Arxivar per juny de 2019

22 juny 2019


Parlant de judicis: Els “show trials” de Stalin (1936-38)

Classificat com a General

Que es un judici xou? Segons l’amic Google “és un judici públic organitzat amb la intenció d’influir o satisfer l’opinió publica enlloc de fer justícia”

Wikipedia ens diu que “és un judici públic en el qual les autoritats judicials ja han determinat la culpabilitat dels acusats”

Totes dues son bones definicions que es complementen, segons els casos. De judicis xous n’hi ha hagut sempre des de fa molts segles, i n’hi ha ara -penseu en la Turquia d’Erdogan  i l’Egipte de Sissi- i a molts països del món que a vegades coneixem i a vegades no. Els tres judicis xou públics de Stalin i el judici secret addicional que va fer contra els militars durant la seva famosa Gran Purga foren tan extrems, horribles, injustificats i cruels que mereixen ser recordats com a exemples del gènere. Ho va reconèixer tothom o hi ha va haver gent neutral i democràtica que va protestar? Moltes víctimes van ser tractats amb reprovació personal difícil de creure, obligats a confessar la seva culpabilitat i foren executats en l’acte. Un exemple interessant fou l’Ambaixador Pro-Stalinista dels Estats Units a Moscou, que es va declarar convençut per les proves presentades i les confessions dels acusats i va afirmar que un partit mai destruiria sense una bona raó la cúpula del seu partit. Els Catalans, un segle després, vam rebre respostes similars de la Unió Europea. De debò? El New York Times li va respondre: Què li hauria semblat si al final de la Revolució Americana el President Washington hagués fet executar Jefferson, Adams i Franklin? És exactament això mateix el que havia fet Stalin. Va fer executar pràcticament tos els homes i companys d’ell i Lenin que havien fet la Revolució d’Octubre. Ell seria l’únic verdader heroi de la Revolució.

Les Raons de la Gran Purga

Stalin no era un home normal, sinó probablement un psicòpata criminal indiferent al patiments i drets humanes. Era com matar formigues. Però no era ni ximple ni incompetent. Va assolir el seu propòsit d’eliminar tots els seniors, els seus iguals i antics companys prestigiosos que tenien suport popular i el podrien haver amenaçat. Entre altres, tots els membres del Politburó original de Lenin excepte Stalin i Trotski -que havia fugit a l’estranger- foren jutjats i executats. Les víctimes havien començat la carrera sovint en temps del tsarisme feudal com a membres del Partit Socialista Demòcrata, una organització que integrava molts grups diferents, entre ells els bolxevics de Lenin. I aquí cal explicar una cosa que només s’està discutint des de fa poc: que de fet el comunisme fou una religió mil·lennial, on els membres treballaven amb sacrificis per preparar un esdeveniment meravellós que estava a punt de tenir lloc als països industrialitzats com Alemanya, el Regne Unit i França i s’estendria per tot el món. Interpretaven la conclusió marxista de Das Kapital sobre la inevitabilitat d’una insurrecció obrera mundial anticapitalista com si fos una segona vinguda del Messies obrint una època gloriosa per a tota la humanitat, un nou paradís, i els bolxevics eren els creients que lluitarien per ajudar a crear-la. Molts intel·lectuals marxistes van protestar dient que era una interpretació ridícula no continguda a Das Kapital. Però Lenin,Trotski i tots els companys hi creien. Calia patir una mica, i ajudar i la glòria de la Humanitat culminaria. Com a prova contundent, Lenin, ja al poder, que s’havia oposat fermament a la Primera Guerra Mundial, va firmar absurdament a Brest-Litvosk en 1918 una pau  separada que regalava a l’Imperi Alemany tot allò que ells volien: Polònia, Ucraïna, els Països Bàltics i Belarús. Perquè? Lenin respongué que no tenia cap importància perquè la Gran Revolució Proletària estava a punt de tenir lloc a Alemanya i les fronteres s’acabarien! Quan va veure que la tal Revolució no tenia lloc, comprenent que no podia existir a Rússia tota sola, va re-introduir en part una economia capitalista (la NEP) esperant els esdeveniments mundials alliberadors que no tindrien lloc mai.

Els quadres bolxevics no tenien cap resposta teòrica o doctrinal pel que va passar a la fi de la Guerra Mundial. A la Xina abans de Mao es va establir un Dictador feixista, a Baviera fou establerta una República Obrera anomenada la Räterepublik (Republica de Consells com la Unió Soviètica), la bandera roja fou alçada sobre la ciutat de Colònia i a tots els vaixells alemanys al Bàltic que s’havien negat a combatre el bloqueig anglès, però tot això es va acabar i esfumar i Lenin morí als 57, essent substituït immediatament per Stalin, un home molt diferent.

Els dos esdeveniments que verdaderament van obrir la crisi foren el fracàs de les revolucions ansiades a l’estranger i la declaració de Stalin que era possible bastir el socialisme a un sol país sense esperar la Gran Revolució promesa que arribaria, però després, algun dia. Aixó era una línia roja per Trotsky, que va haver de fugir per salvar la vida. Socialisme limitat a la URSS? Amb banderes i himnes i exèrcits contra altres proletaris? Mai! Visca la Revolució Mundial!

Un altre esdeveniment determinant de la Purga fou l’assassinat de Kirov, cap del partit a Leningrad, antic amic de Stalin i home de gran prestigi i suport popular, que preocupava a Stalin. Kirov va morir assassinat, sens dubte per ordres de Stalin, pero el Dictador en va culpar una conspiració d’antics dirigents del partit dirigits per Trotski, que planejaven l’assassinat de Stalin i tots els governants amb ajut de països estrangers (tot inventat). El Primer Show Trial i la Gran Purga havien començat.

Els Tres Show Trials

El primer judici xou tingué lloc en 1936. Sembla que les víctimes ja havien estat jutjades en secret però Stalin volia repetir en públic per justificar el Gran Terror que volia desfermar per eliminar tota la generació que havia lluitat i fet la revolució, que eren els seus iguals i per tant perillosos i substituir tothom amb nous amics lleials, més joves i menys famosos, cosa que va aconseguir plenament. Ell faria executar immediatament la gent important i obriria Gulags (camps de concentració i treball forçat) per a les famílies i gent que havia tingut contacte amb ells o expressat simpatia, que van acabar essent molts milers. Tothom quedaria avisat.

El primer judici fou anomenat els dels 16. Els acusats haurien assassinat Kirov, conspirat amb Trotski, boicotejat el pla dels 5 anys, planejat l’assassinat de Stalin per enderrocar el govern i espiat per potencies estrangeres.  Tots els acusats van confessar per escrit i en persona en veu alta que havien fet això mateix. Havien estat torturats i les seves famílies serien executades o deportades si es negaven a confessar. Les execucions dels condemnats van tenir lloc immediatament estil rus: una cambra a la presó amb un drenatge per a la sang i un tret de pistola al cap. (A la sèrie HBO recent sobre Txernòbil, al final sortia una sala d’execucions així)

El segon judici en 1937 fou el dels 17 i va consistir pràcticament en acusacions que estaven connectats amb Trotski per enderrocar el règim, i de fet havien constituït un Centre Trotskista il·legal i naturalment havien conspirat per assassinar Kirov. Un acusat havia confessat per escrit però quan li va tocar parlar, ho va negar tot. Segons sembla Stalin en persona llegia i corregia les confessions. La sessió fou suspesa. L’endemà l’acusat va tornar amb lesions considerables, sobretot una luxació del braç i va confirmar la confessió escrita.

El tercer i final judici en 1938 tingué dos protagonistes principals, un d’ells el gran teoricista, heroi revolucionari i indomtable Bukharin, l’altre un antic cap de la policia secreta NKVD que havia ajudat molt a organitzar els primer judici. La NKVD, successora de la infame Cheka, era de fet el Ministeri Federal de l’Interior. A més, tots foren acusats de ser de dretes i voler restablir el capitalisme. Va acabar com sempre.

També cal incloure aquí un judici secret molt similar que tingué lloc entre els primer i el segon judicis públics contra gairebé la totalitat dels dirigents de l’Exèrcit Roig que dirigit per Trotski havia guanyat la Guerra Civil promoguda per països estrangers, com el Regne Unit, Japó i els Estats Units. Gairebé tot l’estat major de l’exèrcit fou executat, deixant l’exèrcit desorganitzat i en caos. De fet Finlàndia, que fins feia poc havia estat uns possessió de l’Imperi Rus, va aprofitar per declarar la segona guerra d’hivern que va costar molt cara a la URSS.

Què cal aprendre?

Aquests judicis son sempre una eina terrible en mans de qualsevol governant sense escrúpols. Per extraordinari que sembli, molta gent tant a l’interior com a l’exterior està disposada a acceptar els dictats dels jutges per absurds que siguin i els polítics estrangers no en volen saber res, com fou demostrat en el cas extrem de l’Ambaixador dels EUA a Moscou i a molts diaris britànics. Tot pot ser explicat de forma molt diferent, quan convé o satisfà.

Els jutges son independents però poden ser triats per la seva ideologia i ja saben ells mateixos què cal fer. Segons el país i el clima polític poden ser més o menys brutals, encara que prendre la llibertat d’innocents és sempre brutal. Tots els jutges a Moscou eren perfectament legítims i constitucionals. Quan jo treballava a l’Hospital Mount Sinai a Nova York, una col·lega em va explicar que el seu pare havia estat un jutge legítim prop de Munic, quan va rebre sol·licituds de fiscals per fer fer detenir i assassinar legítimament minusvàlids sota el règim Nazi. Era la llei. L’home va preferir fugir als EUA amb tota la família però molts altres, sens dubte jutges molt respectables,  van firmar, perquè hi va haver moltes víctimes de l’eutanàsia. La llei és la llei, que no obstant els seus orígens polítics, és vista com a suprema. Al govern només li cal donar instruccions als fiscals que son empleats seus i els procés està en marxa.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

09 juny 2019


Història de la revolta de Stonewall ara fa 50 anys

 

Ara fa 50 anys un incident, el vespre quan els clients en van tenir prou, va tenir lloc a un bar poc conegut a downtown Manhattan, propietat de la Màfia. En aquell temps hi havia una llei prohibint servir alcohol a homosexuals coneguts -considerats sens dubte com gent perillosa o possiblement criminal- Un dia mentre vivia a Nova York vaig anar a visitar el lloc. L’edifici original fou enderrocat per la ciutat poc després de l’incident històric. La Màfia el cuidava malament. No tenia ni tan sols aigua corrent i era un perill públic. El nou bar, més petit però exactament al mateix lloc se segueix anomenant Stonewall Inn.  S’hi veien al barri banderes amb l’arc iris i prop hom pot trobar un petit parc amb bancs, ocupats en part per escultures humanes suggerint temes homosexuals. Probablement fou allí on els antiavalots es van organitzar. Vet aquí com va anar tot, explicat en un apunt previ.

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.

La persecució de que van ser objecte els homosexuals pràcticament a tots els Estats del món tot el S. XIX fins ben entrat el S. XX és retroactivament tan absurda com difícil d’entendre. Lleis contra l’anomenada Sodomia castigaven aquest crim amb presó i exposaven els homosexuals a tota mena de vexacions, xantatges i pallisses. Fins poc abans de l’incident de l’Stonewall Inn el 1969 l’FBI mantenia llistes d’homosexuals amb informació sobre els seus costums i llocs de trobada; l’oficina de correus es negava a acceptar revistes homosexuals ni que estiguessin dintre un sobre tancat per ser pornogràfiques. Si heu vist el film sobre en Truman Capote fa un parell d’anys, recordareu l’amic escriptor amb qui en Capote compartia la seva vida. L’home va acabar a la presó per publicar un llibre d’interès gay. I malgrat els bars, els homosexuals tenien un problema molt gran buscant parelles sense embolicar-se encara més la vida.

Sembla que Nova York sigui una ciutat molt progressiva però no tothom identificava la causa gay amb el progressisme polític. La persecució anti-gay que va culminar en l’Stonewall Riot la va començar un alcalde que volia “netejar” la ciutat de bars gays en preparació de l’Exposició Universal i va continuar amb una sèrie de lleis municipals sobre la moral pública i sobre tot prohibint la venda d’alcohol que estaven dirigides a fer possible la detenció arbitrària de qualsevol gay. Això és el que va passar aquell vespre. La policia va voler repetir allò que havien fet tantes vegades. I les víctimes en van tenir prou.

Ara si us plau, acompanyeu-me al Greenwich Village la nit del 27 al 28 de Juny de 1969, avui celebrada al món com Dia de l’Orgull Gay.

L’ Stonewall Inn, a 53 Christopher Street

Entre la primera i la segona guerra mundial als EUA va passar una cosa absurda que va afavorir els interessos gays: la prohibició de consumir begudes alcohòliques. El cas és simple: beure alcohol era il·legal i estava prohibit, però la Màfia havia establert llocs on es podia beure sense perill perquè pagaven a la policia i als jutges; ser gay també era il·legal i estava prohibit. Era completament natural, doncs, que els gays es trobessin als llocs on es bevia alcohol per fruir de la protecció de la Màfia. Va anar bé. Amb el temps, la idea dels bars va tenir tant d’èxit que els bars van esdevenir el lloc universal de trobada entre nois i noies de qualsevol inclinació. Però això no era encara el cas l’any 1969.

L’Stonewall era un bar amb una capacitat de 200-300 persones propietat de tres homes de palla connectats amb la Família dels Genovese, en aquells temps la “família” principal de la Màfia novaiorquesa. El local estava dirigit només a clients gays. De fet el “bouncer” de la Màfia a la porta només deixava entrar a gays coneguts, transvestits o altra gent que al bouncer li semblés que fossin dignes de confiança. El propòsit principal era evitar que si li colessin policies de paisà, però aquell vespre se li en van colar quatre, dos homes i dues dones vestits de paisà. El bar era molt lucratiu: cobrava preus exorbitants i servia begudes aigualides però a canvi la Màfia pagava cada mes el suborn que exigia la policia per no molestar i tot anava bé. Més o menys.

A les 1:20 de la matinada…

…la policia va trencar la pau. Els policies de paisà de dintre van trucar els seus companys avisant que tenien proves de la venda il·legal d’alcohol i que ja podien venir.

Es van presentar set policies que van anunciar que era un raid i que no es mogués ningú. El pla que tenien era fer com ja havien fet abans sovint: detenir els/les transvestits/es i tots els altres que no tinguessin un document d’identitat (que en aquell temps era fàcil de falsificar) i naturalment els mafiosos, dur-los a la comissaria i presentar-los al jutge l’endemà.

Al començament no hi va haver cap resistència. L’escena potser era una mica còmica amb corredisses i gent escapant-se per la finestra fent crits i comentaris i els policies empaitant-los i mirant d’evitar que es tornessin a escapar. El problema va començar amb els transvestits perquè la policia volia que acompanyessin a una dona policia al bany per verificar-hi el sexe i hi va haver persones que es negaven, cosa que va resultar en la seva detenció. La policia havia deixat sortir a alguna gent però enlloc de fugir, els que sortien es quedaven a l’exterior i aviat s’hi van anar afegint altres, cada vegada més i més que semblaven hostils, cosa que no havia passat mai. A l’interior hi havia homes molt preocupats: no volien ser exposats  a que el seu nom o potser foto fossin publicats als diaris o la Televisió. A l’exterior, mentre treien els detinguts una veu va cridar sonorament, potser per primera vegada, Gay power! i els presents van començar a cantar el We shall overcome, l’himne dels Drets Civils negres associat amb Martin Luther King.

La situació es deteriora

Fins aquell moment tot havia estat molt pacífic però els policies van començar a preocupar-se. Les seves víctimes no obeïen com de costum. L’aldarull de debò es va desfermar mentre treien un altre transvestit. Hi havia ja unes 600 persones congregades a l’exterior, més de les que cabien al bar,  i només set policies. Un presoner va alçar les mans emmanillades i va cridar Perquè us ho mireu sense fer res? El crit sempre colpidor de totes les víctimes!

Els manifestants van atacar. Van rebentar els pneumàtics dels cotxes de la policia i bolcar una camioneta. Van calar foc a les escombraries i van començar a llançar-les amb rocs a l’interior. Espantats els policies va deixar anar tots els detinguts i es van retirar a l’interior tancant la porta  traient-se les pistoles en posició defensiva. Van quedar molt humiliats. De fet estaven fugint. Van trucar la Unitat Tàctica, els elements anti-aldarull i anti-avalots entrenats a lluitar contra els manifestants contra la guerra del Vietnam.

Cal tenir en compte que la Christopher Street és relativament estreta. La unitat policial es va formar en una plaça veïna i va marxar lentament contra la multitud, esperant que tothom començaria a  córrer de por.

Doncs no va passar. Els locals coneixen molt be tots els carrers i carrerons. De sobte la Unitat Tàctica va veure que tenien manifestants, més de 50 per cada policia al davant i al darrere i de fet eren ells els que estaven atrapats. Van començar a repartir llenya en totes direccions.

Però el col·lectiu gay se les sabia totes. Qui seria capaç de lluitar contra el ridícul i la vergonya (o la seva falta), quan s’està esperant la violència? De sobte els transvestits i algunes lesbianes havien format una línia de coristes davant la policia i alçant les cames com fan es coristes al teatre van començar a cantar Som les noies de l’Stonewall, seguit d’algunes obscenitats que no vull repetir. Es veu que era una cançó còmica ben coneguda.

Desconcertats, els policies es van aturar. Aleshores algú van preguntar en veu alta: Com és que veniu avui? Que la Màfia no us ha pagat aquest mes? Tot seguit algú els va llançar monedes pel cap. Tothom va seguir l’exemple.  Els policies ja no van saber què fer i es van retirar sota una pluja de pennys, níckels i dimes, més aviat humiliats i avergonyits. Ningú havia estat ferit. Quan es perd una batalla, s’ha perdut una batalla, encara que van acabar detenint gent.

L’endemà

La notícia de la batalla, guanyada sens dubte pels homosexuals amb una barreja de violència moderada i burla es va escampar pel Village com corrent elèctric. Tots els diaris en van parlar (no sempre de forma elogiosa). L’endemà una segona manifestació amb encara més gent es va formar al Village i una altra dies després. Després va seguir l’acció política: la formació de grups de pressió, la fundació de diaris gays, el Moviment d’Alliberament Gay. No s’ha acabat mai en 50 anys.

Un any després de l’avalot, el 28 de Juny de 1970 el col·lectiu va fer un pas gegant. En celebració del primer dia de l’orgull gay establert per commemorar l’aldarull, el grup va demanar i obtenir el permís per manifestar-se al centre de Manhattan. El permís va arribar només dues hores abans de la marxa però estaven llestos amb pancartes i volants i van sortir al carrer marxant des del Village fins a Central Park, més de 50 blocs. No va passar res però van ser rebuts per la ciutat amb un silenci esverat tan profund que perforava  les orelles. La gent se´ls miraven astorats, incrèduls, gairebé amb por.

JOANOT

No hi ha resposta

03 juny 2019


La presumpció d’innocència, sovint molt mal entesa

Classificat com a General

Per descomptat que la presumpció existeix, pero no de la forma com els diaris i fòrums socials de Catalunya utilitzen el concepte, com si fos una mena de dret fonamental. No hi cap llei ni dret constitucional que jo conegui al món que imposi aquesta norma als ciutadans acusats de la forma com s’utilitza a casa, per defensar en públic gent injustament perseguida per la llei, com ara els nostres presos polítics. Ja diré més abaix què significaria de debò en el seu cas. El concepte ve de la llei anglosaxona que existeix als EUA i jo em penso que ha estat introduït exitosament a Catalunya per la TV nord-americana.

Que és de debò la presumpció d’innocència?

Ni és cap llei ni està a cap Constitució. És simplement una regla judicial de processament necessària en el moment quan la llei comença un judici criminal contra un ciutadà, sigui qui sigui. Vol dir que en el moment que el jutge obre la vista, ni ell ni els jurats tenen dret a conèixer ni encara menys creure res que hagin sentit o llegit o sigui altrament conegut sobre els acusats. Si en saben alguna cosa o tenen opinions els jurats han de ser rebutjats. Per al jurat i el jutge, l’acusat es una taula rassa, un ciutadà protegit per les lleis i la Constitució com tothom. Si el fiscal el vol condemnar, ha de presentar al jurat proves fefaents i indiscutibles que no poden ser dubtades raonablement per ningú i si el fiscal no pot fer-ho, l’acusat està protegit per la presumpció d’innocència (tant si es innocent com si no: diuen els Americans que més val deixar sortir un criminal que tancar a la presó i desposseir dels seus drets un home innocent). El procés s’acaba i els jurats deliberen: si a només un d’ells li sembla que el fiscal no ha demostrat allò que ell volia, és quan cal aplicar la presumpció d’innocència  i l’home surt lliure.

Hi ha sempre gent que pensa que quan un acusat te la pinta de ser dolent, caldria condemnar-lo, però això no es pot fer. O hi ha proves, o res. Qui ho diu que l’home és dolent? Hi ha hagut molts exemples on la presumpció d’innocència ha triomfat, alguns justs i altres molt injusts. Al final, no obstant, gairebé tot acaba com cal.

Casos injusts

Parlem per exemple dels molts processos fallits contra la Màfia a mitjans del segle XX. No hi havia cap jurat que no sapigués que els acusats  eren criminals però el fiscal no podia presentar proves, perquè els mafiosos eren molt llestos i se les sabien totes o assassinaven testimonis. I degut a la presumpció d’innocència els jurats tenien l’obligació de declarar-los no culpables (ningú pot ser declarat mai innocent). El fiscal simplement no tenia les proves. Un cas conegut que va acabar bé fou el de Al Capone, el Capo de la Màfia criminal de Chicago durant la prohibició, un home desvergonyit i un criminal perillosíssim. Però no hi havia mai proves. Al final algú va trobar el llibre on es veien  els seus ingressos… pels que no havia pagat mai impostos. I aquesta vegada sí: hi havia proves claríssimes que havia estafat l’agència tributària. Al Capone va anar a Alcatraz per uns quants anys. Se’n va sortir viu però vell  i va morir a una casa de molt luxe a Miami. La presumpció d’innocència al final se li havia acabat. És com els juristes americans pensen que acaba sempre. La majoria de mafiosos de Nova York van acabar morint a la presó

Un cas d’assumpció de culpabilitat

Sembla el contrari, però van ser els Senadors dels Estats Units els qui ho van fer, com era el seu dret. Quan Obama fou elegit President, el seu escó de Senador Federal per Illinois va quedar vacant. En aquests casos el Governador anomena un successor triat per ell mateix fins la pròxima elecció. A Illinois hi ha hagut sempre molta corrupció i la corrupció d’una persona elegida és sempre un crim federal investigat per l’FBI. Doncs va resultar que el Sr Governador feia entrevistes a gent interessada… demanant diners a canvi. L’FBI va poder obtenir proves i van treure el Governador emmanillat davant càmeres de TV de la seva residència. Resulta no obstant que el Governador acabava de nomenar Senador un home molt ric però desconegut. Tothom es va pensar el mateix que el lector probablement es pensa, però l’FBI no va obtenir proves en el cas de l’home triat i el Governador tenia el dret de nomenar un successor d’Obama. Un cas clar de presumpció d’innocència per a la llei. Els Senadors es van veure obligats a acceptar-lo i li van deixar jurar el càrrec. Però l’home fou ostracitat. Ningú parlava amb ell, ningú l’invitava, ningú l’entrevistava, no fou membre de cap comitè i ningú recorda el seu nom. Els Senadors l’havien declarat culpable pel seu compte, presumpció o no. Tampoc hi ha lleis contra això. La consciència de cadascú decideix, com ha de passar a Catalunya.

En el cas dels nostres presos polítics

L’Estat va decidir fer públic un cas polític més que dubtós. Un cop fet, tothom té dret a expressar la seva opinió que com sempre hauria de seguir la seva consciència, i sentit de la democràcia i llibertat. El problema que els nostres polítics elegits tenen amb l’assumpció d’innocència, és que és molt difícil esperar o confiar que els jutges els hi concedeixin. La impressió és que ja havien decidit que pensaven dels Catalans i dels nostres representants legítims. La presó “provisional” tan llarga és un acte de crueltat immensa indigna d’un país lliure. A altres països ni per un robatori cal anar a la presó per tant de temps.

Cal tenir el compte que la Constitució nominalment dona de fet la independència a la Judicatura sense preocupar-se de qui els ha nomenat, però els fiscals no en són part. Els fiscals se suposa que només han de seguir la llei, però són empleats del govern, no pas membres independents de la judicatura i estan sempre subjectes a moltes influències polítiques. Quan ells parlen a Madrid, per la seva boca parla en Pedro Sánchez.

D’on ve la presumpció d’innocència?

Jo no ho sé, però els anglesos i els americans deriven tots els seus drets a ser respectats, poder defensar-se justament i mai ser tractats arbitràriament per l’estat, de l’anomenada Carta Magna promulgada pel Rei John Lackland (Joan Sense Terra) el 15 de Juny de 1215 i escrita en Llatí, de la qual queden quatre còpies, dues a Anglaterra i dues en mans privades. Fou aprovada per aquest Rei tan dolent sota pressió per fer pau amb els barons feudals que estaven en guerra constant contra ell. Aquest document conté un parell de rengles determinant per primera vegada en la història coneguda de la Humanitat els drets dels barons a no ser ser perseguits injustament pel Rei i a tenir jutges independents. Amb els anys la Carta va començar a ser considerada per la Cambra dels Comuns com una mena de Constitució Anglesa, cosa absurda. Era simplement un tractat de pau entre el Rei i nobles feudals, que fou condemnat a Roma pel Sant Pare. Però els dos rengles sobre els drets dels ciutadans contra la corona (l’Estat) no els va oblidar mai ningú. D’aquí surt la presumpció d’innocència judicial.

 

Joan Gil

 

No hi ha resposta