02 ag. 2020

Vaccins i les Falsedats Malintencionades del Sr. Trump

Classificat com a General

El respectat Anthony Fauci ja va dir que en els seus gairebé 40 anys al seu Institut (ara ell en té gairebé 80) no havia vist mai un virus com aquest SARS-CoV-2 que ens està martiritzant ara. Ningú recorda un virus tan altament infecciós com aquest. El SARS1 original, molt més greu, només esdevenia infecciós el segon dia de la malaltia, cosa que facilitava molt la feina dels rastrejadors. Però ara amb milers de noves infeccions cada dia, què poden fer els millors rastrejadors? A més, la infecció és transmesa per gent que no saben que estan infectats i no semblen malalts. Hi ha rebrots sense causa evident. Altres virus causaven sempre la mateixa malaltia clínica, però el d’ara no sempre, sinó que acaba semblant una malaltia diferent afectant diferent òrgans i no sols el pulmó, com ara el cervell i el sistema circulatori. La grip causa cada any la mort de milers d’ancians però el virus d’ara afecta també gent entre els 19 i els 50 anys. Particularment sensible és el cas dels nens. La gent com els trampistes exigien que les escoles obrissin immediatament al.legant que els nens no s’infecten, cosa que ha resultat falsa. Algun camp d’estiu ha acabat malament amb molts casos i una escola americana que acabava d’obrir (la majoria obren a l’agost) va haver de tancar el primer dia per un cas en un nen. Això no ha impedit a Trump i els seus seguir exigint l’obertura i amenaçant a qui no vulgui, repetint la mentida que els nens son immunes. La majoria de protestes venen dels mestres i la seva unió, i n’hi que fins i tot fan broma distribuint formularis per fer testament. Una mestra duia un cartell anunciant que des de la sepultura no podia seguir ensenyant. Està clar que hi ha països on no ha passat gran cosa després d’obrir les escoles però son sempre llocs on la corba d’infeccions és plana, sobretot prop del 2% del màxim. Aquí en aquest moment la corba és molt vertical a la majoria d’estats, sobretot al Sud i Califòrnia. La majoria de districtes escolars a l’Est es neguen a obrir. Al meu Estat el Governador ha prohibit a qualsevol escola pública, religiosa o privada obrir abans d’Octubre. Algunes ja han dit que van pel 1. Febrer.

Van preguntar a Fauci perquè hi ha hagut un rebrot tan tràgic i brutal al Sud. Ell va respondre que quan el govern va donar l’ordre de confinar-se, de fet nomes el 50% o menys dels llocs on gent treballa a poca distancia van ser tancats i que l’autorització de reobrir va arribar massa d´hora. Potser algú a Catalunya ho pot aprendre. A més d’això (Fauci no ho hauria pogut dir mai) Trump seguia contradint les propostes de la Salut Pública, incitant amb Tweet a obrir-ho tot en nom de la llibertat, intentant organitzar mítins i manifestacions de masses i oposant l’ús de mascaretes. Deia que els qui diuen mascaretes eren enemics seus. Ara, en vista del desastre (uns 152,000 morts, hospitals plens a Houston, Phoenix i Nova Orleans, camions refrigerats guardant morts) ha canviat el to en aparicions públiques però segueix dient el contrari on pot.

 

Quan el Doctor Trump vol ensenyar com tractar la malaltia

El disbarat de recomanar la Cloroquina va sortir, com la majoria de les ximpleries que diu, d’un web ultraconservador possiblement d’Elon Musk, que jo vaig veure en directe a la tele. Va dir que ell n’estava convençut i que no s’equivocava mai. Va obligar les autoritats americanes a organitzar assaigs clínics molt cars que han demostrat en estudis “cecs” (pacients reben la substancia o un placebo sense saber quin i al final es comparen els resultats) ensenyant que aquesta substancia no serveix de res, excepte que alguns es moren d’una arrítmia cardíaca. Però Trump hi torna. Fa uns dies una dona rara a Texas que sembla ser metge (i altrament avisa dels efectes nocius dels mals esperits i dimonis sobre la salut humana) va treure a Facebook un article dient que la Cloroquina és molt bona, cosa que Trump va repetir. Algun dimoni li va fer dir. Només el remsidivir i els esteroids són útils, però només en malalts greus.

Però dies després de la Cloroquinada, es va sortir amb una altra, que jo també vaig veure en viu: que perquè no injectaven als malalts un  desinfectant de cuina (Lysol) mirant de netejar els virus. El fabricant molt espantat va publicar anuncis a tot arreu explicant que no es pot fer i que ningú havia aprovat aquest us. Un metge que fes això no sols perdria la llicència sinó que podria ser acusat d’assassinat.

L’Institut de Malalties Infeccioses del NIH dirigit per Fauci ha investit molts centenars de milions en grups estudiant productes antivirals, cosa molt difícil, i també vaccins que és gairebé igual de difícil, només que en aquest cas molts experts son “moderadament” optimistes.

Els Vaccins

Vet aquí quelcom que el món verdaderament necessita, almenys un bon vaccí. Sempre hi ha hagut més d’un grup intentant fer vacunes contra malalties, només que aquesta vegada n’hi ha uns 160 grups de diferents reputacions per tot el món. Fins ara les apostes eren pel grup d’Oxford dirigit per Sarah Gilbert, ara adoptat per Astra-Zeneca. Trump ha concedit a aquesta  firma una donació a fons perdut de més de mil milions perquè muntin una fàbrica sense saber si l’assaig clínic “cec” en progrés tindrà èxit o no, comprant en exclusiva molts milions del vaccí (i la resta del mon què?) Per si algú s’hi interessa l’acudit prometedor de la Sra Gilbert fou agafar un virus  del refredat comú trobat en certs simis i afegir-hi la proteïna existint a la punta de les punxes del virus dolent, cosa que resultaria en una mena de virus inofensiu disfressat que estimularia producció d’anticossos i cel·lular immunorespostes contra el SARS-CV-2 actual. Tothom ho ha seguit amb un cert entusiasme i ara estan reunint 30,000 voluntaris americans per un estudi en fase 3, que seria definitiu i podria acabar abans de final d’any. Darrerament, no obstant, algú ha fet notar que el nombre de virus a la gola i vies respiratòries dels humans i monos examinats no sembla disminuir. Ja veurem. Tampoc expliquen com han pogut fer legalment una fase 3 sense publicar com van anar les fases 1 i 2, les primeres injeccions d’una substància artificial per assegurar-se de si un humà la tolera (o es mor) i a quina dosi. En general es fa amb voluntaris pagats, sovint ingressats per tests diaris. No ho han explicat, però la impressió és que ho van fer amb una barreja d’humans i monos. Si espereu que ho expliquin, jo us recomanaria una bona cadira.

Altres vaccins-candidats van al dirigits contra el mRNA, el missatger contingut a la cèl·lula humana normal, que el virus troba dintre la cèl·lula infectada i  rapta per fer-ne una còpia perversa que li serveix i necessita per replicar-se, creant l’ARN propi dels fragments, com qui resol un trencaclostes Involuntàriament enredat, el cos començaria a lluitar contra SARS-CV-2. Ningú sap per quant temps i hi ha qui suggereix que potser dos mesos. El govern nord-americà va comprar primer el candidat de Pfizer i ara ja un altre més per quantitats enormes de diners per assegurar-se’n els drets exclusius.

Com acabarà tot això? Les autoritats americanes exigeixen que el vaccí sigui eficaç almenys en 80% dels casos, però alguns grups parlen només del 50%. I tots els experts diuen que sempre ha costat anys per fer un vaccí bo i que sempre passen coses. Com acabarà? Hi haurà potser 3,4, 5 o 6 vaccins diferents? Haurà comprat el Govern Americà tots els vaccins? Potser la UE pugui fer-ho també, però què faran els Africans i Llatinoamericans?

Una pregunta va aconseguir enervar el Dr Fauci, un home molt tranquil i ben educat. Els Russos i Xinesos semblen estar assajant ja nous vaccins a l’Àfrica. La Salut Pública és molt sensible al reconeixement dels drets humans. Fauci va respondre que confiava que no estiguessin administrant vaccins sense haver-se assegurat que són segurs i eficaços amb estudis clínics “cecs” en fases 1, i 2 previs. Cal saber que fa uns anys certes companyies per defugir la vigilància sanitària dels països rics havien anat a l’Àfrica a fer estudis amb materials perillosos no assajats com cal, només a veure què passa, i que la gent pobra no son conillets d’índies. A diferència dels nous medicaments que s’administren a gent malalta, els vaccins son per gent sana que no ha de ser exposada a cap perill. En el cas dels vaccins, abans es feia un “challenge” exposant els parcipants intencionament a veure si enxampaven  la malaltia o no. En el nostre cas, seria èticament intolerable perquè no hi cap tractament contra la infecció causada per aquest coronavid.

Els Llibres sobre Trump

Acaben de sortir dos de nous, cosa que ell va intentar prohibir. El primer i més perillós  fou el de John Bolton, un antic polític i funcionari molt agressiu i militarista, ex-Conseller de Seguretat Nacional de Trump que es va barallar amb ell i fou acomiadat. El llibre, escrit per un home tan intel·ligent i poderós com odiat a Washington, és una venjança que no obstant sembla dir veritats. Molta gent riu divertida quan dos individeus com aquests trenquen els plats. Presenta Trump com un home dominant, incompetent i autoritari però completament ignorant de la política que no entén res ni té paciència per escoltar quan li volen explicar. Informat de les opcions sota la seva autoritat fa una tria sense conèixer les conseqüències o preocupar-se per l’interès de la nació. Trump ha intentat fer un assaig nuclear com a espectacle  per espantar enemics i trenca acords internacionals sense raó, per caprici. Quan ell diu que vol negociar, el que fa és presentar un ultimàtum i amenaçar amb represàlies i venjança si no és obeït. Quan ha de triar un nou funcionari, li exigeix “lleialtat” (vol dir obediència) incondicional. No tolera que ningú el contradigui i castiga durament per fer-ho. Vol eliminar totes les lleis i ordres executives de l’odiat Obama sense entendre què manaven. Diu de les manifestacions diàries dels afro-americans que són incitacions de l’esquerra radical, dels terroristes i anarquistes i que tots son vàndals. Quan li van explicar que no podia enviar soldats a les ciutats excepte a Washington, va formar un cos i va enviar agents federals de la immigració, la lluita anti-drogues i les armes il·legals sense permís local ni notificacions. Una esmena constitucional federal diu que el dret d’expressió lliure i d’associació dels ciutadans (vol dir manifestacions polítiques) és intocable, però ell ha fet disparar bales de goma i gasos lacrimògens i ha apalissat i detingut gent com va fer la Guàrdia Civil a Catalunya. No hi havia cap llei regulant allò que Trump va intentar a Portland, que va acabar empitjorant-lo tot. La ciutat ha aconseguit fer retirar a aquesta gent.

El segon llibre és d’una neboda barallada (que pretén haver estat robada per fa família. Ddissortadament per Trump, ella treballa com a psicòloga clínica e carrera i aconsegueix presentar una imatge horrible d’un home malalt amb un narcisisme malaltís, mentider, dominant, misogínic però llibertí, avariciós (que ella anomena ”l’home més perillós del món)

Falten exactament tres mesos per l’elecció.

Joan Gil

 

 

2 respostes

24 jul. 2020

L’epidèmia i els problemes que Trump empitjora

Classificat com a General

És probable i comprensible que els lectors Catalans estiguin molt més preocupats pels problemes sanitaris i econòmics que pateixen que pel munt de drames existents al EUA. Comencem per la pandèmia.

1. Estadístiques d’ahir 24 de juliol  al vespre: Nombre total de casos, 4.2 milions de diagnòstics ferms; expressat com casos per cent mil residents, uns 1,200. Nous casos diagnosticats a la Unió Nord-Americana ahir, més de 40,000, amb Luisiana i Nova Orleans excedint el rècord de Nova York fa mesos, seguits a poca distància per Houston a Texas. Ja a molts llocs els llits d’hospital estan plens i ja es veuen camions frigorífics magatzemant morts. Cal afegir que en l’opinió del CDC (Centre de la Salut Pública Americana) els números reals serien entre 5 i 12 vegades més alts. Total nombre de morts, per damunt dels 140,000. El grup d’estats nord-atlàntics presidit per la lluita exemplar del Governador Cuomo, està entre bé i gairebé molt bé, mentre el desastre queda centrat principalment als estats de mitja Amèrica i el Sud, que van seguir els consells repetits de Trump, en defensa de les seves llibertats constitucionals contra confinament i mascareta es van negar a fer el confinament o el van trencat aviat reobrint-ho gairebé tot, com per exemple Luisiana, Arizona i Geòrgia. Trump va arribar a dir que tothom que duia mascareta estava contra ell (ara ha canviat d’opinió). Tony Fauci gairebé va perdre la veu demanant que no ho fessin. Trigaran molt a sortir-se’n i per descomptat estan arrossegant molts innocents. Trump serà recordat i no sols per la seva immortal recomanació  d’injectar desinfectant de cuina als malalts greus. Estudis preliminars d’anticossos demostren una gran variabilitat de resultats segons el lloc,  entre 5% a un bon estat i un 27% a Nova York. O sigui que la immunitat col·lectiva (un 60%) que volien al Regne Unit i Suècia no existeix enlloc. Encara pitjor: hom sospita que la immunitat després de la recuperació dura només 2 mesos. Una altra novetat: abans hom repetia que només la gent gran acabava necessitant cura intensiva, però ara sembla que molts malalts greus estan entre 30 i 40 anys.

2. Les discussions sobre la re-obertura de les escoles s’han endurit molt. Sobretot els mestres estan molt preocupats. Algú ha mirat de fer broma: potser caldria fer-los vestir com astronautes o infermeres de cura intensiva a l’hospital. Un grup està exigint que els advocats del sindicat ajudin de franc a escriure testaments. Fins fa poc deien que els nens no contagien. No es veritat del tot. Fa dos dies una agència de notícies va anunciar (article encara no validat per cap revista mèdica) que algú havia estudiat nadons i nens de mesos entre la població del comtat de Nueces (capital Corpus Christi) a Texas a la costa del Golf de Mèxic. Resulta que van trobar 85 infants molt joves positius, alguns dels quals van esdevenir simptomàtics i un va morir. Un article xinès sembla descriure una cosa semblant. Encara que no estiguin malalts, sembla evident que molts nens poden transmetre el virus. En Trump no vol deixar córrer la seva insistència en reobrir totes les escoles en agost. La decisió correspon exclusivament als governs estatals, que sovint han passat l’autoritat als comtats, ciutats i districtes escolars locals, perquè malgrat Trump el país segueix essent una democràcia.  La majoria de grans districtes ja han dit que NO almenys pel semestre d´hivern. El sindicat de mestres també està en contra. Molts mestres diuen que prendrien una excedència, pagada o no, o es jubilarien abans de tornar.

3. Pocs diaris en parlen, però manifestacions gairebé diàries contra el racisme continuen tenint lloc ja per 40 o 50 dies consecutius a moltes ciutats del país. En general són molt pacífiques però alguna vegada hi ha hagut destrosses, més aviat petites, excepte pels enderrocaments d’estàtues de recistes, conquistadors i sobretot de Colom. A un lloc van llençar Colom a l’aigua. Trump fa acusacions falses tractant-los de terroristes, extremistes, i ara “anarquistes”. Deu haver vist algunapel·lícula amb anarquistes. Va anunciar que volia restablir “llei i ordre” que no estaven amenaçades enlloc segons les autoritats i premsa locals, enviant unitats de l’exèrcit federal a acabar amb les manis. Ja li van explicar que (a diferència d’Espanya i la Guàrdia Civil) això estava prohibit a tot arreu excepte al Districte de Washington, que no és cap estat i queda en les mans i el poder del govern federal. De fet un article de la Constitució anuncia que ciutadans tenen llibertat absoluta d’expressar en veu alta la seva voluntat i associar-se amb qui vulguin mentre sigui pacífic. Vol dir que a diferència d’Espanya una manifestació pacífica és intocable. Durant la mani més gran a la capital, Trump va manar a tropes federals vestides d’antiavalots dispersar una multitud pacífica per permetre-li anar en peu amb els seus lacais de la Casa Blanca a una vella església anglicana per fer-se fotos. La seva filla va obrir una borsa molt cara i en va treure una Bíblia amb tapes de cuiro i guarniments daurats i Trump va somriure per la seva gran victòria, mentre demòcrates pacífics jeien per terra o es recuperaven de les bales de goma i els gasos. Fou un assalt intolerable contra drets de ciutadans innocents i pacífics. Molts militars, avergonyits, van demanar perdó a periodistes i el cap de l’Estat Major fins a la tele. Li havien explicat malament de que anava.

Veient, doncs, que fora de Washington DC no li estava permès utilitzar l’exèrcit, a algú al seu voltant se li va acudir una altra idea: hi ha agències federals civils que sí que estan sota el govern federal i tenen armes: els”marshalls” federals que fan coses com protegir els jutges federals o buscar fugitius de presó; l’oficina d’armes de foc i alcohol; la policia de fronteres; i l’agència anti-drogues il·legals (DEA). El secretari en funcions del Department Federal de Seguretat Interior (HOMELAND SECURITY) en va dur a Portland uns centenars de gent d’aquesta, la ciutat més gran d’Oregon i els van treure al carrer sense avisar l’ajuntament ni dur cap identificació. De fer com que son un cos divers, es va inventar uniformes amb la cara coberta que ningú va reconèixer. Fins i tot van arrestar gent ficant-la a un cotxe no marcat com si fos un rapte i van atacar els manifestants amb gasos, porres, boles de pebre de forma anònima. La reacció a tots els estats fou de verdadera ràbia i estupefacció, mentre moltes queixes i denúncies van anar als tribunals. Els primers jutges, un estatal i un federal, no van voler fer res. No hi ha precedents. Ahir les manifestacions van empitjorar i els emmascarats del Homeland van tornar a sortir. Els manifestants es van protegir amb cadenes de mares agafades pel braç i una altra de veterans de l’exèrcit amb medalles al pit. L’alcalde aparèixer ambun micròfon entre els manifestants… rebent una bomba de gasos lacrimògens en persona. Trump insisteix que enviarà aquesta gent a qualsevol ciutat… si els jutges ho permeten. Els governs de molts estats se senten ultratjats i amenaçats. Ja veurem què diu el Congrés.

Quan Donald John s’ensorra

Fins que va arribar el virus i l’antiracisme esdevingué un problema,Trump tenia moltes probabilitats de ser reelegit contra Biden, un candidat extraordinariament fluix imposat des de l’ombra per Obama. Ara tot ha canviat i la tossuderia i arrogància i, sens dubte, la mala fe de Trump l’han endut a la vora del precipici. Ell, contra l’opinió dels seus ajudants, ha decidit seguir sent el mateix que va guanyar fa 4 anys amb el suport de la classe obrera blanca poc educada. Ara es pensa que pot invocar la Llei i Ordre contra els negres, seguir essent clara però discretament racista i suprimacista  blanc, seguir afirmant que ha creat una gran economia, i seguint proclamant-se religiós (!!) gracies a la seva misogínia i  lluita contra els drets reproductius i les queixes  les dones. Li queden tres mesos i una setmana abans del jutjament.

AFEGIT Juliol 26, 2020. El divendres vam arribar als 73,500 nous casos a tota la Unió i ahir dissabte als 66,300 (el rècord durant els temps de Nova York fou 75,697) Les defuncions van passar ahir de 145,000 i ja hi ha camions refrigerats amb cadàvers a moltes ciutats del Sud. L’huracà Hanna ha tocat prop de Corpus Christi, un lloc molt afectat pel virus. Els negres, hispans i indígenes són els que més en pateixen. En la qüestió cabdal del vaccí, Trump ha signat contractes segons sembla a fons perdut tant si el vaccí és aprovat o no, per milers de milions amb Astra-Zeneca, que defensa el vaccí d’Oxford i a Pfizer amb un altre vaccí candidat. El cel ens protegeixi si no hi ha vaccí, però tots els experts avisen que no és segur. A més aquestes fàbriques subvencionades faran milions de dosis (en dues injections) pel mercat exclusivament americà. Som uns 350 milions. Què faran a la UE? Un vaccí diferent? I els països subdesenvolutats què?

Joan Gil

No hi ha resposta

13 jul. 2020

25 Anys després del Genocidi de Srebernica

Classificat com a General

El món commemora el 25è aniversari del genocidi cruel i espantós de musulmans bosnians a Srebernica, un incident especialment horrible perquè va passar a Europa que cal no oblidar. Reprodueixo el meu apunt de fa 5 anys sobre el tema

 

Radko Mladic…
…era un militar iugoslau de carrera nascut a un poble bosnià serbi. Després d’anys fent una carrera normal a l’exèrcit iugoslau, li va semblar que la presència de tants musulmans a la seva terra, Bosnia, era una tragèdia històrica i un abús intolerable resultant del temps de dominació turca que calia resoldre. Els moros ni eren compatriotes ni tenien drets ni probablement eren éssers humans. Curiosament parlaven el bosniak, un llenguatge molt semblant al seu serbi-croata i fora d’algunes dones, anaven vestits igual que ell i no se´ls podia distingir sinó per la religió i el nom. Però eren l’enemic. Mladic fou jutjat al Tribunal de Drets Humans de La Haia pero va morir de sobte abans de poder ser condemnat.

Srebrenica, el 6 de juliol de 1995
Perquè va passar? Cal entendre que els serbis bosnians viuen a la perifèria de la nova República acabada de fundar de Bòsnia-Hercegovina, com dues cireres pegades per la cua o una V a l’inrevés, amb dues cames amples tant a l’Est com a l’Oest però connectades només per una petita franja de terreny a la punxa de la V, que és el territori on encara està Srebrenica. I on gairebé només vivien Bosniaks de religió musulmana. Quan la pau al nou estat de Bòsnia es va trencar, el problema per a la nova Republika Srspka que Mladic servia amb ajut de Belgrad era molt clar. Per mantenir la unitat territorial dels serbis bosnians calia assegurar per al poble serbi tota l’àrea de Srebrenica, o sinó les dues meitats, els costats de la V, quedarien separades (com Palestina i Gaza) i la Republika no tindria credibilitat ni continuïtat territorial. El problema era real i ha passat a molts llocs. Sens dubte s’hauria pogut tractar de forma civilitzada. Els nous responsables serbis van respondre amb la infame Directiva 7 del Govern serbi-bosnià manant al seu flamant exèrcit fer allò que calgués per assegurar que Srebrenica persistiria com a territori serbi, no bosniak. La neteja ètnica havia començat. En Mladic va comentar que no era tan fàcil desplaçar i substituir gent com els polítics volien i va advertir en privat que allò que demanaven acabaria en genocidi.

La tragèdia
Mladic va complir ordres i les seves paraules el condemnen. Un soldat decent i de carrera pot cometre genocidi quan li manen? Contra els veïns i compatriotes de tota la vida?
Els serbis van començar a atacar pobles bosniaks. Venien de nit, miraven d’espantar tothom, disparaven, calaven foc les cases, mataven el bestiar i algunes persones de tant en tant i desapareixen. Les violacions de dones també eren un mitjà molt efectiu d’espantar gent. L’endemà igual, el dia següent més encara… Els Bosniaks aterrits ja en traurien les conseqüències i retornarien a l’Imperi Otomà (volien dir Turquia), que era on estaven a casa, deixant-ho tot als serbis. Cada dia tot anava pitjor i cada dia hi havia més assassinats de civils i més violència. Aquests “turcs” del territori, al començament uns 50.000, que segons el govern de la Republika Szrspa hi vivien sense cap dret, ja feia tants segles que havien sortit de Turquia, que ni sabien on anar, ni coneixen ningú a Turquia, ni parlaven turc. Per altra banda, el govern bosniak també tenia un exèrcit, que era feble, sense lideratge i amb poques armes i molt pocs militars de carrera. I hi havia guerra. La Divisió 28 de la nova República bosniak fou assignada a protegir Srebrenica. En realitat, no tenien res per protegir ningú.

Les Nacions Unides van dir prou… sense fer res. El territori de Srebrenica, al començament d´uns 900 quilòmetres quadrats fou declarat territori protegit i desmilitaritzat i un destacament holandès hi va anar a protegir els civils. No van protegir res. Molts capitostos internacionals també van anar a la ciutat garantint-ne la seguretat. Però ningú volia complir i els Cascs Blaus holandesos tenien prohibit intervenir. Com ho veien a Nova York? El territori ni estava protegit ni desmilitaritzat. Què havien anat a fer els cascs blaus holandesos, doncs?

Després d’unes negociacions absurdes, l’exèrcit serbi va decidir avençar a l’interior del territori en disputa. Un per un, van anar prenent totes les posicions holandeses al sud sense disparar ni un sol tret. La població aterrida, que entenia molt bé de què anava, va fugir en massa cap al nord als voltants de Srebrenica, però els serbis van seguir avançant. No hi havia res, ni provisions, ni gaire aigua, ni esperança. Tenien entre ells la feble unitat de l’exèrcit bosniak que esdevindria tràgica, la Divisió 28. Però no els servia de res. Ni, a diferència de Mladic, eren gaire bons soldats. I molts soldats ni estaven armats ni tenien uniformes. Els holandesos es van retirar sense fer res enmig de la desesperació dels civils.
Els bosniaks van entendre clarament el perill de mort. Els serbis s´havien presentat reforçats amb una unitat feixistoide de fanàtics, els Escorpins (nom ben triat) i segons sembla una unitat grega voluntària de mentalitat similar. Volien intencionalment terroritzar i fer fugir la gent. I com ho feien! El foc i els assassinats més cruels i desvergonyits es repetien. Van aparèixer piles de cadàvers, hi va haver les primeres violacions de dones en públic per grups de soldats. Hi ha la famosa història del soldat serbi que s’havia molestat perquè un nadó plorava massa fort. La mare no va poder fer-lo callar, i el soldat es va acostar i amb un ganivet va tallar el coll del nen i es va posar a riure. Un soldat holandès s’ho va mirar petrificat sense dir ni fer res. Eren sers humans els membres de l’exèrcit de la Republika Srspka? O s ‘havien escapat de l’infern?

I la comunitat internacional va callar. Les NU havien declarat Srebernica refugi segur però no van fer res perquè ho fos. Un avió de les NU va bombardejar uns tancs serbis però el temps es va empitjorar i van plegar. Perfecte. El món no en volia sentir parlar i els serbis de Mladic tenien via lliure. En aquell moment hi havia uns 25.000 civils a l’enclave “protegit.” Hom es pot imaginar el terror. Els suïcidis de musulmans van començar i esdevenir un dels incidents més constants i pertorbadors de la tragèdia. Els empresonaments i els mal tractes es van estendre. La gent corria embogida d’un racó a l’altre, com ratolins a una trampa.

La columna de fugitius

Aquí cal parlar finalment de la Divisió Bosniana 23, que gairebé no tenia res i no podia pensar en lluitar frontalment contra els serbis. No es rendiren mai perquè ja estava clar què feien amb els presoners. Els serbis els havien motivat: els presoners sense excepció eren maltractats, vexats i morts d’un tret al clatell. Molts preferien mirar de morir amb dignitat. Gairebé sense oficials professionals van decidir que perduts com estaven, intentarien aplegar tots els civils, formant una columna i mirarien de trencar el setge fugint cap a Tuzla, on estava la central del cos del seu exèrcit, que era un lloc molt segur. Però arribar a aquest port de salvació seria molt difícil. Només provarien de fer-ho els homes i els joves. Era impossible prendre les dones i els nens.

Semblava una bogeria. Tuzla estava a 55 quilòmetres. La calor i el sol de justícia eren intolerables, no hi havia ni menjar ni aigua, poques municions, poca sanitat, la caminada seria a través de muntanyes aspres i poc accessibles, els serbis els podien estar esperant a tot arreu, havien minat el camí i durant el setge havien bastit fortificacions fortes que no es podrien passar. Però l’alternativa era encara pitjor o sigui que els bosniaks van tirar endavant..
Es van organitzar força bé. Hi hauria comunicacions, un escamot antimines, sanitaris i soldats amb armes al davant de cada grup, els civils dividits en grups. Van decidir que només prendrien els homes i joves confiant que els serbis no matarien les dones.

Inesperadament es van posar en marxa el 10 de Juliol a mitjanit sortint del nord de Srebrenica. La columna consistia en uns 5.000 soldats nominals (molts sense armes) i més de 10 o 15.000 civils amb vint-i-tantes dones i alguns nens. Diuen que la columna tenia 12-15 qm de longitud. Amb aquesta decisió van agafar per sorpresa els serbis que no s´ho esperaven, per lògic que aquest pas era. Seria un episodi èpic, irreal. Pels serbis, una cacera de rates, o com diuen els Americans, una pesca de peixos o ànecs a l’estany. Jo crec que ni a la Guerra Mundial havia passat una cosa així.

Hi havia un general serbi que estava molt a favor dels gasos de guerra. Al poc de sortir, un núvol groc va aparèixer damunt la columna de fugitius. Aviat els bosniaks musulmans  van desenvolupar signes d’al·lucinacions, visions i deliris. A tot arreu hi havia paranys, emboscades, foc d’artilleria, malentesos. Sovint els serbis oferien coses a grups de fugitius: rendiu-vos i no passarà res, sereu presoners de guerra, us canviarem pels nostres, us enviarem nosaltres mateixos a Tulza. Tothom que s´ho va creure fou assassinat gairebé en l’acte. Fou durant aquests episodis que Mladic va exhibir davant la TV els seus intents de pacificació. Va fer distribuir xocolata d’una cistella a nens pels seus soldats (ho he tornat a veure a la TV). Va prometre que no passaria res, que se separarien i que tot acabaria molt millor per a tothom. En algun cas, van utilitzar camions abandonats i cartells i uniforms de les NU per donar falsa confiança. Mladic va arribar a beure licor i brindar amb els presoners. Va demostrar un cinisme i una mala fe extraordinaris.

La marxa era un malson: calor, fam, indefensió, morts. Aviat van topar amb una línia sèrbia fortificada darrere una carretera asfaltada i no hi havia forma de passar. Però la desesperació en aquests casos ajuda molt. Dos germans havien robat un walkie-talkie serbi i van aconseguir comunicar-se amb l’exèrcit bosniak a l’altre costat, que va identificar un forat per on es podia passar. Una altra vegada la meitat de la columna va quedar copada i milers de fugitius van ser fets presoners (i després duts a Srebrenica i assassinats). Van aconseguir prendre als serbis alguns canons pesants. Van arribar a la darrera línia sèrbia, molt ben bastida, amb tres línies de trinxeres paral·leles, una darrere l’altra. S´hi van llençar a la desesperada i en van passar dues. A la tercera els serbis van fer figa i declarar que deixarien passar els civils que no anessin armats. Era el 16 de juliol i semblava impossible que ningú seguís viu. Els serbis van obrir un passadís a través de la seva fortificació entre les 4 i les 8 del vespre, pel qual van passar més de 5.000 homes del contingent bosniak, els que quedaven del dels 20.000 originals, la majoria civils. A l’altra banda hi havia Tuzla i la seguretat. Aquests pocs havien reeixit.
Deixant de banda les consideracions morals i humanitàries, l’actuació sèrbia fou completament absurda i motivada per emocions irracionals. Perquè no van deixar simplement escapar la columna? Era el que ells volien. I amb presoners vius en aquell moment, haurien pogut negociar obtenint molts avantatges i concessions fins i tot de les NU tan covards i indecises.

Caldria afegir que hi va haver tres o quatre intents separats per grups més petits de defugir la trampa. Algú va tenir sort, altres no. No queden ni testimonis

Ni els que havien arribat a Tuzla es van salvar

Es veu que l’entrada dels supervivents a Tuzla fou un espectacle i un esdeveniment tan memorable com tràgic, però gairebé no hi havia periodistes ni testimonis a la ciutat ni les NU en van voler saber res. Els fugitius eren com espectres, esquelets vivents, com fantasmes, morts vivents, despullats, amb peus sagnants, molts víctimes encara d’ al·lucinacions pel gas i la calor, tot plegat uns 5.000. Però els homes eren víctimes de l’horror i el patiment. Irracionalment alguns van començar a disparar contra els amics i companys d’odissea i van continuar els suïcidis. Molts no sabien qui eren ni on estaven. Els soldats de la 28ena retreien als membres del Cos de l’exèrcit de Tuzla covardia i falta d’acció. Tot plegat una situació dolenta, impossible d’entendre o controlar, un gran perill que alguns no van sobreviure. Uns quants líders de la 28, que al capdavall havien reeixit en salvar 5.000 dels 20.000 homes van perdre la vida ja entre els seus. Una organització sanitària va haver de buscar tranquil·litzants on van poder per calmar els supervivents. Mireu la pàgina web en anglès de la ciutat de Tuzla: es queixen de la “massacre” de 30 residents en una altra ocasió a mans dels serbis, però de l’arribada dels 5.000 no volen parlar.

El Genocidi final a Srebernica

Alguns cineastes locals han intentat explicar la història, però definitivament ningú en vol sentir res. Es massa fort. Al final, resulta que després de tant patiment, els bosniaks es van quedar sense herois canonitzables.
I ara és quan el genocidi va començar de debò a Srebrenica amb tots els presoners que havien abandonat la columna.  Fou aleshores quan els soldats serbis van començar a matar sistemàticament els homes i joves que s’havien quedat enrere o havien estat capturats. L’article de la Wikipèdia americana sobre la massacre, un verdader llibre, ho explica tot en detall: la crueltat i propòsit, els llocs. No fou, com en tantes altres circumstàncies, una absurditat o un accident resultant d’algun fanàtic incontrolat: l’exèrcit havia donat l’ordre, va supervisar l’operació i Mladic en fou totalment responsable. Durant tres dies els soldats no van fer res més que matar i enterrar civils empresonats. Van caure uns 8.300 homes, alguna dona, molts noiets de menys de 18 anys i alguns nens, fins i tot nadons mentre les dones ultratjades eren traslladades d’un lloc a l’altre i subjectes a un espectacle odiós de violació, vexacions i humiliació. Els forenses han identificat fins ara unes 6.000 víctimes gràcies al ADN, que han pogut ser enterrades amb el seu nom.

Final
Probablement, malgrat totes les seves deficiències, el Tribunal de Crims de Guerra de Den Haag seguint el model de Nürenberg és un dels pocs avenços de la civilització en els darrers anys. No hi haurà cap impunitat pels poderosos, que són els qui més culpa tenen. Els familiars de Mladic deien que és injust, que ell no havia donat cap ordre, que la guerra sempre és cruel. Potser si, però no tant. Molts serbis es van declarar solidaris amb Mladic, dient que fou víctima de l’odi i prejudici anti-serbi que hi ha pel món. Els morts jeuen dintre de la terra.

Joan Gil

 

No hi ha resposta

08 jul. 2020

Reobrint les escoles de nens als EUA: la discussió

Classificat com a General

Aques país té uns 340 milions de residents. Ahir un estat va arribar als 26,000 nous casos i el total pel dia passa molt dels 40,000. El total de morts fins avui son 135,213. Com a introducció cal saber quea diferència de molts països europeus l’epidèmia del SARS-CoV-2 a 27 dels 50 estats no sols no està controlada sinó que empitjora visiblement cada dia, sobretot en aquest moment a Califòrnia, a Texas,(sembla haver una tragèdia a Houston) a Arizona i a Louisiana, degut a la desobediència dels ciutadans a les recomanacions del CDC i del NIH, i també a l’engrescament del Sr Trump amb els seus tweets: ALLIBEREU Luisiana, LLIBERTAT per Arizona, etc. Ell comptava amb el benestar econòmic per guanyar la reelecció i ara, amb una recessió inevitable i greu, tot s’esfuma amb el retorn dels confinaments i tancaments. A Houston i Arizona els hospitals ja estan plens. No s’ho pren bé. Segueix repetint que el virus no és res i que caldria obrir-lo tot i tornar a treballar. Aquest home sempre ha acomiadat en l’acte qualsevol funcionari que gosés contradir-lo, com ara clarament fa la Sanitat Pública. De moment ha prohibit a Fauci i al Director del CDC acceptar invitacions per parlar a laTelevisió, però ells sempre tenen els webs i les converses per Skype amb video. En qualsevol cas, l’admirable Tony Fauci té gairebé 80 anys i no ha de tenir por de res. Representa la ciència i fa com cal fer.

Aquesta situació que podria durar mesos com va passar a Nova York posa un problema molt difícil a les escoles públiques. Com a exemple relevant, Harvard, el MIT de Boston i totes les Universitats estatals de Califòrnia han anunciat que aquesta tardor no hi haurà classes presencials, només telemàtiques. En Trump, furiós, ha anunciat que tots els estudiants estrangers matriculats a un curs per internet perdran el visat i hauran de ser deportats. Harvard ja ha posat un plet contra el Govern.

I en un ambient així, què han de fer les escoles? Ahir Trump va anunciar que totes les escoles americanes han de reobrir. Ell sap que no té cap autoritat per manar això, però fa xantatge: pressionarà els governadors i si algú es nega li tallarà les subvencions. El governador de NY ja li ha contestat. Molts dubten que pugui imposar sancions. Avui tots els diaris parlen del problema.

Els estats tenen sistemes escolars bastant diferents però en general hi ha districtes escolars dirigits per un superintendent a les ciutats o comtats, els quals formen part d’un Consell o Agrupació a la seva capital, que intenta coordinar. Hi ha fins i tot a algun estat districtes que poden imposar i cobrar impostos de tots els residents. El president del consell dels orgullosíssims “districtes escolars independents” de Texas ha explicat molt bé el problema. Com de costum Trump ha parlat d’una cosa que ell no entèn sense preguntar els seus funcionaris i ha près una iniciativa per ràbia. Cada dia en fa una de nova, perquè te molta ràbia pel seu ensorrament a les enquestes i ha entès que la fi s’acosta.

1. Evidentment els interessos tant dels nens com dels pares estarien servits amb una re-obertura immediata de totes les escoles, si es pogués fer amb seguretat. A més, hi ha molts menuts que necessiten l’esmorzar i el dinar gratis que donen les escoles i ara viuen de les obres de caritat.

2. Si hi hagués lògica, en vista de la falta de guarderies, les escoles s’haurien hagut d’obrir ABANS que les fàbriques. Què haurien de fer els pares si els nens es queden sols a casa?

3. Tothom vol seguir els consells clars de la Sanitat Pública: distanciament i mascareta, només que es mes fàcil de dir que de fer. A España fan un “ordeno y mando” al BOE i tothom se les ha d’arreglar com pugui, però aquí la gent interessada almenys pot parlar.

4. Diuen que cal reduir el nombre de nens a cada classe, però què faran si no hi ha prou espai? Moltes escoles estaven ben plenes abans del virus amb massa alumnes a cada classe. I ara què?

5. Moltes escoles rurals tenen edificis vells on hi ha finestres pero cap aire condicionat i a l’estiu ningú pot aguantar la calor amb mascareta. La ventilació és dolenta, que era precisament el problema dels bars, cinemes i locals nocturns que van haver de ser tancats. A més, a moltes zones rurals els alumnes es passen molt de temps (fins 45 minuts) al bus escolar. Com es fa el distanciament a l’autobús?  I què passa en els menjadors i durant els jocs durant l’esbarjo?

6. Cal desinfectar-ho tot amb més empleats, però qui els pagarà? Diu que necessitaran separadors de plàstic? Qui els ven i els sap muntar i qui paga?

7. Potser el problema més difícil és que molts mestres tenen por que totes les mesures siguin insuficients. Els nens no son gaire contagiosos pero la família si. Que fa un nen si la família es posa malalta? Hi ha mestres que s´han jubilat durant l’estiu, altres que no volen tornar i ningú nou s´ha presentat. D’on treuen els mestres per fer classes més petites? El Sindicat dels Mestres està expressant molta preocupació per la seguretat. Això s’hauria de decidir localment segons la situació, però avui s’han declarat 50,000 nous casos, i ja van 3 milions! Trump només es pensa que això l’ajudaria a ser reelegit. Els sindicats dels mestres semblen estar en contra. Voldrien naturalment re-obrir, però només quan es pugui fer amb seguretat, no pas al mig d’un rebrot tan greu.

8. Molts d’aquests problemes només es poden arreglar amb diners. El Congrés ha aprovat un ajut de nomes 180 milions que fa riure o plorar. En caldrien 1,500 milions

En Trump sovint diu coses davant les càmeres de TV que el retraten. Ha dit que ell, és un “geni estable” “que sempre té raó” i que “és molt poderós”. La seva neboda, que és una psicòloga clínica titulada el caracteritza en el seu llibre com un narcisista greu i psicopàtic. Fins ara, tenia totes les de guanyar la reelecció però l’epidèmia i la revolta contra el racisme l’han ensorrat de forma catastròfica i he decidit lluitar de forma bruta suportant el supremacisme blanc i menystenint la importància  del virus, com la seva base (classe treballadora blanca poc educada) sembla voler.

Molts esperem amb ansietat el dia de l’elecció, el primer dimarts de novembre, a menys de quatre mesos d’avui. Lluirà el sol i els ocells cantaran.

AFEGIT 10 juliol 2020: Responent a la campanya de Trump per fer reobrir Immediatament les escoles i universitats, l’Acadèmia Americana de Pediatria ha publicat que ells (naturalment) reconeixen la importància de l’escola per al desenvolupament infantil, però que això no vol dir que les escoles s’hagin d’obrir quan hi ha un perill sinó quan les circumstàncies ho permetin.

Joan Gil

 

 

 

No hi ha resposta

02 jul. 2020

Lliçons de la Pandèmia als EUA: Actualitats

Classificat com a General

Dr Anthony Fauci, Director de l´Institut de Malalties Infeccioses i Al·lèrgia del NIH

Hom creuria que els Estats Units estaven preparats millor que ningú per combatre una pandèmia que ja des de mesos es veia venir i semblava inevitable. Tenim des de fa molt de temps el Sistema de Salut Pública dirigit pel CDC (http://cdc.gov) i el Consells de totes les Saluts Públiques estatals i territorials millor i més brillant del món amb moltes Escoles Universitàries famoses de Salut Pública i especialistes diplomats escampats en moltes administracions i companyies. Què ha passat per arribar al desastre actual? El Sr Donald J. Trump és allò que ha passat. Aquest home ho va intentar però no tenia cap autoritat per manar confinaments o desconfinaments als Estats, però això no vol dir que no tingués res a fer. Ben al contrari, havia de començar a pensar de forma realista en el desastre econòmic que s’acostava, en procurar tots els tests diagnòstics (que no es podien comprar enlloc), oferir material protector als metges i treballadors d’hospital, trobar màscares per a tothom, que tampoc n´hi havia, comprar ventiladors als hospitals i informar al públic, tancar les comunicacions amb l’exterior. Tot ho va fer tard i malament i al final ell i els seus seguidors i polítics han provocat un rebrot gairebé igual que el primer. Ja teníem 2,679,230 casos positius i 128,024 defuncions, però ahir al vespre vam aconseguir un rècord mundial: 50,700 nous casos en un dia. Ja veurem què més passara.

 

  1. La questio territorial

Quan el virus va arribar a l’estat espanyol, el Sr.Sánchez, manifestament obsessionat per la “unidad de España” quan no era això del que tocava parlar, va aplicar el nou 155 a tot l’estat. L’experiència ha demostrat que els territoris, sovint petits, aconsellats per experts de la Salut Pública, són els únics que poden i saben reaccionar com calgui. Als EUA l’autoritat rau en l’estat, que en molts llocs l’ha delegat en els comtats (districtes, en angles “counties”) Hom ha fet notar moltíssimes diferències intraestatals. Al lloc on visc, anem dues o tres setmanes darrere l’estat degut a la proximitat de Washington· Per altra banda, perquè molestar a gent rural que no té cap problema? La unitat del país és la solidaritat amb els veïns, no pas la uniformat amb gent remota que demanava Sanchez.

      2. Els tests

Els de Salut Pública ho tenen molt clar: una epidèmia es combat amb tests i rastrejadors. De rastrejadors no n’hi havia prou, però els tests feien falta urgentment. Els de Sánchez van comprar de font desconeguda tests inútils, endarrerint els diagnòstics i tractaments. Hi ha hagut moltes companyies que han aprofitat el caos per vendre material dolent, però què van fer els amics de Sànchez per examinar allò que compraven en un assumpte tan critic?

Als EUA la manca de tests també va tenir lloc, però per raons molt diferents. El CDC hauria hagut de tenir tots els tests de laboratori que calia, però van tenir un problema al laboratori i els seus tests donaven un percentatge molt alt de falsos negatius. Ja fa temps que es va arreglar però fou una fallida vergonyant.

     3. Materials de Protecció

La protecció del personal sanitari era una necessitat imperiosa i va resultar que ni  havia l’equipament necessari ni es podia comprar enlloc. Trump va trigar molt a obligar la indústria americana a fer bates i mascares, causant problemes greus als hospitals. El CDC no tenia cap dipòsit nacional d’emergència perquè Trump els havia anat tallant el pressupost. El gran Dr Fauci, l’home més respectat de la Sanitat i l’únic que ha dit la veritat contradient Trump i els seus lacais, ha explicat que al començament no van insistir en què els ciutadans es posessin una màscara perquè no en tenien prou ni tan sols per equipar els hospitals, no perquè no fessin falta. Trump diu que només els seus enemics porten màscara i es nega a fer-ho ell mateix.

    4. Acabant amb el confinament

Trump va parlar sempre amb disgust del confinament fet clarament contra la seva opinio. Aviat van començar les queixes de la dreta radical que parlava de la llibertat i dels drets constitucionals i de les congregacions religioses. Trump va ajudar amb Tweets provocatius. A Nova York i als estats veins, Nova Jersey i Connecticut, de fet suburbis de NY, el governador Cuomo va aguantar i de fet sembla haver superat un perill enorme. Altres estats en canvi, sobretot al Sud i Oest amb governadors trumpistes fins i tot es van arribar a negar a fer confinaments o a tancar bars i platges, desfermant el desastre que ara veiem, amb 17 estats anunciant un nombre rècord de nous casos. Particularment greus són els casos de Texas, on ja falten llits als hospitals, com a Arizona i a Luisiana. Trist també és el cas de Los Angeles a Califòrnia, on un rebrot sembla haver estat causat per la gentada que contra el consell del governador va anar a la platja pel Memorial Day. Hom tem un desastre similar després de festa nacional que celebrarem (si podem) aquest dissabte 4 de juliol. El Dr Fauci sembla molt preocupat. Diu que si la gent no recobra el seny i fa bondat, arribarem als 150,000 morts.

El confinament en general, tret d’algun lloc com NY, no va ser mai per als ciutadans com a Espanya. La policia només vigilava els negocis però no deia mai res als ciutadans pel carrer ni es ficava a cap habitatge. Jo vaig sortir cada dia a passejar i em trobava amb moltes famílies amb nens. La policia s´hi ficava només quan veia grups de més de 8 persones. El perill estava als locals tancats com rl bars i restaurants on sovint hi ha aire condicionat amb poca ventilació.

    5. Defuncions

És l’única bona notícia que tinc, perquè el percentatge de malalts hospitalitzats greus que moren ha caigut molt. Té causes diverses. Hom ha pogut utilitzar medicaments com ara el Remdevisir i la Dexametasona a més de poder reconèixer a temps i tractar la tempesta de toxines final que ha costat tantes vides. A mes ara ja no cal intubar i posar al ventilador tants malalts com abans.  Pel costat dolent cal mencionar que ara un percentatge alt de malalts greus son gent jove entre 20 i 40 anys. No es pot dir que nomes els vells estiguin en perill.

Pel que fa al Remdesivir que va fallar fa temps en el tractament de la Hepatitis C i l’Ebola ara sembla millorar els malalts greus només, cosa que sens dubtes salvarà vides, però no resol el problema. Cal tenir en compte que Trump ha comprat tota la producció per un any. Farà alguna cosa la Unió Europea? A mes el preu d’un tractament amb Remdesivir esta fixat als $3100 (!) Qui pagara?

    6. Els Vaccins

Resulta que hi ha pel món uns 160 grups d’investigadors competents i qualificats desenvolupant un vaccí. Tindrà algú èxit? Confiem que sí o si no tindrem Covid per una estona. Però Fauci i la CDC avisen: ningú pot estar segur que s’en trobi una i hom no ha pogut fer vaccins contra molts agents. Quan se’n trobi un, hi ha el problema que gairebé tots els grups estan lligats de mans i peus al país on viuen. I els altres? Hi haurà vaccins bons i dolents, de primera i de segona? Un problema greu és que parlem de milions i milions de dosis. La indústria sap com fabricar-les però cal tenir uns sis mesos per bastir la fàbrica, cosa que ens duria a mig 2011 en el millor cas. El govern americà ha acceptat el risc de pèrdues (assegurant de fet) a alguna companyia americana si comença a preparar la producció abans que la Food and Drug Administration hagi aprovat res, passant el perill d’un fracàs al govern. Això permetria tenir el vaccí al mercat (americà només) a primers de 2011. Però un senyor que havia treballat en vaccins tota la seva vida, va dir que costa entre 6 i 10 anys fer-ne un perquè sempre passen coses. Ja veurem.

    7. Reobrint les escoles

No sembla que ningú pugui posar-se d’acord. En qualsevol cas no es un assumpte federal sino dels estats, sovint de les ciutats. Pero que recomanen?  Les opcions les coneix tothom: 1) reobrir el setembre o octubre amb proteccions; 2) fer tandes amb la meitat de nens cada vegada; 3) combinar classe presencial amb internet; 4) fer nomes internet. Ahir es va ficar a la discussió el President de l’associació de Metges Pediàtrics dient que l’ensenyament ha de ser en qualsevol cas presencial i que els nens a casa no han apres res i que la falta de contacte impederix un desenvolupament social i escolar escaient. Afegeix que el perill de transmissió de nen a nen encara que existeix sembla ser molt petit. Un problema gran son els mestres que sembla que se senten en perill. Molts que tenen 55 anys o mes preferirien buscar altra feina i hi hauria un dèficit d’educadors. En qualsevol cas al començament els governs locals van haver de distribuir portàtils barats (Chromebooks) a moltes families que no en tenien i assegurar-se que tinguessin recepció d’internet. I les families amb molts nens, han de comprar un Chromebook per cadascun? Almenys a l’area on visc, ningú parla de reobrir escoles ara mateix. Ja veurem. Hi ha arguments a favor i contra tot.  

    8. Preocupacions

N’hi ha una que els viròlegs sempre tenen. Els Coronavirus coneguts sempre fan mutacions. La majoria son inofensives i no canvien res, però la catàstrofe mundial de la grip espanyola de 1918 fou el resultat d’una mutació dolenta. Aquesta preocupacio no desapareixera mai. Hom no pot prevenir una cosa que no existeix.

Un altre problema nou es que els viròlegs han descobert als porcs nous Coronavirus virus potencialment transmissibles a humans, que de fet ja s’ha trobat a alguns malalts aïllats. Podria resultar en una altra pandèmia de grip porcina com la de 2002 al mateix temps que seguim amb el Covid.

Sembla que la Humanitat viu en perill permanent. Hem tingut veus que avisaven sobre la pol·lució, l’escalfament global, els moviments migratoris, les guerres nuclears… Però de pandèmies no sentíem mai res. El famós Bill Gates va intentar avisar i ningú li va fer cas.

AFEGIT, 4 de Juliol: Trump continua desafiant les recomanacions de la Salut Pública, i aquest vespre ha organitzat focs artificials a la Mall a Washington amb una passada d’avions, invitant l’assistència en massa amb o sense mascareta. L’alcadessa ha recomanat als ciutadans no anar-hi, però al Districte no té cap autoritat contra el govern federal. Trump en persona ha anat a un acte electoral amb focs artificials a Dakota del Sud davant les muntanyes amb estàtues de presidents sense mascaretes ni distància social. La governadora trumpista ha dit que si a algú no li agrada que es quedi a casa.

Ahir el país va passar dels 50,000 casos nous per tercer dia consecutiu. Fauci va fer un anunci preocupant: hi ha una mutació del virus que sembla que augmenta el perill de contagi. De moment, no obstant, sembla que la malaltia no és més greu que abans.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

27 juny 2020

ANDREW JACKSON, el populista que va expulsar España de la Florida

Classificat com a General

Fa uns dies em va sobtar veure que activistes de Washington DC havien intentat enderrocar l’estàtua del President Jackson, amb qui en Trump sovint es compara. Aquests dos eren gent molt diferent. Trump és un narcisista mentider, cruel i racista, sense qualificacions. En Jackson, al contrari, fou un heroi nacional, el fundador del partit Demòcrata i un home complicat i difícil, sovint perillós, però de molta substància. Com a bon populista, deia sempre que ell volia defensar els ciutadans comuns del aristòcrates corruptes de Washington. Perquè volien enderrocar l’estàtua? Sens dubte per la memoria de la deportació dels indis, in particular de la nació Cherokee del Sud i Sudest, on ja establen establerts com si fossin agricultors blancs, al nou Territori Indi d’Oklahoma, un episodi vergonyós que va costar morts i gran patiment immerescut. Els indis l’anomenen el cami de les llàgrimes, perquè molts van morir i les tribus ho van perdre tot.

  • Jackson tenia mal geni i va matar en duel més d’una persona. Es va establir a Nashville, capital de l’estat de Tennessee i fou elegit Representant i després Senador a Washington. Tornat a Tennessee va esdevenir jutge del suprem de l’estat i fiscal general. Va fer una fortuna comprant una plantació amb molts esclaus negres. Els turistes poden visitat l´ Heritage, la seva residència a Nashville. Va conèixer la dona de la seva vida, Rachel, la qual lamentablement ja estava casada. No era cap problema. Va anunciar que havia estat divorciada per l’estat de Virgínia i que s’havien casat a Natchez, a una Hisenda de la colònia encara espanyola de Louisiana. Totes dues coses eren falses però desafiava a un duel a qui expressés dubtes.

Sense cap experiència militar però determinat a assolir la glòria (que sí que l’esperava) va prendre la comanda de la milícia estatal, l’exèrcit de Tennessee guanyant una gran victòria contra els indis de la nació Creek. Mentre tant, els EUA havien declarat la Guerra de 1812 al Regne Unit. Hom va saber que un gran exèrcit britànic, veterà de les guerres napoleòniques venia embarcat en una gran flota a conquerir Nova Orleans. Jackson amb els seus soldats mig descamisats, poc entrenats i mal armats de la milícia es va presentar a defensar la ciutat. Inconcebiblement va organitzar una defensa invencible i va destrossar l’exèrcit britànic a terra com si res, esdevenint un heroi nacional rebut en triomf a la capital. Una petita cosa que ningú sabia és que la pau ja s’havia firmat a París tres dies abans de la batalla que no va canviar res, però el poble Americà n’estava igual d’orgullós.

I ara ve la història de l´incident amb Espanya, ja en aquells temps postimperials un país pobre i decadent. Existia un problema greu entre els colons nord-americans i Espanya, que era que els espanyols es negaven a tornar esclaus negres fugats als EUA, una cosa amb raons molt complicades. El General Jackson fou enviat sempre amb l’exèrcit del seu estat a una guerra contra els indis Semínoles a la Florida. En Jackson, sense ordres ni autorització per fer-ho es va girar contra les guarnicions espanyoles, que van haver de fugir. La dominació espanyola a la Florida havia acabat.

A Washington s’ho van prendre molt malament perquè Jackson havia fet la guerra a Espanya pel seu compte sense ordres, però en el fons tothom estava content. La Unió va acabar comprant la Florida d’España a bon preu. Van nomenar Jackson primer Governador.

Amb els seus ideals va arribar l´hora horrorosa d´entrar a una batalla electoral infernal de llarga duració amb John Quincy Adams, fill dels segon President, un dels Pares Fundadors de la Unió més importants. A la primera de les tres vegades que es van combatre electoralment, van quedar empatats en vots en el Col·legi Electoral però, com manava la Constitució, la Cambra de Representants va resoldre l´empat fent President a Adams. Enfurismat, Jackson va cridar corrupció al cel i va jurar oposició a mort. Quatre anys després (1829) Jackson va guanyar fàcilment per primera vegada i governaria fins 1837.

L’assumpte de la seva estimada Rachel va esdevenir famós a la premsa escandalosa i sense respecte i amb poca ètica del temps. La volien empresonar per bigàmia, però el marit de debò li va concedir el divorci i Jackson es va casar amb ella. Va explicar que tot havia estat un malentès. La pobre Rachel es va morir entre l´elecció victoriosa a la Presidència  i la presa de possessió, sense entrar mai a la Casa Blanca. En Jackson va quedar tan afligit i desesperat que el van haver d’arrossegar plorant de la cambra i vigilar que no es suicidés.

La presidència de Jackson fou digna d’ell. Una neboda li va fer de First Lady. Un dels seus Secretaris (ministre) es va casar amb una vídua que tenia mala reputació i tota la societat fina li va tornar l’esquena. Enrabiat, Jackson va acomiadar tots els critiquejadors que s´en preocupaven i hi havien participat. Va tenir un Gabinet però no es fiava de cap dels Secretaris i governava sense gabinet amb un grup d’amics que entraven discretament a la Casa Blanca per la cuina (el famós concepte del Kitchen Cabinet havia nascut). Va resoldre disputes greus amb França, va evitar que la Carolina del Sud es declarés independent, va dissoldre el Banc Nacional (per molts Americans imprimir diners és una estafa) i va reconèixer la independència de la República de Texas. A la campanya de reelecció, ja es va presentar com Demòcrata -per primera vegada). Va triar el burro com la mascota del nou partit perquè els enemics l´anomenaven Jackass que també vol dir Ase, enlloc de Jackson. Li agradava plantar cara als insults.

Però la qüestió de la deportació d’indígenes embruta i enfosquirà per sempre el seu record. Les anomenades 5 tribus civilitzades índies havien acceptat la realitat de l’existència de l’Amèrica immigrant blanca que volia comprar i posseir terra de conreu (cosa que els nadius van trigar anys a entendre) i havien intentat integrar-se. Fins i tot els havien obligat a comprar esclaus negres com condició per poder establir-se amb casa i terreny propis i bastir pobles. Molts blancs no estimaven gens  els indis i cobejaven el seu terreny. I Jackson (no obstant haver adoptat amb la Rachel un fill indígena) va firmar la seva deportació, que tal com veiem les coses ara, fou una cruel, injusta i sanguinària neteja ètnica que va costar molt patiment i morts, sobretot entre Cherokees, la tribu més gran dels EUA que ni vol ni pot oblidar. Ells havien firmat un tractat de pau amb la Unió que Jackson va violar. És per això que això molts progressius volen destruir la seva estàtua.

Creu algun lector que un home amb l’historial del President Jackson pot ser comparat amb Trump?

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

15 juny 2020

Les Desventures de Washington DC

Classificat com a General

És la capital verdadera del món i el món l’anomena Washington, però els que vivim al voltant en diem sempre “el Districte” o “DC” (per Districte de Colúmbia). Ha tingut sempre una història dura i complicada, generalment entre inacceptable i poc satisfactòria.

Durant la Guerra Revolucionària el Congrés (i per tant la capital) estava a Filadèlfia, PENNSILVÀNIA. Però després de la guerra soldats que havien derrotant els anglesos es van sublevar i van tancar la casa del Congrés amb els diputats dintre fins que els paguessin els sous. El Congrés va demanar auxili al govern de Pennsilvània, però al governador li va semblar que els sublevats tenien raó i no va voler intervenir. Els Srs Congressistes van aconseguir fugir, però la classe política va decidir que allò no tornaria a passar i que construirien una nova capital a un lloc rural poc habitat, i així ho va manar la Constitució Federal del 1787, encara en vigor.

El Districte despres de perdre el territori de Virginia

Durant els gairebé 10 anys que va durar la Confederació de 13 estats independents original (que fou un desastre total) la capital fou Nova York, però els sudistes van fer saber que ells a NY no hi anaven i prou. El primer President de la Unió triat segons la Constitució va prendre possessió a NY però aviat Filadèlfia va tornar a esdevenir breument la capital provisional. Fou el primer President, George Washington, qui va triar un petit terreny pantanós de cent milles quadrades entre Maryland i Virgínia a la confluència dels rius Potomac i Anacostia, prop de la seva hisenda. Al territori hi vivien molts indígenes de dues tribus diferents que acabarien perdent-ho tot. Es tractava de bastir el Districte de Colúmbia, un lloc petit on també es fundaria una nova ciutat pel Govern, que va acabar essent anomenada Washington DC. Ja fa molts anys que Washington omple tot el Districte.

El Dret al Vot Esdevé un Drama

El Cens d’aquest any en marxa probablement indicarà que el Districte té entre 700 i 800,000 residents. Dissortadament no gaudeixen encara dels mateixos drets com els altres ciutadans nord-americans.

El país no és un estat unificat sinó una unió d’estats ja no independents però sempre sobirans i l’elecció de càrrecs federals la fan els ciutadans exclusivament a través dels seus estats. El problema és que com que el Districte no era ni és cap estat, els seus residents no podien votar res ni auto-governar-se. I això com a càstig per viure a la capital!

Al començament els primers residents podien anar a votar sigui a Maryland o a Virgínia, cosa que el Congrés va terminar amb l’Acta Orgànica del DC de 1801, tallant els lligams als estats veïns. El Districte esdevenia exclusivament federal. I els residents havien de pagar impostos però havien perdut tots els drets polítics.

Les Desgràcies Empitjoren

L’any 1812 fou terrible. Degut a un abús comercial del creixent Imperi Britànic, el President Madison absurdament li va declarar la guerra. Encara no hi havia exèrcit protegint la capital i un grapat de soldats britànics va desembarcar a la costa de Maryland marxant cap al Districte amb males intencions. Heroicament el President Madison en persona els va plantar cara amb una milícia a Bladenburg, un suburbi a Maryland que segueix existint, i va acabar molt malament, però en Madison va salvar la vida i la llibertat. Els britànics van entrar al Districte destruint, cremant i robant-ho tot tant a la Casa Blanca com a tots els edificis notables de la ciutat. Després es van tornar al vaixell a fer la guerra a altres llocs

Pocs anys després Virgínia que havia contribuït al Districte originalment unes 40 milles al voltant de la ciutat d’Alexandria (un mercat d’esclaus molt important)  les va reprendre. El Districte amb la ciutat de Washington que anava creixent va perdre prop d’1/3 de superfície i va quedar reduït al territori cedit per Maryland. Per això el perímetre final seria un quadrilàter trencat.

La població seguia augmentant però els ciutadans  vivien a una colònia sense drets polítics.

Petites Millores

La situació era vergonyosa i insostenible. L’any 1961 finalment el Congrés va escriure l’esmena constitucional XXIII, aviat ratificada pels estats: els ciutadans del DC podrien votar pel President! (però res més). El President és elegit cada quatre anys per un Col·legi Electoral, els membres del qual són triats pels ciutadans dels seus estats. El nombre de membres és el total de representants que l’estat té al Senat (sempre dos per estat) i a la Cambra de Representants (depenent del nombre de ciutadans amb un mínim d’1 per estat). L’esmena constitucional establia que el Districte elegiria tants electors com l’estat que en tingués menys, que evidentment és tres. I així anem, amb tres electors.

I d’autogovern què? No hi havia cap alcaldia elegida ni consell municipal, sinó tres dirigents nomenats pel dit pel Congrés. En 1973 finalment el Districte obtingué del Congres un grau limitat d’autogovern. Podrien elegir alcalde i consell municipal però quedaven sotmesos a l’autoritat final del govern federal i el Congrés que podia fer o desfer allò que volgués (com passa a Catalunya) i com acabem de veure ara, quan Trump absurdament va fer venir soldats federals al Districte a maltractar els manifestants pro-negres contra la voluntat de l’alcaldessa Bowser, cosa que cap estat va voler tolerar i que va avergonyir a membres de les forces armades.

I de tenir representants al Congrés, què? Estan igual que a Puerto Rico o Samoa Americana: no en tenen cap. Segons la Constitució l’únic remei seria que el Congrés fes del Districte un nou estat, el 51è. Això no requeriria cap esmena constitucional perquè ja s’ha fet moltes vegades. Els estats originals que van fundar la Unió eren 13 i ara en son 50! Ho veurem? El Partit Democrats està a favor i el Republicà en contra. Hi ha qui diu que és una qüestió racista, perquè la majoria de washingtonesos son negres (potser degut a la gentrificació ara han baixat al 46%). Qui sap, però una altra motivació molt forta és que la ciutat vota sempre de forma progressista o sigui que els Demòcrates en guanyarien per sempre dos Senadors federals i un representant a la Cambra Baixa. Això s’ha discutit molt per moltíssims anys, ja. Ara els Demòcrates ho tornen a estudiar. Però ja veurem.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

09 juny 2020

Més enllà del cas de George Floyd als EUA

Classificat com a General

Em passo temps mirant notícies a la TV. Ara fa dues setmanes vaig veure per primera vegada el video de la mort de Floyd. Més que indignat, em vaig quedar estabornit. No podia ser veritat. Acabava de veure com un ciutadà negre completament indefens era cruelment torturat per 8 minuts trenta-set segons i assassinat per un policia en uniforme amb participació i indiferència de tres policies més. Els policies es miraven amb indiferència la càmera que els filmava. La víctima, un home de 47 anys,  per terra boca avall, emmanillat amb tres policies asseguts a l’esquena, un d’ells amb un genoll al coll de la víctima, que va  cridar “I cannot breath” 15 vegades i en el moment de la mort va cridar dues vegades “Mama, Mama”. Al vespre un locutor de notícies de TV va interrompre el butlletí que estava llegint a mig programa i es va dirigir al públic: “Ara fa 8 minuts i 38 segons del començament del programa. Tant de temps  van estar agenollats damunt el coll de George Floyd”

Què havia fet l’home per merèixer aquest tractament? Un botiguer l’havia acusat d´haver passat un bitllet de 20 $ falsificat. Però ho sabia ell? Es castiga amb presidi i pena de mort això? Havia resistit arrest? Els vídeos no ensenyen res d’això. Era racisme, crueltat i sadisme pur. Molts que vivim a Amèrica ja ho hem vist masses vegades. Els darrers anys molts negres han estat morts pel carrer per delictes insignificants o fins i tot per equivocacions. Hi ha hagut sovint protestes però no canvia res. Poc abandonar Dallas va passar un incident molt difícil d’entendre. Una dona policia vivia llogada a un edifici de pisos. Un dia va tornar cansada a casa. Va veure el número del seu habitatge a la porta i va entrar, però dissortadament s’havia equivocat de pis. Molt sorprès el senyor negre que hi vivia es va aixecar. La dona policia, pensant que era un criminal es va treure la pistola i el va matar sense parlar. L’home no estava armat, no havia fet res i estava a casa seva. Demostra que els policies davant d’un negre fan jutjaments desfavorables, esdevenen perillosos i el tracten malament.

A Chicago

El cas de Floyd va tenir lloc a Minneapolis, estat de Minessota, una ciutat de la qual només conec l’aeroport, però ara fa un any vaig anar a passar uns dies a Chicago, una gran ciutat amb arquitectura fantàstica. Volia visitar el lloc on els fets del 1 de maig original havien tingut lloc (si algú s´hi interessa pot llegir el meu apunt del darrer 30 abril). Durant la Prohibició de beure alcohol, la ciutat fou dominada per un mafiós molt perillós anomenat Al Capone. Després de la Prohibició per molts anys ajuntament va prohibir que es rodessin pel·lícules de lladres i bandits a la ciutat però ja fa anys d’això. Avui en dia, no obstant el descens de la criminalitat als EUA, a Chicago el nombre de crims i tirotejos i morts als barris negres ha assolit nous rècords. La cadena NBC té una sèrie setmanal molt exitosa anomenada “Chicago PD” on els negres sempre viuen a llocs miserables i son assassins o negociants de drogues. Pels carrers de Chicago es veuen negres demanant caritat o mal vestits.

El meu primer vespre estava assegut a una tauleta d’un petit restaurant menjant un entrepà quan veig que se m’acosta una nena negra d’uns 9 o 10 anys amb una caixa de cartró que contenia llaminadures de xocolata que es podien comprar segons la botiga per 1 o 2 $. Em diu que està venent els xocolates per 4 $, però si en compro dos, només em costarà 6. Miro a l’exterior. Dissimulant, una dona mal vestida, la mare probablement, està mirant. Trio un dels paquets i em trec de la butxaca quatre bitllets de dòlar que li dono. La nena vol comptar-los. Un…dos… i es confon. Torna a començar amb el mateix resultat. Era evident que no sabia comptar fins 4. Li prenc els bitllets i els compto damunt la tauleta: un, dos, tres i quatre. La nena riu satisfeta i s’en va. A l’exterior veig com la mare i la nena es fan una abraçada rient. Ai, com està de malament la cosa. Una nena de 9 que no sap comptar fins quatre.

Dos dies després estic caminant per un barri suburbà de Chicago, enredat per una mala informació de Google. Estic buscant el cementiri amb l’enterrament i el monument dels màrtirs del 1 de maig. Em trobo a un barri pobre, predominantment negre. Quan pregunto alguna cosa rebo respostes indiferents o hostils. Trobo un jove descamisat que em mira malament, noies mal vestides amb colors absurds i mala costura, altres em miren, insistentment. De sobte m’adono que em fan por. I això perquè? M’he tractat per anys a tot arreu amb negres, tinc veins negres, tinc amics negres a la feina, m’oposo fermament al racisme… Perquè he de tenir por aquí?

Aviat trobo la resposta. És pel barri on viuen on no poden maldar ni poden sortir. Per sempre més, com els seus pares, viuran a habitatges petits, amb mala higiene, aniran a escoles o no aprendran res, molts no podran guanyar diners honradament i viuran envoltats per lladres i narcotraficants que han trobat el camí de la prosperitat, demà serà com avui o pitjor. El seu estrat socio-econòmic es una gabia fatal de la que no es poden escapar i per això no han après a ser tan amables i amistosos com la majoria de blancs. Els negres són només l’onze percent de la població, però omplen les presons. Pràcticament tots els negres han estat escorcollats per la policia, i aturats quan van en un bon cotxe. La majoria de condemnats a mort son negres. Quan son jutjats, no poden pagar cap defensor bo. La majoria viuen sense esperança,sense poder sortir del forat socio-econòmic on es troben. Els drets civils i el dret al vot no ho han resolt tot i no tenen ara bons líders com ho va ser Martin Luther King.

No està gens clar que les manifestacions arreglin gran cosa. Ja han fallat moltes vegades. Obama va fer discursos magnífics sobre el problema racial però no va ajudar gens. Tant de bo sigui diferent aquest cop.

Joan Gil

 

 

 

 

 

 

 

No hi ha resposta

03 juny 2020

La Salut Pública a Catalunya i l’Estat: una implantació deficient

Classificat com a General

La observació de la gestió autoritària i incompetent del Sr Sánchez, sobretot el retràs en el reconeixement del perill del nou coronavirus i la fallida de subministrar tests segurs i reconèixer la necessitat de tractar els diferents territoris segons les seves característiques i no seguint les inclinacions polítiques del partit governant, fa necessari considerar l’estat del coneixement científic i influència de la Sanitat Pública a l’estat.

Definició de la Salut Pública

Mentre que el metge s’ocupa de tractar individualment la persona que sol·licita atenció, la Salut Pública, una branca separada de la Medicina, és la ciència que protegeix la seguretat i intenta millorar la salut de tota la comunitat, treballant amb les eines d´educació, investigació, difusió, i contactes polítics quan cal. Si algú s’hi interessa li recomano el web de associació professional nord-americana (http://www.apha.org) que explica en detall les coses que un graduat en Salut Pública pot fer a la política central o local, investigació mèdica, assegurances, epidemiologia, centres socials, grups industrials i més (es pot estudiar a moltes universitats obtenint un grau de Bachelor al College, Masters o Doctor, seguit d’un examen de qualificació). Que jo sàpiga els graduats troben fàcilment feina. Avui en dia tothom els veu com l’autoritat que informa el públic i aconsella els governs sobre com combatre una epidèmia, però fan molt més. Quan cal poden fer investigació estudiant i denunciant contaminacions atmosfèriques, alimentàries o de l´aigua, menjar contaminat, certs problemes socials com la manca d´assegurança, esperança de vida, prevenció de malalties… Com la salut individual, la salut de la comunitat és un dret bàsic de justícia social.

És curiós que a Catalunya hom a vegades anomeni epidemiòlegs als metges especialitzats en malalties infeccioses. Com haurien après com tractar una epidèmia, que és tan diferent de la seva feina regular? Sempre hi ha hagut metges dintre la Salut Pública però els cal suplementar els seus estudis.

I el rastreig introduit amb gran èxit en 2001 i responsable indispensable de la lluita contra tantes epidèmies? En sabia alguna cosa el Sr Presidente del Gobierno?

Als Estats Units el centre més important de la Salut Pública està no a Washington DC sinó a Atlanta, GEORGIA: Center for Disease Control and Prevention, però hi ha molts centres universitaris i de formació on es pot aprendre i treure el diploma. Entre ells els National Institutes of Health (on estan els Drs. Fauci i Brinx, principals fonts i informadors de l’opinió pública) i grans Universitats com l’Escola Bloomberg de Johns Hopkins U a Baltimore, la Universitat de l’estat de Washington (a Seattle, costa pacífica), la Universitat de Columbia a Nova York i moltes altres amb escoles o departaments de Salut Pública. Una de les coses més difícils durant una epidèmia és fer pronòstics i és per això que les corbes existeixen.Fer-ne una sobre les coses que ja han passat és molt senzill; el problema és predir on anem si les coses segueixen com són o quin seria l’efecte de canviar quelcom.Durant l’epidèmia actual, els grups de Baltimore, Seattle i Columbia han fet prediccions notables però tothom diu que és molt difícil i cal tenir un ordinador molt ràpid.

Quin assessorament tenia el Sr. Sánchez redactant els seus Ordeno y Mandos al BOE?

El Ministerio de Sanidad

No se m’acudiria mai menystenir la capacitat del Dr Fernando Simón. És un metge que va anar a un lloc prestigiós al Regne Unit per aprendre Salut Pública,com molts altres metges han fet. No tinc cap dubte que llegeixi segueix informacions de l’OMS o altres països, però no té accés al clima de centres acadèmics amb professors, estudiants, investigació activa i publicacions. Sense això, que els metges i moltes professions tenen, el nivell científic eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeees difícil de mantenir.

Com ha anat als EUA? Malament per culpa de Trump. Aquest home és un narcisista incurable i perillós determinat a usar tot el poder de la presidència per atansar els seus objectius enlloc dels de la nació i no dubta en insultar, mentir, escriure tuits grollers, acomiadar difamant qualsevol que hagi gosat plantar-li cara, fent callar i fent intervencions internacionals absurdes i perilloses. Al començament de la crisi va voler prendre control de tot com en Sánchez però els estats li van plantar cara. La Constitució li negava el dret. El govern, no obstant, havia d’ajudar. No hi havia ni tests ni proteccions. Sortia cada vespre a la TV envoltat per Fauci i Brinx i declarava que gràcies al seu lideratge tot estava resolt (!!!) Els governadors li deien el contrari i ell tornava a mentir, una vegada i una altra, una setmana darrere l´altra. Després va dir que la quinina i després potser injeccions de desinfectants de cuina com el Lysol podrien curar la malaltia. La burrada (que va espantar molt la companyia que feia el Lysol) era denunciada al davant seu per les dues figures de la Salut Pública però ell només responia que ell sempre té raó. Va ser autoritzada una vella llei de guerra autoritzant el President a prendre control de fàbriques per produir ventiladors i material de protecció, cosa que va fer. Però es va negar a manar les seves agències a prendre possessió de la producció a un preu concertat i distribuir el material de forma equitativa.Enlloc d’això va deixar els articles entrar al mercat lliure fent una mena de subhasta a veure qui pagava més amb gran desesperació dels estats. En vista de la reacció negativa del públic a les seves escenes i divagacions, va haver de suspendre les sessions. El Dr Anthony Fauci, a punt de complir els 80 és l’única personalitat coneguda que l’ha contradit en públic… i ha viscut (sense ser expulsat) per explicar-ho.

 

En resum, hi ha lliçons d’aquesta epidèmia que cal aprendre. Valorar i desenvolupar més l’estudi i pràctica de la Salut Pública en seria una.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

21 maig 2020

La gent gran i el Covid-19. Com ho veuen alguns?

Classificat com a General

Hom prefereix parlar-ne poc, però avui 21 de Maig el nombre total de morts als EUA arriba gairebé als 94,000 (amb 1.5 milions de positius); al món son respectivament prop dels 330,000 i 5.03 milions (coneguts). L’objectiu d’aquest apunt és comentar les declaracions fetes fa pocs dies d’un senador federal trumpista, un grup actualment majoritari al seu partit republicà. Aquesta gent, com en Trump, només es preocupen del desastre econòmic i volen reobrir-ho tot immediatament per fer negoci. Per sort a diferència del Sr. Sánchez, Trump no té autoritat per fer-ho.

Va declarar aquest senador que ens preocupem massa de l’epidèmia. Tot plegat què passa? La grip, una pandèmia anual hivernal té una mortalitat del 0.1% i ningú en fa cas. La major part dels malalts pateixen només de malaltia lleu i la mortalitat es queda en sols  0.1% fins arribar als 65 anys, (jo crec que vol dir els que estem jubilats) quan comença a apujar molt més, empitjorant per damunt dels 75 (tocat, parla de mí). Com que aquests no treballem (probablement volia dir per un sou), no hi ha cap raó per tancar les fàbriques i els restaurants. Tornem a la vida “normal”.

En aquests casos, jo prefereixo comptar fins 1,000 abans de respondre. Ens acaba de dir que els vells només fem nosa. Em limitaré a notar que aquest home no entèn les estadístiques.  És cert que els que som grans estem en més perill que els joves, però:

1) La qüestió de la mortalitat més alta dels que som grans si enxampem la grip (que l’hivern passat va causar 20,000 morts als EUA) no ha estat mai ben investigada abans de l’epidèmia actual, quan tants metges i hospitals famosos han vist el problema repetit amb el Covid. Ara un parell de coses s’han aclarit: la immensa majoria de gent gran que acaben a la UCI pateixen d’una de tres condicions: a) obesitat, b) diabetis o c) hipertensió arterial. Aquestes tres son molt freqüents en la gent gran. Molts dels qui no tenen res d’això tenen un risc menor.

2) Altres grups també pateixen als EUA una mortalitat alta: els hispans, els negres i els indígenes nord-americans, en particular els de la nació Navajo, a més de persones de qualsevol orígen nacional de nivell socioeconòmic baix. L’explicació potser val només als EUA, però val la pena llegir-la: el sistema sanitari americà, difícil d’entendre i d’explicar, és desastrós i la gent pobre, aturada o amb feines dolentes no tenen assegurança ni diners per anar al metge i no hi van. La seva obesitat, diabetis i hipertensió no son ni diagnosticades ni tractades. Per això estan en perill.

3) Una diferència notable amb la grip és el cas dels nens, exposats a un perill considerable sota la grip. Al començament del Covid hom deia que això no passa amb aquest virus i que es nens ni s’encomanen ni encomanen ningú. Ai, las, tant debò fos veritat! A més, recentment els intensivistes americans han descrit la síndrome de Kawasaki en nens, una molt mala notícia. És una malaltia poc coneguda dels vasos sanguinis que pot ser i de fet ja ha estat mortal en tres casos. L’estat de Nova York ho està investigant: ja tenen 87 casos confirmats i 157 sota investigació. El problema, no reconegut fins ara, és rar però no té res d’insignificant. Cal reconèixer no obstant que la freqüència del contagi en nens és menor amb el Covid que amb la grip, però el perill existeix.

4) Hi ha molta gent al món que son joves i van al metge però que també pateixen d’hipertensió arterial, diabetis i obesitat, alguns més sota control que altres. I aquests també estan exposats a acabar a la UCI i els ventiladors. A més a la feina han transmès la infecció a molta gent.

Com hom pot veure, els vellets no som pas els únics en perill de rebre, però dissortadament hi ha gent han perdut (si el van tenir mai) el sentit de solidaritat i justícia social i son el producte d’una societat concentrada en guanys econòmics i més d’una vegada oberta a la indiferència i crueltat. Avui el nombre de sol.licituds de pagament per atur ha arribat als 38.6 milions (en 9 setmanes). No s’havia vist d’ençà de la Gran Depressió. I cada dia més companyies es declaren en fallida. Com serà el futur?

AFEGIT 22 de Maig: El CDC, autoritat suprema de la Salut Pública, acaba d’anunciar que la mortalitat global del Covid-19 és 0.4%, o sigui 4x més que la grip, encara  que a certs “hot spots” localment podria ser més alta.

El meu comtat, a diferència de l’estat segueix tancat per la proximitat del Districte on les coses no van bé. I si els Washingtonesos decidessin en massa venir a Bethesda a seure a un bar o dinar?

Joan Gil

 

No hi ha resposta

Anteriors »