31 gen. 2025

La Catàstrofe de l’Aeroport: Com va anar

 

 

Fa Continuï Llegint »

No hi ha resposta

21 gen. 2025

Andrew Jackson, heroi de Nova Orleans i President #2

L’inoblidable Andrew Jackson (1767-1845), un gran heroi nord-americà, fou President dels EUA des de 1829 fins 1837  i esdevingué una personalitat famosa recordada per moltes coses: fiscal general de Tennessee, protagonista d’un afer matrimonial famós, desafiador de duels, vencedor de guerres amb tribus indígenes, conqueridor de la Florida ocupada per Espanya, vencedor de l’exèrcit britànic, enemic mortal de John Quincy Adams, president dels Estats Units, desmantellador del Banc dels Estats Units, martell de tots els indígenes de la costa atlàntica, creador del primer “govern de cuina”, fundador del Partit Demòcrata i moltes més coses, tant bones com dolentes. En resum, Jackson fou un heroi nacional, un home complicat i difícil, sovint perillós, però de molta substància. Com a bon populista, gran patriota que recordava el passat colonial amb Anglaterra, que odiava molt, deia sempre que ell volia defensar els ciutadans comuns del aristòcrates corruptes de Washington i que treballava pel poble. Tenia mal geni i va matar en duel més d’una persona que l’havia ofès, a ell o a la seva estimada muller Rachel (llegiu al final com va anar aquest cas). Era un home estrany i molt perillós. Es va establir a Nashville, capital de l’estat de Tennessee i fou elegit Representant i després Senador a Washington. Tornat a Tennessee va esdevenir jutge del suprem del nou estat i fiscal general. Va fer una fortuna comprant una plantació amb molts esclaus negres i bastint una residència monumental, (“Heritage”), en aquell temps una seu rural com una hisenda,  que els turistes poden visitar encara a la seva ciutat de Nashville (Tennessee).

Sense cap experiència militar però determinat a assolir la glòria amb les armes contra els indigenes (una glòria que sí que l’esperava) va prendre la comanda de la milícia estatal, l’exèrcit de Tennessee, encara molt desorganitzada i bastant inútil. Al capdavant de la milícia, Jackson va marxar cap a la Florida i obtenir el seu primer triomf  militar guanyant una gran victòria sobretot contra els indis de la nació Creek. Va demostrar també una certa determinació que sovint semblava cruel. Era hostil als indígenes. Difícil d’entendre: acabava de destrossar la tribu Creek pero va adoptar un nen indi petit com a fill seu i se’l va endur a casa seva. (moriria molt jove de tuberculosi). Les campanyes contra els nadius van establir la seva inesperada anomenada militar, notada fins i tot a Washington.

En aquell temps va entrar també a la Història d’Espanya: durant les guerres a la Florida va veure i es va trobar amb els representants de l’estat espanyol i va decidir que eren inútils i estaven embolicats en una lluita permanent contra els colons per fer pagar impostos, i molts d’ells eren Nord-Americans. Va decidir expulsar-los. Acabava d’annexionar la Florida als Estats Units. A Washington es van disgustar amb ell, perquè aquest pas no l’havien ni demanat ni autoritzat, però van acabar negociant amb Espanya i pagant un preu de compra. La Florida romandria per sempre més nord-americana.

A Nova Orleans, el 8 Juny 1815, trobant la glòria inesperada.

Els EUA havien declarat la Guerra anomenada del 1812 al Regne Unit, obrint un conflicte bastant absurd i primàriament comercial amb l’Imperi Britànic, que semblava militarment molt superior. Hom va saber que un gran exèrcit britànic molt gran, veterà de les guerres napoleòniques, s’acostava embarcat en una gran flota de vaixells de guerra a conquerir Nova Orleans. Semblava que venien a posar un punt final a una guerra sense sentit. La ciutat de Nova Orleans no està a la costa sinó vora del riu Mississippi a uns 9 o 10 quilòmetres del mar Carib, o sigui que calia desembarcar i acostar-se a peu. El govern federal va triar a Jackson per manca d’altres candidats per anar a la ciutat i organitzar-ne la defensa. Mentre tant hi havia al mar davant dels Anglesos una flota de tots els vaixells armats amb canons que els EUA van poder trobar. No n’hi havia prou per res, caldria lluitar per terra. Jackson es va trobar només amb una milícia voluntària sense soldats regulars amb homes mig descamisats, poc  disciplinats o entrenats amb armes antiquades. Podria aquesta gent aturar un exèrcit  que havia derrotat Napoleó? Quedava poc temps, però calia aprendre la disciplina del General. Jackson no dubtava castigar o fins i tot executar quan calia. En aquella guerra, Espanya estava aliada amb els anglesos, perquè esperava recuperar la Louisiana de dimensions enormes que arribaven a les Muntanyes Rocalloses, que Napoleó, després d’haver-la pres d’Espanya, havia venut als Nord-Americans 15 anys abans.

En Jackson va començar acostant-se a l’àrea del desembarc  britànic a uns 12 qm i va anar reculant poc a poc fins conduir els invasors al lloc on ell havia bastit una fantàstica línia defensiva a uns 2 qm de la ciutat, davant d’un braç d’aigua anomenat en aquells temps “Canal Rodriguez” (nom canviat actualment per “Línia Jackson”). I així es va acabar la cosa amb un triomf que va deixar amb la boca oberta a mig món: els britànics havien vingut amb 8,392 soldats i van fugir deixant hi 2037 morts; en canvi en Jackson es va presentar només amb 5,359 milicians mal vestits i mal armats i els anglesos en van poder matar només 71. Es va saber a tot el món. Entusiasmat, en Jackson va entrar a Nova Orleans i després a Washington DC. Mentre era universalment aclamat, Jackson es va mirar la Casa Blanca amb interès.

En aquest assumpte de la gloriosa batalla de Nova Orleans és costum afegir que la lluita va tenir lloc uns 10 dies després que una conferència a Europa amb el Regne Unit i els Estats Units hagués declarat la pau i posat fi a la guerra. No ho sabia ningú però no havia servit de res. En qualsevol cas, els Americans n’estaven molt orgullosos i el Congrés americà encara no havia rebut els papers ni tampoc votat. És que hi ha guerres que serveixin de més? No va afectar la glòria i la fama de Jackson.

A la Casa Blanca (1829-1837)

Havia esdevingut un dels homes més famosos dels Estats Units i això li va permetre lluitar per la Casa Blanca. Aquest combat li seria molt difícil i va desembocar en  una mena de guerra contra el que seria el seu predecessor i enemic, John Quincy Adams, fill de John Adams, un dels pares fundadors i segon President dels EUA. Jackson va perdre la primera elecció contra Adams però va guanyar la segona, mentre que els atacs de la premsa i els insults que van haver d’aguantar ell i la seva muller Rachel foren terribles (llegiu al final  com va acabar).  Andrew Jackson havia esdevingut el 7è President dels EUA i serviria per 8 anys. Va manar que el primer dia  a la Casa Blanca després del Jurament les portes quedessin obertes a tots els ciutadans de franc. En van venir tants, que en Jackson no podia ni entrar i li van robar tota la vaixella.

En els seus 8 anys com a cap del govern aquest President va fer coses molt agosarades, algunes bones i altres no, que han entrat als llibres d’història. Probablement no serveix de res enrecordar-se’n però certes coses sí que cal recordar. Ell era hostil a la idea d’un Banc Central Nacional independent d’ell  i va buidar i confiscar les caixes d’un que ja hi havia dintre. El Congrés va intentar en va destituir-lo, i va anar de poc. Li semblava que els seus Secretaris (ministres) eren tots estúpids i inútils i va crear un grup d’amics que es reunien amb ell per dirigir la política, governant de fet, i per evitar ser vistos, entraven a la Casa Blanca per la cuina (i així va nàixer el famós “Govern de la Cuina “o “Kitchen Cabinet” tan conegut al Regne Unit). En aquells temps hi havia dos partits al Congrés, un d’ells els whigs, que esdevindrien pocs anys després el partit original de Lincoln. Jackson i el seu successor, Vicepresident i còmplice Martin Van Buren van fundar junts el nou Partit Demòcrata. Diuen que en el fons tots els Partits compleixen les demandes de la Constitució 0 sigui que hi ha poca diferència i tot depèn de la personalit dels membres, però els Demòcrates van començar la seva existència com a partits esclavistes sobretot al Sud. Pel plaer d’insultar a Jackson, els diaris enemics l’anomenaven no Jackson, sinó “Jackass” que vol dir Ase. Per burlar-se’n, en Jackson va fer de l’ase la mascota del Partit Demòcrata fins als nostres dies.

Pel final, la qüestió tristíssima del “Camí de les Llàgrimes” o “Trail of Tears” de la nació Cherokee. Ere indis que vivien molt pacíficament cultivant terrenys dels que eren propietaris amb gran èxit a gran part del Sud dels EUA. En Jackson, doblant-se a demandes, envejes, cobeja i intrigues va manar el trasllat obligatori de tots els indígenes Americans que vivien i treballaven pacíficament al Sud al costat d’immigrants blancs fins a l’anomenat “Territori Indi” que en els nostres dies consisteix principalment d’ Oklahoma, molt lluny de l’antiga llar ancestral. La migració fou feta generalment a peu en columnes per força, molt cruelment, sota custòdia policial o militar. Els desterrats van ser forçats a vendre les seves propietats agrícoles de terra a preus ridículs i molts van morir pel camí. En Jackson no té perdó per haver donat aquesta ordre encara que en els nostres dies, els Cherokees són amb els Navajos els indis Americans més nombrosos del país i a Oklahoma algunes coses sí que per ara van bé.

Rachel

Vet aqui que un home tan difícil i autoritari com en Jackson havia trobat una sola dona per la que estava disposat a qualsevol cosa i va haver de tolerar i patir per ella molts problemes greus sense dubtar o recular ni un mil·límetre.

Andrew Jackson va conèixer la Rachel a una casa on ell havia estat invitat a una festa i tots dos es van enamorar instantàniament, només que la Rachel estava dissortadament ja casada i a aquell territori, en aquell moment encara governat per Virgínia, el Congrés local  que no admitia divorcis, i el marit de la Rachel era jove i en bona salut. Així i tot la parella es va ajuntar i van començar a viure al mateix lloc, fins que un dia en Jackson va anunciar a tothom perquè s’en assabentessin que la seva parella tenia assumptes a la localitat de Natchez dintre el territori encara espanyol de Luisiana i que hi anaven de visita tots dos, cosa que en aquell temps era una expedició. Van tornar anunciant que el Parlament de Virgínia havia atorgat a la Rachel un divorci i que els havia enviat una carta confirmant-lo. Probablement en Jackson no ensenyava a ningú la carta, que en realitat només feia saber que havien rebut la sol·licitud de divorci i que algun dia respondrien. Jackson va fer saber a tothom que ell i la Rachel s’havien casat a Natchez. I així és com Jackson i la seva Rachel van viure junts per un temps considerable. Si algú els molestava, l’Andrew el desafiava a un duel. El problema va reaparèixer quan Jackson va presentar-se per primera vegada a l’ elecció per President. Els seus enemics i molts diaris de tots els Estats van descobrir el problema que tenia amb la seva dona i van començar a investigar. A Natchez per descomptat ningú sabia que Andrew i la Rachel s’ haguessin casat mai. Pels diaris, la dona era una bígama, que era il·legal (i sí que n’era) i va sortir a tots els diaris amb dibuixos, insults i characterizations desagradables. La dona i el seu company van patir molt. Al final el marit real va aparèixer, va concedir un divorci i la parella es va casar de debò. Pero el final de l’idil·li ja s’acostava.

En Jackson estava a casa seva a l’ Heritage i ja acabava de guanyar per primera vegada l’ elecció a President dels EUA i en poques setmanes aniria amb la seva Rachel a Washington i viurien tots dos a la Casa Blanca. Una nit, una minyona el va despertar dient que la Rachel durant la nit s’ havia posat molt malalta, potser amb un atac de cor. En Jackson hi va arribar quan ja hi havia un metge i altres persones dintre l’habitació on jeia la Rachel, ja morta. En Jackson, desesperat va començar a cridar i picar  les parets. El van haver de treure per força quan amenaçava suicidar-se.  No es va tornar a casar mai més. Una neboda seva li faria sempre de First Lady a la Casa Blanca.

Joan Gil

2 respostes

07 gen. 2025

Extraordinària història de Nova Orleans- Nr 1

La petita ciutat de Nova Orleans a Louisiana fou fundada vora el riu Mississippi el segle XVII per França per una raó principal: els francesos tenien colònies Franco parlants a Canadà amenaçades per la Gran Bretanya i havien descobert un camí en part per llocs secs i en part per rius per arribar del Canadà al Carib defugint la vigilància dels vaixells anglesos en poques setmanes. Hi havien bastit un petit poble amb cases de fusta i va anar bé per anys. No duraria gaire. En 1682 Louisiana fou comprada per Espanya, però l’interès era tan petit (i les altres colònies encara sense explorar tan grans) que van trigar anys a prendre possessió i introduir canvis a Nova Orleans. Molts lectors es quedaran molt sorpresos, però aquesta nova colònia esdevindria la més exitosa, atractiva per immigrants, ben governada, lliure i pròspera de totes les Amèriques, gràcies sobretot a governadors andalusos. Napoleó va reprendre el gran territori secretament en 1800 però l’adquisició no fou firmada pel rei d’Espanya fins 1802. Enlloc de colonitzar la ciutat, Napoleó va triar vendre l’enorme colònia gairebé desconeguda de Louisiana, que s’estenia fins les Muntanyes Rocalloses i incloïa la ciutat de Saint Louis, als nous Nord-Americans, dels quals en aquell moment era President entusiàstic el gran Thomas Jefferson, autor de la Declaració d’Independència. Fou un moment verdaderament històric per als EUA, que havien nascut com colònies atlàntiques i acabaven d’obrir gràcies a Napoleó el creixement cap al Pacífic i el Sud. És difícil explicar la importància i magnitud per a la Nació de la compra de Louisiana.

Temps Colonial Espanyol.
Només queda un sol record de la breu dominació francesa al segle XVII, una petita casa de monges probablement reconstruïda. La resta de la ciutat vella de Nova Orleans és 100% espanyola, incloent la Catedral, el Cabildo, la Plaça d’Armes (Plaça Major), el Govern, molts habitatges de pisos…Durant la meva darrera visita fa uns 15 anys el govern estava substituint els noms dels carrers en francès (pel menysteniment dels americans en aquells temps contra les coses hispanes probablement empitjorat per la Dictadura franquista, quan els turistes americans a Espanya confonent-la amb Mèxic preguntaven on feien els millors tamales o enchilades). Els noms castellans, per exemple Bourbon Street havia esdevingut i segueix essent la Calle Borbón, i així molts altres llocs.
La raó per aquest canvi? Naturalment el foc. La ciutat francesa fou destruïda per dos focs iniciats a edificis de fusta en 1788 i 1794.
És interessantíssim saber qui vivia a NO. A més d’alguns hispans, hi arribaven gent de molts països d’Europa i algunes races (l’esclavatge va quedar prohibit) i també molta gent de llengua francesa, que n’havien sentit parlar. Molt important fou l’arribada, molt ben tolerada per l’administració, de membres de la comunitat ACADIA del costat atlàntic del Canadà (que també segueixen existint encara a la província canadenca de Nova Escòcia) que eren protestants i estaven perseguits pels Anglesos al Canadà. Diuen que NO va arribar a tenir uns 50,000 immigrants europeus i el francès el parlaven molts. I s’ho voldrien creure tots els lectors? Doncs sí: el Governador malagueny Unzaga va declarar Nova Orleans oficialment bilingüe, cas únic en tot l’imperi espanyol. Sembla que els castellanoparlants no van passar mai del 15%. Com és molt natural, els residents van intentar enderrocar l’autoritat espanyola dues vegades en 1767 i 1769, sense cap èxit.
Hi havia una prosperitat insòlita i extraordinària amb el comerç dirigit a Europa i de fet el govern enviava molts diners a Madrid. El govern era civilitzat i generalment tolerant. Una font excel·lent d’ingressos era el Riu Mississippi que per molts anys era l’única forma que tenien els Americans d’enviar mercaderies, càrregues i passatgers en un vaixell a les parts interiors dels primers estats. Cal afegir que per moltes raons, els residents havien simpatitzat molt amb els rebels Americans lluitant per la Independència i que hi va haver un comitè de ciutadans ocupat de fer la guitza i tant de mal com possible als Anglesos. Probablement es per aquesta raó que hi va haver molt poca guerra al Sud. En general, els llibres Americans i les escoles donen molt poc crèdit per aquesta activitat.

Anys han passat: Hi ha una Guerra Civil entre Sudistes i Unionistes i Nova Orleans ha esdevingut Sudista i esclavista.

Els colons residents a NO en 1862 eren pro-confederats i esclavistes prop del 100%. Estaven molt lluny dels camps de batalla però tenien una costa oceànica amb un port molt actiu i la Confederació rebia moltes armes en canvi pel cotó, un dels seus productes principals. Tant la Unió de Lincoln com els Confederats tenien vaixells de guerra, pocs comparats amb els europeus, però efectius. Els Confederats a més tenien tres submarins protegits per acer (com els Unionistes també: havien lluitat ja una vegada i cap dels dos va guanyar). La petita Navy nordista va decidir atacar i prendre possessió de Nova Orleans, que ja havia estat confederada per 455 dies. La batalla va durar de l’Abril fins al Maig de 1862 i va acabar en una gran victòria per als Unionistes de Lincoln, ensorrant la via principal de comerç i armaments vitals  de la Confederació. Tot gràcies a un home amb nom molt català (amb un pare balear de Ciutadella), heroi nacional amb escultures per tot el país i primer Almirall dels EUA. Es deia David Farragut.

Farragut.

El seu pare era un mariner professional natural de Ciutadella que havia emigrat als EUA en la recerca de la llibertat i s’ havia casat amb una Americana del sud. Va tenir un fill però la gran desgràcia fou que durant una epidèmia la dona va morir, deixant-lo tot sol amb un nen molt petit, en David. Con s’ho havia de fer? Un mariner ha de sortir de viatge per treballar, però no podia deixar el nen tot sol. Va tenir una idea: va encomanar el petit David a un amic seu molt afeccionat amb totes les coses marítimes que ja tenia tres fills, i estava desesperat per la falta d’una marina de guerra. En David va arribar a esdevenir el Primer Almirall i comandant marítim dels EUA i va conquerir NO, entre moltes altres coses. No té res a veure, però els seus tres germanastres també van arribar a almiralls.
Entre els Unionistes i Confederats tenien pocs vaixells impressionants, però tots dos havien estat capaços d’inventar i fabricar els primers submarins coberts d’acer, que van lluitar a una batalla amb empat final. En aquest cas, només els Confederats tenien tres submarins al davant de NO però altrament havien organitzat una verdadera muralla de grans i petits vaixells armats davant de l’entrada a la ciutat que estava a uns pocs quilòmetres al costat del gran riu Mississippi. Els Unionistes de Farragut no estaven gaire millor. En Farragut va obrir foc i lluitar per dies amb tot allò que tenia, i no tenia res de covard. Tot va durar més de dues setmanes però ell va entrar triomfalment a la ciutat de Nova Orleans on fou molt mal rebut per la població. En Farragut era un home molt tossut. Poc temps després es va presentar al port de Houston (hi ha un canal per arribar-hi) a ajudar un grup militat unionista que pretenia conquerir Houston. Va acabar amb un desastre perquè l’almirall va ignorar certes recomanacions i demandes sobre l’hora de l’atac que li feia el general unionista. Però en David va seguir lluitant i organitzant l’armada nord-americana del temps. El seu esforç va acabar sent molt reconegut i celebrat. A mes de les medalles, hi ha dues estacions de metro anomenades Farragut a Washington. Els Americans es pensen que es un nom francès.
Caldria afegir una anècdota. En Farragut va sortir amb companys i escorta a passejar pels carrers de la ciutat, on tothom l’odiava a mort. Encara no hi havia clavegueres i tot i passant sota un balcó, li van buidar un orinal al cap. Diuen i han escrit que és veritat.
Lincoln va nomenar governador un individu amb poca experiència però molt mal geni que va començar a publicar edictes terribles. El pitjor, reconegut a la premsa europea, era una ordre que qualsevol dona trobada insultant o amenaçant el govern o la Unió, seria considerada una prostituta i tractada com corresponia. Quina idea! Però la ciutat patia des de sempre cada any d’una epidèmia infecciosa amb morts que el nou governador va saber terminar.

PRÒXIMAMENT: COM ANDREW JACKSON, EL DONALD TRUMP AMERICÀ I FUNDADOR DEL PARTIT DEMÒCRATA, VA ESDEVENIR UN GRAN HEROI NACIONAL A NOVA ORLEANS I UN CANDIDAT A LA CASA BLANCA.

Joan Gil

No hi ha resposta

21 des. 2024

Quan el bandit Jesse James (1847-1882) va trobar una pobre dona

Classificat com a assegurances,Jesse James

Fa poques setmanes els mitjans socials de Nova York es van excitar molt quan un jove desconegut va assassinar el cap d’una gran companyia d’assegurances que sortia tot sol de l’Hotel Hilton sense ni tan sols conèixer-lo. Amb la gran sorpresa i profunda irritació de la policia i el fiscal de l’estat, molts autors de comunicacions escrivien a les xarxes socials defensant l’assassí. Resulta que hi havia un problema social gravíssim i intolerable amb les assegurances. Alguns malalts greus rebien recomanacions mèdiques per sotmetre’s a tractament nous i caríssims, 3 de 4 casos eren rebutjats i molta gent havia de morir sense tractament eficaç. Aquest era el problema. La companyia de la víctima acaba de publicar que el procediment de valoració és del segle passat i no funciona i que cal reformar-lo, però les assegurances mentretant segueixen ficant-se els diners a la butxaca. La víctima, el cap de l’empresa, triat probablement per ser conegut i director de l’assegurança més forta, cobrava un sou de 10,5 milions/any. El problema es va complicar molt quan va resultar que l’assassí era un jove de família molt rica que havia escrit un manifest contra les assegurances i estava operat de la columna vertebral encara que ningú sap per ara si alguna assegurança li havia negat o pagat res. Aquest autor no aprovarà mai cap acte de violència ni encara menys un assassinat, però val la pena escoltar les motivacions i implicacions socials. Potser ajudaria entretenint-se per una estona amb un episodi de la vida del pistoler, lladre i assassí del segle XIX Jesse James, força conegut pels films americans. Cal tenir en compte que en aquells anys de pobresa social, sempre hi havia un cert lligam de simpatia entre els lladres i la gent pobre, contràriament a allò que es pensaven els periodistes i les autoritats.

UN PISTOLER RETORNA D’UN ROBATORI EXITÒS

Jesse James, com el seu germà Frank, havien estat membres de l’exèrcit Confederat del Sud durant la Guerra Civil on havien après a disparar. Després de la derrota, enlloc de tornar a casa, van afiliar-se a un grup molt gran de guerrillers sudistes, que acabaria molt malament causant destrosses, focs i assassinats i perdent tota la reputació i suport popular. Al final en Jesse i el seu germà Frank van decidir formar una banda de lladres per robar transports de diner en trens i en bancs, i van reclutar amics. En Jesse esdevingué el pistoler millor i més temut (i famòs aviat) del grup. La feina principal era robar diners i or però no dubtaven en matar gent que gosés plantar cara, tant si eren rics com pobres.

I en aquell dia de l’incident, en Jesse havent robat molts diners assaltant un banc, tornava molt content a cavall al davant de la seva banda, només que havien de passar per un terreny buit molt desolat i tots tenien fam i set. S’acostaven a una ciutat, cosa que ells preferien evitar, quan van veure a distància considerable del poble una casa vella i petita de fusta. S’hi van acostar a preguntar si tenien menjar per vendre. Va obrir una dona vella molt agradable que va respondre que sí, afegint que tenia poc per oferir, però que podien entrar i ella els serviria. Jesse i els seus van acceptar immediatament. La dona, que vivia tota sola, va dur a la taula coses barates en petites quantitats que tenia i va seure xerrant amb els bandits. També va donar permís perquè es quedessin a dormir ells amb el seus cavalls, si hi trobaven un lloc. I també trobaria alguna cosa per esmorzar.

L’endemà en Jesse James va trobar la dona sola, asseguda a una cadira a la cuina i plorant. Se li va acudir mirar la despesa i va veure que no quedava res. Sorprès, en Jesse va preguntar perquè, doncs, els havia servit tot el poc menjar que li quedava. La dona va començar a plorar més fort. Perquè tot era una porqueria i ella estava acabada i no quedava bona gent al món. Pobre com era la casa, ella hi havia viscut molts anys feliçment amb un marit que ella estimava molt i pagava sempre puntualment la hipoteca que tenien per viure. Però el marit es va morir feia mesos i ara ella ja no podia pagar i després de molts avisos aquell mateix matí un home del banc vindria a fer-la fora quedant-se amb la casa i el poc terreny si no pagava. Com havia de pagar sense tenir res per vendre? Ara en unes hores la posarien al carrer i hauria de demanar almoines de caritat i dormir al carrer o suicidar-se.

En Jesse va anar a explicar el cas als seus amics i va aplegar prous donatius per pagar la hipoteca, que en realitat era poca cosa. La pobre dona no s’ho podia creure quan li van donar els diners i va tornar a posar-se a plorar. Els visitants van seure a la taula i van beure i menjar allò que quedava. I van marxar.

L´home del banc efectivament va arribar per desahuciar, i es va quedar molt sorprès quan la velleta li va oferir tots els diners. No podia ser veritat, però sí que hi era el total. L’home va firmar el rebut que acabava amb l’hipoteca i va pujar al seu cotxet amb cavall i va marxar de tornada al banc.

No hi arrivaria mai. Jesse i els seus amics l’estaven esperant a poca distància de la casa. Espantat, l’homenet del banc els va donar tot allò que tenia, inclòs el preu de l’hipoteca. Va ser quan en Jesse va treure la seva pistola i el va matar.

Quina conclusió se n’ha de treure? Potser una només: que cal reconèixer i resoldre els conflictes socials a temps, abans que passi res.

Joan Gil

2 respostes

08 des. 2024

Futur Incert de Síria

Acabem de veure una cosa extraordinària. Després d’una guerra interminable, un dirigent jihadista inesperat, identificat com a dirigent terrorista amb recompensa econòmica per part dels EUA per la seva captura i amb una llarga història de cooperació amb al-Qaeda, nomenat Mohamed al-Jawlani, s’havia establert com a comandant de l’exèrcit rebel sirià i enderrocat i conquerit el territori del Dictador Bashar al-Assad en només 12 o 13 dies. En Bashar, que ara s’ha refugiat a Moscou, era segon de la dinastia Al-Assad fundada pel seu pare Hafez, un militar que s’havia establert en un cop militar en 1970 i volia passar el càrrec al seu primer fill, que dissortadament es va matar conduint el seu cotxe quan el seu pare ja estava malalt. Enrabiat, Hafez va fer tornar de Londres (on ja era metge aprenent l’especialitat d’oftalmòleg) al segon fill Bashar no obstant que no s’estimaven gens i no quedava prou temps. El pare va morir i Bashar fou nomenat successor. Semblava un home civilitzat que havia viscut a Londres i va començar bé. Revistes i diaris l’ensenyaven caminant pel carrer amb la dona, anant a cinemes públics, conduint el cotxe tot sol i tothom deia que les coses havien millorat molt. Però van passar molts anys i un dictador intocable no pot seguir sent un sant per sempre. I a les seves presons feia torturar gent. I al final va esclatar una sublevació que ha durat fins ara. Els russos no havien tingut mai una base militar marítima al Mediterrani  i Bashar en va deixar construir una, amb una base aèria a un altre lloc al començament de la Guerra Civil, on els russos ajudaven amb avions. Altrament els turcs i els americans havien ajudat als rebels i els kurds havien estès el seu territori considerablement no obstant la ràbia dels turcs.

Perquè se m’acut parlar d’una història publicada a tot arreu? Jo vaig ser metge al Departament de Patologia de l’Hospital de Mount Sinai a Manhattan on, com attending (diguem “metge titular”) tenia l’obligació d’entrenar i fer aprendre coses als joves metges graduats que com demana la llei volien aprendre l’especialitat en 3 o 4 anys abans de poder practicar-la pel seu compte. Fèiem rotacions i la majoria de residents acabaven venint al meu despatx a ensenyar-me les coses que havien fet o volien fer a veure si les aprovava o les feia canviar. Durava uns 3 o 4 anys i per força tots acabàvem coneixent-nos força bé. Voldria parlar d’una jove resident siriana, casada amb un cardiòleg ja establert i guanyant molts diners a un altre gran hospital. El matrimoni era immigrant i eren gent molt simpàtica. La dona estava a punt de tenir un fill i vam acabar fent-nos amics. La noia va introduir un sistema que em va deixar perplex: m’invitava sempre a dinar el diumenge al vespre i trucava a casa oferint-lo a primeres hores de la tarda dues o tres hores abans del sopar. Vaig acceptar sempre perquè no tenia res més a fer i trobava sempre interessant visitar les llars d’estrangers. La primera vegada el matrimoni em va citar a un petit restaurant i després al seu pis a un gratacels enorme molt luxuriós a l’Upper East Side. El marit segur que feia molts diners.

Tots dos eren Cristians, membres d’una Església que havia de ser una de les més antigues, si no la més antiga de la religió. Com passa sempre amb els originaris de la regió, no tenien cap interés en parlar de política, un tema massa complicat i perillós però un diumenge al vespre es van presentar el pare i la mare de la resident, vinguts de Damasc a passar uns dies, i vaig aconseguir entendre un grapat de coses. A Síria hi havia molts grups de gent de diferent ètnia i religió i a vegades hi havia tensions entre ells. La funció principal del President Bassar al-Hassad era evitar que la gent es barallessin i trenquessin la pau. Com a Cristians, una minoria, ells estaven contents amb en Bassar. I les barbaritats i la corrupció? Estava malament per descomptat, però no hi havia hagut tortures i assassinats polítics per segles a tots els països europeus? La civilització sempre acaba arribant i cal tenir paciència. Però sobretot em va interessar una cosa sobre els Assad que és poc coneguda (que amplio una miqueta perquè el lector ho entengui millor).

Tant Hafez com Bassar al-Assad eren membres d’un gran grup ètnic i religiós anomenat Alawite, que viu sobretot en llarg  de la costa mediterrània (són uns uns 3 milions a Síria) però també a Turquia, Irak, Argentina i Alemanya. El nom ha acabat sent imposat per llei però molts altres caps d’estat han intentat canviar-lo per Nusayrites, seguint el nom del fundador de la secta  al segle IX, però el govern va acabar prohibint-lo. Aquesta congregació semblava a primera vista un grup de Xiites, però encara que n’eren al començament, van acabar malament amb massa diferències teològiques. Per exemple, els Alawites poden beure alcohol, accepten no sols l’Alcorà sinó també altres llibres sagrats i veuen al déu com una mena de trinitat. No observen el Ramadan i les dones no es cobreixen el cap. A Siria, doncs hi havia Alawites que el President sempre afavoria, Xiites ortodoxes, Sunnites, Cristians (un 10% probablement), Drusos, Catòlics i potser més. La barreja era explosiva. Amb seny, el govern va prohibir censos i recomptes de la població des de 1960. La rebelió que ha fet caure a Bashar fou originada per grups molt diferents sens dubte dirigits per musulmans. Sabent això hom pot comprendre millor el gran perill que la victòria de Mohamed al-Jawloni representa.

Una cosa oblidada de les meves converses amb el matrimoni sirià és l’assumpte del llenguatge. Evidentment no parlaven aràbic entre ells però no volien explicar res més. Fins que al final van estrenar una pel·lícula sobre la Passió de Jesucrist on tothom parlava la seva pròpia llengua. L’amiga, entusiasmada, em va oferir un disc amb el film perquè escoltés de la boca de Jesús la llengua Aramaica, que encara parlen molts Cristians Sirians i gairebé ningú més. Poca gent coneixia la llengua hebrea en aquell moment. L’aramaic havia estat la llengua comú de moltes regions (com l’anglès) fins que fou substituïda pel Grec Koiné, originalment el dialecte de Macedònia, introduït pel gran conqueridor Alexandre. És interessant recordar-ho perquè ètnicament els Alawites i potser els Cristians que parlen l’aramaic com Jesuchrist, semblen descendents dels Canaans, sense dubte precursors dels Jueus actuals.

UN FUTUR OBSCUR

Hem tingut oportunitat de veure a la pantalla expressions d’alegria incontenible per la caiguda d’Assad. Hem vist dones ballant i cridant “Llibertat” pel carrer, homes postrats per terra en accions de gràcies, malediccions contra Basser al-Assad, entusiasme per l’exèrcit alliberador en un temps increïble, crits… Quan periodistes han pogut preguntar, els dirigents han respost sempre que diferències entre grups no existien i que ells per exemple havien parlat per telèfon amb el Bisbe d’Alep, cap de l’església local, que estava molt content i que no hi hauria cap problema. Mentre tant Mohamed al-Jawlani, cap suprem i drigent del partit terrorista Hayat Fair al-Shams, (HFS), molt perseguit als EUA, i ara esdevingut Cap d’Estat, va fer un discurs victoriós…. dintre d’una Mesquita. De debó no hi ha raó per preocupar-se’n? Els turcs i els nord-americans s’ho miren perplexes i com tothom no saben ni què dir ni què pensar. Hi haurá un Califat com a l’Irak?

Joan Gil

 

 

 

No hi ha resposta

14 nov. 2024

Després de la Catàstrofe Electoral Demòcrata

Una de les moltes diferències entre els sistemes americà i europeu es la fixació en temps de la durada del nou President i del Congrés. A Europa estem acostumats a veure destituïts  governs que s’han ficat en un embolic i han de convocar noves eleccions. A més el sistema europeu generalment permet un nombre de partits. Res d’això passa a Amèrica, on els terminis han estat fixos i intocables  des del dia de 1787 quan la Constitució Federal fou aprovada (ha estat l’objecte de 27 esmenes, que ara semblarien  impossibles). Deu ser un récord mundial. En aquest temps hi ha hagut sempre cada quatre anys una elecció presidencial i del Congrés (cada dos anys) a tots els Estats, sense interrupcions, tant en la guerra com en la pau. Hi havia hagut una mena de Constitució prèvia que havia proclamat les 13 províncies que havien guanyat la Revolució i la guerra antimonàrquica, com Estats independents lligats només per una mena de trobada anual d’amics sense obligacions a Nova York. El sistema satisfeia molts desitjos però fou una catàstrofe que calia substituir. Els EUA haurien esdevengut un grup de nacions com a Sud-amèrica. En la nova Constitució, els nous Estats serien co-sobirans però ja no independents. Les dues Cambres del Congrés  tenen també un termini fixe de només dos anys per a la Cambra (Baixa) de Representants més una renovació cada dos anys del termini total de 6 anys del 33%  de Senadors (la tercera part dels 100 que hi ha). Les Cambres prèvies segueixen al poder i són  jurades i substituïdes pels nous el 3 de Gener després de l’elecció al congrés i el President comença els deus quatre anys el 20 de Gener. Res d’això es pot canviar. El sistema afavoreix el bipartidisme. Hi ha hagut al passat altres partits capaços d’obtenir alguns vots electorals però han durat poc. En canvi el Partit Republicà fundat per Abraham Lincoln (ara tornat anti-liberal per Trump) i el Partit Demòcrata d’Andrew Jackson segueixen en vida. Però després del resultat de la darrera elecció, moltes coses estan passant a ca’l Demòcrates. Què és la Democràcia? Perquè aquesta puntada de peu després de prop de mig segle de millors resultats? En tenen la culpa els Progressius culpables d’haver fundat un Grup progressista i haver imposat moltes coses a Joe Biden (grup basat en el Senador Bernie Sanders-que s’autoanomena Socialista i els Representats encapçalats per la Porto-riquenya de Queens Alexandria Ocasio-Cortés)?  El cas tenia relativa similitud amb el de Pedro Sánchez  i l’independentisme per raons diferents. Molts demòcrates en parlen amb odi i és evident que els progres no van guanyar res a l’elecció. El Partit Demòcrata no havia estat mai progressiu, sinó liberal mes o menys centrista, a favor del creixement capitalista que portaria progrés i felicitat a tothom. En Biden, un home de dretes bastant reaccionari fou forçat a seguir-los en un moment. Tot el que buscaven era millorar les condicions de vida de les capes baixes de la societat (seguiu llegint).

Ha quedat unificat l’estat Nord-americà?  Hom diria que no i caldria témer un conflicte social potencialment molt greu. Diuen que la societat actual consisteix en un 40% de gent  que viuen bé i un 60% que té problemes arribant a fins de mes, comprant menjar, pagant la targeta de crèdit, pagant el lloguer o la hippteca,  pagant despeses exorbitants a la consulta d’un metge o la farmàcia. Allò que no tenim aquí des de fa anys és atur, que sovint és inferior al 4% des de fa anys. El Govern Federal va introduir fa anys un sou mínim de $7.25/hora i el Congrés s’ha negat sempre  a millorar-lo, no obstant que fa difícil viure i alimentar una família. La llei del mínim federal no prohibeix ni als estats ni a les ciutats introduir-ne un altre de millor i de fet a molts llocs es cobren com a mínim $15 i ara fins i tot a bones feines $20 o més. No obstant, el mínim federal subsisteix generalment encara a estats pobres o agrícoles. Per sobreviure, potser cal rebre contribucions benèfiques. És un crim intentar millorar aquesta situació, com volen els progressistes?

I cal parlar també de l’altre 40% de la població. Inclou al capdemunt de tot els consellers  delegats i propietaris que cobren molt més d’un milió de $ a l’any. El director general d’una firma que em paga a mi una renda guanya un sou d’una mica més de 16 milions a l’any i es queixa que la companyia no guanya prou i ha de fer coses per fer-la rentable, com ara introduir noves deduccions. Perquè s’hauria de queixar ningú si ja en reben prou? Els seus 16 milions (que aquest any probablement augmentaran) no es poden tocar i la companyia troba formes de fer deduccions als petits clients per financiar els diversos sous de molts milions a tota l’administració. Tireu endavant i n’hi ha de molt pitjors i extrems que passen dels 20-25  milions de $ a l’any, fins arribar a Elon Musk amb els seus 500 milions. Com gosaria ningú posar en dubte el sou o els drets dels empleats?  Els que manen es pensen que l’objectiu de la companyia que dirigeixen és només guanyar diners i no es preocupen dels empleats (sempre que sigui possible substituir-los pel mateix salari). Elon Musk ja diu que cal acomiadar en l’acte qualsevol treballador que faci una vaga. No hi ha ni ombra de solidaritat social ni decència, perque aquesta gent, per molt que la llei els empari, no tenen dret a fer el mal que estan fent.

Això naturalment no són sols els membres del 40 % que viuen bé o decentment, sinó que el grup inclou molta gent molt per damunt del $7.50 i inclou tota una escala de sous. El salari mig d’un metge és al voltant dels $ 300-350,000, una infermera diplomada guanya uns $90,000 i hi ha les assistentes auxiliars que ajuden al metge a veure malalts i poden escriure receptes, que cada dia n’hi ha més, que passen molt dels $100,000. Hom podria anar per totes les professions i veure el mateix: hi ha molts empleats que es guanyen bé o molt bé la vida i després van baixant a nivells molt modestos, on troben problemes amb vacances, el lloguer o compra de la casa o el pis, grans despeses inesperades, l’educació dels nens a bones universitats, i altres coses. Ja no són rics.

La separació entre el 40% benestant i el 60% que no n’és està augmentant degut probablement  a l’agressivitat creixent dels grans milionaris que estan concentrant a les seves butxaques els diners que serien necessaris per assegurar la pau social, perquè fa encara relativament pocs anys, la gran majoria del poble americà vivia molt bé i el nivell de vida era envejat per tot el món.  Aquesta situació en els ulls de molts observadors podria ser el pitjor problema patit pels EUA avui en dia, la causa verdadera de la victòria trumpista i no es pot trobar ningú que vulgui o sàpiga fer res per millorar-la. El Partit Demòcrata és més aviat el dels super-rics però amb certa consideració humanitària. Els Republicans acaben de guanyar alineant-se  incondicionalment darrere els rics pero fent promeses de millores i felicitat al 60% més pobre que s’ho ha cregut.

L’afinitat entre els grups treballadors i l’extrema dreta és ben coneguda i rarament discutida. Ja va passar amb Hitler i Mussolini i ara es reprodueix a molts països benestants a Europa, igual que amb en Trump. Qui es recorda de la doctrina i les esperances del socialisme? On ens durà tot això? Coneix algú la resposta? Com acabarem?

Tornant a la infortunada Kamala Harris. Què li va passar? L’electorat nord-americà, a un país amb més de 330,000 milions de residents, inclou molts grups socials que sovint viuen barrejats però són molt diferents. Comencem amb els anomenats Hispans, o Latinos o Latinx o com el lector vulgui. Van votar en grans percentatges CONTRA la Sra Harris i esdevingueren els més notables fent-ho. En Trump seguia insultant els nous immigrants, sovint sud-americans, que serien tots lladres, violadors,  presidiaris fugits, negociants de drogues… Trump afegia sempre l’absurditat verdaderament absurda que en Biden els deixava entrar (van ser uns 4 milions el darrer any) per fer-los votar contra Trump. One even does not know how to respondre, there are no words. Això seria completament impossible! Però Trump ho repetia cada dia. Vaig veure un periodista que preguntava a un mexicà d’origen nacional i votant si no se sentia solidari amb la gent que Trump insultava i volia deportar massivament. El mexicà va riure, tocant-se la pell de la cara i respongué “Nosaltres tenim la cara molt dura i sabem com arreglar i aguantar-ho tot.” La Sra Harris no era una dona dura que parlés tan clarament com en Trump. Amb els negres Americans de naixement va passar una cosa semblant: la majoria van votar per Trump.

I els religiosos, sobretot de l’església baptista del Sud? Massivament a favor de Trump, no obstant que sigui un pecador tan evident. També agraïen molt a Déu que l’hagués salvat durant l’atemptat. I els musulmans? Van van rebre la Harris a Michigan on n’hi ha un mig milió, amb gran alegria i saluts amistosos, però tots van votar contra ella per Biden i l’horror de Gaza. I les dones, sempre tan entusiastes per la lluita a favor de la llibertat sexual i dels drets de les dones? Que els lectors es preparin que hi ha curves: la Tamala va treure molts menys vots que amb Biden o la primera elecció de Trump i fins i tot Obama. La gent pobre, els que segons la candidate s’ajudarien i estimarien mutuament i obtindrien millors sous lluitant amb solidaritat amb la seva Presidenta? Van anar a votar? No conec cap informació. I els sindicats, que Trump odia tant? No està gens clar. Hi va haver molts pocs que es declaressin per Harris.

Perquè va passar tot això? En gran part fou la falta i ambicions absurdes de Joe Biden. S‘ho­ mereixia la candidata que anava pel món predicant solidaritat, família, respecte als veïns, lluita per un futur i un clima millor? Una dona que sempre reia i mai insultava, que havia guanyat l’única disputa contra Trump? A més a més, com es van poder equivocar tants pollsters que donaven l’elecció per empatada? Em recorda una escena familar amb un fillet petit que té lloc a una casa a Catalunya. El nen té una pilota i de sobte pregunta: “Avi, que podria ser jo jugador del Barça quan sigui gran?” I l’avi, somrient, respon que sí,  que ell serà un gran jugador. El que molts votants treballadors volen és un home fort i dur que prometeixi coses clares i realitzables. I potser no era temps encara per tenir una Presidenta, una dona tan fluixa. Però la gent va passar-s’ho bé anant als seus mítings, veient-la i sentint-la parlar. Res més.

Joan Gil

 

No hi ha resposta

04 nov. 2024

Dia de Vots als EUA: Celebració o Tragèdia?

Classificat com a General

Aquest any, a diferència de temps passats, la majoria de periodistes catalans han donat bones descripcions de la situació electoral, tan diferent que a vegades és difícil d’entendre per a estrangers. Imagineu-vos, una Constitució del segle XVIII! A diferència de l’espanyola, a la secció 8 del primer article trobareu un llistat de les coses encarregades i permeses al Congrés (la Unió), inclós crear una Capital. Les altres coses no citades pertanyen als Estats i no poden ser tocades per la Unió (Govern Federal) però la secció 10 de l’article 1 llista certes coses prohibides als Estats.  És el contrari de les Constitucions espanyoles que donen de mala gana el llistat de coses que els estats poden fer, sota l’autoritat suprema de Madrid. L’article II s’ocupa en detall de l’elecció i funcions Presidencials. Diu que els Estats hauran de triar delegats que votaran amb paperetes per un candidat (fent una reunió un dia al seu propi Estat). L’Estat recolliria i sumaria el total d’aquestes paperetes transmetent-les (en els nostres dies el Dia de Reis) al Congrés de la Unió reunit sota la presidència de l’encara Vicepresident. Aquest senyor comptarà els vots no obstant que tothom ha conegut el resultat per moltes setmanes  i com a Vice encara en funcions proclamarà qui és el nou President. És interessant de recordar aquest procediment perquè impulsats per l’advocat i ex-alcalde Rudi Giuliani, alternatius  personatges s’havien presentat aviat farà 4 anys a la sala del Senat amb llistes falses dels seus Estats diferents de les oficials que  haurien re-elegit Trump. Va fallar nomes perquè  el Vicepresident Mike Pence, no obstant la pressió i amenaces de Trump, com a home clau, era un individu honrat i s’hi va negar. Hauria estat un cop d’estat. Costa entendre per què Trump per aquest intent criminal i i per l’assalt al Capitoli no està encara a la presó. En Giuliani en canvi ho ha pagat molt car, en Trump no. El vot, que no s’ha d’entendre del tot com un vot federal, que no ha existit mai (no n’hi ha hagut mai cap) sinó com un vot conjunt de 50 Estats diferents, que han d’organitzar i finalitzar per ordre de la Unió i la Constitució una votació per triar un President el mateix dia cada 4 anys, i s’ha fet des del primer dia després d’aprovar la Constitució sense fallides. La data està identificada com el primer dimarts de Novembre, excepte quan el primer cau el dia 1. En aquest cas  el vot s’endarreria fins al 8 de Novembre. I com el vot és un esdeveniment estatal, cada Estat ho organitza com vol: seguint igual com abans, estenent el dret al vot per correu sense demanar justificacions, les bústies d’acer vigilades escampades per la ciutat i obertes 24 hores, vots anticipats (en algun lloc, dos mesos, en altres només setmanes o dies, en altres només el dia final. Les bústies d’acer obertes al públic amb setmanes o dos mesos d’anticipació semblen ser molt populars, perquè cada dos anys se’n veuen mes. En qualsevol cas, el dia d’avui, una data abans de la final, ja hem votat per diversos mitjans uns 76 milions de ciutadans. La papereta es rep per correu i és la mateixa  que hom utilitza pel vot postal, només  que a diferència de Correus no aquí no hi ha horaris, ni cal pagar per segells (a algun Estat com Texas), ni fer cues i hom pot votat les 24 hores dels 7 o 30 dies. Al meu Estat, el votant rep com resposta i confirmació dos e-mails: el primer reconeixent que la papereta ha estat rebuda i el segon anunciant que ha estat comptada.

Això del 76 milions de vots avançats ha preocupat molta gent, potser sobretot als pronosticadors: és molt més de la meitat resultant de qualsevol vot en anys previs. Si això vol dir, com sembla, que gent nova ha votat abans, els estimats recents fallen, perquè l’enquesta la fan sempre només amb gent coneguda d’haver votat previament, mai amb gent que no voten.  Les enquestes  semblaven molt clares:  hi havia un grup de trumpistes, la majoria gent pobre i poc educada i un grup favorable de Harris, al qual els votants sempre declaraven que tenien por de les barbaritats, historial i amenaces trumpistes. Al mig hi havia un grup relativament petit de gent que no havien triat encara,  els independents que potser votaran o no votaran demà. Naturalment, tots els analistes (que són molts) parlaven d’un empat, un cop amb la Harris un punt endavant o un punt endarrere, que no és sòlid. Què  farien els Independents? I sobretot, que faran els que no havien votat mai?

GRUPS IMPORTANTS

Els candidats tenen a la seva disposició un exèrcit de professionals del vot molt competents i cars que ho saben analitzar tot i s’interessen moltíssim pels grups, including la forma i contingut com cal parlar o fer anuncis televisius per arribar a interessar-los. Un cas esdevingut famós es el dels Musulmans a l’Estat de Michigan, uns 500,000, que són la majoria a molts llocs els quals juren que mai votaran per la Kamala Harris perquè en Biden ha  permès i  ajudat el  seu Bibi Netanyahu amb armes que només els EUA tenen i milers de milions de $ per cometre més assassinats barbàrics i horribles de Gazans i Libanesos. Pràcticament cap musulmà vol votar per Harris, la qual s’ha trobat en un conflicte impossible, sota l’autoritat de Biden que ella no volia posar en dubte. Ara bé,  cal recordar que Trump odiava i insultava els Musulmans i de fet va intentar prohibir la seva immigració als EUA. Votarien por la Sra Harris o el Sr Trump els Musulmans? No, de cap maners. Potser es quedarien a casa o triarien un tercer partit sense possibilitats, però mai la Kamala o Trump.

Les dones són un grup interessantíssim. Tot va començar amb l’absurda prohibició de l’avortament després que Trump aconseguís per casualitat nomenar tres Justícies poc coneguts per cobrir tres places vacants amb gent que no necessitem per res de bo al Tribunal Suprem. Per molts anys gairebé tot els Republicans elegits o en posicions dominants  havien exigit que l’avortament s’havia de prohibir, sense matisos, però una sentència del Suprem de feia 30 o 40 anys declarava l’avortament com un dret individual de cada dona.. El nou Suprem trumpista, enmig de l’horror majoritari, va declarar que només els Estats tenien el dret a permetre o prohibir avortaments quan i com volguessin si volien, però  el Suprem previ feia molts anys havia decidit que incloïen drets fonamentals de la dona que semblaven protegits per la Constitució i ara quedaven greument violats per la nova gent. Els Parlaments estatals, sobretot a cert Estats interiors,  estan sempre dominats pels republicans que sembla que es van pensar en aquest cas  que les dones eren seves i que obeïrien tota mena de bestieses. Aviat la Radio i TV van començar a explicar coses que passaven, sobretot a Texas. Diguem que una senyora embarassada té una hemorràgia i va al seu metge que decideix si el fetus segueix viu o no. Ara això es consideraria un intent d’avortament il·legal i cal tornar a casa a veure com acaba. Res de fer legrats. La prohibició s’estenia a greus malformacions fetals, una crueltat, van intentar prohibir el medicament que fa avortar (un jutge el va tornar a permetre), van començar a vigilar les dones que anaven a altres Estats per un avortament, exigint interrogacions policials,  prohibicions de viatge i càstigs. Darrerament estan intentant obtenir una història clínica completa de dones que han marxat a un altre Estat on es tolera aquest crim. En el primer moment després de l’infame sentència del Suprem a Texas algú va proposar 90 (noranta) anys de presó a qualsevol persona participant o assistint en qualsevol forma en un avortament (metge, marit, germana, conductor de cotxe). I moltes coses més, totes absurdes i que violaven drets fonamentals de les dones. Els partidaris de l’avortament no imposen res a ningú, però els enemics sí que prohibeixen coses personals íntimes i amenacen amb càstigs i presó a moltes dones. En en molts casos fins i tot han prohibit la terminació a una dona patint  una de certes malalties que amenacen l’embarassada de mort sense avortament Mai, sense excepcions. A algun lloc van declarar que el fetus ja és un home i matar-lo és un assassinat castigat amb presó per vida. Si la dona es mor per manca de tractament, és la voluntat del Cel (cosa que hom podria dir de tots els malalts). I els metges i l’Hospital viuen espantats amb por d’acabar empresonats a uns quants Estats. Els Republicans es pensaven que era un dia de glòria, però cal imaginar la seva sorpresa quan les enquestes van ensenyar que 55% de tots els homes Americans i gairebé 70% de totes les dones afavorien l’avortament voluntari decidit per elles. Fou un cop duríssim per als Republicans, una pífia inconcebible, que els Demòcrates  encara estan aprofitant molt i  han permès fer perdre molts escons a la dreta. Una cosa es clara: es una violació greu dels drets individuals de les dones que semblen quedar sotmeses a la voluntat de certs homes casats o no, i no sols en la seva vida privada. La Kamala està aprofitant-se’n molt i en parla a molts discursos i anuncis de TV. Ningú te dret a disposar què han de fer les dones amb el seu cos. Es un problema greu per Trump, que no sap com parlar-ne. Quants avortaments deu haver pagat ell? A mi em sap greu que el Partit Republicà fou fundat per Abraham Lincoln. Per alliberar esclaus, no pas per controlar què poden fer les dones.

Les dones formen actualment un grup majoritari molt gran i digne de confiança dintre el seguici de la Sra Harris. En canvi tots els homes d’Amèrica donen una majoria similar a Trump. Qui guanyara? Allò que passa es que moltes dones no van a votar. La majoria de les dones és considerable, però aniran a votar?

I l’economia? És un verdader problema. Trump acusa en Biden d’haver-ho empitjorat tot, cosa que no és veritat. La inflació fou una gran desgràcia que es va estendre pel món i ningú pot dir que fos la culpa de Biden. Però tal com ho veu molta gent, la darrera Administració sempre té la culpa de qualsevol cosa que hagi passat recentment i no hi ha forma d’explicar el contrari a ningú. Biden va augmentar els sous però la inflació no es va aturar i els americans pobres van acabar pitjor (I hi ha actualment certes pujades de sou resultant de vagues importants amb demandes de 40 o 50% que ho empitjoraran tot). Dintre del mateix capítol hi ha també, aquí com a Catalunya, el problema del preu del lloguer i compra-venda d’habitatges. Pel que veig, el problema es idèntic, sempre amarg i no cal explicar-ho. Ha esdevingut un problema greu per la Sra Harris, que no en té cap culpa però Trump segueix amartellant-ho amb èxit i és sens dubte un problema.

Finalment, cal considerar el cas de la immigració un-regulada, sense visat. És una cosa commovedora molt difícil de resoldre. Probablement cap lector ho faria. El seu origín cobreix gran part del món, no sols (ni majoritàriament) Mèxic, inclosos asiàtics. Les famílies ho venen tot i surten junts, pare i mare amb nens,  exposant-se a robatoris, mals tractes, segrestament i violació de les dones (sovint compren anticonceptius a farmàcies mexicanes), expulsió sense diners, violència i mort, nens desemparats. Tot això perquè no podien viure o no els deixaven viure on van néixer i preferien conscientment jugar-s’ho tot en una aventura dubtosa i molt perillosa. Prou que deuen saber que Trump els tracta a tots de lladres, violadors, assassins, fugitius de la presó, negociants de drogues… Tots. El govern rarament publica el nombre de gent admesa. He llegit a una font seriosa que és molt variable però l’any passat va arribar probablement a 4,000,000 acceptats provisionalment (que probablement no aniran mai a un jutge per fer-ho legal) amb altres 4,000,000 expulsats mes enllà de la frontera. En Trump repeteix constantment amb èxit que la Kamala havia estat “el czar de la immigració” que és completament fals. Al començament del seu termini en Biden li va manar anar a Amèrica Central a parlar amb els governs i veure si es podria atreure fàbriques, que va resultar que no i ella va veure la frontera mexicana només  una vegada. La resta ho feia Biden tot sol, i ell tampoc tenia ni idea de què fer. Qui podria? Amb crueltat com Trump? En Trump ho vol arreglar tancant la frontera amb una muralla per sempre (com s’ha fet a certes fronteres europees) i deportant milions d’il·legals. I potser faria patir als nens com va fer la primera vegada. No agradarà a ningú. Caldria admetre que l’emigració cap a nou territoris és un fenòmen de causes greus i duradores i que no s’acabarà. Hi vol fer alguna cosa algun govern?

Les esglésies evangèliques són un cas especial encara que el nombre de creients sigui relativament baix. En Trump fa teatre quan es troba amb algun i és literalment adorat per aquestes comunitats (no se sap perquè). L’altre dia vaig veure com ell deia que s’havia salvat de l’intent d’assassinat per un noi per miracle gràcies a la protecció divina i va obrir els braços mirant al cel com fent una pregària d’accions de gràcia. Amb aquest grup no hi ha res a fer. Fa poc el seu shop va vendre bíblies per fer diners. Aquest home que sempre insulta i amenaça a tothom amb un passat tan horrorós  podria ser religiós? I una església l’admet?

La qüestió final dels immigrants nacionalitzats latinx (sud-americans) o porto-riquenys (que són tots ciutanans i tenen sempre el dret venir or marxar-se o votar tant com vulguin) es resoldria fent-los votar, que en general és dificil. Tenen una mala opinió de governs en general i no volen preocupar-se’n. Aquest any la Sra Harris també ha intentat lluitar pel seu vot. Un esdeveniment inesperat fou l’altre l’insult abominable d’un suposat còmic a Puerto Rico des de Nova York’s Madison Square Garden (una bassa d’escombreres flotant anomenada Puerto Rico). Fou una badada inconcebible dels treballadors de Trump, però la majoria d’entreteniments que van seguir també van usar termes ofensius contra els latinx) i Trump no sembla haver-se molestat massa. Després d’un huracà durant el seu termini, ell va trigar temps per anar   a la illa i es va queixar de tot sense prometre res. Va parlar a una sala d’un magatzem on va descobrir piles de paper higiènic i va divertir-se llençant-les al públic davant les càmeres de TV. El partit Demòcrata va activar-se, però a quin efecte si aquests no voten i ja coneixen prou en Trump?

PUNT FINAL

Demà  al mati obriran les urnes per darrera vegada. Les bústies públiques s’hauran de tancar i la resta de mitjans pelmvot s’hauran de tancar també a les 8 del vespre, i aleshores que? Hi ha molta angoixa circulant pel país. El resultat no serà conegut al vespre, sinó com diuen potser el dijous o divendres venidors. Parts de la situació estan clares, altres gens. Cada estat te un diferent nombre d’elegits demà per votar què cal enviar a Washington pel dia de Reis. El mínim són tres vots: un per cada Senador (o sigui 2 per cada Estat), un altre pel Representant o representants a la Cambra baixa, que depèn de la població. Al final com a mínim tots els Estats tenen dret almenys a tres vots. El nombre més gran del total de 538 electors  a la Unió en Estats grans (en cal 270 per guanyar) són Califòrnia, on n’hi ha 54 (!) i Texas amb 40. Amb el mínim de tres n’hi ha uns poquets com Wyoming o Providence. En realitat hi ha també tres vots que no provenen d’un estat sinó de la capital, Washington DC. Washington té uns 750,000 residents majoritàriament negres,i  com que no és un estat només  té dret a una alcaldessa sempre sota la vigilància i autoritat del Congrés dels EUA. The washingtònians han intentat guanyar la condició d’Estat moltes vegades, cosa que sembla que només fa riure als Congressistes, però fa anys van veure que no estava bé que Washington malgrat ser la capital no pogués votar i els van autoritzar a fer-ho amb el mínim nombre de tres vots electorals. O sigui que hi ha 50 estats + 1 votant.

Hom veu fàcilment molts núvols foscos a l’exterior. Els Republicans de Trump ja han declarat que si Trump torna a perdre serà sempre  per un joc brut dels Demòcrates i aquesta vegada no ho toleraran. En aquest moment ja hi ha 90 (noranta) demandes judicials exigint una supervisió local del vot sota la direcció d’un jutge. A un Estat han intentat fer una llei que dos Representants estatals havien de comptar els vots personalment a mà. Els treballadors dels centres estan preocupats. En Trump i els seus segueixen repetint una atrocitat fenomenal: que Biden permet als immigrants entrar per fer-los votar il·legalment contra ell. És absurd i estúpid. És dificilíssim deixar votar a un non-ciutadà i tots els dirigents del sistema de la votació a cada Estat  (que són sempre els Secretaris d’Estat dels diferent Estats, sovint Republicans) coincideixen en afirmar  que és TOTALMENT impossible deixar votar als no-ciutadans. Tenen moltíssims ordinadors que han reforçat i enxampen i empresonen en l’acte a qualsevol que ho intenti. Si algú ho intenta sobretot en eleccions locals, crearia potser 1 o 2 o 3 casos entre milions de vots. Res d’això preocupa a Trump. Seria un altre frau. Ell no pot perdre. Molts governadors han activat gent d’emergència  com ara soldats de la Guàrdia Nacional mig amagats (per ara). Normalment els Guàrdies Nacionals viuen a casa seva i només es presenten quan el Governador els crida.

A la majoria dels Estats (50+1) la situació és clara i els pronosticadors saben qui guanyara i per quant. A Nova York o Illinois o Califòrnia guanyen sempre els Demòcrates, a Texas els Republicans i amb això hom podria anunciar el resultat. El que passa es que hi ha també un grup de set Estats bastant grans on els dos candidats estan empatats i són les proverbials agulles d’una escala: Arizona, Carolina del Nord, Geòrgia, Michigan, Nevada, Pensilvania, i Wisconsin. Es aquí on s’acabara l’Elecció.

Hi ha una companyia d’informació que aquest autor sempre ha respectat moltíssim que és la BBC original britànica. Ho hauria de dir? He sentit amb les propis orelles com dos comentadors feien Trump el guanyador. Jo voldria simplement respondre que això no s’ha acabat, que hi ha altres possibilitats, que ja es veurà dintre d’un parell de dies i que l’esperança que tots tenim no la perdrem insobreviurà, perquè sinó, podria haver violència i patiríem molt no sols nosaltres sinó gran part del món.

Un salut optimista però preocupat. Quan jo era petit en un cas així duríem espelmes a Santa Llúcia a la Catedral.

Joan Gil

No hi ha resposta

31 oct. 2024

DANA, Huracà, Tifó, Cicló (Bufarut)

Classificat com a DANA,General,Moviments de la Terra

Malgrat petites diferències regionals, els quatre noms del títol (DANA, Huracà, Tifó, Cicló) designen la mateixa tragèdia de la natura, però apareixen al món amb gran diferència de freqüència. Probablement és la Xina qui  més sovint pateix d’huracans, però aquí, els EUA com Mèxic i les illes Caribenyes (com la pobre Cuba) son sobretot els espais on huracans es presenten  mes sovint. En qualsevol cas, la illa de Taiwan està patint també un huracà molt greu ara mateix.
No hi ha cap defensa de cap mena contra un huracà, que és literalment un fenomen planetari intocable, però tenint la informació que un està en camí i a punt d’arribar (informació que ningú va rebre a València) hi ha dues coses molt útils que es poden i cal fer: 1)  avisar a temps a tothom que un d’aquests desastres s’acosta implacablement i 2) protegir la població (i evacuar quan cal) per limitar tant com es pugui el nombre de víctimes i reduir la destrossa que en resultarà. Aquestes dues coses, que no semblen haver existit al País Valencià estan molt ben desenvolupades als Estats Units des de fa anys, amb investigació molt avençada gràcies a dues organitzacions federals: 1) la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) en càrrec de la vigilància del temps en totes les formes i detalls i té un Centre Nacional dels Huracans, a més de fer tots els resums meteorològics diaris que surten als diaris, la radio i la TV. La Administració Central (que és l’adreça postal) està oficialment a Washington DC, però en realitat a Silver Spring, el suburbi de Washington a l’estat de Maryland on jo visc. Tenen dividit el país en regions i mantenen centres de treball amb laboratoris, especialistes i científics famosos a tot el país. 2) la FEMA, la branca del Departament de Seguretat Nacional amb els empleats, maquinàries i diners necessaris per presentar-se en l’acte per endavant a qualsevol lloc on hi hagi o estigués a punt de passar qualsevol desgràcia i mirar d’ajudar. Els recents huracans Milton i Helene a la Florida i Carolina del Nord van fer mal molt similar a la DANA, i van acabar amb grans danys materials i mínimes pèrdues humanes, moltes menys que en temps antics gràcies  sens dubte a la vigilància i ciència de la NOAA. La FEMA sap com organitzar refugis amb llits, evacuar gent massa exposada, repartir aigua i menjar, treballar en les runes netejant-les, enviar als Hospitals els malalts i ferits,  pagar necessitats immediates, muntar cases temporals, si cal al final adquirir en propietat cases destrossades sense remei dels damnificats i pagar alguns diners a totes les víctimes. Els treballadors de FEMA saben fer de tot, però si cal, el Governador pot mobilitzar  la Guàrdia Nacional sota les seves ordres i enviar soldats a ajudar en la neteja. És trist i preocupant que no sembli que la Unió Europea tingui res d’això perquè la natura seguirà causant desastres. Hom podria dir que tot això és massa car per un estat amb pocs huracans, però n’hi ha molts més a la Unió Europea.

COM ES FORMA UN HURACÀ

Huracans gairebé només existeixen a l’hemisferi nord de la terra (de l’equador fins el Pol Nord) amb una petita excepció per uns quants que rarament poden escapar de l’equador cap al Sud. Hi ha grans diferències geogràfiques en la seva freqüència. La majoria dels huracans arriben començant potser el Juny (rarament) i acabant al voltant de Nadal (excepte quan ignorant la regla es formen fora del període, perquè la Natura fa com vol). Que el lector imagini mentalment com la Terra gira al voltant dels seu eix 24 hores mentre es desplaça al voltant del Sol en un cicle de 365 dies i cal pensar en l’efecte que desencadenen els raigs i la calor solar sobre l’atmosfera gasosa que il.luminen i escalfen i la superfície terrestre del planeta, sobretot en certs temps com ara. Principalment en aquesta època de l’any hi ha una porció de la superfície de gasos que rep un escalfament excessiu que estarà a l’arrel d’un nou huracà. L’aire en contacte amb aquest escalfament pot esdevenir massa calent i alçar-se de la terra i creant al lloc evacuat una àrea de pressió massa baixa que s’alça cap amunt com un vàcuum atraient  l’aire i la humiditat de tot l’espai envoltant, menys escalfat, on aviat apareixen núvols que es troben i penetren fent pinya dintre la zona de depressió. Amb això la irregularitat tropical prèvia, que és molt freqüent, ja ha esdevingut oficialment  una depressió tropical i es la porta oberta per crear un nou huracà. Cal afegir, no obstant, que aquesta evolució  descrita més amunt passa molt sovint i la majoria d’aquestes depressions desapareixen totes soles (excepte les que no desapareixen, com passa sempre). L’origen ha tingut lloc en general damunt de l’equador, més o menys. Ara la depressió ha de començar la cursa i pujada cap al nord. De quina manera això s’aconsegueix ha estat discutit sovint per molts científics però hi ha una llei descrita el segle XVIII que no és possible discutir. És evident que la Terra es gira a la mateixa velocitat tant a l’equador com al Pol Nord, però la llargària de les línies paral·leles entre els cercles no coincideixen perquè l’equador es sempre molt més llarg que el Cercle Polar. Ara cal imaginar-se la depressió tropical carregada de núvols i aigua que ha sortit  disparada cap al pol nord des de l’equador. Quan va pujant, la superfície terrestre rotant veu la depressió emigrant cap amunt a velocitats variables degut a la reducció progressiva  del perímetre del planeta. El resultat és que les corrents d’aire acaben empenyent la depressió en una altra direcció corbada, que empeny fins al lloc on els huracans són més freqüents, generalment sempre els mateixos com ara el Carib, però certament no el Pais València que va tenir molt mala sort.

Cal recordar que com queda dit, que la majoria d’aquestes depressions amb sort no faran res i desapareixeran. N’hi ha altres que sí que es transformen en huracans però no arriben a tocar terra i desapareixen al mar.  Al final, ja prop de la terra, els núvols dels huracans exitosos es fonen i una quantitat enorme d’aigua associada amb un vent fortíssim comença a treballar, seguint baixant i acostant-se a terra firm com una coberta enorme. El centre de la transformació es relativament prim però està envoltat per un nombre molt gran de núvols addicionals que son els que importen més aigua. A més, gairebé sempre es formen tornados a la perifèria. Si és al Carib on això està passant, ara ja tot el Centre Nacional d’Huracans no deixa de vigilar dissenyant el trajecte que l’huracà seguirà fins arribar a terra ferma i quant temps trigarà a fer-ho i també quina intensitat tindrà, i aquesta informació, un avís molt clar, apareixerà a tots els diaris, ràdio i TV mentre tots els serveis d’emergència es mobilitzen. Alguna vegada la policia circula en cotxe pels carrers fent anuncis. Com que un huracà no pot ser aturat, el que fan és preparar-se a salvar i protegir tanta gent i tantes coses com sigui possible. El governador freqüentment  mana l’evacuació obligatòria de les zones més  perilloses i hom prepara refugis amb begudes i menjar i sovint distribució de gasolina i comencen els plans per a la reconstrucció. Ni el país més ric podria fer res més, però Déu-n’hi do.

Una altra cosa molt perillosa als llocs costaners és l’alçament del nivell d’aigua oceànic creant allò que la gent anomena un tsunami, que podria destruir-ho tot en molta distància a l’interior més enllà de la platja i és molt mortífer. Als EUA els científics del NOAA ho van témer i avisar en un dels dos casos recents, però el tsunami per fortuna va ser molt baix i no va fer gaire mal. Els Tsunamis grans estan més associats amb terratrèmols marítims però són possibles.

La classificació dels huracans és senzilla i en general està basada en la velocitat del vent. Cal saber que el servei de vigilància, la NOAA, arriba a l’extrem, a més de tenir grans ordinadors i màquines d’investigació, d’enviar avions a l’interior de l’huracà en progrés. Sembla una bogeria que fa por a tothom, però no han perdut mai cap avió especial, que recull i genera informació importantíssima per predir què passarà. Fa un parell d’anys van permetre a un periodista amb una càmera entrar a l’avió i veure l’huracà molt de prop (pobre home).  Sí que feia por, i tant, però els pilots hi estan avesats i com queda dit no ha passat mai res. Vet aquí finalment la classificació senzilla basada només en la velocitat del vent (cal tenir en compte que molts països tenen classificacions i velocitats diferents i que l’original és nord-americà i està escrit en milles enlloc de qm) A més,  classificar els huracans per volum d’aigua caiguda no seria pràctic, perquè és impossible de mesurar:

1) Tempesta Tropical. Vents al voltant de 62-88 qm/hora. Relativament poc perillosa però cal pagar atenció.

2) Huracà 1: 119-153 qm/hora

3) Huracà 2: 154-177  qm/hora

4) Huracà 3: 178-208 qm/hora

5/ Huracà 4: 209-211 qm/hora

Hi ha científics que han pronosticat Huracans nivell 6 i fins i tot 7: no n’hi ha hagut cap fins ara i que Déu ens en guardi. Un dels dos huracans darrers catastròfics als EUA va ser un 5, cosa molt rara… fins ara. El canvi climàtic no augmenta el nombre d’huracans anuals, que ha estat sempre tan variable com difícil de predir, però l’augment de la temperatura de l’aigua permet als huracans assolir i incorporar més energia i esdevenir molt més amenaçadors. Diuen no obstant que l’escalfament global podria alentir la rotació o canviar la inclinació de l’eix de rotació de la terra, que si fos veritat tindria conseqüències molt greus.

Joan Gil

No hi ha resposta

25 oct. 2024

Finançament SINGULAR: una paraula que singularitza

Classificat com a General

Jo en la meva vida he viscut 7 mesos a l’antiga Alemanya Federal de l’Oest, 10 anys a la Confederació Suïssa i bastant més de 40 anys als Estats Units, que probablement són la Unió més forta en existència. Tot això eren i son, ara encara més que abans, països rics i pròspers amb una estructura federal molt clara i ben organitzada, molt allunyada de les barbaritats i absurditats de l’organització de les regions ibèriques impotents, algunes d’elles obligades a entrar dintre l’organització per força per reduir el pes de Catalunya. Es veu que a Madrid accepten Euskadi i Navarra com a diferents però ningú més. El federalisme fortíssim dels EUA és molt diferent de l’Europeu i els Americans no han tingut mai res comparable amb la Unió Europea. Però als EUA si un problema és de jurisdicció estatal, els Federals no s’hi poden ficar de cap manera. Hi ha gent que s’admira que cap Estat americà s’hagi volgut independitzar mai (deixant de banda la Guerra Civil, que era molt complicada). Jo crec que caldria estar molt malament del cap per voler independitzar-se als EUA. Els Estats tenen llibertat, executius forts, drets intocables i majoritàriament considerable prosperitat. Califòrnia i Texas tenen indústries i economia superiors a les de molts països independents. Tant debò aquesta convivència existís entre Catalunya i Madrid, però no existeix i la culpa no és pas nostra.

I ara parlem del famós atribut SINGULAR, un mot que segons el cas o qui parli té un significat positiu o negatiu, com qualsevol ciutadà que parli i entengui català o castellà pot establir. Fou clarament introduït per ajudar al PP, veient fàcilment com seria usat per activar els seus creients i per fer impossibles de realitzar els acords  fets amb Junts per Sánchez per obligació i contra branques del seu PSOE per atiar la creuada sacrosanta contra Catalunya i lliurar-se de la promesa feta per Sánchez. El PP s’agafaria a la Singularitat i l’ensorraria. El mot, mal interpretat, arribaria a molts ciutadans. Sens dubte la paraula assassina en questió ve de l’oficina del Sr Pedro Sánchez, patró del seu exministre Salvador Illa, al seu servei. No, ningú es pensa que Sánchez sigui una persona d’intel·ligència o seny limitats (com era en Rajoy), sinó tot el contrari. Un dia fa mesos ell estava arraconat per les dures peticions de Junts i la necessitat d’obtenir els seus vots. Quina cosa millor que introduir la bisexual paraula SINGULAR per encendre el foc i odi anticatalans, (sense recordar mai, com dit abans, Euskadi i Navarra) donant la impressió d’haver cedit amb dolor a una demanda  financera tossuda de Catalunya, que dissortadament el Congrés no li permetria satisfer perquè a Espanya totes les regions semi-autonòmiques tenen només el dret a rebre totes el mateix (?), no obstant el suport de Sánchez. El desenllaç no seria culpa seva. Arreglat. Una idea ben SINGULAR. Hi ha paraules i adjectius que poden matar sense que ho sembli. Hi ha genis del mal que també son singulars.

No he sentit dir mai que els estats (o com es diguin, Länder o Kantons o com sigui) es barallin entre ells per subvencions de llur Governs centrals ni encara menys que tots rebin exactament la mateixa quantitat de diners del Govern central, una cosa absurda perquè cadascú té necessitats i projectes diferents. Sap algú si tothom que treballa a una firma rep el mateix sou? Que contesten quan demaneu una millora de paga? I Alemanya i França reben els mateixos diners de la UE que Espanya, Portugal o Txèquia? I tenen aquests països el mateix pressupost nacional? O son SINGULARS, com jo em temo? No hauria de tenir Espanya a la butxaca tants diners com França? I seria Portugal com +Espanya? Segur que tots aquests països volen trencar la unitat de la UE? Hi veuria seny i sentit comú algú si això fos veritat? En llocs civilitzats els Governs Centrals en general han de distribuir sempre fons rebuts però si algun estat està embolicat en un projecte car però prometedor d’èxit, o ha patit una desgràcia molt greu i cara, difícil d’arreglar, com ara els huracans Americans, o està forçat a rebre ones imparables de refugiats, o han vist tancar fàbriques molt grans, un estat en aquesta situació sempre té l’opció SINGULAR de dirigir-se individualment al Govern Central a demanar ajut. Però els Federals no sempre accepten. Ja fa anys i està mig oblidat, però la Ciutat de Nova York, famosa a tot el món, un cop fa temps es va declarar insolvent i el President a Washington es va negar a ajudar en res, ni un cèntim. Va decidir que tot era culpa de Nova York. S’ho havien buscat. Van acabar sortint-se’n tots sols amb el temps sota la direcció d’un economista famòs, fent sacrificis. Contra la resolució del Govern Federal no hi havia recurs i els altres estats evidentment no donarien ni un cèntim. Aquí a Catalunya el PP i els del PSOE ho tenen arreglat millor. Catalunya està perdent contínuament pes econòmic i comença a ensorrar-se. Cal que es presenti Catalunya a la reunió de tots els altres Presidents que ens odien, i ens ho neguen tot per voler ser SINGULARS com ens va voler fer creure el superior de Salvador Illa? En aquest cas, que fou i és un cop magistral, astut i fosc del Sr Sánchez, probablement el PP i molta gent del PSOE li estaran agraïts. Ells volen un progrés comercial distribuït de forma més favorable ignorant comparacions amb Madrid o Euskadi i probablement esperen tenir aviat un èxit SINGULAR.

Hi ha una altra cosa que pocs articulistes volen comentar: l’afer de l’odi anticatalà. No és dificil saber d’on va sortir, probablement de la Guerra de Successió i l’entrada fatal dels Borbons, però es curiós que hagi durat més de 300 anys amb tanta intensitat. No conec cap altre exemple. A la Bíblia podeu llegir com estaven d’oposats els jueus i els samaritans, però ja fa molt de temps que ningú en parla. Com és que hom ha vist i pot veure encara fàcilment molts odis nacionals, que prefereixo no anomenar, en força i en guerra, però en general aquests conflictes no han durat 300 anys i sobretot no son mai reservats o dirigits a un sol país. Hi ha sens dubte coses gairebé folklòriques que fan riure com a Alemanya entre els Bavaresos i el Prussians, o als EUA entre el Nord i el Sud o a Suïssa per petites coses indignants que potser no interessarien al lector. Però és sempre broma i tothom sap que els altres son germans. Seria intolerable que un estat membre insultés o amenacés un altre de la mateixa Federació o que volgués  ficar-se en els seus assumptes interiors, reputació o pressuposts. I això no ho han aprés mai a Madrid on segueixen insistint en assimilar-nos, com si Espanya encara fos una província única.

Saluts molt singulars a tots els estimats lectors

 

Joan Gil

No hi ha resposta

15 oct. 2024

Qui és Benjamin (Bibi) Netanyahu?

Classificat com a General

La BBC transmet noticies horàries freqüents a través del seus amics a la Ràdio Nacional Popular Americana, molt independent i digna de crèdit. Un dia, vaig haver d’apagar la connexió. Feien una entrevista a un metge americà que havia estat a Gaza, el qual explicava les operacions que havia fet als ulls de nens Gazans després d’un bombardeig, com l’ull havia estat destruït a un o als dos costats, com el baló de l’ull semblava desinflat i calia tallar els muscles… Prou per mi. Un conegut em va explicar que havia vist un home ensenyant a la càmera el cos d’un nen decapitat. Potser és veritat però jo no ho voldria veure tampoc. Dies després vaig veure una nena que, a més de perdre els dos pares i alguns germans, havia perdut feia setmanes l’ull esquerre. Per tapar el forat, li havien tallat a la mida un objecte de porcellana blanca com n’hi ha sempre a les cuines i l’havien aplicat tapant la cavitat. La nena reia i jugava, i al costat seu un home molt seriós no reia gens. Jo ja era viu durant la Guerra Mundial però era massa petit per recordar res. La Guerra Mundial fou brutal, però tant individualment? Personalment no recordo haver vist mai atrocitats tan cruels i inhumanes com n’hem vist darrerament a Gaza i al Líban. Qui en té la culpa?

*    *    *    *

Abans de parlar del Primer Ministre Netanyahu, cal recordar el seu pare Benzion Netanyahu (abans la família, d’origen rus, es deia Mileikovsky) que va morir fa poc als 102 anys. Era un professor universitari d’història famós pels seus nombrosos estudis sobre els Jueus Sefardites espanyols i les persecucions que havien patit. Ell era membre de la majoria dominant jueva Ashkenazy, but deien que tenen també una mica de sang Sefardita barrejada. Tinc al davant meu una còpia publicada per Random House en 1995 del voluminós llibre “THE ORIGINS OF THE INQUISITION in Fifteenth Century Spain” per B. Netanyahu. L’autor era molt competent amb molta documentació i el llibre, sens dubte un sumari de molts anys de recerca,  estava bé.Potser em va molestar que ignorés tant el caràcter plurinacional de l’Estat espanyol. Semblava com si en veiés a tots com Espanyols castellano-parlants i tracta de Catalunya de forma breu i superficial. En qualsevol cas, en Benzion fou un bon professor i historiador a diverses universitats.

Benjamin (“Bibi”) Netanyahu nasqué aviat farà 75 anys (aquest cap de setmana) a un lloc entre Tel-Aviv i Jerusalem. Va viure i créixer (i això és important) degut a la carrera universitària del seu pare passant algun temps a Israel i molt als Estats Units al voltant sobretot de Boston i Nova York. Parla l’Anglès gairebé com un nadiu. Ha estat dues vegades a l’exèrcit  israelià (forces especials). Va estudiar al gloriós  Massachusetts Institut of Technology (MIT) i va entrar a un Boston Consulting Group. Després d’algunes anades i tornades, va fundar a Israel un “Netanyahu Anti-Terror Institute” i va seguir fent feines a diferents llocs. Entre 1984 i 1988 esdevingué Ambaixador a les Nacions Unides, després  d’un període com a ajudant de l’Ambaixador d’Israel als EUA, que el protegia. Casat tres vegades (la segona breument amb una jove no-jueva britànica que deia que ell l’havia convertit al judaisme, cosa dificilíssima o impossible a Israel), ara viu amb la tercera muller i té tres fills de dues de les dones.

Tornat finalment dels EUA, va entrar a la política a Israel i en 1993 obtingué la gloriosa i molt desitjada elecció a President del Partit radical de dretes Likud, que marcaria la resta de la seva vida fins avui. Esdevingué Primer Ministre tres vegades, entre 1966-1999, 2009-2021 i actualment des de 2022, un total of 16 anys però interromput dues vegades. Va entendre molt bé com treballar amb l’AIPAC, el loby que garanteix la majoria pro-israelita al Congrés dels EUA. El primer govern sí que era Likud i relativament democràtic (com els del PP) però la segona i sobre tot l’actual tercera vegada va haver de buscar, per poder seguir essent Predident i salvar- se dels jutges i la presó, aliances amb petits partis d’extrema dreta, dels que n’hi ha molts a Israel, cada vegada més radicals i extremistes, que demanen un estat purament jueu i fan coses com per exemple anar als colons jueus  de Jordània a demanar que ataquin  els Palestins als pobles on viuen, al banc occidental, duent armes, assassinant i, si és que cal, amb verdaders atacs militars amb màquines de demolició i tancs, sense protecció de la llei ni reconèixer cap mena de drets pels Palestins. Estan pitjor que els negres a l’Apartheid Sud-Africà. No passaria mai res als patriòtic atacants, cap raó per preocupar-se’n. Aquesta gent, que s’oposa clarament a qualsevol tracte amb els palestins o a un estat àrab volen simplement lliurar-se d’ells , sigui matant, ferint, fent emigrar, empresonant o expulsant. Estan disposats a fer i fan tot això. En Netanyahu has adopted this policy dels partits petits feixistes d’extrema dreta i feixistoids simplement per lliurar-se de la persecució per corrupció que l’amenaça (llegiu abaix) i sembla indiferent a la tragèdia humana mentre els seus aliats estiguin contents. Fa comentaris cínics a vegades. Sembla com si fos un home de pocs principis. Per això gosa plantar cara a Biden. Si no perdria el càrrec i seria condemnat pels jutges (seguiu llegint)

Una de les coses més extraordinàries de Netanyahu és que no obstant rebre cada any tantes super-armes americanes com vol i uns 5 mil milions annuals per pagar-les, ell gosa enfrentar-se amb el President Joe Biden, fins i tot humiliant-lo repetidament en públic, rebutjant les seves demandes però insistint en tenir dret a suport continu com Biden acceptava silenciosament. Netanyahu ja havia parlat en discursos a Israel de què volia fer: buidar Gaza, passar comptes amb el Líban i finalment atacar l’Iran. En Biden havia demanat prudència i moderació a Gaza  amb negociacions pels ostatges i Líban. Respecte a Iran, Biden no vol cap guerra però ha insistit que Israel a Iran no ha d’atacar ni àrees nuclears amb radioactivitat ni pous de petroli que causarien un encariment brutal d’aquest producte. El Bibi respon que Biden només pot exposar les seves idees però  la decisió final sempre és sols seva i és ell qui decideix que és millor per Israel. Can tenir nassos per parlar així al President dels EUA i seguir exigint diners i armes. De fet, durant el darrer atac amb coets i drones d’Iran, la majoria de coets van ser aturats no pel sistema israelià sinó per anti-missils addicionals nord-americas i britànics. I en Joe sempre en silenci a la Casa Blanca,

Fa uns dies una periodista que es va acostar a ell (cosa molt difícil) li va preguntar què pensava de Netanyahu. Biden respongué que era un “son of a bitch”, anglès vulgar pel català “fill de p…”

Al poc d’escriure això va arribar una notícia del govern americà, on ja molts funcionaris fidels havien dimitit per culpa de la tragèdia de Gaza, inconsistent amb les creences morals dels EUA. Natanyahu sembla que acabava d’aprovar el Plan dels Generals pel nord de Gaza. Israel no havia tingut mai cap programa per Gaza i rebutjava el projecte dels dos estats que volia Biden. Els Generals volien evacuar tots Gazans del Nord, prohibir i fer impossible l’entrada de menjar o personal sanitari, per transformar el nord en una reserva militar tancada. Colons jueus serien invitats a repoblar Gaza. Si algun musulmà s’hi quedava, hauria de morir de fam. Sí, així mateix  ho deien i fou aprovat. S’havien tornat bojos? Amb quina cara deien els generals que els Gazans que es quedessin havien de morir de fam? De fet ja havien començat. La frontera del nord estava tancada i res podia entrar i havien manat a tots els residents anar-se’n. L’ultimàtum del govern americà és radical. O els Israelians milloren el tracte als Gazans en 30 dies, o s’havien acabat les armes americanes. I estaven obligats a deixar entrar a Gaza 350 camions amb queviures al dia. Ja era hora. Però 30 dies?

CÀRREGUES  DE CORRUPCIÓ CONTRA NETANYAHU I ESTAT ACTUAL DEL JUDICI

La Policia va començar a investigar el President Netanyahu per corrupció (les càrregues finals foren tres: suborn, frau, abús de confiança) des de 2016 i el fiscal va introduir les acusacions al tribunal en 2019. De les moltes coses  que van examinar, n’hi ha tres amb les que el fiscal i els jutges després de molta investigació i discussions s’han quedat, marcades 1000, 2000, i al final 4000.

1000: Cas afirmat pel tribunal  en 2019. Netanyahu va acceptar tota mena de regals preuats de dos individus. En primer lloc caixes de xampany i cigars molt cars per una vàlua d’uns $195,000 (donats fa anys)  i joies per a la seva dona actual per uns $3,100 i moltes altres cosetes. Un Primer Ministre no té dret a acceptar cap regal de ningú. Segons sembla, els benefactors van obtenir a canvi accés a certes rebaixes fiscals considerables. El mercat semblava obert.

2000: Aquest fou el cas d’Arnon Mozes, un importantíssim editor de la premsa política que s’havia presentat a Netanyahu. Es tractava de fer entendre al Primer Ministre que la seva reputació i futur depenien de com el tractaven els periòdics amics i que Mozes en persona també tenia enemics del seu diari i que podien fins i tot atacar i desprestigiar tota la família Netanyahu. Ja ho veuria.  Era molt millor fer-se amic seu. Va acabar oferint a Netanyahu un canvi substancial de com era tractat en els seus diaris i el Primer Ministre va acceptar. A partir d’aquell moment de glòria tots els articles sobre ell el lloaven i l’alabaven molt assegurant el seu futur i elegibilitat, o sinó tota la seva família hauria patit molt. No se sap quins intercanvis hi va haver al final per satisfer el canvi d’angle.

4000: Això, encara que no sembla tenir fins ara una pintura econòmica del tot clara, podria ser el cas més clar i greu.  Es tractava de la companyia de Telecom Bezeg que demanava canvis regulatoris, que van estar lligats a demandes de pagaments i conflictes d’interés ignorats. La policia personada al judici defensa una acusació de suborn que poden probar.

Netanyahu va anar a comitès  del seu Parlament a exigir que li donessin immunitat. Els jutges no l’havien pogut detenir o destituir com a Primer Ministre, pero l’havien obligat a renunciar a tots els altres càrrecs. El comitè parlamentari li va negar la immunitat i el procés tira endavant amb més de 333 testimonis, molts inesperats, i no se sap quan acabarà. En qualsevol cas, com a President es veu que no poden detenir-lo. Veurem si és que acaba. El procés tirava endavant però ara amb la guerra no sabem.

Els qui hem observat Donald Trump hem vist com advocats molt cars poden frustar la llei d’un país, però en principi el moment que Natanyahu perdi la majoria parlamentàris garantida pels petits partits extremistes i per tant el càrrec de President, la Policia podria arrestar-lo. Potser això explica alguna de les coses que fa.

 

 

Joan Gil

No hi ha resposta

Anteriors »