22 jul. 2021

Cuba i els EUA: Les quatre visites de Fidel Castro als EUA

Classificat com a General

Hem vist a la tele les manifestacions de Cubans contra el règim, motivats pel sistema totalitari, la persecució de dissidents, el control de la premsa i les condicions de vida dolenta, que és tot veritat i trist. Però no és gens fàcil fer sortir al carrer gent a queixar-se nomes d’un règim dictatorial o de falta de llibertat. Us ho diu un que va créixer sota una dictadura feixista. Qui és responsable del patiment dels Cubans? El boicot nord-americà que afecta molt greument els aprovisionaments i el nivell de vida ja té 60 anys. Fou iniciat pel President Eisenhower quan Castro es va fer amic de la URSS acceptant petroli cru soviètic a bon preu. Les dues refineries de Shell i Exxon es van negar a processar-lo i Castro les va nacionalitzar. Eisenhower va reaccionar imposant les primeres sancions que després s’agreujarien molt sota Kennedy i van arribar a ser establertes per llei federal, cosa que dura fins al present. El President Carter va intentar arreglar-ho, però fou Obama qui de debò s’hi va ficar. Va anar en persona a visitar Cuba, va autoritzar el turisme, va establir vols regulars. El boicot no obstant no el va poder aixecar perquè el Congrés no en vol saber res.

I Donald Trump? Sense cap raó altre que l’odi, va desfer allò que Obama havia fet i va empitjorar-ho tot afegint noves sancions duríssimes que farien mal. En trio dues:

1) va declarar que Cuba és una nació terrorista. Això, totalment absurd i injustificat és gravíssim. Té conseqüències diplomàtiques i consulars, i amenaça molt seriosament qualsevol companyia estrangera o americana que intenti fer negocis a Cuba. Biden diu que abolir això és molt complicat i que ho està intentant.

2) va prohibir les transferències de dòlars dels cubans residents als Estats Units a les famílies que es van quedar a Cuba. Castro va obtenir per diferent raons en diferents moments de la història subvencions molt considerables de la Unió Soviètica (aturades per Gorbatxov en 1989), de la República d’Angola i de Veneçuela, totes exhaurides. Els diners vinguts de Miami eren l’única font de divises d’un país predominantment agrícola, amb poca indústria (no obstant els intents de Fidel) tret del turisme. Ara encara els queda el preu cobrat per l’exportació de mestres d’escola i metges (de molt bona reputació) a països subdesenvolupats, on el Govern es queda part del sou.

La memòria política sempre és molt breu, però cal recordar la figura innegablement extraordinària de Fidel Castro (1926-2016) que després de guanyar una revolució amb lluita guerrillera en 1959, va esdevenir una de les figures mundials més grans durant la Guerra Freda i que al capdavant d’un país pobre i petit va gosar jugar als escacs per tot el món contra el poderós veí. I va guanyar unes quantes vegades. Fou un dictador absolut per moltíssims anys, entre 1959 i 2008. A diferència de molts altres dictadors que hem vist amb fàstic pel món, Castro va viure modestament sense corrupció, no va fer escàndols, no va canviar d’ideologia ni va donar privilegis o diners a la família. Casat dues vegades, va tenir 9 fills. Un d’ells es va suïcidar, una filla que era farmacèutica va fugir a Miami esdevenint una anticastrista militant i els altres viuen senzillament com ciutadans normals. En Fidel fou un fill nascut  fora de matrimoni d’un terratinent molt ric originari de Galícia i d’una minyona natural de les Canàries (els pares es van casar al final). Castro va nacionalitzar molts anys després la propietat de la mare vídua deixant-la en la misèria. No en va dir res.

Va venir quatre vegades als Estats Units, dues d’elles memorables. Ni Castro ni els Cubans semblaven sentir cap hostilitat contra el poderós veí. Havana està només a uns cent qm de Key West (Cayo Hueso). El problema era i és la política, no pas els Americans.

1) 1949. Lluna de mel  a Nova York

El pare de Fidel es va negar a batejar-lo fins que als 9 anys  no hi havia cap altra forma d’entrar a una escola catòlica. El van fer fora per dolent i va acabar a un Cole Jesuïta i després a la Facultat de Dret a Havana. La situació d’aquella Cuba era vergonyosa i el país, una ex-colònia americana, havia esdevingut una mena de bordell de cap de setmana per turistes rics americans. La Màfia americana controlava tots els casinos i molts altres llocs, la corrupció política era intolerable, la política feia fàstic, hi havia locals on els estrangers no deixaven entrar a Cubans. En resum, Cuba estava esdevenint un estat fallat intolerable sense llei ni ordre. Aquesta era la pàtria del Fidel que va entrar a grups estudiantils i revolucionaris, sovint violents i sortia al carrer amb una pistola. Es va fer comunista? És difícil de dir. Els Americans el tenien fitxat més aviat com un nacionalista extremista i violent però ell deia que llegia molt, incloent obres de Marx i Lenin. En qualsevol cas la seva adherència oberta al Comunisme va venir més tard, després de conviure amb el que esdevindria un amic íntim, l’argenti Ernesto Che Guevara.

En Fidel es va enamorar d’una noia del clan riquíssim dels Díaz Balart (que per cert anys després a l’exili americà segueix essent una família poderosa amb un membre del Congrés i presentadors de TV). El pare de la noia no en volia saber res, però al final va haver de cedir li va donar als nuvis molts diners per passar tres setmanes senceres de lluna de mel vivint molt bé a Manhattan. En Fidel no va aprendre mai bé la llengua anglesa. El matrimoni ba tenir un fill però la dona va acabar divorciant-se

2) Al voltant de 1955 o 1956. Fidel busca diners i es troba amb la CIA

Fidel després del fracàs de l’assalt al Cuartel Moncada, i d’un any a la presó, es va exiliar a Mèxic on es va trobar amb l’argentí  Che Guevara i va començar a preparar una invasió de Cuba. Ja d’estudiant s’havia enllistat a un grup organitzat pels EUA per desembarcar una força d’uns 1,200 homes a la República Dominicana i acabar amb l’infame dictador Rafael Trujillo. En l’últim moment, el govern nord-americà va dir no i el grup fou desbandat. A Fidel li semblava factible desembarcar a una illa i fer una revolució. Va descobrir, no obstant, que calia tenir diners i no en tenia. Degut al caos de l’Havana hi havia molts Cubans rics exiliats als EUA i es va decidir a venir a demanar’ls-hi suport econòmic. Va tenir èxit a mitges però diuen que en aquest moment es va trobar amb la CIA, molt preocupada per Cuba i tement un desastre que potser va pensar que l’home no estava malament. La CIA té prohibit per llei actuar dintre els EUA però això era només buscar noms. Poc després ja a Cuba, a la Sierra Madre, agents de la CIA ensenyarien als castristes com fer una lluita de guerrilles. A Mèxic, Castro només va poder comprar un vaixell vell, desbaratat i avariat anomenat Granma. (El van comprar d’un Americà: Granma en angles dialectal vol dir avia o iaia, però caldria escriure Grandma). El iat gairebé es va enfonsar i espatllar pel camí però Castro i 82 homes van arribar a desembarcar a Cuba, un fet sens dubte històric, no sols per Cuba.

3) 1959. Fidel es baralla amb el Vicepresident Nixon, que el retrata

Evidentment el flamant cap de Cuba, encara sense direcció fixa, pensava que calia absolutament entendre’s amb els veïns Americans i va venir a Washington a intentar-ho. El President Eisenhower, menystenint-lo, es va negar a rebre’l però li va enviar el seu Vicepresident Nixon (el mateix que va haver de dimitir de President molts anys després pel Watergate). No va anar gens bé. Castro es va disgustar després  de parlar per tres hores amb ell, però Nixon, sempre un polític molt astut i capaç, literalment el va fitxar. Va enviar a Eisenhower una descripció perfecta de Fidel Castro, la seva personalitat i futur, que qualsevol biògraf acceptaria.

4) 1960. Fidel atansa la glòria a Nova York i les Nacions Unides

Ja hi havia embargo total del comerç i les relacions amb els EUA s’havien empitjorat greument. La guerra freda dominava el món. Els líders van triar l’ONU a Nova York, que sempre fa una Assemblea anual, coincidint amb les festes de la Mercè, per anar a insultar-se cara a cara. En Kruschxov, líder soviètic,  va decidir anar-hi en persona i Fidel també va voler ser-hi per poder queixar-se.
Hi ha un detall que cap historiador menciona però jo me’n recordo molt bé perquè el cas sortia cada dia a les capçaleres dels diaris per tot el món: el Departament d’Estat (ministeri d’afers estrangers) estava emprenyant els Cubans perquè no poguessin trobar cap hotel a NY per Fidel. Responien a cada hotel on preguntaven  que no tenien lloc. En Fidel va declarar que arribaria amb una tenda de campanya i un matalàs i dormiria dintre de l’ONU. Però la seva gent ho van arreglar sensacionalment: van llogar una suite a l’Hotel Theresa al carrer 125 East, al cor de Harlem. Al barri negre i de fet a tot Nova York, el cas fou una sensació. Fidel sortia al balcó per rebre ovacions d’una multitud, que s’estacionava al davant per hores. Tant el líder soviètic com moltíssimes personalitats famoses del món neutral i comunista pujaven a Harlem amb la caravana usual de cotxes i agents de seguretat per l’Avinguda Madison a trobar-se amb ell. En Malcolm-X, l’activista negre, no s’ho va perdre. L’State Department s’havia cobert de glòria.

La sessió a l’ONU esdevingué famosa per dues coses:  el discurs interminable de Fidel que va durar cinc hores i mitja i l’emprenyament de Kruschkov per un discurs del President de les Filipines: es va treure una sabata i va començar a picar la taula amb la sabata. La foto, que va recórrer el món, és fàcil de trobar. En el seu discurs, el  premier soviètic (era d’Ucraïna) va explicar que els feixistes es passejaven per Madrid com havien fet per Berlin i Roma i que aviat s’acabaria. Ens vam haver de conformar amb la Transició. El President americà va haver de triar un camí poc usual per evitar topar amb Castro o Krushkov.

Anys després quan jo vivia a Nova Jersey sovint sortia de l’Hospital a Manhattan per Madison creuant Harlem fins la 125 i moltes vegades em mirava les restes de l’Hotel Theresa. L’Hotel havia plegat feia anys; hi havia una botiga al carrer i al damunt els pisos eren particulars. El nom Theresa només se’l veia a un racó amagat. Però molta gent se’n recordava. Havia estat un esdeveniment.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

14 jul. 2021

L’Esfondrament d’un Edifici Ocupat de Vuit Pisos a Miami

Estic segur que tothom ha sentit parlar de la catàstrofe recent a Surfside (Florida), prop de Miami on semblen haver mort més de cent residents. Podrien haver estat molts més, perquè moltes propietats són pisos de vacances i estaven buits. Quan passa una desgràcia sempre hi ha gent se’n salva per un pèl. Vet aquí que hom parla d’una veïna de la qual se sap poc, que per ara es nega a parlar amb la premsa i sembla estar amagant-se, la qual segons una revista a la 1 de la matinada estava a casa molesta per un soroll fort que se sentia. Va decidir sortir a l’exterior a buscar el vigilant nocturn per fer-li trobar la causa del soroll i aturar-lo. Imagineu-vos la sorpresa que l’esperava: sortint de l’edifici davant dels seus ulls, va veure com l’edifici del pàrquing i la piscina s’ensorraven en aquell moment i queien dintre la terra. La senyora va pensar molt bé i ràpidament. Fent allò que potser va ser un verdader sprint olímpic, es va girar, i no obstant el perill de mort va tornar a entrar corrent  cap al pis on estaven el seu fill i la filla. Els va fer córrer a l’exterior sense prendre ni ocupar-se de res. Tots tres van veure l’esfondrament en viu, havent defugit la  mort segura de cent veïns. Estic segur que sentirem parlar més d’aquesta dona, el millor testimoni del desastre. És possible que aquesta senyora va patir un trauma de tal magnitud que necessita tractament. Ja veurem.

El cas ha despertat les memòries d’aquest autor, que va viure per un any entre 1976 i 77 a Surfside, la petita ciutat al nord de Miami Beach on va passar el desastre, gairebé a la punta nord de la illa, una franja de terra ja molt estreta entre la platja atlàntica i el canal intracostal  que separa Miami Beach de Miami. De fet aquella comunitat ja perduda consistia en 3 o 4  rengles de cases individuals amagades al darrere dels hotels i cases luxoses al front de la platja. La casa molt maca que vam llogar amb la meva dona amb dos fillets molt petits estava al segon o tercer rengle de cases. Ens va cridar l’atenció que tret dels nostres menuts no s’hi veien nens enlloc. Poc a poc vam entendre que la majoria o almenys molts residents en aquells temps eren famílies jueves, moltes fugides d’Alemanya. Nosaltres, que ens havíem casat a Suïssa seguíem parlant sempre l’alemany, que era la nostra llengua familiar i l’única que els nens entenien. Els dos menuts es van quedar bocabadats i molt perplexes quan senyors i senyores d’edat inesperadament els dirigien la paraula en alemany. La meva enyorada casa tenia un petit arbre al jardí d’endavant, al costat de la via publica. Els nens s’entretenien jugant al voltant de l’arbre i alguna vegada vaig veure cotxes que s’aturaven somrient mirant-se’ls.

Contràriament a allò que un lector potser es pensa, no obstant la proximitat  de la platja era molt difícil anar-hi,  tret d’algun parc públic a Miami Beach, perquè es permetia a les propietats frontals tancar-hi l’accés. La platja era propietat privada dels hotels. Nosaltres teníem a poca distància un Centre Comunitari municipal on hi havia una piscina amb accés a una petita platja molt estreta. Jo hi vaig anar només una o dues vegades perquè em deprimia que el lloc fos en molts aspectes una llar d’ancians que s’hi passaven el dia. Què hi fèiem nosaltres amb els nostres nens? Cal afegir, no obstant, que moltes persones grans  semblaven contentes de tractar-se inesperadament amb nens petits.

Quaranta-quatre anys ja fa de la meva estada a Surfside. Imagineu-vos la meva sorpresa quan vaig veure fotos aèries i vídeos del lloc del sinistre, perquè el grup d’edificis alts paral·lel a la platja i gairebé tocant-la estava bastit al lloc on en els meus temps havien existit els rengles de cases individuals per una sola família, la meva amb el petit arbre inclosa. Era una millora o un altre abús de la indústria de la construcció? Havien substituït una comunitat de retirement molt maca amb un grup de cases altes, probablement molt cares. La proximitat al mar era un perill que sembla que els especuladors i ajuntaments de Miami i els seus suburbis havien decidit ignorar. A Miami hi ha gratacels a centímetres de la platja o l’aigua que en molts casos ja són tocats per l’aigua que segueix pujant. Fa uns anys cada mareja alta resultava en una inversió de sentit dels canals de drenatge resultant en inundacions greus per carrers i habitatges, que es van mig resoldre amb obres marítimes caríssimes. A molts llocs se’ls va acudir alçar el nivell del carrer centímetres per damunt dels jardins i l’entrada de les cases mes pròximes. Si no fos perquè l’escalfament global tira endavant… quines defenses construiran demà?

Fa 40 anys no hi havia ni un sol gratacels a Miami, però ara el lector ja els deu haver vist a la Tele o les pel·lícules. Els constructors semblen haver ignorat que el sòl de Miami, gairebé al nivell de l’aigua, és molt porós i tou, absorbeix aigua i cal perforar molt abans d’ arribar a un lloc prou sòlid per a les fundacions d’una torre alta. És això el problema que ha causat la catàstrofe amb els cent morts tan a prop de la platja? De fet, la gent que havia estudiat l’estat de la propietat, havia afirmat que l’edifici havia baixat un centímetre d’ençà de la construcció. Trigarem temps a saber-ho. Per ara tot són especulacions. Altrament l’aigua marina infiltrada pot oxidar l’acer i afeblir-lo. I cal recordar les “sinkholes” (que el meu diccionari català no sap traduir), forats immensos que apareixen al sòl i han deixat enfonsar a dintre de la terra coses enormes que estaven al damunt, com ara cases senceres, bestiar i autos. N’hi ha per tot el país.

El gran problema que s’haurà de resoldre és que molts temen que la tragèdia del nou Surfside es podria repetir fàcilment amb altres edificis alts de tota la regió, perquè fins ara hom no ha trobat cap explicació única. Surfside podria haver estat el primer, no pas l’únic cas.

La política a Miami és un problema greu, no pas pels indígenes de la nació Seminola, els primers habitants, i els únics que no es van rendir ni firmar cap acord amb els Estats Units, fugint de la batalla final de la Segona Guerra Semínola i escampant-se per un territori impenetrable. I fins ara.  Apart de l’influx jueu, ara hi han arribat probablement milions d’immigrants llatinoamericans, no sols cubans exiliats, que generalment afavoreixen la dreta molt conservadora i no creuen que un govern de qualsevol mena pugui o vulgui fer res per la població. No ho han vist mai cap govern llatinoamericà que ho faci.  La regió de Miami i grans parts de la Florida, un dels estats amb més població, han esdevingut una fortalesa de l’ala trumpista del Partit Republicà. Ho neguen tot: l’escalfament global, la utilitat de l’assegurança de malaltia, el dret al vot, creuen en religions molt de dretes interessades sobretot en prohibir l’avortament i els matrimoni entre gays o els transsexuals, no creuen en el virus, no volen vaccinar-se… Moltes coses difícils de trobar a la Bíblia. Són gent que es pensen que qualsevol problema que hi hagi  pot ser resolt amb diners. I s’equivoquen.

Joan Gil

No hi ha resposta

04 jul. 2021

Estat de la Pandèmia Covid

No sembla raonable comparar el rebrot actual de la Covid a Europa degut a la variant Delta amb la situació als EUA. Hi ha 50 estats sobirans (on a alguns fins i tot els comtats tenen la darrera paraula en coses de sanitat). La Sanitat Pública amb el suport incondicional del President Biden ha determinat que els vaccins existents (tots tres) amb una segona injecció protegeixen en la majoria de casos contra malalties greus de la variant delta  índia, només que sembla que a molts estats trumpistes hi ha gran majories que no ho volen acceptar. Com a conseqüència hi ha uns quants estats on el virus està fent estralls mentre a altres, com el meu, estem per ara bé. Ho han intentat tot per convèncer: anuncis, viatges presidencials, concursos, loteries, suport dels noticiaris de TV… Cal dir que a diferència de Catalunya el vaccí des de fa setmanes es pot obtenir de franc lliurement a tot arreu, aviat fins als consultoris de metges, sense esperar res, a alguns llocs fins i tot triant la marca. Un motiu de preocupació  són els nens de menys de 12 anys que per ara no tenen autorització i rebaixen el nombre de ciutadans protegits. Fins fa poc deien que caldria esperar fins el nou any però Fauci va deixar caure l’altre dia que amb sort podria ser autoritzat per la Festa d’Acció de Gràcies a finals de Novembre. Les mascaretes són recomanades només als interiors sobretot pels no-vaccinats (que es neguen sempre a posar-se-les) i als transports com ara avions, trens i autobusos (on hi ha hagut bufetades i detencions amb gent que s’hi neguen). Pel que fa a l’ús públic de les analítiques d’anticossos que sembla que es fa sovint a Europa, molts no ho hem vist mai. Els locals es limiten a mesurar per deixar entrar la temperatura al front, que està molt estès.

Origen de les mutacions

La premsa popular sovint diu coses absurdes sobre el tema. Són perilloses? Estem protegits en contra? Sí que estem protegits ara (amb l’excepció possible del vaccí xinès regalat a certs països pobres) amb un porcentatge d’èxit alt, per sota del 100%, no del tot contra la forma lleu de la Covid sinó contra els casos greus que acaben a l’hospital. Els que es deixen vaccinar ara a correcuita haurien de recordar que la immunitat s’instal·la a les dues setmanes i esdevé forta només després de la segona injecció (booster com es diu als EUA)

Aquest coronavirus, com el de la grip, muta fàcilment i ja hi ha moltes variants, encara que la Delta està desplaçant les altres. En general una mutació no té cap importància tret dels poquíssims casos en què en té molta. És una mica com la loteria: en general els jugadors només perden diners però sempe podrien guanyar la grossa, per difícil que sembli). Prenem per exemple el cas horrible de la Grip Espanyola de 1918-20, durant la Guerra Mundial, identificada a un camp militar d’entrenament a l’estat de Kansas i exportada a Europa pel cos expedicionari estatunidenc. Va començar com una malaltia respiratòria greu però no tràgica però a la tardor havia mutat en una forma molt pitjor. Com que no hi havia defenses efectives apart de la separació, la pandèmia amb la mutant dolenta es va estendre per tot el món. Les xifres no són segures però com a mínim va infectar la tercera part de la humanitant causant la mort d’un mínim de 50 milions. Al 1920 se’n va anar però genèticament segueix entre nosaltres i alguns trets genòmics es troben a les grips annuals que arriben cada tardor. La flu es designa sempre per dues lletres, H i N, que són les inicials de dues proteines a l’exterior. La grip estacional generalment causa unes 20,000 defuncions annuals als EUA, però compte: en 1957 i 1968 una variant va causar a tot el món 1 milió de morts i en 2009 la grip porcina va matar unes 300,000 persones. És evident que ni sabem ni ningú pot dir si ens haurem d’acostumar a la Covid com si fos la grip. Caldrà un vaccí annual?  Ningú pot dir-ho perquè la duració de la immunitat encara no és coneguda i les dades publicades, poc convincents, són una mica contradictòries. L’NIH no obstant està subvencionant estudis d’aquest assumpte tan important per grups independents i aviat ho sabrem.

Cal afegir una cosa que tant l’OMS com el Dr Fauci sempre repeteixen: les mutacions no tenen lloc a l’exterior sinó exclusivament quan els virus es repliquen (multipliquen) a l’interior dels infectats. Si tothom anés amb compte i es posés la mascareta als interiors on cal o a les grans concentracions, les mutacions s’acabarien.

Altres agents

Molts comencen la història dels virus perillosos amb l’epidèmia grega de no se sap què al segle V AC que va destruir l’exèrcit atenenc i acabar amb la Guerra Peloponesa, o potser amb l’epidèmia de la pesta que al segle XIV va ensorrar i gairebé aniquil·lar Catalunya, que va perdre tots els Consulats mediterranis i va conduir al Progrom i destrucció del Call, el barri jueu. (Deien que era un càstig diví per tolerar jueus) Una epidèmia curiosa i mai identificada fou la dels temps d’Enric VIII i Ann Boleyn (que la va sobreviure) a Anglaterra. Però limitem-nos als nostres temps o dies:

Verola (erradicada per l’OMS) que va matar la majoria d’indis americans

Poliomyelitis encara existent i arreconada a certes regions del Pakistan i Índia.

SIDA controlat i tractable, però sense vaccí.

Tuberculosi per tot el món amb formes resistents al tractament, sense vaccî.

SARS un altre coronavirus molt mortífer, ara desaparegut.

MERS, també un coronavirus perillós encara actiu a regions remotes

Ebola (i potser Febre de Marburg i altres Febres Hemorràgiques) identificat a Liberia i recentment al Congo, que va estar a punt de sortir-se d’Àfrica i entrar als EUA. Diuen que hi ha un vaccí mai aprovat per la impossibilitat d’estudiar-lo.

Zika transmesa per mosquits, que causa deformacions fetals i segueix existint a Europa oriental.

Pest negra causada pel bacil Yarsinia a llocs remots

I m’he descuidat algunes. És evident que l’Homo sapiens ha estat amenaçat per pandèmies des del començament en temps prehistòrics fins al dia d’avui. S’ho prenen els governs que ens haurien de protegir prou seriosament? . Per citar un pressupost que és públic, els EUA en l’actualitat dedica un 60% a defensa (no pas contra infeccions) i només 2% a Salut Pública. Tots hem vist els desastres a l’Orient Mig, a Palestina, a Ucraïna… la tragèdia de la immigració desesperada… els centenars de milions de gent refugiada patint fam sense poder educar els fills…tots ens preocupem per les bombes atòmiques i hem patit cops militars. Què es pot fer perquè els polítics almenys en parlin? Mirem el cas de l’Estat espanyol: un home sense credencials, ni títols universitaris o coneixements d’epidemiologia, és fet ministre de Salut gràcies a la seva lleialtat incondicional al líder i per promoure la unitat d’Espanya, i esdevé responsable de coses que ignora, enlloc de dirigir i inspirar. Però dissortadament em consta que passa a molts llocs.

AFEGIT. La Casa Blanca diu que no han pogut   arribar al 70% de la població vaccinada degut a la falta de cooperació de certs grups. Ara començaran a fer coses com anar de porta a porta. El nostre petit estat de Maryland guanya el premi d’honor amb uns 75% i dona un avís molt seriós: sumant els hospitalitzats i morts recents, 93% NO ESTAVEN VACCINATS. Qui tingui seny que escolti.

Joan Gil

 

 

 

No hi ha resposta

24 juny 2021

El problema de recarregar cotxes elèctrics

És transparent que els autos de combustió han de ser substituïts per altres cotxes que produeixin menys pol·lució, malgrat que gran part del problema prové no dels cotxes sinó de la crema de carbó per fàbriques a la Xina, els EUA, Rússia i Europa Occidental. Els fabricants d’autos, que ho sabien des de fa anys i no van voler fer res, ara estan entusiasmats pels vehicles elèctrics: imagineu-vos, tots els autos del món substituïts per cotxes nous molt més cars en pocs anys! És això la millor solució a un problema greu? A molts els sembla que no, perquè la producció d’electricitat crea carboni, però sobretot perquè hi ha una alternativa molt millor: els motors d’hidrògen líquid que no embrutarien res. Fa uns anys això fou bandejat sobretot perquè era car i difícil liquidificar l’hidrògen, però ara les coses han canviat i Alemanya sobretot n’està promovent l’estudi. Sembla que podrien introduir-ne primer per l’aviació.  Els avions de línia i militars probablemen pol·luten més que els cotxes. D’hidrògen n’hi ha a totarreu i tots els vivents el podem respirar sense por.

Hi ha molts altres problemes: és fàcil carregar la bateria si hom pot fer-ho a casa i usa el cotxe localment. Imaginem que un senyor de Nova York vulgui anar en el seu nou cotxe a Los Angeles. És molt fàcil: cal prendre l’autopista federal I-80 i només 4,460 qm després ja hi ets. Hi ha qui ho ha fet en tres dies. Com ha de carregar electricitat pel camí? Hi ha prou estacions elèctriques? Trobarà el viatjant buida una de les preses? Cal esperar unes hores a un hotel pròxim fins que estigui llest? Els federals diuen que de moment hi ha 40,000 estacions en operació, però no expliquen quina mena de wattage ofereixen, ni on estan: són sovint als parkings de pagament i als pàrkings dels supermercats, o a les cases individuals d’una família, on de fet es veuen ja molts cotxes elèctrics i tenen tota la nit per carregar-se. A una gasolinera jo no n’he vist cap encara a la ciutat, però n’hi ha que fan anuncis. Ja han dit moltes vegades que hi haurà aviat una gran xarxa nacional, però no passa mai. Que hi estan d’acord els cents de milers de proprietaris petits de gasolineres?

Preses elèctriques i temps de càrrega

El que escric són les dades que en l’actualitat ofereix el AAA, el club d’automòbils americà, i no em consta que sigui igual a Europa, encara que sembli probable que sí i que varia una mica segons la marca i l’edat de l’auto. Hi ha variants (una de les més notables és que TESLA ofereix una connexió exclusiva diferent de les altres marques, cosa que de fet redueix el nombre de preses disponibles per a tothom).

Nivell 1 és una mena de cable d’emergències que es pot connectar a qualsevol presa elèctrica de corrent altern existent sense res especial.  Problema? Només permet prendre prou corrent per fer un màxim (poc probable) de potser 8 qm/ per 1 hora de càrrega. Per 80 qm. caldria esperar al voltant de 12 hores, pels 400 qm que molts motoristes volen unes 50 hores. Cal considerar la mena de bateria que hom porta: la majoria han de ser carregades només al 80% o si hom arriba sempre al 100% fan figa aviat i són molt cares.

Nivell 2 és allò  que utilitzen la majoria d’usuaris actuals i que es troba a més llocs. Si es vol fer a casa, cal cridar un electricista i comprar una presa especial. Resulten en uns 16 a 32 qm per hora. Per arribar als famosos 400 qm calen unes 12 hores o més, però cal recordar que hom no hauria d’excedir el 80% de capacitat, si no és per necessitat.

Sistemes ràpids d’electricitat contínua (o com es diguin en català: en anglès és DC Fast). Els autos com els ordinadors i molts altres instruments electrònics funcionen amb corrent continu, mentre que la  xarxa només ofereix current altern. Aquests instruments fan la transformació fora, abans d’entrar a la bateria, i amb això acceleren molt. Diuen els fabricants que arriben al 80% de capacitat sortint del 20% en menys d’una hora. El problema és sols que el preu de l’electricitat és molt més alt i que per ara el DCFast només es troba a estacions de servei cares. Podria ser també car d’instal·lar a casa.

I el SUPERCHARGER de TESLA, què?

Suposo que entre els lectors de l’Avui hi deu haver gent molt benestant perquè cal tenir una bateria radicalment nova. Tesla fa investigació i ofereix bateries exclusives per als seus cars i també pel emmagatzenament d’electricitat per ús industrial. Es tracta, en els cotxes, d’una bateria de Lithium-ion (Li-ion) amb 6,831 unitats que pesa uns 400 qm, i segons el lloc pot treballar amb 72, 150 o 250 kW. Ells diuen que carrega suficientment per poder circular fins a 120 qm en sols 5 minuts o fins i tot per 1,500 qm en 1 hora. Només caldrien tres càrregues per anar de NY a LA, si és veritat. Evidentment el que fa TESLA és preparar una font d’energia pels camions que tenen a punt. Autobusos elèctrics ja estan a punt de sortir. Pel que fa al temps de càrrega és magnífic per qui pugui pagar si és veritat. Personalment, no conec cap estudi de grups de consumidors independents. Les coses són rarement tan bones com diuen els prospectes.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

16 juny 2021

Resultats de Negociacions Prèvies amb Espanya

Un autor americà parlant dels dos partits que tenim als Estats Units, diu que és absurd considerar l’un reaccionari i l’altre progressista, per molt que ara ho sembli. En realitat tots els partits són com grans Vasos plens de fluids de diferents colors: al fons sempre hi ha coses fonamentals que no canvien mai, que seria impossible violar o canviar; flotant al damunt hi ha les altres coses que es van presentant puntualment sobre situació social, internacional o econòmica subjectes a opinions diferents que s’alteren regularment i aquestes sí que canvien i semblen fer els partits diferents. Igual passa a l’estat amb el PP i el PSOE que existeixen per mantenir l’aparença de l’alternança democràtica. Al fons del gran Vas doctrinal de tots dos hi ha i hi ha hagut sempre des de fa 300 anys la qüestió intocable catalana i la voluntat d’assimilar-nos. Tocar aquest principi exposaria a un cataclisme electoral. Dir la veritat al poble espanyol que tenen enganyat no ha volgut fer-ho mai cap dels dos. Aquesta realitat la vam colpir tots quan Rajoy i Sánchez es van reunir a la Moncloa per atacar-nos amb la deprivació dels drets civils que fou el 155, la detenció i empresonament de polítics elegits populars i la repressió massiva, obra conjunta dels dos partits i dels dos líders. No han demanat mai perdó i ara caldrà acceptar amb el cap cot l’indult ofert per un d’aquests dos amb condicions que els convé enlloc de l’amnistia que els detinguts polítics mereixien.

Ara hi ha qui vol negociar amb un d’aquests dos bessons de Madrid. Estaria bé recordar què ha passat en ocasions anteriors en temps recents. És incomplet, em refio de la meva memòria.

1) Els Catalans volíem equips nacionals d’esports i hi havia una burocràcia establerta per la Generalitat per obtenir-ho. Si el Regne Unit no té problema amb els equips de Gal·les i d’Escòcia jugant al futbol fins i tot contra Anglaterra, com passa avui,  perquè diuen els espanyols que ells no jugaran mai contra Catalunya? Dinamarca permet a les Illes Faroe participar on vulguin, els EUA toleren que Puerto Rico i les altres colònies facin igual. Però Espanya ha passat anys, gastat diners i malutilitzat el seu cos diplomàtic per prohibir-ho. Caldria recordar aquí què va passar quan la Federació Internacional de Hockey va acceptar Catalunya?

2) A molts Catalans els hauria fet il·lusió que les matrícules de cotxes noves duguessin la senyera o qualsevol identificatiu. Doncs no, no i no!

3) Per molts anys s’havia estès l’opinió que l’aeroport Tarradellas hauria d’estar en mans catalanes perquè es pogués atançar que companyies estrangeres s’instal·lessin aquí enlloc de Madrid i perquè exigien que les aerolínies portessin gairebé tots els vols internacionals exclusivament a Barajas. AENA és una companyia on el Gobierno posseeix 51% de les accions mentre que 49% són públiques i cotitzades només a Espanya amb un preu actual d’uns 140 €. Evidentment AENA és un instrument a les ordres i pel benefici de l’Estat. Diuen que és una companyia de prestigi internacional però només tenen aeroports estrangers a uns quants llocs sud-americans, una illa caribenya de Veneçuela i alguns aeroports de ciutats petites al Brasil del Nord. Així és fàcil ser el millor del món. Als països més avençats es considera que els aeroports han d’estar sota el control de governs i interessos legítims locals. El sistema actual serveix per afavorir Barajas i obtenir ingressos sòlids dels aeroports estatals, sobretot Barcelona (encara que aquest any han patit pèrdues del 70%). Després de l’aprovació tant pel Parlament com pel poble del nostre malaurat Estatut, el Sr Mas sense tenir ni autoritat ni cap autorització es va traslladar a Madrid a negociar-ne per primera vegada en secret amb Zapatero el contingut. Tots dos van començar a fer retallades (menys de les que faria segon el Congrés i tercer el fatal Tribunal de la Jutgessa Casas). Mas va explicar que les exigències catalanes sobre l’aeroport van ser discutides i que el Presidente les va aprovar immediatament com si no fossin res. Però es veu que l’Espanya Negra es va mobilitzar i l’AENA no fou tocada. Ara sembla que està oblidat. A Madrid ja saben com són els Catalans: piquen molt amb els peus però al final callen.

4) Fa anys vaig tenir l’oportunitat d’escoltar una conferència que el President Maragall va fer a una Universitat novayorquesa en el millor anglès que jo he sentit mai de la boca d’un català. Ja entenc que el seu PSC era unionista (Maragall fins i tot va intentar recuperar el Grup separat al Parlament que González els havia pres), però era un sincer i molt ferm catalanista. Va parlar molt clarament del passat i de l’evolució després de la transició i de com estava tot a punt de canviar i que a Madrid no es podrien negar. I  membres del seu partit eren igualment catalanistes. Maragall fou de fet destituït per Zapatero, demostrant com de lluny arribava el poder del PSOE. El seu successor Montilla, malgrat els seus problemes amb la nostra llengua, era un home respectuós que probablement havia entès el poble català. Com és de trist contemplar el que queda del PSC, esdevingut una vulgar agrupació provincial espanyolista del PSOE a les ordres d’un ex-ministre incompetent de Salut que no sabia res de Salut, mediocre i avorrit que va arribar parlant malament de TV3, com probablement li havien manat els qui no tenen el privilegi de sintonitzar aquesta emissora. No entendrien ni la llengua.

5) No sé si algú s’enrecorda dels temps quan el corrupte PP valencià i estatal insistia que el valencià era una llengua separada que no tenia res a veure amb el català. Van arribar a escriure una carta còmica a l’Acadèmia Espanyola de la Llengua explicant que haurien de canviar el seu diccionari explicant que el valencià no era cap variant del català sinó que probablement els Íbers ja la parlaven. I a molts ministeris segueixen utilitzant sota el PSOE de forma separada els dos noms, sovint amb text idèntic.

6) La introducció de les noves freqüències de radiodifusió tècnicament servien per ajudar els llenguatges i comunitats perifèrics, però fins ara no hi ha cap Comunitat que pugui rebre lliurement per l’aire TV3, IB3 i À Punt perquè Espanya no vol més repetidors. Com ha anat això?

7) Com és que volen jutjar tant la família Pujol mentre diuen que borbó franquista previ que sembla pitjor és intocable? No és la llei igual per a tothom? Qui serà l’hereu d’una fortuna dubtosa o il·legal?

Segur que molts lectors podrien afegir coses. La hostilitat culpable, oportunista i profundament anticatalana del PP i del PSOE és idèntica. Hi ha elements a l’estranger com la Cancellera Merkel que s’han queixat de la manca de negociacions i hi ha el perill molt considerable posat pels Tribunals Europeus.  Diuen ara que cal negociar, però no fan senyals amistosos, ni acaben amb la repressió, ni permeten tornar als exiliats, ni prometen entendre’s, només deixar parlar als Catalans. Hi ha molts, probablement amb raó, que pensen que el problema etern català no el resoldran partits sinó que, com a altres països, haurà de fer-ho el poble amb mobilitzacions de massa pacífiques i sortides freqüents al carrer a denunciar coses concretes. No sols a la Diada.

Joan Gil

Una resposta fins a ara

09 juny 2021

La memorable marxa pels drets civils a Washington l’any 1963

Si hom pogués triar un exemple per convèncer tothom que un moviment civil pacífic pot superar la violència i obtenir la justícia i la llibertat, hauria de ser la inoblidable marxa de 250,000 negres (i uns tres mil de la raça blanca) vinguts de molts

250.000 participants

estats a Washington davant el monument a Lincoln el 28 d’Agost de 1963. Van arribar en 2,000 autobusos, 21 trens especials, 10 avions i moltíssims autos. Contràriament a allò que molts creuen la marxa no va ser dirigida per Martin Luther King, sinó per un grup de 10 activistes dominat per sindicalistes amb molts membres afegits de les organitzacions de drets civils, i contribucions d’altres religions com els catòlics i jueus. King era nomes un invitat. El director fou en Philip Randolph, cap de la unió dels treballadors de les lliteres de trens pullman, tots negres mal tractats i el seu èmfasi notable era en els sous miserables dels seus treballadors, que vivien de propines.  Els Black Muslims de Malcom X no en van voler saber res i van anunciar que la marxa seria “una farsa”. Contra l’oposició de molts, Randolph va triar de segon el seu ajudant Bayord Rustin, que tenia el problema triple de ser negre, comunista i gai. Un home blanc molt notable que es faria notar parlant molt clar i fort al President Kennedy, fou Walther Reuther, cap de la unió dels treballadors de l’automòbil a Detroit. En Randolph ja havia intentat fer una marxa el 1941 perquè els negres no es beneficiaven del New Deal de l’administració contra la Gran Depressió, però el President Franklin D. Roosevelt el va cridar i va concedir que els negres rebessin el mateix que tothom.

Antecedents. Què anava tan malament?

La violència brutal de ciutadans i de policies contra manifestants pacífics (uns 190 casos només a Alabama) que protestaven del seu tracte empitjoraven visiblement i el públic començava a preocupar-se’n mentre el problema de la guerra del Vietnam ja poc a poc albirava. El Tribunal Suprem Federal havia dictat sentències unes quantes vegades contra la segregació pública i a les escoles, però els sudistes se’n burlaven i preferien ignorar-ho tot. Els estats es negaven a fer respectar aquestes sentències tan fortes i clares i el govern federal feia molt poc per imposar-les. Una primera llei de drets civils molt fluixa dels temps del President Eisenhower en 1957 no havia servit de res.
A més a més hi havia l’absurditat de la Guerra Freda amb la noció que el Comunisme rentava els cervells dels simpatitzants i preparava l’enderrocament de la Constitució i del Govern amb l’objectiu d’imposar una dictadura marxista als EUA (s’ho creia tothom). Un dels que volien seguir vigilant i combatent la subversió interna imaginària era el President Kennedy, que havia entrat primer al Senat com a amic del Senador McCarthy, el de la cacera de bruixes que va destruir tants bons ciutadans que en molts casos van cometre suïcidi.  El dia de la Censura contra McCarthy, en Kennedy estava dissortadament a l’hospital amb mal d’esquena i no va poder votar. Va seguir acusant els seus adversaris de ser dèbils contra el comunisme i la subversió. Ell va començar la fatal Guerra del Vietnam, va dirigir una invasió fallida contra Cuba i va imposar l’horrible bloqueig que encara dura. Això ho va pagar amb la vida, perquè el seu assassí era un comunista no-afiliat que ressentia el tracte patit per Cuba. Kennedy al començament havia parlat també amb indiferència i hostilitat contra els moviments de drets civils negres. Que esperin una millor ocasió, potser demà. Això de demà els dirigents negres ja ho havien sentit molt.

MLK durant I have a Dream

Una altra figura molt negativa de la Guerra Freda fou J. Edgar Hoover, fundador i Director del FBI (la policia federal), un home sinistre i homosexual amagat (que tenia de Vice-Director el seu company) i veia tots els progressius, en particular Martin Luther King com a comunistes que esdevindrien violents. En un moment va arribar a enviar a MLK una fitxa amb el llistats de totes les dones amb les que ell havia tingut relacions adúlteres, i que si no dimitia o se suïcidava (sic) li ensenyarien a la dona i li destruirien la reputació. En MLK va anar a la seva muller confessant-lo tot i demanant perdó i no se’n va parlar més. El cap de l’FBI veia tot el moviment pels drets civils com l’inici d’una insurrecció comunista que el Kremlin preparava.

Quan Kennedy reconeix el problema

Robert Kennedy, Fiscal General i el Vicepresident Lyndon Johnson es van citar amb alguns dirigents negres, ML King inclòs, per parlar del problema però la reunió va acabar a crits.  “Ill timed”, temps inoportú responien. Kennedy volia que esperessin que tot s’arreglaria. Els negres ja ho havien sentit molt això. Però la violència, la dels blancs amb la seva policia, anava en augment i calia fer quelcom. Al nord ja se sentia preocupació. El famós Reuther dels sindicat d’automòbils espantava tothom parlant d’una nova Guerra Civil.

El President va fer redactar finalment una Llei de Drets Civils. L’11 de juny de 1963, a pocs mesos del seu assassinat, va fer un discurs televisat des de la Casa Blanca anunciant al poble americà que la llei era necessària, i la va enviar al Congrés (on ja havia fracassat moltes vegades). Els lluitadors pels drets civils van denunciar aquest primer projecte de llei immediatament per les coses essencials que hi faltaven i les dues Cambres del Congrés la van declarar “dead on arrival”. Un llibre diu que Johnson, com a Texà un home del Sud, va intentar explicar a Kennedy que el que feia era impossible, que si un parlamentari del Sud aprovava, la seva carrera s’havia acabat. Poc s’imaginava Johnson que el destí l’havia triat a ell per resoldre la càrrega.

Kennedy es prepara per evitar que la ciutat de Washington fos destruïda

Des de l’aire

El President estava convençut que els manifestants de camí a Washington eren gent violenta i perillosíssima que causarien una gran tragèdia, que venien a intimidar el Govern i que hi hauria lluites pel carrer i potser morts, que tot era desobediència a la llei. Va fer buidar els carrers, cridar uns 1,000 policies, buidar els hospitals per poder atendre els ferits, augmentar les reserves de sang… va permetre instal·lar els altaveus i cartells, però amb una clau amagada que permetria tallar l’electricitat si algún orador invitava a la rebel·lió. Diuen que fins i tot tenia una columna de tancs a l’exterior de la ciutat. No hi va haver si un sol incident.

Sobre l’immortal discurs “I have a dream”

Els organitzadors havien decidit que MLK seria el darrer en parlar, perquè probablement la meitat del públic hauria marxat. No el respectaven tant com es mereixia. En MLK era fill d’un Pastor baptista com ell, de qui havia après com fer un sermó, cosa que va arribar a dominar magistralment, com ningú més ha pogut. El model és senzill: cal triar i explicar un tema senzill però important, sense embolicar-se en discussions intel·lectuals o controvèrsies, apel·lant sempre a les emocions més profundes i inspirant confiança en l’ajut de Déu. Ell sabia fer-ho molt bé però li va semblar que per un discurs tan important li calia preparar el discurs (en Randolph li havia atorgat només 4 minuts de temps) amb un comitè de col·laboradors. Tots ho van fer molt bé amb moltes referències històriques. Estava escrit en tres pàgines mecanografiades a una línia. El problema era que l’estil estava molt mal triat. Hauria estat fantàstic per una universitat o grup de polítics però no pas per una multitud de 250,000 persones senzilles amb un sol desig, que volien que les fessin cantar, aplaudir i saltar d’alegria amb entusiasme. En MLK va voler inserir al text original el “I have a dream” que ja havia utilitzat amb èxit prèviament a molts mítings i trobades. El comitè ho va rebutjar. Li van dir textualment que era “trite”, una paraula anglesa que vol dir massa repetit, conegut a tothom, avorrit. I es va quedar fora. Per saber com va acabar al final, sisplau, seguiu llegint.

La gran manifestació

Els dirigents es van enfilar al monument a Lincoln davant el quart de milió d’assistents i van tocar i cantar l’himne nacional. El Cardenal-Arquebisbe Catòlic Patrick O’Boyle va donar la benedicció. Els discursos i actuacions musicals van

Signes

seguir. Entre els artistes que van actuar hom destacaria la gran cantant clàssica Marian Anderson, Joan Baez, Bob Dylan i sobretot per una cosa que inesperadament va fer, la Mahalia Jackson, una cantant de “espirituals” negres amiga de MLK molt coneguda a Europa, que faria una intervenció critica. Hi havia prop de 1,000 periodistes i es transmetia per TV i radio a molts països.

Tot anava bé i acabaria millor. Quan li va arribar el torn al final, Martin Luther King va començar a llegir el text preparat. Hi treia aplaudiments perquè estava molt ben escrit, però no pas l’entusiasme i els crits que hom esperava. Els seus companys van esdevenir neguitosos, mirant-se els uns als altres. El text no era allò que l’audiència esperava. MLK també es preocupava. La providència el salvaria. La famosa cantant Mahalia Jackson, al darrere i prop d’ell, li va cridar en veu alta “Parla’ls del teu somni, Martin!”  Uns segons després, l’immortal “I have a Dream” sortia de la seva boca amb l’emoció de sempre:

I Have a Dream.

Tinc un somni que un dia als turons rojos de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics propietaris seuran junts a la taula de la germanor. Tinc un somni que els meus quatre fills viuran algun dia a una nació on no seran jutjats pel color de la pell sinó pel contingut del seu caràcter. Tinc un somni que algun dia petits nois i noies negres podran donar-se la ma i seure amb petits nois i noies blancs”

L’enumeració va seguir amb més exemples i alçant la veu, va acabar referint-se a un vell cant espiritual negre:

I quan això tingui lloc… podrem passar el dia amb tots els fills de Déu, homes negres i blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, ajuntarem les mans i cantarem les paraules de l’antic cant espiritual negre: Lliures finalment! Gràcies a Déu totpoderós som lliures finalment

Va durar 16 minuts enlloc de 4, però la multitud va acabar saltant i cridant en jubilació, la manifestació havia reeixit i seria recordada pel I have a dream, MLK acabava de lliurar el discurs polític més famós i ben conegut del segle XX, havia assolit la glòria… i el Premi Nobel s’acostava.

Hola i adéu-siau, President Kennedy

En Kennedy va quedar molt impressionat pel discurs televisat de MLK, a qui va sempre admirar però la seva opinió del moviment no va canviar gaire. Prou que sabia ell que la  proposta que havia enviat al Congrés no esdevindria mai llei. Va decidir invitar els 10 dirigents de la manifestació a la Casa Blanca. La trobada és memorable sobre tot pels intercanvis verbals amb Walter Reuther, que va espetar al dignatari que la situació només es podia acabar de dues maneres: per la raó o la violència; que ell no es pensés que serà com la Guerra Civil on només l’exèrcit lluitava, sinó que passaria pels carrers, al voltant dels seus fills i dintre del jardí de la seva casa, amb trets i foc pel carrer…”

Però la mort s’emportaria Kennedy poques setmanes després. Nou dies després de l’assassinat, el nou President Johnson es va presentar davant el Congrés i va declarar que considerava la seva obligació fer aprovar la Llei dels Drets Civils de Kennedy (millorada a la Cambra de Representants). Ai, quina promesa tan difícil de complir! Lyndon B. Johnson era un home duríssim. La guerra a mort amb el Congrés duraria un any llarg, i va passar de tot, però LBJ va aconseguir firmar la nova llei en versió final el 2 de juliol de 1964, hores despres que la Cambra de Representats confirmes la darrera versió del Senat, davant, entre altres, de Martin Luther King.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

31 maig 2021

Massacre racista: la tragèdia de Tulsa (Oklahoma)

Els nord-americans tenen el costum de traslladar totes les festes (excepte Nadal i la festa nacional del 4 Juliol) al dilluns mes pròxim per facilitar llargues fins de setmana. Avui celebrem el Memorial Day, per recordar tots els Americans morts en guerres. Això mateix va passar a Tulsa avui fa cent anys, el 31 de maig de 1921, el dia quan va començar una tragèdia racista horrible que duraria dos dies fins que la Guàrdia Nacional hi va posar fi l’endemà 1 de juny al vespre. En els nostres dies Tulsa a l’estat d‘Oklahoma és una ciutat pròspera d’uns 400,000 habitants que viu sobretot del petroli i es troba a l’anomenat “Bible belt” una regió sovint dominada per integristes religiosos amb l’Oral Roberts University. Tulsa és una de les poques grans ciutats actuals fundada per comunitats indígenes, en aquest cas els Creek (ara anomenats Muscagees).

Antecedents

Les tensions entre blancs i negres van començar durant el segle XIX, amb l’arribada de tribus indígenes de l’Est, expulsades del Sud per la neteja ètnica del President Andrew Jackson (la marxa de les llàgrimes) que arribaven amb negres, els ex-esclaus que els blancs havien exigit que els indis tinguessin  per ser admesos com a residents del Sud. La regió fou anomenada “territori indi”. Tot es va anar complicant quan negres lliures van seguir arribant després de la Guerra Civil. Després de ser admès a la Unió nord-americana, el nou estat d’Oklahoma va començar a publicar les lleis racistes i segregacionistes anomenades Jim Crow legislació, que durarien fins la victòria dels lluitadors pels drets civils dirigits per Martin Luther King. En el temps de la tragèdia de Tulsa, la ciutat tenia uns 4,000 membres del Ku-Klux-Clan.

A Tulsa els negres es van establir al barri de Greenwood i van lluitar i aconseguir quelcom altrament mai vist als EUA: una comunitat negra pròspera i rica amb bons carrers i negocis, empleats ben pagats,  botigues, bancs, petites indústries, advocats, metges,… Tot això envoltat per una comunitat blanca racista que no vivia bé, amb molts aturats. Un problema ja es va presentar quan els soldats llicenciats de la 1a Guerra Mundial van tornar i van voler prendre  les feines ocupades pels negres. Hi va haver en aquells anys molts linxaments a la regió (75 de negres amb algun blanc de tant en tant) tots sense judici.  Greenwood va canviar del nom: amb enveja hom l’anomenava la Wall Street Negra, un nom molt exagerat. Era de fet una Main Street Negra, probablement l’única a tota la Nació.

30 de maig de 1921: tot comença amb un incident ridícul

Hi havia una noia blanca de 17 anys, la Sarah Page, que es guanyava la vida fent d’ascensorista a un edifici que al pis més alt tenia l’únic bany accessible als negres i també hi havia un xicot negre de 19 anys, en Dick Rowland,  que es guanyava la vida netejant sabates. No hi ha cap dubte que tots dos es coneixien, cosa perillosíssima que ningú toleraria. Aquella tarda fatal, a les 4, en Dick necessitava anar al bany i la Sarah estava tota sola a l’ascensor. Ningú sap exactament com va anar. La versió mes probable és que el noi va ensopegar amb el sòl de l’ascensor mal alineat caient endevant de nassos. En la caiguda va poder tocar o agafar el braç de la noia esgarrant-li una mica el vestit, i la Sarah es va posar a cridar, atraient l’atenció d’altra gent, que van decidir que es tractava d’un intent de violació. En Dick Rowland coneixia el món  i va decidir apretar a córrer. La policia el va enxampar aviat. Poc temps després un diari local va publicar un incendiari titular queixant-se que els negres volguessin violar dones i que ja n’hi havia prou i que calia acabar amb tot això. Era una incitació al linxament en un to molt amenaçador. Els altres dos diaris s’hi van afegir.

Massacre, crims i bombardeig de Greenwood el 31 de maig i 1 de juny de 1921

Un grup d’homes armats es va presentar davant l’edifici on en Dick estava tancat a fer el linxament proposat pel diari. Algun temps després un grup de negres es va presentar també a defensar-lo. El Sheriff, espantat, va parlar amb tothom i semblava que els blancs, mig convençuts es retirarien, però mentre ho feien hi va haver una mala trobada entre un blanc i un negre amb un tret i molta gent va obrir el foc. La massacre havia començat. Uns 2,000 blancs hi participarien.

L’incident fou seguit per tirotejos i baralles físiques entre els blancs i tots els negres que trobaven al barri, els quals no obstant el seu nombre inferior, es van defensar. Tot va anar esdevenint pitjor amb indiferència policial i impotència dels mediadors. La lluita es va estendre a tots els carrers amb atacs i incendis a les botigues. Cal tenir en compte que el barri consistia d’uns 35 blocs (mançanes com es diu a Barcelona) que acabarien destrossats. L’endemà, 1 de juny l’horror esdevingué monstruós. Els blancs van començar a entrar als pisos i habitatges traient homes, dones i nens al carrer, i a calar foc a les cases. Una gran novetat: després de la Guerra Mundial molta gent rica tenia petites avionetes: unes 12 van començar a volar sobre Greenwood llençant bombes incendiaries i nitroglicerina.  Aviat tot el barri quedaria en flames i fou destruït. Ni un sol edifici, fora de parts de l’esglèsia baptista, va sobreviure. Camions pel carrer anaven detenint negres per tancar-los (en van internar 6,000). Volien que fos la fi definitiva dels negres residents a Tulsa, una verdadera neteja ètnica, i així ho deien postals i diaris. A última hora del 1 de juny la Guàrdia Nacional es va presentar finalment i va acabar amb el disturbi, que de fet ja s’havia acabat amb victòria dels blancs. Avui en dia hi ha tres sobrevivents de més de cent anys. Una d’ells en té 107 i va fer una declaració llegida amb veu forta.

Resultat final? Hi ha diferents opinions sobre el nombre de morts. Hom havia dit 300 negres i 50 blancs, pero ara hi ha qui pensa que van ser 350 negres i s’estan fent excavacions buscant enterraments en massa als cementiris i ja veurem. Els hospitals van tractar 800 ferits, molts d’ells greus i 1,000 negres s’havien quedat al carrer sense habitatge. La pèrdua econòmica fou valorada en 1,8 milions del temps, equivalents a uns 35 milions de $ actuals. No obstant, un economista acaba de dir que més probablement serien uns 300 milions.

El cas va sortir en tots els diaris nacionals pero aviat fou oblidat. Ni la ciutat ni l’estat van demanar perdó, ni van perseguir criminals ni oferir compensacions. Els 6,000 negres empresonats van haver de ser alliberats. Uns quants negres van reeixir a reconstruir un parell d’edificis però al poc temps tot havia estat oblidat. Només recentment en 1996 una comissió va estudiar i descriure la massacre i molts Americans que no en sabien res van quedar horroritzats. Avui, coincident amb les commemoracions de l’assassinat de George Floyd, diverses cadenes de televisió presentaran programes especials i moltes publicacions faran el mateix. El President Biden i la Vicepresidenta Harris hi aniran. De crims i abusos racistes n’hi ha hagut molts pero això de Tulsa verdaderament fa mal de recordar. Hom coneix i recorda des de fa temps quatre massacres, algunes amb mes de 300 morts, causades per l’exèrcit federal contra comunitats indígenes, matant homes, dones i nens, però era el segle XIX i les guerres contra els indígenes ja duraven molts anys i hi havia odi i menysteniment, per no parlar de la vàlua de les seves reservacions sempre cobejades pels blancs. Tulsa fou molt diferent.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

22 maig 2021

La millora de la pandèmia mirant al futur

El President Biden es va passar de ratlla anunciant a la TV que per consell del CDC la utilització de les mascaretes pels vaccinats (no obstant mantenir un sistema d’honor pels no-vaccinats) s’havia acabat a molts llocs als EUA. No tenia cap dret a dir-ho perquè això només poden decidir-ho els estats i a algun, com on visc jo, només els comtats. Per fortuna a aquest país a més de la Sanitat Pública oficial presidida pel CDC tenim moltes facultats universitàries famoses de Salut Pública completament independents que ara es dediquen a fons a la investigació. Està clar que no totes s’especialitzen en l’epidemiologia infecciosa o les estadístiques de la salut, perquè tenen moltes altres direccions, però algunes com l’Escola Bloomerg de la Universitat Johns Hopkins a Baltimore i l’escola universitària de l’estat de Washington a Seattle s’estan fent notar. El famós Fauci, l’home més respectat, se´ls escolta en silenci sense embolicar-se en les seves discussions sobre coses no resoltes. En Medicina hom coneix només les coses que ja han passat: quan arriba una cosa nova cal esperar per veure com acaba, fent tanta investigació com es pugui.

Problemes per moderar l’entusiasme?

La recomanació de Biden fou inoportuna. La decisió de posar-se o treure´s la mascareta només es pot decidir localment perquè degut als negacionistes hi ha àrees que segueixen malament. Referir-se al sistema d’honor és ridícul i ignora l’actitud agressiva i fins i tot violenta de molts adversaris, mentre el problema no estigui resolt. Una badada notable del CDC discuting el problema, fou afirmar que només menys de 10% d’infeccions s’adquireixen a l’exterior. Els de la Bloomberg els van corregir: potser volien dir 0.10 % enlloc de 10. De fet, només pot passar a l’aire lliure parlant a la cara d’un infectat o amb certs grups molt grans. El contagi té lloc exclusivament per via aèria, no pas tocant superfícies, encara que la neteja sigui sempre un hàbit excel·lent i recomanable.

Els EUA no introduiran oficialment ni reconeixeran cap Passaport, però permetran a companyies privades exigir-lo. Hi ha problemes greus i almenys tres estats ja els han prohibit de forma terminant: ningú sap quant de temps dura la immunitat, quin vaccí s’ha pres, que molts vaccinats amb certs vaccins tornen a infectar-se (fa dos dies set jugadors de beisbol dels Yankees van contraure la infecció no obstant haver rebut la Jannsen), que molts curats del Covid han d’esperar per vaccinar-se i també poden repetir la infecció, que hi ha gent immunosuprimida que no poden ser vaccinats, que els nens in general tampoc en són.Però és el problema social que preocupa més: discriminacions laborals, violacions de drets, problemes dels indocumentats…  Podran les empreses demanar el passaport per donar feina? Sembla un sistema per deixar viatjar a tanta gent com es pugui donant falses assegurances. S’ha acabat de debò la pandèmia? On visc el púbic també sembla molt content: ahir un dels hospitals de San Francisco va fer saber que no tenien cap persona hospitalitzada pel covid. Totes les corbes estan no sols estabilitzades i són planes sinó que baixen. Ara bé: el 20 de maig vam tenir 29,700 nous casos amb 654 defuncions. Com que som 333 milions, sembla com si no fos res.

L’OMS acaba d’anunciar que enlloc dels 3,4 milions oficials de defuncions pel món, en realitat han estat entre 6 i 8. Als EUA ja fa temps que sobretot els de l’Escola Bloomberg a Baltimore dubten totalment totes les dades oficials oferides pel CDC citant verdaders problemes com la manca de tests diagnòstics durant mig any, errors escrivint el certificat de defunció, gent que mor o viu sense metge i altres coses. Diuen que en realitat els nombres verdaders són el doble. Oficialment hem patit fins ara 588,000 morts, en realitat molts més. Als llocs ben administrats això els epidemiologistes sovint ho clarifiquen comparant els nombres de morts abans i durant l’epidèmia, si no hi ha altres explicacions per l’augment.

Semblen estar abandonant el concepte de la famosa “herd immunity” que s’atansaria quan els vaccinats arribessin al 70%, quan la resta del 30% ja seria immune per haver patit la infecció pel seu compte. Comptant els negacionistes i els nens, sembla impossible. Biden diu que el dia de la Festa Nacional, el 4 de Juliol, el 70% dels adults nord-americans estarien vaccinats. Ja veurem. De moment a gairebé totes les ciutats hom pot anar a la majoria de farmàcies i fer-se vaccinar en l’acte però molts llocs oficials han tancat per falta de clients. Alguns estats ofereixen incentius: rifes de diners, cupons per rebaixes, cervesa, entreteniment, anuncis de ràdio i televisió, hores lliures a la feina, menjar… però els negacionistes són molt durs i difícils de convèncer

Ara arribem al problema pitjor: què passa amb les soques mutades del Brasil, Índia i Sud-Àfrica. L’OMS acaba de publicar que no hi ha cap problema perquè tots els virus mutats responen als vaccins existents i es poden prevenir. Tant debò sigui veritat, però hi ha qui ho dubta. Algun estudi sembla dir que la soca brasilera sí que pot ser previnguda pels vaccins però menys que la soca britànica estesa pel nostre país que ho omple tot i no deixa lloc per a cap invasor nou. Dels virus indi (que ara s’està estenent imparablement per tot el Sud-Est asiàtic i Sud-Amèrica) i Sud-Africà (que també s’està estenent per Àfrica) simplement no hi ha informació verdaderament convincent. Potser arribarà aviat. En Fauci sembla que no en vol parlar. Cal afegir que Biden va oferir 1,500 milions de $ per l’estudi de les variants noves que cada dia són identificades. La preocupació és que no es pugui repetir el cas de la Grip Espanyola, quan una variant va matar inesperadament tants milions de ciutadans. Ara estarem més preparats. Liderant el grup de protectors estan els que van fer els dos vaccins mRNA, Pfizer i Moderna que han guanyat la matrícula d’honor (i moltíssims milions) en tots els sentits. Diuen que coneixent el genoma de qualsevol variant (la composició de l’àcid ribonuclèic del virus, fàcil de determinar amb un instrument) poden dissenyar un vaccí efectiu durant un cap de setmana. Fabricar-lo i assegurar-se que és segur naturalment trigarà molt mesos. Però no estarem indefensos.

Una altra de bona de la què sols els experts en parlen: què ens durà el futur? Desapareixerà el virus? Moltes epidèmies en el curs de la histôria s’han acabat totes soles. Tindrem tanta sort? Després de quant temps?Alternatives: Tornarà cada any com la grip? Esdevindran els ciutadans resistents? Si algú espera una resposta, que es desenganyi. Haurem d’esperar i veure. Sembla més lògic que esdevingui el mateix que la grip: que arribi a la tardor cada any i plegui a la primavera. Hi ha no obstant gent que ho dubta estudiant i fent notar com el virus es va estendre quan va arribar l’any passat, sovint depressa a països calurosos i poc o molt poc a països molt freds. Quan se sàpiga la resposta, el Dr Fauci ens ho dirà.Ens caldrà repetir el vaccí aviat? Fauci diu que no s’ho pensa,  però resulta que la immunitat d’anticossos a la gent que s’ha recuperat del Covid dura com a màxim 6 mesos o menys i després poden repetir la infecció. Quant durarà la immunitat del vaccí? No ho sap ningú encara. Amb els vaccins del mRNA no hi ha pràcticament cap recaiguda en la covid fins ara, amb els altres vaccins en canvi sí però mai requerint hospitalització o causant perill de mort, que era la seva missió important: una epidèmia de refredats no hauria causat el desastre que hem patit. I duraran els vaccins més que els anticossos de la Covid espontània, només sis mesos? El que us escriu va rebre un vaccí Moderna la primera setmana de Febrer amb la segona injecció un mes després. Em caldrà una tercera injecció el Setembre o Octubre? No hi ha resposta. Caldrà un vaccí anual com la grip per temps indefinit? No ho pot dir ningú.

Parlant de la grip que també és un coronavirus, fa mesos em va sobtar una petita notícia apareguda a un diari comú (no pas científic) anunciant que un país no hi havia hagut ni un sol cas de covid ni de grip. La grip havia desaparegut! No és del tot veritat, però sí que ho és que la seva freqüència ha caigut molt, a menys de la meitat. Abans causava uns 10-20,000 morts als EUA cada any. Això ha resultat en un problema per als experts que en aquesta època de l’any trien quines variants cal incloure als vaccins de la tardor. Sembla que no troben prou malalts per triar. Tots els experts coincideixen en què com que la grip és transportada per l’aire, les mascaretes i l’aïllament social, demostrant la seva gran eficàcia, l’han aturat.

I finalment, hi ha antivirals contra la covid? Seria l’única forma segura d’acabar amb la malaltia. De moment no n’hi ha cap verdaderament bo al mercat però se sap que tres companyies estan treballant amb productes prometedors. La més avençada és Merck, que ara ha iniciat la fase 3 dels assaigs clínics de seguretat per un medicament que havien desenvolupat contra els terribles agents, també pertanyent al grup dels coronavirus, de la MERS i SARS que tant van espantar el món. Pfizer en té un altre en Fase 2 (determinant la dosis) i una tercera companyia que no puc recordar també. Tant debò algú tingui sort.

Reben els ciutadans de Catalunya i l’estat prou informació per oposar-se a les falsedats, rumors i manca de responsabilitat? L’estructura acadèmica extraordinària, vaccinada contra polítics, que gaudim als EUA no hi és i és molt cara. Durant els tristos anys de Donald Trump, aquest home va intentar, i va reeixir en petites coses, utilitzar la pandèmia per enfortir els seus seguidors amb desafiança i al final per fer-se reelegir. Feia discursos electorals interminables durant les presentacions televisades del Comitè d’experts, es va barallar amb Fauci i va fer callar molta gent. A l’estat vam veure com Sánchez i el seu Illa, tots dos tan ignorants de la Salut Pública com Trump, van intentar utilitzar la situació per promoure la unitat d’Espanya. Devia ser que els importava més.

Joan Gil

No hi ha resposta

12 maig 2021

L‘independentisme podria aprendre del moviment pels drets civils: El boicot dels autobusos de Montgomery

La vaga dels autobusos de Montgomery de 1955 fou i segueix essent un gran exemple de com una lluita que semblava impossible contra tot pronòstic pot ser guanyada per mitjans pacífics. Va marcar l’inici de la campanya de Martin Luther King pels drets civils. Els enemics dels afro-americans de l’estat d’Alabama eren igual de durs com els enemics que té Catalunya però eren incomparablement més violents, perillosos i criminals. Així i tot, els negres no sols van guanyar sinó que van fer de Martin Luther King un líder famós, l’home tan ben triat que conduiria el seu poble a obtenir les Lleis de Drets Civils i del Vot.

A Montgomery, estat d’Alabama, el 1 de Desembre de 1955

Era intolerable. Els usuaris negres havien de pujar, pagar per endavant els 10 cèntims al conductor, baixar i tornar a entrar per la porta de darrere. Una barrera de fusta no fixa separava els seients blancs dels negres, però si la secció blanca s’omplia, el conductor mouria la barrera cap a enrere perquè els passatgers blancs poguessin seure i això li va passar aquell dia a Rosa Parks. Tot era tan intolerable i humiliant que el pensament de fer una vaga havia estat en l’aire. L’incident no fou provocat intencionalment de cap manera, però la Rosa no era cap desconeguda. Es guanyava la vida cosint vestits per uns grans magatzems. Havia atès cursos sobre resistència civil, tant ella com el seu marit eren activistes i alguna vegada havia fet de secretària a un senyor ja gran que dirigia la NAACP local, l’associació pels drets civils. Sens dubte coneixia un jove pastor encara desconegut anomenat Martin LK. Probablement tot va passar perquè la Rosa va reconèixer el conductor. Feia algun temps havia pagat el bitllet però ella va protestar quan li van manar baixar i tornar a pujar al bus pel darrera. Molest, el conductor la va veure baixar i va arrencar abans que ella pogués entrar per la porta de darrere, deixant-la plantada. La Rosa no oblidaria mai i va donar el tret de sortida de la vaga.

El xòfer va cridar la Policia que va endur la Rosa emmanillada a la comisaria i al jutjat on va acabar pagant una multa de 10$ amb 4$ per despeses, que era car per gent pobre. No era la primera dona que patia aquest abús de la llei. No feia gaire que una noia de 15 anys, Claudette Colvin, ho havia intentat. La vaga havia estat a punt d’esclatar però els responsables ho van deixar córrer perquè la noia estava embarassada, cosa que la moral del temps tolerava malament. Però hom pot imaginar-se que quan inesperadament van assabentar-se que la Rosa Parks ho havia fet, el més probable és que saltessin l’alegria.

Tenien preparat que xòfers amb cotxe recollirien puntualment gent que necessitava transport a certs llocs al matí i al vespre i que altres anirien a peu. Pels diguem-ne taxis pagarien el mateix que a l’autobús, 0.10$. El diumenge 4 de Desembre totes les esglésies negres sense excepció van predicar la vaga i repartir les instruccions. Gràcies a una senyora de l’organització femenina, tot estava perfectament preparat. Una reacció supremacista molt violenta era d’esperar. La recomanació cabdal absoluta  fou no respondre mai, en cap cas, a cap provocació o atac amb violència, sinó tirar endavant. Efectivament la policia va fer de tot, inclòs tancar i bloquejar els punts de recollida i intimidar i maltractar tothom. Els negres havien estat els usuaris principals dels autobusos, ara buits perquè molts blancs o tenien por o se sentien solidaris.

El dilluns 5 de Desembre 40,000 ciutadans afro-americans van refusar massivament pujar al bus. 75% van anar en els cotxes privats, molts dels altres a peu. La notícia es va escampar per tota la Unió. Va durar sense afluixar un any sencer fins la victòria final. A la tardor de 1956 un Tribunal Federal va donar la raó  als vaguistes. Allò que els busos feien violava drets establerts en la Constitució de l’Estat d’Alabama, que, furiós, va apel·lar al Tribunal Suprem Federal, el qual el 12 de Desembre de 1956 va dictar sentència a favor dels negres. L’endemà, la vaga es va acabar després d’un any i 12 dies. Supremacistes blancs, molt empipats, van començar a atacar molt violentament, fins i tot amb armes de foc i explosius els negres a les parades d’autobús. Eren mals perdedors.

Conseqüències? Moltes. Martin Luther King havia esdevingut el líder nacional principal de la lluita dels negres. Havia guanyat predicant la resistència civil pacífica absoluta, incondicional i sense excepcions predicada dintre totes les esglésies del Sud i per MLK i col·laboradors en tots els discursos, escrits i manifestacions. Aguantarien tot allò que calgués aguantar. El gran secret? Els supremacistes tractaven els negres de salvatges sense educació, desorganitzats i perillosos, però de fet eren el contrari: MLK havia establert una obediència absoluta amb disciplina incondicional, disposada a tot.  Fins i tot quan els empresonessin, matessin o ferissin, callarien i hi tornarien. Va haver de parlar amb molts polítics dels partits sense comprometre’s o afiliar-se amb cap. I els seus objectius eren pocs però claríssims, tant si el resultat era probable com si no, tant si la lluita anava per llarg o no. No ho va assolir tot amb la steva perseverància infatigable perquè el racisme segueix existint, però va obtenir canvis legals i socials enorms.

Un exemple per l’independentisme?

En certa manera sens dubte sobre tot per a la societat civil. MLK sabia molt bé perquè calia rebutjar la violència i confiar només en moviments socials de massa incondicionalment pacifistes. De què hauria servit la violència? Només hauria resultat en morts i destrucció i a més ell era un predicador cristià. Segur que els negres no guanyarien. Si els altres eren violents calia aguantar i seguir marxant. Aliar-se amb polítics? MAI, MAI!!! Calia preservar i mantenir un poble lleial dirigit per organitzacions purament civils i intentar atraure interès internacional. Calia seguir recordant a la gent continuament  les raons clares, específiques, actuals i rellevants per les que calia lluitar, i quin futur postulaven. Tambéi calien grups i organitzacions disposats a ajudar personalment la gent que patia. I el passat? Calia recordar l‘esclavatge? En MFK no ho feia gaire. Cal sens dubte recordar la història però del que es tractava era de resoldre situació actual, explicada de forma clara, i preparar el futur.

Potser algú que considera la situació actual de Catalunya l l‘actuació tan trista dels nostres partits podria pensar-se que el camí assenyalat per MLK i Ghandi era millor i obtindria millors resultats que un enteniment polític impossible des de fa 300 anys entre partits catalans i el Gobierno?  Si hi hagués prou ciutadans preparats, allò que MLK va organitzar podria esdevenir l‘únic camí, la llumenera que va al capdavant.

Joan Gil

No hi ha resposta

07 maig 2021

Actualitzant: sobre el Covid-19 als EUA

Van sortir les dades provisionals del cens obligatori i resulta que som uns 333 milions, probablement amb uns quants milions d’indocumentats suplementaris. Cal recordar-ho mirant les dades del Covid: 585,000 morts (a tot el món 3,256,000). Les coses van millorant: ahir van diagnosticar només 45,000 nous casos, hi havia 40,000 persones hospitalitzades and 693 van perdre la vida. La majoria d’hospitalitzats eren gent d’edat mitjana o joves, amb nens representats i pocs ancians. Així i tot la distribució de tot és molt irregular i variable degut a les dimensions del país. En conjunt, totes les corbes s’han aplanat a un nivell baix (però no tan baix com hom hauria volgut). “Hotspots” dolents són els estats de Michigan i encara que menys altres de l’oest com Colorado, Nou Mèxic i Texas.

L’entusiasme (exagerat) s’escampa per tot el país: hom vol obrir-ho tot, fins i tot la ciutat de Nova York en uns dies. Pensen que tot s’ha acabat. Hi ha llum al final del túnel però no s’ha acabat i caldria ser més prudent, sobretot pels negacionistes que es neguen a rebre el vaccí, que ara ja es pot demanar lliurement a molts llocs. N’hi ha que exigeixen prendre tanda, a altres hom pot simplement presentar-se al lloc i a vegades triar quin vaccí vol. Mentre que sembla que la meitat del país ha pres almenys una injecció, només la tercera part ha pres les dues. Els federals estan organitzant petites reunions amb especialistes coneguts a veure què diuen els negacionistes i sobretot a quins arguments reaccionen favorablement. Dissortadament hi ha molta reluctància precisament entre les minories negra i hispana que tant van patir. Entre els indígenes la primera ona havia estat un gran desastre. Un dirigent Navajo va arribar a parlar del perill d’extinció de la seva nació. Sembla que s’han recuperat molt.

Hi ha la proposta de retirar els drets de propietat dels vaccíns (estan declarant beneficis econòmics de milers de milions), però hi ha un problema molt seriós: fer vaccins és molt difícil i perillós i cal conèixer molts secrets del fabricant per poder fer-ho amb seguretat i de moment els fabricants no volen revelar-los. Diuen que estan disposats a parlar-ne amb Biden. El misteri de la fàbrica compartida per J&J and AZ a Baltimore segueix. La FDA va aturar la producció per imprudències i errors a la meitat on treballava J&J i va fer destruir milions de vaccins i retirar la llicència. Sembla que J&J vol reobrir per augmentar l’exportació, però curiosament hom no sent res de l’altra meitat propietat d’AZ, on probablement es fabrica el vaccí d’AZ. La FDA no s’hi va ficar perquè aquest vaccí no està autoritzat per ús als EUA. Cal tenir en compte que l’inoblidable Trump havia firmat una prohibició d’exportar vaccins americans mentre duri la pandèmia al país que Biden no podia derogar. Sembla no obstant a punt d’expirar. Per això van trigar a enviar vaccins al Brasil o sobretot Índia. Els vaccins americanes s’administren amb un permís d’emergència que només dura un any. Pfizer ja ha anunciat que està a punt de sol·licitar l’autorització permanent, que sens dubte obtindrà.

Bones notícies sobre la qüestió de vaccinar nens. No hi ha cap comunicació oficial però els qui sovint saben com estan les coses parlen molt satisfets de l’assaig clínic. Els nens de 15 a 12 anys han tolerat el vaccí molt bé i hom espera l’autorització d’emergència molt aviat. Ja han començat l’estudi amb nens menors de 12 anys, però el resultat trigarà més. Això acabaria finalment el problema tan complicat de les escoles, on els mestres es preocupaven molt i feien manifestacions oposant-se a la re-obertura. Cal afegir no obstant que el problema negacionista en aquest cas sembla encara pitjor. Només un terç de les famílies estan segures que vaccinaran els menuts. Molts altres dubten i no estan segurs. I molts més diuen que no, en cap cas.

El CDC, la central de la Salut Pública va anunciar que en molts casos els vaccinats podrien treure’s la mascareta pel carrer o en família. Hi ha altres que no han vist bé i és evident que tothom, vaccinat o no, se la treurà. Cal recordar que la Sanitat només fa recomanacions però no dona ordres, cosa que només fan els estats i fins i tot com al meu Comtat de Montgomery (Maryland) les executives del comtat. Aquí el Governador ha dit immediatament que sí però el meu comtat ha dit que no o sigui que cal dur-la. Cal considerar que al comtat tenim tots els instituts del NIH, la FDA i el gran Hospital militar. Potser és el consell que donen.

El problema tan trist del Brasil preocupa molt. Anàlisis del genoma viral (composició del RNA) demostra, com és natural, moltes variants, com passa amb altres coronavirus però sobretot un parell de variants dobles associades amb una velocitat de contagi molt augmentada i malalties més greus que les que tenim aquí. Hom sospitaria que a l’Índia deu passar el mateix i és impossible ignorar el perill. El President Biden va concedir 1,500 milions per a l’estudi científic i el desenvolupament de vaccins contra variants. Sembla que els vaccins que tenim són eficaços contra la variant brasilera però menys que contra els virus que corren per aquí. No hi ha cap tractament mèdic bo, però 4 o 5 medicaments semblen ajudar, dissortadament molt poc o gens contra la soca brasilera, especialment  els anticossos. Pfizer diu que té un possible nou medicament, però ningú en sap res. Les companyies del mRNA (Pfizer i Moderna) diuen que coneixent el genoma viral fàcil de determinar és molt fàcil …i ràpid preparar un vaccí contra qualsevol variant i prediuen aviat un tercer vaccí de record, abans que el Covid torni a la tardor.

Cal recordar que des del començament fa molts milers d’anys la humanitat ha patit moltes pandèmies i totes s’han acabat sense extingir la nissaga humana. Hi ha llum al final del túnel, però no hi hem sortit encara. Seria bo moderar l’entusiasme.

Sembla que sortim de la petita recessió amb una economia victoriosa i creixement dels guanys de moltes companyies. L’atur que havia arribat al 16% ha baixat al 6%. Només la restauració pateix problemes retrobant els treballadors que van perdre que no hi volen tornar. Diuen que en part és degut a les subvencions contra l’atur, que ja dos estats han tallat. Biden va passar un programa d’estímul grandiós distribuint xecs a molta gent perquè els diners tornessin a circular. Potser en va fer un xic massa i ara la inflació, ben sota 2% per molts anys, sembla tornar.

Joan Gil

 

 

 

 

 

 

No hi ha resposta

Anteriors »