16 nov. 2022

Ucraïna a Mig Novembre 2022

Fa més de vuit mesos que cada dia veiem a la TV una imatgeria cruel, inhumana i intolerable. Com és possible que això encara pugui passar al segle XXI? Com hi pot haver coses a la guerra que siguin legals? Aviat arriba el moment on ja no importa qui o perquè. Només  cal fer plegar en l’acte. Prou.

Els nostres diaris publiquen anàlisis de la situació fortament influenciats per la simpatia a Ucraïna, i la hostilitat de l’OTAN contra Rússia, i hom troba poques anàlisis raonables de la situació militar, que no obstant son disponibles, encara que calgui buscar-los i son importants pensant en les molt desitjades negociacions. Han augmentat a les fonts de més credit els qui apunten a dificultats visitant els territoris alliberats sota control ucraïnés o trobant-se en persona i podent parlar amb els actors. Els militars ucraïnesos, sens dubte amb consellers estrangers, ja no són com abans. Les contínues demandes militars i econòmiques d’aquest país també es veuen amb irritació discreta mal amagada. Quant haurà de durar? La càrrega econòmica és molt severa considerant les condicions econòmiques als països occidentals, inclosos els EUA, i la inflació sobretot de la benzina i el gas empitjorades per les poc considerades i inefectives sancions a la Rússia de Putin. A més, l’amenaça d’una recessió mundial s’estén per molts països del món i fins ara Ucraïna ha rebut i segueix rebent molts milions cada mes, sobretot dels EUA. I molts països han de pagar, com Espanya, el 2% del presupost a l’OTAN. Hi ha queixes en veu baixa que ja se senten i la conclusió inescapable és que tothom vol que s’acabi, encara que per ara no vulguin dir-ho clarament.

Kherson i el Riu Dnieper. L’exèrcit ucraïnès ha recuperat aquesta ciutat defensada molt aferrissadament a l’interior per tropes originaries de Chechen, cosa que el món ha aplaudit com una gran victòria contra Rússia. Sí que n’és considerant la magnitud de territori al voltant de la ciutat recuperat que havia estat perduda pels russos, però els soldats russos i chechens a l’interior segons la BBC es defensaren  molt bé fins al final. Vet aquí com va anar.

Els primers invasors de la Ucraïna estaven dirigits per un comando incompetent, convençut que tot plegat es tractava d’un petit passeig triomfal, una mena de desfilada militar (com probablement els hauria assegurat Putin) i els seus soldats no semblen haver estat familiars amb principis bàsics militars moderns ni amb el respecte i tracte degut a la població civil, que és sempre una víctima indefensa caiguda en les seves mans. Ara han posat un altre General en comanda, un veteran que ja ha havia participat fa anys de jove en la revolta contra Gorbatxev per evitar el desmembrament la Unio Soviètica. Els guanys i avenços ucraïnesos del nord i després al Donbas a la regió de Donetsk i Luhansk (fins fa poc repúbliques independents) foren aturats per soldats russos fortament reforçats per membres del famós grup Wagner (una companyia privada russa oferint mercenaris professionals que han guanyat molta experiència i anomenada a les guerres i revolucions africanes). Els residents del Donbas abans de la guerra se sentien majoritàriament com russos estancats a Ucraïna  i ressentien la persecució del seu llenguatge i cultura pels ucraïnesos amb alguns incidents violents, que Putin exageradament veia com nazionalsocialistes. Els defensors derrotats i empresonats de Mariupol semblen haver estat una brigada nacionalista de la dreta radical pro-ucraïnesa agressiva. Ara segons certes informacions, els russos ocupants utilitzen formes de pressió semblants o iguals contra ucraïnesos que no creuen i no volen ser russos. La intolerància i l’odi mutu han atansat fites històriques. Tant de bo s’hi pogués aprendre una lliçó.

El cas de Kherson era molt complicat. Evidentment representava una gran humiliació per Russia perdre-ho. Està a la dreta i molt aprop del gran Riu Dniper. El problema era que encara que els atacs directes contra els russos dintre la ciutat fallaven, al voltant de Kherson els ucraïnesos s’anaven aproximant des de la perifèria a la ciutat suggerint la possibilitat d’un encerclament tallant les provisions que hauria acabat amb la mort o empresonament de tots els soldats russos a l’interior de la ciutat. Aprovisionar-los des de l’altra banda del Riu, on estava el gruix de l’exèrcit rus, era cada dia més difícil perquè els ucraïnesos havien volat tots els ponts. El comandant rus va manar l’única cosa raonable que es podia fer: muntar una línia de defensa fortificada i impassable a la vora esquerra del riu i retirar tots els soldats i equipament estacionats a la part dreta dintre de Kherson de forma ordenada cap a l’esquerra. Resultat? El que diuen gent amb experiència militar és que una muralla defensiva enfortida i amb soldats frescos acabats d’arribar en llarg del banc d’un riu és simplement impassable. En altres mots, amb molta probabilitat han salvat tot el seu exèrcit dintre de Kherson aturant al mateix temps tot l’avenç ucraïnès a la regió.

Encara que ningú sap com acabarà res, aquesta situació suggereix un atur forçat de les hostilitats amb l’arribada de l’hivern amb neu i gel. Probablement aquest temps seria una bona oportunitat per negociar allò que tothom desitja, l’alto-el-foc i si es pot (que podria ser impossible), la pau amb atur de la guerra per temps indefinit, com passa per exemple entre les dues Coreas. Però està clar, ningú sap com acabarà.

El bombardeig de les centrals elèctriques, dipòsits de gas, fuel i distribuïdors de l’aigua potable per tot el país.   El clima d’hivern a aquesta part del món és molt dur. El bombardeig massiu de les parts d’Ucraïna lluny del front, fou iniciat després de l’atac exitós d’agents ucraïnesos al pont nou unint Crimea amb Rússia. Diuen que l’atac a ponts és legal durant una guerra però sembla haver produït una ràbia profunda a Moscou, a més de tallar una via d’aprovisionament de l’exèrcit. Com a retribució i càstig exemplar, la campanya de bombardeig massiu amb míssils i drons de zones no afectades de la guerra va començar. La destrucció de la infraestructura necessària per suportar la vida humana i civilitzada sota les condicions actuals en el nostre temps, és una mesura barbàrica, mai vista, tan infinitament cruel com probablement efectiva. L’OTAN sí que sap enviar armes i consellers,  però no sembla que pugui fer gran cosa contra aquest desastre. Cal tenir en compte que els homes de menys de 60 anys foren incorporats per Zelenskii a l’exèrcit, o sigui que la majoria de resident s’on dones, nens i ancians. Pagaran per la reconstrucció? Fa segles, la gent podia sobreviure sense calefacció ni aigua corrent, pero això es va acabar fa moltes generacions. Hi haurà un patiment molt gran amb morts i possiblement fam i la gent, desesperada, exigirà la fi de la guerra a qualsevol preu. És evidentment allò que Putin desitjava i hi podria guanyar molt més que al camp de batalla.

Afegit 18 Novembre: Fonts independents diuen que hi ha lluita oberta a dos llocs: un al Donbas on els Ucraïnesos intenten entra a una carretera que va directe a Donetsk (encara lluny) i han topat amb la resistència de fortes unitats de Wagners i russos; l’altre a la desembocadura del riu Dniper  a una mena de llagó que comunica amb el Mar Negre. Segons sembla, els estaven esperant i hi ha una batalla a camp obert, fora de ciutats, considerable. Com de costum ningú deixa acostar-se a periodistes independents.

Joan Gil

joangil.pubsitepro.com

 

No hi ha resposta

11 nov. 2022

La Seguretat del Sistema Electoral. Inici dels Dubtes

Classificat com a General

És una veritat molt evident i indiscutible que a tothom li semblava que el nostre règim polític als EUA era tan segur que no podria mai  estar en perill, però ara resulta que ens van haver d’advertir:  “Sense eleccions lliures i universals no hi ha cap democràcia”, cosa que un sector considerable de la població no sembla acceptar.

Poc a poc anem entenent com va començar i com molta gent va acceptar un històric petit conflicte amb la tecnologia sense saber-ne les conseqüències terribles. Va començar en 2001 en l’elecció d’un successor a Bill Clinton. El Vicepresident Al Gore i el candidat republicà GW Bush van acabar l’elecció empatats però amb un problema: l’estat de la Florida no podia publicar un resultat (que assenyalaria qui havia guanyat i esdevindria el nou President) degut a un conflicte interpretant les perforacions de les targetes perforades d’IBM que les noves màquines interpretaven (o no interpretaven bé). La que es va armar! Tots els polítics van descendre a la Florida amb diners i amb els millors advocats.Va durar molts dies amb manifestacions i insults fins que, com tothom sabia, el Tribunal Suprem federal va intervenir i acabar decidint:  el poble americà havia triat GW Bush.

Era veritat això? Era un resultat triat per la majoria? Ningú havia considerat la possibilitat que una elecció fos decidida sobre la base de les perforacions a la targeta. Encara hi ha qui ho dubta però Al Gore ho va acceptar en silenci, com calia. Ningú es podia imaginar que la idea que les eleccions no eren sempre segures amb la conseqüència lògica que no eren l’única forma d’assolir el poder, es va estendre entre els sectors polítics de dreta radical que poc a poc anaven guanyant influència. El bateig de la idea el va celebrar l’encara poc conegut Donald J Trump immediatament després de la reelecció del President Obama: aquest resultat fou una estafa electoral organitzada pels Demòcrates, que altrament seria impossible d’entendre. Trump va organitzar una absurda campanya afirmant que Obama havia nascut a Kenya i era nacionalitzat, que vol dir que no podia aspirar a la Presidència. La Casa Blanca va fer allò que era lógic: va ensenyar el certificat de naixement d’Hawai, tant la forma breu com la llarga, i un petit diari amb data que havia publicat  el seu nom en la llista de naixements recents a Hawai. No va servir de res. Els atacs de Trump van seguir amb indiferència. Documents es poden falsificar i la veritat és relativa. Com va dir una assistenta a la Casa Blanca anys després, a més de la realitat hi ha sempre una realitat alternativa. Eren molt oberts, deien les coses com ells les veien. Una mentida no és cap mentida si hi ha gent que s’ho empassa i ajuda. Com deia Lope de Vega: “El vulgo es necio/ y pues lo paga/es justo hablarle en necio/ para darle gusto.”

Ja durant l’elecció de Trump ell difondria la idea que els Demòcrates eren perversos i totpoderosos i que podien falsificar resultats d’una elecció, es va anar estenent. La dreta extremista anava perfeccionant les característes secretes esfereïdores dels Demòcrates, que eren tots pedòfils. Hi va haver un atac armat a una Pizzeria de Washington exigint alliberar els nens petits que el grup de la Hillary Clinton havia raptat i amagava al sòtan d’aquest restaurant (que per cert no tenia sòtan) segons informacions als mitjans i les xarxes.  Es creu el lector que això va passar? S’ho hauria de creure perquè fou exposat a molts diaris. Sentit comú i racionalitat havien desaparegut al mateix temps que la credulitat havia assolitat un nivell difícil d’acceptar en la nostra espècies. Trump havia trobat el camí: les eleccions ja no el preocupaven, perquè hi havia formes alternatives de mantenir-se o guanyar el poder. Important era només que ell fos qui sabia què calia fer, com abans d’ell gent com Hitler, Mussolini o Franco havien pensat i dit. Trump afirmà repetidament que només un frau electoral el podria treure de la Casa Blanca. No hi havia cap dubte, ni es necessitaven proves. Era com una veritat religiosa. Seria ell qui intentaria el frau.

Quan esdevingué evident que Trump havia perdut, per primera vegada en la història d’aquesta nació es va negar a acceptar-ho trencat una bona tradició que tenia més de 200 anys Una vegada ell havia dit a un espantat antic governador que pensava ajornar l’elecció potser per un any. Els seus addictes i servidors pagats van presentar 62 demandes judicials basades en el jutjament de Trump però sense proves. Algunes foren rebutjades pels jutges amb burletes i al Tribunal Suprem igual. Trump va fer una trucada fatal al Secretari d’Estat de Georgia demanant com un favor que li afegís els vots que necessitava. El funcionari va rebutjar però va tenir el seny d’enregistrar i fer sentir en directe la conversa a un advocat. Però Trump ja havia decidit i segueix afirmant en públic en els nostres dies que tot fou un “Steal” (robatori). El Comitè d’Investigacions de la Cambra de Representants ha demostrat amb testimonis públics que fins i tot els seus propis representants i oficials li havien negat el suport. Trump va intentar substituir-los amb els ninots sense qualificacions que anava trobant, sobretot un creient desconegut sense qualificacions per servir per unes setmanes com a Fiscal General i anunciar que hi havia indicis de frau electoral, cosa que el verdader Fiscal General es negava a fer. Va arribar a intentar en dues ocasions fer sortir al carrer soldats federals (no de la Guàrdia Nacional sota les ordres dels Governadors) a atacar i arrestar manifestants i finalment va intentar l’atrocitat de fer soldats federals entrar a tots el Col·legis electorals i treure’n les màquines usades pels Demòcrates per fer el “frau” (la companyia que va construir aquestes màquines computeritzades ha presentat una querella per difamació). Tot era absurd. Hi ha també rumors que Trump havia discutit amb generals altres coses molt anticonstitucionals que més val no anomenar. En qualsevol cas al Pentàgon s’havien preparat per resistir en cas que Trump volgués nomenar algun titella al front de la casa. Evidentment aquest senyor estava parlant d’una insurrecció. Però els militars com molts ciutadans havien jurat protegir la Constitució contra enemics interns i externs.

Els esdeveniments del 6 de Gener, dia quan el Vicepresident al davant del Congrés tenia la clara obligació d’obrir les cartes dels 50 estats informant dels resultats del vot i declarar oficialment que Biden havia guanyat i havia de ser President. Pence havia exercit les seves funcions de Vicepresident en el servei fidelíssim de Trump però en aquest cas es va negar a violar la  Constitució substituïnt les notificacions oficials amb altres falses preparades per grups radicals Trumpistes enviats per Correu. Això fou massa per Pence. Hauria estat un crim gravíssim mereixedor d’empresonament. Aviat manifestacions amb una forca disposats a penjar-lo com a traïdor van aparèixer a l’exterior del Capitoli, amb crits demanant la seva mort.

La rebel·lió, invasió del Capitoli amb gent violenta arribada de tota la nació, violació d’oficines, entrada al Senat, les fugues necassàries de tots els legisladors, les morts de policies (5 persones van morir) i uns 150 policies van declarar haver estat ferits. El servei secret, amagat amb Pence a un sòtan temien que els agressors el matessin. El Sr Trump havia fet abans de l’esdeveniment un discurs provocador animant la seva gent, que ell estimava tant, a anar al Capitoli a fer-lo reelegir. Va intentar posar-se al davant de la marxa insurreccionista ell mateix agredint els agents del Servei Secret que ho van impedir gairebé per força. Com haurien pogut protegir el President en un tal lloc? Mentre tant els insurreccionistes  ja havien passat les primeres barreres i entrat al Capitoli per força. El telèfon de la Casa Blanca no parava de sonar demanat que Trump aparegués a la TV retirant la seva gent, però Trump seia davant un receptor de TV al seu menjador i no deia ni feia res, fins que els seus funcionaris gairebé el van forçar a fer-ho amb un discurs preparat. L’incident al Capitoli havia estat molt ben preparat per grups de militants violents distribuïnt i dirigint la gent. Com que hi ha càmeres de TV per tot arreu, el FBI va jurar que farien pagar a tothom, perquè evidentment havien participat en un acte de sedició amb intent de substituir el cap d’estat, violat i amenaçar el Vicepresident, molts (gairebé tots) els congressistes i molts empleats i funcionaris. No puc recordar ara quanta gent fou buscada, detinguda, jutjada i ficada a la presó perquè havien participat en un acte de sedició violent. Sí, això sí que era una verdadera sedició que fins i tot el cap corrent del PSOE hauria qualificat com una disrupció de l’ordre públic no greu sinó gravíssima amb víctimes i amenaces. Els ciutadans que van intentar votar a casa nostra aquell Primer d’Octubre no havien fet res d’això i ningú  tenia el dret de parlar de sedició, i menys encara, de detenir i enviar a la presó ningú.

Quina lliçó cal treure d’aquest horror? Els Republicans, encara dominats per Trump van començar a dir que tot havia estat una expressió política protegida per la Constitució i que eren patriotes, o fins i tot turistes que volien visitar el Capitoli  (!!!) Repetint una mentida als addictes per absurda que sigui pot conduir a convertir-la en una bandera intocable. I que molts partits al món podrien haver entès la lliçó, i acceptar la violència com a mitjà d’assolir el poder. No importa si és veritat o no, només que s’hi cregui. Cal vigilar certs partits perquè molts repeteixen acusacions falses. Acabarà Trump a la presó? No ha pasat mai i molta gent té por degut al nombre de seguidors.

No puc tancar aquest apunt sense recordar una odiosa atrocitat pronunciada a Madrid en 1936 per un personatge feixista, que em van fer aprendre de memòria a una classe de Formación Política : Si el resultado de las urnas fuere peligrosamente contrario a los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas. 

 

Joan Gil

https//Joangil.pubsitepro.com

 

 

Una resposta fins a ara

04 nov. 2022

Notícies dels Estats Units

Classificat com a General

La Campanya Electoral per les eleccions del dimarts 8 de novembre.

Es parla molt de les eleccions avençades que molts estats practiquen. Acabo de llegir que avui divendres uns 33 milions de ciutadans ja han (hem) votat. Això inclou tant els col·legis electorals oberts dies abans com el vot per correu o dipositant el vot a les bústies especials. Aquí a Maryland tot va començar unes dues setmanes abans, a ca´ls veïns de Virgínia sis setmanes abans, altres estats no ho volen fer malgrat el suport dels ciutadans i el manifest augment del nombre de vots.Acabo de llegir que avui Divendres ja hem superat els 33 milions de votants avençats. Què significa això? Val la pena seguir fent mítings i anuncis per televisió? Les enquestes ens diuen que un 33% de la població (les dones més que els homes, els vells més que el jovent) volen votar per avençat, mentre que un 60% de moment no. A més els demòcrates ho fan més que els republicans, o sigui que hores després de tancar les urnes, els primers resultats del recompte podrien ser favorables als republicans i que trigarem molt a saber qui ha guanyat  l’elecció

Seguim sense que ningú pugui pronosticar el resultat. Sembla histèric. Ara diuen que a Geòrgia un cert candidat demòcrata guanya per 0.2 punts, però l’endemà el republicà el supera per 0.1 punt i així va tot. Pel que fa a la part del vot amb significat federal,  això afecta tant el Senat com la Casa dels Representants (que són 453), però sembla que els resultats serien similars en totes dues cambres.

El Sr Biden segueix essent impopular, no obstant que no s’ho mereix. El govern sovint pot fer molt poc o res contra la inflació i el perill de recessió.  Caldria que més economistes sortissin a explicar-ho als votants. Kamala Harris tampoc ha assolit popularitat. Per això el Partit Ddemòcrata envia sobretot l’expresident Obama, (un orador magnífic) als mítings més importants. Per cert, aquest senyor que viu a l’area més cara del Districte (que és com anomenem Washington els residents de l’àrea) acaba de comprar una casa de vacances a Martha’s Vineyard per 12 milions. En Biden fa discursos a la TV sobre el perill que l’extrema dreta violenta al voltant del Sr Trump (que acaba d’anunciar que vol ser reelegit en 2024) significa per a la democràcia. Té raó en tot. Increïble com podria sonar, la nostra democràcia, que tots vèiem com un exemple per a tot el món, està en perill, amenaçada per grups violents d’extrema dreta.  El President ho repeteix sempre amb gran sentiment, però com ja ho hem sentit molt i ell és avorrit, ningú sembla fer-li cas. Sobre el terreny, on jo visc tot va bé però a molts estats hi ha amenaces contra funcionaris electorals i fa uns dies un canadenc il·legal va entrar a la casa de la Nancy Pelosi (que no hi era) amb la intenció de raptar-la a menys que cantés la veritat sobre els verdaders sinistres propòsits del Partit Demòcrats. Va malferir el Sr Pelosi amb una martellada al cap i a un braç. Ja ha sortit de l’hospital i es recuperarà, però ja té també 82 anys! Aquest senyor havia anunciat fa unes setmanes que acabava de vendre un paquet d’accions d’una companyia de Taiwan per 100 milions de $.

Un assumpte difícil seria definit quin paper juguen els fonamentalistes religiosos (derivats dels Baptistes) en la formació dels grups violents i amenaçadors de la dreta que diuen que volen lluitar per una nació religiosa inspirada per la Bíblia. Hi ha qui diu que la Constitució separa l’Església de l’Estat, però si hom llegeix no és veritat. La constitució només promet que el govern no establirà  mai cap religió, que és molt diferent.

La sequera de Sudoest

Sembla mentida que a un país tan gran i amb tantes inundacions greus, el Sudoest s’estigui enfrontant amb una sequera sense precedents del caudal del gran Riu Colorado, que va començar fa 23 anys i ara està a punt de fer molt mal a parts o tot dels estats de Colorado, Utah, California i sobretot Arizona i Nevada. Aquest gran riu està regulat per dos grans pantans, Glen Canyon and Hoover Dam, que creen (o creaven) dos reservoirs d’aigua immensos, el Llac Meade i el Llac Powell que subministren aigua a centrals hidroelèctriques i l’agricultura i població de milions. En aquest moment, el nivell d’aigua ha baixat a 25% del total (mai vist fins ara). Diuen que el nivell de l’aigua cau 2” per dia (que són uns 4.8 cm). Les reserves totals han caigut uns 60 metres d’ençà de l’any 2000. El lector ja pot imaginar els problemes. Per acord multilateral aquest estats han tallat la consumició, les collites han patit i tothom veu com la situació s’empitjora de dia en dia. El Departament Federal de l’Interior evidentment ja s’hi ha ficat també i està vigilant amb gran preocupació. Què podria passar? No hi ha precedents.

Estat de l’anomenat “Vaping”

El vàping, o com es digui en català, és un mot derivat de l’anglès vapor (igual que en català) que designa un núvol per inhalar generat per un instrument amb bateries elècreiques. Aquest líquid atomitzat que els usuaris inhalen és una barreja de “propylene gycol” que no sé com es diu en català i glicerina contenint a més quantitats variables de nicotina afegida a la fàbrica. Vàping fou introduït amb gran èxit poc temps després del començament de la caiguda de les cigarretes i la popularització dels perills, sobre tot al pulmó (càncer i emfisema i algunes altres malalties respiratòries greus) però també al cor i altres òrgans. La companyia principal productora que no vull anomenar feia propaganda dient que vàping era una forma inofensiva d’acabar amb el vici del tabac perquè tot el perill del tabac venia de les substàncies carcinogèniques dolentes presents sempre al tabac, mentre que els instruments i contingut del vàping només administraven nicotina. La conclusió era que l’usuari que comprava l’aparell i les càpsules de replaçament podia seguir disfrutant de les alegries del tabac sense cap perill. Però la nicotina present en quantitats variables fàcils d’ajustar per la fàbrica és la raó que feia les cigarretes addictives i és una substància amb clara activitat biològica (vol dir que afecta el funcionament del cos).  Potser és veritat que no causa càncer però no vol dir que no sigui perillosa. Les autoritats de la sanitat pública  per ara no han pogut determinar si l’ús de nicotina per un llarg temps és perillós o no, però s’ho miren amb mala cara. Qui necessita exposar-s’hi?

Hi havia en la propaganda original una cosa que el govern no va tolerar: aquesta companyia estava fent propaganda molt astuta dedicada directament als nens i adolescents d’escola, on va arribar a assolir una penetració molt gran i esfereïdora. Va arribar el dia quan a les escoles de les ciutats moltíssims, potser la majoria d’alumnes, prenien el vàping, cosa que probablement continuarien fent en la vida adulta. Instrument cabdal d’aquesta línia de propaganda fou la introducció d’additius múltiples com mentol o caramel, elements que agraden als nens però molt menys als adults. La companyia va arribar a fer milers de milions i veia un futur brillant fins que la Salut Pública i el govern van prohibir radicalment aquests additius, van limitar l’edat de compra com la que hi havia pel tabac i van fer desaparèixer els anuncis que moltes revistes publicaven.

I què fa la resta del món? Alguns països han eliminat un instrument de perill desconegut que ningú necessita per res, sobretot els nens d’escola. Altres sí que ho permeten però amb dubtes i vigilància i el futur sembla incert. Altres ho toleren. Hi ha també casos curiosos com el del Canadà que no han autoritzat mai el vàping però en toleren la venda. Sens dubte hom pot identificar fàcilment usos millors dels diners.

L’abast extraordinari de les ofertes salarials a Nova York

Vet aquí que els novayorquesos han trobat una cosa més per riure. Al començament del mes ha entrar en força una nova llei de l’estat manant que totes les companyies que ofereixin feina estiguin obligades a publicar al mateix anunci els salaris màxim i mínim que estiguin disposats a pagar als sol·licitants segons lles qualificacions. La idea sembla bona, però coneixent Nova York i havent observat en tantes ocasions la caradura de les firmes que hi treballen, l’afer hauria hagut d’acabar fent riure. Resulta que algunes de les empreses més famoses han publicat la possibilitat de salaris amb màxims de 100,000 or 200,000 $ per damunt del mínim. Algú podria cobrar potser entre 80,000 i 300,000 $. A mí em sembla que haurien hagut d’informar separadament de quant pagarien a un home o una dona, que en molts casos és diferent. Haurien de fer una nova llei requerint aquest petit detall.

Joan Gil

https://joangil.pubsitepro.com

 

No hi ha resposta

27 oct. 2022

Retorn feliç a temps per parlar de l’elecció als EUA

Classificat com a General

Estimats lectors:

Estic segur que recordeu que no fa gaire em vaig acomiadar d’aquesta audiència pensant que ja era massa vell, i que aquests apunts costen massa  feina. Alguns em van demanar que m’ho pensés, darrerament per exemple en Gerard al seu comentari i he acabat trobant motius seriosos per fer-ho. Exemples poderosíssims a aquesta nació demostren que ser vell ja no és cap obstacle. Nancy Pelosi, la presidenta de la Cambra de Representants (la Cambra federal baixa) i cap efectiu del Partit Demòcrata ja acaba de complir també els 82 anys, sembla molt sana, i s’ha tornat a presentar a la reelecció com Representant de San Francisco (on viu amb un marit riquíssim i té fills, nets i besnéts). Si el seu partit guanya diu que vol seguir de Presidenta (Speaker) de la Casa de Representants, com a mínim fins complir els 84 anys o potser mes. El President Biden és molt més jove i acaba d’arribar només als 80. Ha declarat que pensa presentar-se a la reelecció d’aquí dos anys als 82, que vol dir que duraria a la Casa Blanca fins als 86. Sembla més vell que la Sra. Pelosi, camina de forma una mica insegura, parla amb una veu baixa, massa de pressa, a vegades de forma inintel·ligible, i sobretot s’equivoca sovint de paraula, fent pífies que fan riure a molta gent. Dissortadament, la seva popularitat és molt baixa, no passa de 43%. Com pot ser ignorar aquests exemples de perseverança? I encara pitjor: m’havia acomiadat escrivint “Adeu-siau” amb una falta ortogràfica, i això mai és acceptable, no obstant tenir l’excusa que quan vaig anar a l’escola hi havia immersió plena al 100% en una  altra llengua, que va durar 40 anys.

De passada, he aprofitat el temps per fer i publicar un web meu propi: https://joangil.pubsitepro.com. És molt maco. No té res a veure amb aquest diari.

L’Elecció General del Dimarts 8 de Novembre

Aquí tenim una elecció manada pel Govern Federal, pero sempre a càrrec dels Estats, cada dos anys el dimarts de la primera setmana sencera de Novembre. Cal elegir sempre els 100% dels Representants que tenen un mandat només de 2 anys, i uns 33 Senadors (que tenen un mandat de 6 anys). Cada 4 anys cal a més triar un President i un Vice-President, però aquest any sense vot presidencial la papereta és també molt mes llarga perquè la majoria d’estats hi afegeixen les seves eleccions locals. Al meu estat de Maryland, Comtat de Montgomery, votarem per un nou Governador, un Secretari de Finances (Comptroller), un Fiscal General, un Senador dels Estats Units i com és molt natural també un Representant al Congrés Federal (Cambra baixa) de la Sra. Pelosi. Això no és tot: cal afegir els Senadors i parlamentaris (aquí anomenats Delegats) de l’estat de Maryland.  Però encara no és tot: cada Comtat ha d’elegir també el seu propi govern, que consisteix d’un cap (anomenat “Executiu”), 4 membres de qualsevol adreça pel comitè de govern del Comtat, i un membre addicional resident al lloc on visc. Encara més: cal elegir o més sovint reelegir els jutges estatals: aquest any un pel Comtat, un altre pel Circuit i tres pel Tribunal d’Apel·lacions. A més cal respondre a tres preguntes oferint tres canvis constitucionals (a la Constitució de l’estat). La papereta es llarga però no hi ha cap obligació de votar o respondre a totes les preguntes. Cal recordar que en canvi els jutges Federals, inclosos els Suprems, són elegits per vida pel Senat Federal (i no per votants) a proposta del President dels EUA o sigui que no són votats mai. En general els federals segueixen de jutges federals per tants com vulguin o fins la mort. Només poden ser destituits per un vot del Senat després d’un Impeachment.

Com es vota a aquest estat de Maryland? Els vellets rebem automàticament a casa una papereta que es pot tornar per correu gratis o dipositar a una de les bústies especials d’acer distribuïdes per tot arreu. Qualsevol ciutadà jove que ho vulgui, pot demanar el mateix tracte sense donar explicacions. Per qui prefereixi votar en persona, a aquest estat l’elecció adelantada comença avui, Dijous 27 d’Octubre i es tanca el proper Dijous 3 de Novembre, la fi de setmana queda inclosa . Hi ha llistes electorals per poder votar, però qui no estigui registrat pot demanar enregistrament personalment en l’acte als col·legis, que tornaran a obrir per darrera vegada el dia final del vot, el 8 de Novembre, que és quan tot s’acaba i el recompte comença.  La presa de possessió dels guanyadors en general té lloc el 2 o 3 del Gener següent.  Recordeu que cada estat pot fer l’elecció com hagi triat el seu parlament. Hi ha estats que obren els col·legis adelantats a primers d’octubre, altres ho fan els caps de setmana i altres que prefereixen retenir només el dia únic manat com passa a Catalunya el 8 de Novembre. Hi ha dos estats on hom pot votar exclusivament depositant la papereta a una de les bústies d’acer especials. Aquests sistemes fan el vot més fàcil i senzill, i a ningú li cal aguantar res a peu en cues, com ara els els ancians, o sota la pluja, el fred, el vent i la neu. El nombre de votants ha augmentat considerablement i per ara (27/11) ja hem arribat a prop dels 10 milions de votants adelantats.

Qui guanyarà, els Dems o els Republicans?

Mai ha estat més difícil fer una predicció i cap periodista seriós gosa fer-la aquesta vegada. Qualsevol cosa es possible. A més, trigarem dies despres del vot per conèixer el resultat.  De moment hi ha qui diu que els Demòcrates podrien (amb sort) retenir el Senat i el Republicans podrien guanyar a la Cambra de Representats. Tothom espera amb molta emoció. Podria ser al revès.

Fa unes setmanes tothom donava per segura la doble victòria demòcrata, però  ja no. Arguments? La indignació massiva causada per la sentència del Tribunal Suprem sobre l’avortament, que va indignar un 60% dels homes americans i un 64% de les dones. Hi va haver discussions fortes, crits, manifestacions i com que aquests jutges suprems havien estat triats pels Republicans i pel Sr Trump, l’opinió publica es va girar contra ells de mala manera i semblava que els Reps acabarien rebent una pallissa electoral. Igual amb una altra decisió dels Suprems afavorint les armes de foc en vista de la gravetat del problema criminal i l’increment dels suïcidis. Pero en política els problemes s’obliden molt de pressa i ara en aquest moment la gent es recorda més del preu de la benzina, la inflació sobretot del menjar (al voltant del 8% o més per certes coses segons els llocs), del crim pels carrers, d’una immigració caòtica amb milions d’immigrants cada any i la poca popularitat del Sr. Biden i la Sra Harris. Semblava que la gent havia oblidat l’avortament, encara que la propaganda electoral de la TV intentà en va recordar el problema a la ciutadania. Així i tot la situació econòmica en aquest moment esta relativament bé: l’atur no passa gaire del 3% (qui no ho voldria a Espanya?), tothom busca i no troba treballadors i els sous han pujat una mica (no prou per compensar per la inflació). I els ancians rebent Seguretat Social experimentaran el Gener una millora sense precedents.

I què passa amb el Sr Trump? Els afers personals li van malament. Els advocats li costen una fortuna, la seva trucada al govern de Geòrgia demanant explícitament una falsificació del nombre de vots, enregistrada en àudio i escoltada per advocats li podria costar un disgust molt greu. Igualment amb els documents que l’FBI ha tret de casa seva. Alguns dels negocis seus a Nova York acabaran amb una pèrdua de diners molt gran i ja l’han obligat a presentar-se al jutjat. La investigació de la Cambra de Representats sobre la insurrecció del 6 de Gener de 2021 ha acabat demostrant que fou un acte molt violent (no pas com les “sedicions” que hi ha a Espanya) pràcticament un intent de cop d’Estat amb violència, morts, amenaces d’assassinat al Vice-President, gent armada, violació de sales de govern, disrupció d’una elecció de President amb assemblea de representats elegits manada per la Constitució, grups armats molt feixistoides i antisemítics organitzats per dirigir i amplificar l’incident, intents d’utilitzar l’ excèrcit federal per funcions impròpies alterant els resultat d’una elecció i intentant la usurpació de poder contra la decisió de l’electorat. Sembla que aquest Sr. hauria d’acabar a la presó pero ningú n’està segur. Políticament en canvi Trump pràcticament ha esdevingut el quasi dictador del Partit Republicà. No obstant l’evidència en contra, segueix referint-se a l’elecció com un “Steal” (robatori), insistint que ell, no pas Biden, fou elegit, cosa que els seus milions d’adherents accepten amb crits d’alegria quan ho senten dels seus llavis. Ha mobilitzat grans fortunes per ajudar electoralment la seva gent. Alguns dels candidats triats per ell són tan dolents i ignorants que molt pèrfidament els Demòcrates els van subvencionar d’amagat a moltes primàries per tal que guanyessin sense cap probabilitat de ser elegits. I Trump segueix fent reunions de massa amb milers de persones entusiastes. I la gran majoria de la classe treballadora està amb ell i creu tot allò que ell diu com si fos la Bíblia, contra tota raó. Hi ha qui recorda que així van començar Hitler i Mussolini, amb suport massiu de la seva classe treballadora que no va entendre l’enganyifa.  Molta gent i molts periodistes de bona reputació reconeixen que la democràcia americana està en perill, per inesperat i difícil de creure que sigui. Totes les enquestes demostren un odi implacable entre els demòcrates (la gent civilitzada) i els republicans trumpistes que arriben als milions i els números no canvien. En aquest cas, parlant hom no pot convèncer ningú. Hi ha una majoria feble de demòcrates, pero queda sempre igual. La distribució per estats es igualment estable. El Nordest Atlàntic i la Costa Pacifica son democràtics i estables, els del centre i sud no. Hi ha qui opina que una divisió tan forta no pot ser resolta en menys de nou anys com a mínim. Ja veurem que passa d’aquí a uns dies.

Joan Gil

 

 

2 respostes

01 juny 2022

ADÉU-SIAU

Classificat com a General

Benvolguts visitants i blocaires:

Vet aquí que tot arriba al final. Allò que vaig començar en 2008 ha durat fins al 2022. Hauria volgut seguir però ja tinc molts anys per fer aquesta feina i cal massa temps per escriure els llargs apunts que jo feia.Voldria agrair al Punt.Avui que hagin respectat sempre la meva libertat d’expressió i desitjo a tothom llarga vida, salut i èxit. Gràcies per haver-me llegit.

El vostre sempre

Joan Gil

8 respostes

27 maig 2022

Ulysses S Grant: d’embriac fracassat de 39 anys a gloriós heroi nacional als 43

Diuen que Amèrica és el país de l’oportunitat, com demostra el cas d’Ulysses. Quan va nàixer a un poble perdut d’Ohio, l’àvia materna li va imposar el nom horrorós de Hiram. El seu pare no va poder evitar-ho però per triar el segon nom va fer escriure paperetes amb suggeriments a tothom i en va treure un que deia Ulysses, i així fou anomenat tant en vida com als llibres d’història. El seu pare vivia  d’una adoberia de cuir, que no va agradar mai a Ulysses, el qual s’interessava només pels cavalls. El pare es ficava en política en el partit Whig, com Abraham Lincoln, que aviat esdevindria el Partit Republicà, en aquells temps, al revès d’ara, el partit progressiu i contra l’esclavatge, enemic dels demòcrates sempre tan esclavistes i reaccionaris. El noi entenia que l’esclavitud estava malament però no s’hi volia ficar. El van educar a diverses escoles, on no es va distingir per res. Al final, contra la seva voluntat expressa, el pare el va ficar a West Point, prop de Nova York, l’acadèmia militar de la Infanteria. Es va graduar als 22 anys amb el número 21 de la classe. Ell va intentar ficar-se a la cavalleria, però no hi havia places, ni tampoc a les bones unitats i va acabar acceptant ser asignat a fer d’intendent (quartermaster) de l’exèrcit, que són la gent que es preocupen que els soldats tinguin menjar, botes, uniforms, mantes, llocs per dormir… Són gent importantíssima que un general en càrrec d’un exèrcit hauria de prendre molt seriosament o es podria quedar sense subministres durant una campanya. Només que a l’Ulysses no li agradava. Ningú es fiava d’ell. Aviat trobaria una noia, però el problema era que el seu pare era un agricultor amb molta esclaus. El Sr Grant pare, indignat, es va negar a assistir al casament.

Així van passar uns quants anys fins la Guerra de Mèxic, que va començar perquè la República Independent de Texas havia estat admesa com a un nou estat a la Unió nordamericana, com desitjaven tots els colons de parla anglesa, mentre que pels mexicans Texas seguia essent una província en rebel·lió. Preocupats, els mexicans van intentar fer prudentment marxa enrere però el nou President Polk, un Demòcrata, va declarar que segons els documents de la compra de Louisiana, Mèxic ocupava il·legalment territoris al nord del Rio Grande (!) i va declarar la guerra, en la qual Polk volia annexionar Califòrnia i territoris veins, gairebé mig Mèxic (com ara acusen a Putin de voler fer), una empresa en la què va succeir totalment. L’Ulysses hi va anar d’intendent però va cridar i protestar fins que li van donar un comandament de soldats i ho va fer bé, i va entar amb l’exèrcit a la Ciutat de Mèxic. Va tornar als EUA de capità però disgustat. No li agradava gens allò que havien fet els EUA contra un enemic tan inferior. De fet Abraham Lincoln, llavors en el seu primer i darrer terme com a Representant a la Cambra Baixa, va plegar per una raó similar de desencís després de barallar-se amb el President Polk.

Quan comencà a beure massa l’Ulysses? I a fumar un puro darrere l’altre? El van avisar i no en va fer cas. Al final fou acusat d’haver-se presentat begut a una guàrdia i forçat a dimitir per estalviar-se el consell de guerra que l’hauria expulsat per borratxo. Ulysses, sense diners i ja amb dona i quatre fills, no va tenir cap remei sinó anar a treballar a la propietat agrícola del sogre amb esclaus. El descens en la pobresa i els deutes havien començat. Al final el sogre li va donar una petita granja per tal que pogués guanyar-se la vida tot sol, però va haver de comprar en Dan, l’esclau únic que el serviria per quatre anys fins que Ulysses, castigat per la seva consciència, el va emancipar. Algú li va preguntar si sabia que es pagaven fins $1,000 per esclaus com Dan, però Ulysses, malgrat el seus deutes, tenia principis i el va alliberar de franc.

La situació econòmica va empitjorar tant que Ulysses, ja incapaç de pagar els deutes, va prendre una resolució. Va carregar una pila de fusta tallada al seu carro i se´l va endur a la ciutat pròxima de Saint Louis on va començar a oferir fusta per cremar als vianants a les cantonades del carrer. No hi havia ni petroli ni electricitat, o sigui que la fusta era important i es venia. Un antic amic de l’exèrcit se´l va trobar fent això. Va resultar al poc temps que el seu pare s’havia apartat del negoci de l’adoberia de cuir i els dos germans que l’havien substituït i li van oferir una feina de dependent a la botiga atenent els clients que volien comprar cuir. Era poc però va poder pagar els deutes. Quin desengany tan gran veure un home de 39 anys amb una carrera tan malament!  Seria per l’alcohol?

Era l’any 1861 i la Guerra Civil entre la Unió del Nord a Washington presidida per Lincoln i la Confederació del Sud amb capital a Richmond (Virgínia) presidida per Jefferson Davis havia esclatat. Tot canviaria. Hi hauria oportunitats perquè ningú sabia com organitzar un exèrcit, com Ulysses va ajudar a fer als estats d’Illinois i Nova York. Tenia molts enemics però els seus èxits lluitant al front de l’oest (volia dir a l’oest de les muntanyes d’Appalachia) sobretot la impressionant conquesta de Vicksburg al Mississippi que de fet va tallar Texas de la Confederació i altres èxits van anar cridant l’atenció de Lincoln, molt descontent amb els seus generals, que feien batalles gloriosíssimes i patriòtiques i parlaven molt però que tenien por de ficar-se dintre el territori de la Confederació per liquidar-la. Malgrat la seva edat encara massa jove, l’alcoholisme i l’odi declarat dels altres generals, Lincoln el va veure com l’home capaç d’acabar la guerra, un que no reculava mai, amb una serenitat i sang freda impressionant, que s’atrevia a tot, que sabia valorar totes les situacions. Van bescanviar correspondència unes quantes vegades però al final Lincoln, desesperat er la falta de progrès de la guerra, el va cridar a la Casa Blanca per fer-lo Comandant Suprem dels seus exèrcits, que esdevindria un dels encerts més grans de la seva presidència. Abans de la girada  de truita de Grant, ja hi havia a la Unió molts que parlaven de negociar i acabar amb la guerra. Lincoln no volia, perquè sabia que els sudistes voldrien preservar l’esclavatge, cosa que ell no acceptaria mai. Sense les victòries tan prometedores de Grant, probablement hauria perdut la segona elecció. La conquesta i crema de la gran ciutat d’Atlanta pocs dies abans de la jornada electoral, va convèncer que la fi s’acostava i Lincoln va guanyar la reelecció.

El Desenllaç

L’ascens insòlit d’Ulysses Grant va culminar el 9 Abril 1865. En aquell dia, en un poble de Virgínia desconegut anomenat Appomatox Courthouse, el General Ulysses S. Grant, gràcies a la visió d’Abraham Lincoln cap suprem dels exèrcits federals, va entrar a una gran residència a acceptar la rendició del seu enemic, el General Robert E Lee i manar la dissolució del seu exèrcit de Virgínia del Nord, posant fi a la rebel·lió confederada i fent possible l’alliberament de milions d’esclaus. Què va pensar o sentir aquest home en aquell moment? Tenia només 43 anys i acabava de guanyar una guerra molt feroç amb un total de 360,000 soldats morts al Nord i uns 230,000 al Sud. El reelegit President Lincoln semblava molt feliç. Va visitar Richmond, la capital enemiga conquerida per Grant i tornat a casa, va sortir a una finestra de la Casa Blanca a fer un discurs delirant d’alegria. Un home dolent a l’audiència va dir a un amic que Lincoln havia pronunciat el seu darrer discurs. Una setmana després el va assassinar, nou dies després de la victòria. El seu Vicepresident Johnson el va substituir per la resta del segon mandat.

Però qui fou elegit al final del segon mandat original de Lincoln? Probablement tots els lectors ho han endevinat: Ulysses S Grant, l’home que feia poc temps havia venut encenalls de fusta pel carrer per alimentar la dona i els fills. Va governar per dos mandats, o sigui vuit anys. Es va morir jove per un càncer de gola causat per l’hàbit de fumar puros constantment i va seguir essent un alcohòlic fins al final. Té una estàtua a cavall molt maca davant el Capitoli. Milers de persones van assistir al seu enterrament, no pas a un cementiri sinó al Mausoleu, una tomba enorme construïda només per a ell i la seva dona al mig d’un petit parc al nord de Manhattan, amb vistes al riu Hudson. Està oberta al públic amb una petita exhibició.

Joan Gil

No hi ha resposta

06 maig 2022

“Roe versus Wade” la sentència sobre l’avortament als EUA de fa 49 anys. Com va anar?

El 22 Gener de 1973 el Tribunal Federal, en la sentència anomenada Roe vs. Wade, va dictar que el dret a avortament és un dret fonamental protegit per la Constitució i un cas on calia respectar el dret a la intimitat (privacy) de la dona, tot  i reconeixent el dret dels estats d’imposar certes limitacions. Ara 49 anys més tard, el web POLITICO ha publicat un esborrany de sentència indicant que aquest tribunal actual en un text firmat pel Jutge Alito està a punt de suprimir aquest dret, que 70% de totes les dones i 53% de tots els homes avaluen molt. El seu argument és que el dret a l’avortament no està escrit a la constitució del Segle XVIII (que tampoc diu res de l’aviació o l’Internet) i que ell és un “originalista”. Aquest tribunal consisteix de 9 Justícies, inclòs el Cap, tots nomenats pel President i confirmats pel Senat. El càrrec és per tota la vida amb jubilació triada lliurement. Degut a morts i jubilacions, els Presidents Republicans George W Bush i Donald Trump van aconseguir triar cinc jutges molt conservadors amb simpatia pels Republicans. Aquest partit va triar fa anys, emprès pels membres de la dreta religiosa, fer del tema de l’avortament un dels punts centrals del seu ideari i programa i ara ho han aconseguit. Hi ha una dita famosa als EUA: “Ves amb compte amb allò que desitges, perquè podries guanyar-lo”. La reacció social ha estat tan forta, amenaçadora i generalment negativa que, poc abans de les eleccions del Novembre 2022 (en joc tota la Cambra de Representants i 33 Senadors) tenen por d’haver irritat l’electorat. Contra els Suprems, que històricament no tenen res d’infal·libles, no es pot fer res. El cas és curiós, perquè costa entendre perquè una qüestió religiosa ha esdevingut a un estat laic un problema polític tan gran. Escoltant molts predicadors, hom podria pensar que l’avortament és un dels temes principals dels Evangelis i la Bíblia, però el verdader Jesucrist no en va parlar mai. En canvi, sí que va manar no jutjar a ningú, va parlar amb Maria Magdalena i va dir allò tan famós de tirar el primer roc només quan hom no ha pecat mai. Però els antiavortistes sí que volen rocs i fins i tot ficar a la presó metges, homes i dones. A Texas van intentar una vegada donar 90 anys de presó a qualsevol metge que fes un avortament, I van intentar jutjar per assassinat una dona que havia avortat. Cal recordar que en 1973 el Suprem només va prohibir que els estats prohibissin aquest procediment mèdic. Si la prohibició ara verdaderament cau, aproximadament la meitat dels estats ho prohibiran mentre que alguns altres ho oferiran fins i tot a les dones no residents. Per la mateixa raó, el Canada i Mèxic també han expressat preocupacions.

Si algú s’hi interessa, la BBC News té una sèrie de videos començant amb la Sra Weddington, l’advocada de 26 anys que va guanyar la sentència més espectacular del Suprem, encara que ignora que va morir fa uns pocs mesos. Tot seguit, l’apunt que vaig publicar en Febrer de 2021 amb alguns petits canvis.

==============================

Aquesta història tingué lloc a la ciutat de Dallas, estat de Texas. En 1970 dues advocades joves, feministes i progressives d’aquesta ciutat, Sarah Weddington i Linda Coffee, contra tota probabilitat van anar als tribunals federals exigint l’eliminació de la llei texana que prohibia l’avortament excepte en cas de perill de mort. Tres anys després increïblement van guanyar al Tribunal Suprem. Van triar com un exemple de la injustícia i com a titular nominal del procés representada per les dues advocades una dona desventurada anomenada Norma McCorvey, que va morir prop de Dallas  als 69 anys. La Norma, ja embarassada de cinc mesos, va firmar un document jurat al·legant que havia demanat una terminació i li havia estat negada degut a la llei texana, cosa que violava un dret fonamental. Com que no era cas d’exposar-la a l’opinió pública, li van canviar el nom per “Jane Roe“, un nom genèric americà per evitar publicar com es diu una dona. La queixa i el procés estaven dirigits contra el Fiscal del Comtat de Dallas, Henry Wade, que pel seu càrrec tenia l’obligació de defensar les lleis de l’estat de Texas. Molts anys després, en Wade i la Norma es van trobar per única vegada i van encaixar mans.

El cas ROE CONTRA WADE havia nascut i faria mundialment famosos els dos noms oposats. Potser per sempre.

Les accions legals van durar tres anys i la Norma no va ser informada de res ni fou invitada a cap sessió dels tribunals. Es va assabentar del resultat llegint el diari, segons ella (una de les advocades diu que la van trucar més d’una vegada) i pels deu anys següents, en vista de les reaccions violentes i amenaçadores  li va semblar prudent no donar la cara. El seu embaràs va acabar en el naixement d’una nena, la seva tercera, que també va donar per adopció. Curiosament, no se sap que hagués tingut mai un avortament.

Biografia de Norma McCorvey
La Norma fou una pobre nena molt desgraciada, víctima de condicions socials dolentes i de la misèria. Fou una noia no desitjada i mal tractada, filla de pares divorciats i una mare alcohòlica. Als deu anys fou enxampada robant diners a una gasolinera i tancada  a una institució per delinqüents juvenils. Fou alliberada per la intervenció d’un parent que la va endur a casa seva només per violar-la a plaer fins que ella es va escapar, per casar-se als 16 anys, ja engrescada amb alcohol i drogues. Es guanyava la vida fent feina domèstica o de cambrera a restaurants barats. Després del divorci, va quedar embarassada tres vegades per homes diferents (potser per violació). Després del primer part va dur la filleta a la seva mare i va desaparèixer, seguint amb les drogues i l’alcohol. A la tornada fou arrestada per haver abandonat un bebè. Ja alliberada, va firmar papers permetent a la mare que adoptés la criatura, que era neta seva. Va donar la segona i tercera filla per adopció. Havia estat sempre bisexual i arribada a la maduresa va triar una dona lesbiana com a companyona fins la seva mort.

Deu anys després hi va haver grans moviments feministes en defensa del Roe vs Wade i va decidir revelar-se per enjoiar la glòria (encara que no havia fet res tret de firmar un paper i només havia estat utilitzada). Ho va pagar car. Els enemics violents de la dreta religiosa la van perseguir. Va rebre escopinades a la cara, insults i amenaces i algú va disparar trets de carabina a la seva finestra. No obstant això, va pujar a la plataforma a una manifestació de 300,000 dones presidida per la Gloria Steinem amb Jane Fonda i Glenn Close i va escriure un llibre una mica vulgar que probablement no s’hauria hagut de publicar, trobant feina de consellera a una clínica d’avortaments per a dones pobres a Dallas.

Una cosa extraordinària va tenir lloc. Jane Roe es va passar a l’adversari. Els exaltats que bloquejaven i molestaven les dones que volien entrar, van llogar un local al costat mateix de la clínica on Norma havia trobat feina i un Pastor va començar a parlar amb ella i la va convertir a la causa contra els avortaments. Algun periodista va escriure que de fet havia cobrat per la conversió, però la Norma va respondre que alguna vegada li havien pagat per anar a manifestacions o parlar en públic i que en va treure només pocs diners. Va ser batejada seguint el ritus dels Baptistes i va esdevenir una “nascuda per segona vegada” esdevenint una militant activa protestant contra la causa anterior i va escriure un segon llibre, aquesta vegada contra les morts de “bebès”. Després d’algun temps, va determinar que els Baptistes eren massa donats a confrontació i fins i tot violents (hi ha hagut assassinats de metges per ser assassins de bebès) i va abandonar aquesta denominació per fer-se Catòlica, una església que també s’oposa als avortaments però de forma més tranquil·la. Al final de la seva carrera va anar a diverses manifestacions contra Obama, anomenant-lo “assassí de babies“. Va viure amb l’amiga que tenia des de feia molts anys fins acabar en una llar modesta d’ancians, on va morir fa pocs anys.

Els arguments del Tribunal Suprem
Les dues advocades a l’arrel de Doe vs Wade van donar dues justificacions per la seva querella:

1) violació del dret a la intimitat (“privacy” explicat més abaix) i
2) violació de la igualtat de drets.

El primer dels dos arguments guanyaria el dia.

La “privacy” dels Americans és només en part igual a la nostra “intimitat“, que inclou només coses com ara la prohibició de fer públics secrets o coses confidencials d’una persona, o fer publicitat per destruir injustament la reputació d’algú o difondre informació mèdica, o apropiar-se del nom o fotografia d’una altra persona.

La “privacy” nord-americana en canvi inclou en primer lloc “la interferència intrusiva i no desitjada en els nostres afers personals” Hi ha coses molt personals que només l’afectat té el dret de decidir, diguin el que diguin els altres, per exemple si hom vol casar-se i amb qui, quina professió tria, si vol acceptar una religió o no, on vol viure, i moltes altres coses en la mateixa categoria. El concepte religiós del pecat cau dintre aquest grup. I aquí tornem a la dona embarassada. Una de dues coses ha de decidir: si termina l’embaràs o si el continua fins el naixement i NINGÚ fora de la dona mateixa té cap dret a decidir per ella. Per això l’avortament no es pot prohibir. Què és això que l’estat mani a una dona tenir un fill, tant si vol com si no? Si és moral o no o contrari a la religió ho ha de decidir la dona per ella sola. La religió no pot ser imposada a ningú.

El dret a la “privacy” no està formulat explícitament a la Constitució dels EUA, però hi apareix en esperit i intenció moltes vegades, com els Suprems han determinat manta vegada. La noció fou introduïda explícitament a la jurisprudència americana pel famós justícia Brandeis, jutge del Suprem, en 1890 i identificat com un Dret Natural, absolut. Igualment la privacy està inclosa a la Declaració Universal dels Drets de l’Home publicada per les Nacions Unides al poc temps de la seva fundació.

El Tribunal Suprem dels EUA (els Americans per costum en diuen així enlloc de Federal) va decidir acceptar aquest argument, per 7 a 2 vots el 22 de gener de 1973. El Justícia Blackmun va escriure l’opinió molt explícita del Tribunal. Es tractava d’embarassos “que no eren desitjats per una o més raons com conveniència, planificació familiar, economia, desinterès per fills, la vergonya de la il·legitimitat…” Això és seguit per la bomba “Qualsevol dona té dret a un avortament si ho demana i troba un metge disposat a fer-ho“. I encara més clar: “La majoria del Tribunal manté aquest punt de vista: durant el període abans que el fetus esdevingui viable, la Constitució del EUA valora la conveniència, disposició emocional o capritx de la mare putativa més que la vida o vida potencial del fetus” Wow!

Va afegir, no obstant que a mesura que el fetus creix cap a la viabilitat, que podria arribar a les 20 o 22 setmanes, l’estat adquiria un interès legítim en la seva protecció i que lleis en aquest sentit serien permissibles, cost que va obrir un fenomenal forat per atacs dels adversaris. Hi ha molts estats que han imposat regulacions abusives que fan difícil o impossible l’avortament. El Sr Vicepresident de Trump, Mike Pence quan era Governador d’Indiana havia estat un dels lluitadors més temibles, creatius i inflexibles inventant barreres per fer molt difícils o impossibles els avortaments. Va manar fer enterrar els fetus avortats com si fossin adults. Texas ha intentat recentment perseguir una dona que havia avortat per assassinat.

Els Suprems havien abrogat només la llei de Texas, però les feministes tenien un segon procés en marxa al Tribunal dels EUA a Geòrgia, exigint l’eliminació de les lleis contra terminacions de l’embaràs que tenien 24 estats. Aquest tribunal havia dubtat, però després de llegir l’argumentació del Suprem, van anular en l’acte les 24 lleis i a més van declarar que l’ordre s’estenia a tots els estats de la Unió. L’avortament havia quedat legalitzat a tota la Unió.

Els arguments dels adversaris
Es troben a les files de la comunitat protestant dels Baptistes, fortíssima al Sud i moltes altres parts de la Unió que practiquen una metodologia molt agressiva, sovint perillosa i no cedeixen mai. L’Església Catòlica hi participa plenament però sense violència. En temps del Papa Wojtyla, l’oposició militant a l’avortament era un dels criteris que ajudaven a ser bisbe o cardenal i els nous nomenats sovint apareixien en públic per primera vegada fent sermons fervorosos en contra i intentant manobres polítiques, cosa que sembla haver acabat amb el Papa Francesc, que manté la doctrina però ha acabat amb l’obsessió.

L’argument que tenen és sempre el mateix: que la nova vida comença a la concepció i que qualsevol avortament és un assassinat d’un bebè i per tant els metges que ho fan són criminals que es mereixen la mort. Hom es pregunta si no veuen cap diferència entre una llavor i un arbre.

Jo diria que la vida, fàcil de reconèixer però impossible de definir, només es va iniciar a la terra d’un cop per tots fa molts milions d’anys i ha estat transmesa d’un individu a l’altre i d’una espècie a l’altre sense interrupció, o sigui que ni s’ha acabat mai ni pot començar de nou. Totes les cèl·lules del cos, incloses les dels òrgans que treu un cirurgià són tan humanes com un ou fecundat però cal un grau d’organització considerable i un cervell que funcioni fins que es pugui parlar d’un nou individu, o encara menys d’un bebè, cosa que arriba només amb la viabilitat.

El cas de l’avortament ara ja des de fa més de 40 anys ha causat una interminable divisió dintre del poble americà en tot: vida comunitària, religió, política, eleccions, programes de ràdio i televisió i no hi ha indicis que s’estigui acabant. Els Republicans van aconseguir nomenar nous jutges suprems disposats a abolir el Roe vs Wade, confirmat pel Supem 14 vegades, probablement sense saber que era possible.

************

Notes tretes de la recent biografia de Norma McCorvey

La qüestió mes discutida de la seva biografia fou si era veritat que s’havia passat als enemics de l’avortament per diners. Ella així  ho va dir. L’autor explica que no va rebre cap suma per afegir-se al moviment, però que si que era veritat que la pagaven per sortir a reunions, manifestacions i presentacions, cosa que no va arribar a ser gran cosa. Un assumpte curiós era si ella s’havia trobat o preocupat per les tres filles que va donar per adopció. La resposta es NO. L’autor les va identificar i trobar: la més gran sabia que era adoptada i desseguida es va oferir a trobar les germanes i aparèixer en públic; la segona, també lesbiana com la mare,  va rebre l’escriptor amb poc entusiasme i va respondre que s’ho pensaria; la tercera i més jove s’ho va prendre molt malament, responent indignada que ja tenia altres pares que ella s’estimava molt i no en volia saber res. Després de la publicació del llibre, no obstant, sí que les tres germanes es van trobar per primera vegada i van ser aparèixer a certs programes de la tele.

I què es va fer de les famoses advocades que tan inesperadament van aconseguir totes soles guanyar el Roe vs Doe? A una, la Sra Weddington, la més gran, li va anar molt bé, trobant feina de prestigi molt ben pagada i va morir fa pocs mesos; a l’altra no. Fou acusada d’haver-se apropiat de diners d’un client sota la seva administració i fou jutjada. Se’n va sortir bé, excepte que la seva reputació havia quedat per sempre molt malmesa  i no va poder trobar feina atractiva. Al final es va unir a un senyor que vivia a la Texas de l’Est, un lloc agrícola molt aïllat amb pocs residents, i tots dos van acabar rebent beneficència pública. Fa temps que no se’n sent parlar, si és que viu encara.

Joan Gil

No hi ha resposta

23 abr. 2022

Sant Jordi, també una festa quan hom escriu en anglès

No m’he pogut estar de quedar-me sense una festa tan bona com el Sant Jordi pel petit detall de viure a Washington DC. No és igual. Jo no puc parar taules, omplir-les amb els meus quatre llibres, tots en llengua anglesa, ni firmar-los, però puc ensenyar-los i parlar-ne. No sóc de cap manera el primer català que publica en anglès, ni seré el darrer, però perquè ho fem? Tenim l’ambició d’esdevenir un altre Joan Boscà? Ai, no, ni en broma. La primera cosa que cal per escriure una bona novel·la és dominar el llenguatge. Escriure un blog és fàcil, però obres literàries dignes del nom esdevenen problemàtiques per un que ha viscut moltíssims anys fora del seu país, escoltant i llegint diàriament només l’anglès. I un altre problema: la societat catalana, com totes, ha evolucionat molt en els anys que he estat absent i jo ja no la conec. Moltes de les escenes que sé descriure com l’estil del llenguatge, els problemes personals, les reaccions i possibilitats, no podrien ser iguals i reflecteixen les característiques de la societat on visc, no les de protagonistes catalans.

Després que el nivell de l’aigua puges

After the Water Level Rose (Després de la Pujada del Nivell d’Aigua)

És una col·lecció no de set contes, sinó de set novel·les breus amb finals inesperats tractant problemes molt diferents en diferents temps. La primera història dona el títol al llibre: estem al Segle XXII i moltes ciutats costaneres han estats inundades. Els antics carrers són navegables, moltes cases estan abandonades encara que queden alguns llocs secs. Sobretot, la part alta de la ciutat ha estat envaïda per grans nombres de fugitius de tots els països, víctimes del canvi climàtic, creant barris pobres de gent desesperada. Una noia desemparada veurà com de perillosa és la nova ciutat.

La segona història, retornant als nostres dies, descriu el problema greu d’un petit oficinista mediocre i mal pagat de més de 40 anys, que és forçat a tenir una relació íntima amb la propietària de la companyia, una dona brillant i exitosa de prop de 60 anys. Algú es pensava que això només passa a dones?

La tercera història ens porta a un petit poble agrícola nord-americà, on durant la festa nacional un home és assassinat mentre es disparen els coets. No és cap història policíaca. El problema de fons és determinar què és més important, la justícia o la llei humana. El final és un dels més inesperats.

A la quarta ens trobem amb una noia jove, intel·ligent i ben educada que viu amargada perquè és geperuda, gens maca i no pot trobar ni relacions socials ni nòvio. Com ho arreglaria? Se li acut buscar un amic cec.

A la cinquena història, el lector es trobarà al segle XIX i a Berlín, capital del regne de Prússia, on els duels son encara legals, anys després de la revolució que havia intentat en va enderrocar les monarquies absolutes. Per un incident absurd i inofensiu, un gran militar vol matar en duel un periodista jove que no té la culpa de res.

Número 6 passa a Barcelona descrivint l’entrada dels anomenats “nacionales” a Barcelona en 1939 i la crueltat del “Nacionalcatolicisme” que Franco, hostil al nom “Nacionalsocialisme” utilitzat a Alemanya, imposa a tot l’estat: en qualsevol cas, el dret canònic prevaldrà, cosa que acaba imposant una crueltat molt gran a una parella que no s’havia ficat mai en política. M’ha semblat sempre que la gent parla massa poc del Nacionalcatolicisme, que va seguir la “Gloriosa Cruzada de Liberación Nacional”. Encara que la història desfigura els protagonistes, ja morts, per tal que no puguin ser reconeguts, és verdadera.

La final número 7 és la més divertida, una mena de Star Trek a l’inrevés. Una nau espacial extraterrestre i perduda descobreix per casualitat el planeta Terra i, els visitants sense ser vistos, l’exploren per saber quina mena gent són els humans. Ho troben tot dificil d’entendre i perillós. Abans de marxar, redacten un informe per a les seves autoritats.

All Hail King Ramir  (Visca el Rei Ramir)

Ramir II amb la petita Peronella. Al fins a la dreta el castell d’Ayerbe

És una biografia novel·lada de Ramir II el Monjo, Rei d’Aragó, l’home responsable per la unió de Catalunya i Aragó. No volia parlar-ne, però fa uns dies vaig llegir a la Wikipedia una biografia de “Juan Boscán” que deia que en Boscà va nàixer a Barcelona (ARAGÓN). Potser parlava equivocat del Carrer Aragó que no existia encara el segle XV. No tenim cap imatge o escultura d’aquest desventurat rei i els pocs documents històrics parlen molt breument d’ell. Això dóna llicència a imaginar lliurement qui era. El meu Ramir serà un home religiós, intel·lectual i pacifista però també fracassat i incompetent com rei, forçat a buscar una solució i poder abdicar després d’un breu regnat de poc més de tres anys quan Aragó mig enfonsat estava a punt de caure en mans del Rei castellà, que l’hauria agregat a Castella.

En Ramir era el tercer fill masculí  de Sanç III Ramírez, rei del petit Aragó pirinenc del temps i de la Navarra dels bascos. En Ramir evidentment no podia esdevenir rei i el seu pare el va ficar a un monestir prop de Tolosa del Llenguadoc. El seu germà gran, Pere I, va conquerir Osca però va morir en mans d’un exèrcit musulmà de Saragossa sense deixar fills vius; el seu germà Alfons I el Batallador, conqueridor de Saragossa, el mes famós de la troca, esdevindria el més gran guerrer de la Cristianitat abans de morir també en batalla i sense fills (era homosexual). I només va quedar en Ramir, tant si volia com si no, que com a monjo pietós tampoc tenia fills i no sabia com fer de rei. A diferencia del Batallador, ell no volia fer guerra contra musulmans ni ningú.

Potser cal afegir alguna cosa sobre el Comtat de Barcelona amb autoritat sobre tota l’antiga Marca Hispànica fundada per Carlemany i confirmada pel Papa. Comte nomes volia dir governador. Catalunya com els dos estats d’Occitània, el Comtat de Tolosa i el Ducat d’Aquitània era un estat independent, però França considerava que tots els antics feus de Carlemany eren seus i impedia que cap d’aquests principats fou elevat a regnes pel Sant Pare. Els francesos tenien molta influencia a Roma.

En Ramir se les va passar molt negres des del començament. Tothom recordava la felicitat militar i gloria en temps del Batallador, ara acabada i Ramir va haver de combatre immediatament una sublevació dels nobles feudals. No tenia autoritat. El nou rei castellà Alfons VII havia ocupat Saragossa dient que molts cavallers i soldats havien estat castellans i Castella buscava una sortida al Mediterrani. Navarra es va negar a acceptar de rei un monjo i Ramir només va poder ser rei d’Aragó. Li calia un hereu i va casar-se amb la princesa Agnès d’Aquitània, una vídua de 30 anys mare de tres nois que vivien. Ramir va escriure que això no tenia res a veure amb consideracions carnals. Dissortadament la fèrtil Reina Agnès va donar llum a una nena (Petronilla en aragonès i Peronella en català), va fer les maletes i es va retirar a un monestir a Aquitània. El llibre descriu el pare d’Agnès, Duc Guillem IX d’Aquitània, més conegut com a Príncep dels Trobadors, un home dissolut i alcohòlic, molt faldiller que passava els vespres cantant i bevent amb els trobadors. Fins i tot hi repeteixo una cançó atribuïda a ell i era famós per les barbaritats inconcebibles que va fer a la seva capital Poitiers. Fou excomunicat quatre vegades. Un episodi històric descriu com ell una vegada va empaitar amb l’espasa per tota l’església un bisbe que es negava a pagar-li impostos. De visita a un dels seus barons feudals, li va agradar la dona (anomenada en occità la Dangerosa, la va raptar i va fer construir una torre al seu jardí per guardar-la. No te res a veure amb Ramir, però la Dangerosa i el Duc van ser avis d’Eleonor d’Aquitània, la dona mes famosa de tota l’Edat Mitja europea, que ha sortit a moltes pel·lícules.

Al llibre surt la campana d’Osca (originada en un poema popular aragonès, un episodi llegendari que probablement no va tenir lloc mai i jo atribueixo a un altre). La campana era un agregat de 6 o 7 caps amb barba degollats lligats pels cabells i penjats a l’entrada del palau reial de Ramir. La trobada decisiva entre Ramir i el jove Ramon Berenguer IV (tenia 23 anys) tingué lloc al castell d’Ayerbe (visible a la coberta), al nord d’Osca, on Ramir, desesperat buscava consell sobre com aturar els castellans, que de fet volien la seva corona i ocupaven Saragossa. A qui dels dos se li va acudir la sortida genial? No se sabrà mai. Probablement Ramir oferí la corona reial a Ramon Berenguer que la va rebutjar, acceptant en canvi el títol de “Comte dels Barceloneans i Príncep dels Aragonesos”. El Rei Ramir va prometre en matrimoni la nena Peronella que tenia dos anys a Ramon Berenguer, fent-la al mateix temps Reina d’Aragó, mentre ell desapareixia de l’escena. El català i la petita reina es van casar a Lleida tan aviat com ella va complir els 14 anys i va tenir un nen als 15. Va anar molt bé. La Peronella fou una reina molt competent i lleial que sovint substituïa el Comte quan estava absent. En Ramon Berenguer va aconseguir casar una germana molt maca que tenia amb Alfons VII, Rei de Castella, que li va tornar Saragossa per les bones. Els dos cunyats es van fer amics i van entrar al país musulmà saquejant Almeria. Ramon Berenguer va morir sobtadament al nord d’Itàlia quan anava a visitar l’emperador Barbarrossa. La Peronella va considerar que el fill gran era massa jove i el va fer només Comte de Barcelona continuant ella sola com a reina d’Aragó. Dos anys després va abdicar passant-ho tot al fill, que va canviar el nom de Ramon Berenguer V a Alfons II, esdevenint el primer rei sobirà de la Corona Catalanoaragonesa i el Casal de Barcelona. La reina Peronella morí a Barcelona a l’edat de 40 anys i fou enterrada a la catedral, encara que el lloc està perdut. En Ramir va sobreviure en pau uns 20 anys després de l’abdicació.

Si algú s’interessa per un dels meus llibres, es poden trobar a l’internet al web dels llibreters que treballen on-line, (Amazon, Apple, i molts altres), que ofereixen el llibre imprès a bon preu i la versió electrònica (e-Book) a menys de la meitat i en l’acte, a molts països del món i en monedes locals. Els lectors especials d’e-books al mercat son molt bons, pero no cal tenir-ne un per llegir un llibre. Jo no els traduiré mai, perquè la feina de traductor es massa dificil i no n’hi ha prou amb dominar la llengua.

 

Bon Sant Jordi

 

 

 

 

 

 

 

 

2 respostes

12 abr. 2022

Denver (Colorado) 1976: la Olimpíada d’Hivern que no va tenir lloc

En 1970 el Comitè Olímpic Internacional (COI) va atorgar els Jocs Olímpics d’Hivern de 1976 a la ciutat de Denver, superant candidatures de Finlàndia, Suïssa i Canadà. Dos anys després, ciutadans sublevats acabarien massivament amb el projecte. Per casualitat jo estava de visita a Denver i vaig poder veure part de la guerra.

El meravellós Estat de Colorado

És poc conegut, no obstant ser per molta gent el país més desitjable del planeta. Fou adquirit pels EUA com a part de la venda de Louisiana (de Napoleó al President Jefferson). Havia estat visitat però mai colonitzat pels ibèrics, no obstant que deu el seu nom a roques de color vagament vermell que hi ha per tot arreu. Té una superfície de 269,800 qm2 (més de 8 vegades la de Catalunya). Es troba al final de l’enorme plana central dels EUA que arriba dels estats atlàntics a les Muntanyes Rocalloses del Sud que inesperadament s’alcen de sobte a les afores de Denver. Aquesta plana acostant-se a Denver, s’inclina cap amunt formant un Plateau abans de tocar les muntanyes, però porten la ciutat a l’altitud increïble de 1,600 m. Això té moltes conseqüències: l’aigua bull als 90 graus i cal aprendre a cuinar, els carburadors dels cotxes d’aquells anys s’havien d’ajustar, no hi havia roents (rates o ratolins), molts ocells i insectes eren diferent. Però el temps era la cosa més notable: el clima era continental, més aviat sec, amb hiverns molt freds (jo vaig patir un vespre els -20C) i estius molt calorosos, amb temperatures per damunt del 40. Però el temps era molt inestable amb canvis sobtats i podia nevar (o no) qualsevol mes de l’any, potser menys a l’agost. Un cop acostumat, a tothom el clima li semblava fantàstic. Degut a l’alternància ràpida de gel amb primavera, calia fer neu artificial a totes les zones d’esquí (penseu en Aspen, sobretot.) ‘Si no t’agrada el temps, espera un parell d’hores i canviarà” deien. Però podien caure nevades molt fortes. La cosa més espectacular del país són sens dubte les enormes muntanyes de les Rocalloses del Sud, que s’alcen sobtadament com una paret darrere Denver. El viatge per cotxe a Aspen o altres llocs enrere del límit entre les vessants atlàntica i pacífica de l’aigua es fa travessant un de dos ports de muntanya de molt més de 3,000 m. (un dels dos té ara un túnel) i la muntanya més alta en té 4,400 m. A un lloc hi ha una carretera que puja fins els 4,000 m i deien que era la més alta del món. Al  punt final, tenien màquines venedores d’oxígen. Jo volia pujar-hi però la família no em va deixar. La carretera era molt estreta. I habitants? Quan aquest incident olímpic va tenir lloc eren uns tres milions de ciutadans, gairebé tots preocupats pel medi ambient, la pol·lució i la natura, i es veien cartells demanant que altra gent no vingués a “californicar” l’estat. En l’actualitat la població arriba als 7.7 milions. El propòsit aparent de portar-hi els Jocs Olímpics era celebrar en 1976 el primer centenari de la proclamació de l’estat i el 2n centenari de la Revolució Americana de 1776 contra el Regne Unit que va guanyar la independència a la Unió.

El pressupost fals

El pressupost semblava molt de broma ($14 milions, dels quals segons el governador els ciutadans només en pagarien 5). Però només calia llegir el pressupost per identificar-ne l’absurditat. No n’hi hauria prou ni amb el doble. Totes les Olimpíades prèvies havien acabat amb un desastre econòmic creixent i construccions que ningú necessitava, sovint amb destrucció ambiental, un preu molt car per dues setmanes de festa i turistes que els ciutadans no volien.

Aquí cal parlar de l’ex-falangista i ex-franquista barceloní Juan Antonio Samaranch que en aquells temps era encara vicepresident del COI, però aviat n’esdevindria president. Les coses no podien seguir igual i Samaranch era un administrador molt capaç. Anys després d’aquest incident, ell va manar dos canvis importants: 1) la fi de l’exigència falsa, hipòcrita i grotesca de que tots els participants havien ser estrictament amateurs, i 2) la comercialització dels Jocs que va reduir la càrrega fiscal a un nivell més tolerable, sense resoldre del tot el problema. Sense aquests canvis, que can culminar en els Jocs de Barcelona, potser ja no hi hauria Jocs tal com els coneixem ara, però el problema econòmic subsisteix i podria conduir encara a molts referèndums.

Catàleg de Bestieses per riure fetes pel Comitè Organitzador

1) Els Jocs tindrien lloc durant el curs escolar amb residències d’atletes a la Universitat de Colorado (que està a Boulder, a uns 40 qm de Denver) però s’havien descuidat de parlar-ne amb la Universitat.

2) Havien triat el poc conegut Mt Sniktau (45 minuts en cotxe assumint bon temps) per la majoria dels esdeveniments d’esquí alpins però ho van haver de deixar córrer perquè estava ja dintre del vessant pacífic, on queia molt poca neu. No havien preguntat. Es van defensar amb una pintura d’un dibuixant del lloc amb molta neu.

3) Van haver de mudar els esdeveniments alpins a Vail i Steamboat Springs, a uns 220 qm. de Denver per carreteres d’alta muntanya. Un problema? Sí però fàcil de resoldre: llogarien avions amb una capacitat de 20 passatgers per fer de taxis i autobusos freqüents regulars (la idea la va proposar  un dels astronautes del projecte Mercury que era de Colorado i membre del Comitè organitzador).

4) El biatló (cursa i trets amb punteria) es faria a un suburbi habitat de Denver. No havien previst que hauria calgut enderrocar residències privades i tancar carrers. Resposta del Comitè organitzador? El camí tindria una amplària de només 1.5 m i no caldria enderrocar cases, només passaria per uns quants jardins privats i pel pati d’una escola.

5) El trampolí per fer els salts fou complicat, previst sempre al mateix suburbi de Denver, perquè no hi havia prou espai. Un arquitecte de Boston ho va arreglar: només calia aplanar i fer desaparèixer un turó, desviar una carretera pública i cobrir amb ciment un petit riu (!!!). Es veu que ho deia seriosament.

6) Ah, el Bobsled! Això sí que no es podia arreglar localment. Ho  volien traslladar a Lake Placid a les muntanyes de l’Adirondack a l’estat de Nova York on ja existien per una Olimpíada anterior. No hi havia cap altra opció als EUA. Petita distància? I tant, només 3,017 qm des de Denver però hi havia avions. I a més potser una hora adicional de cotxe des de l’aeroport  d’Albany NY.

7) Havien dit al COI que tenien hotels per 100,000 visitants, però només n’hi havia 35,000.

Objeccions? No tenien cap plan seriós, acabarien fent mal a l’ambient i caldria gastar tants diners que costaria 20 anys per repagar-los. La bona reputació de Colorado estava en joc. Els adversaris van repassar el pressupost i demostrar línia per línia fins quin extrem era fals i ridícul. O els autors eren ximples o es volien mofar dels coloradencs.

Els objectors van guanyar el referèndum per un impresionant 3-1. El cap del moviment fou elegit governador de Colorado tres cops seguits i va arribar a ser candidat seriós a la presidència dels EUA.

On es farien els Jocs del 1976? Caldria ajornar-los? Un problema molt gran pel COI.

Innsbruck (Tirol) 1976

El COI va patir molt per trobar a tota pressa un substitut. Els tres candidats previs rebutjats no en volien saber res. Als tres mesos, van convèncer la ciutat d’Innsbruck, que ja havia acollit els Jocs en 1964 i disposava de molts locals i accessoris ben fets i cuidats. Els austríacs són molt aficionats a l’esquí alpí i de fet a molts llocs els mestres porten els nens d’escola a la muntanya nevada perquè aprenguin. Gran part de la població sap esquiar.

A Innsbruck 1976 els atletes austríacs inesperadament van patir molt i van guanyar molt poques medalles. El poble austríac va concloure que estaven fent el ridícul i s’anaven quedant molt afligits. La salvació va arribar l’últim dia quan se celebrava el descens d’homes, que és sempre la prova alpina reina. És que en aquest cas la nació comptava amb un dels millors esquiadors dels temps moderns, el tirolès Franz Klammer, un senyor tirolès que de petit ja havia hagut d’anar a l’escola en esquís. Quan va arribar el moment de la sortida d’aquest gran esportista, el pes de tot el poble austríac descansava a la seva esquena. Qui podia resistir una càrrega tan dura? No tothom tenia televisors en aquells temps, però tenien ràdios. Segons testimonis, en el moment de la sortida de Franz Klammer la vida i fins i tot els tramvies i autobusos es van aturar als carrers de Viena per escoltar la transmissió. Uns minuts després un crit de relleu i alegria es va enlairar a tot arreu. Una medalla d’or almenys! Steamboat Springs, Denver i Colorado estaven oblidats.

Fa molt poc VilaWeb va publicar un llistat dels llocs on s’han fet referèndums més recents, que eren sis. Cal tenir en compte que Denver fou no sols el primer, sinó també l’únic on els Jocs ja havien estat aprovats dos anys abans i estaven a punt de començar les obres de la construcció. Les altres consultes es van plantejar abans de la sol·licitud formal al COI, com probablement passaria a Catalunya.

Joan Gil

 

 

 

No hi ha resposta

22 març 2022

La dubtosa obertura a l’Est de l’OTAN i Ucraïna

Classificat com a General,OTAN expansió

Tots patim veient l’horror d’aquesta guerra interminable i en voldríem esbrinar les causes, si més no, per evitar que torni a passar. Fins ara en tots els intents de negociació, Putin ha descrit sempre com a primera condició i evidentment preocupació seva principal la neutralitat d’Ucraïna, no obstant afegint comentaris insultants dient que Ucraïna no és cap país verdader sinó part de Rússia i que deu la seva existència a la Revolució Soviètica. No és veritat i no val la pena respondre perquè seria massa llarg. Podria ser que l’atrocitat que Rússia ha desfermat fos una reacció brutal a la política hostil d’expansió de l’OTAN, destinada a limitar el poder i la influència de Rússia al món introduïda a Europa quan la URSS i el Pacte de Varsòvia (fundat pels comunistes per oposar-se a la OTAN durant la Guerra Freda ja havien deixat d’existir? Recentment la coneguda historiadora de la postguerra mundial  Mary Elise Sarotte, Distingida Professora d’Estudis Històrics al Centre Henry Kissinger d’Afers Globals de la Universitat Johns Hopkins i Professora titular a la Universitat de Sud-California ha publicat un nou llibre sobre aquest problema a l’editorial de la Universitat de Yale sotal el títol America, Russia, and the Making of a Post-Cold War Stalemate, revisat molt recentment pel periodista i autor polític Fred Kaplan a The New York Review of Books. Vet aquí què diuen:

Putin, ja al poder, va veure ja al començament com l’OTAN volia penetrar el buit de poder als països ex-comunistes creat per la dissolució del Pacte de Varsovia i ha declarat recentment que en 1990 l’OTAN havia assegurat al govern soviètic que no volien prendre ni un centímetre de territori i que li havien mentit, cosa que fou un engany i una estafa. Però els EUA no van mai fer aquesta promesa. Fou només una proposta presentada sense autorització per un secretari d’Estat americà al mig d’una conversa en un temps molt incert. Veiem la realitat.

L’agonia de la URSS va durar des de 1988, quan Gorbatxov estava intentant transformar el seu país, encara intacte, en una república socialista democràtica, fins que va arribar el dia de Nadal (occidental), el 25 de Desembre de1991, quan la bandera russa fou hissada al Kremlin i Gorbatxov va fer un discurs de comiat televisat que molts vam poder viure en viu amb la boca oberta. Quin moment tan històric! El món acabava de canviar en front dels nostres ulls. La situació havia esdevingut un desastre insalvable.  Sens dubte, la URSS acabava de perdre la Guerra Freda, i perdria immediatament el Pacte de Varsòvia i el control dels països clients d’Europa Oriental. Però no caldria dissoldre l’OTAN al mateix temps?

1990: L’Alemanya comunista (DDR) acabava de caure també i el Canceller Federal  Helmut Kohl, reunificador d’Alemanya, estava a punt d’incorporar la DDR  a la seva República Federal que ja tenia previst el cas a la seva Constitució (encara que ningú es pensava que arribaria a passar). En Baker, Secretari d’Estat de G.W.Bush es va presentar a Moscou anunciant a Gorbatxov, encara cap d’estat soviètic, que l’OTAN volia que l’antiga DDR hi entrés integrada a la nova Alemanya unida, cosa que Gorbatxov va rebutjar indignat. L’americà va respondre que si tota Alemanya fos declarada neutral, un país tan gran ric aviat faria també bombes atòmiques. No li semblaria millor que el territori unificat entrés a l’OTAN acceptant el compromís de deixar el territori de la DDR fora de l’autoritat de l’OTAN? El Secretari Baker sense instruccions de Washington va intentar vendre a Gorbatxov aquesta concepció tan extraordinària de país unificat amb la meitat dintre i la meitat fora de la jurisdicció de l’OTAN. El rus, convençut, volia acceptar, però quan Baker va tornar a casa, el President Bush ho va rebutjar sense discussions. Els russos havien perdut i Amèrica havia guanyat. Prou. Al final el Canceller Kohl,  també va anar a Moscou a negociar, perquè de moment hi havia encara un exèrcit rus amb bases a l’antiga DDR i calia lliurar-se’n.  El Canceller va preguntar si a Gorbatxov no li agradaria  que fos el poble alemany qui decidís, i innocentment va respondre que sí, que li agradaria, sense concretar què volia dir. Kohl va tornar alegrement a casa explicant que els russos no s’oposaven a ficar la DDR a l’OTAN. Kohl va fer callar a Gorbatxov, indignat i mal citat, enviant milions de dòlars en ajut econòmic. L’expansió cap a l’Est estava en marxa.

Boris Yeltsin, un alcohòlic greu, va esdevenir el primer President de la nova Federació Russa en 1991. Es va declarar un enemic de l’expansió de l’OTAN. El seu primer ministre, poc conegut encara, es deia Putin, el futur successor que va seguir l’afer amb gran interès. El també nou President Clinton va intentar calmar a Yeltsin enviant-li ajuts econòmics considerables molt necessaris (que els polítics probablement es van repartir entre ells). Mentrestant en 1995 un senyor Javier Solana del PSOE fou nomenat Secretari General de l’OTAN amb gran satisfacció del seu partit. El van fer venir als EUA per anar a les ciutats importants del país donant entrevistes a la TV i als diaris sobre la glòria de l’expansió a l’Est. Lamentablement, ni un sol òrgan periodístic el va invitat a res, excepte una emissora independent de Los Ángeles. No hi havia cap interès públic en l’afer. L’OTAN era dirigida per la Casa Blanca i prou. En un moment donat van començar a estudiar les admissions d’Estònia, Letònia i Lituània, totes tres antigues Repúbliques Federatives Soviètics. Yeltsin va fer saber que ell (com Putin) no es deixaria humiliar amb una cosa tan intolerable. Clinton, sempre un bon polític, ho va tornar a arreglar: al món occidental hi havia el prestigiós grup dels 7 països més rics del món. Si Yeltsin es callava, Clinton l’invitaria i esdevindria el Grup dels 8 (anys després en 2014 Putin en fou expulsat després d’ocupar Crimea i ara ha tornat a ser el grup dels 7).

Cal afegir que a més dels Països Bàltics alguns altres estats europeus se la tenien jurada a Rússia, sobretot Polònia i la nova República Txeca. En 1989 un famós intel·lectual dramaturg txec empresonat pels comunistes anomenat Václav Havel havia estat elegit per sorpresa President de Txèquia. El seu govern volia entrar a l’OTAN però Havel no ho permetia, exigint en canvi una meravellosa unitat europea sense soldats ni dels EUA ni de Rússia. Al final a l’OTAN van tenir un acudit genial: començar a lluir i fer servir el famós capítol 5, que garantia que si un membre era atacat, tots els altres membres declararien la guerra contra l’atacant, cosa que de fer assegurava la independència dels petits i va persuadir immediatament a Havel, cap d’un estat molt petit, (ocupat en el seu dia per l’Imperi Austríac, Hitler i Stalin) però també a molts altres. Els polonesos tenen una llarguíssima història d’ocupacions i guerres amb els russos i havien estat una província de l’Imperi Rus per molts anys. El President Lech Walesa, que havia dirigit grans vagues contra el règim comunista i era molt conegut al mon,  va escriure una carta emocionada a Clinton a favor de l’ingrés  a l’OTAN de tots els ex-comunistes.  Els 12 membres originals esdevindrien 30 i ara estan estudiant admetre Ucraïna, Geòrgia i Bòsnia.

Molts Americans prominents no hi van estar mai d’acord. El famós General Colin Powell, un home molt conegut i respectat, va dir que ell ja no sabia què era l’OTAN. Funcionaris del Departament d’Estat van escriure una carta de protesta, dient que feriria la dèbil democràcia de Yeltsin i obriria la porta a un ultranacionalista (com en Putin, que ja s’ho estava mirant). Un grup de militars de carrera retirats van opinar que exacerbaria la inestabilitat i sobretot que “molts Russos es convencerien que els EUA i altres occidentals pretenien aïllar, envoltar i subordinar Rússia enlloc d’integrar-la a un nou sistema de seguretat” (santa paraula). Al final el New York Times va obrir el diari als adversaris: George Kennan, l’home més agressiu entre els Guerrers Freds va escriure que l’expansió de l’OTAN era l’error pitjor de tota l’era posterior a la Guerra Freda. Dos famosos senadors, van escriure demanant una pausa. Un gran amic de Clinton, Strobe Taylor, va escriure que els russos sentirien all coll un llaç que els escanyaria, però també era veritat que l’OTAN podria protegir contra altres perills (quins?). El President Chirac de França va afirmar que era una humiliació excessiva. Un altre va dir que per definició cada nova admissió seria un càstig o una neo-contenció perillosa i que algun dia (que ja ha arribat) passaria alguna cosa. George W Bush al final del seu mandat va fer un discurs pro ucraïnès, demanant admissions immediates de tots els països candidats, cosa que va indignar molt a Angela Merkel. Va dir que era una provocació innecessària i que Ucraïna en qualsevol cas no complia amb els requisits: hi havia corrupció descontrolada i a més havien muntat una xarxa d’ordinadors que els pitjors hackers del món utilitzaven per amagar la seva identitat i país.

Admetrien Ucraïna, o què? Semblava un candidat lògic, però altres reconeixien que era un problema delicat. A una reunió secreta algú va fer notar el paper del país com a ‘tampó” entre l’OTAN i Rússia, una cosa molt difícil d’analitzar i que caldria esperar. Algú va fer notar molt acuradament que el famós article 5 garantint protecció en cas d’atac era molt temerari i perillós en el cas d’Ucraïna i podria dur a una confrontació directa i una nova Guerra Mundial. El Secretari d’Estat va tancar la discussió dient que Ucraïna seria un cas especial per més tard.

Hi havia alguna alternativa a l’obriment cap a l’Est que algú havia manat? Aquí surt una altra vegada en Clinton. Cap al final del seu mandat, un grup  dels seus consellers, en particular el cap de l’estat major de l’exèrcit, li van proposar enlloc de l’OTAN una nova aliança que seria anomenada “Partnership for Peace” o PfP, una nova organització no militar que coordinaria l’economia i protegiria tots els interessos dels membres incloent Rússia. A Clinton i a Yeltsin els va semblar molt bé, però en Clinton va patir tot seguit un “impeachment” i no va tenir temps per organitzar-ho.

I així vam arribar als temps d’Obama i Biden que afirmaven amb un somriure feliç ignorant del problema i la situació pendent greu, que Rússia ja només era una potència regional, tirant endavant amb el projecte Ucraïna que aviat s’estendria a Geòrgia i a Bòsnia. Els Guerrers Freds no perdonaven i continuaven la lluita. I no van entendre l’amenaça gravíssima de provocar un dictador a vegades brutal molt perillós que sembla amenaçar amb la tercera guerra mundial, usant coets supersònics que els EUA  no tenen i contra els quals no hi ha defensa i està en possessió  d’un arsenal de més misiles intercontinentals nuclears que els americans, a més d’armes tàctiques nuclears que l’exèrcit de terra pot disparar i “ho netegen tot”en un cercle d’un quilòmetre. Caldria haver considerat tot això. Perquè aquest home ha mencionat les armes atòmiques ja dues o tres vegades i molts dels ajuts que envien a Ucraïna es podrien considerar confrontacions directes amb l’exèrcit  rus. No cal ni pensar-hi. Caldria més seny. La I Guerra Mundial va esclatar per menys, i no hi havia bombes nuclears encara. No queda ningú que sàpiga negociar?

Joan Gil

 

 

,

No hi ha resposta

Anteriors »