Arxivar per novembre de 2010

24 nov. 2010


THANKSGIVING 2010: el necessitem més que mai

Classificat com a General

Demà, dimecres 25 de Novembre és el Thanksgiving, la festa anual més important de l’any a Amèrica, la celebració de l’èxit de la nació immigrant, que va esdevenir la més rica i poderosa del món.

Significat
És la festa d’acció de gràcies per tot el que tenim. Potser algú es pensarà que aquest any tot va tan malament que no hi ha res per celebrar. Convoquen eleccions entre un poble descontent i frustrat en les seves ambicions. Hi ha gent que no tenen feina. Hi ha qui ha perdut o està en perill de perdre l’habitatge. Els sous no s’apugen. A l’horitzó l’amenaça terrible d’una intervenció econòmica que tornaria l’estat en un protectorat de la UE. I no oblidem,ara que parlem de la festa dels immigrants, el problema mal resolt del immigrants a Catalunya. Voldrien celebrar alguna cosa els que viuen entre nosaltres?

Però considereu per un moment el seny i el sentit comú que a vegades mostra la República dels immigrants.

Un dia a l’any, demà no es permetrà queixar-se a ningú de res. Avui ens reunirem amb la família i els millors amics al voltant de la taula a menjar l’indiot i pensarem en  les coses bones que tots tenim. Oi que tenim una família bona, una parella que ens estima, menjar a la taula, una educació, feina (el que en tingui), el Barça per qui s’hi interessi, memòria de bons viatges, música que ens agrada escoltar, vestits que ens agrada dur, un auto o una moto, un pis o una caseta, bons amics… La llista podria ser molt llarga. Ja sé que a molta gent els falten moltes d’aquestes coses, però si s’ho pensa, tothom trobara que hi ha una llarga llista de beneficis que son seus. Els narcisistes poden mirar-se al mirall.  A ca les famílies americanes velles, avui cadascú al voltant de la taula abans d’encetar el gall dindi expressa en veu alta el seu agraïment per alguna cosa.

Evidentment, demà tots els problemes tornaran, però la memòria del darrer Thanksgiving enforteix i ajuda.

Demà rondinar i queixar-se estarà prohibit de costa a costa per 24 hores. No es podria fer el mateix a Catalunya? Potser es callarien fins i tot els polítics per unes hores. Un sol dia, sisplau.

Història
El que celebrem avui és el primer aniversari de l’arribada dels Pilgrims al Nou Mon a bord del vaixell Mayflower.
Tot havia anat malament. Molt malament. Els Pilgrims eren reformats protestants anglesos amb alguns holandesos que rebutjaven l’autoritat de qualsevol església i feien interpretacions personals i lliures dels comandaments bíblics. També cal afegir que estaven tots en perill de mort per les seves creences. Populars com són als EUA perquè simbolitzen perfectament el principi de la llibertat religiosa, potser molts preferirien no tractar-se amb aquests integristes tan radicals. Algun afeccionat a la literatura anglesa o al cinema recordarà la gran novel.la  La Lletra de D. Hawthorne o l’obra teatral The Crucible (Les Bruixes de Salem) d’Arthur Miller, on surten descendents dels Pilgrims, i es veu realísticament quina mena de gent eren.

Van salpar de Plymouth, Anglaterra, el 6 de Setembre de 1640 i batejarien Plymouth el lloc on arribessin. La idea era que anirien a la desembocadura del riu Hudson que es on esta Nova York però el capita del vaixell no ho van trobar i van acabar molt mes al Nord, a Massachussets. Eren al sortir 102 però només 63 arribarien al nou Plymouth. L’11 de Novembre van desembarcar a la punxa nord de l’illa de Cape Cod, on en els nostres dies existeix Provincetown, centre d’activitats artístiques i residència famosa de molts homosexuals. Després d’una quasi sublevació, van firmar tots un contracte (Compact) que facilitaria des d’aquell moment el seu govern.

A l’illa vivien molts indígenes que tenien coses d’interès per als viatgers, com ara conreus, menjar, coses de vàlua i dissortadament els Pilgrims enlloc de comprar van triar el robatori de menjar i la profanació de tombes. Van prosseguir el seu viatge quan, víctimes d’una epidèmia i gairebé la meitat van morir. Càstig diví, com deia la seva religió.
Van desembarcar i abandonar el vaixell a Plymouth entre el 21 i el 31 de Març de 1621 establint-se a un terreny pla que, encara que ells no ho sabessin, era el lloc on havia estat un poblat indi abandonat, on tots els residents havien mort d’una epidèmia desconeguda. Tampoc no sabien gairebé com s’havia de conrear el nou terreny, les llavors que duien no eren bones i va anar de molt poc que no es morissin de fam.

Però després d’un any dificultós, van tenir una collita de blat de moro i alguns llegums, havien après a caçar galls d’indi i pescar. Havien reeixit! La llegenda és que van fer una gran festa de celebració amb gall dindi i menjar local i hi van invitar els altres residents. Vull dir els indis.

Després de la colònia original de Jamestown, a Virgínia, la segona colònia de la corona britànica a Amèrica havia estat fundada. Els Pilgrims demostraven que un immigrant podia arribar sense res i tenir èxit.

Pobres gall dindis!
En aquests dies els veiem per tot arreu, a les parets, als anuncis, a les botigues, als webs… Moltes organitzacions miren d’assegurar-se que fins els pobres també en tinguin un. Cal menjar-lo amb un seguit de coses obligatòries, com si fos un ritual! Els restaurants oberts (perquè es tanquen més botigues que per Nadal) també n’ofereixen. I també els immigrants actuals en mengen. Es gairebé obligatori.

El President dels EUA té el costum de perdonar la vida a un indiot gras i farcit, que surt a la TV a una taula davant seu i després de l’indult és regalat a un zoo de nens. Vet aquí que és l’únic gall dindi que pot celebrar la festa personalment. Aquest any, una innovació: l’Obama acaba d’indultar DOS indiots. Si aixo no canvia, aviat ens quedarem sense carn de gall dindi per la festa d’Acció de Gracies.

I A TOTHOM, UN FELIÇ THANKSGIVING

Joanot

4 respostes

03 nov. 2010


Primer Dimarts de Novembre, Dia de l’Elecció General a Nova York

Al meu barri, votem a una escola. El problema és sempre trobar la taula escaient, perquè n’hi ha setze. Quan hi ha cua, no se sap mai a quina taula pertany cada cua. La primera vegada que hi vaig anar era una elecció presidencial. Al costat meu va entrar una dóna que era una novaiorquesa típica. Veient el caos, es va plantar i començà a cridar: “Necessito ajut! On està la meva cua? Que m’ensenyin la meva taula!”  Molt espantat, un jove voluntari va aparèixer tot seguit i ens va acompanyar.

No hi ha dia de reflexió

Ni ganes. Aquí està  perms gairebé tot mentre els locals estiguin oberts. L’única cosa prohibida és fer propaganda o dur signes de partits o de suport a candidats dintre d’una zona de 100 peus (33 m) als dos costats de l’entrada dels locals de vot. En general la policia  penja un cartell a un arbre avisant de la distància. Immediatament abans d’aquest avis, sovint hi ha una acumulació d’empleats de les campanyes repartint propaganda i anuncis o mirant de parlar amb els votants, que gairebé no deixen passar. A vegades fins i tot s’hi troba la família (muller sobretot, els nens) d’un candidat. Quan surto veig a un dels costats el candidat a la Cambra de Representants Federal del meu barri. Ho trobo ridícul. Va vestit de gran gala amb corbata. Al davant té un home invitant els votants a acostar-se al gran home, parlar o estrènyer la seva mà , al darrera té altres homes amb cartells amb el seu nom. Com un circ però sense música ni feres. L’ignoro. Jo com que ja he votat, no tinc interes. Però fou elegit.

El vot

A aquest Estat som antiquats i el govern sempre és lent, malgrat la majoria demòcrata aclaparadora a la ciutat, que ha estat sempre el refugi dels progressius Americans. Fins la darrera vegada teníem les màquines de votar prehistòriques, amb una palanca. Ara aquest any han introduït les butlletes de paper que cal marcar i introduir a un escàner. Hi ha hagut tota mena de queixes, com de costum.

A la butlleta hi ha massa coses. En general, cada columna és un partit, amb els noms dels candidates escrits individualment. No es pot triar simplement tots els candidats d’un partit, sinó que cal marcar els candidats individualment. A més dels dos grans partits, a Nova York n´hi ha tres o quatre de petits. El Partit Llibertari, tan similar al Tea Party hi ha estat sempre. També hi ha el Partit de les Famílies Treballadores (el progressista). Aquests partits no presenten sempre candidats propis sinó que escriuen a la seva columna candidates acceptables dels Partits Demòcrata o Republicà. Així aconsegueixen prou vots per poder quedar a la butlleta l’any següent, quan potser sí que tindran candidates propis.

Avui triem els Candidats a la Cambra de Representants federal, dos Senadors federals i molts càrrecs estatals importants: Governador, Ministres de Justícia i de Finances (triats directament pel poble, perquè el Governador no els pugui ni anomenar ni acomiadar). El Governador que teníem fins ara, un senyor negre i cec era un ximple molt gran,  que només feia bestieses i gairebé va acabar a la presó. També hi ha aquest cop per circumstàncies extraordinàries l’elecció de dos Senadors federals (normalment només un sol senador és elegit cada sis anys, però aquest any també cal elegir per dos anys una dona que substitueix la Hillary Clinton).

I els delegats a l’Assemblea bicameral  de l’Estat a Albany? Ai, quin dolor tan gran anomenar aquesta colla de bandits corruptes. El NY Times va recomanar votar qualsevol, mentre fos diferent dels que hi ha ara. Tenien molta raó, però la història és molt antiga. Tot l’estat és republicà, agrícola i reaccionari, menys la ciutat nostra, que penja al mapa de Nova York com si fos un afegit, que és demòcrata i un sinònim de progres i tolerància. En qualsevol cas, quan no hi ha oposició a un candidat, queda elegit automàticament sense vot. Al meu barri ni tan sols surten a la butlleta, que no se com s’ho fan.

Els jutges

A Nova York i que jo sàpiga a tots els Estats, els jutges són elegits com els polítics per vot universal i secret el dia de l’elecció general. Aquí avui en triem cinc, encara que no no acabo d’entendre del tot de quin tribunal.  Els jutges normals de primera instancia  a Nova York es fan anomenar tots “Justícies” i el seu tribunal és el “Tribunal Suprem” Manies de grandesa que tenen!  El Tribunal Suprem verdader de l’Estat en canvi es diu només Tribunal d’Apel.lacions.

El sistema d’elegir jutges està bé, per evitar per exemple les cosetes que passen a l’Estat espanyol amb els jutges. Si haguessin de donar comptes al poble…

Ara que a vegades passen coses. Vegeu un exemple mes aviat trist:

Potser algú encara s’en recorda que Iowa fou un dels estats on els jutges havien legalitzat els matrimonis homosexuals. Doncs bé: algú va organitzar una campanya de càstig i destitució contra ells i tots tres jutges de la majoria responsable per la sentència van saltar aquest vespre. Ja veurem si els nous estan disposats o no a tornar a prohibir el casament gai. La voluntat lliure del poble d’Iowa s’ha manifestat.

Comentari Final

Tot ha sortit com les enquestes deien. Els demòcrates i l’Obama han rebut llenya no pas per raons ideològiques, sinó perquè l’economia va malament. Hi ha un atur molt gran que en algun estat s’acosta al 20%. Tothom veu que el nivell de vida cau en picat. A Nova York en canvi estem bé. Els rics i els bancs guanyen molt però la recuperació no va acompanyada de la creació de posts de treball. Quan va pujar, l’Obama es va pensar que en dos anys tot s’hauria arreglat, però no ha estat així. També es va equivocar en moltes coses. En canvi, ningú ha parlat de la guerra. S’en parla molt poc en general. La guerra costa molts diners i vides humanes. Ulls que no veuen, cors que no senten.

El problema és que la situació ha donat el pas a una colla d’ideòlegs ximples, amb propostes impossibles.

Ja ho diuen: cal reduir els impostos als rics i tot millorarà. Cal reduir les despeses de la Seguretat Social i eliminar l’Assegurança de Malaltia, perquè no ens les podem permetre i empitjoren el dèficit. És absurd alimentar gent que no treballen o no volen treballar. Si volen, que paguin ells mateixos una assegurança privada. (Lectors Catalans: no renegueu, que no serveix de res: cal tenir-los en compte per si venen al país) L’única cosa clara amb el del Tea Party es que no volen pagar impostos. Re-interpreten la historia i la Constitució dels EUA al seu plaer (com feien els comunistes amb la famosa Enciclopèdia Soviètica). Si que es veritat que la Constitució del S.XVIII no diu res de pagar impostos ni de regular la industria. I la moneda era or i plata, en canvi la Fed vol ara imprimir bilions de $ per devaluar la moneda. També semblen haver ressuscitat el problema del nativisme, l’hostilitat dels antics immigrants establerts contra els nouvinguts que volen amb la ma estesa a cobrar beneficència. Aixo ha passat moltes vegades a Amèrica. El Ku-Klux-Klan fou un moviment nativista dirigit originalment mes contra catòlics, irlandesos i jueus que contra negres. El nativisme ha estat violent moltes vegades i s’acosta molt al racisme, com demostra el cas del Klan. Heu notat que el monstre Obama, que ells tracten de Comunista i pervertidor de la Nació es negre? Hi ha trenta-tants Tea Party representants a la Cambra i dos Senadors. Aquesta gent no tenen cap programa factible i aviat estaran en conflicte amb els Republicans, negant-se a seguir la disciplina de partit.

El nou senador de Kentucky Rand Paul és un llibertari amb carnet de tota la vida (a mes de ser un metge oftalmòleg), fill de pare llibertari i a vegades se li escapen coses. Va dir un dia imprudentment que el Govern no hauria tingut dret de prohibir la segregació racial als restaurants. Llegeixo al MUNDO que això podria haver estat racista. Quina ximpleria. Consistent amb la doctrina llibertària, en Paul simplement negava que el Govern tingués cap dret de donar ordres a empresaris privats. Sovint li pregunten si el primer nom “Rand” el duu per honrar l’escriptora profètica  Ayn Rand. Diu que no, que el seu papà el va anomenar Randall i que la dóna li va retallar a Rand

Diuen que volen rebaixar els impostos i tallar el dèficit al mateix temps. Si algú sap com es fa això, no deixeu d’escriure. Per sort han triat de cap a la Cambra de Representants a en Boehner, un veterà de 20 anys. Si no, ja veig tots els vellets demanant caritat pel carrer per tal d’eixugar el dèficit.

Sessió “lame duck” del Congrés

A Europa hi ha molta gent que no entén que el Congrés americà no ha estat dissolt mai. El vell Congrés, ara derrotat, seguirà en funcions fins al 31 de Desembre i el nou quedarà instal.lat els primers dies de Gener sense cap cerimònia especial.

Aleshores què passa d’aquí al Gener? Dos mesos dels derrotats amb plena autoritat! Podrien fer els congressistes sortints alguna bestiesa per emprenyar els nous? Ha passat de tot. És una qüestió de responsabilitat.

Responsabilitat entre polítics? I ara!

JOANOT

2 respostes