Els EUA són diferents

Aquest incident va tenir lloc a l’aeroport del Prat el 2 de juliol de 2015 a les 15.30 hores. Quan el president Laporta, acompanyat pel seu guarda-esquenes, va intentar passar la seguretat establerta abans de poder pujar a un avió que el portaria a la Xina, va tenir una diferencia d’opinió amb els agents empleats localment. Ho sabem nomes perquè al seu darrere hi havia per casualitat el periodista José M Garcia-Hoz que ho va publicar a ABC.

Segons sembla, el senyor Laporta va dipositar primer els articles metàl·lics que duia a la butxaca a la taula i es pensava que fet això podria  passar l’instrument magnètic. Fou rebutjat. Disgustat, va trobar altres coses a les butxaques que va treure i afegir a les primeres … amb el mateix resultat. Visiblement indignat, va entrar en una discussió amb els empleats, que li van respondre que devia tenir alguna una altra cosa als pantalons. Malgrat els intents de tranquil·litzar -lo fets per l’acompanyant, un furiós Laporta va descordar els seus pantalons, traient -los i dipositant-los en una de les cistelles, quedant-se literalment en calçotets. La resta és confusa. Sembla que un empleat va intentar protegir-lo de la vista publica amb un gran pany, mentre que un agent de seguretat l’acompanyava a una sala tancada, des d’on va sortir una estona després amb els pantalons posats en breu però extremadament furiós. L’incident fou publicat repetidament a la premsa i Laporta fins i tot es va disculpar.

Perquè hi ha seguretat als aeroports

Quan era jove, tothom podia entrar sense documents ni autorització fins la sortida o arribada a la sala on entrava l’avió. La família o els amics podien acostar-se a la porta retrobant un parent o amic, i els menuts també s’ho passaven bé veient com els avions s’enlairaven. Pel que fa al temps quan calia arribar per poder pujar a un vol, jo mateix vaig córrer dues vegades amb un maletí arribant quan el personal ja tancava la porta i només em van ajudar. A més, si es perdia un vol, hom podia anar amb el mateix bitllet a qualsevol altra empresa d’aviació a canviar-lo pel mateix preu. Ara cal arribar amb una o dues hores d’antelació, posar-se al final d’una cua llarga, ensenyar documentació, patir insults, sovint males maneres i tractament autoritari, tolerar que li prenguin coses inofensives, i a mes desesperadament revisar tots els articles personals i fins i tot ens fan treure les sabates. I tot això perquè, durant quants anys caldrà aguantar-lo i quan acabarà?

El motiu és fàcil de recordar per a aquells que som majors. A la segona meitat del segle XX, inesperadament, molts passatgers van començar a entrar a avions amb armes i intents de robatoris i raptes de tot l’avio amenaçant de mort la tripulació i els viatgers, obligant l’avió a desviar -se, a aterrar on volien i exigir milions de dòlars en rescat sota amenaces de mort. No cal dir que les autoritats ho van prendre molt malament, sobretot l’FBI, però cada cop passava més coses com si es poses de moda. Amb el pas del temps, tot el tràfic, tant nacional com internacional es va desordenar i va empitjorar encara mes quan s’hi van afegir als lladres incidents polítics, per exemple entre Palestins i Israel, o persones que fugien dels països comunistes… Recordo alguns casos, com ara quan la policia terrestre va rebre demandes de paracaigudes perquè els lladres poguessin saltar de l’avió en vol, i els policies van cosir xips elèctrics que van transmetre la posició per ràdio. El cas sens dubte més famós va ser el d’un viatger mai identificat que va fer aterrar l’avió a un aeroport llunya demanant dòlars i un paracaigudes. Un cop a l’aire, va demostrar a la tripulació que l’home sabia que feia, posant-se be el paracaigudes, obrint tot sol la porta del darrere i saltant a un lloc que era un enorme bosc perdut sense carreteres. La policia el va buscar intensivament al sol sense poder trobar -lo. Fa uns mesos, molts anys després, una noia que feia exploracions de la natura al lloc, va trobar un rotllo de  bitllets de $100. L’FBI va determinar pels números de sèrie llegibles que aquells diners formaven part del rescat pagat feia molts anys. L’home, mai identificat, va esdevenir una llegenda. Crec que fins i tot van fer una pel·lícula. Un altre cas que recordo va ser el d’un viatger gras i molt alt que es va embarcar a un avió als Estats Units en un vestit militar de campanya amb una motxilla plena d’armes de foc penjada a l’esquena. Va arribar amb l’avio i tots els passatgers a l’aeroport de l’Havana, on es va rendir i desaparèixer. I també molt trista i memorable fou la destrucció amb una bomba d’una maquina molt gran de l’aerolinia PANAM  quan anava sobrevolant Escòcia, feta per un guerriller pagat per Líbia’s dictador Ghadaffi.

I aquestes mesures opressives i inconvenients que vivim ara cada cop que volem viatjar han posat fi al problema? En general, sí, però no sempre. Els quatre guerrillers que van causar el desastre de les Twin Towers a NY (més de 2.000 morts) van aconseguir entrar sense problemes a diferents aeroports. I de tant en tant, els periodistes denuncien com és de fàcil passar armes prohibides amagades per aquests punts de control i realitzar experiments per publicar-ho als diaris.

El cas d’haver de treure’s les sabates em sembla particularment intolerable. La raó per aquesta exigència és un noi jove guerriller a qui els seus van convèncer fa anys perquè amagués un explosiu entre el peu i la sola, cosa que va acabar en un desastre per ell. L’explosiu no es va poler encendre bé i va petar quan el terrorista s’havia ficat al lavabo causant un petit foc. Probablement el noi, que va arribar als EUA sa i estalvi, segueix a una presó federal. I per això el govern dels EUA mana que a tot el món milions de viatgers s’hagin de treure i tornar a posar les sabates per sempre mes, fins i tot els vells? Fa uns anys van decidir que l’obligació durava fins als 75 anys només. Moltes gracies. Ai las, qui pogués ser jove i tornar a tenir només 75 anys!

Conclusions

Potser aquest incident insòlit ha fet riure a molta gent, però sense raó. És evident que la crisi dels avions sequestrats s’havia d’acabar a qualsevol preu, però no és igual haver de prendre mesures d’emergència immediates per acabar amb una crisi greu encara que molestin a molta gent, com altrament introduir un procediment feixuc i emprenyador que dura hores i causa neguit, problemes i desatisfacció, inclosos nens i ancians, per un temps il·limitat, amb introducció periòdica de més demandes i cap millora pels passatgers. Ja han passat molts anys i pel món  hi ha hagut molta recerca per trobar mitjans de resoldre problemes bé sense molestar al públic o el govern. El disgust del President Laporta el comparteixen molts ciutadans que veuen aquest procés feixuc i desagradable que no millora mai. S’hauria de fer d’una altra manera. Un conegut que treballava fa anys en comitès estudiant procediments per assolir seguretat en tots els vols, em va dir una vegada que potser acabarien exigint que els passatgers haurien de presentar-se a la seguretat en roba interior.
En resum, en l’afer discutit, Laporta va demostrar seny i una irritació compartida per molts, que veuen com avui és pitjor que ahir i que demà encara serà pitjor que avui.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Probablement molts lectors han sentit parlar del greu problema causat per la proliferació d’armes de foc en mans de ciutadans estatunidencs, i potser ho troben difícil d’entendre, donat que alguns altres països on també es poden comprar armes fàcilment, no semblen originar cap dificultat greu. Alguns estudiosos han publicat anàlises que porten el cas a l’origen, creixement i natura dels  immigrants originals que van desenvolupar després de la Revolució anti-britànica de 1776 una mentalitat i manera de ser especials.

La independència popular fou vista amb entusiasme a molts lloc. Els immigrants consistien  majoritàriament d’Europeus farts d’aguantar la vida al seu país d’origen. Els europeus, sovint desinteressats en política, havien de patir de tot: guerres contínues, impostos excessius, abusos i crims de les autoritats, servei militar, poca educació, pobresa, guerres i persecució  de religions, a més d’aristocràcies, monarquies intocables i gent privilegiada… Molts veien l’emigració com una fugida de tot això, traslladant-se a un país nou on tot això no existia, on tothom podia treballar, quedar-se amb els fruts del seu treball, triar la religió que volgués, elegir els seus governants per terminis limitats i sobretot sentir-se gent lliure, capacitada per lluitar contra qui els molestés,  sempre lliures i disposats a defensar la seva llibertat i drets a qualsevol preu i amb possibilitats d’èxit. Un nou element va aparèixer aviat: les popularíssimes novel·les gràfiques sobre aventures a l’Oest, guerres amb indis,  duels de pistoles, lladres, pistolers, sheriffs i tirotejos. Aquestes publicacions eren molt inflents pels carrers perquè en aquell moment, a mig segle XIX, eren l’entreteniment principal i l’objecte  d’admiració de tota la població. Expressaven i accentuaven clarament l’anhel de  llibertat que els havia fet venir i la capacitat guanyada  de protegir-la en persona també per a la família i els amics. La imatge de l’immigrant i nou ciutadà era clara: esdevindria un home preparat a tot en la defensa dels seus drets i protegint la seva llibertat i la seva família, disposat a lluitar quan, on, i tant com fos necessari. Les descripcions gràfiques eren sovint exagerades i unilaterals, però els nens i joves hi veien el seu model. I sobretot, no volien que el govern els molestés.

Guerra després de la guerra.

Les companyies americanes que fabricaven armes de foc havien fet molts diners durant la guerra civil, però amb la pau van patir pèrdues molt fortes. Van buscar alguna sortida i van estudiar la situació notant com la disposició a la lluita i la defensa personal s’havien quedat enfortides moltíssim durant la guerra. Dirigides per la famosa i prestigiosa fàbrica Remington, van iniciar activitats publicitàries que connectaven  la possessió de revòlvers i pistoles amb la determinació de defensar i protegir la llibertat de la pàtria i els drets individuals constitucionals. Van tenir molt d’èxit. I en segueixen tenint. Vet aquí que per ajudar, els advocats i jutges van trobar una sentència  meravellosa a la Constitució vigent:

Segona Esmena Constitucional:

“A well regulated Militia, being necessary to the security of a free Estate, the right of the people to keep and bear Arms, shall not be infringed” (Com que una milícia ben regulada és necessària per a la seguretat d’un Estat lliure, el dret del poble a tenir i portar armes no pot ser violat.”

En el segle XVIII les autoritats locals, ja elegides per votació, encara no tenien prou policia permanent i si un governant d’un territori veia que s’hi acostava una banda de gent perillosa, no tenia més remei que convocar una milícia de ciutadans (un Somatent a Catalunya) per defensar-se i evidentment els homes que es presentessin al seu Somatent havien de venir equipats amb les seves pistoles, fusells, municions o allò que tinguessin.

Al final alguns Estats es van adonar que aquesta disposició anava massa lluny,  creava problemes, i van intentar frenar-la. Però ai las, el famós Tribunal Suprem Federal els va frenar radicalment: els pares fundadors havien atorgat als ciutadans un dret fonamental a posseïr i dur pel carrer tota mena d’armes  que era inviolable. Aquesta sentència no es podia interpretar pròpiament així: els pares fundadors eren gent de seny que no haurien mai establert el dret sagrat dels ciutadans per tenir i dur pel carrer armes de destrucció massiva, com els fusells semi-automàtics del segle XXI que van ser concebuts com arma de guerra, ni les pistoles i revòlvers molt avençades actualment, que poden destrossar òrgans interns de les víctimes. Però tot un seguit de Jutges Suprems ha confirmat aquesta interpretació. Perquè el Congrés no vol parlar del problema i es nega absolutament a dictar mesures contra arquest disbarat? Al començament el problema el van crear la propaganda i les donacions econòmiques a les campanyes de reelectió de congressistes oferides per la indústria de les armes i la seva associació, la NRA (National Rifle Associacion), però ara no tant. És una qüestió intocable i profundament arrelada en l’ànima de moltíssims polítics i bastants ciutadans, que no pot ser tocada. Abans eren només els Republicans, però ara molts Demòcrates s’hi han afegit i també hi estan d’acord. Ha esdevingut un tema polític  intocable. Tothom es creu justificat a tenir armes de propietat privada, inclosos els fusells semiautomàtics. Sap per exemple el lector què pensen els Castellans de Madrid de Catalunya i la unitat d’Espanya? Es pot parlar d’això amb ells? Serveixen d’alguna cosa les reunions polítiques amb ells?

Arguments

La situació, enlloc d’empitjorar, havia anat millorant una mica fa uns anys. Els fusells d’assalt (metralladores) que els exèrcits només fan servir per matar o ferir enemics durant atacs  o defenses contra grups d’enemics, no tenen absolutament cap ús raonable o tolerable per a ciutadans civils, i la seva compra fou prohibida per llei per un període d’uns cinc anys. Quan aquest període es va acabar, amb el suport del Tribunal Suprem, foren re-autoritzats, i tothom de més de 18 anys va començar a comprar-los i en l’actualitat són responsables per la majoria d’atacs massius a grups, com ara nens d’escola, grups de jueus, hispans, xinesos i moltes altres bogeries malaltisses. Aquests incidents generalment acaben en la mort per la policia o suicidi del criminal. En l’actualitat, molts Estats autoritzen dur armes visiblement a la cintura pel carrer.  (Aquest autor va decidir marxar de Texas quan, a un restaurant barat, un jove va seure al seu costat duent una pistola automàtica enorme). El nombre de suicides també ha augmentat greument, perquè és difícil superar crisis greus sense pensar en resoldre-les amb un tret al cap. Pel carrer a les ciutats, molts xicots joves intenten comprar pistoles per quan surten al vespre amb una colla. Hi ha incidents inconcibles. En els darrers dies un conductor va entrar per equivocació a una sortida de garatge privada i fou mort d’un tret; un vell blanc va obrir foc sense parlar contra un noi negre que havia trucat per equivocació a la seva porta; un hispà jove de Texas, drogat, s’entretenia disparant a l’aire al seu jardí, quan un veí va anar a queixar-se del soroll perquè tenia invitats i un bebè es despertava pel soroll. Al poc temps l’home va entrar a la casa del costat, matant 3 homes, una dona i una nena molt petita (total de cinc) i malferint dos homes més. I lluites entre veïns també poden acabar així. Ara fa poc un home va matar un veí que feia massa soroll amb una màquina de tallar herba al jardí. I prou. Alguns estats han introdït les anomenades lleis que legatitzen l’stand your ground, que simplement vol dir que si algú entra d’amagat o per força a la teva casa, tens dret a matar-lo.

Propostes dels que no volen que canvïi res

Ja han reconegut el problema i entès que aquest empitjorament de monstruositats també amenaça moltes reeleccions. Entre els pitjors crims més enrabiants que cal citar hi ha els tirorejos dintre les escoles,  quan un home, sovint jove, entra a matar nens i mestres i en mata molts. Després de l’incident horroròs  a Sandy Hook, Connecticut, en temps d’Obama (un jove esquizofrènic va matar la seva mare al llit i va anar a l’escola on va assassinar dues mestres i uns 20 nens de primer i segon grau), Obama va intentar escriure una llei per dificultar la compra d’armes i el Congrés ho va rebutjar sense explicacions ni oferir arlternatives. Es veu que no havia passat res però vam començar a sentir parlar públicament a la gent la NRA: que era l’obra d’un criminal boig, que són criminals els qui maten, no pas les armes, que el govern tenia l’pde protegir molt més i millor les escoles, que tots els mestres havien de ser equipats amb pistoles i obligats a fer pràctiques de tir, que calia tenir policies presents a totes les escoles. Moltes d’aquestes propostes eren divertides, perquè permetrien als fabricants vendre uns mil·lers d’armes noves addicionals.

El Presiden Biden ha aconseguit no fa gaire fer aprovar un enduriment modest del procès d’autorització a seguir per comprar una arma, que no ha aturat l’empitjorament accelerat que estem veient. Per exemple a les fires públiques d’armes, que tenen un gran èxit, una compra d’armes pot tenir lloc sense cap mena d’autorizació, com la que caldria si s’hagués comprat com estava manat a una botiga d’armes llicenciada. Igual passa amb una venda entre ciutadans privats que no cal declarar ni fer autoritzar per ningú. Per no parlar de les Màfias i clubs criminals de drogues estrangers, sobre tot mexicans però també canadencs que s’aprofiten d’aquesta laxitud per comprar dintre els EUA i endur-se a casa allò que els plau.

Parlant del problema, els de la NRA sempre diuen dues coses: primer que els governs no fan prou per detenir aquests criminals tan terribles i ni tan sols protegeixen bé les escoles. Cal recordar en aquest respecte que ja en dues ocasions un guàrdia armat a dues escoles va actuar de forma covard, amagant-se o esperant que arribés la policia especial. I pocs mestres (excepte a algun estat) tenen pistoles. Segona, la qüestió psiquiàtrica:

Evidentment és possible que qualsevol persona capaç d’entrar a una escola per assassinar nens petits i mestres estigui malament del cap, que seria lògic i en molts casos s’ha pogut comprovar. La gent de l’NRA proposen combatre també la crisi creant centres psiquiàtrics. Això en qualsevol cas estaria bé perquè els malalts mentals dels EUA en molts casos no poden trobar assistència i, per exemple, hi ha un dèficit greu d’infermeres psiquiàtriques i fins i tot de psiquiatres. Ara bé, la majoria de criminals actuals no han estat mai a un centre psiquiàtric (encara que alguns pocs sí) i no han parlat ni ensenyat els seus dibuixos i escrits a la xarxa a ningú, i que hi ha molts milers de malalts inofensius, comparats amb els relativament pocs que són perillosos. En resum, que el projecte no serviria de res i només contribuiria a militaritzar la vida civil. I allò que caldria, limitar la venda de pistoles i prohibir la de fusells d’assalt, ells no ho volen. Ni toleren sentir-ne parlar.

I molts temem que el Congrés ni escriurà cap llei per obtenir llicències millor fetes, ni autoritzarà cap prohibició dels rifles d’assalt.

Molts partidaris de la possessió d’armes sense supervisió ni autorització actualment al poder en la majoria d’Estats afirmen que ells són constitucionalistes que simplement defensen la Constitució i la llibertat individual. S’ho creu algun lector? A mí em recorden els nombrosos constitucionalistes a l’Estat espanyol que s’oposen a la independència de Catalunya només perquè així ho mana la constitució del 78.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Estem vivint un dels esdeveniments més extraordinaris des de molts anys: Espanya suporta una de les parts en la guerra horrible que està  tenint lloc entre la Federació Russa i Ucraïna/OTAN. L’estat presidit pel Sr Sànchez s’ha compromès a pagar a l’OTAN 2% del seu pressupost anual, a enviar i regalar tancs i entrenar soldats. A canvi de què? A canvi d’una garantia de l’OTAN que qualsevol agressió d’un dels membres equivaldria a una agressió contra tots. L’últim país que ens va envair fou la França de Napoleó i és veritat que els Anglesos van venir a defensar el país En van dir “Guerra Peninsular”. França està dins l’OTAN. N’hi ha prou per justificar una intervenció en un lloc tan llunyà? S’ha discutit al Congrés? Hi ha debats a algun lloc? El Secretari General de l’OTAN segueix afirmant que el suport és total. Va preguntar?

La qüestió de si cal i si és just ajudar a una de les parts en una guerra s’ha debatut molt i en general les organitzacions pacifistes i sovint les religioses responen que no. En 1936 el món democràtic no va fer res per salvar la II República del Feixisme. Ajut militat condueix a un allargament de la guerra amb la mort brutal de soldats i civils, destruccions i ensorrament econòmic. Les imatges que veiem són terribles, esfereïdores, la narració és sempre sols unilateral. Molt sovint al final guerres acaben com tot hauria acabat sense guerra i brutalitat i la gent conclou que no valia la pena. Els morts i els invàlids no parlen. A moltes organitzacions els sembla que l’ajut és escaient quan està limitat a causes humanitàries, com l’emigració, els camps de refugiats, la manca d’alimentació, la protecció als nens i ancians, la reconstrucció… I sobretot recordant sempre a tothom l’opció de negociar, que l’OTAN sembla estar ignorant.

La publicació de documents secrets sobre els EUA, la legitimitat dels quals el govern no nega, ens inclinen a pensar que Ucraïna no pot guanyar. El cas és semblant al de Ed Snowden, que ha acabat refugiat a Rússia, però probablement pitjor. El 64 % del pressupost anual dels EUA (al voltant dels 850 mil milions de US$) serveix per mantenir probablement unes 1000 bases militars a l’estranger amb molts milers de soldats, sense que cap dels dos partits vulgui parlar-ne massa. Hom podria comparar l’origen d’aquesta guerra actual amb una cosa que molts hem vist: dos homes que s’odien mútuament i que per queixes i raons interminables acaben barallant-se en  públic. Què s’hi pot fer? De sobte un dels dos treu un ganivet i ataca l’altre. Doncs és en aquest moment quan un espectador ha de cridar PROU i l’agressor ha perdut tot el dret que tenia i s’exposa a un càstig commensurat. Rússia no tenia dret, però això no ens pot privar d’analitzar les causes.

Quines raons s’al·ludien per fer la guerra? Primer Rússia: Putin va assolir el poder i esdevenir un nou tsar gràcies a les connexions que va poder fer a Sant Petersburg a la seva tornada de Dresden, on havia estat un vice-director obscur d’una agència del KBD, la policia secreta. Diuen que el van enviar a Nova Zelanda, però ell no ho ha confirmat mai. Sí, els que havien esmicolat la URSS foren sens dubte uns bojos que destruïen la glòria, poder i art de l’imperi rus (cosa que la majoria de russos segueixen pensant). Milions de russos en la perifèria però fora de la nova Rússia es trobaven abandonats i perseguits per nous governs nacionalistes que els oprimien i volien incorporar per força. Hi va haver protestes espontànies i grans conflictes, sobretot a Geòrgia, a Moldava i al final a Ucraïna. A aquest darrer país, Rússia va enviar fa uns anys un equip ben entrenat de 21 homes per organitzar la secessió, però el govern Ucraïnès s’ho va prendre molt malament i al poc temps els combatents al Donbas estaven ajudats respectivament per Ucraïna/NATO i per la Federació Russa, una guerra va esclatar al Donbas i tot va anar malament, sense que es veiés el final. Ara fa un parell d’anys el Sr Putin va publicar a una revista una anàlisi d’Ucraïna denunciant-la com una falsa nació que havia crescut i viscut sempre dintre de Rússia, amb molts traïdors pro-nazis de la Guerra Mundial i que ara volien seguir combatent els russos com ja havien fet en els anys 30. Putin ho repetia sovint: els russos d’Ucraïna estaven perseguits i sovint assassinats o mal tractats per nazis i feixistes (cosa sens dubte molt exagerada). Finalment, Rússia es considerava una gran potència mundial com en els temps de la URSS, cosa que els Americans no volien tolerar. El President Obama va dir que Rússia havia esdevingut una potència regional. La URSS havia desaparegut, pero encara volien  posar Rússia al seu lloc. Ara bé: totes les denunciacions a l’Oest contra Putin i la difusió dels moviments de la oposició i la denúncia dels qui havien parlat massa o volien fugir del servei militar són veritats, pero no canvien el fet que Putin segueix tenint el suport de la majoria del seu poble, o potser dels seus pobles.

Segon, la NATO. Aquesta unió es va formar en els anys 50 a Europa, dirigida per un General americà, per combatre la Unió Soviètica, que era considerada expansionista, i estava confrontada a l’antic Pacte de Varsòvia comunista, el qual fou desbandat immediatament després de la fi política del comunisme. Molts ens pensàvem que en aquell moment la OTAN també seria dissolta i la Guerra Freda s’hauria acabat. Però no: enlloc d’això van començar a estendre-la incorporant-hi els països centre- i nord europeus, per transformar l’entitat en una nova aliança antirussa que a través de l’OTAN pretenia arraconar i reduir a res Rússia amb èxit. Era una humiliació terrible per als nacionalistes russos que eren i segueixen essent els qui mantenen Putin al poder. Al final van arribar al punt de voler absorbir Ucraïna, un país encara poc democràtic amb problemes de corrupció i oligarques com Rússia. Van rebutjar per aquesta raó el primer intent d’Ucraïna d’entrar a OTAN.

¿Perquè l’exèrcit rus va fallar estrepitosament durant el primer atac al centre del país  i a Kijv fa més d’un any? Moltes revistes ho han aclarit. Putin no havia estat mai a l’exèrcit perquè els KGB membres rebien entrenament especial i potser per això no entenia com de difícil és organitzar un nou exèrcit per a un país nou. El seu triomf a la Guerra de Chechnya fou dubtós: hi van haver dues guerres de Chechnya en poc temps amb molts atemptats i al final Putin va haver datorgar i tolerar un grau considerable d’autogovern. Probablement alarmat, va intentar reorganitzar les seves forces armades, tot però sense tenir al seu costat militars moderns i competents i la invasió de Ucraïna en fou el resultat. Víctima de la seva propaganda i els disbarats que anava repetint, Putin es pensava que seria rebut triomfalment pels seus compatriotes russos oprimits, però no fou així: pocs van sortir a celebrar res . El problema verdader fou la inconcebible desorganització de l’exèrcit d’invasió. Van intentar la ximpleria d’entrar a Ucraïna en una columna de tancs de 25 qm de llargària , molt mal abastida. No hi havia prou camions, el menjar i l’aigua eren molt limitats, els plànols que duien eren massa vells i obligaven moltes unitats perdudes a tornar a reintegrar-se a la columna principal, els soldats estaven mal entrenats i duien equipament massa pesant, mantenien el sistema rus (molt dolent)  de prohibir als oficials de rang baix fer res sense permís dels oficials superiors. En vista d’això i tement un desastre memorable, el comandament rus va manar la retirada de tota la expedició cap a les parts al Est i Sud on les coses anaven molt millor. Ja en marxa, el russos van optar per bombardejar tot el territori que abandonaven per evitar que els ucraïnesos els perseguissin. Un cop fora del centre d’Ucraïna, els dos exèrcits van iniciar una campanya mes clàssica amb trinxeres, que va tenir resultats variables, en l’actualitat millors pels russos. I els documents secrets ara publicats fins i tot ensenyen quants militars estrangers hi col·laboren (el Regne Unit és qui en té més amb 50, seguit els Bàltics i els EUA amb uns 14). Com acabarà?

Una altra cosa que ningú menciona es l’efecte terrible que les contínues explosions han de tenir en un territori tan gran en la producció de CO2. A més, inesperadament, el President Biden ha manat obrir a l’explotació nous camps petroliers a la costa d’Alaska.

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

Wichita és la ciutat més gran de Kansas, i així i tot actualment no passa  dels  400,000 habitants a la ciutat i uns 650,000 a l’àrea metropolitana. La ciutat té poc més de 100 anys, però l’any 1541 una expedició d’aventurers espanyols dirigida per Vasco de Coronado va visitar la regió buscant or o joies dels nadius per robar-les i es va trobar a la regió els indígenes Wichites, que ni sols sabien què és l’or. La ciutat és famosa per la indústria de l’aviació i els pous de petroli i gas. La gent hi vivia bé fins que en 1974 es va obrir una crisi aterridora que duraria 30 anys sense que la policia hi pogués fer res: un criminal desconegut, un home verdaderament malvat i cruel, va començar una seva sèrie de crims que ningú sabia aturar. En general, només assassinava dones que vivien soles i no va actuar mai a cap altre lloc que la petita Wichita.

A Catalunya ara també es veuen  films de crims reals, que als EUA ja fa temps que són molt exitosos. L’autor pot rebre al televisor amb la petita antena d’interiors, segons el temps que fa, entre 40 i 50 programes, 3 dels quals fan només això les 24 hores amb afegits addicionals de la NBC i la CBS; també puc sintonitzar una cadena gratis de 120 emissores transmeses per internet, 12 de les quals només ensenyen el mateix, crims i policia. Em consta que n’hi ha més. Els films són majoritàriament nord-americans amb contribucions sobretot canadenques, però també britàniques i australianes. Hom es pregunta perquè aquests programes tenen tant èxit, però és que el públic ja fa molts anys que veu pel·lícules amb crims, guerres i violència inventades. Aquestes mostres no tenen res de nou, amb l’única diferència que són històries verdaderes i ensenyen coses que poden passar i a vegades s´hi veuen coses verdaderes però amagades sobre la societat.

Gener de 1974 a Wichita: el començament

Un desconegut sinistre i molt perillós entra en acció, penetrant a la casa de la família Otero, assassinant el pare i la mare, sotmetent dues filles a terribles abusos i matant-les també al final. Un fill de 15 anys aconsegueix fugir en vida i acaba ajudant a un dibuixant a fer un esborrany de la cara, que està molt ben fet però no va servir per res. L’assassí deixa una mostra de líquid seminal, cosa que no es repetirà mai, però no hi ha res per comparar els resultats amb un DNA conegut. Fa quaranta anys la ciència no estava tan desenvolupada, pero el material fou preservat per us futur.

A l’Abril del mateix any, el desconegut tan perillós maltracta, abusa i mata una altra dona, que el troba dintre de casa seva esperant-la. Dispara un tret al germà que ve amb ella. Aquesta segona vegada el cadàver està cobert de ferides per lesions rebudes quan estava lligada a les mans. No obstant, la policia troba pell de l’atacant sota les ungles que conté el mateix DNA,  però és evident que la víctima s’ha defensat molt. Molts van començar a pensar si hi havia un problema greu, que sí que n’havia. Al mes de Desembre per primera vegada la policia troba un missatge del criminal a una llibreria pública dintre d’un llibre, identificada per un breu missatge rebut a un diari o TV. L’home ha escrit en un estil arrogant i insultant, desafiant la policia i firmant “el vostre CULPABLE” seguit pel nom que s’havia donat ell mateix: el criminal BTK, que eren les inicials de Lliga, Tortura i Mata (Bind, Torture, Kill). Seria conegut per sempre per aquestes tres inicials.

No passa res més fins Març del 1977, quan la policia es pensa que potser l’home havia mort o estava a la presó per altres raons. Una  mare amb fills mor després que BTK tanqués  els nens al bany. Quan molts especulen que probablement ell no era el mateix dels casos anteriors, en BTK, indignat, envia un altre missatge afegint-hi fotos i records del crims previs. Està escrit en un to arrogant i odiós, freqüentment insultant les víctimes o descrivint-les amb burles, poemes grollers i algunes vegades petites nines lligades de la mateixa forma que les dones, amb imatges pedofíliques afegides. Desafia la policia, que efectivament no sap que fer, posat que no hi ha cap lligam o contacte conegut entre les víctimes i l’agressor. L’assassí és molt intel·ligent, no s’equivoca mai i no comet errors. Calia esperar fins que cometés un error.

La tragèdia va continuar fins arribar als 10 assassinats, sempre dones que vivien generalment soles a Wichita, amb la desesperació i ràbia de la policia. Hi va haver una dona que tenia per alguna raó molta por i al vespre havia acabat anant a dormir a la casa d’uns amics. Quan va tornar a casa, va trobar damunt la taula una  carta firmada per BTK, explicant que havia estat esperant hores i que li sabia molt greu no haver-la trobat. En un altre cas, BTK va trucar en persona la policia avisant d’un assassinat que acabava de cometre ell mateix. En un dels darrers crims, BTK va dur el cadàver de la morta dintre el maleter del seu cotxe per fotografiar-la en diferents posicions obscenes, llençant-lo després a un barranc. Era un malson. Cal notar el temps que passava entre un cas i el següent, sovint un o més anys, que ho ho feia tot molt més difícil. La policia pot avisar el públic d’un perill, però ningú en farà cas després d’anys. El darrer crim diguem-ne oficial, tingué lloc en Gener del 1991. Va passar tant de temps després d’aquest delicte que la policia va tornar a pensar que potser en BTK s’havia mort. Doncs va resultar que no, però sembla que sí que volia plegar. Van donar el cas per perdut, i un diari en va publicar un resum l’any 2005. BTK va protestar gairebé en l’acte, tornant a enviar un missatge deixant-lo amagat i donant pistes, com sempre feia, amb fotos i coses grolleres, insultants i obscenes mai publicades per provar que era ell. Se li havia acudit una altra idea. Preguntava a la policia que en cas que tornés a escriure podia incloure el missatge enregistrat en un disc “floppy”. Això només la gent gran ho recorda, però els discs floppy eren més grans que els discs de magatzematge actual i sobretot flexible i de poc pes. LTB preguntava directament si aquest sistema es podia utilitzar per perjudicar-lo. La policia va respondre posant un anunci a un diari: no, dissortadament, cap d’ells podria seguir la pista d’un floppy, que era molt segur (!). Molt content, BTK va respondre enviant-ne un. Inesperadament, el compte final havia començat, però no sense una sorpresa sensacional. La seva arrogància el va perdre. Feia massa temps del darrer crim i si hagués callat, ningú l’hauria pogut identificar.

La caiguda inesperada de BTK

La policia no va trobar res interessant al disc floppy, però se´ls va acudir dur-lo a un funcionari que entenia molt d’ordenadors. L’home hi va trobar enregistrada al disc una metadata, un missatge invisible excepte pels especialistes experts. Deia: Dennis Christ Luteran Church. Què era allò? Aquesta església protestant era molt coneguda i estava al centre de la ciutat però qui era aquest Dennis? La policia ho va investigar. Dennis es deia Dennis Rader, era el President del consell de la parròquia, un home religiós, molt devot i rígid que sovint feia de caixer i anava a l’Església cada diumenge. Era Dennis el famós BTK? Evidentment aquesta informació no era suficient per justificar un arrest, perquè cap jutge firmaria l’autorització d’arrest sense més proves i el cas provocaria un escàndol. Van decidir investigar d’amagat en Dennis, un home de 59 anys amb bona reputació, sense dir res. El primer resultat era el cotxe que conduïa, un Jeep vell de model antic. Hi havia fotos de les investigacions preliminars anteriors i testimonis que parlaven d’un Jeep sospitós aparcat al lloc dels crims. Ara sí que els policies s’ho van creure de debò. Va resultar que Dennis es guanyava la vida fent de guàrdia d ‘ordenances municipals sobre la construcció i la cura de les cases i jardins. Això li permetia passar hores passejant per la ciutat en cotxe observant dones que vivien totes soles i a quines hores. Probablement havia parlat amb algunes de les víctimes. En qualsevol cas, era un home molt estricte a qui agradava donar ordres i amenaçar amb multes. Era una feina perfecta. La seva perdició fou la seva família, que consistia en una muller i una filla, totes dues cansades d’aquest home. La policia va fer una cosa per demostrar que ell era en BTK, que era insòlita, de legalitat dubtosa, mai utilitzada en cap altre cas. No van explicar mai res i no està clar a qui se li va acudir o autoritzar-lo però el resultat era indiscutible i més que suficient per tancar en Dennis a la presó per sempre. Molts haurien preferit la pena de mort, però aquesta detenció tingué lloc durant els anys quan el Tribunal Suprem l’havia prohibit temporalment. Vet aquí com va anar: la filla de Dennis, una senyora ja gran, participava en el programa mèdic contra el càncer del coll de la matriu i li calia anar periòdicament al ginecòleg a que li fessin un anomenat Papanicolau, obtenint cèl·lules de la matriu per veure si contenia o no elements d’un càncer. Els policies van obtenir, no se sap com, materials amb cèl·lules d’aquest origen per analitzar-les i veure el DNA i poder-les comparar amb el líquid seminal i la pell de l’agressor sota les ungles de la víctima dels primers crims feia 30 anys. El resultat fou que la senyora era verdaderament la filla d’aquell criminal. Ara sí que el podien arrestar. Sobre el procediment, no van explicar res. Si la filla estava d’acord, hauria estat molt mes fàcil prendre una prova de l’interior de la boca.

Pocs dies després quan en Dennis tornava a casa en el  seu Jeep pel dinar, uns cotxes de la policia li van tallar el pas envoltant-lo i acostant-se a peu amb pistoles a la mà. El cap de la policia va preguntar a Dennis si sabia perquè l’aturaven. Dennis va respondre que ho sospitava, però que volia demanar-li favor. Que podria notificar la seva dona que arribaria tard pel dinar?

La seva interrogació fou la clàssica en la majoria de cassos de crims serials. Dennis era un  criminal indiferent a la vida i patiment dels altres, orgullós de tot el que havia fet per tants anys que es creia més llest que ningú. Volia sortir als diaris i la televisió i va anar explicant en detall tots els cassos. A casa seva tenia una petita cambra hermèticament tancada plena de records i fotos de totes les dones mortes. La seva muller va aconseguir divorciar-se per un procediment especial d’urgència. Hi va haver un problema, no obstant. Dennis va declarar que darrerament havia deixat d’assassinar dones perquè ell amb 59 ja no era tan fort com abans, però les dones en canvi li semblaven cada dia més fortes. Per aquesta raó havia decidit satisfer els seus instints assassinant prostitutes, que eren molt més fàcils i menys fortes. Si volien, podien desenterrar dos cossos que ell havia dipositat a un lloc prop del riu, cosa que la policia efectivament va comprovar. Li van explicar al fiscal, el qual només es va emprenyar i va respondre que en Dennis ho deia només per fer-se més important i que era tot mentida i que no necessitava cap complicació. Però si era fals, com sabia ell on hi havia dos cadàvers enterrats?

En Dennis Rader va rebre 10 sentències consecutives de presidi per vida, que serien uns 150 anys, sense possibilitat d’alliberament.  I encara deu continuar a la presó més dolenta del país. Un malson s’havia acabat

Joan Gil

http://Joangil.Pubsitepro.com

L’expressió  Social Security als EUA designa exclusivament el pagament de pensions als retirats, invàlids, vídues, nens òrfenes i altres, però a diferència del que passa a Europa no té res a veure amb l’assegurança de malaltia, actualment també accessible als EUA a tots els ciutadans  de 65 anys i més, que és oferta per una  Agència Federal diferent anomenada Medicare, la qual addicionalment també distribueix sota el nom Medicaid una assegurança de malaltia mínima per a indigents. Essent com són el resultat d’una evolució llarga i complicada de les lleis i la política, aquestes dues agències, SS i Medicare, presenten programes essencials per a la població molt difícils d’entendre i encara més d’explicar. Aquest apunt tracta només de la SS. L’assegurança de malaltia Medicare s’ofereix sempre, a diferència de la Social Security, als ancians que compleixen exactament 65 anys tant si estan jubilats com si no.

Història. El problema de com una societat pot sostenir ancians que ja no poden treballar és evidentment molt antic. Entre finals del segle XIX i començament del XX el problema es va aguditzar requerint ajut dels governs. Aquest empitjorament d’un problema tan vell fou degut als canvis originats per la industrialització, sobretot l’augment de la població urbana treballant a fàbriques amb despoblació rural, nombre creixent de ciutadans, col·lapse de les famílies esteses tradicionals que quan existien acceptaven responsabilitat per ajudar els seus ancians, allargament de l’esperança individual de vida, formació de classes socials amb diferents drets i poder econòmic i social i vides molt més llargues.

El primer sistema de Seguretat Social fou introduït a Alemanya en 1889 pel Canceller Bismarck, però malgrat la necessitat des del punt de vista social, molts problemes econòmics i d’administració impedien una expansió. El problema semblava massa difícil i massa car per ser copiat. La història dels EUA al començament del segle XX i durant la Gran Recessió inclou molts intents, per grups religiosos, petites companyies, agitadors polítics, sovint ingenus o fins i tot tristament còmics. Cal afegir que al final de la Guerra Civil, el govern americà ja havia pagat a les vídues militars. Molt famós fou el cas de “l’script” a Califòrnia preconitzat per Robert Noble que pretenia i exigia que el Govern federal pagués $200/mes a tothom El seu moviment va arribar a reunir 300,000 adherents desesperats a Califòrnia. Van començar a distribuir “scripts” de paper suposadament garantits pel govern que van intentar utilitzar com bitllets de banc per compres  com si fossin diners i van causar molts problemes. Recorda algú el film “Meet John Doe”?

El gran avenç fou l’elecció a la Presidència de Franklin Delano Roosevelt, probablement el dirigent més progressiu que ha tingut mai el país. Poc abans de la II Guerra Mundial, Roosevelt i el Britànic Churchill es van trobar i van firmar un document prometent compromís de resoldre el problema social.

En Marxa. La SS nord-americana fou creada per una llei federal firmada per Franklin Roosevelt el 14 Agost de 1935. Al principi només pagaria una suma annual als treballadors de 65 anys o més. Era dificilíssim d’organitzar, (sense ordinadors) però el programa estaria basat en el salari rebut pel pensionista que havia de pagar un petit impost proporcional i rebria després de jubilar-se un pagament annual únic. Es va posar en marxa el 1 de Gener de 1937, un any i mig després de la firma. Un cas còmic fou el del primer pensionat, que només havia cobrat poc per un sol dia de feina en 1937. Li van concedir seriosament una pensió annual de $0.01  (1 cèntim). Poc a poc les coses van anar millorant. Al poc temps la pensió començaria a ser pagada mensualment i hom va introduir les targetes d’identitat (sempre numerades de forma casual per evitar robatoris i usurpacions, que avui en dia sovint serveixen de document d’identitat, molt cobejat per estafadors i immigrants il·legals per poder treballar). El suplement per la carestia de la vida fou creat. En 1965 el President Lyndon Johnson (successor de JF Kennedy), l’home que volia transformar Amèrica en una “Gran Societat”, va crear també Medicare per assegurar contra malaltia tots els ancians. I en 1970 el President Richard Nixon (el de l’escàndol del Watergate) va crear l’Assegurança Suplemental per a gent pobre que no podien viure amb allò que cobraven de la SS.

Xifres.  Avui en dia la Seguretat Social paga als pensionistes, que són un total de 70,862 milions d’ancians, pobres, vídues, nens òrfenes i molts altres un total annual de US$ 112,207 milions. Durant el període polític cobert, en general els Demòcrates han afavorit millores, mentre que un sector radical dels Republicans constantment es queixa del preu i exigeix retalls. A molts no els sembla bé que el govern pagui diners públics per objectius socials. Algú havia fet notar a Roosevelt que el seu sistema era regressiu, perquè feia pagar als beneficiaris. Hauria hagut de pagar de la caixa de l’estat. Rient, Roosevelt va respondre que si ell hagués fet allò, els Republicans destruirien el programa quan arribessin al poder, però no podrien fer-ho si el poble havia pagat per la pensió.

Pensió Mensual Màxima. És una cosa molt difícil d’entendre, perquè depèn de moltes coses. Diguem per començar que parlem de persones que altrament estan qualificats pel màxim, i han decidit demanar la pensió a l’edat regular de jubilació, diguem per començar als 65 anys, o a l’edat que exigeixi l’estat, però seguiu llegint. Relativament poca gent hi arriben:

Beneficis màxims:

Retirat voluntàriament als 62 anys…………. $2,572/mes

Retirat als 65 anys………………………………….$3,627/mes

Treballat voluntàriament fins als 70 anys…$4,555/mes

Però el país és molt gran. La pensió mensual més freqüent arriba actualment als $1,483/mes.

Com es calcula la pensió

Es calcula pels diners guanyats a la feina en 35 anys (o alternativament en els 35 anys de millor salari) amb un mínim de 10 anys de treball. No té res a veure amb l’edat de jubilació. Un cop aclarit això, hom pot explicar que en realitat no es tracta dels 35 anys sinó d’haver guanyat durant tota la vida laboral un mínim total de 40 crèdits i un màxim de 140 crèdits. Què és un crèdit? Un crèdit és una suma de diners determinada pel govern de forma desconeguda que en 2020 era $1,410 i en 2021 ja arribava als $1,480. Ara s’entén com van les coses: un empleat guanya un any només $1,470/mes: doncs aquest senyor obtindrà sols un sol crèdit de la SS per l’any. Si ha guanyat un sou de $1,470×2/mes: això li permetrà obtenir 2 crèdits. I el mateix passa si guanya encara més, arribant fins al màxim de $1,470×4, que dona lògicament 4 crèdits. Quatre crèdits són el màxim que es pot guanyar en un any. Una altra petita cosa que cal mencionar: el pagament d’impostos a la SS per finançar la pensió es treu obligatòriament del sou i és actualment un 6%, amb un altre 6% aportat per l’empresa. Si un empleat està molt ben pagat, potser guanyarà molt més de 4 crèdits al mes PERÒ els ingressos superant els quatre crèdits un any ja no han de pagar el 6% per la resta del sou mensual, cosa que semblaria absurda posat que no dona dret a res. No hi ha cap requeriment prescrit sobre com es poden guanyar crèdits o en quants anys: diguem que una persona guanya 40 crèdits en tota la seva vida havent treballat 10 anys, però un altre guanya també els 40 crèdits necessaris per la renta mínima treballant 20 anys i guanyant només 1 crèdit per cada any i tots dos acaben amb la mateixa pensió. La pensió es calcula sumant totes les contribucions dels 35 anys.   Si algú no ha treballat tants anys li entraran un zero per cada any que falta per calcular la mitjana. Si a un matrimoni tots dos treballen, segur que tenen comptes de la SS separats. Si només un dels dos treballa, a la seva mort la vídua es queda nomes amb la meitat de la pensió.

A quina edat s’atansa el dret a la pensió ordinària de jubilació

Una cosa que sembla preocupant a molts europeus. Als EUA ha anat pujant amb el temps, però de forma lenta sense fer canvis sobtats. Allò que fan és simplement prendre l’any de naixement i calculant sobre aquesta base. Si algú ho desitja (i té els 40 crèdits mínims) pot jubilar-se quan vulgui a partir dels 62 anys, només que si ho fa abans de la data de jubilació oficial, la seva pensió serà permanentment reduïda, o també pot tirar endavant seguint treballant tant de temps com vulgui fins qualsevol edat mes enllà de la jubilació oficial guanyant una pensió més elevada. Per l’autor l’edat eren els 65 anys. Pels nascuts entre 1943 i 1954 l’edat regular de jubilació era 66 anys; per la quinta del 1955 ja eren 66+2 mesos, pels del 1956 eren 66 anys+4 mesos, i aquest autor es pensa que actualment l’edat recomanada pels mes joves és 67 anys o falta poc. Cal tenir en compte que no està prohibit seguir treballant i cobrant un sou després de donar-se d’alta a la SS. L’única cosa que passa és que et tallen la pensió per cada dòlar guanyat treballant, per exemple perdent $1 de pensió per cada 2 o 3 dòlars guanyats, mes enllà d’un cert màxim. Els únics que poden perdre la pensió per treballar són els invàlids si estan ben pagats, cosa interpretada per la SS com a prova que el pensionista no era invàlid. Un pensionat que ni treballa ni te cap ingrés separat, no ha de pagar impostos.

Cal passar temps estudiant com funciona això. És per això que la Social Security americana té tota mena de webs on hom pot entrar les seves dades personals. Aleshores un ordinador el busca utilitzant els seu número a la targeta d’identitat (diuen que ara el govern utilitza els ordinadors llogats d’Amazon) i amb això l’ordinador ja té tota la informació que cal per determinar la pensió, o assenyalar alternatives. Imagineu el problema calculant a mà!

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

La Guerra del Vietnam (1954-1975) entre el govern fortament nacionalista i comunista de Vietnam del Nord i els Estats Units fou una de les grans tragèdies mundials a mig segle XX. Potser ja hi ha massa gent que no en sap res i cal descriure què va passar amb l’anomenada “Pluja Groga”. Aquesta precipitació va caure primàriament sobre els membres de l’ètnia Hmong que vivien a Laos i estaven aliats amb la CIA nord-americana, ajudant en els intents de tancar el famós “Ho Chi Minh trail” que comunicava el nord amb el sud del Vietnam i feia possible la infiltració del Vietnam del Sud per continuar una guerra espantosa (explicació més abaix). Ho Chi Minh, heroi nacional de Vietnam havia començat la guerra d’independència contra França poc després de la Primera Guerra Mundial, fundant la organització nacionalista i militar Viet Minh, derrotant a França de forma calamitosa i acabant amb l‘ocupació francesa de Vietnam amb la batalla de Dien Bien Phu. El President Ho va entrar a Hanoi i va llegir en públic i amb emoció la Declaració de la Independència dels EUA confiant que la tradició democràtica dels EUA permetria a Vietnam assolir la Independència i la reunificació. Un gran desengany l’esperava. El govern nord-americà, especialment John F Kennedy, va decidir que Nord Vietnam era el producte d’una conspiració comunista per dominar el món i va decidir lluitar contra Hanoi amb un règim corrupte de dretes que existia a Saigon (actualment Ho Chi Minh City). Res de nacionalisme ni de combatre el colonialisme. Tot era una agressió comunista i res més. La guerra duraria des de 1954 fins 1975. Pel nord, estava tot en mans del Viet Minh (ajudat per la URSS i Xina) amb lluitadors addicionals afins al Sud, anomenats Viet Congs i bons amics a Laos coneguts com el Pathet Lao. Per l’altra banda hi havia els EUA que durant molts anys van ser els que dirigien la guerra i prenien les decisions. Als EUA amb el temps un ressentiment profundíssim contra la guerra es va anar estenent. Els estudiants sortien al carrer (i quatre d’ells van ser morts per una Guàrdia Nacional a Kent State), notícies sobre crims de guerra s´anaven coneixent, molts joves cremaven les targetes per anar al servei, els films projectaven imatges de militars cruels i immorals, ningú volia oferir feina a soldats que retornaven i eren sospitosos de prendre drogues, no es parlava de res més i era el tema principal de les eleccions. Al final el President Nixon i el seu Henry Kissinger van firmar un tractat a París en Gener de 1973 i es van retirar de Vietnam deixant-hi un règim dubtós al poder a Saigon. La població americana estava tan dividida com si fos una guerra civil i era impossible seguir lluitant. Poc temps després, els exèrcits combinats dels insurgents al Sud i la República del Nord van acabar amb el govern de Saigon en poques setmanes. El país fou unificat, el nom de Saigon substituït per Ho Chi Minh City i aviat una cosa semblant passaria a Laos i Cambòdia i ningú se’n preocupa ni en sentim parlar gaire fins als nostres dies.

El poble Hmong consisteix de gent estranya que generalment tenen mala reputació sense que un estranger pugui entendre fàcilment perquè. Quan els refugiats van començar a arribar als EUA, algunes agències es negaven a acceptar Hmongs. El seu habitatge principal està a la  Xina, però també n’hi ha molts al Vietnam, Birmània, Laos, Cambòdia, i ells sovint prefereixen viure a llocs muntanyosos molt alts. Uns 300.000 van aconseguir venir als Estats Units. Potser algú recorda un film del vell Clint Eastwood fa pocs anys, on ell viu al costat d’una família Hmong a Los Angeles. En qualsevol cas, l’incident presentat en aquest apunt es va originar entre els Hmong locals de Laos els quals de sobte van començar a queixar-se a la CIA d’una pluja groga caiguda del cel, una cosa que no havia existit mai i els posava molt malalts.

Noteu la posició del camí exactament a la frontera de Laos amb el Vietnam del Sud

El Ho Chi Minh Trail (camí o carretera de Ho Chi Minh) fou bastit i al final durament combatut i defensat gairebé completament a Laos tocant a la frontera de Vietnam. Va existir perquè la connexió entre els dos Vietnams era molt estreta i ocupada per una zona desmilitarizada que era impassable, mentre que la costa de l’oceà estava fortament patrullada per la Navy nord-americana.  L’única opció que quedava per poder conduir armament, soldats i municions del nord al sud era fer-los passar per un camí o carretera a l’interior de Laos, entrant al Vietman del Nord i sortint al del Sud. Fou una cosa èpica, amb pocs precedents històrics. Aquest camí travessa regions muntanyoses altíssimes i molts quilòmetres de selva completament coberta per arbres. Fou fet a mà, primer sobre terra fresca, després amb  asfalt i fins i tot carrils. Per desconcertar els avions nord-americanes es feien moltes carreteres paral·leles. Els nord-vietnamites van començar a passar amb bestiar, amb bicicletes, a peu i al final amb camions que només podien circular quan era fosc (pels avions) i eren freqüentment conduïts per dones. Hi havia als costats grups de treballadors disposats a omplir forats fets per una bomba gairebé en l’acte. Al final hi van haver bateries antiaèries que podien acabar amb bombarders i fins i tot enxampar-ne algun. És en aquest lloc on els Americans van usar tan tràgicament l’Agent Orange, un defoliant molt poderós per exposar la carretera des de l’aire i evitar que els arbres servissin com un amagatall.  No van aconseguir mai aturar el tràfic del Nord al Sud i el cas fou una més de les més grans tragèdies èpiques viscudes en aquells anys. Quina voluntat van tenir! Fins que els Hmong locals van començar a queixar-se.

===========

La Pluja Groga. Probablement l’incident va començar poc després de la fi de la guerra en 1978, culminant amb una acusació greu del Secretari d’Estat Alexander Haig a les Nacions Unides contra la Unió Soviètica en 1981 acusant els Soviètics de produir i dispersar un gas verinós de guerra amb l’intent d’exterminar pobles que s’oposaven a ells. Els Hmongs afirmaven haver estat ruixats per un material humit groc llençat des de helicòpters, pulveritzadors, coets, granades, llaunes i materials de guerra que resultava en lesions i símptomes neurològics, com paràlisi, dolor, febre i mort. Això passava entre ells, però també s’havia observat en altres països com Cambodja, Birmània i Índia. En deduïen que els Soviets els volien exterminar.

Al final, la CIA s’ho va prendre seriosament, va enviar un grup mèdic i va recollir mostres de la pluja groga a uns quants llocs. Sí que era veritat que existia i ningú n’havia sentit parlar mai. No obstant els metges feien notar que hi havia poca consistència i explicacions alternatives a les queixes amb moltes variants i sense que hom hi pogués reconèixer constantment una malaltia o lesió coneguda. El cos mèdic de l’exèrcit va declar no obstant que unes 10,000 persones havien mort recentment degut a gasos de guerra. Les queixes van anar estenent-se. Els de la CIA ho van veure com un gas de guerra prohibit i van presentar el cas a investigadors científics. Sí que hi van trobar alguna cosa, una substància sens dubte verinosa anomenada T-2 micotoxina i una segona menys freqüent. Ja estava tot aclarit. Els Russos usaven un nou gas de guerra per exterminar enemics. L’alarma, acabada de disparar pel Secretari d’Estat a les Nacions Unides, va preocupar a molta gent. Tant els grans diaris com les revistes científiques més serioses van publicar articles. Tothom ho veia intolerable i demanava acció. El cas va durar uns tres anys. Fins i tot els espies van determinar on es fabricava el gas: a una fàbrica de la KGB a Yekaterinburg, la ciutat on la família del czar fou assassinada. En Yelltsin, primer President de Rússia, l’home que va desfer la Unió Soviètica, deia que ell havia estat el cap d’aquella regió molts anys i no n’havia sentit parlar mai.

Hi ha gent que es nega a creure  la veritat. La CIA havia dut mostres de la pluja a institucions prestigioses però al final en van enviar una a un famós professor de Harvard, anomenat Matthew Meselson. Ai-las, quina resposta tan cruel va donar! Era molt senzill: la substància groga contenia sobretot mig digerits pol·len i espores de plantes natives a la regió que sovint es podien agregar fins semblar com pluja. Es tractava de productes fecals incompletament digerit de les abelles de la regió. Sí que hi havia micotoxina en quantitats mínimes només que aquesta substància la sintetitzaven espontàniament plantes locals. En resum, la pluja groga era simplement caca d’abella, que no tenia res a veure amb gasos de guerra i queia en grans quantitats quan un núvol d’abelles gegants sobrevolava. Un entimòleg conegut havia capturat abelles gegants locals. Quan estaven treballant com abelles obreres al rusc tenien un diàmetre abdominal molt gran, però d’alguna forma rebien un senyal i sortien totes juntes al mateix temps a defecar i quan tornaven l’abdomen era més petit. I que dubtaven que algú es pogués morir d’aquest ruixat. Un cop sabut, van sortir per tot arreu homes que treballaven a llocs amb moltes abelles i deien que ells això ja ho havien sabut sempre. S’havien escrit nous articles sobre la suposada malaltia a algun altre país. El New York Times va publicar un article detallat.

Hom hauria esperat que un cop l’incident ha quedat clarament explicat, els responsables haurien d’estar disposats a acceptar-ho i demanar perdó o almenys callar. En aquest cas, van seguir insistint i publicant alternatives fins que cas fou oblidat. Les agències del govern són sempre poderoses i sovint arrogants. Recorda algú el cas de les armes de destrucció massiva que segons algunes entitats el Dictador Saddam Hussein tenia a l’Iraq, però ningú va poder trobar?

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Proclamació de la República Federal a Madrid

Sembla que hi ha la intenció de commemorar el 150e Aniversari de la extraordinària proclamació a Madrid de la República Federal, el primer intent seriós de retornar al model multiestatal de la Unió Peninsular originat en 1492 i destruït pels borbons francesos.  El text que segueix fou publicat per primer cop en forma molt similar en aquest blog el 13 Març de 2018.

================================================

Vet aquí un llistat de VUIT anys:   1812, 1834, 1837, 1845, 1869, 1876, 1931, 1978

Aquests anys tenen una cosa en comú: son les dates de promulgació pel Congrés de Diputats de Madrid de vuit Constitucions diferents de l’Estat Espanyol. El portal web del Congrés en fa un breu resum, una mica tendenciós, i ofereix el text íntegre de cadascuna d’aquestes Constitucions, començant amb la PEPA (publicada el dia de St Josep) de 1812 i acabant amb la sacrosanta i intocable del 1978. Com pot ser sagrada i intocable una llei que dura tan pocs anys? Als Estats Units d’Amèrica només n’hi ha hagut una, amb unes quantes petites esmenes posteriors, des del 1787.. Fins ara, els polítics consideraven només que la Constitució no passava de ser una llei important que es podia canviar quan feia falta i no la veien com un document etern i intocable que es pot utilitzar per inhabilitar i fer presos polítics. La lectura de les Constitucions, totes fallides excepte la de 1978, es molt interessant perquè documenten la lluita interminable dels pobles espanyols contra una monarquia que insistia  en que la sobirania nacional rau únicament i exclusiva en el rei i volia governar de forma totalitària. Hom hi pot trobar les pujades i abaixades, com també les il·lusions perdudes, els problemes constants i els desenganys. La conclusió es que la llibertat política a Espanya ha estat sempre molt difícil d’aconseguir i defensar, i que durat uns pocs anys. L’enllaç a la pàgina del web dels congressistes es podria probablement trobar a la web del Congreso.

És molt més interessant i actual parlar  també de la Constitució de la República Federal Espanyola de 1873 que el web del Congrés prefereix ignorar (però qui vulgui pot anar a la Viquipèdia i buscar l’entrada “Primera República Española” de la que he tret les il·lustracions) Ara hi ha molta gent que parla del federalisme, però de la Primera República no parla ningú,ni tan sols el PSOE ni el seu PSC.

7 de Juny de 1873

Membres de la Federació segons Pi i Margall (Cuba i Puerto Rico també hi estaven encloses)

“Artículo 1: La forma de Gobierno de la nación española es la República Democrática Federal”

Abans de morir assassinat, el General Prim havia donat la corona a un príncep de la Casa Reial de Savoia, de tradicions més liberals que els borbons, que regnaria amb el nom  Amadeo I. El rei Amadeo era ben triat, un home profundament liberal i democràtic, però no va poder aguantar el drama polític i les pressions contínues a Espanya i va plegar voluntàriament, deixant la memòria d’haver estat un rei respectat i liberal. Era el Febrer de 1873. El gran orador Emilio Castelar va explicar molt bé la situació al Congrés:

“Señores, con Fernando VII murió la monarquía tradicional; con la fuga de Isabel II, la monarquía parlamentaria; con la renuncia de don Amadeo de Saboya, la monarquía democrática; nadie ha acabado con ella, ha muerto por sí misma; nadie trae la República, la traen todas las circunstancias, la trae una conjuración de la sociedad, de la naturaleza y de la Historia. Señores, saludémosla como el sol que se levanta por su propia fuerza en el cielo de nuestra Patria.”

Barcelona saluda amb alegria la República Federal

La notícia de la proclamació fou rebuda amb gran alegria i entusiasme, com passaria anys després el 14 d’abril de 1931 amb la Segona República. La marxa de Riego esdevingué l’himne nacional per primera vegada. Les il·lustracions ensenyen el moment de la proclamació, gairebé per unanimitat a Madrid, i els ciutadans a Barcelona celebrant davant el Palau històric de la Generalitat. La Diputació de Barcelona immediatament va proclamar l’estat Català, com faria el President  Companys molts anys després, però aquesta primera vegada la reacció de Madrid fou molt diferent. Ja hi havia un Govern presidit pel barceloní Estanislau Figueras (primer català que va esdevenir Cap d’Estat espanyol) amb el gran Francesc Pi i Margall (que aviat esdevindria el segon i darrer) de Ministre de l’Interior. Tots dos es van posar en contacte amb els Catalans i el President fins i tot va venir, demanant que esperessin la Constitució, que quedarien satisfets. No van ficar ningú a la presó.

Francesc Pi i Margall (veieu la foto), segon i darrer Cap d’Estat Espanyol català, fou un intel·lectual, periodista i polític molt important, exponent cabdal del llibertarianisme, de la solidaritat social i la democràcia en el seu temps. Havia traduït al castellà obres del francès Proudhon, considerat com a pare del llibertarianisme. Proudhon havia estat un amic de Marx (i coneixia personalment en Pi i Margall,) però els seus camins s’havien separat radicalment. Marx anunciava la inevitabilitat de la revolució obrera mundial, mentre que Proudhon parlava de l’evolució o revolució pacifica de la situació de la classe treballadora i rebutjava violència.  Pi i Margall creia no obstant com Proudhon en la legitimitat dels pronunciaments populars, cosa que acabaria costant-li molt cara (llegiu abaix)

El primer President de la Primera República fou el també català Estanislau Figueras i de Moragas, que només va poder aguantar al càrrec uns quants mesos. Al  final, durant una reunió amb les discussions, crits i baralles diàries va anunciar al grup segons sembla en llengua catalana que ja en tenia prou i no podia aguantar més. “I estic fins als collons de tots NOSALTRES” Va tornar a l’oficina i va deixar damunt la taula la carta de dimissió. Va anar a passejar pel Parc del Buen Retiro per darrera vegada i va prendre el primer tren cap a l’exili i la frontera francesa. Pensant en les baralles actuals dels polítics, caldria meditar sobre aquest episodi. El bon rei Amadeo havia fet el mateix.

L’embolic era tan gran que el Congrés no podia triar un substitut. Sembla que tal com ja havia passat anteriorment i passaria molt més tard, la Guàrdia Civil es va presentar anunciant que d’allí no sortia ningú fins que hi hagués un nou President. Els moderats van triar inesperadament en Pi i Margall, Ministre de l’Interior fins aquell moment, que semblava un federalista amb principis i ideals molt democràtics. Dit en  bon català, semblava un home de seny. Fou elegit amb una gran majoria. Una mica estabornit l’home va acceptar, tot i declarant a l’assemblea que ell no s’havia presentat a res i que no tenia cap projecte polític per formular en aquell moment davant la cambra. Imagineu-vos, un President que en el moment de la seva elecció diu la veritat enlloc de començar a mentir.

Però va formular  el pla per a la creació dels nous “estats” membres de la futura Federació que podeu veure més amunt, però que incloïen també Puerto Rico i Cuba, com esqueia a un bon demòcrata. A més va escriure una declaració de política social que seria encara en els nostres dies un gran exemple per a  qualsevol  partit progressiu. Va fracassar degut a la immaduresa i inestabilitat de la nació que no volia sentir parlar de raons ni tenia seny, un problema crònic a Espanya que fins ara no ha estat resolt.

Pi i Margall va afrontar quatre problemes insolubles que li van destrossar tot: 1) La Tercera Guerra Carlista, desfermada per l’abdicació del rei Amadeo, que va prendre control del País Basc, Navarra i parts de Catalunya i no volia saber res de liberalisme, preconitzant el retorn a la monarquia totalitària dels borbons; 2) una guerra colonial fatal a Cuba, on els rebels semblaven a punt de guanyar, 3) hi havia un problema amb els esclaus que Pi només va poder resoldre a Puerto Rico pero no pas a Cuba, on els propietaris es resistien; i 4) la catàstrofe de la rebel·lió cantonal.

La sublevació cantonal al sud de la península

Les sublevacions Cantonals. Al nord l’escenari de la sublevació carlina.

Les guerres cantonals van començar quan Pi i Margall encara era ministre de l’Interior. En Pi, a més del seu ideari social progressiu, reconeixia el principi de la sobirania popular i el dret a l’autogovern local dintre d’un federalisme pactat, cosa que compartia amb Proudhon. A la península l’exercici d’aquest dret va esdevenir una bestiesa intolerable que feia ingovernable al país, sobretot al Sud. El problema va durar des de juliol del 1873 a febrer del 1874. Ho van començar tot federalistes radicals sovint associats amb el partit de Pi i Margall, però que havien esdevingut impacients amb el procés de federalització que tirava endavant  poquet a poquet amb seny i molta prudència (i oposició). El President Pi va definir molt bé el seu problema cabdal: calia fer els canvis des d’amunt cap avall i no a l’ inrevès. Els radicals en canvi van intentar transformar l’estat des d’avall immediatament amb sublevacions sobiranistes llibertàries locals. Cal afegir que aquests radicals que van promoure els cantons no tenien cap desig ni intenció de desintegrar l’estat i que els cantons independents volien ser part d’una república federal espanyola que pretenien accelerar. Però molta gent havien entès malament que és la llibertat i què seria el federalisme pactat. I que consti que la revolució cantonal no va passar mai a Catalunya sinó a les parts del país que tant creuen en la unitat espanyola en els nostres dies. He trobat no obstant un web espanyolista que afirma (amb l’horror habitual) que Catalunya es va fer independent amb una sublevació cantonal. A Catalunya com a Euskadi i Navarra no vam tenir mai ni un sol cantó. El que va estar més geogràficament a prop es trobava a Castelló de la Plana.

Com ensenya el mapa, on es poden veure al nord els territoris ocupats pels exèrcits carlins, els llocs principals de les sublevacions cantonals estan marcats amb flames. El drama va començar quan en Pi era encara Ministre i es va exacerbar de mala manera durant la seva breu presidència. Va intentar tractar amb els cabdills que hi havia a les ciutats sublevades i fins i tot va exigir Impostos amb el resultat que hom es pot imaginar. L’únic recurs que quedava era la força militar però en Pi i Margall, reconeixent potser que el cas era una còpia dolenta i mal feta dels seus principis, dubtava molt i no volia cap repressió violenta. El van fer fora acusant-lo de feblesa. Calia fer la guerra als tres fronts.

Pi i Margall, que es va exiliar però va acabar tornant després de la restauració borbònica esdevenint diputat per Figueres, va guanyar una gran reputació. Els grans pensadors no són sempre els millors polítics. Amb el temps es van formar partits que van adoptar la filosofia llibertària i pactista de Proudhon i Pi i Margall com a ideologia teòrica dels moviments anarquistes, cosa que Pi, un intel·lectual molt moderat i dialogant, sempre va rebutjar amb energia. En qualsevol cas, hi va haver molts partits llibertaris i sindicalistes completament diferents. Aquests partits van inventar coses com el sindicalisme modern i cooperativisme abans de desaparèixer.

Hi ha diferent versions de quines ciutats havien estat les primeres en declarar-se cantons lliures i sobirans.  Als Països Catalans el primer lloc fou València, seguida de Castelló. També alguns llocs a Múrcia i Albacete. A l’altre costat de la península, la revolució va començar a ciutats andaluses com Sevilla i Almeria  i també a Extremadura arribant fins a Salamanca i Àvila.

Però la sublevació cantonal que va durar més temps i va fer més nosa fou la de Cartagena, dirigida per un home anomenat Antonio Gálvez Arce “Antonete” El seu grup va arribar a prendre control d’un territori gran  i sobretot dels millors vaixells de la flota de guerra espanyola. Sota ordres de l’Antonete, els vaixells van salpar cap a ports andalusos buscant diners i partidaris, sovint desembarcant i atacant ciutats. En vista del caos i enrenou produïts al Mediterrani, el govern de Madrid, impotent, els va declarar vaixells pirates. Dues fragates estrangeres, una britànica i l’altre alemanya els van empaitar com a pirates, capturar i fer presoners. L’Antonete encara va durar bastant temps. Cartagena va arribar a crear una moneda pròpia, el duro cantonal. Al final va formar un exèrcit que va sucumbir a una batalla campal contra l’exèrcit espanyol. En aquell moment la República Federal ja havia estat enderrocada per l’exèrcit després d’una breu dictadura militar. De fet el cantó de Cartagena havia sobreviscut la República Federal per un mes.

Joan Gil

El drama va començar amb la Declaració d’Independència de Texas guanyada contra la República Mexicana en 1836. Ja una ombra  molt negra havia començat a penjar sobre els Estats Units: la qüestió de l’esclavatge. Els colons nord-americans de Texas compraven i venien esclaus. A Mèxic estava  prohibit, però les autoritats preferien no ficar-s’hi. Tal com molts lectors hauran vist al cinema o la Tele, els residents nord-americans de Texas s’havien declarat independents de Mèxic  i el General-President Santa Anna va marxar contra els forts d’El Àlamo and Goliad, causant-hi dues massacres cruels, però  l’heroi nacional i futur President texà Sam Houston havia format un exèrcit disciplinat que va derrotar i fer presoner Santa Anna a la batalla del Riu San Jacinto, prop de la ciutat actual de Houston. El President Santa Anna, captiu, fou obligat a reconèixer la independència dels texans firmant el tractat de Velasco que la República Mexicana no volgué reconèixer mai, preferint destituir Santa Anna com a President.

Territori en verd disputat entre Mèxic i EUA, origen de la guerra. Pertanyia a Texas?

Dimensions de Mèxic quan va obtenir la independència d’Espanya

El problema greu amb Mèxic es va posar en marxa al final del mandat del President Tyler, que el dia abans de plegar, havia firmat i enviat al Congrés l’admissió de Texas a la Unió. Mèxic va protestar dient que Texas era seu, pero el cas es va complicar molt quan el nou President Polk, un gran nacionalista, va determinar amenaçadorament que el tractat de Velasco, que ell naturalment reconeixia, establia la frontera de Texas al Rio Grande, territori encara ocupat pels Mexicans i no pas com pretenia Mèxic al Rio Nueces, molt més a l’est (que passa per San Antonio i Corpus Christi desembocant també al Golf de Mèxic). La distancia era considerable. Per Mèxic, Santa Anna ni havia tingut dret a reconèixer la independència de Texas ni encara menys a concedir-li territori addicional. Els EUA van enviar un grup de 80 soldats a prendre possessió del territori disputat al nord del Rio Grande entre de El Paso i el Rio Nueces prop de l’actual ciutat de Corpus Christi. Era una provocació i els Mexicans van atacar militarment matant tots els soldats nord-americans. La guerra havia començat. Els nord-americans, un nou país originat a la Costa Atlàntica, parlaven del Manifest Destiny que afirmava el seu dret a arribar al Pacífic i esdevenir una potència continental. I, ai las, els esclavistes volien reforçar-se amb nous territoris seus al Sud.

Sorprenentment, els Nord-Americans van decidir que la primera prioritat era ocupar Califòrnia, on els mexicans locals  havien proclamat una República que va durar una setmana i de fet hi vivien molts mes indígenes que mexicans. El problema era el temor constant dels Estats Units que I ‘Imperi Britànic intentés prendre possessió de la costa pacífica. El Regne Unit fou un problema temut fins després de la Guerra Civil. L’exèrcit nord-americà va baixar des del nord (Oregon ja era seu des del Louisiana Purchase i el reconeixement diplomàtic britànic) prenent fàcilment possessió de tota Califòrnia inclòs aviat Los Àngeles. Poc després arribarien a Santa Fe, capital de l’actual estat de Nou Mèxic i anterior capital espanyola. Aviat toparien amb un problema greu: gran part de Texas estava ocupada pels indígenes Comanches i els Navajos, als quals la darrera administració espanyola havia subvencionat perquè no ataquessin, però que ara estaven en peu de guerra contra tots els invasors, mexicans, texans o estatunidencs. Els colons texans havien evitat establir-se prop dels seus territoris. Els Comanches ocupaven dintre de l’actual Texas un territori molt gran, gairebé tant com un estat, que els Mexicans anomenaven la Comancheria, on cap blanc que s’hi fiqués sortiria viu. No obstant, l’escenari principal de la guerra entre els dos països fou la Costa Atlàntica amb grans operacions nord-americans a Monterrey i un desembarco amfibi a Veracruz, seguit per una multitud de batalles terrestres, resistència de partisans mexicans i al final la captura pels EUA de la capital, Ciutat de Mèxic, després de la batalla final de Chapultepec, el turó a les afores de la Ciutat de Mèxic on encara existeix el Palau Imperial de Maximiliano I que molts turistes han visitat.

Els Mexicans van haver de rendir-se. La pau fou firmada en el Tractat de Guadalupe Hidalgo, desastrós per Mèxic, que va perdre el 55% del seu territori, no sols Texas i tota l’àrea nord del Rio Grande, sinó també Califòrnia, Nevada, Nou Mèxic, Utah, gran part d’Arizona i Colorado i parts considerables d’Oklahoma, Kansas i Wyoming. Els Estats Units van pagar als Mexicans un preu de compra de només 15 milions de dòlars, la meitat del que el govern de Polk havia ofert abans de la guerra.

El futur President Lincoln, molt jove, durant la seva disputa contra la Guerra de Mèxic quan era nomes Representant

La Guerra havia tingut lloc  des del 25 Abril de 1846 fins al 2 de Febrer de 1848 i s’hi van formar gairebé tots els militars nord-americans que aviat combatrien a la Guerra Civil, inclosos el que esdevindria cap dels Confederats, Robert Lee, i el dels Unionistes, Ulysses Grant. El President Polk va acceptar Texas i la resta com un nou estat i com territori esclavista, cosa a la qual molts residents del Nord s’oposaven. El President Polk ho va presentar com un triomf gloriós i patriòtic del Manifest Destiny, però molts altres ho van veure com un reforç intolerable i amenaçador de l’esclavisme del Sud. Sens dubte, tots van començar a esmolar els ganivets pel desastre que es veia venir. Abraham Lincoln havia estat membre de la Casa de Representants per un sol termini i no es va voler presentar a la reelecció per una baralla amb el President Polk sobre la Guerra de Mèxic. Ulysses Grant, vencedor de la ja inevitable Guerra Civil, va escriure a les seves memòries que la destinació de 80 soldats al terreny entre les desembocadures dels Rius Nueces i Grande que va iniciar la guerra fou una provocació intolerable.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Aquest apunt és una repetició bastant similar a un text publicat gairebé exactament fa tres anys, que va tenir molts lectors.

L’òpera “La Traviata” és probablement l’obra més coneguda i una de les millors de Giuseppe Verdi. Jo l’he vist cinc vegades a un escenari i recordo una versió cinematogràfica magnífica interpretada per un Plàcido Domingo molt més jove. La història molt emocional (com totes les bones òperes han de ser) que exposa és ben coneguda: Alfred, un jove estudiant acabat d’arribar a París, s’enamora perdudament d’una cortesana de gran luxe anomenada Violeta i la convenç perquè es retiri per viure dedicada només a ell al camp. El pare d’Alfred apareix i explica a Violeta que aquest escàndol tan gran, si s’arriba a conèixer públicament,  impedirà el casament d’una filleta innocent, un verdader àngel, germana d’Alfred. El pare arriba a oferir diners a Violeta. Ella els rebutja, però commoguda per la història, Violeta abandona Alfred i torna a París. Alfred, molt desenganyat i interpretant la resolució malament, la troba a Paris i la insulta en públic. A l’acte final, el pare ha fet comprendre a Alfred la injustícia del seu jutjament i la noblesa de Violeta i es presenten tots dos al llit de mort de la cortesana a demanar perdó. Massa tard.

Com molta gent sap, aquest argument segueix bastant bé el contingut d’una famosa novel·la francesa escrita per Alexandre Dumas fill, “La Dama de les Camèlies”. Al poc temps de ser publicada amb gran èxit, fou duta a l’escenari del teatre i interpretada per la famosa actriu Sarah Bernard i aviat Verdi en va fer una òpera. Dumas fill no va arribar a la mateixa categoria del seu gloriós pare, però fou sens dubte un gran escriptor que a més va declarar que la història era en part autobiogràfica. Qui sap. En qualsevol cas, l’argument operàtic no hauria estat digne d’ell. Els objectius d’un compositor com Verdi i un escriptor com Dumas són molt diferents: una òpera busca primàriament despertar al màxim les emocions del públic i sovint fins i tot fer plorar als espectadors; un bon escriptor en canvi intenta retratar la societat on viu i denunciar la hipocresia i injustícia del temps. L’argument que Dumas havia presentat era, si fa o no fa, el mateix que Verdi treu a l’escena, però explicat de forma molt, però que molt diferent. Podeu llegir, sisplau i si voleu fer comparacions a continuació, un resum de la història creïble, gairebé naturalista i sovint cruel que va escriure en Dumas.

La Dame aux Camelias, per Alexandre Dumas,fill

Alfred és un fill d’una família acomodada de les províncies que ha vingut a París. Ha pres com tothom una amant jove que no li agrada perquè no és prou refinada o educada i ni la pot endur ni presentar enlloc. Un dia veu a un parc la meravellosa Violeta passejant en un cotxe de cavalls i queda embadalit. Un amic seu li explica que és una cortesana i que si vol, li pot presentar perquè ell la coneix. No li donaria cap problema perquè estava malalta de tuberculosi i es moriria aviat. Alfred i el seu amic tornen a veure-la a la llotja d’un teatre (on sens dubte va regularment a buscar negoci). La dona porta sempre una camèlia al pit, gairebé cada dia blanca, excepte 2-3 dies al mes quan és roja. L’amic l’invita a pujar a la llotja durant l’entreacte a conèixer-la, però Alfred, tímid i emocionat, sembla tremolar de por. Violeta els saluda afectuosament però demana que li portin xocolates. Els dos joves van a la botiga del teatre, i l’Alfred vol fer una selecció especial de bombons però l’amic li diu que no sigui ximple, agafa una caixeta ja embalada i diu que ja n’hi ha prou. Tornats a la llotja de la Violeta, l’Alfred segueix tan emocionat que no por parlar i avergonyit fuig de la llotja mentre Violeta riu.

Dies després, els dos homes es tornen a trobar. L’amic suggereix que vagin al pis de la Violeta que tant l’interessa, a veure si hi és. Alfred, horroritzat, respon que hom no pot visitar una dama sense haver avisat prèviament.  Però la Violeta no és cap dama. El que segueix es una versió molt diferent del famós banquet on comença l’òpera Traviata amb el brindis Libbiamo, libbiamo, cantat pel tenor a una gran sala plena d’homes vestits de gala. Doncs no. Els joves troben la Violeta parlant amb un baró ja molt vell que sempre repeteix que vol que vingui a viure només amb ell i li porta regals caríssims, però la Violeta no el pot aguantar i aprofita l’arribada dels dos joves per engegar-lo. Volen dinar? Una minyona treu pollastre i tots tres seuen a la taula a menjar. Mentre l’amic intenta lligar amb la minyona, Alfred finalment aconsegueix parlar a la Violeta confessant la seva passió. La dona vol respondre però es posa a tossir sang i es retira precipitadament al seu dormitori. L’Alfred la segueix. La Violeta té una petita palangana de plata a l’habitació on pot escopir la sang i al final respon a Alfred. Molts homes, alguns d’ells joves, ja li han proposat el mateix que ell vol, dient que tenen diners, però al poc temps es presenta un pare indignat exigint que l’afer s’acabi o ell li retirarà els diners i l’herència. I la dona es queda penjada sense res i pot haver perdut la clientela. Fa un discurs lamentant la posició tan trista  de les prostitutes (sí que utilitza aquest mot enlloc de “cortesana”).

Però Alfred i Violeta (segon acte de l’òpera) acaben vivint junts tots sols en una casa al camp. Aleshores, quan l’Alfred no hi és, es presenta sense avís el pare que en aquest cas canta gairebé exactament la mateixa història lacrimògena de la pobra filleta que ell  té, que perdria el promès que tant estima per culpa de l’escàndol que està fent seu germà. Ara bé: el pare, després de parlar amb la dona i oferir-li diners en va, es troba amb Alfred a París i li diu que ha parlat amb la Violeta i la noia li ha agradat molt i que és  molt sensible i intel·ligent. I que al capdavall ell de jove també tenia una amant i molts joves solters encara en segueixen tenint una i que la Violeta és millor que moltes altres. O sigui que endavant i que tot s’arreglarà (això no surt a l’òpera).

Alfred torna a la casa i troba que la Violeta se n’ha anat desprès de parlar amb el pare i es pensa que la dona l’ha rebutjat. Se sent traït, ofès, i jura venjar-se.

Tornats a Paris, tant l’Alfred com la Violeta surten amb altres companys. A la Traviata ensenyen com Alfred guanya al joc diners de l’amant de Violeta de torn, i llença els diners als peus de la dona en pagament públic dels seus serveis. És molt espectacular i emocionant pero no és com va a la novel·la. En realitat, Alfred comença a perseguir I espiar la dona de forma amenaçadora per totes les sales de joc i llocs d’entreteniment de Paris, mirant-se-la fixament sense parlar mai amb ella. La Violeta pateix molt amb aquest asseig i no ho pot aguantar, perquè secretament segueix estimant l’Alfred.

Finalment un dia es presenta desesperada al pis de l’Alfred i li diu que ja no pot més, que deixi de perseguir-la, i que faci amb ella allò que vulgui. L’endemà, el venjatiu Alfred  li envia al seu pis un sobre amb un bitllet de banc i una nota dient que era en pagament dels seus serveis la nit anterior. Desesperada, la Violeta accepta anar de viatge a Anglaterra amb un altre senyor que coneix, però de camí es mor de la tuberculosi i l’acompanyant paga per retornar el cos i enterrar-lo a París.

La novel·la comença i acaba amb un narrador desconegut que no té res a veure amb els esdeveniments i entra per casualitat al pis de Violeta ja enterrada a mirar la subhasta de la seva propietat per pagar els deutes que la dona havia deixat. És en aquest indret on el desconegut es troba i parla amb l’Alfred que està molt penedit de la seva conducta I ho explica tot. Tots dos homes van al cementiri i veuen que la Violeta està enterrada a una fossa comú sense nom perquè la seva família al poble era pobra. Paguen per desenterrar-la i traslladar la Violeta a una bona tomba amb una làpida inscrita amb el seu nom. De camí, Alfred demana que obrin la coberta del taüt per veure la dona per darrera vegada i veu que està ben vestida però la cara està ja descomposta. La tornen a enterrar. I en Dumas fill abandona el lector terroritzat i gairebé angoixat.

Sembla mentida que la mateixa història hagi pogut ser explicada de dues formes tan diferents.  El personatge que més canvia és sens dubte Alfred. A l’òpera ell és un jove romàntic que fa una equivocació; Dumas el descriu com un noi acabat de sortir de l’escola, ingenu, tímid, socialment inepte i mal educat però capaç de venjança i  crueltat quan les coses surten malament.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

L’altre dia la inigualable Televisió Pública Americana (PBS) va transmetre un documental informatiu  sobre el cas de l’anomenat Espectre de l’Autisme, nom justificat, enlloc de simplement “Autisme”, per la varietat i diferent severitat dels símptomes.   Allò que abans s’anomenava Síndrome d’Asperger ha esdevingut ara una de les formes més favorables i tolerables de l’autisme. El documental començava amb la història commovedora de com era de cruel i inhumà el tractament que al segle XIX rebien els nens amb una malaltia mental, que eren abandonats, oblidats i tancats fins la mort a certes institucions. Un home, advocat, també havia deixat un fill a una d’aquestes institucions, però quan va tornar a visitar-lo, enrabiat i indignat pel tracte que rebia, va treure’l i va dedicar tot el seu temps lliure a parlar, jugar i mirar d’entendre el seu fill. Naturalment no sabia com fer-ho, però intuïtivament va aconseguir millorar-lo i integrar-lo bé a una comunitat, una ciutat petita, que el va acceptar com un home diferent que conduïa un cotxe propi, rebia visitants amb el mateix problema i jugava al golf. Aquest pare  va escriure una descripció detallada de la conducta del seu fill que va enviar a un psiquiatre. Aquesta fou la primera descripció, gairebé perfecta no obstant que el pare no era metge, del problema que era anomenem autisme i  que iniciaria el seu estudi científic. Fou un verdader cas d’amor paternal.

Què és l’autisme?  És un error del desenvolupament del cervell humà que resulta principalment en problemes de llenguatge i d’integració social. Actualment n’hi ha un entre 44 nadons, és molt més freqüent entre nens que nenes (4×1), té moltes causes, entre moltes altres hereditàries (mal definides encara), sovint es pot diagnosticar ja al primer o segon any de vida (abans hom deia entre 4 i 6 anys), i no afecta l’aspecte físic del nen. Cal afegir que no sempre es diagnostica en nens, sinó també més tard en joves i adults, i que hi ha homes grans que ho saben i no diuen res. Abans hi havia l’opinió que era més freqüent entre fills de parelles molt ben educades o professionals, cosa que era un prejudici. Afecta totes les capes socials.

Com qualsevol altre error de desenvolupament, és incurable però no intractable i de fet si els pares tenen accés a terapeutes escaients o recursos econòmics per obtenir-los, aprenen les coses que ells també han de saber, i tenen la paciència que cal, la majoria poden esperar que el tractament resulti en millores considerables. Vet aquí molt simplificat el problema bàsic d’un infant autista: a diferència d´altres nens, no entén la societat on viu ni sap com adaptar-s’hi correctament. Si el lector permet un exemple una mica groller i sens dubte incomplet, pot imaginar-se què passaria si ell es trobés de sobte a un planeta llunyà on no entén ni els costums ni el paisatge ni res, ni sap què volen els residents o esperen d’ell. No es posaria també a cridar, colpejar o picar de peus? Tornant al món real, un documentari ensenyava una noia ja gran dient: “Ni entenc ni m’agrada la societat, però m’han ensenyat quines coses no puc fer o he de fer per força, i visc bé.” Aquesta noia descrivia un final feliç del tractament rebut. Havia après a integrar-se socialment. No és raonable pensar que tots els malalts puguin arribar tan lluny, però alguns atansen un futur acceptable. Als EUA moltes mares van haver de lluitar per anys per tal que els seus fills fossin admesos i aprenguessin a l’escola enlloc de ser rebutjats. Molts mestres es queixaven que aquests nens no obeïen el mestre, o es posaven a cridar enmig d’una llicó o es barallaven amb altres nens. Ara l’obligació d’ensenyar existeix però és difícil saber com de bé es compleix i sovint cal recórrer a escoles especials. I a queixes.

Símptomes més freqüents.  Cal entendre que n’hi ha tants i són tan variables i diferents d’un pacient a l’altre, que és impossible llistar-los tots i sens dubte hi haurà pacients que dominen coses que la majoria no poden.

El símptoma més famós i estès de tots és que els pacients no poden o no volen mirar als ulls.

Dificultats parlant: n’hi ha que no parlen, altres ho fan sols en monosíl·labs o paraules soles, o sentències molt breus.

Sovint ignoren instruccions verbals, que no semblen processar o valorar bé. Hi ha autistes que no responen al seu nom o no accepten cap mena d’instruccions. Els mestres d’escoles especials saben que els pupils són més receptius a estímuls visuals com vídeos o escrits i alguna vegada fins i tot el mestre ha de recórrer a signes corporals que els alumnes entenen millor.  Tenen formes pròpies de fer moviments, d’aprenentatge i de pagar atenció que el mestre ha de conèixer. Un altre problema que pot aparèixer a l’escola, és que aquests nens no fan amics fàcilment.

Els pitjors problemes surten a casa. Molts malalts tenen l’obsessió de fer moviments breus, repetitius amb els braços o les cames o el cos que repeteixen en públic durant molta estona. Accepten joguets i en tenen molts. Sovint tracten les seves propietats de forma escrupolosament ordenada i s’enrabien quan algú toca res i canvia coses de lloc. Al documentari de la PBS ensenyaven coses que semblaven còmiques: un nen posava tots els seus ninots al sòl en línia recta a través de tot el pis i no volia que ningú ho toqués. Un altre després d’alçar-se del llit, el cobria amb uns ninots d’animals que omplien tot el llit tocant-se l’un als altres. Però molt són notables per l’ordre en què mantenen les seves coses, llibres i papers. No obstant, també hi ha crits i plors desagradables. Un grup molt petit de malalts pateix de conductes horribles, com pegar els altres o estavellar el cap contra la paret. Són coses que han de ser tractades per psiquiatres. Molts d’aquests nens semblen tenir un interès poc comú per números i comptes, una cosa que dura tota la vida i probablement interessaria a moltes companyies comercials.

Un altre problema seriós es el de la vulnerabilitat. Poca gent entenen o respecten problemes especials individuals i hi ha qui es pot sentir ofès per la conducta atípica d’un autista i atacar-lo. Al documental es veia el cas d’un noi gran que tenia la mania de mirar si els panys de les portes dels cotxes aparcats pel carrer estaven ben tancats o no i la policia el va agafar sospitant que era un lladre.

Cal finalment acceptar la idea que no hi ha cap test o anàlisi per fer el diagnòstic, que sols es pot fer amb  observació.

Els “Savants” paraula francesa freqüentment usada que vol dir “savis” i en aquest cas s’aplica a autistes que han desenvolupat una habilitat extraordinària, inaccessible a altra gent, tal com tocar de memòria peces llargues al piano, o fer esculptures, o dir sense dubtes quin dia de la setmana era el 20 d’abril de 1950, o multiplicar sense dubtes xifres de 4 o més números, o comptar les cartes a un casino per la probabilitat de predir quina seria la pròxima. Són verdaders nens prodigis i aquestes capacitats podrien ser utilitzables per trobar feina. Quan això s’ensenya a la TV o pel·lícules, és irritant que s’ignorin les parts més dures i difícils del nen autista, concentrant-se només en els èxits.

Cal afegir una cosa: els Savants demostren que el cervell humà sembla ser un ordinador amb capacitats addicionals no sempre usades, que alguna vegada poden aflorar. Per aquesta raó, encara que la majoria d’autistes tinguin un coeficient intel·lectual modest, el contrari pot passar i hi ha autistes adults amb intel·ligències fora de l’escala, destacant en recerca, negocis i universitats. Hi ha exemples al final.

Tractament. Hi ha diferents formes, que els professionals coneixen, però potser cal destacar la terapèutica “behavioral” (de conducta, o com es digui en català) on es tracta sobretot d’analitzar amb el malalt molt detalladament un per un tots els passos, raons i incidents que han dut a un problema o una crisi i fer entendre al pacient que li convindria pagar atenció i canviar. Sembla fàcil, però cal estudiar per saber com fer-ho. Addicionalment, una escola especial, quan n’hi ha una accessible, també és molt bona idea. En general, en la majoria de casos el tractament per professionals  resulta en millores considerables

Com acaben. Hi ha de tot. Entre els perills a l’edat adulta en un cas no resolt, cal nomenar atur laboral, educació insuficient, dificultat formant una família i aïllament social sense cap amic. O tot el contrari. En medicina no es pot prometre mai res, però sempre anima molt sentir parlar de coses que van acabar bé. Vegeu si us plau tres exemples molt ben resolts (sense pensar que estigui a l’abast de tothom):

Warren Buffett, “Oracle d’Omaha” (estat de Nebraska), cap de la companyia d’inversió Berkshire Hathaway. Va arribar a ser l’home més ric del món, però ara amb una fortuna de només uns $110.000 milions ara no passa del cinquè. Té 92 anys. No fa gaire el PBS també va fer un altre documental ensenyant la seva condició d’autista amb un nombre de problemes. Aquest senyor tan important en general no pot sortir mai de casa sense anar acompanyat per estalviar-se problemes. És un home molt simpàtic, bondadós i caritatiu. Deixant de banda les seves biografies oficials, Berkshire Hathaway és una companyia que a més d’invertir a la Borsa compra i posseeix grans companyies industrials molt lucratives i vet aquí què ensenyava ell mateix al PBS sobre la seva forma de triar companyies per comprar: demanava els tres darrers llibres de caixa ensenyant tots (no sols els resums) els pagaments i ingressos fets per la companyia durant aquest període de tres anys i d’això deduïa si la companyia era bona i amb futur o no. Al començament de la seva carrera un periodista financer va escriure que era llàstima que a més de fer bones inversions fes coses tan rares. Desgraciat periodista! Si en Warren Buffett no hagués fet “coses rares” encara estaria treballant d’oficinista a un negoci d’Omaha.

Elon Musk. No cal esforçar-se gaire en caracteritzar-lo perquè ell mateix ja ha dit en públic que ha estat diagnosticat com a membre de l’Espectre Autista. Aquest senyor tan notable, que ara sembla haver perdut el lloc d’home més ric del món, amb només uns $182.000 milions, és un Sud-africà de Pretòria nascut en 1971, esdevingut després anant pel mon ciutadà canadenc i ara nord-americà. Cal recordar que va fundar la companyia predecessora de Pay-Pal, després SpaceX, de llarg la millor companyia espacial privada (ha abastit l’estació espacial millor que la NASA i ofereix a milionaris estades de setmanes a l’espai), la Boring, una companyia que fa grans túnels per millorar el tràfic a grans ciutats, va mig fundar Tesla, certes companyies per recerques biològiques extravagants i naturalment ara es propietari del Twitter. Vida privada? Dues vegades casat i divorciat amb la mateixa dona amb 7 fills, un tercer matrimoni sense fills i dos fills addicionals amb una amant.

Peter Shor, fa anys als famosos Bell Laboratoris, ara a l’encara més famós Massachusetts Institute of Technology a Boston, no té problemes explicant que té dos fills autistes i que ell mateix també en té símptomes. Per exemple, no respon quan criden el seu nom i es tira a creuar carrers de quatre carrils sense mirar el tràfic. La seva taula a l’oficina està coberta de papers blancs on escriu fórmules que guarda acuradament a caixes molt ordenades. Que perquè és famós? Per l’algoritme de Shor que va demostrar amb gran horror del Departament de Seguretat Nacional i l’Exèrcit americà que un futur ordinador basat en la física del quàntum no tindria cap problema trencant el codi ultra-secret (encryptation) de qualsevol programari, per exemple el que duen les armes de guerra. Resulta que l’Administració Biden ara ha hagut d’organitzar un programa especial intentant superar l’amenaça demostrada d’aquest algoritme Shor (si es possible). No se sap mai, però aquest home podria guanyar un Premi Nobel. Seia el primer Nobel autista conegut (però potser no pas el primer.)

Final. No fa gaire el Scientific American va escriure que potser hauríem de deixar córrer la noció de voler transformar tots els autistes en persones “normals” i que seria millor acabant acceptant-los com persones diferents. Què deu voler dir normal? Tots tenim les nostres manies i defectes. Membres d’aquest espectre autístic es troben a tot arreu i com la resta d’humans n’hi ha que són molt i molt poc intel·ligents, que tenen problemes amb la família, mala salut de petits i hi ha qui fa carrera i qui no en fa, n’hi que estan ben empleats i n’hi ha que no, qui sembla estar bé del cap i qui ha d’anar a un terapeuta o un psiquiatra, hi ha qui es casa bé i qui ho fa desastrosament o no ho fa. Si trobem un senyor particularment ordenat i organitzat que no tolera que li toquin res al despatx, què caldria sospitar alguna cosa? No és cap crim…

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com