Els EUA són diferents

No sé si ho expliquen a Catalunya, però als EUA el govern federal ha decidit que qualsevol crítica d’Israel és una forma d’antisemitisme i que els adversaris de la guerra de Gaza són terroristes associats amb Hamas i per tant intolerables al país. El govern està exigint sota amenaces de retirar els subsidis que totes les Universitats (Harvard inclòs) entre altres coses ni prohibeixen ni castiguen els antisemites. Molts estudiants estrangers han estat detinguts, han perdut la residència i estan als jutjats per evitar la deportació. El verdader antisemitisme dissortadament sí que existeix i molts l’hem vist: jueus morts a trets a una sinagoga, atacats i amenaçats per desconeguts, presentadors de TV mentint, gent que diu que l’Holocaust no va tenir lloc, discriminacions a la feina… Però preocupació i l’horror tan espantós pels bombardejos de Palestina no és cap antisemitisme, perquè la guerra es una agressió organitzada per un partit extremista d’extrema dreta què representa només una part del poble israelià, dirigida per un Primer Ministre corrupte que necessita el càrrec per evitar la presó. Molts jueus hi estan en contra tant dintre com fora d’Israel. Hom es pregunta d’on surten les arrels d’aquesta conducta, que tant costa entendre. Potser la història podria aclarir-ho, una miqueta almenys.

La Segona Captivitat Jueva

Palestina en aquella anys (uns -500 abans de Crist) estava mig sotmesa a Egipte i mig més a Nova Assíria (capital Babilonia). Hi havia sempre reis als estats vassalls i entre els jueus la meitat estava per Egipte i l’altra meitat per Babilònia. Els Egipcis no es van presentar i al final Jerusalem fou atacada i pressa per l’Emperador babiloni, que va establir un impost pensant que tot quedava arreglat i es va retirar, però va haver de tornar-hi poc temps després per acabar amb una segona revolta. Molt molest,  l’emperador Nabucadezer va destruir el primer temple de Jerusalem, va matar els fills del rei després d’empresonar el pare i va desterrar un nombre considerable de jueus (no pas tots), els que coneixien un ofici o alguna feina útil a traslladar-se a Babilònia. Aquest desterrament de l’elit va durar entre el anys -586 i el -538 (uns 70 anys) abans de Crist i es va acabar per sort quan l’Emperador i gran conqueridor Cirus II de Pèrsia va esmicolar l’Imperi Assiri prenent Babilònia. Cirus el Gran era un bon home i va permetre el retorn dels Jueus a Jerusalem, prometent a més diners per reconstruir el Temple. La marxa de la tornada es va fer en quatre columnes, encara que molts també van preferir quedar-se a Mesopotàmia (fins als nostres dies). Important fou la segona columna de tornada dirigida per un escrivà i sacerdot anomenat EZRA que esdevindria editor del Pentateuch, el llibre més llegit i conegut a tot el món. Si algú vol, pot llegir què va fer nomes arribar amb un llibre que a la meva Bíblia (tinc la versió anglesa de King James) és el capítol 8 del Llibre de Nehemias (en altres versions, potser a Catalunya, aquest llibre bíblic està unit al d’Ezra que originalment era different). Allò que va fer fou convocar tots els jueus, els locals i els retornats, construir un taulat de fusta i passar dies llegint-lo en veu alta dient que era la paraula de Déu. Havia editat i millorat les versions inicials del Pentateuch, i cap estudiós creu que cap dels 5 llibres foren escrits per ell perquè semblaven molt més antics, potser recollits de cançons o copiats en part de la literatura Assíria, com el Gigamesh. Potser algun lloc fou millorat per escrit com fan els editors en els nostres dies. Li van bastir una plataforma de fusta davant les restes del Temple destruït i durant dies va llegir tots els seus textos explicant al poble que era la verdadera paraula i la religió del Déu d’Israel i fou rebut per tots els jueus amb entusiasme. Va atribuir l’autoria a Moisès.

Com havia estat el judaisme abans de l’emigració? Una mica diferent com molts museus amb troballes a Israel demostren. Hi havia una barreja de cult al Yahve dels jueus barrejat amb alguns ídols dels veins. Curiós sobretot fou que Yahve testava acompanyat per una deessa molt popular de la fertilitat, estàtues de la qual han estat trobades  potser 200  vegades a excavacions modernes. Però Ezra no en sabia res i acabava de crear una religió monoteista molt estricta i nacionalista, que duraria entre Jueus molt observants fins als nostres dies, com els que semblen tenir dominat a Netanyahu en l’actualitat. Podria ser  que Ezra  va acabar la seva feina amb la Bíblia Antiga no a Babilònia sinó en els anys següents ja a Jerusalem. Era molta feina. Ezra està canonitzat per l’Església Catòlica.

Com veien els antics els seus déus

Sembla que la nostra espècie aparegué sobre la terra fa uns 300,000 anys però no va començar a fer via fins fa 100,000. Poc després de l’Edat de la Pedra tot el progres tècnic es va anar accelerant de forma increïble fins als nostres dies. L’edat del bronze fou quan vam aprendre a escriure amb taules de fang una mica rovellades. De fet hi ha milers de missives trobades a molts llocs arqueològics que han estat desxifrades per experts i expliquen moltes coses de la vida quotidiana. Cada poble tenia un déu o déus propis no compartits amb altres nacions els quals sempre que hi havia una guerra apareixien al front de l’exèrcit en ajuda dels seus creients. Israel tenia Yahve al qual sovint es refereix com déu d’Israel. I de cap altre lloc.

El Missatge de Sant Pau canvia moltes Coses

Sant Pau fou el verdader fundador de la fe cristiana, molt més que els apòstols. Un dels problemes que tenia era que hi havia entre els conversos grans dubtes sobre si, com manava la Bíblia, tothom tenia l’obligació d’obeir les dietes tan estrictes descrites a dos llibres del Pentateuch, el Levític i el Deuteronomi (cosa que segueix estrictament observada pels actuals jueus ultraconservadors). Aquest menjar es diu Kosher i cal  acceptar-ho sense excepcions amb qualsevol amic o company que sigui un Jueu observant. Sobre aquest problema, Pau va escriure que ell, com Sant Pere i molts deixebles originals, sí que ho havien d’observar però que els no-jueus no en tenien cap obligació, una sortida notable del text original. Però de la mà de Sant Pau van sortir diferències més grans amb la religió previa, perquè ell parlava d’un Déu únic, bondadós que estimava i protegia, que sabia perdonar i volia sempre la pau, la compassió, amor i solidaritat, que considerava tots els humans iguals i amb drets, que oferia el cel com a recompensa. (Els jueus diuen que no saben res del que passa després de la mort). Aquestes proposicions eren tan atractives i diferents de la filosofia pagana, que aviat es van estendre i foren acceptades per una gran part de la humanitat. No en sé res, però és evident que els Jueus fidels a la seva religió i l’evolució de la societat cristiana que els envoltava amb adaptacions necessàries estaven pregant a un Déu diferent i no he entès mai com els rabins moderns parlen i expliquen el problema. Però els amics de Netanyahu, convençuts que Déu mateix ha promès i donat a ells tot sols un pedaç de terra, volen ocupar-la tot sols i no sembla impossible que ho aconsegueixin. L’església cristiana va batejar l’antiga Biblia com a Antic Testament, acceptant-la pero establint un canon que definia quines coses eren d’ origen diví i quines altres eren pensaments o acudits de l’ autor. I almenys l’Església Catòlica, a diferencia dels Protestants sobretot Americans no ha demostrat mai gran interès pel Testament Antic, concentrant-se sobretot en el Nou, en particular els Evangelis. Potser Pau fou més convincent que Ezra

Bona Pasqua a Tothom

Joan Gil

Probablement tots els lectors saben què és la grip (anomenada flu o influenza en molts països) i potser alguns hagin après a l’escola o sentit parlar sobre de l’anomenada Grip Espanyola que va martiritzar el món entre 1918 i 1919, durant la I Guerra Mundial. Els símptomes són similars als d’altres malalties pulmonars infeccioses com febre, calfreds, tos seca i si acaba malament pulmonia amb líquid omplint el espais ocupats normalment per l’aire. La malaltia  va terroritzar pràcticament tota la humanitat. El mínim nombre de morts al món seria més de 50 milions (potser 100 milions), als Estats Units foren uns 650,000. Diuen que la tercera part de la població mundial es va infectar, i que dels 16 milions de morts a la guerra, probablement molts van morir no de ferides sinó de la grip. No hi havia tractament eficaç. El nom “Grip Espanyola” és ridícul perquè no tenia res a veure amb aquest país sinó perquè sense censura militar estrangera la premsa local podia parlar lliurament dels estralls de la malaltia mentre els països involucrats en la Guerra Mundial ho tenien prohibit, i era l’única forma d’informació.

On va començar la pandèmia? A una caserna o camp militar d’entrenament nord-americà on joves en edat militar s’entrenaven abans d’anar a Europa a lluitar a favor de França i Anglaterra contra els Alemanys, anomenada Fort Riley en l’Estat de Kansas, una facilitat que encara existeix. En aquest camp les condicions sanitàries ja eren dolentes pel nombre excessiu de cadets i sobtadament 522 homes van haver de ser hospitalitzats per la grip en una setmana. Aquets soldats van ser transportats a França en vaixells americans i l’epidèmia de la grip es van estendre per totes les poblacions situades prop dels ports d’arribada. L’epidèmia ja no va poder ser aturada. Ja s’havia superat la meitat de la guerra, però poc a poc el terror i el virus es van escampar per tots els racons del món.

Naturalment, encara que Fort Riley fou el lloc on van detectar per primera vegada l’epidèmia, això no vol dir que fos el lloc on el virus s’havia originat. No sabrem mai d’on va venir. Recentment la dreta Americana insistia que el Covid era una agressió xinesa cosa que verdaderament hauria estat molt difícil d’entendre i organitzar. Fa alguns anys, va esdevenir possible desenterrar alguns cadàvers dels llocs glacials al nord d’Europa i identificar el virus, que era un H1A1 molt similar als virus avians que existeixen actualment. Almenys abans se suposava que eren introduïts per ocells migratoris  baixant a terra per aprofitar el menjar dels galliners tan grans que hi ha al Sud de la Xina (actualment tancats i guardats per policies), que probablement ningú sap si és veritat o no. En qualsevol cas moltes epidèmies s’originen a HongKong o a la regió.

Avui en dia hi ha vacunes, que dissortadament no són tan bones com caldria i són impossibles de millorar degut a les mutacions constants dels virus que simplement ningú pot aturar. Una bona vacuna protegirà potser el 50% dels exposats, i en un any dolent, probablement només 25%, encara que sempre val la pena perquè redueixen el nombre de malalts i per tant el perill individual. El problema existeix no pas per manca d’interès de les farmacèutiques sinó perquè no hi poden fer res. Una nova esperança ha nascut amb el descobriment de les vacunes basades en el messenger AR, que va gairebé acabar amb el Covid amb una resposta de prop del 100%. Hi ha esperances. Molts troben interessant la reacció a la pandèmia de certes comunitats a les estacions de tren de les Muntanyes Rocalloses. Hi van estacionar homes armats amb fusells. Si s’aturava un tren i algún viatger volia pujar-hi, no passava es, però si algú intentava baixar d’un tren  el podien matar trets sense deixar-li entrar al poble. Diuen que va sortir bé.

I potser algú es pregunta quanta gent es mor de la grip anualment als EUA? No cal espantar-se perquè el país té uns 330 milions de residents i la majoria de víctimes estan afeblides per moltes condicions o ja tenen molts anys. Varia molt d’un any a l’altre però són encara al voltant d’uns 36.000 morts.

Mal Desenvolupament

Em refereixo a la designació pel President Trump seguida per la recent confirmació com a Secretari de Sanitat pel Senat d’un individu anomenat Robert Kennedy Jr, que malgrat el nom deshonra la seva família: és un fill del Robert Kennedy, el Fiscal General assassinat a California ja fa molts anys durant una campanya electoral, i un nebot del també assassinat President John F Kennedy. Ha estat rebutjat per tota la família que van arribar a escriure i parlar a tothom per evitar el seu nomenament, que faria molt de mal. El Kennedy actual és un advocat que no ha estudiat mai medicina i només parla per dir ximpleries que ell mateix no entén, completament falses i que s’ha fet famós a les converses pitjors i més perilloses de l’internet, fins i tot escrivint un llibre, amb recomanacions falses i perilloses, accentuant sobre tot la seva hostilitat a les vacunes de tota mena que seria millor no administrar a cap nen perquè els poden exposar a malalties greus com el xarampió que segons ell s’ha de prevenir i combatre amb grans dosis de vitamina A  enlloc de vacunes. (Estem vivint una epidèmia de xarampió a molts estats i hi ha hospitals Americans que estan tractant nens no vacunats amb xarampió clínic en adició a una lesió hepàtica greu deguda a l’abús de vitamina A administrada pels pares). I en Kennedy practicava per escrit i en conferències feia recomanacions de no donar cap vacuna als nens i expressava les seves opinions sobre la causa de les malalties cròniques i com es poden tractar. I com és de perillosa la dieta que consumim al menjar quotidià. Potser la cosa que ha indignat sempre més a molts (including aquest autor) era sempre afirmar que l’autisme en nens és causat per les vacunes, una verdaderament estúpida afirmació introduïda i publicada fa anys per un metge anglès (un home que falsificava els seus resultats per fer carrera) a una revista seriosa, que va haver de disculpar-se per la publicació, retirar l’article i demanar perdó quan metges indignats van demostrar que els resultats d’aquest pocavergonya eren inventats i impossibles. Però hi ha gent entre el jovent de dreta i a l’internet que fruïen  malparlant de les vacunes i han fet patir per res a moltes mares, perjudicant el seu nens. De fet, la no-vacunació pot fer víctimes mortals. Aquest Kennedy ho ha anat repetint i repetint. I ha manat que la CDC ara faci un estudi per aclarir “d’una vegada” si és veritat o no (ja se n’han fet abans).

En Kennedy va començar la seva lluita electoral com a candidat independent d’un tercer partit. Veient el fracàs que se li acostava, va renunciar a l’elecció i es va ajuntar amb en Donald Trump, que gairebé ha dit també tantes bestieses mèdiques com ell, explicant-li que Trump, a punt d’alliberar America i fer-la gran una altra vegada, obriria un nou món on les malalties agudes i cròniques i el càncer serien resoltes d’un cop per sempre i la seva glòria seria acceptada per tot el món. En Trump s’ho va creure i en Kennedy fou elegit. Com a Secretary (Ministre) de Salut ell te poder absolut sobre tots dels departaments de l’NIH, la Salut Pública, les Assegurances de Malaltia i moltes altres coses. Ha fet fora lots of investigadors il·lustres que no li agradaven, i tancat molts estudis de recerca  bàsica i clínica i el seu cap de la secció de vacunes, un home famós i respectat per tot el món ha dimitit. Sembla que hi ha molts metges i científic famosos buscant feina. Quin sera el futur científic d’Amèrica? Era tan bo i important…

La tria d’aquest home és una desgràcia que podria trencar el molt progrés en recerca fet als EUA.

Joan Gil

Afegit el dia 6 Abril 2025

Ahir es va morir la tercera víctima del xarampió  als EUA, dues nenes a Texas i un home adult a Nou Mèxic. Tots tres  estaven molt sans abans de la infecció i no estaven vacunats. Introduïda a mig segle XX per acabar amb la mortalitat, és una vacuna extraordinàriament bona que fa resistent a uns 90% dels vacunats. En Kennedy, que sempre havia desaconsellat les vacunacions, va anar al tercer funeral i va reconèixer que sí, que cal vacunar-se per prevenir aquesta malaltia. Massa tard. Diuen que ara hi ha cues a diversos estats infectats.

Tags: Deparment of Health, Grip espanyola, Pandèmia del 1918, Robert Kennedy Jr, Vacunes, Xarampió

Els Nord-Americans estem passant per un temps una mica anguniós, perquè el President Trump un dia diu una cosa i l’endemà (o una estona després) una altra. En lloc de fer-li notar, tots els funcionaris i membres del Partit Republicà (fundat, com cal recordar amb tristor, per Abraham Lincoln) intenten obeir instantàniament, perquè la primera condició per treure el càrrec era obediència incondicional al President. Què vol fer amb l’OTAN i què vol fer amb Ucraïna?

Molta gent no entén bé què vol dir el 2% que fins ara Espanya no ha pagat del tot? NO ÉS la contribució anual a l’OTAN, sinó el percentatge del pressupost que el govern té l’obligació de gastar en la seva defensa nacional a casa seva, sigui amb pagaments per mantenir l’exèrcit o en compres i millores d’armes. La burocràcia de l’OTAN es paga separadament o potser la paga la UE tota sola. Els membres de l’organització es queixen que Espanya sigui l’únic membre que no arribi al 2% manat i exigeixen compliment. Però pot ser molt pitjor encara: la Sra von der Leyen diu que hauria d’arribar potser el 3,5 % i Trump fa unes setmanes que va demanar el 5%. Són coses que haurien de passar nomes  en temps de guerra, quan hi ha militarisme públic descarat.

Història abans de l’OTAN

Fou un producte de l’esclat de la Guerra Freda encetada pel President Harry Truman sota el consell i la pressió d’un grup de milionaris americans que deien que no es podia tolerar una Unió Soviètica comunista al continent. Abans de la Guerra Mundial Stalin havia aconseguit participar en el comerç europeu, cosa que s’havia d’acabar radicalment. Stalin feia en va esforços per mantenir l’amistat americana i europea. Els guerrers freds van establir a Paris una agència que havia d’aprovar qualsevol exportació a l’URSS o als països que ella dominava. Sembla que molts europeus es pensaven que aquesta misèria imposada causaria una revolució, com les que hi va haver a Hongria i Alemanya Oriental, però la fi verdadera del mon soviètic va trigar molt de temps i fou poc violenta. Mentre tant, en temps encara de Lenin, molts països occidentals van participar a la guerra civil russa al costat dels “blancs” que lluitaven contra els “rojos”. Hi va haver entre els blancs molts estrangers dirigits primàriament per Churchill des de Londres, però els EUA van contribuir amb un exèrcit molt fort (alguns diuen que potser 100,000?) que va desembarcar amb un contingent japonès considerable prop de Vladivostok. Diuen que no va anar be a Sibèria topant amb grups jueus que van patir molt i no van aconseguir res. Aquesta guerra civil russa la va guanyar Lenin amb el seu gran amic Trotsky (que anys després moriria assassinat a Mèxic per un català), però absolutament ningú en vol parlar i molt pocs n’han sentit parlar.

La Guerra Freda es va estendre fins al punt que els EUA i la Unió Soviètica van esdevenir verdaders enemics. Retrospectivament però sense dubte la URSS va arribar a tenir un arsenal atòmic temible que la va salvar, però en gairebé tots els altres aspectes era molt inferior als EUA en tot. Els Guerrers Freds exageraven i a molts països petits del Tercer Mon gent va haver de morir víctima de les bales creuades de tots dos. Quan el Nord-Coreà  Kim Il-Sung va visitar Stalin poc després de la Guerra Mundial per segona vegada demanant ajut i permís per començar la Guerra de Corea, segons Kim (avi del President Kim de Nord-Corea actualment), Stalin va respondre que ell ja tenia una bomba atòmica i que era l’única manera d’evitar ser atacat per estrangers com Hitler havia fet contra Rússia. Es veu que encara se’n recorden d’aquest consell a Corea del Nord.

La Marxa Cap a l’Est

Fou el reclutament de tots els els estats d’Europa occidental que havien estat membres del Pacte de Varsòvia amb un règim comunista per a esdevenir membres de l’OTAN amb inclinacions anti-russes (malgrat l’absència total del comunisme). Durant la Guerra Freda hi havia un costat pro-Soviètic oposat als poderosíssims exèrcits Nord-Americans i un altre costat molt mes poderós pro-Amèrica. Tots dos semblaven grups militars aliats evidentment dirigits respectivament pels EUA i la URSS, que evitaven una guerra frontal horrible, impossible de guanyar, probablement atòmica. Els Soviets van fundar el pacte de Varsòvia i els Americans l’OTAN com a instruments militars dirigits per ells. En el moment de l’ensorrament sobtat i gairebé pacífic de la URSS i del comunisme i la desintegració territorial de Rússia, l’últim President Soviètic Michael Gorbatxov (un home que mereixeria ser recordat) va dissoldre en l’acte el Pacte de Varsòvia i molta gent es va pensar que els EUA farien el mateix amb l’OTAN, però va resultar que no en tenien cap intenció. Els seus polítics i govern van seguir pensant que Rússia per les seves mides i història seguia essent un perill, no obstant la pujada al poder d’un home ex-comunista però ja de dretes com Putin. Perquè aquesta fúria anti-russa quan el comunisme havia caigut de mala manera per sempre? Perquè no deixar-lo entrar a Europa per negociar fent diners com tothom?

Ucraïna

Es podria titular la tragèdia més gran i horrible de la post-guerra Freda. Per molts anys cada vegada que hi havia qualsevol revolució de dretes o d’esquerres a qualsevol país, un dels bàndols rebia el suport americà i l’altre el soviètic. Cuba en va pagar les conseqüències. En el cas de Ucraïna, Biden va cridar que el que feia era defensar la llibertat i independència del país però no va dir res del significat del moviment cap a l’Est amb culminació de la Guerra Freda que ara ell organitzava. Sembla que la negociació de Minsk prèvia a la guerra fou mal feta, Putin es va plantar i no va servir de res, però hi ha llocs com les Nacions Unides amb negociadors professionals que han salvar situacions. Biden va afirmar que n’hi havia prou de negociacions i que tots els països de l’OTAN estaven entusiàsticament i unànime a favor de donar armes al feble exèrcit, que els EUA ja havien estat entrenant amb armes modernes, les quals Biden mateix seguiria facilitant i ampliant a mesura que el conflicte s’allargava.  Fa uns dies, després de la seva baralla publica a crits amb Zelinskyy a la Casa Blanca, Trump va fer tancar les informacions als militars ucraïnesos sobre l’estat del camp de guerra estudiat pels satèl·lits nord-americans. Diuen que en aquell moment, l’exèrcit rus gairebé en l’acte va recuperar el territori rus conquerit per Ucraïna, atacar i creuar la frontera a diferents llocs i posar en gran perill unitats ucraïneses a l’interior, recuperant segons diuen una ciutat important. Potser espantats per això els Americans tornen a compartir informació amb els seus satèl·lits.

Com és de terrible haver de parlar d’això. Ningú coneix el nombre de víctimes als dos bàndols però hi ha qui diu que són 700 mil morts o més. I tres milions de dones han hagut de marxar a l’estranger amb els seus nens i hi ha milions d’homes fugits. I gairebé tota la generació d’homes de 20 anys han mort. En Biden no tenia ni dret ni raó de provocar això. Quasi qualsevol negociació dirigida per gent competent hauria atorgat a Rússia molt menys  terreny del que ara traurà.  Però Biden va viatjar per oferir els dos dolços, la EU i l’OTAN fer fer feliços i rics tant als Ucraïnesos com als Georgians si triaven seguir l’exemple Ucraïnès.

Va aconseguir convèncer els membres de l’OTAN que si no tiren endavant amb la guerra, Putin envairà i conquerirà tota Europa. De fet en Putin va pujar al poder suportat per una majoria estabornida per la desintegració de la URSS i la pèrdua de ciutadans russoparlants a nous governs nacionalistes perifèrics que els volien assimilar. Hi ha pel món molts caps de govern autoritaris, com Recep Tayyip Erdogan de Turquia, gran amic dels Americans. I molts més a l’Àfrica i Àsia Central. I no tenen cap intenció d’envair Europa. L’OTAN diu que el gran avantatge dels membres és que si un fos agredit, tots els membres vindrien al seu ajut. Qui intentarà envair Espanya? França, Portugal o Andorra? El Marroc no, perquè defensar una costa i un lloc tan internacional com l’Estret és massa fàcil. Quin avantatge que valgui el 2 o el 5% del pressupost que es necessiten?

Joan Gil

Nova Orleans (rebatejada NO en aquest apunt) és una ciutat molt agradable per fer turisme. Al centre històric, que ells anomenen French Quarter, tenen molts bars, restaurants, locals on petites orquestres toquen jazz, i alguna vegada es veu pel carrer un enterrament amb el cotxe mortuori seguit per un grup tocant jazz. Les tombes al cementiri estan construïdes sobre terra perquè dintre el sol hi ha sempre aigua, la cuina està be amb molt peix, gambes i alguns plats molt coneguts. També hi ha una modesta, però exitosa industria del sexe amb botigues que venen coses especials. Durant la primera visita d’aquest autor per anar a un Congrés, un vespre quan feia calor, anant pel carrer Borbó hi havia la porta oberta d’un petit local amb escenari on es podia des d’un lloc públic veure una dona fent striptease. Fa anys d’això pero no es pot comparar amb Las Vegas: és un lloc per gent jove i llunes de mel. Distribueixen pel carrer prospectes de tota mena de sectes i organitzacions. I havia oblidat l’important port comercial, els pous i la refineria petroliera que jugarà un paper en aquesta historia. Anant a la plaça major on l’exèrcit colonial espanyol feia exercicis militars, em va molestar no poder veure el riu Mississipí o el port, del qual  hom podia reconèixer només la punta de les xemeneies dels vaixells, perquè hi havia entremig un “levee”, que es el nom nord-americà pels grans murs de contenció bastits als bancs dels rius que serveixen per prevenir possibles inundacions. Són molt alts i gruixuts, una secció transversal de talls verticals se semblaria a una piràmide  (perquè el fons del riu és molt més pesat que la superfície i empeny el levee mes). Tenen un nucli amagat a l’interior molt dur, estan coberts de terra i la gent s’hi pot enfilar i passejar al damunt, estan creuats per ponts i s’estenen per moltes milles sense interrupció. N’hi ha molts al Sud dels EUA i encara més al voltant de la ciutat de NO. De fet els levees son els malvats d’aquesta història tan terrible de fa 20 anys, de la que la majoria de gent no vol parlar.

El Servei Meteorològic treballa bé

La majoria de residents sudistes, NO inclosa, estan acostumats als huracans. Cal tenir tres coses per poder sentir-se segurs: Avís previ, evacuacions organitzades i recuperació. Avui en dia hi ha poques víctimes. L’huracà culpable d’aquest cas s’anomenava Katrina. S’havia originat a les Bahamas, era al començament només de la categoria 1, va creuar la Florida ja com categoria 4, va sortir al Mar Carib, va tornar a entrar a terra per damunt de Mobile, el Port d’Alabama que va quedar inundat i va seguir per terra fins acostar-se a NO pel nord esdeveninit categoria 3. Alarmadíssim pel pronòstic que els meteoròlegs feien, l’alcalde va manar l’evacuació total de la ciutat. NO naturalment està envoltada per levees i té bombes evacuadores d’aigua molt poderoses. El dia abans, 28 Agost, probablement 80% dels habitants ja van marxar, però no tothom. La majoria dels habitants eren negres, vivien pobrament i no tenien diners ni cotxe per anar enlloc.  Més avall s’explica com va acabar.

Aquell dia 28, el Servei Metereològic va publicar un avís que semblava desesperat: al nord de la ciutat hi ha un llac molt gran i maco anomenat Pontchartrain amb carrers i cases properes, protegides com sempre per levees. La notificació anunciava que l’aigua i vent per damunt de 150 qm/hora que estaven arribant aplicarien pressió sobre l’aigua del llac i que aigua saltaria per damunt de les levees. Volien dir probablement que hi hauria un tsunami al nord de NO. Què més haurien volgut! El que va passar és que al vespre del 29 els levees van saltar trencats deixant forats a 23 llocs al voltant de la ciutat, tres d’ells enormes. En part, el problema també es va estendre  a alguna “Parròquia” pròxima, que es com s’anomenen els districtes a Louisiana. La ciutat de NO, bastida sobre terra feble amb aigua subterrània, no és plana, sinó que té pujades i baixades, i l’aigua ràpidament va omplir els carrers i les cases dels llocs situats sota el nivell normal de l’aigua cobrint més del 49 % de la ciutat amb aigua que va quedar al nivell del Riu Mississippi i el mar, això durant un huracà molt perillós. Per posar-ho encara pitjor, la refineria de petroli fou avariada i substàncies petrolieres foren afegides a l’aigua. El serveis d’electricitat, aigua i telèfon van quedar suprimits per dies. La gent encara dintre la ciutat van quedar tancats.
Als llocs més profunds, al carrer hi havia 4.6 metres d’aigua. A NO no es construeixen cellers ni soterranis, però l’aigua va omplir tota la planta baixa dels edificis amenaçant el primer pis. A les cases d’un pis on quedava gent, els residents havien obert a cops de martell forats per sortir al teulat de l’exterior i esperar help. Als carrers inundats aviat van aparèixer bots plens de gent que no ajudaven però amenaçaven. De bombers i policies no se’n veien gaires i no ajudaven. La policia era molt corrupta i alguns van fugir amb autos robats a l’ajuntament, o saquejaven botigues i no volien fer res per ningú. Els bombers no sabien què fer però estaven disposats a tot, nomes que la desorganització era total i no hi havia ni ordres ni direccions. Al cel havien aparegut helicòpters de la guàrdia costanera i la Creu Roja, però tampoc sabien què fer ni on anar, ni podien aterrar. Van aconseguir evacuar alguna gent, sobretot malalts d’hospital que van lliurar a un altre hospital de Baton Rouge, capital de Louisiana. El governador havia cridat guàrdies nacionals, però estaven molts a casa, mal organitzats i entrenats o no podien ser localitzats. Era el caos total. I no hi havia aigua neta per beure ni gran cosa per menjar i el problema estava a punt de durar molts dies. Potser moltes botigues foren sacsejades perquè la gent necessitava queviures i aigua.
I una altra cosa molt terrible va aparèixer per primera vegada: hi havia molts morts abandonats tant per terra com dintre l’aigua. Un vídeo va ensenyar policies parlant a una cantonada amb dos morts al peu que no els preocupaven. Com que passaven dies sense que ningú sabés com arreglar res, algú va fer un mapa d’on estaven els cadàvers i el 9 de setembre (als 10 dies) va aconseguir materials per aixecar-los i dur-los a una Morgue de tendes provisionals.

Qui en va ser culpable?

De no estar preparat ni tenir cap sistema de rescat, les autoritats. El perill era molt ben conegut, publicat a revistes i els enginyers ho sabien. Perquè ningú va fer res? Als EUA tenim encara (en Trump la vol dissoldre i deixar la responsabilitat als estats) la FEMA, una organització fabulosa i ben entrenada per tota mena de rescats. Només que el President George Bush l’acabava de fusionar després de l’atac de les Torres Bessones amb el nou Departament de Seguretat Interior, i els nous anti-terroristes havien pres molts diners de la FEMA, posant de director un incompetent individu ni remotament preparat. Potser hom també es preguntaria com és que tants levees van fallar al mateix temps? La culpa la van tenir els homes del Cos d’Enginyers de l’exèrcit que les va bastir. Sembla que no van entendre bé els mapes i no van considerar certes amenaces atribuïbles a la qualitat i sobretot composició dels materials usats. Avui en dia, els levees estan reconstruïts i són segurs, encara que un Tsunami… No, no, mai més.

Terror al Superdome (llar del darrer Superbowl fa uns dies)

És un famós estadi cobert de football americà que ja s’havia utilitzat com a refugi en una ocasió anterior i començant el 28, dia abans del desastre, és on van intentar ficar els pobres, negres en general, que no tenien diners per anar-se’n i no podien restar a casa esperant. Hi ha moltes contradiccions sobre el nombre de refugiats, potser 20,000 o 30,000, homes, dones i nens. Els van dir que podria durar més d’un dia i que hi hauria menjar i begudes per a tothom, però que es recomanava venir amb tant com poguessin. Tenien al començament  fonts d’aigua, toilettes, i electricitat, com al football, pero aviat perdrien tot això. Hi havia alguns Guàrdies Nacionals i molt poca policia. Aleshores els levees van saltar el 29. L’electricitat i l’aigua es van acabar i l’aigua a l’exterior mesurava uns 2 metres de profunditat, però va caure aviat a 0.9. No es podia ni deixaven  sortir ni hi havia cap lloc on anar. Tres homes van intentar fugir i un ciutadà els va matar amb un fusell. A més als dos dies la meitat del sostre s’havia perforat i sovint hi queia pluja. Tot semblava com un camp de concentració dolent que durava dies i no s’acabava mai. Les baralles i els robatoris van començar, seguits per un mínim de tres violacions confirmades de dones, baralles amb punys, insults, toilettes obstruïdes, un suïcidi i diuen que algun tiroteig. A la FEMA se li va acudir com arreglar-ho: el 4 de setembre l’ajuntament va proveir 64 autobusos i la FEMA 475, amb alguns més privats. Els residents van ser traslladats a la ciutat de Houston, la més gran i important de Texas (i bastant lluny) on els van allotjar a l’Astrodome, un altre Palau dels Esports, aquest cop amb molts Guàrdies Nacionals texans. Cal afegir que els texans van ser molt hospitalaris i necessitaven treballadors. Molts dels negres no tornarien mai a NO, on totes les seves possessions havien estat perdudes.

Prop d’on passava tot això hi havia un pont sobre el riu Mississipi i els seus levees i molts fugitius volien creuar el riu i anar a un territori a Gretna on no hi havia inundacions. Dissortadament el municipi de Gretna havia organitzat una barrera al pont d’homes i policies armats que no van deixar passar a ningú. Eren massa gent.

El Palau dels Congressos

Estava dintre de la zona inundada però construït damunt una mena de turó petitet on no va arribar l’aigua, i tenia un aparcament d’autos molt gran, també fora de l’aigua. En aquest lloc, els refugiats, van arribar espontàniament i van acabar a l’interior. Perquè tornar a explicar el mateix que va passar al Superdome, també amb milers de refugiats (potser 10 o 20,000 o més) generalment pobres i de la raça negra? Tot va ser igual: baralles, trets, un suïcidi, violacions de nenes (una almenys comprovada, pero probablement moltes mes), morts, cap menjar, ni aigua ni comunes que funcionessin… Van acabar igual en autobusos pero repartits, anant a diferent llocs, com Houston una altra vegada, a mes de Dallas i San Antonio, també a Texas, on van ser rebuts amb simpatia i compassió i on hi havia feina. I una altra vegada, molts no van voler tornar mai a NO.

El cas del Charity Hospital

L’autor mira d’escriure només coses descrites a fonts dignes de crèdit i rellevants però aquest cas posa un problema: una sèrie de Netflix descrivint parts de la catàstrofe, conte una referència a un esdeveniment verdaderament esfereïdor que diuen que fou veritat però només ells ho expliquen i no he pogut trobar enlloc més. Que els lectors pensin com vulguin.

La Charity era un bon Hospital cèntric situat a un carrer on era molt difícil entrar excepte en un bot per la profunditat de l’aigua. Tenien uns 300 malalts. Quan els empleats van veure què passava i que el pis baix s’estava omplint d’aigua, van aconseguir rosegar els llits fins una mena d’auditori al segon pis, on també arribava l’aigua, però menys. Sembla segons un sumari publicat a la Wikipèdia (que jo recomano i té films breus) que les autoritats de la ciutat donant prioritat van aconseguir traslladar els 300 malalts per helicòpter a la capital de l’estat, Baton Rouge, cosa una mica difícil d’entendre perquè els helicòpters eren petits i no tenien gaires llocs per aterrar però sembla que tot va acabar bé a un bon Hospital i es van salvar tots.

I ara ve el cas de Netflix. Si l’acció com sembla probable, es referia a aquest hospital, la versió  que jo he vist ignorava una petita llar d’ancians, sovint malalts, a l’últim pis, i de fet aquests malalts eren normalment hospitalitzats i tractats per metges de l’hospital principal de sota, deixant-los sempre a un pis alt separat d’altres malalts, cosa que Netflix no explica clarament, i els malalts vells son ensenyats prop de l’aigua al carrer i sense ajut exterior, cosa que seria digna de crèdit, i tant els malalts com els infermers i els pocs metges es queden van haver d’aguantar dies sense aigua, menjar ni medicines. Tenien al terrat una torre metàl·lica d’un tipus mai vist a Europa amb una escala de cargol i una petita plataforma metàl·lica al damunt on un helicòpter podia aterrar.  Van aconseguir cridar i fer venir un helicòpter de la Guardia Costanera que només tenia un lloc per una persona i el pilot va explicar que tenia una llista molt llarga d’espera i que no podria tornar més. La desesperació va créixer. No quedava res ni pels metges ni pels malalts. Una metgessa molt respectada, estimada i caritativa que havia arribat voluntàriament no pogué aguantar els crits i queixes dels malalts que tant estimava sense poder fer res. Al final va trobar una ampolla amb un medicament escaient  injectant i matant tres malalts per lliurar-los de la tortura. Segons Netflix, després de la tragèdia el Jutge fou bombardejat per les cartes i altres escrits de suport a una metgessa tan il·lustre i respectada, i la va deixar anar sense judici per una triple eutanàsia, feta sense permís ni dels pacients ni de les famílies, de fet tres assassinats. Diuen que pogué seguir practicant, però va haver de marxar lluny, a un poble.

Final

El President Bush va tenir un bon acudit: als pocs dies, el 3 de Setembre va enviar la Divisió 82 aerotransportada de l’exèrcit federal sota les ordres d’un comandant de seny i molta competència a NO a resoldre el caos, netejar i obrir el lloc al públic, cosa que ningú sabia fer. L’home va cridar l’alcalde, els caps de la policia, de la guàrdia nacional de l’estat i dels guàrdies costaners i els va dir que havien de coordinar-se i treballar sota les  seves ordres. Als pocs dies i setmanes l’aigua del carrer s’havia retirat, els levees estaven segellats provisionalment, els ciutadans podien començar a tornar, els hospitals estaven oberts i vaccinaven i hi havia aigua, electricitat i menjar per tothom. La sorpresa desagradable esperava a molts quan veien la seva casa.

Resultat final? Nombre de morts: 1,848. Ferits, qui ho sap. Uns 70,000 llocs de treball perduts, el nombre de ciutadans negres reduït de 170,000 a 100,000 (en part perquè molts no van tornar), 80% de les cases amb danys, unes 204 completament destruïdes (sovint les barates on vivien els negres). Molts nous immigrants després de la catàstrofe foren gent de la classe mitjana, ben educats i que van promoure els negocis, millorant l’economia de NO. En l’actualitat, la població està reduïda a uns 350,000 residents, però la zona urbana en té una mica més d’un milió.

La vida segueix. Per cert el famós French Quarter dels turistes no va ser afectat en res excepte pel vent i la pluja de l’huracà, perquè està situat al lloc més alt de la ciutat. Fins i tot un propietari va aconseguir re-obrir un bar els primers dies.

Joan Gil

Fa Continuï Llegint »

L’inoblidable Andrew Jackson (1767-1845), un gran heroi nord-americà, fou President dels EUA des de 1829 fins 1837  i esdevingué una personalitat famosa recordada per moltes coses: fiscal general de Tennessee, protagonista d’un afer matrimonial famós, desafiador de duels, vencedor de guerres amb tribus indígenes, conqueridor de la Florida ocupada per Espanya, vencedor de l’exèrcit britànic, enemic mortal de John Quincy Adams, president dels Estats Units, desmantellador del Banc dels Estats Units, martell de tots els indígenes de la costa atlàntica, creador del primer “govern de cuina”, fundador del Partit Demòcrata i moltes més coses, tant bones com dolentes. En resum, Jackson fou un heroi nacional, un home complicat i difícil, sovint perillós, però de molta substància. Com a bon populista, gran patriota que recordava el passat colonial amb Anglaterra, que odiava molt, deia sempre que ell volia defensar els ciutadans comuns del aristòcrates corruptes de Washington i que treballava pel poble. Tenia mal geni i va matar en duel més d’una persona que l’havia ofès, a ell o a la seva estimada muller Rachel (llegiu al final com va anar aquest cas). Era un home estrany i molt perillós. Es va establir a Nashville, capital de l’estat de Tennessee i fou elegit Representant i després Senador a Washington. Tornat a Tennessee va esdevenir jutge del suprem del nou estat i fiscal general. Va fer una fortuna comprant una plantació amb molts esclaus negres i bastint una residència monumental, (“Heritage”), en aquell temps una seu rural com una hisenda,  que els turistes poden visitar encara a la seva ciutat de Nashville (Tennessee).

Sense cap experiència militar però determinat a assolir la glòria amb les armes contra els indigenes (una glòria que sí que l’esperava) va prendre la comanda de la milícia estatal, l’exèrcit de Tennessee, encara molt desorganitzada i bastant inútil. Al capdavant de la milícia, Jackson va marxar cap a la Florida i obtenir el seu primer triomf  militar guanyant una gran victòria sobretot contra els indis de la nació Creek. Va demostrar també una certa determinació que sovint semblava cruel. Era hostil als indígenes. Difícil d’entendre: acabava de destrossar la tribu Creek pero va adoptar un nen indi petit com a fill seu i se’l va endur a casa seva. (moriria molt jove de tuberculosi). Les campanyes contra els nadius van establir la seva inesperada anomenada militar, notada fins i tot a Washington.

En aquell temps va entrar també a la Història d’Espanya: durant les guerres a la Florida va veure i es va trobar amb els representants de l’estat espanyol i va decidir que eren inútils i estaven embolicats en una lluita permanent contra els colons per fer pagar impostos, i molts d’ells eren Nord-Americans. Va decidir expulsar-los. Acabava d’annexionar la Florida als Estats Units. A Washington es van disgustar amb ell, perquè aquest pas no l’havien ni demanat ni autoritzat, però van acabar negociant amb Espanya i pagant un preu de compra. La Florida romandria per sempre més nord-americana.

A Nova Orleans, el 8 Juny 1815, trobant la glòria inesperada.

Els EUA havien declarat la Guerra anomenada del 1812 al Regne Unit, obrint un conflicte bastant absurd i primàriament comercial amb l’Imperi Britànic, que semblava militarment molt superior. Hom va saber que un gran exèrcit britànic molt gran, veterà de les guerres napoleòniques, s’acostava embarcat en una gran flota de vaixells de guerra a conquerir Nova Orleans. Semblava que venien a posar un punt final a una guerra sense sentit. La ciutat de Nova Orleans no està a la costa sinó vora del riu Mississippi a uns 9 o 10 quilòmetres del mar Carib, o sigui que calia desembarcar i acostar-se a peu. El govern federal va triar a Jackson per manca d’altres candidats per anar a la ciutat i organitzar-ne la defensa. Mentre tant hi havia al mar davant dels Anglesos una flota de tots els vaixells armats amb canons que els EUA van poder trobar. No n’hi havia prou per res, caldria lluitar per terra. Jackson es va trobar només amb una milícia voluntària sense soldats regulars amb homes mig descamisats, poc  disciplinats o entrenats amb armes antiquades. Podria aquesta gent aturar un exèrcit  que havia derrotat Napoleó? Quedava poc temps, però calia aprendre la disciplina del General. Jackson no dubtava castigar o fins i tot executar quan calia. En aquella guerra, Espanya estava aliada amb els anglesos, perquè esperava recuperar la Louisiana de dimensions enormes que arribaven a les Muntanyes Rocalloses, que Napoleó, després d’haver-la pres d’Espanya, havia venut als Nord-Americans 15 anys abans.

En Jackson va començar acostant-se a l’àrea del desembarc  britànic a uns 12 qm i va anar reculant poc a poc fins conduir els invasors al lloc on ell havia bastit una fantàstica línia defensiva a uns 2 qm de la ciutat, davant d’un braç d’aigua anomenat en aquells temps “Canal Rodriguez” (nom canviat actualment per “Línia Jackson”). I així es va acabar la cosa amb un triomf que va deixar amb la boca oberta a mig món: els britànics havien vingut amb 8,392 soldats i van fugir deixant hi 2037 morts; en canvi en Jackson es va presentar només amb 5,359 milicians mal vestits i mal armats i els anglesos en van poder matar només 71. Es va saber a tot el món. Entusiasmat, en Jackson va entrar a Nova Orleans i després a Washington DC. Mentre era universalment aclamat, Jackson es va mirar la Casa Blanca amb interès.

En aquest assumpte de la gloriosa batalla de Nova Orleans és costum afegir que la lluita va tenir lloc uns 10 dies després que una conferència a Europa amb el Regne Unit i els Estats Units hagués declarat la pau i posat fi a la guerra. No ho sabia ningú però no havia servit de res. En qualsevol cas, els Americans n’estaven molt orgullosos i el Congrés americà encara no havia rebut els papers ni tampoc votat. És que hi ha guerres que serveixin de més? No va afectar la glòria i la fama de Jackson.

A la Casa Blanca (1829-1837)

Havia esdevingut un dels homes més famosos dels Estats Units i això li va permetre lluitar per la Casa Blanca. Aquest combat li seria molt difícil i va desembocar en  una mena de guerra contra el que seria el seu predecessor i enemic, John Quincy Adams, fill de John Adams, un dels pares fundadors i segon President dels EUA. Jackson va perdre la primera elecció contra Adams però va guanyar la segona, mentre que els atacs de la premsa i els insults que van haver d’aguantar ell i la seva muller Rachel foren terribles (llegiu al final  com va acabar).  Andrew Jackson havia esdevingut el 7è President dels EUA i serviria per 8 anys. Va manar que el primer dia  a la Casa Blanca després del Jurament les portes quedessin obertes a tots els ciutadans de franc. En van venir tants, que en Jackson no podia ni entrar i li van robar tota la vaixella.

En els seus 8 anys com a cap del govern aquest President va fer coses molt agosarades, algunes bones i altres no, que han entrat als llibres d’història. Probablement no serveix de res enrecordar-se’n però certes coses sí que cal recordar. Ell era hostil a la idea d’un Banc Central Nacional independent d’ell  i va buidar i confiscar les caixes d’un que ja hi havia dintre. El Congrés va intentar en va destituir-lo, i va anar de poc. Li semblava que els seus Secretaris (ministres) eren tots estúpids i inútils i va crear un grup d’amics que es reunien amb ell per dirigir la política, governant de fet, i per evitar ser vistos, entraven a la Casa Blanca per la cuina (i així va nàixer el famós “Govern de la Cuina “o “Kitchen Cabinet” tan conegut al Regne Unit). En aquells temps hi havia dos partits al Congrés, un d’ells els whigs, que esdevindrien pocs anys després el partit original de Lincoln. Jackson i el seu successor, Vicepresident i còmplice Martin Van Buren van fundar junts el nou Partit Demòcrata. Diuen que en el fons tots els Partits compleixen les demandes de la Constitució 0 sigui que hi ha poca diferència i tot depèn de la personalit dels membres, però els Demòcrates van començar la seva existència com a partits esclavistes sobretot al Sud. Pel plaer d’insultar a Jackson, els diaris enemics l’anomenaven no Jackson, sinó “Jackass” que vol dir Ase. Per burlar-se’n, en Jackson va fer de l’ase la mascota del Partit Demòcrata fins als nostres dies.

Pel final, la qüestió tristíssima del “Camí de les Llàgrimes” o “Trail of Tears” de la nació Cherokee. Ere indis que vivien molt pacíficament cultivant terrenys dels que eren propietaris amb gran èxit a gran part del Sud dels EUA. En Jackson, doblant-se a demandes, envejes, cobeja i intrigues va manar el trasllat obligatori de tots els indígenes Americans que vivien i treballaven pacíficament al Sud al costat d’immigrants blancs fins a l’anomenat “Territori Indi” que en els nostres dies consisteix principalment d’ Oklahoma, molt lluny de l’antiga llar ancestral. La migració fou feta generalment a peu en columnes per força, molt cruelment, sota custòdia policial o militar. Els desterrats van ser forçats a vendre les seves propietats agrícoles de terra a preus ridículs i molts van morir pel camí. En Jackson no té perdó per haver donat aquesta ordre encara que en els nostres dies, els Cherokees són amb els Navajos els indis Americans més nombrosos del país i a Oklahoma algunes coses sí que per ara van bé.

Rachel

Vet aqui que un home tan difícil i autoritari com en Jackson havia trobat una sola dona per la que estava disposat a qualsevol cosa i va haver de tolerar i patir per ella molts problemes greus sense dubtar o recular ni un mil·límetre.

Andrew Jackson va conèixer la Rachel a una casa on ell havia estat invitat a una festa i tots dos es van enamorar instantàniament, només que la Rachel estava dissortadament ja casada i a aquell territori, en aquell moment encara governat per Virgínia, el Congrés local  que no admitia divorcis, i el marit de la Rachel era jove i en bona salut. Així i tot la parella es va ajuntar i van començar a viure al mateix lloc, fins que un dia en Jackson va anunciar a tothom perquè s’en assabentessin que la seva parella tenia assumptes a la localitat de Natchez dintre el territori encara espanyol de Luisiana i que hi anaven de visita tots dos, cosa que en aquell temps era una expedició. Van tornar anunciant que el Parlament de Virgínia havia atorgat a la Rachel un divorci i que els havia enviat una carta confirmant-lo. Probablement en Jackson no ensenyava a ningú la carta, que en realitat només feia saber que havien rebut la sol·licitud de divorci i que algun dia respondrien. Jackson va fer saber a tothom que ell i la Rachel s’havien casat a Natchez. I així és com Jackson i la seva Rachel van viure junts per un temps considerable. Si algú els molestava, l’Andrew el desafiava a un duel. El problema va reaparèixer quan Jackson va presentar-se per primera vegada a l’ elecció per President. Els seus enemics i molts diaris de tots els Estats van descobrir el problema que tenia amb la seva dona i van començar a investigar. A Natchez per descomptat ningú sabia que Andrew i la Rachel s’ haguessin casat mai. Pels diaris, la dona era una bígama, que era il·legal (i sí que n’era) i va sortir a tots els diaris amb dibuixos, insults i characterizations desagradables. La dona i el seu company van patir molt. Al final el marit real va aparèixer, va concedir un divorci i la parella es va casar de debò. Pero el final de l’idil·li ja s’acostava.

En Jackson estava a casa seva a l’ Heritage i ja acabava de guanyar per primera vegada l’ elecció a President dels EUA i en poques setmanes aniria amb la seva Rachel a Washington i viurien tots dos a la Casa Blanca. Una nit, una minyona el va despertar dient que la Rachel durant la nit s’ havia posat molt malalta, potser amb un atac de cor. En Jackson hi va arribar quan ja hi havia un metge i altres persones dintre l’habitació on jeia la Rachel, ja morta. En Jackson, desesperat va començar a cridar i picar  les parets. El van haver de treure per força quan amenaçava suicidar-se.  No es va tornar a casar mai més. Una neboda seva li faria sempre de First Lady a la Casa Blanca.

Joan Gil

La petita ciutat de Nova Orleans a Louisiana fou fundada vora el riu Mississippi el segle XVII per França per una raó principal: els francesos tenien colònies Franco parlants a Canadà amenaçades per la Gran Bretanya i havien descobert un camí en part per llocs secs i en part per rius per arribar del Canadà al Carib defugint la vigilància dels vaixells anglesos en poques setmanes. Hi havien bastit un petit poble amb cases de fusta i va anar bé per anys. No duraria gaire. En 1682 Louisiana fou comprada per Espanya, però l’interès era tan petit (i les altres colònies encara sense explorar tan grans) que van trigar anys a prendre possessió i introduir canvis a Nova Orleans. Molts lectors es quedaran molt sorpresos, però aquesta nova colònia esdevindria la més exitosa, atractiva per immigrants, ben governada, lliure i pròspera de totes les Amèriques, gràcies sobretot a governadors andalusos. Napoleó va reprendre el gran territori secretament en 1800 però l’adquisició no fou firmada pel rei d’Espanya fins 1802. Enlloc de colonitzar la ciutat, Napoleó va triar vendre l’enorme colònia gairebé desconeguda de Louisiana, que s’estenia fins les Muntanyes Rocalloses i incloïa la ciutat de Saint Louis, als nous Nord-Americans, dels quals en aquell moment era President entusiàstic el gran Thomas Jefferson, autor de la Declaració d’Independència. Fou un moment verdaderament històric per als EUA, que havien nascut com colònies atlàntiques i acabaven d’obrir gràcies a Napoleó el creixement cap al Pacífic i el Sud. És difícil explicar la importància i magnitud per a la Nació de la compra de Louisiana.

Temps Colonial Espanyol.
Només queda un sol record de la breu dominació francesa al segle XVII, una petita casa de monges probablement reconstruïda. La resta de la ciutat vella de Nova Orleans és 100% espanyola, incloent la Catedral, el Cabildo, la Plaça d’Armes (Plaça Major), el Govern, molts habitatges de pisos…Durant la meva darrera visita fa uns 15 anys el govern estava substituint els noms dels carrers en francès (pel menysteniment dels americans en aquells temps contra les coses hispanes probablement empitjorat per la Dictadura franquista, quan els turistes americans a Espanya confonent-la amb Mèxic preguntaven on feien els millors tamales o enchilades). Els noms castellans, per exemple Bourbon Street havia esdevingut i segueix essent la Calle Borbón, i així molts altres llocs.
La raó per aquest canvi? Naturalment el foc. La ciutat francesa fou destruïda per dos focs iniciats a edificis de fusta en 1788 i 1794.
És interessantíssim saber qui vivia a NO. A més d’alguns hispans, hi arribaven gent de molts països d’Europa i algunes races (l’esclavatge va quedar prohibit) i també molta gent de llengua francesa, que n’havien sentit parlar. Molt important fou l’arribada, molt ben tolerada per l’administració, de membres de la comunitat ACADIA del costat atlàntic del Canadà (que també segueixen existint encara a la província canadenca de Nova Escòcia) que eren protestants i estaven perseguits pels Anglesos al Canadà. Diuen que NO va arribar a tenir uns 50,000 immigrants europeus i el francès el parlaven molts. I s’ho voldrien creure tots els lectors? Doncs sí: el Governador malagueny Unzaga va declarar Nova Orleans oficialment bilingüe, cas únic en tot l’imperi espanyol. Sembla que els castellanoparlants no van passar mai del 15%. Com és molt natural, els residents van intentar enderrocar l’autoritat espanyola dues vegades en 1767 i 1769, sense cap èxit.
Hi havia una prosperitat insòlita i extraordinària amb el comerç dirigit a Europa i de fet el govern enviava molts diners a Madrid. El govern era civilitzat i generalment tolerant. Una font excel·lent d’ingressos era el Riu Mississippi que per molts anys era l’única forma que tenien els Americans d’enviar mercaderies, càrregues i passatgers en un vaixell a les parts interiors dels primers estats. Cal afegir que per moltes raons, els residents havien simpatitzat molt amb els rebels Americans lluitant per la Independència i que hi va haver un comitè de ciutadans ocupat de fer la guitza i tant de mal com possible als Anglesos. Probablement es per aquesta raó que hi va haver molt poca guerra al Sud. En general, els llibres Americans i les escoles donen molt poc crèdit per aquesta activitat.

Anys han passat: Hi ha una Guerra Civil entre Sudistes i Unionistes i Nova Orleans ha esdevingut Sudista i esclavista.

Els colons residents a NO en 1862 eren pro-confederats i esclavistes prop del 100%. Estaven molt lluny dels camps de batalla però tenien una costa oceànica amb un port molt actiu i la Confederació rebia moltes armes en canvi pel cotó, un dels seus productes principals. Tant la Unió de Lincoln com els Confederats tenien vaixells de guerra, pocs comparats amb els europeus, però efectius. Els Confederats a més tenien tres submarins protegits per acer (com els Unionistes també: havien lluitat ja una vegada i cap dels dos va guanyar). La petita Navy nordista va decidir atacar i prendre possessió de Nova Orleans, que ja havia estat confederada per 455 dies. La batalla va durar de l’Abril fins al Maig de 1862 i va acabar en una gran victòria per als Unionistes de Lincoln, ensorrant la via principal de comerç i armaments vitals  de la Confederació. Tot gràcies a un home amb nom molt català (amb un pare balear de Ciutadella), heroi nacional amb escultures per tot el país i primer Almirall dels EUA. Es deia David Farragut.

Farragut.

El seu pare era un mariner professional natural de Ciutadella que havia emigrat als EUA en la recerca de la llibertat i s’ havia casat amb una Americana del sud. Va tenir un fill però la gran desgràcia fou que durant una epidèmia la dona va morir, deixant-lo tot sol amb un nen molt petit, en David. Con s’ho havia de fer? Un mariner ha de sortir de viatge per treballar, però no podia deixar el nen tot sol. Va tenir una idea: va encomanar el petit David a un amic seu molt afeccionat amb totes les coses marítimes que ja tenia tres fills, i estava desesperat per la falta d’una marina de guerra. En David va arribar a esdevenir el Primer Almirall i comandant marítim dels EUA i va conquerir NO, entre moltes altres coses. No té res a veure, però els seus tres germanastres també van arribar a almiralls.
Entre els Unionistes i Confederats tenien pocs vaixells impressionants, però tots dos havien estat capaços d’inventar i fabricar els primers submarins coberts d’acer, que van lluitar a una batalla amb empat final. En aquest cas, només els Confederats tenien tres submarins al davant de NO però altrament havien organitzat una verdadera muralla de grans i petits vaixells armats davant de l’entrada a la ciutat que estava a uns pocs quilòmetres al costat del gran riu Mississippi. Els Unionistes de Farragut no estaven gaire millor. En Farragut va obrir foc i lluitar per dies amb tot allò que tenia, i no tenia res de covard. Tot va durar més de dues setmanes però ell va entrar triomfalment a la ciutat de Nova Orleans on fou molt mal rebut per la població. En Farragut era un home molt tossut. Poc temps després es va presentar al port de Houston (hi ha un canal per arribar-hi) a ajudar un grup militat unionista que pretenia conquerir Houston. Va acabar amb un desastre perquè l’almirall va ignorar certes recomanacions i demandes sobre l’hora de l’atac que li feia el general unionista. Però en David va seguir lluitant i organitzant l’armada nord-americana del temps. El seu esforç va acabar sent molt reconegut i celebrat. A mes de les medalles, hi ha dues estacions de metro anomenades Farragut a Washington. Els Americans es pensen que es un nom francès.
Caldria afegir una anècdota. En Farragut va sortir amb companys i escorta a passejar pels carrers de la ciutat, on tothom l’odiava a mort. Encara no hi havia clavegueres i tot i passant sota un balcó, li van buidar un orinal al cap. Diuen i han escrit que és veritat.
Lincoln va nomenar governador un individu amb poca experiència però molt mal geni que va començar a publicar edictes terribles. El pitjor, reconegut a la premsa europea, era una ordre que qualsevol dona trobada insultant o amenaçant el govern o la Unió, seria considerada una prostituta i tractada com corresponia. Quina idea! Però la ciutat patia des de sempre cada any d’una epidèmia infecciosa amb morts que el nou governador va saber terminar.

PRÒXIMAMENT: COM ANDREW JACKSON, EL DONALD TRUMP AMERICÀ I FUNDADOR DEL PARTIT DEMÒCRATA, VA ESDEVENIR UN GRAN HEROI NACIONAL A NOVA ORLEANS I UN CANDIDAT A LA CASA BLANCA.

Joan Gil

Fa poques setmanes els mitjans socials de Nova York es van excitar molt quan un jove desconegut va assassinar el cap d’una gran companyia d’assegurances que sortia tot sol de l’Hotel Hilton sense ni tan sols conèixer-lo. Amb la gran sorpresa i profunda irritació de la policia i el fiscal de l’estat, molts autors de comunicacions escrivien a les xarxes socials defensant l’assassí. Resulta que hi havia un problema social gravíssim i intolerable amb les assegurances. Alguns malalts greus rebien recomanacions mèdiques per sotmetre’s a tractament nous i caríssims, 3 de 4 casos eren rebutjats i molta gent havia de morir sense tractament eficaç. Aquest era el problema. La companyia de la víctima acaba de publicar que el procediment de valoració és del segle passat i no funciona i que cal reformar-lo, però les assegurances mentretant segueixen ficant-se els diners a la butxaca. La víctima, el cap de l’empresa, triat probablement per ser conegut i director de l’assegurança més forta, cobrava un sou de 10,5 milions/any. El problema es va complicar molt quan va resultar que l’assassí era un jove de família molt rica que havia escrit un manifest contra les assegurances i estava operat de la columna vertebral encara que ningú sap per ara si alguna assegurança li havia negat o pagat res. Aquest autor no aprovarà mai cap acte de violència ni encara menys un assassinat, però val la pena escoltar les motivacions i implicacions socials. Potser ajudaria entretenint-se per una estona amb un episodi de la vida del pistoler, lladre i assassí del segle XIX Jesse James, força conegut pels films americans. Cal tenir en compte que en aquells anys de pobresa social, sempre hi havia un cert lligam de simpatia entre els lladres i la gent pobre, contràriament a allò que es pensaven els periodistes i les autoritats.

UN PISTOLER RETORNA D’UN ROBATORI EXITÒS

Jesse James, com el seu germà Frank, havien estat membres de l’exèrcit Confederat del Sud durant la Guerra Civil on havien après a disparar. Després de la derrota, enlloc de tornar a casa, van afiliar-se a un grup molt gran de guerrillers sudistes, que acabaria molt malament causant destrosses, focs i assassinats i perdent tota la reputació i suport popular. Al final en Jesse i el seu germà Frank van decidir formar una banda de lladres per robar transports de diner en trens i en bancs, i van reclutar amics. En Jesse esdevingué el pistoler millor i més temut (i famòs aviat) del grup. La feina principal era robar diners i or però no dubtaven en matar gent que gosés plantar cara, tant si eren rics com pobres.

I en aquell dia de l’incident, en Jesse havent robat molts diners assaltant un banc, tornava molt content a cavall al davant de la seva banda, només que havien de passar per un terreny buit molt desolat i tots tenien fam i set. S’acostaven a una ciutat, cosa que ells preferien evitar, quan van veure a distància considerable del poble una casa vella i petita de fusta. S’hi van acostar a preguntar si tenien menjar per vendre. Va obrir una dona vella molt agradable que va respondre que sí, afegint que tenia poc per oferir, però que podien entrar i ella els serviria. Jesse i els seus van acceptar immediatament. La dona, que vivia tota sola, va dur a la taula coses barates en petites quantitats que tenia i va seure xerrant amb els bandits. També va donar permís perquè es quedessin a dormir ells amb el seus cavalls, si hi trobaven un lloc. I també trobaria alguna cosa per esmorzar.

L’endemà en Jesse James va trobar la dona sola, asseguda a una cadira a la cuina i plorant. Se li va acudir mirar la despesa i va veure que no quedava res. Sorprès, en Jesse va preguntar perquè, doncs, els havia servit tot el poc menjar que li quedava. La dona va començar a plorar més fort. Perquè tot era una porqueria i ella estava acabada i no quedava bona gent al món. Pobre com era la casa, ella hi havia viscut molts anys feliçment amb un marit que ella estimava molt i pagava sempre puntualment la hipoteca que tenien per viure. Però el marit es va morir feia mesos i ara ella ja no podia pagar i després de molts avisos aquell mateix matí un home del banc vindria a fer-la fora quedant-se amb la casa i el poc terreny si no pagava. Com havia de pagar sense tenir res per vendre? Ara en unes hores la posarien al carrer i hauria de demanar almoines de caritat i dormir al carrer o suicidar-se.

En Jesse va anar a explicar el cas als seus amics i va aplegar prous donatius per pagar la hipoteca, que en realitat era poca cosa. La pobre dona no s’ho podia creure quan li van donar els diners i va tornar a posar-se a plorar. Els visitants van seure a la taula i van beure i menjar allò que quedava. I van marxar.

L´home del banc efectivament va arribar per desahuciar, i es va quedar molt sorprès quan la velleta li va oferir tots els diners. No podia ser veritat, però sí que hi era el total. L’home va firmar el rebut que acabava amb l’hipoteca i va pujar al seu cotxet amb cavall i va marxar de tornada al banc.

No hi arrivaria mai. Jesse i els seus amics l’estaven esperant a poca distància de la casa. Espantat, l’homenet del banc els va donar tot allò que tenia, inclòs el preu de l’hipoteca. Va ser quan en Jesse va treure la seva pistola i el va matar.

Quina conclusió se n’ha de treure? Potser una només: que cal reconèixer i resoldre els conflictes socials a temps, abans que passi res.

Joan Gil

Tags: PROBLEMES socials

Acabem de veure una cosa extraordinària. Després d’una guerra interminable, un dirigent jihadista inesperat, identificat com a dirigent terrorista amb recompensa econòmica per part dels EUA per la seva captura i amb una llarga història de cooperació amb al-Qaeda, nomenat Mohamed al-Jawlani, s’havia establert com a comandant de l’exèrcit rebel sirià i enderrocat i conquerit el territori del Dictador Bashar al-Assad en només 12 o 13 dies. En Bashar, que ara s’ha refugiat a Moscou, era segon de la dinastia Al-Assad fundada pel seu pare Hafez, un militar que s’havia establert en un cop militar en 1970 i volia passar el càrrec al seu primer fill, que dissortadament es va matar conduint el seu cotxe quan el seu pare ja estava malalt. Enrabiat, Hafez va fer tornar de Londres (on ja era metge aprenent l’especialitat d’oftalmòleg) al segon fill Bashar no obstant que no s’estimaven gens i no quedava prou temps. El pare va morir i Bashar fou nomenat successor. Semblava un home civilitzat que havia viscut a Londres i va començar bé. Revistes i diaris l’ensenyaven caminant pel carrer amb la dona, anant a cinemes públics, conduint el cotxe tot sol i tothom deia que les coses havien millorat molt. Però van passar molts anys i un dictador intocable no pot seguir sent un sant per sempre. I a les seves presons feia torturar gent. I al final va esclatar una sublevació que ha durat fins ara. Els russos no havien tingut mai una base militar marítima al Mediterrani  i Bashar en va deixar construir una, amb una base aèria a un altre lloc al començament de la Guerra Civil, on els russos ajudaven amb avions. Altrament els turcs i els americans havien ajudat als rebels i els kurds havien estès el seu territori considerablement no obstant la ràbia dels turcs.

Perquè se m’acut parlar d’una història publicada a tot arreu? Jo vaig ser metge al Departament de Patologia de l’Hospital de Mount Sinai a Manhattan on, com attending (diguem “metge titular”) tenia l’obligació d’entrenar i fer aprendre coses als joves metges graduats que com demana la llei volien aprendre l’especialitat en 3 o 4 anys abans de poder practicar-la pel seu compte. Fèiem rotacions i la majoria de residents acabaven venint al meu despatx a ensenyar-me les coses que havien fet o volien fer a veure si les aprovava o les feia canviar. Durava uns 3 o 4 anys i per força tots acabàvem coneixent-nos força bé. Voldria parlar d’una jove resident siriana, casada amb un cardiòleg ja establert i guanyant molts diners a un altre gran hospital. El matrimoni era immigrant i eren gent molt simpàtica. La dona estava a punt de tenir un fill i vam acabar fent-nos amics. La noia va introduir un sistema que em va deixar perplex: m’invitava sempre a dinar el diumenge al vespre i trucava a casa oferint-lo a primeres hores de la tarda dues o tres hores abans del sopar. Vaig acceptar sempre perquè no tenia res més a fer i trobava sempre interessant visitar les llars d’estrangers. La primera vegada el matrimoni em va citar a un petit restaurant i després al seu pis a un gratacels enorme molt luxuriós a l’Upper East Side. El marit segur que feia molts diners.

Tots dos eren Cristians, membres d’una Església que havia de ser una de les més antigues, si no la més antiga de la religió. Com passa sempre amb els originaris de la regió, no tenien cap interés en parlar de política, un tema massa complicat i perillós però un diumenge al vespre es van presentar el pare i la mare de la resident, vinguts de Damasc a passar uns dies, i vaig aconseguir entendre un grapat de coses. A Síria hi havia molts grups de gent de diferent ètnia i religió i a vegades hi havia tensions entre ells. La funció principal del President Bassar al-Hassad era evitar que la gent es barallessin i trenquessin la pau. Com a Cristians, una minoria, ells estaven contents amb en Bassar. I les barbaritats i la corrupció? Estava malament per descomptat, però no hi havia hagut tortures i assassinats polítics per segles a tots els països europeus? La civilització sempre acaba arribant i cal tenir paciència. Però sobretot em va interessar una cosa sobre els Assad que és poc coneguda (que amplio una miqueta perquè el lector ho entengui millor).

Tant Hafez com Bassar al-Assad eren membres d’un gran grup ètnic i religiós anomenat Alawite, que viu sobretot en llarg  de la costa mediterrània (són uns uns 3 milions a Síria) però també a Turquia, Irak, Argentina i Alemanya. El nom ha acabat sent imposat per llei però molts altres caps d’estat han intentat canviar-lo per Nusayrites, seguint el nom del fundador de la secta  al segle IX, però el govern va acabar prohibint-lo. Aquesta congregació semblava a primera vista un grup de Xiites, però encara que n’eren al començament, van acabar malament amb massa diferències teològiques. Per exemple, els Alawites poden beure alcohol, accepten no sols l’Alcorà sinó també altres llibres sagrats i veuen al déu com una mena de trinitat. No observen el Ramadan i les dones no es cobreixen el cap. A Siria, doncs hi havia Alawites que el President sempre afavoria, Xiites ortodoxes, Sunnites, Cristians (un 10% probablement), Drusos, Catòlics i potser més. La barreja era explosiva. Amb seny, el govern va prohibir censos i recomptes de la població des de 1960. La rebelió que ha fet caure a Bashar fou originada per grups molt diferents sens dubte dirigits per musulmans. Sabent això hom pot comprendre millor el gran perill que la victòria de Mohamed al-Jawloni representa.

Una cosa oblidada de les meves converses amb el matrimoni sirià és l’assumpte del llenguatge. Evidentment no parlaven aràbic entre ells però no volien explicar res més. Fins que al final van estrenar una pel·lícula sobre la Passió de Jesucrist on tothom parlava la seva pròpia llengua. L’amiga, entusiasmada, em va oferir un disc amb el film perquè escoltés de la boca de Jesús la llengua Aramaica, que encara parlen molts Cristians Sirians i gairebé ningú més. Poca gent coneixia la llengua hebrea en aquell moment. L’aramaic havia estat la llengua comú de moltes regions (com l’anglès) fins que fou substituïda pel Grec Koiné, originalment el dialecte de Macedònia, introduït pel gran conqueridor Alexandre. És interessant recordar-ho perquè ètnicament els Alawites i potser els Cristians que parlen l’aramaic com Jesuchrist, semblen descendents dels Canaans, sense dubte precursors dels Jueus actuals.

UN FUTUR OBSCUR

Hem tingut oportunitat de veure a la pantalla expressions d’alegria incontenible per la caiguda d’Assad. Hem vist dones ballant i cridant “Llibertat” pel carrer, homes postrats per terra en accions de gràcies, malediccions contra Basser al-Assad, entusiasme per l’exèrcit alliberador en un temps increïble, crits… Quan periodistes han pogut preguntar, els dirigents han respost sempre que diferències entre grups no existien i que ells per exemple havien parlat per telèfon amb el Bisbe d’Alep, cap de l’església local, que estava molt content i que no hi hauria cap problema. Mentre tant Mohamed al-Jawlani, cap suprem i drigent del partit terrorista Hayat Fair al-Shams, (HFS), molt perseguit als EUA, i ara esdevingut Cap d’Estat, va fer un discurs victoriós…. dintre d’una Mesquita. De debó no hi ha raó per preocupar-se’n? Els turcs i els nord-americans s’ho miren perplexes i com tothom no saben ni què dir ni què pensar. Hi haurá un Califat com a l’Irak?

Joan Gil

Una de les moltes diferències entre els sistemes americà i europeu es la fixació en temps de la durada del nou President i del Congrés. A Europa estem acostumats a veure destituïts  governs que s’han ficat en un embolic i han de convocar noves eleccions. A més el sistema europeu generalment permet un nombre de partits. Res d’això passa a Amèrica, on els terminis han estat fixos i intocables  des del dia de 1787 quan la Constitució Federal fou aprovada (ha estat l’objecte de 27 esmenes, que ara semblarien  impossibles). Deu ser un récord mundial. En aquest temps hi ha hagut sempre cada quatre anys una elecció presidencial i del Congrés (cada dos anys) a tots els Estats, sense interrupcions, tant en la guerra com en la pau. Hi havia hagut una mena de Constitució prèvia que havia proclamat les 13 províncies que havien guanyat la Revolució i la guerra antimonàrquica, com Estats independents lligats només per una mena de trobada anual d’amics sense obligacions a Nova York. El sistema satisfeia molts desitjos però fou una catàstrofe que calia substituir. Els EUA haurien esdevengut un grup de nacions com a Sud-amèrica. En la nova Constitució, els nous Estats serien co-sobirans però ja no independents. Les dues Cambres del Congrés  tenen també un termini fixe de només dos anys per a la Cambra (Baixa) de Representants més una renovació cada dos anys del termini total de 6 anys del 33%  de Senadors (la tercera part dels 100 que hi ha). Les Cambres prèvies segueixen al poder i són  jurades i substituïdes pels nous el 3 de Gener després de l’elecció al congrés i el President comença els deus quatre anys el 20 de Gener. Res d’això es pot canviar. El sistema afavoreix el bipartidisme. Hi ha hagut al passat altres partits capaços d’obtenir alguns vots electorals però han durat poc. En canvi el Partit Republicà fundat per Abraham Lincoln (ara tornat anti-liberal per Trump) i el Partit Demòcrata d’Andrew Jackson segueixen en vida. Però després del resultat de la darrera elecció, moltes coses estan passant a ca’l Demòcrates. Què és la Democràcia? Perquè aquesta puntada de peu després de prop de mig segle de millors resultats? En tenen la culpa els Progressius culpables d’haver fundat un Grup progressista i haver imposat moltes coses a Joe Biden (grup basat en el Senador Bernie Sanders-que s’autoanomena Socialista i els Representats encapçalats per la Porto-riquenya de Queens Alexandria Ocasio-Cortés)?  El cas tenia relativa similitud amb el de Pedro Sánchez  i l’independentisme per raons diferents. Molts demòcrates en parlen amb odi i és evident que els progres no van guanyar res a l’elecció. El Partit Demòcrata no havia estat mai progressiu, sinó liberal mes o menys centrista, a favor del creixement capitalista que portaria progrés i felicitat a tothom. En Biden, un home de dretes bastant reaccionari fou forçat a seguir-los en un moment. Tot el que buscaven era millorar les condicions de vida de les capes baixes de la societat (seguiu llegint).

Ha quedat unificat l’estat Nord-americà?  Hom diria que no i caldria témer un conflicte social potencialment molt greu. Diuen que la societat actual consisteix en un 40% de gent  que viuen bé i un 60% que té problemes arribant a fins de mes, comprant menjar, pagant la targeta de crèdit, pagant el lloguer o la hippteca,  pagant despeses exorbitants a la consulta d’un metge o la farmàcia. Allò que no tenim aquí des de fa anys és atur, que sovint és inferior al 4% des de fa anys. El Govern Federal va introduir fa anys un sou mínim de $7.25/hora i el Congrés s’ha negat sempre  a millorar-lo, no obstant que fa difícil viure i alimentar una família. La llei del mínim federal no prohibeix ni als estats ni a les ciutats introduir-ne un altre de millor i de fet a molts llocs es cobren com a mínim $15 i ara fins i tot a bones feines $20 o més. No obstant, el mínim federal subsisteix generalment encara a estats pobres o agrícoles. Per sobreviure, potser cal rebre contribucions benèfiques. És un crim intentar millorar aquesta situació, com volen els progressistes?

I cal parlar també de l’altre 40% de la població. Inclou al capdemunt de tot els consellers  delegats i propietaris que cobren molt més d’un milió de $ a l’any. El director general d’una firma que em paga a mi una renda guanya un sou d’una mica més de 16 milions a l’any i es queixa que la companyia no guanya prou i ha de fer coses per fer-la rentable, com ara introduir noves deduccions. Perquè s’hauria de queixar ningú si ja en reben prou? Els seus 16 milions (que aquest any probablement augmentaran) no es poden tocar i la companyia troba formes de fer deduccions als petits clients per financiar els diversos sous de molts milions a tota l’administració. Tireu endavant i n’hi ha de molt pitjors i extrems que passen dels 20-25  milions de $ a l’any, fins arribar a Elon Musk amb els seus 500 milions. Com gosaria ningú posar en dubte el sou o els drets dels empleats?  Els que manen es pensen que l’objectiu de la companyia que dirigeixen és només guanyar diners i no es preocupen dels empleats (sempre que sigui possible substituir-los pel mateix salari). Elon Musk ja diu que cal acomiadar en l’acte qualsevol treballador que faci una vaga. No hi ha ni ombra de solidaritat social ni decència, perque aquesta gent, per molt que la llei els empari, no tenen dret a fer el mal que estan fent.

Això naturalment no són sols els membres del 40 % que viuen bé o decentment, sinó que el grup inclou molta gent molt per damunt del $7.50 i inclou tota una escala de sous. El salari mig d’un metge és al voltant dels $ 300-350,000, una infermera diplomada guanya uns $90,000 i hi ha les assistentes auxiliars que ajuden al metge a veure malalts i poden escriure receptes, que cada dia n’hi ha més, que passen molt dels $100,000. Hom podria anar per totes les professions i veure el mateix: hi ha molts empleats que es guanyen bé o molt bé la vida i després van baixant a nivells molt modestos, on troben problemes amb vacances, el lloguer o compra de la casa o el pis, grans despeses inesperades, l’educació dels nens a bones universitats, i altres coses. Ja no són rics.

La separació entre el 40% benestant i el 60% que no n’és està augmentant degut probablement  a l’agressivitat creixent dels grans milionaris que estan concentrant a les seves butxaques els diners que serien necessaris per assegurar la pau social, perquè fa encara relativament pocs anys, la gran majoria del poble americà vivia molt bé i el nivell de vida era envejat per tot el món.  Aquesta situació en els ulls de molts observadors podria ser el pitjor problema patit pels EUA avui en dia, la causa verdadera de la victòria trumpista i no es pot trobar ningú que vulgui o sàpiga fer res per millorar-la. El Partit Demòcrata és més aviat el dels super-rics però amb certa consideració humanitària. Els Republicans acaben de guanyar alineant-se  incondicionalment darrere els rics pero fent promeses de millores i felicitat al 60% més pobre que s’ho ha cregut.

L’afinitat entre els grups treballadors i l’extrema dreta és ben coneguda i rarament discutida. Ja va passar amb Hitler i Mussolini i ara es reprodueix a molts països benestants a Europa, igual que amb en Trump. Qui es recorda de la doctrina i les esperances del socialisme? On ens durà tot això? Coneix algú la resposta? Com acabarem?

Tornant a la infortunada Kamala Harris. Què li va passar? L’electorat nord-americà, a un país amb més de 330,000 milions de residents, inclou molts grups socials que sovint viuen barrejats però són molt diferents. Comencem amb els anomenats Hispans, o Latinos o Latinx o com el lector vulgui. Van votar en grans percentatges CONTRA la Sra Harris i esdevingueren els més notables fent-ho. En Trump seguia insultant els nous immigrants, sovint sud-americans, que serien tots lladres, violadors,  presidiaris fugits, negociants de drogues… Trump afegia sempre l’absurditat verdaderament absurda que en Biden els deixava entrar (van ser uns 4 milions el darrer any) per fer-los votar contra Trump. One even does not know how to respondre, there are no words. Això seria completament impossible! Però Trump ho repetia cada dia. Vaig veure un periodista que preguntava a un mexicà d’origen nacional i votant si no se sentia solidari amb la gent que Trump insultava i volia deportar massivament. El mexicà va riure, tocant-se la pell de la cara i respongué “Nosaltres tenim la cara molt dura i sabem com arreglar i aguantar-ho tot.” La Sra Harris no era una dona dura que parlés tan clarament com en Trump. Amb els negres Americans de naixement va passar una cosa semblant: la majoria van votar per Trump.

I els religiosos, sobretot de l’església baptista del Sud? Massivament a favor de Trump, no obstant que sigui un pecador tan evident. També agraïen molt a Déu que l’hagués salvat durant l’atemptat. I els musulmans? Van van rebre la Harris a Michigan on n’hi ha un mig milió, amb gran alegria i saluts amistosos, però tots van votar contra ella per Biden i l’horror de Gaza. I les dones, sempre tan entusiastes per la lluita a favor de la llibertat sexual i dels drets de les dones? Que els lectors es preparin que hi ha curves: la Tamala va treure molts menys vots que amb Biden o la primera elecció de Trump i fins i tot Obama. La gent pobre, els que segons la candidate s’ajudarien i estimarien mutuament i obtindrien millors sous lluitant amb solidaritat amb la seva Presidenta? Van anar a votar? No conec cap informació. I els sindicats, que Trump odia tant? No està gens clar. Hi va haver molts pocs que es declaressin per Harris.

Perquè va passar tot això? En gran part fou la falta i ambicions absurdes de Joe Biden. S‘ho­ mereixia la candidata que anava pel món predicant solidaritat, família, respecte als veïns, lluita per un futur i un clima millor? Una dona que sempre reia i mai insultava, que havia guanyat l’única disputa contra Trump? A més a més, com es van poder equivocar tants pollsters que donaven l’elecció per empatada? Em recorda una escena familar amb un fillet petit que té lloc a una casa a Catalunya. El nen té una pilota i de sobte pregunta: “Avi, que podria ser jo jugador del Barça quan sigui gran?” I l’avi, somrient, respon que sí,  que ell serà un gran jugador. El que molts votants treballadors volen és un home fort i dur que prometeixi coses clares i realitzables. I potser no era temps encara per tenir una Presidenta, una dona tan fluixa. Però la gent va passar-s’ho bé anant als seus mítings, veient-la i sentint-la parlar. Res més.

Joan Gil