanyol). Però en Madison veia encara un altre problema molt difícil d’arreglar. El text presentat a l’Assemblea Constituent explicava molt bé els drets i autoritat dels governs tant estatals com federals, a vegades de forma una mica fosca, però no deia res de quins Drets Fonamentals adquiririen els ciutadans, que havien de ser millors que el que hi havia en el temps de la Monarquia britànica. La gent es preocupava sobretot de problemes amb jutges, propietat, drets civils i impostos. Calia identificar, fer entendre i explicar bé com seria la nova llibertat i com es protegiria encabint aquests nous conceptes a la Constitució. Els grans problemes eren que els Estats no es posaven d’acord i que molts es negaven a obrir el text per ficar-hi coses noves. Van tenir un acudit molt original: no tocarien ni una lletra del text ja aprovat, sinó que escriurien un BILL of RIGHTS, un grup de lleis definint breument els drets fonamentals adquirits. Aquestes noves lleis serien aprovades o rebutjades al mateix temps i afegides a la Constitució com a Esmenes Constitucionals, que serien acceptades per tothom com parts integrals de la Constitució. Hom va sotmetre a les dues Cambres un total de 19 esmenes, moltes aviat rebutjades al Senat o la Cambra de Representants i al final només 10 van ser aprovades com esmenes addicionals i van entrar a la Constitució amb el nom d’Esmenes 1-10. Conjuntament aquestes primeres 10 esmenes segueixen sent anomenades Bill of Rights i representen un element fonamental del Dret americà  amb un pes enorme per l’administració de justícia, drets de possessió de propietats immobiliàries i problemes amb els governants i la policia. Hi ha en l’actualitat un total de 27 esmenes constitucionals, o sigui 10 del Bill of Rights i 17 addicionals que són molt difícils d’aprovar perquè molts legisladors tenen sempre por de textos constitucionals. Un cop acceptat el text per 2/3 dels Representants de a Cambra Baixa i per 2/3 dels Senadors, calia enviar-lo als Estats. Els congressistes dels Estats han d’obtenir ratificació  també en un mínim de menys 2/3 de tots els Congressos Estatals. Aleshores hom pot tornar-lo a portar-lo al President que l’haurà de firmar. Es dificilíssim fer aprovar una esmena constitucional, en aquest moment impossible perquè ningú te una majoria de 2/3 a cap Cambra.

La jurisprudència de sobre si la Constitució s’ha violat arriba fins al Tribunal Suprem dels Estats Units, dirigit sempre i exclusivament per nou jutges sota les ordres d’un d’ells amb una sala única que ha de fer de tot. No hi ha els diferents tribunals suprems que es veuen a Europa. El sistema dels nou totpoderosos no s’ha pogut modificar mai, encara que un President ho va intentar en va el segle XX. Cada any es presenten a aquest gremi molt més de mil peticions de gent amb molts diners que ja han perdut el judici anterior i una apel·lació. Els suprems es miren les peticions i p0den acceptar-les o rebutjar-les sense donar cap mena d’explicació. Aquesta decisió és terminal i el procés queda tancat. Sens cap dubte els Suprems tenen sempre paraula final, però és just això? Dissortadament des de fa segles dos partits, el Demòcrata i Republicà tenen autoritat per confirmar o rebutjar nous jutges presentats per la Casa Blanca, i així és com la política entra en joc de forma sovint calamitosa. El sistema de confirmacions de jutges federals és tan feixuc (i cínic) que sembla intocable. Així és com el President Trump va aconseguir cobrir 32 vacàncies amb justícies suprems triats per les seves inclinacions . Vet aquí alguns exemples:

1) Actualment hi ha 5 justícies conservadors i 4 que no en són (una majoria de 5/4). Fa molts anys un Tribunal Suprem progressiu va dictar que totes les dones tenen dret protegit per la Constitució Federal de demanar un avortament, però ara fa uns mesos, un nou tribunal de fe reaccionària va dir que aquest dret federal  no existeix i que cada estat pot decidir si tolera o no avortaments. Hom es pregunta si en aquest cas la Constitució ha canviar d’opinió.

2) Avui en dia la Unió pateix un munt de violència amb assassinats degut a la impossibilitat de prohibir la compra de certes armes, com ara fusells d’assalt que tothom amb seny preferiria prohibir. La culpa la té el Suprem que va decidir que la Segona Esmena Constitucional, part del Bill of Rights, atorga a tots adults de més de més de 18 years el dret sagrat de comprar en quantitats il·limitades armes de foc perilloses. Això és una absurditat que estem pagant molt cara. El text diu que tenir una arma de foc és necessari per poder participar a un grup de defensa o milícia organitzat similar als Sometents (al Segle 17 amb armes molt diferents amb pedrenyals), no es pot prohibir que els ciutadans en comprin, i molts les usen per cometre crims o suïcidis. Fins i tot han fet legal portar les armes al descobert  com es veu a les pel·lis sobre l’Oest. I es veu que no passem d’aquí. Troba algú que seria racional i lògic pensar que els Fundadors no haurien permès mai a nois jovenets comprar pistoles i metralladores amb cent bales? Vet aquí que aquest tractament de la Segona Esmena ha generat un perill real enlloc de protegir els ciutadans.

3) Si hom llegeix la Constitució en la forma original, resulta que un esclau negre és l’equivalent només de 2/3 homes, cosa contradita fortament a unes quantes Esmenes constitucionals que van seguir. Protecció dels drets civils individuals i del dret a voler viure en llibertat foren negats  amb comentaris i comparacions odioses a la sentència del Suprem anomenada “Dred Scott v. Sandford”. Discutit en detall en una entrada anterior d’aquest web (fa uns anys) en el text original, els drets dels negres foren negats per molts anys per Justícies, igual com el dret al vot i a l’escola, i la segregació racial a les escoles. L’infame sentència del “Dred Scott” es permetia fer comparacions entre un desventurat esclau negre anomenat DRED i altres productes materials comprats a una botiga amb diners. Hom podria incloure llistats llarguíssims d’ultratges coberts durant anys amb suposades determinacions constitucionals, que després foren considerades falses en determinacions posteriors de nou Jutges Suprems. En què quedem: que drets fonamentals poden canviar sí o no? I no poden ser injustos? En el cas de l’avortament, les opinions dels jutges conservadors s’accepten molt malament, però l’oposició i el grups activistes s’han vist obligats a sotmetre queixes inconcebibles: tenen els estats dret a imposar un temps de gestació màxim abans d’avortar? De quant de temps? 5, 10, 20 setmanes? Tenen els estats dreta a castigar amb multes i fins i tot presó a qui compri medicines legals per causar la interrupció? Pot l’Estat impedir que una resident triï anar a un altre estat a avortar? Pot l’Estat prohibir que es venguin a les farmàcies certes medicacions? I així molt més, paralitzant molts jutjats, fent la vida impossible a moltes dones. En tots els casos, es tracta sempre de coses noves inventades i falsament atribuïdes a la llei federal per molestar i fer plegar clíniques.

En Summary: Contrariàment a allò que certs activistes es pensen, fins i tot els “drets” poden ser canviats per evitar tensió i dissidència social i administrar justícia considerant desitjos socials i existència de molts canvis deguts a l’evolució del pensament i a noves tècniques de les què els pares fundadors no en sabien res. I el mateix passa a Catalunya amb la prohibició d’organitzar referèndums d’autogovern. Les lleis, inclosa la Constitució, son possibles nomes per ajudar a tothom a resoldre conflictes, no pas per instituir-ne encara més i colgar les crisis.  Que facin recomanacions amb seny per acabar per sempre amb el problema de forma democràtica.

 

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Petit afegit: per tal de celebrar ahir al vespre la Diada, vaig obrir el meu Prime vídeo sistema d’Amazon veient que contenia alguns films presentats amb subtítols en diferents llengües, entre elles la Catalana. Imagineu-vos: seure a una cadira a casa al pis a un suburbi de Washington i trobar dos videos  amb subtítols catalans.

 

 

 

No hi ha resposta

01 set. 2023

Sobre el President Joe Biden

En Joe Biden, President dels Estats Units, nasqué el 20 de Novembre de 1942, cosa que vol dir que en aquest moment té 80 anys però en complirà 81 en Novembre i seguirà tenint-los el dia de l’elecció presidencial. L’any vinent, el de l’elecció, en tindrà 81 i quan prengui possessió del segon mandat l’any 2025 en seran  82 i es jubilarà del càrrec als 86. La seva biografia és fàcil de resumir. Obtingué el títol d’advocat, superant un petit episodi de plagiarisme el primer any i encara molt jove fou elegit senador federal representant el petit estat de Delaware sense interrupció per molts anys, càrrec que va abandonar per esdevenir Vice-President amb Obama. S’havia presentat per President feia uns anys, repetint un altre episodi de plagi copiat d’un politic anglès. Va demostrar ser un polític molt social,  hàbil i eficaç, però poc brillant que al costat d’Obama esdevingué inspirador de la seva política militar i estrangera. Fa anys era tartamut però ho va arreglar, encara que segueix essent un orador feble.  Li agrada molt repetir “look” (mira) cada pocs segons. Sempre repeteix que està perseguit per la seva memòria d’un accident de cotxe horrorós patit per la seva primera muller amb tres nens petits dintre del cotxe, un dels quals tenia menys d’un any. El cotxe sortí del parking fent marxa enrere sense mirar i es va estavellar contra un camió, causant la mort de la dona i la nena de 10 mesos, mes  ferides greus als dos fillets. Biden es va tornar a casar i ara té ara una altra filla. Els dos nois  sobrevivents es van recuperar. El més gran esdevingué Fiscal General (ministre de Justícia) a Delaware, va triar anar voluntàriament a la guerra, va retornar sà per morir al poc temps d’un tumor al cervell. L’altre fill, Hunter, sembla haver estat un poca vergonya amb problemes mentals i abús de drogues, que sembla haver fet uns $200 milions amb negocis amb referències constants al nom i posició del seu pare. Ara els Republicans volen denunciar un escàndol investigant quines relacions brutes tenia Hunter en els negocis amb el seu pare. El President es nega a comentar i molts creuen que ell no va tenir res a veure. Ja veurem com acaba.

És la senilitat inevitable?

Probablement sí, però a edats i en formes molt diferents. Els vells perden força muscular i una mica de coordinació gairebé  sempre i pateixen sovint dificultats recordant coses, a més de necessitar observació mèdica constant pel perill gairebé inevitable, de patir un nombre (sovint creixent) de malalties físiques, com ara la diabetis, artritis i hipertensió entre altres. Com tots els darrers Presidents, Biden ha vingut a l’Hospital Militar a Bethesda (Maryland) a fer-se examinar per metges. Li troben coses, però han dit sempre que són normals a la seva edat i que altrament està molt sà. És veritat això? Difícil de saber.

Els Republicans exploten sempre de forma desvergonyida els problemes de salut del President, ignorant el respecte mínim que hem d’oferir als altres humans. El republicans trumpistes (l’extrema dreta), no paren de pintar-lo com si fos ridícul, corrupte i dement. Si hom mira programes de TV fets per la gent d’extrema dreta, com que hi ha càmares a tot arreu, ensenyen el President caient per terra (sis vegades fins ara), equivocant-se quan parla, la forma com camina, les vegades quan és difícil entendre’l. Ensenyaven un video de Biden un diumenge a la platja envoltat de les seves forces de seguretat i vestit només en un banyador molt gran que deixava veure unes cames gairebé esquelètiques i tenia moltes dificultats caminant sobre la sorra. L’altre dia li va passar una de molt grossa, gairebé inconcebible. Com que els Presidents sempre han d’anar als llocs que han patit desastres, Biden va volar amb la senyora a Maoi, a Hawaii, on la població, encara molt agitada, acabava de veure tota la ciutat destruïda pel foc, més de 200 veïns morts i restes humanes cremades molt difícils d’identificar. Se li va acudir a Biden  fer un discurs evidentment improvisat referint-se al seu patiment feia anys per la mort de dos fills i una esposa, i en mala hora va afegir que també havia patit més recentment d’un foc a la seva cuina que va amenaçar un cotxe antic que s’estima molt a més de matar un gat i amenaçar moltes coses estimades. Quan va marxar, un grup d’homes el van escridassar cantant-li una vulgaritat que prefereixo no repetir. Cal afegir que les grans emissores i periòdics eviten referir-se a aquestes coses. Des de lluny, hi ha qui sospita que Biden pateix de Parkinsonisme, una malaltia dolenta però no fatal. Potser algun lector recorda els anys finals de Joan Pau II.

Militarisme

és la cosa que preocupa a molta gent, perquè el President té una autoritat il·limitada sobre l’exèrcit, el nombre de bases a l’estranger, guerres i soldats llunys del seu país a fronteres estrangeres. Això no està directament controlat pel Congrés. És evident que quan fou elegit, l’Obama no en sabia res ni d’aquestes coses ni de relacions internacionals, creient en la imatge tan estesa i simplificada al país de la rectitud i justícia justificades dels programes militars americans contra dictadors i terroristes. Obama va entrar a la Casa Blanca dient que Afganistan era una guerra “de necessitat” i els bombardejos de Líbia i Síria es veu que també eren necessaris. Fins i tot es referia a la possibilitat de fer “guerres justes”. Ara en Biden sembla estar tirant endavant pel mateix camí o encara més enllà. S’ha negat sempre a parlar de les bombes atòmiques, tant les de de bombardeig (com a Hiroshima i Nagasaki) com tàctiques, més petites, que poden ser usades per l’exèrcit durant una guerra com arma militar. La generació actual ja no en sap res de l’horror i por que aquestes armes inspiraven. Tant els EUA com la Federació Russa en tenen prous (5 ó 6,000) per destruir-nos a tots però la dreta sempre ha afirmat que els EUA podrien acabar amb qualsevol adversari. Ja en Trump ho deia: de què serveix tenir una cosa si no es fa servir? Però, com diu Biden, ell està tranquil. Hi ha molta gent que sí que s’en preocupa.

Altrament Biden va començar a oferir  l’ajut massiu amb armes a Ucraïna, que han resultat en una tragèdia horrible, rebutjant i negant-se a discutir ni a negociar les arrels del conflicte. I a l’Àsia ha creat un grup militar anti-xinès amb les Filipines, Corea del Sud, Japó i Austràlia. I a l’Àfrica, incapaç d’evitar o aturar  l’avenç de la Federació Russa i la Xina i no ser capaç d’eliminar els grups musulmans terroristes, segueix participant en múltiple accions bèl·liques. Què passarà si Trump tornés? A ell Putin li era simpàtic, l’OTAN gens i mica (fins i tot parlava de retirar-se’n), afegint que si  és reelegit la Guerra d’Ucraïna s’acabaria en l’acte, la frontera amb Mèxic seria completament tancada i tots els estrangers deportats.

I si el Partit Demòcrata no pot o no vol evitar-ho, Biden es presentarà a l’elecció. Malament amb un, pitjor amb l’altre.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

 

 

No hi ha resposta

12 ag. 2023

La Guerra d’Ucraïna ara i altres possibles guerres

Molts lectors han notat sense dubte la disminució considerable d’informació diària als mitjans d’informació sobre Ucraïna, cosa que molt probablement reflexa l’aparent fallida de l’atac ucraïnès. Hom pot trobar a la Internet nombroses descripcions de la verdaderament extraordinària línia defensiva sense precedents que els russos han bastit i a molts militars els sembla impossible de passar. Dissortadament les fotos de satèl·lit dels diaris no es poden copiar  però es poden trobar fàcilment amb un ordinador. Hom recomanaria el material  de la BBC, que té un servei de verificació molt dur abans de deixar publicar res, i també del NYTimes que sempre h0 ha de confirmar tot. Fa un any l’exèrcit de la Federació Russa va donar un espectacle grotesc d’incompetència amb el seu intent d’anar a Kyiv com si fos un passeig triomfal que seria rebut amb al·leluies i banderes. Va acabar molt malament, però era absurd menystenir, com molts van fer, la capacitat russa de pensar-s’ho i tornar a començar. Vet aquí com semblen estar actualment les coses.

La barrera defensiva no fou bastida al lloc dels combats, sinó alguns qm enrere, basada sobretot en el banc sud del Riu Dniper. Els russos van introduir i desenvolupar màquines anomenades en anglès Trenchers, que poden excavar el sòl a gran velocitat i crear trinxeres de gran profunditat a una velocitat de més de 0.8 qm per hora. La barrera, originalment concebuda amb una llargària de 60 qm paral·lela al riu Dniper aviat fou allargada a prop de 1,000 qm pels dos extrems originals cap a l’oest i cap al nord incloent la costa marítima i la frontera de terra arribant a cobrir tota l’antiga frontera entre Rússia i Ucraïna, bloquejant  de fet tots els moviments ucraïnesos per terra en totes les direccions. És com si hagués atrapat i tancat al seu interior un fragment gros d’Ucraïna que no volen retornar. Les costes, tant a Crimea lluny dels ucraïnesos com a les zones de proximitat russa, han quedat fortament  fortificades. La barrera no és única. Hi ha una segona paral·lela alçada a alguns qm darrera la primera, encara que més curta, limitant-se a les zones més perilloses. Per si això no fos prou, els russos han buidat i envoltat amb trinxeres pròpies una petita ciutat anomenada Tokmat que ha estat buidada de civils i omplerta amb armes i soldats russos, una mica com un castell a l’edat mitja. Com que això no era prou, van estendre una línia ofensiva sortint de la barrera en llarg de la carretera E105 per on russos estan actualment avançant cap a Kharkiv (i potser, qui ho sap, fins Kyiv). La barrera contra tancs es encara mes impressionant. Tornant a les trinxeres de les muralles defensives, estan elles mateixes protegides pel davant i darrera per trinxeres addicionals amples i profundes contra tancs, que, a més, es trobarien si  arribessin a creuar aquestes precaucions amb grans concentracions per terra de dragon’s teeth, (dents de drac) obstacles igualment dedicats a no deixar passar els pocs tancs que hi poguessin arribar. Una altra innovació son certes màquines que poden excavar petites trinxeres circulars on hi caben dos o tres soldats confrontats al foc enemic fora de la trinxera normal i amb necessitat de protecció.
I deixant de banda la línia defensiva, com ha anat amb l’ajut rebut dels EUA i membres de OTAN? És variable i difícil d’informar-se. Un cas notable fou el dels HIMARS, les armes anti-projectil nord-americanes ensenyades tan sovint a les pantalles de televisió, que es consideraven invencibles. Sembla que la indústria militar russa va reeixir desenvolupant un mètode per neutralitzar-les i és per això que en l’actualitat els projectils llençats pels russos semblen poder arribar on volen sense poder ser aturats pels HIMARS. Al començament de la guerra molts membres de l’OTAN, sobretot Alemanya, van enviar diners i moltes armes però en l’actualitat sembla que només els nord-americans ho continuen fent. A molts països ja hi ha queixes, sobretot de l’extrema dreta. A Washington, l’ala Republicana trumpista a la Casa dels Representants més radical del Congrés, de fet comparable a la dreta ultra a Europa, amenaça amb bloquejar els 21,000 milions que Biden està demanant ara, cosa que faria pujar el total de les donacions americans fins ara a 70,699 milions. Dubto molt que aquest bloqueig de diners arribi a ser aprovat, però els congressistes podrien reduir la quantitat de la donació o exigir un temps límit per acabar. Fora interessant saber quant cobren els  fabricants d’armes que treballen dia i nit.

El cas de les remeses de blat des dels ports del Mar Negre sí que és un problema intolerable, perquè en aquest moment hi ha pel món un 300 milions d’éssers humans que no saben si ells i els seus nens trobaran  menjar demà i depenen exclusivament de les Nacions Unides i organitzacions benèfiques.  Molts d’aquests no tindran absolutament res si no són ajudats i els nens petits són els que més hi pateixen i més aviat moren.  La culpa d’aquest problema tan greu sens dubte la té l’OTAN. S’haurien d’haver presentat amb els EUA a l’ONU demanant que es declarés un estat d’emergència alimentària mundial i es permetés a algun vaixell americà o neutral supervisar els bots carregats sortint del Mar Negre, sense ficar-se en res més. Enlloc d’això el Sr Erdogan de la Turquia va organitzar un petit tractat quasi comercial entre ell, la Federació Russa i Ucraïna, que ha acabat malament. A més, els russos havien descobert que Ucraïna exportava grans també utilitzant un riu que anava a Croàcia i entrava al Mar Negre i ho van bombardejar. Els ucraïnesos igualment estan buscant una altre sortida pel Danubi que no sembla prometedora.

I les famoses sancions contra la Federació Russa anunciades pel President Biden a la TV sense poder controlar la seva ràbia? Hi ha de tot, però molt èxit no van tenir. A mi em molesten les sancions perquè quan jo era un nen vaig veure a tot arreu les cues per comprar pa negre i patates, cafè dolent de Riu Muni barrejat amb herbes i coses rares, dies sense carn, dies, dies, dies… targeta de racionament. Fou part de la decisió de l’ONU de bloquejar totalment l’Estat espanyol degut a la Divisió que Franco, fent costat a Hitler, havia enviat a la Unió Soviètica per lluitar amb els alemanys durant el setge de Leningrad (avui St Petersburg). Els ciutadans en van haver d’aguantar  les conseqüències, però no en tenien cap culpa. Nosaltres en vam haver de patir per anys, però el Dictador i els seus subsidiaris van seguir engreixant-se i jo em penso que deu passar sempre igual. Tot perquè?  Molts ni sabien que era Leningrad. Rússia ha trobat molts ajudants. La Xina fins ara no ha enviat armes de guerra, però sí altres coses, sobretot els xips necessaris per fer armes. Diuen els experts que 2/3 parts de xips electrònics de projectils russos trobats a Ucraïna són de fabricació americana. La indústria de l’armament russa sembla haver tirat endavant força bé.

Pronòstic?  Hom recordarà que Zelinsky havia manat incorporar-se a l’exèrcit a tots els homes fins l’edat de 60. Molts homes a Ucraïna com a Rússia han fugit a l’estranger. Ha creat un problema terrible. Els ucraïnesos han patit pèrdues molt greus,  però ara amb aquest atac que estem veient, les pèrdues de soldats joves han estat esfereïdores, fins al punt que ara els militars han de fer els seus atacs amb soldats més entrats en anys.  Segons els consellers estrangers disposats a parlar d’amagat amb els periodistes, no sembla que ells considerin altes les possibilitats de guanyar la guerra que tenen els ucraïnesos, i que ja pensen que aviat caldria obrir negociacions. Hi ha qui diu que els russos potser plegarien amb un 20% de guanys territorials, cosa que els ucraïnesos rebutgen absolutament. Potser amb 10%? Això serien els russos qui probablement ho rebutjarien.   L’única cosa important és que això s’acabi. Amb negociacions abans de la guerra, Rússia hauria pogut recuperar part del territori fronterer de l’ètnia russa perdut al caos de la ruptura i les declaracions d’independència al final de l’URSS, però qualsevol cosa hauria estat millor que de l’atrocitat abominable que hem estat contemplant. És el problema que hi ha ajudant un dels participants a una guerra: gràcies a l’ajut molts més soldats i civils moren i al final gairebé sempre tot acaba com hauria acabat. No és fàcil trobar una aproximació de les morts que han tingut lloc a Ucraïna, però hi ha qui sospita que són unes 250,000 amb uns 2-3 milions d’exiliats (no confirmat). És el que passa quan es regalen armes a combatents. La Guerra no és mai la Resposta.

=======

Quina sorpresa haver sentit parlar a la Tele i els diaris de NIGER, un país africà molt pobre que poca gent coneix i tothom confon amb Nigèria. Uns militars acabaven de fer un cop d’estat i empresonat el President elegit. Cops militars no són cap novetat gran (!), que ja ha passat moltíssimes vegades tant a aquest mateix com a molts altres estats africans pobres. Al país hi havia una guarnició francesa (que sembla que Macron, amargat, ja ha retirat), uns quants espanyols i uns 1,100 soldats americans, cosa menys coneguda. Es tracta de l’últim país pro-Occidental del SAHEL, una banda transversal gegant de terra desèrtica que s’estén de l’Atlàntic al Pacífic. La major part d’estats del Sahel s’ho passen malament, estan atacats contínuament per bandes jihadistes, alguns estan ocupats pels de Wagner, amb participacions xineses i riquesa mineral (or, diamants) amb poca aigua i molt desert. Niger era ja pràcticament l’únic SAHEL estat encara connectat amb França i els EUA. Declarant que es tractava com a Ucraïna  d’una lluita entre la Democràcia i una Dictadura, una organització de països de l’Oest africà anomenada ECOWAS sembla haver escoltat el consell dels americans i es prepara a fer la guerra (no obstant que hi ha hagut moltíssims cops d’estat previs sense que ningú fes res i que l’Organització Pan-Africana no hi esta d’acord). Perquè? Altres països del Sahel s’afegirien als militars i qui sap si els Wagners també i fins ningú havia dit res. Havia oblidat una cosa: a Niger es troba un jaciment d’urani a cel obert que produeix 5% de l’urani mundial. Es el millor que hi ha al continent africà. A més, acaben de descobrir un segon jaciment, que començarà a ser explotat tan aviat com hagin obert una carretera.

=============

Una baralla de caire comercial entre la nova Xina i els països més rics de l’occident (diguem els USA i la Unió Europea) ja es veia venir des de fa anys i semblava haver culminat amb en Trump, que odiava els xinesos. De fet, els tractats comercials  previs es van firmar quan la Xina encara era un país pobre i subdesenvolupat, però ara els termes dels contractes semblaven abusius. Amb en Biden ha resultat pitjor encara. No sols ha introduït moltes sancions (que aparentment fan riure als Xinesos) sinó que va començar a tractar la Xina d’adversari polític, encara que hom no entenia perquè, ni ningú havia notat accions amenaçadores contra països estrangers que semblessin agressives i costava entendre què volia dir el President. Biden sense deixar de repetir que els xinesos són verdaders adversaris, va organitzar una mena d’OTAN sud asiàtica per vigilar la Xina, amb les Filipines (on els USA han afegit NOU noves bases militars addicionals,  Austràlia (que ha rebut submarins nuclears) i Japó, que tenia fins ara un exèrcit exclusivament defensiu però ara gràcies a Biden ha estat ampliat per poder fer guerres si cal. Aviat hi participaran altres països, com per exemple Corea del Sud. A més polítics americans i també unitats militars van començar moltes visites i manobres anti-xineses provocatives a l’entorn de Taiwan. Ens feia falta, tot això? Cal entendre que una cosa així sempre esdevé una cursa d’armes perquè la Xina sense cap mena de dubte se sentirà obligada a enfortir la seva frontera.

I mentre tant, la tragèdia de l’escalfament global empitjora sense resposta ni pressupostos escaients, amb temperatures i sequeres mai vistes, la guerra d’Ucraïna genera molt CO2, les guerres als països pobres empitjoren (veieu si no Iemen, Sudan, Sudan del Sud, Palestins, Myanmar, Jihadistes,…), el nombre de fugitius i gent sense menjar ni metges augmenta, un gran moviment migratori interminable de gent desesperada s’està estenent pel món, sobretot a la frontera de Mèxic i a la costa Mediterrània. Què caldria perquè els polítics fessin al final alguna cosa?

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

 

 

No hi ha resposta

04 ag. 2023

Falange Española i Classe Treballadora: Incident al Camp de la Bota en 1965

El Camp de la Bota, situat a l’àrea del Fòrum on aquest autor va exercir breument la medicina després de rebre el títol, fou un barri enorme d’immigrats espanyols pobres, molt ben descrit a la Viquipèdia. Fundat per un exèrcit francès invasor, la caserna i el camp de tir van adquirir mala anomenada degut a les moltes execucions que hi van tenir lloc, i van anar passant de mà a mà fins al franquisme. Les barraques estaven a ran de la platja i tocaven la vora del Besòs. El nou règim va continuar els afusellaments  per castigar i intimidar. Vaig arribar a conèixer algunes persones que hi vivien i la majoria eren gent agradable i amistosa. A més un antic professor de la meva escola, el Pare B, un home molt progressiu hi residia a una barraca com a “sacerdot obrer”, una categoria introduïda sobretot per l’Església Francesa. Els metges del dispensari dormíem una o dues nits a l’edifici. Un dia un policia gris espanyol em va dir que era molt perillós dormir tot sol a aquell lloc. No m’ho va semblar mai. La majoria de residents eren bones famílies pobres que només volien viure a Barcelona, trobar feina i un pis. Vet aquí què va passar un dia.

Dos residents falangistes

No hi havia tants cotxes com ara. Per anar al Camp de la Bota calia prendre un autobús que arribava fins una mena de plaça amb una sortida al costat del mar que semblava única. Un parell de vegades, arribant a treballar el cap de setmana, vaig veure a la cua pel bus dos homes d’edat mitjana en l’uniform falangista de gala, boina roja incluïda, que havien sortit del Camp, probablement per anar a alguna reunió.. La cosa cridava l’atenció i no em vaig poder estar de preguntar a un conegut qui eren i què feien. Estan bojos, em van respondre. Tots dos havien lluitat amb els Nacionales durant la Cruzada (com anomenaven la Guerra Civil) i havien guanyat medalles i conegut gent poderosa i haurien pogut treure’n molt, però ells enlloc d’aprofitar-se’n preferien viure com tants espanyols en la miséria lluitant per la justícia social. Possiblement podrien ser una parella homosexual, però en aquells temps ningú mencionava una cosa tan terrible.

La Falange era un partit fundat per l’encara jove José Antonio Primo de Rivera, fill del Dictador militar del mateix nom i aristòcrata. En JA es va inspirar en la ideologia i estructura del Partit Nazi que l’enlluernava. Era un home jove, arrogant i poc simpàtic, que utilitzava un llenguatxe que sonava heroic i antiquat, a més de pretensiós. “Tenemos Voluntad de Imperio. Creemos que España volverà a buscar su gloria y su grandeza por las rutas del mar.” Qui s’hi interessi, pot llegir els 20 punts programàtics escrits per al seu partit. En els seus discursos ell sonava sovint amenaçador i cruel. Perquè calia ser amistós i tolerant amb gent que molestaven? Ell defensava la dialèctica necessària dels cops de puny. Degut a la forta connexió alemanya molts afiliats de la Falange eren antisemites, però ell no en volia parlar mai. Escamots seus armats atacaven i mataven adversaris, igual que les SA de Hitler. En 1933 es va juntar amb les JONS castellanes, un grup antisocialista obrer que deia lluitar per la justícia social  i estava dirigit per Ramiro Ledesma.  En JA fou elegit diputat a les penúltimes Cortes d’abans de la Guerra i va començar a intrigar per fer intervenir Hitler a Espanya i acabar amb la República, enviant representants a Berlin. L’elecció del Front Popular en 1933 li va anar molt malament: FE de les JONS va treure només 0’7 % del vot total  i en JA va perdre l’escó. Tingué la desgràcia de ser arrestat per traïció promovent a l’estranger la guerra contra la República i en Març de 1936 fou traslladat a la presó d’Alacant poc temps abans del “Movimiento Nacional”. Ja durant la guerra civil, fou sentenciat a mort per afusellament per un jurat legal de ciutadans. Diuen que la República va oferir a Franco un intercanvi de presoners per salvar-lo, que fou rebutjat. Franco no volia haver de coexistir al costat de JA que li faria molta nossa i no va respondre. JA morí afusellat en Novembre i fou enterrat localment. Franco, content d’haver-se lliurat d’ell, va trobar útil introduir el cult de la personalitat de José Antonio, prenent el Dictador control total del partit, que seria aviat bandejat. Després de la Guerra grups de falangistes van desenterrar en JA ( la seva tombs va quedar oberta, la “huella” del seu cos fou celebrada com una relíquia). El taüt fou traslladat a peu d”Alacant fins l’Escorial i fou enterrat davant de l’altar de la Basílica del Monestir de l’Escorial, fins ser traslladat anys després al Valle de los Caidos. Recentment, quan les coses van canviar, la seva família el va desenterrar per tercera vegada i dur al Cementeri de Sant Isidro a Madrid. El General Franco va començar a usar tots els senyals, expressions i algun principi  de la FE de las JONS, i es va proclamar líder total del partit. En canvi aquest “anti-partit” com deien ells va perdre tot el poder, ignorant les promeses (falses) de “ justicia social” fetes pel partit. L’incident descrit tot-seguit demostra com era de verdadera la “seva justícia social”.

Compra-venda de barraques al Camp de la Bota

Els que ja tenim molts anys recordem encara el problema gravíssim, algun cop tràgic, de la falta d’habitages, que en aquells temps eren sempre pissos, i que va durar molts anys acabada la Guerra. Degut a l impossibilitat de trobar un pis, molta gent  sobretot jove no es podien casar o havien de seguir vivint a un racó de la casa dels pares. Entre les mesures populistes introduïdes pel règim, el Govern franquista va inventar una absurditat greu que va empitjorar-ho tot: va prohibir les pujades de lloguer totalment. Oi que sembla bé? El problema és que quan no es poden  guanyar diners o almenys recuperar l’investiment, els propietaris no volen ni fer millores, ni arreglar coses trencades ni construir res perquè perden diners. La catàstrofe lògicament va empitjorar. L’emigració del camp espanyol on no hi havia feina, cap a ciutats com Barcelona i Madrid va augmentar i els immigrants van acabar bastint i vivint en barraques sobretot a Barcelona el Camp de la Bota i Can Tunis a Montjuïc.  En aquest moment, una nova forma d’abús i falta de vergonya va aparèixer: durant una transacció algú amb autoritat insistia en cobrar un traspàs no inclòs al preu  o qualsevol altra despesa legal, que calia pagar addicionalment per poder llogar o comprar un habitatge. De gent que insistia en cobrar aquest traspàs tan cruel n’hi havia a tot arreu.

Una ordenança municipal prohibia vendre la barraca d’una família a una altra. Si alguna família se’n anava o intentava vendre la barraca, un equip municipal es presentaria immediatament disposat a buidar i enderrocar la residència en l’acte i sense compassió. Ara que naturalment pagant un traspàs a un cert funcionari, l’ajuntament no en sabria res i la venda podria tenir  lloc. I aquí és on es va armar la grossa, perquè com això era un robatori  il·legal a gent pobre, tant el nou com l’antic propietari s’havien negat a pagar res. Segur que la llei i la policia els defensarien. Potser ho deien de broma.

Era el matí quan la brigada municipal es va presentar amb homes i màquines per eliminar l’objecte de la discòrdia. Com que molts n’havien sentit parlar, grups de residents van intentar evitar l’enderrocament ficant-se al voltant i dintre, però l’equip municipal venia acompanyat de policies. En aquest moment el capellà obrer, Pare B va intervenint aconsellant als residents indignats que seguissin ocupant la barraca per protegir-la. Era com una petita insurrecció i el capellà seguia cridant i repetint en veu alta les raons. La policia estava a punt d’arrestar-lo, però en aquell moment els dos falangistes residents que coneixien el cas i també estaven indignats, es van presentar, dirigint-se als policies i treballadors per denunciar la injustícia i afegir que com ells dos, antics lluitadors per Déu i per Espanya a la Cruzada, volien recordar a tots els presents que el Movimiento Nacional (títol que els franquistes usaven referint-se a la Falange) havia lluitat i molts havien trobat gloriosament la mort en defensa no sols de la pàtria sinó de la justícia social que no existia a Espanya. Si els agents gosaven destruir la barraca per una denúncia d’un empleat corrupte, ells, tots dos, anirien en l’acte a l’oficina del Governador i “Jefe Provincial del Movimiento”, el seu superior, exigint l’atur del crime i el càstig de tots els culpables. Sense tenir por, els policies i empleats van arrestar per una estona el capellà per treure’l del lloc enviant a casa els residents que seguien protestant. Fet això, van procedir a enderrocar la barraca ignorant al mateix temps els dos falangistes. I aquests desgraciats que havien vist amb els seus propis ulls quina mena de justícia social els franquistes havien imposat, van anar primer a la comissaria de policia, sense treure’n res i després a l’oficina del Governador Civil (actualment representació del Gobierno a Catalunya). A aquest lloc ningú en volia saber res, ni volia acceptar cap denúncia ni prometre res. Els van anar enviant d’una oficina a una altra perquè Su Excelencia el Gobernador Provincial estava ocupat. Desesperats, sens dubte els dos homes havien finalment entès la trama. Gairebé plorant van tornar el vespre al Camp de la Bota dirigint-se a la barraca del capellà catòlic, el Pare B, a qui els policies van alliberar després de l’incident. Els Falangistes van descriure els seus esforços tan sicers com inútils i, quadrant-se davant del religiós, van alçar al mateix temps els braços fent el salut feixista.

Fou un espectable molt trist. Una família necessitada havia perdut la residència i dos homes van aprendre la falsedat del partit a qui havien dedicat tota la seva vida. Havien trobat que tot havien estat mentides.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

 

 

No hi ha resposta

« Següents - Anteriors »