Arxiu per a 'Guerra de Corea' Categories

21 abr. 2018


Història i Raons de Corea del Nord

Diuen que el poble japonès és originari de Corea. A més els japonesos no tenen prou territoris. Per això el 1910 van declarar tota la Corea una colònia japonesa que fou ocupada explotada i tractada amb considerable crueltat i abús. Durant l’ocupació, moltes famílies van fugir on van poder. Un dels fugitius, un jove nomenat Kim Il-sung,  avi del Kim actual, creixeria a Sibèria, on es va fer comunista i afiliar amb el PC Xinès de Mao, preparant-se per fer la guerrilla d’alliberació. La troca es va complicar quan enmig de la guerra civil xinesa, el Japó feixista va atacar a tots dos exèrcits xinesos i crear al nord de la frontera de Corea un estat titella prèviament inexistent nomenat Manchukuo. (Estat de Manxúria). Potser algun lector recorda el film “L’últim Emperador” Va existir de 1932 a 1945, amb una àrea de 1550 qm² i gairebé 31 milions de residents. Noteu que el mapa es refereix a Corea com Japó.

Kim Il-sung va entrar en acció. En closa col·laboració amb els xinesos, es va llençar a la guerrilla a Manchukuo i quan Japó va començar la Guerra Mundial contra els EUA, fou l’hora de Kim que va poder encetar la guerrilla a la colònia de Corea. Juntament amb quadres xinesos, va iniciar una campanya antijaponesa molt efectiva. Els Japonesos van crear una divisió militar especial contra ell, que acabà dissolta. Van raptar la primera senyora Kim i com que ell no es va voler rendir, la van assassinar. Els japonesos van crear una altra unitat policial anti-Kim especial, que el guerriller va literalment exterminar apoderant-se de tot l´armament. No obstant això, els Japonesos van organitzar una altra repressió militar brutal anti-guerrillera sense poder enxampar en Kim Il-Song, que havia esdevingut l’home més famós i admirat de tot Korea. El cap de la repressió, criminal de guerra i no obstant això dues vegades primer ministre a Tokio a la postguerra, Kishi Nobusuke, era l’avi d’Abe Shinzo, actual Primer Ministre de Japó que segueix barallant-se contra el nét de Kim Il-song. Tot ve de lluny.

Corea fou arbitràriament dividida en dos pels EUA: el paral·lel 38

Sense ni guerra ni cap participació del poble o els polítics coreans, Corea fou dividida en dos el dia després de la segona bomba atòmica a Nagasaki enllarg del paral·lel 38 pels polítics americans John McCloy del Departament de lÉxèrcit (encara no hi havia Pentàgon) i Dean Rusk del Departament d’Estat sense consultar ni el Congrés, ni el poble americà ni per descomptat el poble coreà i sense donar explicacions.

Perquè? Eren els darrers dies de la II Guerra Mundial i destacaments de l’Exèrcit Roig de Stalin baixant des de Sibèria als territoris ocupats pel Japó i sobretot Manchukuo havien aparegut ja al nord de Corea fent pinya amb Kim´s guerrillers. L’exèrcit americà, més que els polítics, ho va trobar inacceptable. A Washington Truman no havia començat encara la Guerra Freda però ja es parlava de contenció de la Unió Soviètica. Solució? Dividir el país en Nord i Sud amb una tanca al paral·lel 38, regalant el nord als comunistes i quedant-se ells al sud. Diuen que aquesta decisió va deixar estupefacte o estabornit a Stalin que no entenia què buscaven els Americans a Corea. En aquells moments, la URSS i els EUA eren encara al·liats. Mao Zedong tenia dubtes. No volia tropes dels EUA a la seva frontera. Corea del Nord li serviria de coixí.

Aquell dia, l’endemà de la segona bomba atòmica, dos polítics nordamericans acabaven d’iniciar la Guerra Freda. Quina culpa en tenien els coreans?

Els EUA funden Corea del Sud molt malament

No volien establir cap colònia, però no sabien com fundar un país democràtic que no ho havia estat mai sense parlar la llengua… ni tenir traductors. Apart d’això, el Govern americà del temps no obstant la guerra havia estat molt japanòfil, i el Japó fou ben tractat comparat amb l’Alemanya post-Hitler. Se’ls va acudir cridar al poder i establir l’administració amb molts membres de la casta feudal japonesa que havia oprimit i abusat tothom. El desordre es va estendre i els guerrillers van reaparèixer. A més, els americans no tenien ni traductors ni entenien res.

Van trobar a Hawai un home educat als EUA de passat dubtós i complicat, cap d’un Govern Coreà en l’exili que no pintava res i el van importar i fer cap del mig estat del Sud. Es deia Syngman Rhee, un nom que esdevindria infame. Fou un home brutal, corrupte i sanguinari que potser va eliminar 200 o 300.000 adversaris. Dissortadament no es preocupava gaire de l’exèrcit, mentre Kim Il-song bastia al nord una força militar formidable.

Una gran tragèdia comença en Agost 1950

Els del nord i Kim no havien acceptat mai la partició americana. Pera ells, només hi havia una sola Corea. Kim va marxar a Moscou a entrevistar-se amb Stalin, que li va prometre ajut si lluitava per la reunificació. Seguia molt enrabiat. Aleshores Kim va anar a veure en Mao Zedong, que no fou gens entusiàstic. Els EUA li semblaven massa perillosos i no volia americans a la seva frontera i veia que acabaria embolicat, com va passar.

Aquell Agost  de 1950 Kim Il-song va creuar el paral·lel 38 amb el seu exèrcit. Les forces de Syngman Rhee es van esfondrar i Kim es va presentar a les afores de Seul, que canviaria de mans quatre vegades.

El pont de Seul i la guerra

Syngman Rhee va adquirir fama immortal quan Kim estava ja a les portes de la capital. Va manar volar un pont sobre el riu… quan dissortadament hi havia uns 400 ciutadans civils al damunt. A més, dues unitats del seu exèrcit van quedar atrapades i foren perdudes.

El nordcoreà semblava haver guanyat. Al poc temps el territori pro-americà estava completament ocupat excepte per un racó a la costa sudest on tropes americanes i reforçaments arribats del Japó van lluitar com lleons. En aquell moment el generalíssim Douglas McArthur, vencedor del Japó, va designar un desembarc amb un exèrcit a Incheon, que fou un gran èxit i va girar la truita. McArthur era un gran estratega. El desembarc fou perillosíssim perquè els vaixells només podien accedir a la costa amb mareja alta, però el triomf fou extraordinari tallant totes les línies de suministre de Kim Il-song que va haver de retirar tot el seu exèrcit del sud. McArthur va entrar en triomf  a Seul i va empaitar els nordcoreans més enllà del parallel 38 cap a la frontera xinesa. McArthur esva vantar d’un èxit imminent.

Mentre tant els bombarders americans van iniciar un bombardeig brutal de tot Nord Corea. Diuen que més d’un milió de civils van perdre la vida. Stalin va decidir actuar, enviant els seus Ming, avions de reactors molt superiors que van destroçar la flota aèria americana. Però els americans van presentar els seus nous avions Sabre i hi va haver una batalla aèria sense precedents. Sembla que els americans van guanyar.

McArthur estava aquatre passes de la frontera xinesa, a punt de reunificar Corea pels EUA, però Mao Zedong ja havia dit que no toleraria mai Americans a la frontera. Un vespre divisions xineses van creuar silenciosament el riu i van creuar muntanyes impassables atacant els Americans per sorpresa. Es van defensar i als pocs dies els xinesos es van retirar.

McArthur va celebrar victòria i va donar una festa de Thanksgiving als seus soldats, que els xinesos, repetint el mateix truc van interrompre. Aquest cop els Americans van rebre de mala manera i McArthur va haver de manar la retirada. El seu grup més fort fou envoltat pels xinesos enmig d’una ona de fred de -25 graus i va aconseguir fugir cap a la costa on esperaven vaixells. Al poc temps Kim va tornar a entrar a Seul. McArthur semblava derrotat, però la truita tornaria a girar-se.

Els xinesos-nordcoreans van aconseguir, ja dintre del sud, encerclar una unitat militar americana fortíssima. Enlloc de fugir els americans, molt ben armats, van aguantar i derrotar els xinesos i van tirar cap al nord alliberant Seul (quarta vegada de canvi de mans)

Els americans van anar a les Nacions Unides denunciant que, al seu parer, Corea del Nord havia atacat un altre país independent, cosa una mica dubtosa que ignorava moltes coses, i moltes nacions (Canadà, Austràlia, Japó, Turquia, França, Regne Unit,…) van enviar soldats a lluitar contra el Nord i la Xina. Havia esdevingut una petita guerra mundial.

Els americans van tornar a creuar el paral·lel 38 però aquest cop els nordcoreans i xinesos haven creat una línia defensiva impassable una mica al nord del paral·lel 38, on tots dos exèrcits van quedar empatats i encallats per dos anys, sense esperança de poder tirar endavant.

I aquí és on va passar una cosa extraordinària. El President Truman va destituir el General Douglas McArthur dient que ho va fer per insubornació, però no ho va entendre ningú. Darrerament hem sabut perquè. McArthur insistia que els EUA fessin us de les bombes atòmiques contra Corea del Nord i Xina i si calia contra la Unió Soviètica com havien fet al Japó i tot el món seria democràtic. En Truman no en va voler fer cas i va témer que McArthur violés les seves ordres.

Elsdos exèrcits van haver de firmar un armistici tornant tots al paral·lel 38 amb una nova zona desmilitaritzada però cap tractat de pau i cap reconeixement del govern comunista fou acceptat. Els EUA van establir bases militars permanents i van començar a volar amb bombarders enllarg de la frontera. Cada any fins el dia d’avui fan un assaig general d’invasió prop del paral·lel 38. A més el país està permanentment envoltat per submarins amb prous coets nuclears per reduir el país a cendres i fins al final de la guerra freda una base americana magatzemava unes dues o tres centes bombes termonuclears. Ho va acabar el President Bush pare. Els nordcoreans se senten molt amenaçats pel poder nuclear americà.

Kim va haver de tornar a casa. En aquell moment, la primera explosió nuclear soviètica va tenir lloc. Kim, que havia iniciat un cult de la seva personalitat extravagant i una militarització i indoctrinació massives de la seva gent per si de cas, va pensar que ell també   podria construir un deterrent nuclear per protegir-se dels americans, que tanta por li feien. El seu fill i el seu nét han continuat igual iaixí hem arribat a la situació actual.

En 1988 Corea del Sud esdevé un país democràtic i lliure (i molt ric)

En Syngman Rhee va aguantar molts anys però al final va perdre totalment el control i els Americans li van salvar la vida ficant-lo en un avió de la CIA de tornada cap Hawai segons fonts no confirmades amb un milió de dòlars en efectiu.

Fou succeït per una Junta Militar en 1961 de la qual va sortir un altre home igualment dolent i perillós, Park Chung Hee, un ex-oficial japonès i dictador que duraria 15 anys que foren de violència i corrupció, fins que un antic company, cap de la CIA coreana el va convidar a un sopar i el va assassinar. Park era un home dur. Durant un acte oficial, un home havia intentat assassinar-lo però la bala va malferir i matar la seva muller, i ell va seguir fent el discurs mentre se l’enduien. La seva filla és la presidenta Park recentment deposada i empresonada per corrupció. Però en justícia cal afegir que ell va iniciar la revolució industrial que acabaria fent de Sudcorea un país ric i pròsper. Durant el seu mandat, no li va servir de res. I després d’un altre cop militar, un miracle va tenir lloc: la nació sudcoreana esdevingué un país exemplarment  democràtic i aviat molt ric. Miracles tenen lloc. Potser a Espanya algun dia..? Difícil.

Què vol Kim Jong-un, better nomenat Kim III

Potser el lector ha notat que aquest home és insultat i tractat de boig perillós i maniàtic cada dia, sense que ningú vulgui discutir els seus objectius. Vaig sentir un funcionari de carrera del Departament d’Estat explicant la veritat: un és un polític intel·ligent i hàbil, molt racional, que ha millorat molt l’economia i nivell de vida del país intentant seguir el model xinès. El seu pare (jo en dic Kim II) era un ximple incompetent que en un intent estúpid de millorar l’agricultura va causar un any de fam i desnutrició; ja fa temps que es va arreglar.

Un continua creient en la promesa del seu avi d’arribar a la deterrència nuclear per protegir-se i sembla que gairebé ho ha aconseguit. De debò? Prou que sap que està envoltat de submarins nuclears preparats a extingir el seu país de la superfície del planeta. Les explosions que ha fet comprometen l’atmòsfera i augment la polució però ni remotament amenacen el món.

Molts comentaristes fan notar que més que comunista, Corea del Nord és el país més militarista i indoctrinat que hagi existit mai. Tots els ciutadans han passat anys a l’exèrcit, après una disciplina duríssima i pensen que els EUA els odien i volen destruir i que l’única forma de salvar-se és l’obediència i lleialtat incondicional a Un. Si no fossin així, els espectacles increïbles de masses, colors, coordinació i lleialtat que donen contínuament i les fotos del dictador a cada llar no serien possibles ni tan sols imaginables a altres països. És molt simple: tenen por dels EUA. No sense raó. Corea no té petroli: la reducció de les importacions imposades per les sancions pot malferir l’economia i evitar la calefacció dels habitatges i la paralització dels cotxes. A qui ferirà més això?

Què vol Trump discutir per fer-los abandonar les bombes nuclears i els coets? Podria per exemple acabar amb els vols nuclears amenaçadors, reconèixer l’estat de Corea del Nord, obrir el país al comerç, obrir les fronteres, acabar amb les sancions, reduir les bases militars al Sud.

És dubtós que els sudcoreans nascuts després de la guerra civil i vivint en gran prosperitat estiguin interessats en la reunificació, perquè, com va passar a Alemanya, costaria molt car alçar la infrastructura i nivell de vida dels comunistes. I al nord la indoctrinació és tan forta i sense resistència que sembla improbable que la vulguessin. Allò que van fer McCloy i Rusk en 1945 podria esdevenir una divisió permanent. Corea és el lloc on la Guerra Freda sobreviu.

Però ningú en vol parlar.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta