06 març 2021

El virus tira enrere als EUA amb entrebancs

Coses que no tenen res a veure

Aquí la Food & Drug Administration (FDA) ha aprovat l’us d’emergència (que podria ser revocat si hi hagués mals resultats) de tres vaccins: Pfizer, Moderna i Johnson & Johnson que estan essent distribuïdes gràcies en part al President Biden, que ha mobilitzat els serveis federals d’emergències que saben com tractar a milers de ciutadans i tenen o saben trobar qualsevol cosa que faci falta per obrir grans centres de vaccinació a estadis, centres de congressos o qualsevol altre lloc molt gran amb l’ajut de Guàrdies Nacionals que han après com vaccinar. En algun cas, estan oberts 24 hores i han arribat als dos milions de vaccins diaris als EUA. Ni els estats ni els comtats sabien o podien fer-ho. De moment, ningú pot triar encara quin vaccí vol rebre. En canvi, Astra-Zeneca no ha demanat mai ser aprovada per la FDA i no pot ser administrada als EUA. No ha explicat mai perquè.

A un grup de bisbes catòlics probablement sobrevivents del temps del Papa Wojtyla se´ls va acudir publicar que els Catòlics no poden prendre el producte de J&J. Perquè? S’han assabentat o creuen que està fet amb cèl·lules d’infants avortats. És absurd i ignorant. El vaccí de J&J està fet amb vectors virals, en general adenovirus, totalment inofensius per homes, que son els qui condueixen el vaccí verdader a l’interior. Segons sembla, en algun moment del procés els virus vectors han de ser tractats amb cèl·lules humans multipotents no diferenciades, que poden tenir molts orígens i sovint son immortalitzades. El Vaticà amb molt de seny va publicar una resposta dient que aquest vaccí no conté res contrari a la doctrina i salva vides. És inofensiu l’incident? Qui sap. Tenim l’anomenada “dreta religiosa”, gairebé sempre Baptista i molt aliada amb Trump que es pensa que l’avortament és el problema principal condemnat a la Bíblia i els Evangelis.

Molt pitjor és el problema social de la discriminació que ja està en l’aire. De moment la FDA no ha rebut sol·licituds d’aprovar els vaccins rus, xinès, cubà ni el de Astra-Zeneca, ni molts altres que vindran i ja molts d’aquests estan circulant. Ahir el Sr Alcalde de Detroit, la ciutat empobrida dels automòbils va anunciar de sobte que ell no volia que el vaccí de J&J fos utilitzat a Detroit perquè tenia una eficàcia inferior i que ell només acceptaria a la seva ciutat Moderna and Pfizer. Ouch. La Salut Pública molt enfadada va respondre en l’acte que els tres vaccins autoritzats son igual de bons. Molts altres vaccins tenen pitjors eficàcies però fan molt de bé. Del que es tracta no és de bloquejar el virus al 100% sinó d’evitar les formes greus que duen a l’UCI o la mort i això ELS TRES VACCINS ho aconsegueixen igualment. Amb els altres que sembla que venen, ja en parlarem. La FDA és extraordinàriament dura en els seus jutjaments. Un cas entre persones vaccinades no passaria de semblar un refredat.

Però el problema no s’ha acabat. Els diaris i els grups socials han parlat massa dels efectes secundaris, rars i lleus però també de les reaccions tardives, també rares i que no han fet mal. La gent ho entenen poc i en fan massa. Amb això, el nombre dels escèptics ha pujat. Es deixarà vaccinar prou gent per atansar la immunitat col·lectiva que acabaria amb la pandèmia?

La qüestió de la discriminació social, racial i econòmica està esdevenint un problema greu. Hom llegeix que la Xina i Rússia estan repartint vaccins de franc o a bon preu pel tercer món. Són tan bons com els de Pfizer i Moderna, o són articles de segona per a la gent pobre? I la de J&J amb menys eficàcia on es distribuirà? Als barris pobres potser?En honor a la veritat cal recordar que l’inoblidable Trump havia firmat una ordre executiva prohibint exportar vaccins mentre Americans els necessitessin. Una altra qüestió molt discutida que ara s’ha aclarit és si cal vaccinar la gent que ha patit del Covid i s’ha recuperat. La resposta és que sí, perquè a vegades la immunitat donada per la malaltia dura molt poc, potser tres mesos. Cal esperar, no obstant, uns 90 dies.

Mutacions

Diuen que ja hi ha unes 34 mutacions trobades, entre elles l’anglesa i sobretot la més amenaçadora de Sud-Àfrica, ja present a molts llocs. Abans era difícil estudiar això, no pas ara. Hi ha instruments que llegeixen fàcilment les seqüències del genoma (el RNA dels virus) i ja està. Tothom pot reconèixer la mutació sud-africana que està preocupant perquè com passa amb les variants de la grip, no respon bé als vaccins actuals i és més agressiva i nociva. Moderna i probablement molts altres ja estan preparant un vaccí suplemental, però molts fan notar que poc a poc el problema ja se sembla a una Grip2, que quedarà entre nosaltres i tornarà cada hivern amb variants noves. Gràcies a les mutacions.

El gran i admirable Dr Anthony Fauci sembla que s’enrabïi quan parla de les mutacions i ningú l’entén. Ell explica sempre que les mutacions tenen lloc només a l’interior de la gent infectada, mai fora, i que si la gent es posés les mascaretes sempre i observés la distància social evitant grups i aglomeracions, això de les mutacions s’acabaria, que és veritat. Les variants s’estenen quan el malalt on l’evolució ha tingut lloc transmet els seus nous virus a un altre. Caldria que la gent seguís observant amb mascareta la separació social i la cadena quedaria trencada. Si no, hi haurà repunts i brots per molt de temps, potser malgrat els vaccins. Hi ha molts coronavirus que afecten els humans: la grip, el refredat comú i tots muten contínuament cosa que en general no té conseqüències.

Una qüestió greu i trista sense resoldre és el problema dels malalts immunocompromesos tant per malaltia com per tractament mèdic perquè no poden ser vaccinats i estan en considerable perill. A més dissortadament, la mutació del virus dintre d’un malalt sembla tenir lloc en persones amb resposta immunològica dèbil.

Ja han començat estudis per determinar si els nens petits poden ser vaccinats o no. Allò que fan és començar amb nens grans, gairebé adolescents i si no passa res, seguir amb nens 1 o 2 anys més joves i tornar a veure si va bé o no, i tirar endavant amb el sistema. El més proable és que acabin rebent el vaccí però a una dosi més petita. Els resultats no poden ser coneguts abans de primers del 2022.

Però ara la gent després de més d’un any ja en té prou. Ja n’hi ha prou de mascaretes, d’atur, restaurants i teatres tancats, escoles buides… Prou, prou. I obliden una cosa: un que ha caigut involuntàriament a l’aigua per salvar-se ha de nedar i només pot deixar de nedar després d’arribar a un lloc segur. No hi som encara.

Joan Gil

 

No hi ha resposta

01 març 2021

Els “Passaports” del Covid-19: una idea absurda

Diuen que hi ha polítics, fins i tot al Regne Unit i la Unió Europea que pretenen introduir “Passaports” sanitaris per poder viatjar en el temps del Covid-19. La idea concebuda per facilitar els viatges és absurda i només faria mal. Hi ha moltes raons:

1) El mot es refereix a la nacionalitat del portador que és una dada absoluta al 100%, però els vaccins només confereixen la immunitat a un nombre variable de ciutadans exposats al virus, potser segons el fabricant del 50 al 95%. És que hi ha gent que siguin alemanys al 70% o britànics al 90%? És curiós que hagin triat aquesta paraula enlloc de “certificats de vaccinació” com s’havia fet molt abans i encara es necessita per entrar a certs països. Per exemple, torna a haver Ebola a tres països africans.

2) No hi ha absolutament cap vaccí que garanteixi que el vaccinat tingui immunitat i no pateixi de malaltia activa. Què passa amb el 30%  si el vaccí triat només garanteix efectivitat del 70%?

3) Quines marques farmacèutiques serien acceptables per optar al passaport? Potser Moderna o Pfizer? Amb o sense segona injecció? Administrada quants dies abans del viatge? Quant de temps seria efectiva la immunitat? Un any? Dos, tota la vida? Potser la de Johnson i Johnson, també acceptada als EUA. I la d’Astra-Zeneca, que els alemanys no volen. Acceptarien passaports amb aquest producte d’estrangers? I el vaccí Sputnik V dels russos o el segon Sputnik que ara està a punt d’arribar? O el xinès que s’usa a països subdesenvolupats? O el vaccí nacional que Erdogan vol produir a la Turquia? O els molts que estan a punt de surtir a l’Índia? Potser només els vaccins aprovats per la Food and Drug Administration als EUA o l’Agència Europea dels Medicaments, que són molt estrictes (i cars) en la qüestió de seguretat?

4) Un assumpte molt discutit a la Salut Pública nord-americana és si la gent vacunada, com les persones no-inoculades però sense símptoms, poden acumular virus a la gola o boca i esdevenir contagiosos o no. No hi ha forma de saber-ho i de fet hi ha 3 o 4 malalties conegudes infeccioses on això realment passa, i altres on no. Caldrà esperar i fer investigacions abans de poder determinar si tota la gent vaccinada és segura o si pot propagar el virus sense patir la malaltia. De què serveix el passaport? El problema de les escoles, encara mal aclarit, té molt a veure amb això. Si jo entenc allò que el CDC diu, hi ha molts nens petits contaminats i aproximadament la tercera part desenvolupen una forma molt lleugera  de la malaltia que els pares sense la pandèmia veurien com un refredat i molts pocs acaben amb una malaltia greu. La por dels mestres i alguna família que l’escola presencial sigui perillosa estaria justificada quan les escoles no han estat modificades seguint les recomanacions del CDC (molt cares) amb ventlació millorada, distància social, separadors de plàstic entre nens i mascaretes. Els sindicats de mestres identifiquen mestres que podrien haver estat víctimes, però qui sap. Biden acaba d’anunciar que ell garanteix que tots els mestres seran vaccinats abans del 1 de Maig. De fet no és possible en aquest moment saber si els nens petits portadors poden transmetre o no la infecció als pares i mestres. No hi ha encara estudis científics publicats sobre aquest problema. S’estan fent estudis que permetrien vaccinar nens petits, cosa actualment prohibida però ningú espera que sigui possible abans del 2022. Els nois i noies més grans, en canvi, haurien de ser tractats com adults.

5) Dissortadament ara ja està plantejat que degut a les mutacions tan freqüents en tots els coronavirus, hi ha soques de virus que no responen al vaccí, sobretot les variants brasilera i sud-africana, que hi ha qui sospita que seran més perilloses. Caldria afegir que una de les 3-4 mutacions diferents ja trobades als EUA sembla compartir característiques amb el virus sud-africà. Un parell de farmacèutiques ja estan treballant per trobar-hi una resposta eficaç amb vaccins modificats. Què ho posaran al Passaport això? És transparent que el cas ja se sembla cada dia més al problema dels vaccins contra la grip. Hi ha tantes mutacions i soques establertes de la grip  que cada primavera cal anar als observatoris asiàtics a intentar esbrinar quines variants estan a punt d’arribar aquí a l’hivern, i triar-les per fer vaccins multivalents, cosa que cal preparar amb mesos d’anticipació. Ja sembla ara que amb el Covid serà igual i que mentre no es trobi un medicament curatiu es quedarà entre nosaltres en una forma més acceptable que ara, com la grip, que per cert i sense que ningú ho entengui sembla haver desaparegut del planeta. Als EUA hi ha cada hivern unes 10-20,000 defuncions de la grip, però no sembla ser així aquest any.

6) Hi ha gent que mèdicament no poden vaccinar-se mai i n’hi més que poden però no volen. Se’ls prohibirà per sempre volar de vacances  a les Illes?

7) Perill molt gran que el Passaport es pugui utilitzar per fer discriminació laboral. Sense Passaport, molta gent no podria trobar feina.

8) Molta gent voldria aprofitar els Passaports per acabar amb les mascaretes i la distanciació social, cosa que podria desfermar un nou repunt, quan encara no és l’hora.

Els polítics, naturalment, apart de tenir objectius intolerables, com quan Sánchez i Illa volien aprofitar l’ocasió per enfortir la sacrosanta Unitat d’España, el que volen és reactivar a qualsevol preu l’economia per raons transparents. Han de cobrir un desastre social amb subvencions econòmiques que només poden pagar amb préstecs que caldrà retornar a la UE, obligant a tallar prestacions socials per anys. Això és molt trist i molt greu, com vam veure fa anys a Grècia, però la pandèmia és un desastre molt gran caigut sobre tots nosaltres. Hi ha algú que no en tingui prou després de més d’un any? Cal considerar primer les cruels defuncions, la ruïna i l’atur de milions de treballadors, impossibilitat de pagar el lloguer o la hipoteca, augment dels divorcis, malalties mentals i violència domèstica, seqüeles als malalts supervivents, la pèrdua de coses com els viatges, les sortides, l’entreteniment als vespres, les escoles tancades i moltes altres coses. Però el que cal és acceptar la catàstrofe amb seny, fer el que cal per protegir-se i acceptar els consells de la Salut Pública internacional, més que els dels Srs Sánchez i Illa. Un que cau a l’aigua ha de nedar, si l’edifici on vivim esta en flames, cal córrer a l’exterior i esperar un dia millor.

AFEGIT 02/03/2021

Acabo de llegir al New York Times un article també hostil a la idea del Passaport. Jo expresso preocupació per la manca d’informació i dades segures sobre els vaccins o la resistència del ciutadà i l’entusiasme excessiu dels usuaris afortunats. L’articulista del NYTimes, en canvi, es preocupa per la discriminació que patiran certs grups socials i nacionals, els de sempre: negres, hispans i indis americans a més dels pobres en general, que estan trobant l’accés al vaccí molt difícil i dintre dels quals hom troba el nivell de resistència màxim contra el vaccí. Podria algú exigir que tots els ciutadans es deixin vaccinar? El que no vol, perd el dret a viatjar per sempre o per quant temps? La freqüència de la infecció sens dubte descendirà, pero el virus molt probablement es quedarà entre nosaltres per sempre. Hi haurà gent especialitzada en falsificar el passaports?

Segon Afegit 4/3/2021

Biden havia promès vaccinat tots els mestres immediatament i manat les mascaretes. Com Trump abans d’ell ha rebut la resposta que no té cap autoritat per manar tal cosa als estats. No estem al país de la parella Sánchez-Illa.

Més seriós és que hi ha gent que es neguen a prendre el vaccí de Johnson&Johnson perquè immunitza menys que el 95% dels primers vaccins basats en mRNA. Amb irritació, la Salut Pública respon que és absurd, que del que es tracta és d’evitar les formes severes que requereixen UCIs o posen en perill de mort i tots els nous vaccins  aprovats ho aconsegueixen igual

 

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

22 febr. 2021

Dol per la pèrdua de mig milió de ciutadans

Prou que havien avisat que ens hi acostàvem. Aquest matí tots els mitjans informaven a primera hora que ahir vam arribar als 500,000 difunts per culpa del Covid. Una emissora de Tv va ensenyar en silenci el 500,000 en grans números davant un fons negre. Diuen que al vespre el President Biden farà una cerimònia commemorativa televisada, encenent una espelma mentre les campanes de la Catedral Nacional tocaran a mort cinc-centes vegades i manarà baixar les banderes per cinc dies. Són més morts que el país ha patit mai en les guerres mundials, del Vietnam i Corea plegades. Ja fa dies que certs programes ensenyen fotos i videos dels morts a vegades, amb biografia. El país està en dol.

Des de fa temps les nostres corbes i números han millorat molt però el Dr Anthony Fauci ens avisa que cal mantenir les restriccions o acabarem rebent encara més fort, perquè res s’ha acabat. La situació amb les mutacions és la següent: els virus són com pinxos o perdonavides que lluiten una varietat contra l’altra per qudar-se sols i ocupar tot l’espai. Aviat la totalitat dels nostres pacients estaran infectats per la variant britànica, que efectivament lluita amb avantatge per ser molt contagiosa. Ja passa a alguns estats i probablement s’estendrà per tota la Unió.  Hi ha molts coronavirus coneguts i gairebé sempre muten fàcilment, sense que hom noti cap diferència, però hi ha excepcions (com la infame soca de la grip espanyola que va matar molts milions d’homes). Hom ja ha identificat tres soques nord-americanes noves que no fan cap diferència en res. Sense voler exagerar, el cas de la variant sud-africana ha estat vist amb preocupació i ja s’han detectat almenys tres casos als EUA però no hi ha cap prova que sigui de debò més perillosa que les altres i haurem d’esperar. Fauci diu que al seu parer el virus britànic dominant que és tan contagiós probablement no es deixarà substituir pel sud-africà, perquè sembla tenir avantatges. Ja veurem.

 Només els vells?

És absurd i irritant que molta gent es pensi que la situació no importa tant perquè la majoria de víctimes són gent gran. En primer lloc hi ha hagut moltes víctimes joves, alguns pocs nens inclosos. En segon lloc hom no ha entès com s’ha allargat la vida humana. Parlen (com feia Trump) amb indiferència referint-se als que tenim més de 65 anys, que hem estat la majoria de víctimes, fins i tot entre els negres, hispans i indígenes americans, que han patit molt més. Voldria explicar a algú quantes coses he fet d’ençà d’aquella edat tan juvenívola de 65 i em penso que molts sexagenaris i les seves famílies estarien contents d’atansar la meva edat o molt més com a membres útils de la nostra societat. Jo vaig publicar tres novel·les en anglès al final dels meus setanta (i recomano a tothom sobretot el meu All Hail King Ramir sobre la creació de la Confederació Catalano-Aragonesa per Ramir II el Monjo, que em va costar fer molta recerca). I escric un apunt aquí cada setmana des de fa 9 anys. Encara més: el nou President Biden té 78 anys i acabarà el mandat als 82; la Nancy Pelosi i un dels seus ajudants principals han complert els 80, l’altre col·laborador els 81; el gran Dr Fauci, també els 80. I NINGÚ té cap intenció de plegar. El món sembla pertànyer a la gent gran. Cada dia hi ha més gent que s’acosta o sorpassa els 100.

Recordant l’home que vivia abans a la Casa Blanca

En Trump es pensava que els funcionaris federals no treballaven pel poble sinó per servir-lo a ell seguint les seves ordres i que ell els podia manar qualsevol cosa encara que fos falsa o en violació de la llei. Si algú s’hi negava i no volia creure, el castigava o feia fora a puntades de peu. L’organització de la Salut Pública federal va patir molt perquè Trump la volia posar al servei de la seva campanya electoral. Volia canviar-ho tot per convèncer el públic que el Covid-99 no era res, només una mena de grip, que ja s’estava resolvent, que calia combatre totes les restriccions, que calia reduir el nombre de tests, que els metges exageraven per guanyar més diners, negar-se a usar mascaretes o observar la distància i seguia organitzant reunions i mítings sense màscares. I els morts? Són coses que passen, va respondre. No era ignorància com en el cas de Salvador Illa, sinó menysteniment intencional i malvolent de l’epidèmia.

Els dos representants inicials de la Salut Pública foren el Dr Anthony Fauci i la seva antiga estudiant Deborah Birx que va fer el doctorat sota Fauci i havia esdevingut una celebritat mundial gràcies als seus estudis brillants i il·luminants sobre el virus del SIDA. Tots dos parlaven a sessions televisades amb Trump, que es passava més d’una hora divagant i parlant de coses sense relació i aquests dos amb el Director de Centre pel Control de Malalties d’Atlanta (CDC en anglès), que ja ha saltat i estat substituït, miraven de parlar del problema. Mentre que Fauci era un home molt dret que es negava a mentir ni dir res que li manés un tirà, la Sra Birx es va pensar, com molts altres, que era possible guanyar la gràcia del President i fer-li entendre la realitat fent-li festes i somrient i ignorant bestieses. Això era una equivocació greu. Qui podia ensenyar res a Franco o als actuals polítics filocastellans de Madrid? Un dia, com explicava la Sra Birx a una entrevista recent, el tinglat se li va ensorrar. En Trump es va presentar a la conferència televisada amb una gràfica que ella no havia vist  i contenia informació falsa. Es va quedar callada i la seva reputació va quedar destrossada. La van prendre per una titella més. Fauci no fou mai així: va contradir Trump en públic, li van prohibir donar entrevistes a certs programes i no fou invitat més a la Casa Blanca. En Trump el va tractar d’idiota una vegada en públic i reia feliçment quan els seus energúmens demanaven la destitució de Fauci.

Trump va fer mal a la seva Salut Federal però no podia res contra les numbroses Facultats Universitàries de Salut Pública als EUA que, veient l’oportunitat de fer recerca  i publicar articles importants van seguir explicant coses a les audiències i la premsa, sovint produïnt corbes i estadístiques verdaderes. A milers de Comtats i Ajuntaments hi havia empleats/des delegats de Salut que havien tret un diploma a una d’aquestes institucions i entenien la situació.

Biden, que camina de forma insegura i sembla massa prim, es presenta com un home vell, serè i tranquil que inspira tranquil·litat, sembla senzill i genuinament preocupat pel poble. Amb gran sorpresa dels que coneixíem el seu passat polític va disparar un tret de sortida que no podia ser més progressista (vol dir d’esquerres) i va sorprendre a tothom. El Partit Demòcrata estava molt preocupat per la divisió creixent entre els conservadors i els progressistes de Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez. La sortida inesperada de Biden ha fet callar a tothom, perquè ell només parla de les necessitats del seu poble i no de política, finances o ideologies. Que duri… Veieu com amb els anys hom pot aprendre coses?

Cal afegir una cosa trista acabada de publicar: la vida mitjana dels EUA (a Europa fins ara 82) que havia estat 78 anys acaba de caure degut a la pandèmia: ara és 1 punt més baixa per als blancs (77 anys), 2 punts per als negres (76) i 3 per als hispans i indígenes americans (75).

AFEGIT 24 Febrer 2022: Un problema misteriós ha estat sempre el retràs en la producció dels primers vaccins, que les farmacèutiques no tenien cap intenció d’explicar. Ahir una reportera de la Televisió Pública a la Casa Blanca va explicar una cosa que sembla haver escoltat d’un dels empleats anònims de Biden (no confirmat). Com tothom sap, el vaccí s’administra contingut en una mena d’esferes microscòpiques buides amb parets de lípids (grasses) que es fonen amb les membranes cel·lulars lliurant el vaccí a l’interior. Aquestes petites esfèrules són molt ben conegudes i han estat en ús per anys. El problema és la seva fabricació, basada en uns deus passos que requereixen la presència humana i per tant retarda la producció. Fins ara ningú havia necessitat centenars de milions! Resulta que com que. ningú ho havia necessitat, no hi havia al mercat cap instrument robòtic capaç de completar el procés ràpidament de forma automàtica, sense humans i calia inventar, construir i provar-ne un. Diuen ara que el mes de Març podran produir tants vaccins com havien contractat i el govern espera. Serà veritat? Les falsedats són rarement tan tècniques i sofisticades.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

11 febr. 2021

No hem perdut deu anys

Classificat com a Josep Pallach,Pedro Sánchez,PSC

El Sr Illa segueix repetint que amb la lluita per a la independència i la llibertat, els Catalans hem perdut deu anys. Cal fer-li una resposta.   No senyor: si aquesta lluita per la nostra identitat , lleis, costums i llengua fos una pèrdua de temps, va començar el 1716, fa més de 300 anys i això que dieu ho hem sentit moltes vegades i moltes generacions van abraçar la lluita. Quan el desastre del Covid va arribar, el seu cap, el Sr Sánchez, va anunciar amb trompetes que ell ho dirigiria tot per reforçar la unitat d’Espanya, com si aquest esdeveniment tingués res a veure amb la unidad de España.  Simplement no es volia perdre la oportunitat de fer-ho creure i va seguir repetint-lo. Ell havia fet Ministre de la Salut a un acòlit espanyolista d’origen català (cosa rara a Madrid) que tampoc en sabia res de com combatre una epidèmia, però sí que creia en la unitat d’Espanya.

Ens cal recordar la figura inoblidable de Josep Pallach i Carolà (1920-1977), lluitador incansable contra el franquisme, socialista i català de fe profundament democràtica que molts veien com el primer President de Catalunya, perdut tràgicament quan tenia 57 anys. Fou ell qui va acceptar la fusió del seu PSC amb el PSOE tan diferent d’aquells temps. No he llegit els seus escrits però potser veia el seu partit igual com hom veu a Alemanya el partit conservador de la Sra Merkel i el partit cristianodemòcrata CSU de Baviera, completament independent amb objectius propis i llibertat, però sempre fidel a la CDU a Berlin, no obstant les frequents baralles. O potser veia una Catalunya independent, però en cap cas un PSC reduit a una agrupació territorial humiliada seguidora de l’espanyolisme central. En els primers temps del parlamentarisme postfranquista, el PSC tenia un grup parlamentari propi a Madrid que el PSOE de González va desfer apropriant-se els vots dels diputats. Per uns anys el PSC va poder seguir essent catalanista, fins que un dia Zapatero va cessar Pasqual Maragall com a President català. En Montilla fou un home tolerant, també un ex-ministre, però el PSC va anar caient en la insignificància espanyolista progressiva.

Aquesta situació va culminar en la memorable trobada dels Srs Rajoy i Sánchez per decretar conjuntament el 155 i la repressió que acabaria en l’exili i amb els processos polítics. Quan es tractava de Catalunya, tots els partits espanyols estaven unificats. El famós “A por ellos!!” va adquirir un simbolisme clar. Els del PSC ho van acceptar sense discussions conegudes. Em sembla recordar que el PSC va fer unes primàries, però el Sr Sánchez ha nomenat cap de la llista un polític cessat per ell que ni tan sol s´hi havia presentat. És acceptable això? Poster la pròxima vegada es podrien estalviar l’esforç i la despesa de fer primàries. Ni això tenen dret a fer.

El món ha canviat molt. Per fortuna a molts països desenvolupats i en particular a Europa la idea d’un enderrocament violent o un cop d’estat militar contra el govern ha esdevingut inimaginable per moltes raons, però no pas per desgràcia a l’Orient Pròxim o a Àfrica. D’ençà de 1716 els Catalans hem estat sempre un model de com demanar canvis  amb acció política no violenta. Hem fet manifestacions de més d’un milió i hem donat al món un exemple de pacifisme que potser molts més dels que ens pensem segueixen. Em va emocionar una mica veure a la tele americana un grup de manifestants a Hong Kong amb banderes catalanes. Els de HongKong volien lluitar pacíficament però els van fer callar amb la policia i legislació que el poder central controlava. Darrerement hem vist altres exemples: a Bielorússia, a Xile, a Londres, a Paris,  ara a Myanmar. Tot això son batalles pacífiques que els qui tenen raó i s’han exposat a patir poden perdre. Però sap què, Sr Illa? No és cap pèrdua de temps, perquè al final, els qui tenen raó, guanyen. I els que van patir son recordats.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

07 febr. 2021

El Covid 19 als EUA: les escoles i el Superbowl

Classificat com a Covid panepidèmic,superbowl

En els darrers dies, d’ençà de la caiguda de Trump que incitava els seus adherents a ignorar les mascaretes i totes les restriccions i va dir una vegada que les morts son coses que passen, la situació, que va arribar a ser molt tràgica, està millorant espectacularment, amb alguns números caient diàriament al voltant del 20%. Una sorpresa desagradable la vam tenir el divendres passat quan les defuncions van passar dels 4,000. Va ser un dia només i ara estem als 2,600 morts per dia. El total de morts s’acosta ja al mig milió; de moment són uns 470,000. Hem tingut un total de 27 milions de casos, per dia de moment 120,000 nous (havien arribat fa dies als 300,000). L’escola  Bloomberg de Salut Pública afiliada a la Universitat Johns Hopkins, una de les més prestigioses, diu que tots els números estan per sota de la realitat al menys per 10%.

Perquè aquest brot tan fenomenal? Hem de tornar al Sr Trump amb els seus mítings sense màscares ni distàncies, a la resistència massiva a dur màscares o tancar restaurants i esglésies a molts estats, a les festes familiars del Thanksgiving, de Nadal, d’Any Nou ignorant els avisos de la Salut Pública contra aglomeracions i festes. Trump deia que el problema s’estava acabant i va arribar a ensenyar curves i gràfiques falses. Afegia que els metges  exageraven les defuncions i diagnosis per guanyar més diners i que calia reduir el nombre de tests per reduir els casos.

Ara ens preocupem per un altre problema: el Superbowl d’aquest vespre, amb el seu espectacle tan espectacular de mig temps (l’any passat amb la Jennifer Lopez i Shakira) aquesta vegada amb un nombre limitat d’espectadors. Això als EUA és una gran festa popular amb trobades familiars i d’amics amb sopars i begudes. Acabarà en un rebrot? Caldrà una setmana o deu dies per saber-ho.

La qüestió de les escoles

Ha anat de forma molt diferent que a Europa degut sobretot a la resistència a l’obertura dels sindicats de mestres, que destacaven el perill de mort, i també a l’existència de lleis i estructures administratives molt diferents a aquest país tan gran. La topada més forta en aquest moment és a Chicago entre la ciutat que vol obrir i els mestres que no ho volen. Molts mestres s’han acomiadat i molts districtes han tingut la possibility d’obrir només gràcies als vells i jubilats.

Per descomptat, ningú disputa no sols la importància sinó la necessitat d’oferir escola presencial als nens. La qüestió és si es pot fer amb seguretat o no. Al començament hom sentia la falsa absurditat que els nens no es podien contagiar. De fet, estadístiques independents diuen que uns dos milions de nens han resultat positius pel Covid. El que és veritat és que rarement es posen malats (encara que hi ha casos de formes úniques en nens molt greus). Poden els menuts transmetre i encomanar la malaltia encara que no la pateixin? Sens dubte. Hi ha molts casos confirmats, però no sembla ser freqüent.Ja lliure de les intromissions de Trump el Centre de Malalties d’Atlanta, el CDC, sempre l’autoritat màxima, acaba de publicar que al seu parer el perill de transmissió a mestres i famílies és petit AMB LA CONDICIÓ que es compleixen les mesures de seguretat de separació social absoluta amb bona ventilació, mascaretes per a tothom i separacions amb pantalles de plàstic. Tot això, no obstant, és caríssim. S’ho poden permetre els districtes escolars? A alguns estats sí i a altres no. Dintre dels estats, als comtats rics sí i a altres no. Ara finalment el Congrés, tal com demana el President Biden, aprovarà un nou ajut i estimulació que inclou molts milions per districtes escolars. Ja veurem si ho aproven. El CDC està a punt de clarificar les condicions per obrir.

En aquest darrer any a Amèrica hem vist de tot: escoles totalment obertes i totalment tancades amb ensenyament telemàtic només, escoles obertes parcialment, dos o tres dies a la setmana, escoles obertes i abruptament tancades (sovint per desfilades i manifestacions dels mestres amb temes funeraris). Jo tinc un nét de 10 anys que no ha estat a cap escola des de Març de l’any passat. El nostre governador va manar reobrir, però el Cap de l’executiu del comtat va dir que no i prou. Van comprar ordinadors barats (Chromebooks) per regalar a cada nen de família pobre i on no hi havia Wi-Fi van instal·lar autobusos als carrers carregats amb Wi-Fis. Així i tot, sembla que l’ensenyament telemàtic només funciona bé on hi ha pares responsables i ben educats que treballen a casa; altrament els nens no aprenen gaire i els primers examens ho demostren. Curiosament a molts llocs les escoles privades tenen dret a fer com vulguin però no se sap bé com ha anat.

Aquí també tenim el mateix drama que a Europa amb la distribució de vaccins. El CDC havia establert un llistat de prioritats, encapçalat naturalment pel personal de les UCIs però resulta que els grans hospitals van decidir aprofitar-s’en fent vaccionar a tothom que hi treballava. Després van sortir grups que també demanaven prioritat. En particular els mestres es negaven a tornar a l’escola sense ser vaccinats. Després van venir els membres de minories, com negres, latinos, indígenes americans, i naturalment els policies, dentistes, bombers… Al final hi havia moltíssima gent demanant prioritat i no hi havia forma de registrar-se perquè milers de persones ensorraven els ordinadors i els telèfons. L’administració Trump havia pagat a una companyia incompetent per escriure un programa telemàtic que van donar als estats per organitzar les cites amb el públic i sembla haver contribuït al desgavell actual. Sens dubte hi ha hagut casos de mestres i famílies de nens contagiats, però sembla que dintre de la magnitud del desastre no eren gran cosa. Ja veurem no pas com acaba, perquè acabarà com totes les moltes pandèmies que la humanitat ha patit, sinó quan. El Dr Fauci diu que a finals de l’estiu o primers de la tardor, però hi ha qui està preocupat per les mutacions.

Joan Gil

 

No hi ha resposta

29 gen. 2021

De Ministre de Salut a President de la Generalitat: Qualificacions

Fins l’arribada del COVID tot el món havia menystingut la importància de la Salut Pública, que no havia preocupat ningú (malgrat incidents com l’Ebola, el SARS, el MERS, el xarampió, el SIDA i molts altres) d’ençà de la Grip Espanyola durant la Primera Guerra Mundial. Fins i tot hi ha dissortadament persones que es pensen que les malalties infeccioses ja no son cap problema. A més, la Salut Pública fa moltes més coses que protegir-nos d’infeccions. Sense cap intenció de menystenir els professionals que s’hi dediquen a Catalunya, que a diferència del Ministre Illa coneixen l’especialitat, és trist que aquesta disciplina a l’estat no sigui universitària i que la informació quedi reduïda a llegir i potser estudiar què diuen els autors estrangers. Als EUA la disciplina està fortament implantada, ha fet moltes investigacions, estadístiques, estudiat models  i ha estat molt útil explicant i investigant coses, a mes sobretot de dir la veritat a la població, cosa que Trump volia amagar. I també mantenint gent poc qualificada lluny dels diaris i la ràdio.

El Sr. Salvador Illa fou alcalde del seu petit poble (10,500 residents), La Roca del Vallès, al Vallès Oriental, famós per les seves rutes prehistòriques,  fins que fou enderrocat. Una mica després va iniciar la seva carrera política al servei de la Secció Catalana del PSOE, que aquí com a moltes altres comunitats prefereix utilitzar sigles que el fan semblar estar sota control local i no pas, com és la realitat, sota la dominació fèrria del Partit a Madrid. Va anar treballant a càrrecs del partit fins arribar a Director d’Infraestructures de la Generalitat. I a primers de 2020, just abans de la pandèmia desastrosa que el món  pateix, l’actual Sr. Presidente del Gobierno, un home conegut com a molt autoritari, el va fer Ministre de la Salut.

Es veu que no hi ha cap regla a Espanya, però als EUA una persona nomenada pel President o un Governador per dirigir un Departament (Ministeri) tant federal com estatal, ha de ser confirmat individualment pel Senat i li cal presentar-se als comitès de senadors responsables per la especialitat, explicar el seu programa i intencions, descriure la seva biografia, qualificacions i finalment respondre a totes les preguntes dels parlamentaris. El procés és transmès per certes cadenes de televisió política. Al final el comitè vota una recomanació pel ple del Senat i el candidat és acceptat o rebutjat. Si és rebutjat, el President no pot fer-hi res i ha de nomenar un altre candidat. A l’estat espanyol, això se substitueix pel poderós dit del Presidente.

En el moment de rebre la cartera, probablement tots els sanitaris públics del món ja estaven molt preocupats per les coses que se sentien dir sobre la Xina, de les quals el públic no en sabia res i eren infravalorades. És que no hauria calgut tenir al front del Ministeri de Salut un home amb experiència capaç d’actuar i dirigir la resposta i les preparacions per allò que inevitablement s’acostava? Quan havia après a fer això el Sr. Illa i quins criteris tenia? Evidentment el Gobierno de la Nación tampoc s’en preocupava i veia Illa simplement com un administrador al cap d’una oficina burocràtica de poca utilitat amb un pressupost. Mancant autoritat i competència personal, hom està temptat de trobar la raó pel seu nomenament en la seva condició de català espanyolista, conseller del seu President en matèries catalanes dirigides a la supressió de l’independentisme, assimilació cultural i lingüística i provincialització de Catalunya. Coincidirien els dos homes en la valoració del 155, les repressions populars i polítiques, venjatives, la continuació dels presos polítics? Segur que Illa té les qualificacions per ser Secretari del PSC-PSOE, però per ser President de la Generalitat? Amb la Salut Pública li va anar malament. Vol tornar a provar, segons sembla, seguint ordres amb el mateix grau de preparació.

El seu successor com a català convertit i obedient a Madrid, l’honorable Sr Miquel Iceta, un home molt astut i hàbil que ha rebut l’honor immens i el privilegi anhelat de ser rebut per Sa Majestat el Rei i fer un jurament com a Ministre de Qüestions Territorials, un triomf negat a Duran Lleida. D’això sí que hi entén, pero no pas com els Catalans voldríem. Iceta ha dominat magistralment l’art de la botifleria feliç, desacomplexada i somrient. A diferència dels seus companys de pensament en la matèria catalana com ara el PPC, C, o Vox, ell ni insultava ni provocava, ni amenaçava ni alçava la veu. Aquesta actitud el presentava com a home raonable, molt diferent i sense res a veure amb policies i benemèrits del 155 que havien assaltat la reunió pacifica i constitucional a la què els Catalans tenien absolut dret el 1 d’Octubre, empresonat i jutjat polítics i ciutadans de forma preconcebuda. Ha estat recompensat per la seva línia política correcta.

Durant un viatge universitari (fèiem teatre) a Europa durant els anys 60, un militant del PSOE se’m va acostar a París per intentar reclutar-me i em va donar tones de material del PSOE exiliat dirigit per Artur Llopis que subsistia a Tolosa del Llenguadoc. A part de fer-me discursos em va donar un munt de follets de propaganda i em va invitar al cinema a veure una pel·lícula de Brigitte Bardot que la censura franquista no permetia estrenar a l’estat espanyol. Sens dubte en aquell temps com durant la II República el PSOE seguia essent un partit potencialment revolucionari, obrer i socialista. Em constava, no obstant, que el PSOE havia estat sempre hostil a Catalunya. Deien que una dictadura franquista algun dia s’acabaria pero que la independencia de Catalunya seria per sempre. Políticament i social, el PSOE de Tolosa era clarament una organització obrera de fe socialista. Vam interpretar per ells “Los Cuernos de Don Friolera” de Valle Inclán a un teatre de Tolosa i sembla que molta gent del PSOE va venir a veure’ns i van omplir.

Després de la Transició, Felipe González va trencar amb els exiliats, que ell anomenava “PSOE històric”. Amb el suport del Canceller Alemany socialista Willi Brandt, únic líder mundial a qui la Transició li semblava molt bé, fou descobert, adoptat, invitat i instruit en política occidental el deixeble sevillà, a Bonn, la capital d’Alemanya Occidental.  Ell havia rebutjat entrar a l’OTAN i no li agradaven les bases militars nord-americanes, però li van explicar que això calia per ingressar al club dels rics. Cal pagar quotes per ser membre d’un club. El partit de González, sota el patronatge de Willi Brandt i del seu successor Helmut Schmidt va deixar de ser Socialista i Obrero, no obstant continuar al nom. El desventurat Llopis va tornar de l’exili i fou rebut a Barajas per una senyoreta del Palau Reial amb un ram de flors. Quina recompensa tan gran! Es va presentar a les eleccions i fou esborrat del mapa. De què havia servit l’exili dels perdedors de la contesa? Només els comunistes van arribar a ser actius contra el franquisme i això només de forma limitada. Cal considerar a més la falsedat que la classe obrera en general se sent afí al socialisme. Només una part ho fa. L’experiència històrica i present demostra que els treballadors van suportar incondicionalment els règims de Mussolini i Hitler igual que ara son els membres principals dels partits populistes europeus i, molt inesperadament, del Trumpisme als EUA. Històricament sota Hitler els treballadors alemanys (això sí, molt vigilats per la Gestapo) van assolir un nivell de vida econòmic sense precedent, amb coses com bons sous, complexes turístics de vacances reservats i vaixells i creuers per tot el món. L‘amistat hitleriana no tenia res d’absurd: aquesta situació va crear una obediència interior i una unitat nacional sense oposició que li va permetre realitzar els objectius tan perillosos i irracionals que tenia, i va conduir al desastre final. No hi ha res que es pugui guanyar de franc, però a vegades sembla que el Socialisme actual ni entèn ni atrau la classe treballadora. Veuen el PSOE com un club polític de gent que volen atansar el poder, contents d’oferir l’alternància al PP i intentar corregir alguns abusos de la dreta. La imatge inoblidable dels Srs Rajoy i Sánchez reunits a la Moncloa per pactar sense discussions el 155 i probablement la repressió prou que demostra que aquests partits estan units pel melic per l’anticatalanisme.

Joan Gil

No hi ha resposta

19 gen. 2021

El Vot anticipat als EUA era molt més segur

Resum d’opcions

1) Votar per correu en una papereta enviada pel Govern a tots els votants registrats

2) Igual que 1, però dipositant el vot a una de les bústies especials segures

3) Anant a col·legis electorals oberts dies o setmanes abans del dia final

4) El sistema clàssic: vot final el dia final

Al meu estat vam tenir les quatre opcions  però cada estat fa com vol. Tres fan només 1 i 2 (cap vot presencial)

===============

Quan les eleccions s’acosten, és natural que algú recordi el desastre causat recentment als EUA per les mentides electorals tan absurdes, horroroses i perilloses del Sr Trump, l’home que es pensava que era impossible que ell perdés i tenia des de fa anys la mania sense fonament que els demòcrates fan sempre trampa, o si no, no s’entendria que ell pogués perdre. Molts dels articles de premsa que he llegit em fan pensar que probablement les grans diferències de Catalunya amb el sistema electoral nord-americà no eren ben enteses. La raó probablement és que no existeixen als EUA eleccions federals, sinó 51 eleccions completament diferents el mateix dia, amb regles, costums i instruments diferents a cadascun dels 50 estats i el Districte de Columbia. Seria avorrit presentar els detalls de cada estat, pero hi ha certes coses que son comunes. Molts europeus semblen haver pensat que el “Vot Anticipat” dels EUA volia dir “Vot per Correu”. Mentre que aquest vot també es adelantat, ja fa temps que té nom separat. Amb “Vot Anticipat” la majoria d’Americans es refereixen al vot que té lloc en persona a locals electorals oberts addicionalment, segons el lloc, dies, setmanes o fins i tot un mes abans del dia oficial, que és vist sols com el dia final del vot. Personalment he viscut a dos estats que permeten el vot anticipat i he trobat que és una idea fantàstica. Hi ha tres estats on el vot universal per correu és l’única forma de votar des de fa anys. Elimina les cues i aglomeracions el dia final, permet votar a un temps i dia convenients a dones amb nens, vells i minusvàlids, a més d’altra gent a qui no agradin les coses incòmodes i no cal preocupar-se pel temps que podria haver el dia final de l’elecció. Augmenta molt la participació i no entenc perquè hi ha estats que no ho fan encara. Trump no es va queixar mai del vot adelantat, sinó exclusivament del vot per correu, afirmant disbarats que van insultar i molestar molt els treballadors electorals, en molts casos amenaçats de mort. Pretenia que els Demòcrates per tota la nació entraven als locals de recompte amb caixes i galledes plenes de paperetes demòcrates i que a mes llençaven a les escombraries vots republicans. Cap dels 64 tribunals que van rebre una denúncia van trobar ni un sol cas. Era una mentida cruel i perillosa sortida del cervell d’un home que no sabia perdre. Fa quatre anys la por que hackers russos haguessin pogut canviar els resultats fou trobada falsa, pero l’avís i els coneixements i consells oferts pels experts federals van augmentar la seguretat encara més. Les eleccions americanes en l’actualitat son molt segures. I com queda dit, hi ha tres estats (Oregon, Nevada i un altre que no recordo) que ho fan exclusivament per correu i tothom n’està content.

Diferències en el vot per Correu

La més fonamental que ho canvia tot és que encara que tots els ciutadans tinguin dret a votar, per poder fer-ho cal registrar-se primer. És molt fàcil fer-ho. Hom troba els impresos fàcilment a molts llocs i a alguns estats es pot fer per internet. És una diferència molt gran que la papereta buida per permet el vot per correu, sempre amb marques exteriors al sobre, fàcils de reconèixer per poder votar s’enviï a una adreça registrada i sigui entregada per un carter que tornarà la carta si el recipient no viu, o no viu a l’adreça, o que, alternativament com passa a Europa, el govern no sàpiga de segur si el recipient que vol votar per correu viu o no. Les persones registrades reben una targeta de votant (que fa alguns anys molta gent utilitzava com a identificació) que a alguns estats es vàlida per un any o per més. Fins fa poc, per demanar el vot per correu calia donar explicacions, pero aquest any degut al Covid alguns estats han procedit a enviar el formulari facilitant el vot per correu un mes abans a tothom que  està registrat. Hom podia omplir la papereta a casa. Cal també tenir en compte que a Europa hom vota per una opció o poques opcions, mentre que als EUA el votant rep una llista interminable de candidats individuals sense llistes de partits per cobrir moltes posicions: representants  de l’estat a Washington, jutges, tant de pau, primera instancia i d’apel·lacions, cap de policia de la ciutat o del comtat, fiscal general, executius del comtats, parlamentaris de l’estat, a vegades el Governador, a més de tres o quatre referèndums per assumptes estatals o municipals… Pot passar de vint-i-tantes seleccions, encara que no hi ha obligació de votar per totes les opcions. Aleshores el ciutadà que vol votar per correu després d’omplir la llarga papereta (sovint dos fulls), ha de firmar a un lloc determinat fent un jurament que en té dret i tancar el sobre. Aleshores a molts estats queden encara dues opcions: 1) retornar el sobre segellat per correu regular, en general sense segell o 2) dipositar el sobre a certes bústies especials (la localització es pot trobar a l’internet) que son fetes d’acer, nomes es poden obrir amb dues claus usades simultàniament i guardades per dos funcionaris diferents i estan vigilades com a mínim per càmeres vídeo. En el cas de Maryland, vaig rebre dos mails d’ells després de dipositar el sobre notificant-me 1) que havien rebut el meu vot i 2) que el meu vot havia estat comptat. Una part fonamental del sistema és la signatura, que és comparada amb l’original registrat a la inscripció per comprovar si se semblen. Això es fa amb un ordinador i és una de les coses més criticades per Trump. Tots els treballadors i experts en canvi afirmen que el sistema és gairebé infal·lible. Ni cal dir que la llei preveu càstigs molt durs per qui intenti violar el procediment, ni que sigui per benefici personal, o per burlar-se’n. Hom hi veu errors amb la tinta sobretot, però pocs problemes intencionals. Finalment, encara que tots els votants registrats rebin la butlleta a casa, sempre tenen tres opcions: usar-la, anar a un local de vot adelantat o votar el dia final fent cua. Si algú es pensa que pot votar més d’una vegada, s’equivoca: hi ha massa ordinadors i hom pot acabar a la presó. Com queda dit a alguns estats votar per correu és l’única opció.

El vot anticipat i el del dia final en persona

No hi ha cap diferència entre tots dos. Hom utilitza tots els dies els mateixos ordinadors amb el mateix programa durant alguns dies, enlloc d’un sol i es fa sovint als mateixos localsCom queda dit, Trump no va atacar mai el vot anticipat. Feia anys hom va intentar limitar el vot fent-ho sols a l’ordinador, pero això no es pot fer perquè en cas d’una queixa o un resultat massa ajustat seria impossible repetir el compte. Avui en dia, tots els estats que usen ordinadors acaben imprimint les eleccions en un paper que cal inserir a una bústia també vigilada al local per fer un escan (i deixar-hi el paper) abans de sortir del local. Cal afegir que en l’opinió dels experts sense l’opció del paper imprès, el vot quedaria exposat inevitablement a hackers. Ara bé: la distribució tan fragmentada dels sistemes electorals nord-americans no sols a 50 estats (amb equipaments i lleis diferents) sinó també a cada comtat i a vegades fins i tot ciutat, faria el hacking molt difícil i els russos fa 4 anys no ho van voler o poder intentar. Però més val seguir imprimint els vots. Un problema d’aquest sistema que a mi em molesta molt, és que el llistat de tos els vots individuals vistos a la pantalla és molt llarg i avorrit i votants requereixen assistència del personal més d’una vegada per evitar prémer el botó i marxar.

Potser caldria afegir que tradicionalment la participació electoral alta afavoreix sempre els Demòcrates i la baixa els Republicans. Ha estat sempre així. Per aquesta raó els Republicans voldrien eliminar el vot anticipat i el vot universal per correu o en bústies especials, perquè augmenten la participació. A més als estats on ells manen tenen mètodes per posar dificultats als negres i als immigrats. Un dels problemes sempre repetits, és que els Republicans volen exigir ensenyar el carnet de conduir (document d’identitat universal)  abans de votar i els Demòcrates no ho volen de cap manera dient que ja hi ha la registració i la firma jurada per identificar els votants. És una mica llarg d’explicar, però efectivament molts negres i estrangers immigrats no tenen carnet de conduir. Les baralles sobre el tema ja han durat molts anys. Voldria afegir que ciutadans que no condueixen poden obtenir un carnet de conduir especial que no permet conduir sinó únicament establir la identitat.

Ara fa uns dies hi va haver una elecció de repesca de dos escons de Senador federal a l’estat de Georgia, que havia estat tan martitritzat per Trump i els seus fanàtics. El dia abans del vot hi va haver mítings amb Trump i Biden i van saturar la TV amb anuncis, perquè si els Demòcrates guanyessin els dos escons (com va passar) restablirien la majoria al Senat. L’estat permetia les tres variants: vot per correu i vot presecial tant adelantat com el dia final. Sabeu què? Els diaris van anunciar que el vot per correu ja havia acabat amb un milió de votants i el vot anticipat amb dos. Tres milions ja eren el rècord absolut de vots a l’estat (la meitat gairebé de la població catalana). El dia final, hom va veure poques cues als col·legis electorals. Tothom va quedar content i fou un èxit malgrat el virus.

Joan Gil

2 respostes

14 gen. 2021

La Guàrdia Nacional protegint el Jurament de Biden

Què és la Guàrdia Nacional?
 Molts lectors europeus no entenen la diferència entre l’exèrcit, sempre federal, i les Guàrdies Nacionals (GN) dels 50 estats i el Districte. La resposta inicial és fàcil: la GN és una reserva de l’exèrcit federal, que queda normalment a la disposició dels 50 estats sota les ordres dels respectius governadors. La seva feina és molt diferent de la que fa l’exèrcit. Són cridats quan algun desastre greu ha tingut lloc i cal protegir o ajudar la població civil. Exemples: huracans, terratrèmols, inundacions, caiguda de serveis públics com l’electricitat, protecció contra amenaces terroristes, aldarulls greus, pànic… Encara que pertanyen a l’estat, no queden completament fora de l’autoritat dels Estats Units, i quan el govern federal els necessita, poden ser federalitzats per ordre del President. Ha passat moltes vegades, per exemple GW Bush els va enviar a fer les guerres de l’Orient Mig, on molts van perdre la vida i sovint es van queixar de ser mal tractats per l’exèrcit. Els membres de la GN son reclutats, seleccionats i entrenats pels estats. Han de sotmetre’s a entrenament formal, en part militar, i tornar-hi regularment. A més d’armes portàtils, moltes GN disposen d’helicòpters, avions de guerra, bots armats i equipament material pesant, com ara canons i tancs. Cal recordar però que a diferencia de l’exercit dels EUA gairebé sempre fan les seves intervencions desarmats no obstant disposar d’armes. A Nova York s’anomenen “Exèrcit de l’Estat de Nova York” Com és natural, molts reclutes i membres són antics soldats dels EUA llicenciats, però també accepten  civils que passin un examen. Sens dubte els guàrdies cobren sous, però han de viure d’una altra feina que toleri les seves absències. Cal remarcar la gran diferència pels ciutadans entre la GN i l’exèrcit. L’exèrcit federal ha sortit al carrer molt poques vegades i sempre per ordres explícites del President, per exemple quan fa molts anys l’estat va negar l’entrada de nens i estudiants negres a escoles i Universitats a Little Rock, desobeint ordres del Tribunal Suprem. Un tristíssim cas molt recent fou el desplegament militar contra els manifestants pacífics del Black Lives Matter davant la Casa Blanca perquè Trump es fes una foto amb la Bíblia. El cap de l’estat major va demanar perdó perquè li havien dit falsament que els manifestants eren violents i amenaçaven la Casa Blanca. A altres ciutats amb problemes racials, els estats i alcaldes ho van rebutjar dient que per això ja tenien GN i policies.

La Guàrdia Nacional del Districte de Colúmbia

Tenen 1,100 GN assignats (el Districte té al voltant de 700,000 residents, uns 65% negres), només que l’Ajuntament no en pot disposar lliurement perquè el Districte no és cap estat sinó simplement un municipi sota les ordres del Govern Federal, i per tant no té la sobirania compartida que tenen els estats, ni cap jurisdicció sobre els edificis i parcs federals. Si a l’alcaldessa Muriel Bowser li sembla que necessita GN, ha de demanar permís al Secretari de l’Exèrcit de Terra (un subordinat del Secretari que Defensa que mana al Pentàgon). Ara el Districte està lluitant per esdevenir un estat. Ho aconseguiran? Potser sí però probablement no. Els demòcrates hi estan a favor, els republicans en contra. El que passa és que tota la delegació congressional (mínim de dos senadors i un representant) consistiria sempre de demòcrates.

Paguen car l’embolic de les jurisdiccions

El dia abans de la tragèdia del 6 de gener l’alcaldessa sembla haver estat l’únic dirigent que havia entès el perill. Va prohibir manifestacions en contra, aconsellar als ciutadans quedar-se a casa, prohibir i fer buscar armes amagades, va oferir al Capitoli la col·laboració de la seva Policia Metropolitana, i va anunciar que faria activar la GN, però absurdament només en volia uns quants membres per protegir el tràfic. Al Capitoli en canvi, no van preparar res i només tenien la seva pròpia policia regular. Diuen que alguns Metropolitans van entrar però no tenien cap dret a fer-ho. Quan la invasió de la xusma neofeixista ja havia començat, algú va preguntar al cap de policia del Capitoli si ja havia cridat la GN. Va dubtar molt. Ell i els caps de seguretat (sergents d’armes) han estat cessats fulminantment. Mentrestant els policies no podien controlar ni la gentada fora ni encara menys la perillosíssima turba violenta a l’interior. Els subversius duien cartells demanant l’execució de Nancy Pelosi i del Vicepresident (per haver-se negat a suprimir els vots de Biden), banderes racistes, hi havia un home amb una samarreta antisemita (deia Camp Auschwitz), un altre amb manilles de plàstic per arrestar i jutjar, potser executar congressistes dolents. Apart dels dos policies morts van atrapar congressistes a la Cambra de Representants i els Senadors i el Vicepresident se’n van salvar per poc, gràcies a un policia que va distreure la xusma pujant una escala i fent-se seguir a un lloc ben protegit.

I perquè no arribava la GN? Agents Metropolitans van ajudar inicialment. Un cap de policia d’un comtat veí a Virgínia explica que ell anava en cotxe tan tranquil sense saber res, quan va rebre una trucada desesperada de la policia del Capitoli. Molt esverat, va congregar tots els policies disponibles, uns 40 per anar al Capitoli. Però no tan de pressa. La policia de Virgínia no tenia cap dret d’entrar a la propietat federal. Aleshores un Marshall Federal es va presentar i va prendre un jurament dels 40 a la Constitució, nomenant-los agents federals. Cap al Capitoli! Amb els Governadors veïns de Maryland i Virgínia, tots dos aterrits, van passar coses similars.

Quan la Sra Bowser va entendre la tragèdia, va exigir que el Secretari de Defensa li enviés en l’acte tots els GN amb uniforms antiavalots. Una o dues hores després, el Secretari va comparèixer el Secretari afirmant que la GN aviat vindria però resultava que tenia l’obligació de demanar permís al Secretari de Defensa, que no el donava! Segons els militars el problema era que quan se’ls mana fer una cosa, cal explicar immediatament als militars què han de fer exactament i fins quan, amb detalls i que això ningú ho podia explicar. Com s’havien de preparar els NG? Havien de dur armes? Gas? Tassers? Es que ja estaven vestits contra avalots (la resposta era que no). A aquesta ciutat hi ha molts rumors i hi ha qui diu (sense confirmació) que el Secretari de Defensa havia demanat permís a Trump, que es negava, perquè els insurgents eren enviats seus. La xusma eren els seus. Diuen que al final, emprenyadíssim, el Vicepresident Pence (sense cap autoritat per fer-ho) va manar que la GN entrés en acció i van ser ells qui van buidar les escales i explanada del Capitoli després d’unes tres hores. La turba havia consistit de gent molt dolenta, però molts altres també es van cobrir de glòria.

Una presa de possessió mai vista

L’FBI sí que hi era, però no tenen agents uniformats. Ara estan fent hores extres mirant vídeos, llegint webs i interrogant detinguts i gent sospitosa. Ja han arrestat centenars de persones i diuen que enxamparan encara molts. I el Sr President Trump? Per ara no es pot, però el dimecres pròxim la seva immunitat de persecució s’acabarà. Ell ha anunciat que vol autoperdonar-se. Els pocs advocats que li queden, amenacen  plegar i anar-se’n si ho fa, com moltíssim altres ja han fet. A més, Biden havia parlat de terrorisme domèstic, que està sota jurisdicció estatal i no federal i per tant ell no pot perdonar.

Tot el Districte està en estat d’excepció perquè els dolents segueixen amenaçant amb atacs (l’FBI va descobrir dues bombes activades, moltes armes de foc, i cocktails Molotov). Aquests atacs es dirigirien contra el Districte i contra les capitals dels estats, o sigui que ja molts Guàrdies Nacionals estan mobilitzats per tota la nació, probablement armats. A vegades parlen de 5,000 GN, de 10,000 o fins i tot 20,000 a Washington. Tota la ciutat i fins i tot el Capitoli estan ocupats per guàrdies armats, un espectacle necessari però tristíssim. Els militars ens recorden que manifestacions contra soldats armats pel món han acabat sempre molt malament. A mí em sembla que no passarà gran cosa perquè aquesta vegada la majoria de capitostos estan detinguts i la policia no permetrà que es formi cap manifestació. La Sra. Bowser ha manat que durant el Jurament tothom es quedi a casa i que no hi vagi ningú. No hi haurà gaire públic. Potser l’alegria de sempre, la celebració d’aquest triomf de la Democràcia americana, quedarà ennuvolada. És un mal començament.

Memòries: Benito Mussolini va pujar al poder fent la gran Marxa a Roma (on ell va arribar per tren). Intimidat, el Rei el va nomenar Primer Ministre. Tres anys després s’haurien acostat les eleccions, però ell s’havia proclamat Duce per tota la vida.

Adolf Hitler fou elegit al front d’un partit minoritari a un Parlament Alemany on ningú podia formar un govern majoritari. El President Hindenburg, com era el seu dret constitucional, el va triar com Canceller. Un cop al poder van cremar el Reichstag dient que ho havien fet els comunistes. A la mort de Hindenburg es va proclama Führer únic i va fer construir els primers camps de concentració no pas en aquell moment pels jueus sinó pels socialistes, comunistes i altres indesitjables.

En Trump deia coses que feien pensar en aquestes coses. Deia que els diaris son els enemics del poble i que ell era la veu del poble americà. Rebutjar falsament que Biden havia estat elegit era la seva Gran Mentida. Que tots els qui pensen votar per un partit populista s’ho pensin.

 

Jo prefereixo recordar l’episodi final del govern de George Washington. Molta gent no creia gaire en això de la República governada pel poble i es pensava que després dels seus 8 anys Washington es faria coronar rei o Dictador i que no voldria marxar. La primera transferència de poder a John Adams va tenir lloc a Filadèlfia, llavors capital federal provisional. Acabada la cerimònia, el grup va marxar cap a la sortida amb Washington molt cofoi al davant de tothom, com estava acostumat a fer. Arribant a la porta, es va aturar girant-se cap a John Adams, que el seguia, dient: Després de vostè, Senyor President. I diuen que en aquell moment la democràcia va nàixer.

 

Joan Gil

2 respostes

07 gen. 2021

Crònica d’un ultratge: El Capitoli assaltat

Ho vaig veure començar pels canals de la TV. Quan una presentadora ja gran va veure com una banda de rufians armats rebentaven portes i finestres del Capitoli mentre les dues cambres hi estaven reunides en sessió, la dona va obrir la boca, va començar a agitar el cap com dient que no podia ser i li van saltar llàgrimes als ulls. Jo crec que en aquell moment milions d’Americans van veure amb horror la nostra Democràcia negada i en perill. Era una verdadera humiliació per la nació i una insurgència, mai vista en 243 anys de canvis de poder legítims en pau i ordre.

La tragèdia s’acostava des de feia mesos

Trump, que havia perdut l’elecció amb uns 8,000,000 vots de diferència en el vot directe (com tota la població de Catalunya) i una pèrdua molt gran d’electors a estats on es creia segur, seguia repetint contínuament que ell no podia haver perdut, que els Demòcrates cometien una estafa i que ells ho sabien. Amb el suport d’una part considerable (però no unànime) del Partit Republicà va anar escalfant els seus incondicionals al carrer, incloent milícies d’extrema dreta que ell es negava a condemnar. Cites seves memorables després d’incidents greus: “hi ha gent molt bona als dos costats” i sobretot la recent recomanació infame a una banda criminal: “stand back but not down” (atureu-vos però seguiu preparats). No hi havia forma de fer-li condemnar aquesta gent. Fa poc l‘FBI va detenir una banda que volia arrestar la governadora de Michigan, jutjar-la i executar-la davant la TV (estan tots a la presó; eren seriosos i ho tenien preparat). Trump, quan preguntat, es negava a acceptar o prometre una transició pacífica de poder i anava repetint que ell no cediria mai. Poc a poc la mentida s’anava estenent. Els seus addictes ho repetien per tot arreu: era una estafa demòcrata contra un bon President que volia defensar la gent petita contra els criminals pedòfils que dominaven el Partit Demòcrata i el radical comunista Biden (pobre home! Ell d’esquerres?) En Trump va organitzar un exèrcit d’advocats amb donatius privats de 204 milions de $. Van anar a 64 jutjats a diferent estats i van ser rebutjats i sovint ridiculitzats pels jutges. On estaven les proves? Van anar al Tribunal Suprem federal dues vegades i els justícies es van negar fins i tot a escoltar-los. Per als Trumpistes, tot era una conspiració per prendre el Govern per força. Tots els recomptes d’estats augmentaven la majoria de Biden. Trump esdevenia més i més visiblement rabiós. Alguns republicans, sens dubte espantats, li giraven l’esquena. Un Trump excitat i fora de control va intentar pactar coses inimaginables amb els militars que el van rebutjar indignats, va fer una trucada absurda i estúpida al secretari d’estat de Geòrgia, demanant-li que trobés vots per ell, va intentar que alguns parlaments estatals abolissin els resultats del vot i l’anomenessin a ell (imagineu-vos que el Parlament Català després d’una elecció anul·lés els resultats i triés  candidats diferents). Va acomiadar gent clau del govern, com el Fiscal General,un Director de Cyberseguretat i el Secretari de Defensa per haver-lo contradit. I seguia repetint que ell havia estat elegit i que era impossible que ell hagués perdut.Tots els Secretaris de Defensa vius van fulminar-lo en un editorial al Washington Times per intentar embolicar l’exèrcit en política. Aquest document tan dur demostra que sabien allò que Trump havia intentat. Tot plegat un caos cada dia més perillós causat per un home que semblava boig. Sempre repetia que tothom ho sabia.  No era veritat, però cada dia hi havia més gent treballadora poc educada que s’ho creia. Potser estaria indicat sotmetre’l a una examinació psiquiàtrica, perquè ell deia que SABIA sense proves que no havia perdut, que sona com una paranòia.

El Senador d’Utah Mitt Romney, candidat perdedor d’una elecció contra Obama, i un home molt decent que s’oposava a Trump volava a Washington fa dos dies per participar a la cerimònia de certificar Biden, quan tres passatgers a l’avió se li van acostar tractant-lo de traïdor. Els talk-shows de radio i TV rebien trucades de ciutadans denunciant el frau electoral i fins i tot donant detalls de com s’havia fet. Una tragèdia estava en l’aire.

L’Alcadessa Muriel Bowser de Washington DC reconeix el perill

Aquesta dona notable, de la qual encara sentirem parlar en el futur, havia fet una resposta molt digna i respectable a les provocacions de Trump durant les manifestacions anti-racistes de Washington, però hi havia línies vermelles. El Districte de Columbia no és cap estat ni és sobirà com els 50 estats, sinó que està sotmès a l’autoritat federal. Encara que el Districte disposa d’uns 1,300 guàrdies nacionals, una mena d’exèrcit estatal amb armes de guerra, a diferència dels estats, al Districte aquest cos no està sota les ordres de l’Alcaldessa sinó del Secretari de l’Exèrcit dintre el Pentàgon i Bowser només pot donar ordres a la seva Policia Metropolitana que ni tan sols té autoritat dintre dels terrenys federals com ara el Capitoli. El Districte de fet és simplement un ajuntament dintre un territori federal. El Capitoli té la seva policia pròpia que limita molt l’accés. L’alcaldessa  conscient d’un perill transparent, havia oferit la Policia Metropolitana per reforçar la del Capitoli.  No està gens clar però sembla que l’oferta fou ignorada. La policia del Capitoli només eren centenars mentre que fora del Capitoli hi havia milers d’insurgents, molts d’ells armats. Ara molts demanen la destitució fulminant del cap de seguretat del Capitoli. Ja ha dimitit.

El dia abans, la Sra Bowser va prendre precaucions veient com eren de perillosos els homes i dones que arribaven contínuament de tota la Unió. Va prohibir exhibir en públic armes de foc, va recomanar per favor que ningú fes manifestacions en contra perquè aquests només volien violència al carrer, va recomanar als ciutadans que es quedessin a casa i va oferir la seva Policia Metropolitana per reforçar la del Capitoli, una oferta que sembla haver estat ignorada. I el Pentàgon va esperar massa temps a autoritzar el desplegament de la Guàrdia Nacional. Els governadors veïns de Maryland i Virgínia van oferir immediatament entrar al Districte amb les seves Guàrdies Nacionals però sembla que el Pentàgon ho va impedir. Això s’haurà d’aclarir.

Els fets durant la tragèdia

Trump es va presentar a un carrer del centre davant la manifestació i va parlar agraïnt el suport dels insurrectes,reafirmant el frau electoral, dient com se’ls estimava i com els seus enemics eren gent dolenta i malvada, demanant que fossin forts i… que anessin al Capitoli. Sobre tot, que ell els estimava molt. Molts ho veuen com una incitació a la violència contra el Govern que l’FBI haurà d’investigar i podria acabar costant molt cara a Trump

Milers d’individus es van concentrar davant el Capitoli envoltant-lo completament. Hi havia un perimeter de tanques amb molts pocs policies. Eren com les tanques usades per dirigir el tràfic o els peatons pel carrer, i els manifestants les van obrir fàcilment envaint en massa al mateix temps l’explanada i les escales del Capitoli. La policia es va retirar a l’interior intentant defensar les portes i finestres des de dintre (!!!) Les portes i finestres tenien vidre contra bales però els atacants, evidentment preparats, duien instruments per trencar-los i van aconseguir obrir molts forats. La policia es va retirar segons sembla per assegurar les cambres. L’assalt no estava limitat al Capitoli sinó que incloïa dos edificis d’oficina i, oh horror, la Biblioteca del Congrés, una de les més importants del món. Càmeres de TV ensenyaven invasors passejant-se tranquil·lament dintre del Capitoli. I quin ultratge: un individu es passejava amb la bandera racista del Sud desplegada. I a l’exterior van baixar i arrencar banderes federals.

La primera tragèdia va passar davant les portes del Senat, on la sessió estava presidida pel Vice president, que el Servei Secret havia tret amb pistoles a la mà i els Senadors també havien fugit, quedant només alguns auxiliars que seuen al voltant de la taula presidencial. Sembla que un policia va matar a trets una dona desarmada que volia forçar la porta d’ina galeria que duia a la Cambra de Representants. Un policia va veure que passaria i la va matar d’un tret. Fou una verdadera desacració del lloc sense predecents. Al final van obrir les portes del Senat, els auxiliars, gairebé tots dones, van fugir i els manifestants van entrar. Un  ximple va seure a la cadira del Vicepresident i va declarar a Trump elegit davant les càmeres que hi ha sempre dintre. Altres desgraciats van fer destrosses.

A la Cambra dels Representants, a poca distància, fou molt diferent. Al mig de la Sessió amb tots els diputats i l’Speaker Pelosi dintre, policies van entrar de sobte avisant que  els bandits volien entrar i que per tal d’evitar ràfecs de fusell calia que es tiressin per terra amagant-se sota les cadires. Els policies van reforçar les portes alineant-se dintre de la Cambra amb pistoles i fusells llargs disposats a matar qualsevol que intentés entrar. Després d’una estona els policies a l’exterior van anunciar que tenien control de la situació. Les portes foren obertes. Els Representants en fuga (i les  càmeres de TV) van veure homes emmanillats per terra al corridor amenaçats i guardats per policies armats.

Els bandits van violar algunes oficines obtenint papers confidencials. Un ximple va entrar al despatx privat de l’Speaker Pelosi, seient a la seva cadira, posant els peus sobre la taula, obrint calaixos i mirant el seu ordinador personal (vist a la Tele). Un altre va entrar a l’oficina d’un Senador i a una altra van robar un laptop.Arreu per l’edifici i els passadissos subterranis hi ha haver de tot. Al final els policies van treure fora els manifestants amb una ma massa suau, detenint molt poca gent. Somreien i un es va deixar fer un selfie de record. Molt diferent del que passava amb les manifestacions paciífiques dels negres. La policia del Capitoli  no podia evacuar la gent a les escales de l’exterior i l’explanada ni ho van intentar. Al final, després d’hores i quan ja era fosc, la Guàrdia Nacional, finalment autoritzada es va presentar en uniform antiavalots i amb escuts. Van organitzar línies per tal d’escombrar tots els manifestants a fora però no pas estil Guàrdia Civil a un altre país, sinó molt amablement sense arrestar ningú. L’FBI està molt disgustat per aquesta manca de detinguts i diuen que passaran tant temps com calgui estudiant els vídeos fins arrestar tota la gent perillosa. Ofereixen molts diners per identificar gent culpable i diuen que pagaran molt car aquest ultratge. L’alcaldessa Bowser havia decretat el toc de queda entre les 6 del  vespre i del matí. A més ha perllongat l’estat d‘emergència per 15 dies, fins després del jurament de Biden. Tres manifestants més van morir a l‘exterior, no se sap de què. Han anunciat que un dels policies ferits acaba de morir. Cinc morts tot plegat.

Castigar Trump

Molta gent té por que aquest home faci un disbarat perillós. Se sap que volia bombardejar l’Iran, cosa que podria desfermar una guerra. Ja ahir algú va parlar de l’esmena constitucional 25: almenys la meitat dels membres del gabinet (govern) i el el Vicepresident han de presentar-se al Speaker i al President pro tem del Senat i explicar que el President és incapaç de governar. Si estan d’acord, pot quedar destituït en l‘acte, però té el dret de demanar reconsideració i un vot de 2/3 a les dues cambres. Diuen que el Vicepresident s’ha negat i el Congrés vol intentar un impeachment accelerat. En qualsevol cas, la incitació a la violència contra el Govern és un crim i quan deixi de ser president potser li faran pagar.

Consideracions Finals

El Capitoli és un símbol de tot allò que és bo i democràtic a Amèrica. Per descomptat no tot està bé al país, però hom pot elegir gent que vinguin aquí a arreglar problemes. És una mica com el Vaticà per als Catòlics. Hom pot estar en desacord amb el Papa, però tocar el Vaticà mai. Molta gent diu per aquí que els EUA han esdevingut com un país qualsevol del tercer món, que ja hem perdut la legitimitat per denunciar abusos electorals a Veneçuela, a Moscou o Ankara. El cas de HongKong és molt dolent. Ja veurem, però tothom està dolorit i avergonyit pel desastre. Els amics estan esverats, els enemics riuen.

Jo ho veig com ser ferit a un accident. Ens recuperarem poc a poc amb bons metges (si els trobem). El President Ronald Reagan va dir una vegada una cosa que ha quedat: Amèrica es la llumenera al cim de la muntanya. Aquí tenim la seu del primer govern republicà elegit per vot universal, el model pel vot universal secret, la llibertat d’expressió, la llibertat religiosa, la llibertat d’associació, la igualtat, el dret personal a la justícia, a la presentació de greuges al govern, adhesió a una Constitució ben escrita que té ja uns 230 anys d’edat, sense exemple La Constitució va establir per primera vegada les tres branques de govern. És clar que la política es fa notar triant jutges federals. Trump havia nomenat 150 jutges federals a la seva mesura (els jutges estatals son elegits electoralment) i es pensava que això l’ajudaria. Però 64 vegades les queixes contra el frau electoral imaginari van ser rebutjades amb burles. On estan les proves? I el Tribunal Suprem federal va fins i tot

prebutjar escoltar-los.

 

Joan Gil

 

 

 

 

 

No hi ha resposta

29 des. 2020

El Professor de Boston que va perdre el seny

Com que encara considero que el tràfic als blogs durant les festes és limitat mentre que la bogeria de les eleccions encara no ha començat, em permeto repetir aquí un dels meus apunts més exitosos publicat el 2 de Setembre de 2017. És un dels que ha tingut més visitants en els meus 12 anys a aquest blog. Tot el que segueix és veritat i va passar tal com ho explico.

=============================================================

La feblesa humana i sobretot les obsessions sexuals han estat l’objecte de molts llibres i pel·lícules. Hi estan per damunt les persones molt educades? Al segle XIX, un professor de Harvard va assassinar un altre per un assumpte de diners i va cremar el cadàver a l’incinerador de la Universitat. Moltes vegades les emocions guanyen al seny. Jo vaig conèixer en Bill Douglas l’any 1977 quan jo estava passant un any a un laboratori de la Universitat de Miami (Florida) dirigit per un vell amic. El lloc tenia anunciada una plaça vacant per a un candidat molt qualificat i em van demanar que fes les entrevistes. A Amèrica no es fan oposicions per treure un Professorat, sino que ho decideix simplement el chairman i en general és confirmat per l’administració. La feina de l’entrevistador consistia en una llarga conversa sobre les publicacions del candidat, un dinar a Kay Biscayne i, si el visitant volia, un petit passeig en cotxe per Miami o Miami Beach, seguit per l’entrevista amb el Director.

Bill Douglas

Jo només n´havia sentit parlar per un sol article que havia publicat amb resultats que semblaven importants, encara que em sorprenia que hagués estat publicat a una revista poc prestigiosa (veieu comentari al final). En aquell moment ell seguia treballant a un laboratori de Citologia situat a la petita ciutat turística de Lake Placid, estat de Nova York, on probablement guanyava poc. Era massa gras, alt, amb entrades grans als cabells i una veu fina.
Uns mesos després em va trucar al meu despatx a la Universitat de Pennsylvania, a Philadelphia. Volia saber perquè el Director de Miami no li havia volgut donar lla plaça. Jo ni ho sabia ni tenia cap intenció de ficar-m’hi. Va ser el meu darrer contacte amb ell. Però 5 o 6 anys després vaig rebre notícies seves mol inesperades al Philadephia Inquirer, el prestigiós periòdic diari que jo rebia cada matí:

Bill Douglas, un home de 53 anys, ja Professor a la Facultat de Medicina de Tufts University a Boston, casat i amb tres fills, havia assassinat a cops de martell al cap una noia de 21 anys El cas va produir una gran sensació. A més dels articles als diaris i revistes s’han publicat dos llibres, Hollywood en va fer un film i a la TV jo he vist dos programes, el darrer (dolent) de Discovery Channel. Qui vulgui, pot informar-se més al Google.

Robin Benedict (també anomenada Nadine)
No hi he estat mai, però Tufts University està situada prop de l’anomenada Combat Zone de Boston, que era allò que en Català es diu un barri molt dolent i sens dubte perillós, que havia fascinat en Bill Douglas, originari d’una ciutat petita.
La Robin era una noia molt atractiva de 20 anys que havia estudiat disseny gràfic i tenia una feina regular, però es veu que els seus pares eren immigrants sud-americans i li faltaven diners i per això sortia a treballar els vespres. El bar on en Bill la va conèixer es deia Good Times, un nom que té connotacions explícites en anglès, amb una passarel·la on sortien a ballar dones poc vestides. En Bill, admirat per la seva joventut i bellesa, la va prendre per una persona regular i es va sorprendre quan la mossa li va citar les seves tarifes. Però la relació entre els dos va començar.

Obsessió fatal
En Bill va començar a obsessionar-se amb la prostituta, de la que cada dia demanava més i més atenció i serveis. Al final ella va acabar cobrant un total de 1,000 $ per dia, una suma monstruosa l’any 1982. Bill havia perdut l’enteniment. Poc a poc Bill va començar a demanar coses fora de les obligacions usuals d’aquestes dones, com anar a passejar a un parc, anar al cinema i menjar a restaurants. La noia seguia acceptant els seus pagaments però li repetia constantment que la seva relació era purament “professional” i que no es pensés res més. Va esdevenir gelós i Bill va entrar d’amagat al pis de la Robin, robant la màquina de respondre per telèfon per escoltar els missatges. Va demanar perdó, però enlloc de tornar la màquina li va regalar una altra nova, que li enviava un beep cada cop que hi havia un missatge i li permetia sentir-lo. Al mateix temps, oblidant la seva feina, Bill practicava allò que en anglès s’anomena stalking, és a dir seguiment pel carrer i llocs públics, i observació constant d’una persona, que a gairebé tots els estats és il·legal perquè molesta molt, fa por i sovint acaba malament.

La qüestió econòmica
Bill, que tenia una muller i tres fills a més d’una casa a un suburbi amb hipoteca, no podia permetre´s pagar els diners que Robin exigia. Sembla que la noia va arribar a cobrar en els 11 mesos que va durar l’afer, uns 67,000 $. D’on els va treure? Dels seus estalvis primer i després del crèdit per a la investigació al seu laboratori que la indústria li havia donat, i al final de la Universitat. Va aconseguir assignar a la Robin un sou com a “field co-worker”, una assistenta empleada que treballava fora de la Universitat i Bill va arribar a robar equipament car del seu laboratori per vendre’l i també va exigir de la universitat  pagament per viatges i despeses falses. No va trigar gaire fins que la Universitat va iniciar una investigació que li costaria el càrrec i la seva dona ja parlava de divorci. I la Robin li seguia dient que les seves relacions eren només professionals. O pagava, o res. Si deixava de pagar, tot s’hauria acabat.

El crim
Va tenir lloc el 5 de març de 1983 al vespre. Cal tenir en compte llegint-lo que al procés, l’advocat defensor  va presentar Bill Douglas com a un home innocent victimitzat per una prostituta dolenta i cobejosa i també que no hi havia testimonis de res. Només en sabem allò que Bill va voler explicar.
Bill Douglas va explicar que un vespre, amb la família fora però a punt de tornar, la Robin es va presentar a casa seva duent un mall a la mà exigint pagament de 5,000 $ que segons ella Bill li devia per haver-li subministrat cocaïna. El va amenaçar i es va mostrar indiferent a la possible tornada de la família. Va alçar el mall per ferir-lo o destrossar els mobles (com fa la Màfia), però Bill l’hi va prendre, matant-la amb tres cops de mall al crani. Va prendre la roba sanguinada de la dona, llençant-la a un barril pel carrer, on la policia la va trobar fàcilment. Va ficar el cadàver al portamaletes del cotxe de la Robin i el va endur a una obra enorme a l’estat veí de Rhode Island, abandonant-la a un vessador d’escombraries de la construcció, on no seria trobada mai. Va abandonar el cotxe a Nova York prop de l’estació de tren i va enviar postals a la família dient que estava de viatge i que no s’amoïnessin per ella. Però com la majoria de crims de passió, tot estava molt mal preparat i la policia el va enxampar molt aviat. La muller va declarar que de fet havia tornat a la casa durant el temps probable de l’assassinat i veient el cotxe de la Robin a l’exterior, se’n va anar sense voler entrar. I a un armari es van trobar sang i restes del cervell de la víctima.

El judici i la presó
No obstant les proves, el fiscal va tenir el problema que el cos no havia ni ha estat trobat mai i que no hi havia testimonis de res. Era només el que deia Bill. La llei criminal és competència exclusiva des 50 estats individuals, però en general se sembla molt a tot arreu. Condemnar un acusat per assassinat sense cadàver és pràcticament impossible. És molt difícil fer desaparèixer un mort, però Bill Douglas ho havia aconseguit. Al final Bill fou condemnat només per homicidi (una mena de mort involuntària per accident), no per assassinat, però el jutge li va imposar el màxim. Va ingressar a una presó, on va esdevenir un model d’obediència i virtut, donant classes de College als altres presidiaris. La seva muller naturalment es va divorciar però en Bill va trobar una altra dona lliure que participava als seus cursos i es van casar mentre estava encara empresonat. El van alliberar per bona conducta als nou anys i va declarar que tornaria a fer recerca mèdica. Va anar a viure amb la segona dona a algun lloc i no se n’ha sentit dir mai res més.

Anys després del cas, em vaig trobar amb el meu amic de Miami i li vaig preguntar perquè no havia acceptat en Douglas quan va sol·licitar una plaça. Va respondre que havia telefonat científics interessats i li van explicar que ningú podia reproduir els resultats del seu famós treball, despertant la sospita de frau. Per a un investigador una falsa publicació és un verdader crim que posa en perill la credibilitat de tota la recerca. Un que ho fa, no es mereix cap professorat.

Joan Gil

2 respostes

Anteriors »