Arxivar per octubre de 2011

09 oct. 2011


EL 99% se subleva a Nova York contra Wall Street: el Moviment “Occupy Wall Street”

Classificat com a General

Als EUA hi ha des de fa més d’un any un 9.1% d’aturats (que són uns 16 milions) i no hi ha perspectives de millora, la crisi econòmica empitjora, la gent perd el dret a pensions, uns 4 o 5 milions de cases han estat o seran desnonades (ara en queden 1 milió), les guerres continuen després de 10 anys i ningú entén perquè, el Congrés fa escenes vergonyoses  d’òpera còmica i fanatisme ideològic sense arreglar res, el President ha trencat totes les promeses que va fer, les retallades empitjoren l’atur… i sobre aquest intolerable rerefons, els consellers delegats de grans companyies es paguen més de 20 milions a l’any, hi ha hagut un manager de fons que va guanyar fa poc més de mil milions en un any, els banquers segueixen pagant 10 i 20 milions als bons empleats… Oi que n’hi ha prou? És com si fos un malson molt dolent!

El desastre, que els economistes anomenen la crisi Lehman per la gran companyia que va caure al començament, fou causat o desfermat o posat en marxa per l’estafa dels derivatius basats en hipoteques, per la qual certes persones o instutucions van guanyar uns quants milers de milions sense que ningú hagi anat a la presó fins ara. Vaig sentir fa uns dies com un ciutadà va preguntar l’Obama com era possible que aquesta gent no hagi estat portats a la justícia. I el gran President va respondre que hi ha coses que podrien ser immorals però no pas il-legals. Que s´ho torni a pensar.

L’estafa dels derivatius a final dels anys 90

Per mi és l’estafa més agosarada i important mai feta. En aquell temps els banquers buscaven desesperadament formes d’augmentar el rendiment de les inversions a qualsevol preu, tant si creaven riquesa com si jugaven amb comptabilitats creatives i pagaven salaris apocalíptics a qui sabés com fer-ho.

De primer i amb l’ajut del President Bush que volia que Amèrica fos una societat de propietaris, on tots els ciutadans tenien casa pròpia, van rebaixar les condicions per obtenir una hipoteca. Jo em recordo dels anuncis a la TV: Que necessites diners per pagar factures, o per comprar un cotxe, o per obtenir la residència dels teus somnis, o per pagar factures mèdiques? Si tens una casa, truca´ns i et donarem una hipoteca! No demanaven prova de nivell d’ingressos, ni bon crèdit: es pensaven que amb l’amenaça de desnonament el banc ja estava prou cobert. I això que aquí a tots els Estats hi ha hagut sempre dació en pagament! Que aquesta bestiesa acabaria amb milions de desnonaments a la taula a la primera crisi econòmica , no se´ls havia acudit!

Els banquers sempre han venut hipoteques a inversors particulars, que és un  negoci honest que no canvia per res els termes del contracte. Aquesta vegada, però, se´ls va acudir crear nous instruments d’inversió de vàlua molt més alta, derivats de les hipoteques (d’aquí el nom de derivatius). Enlloc de simplement llistar les hipoteques a cada inversió com s’havia fet sempre, les van agrupar en cistelles d’una forma complicadíssima que ningú entendria i sense considerar el risc diferent de cada hipoteca. I després encara van inventar segons derivatius basats en  els primers seguint fórmules matemàtiques difícils d’esbrinar, que encara s’entenien menys. I finalment els anomenats “credit swaps”, una assegurança dels valors, que més aviat era una aposta sobre coses de vàlua desconeguda.

Un català de seny preguntaria que com era possible que inversors professionals compressin valors sense entendre què són ni com estan protegits? Simplement això va passar perquè els oferien gairebé tots els bancs, inclosos llocs com Goldman Sachs, Citibank, Chase, etc. I tots deien que eren coses molt sofisticades desenvolupades per genis de la inversió que estaven completament protegides contra fallida. I la famosa agència Standard & Poor va examinar els papers i van certificar que eren segurs i de primeríssima qualitat, o altrament aquests bancs tan llests no els oferirien. (NB: Poc temps després que S&P rebaixés el crèdit dels EUA, fiscals federals van iniciar una investigació criminal per saber com S&P havia fet precisament aquesta certificació de les hipoteques, aparentment sense entendre què eren)

El desastre va començar amb la gent que durant una crisi periòdica sense gaire importància no van poder seguir pagant les hipoteques. L’assegurança va saltar en l’acte i els bancs no van poder pagar interessos, ni redimir els certificats d’inversió. Va resultar que totes les grans companyies d’inversió i pensions tenien una part considerable del seu capital enfonsat dintre aquests papers mullats, que ara ni pagaven ni es podien vendre (assets tòxics, en deien) i que havien esdevingut una burla. Degut a això, moltes companyies estaven en fallida o a punt. La resta és història. El Govern els va salvar a tots, excepció feta dels ciutadans que perdrien la casa. I el govern no va permetre als fiscals investigar res

Noteu, no obstant, que algú s’havia embutxacat els milers de milions que els inversors havien pagat per aquests productes sense vàlua. On han anat a parar aquests diners? Potser com l’Obama diu, hi ha coses que només són immorals però no il-legals. Però molts ens pensem una altra cosa. L’estafa més gran de la història del país, tolerada pel Govern!

Ciutadans del 99% aixequen el cap

En aquest país hi ha discussions polítiques constants a la TV i al Congrés, però és que només s’escolten els interessos de l’1% poderós i dels problemes del 99% ningú en vol sentir parlar. És la famosa democràcia horitzontal, i no la democràcia vertical que voldríem Quan el moviment “Occupy Wall Street” aparegué, la primera demanda era ficar a la presó els culpables de la crisi. Ells deien que representen el 99% de la població que no guanya un mínim $200,000 per any (que vol dir els rics que volen seguir disfrutant de les reduccions d’impostos mentre el 99% s’enfonsa en la misèria). El 17 de Setembre van anunciar que volien acampar davent de Wall Street i eren un grapat d’activistes. La policia sense prendre´ls seriosament els va dir que a Wall Street no podien acampar perquè les ordinances municipals prohibeixen dormir al carrer o a parcs municipals. Però si volien podien anar a fer-ho al Zuccotti Park, a la cruïlla de Broadway i Liberty Street, de fet una comunicació molt ampla i un jardí entre Ground Zero i Broadway. El lloc no podria ser millor, molt més que les portes de Wall Street. Estava a un parell de minuts de Wall Street, molt a prop de l’Ajuntament amb molt tràfic de peatons. Seria fàcil trobar-los


Recordant Carod-Rovira

En Carod ja va escriure a aquest diari un dia sobre els indignats de la Pl. Catalunya que els recomanava anar a pixar a Espanya. És un tema molt seriós. Fins ara no tenen lavabos portàtils però al començar els organitzadors van recomanar anar al McDonald´s i al Burger King del costat. Hi ha un tercer local, un restaurant. El propietari es va enfadar perquè venien a dutxar-se pràcticament i li trencaven coses i va tancar la porta. En l’actualitat ja han muntat un sistema molt original de depuració d’aigües i el jardí i els vianants només veuen aigua fresca i neta anant a les plantes.

Tenen un generador elèctric principalment pels ordinadors que mantenen tants webs i videos com estan sortint a l’Internet i les convocatòries a manifestacions gairebé diàries, un centre de premsa i editen un diari, el Wall Street Journal dels Ocupants.

Ni cal dir que tenen adversaris, però la gran sorpresa és el grau de suport que han trobat entre la població tant local com d’altres ciutats. Hi vaig anar abans d’ahir i la majoria són joves bastant ben vestits i agradables, amb moltes dones i alguns vellets, que tenen pancartes, una cafeteria organitzada (he sentit avui que ja poden servir 500 àpats a migdia), grups de mims, zona de premsa. Jo caminava molt poc a poc per la gentada al costat d’un senyor molt ben vestit amb una cartera. De sobte l’home va dir en veu alta: Ja era hora! (“What took so long!“, un comentari molt Americà que se sent molt aquests dies) Els manifestants han esdevingut l’expressió del pensament popular que ja no pot aguantar les coses tan com van i ja en tenen prou de guerres, atur, mal govern, polítics falsos, mentides i amenaces a la Seguretat Social i l’assegurança de malaltia mentre els qui manen cobren milions. A mí em recorda molt el que passa a un altre país mediterrani.

El moviment s’estén

Poc a poc, cada dia hi havia més gent al parc i els participants estaven sempre disposats a parlar amb la gent. Un dea que era un ex-estudiant de gairebé 30 anys que no havia pogut treballar mai, una altra que no podia alimentar els fills, un tercer que havia perdut el pis, molts que no trobaven feina i estaven desesperats i que el Govern volia tallar les subvencions. Us passeu de ratlla, senyors del 1%.

La direcció del moviment és per ara molt democràtica. Fan manifestacions periòdiques a diferents llocs de la ciutat. Fa uns dies van topar amb una barrera policial inesperada. Els caps es van comunicar per walkie-talkies i van votar a favor de tirar endavant. La decisió fou comunicada a tothom, tot i donant a qui no volgués ser detingut l’oportunitat de marxar. En l’actualitat repeteixen sempre que no volen confrontar la policia, perquè això no té res a veure amb els seus motius, els fa perdre força i amaga el propòsit. Cap violència i cal obeir la policia! El dia que jo hi vaig anar, feiner, havien organitzat una manifestació al vespre. L’organització fou impressionant. Van formar-se tres columnes a tres llocs diferents que van marxar cap a la central al Zuccotti Park i van sortir d’allí cap al seu objectiu. Eren entre 10 i 15,000 persones.

Sensació

El suport anava augmentant però també aquesta setmana va passar una altra cosa: alguns dels sindicats novaiorquesos s’hi van afegir! Si això hagués passat a Catalunya? Què fan els Sindicats? A més d’oferir milers d´homes i dónes disciplinats i disposats a marxar, van donar diners, experiència i organització. I ara sí que els Ocupants han esdevingut un problema.

L’establiment s’amosca

Al començament ningú en volia fer cas, però ara tot ha canviat. les emissores de ràdio i els programes de notícies de la TV en parlen constantment. L’alcalde diu que li recorda la guerra del Vietnam (que va veure les darreres sublevacions populars al país) però que està en contra. La policia diu que estan acampats a un lloc de propietat privada que no ha demanat l’evacuació. A la ciutat hi ha molts parcs privats. Es perquè quan un empresari obté permís per construir un edifici molt alt, la ciutat a canvi li exigeix construir, mantenir i obrir al públic un parc amb arbres, plantes, bancs i cadires. La ciutat prohibeix dormir als seus parcs, però si és un lloc privat no hi ha res a fer. Cada dia se sent més i més gent que demostren comprensió i simpatia pel moviment. La gent del Tea Party, els Republicans i la majoria de polítics de carrera ja estan insultant i amenaçant. Als talk shows de la ràdio, els presentadors de dreta ja poc a poc s’estan pensant com enfocar el problema. I els diaris es preocupen. Com acabarà? Es veuran obligats a ficar a la presó els banquers? El New York Times, al començament era hostil, però ja han capgirat el to dels comentaris. Potser han votat els periodistes! Molta gent ja no poden aguantar més.

Mentretant, la ciutat viu i en Frank Gehry satisfà un somni de joventut

A més de  dues torres del World Trade Center ara ja en fase molt avançada de construicció, una gran novetat ha estat l’obertura de l’edifici que Frank Gehry ha enllestit. En Gehry que abans del museu a una ciutat d’Euskadi era conegut als cercles d’arquitectes però no era cap celebritat, ja té molts anys. Però ell segueix treballant i sempre havia dit que volia construir un gratacels però és que viu a Califòrnia on s’en fan pocs. Va voler fer un projecte molt gran a Brooklyn que va acabar malament per complicacions polítiques. Però ara sí, ja ha obert una torre d’uns 80 pisos molt interessant a quatre passes de l’Ajuntament i de Ground Zero. La torre descansa sobre un edifici vermell de quatre pisos, molt més ample que la torre, que és una escola pública. Curiosament té grans finestres de vidre i des del carrer es veu la Cafeteria i alguns llocs d’estudi dels nens d’escola. En general les Escoles no volen distraccions, però ara sembla que va molt bé i tot està canviant. A un dels quatre costats, la paret blanca de la torre és completament llisa, als altres tres costats és ondulant, formant una mena de serps que pugen i contenmen balcons i finestres. Sortint del metro a l’ajuntament, la torre és tan gran i està tan a prop que sorprèn i gairebé espanta

NB: He sentit a alguns mitjans catalans i espanyols anomenar “indignats” a aquest grup novaiorquès. Malgrat les diferències notables, com l’organització i el suport sindical, sens dubte la motivació, l’horror de la gent davant d’un món que s’empitjora visiblement, amb retalls del nivell de vida, amb polítics dolents i cap direcció, la certesa que els nostres fills ho tindran pitjor que nosaltres, amb el terror pensant que un home podria fer-se vell sense haver trobat mai feina, tot això té molt en comú amb els indignats. El nom en canvi no s’imposarà mai aquí. La traducció literal és indignants, però no és un mot popular ni ben entès, ni és fàcil d’usar. Per ara són els Ocupants, tant a Nova York com a les altres ciutats on el moviment s’escampa.

Un salut des de Nova York

JOANOT





2 respostes