Els EUA són diferents

Aquell vespre marcaria el renaixement del catalanisme polític que conduiria a l’establiment d’una semblança d’autogovern i llibertat a Catalunya després de la deixa del Caudillo feixista.

L’alcalde de Barcelona era un home anomenat Josep M de Porcioles, representant de la burgesia catalana de dretes i pro-franquista sortida de la guerra civil, que creia que el règim estava bé i que amb somriures i bones cares i petonets l’odi anticatalà i l’opressió cultural de Madrid es podrien millorar. Molts altres s’ho han pensat. El Dictador havia acceptat una miqueta la campanya del seu fidel servidor Porcioles i havia vingut a Barcelona a presidir un dels seus Consejos de Ministros, ens va tornat el Castell de Montjuïc per primera vegada (jo crec que el van haver de tornar moltes vegades), va acceptar una Carta Municipal i sobretot va autoritzar que tingués lloc al Palau un homenatge a Joan Maragall amb motiu del seu centenari. El Dictador no hi assistiria, això hauria estat massa, però hi va enviar ministres presidits pel futur demòcrata del PP, Manuel Fraga Iribarne, que pocs anys després començaria a referir-se als polítics catalans com pitufos.  Tan importants com els de Madrid no hem estat mai, però  en Fraga va acabar de pitufo gallec.

Degut a l’autoritarisme i intolerància dels governants d’aquells temps dolents, van crear un conflicte innecessari que acabaria esdevenint històric. L’Orfeó Català tenia i segueix tenint el costum d‘interpretar  El Cant de la Senyera, el seu himne oficial, al final de les funcions. En aquest cas, cal recordar a més que la lletra fou escrita per Joan Maragall. Hi va haver discussions entre els dirigents feixistes, que probablement ni sabien qui era Maragall. El nivell d’opressió i vigilància que patíem en aquell temps tan terrible faria semblar el 155 actual com unes vacances primaverals. El Governador Civil del règim a Barcelona, un home difícil d’0blidar, va prohibir interpretar el Cant de la Senyera. Perquè?

Als pocs minuts de començar el concert, uns joves valents es van posar dempeus i van començar a cantar-lo repartint a més uns volants escrits per Jordi Pujol descrivint de forma escaient i acurada  qui era el Caudillo Franco. Es veu que s’ho estaven esperant, perquè immediatament les portes es van obrir i els policies grisos (nacionals) amb la porra la mà van entrar repartint cops i bastonades, maltractant tant als activistes com als altres espectadors, homes i dones de qualsevol edat. El 1 Octubre de 2017 no va ser la primera vegada que policies espanyols ataquen manifestacions civils pacífiques. Només que en aquell temps vam haver de callar tots. Els diaris del règim, tant escrits com els dos Diarios Hablados que TOTES les emissores d’Espanya estaven obligades a transmetre en viu (com passa a Corea del Nord), feien només referències obliqües i difícils d’entendre a la situació i tot seguit es posaven a parlar del Glorioso Alzamiento Nacional i de com la República havia estat dominada per rojo-separatistes i com cremaven les Esglésies i assassinaven capellans i monges. Sort que el Caudillo ens va salvar d’això i de moltes més coses feia ja més de 20 anys. Calia recordar-ho tot cada dia, cada dia, cada dia, sense deixar-se’n ni un. Els assassinats de monges i capellans per Republicans malvats durarien prop de 40 anys. Quina manca d’originalitat. El Sr Rajoy Brey no pot entendre que el seu 155 no pot ni remotament reproduir l’horror dels 40 anys de dominació feixista, que ens van fer patir molt però no van aconseguir res. Està condemnat al fracàs. La Dictadura de Primo de Rivera fou substituïda per una Dictablanda, que és el paper que el Rajoy està fent.

L’acte de protesta al Palau havia estat organitzat per Jordi Pujol, un graduat de la Facultat de Medicina que no va practicar, fill de família burgesa molt afluent, educat en l’esperit militant del patriotisme català i la religió catòlica. Curiosament va presidir sobre el desenvolupament de l’ungüent antibacterià per ferides Neo-Sporin, que tothom que vulgui pot comprar en l’actualitat  a qualsevol drugstore o supermercat nord-americà (però es diu Neosporin).

Pujol havia presidit ja la campanya molt exitosa contra l’adulador franquista professional i Director de la Vanguardia Española, Luis de Galinsoga, que dirigia el diari per ordres de Madrid contra la voluntat del propietari. Aquest individu va anar a missa a una església de Gràcia i, indignat pel sermó en català, va anar a la sagristia a declarar en veu molt alta que Todos los Catalanes Son una Mierda i va deixar una targeta de visita explicant que ell era Director de la Vanguardia Española i Procurador a les Cortes franquistes. Penseu com volgueu de Jordi Pujol, però va ser una de les poquíssimes vegades quan els Catalans vam ensenyar les dents i guanyar. A més de repartir les octavilles escrites per ell, va aconseguir fer un boicot comercial d’anuncis al diari. Galinsoga, veient que havia perdut i estava a punt de saltar, va publicar editorials covards negant-ho tot. Però el van engegar de mala manera. En Pujol havia guanyat.

Jo era molt jove i estava anant a un curset de Coll Alentorn sobre història de Catalunya, que es va acabar en sec. Em penso que en Coll fou detingut també. Història s‘estava fent davant els nostres ulls. Els que hi érem, tenim l‘obligació d’explicar-ho.

En Pujol no va assistir al Palau de la Música aquell vespre, però havia organitzat la protesta. Hores després fou detingut, torturat i arrossegat a un Consell de Guerra (!!) per sedició i rebelió, com segueixen fent ara, i sentenciat a 6 anys de presó a Saragossa, dels quals en va complir 2 1/2, seguits per un any de residència forçosa a Girona. Havia esdevingut un pres polític, ni el primer ni dissortadament el darrer. Em recordo que quan l’acabaven d’enpresonar i es deia que el torturaven, jo vaig participar a una manifestació davant del Bisbat exigint que l’Arquebisbe anés a la Via Laietana a protegir-lo, posat que Pujol era tan religiós. El nom de Pujol va aparèixer aviat a tot arreu per les parets dels carrers. Diuen que van ser joves militants del PSUC els que ho van fer. Gràcies a aquestes pintades, Barcelona i Catalunya van aprendre qui era en Jordi Pujol.

Perquè hom no explica tot això parlant de les acusacions sovint difícils d‘entendre de caire econòmic i sovint personal que hi ha contra ell? Jo no he he aconseguit entendre-ho mai, ni m‘interessa, però els articles que he llegit acaben afirmant al·legacions de corrupció. L’única cosa que consta és que el President no va pagar impostos sobre l’herència del seu pare. És sens dubte una violació de la llei, però als EUA es veu molt diferent. El govern federal aquest any només fa pagar quan és més de 5.5 milions. Els Republicans sempre en diuen „Death tax“, un segon impost arbitrari, perquè el propietari ja ha pagat quan va adquirir els diners i fan notar els problemes, sobretot la destrucció de petites empreses familiars per haver de pagar. Sobreles actuacions empresarials i financeresdela família, el President Trump i els seus amics han fet coses pitjors i els rics no li retreuen res. Vull dir, que tant jo com probablement la majoria de lectors trobem malament certes coses atribuïdes als Pujols, però que gent del seu grup socio-econòmic potser no ho veuen així i en qualsevol cas, no n’hi ha per tant com voldrien els espanyols. No obstant els anys d’investigació i recerca intensiva dels fiscals i tribunals de l’estat, encara no he vist enlloc un “quid pro quo” demostrat, un favor a canvi d’un altre. És curiós aquest interès per la suposada corrupció d’altri venint del PP. I no invalida el significat històric i el patriotisme del President Pujol. Només el vaig veure personalment quan  va venir amb la Marta Ferrusola a NY en el marc d‘una tournée d‘acomiadaments que feia al final dels seus 23 anys de govern. Em veig assegut a la taula a pocs metros de l‘encara President mentre deia que ell només era “un enamorat de Catalunya” M’ho vaig creure. Vet aquí un home vell, políticament exhaurit, que no havia sabut retirar-se a temps, que repartia versions escrites del seu discurs mediocre i repetitiu, ombra trista del gran polític amb tanta empenta que havia sabut lluitar com un lleó per Catalunya i havia caigut abatut pel menyspreu i poder de l’Espanya que ell havia intentat servir. Jo no hauria votat mai per ell o la seva CiU però el dia de la seva visita a Nova York jo em vaig sentir orgullós de veure’l tan aprop i el meu cor es va aixecar veient per l’aire damunt el tràfic de Lexington Ave una versió inoblidable i molt gran de la nostra senyera. El President elegit de Catalunya estava a aquell Hotel.

No ha estat la primera vegada que Jordi Pujol fou atacat financerament a Madrid, no obstant ser un unionista que per anys va parlar contínuament de l’encaix ansiejat a Espanya que ell volia, probablement en forma d’un estat federal. Perquè es van negar a negociar amb ell? Perquè no li van agrair la defensa política del Gobierno durant l’odiós atac de la Guàrdia Civil al Congrés? El moment fou perillosíssim i Pujol ho va fer molt bé i va ajudar a restaurar l’ordre polític de l’Estat. El borbó pare li va dir el famós „Tranquilo, Jordi“ Ningú a Madrid el reconeix ni li va donar les gràcies. Jo estava a Philadelphia i com que ni sabíem què seria l’Internet, em passava temps escoltant l’ona curta. Un amic madrileny em va trucar desesperat a casa preguntant ni sabia alguna cosa del cop d´estat. No, vaig respondre. A Radio Nacional només tocaven música i en Pujol acabava de fer un discurs explicant als espanyols que no passava res i que tothom estigués tranquil.

Pujol va patir el primer atac financer personal de Madrid a la seva Banca Catalana, que a Madrid boicotejaven i amenaçaven contínuament. Perquè? En Pujol volia fundar un gran banc català, però no li van deixar obrir mai una branca a Madrid. Tothom sap fins a quin punt la gran banca està darrere el Govern, i les estructures de la macro-política, sense dubte espanyolistes. En Pujol era un de la seva classe social, però ell volia un banc per ajudar Catalunya, el seu poder i economia, no pas primàriament Espanya. Això no ho podien permetre a Madrid. La banca era un dels instruments de l‘espanyolisme seu. Veien a Pujol com un traïdor, que aviat esdevindria l’objectiu constant dels insults i mofes dels mitjans espanyols. „Pujol, enano, habla el castellano“ Era a Catalunya a qui volien insultar, no pas a ell.

La Banca Catalana aviat deixaria d‘existir. Un dia Europapress de forma irresponsable va anunciar que la Banca Catalana estava a punt d‘anunciar la bancarrota, cosa immediatament desmentida per altres mitjans. Era una punyalada de mort. Què cal fer si t‘anuncien que estàs a punt de perdre els estalvis de tota la vida? Ja podeu anar desmentint. Les retirades de diners van precipitar l‘ensorrament de la institució. Després es van presentar els fiscals d‘Espanya buscant amb lupa les transgressions horroroses que sens dubte en Pujol i els seus successors per força haurien comès. Només calia burxar i ja ho trobarien. Tenien tot el temps que fes falta. Busca i trobaràs.  Sobretot el crim era que havien usat el banc per projectes catalanistes i no espanyols com fan a Madrid. Es veu que els bancs de Madrid  no fan mai res d‘això. Deien que Pujol aniria a la presó, però el Presidente Felipe González, demostrant la indepèndencia de la branca judicial, va manar deixar-ho córrer. Ja havien fet com calia i Pujol era un home tocat que ballaria al vent i hauria d‘agafar-se al poder aguantant  . Acabava de perdre un dels elements centrals de les seves ambicions polítiques i el seu projecte ja no podia ser el mateix. A vegades ho saben fer a Madrid. I potser a Madrid encara no en tenien prou.

Els homes no tenim dret a jutjar a ningú. Tothom és com és i fa com pot. Però fent una crònica històrica, cal destacar les bones obres i separar-les de les dolentes. Als EUA hom parla molt de certes barbaritats (amb òptica actual) fetes pels gloriosos pares fundadors de la república, als que devem i venerem tant. Àngels i Dimonis, blancs i negres, sol i ombra… cal recordar-los per separat. Hi ha gent que diu que volen exposar males obres, però el que volen és emmascarar les bones.

I si teniu una petita infecció a la pell, no dubteu en usar el Neosporin, que no té res  a veure amb la política i està bé de preu i va molt bé. No en sé res, però dubto molt que els Pujols actualment en cobrin res.

Joan Gil

Tags: Alcalde Porcioles, Banca Catalana, Catalunya, Consell de Guerra, Jordi Pujol, Palau de la Música Catalana

No és sempre possible fer monuments, però als EUA tenim el costum d’escriure a llocs visibles els noms d’aquells que van lluitar i es van sacrificar per la seva nació. Volem que els ciutadans i els seus decendents no oblidin aquells que van patir persecució i injustícia i fan fer possible el triomf final de la llibertat i democràcia que gràcies al seu esforç aviat disfrutarem. Vet aquí els noms dels que per haver lluitat exemplarment, avui no poden estar  a casa:

Vicepresident Oriol Junqueras           Conseller Joaquim Forn

Jordi Sánchez                                              Jordi Cuixart

Si els coneixés bé afegiria aquí els noms dels altres ja alliberats i de tots aquells que van haver de patir procediments judicials degradants que no es podrien repetir als països democràtics. I el del President Carles Puigdemont, que va encertar plenament amb l’oposició incondicional a la violència que a Madrid volien i es va exiliar amb companys a al món lliure. Va aconseguir donar-nos a conèixer a tot el món.

Un aspecte molt odiós d’aquests incidents és el fet que alguns dels detinguts van ser l’objecte de tractes vexatoris per part dels policies. No és la primera vegada ni al nostre país ni al món. Aquests fets deshonren l’uniform dels que els cometen i embruten i traeixen el cos policial al que pertanyen. Demostren que aquesta policia ja no és la nostra. Un país democràtic amb judicatura independent hauria investigat i castigat durament els culpables. Igual amb els que ataquen amb bastons i bales de goma a manifestants pacífics i desarmats. El Primer d’Octubre hauria d’esdevenir la nostra festa nacional.

He llegit unes quantes vegades una cosa que els Americans diuen: Quina és l’emoció més forta que un home pot sentir en la seva vida? Resposta: És quan el teu enemic s’acosta amb la intenció de matar-te, però ets tu qui en surt en vida. Això va passar el 21 de Desembre.

Bones Festes

Joan Gil

Tags: Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Oriol Junqueras, President Puigdemont, Presos Polítics, Raül Romeva

Em molesta que tanta gent utilitzi el mot feixista com un insult caracteritzant gent autoritària, perillosa, intolerant, antidemocràtica i violenta. Aquests ja existien molt abans de Hitler i Franco. El feixisme, com el comunisme stalinista foren doctrines complexes i des del nostre punt de vista molt estranyes que no poden tornar mai perqué el món, la política i els exèrcits han canviat massa. Seria com restaurar l’Imperi romà. Hi pot haver no obstant versions actualitzades amb gent de la mateixa mena.

Tornem al moment de la desaparició del dictador el 78, l´anomenada Transició (jo prefereixo dir “adaptació”): hi havia sindicats verticals, Cortes de Procuradors amb tres terços, nacionalcatolicisme, corrupció permanent, els punts doctrinals de la Falange, la Formación del Espíritu Nacional, les tasques històriques de la nostra joventut (sense oblidar l’esforç històric de la joventut alemanya, més conegut com a Guerra Mundial),  diaris titelles i molt cars del Movimiento..  Qui ho necessitava tot això? Impedia l´entrada a UE i l´OTAN com els amos volien. Els seus prohomes reconeixent que la Ideologia ja derrotada al món feia nosa i podia ser llençada a les escombreries, van decidir que sabent com fer-ho i mentint com i quan calia, les eleccions podien ser tolerades i controlades. Tot canviaria perquè res canviés i la situació econòmica, social i politica possibilitada pel franquisme amb corrupció  sempre tolerable sobreviuria. Als Catalans ens van prometre moltes coses que no tenien intenció de complir i les van anar prenent una per una. Fins i tot en temps d’amenaça militar van aconseguir fer votar als Catalans per  una mala constitució. Poc a poc vam esdevenir una altra província de Castella, fins que el Rajoy Brey ens va arribar a alçar com a models de nació oprimida, pacífica i profundament democràtica aspirant, com tantes altres,  a la llibertat dintre la solidaritat i justícia. Que és on som davant del món, molt presents entre el poble i pensadors polítics del món, un model ben conegut que molts volen seguir i cada dia interessa més, mentre Rajoy cada dia s´acosta més al cataclisme probablement en mans de Ciutadans.

La seva Constitució? És un ultratge i un insult que certs partits s’anomenin “constitucionalistes” com si els altres no creguéssim en la llei Els Americans tenim la mateixa Constitució d’ençà de 1787 (amb petites esmenes) i aquest Document és vist voluntàriament com a sagrat, estimat i intocable per tothom. S’ho mereixerien totes les Constitucions? Segur que no. Aquesta ha garantit la nostra llibertat i el nostre dret al vot i cap estat de la Unió voldria marxar. Puerto Rico voldria afegir-se i no el volen. A Espanya i a tota Europa n’hi ha hagut moltes, bones i dolentes. A favor de quina estan els Constitucionalistes? De la Cadis, o de la Primera o Segona República o del Fuero de los Españoles? Declarar-se constitucionalista per guanyar vots és intolerable perquè el propòsit de la Constitució és garantir i fer possible la convivència de tots i permetre resoldre conflictes amb votacions i pau, mai el contrari, mai per prohibir i oprimir part del poble. Com pot ser que una constitució legítima afavoreixi uns i estigui contra altres? El Franco com el Mussolini i el Hitler també deien que tothom s’havia de sentir unificat i obligat sota les seves lleis tan patriòtiques. Alguns, segurament els anticonstitucionalistes, van patir molt i ser assassinats. Jo personalment voldria ser un constitucionalista de la Segona República, quan no hi havia borbons i Catalunya era reconeguda com un cas especial.

Tant els fiscals com jutges afins al PP van fer un disbarat ignorant com acabaria enviant una ordre d’arrest contra el President de la República Catalana a Bèlgica. Les tres regions belgues de parla holandesa, francesa i en petita part alemanya havien patit un conflicte gravíssim, llarg i molt més dur que el català, abans de transformar-se en una Monarquia Federal que sembla per ara estable i plau a la majoria. Això havia exigit SIS (6) reformes de la Constitució. I els peperos i acòlits es negaven a fer-ne una i negociar per resoldre un problema tan greu que afectava a més gent de la que hi ha a Flandes? Com, Sra Lamela, s’havien de prendre les seves acusacions de sedició, traïció i malversació que als països lliures i democràtics  ni tan sols coneixem? Com el Rajoy es negava a fer allò que va salvar a l’estat belga? No li va explicar ningú? Potser a Bèlgica haurien acabat manant-li extradir i empresonar en Rajoy.

Per certes raons explicades a molts llibres, els governs no tenen més remei que suportar la posició monòtona, simplista i primitiva que Rajoy i els seus peperos i partits subornidats repetien com lloros de repetició dia i nit. Però amb els pobles, diaris i ciutadania d’Europa i el món la situació era i segueix sent cada dia més i més diferent. Abans dels peperos, la famosa Barcelona era una ciutat al NE d’Espanya, ara en canvi hom parla a vegades diàriament amb simpatia creixent de Catalunya, els seus problemes, desig de votar i esperances. I hem ensenyat el camí de la no-violència incondicional i la democràcia a molts europeus que ho necessitaven. Som nosaltres els bons. Hi ha una sèrie televisiva nova sobre els Templaris de París que busquen amb ajut del Papa el Sant Grail. En la versió americana, s’han passat el segon episodi ensenyant com el Rei de Catalunya, un cert Lluís (escrit en català, així mateix) per boca de l’ambaixador català a París demana en matrimoni la mà de la filla del rei de França es casi amb el rei Lluís per enfortir, segons declara el Sant Pare, l’aliança entre França i Catalunya per dominar el Mediterrani. No hem tingut mai cap rei a  Catalunya i de Lluís a Espanya només en va haver un borbó, fill incompetent del boig afrancesat i francès Philip V a qui tant devem els Catalans. Hauria estat possible aquesta aparició a la tele dels reis i ambaixadors de Catalunya sense Rajoy i acòlits? Hi ha un anunci on es veu la cursa de braus de Pamplona, molt popular als EUA amb rojigualdes (pobres bascos). Pero en la final escena apareix una bandera catalana penjant d´un balcó. Finalment gràcies a la Santamaria i el Rajoy ens coneix i respecta tothom. No havia passat mai.  El món està canviant. Cada dia hi ha més nacions que volien saber com es fa. El NYTimes ha arribat a publicar tres articles o vídeos diaris sobre Catalunya. A la BBC i el Regne Unit Catalunya és una obsessió. A Alemanya es llegeixen molts articles amb simparia. Per això crec que el futur és nostre i guanyarem. I tothom sap ja què són les torres humanes (que abans ni jo ho sabia)

Els homes patim conflictes de tota mena. Tothom vol tenir raó i guanya sempre el que ho fa millor o és més fort. La nostra gent, els presoners polítics sempre presents, el President Puigdemont i molts altres ho estan fent molt bé. La seva direcció d´evitar qualsevol forma de violència fou cabdal. Els peperos estan encara desengayats que no hi va haver sang i morts pel carrer, com ells esperaven. Ara bé. Quan el conflicte s’atura o hom negocia una resolució o una pausa, cal intentar reconciliar-se. No fer-ho acaba sempre, sempre malament i les bufetades tornen a aparèixer. No és extraordinari tot allò que Rajoy i els seus estan fent? Han vingut a prendre’ns autogovern, empresonen amb acusacions absurdes els nostres representants més respectats, menteixen descaradament sobre què som i què volem, ens prenen obres d’art ben pagades i ben cuidades, destrueixen i ignoren les nostres lleis, les nostres institucions, si poden les nostres escoles, promouen grups populistes perillosos pel carrer i no parlen mai de reconciliació ni resolució pacífica. Com feia el Franco Bahamonde un Premier postfranquista vol castigar i arruinar una província desobedient perquè aprenguin. Volen aniquilació i destrucció, violant la Constitució espanyola i les lleis catalanes. Aquests parlen d´una divisió social que ells han promogut per anys? El món està mirant, Mariano, i no us ha estimat mai. Això que voleu, no teniu el poder de mantenir-ho permanentment i ho vam superar per 40 anys! El Rajoy no té absolutament cap pla pel futur sinó quedar-se tant com pugui després del vot i seguir fent mal. No l´heu sentit parlar amb el to de Caudillo desobeït? Després de l’atac dels Guàrdies Civils durant el 1O: “Hem fet el que calia fer” A Barcelona “Ara han vist que Espanya sabe defenderse” És això el que va passar, Mariano? Semblava la ràbia d’un home inepte i violent amb el darrere enganxat a la cadira.

Després de la Declaració d’Independència el Rajoy, amb fúria i ràbia als ulls va declarar que Catalunya havia destruït la llibertat i la constitució i la democràcia d’Espanya. Quina cosa tan rara de dir. Potser la Santamaria ho podria explicar millor. Potser un trastorn mental? Era prou raó per tornar a Catalunya amb Guàrdies Civils i jutges simpatitzants disposats a tot? Jo crec que Rajoy s’hauria de preocupar més del prestigi creixent de Catalunya i del perill per a ell i tot l’estat representen els Cs d’extrema dreta populista amb banderes franquistes com les creus gamades d’altres països. No venen per Catalunya sinó per Espanya aprofitant la catalanofòbia com un vehicle.

Aquestes eleccions tenen quelcom de divertit, original i extraordinari: candidats a la presó, que poden rebre vots però no sortir en llibertat; un President candidat a repetir que no pot ni entrar al paìs fent campanya per vídeo i sens dubte un cap del Gobierno ocupant de Madrid que donava per segur que l’independentisme era un moviment minoritari de quatre gats enganyats i que un cop escapçat el moviment, la població cauria de genolls elegint agraïda tants peperos com els espanyols. Escapçar, diuen? Quan jo feia el batxillerat tenia un company recentment mort anomenat Josep Muntaner i Pasqual, que esdevindria un economista famós. Tots sols amb uns pocs companys vàrem crear un grupet que estudiava l’Estatut del 1931 (com dit abans, jo sóc constitucionalista del 1931) Què ens hauria fet aquesta escapça pepera  i judicial del 2017? Potser ens hauria retallat alguna ungla petita del peu per mala punteria. La dreta, a diferència de l’esquerra no ha entés mai que hi hagi moviments populars sincers que busquen (enlloc de deixar-se enganyar) un bon líder, com ara els que segueixen empresonats. Els Catalans som com som. Tenim no sé quants partits, ho discutim tot, triguem a posar-nos d’acord fins al final, però creiem en Catalunya i l’estimem molt. Els jueus fan coses molt semblants.

Què en farem del polític neomadrileny Albert Rivera? Era un jugador de polo acuàtic que un dia es va treure la poca roba que aquests esportistes duen, es va fer fotografiar en pilotes i va guanyar tres escons al Parlament català, començant a amenaçar i insultar en l’acte a tothom que era català. El seu lema era que no importa ni d’on sóc ni quina llengua parlo. Completament d’acord, però el que sí que m’importa és a quina terra visc i amb quin país em sento solidari. He viscut a Alemanya, Suïssa i uns quants estats dels EUA i no he insultat mai els nadius ni exigit que aprenguessin la meva llengua. Es allò que un emigrant ha de fer. Vostè no fou mai un dels nostres. Va nàixer a Catalunya per casualitat sense voler ser mai català. Podia haver nascut a Bulgària o Caracas, qui sap. Bona sort a la seva nova terra colonialista. Vostè no és català per autoexclusió, no pas perquè nosaltres el volíem treure fora. Sereu ben rebut als cercles de la dreta aternativa populista europea.

Veient les manifestacions tan cridaneres dirigides per gent amenaçadora i a vegades violenta i les banderes  “preconstitucionals” (deuen oblidar la Constitució de Cadis que estava millor que la del 1978) amb el pollastre negre lleig i mal cuinat al mig, veig la semblança amb manifestacions semblants dels trumpistes a Carolina del Sud, de LePen i de l’AfD a Alemanya i a Àustria que sovint surten amb creus gamades i han causat morts i ferits. Espanten molt perquè són perillosos i antidemocràtics. Seria possible que sectors de C i del PP unificats per l’odi anticatalà se separessin o prenguessin possessió de C per esdevenir un grup oficial populista d’extrema dreta com tants a Europa? Jo aconsellaria informar-me de quines altres opinions sostenen sobre qüestions diferents. Com LePen, en Rivera ja vol ser Presidente del Gobierno i moure full darrere l’escena. Jo li tindria por, Rajoy. S’interessa més del degut per la corrupció del PP. Potser fins i tot us faria empresonar pel Gürtel.

El Sr Juncker, pepero com Rajoy va engegar una ximpleria molt gran a un periodista. Si acceptés Catalunya, en  vindrien 90 més l’endemà. Doncs que prepari els seients perquè els 90 estan de camí. Es pensa vostè que pot evitar-ho? Qui es pensa que és vostè, titella obedient del govern alemany? Com explica el NYTimes hi ha moltíssims moviments a Europa i a tot el món, en part autonomistes, en part independentistes. El més tràgic al món és probablement el Kurdistan. El seu país, al que havien promès independència durant la Primera Guerra Mundial, fou esquarterat en quatre i regalat a quatre estats nous, tres d’ells artificials. Ara les Constitucions sagrades dels països beneficiaris ja no permeten arreglar-ho i els kurds s’han d’aguantar i deixar-se colonitzar. Però deixant de banda un cas tan violent i terrible, parlem del Québec. Els independentistes van perdre la segona vegada per dècimes (hi ha una història detallada a l’arxiu d’aquests apunts) però el Govern Federal Canadenc va fer concessions enormes. Quan el Premier Trudeau ve a Wahington ha de fer mig discurs en francès i mig en anglès davant de Trump i respondre preguntes dels periodistes en les dues llengües. Igual a Escòcia, on estan fent un paquet de “devolucions” com diuen els britànics. I les Illes Feroe ara que han trobat petroli i no necessiten els euros de Dinamarca, declararan la independència sense oposició. De les minories russoparlants no cal ni parlar. I la ultrachauvinista França ja ha fet concessions molt considerables a Còrsega més enllà del que tenen altres regions. Ni a França creuen en el cafè pa tos. I a Itàlia hi ha almenys dos moviments. Una frontera no hauria de ser com les barres d’una presó, sinó servir per demarcar un lloc on la gent que hi viuen siguin feliços i se sentin lliures. Ni Juncker ni la Unió Europea ni Rajoy poden evitar-ho. Si la Unió fos democràtica, ni hauria admès països com Polònia, Hongria i Malta, ni seguiria negociant l’admissió de Turquia.

I ja avui en dia gràcies als esforços rajoyescos Catalunya està al capdavant d’aquests movements, un exemple de patriotisme, fe, pacifisme i democràcia, el cas i símbol lluminós ja conegut i famós a tot el món que ha ensenyat l’únic camí acceptable i segur a la victòria. El Sr Rajoy, en canvi seu en una crisi de dos anys en minoria, treballant poc, incapaç de fer res sinó voler fer-nos mal i mirant de reüll amb por a Ciutadans. El tornarà a ajudar el seu amic Juncker? Li servirà de res? Començaran a tenir idees? Seria inesperat. I a Europa (amb o sense Unió) els Catalans estem molt lluny d’haver plegat

Jo crec que a Madrid molts es van molestar per la falta de la violència sanguinària prevista per la Santamaria, el Rajoy i molts policies, fiscals i jutges. El gran  problema de la violència és que guanya el més fort, no necessàriament qui tė raó. Potser abans de Nadal vosaltres podríeu tornar a sortir al carrer amb l’arma terrible a la mà que tant va espantar Espanya, els Guàrdies Civils i la UE pepera de Juncker el 1O, la papereta del vot, arma rotundament catalana i invencible.

De camí podríeu cantar el mateix que la Caperutxeta Vermella de camí a visitar l’àvia en la pel·lícula de Walt Disney: “¿Quién le teme al lobo feroz, al lobo, al lobo?” Ara que això sí: si dueu els vostres ancians i dones, vigileu-los perquè no tornin a atacar la Guàrdia Civil.

Joan Gil

Afegit 21 Desembre 2017.  El cas de KNIGHTFALL. Ahir vaig veure el tercer episodi de Knightfall (que no sabria traduir i no tinc ni idea de si es veu a Catalunya o no). En aquest episodi, després de prometre la seva filla a l’hereu del Regne de Catalunya, el Rei de França amenaça a Anglaterra que Catalunya és amiga seva i enviarà soldats a lluitar amb França. L’ambaixador de Catalunya, amb la saviesa que ens caracteritza, objecta que els Catalans estem per França, però no pas disposats a morir per ella (olè). Al final un jovenet que sembla un criat del nostre ambaixador es destapa com Bernat, príncep disfressat de Catalunya i hereu del Rei Lluís. Dissortadament els Americans no saben pronunciar Ll i en diuen Luis, però escriuen Lluís. Jo crec que la sèrie acabarà amb l’aniquilació i destrucció total històrica de l’Orde dels Templaris per França. Va passar un divendres 13, que per això és un dia de mala reputació. Ja veurem com acaba el nostre Príncep Bernat.

Afegit per darrera vegada el 28 Desembre 2017. Després del darrer nou episodi dels VIKINGS a l´History Channel vaig veure ahir el 4rt. episodi de KNIGHTFALL. Aquesta vegada al començament es presenta a París la Reina Elena de Catalunya, envoltada per soldats amb les quatre barres molt grans a l‘escut (i a la paret), que ve a queixar-se que el seu fill Bernat per poder casar-se amb la filla del rei de França ha oferit soldats per lluitar contra Anglaterra. D’això, res (ben dit). El llibretista es permet algunes coses que només Catalans interessats en història poden entendre. El rei Philip IV diu a la nostra Reina Elena que els trobadors (en diu “minstrels”) no canten prou bé la seva bellesa. La reina de França resulta ser també la reina absent de Navarra (que Elena pretén quedar-se). Un assassí molt obscur es despenja com un càtar, membre de l’heretgia dels Albigenses. Un francès dolent denuncia que la princesseta jove ja ha tingut sexe amb el príncep Bernat. Indignada Elena vol desfer el casament perquè una princessa desflorada ja no té cap valor a Europa (!) a menys que li donin Navarra. Tot s’arregla amb una llevadora certificant que la princessa és una „virgo intacta“. El tema històric no inventat sembla ser la brutal destrucció de l‘0rde de cavalleria riquíssima i poderosíssima dels Cavallers del Temple per Philip IV un Divendres 13 de 1307 que va acabar amb l‘enpresonament i mort a la foguera de tots els Templaris. Aquesta sèrie parahistòrica vol muntar una trama alternativa molt humana combinada amb la cerca del Sant Grail. Espectacular com és, si el llibretista volia atreure públic educat com el que es mira Vikings es passa de la ratlla moltes vegades amb escàndols i escenes sucoses. Aquesta darrera sèrie ensenya coses ben integrades i creïbles, Knightfall sembla, no obstant l’espectacularitat general, gratuït i comercial. Em pregunto si permetran ensenar-lo a Espanya convertint la Reina Elena i el Príncep Bernat en castellans.

Queden bastants episodis, però la meva cobertura s‘acaba aquí.

Tags: independència, Knightfall

Res ha canviat d’ençà del darrer apunt que jo començava recordant emocionadament els nostres presoners polítics. Potser ens consola mirar com un home boig i perillós com Donald Trump, que ja ha fet mal a milions sense ajudar a ningú i ens posa en perill de patir una guerra nuclear, s’acosta a la dimissió forçada o destitució. Seria el segon cas des de la fundació de la Unió. El primer i fins ara únic President dimitit per evitar una destitució ja inevitable, fou Richard Milhous Nixon. Els milions d’americans l’odiaven sobretot per la Guerra del Vietnam, el bombardeig de Pnohm Pen, capital de Cambòdia, els milers de morts i la divisió horrorosa de la societat nord-americana que havia degenerat en una guerra civil. Recordem els que patim pel 155 que a un College, Kent, la policia va obrir foc i matar estudiants pacífics. I els ciutadans s’insultaven i es barallaven i se la juraven a mort pel carrer. I el govern federal tenia llistes d’enemics que eren repressaliats. I molts com el futur Senador i candidat presidencial John Kerry va llençar la seva medalla militar al valor per terra per trepitjar-la davant els policies a una de les manifestacions diàries. I els joves cremaven les llibretes militars i fugien al Canadà. Poques coses tan dolentes s’han vist mai a aquest país. Era verdaderament una guerra civil gens pacífica causada per la Guerra del Vietnam. No està passant ara amb les guerres de l’Orient Mitjà potser perquè el servei militar ja no és obligatori.

Però no és pas per res d’això que Nixon (Tricky Dick, Dick el Truculent) va saltar. No hi ha lògica en Política i en els nostres dies Trump tampoc acabarà per les atrocitats odioses i perilloses que està fent, cosa impossible, sinó pel que va fer en el cas dels russos i l’obstrucció de justícia per tapar-ho. L’inoblidable, innecessari, un xic ridícul i poc important incident que costaria la pell a Nixon (li deien Milhous per emprenyar-lo) va tenir lloc al complexe urbà Watergate, famós per estar prop del riu Potomac i del gran Centre Kennedy de les Arts, situat al petit sub-districte SW  del Districte Federal. Els turistes el poden admirar encara fàcilment.

Fou Nixon un gran President?

La x al seu nom va patir per les parets moltes transformacions en una creu gamada, però molts lectors quedaran sorpresos de llegir la resposta. Tricky Dick havia nascut el 1913 a Califòrnia a una família Quàquera. Aquesta comunitat anomenada legalment Societat Religiosa d’Amics és incondicionalment pacifista i solidària, mantenint una lobby pacifista exemplar, gairebé l’única, a Washington i donen ajut i suport a tots els qui pateixen guerres, persecucions, camps de refugiats, misèria, pobresa… El President que dirigia la guerra del Vietnam fou excomunicat i expulsat. Però altrament va fer alguna cosa ben feta?

Nixon era sens dubte un home de la dreta conservadora Republicana, però comparat amb el Partit Demòcrata actual (o el PSOE), estava molt a l’esquerra. El món ha anat girant a la dreta i ja gairebé no queda cap esquerra. Fou Representant i Senador a Washington, membre destacat del sinistre Comitè d’Activitats Antiamericanes de l’era McCarthy, anti-comunista i guerrer fred entusiasta, Vicepresident del President Eisenhower, candidat contra Kennedy quan, com la Hillary Clinton, va treure més vots que Kennedy (però honestament va rebutjar la investigació de probable frau, cert i comprovat pels historiadors actuals,  de Kennedy gràcies a la intervenció decisiva de la Màfia de Chicago). Quan fou derrotat tot seguit com a Governador de Califòrnia, es va enfrontar amb els periodistes anunciant que es retirava per sempre de tot i que ara ja podrien emprenyar a un altre, cosa que va dir afegint una altra vulgaritat. Era malparlat, brut, poc social, mentider, amenaçador, una verdadera joia d’home desagradable.

Uns anys després esdevindria President dels EUA i fou reelegit no obstant el generalitzat odi popular i el Vietnam. En sabia de fer de cap de govern. Cal reconèixer que tenia dots polítics propagandístics supernaturals i inimitables. Seria llarg d’explicar, però recordo el cas del debat de la cuina amb Nikita Khrustxof, cap de la Unió Soviètica, i la crisi nacional desfermada pel seu petit gos Checkers. I era únic inventant slogans d’una línia per fer mal als adversaris d’ell i de la guerra del Vietnam, que substituien els arguments i el públic acceptava i repetia.  Exemples: començant amb un que un individu com el trist Rajoy intenta usar a vegades, la “majoria silenciosa” que no volia manifestacions i el suportava; “volem pau amb honor”; “no ens rendirem”.  Ell mateix s’ho inventava.  Fou reelegit tràgicament (per ell, vull dir) i va cometre l’error de la seva vida. El segon termini fou el del seu ensorrament final i dimissió forçada. Era un home estrany i fascinant, tan capaç com fastigós, que ha passat a l’història.

Coses ben fetes? Com queda dit era de dretes, però molt d’esquerres mirat amb ulls actuals. Va acabar amb el patró de l’or com a moneda internacional. Gràcies a ell els bitllets que ara usem només són papers sense valor absolut, però el $ acabava d’esdevenir la moneda mundial de reserva i amb les seves mesures va establir un període sense precedents d’estabilitat monetària. Va enfortir decisivament els drets civils i de vot introduïts pel seu predecessor Lyndon Johnson. Va desenvolupar i protegir decisivament assegurança de malaltia pels vells i els pobres també originaries del demòcrata Johnson, va assegurar financerament la Seguretat Social, va fundar l’EPA, l’agència de protecció ambiental que ara Trump està destrossant, va derogar el servei militar obligatori, va dirigir el programa Apollo que finalment va enviar homes a la Lluna, va anar a Xina obrint-li la porta al món no obstant la Guerra Freda aprofitant una baralla amb la Unió Soviètica, va salvar la gran reserva natural de les Everglades a la Florida, va firmar els primers acords de desarmament nuclear. Un gran President. Poca gent ho ha sabut fer millor. Per molt menys altres van ser tractats de Comunistes,  Dels temps d’Obama no queda res. De George Bush només el desastre de l’Orient Mig. De Nixon ens queda molt.

El Vietnam li va costar tants enemics que no podia sobreviure per l’odi i les morts que arrossegava a l’esquena. A més hi havia el que va fer per enderrocar i probablement fer assassinar en Salvador Allende al Xile i posar al poder un dictador antisocialista odiós com Pinochet. Ho deia l’ex-ambaixador a Santiago que va parlar amb Nixon per telèfon sobre la candidatura imparable electoral d’Allende. Nixon va exigir que Allende fos derrotat;  l’ambaixador li va respondre que no es podia. Nixon el mal parlat va cridar al telèfon dues vegades “Fill de Puta” El pobre diplomàtic, estabornit, no va respondre  “Vull dir Allende, no vostè” fou la dubtosa explicació. Nixon i el seu amic i conseller Henry Kissinger van establir un grup CIA especial organitzat per fer fracassar el Xile democràtic i socialista d’Allende, establint contactes amb militars amics, que rebien armes i ajuts secretament. Un general demòcrata fou assassinat. Els EUA van bloquejar la venda de coure, producte principal de Xile i de qualsevol exportació. Van finançar les mentides i desinformacions d’un diari de gran circulació. La fam i el descontent es van escampar pel país fins que el cop pro-americà de Pinochet esdevingué possible i nombrosos camps de detenció amb tortures i assassinats foren establerts.

Quant a Cuba, Nixon tenia un amic multimilionari cubà amb qui es reunia sovint anomenat Bebe Rebozo, el qual li anava explicant com podia molestar i provocar Castro i fer patir als Cubans encara més, cosa que divertia molt a Nixon.  Els russos estaven construint una base al port de Cienfuegos, on podrien atracar submarins amb coets nuclears, una altra vegada. Nixon va reafirmar no una sinó dues vegades per exigència soviètica el compromís que havia hagut de fer Kennedy per acabar amb la crisi dels míssils soviètics a Cuba, que els EUA no enderrocarien mai amb força militar el règim castrista. Els soviètics van acceptar a canvi no atracar mai submarins amb armes nuclears ni a Cienfuegos ni a cap altre port.

El candidat contra Nixon i contra la Guerra del Vietnam per la reelecció fou un pobre pastor protestant i senador demòcrata anomenat George McGovern, un desgraciat pacifista que no sabia fer ni política ni campanya. No va tenir mai ni remotament cap possibilitat contra la reelecció de Nixon que guanyaria al final 49 estats. Essent així, perquè Nixon va fer sense necessitat una ximpleria bruta i il·legal que li costaria tot? Sense l’indult del seu successor, el President Ford, fins i tot hauria pogut anar la presó. Nixon era com era.

Com va anar el Watergate?

A aquest edifici hi havia les oficines de la Campanya presidencial demòcrata. Nixon va manar l’entrada il·legal a l’oficina d’un grup d’homes a sou, tots Cubans anticastristes, a buscar papers perquè es pensava que Castro estava ajudant en McGovern, una verdadera bestiesa absurda d’un home paranoic. En Fidel caminava amb peus de plom als EUA i no s’hauria empatollat mai a una campanya electoral. Els de Nixon ja havien fet robatoris de documents i coses semblants amb èxit altres vegades i estava tot ben preparat. Un home estaria vigilant la finestra de l’oficina i la porta principal del Watergate des d’una habitació de l’hotel també anomenat Watergate a l’altre banda del carrer. No hi havia encara iPhones però aquest vigilant podia avisar si veia que es presentava la policia. No podia fallar. Oi que sembla que no? Doncs va resultar que sí.

A primeres hores del vespre, un jove guàrdia de seguretat negre va observar que el pany d’una porta que duia a l’escala tenia una cinta adhesiva que l’impedia tancar-se. La va treure i llançar a la paperera. Una hora després va tornar al lloc i l’adhesiu havia reaparegut. Ah, un pobre home tan insignificant, que gosava enderrocar el Govern dels EUA! Quin acudit. A mes, li farien pagar aquesta insolència tan poc patriòtica. El guàrdia va trucar la Policia Metropolitana. Està clar, no serviria de res, degut al vigilant amb prismàtics a la finestra de l’hotel. Però quan una cosa està escrita i ha de passar, doncs passa. Com que el sub-districte SW és tan petit i amb poc crim la policia tenia un sol cotxe patrulla que s’havia espatllat. L’inspector de guàrdia responent a l’avís hi va enviar un cotxe sense marcar amb dos policies de paisà que tenia a prop. Encara hi havia possibilitats. El cotxe sens dubte hauria hagut d’arribar a tota velocitat aturant-se davant la porta i els policies correrien a l’interior. Nooo, no pas a Washington. Van trobar un aparcament regular i van caminar tranquil·lament cap a l’entrada. Potser parlaven de football, qui sap. Uns minuts després, quan van entrar per sorpresa al despatx Demòcrata a mà armada, els bandits es van amagar grotescament darrera les taules i cadires. “Sou la policia?” va preguntar retòricament un. Si que ho eren. La crisi del Watergate havia començat.

La caiguda del President Nixon

Nixon i la Casa Blanca van dir que el Watergate havia estat un robatori de segona fet per uns ximples sense connexions pel seu compte i que no els molestessin més i prou. I que fins després de l’elecció no volien ni parlar-ne. Però desafortunadament hi havia moltes raons per dubtar-ho, i Nixon era un home odiat a mort i a Washington a molta gent li agrada parlar en secret a periodistes i a agents del FBI. Aviat hi hauria un fiscal especial anomenat Archibald Cox (similar al Robert Mueller dels nostres dies treballant per fotre fora en Trump) i dos periodistes poc coneguts del Washington Post van començar a publicar articles diaris sobre les seves investigacions del cas, que apuntaven directament a Nixon, no sols per l’entrada de res sense víctimes ni danys coneguts, una cosa insignificant amb poques conseqüències, sinó per l’Obstrucció que estava fent per tapar la seva complicitat. No en tenia cap necessitat, però Nixon era com era. Se la va jugar i va perdre.  El Congrés va declarar que obstrucció de la justícia és un crim federal mereixedor d’inculpació  per la Cambra de Representants i destitució pel Senat. Van passar coses tan increïbles que sí que eren increïbles. Un dia un avió que volava de Washington a Chicago es va estavellar a l’aeroport amb morts. Una de les víctimes era la muller d’un dels bandits del Watergate i la policia va trobar un maletí ple de bitllets de banc. A un periodista se li va acudir que era un pagament de la Casa Blanca per tancar la boca dels acusats. Apa, maco! Oi que sembla una ximpleria? Doncs no: era la veritat.

El moment més crític que Nixon no podria sobreviure va ser el descobriment que ell mateix havia fet enregistrar en cinta magnètica totes les converses seves automàticament, tant a la Casa Blanca com a l’altra oficina on ell preferia treballar. Ningú en sabia res. Per casualitat jo estava passant uns mesos a Washington i llegia el Post i escoltava als vespres en el cotxe de camí al pis els butlletins especials. De tant en tant em mirava en un petit televisor blanc i negre a casa la transmissió directa cada vespre de les sessions del Comitè Judicial especial presidit per un vellet molt trempat que tothom anomenava “Senador Sam” Diuen que la Hillary Clinton hi treballava d’advocada. Aquella nit seria memorable. Ningú sabia qui era l’homenet petit de cabells blanc que anava a testificar, un Sr Butterfield però tothom parlava d’una gran sensació. Encara veig les cares de la gent quan van sentir que existien cintes amb totes les converses secretes de Nixon amb tothom. L’havien caçat. Les ordres del Senat exigint els rotllos de cintes, que cal obeir, van sortir cap a la Casa Blanca. Ni els amics i col·laboradors de Nixon ho  havien sabut. Hi va haver les disputes de sempre que eren d’esperar i van acabar davant molts jutges federals però al final Nixon va haver d’enviar les cintes al Fiscal Especial. A una de les cintes d’una conversa critica hi havia un forat esborrat de  més d’una hora. La secretària fidelíssima de Nixon va declarar que ella no sabia res de màquines modernes i que només sabia trepitjar una cosa amb el peu per escoltar i escriure a màquina i que es veu que havia esborrat alguna cosa per accident. Cada dia tenien la cara més dura. Ningú ha aconseguit mai fins ara sentir o reconstruir el text esborrat. Molts ho han provat. Nixon, com sabia tothom,  era un desastre amb instruments elèctrics i amb prou feines era capaç de tocar un disc tot sol. Probablement van haver de buscar algú per esborrar la cinta. Però no hi havia proves.

El final?  Nixon va fer a la desesperada una cosa que tenia dret a fer però era un suïcidi del què molta gent l’havia advertit: acomiadar el Fiscal Especial. Nixon era el cap de l’Administració i ningú tenia dret a investigar-lo, deia ell. A més el President no podia violar la llei fes com fes (un argument malastruc que un Americà rebutjaria sempre amb ràbia). El Secretari de Justícia (Attorney General) va anunciar que acabava de rebre l’ordre de destituir l’Archibald Cox i que enlloc de fer-ho, preferia dimitir ell mateix; tenia un assistent que seria el seu successor automàtic, el qual després de ser Attorney General una estoneta, també va dimitir sense voler engegar en Cox. Tots els mitjans van aturar els programes per parlar de la situació. El tercer o quart Attorney General de la tarda al final va obeir. Què van fer els washingtonesos? Van sortir al carrer engegant els cotxes passant poc a poc davant la Casa Blanca tocant el clàxon. (Encara no s’ha fet mai a Catalunya) Duraria hores i ja tothom parlava de la Massacre del Dissabte al Vespre. Avui en dia  ja no es podria fer perquè Pennsylvania Ave està tancada al tràfic davant la Casa  Blanca.

Archibald Cox fou substituït immediatament, però Nixon, que ja vivia intoxicat per l’alcohol i que havia deixat de treballar, amb els seus col·laboradors destituïts i lluitant per no anar a la presó, la seva dona i filles plorant, els militars vigilant-lo per si de cas, aquest home que havia estat tan poderós, estava destrossat. Damaged goods, com diuen els americans. Veient que tot estava perdut i que el Comitè especial d’impeachment ja havia votat per enviar-lo al Senat per ser jutjat, va dimitir per salvar la pensió, sabent que el Senat el destituiria. Va volar cap a Califòrnia i el seu vicepresident i successor Jerry Ford el va perdonar. En Ford era un bon home. Fou l’indult de Nixon que el poble no li va perdonar i per aixòno fou re-elegit.

Com passarà ara molt probablement amb en Trump, Nixon no fou castigat pel petit crim estúpid al Watergate, sinó per la seva obstrucció de la investigació. Els federals ho fan molt  això i es veu que és un recurs molt bo per enxampar gent que s’haurien pogut escapar del càstig.

”Deep Throat” apareix de forma espectacular al Washington Post

Dos periodistes poc coneguts del Washington Post havien començat a publicar a la primera plana explicacions tretes de fonts secretes de com anaven les coses amb la investigació. La veritat només la coneixia de debò el Fiscal General però a diferència de certs països dictatorials bananers, el Fiscal no parlaria mai al públic o la premsa, i li era igual allò que es pensés la gent. Bob Woodward i Carl Bernstein es farien famosos per un delator secret molt misteriós que els anava guiant i que els ajudava quan es perdien (només parlava amb en Woodward). Amb el temps  es van escriure llibres i articles pretenent identificar a Deep Throat (gola profunda) però tots ho negaven, inclòs naturalment el verdader, un dels molts noms identificats. El nom era insultant i li havia posat l’Editor del Washington Post. Deep Throat era el títol d’un film pornogràfic dur insòlitament exitós que s’havia projectat fins i tot a molts cinemes normals.¨

Com va acabar la investigació de Woodward i Bernstein? Al film All the President´s Men no ho van voler o poder ensenyar. A diferència del Fiscal General, ells no podien provar res. Eren tot coses que gent anònima els havia explicat. Però Deep Throat els hi havia dit ben clar. Qualsevol cosa que feu, us costarà diners. Busqueu la font dels diners. Al final els del Washington Post van descobrir que els diners havien sortit d’un compte bancari a un petit banc de la Florida, del que era titular un senyor de nom americà molt corrent i adreça desconeguda que el banc de cap manera traïria.  Punt final. El compte no era secret, però no hi havia forma de tirar endavant i ningú els voldria ajudar a trobar el propietari misteriós per les bones. Desesperats van entrar a l’arxiu fotogràfic del diari. No hi havia Internet encara. Amb moltíssima sort van trobar una foto d’un senyor altrament desconegut amb el nom del titular del compte bancari encaixant amb l’ex Vicepresident i Senador per Minnesota Hubert Humphrey.A Woodward se li va acudir que Minnesota, l’estat de Humphrey, és un país molt fred amb pocs residents. Va obrir el llistí telefònic de la capital Minneapolis (un llibre gruixut en aquells temps) i efectivament hi havia un llistat sense informació especial d’un senyor d’aquest nom. Woodward va marcar el número anunciant que ell era el Woodward dels articles sobre el Watergate i va espetar al desconegut sense avís (ni justificació): “Ja sabem que vostè és qui va finançar el cover-up de Nixon al Watergate”.  I una veu enrabiada va respondre: “Mentida! Jo només era el Director Local de la Campanya per Reelegir el President Nixon. Els vaig donar com calia els diners recollits abans de l’elecció i no en sé res més”

Anys enrere en Bob Woodward, un periodista al meu parer mediocre que acabava de tornar del servei militar a la Navy estava estacionat al Pentàgon, on el feien servir de minyona per tot, va rebre l’ordre de dur en persona papers militars secrets a la Casa Blanca. Els havia d’entregar personalment sense excuses a un manamés que no hi era mai.  Molt disgustat, Bob va seure a esperar, trobant-se amb un agent de l´FBI que estava de guàrdia.  Van començar a parlar i es van fer amics. L’agent va explicar coses brutes de Nixon i la seva gent, de la seva corrupció, negocis foscos, mala educació, arrogància i coses que feien que no es tolerarien de ningú més. Molts al Bureau compartien els seus sentiments, menysteniment i odi contra aquell home. Woodward ja fora de la Navy, va fallir l’examen d’entrada de reporter al Washington Post i es va haver de conformar amb un diari de suburbis. Li va semblar interessant mantenir contacte amb un agent del FBI. Woodward va aconseguir al final entrar a l’ansiat Washington Post quan el Watergate acabava de començar. I l’agent? Es deia Mark Felt, que passaria a la història com Deep Throat, i havia esdevingut el Vicedirector, el segon en comand, del FBI. La seva família, orgullosa d’ell, el va desemmascarar al costat d’un somrient Woodward quan ja la demència senil l’havia retirat de l’abast de la llei. Li hauria pogut costar un disgust molt gran. És que potser la direcció del FBI li tolerava anar destruint Nixon i escalfant el públic? Perquè va acceptar voluntàriament un perill tan gran sense treure’n res? L’odi, com l’amor, és un dels grans motors de la humanitat, una passió difícil de controlar. En Nixon mateix odiava en públic i feia mal a molta gent i tenia un llistat d’enemics que cada any eren molestats per l’agència tributària federal (IRS). Al final no li va quedar cap amic quan l’hauria necessitat. S’estava ofegant sense salvavides. I els que ho veien ballaven i cantaven d’alegria i fins i tot feien festes, com els focs artificials que hi va haver a Washington el vespre del dia final.

Que hi pensin els dirigents de monarquies bananeres que odien  altres pobles i empresonen adversaris polítics. Totes les truites es giren. Odi és una malaltia que pot matar a qui la pateix.

Joan Gil

AFEGIT, 14 desembre 2017

Verdaderament l’apunt ja és una mica llarg però voldria explicar una cosa més aviat personal sobre els darrers dies d’aquesta figura. No cal llegir-la. Nixon havia parlat sempre de la gran casa que s’havia construït per la jubilació a Califòrnia, però al poc temps de viure-hi s’en va cansar i va venir a Nova York. Va intentar comprar un pis a una Cooperativa de gran luxe a Manhattan, però els residents propietaris es van negar a acceptar-lo, com era el seu dret a una cooperativa, perquè no volien viure amb un delinqüent indultat a l’edifici. La glòria del món és temporal… Nixon aleshores va comprar una casa a Saddle River, una petita ciutat riquíssima a Bergen County i un suburbi molt exclusiu de Nova York situat a l’estat de Nova Jersey. En 1984 jo havia acceptat una feina a Manhattan i em vaig instal·lar amb la família a una casa a Wyckoff, també a Bergen County, una àrea bona però dissortadament no pas tant com Saddle River. Jo no coneixia la seva adreça exacta però Saddle River estava només a uns 12 o 15 minuts i no era tan gran. El trobaria? Vaig anar a provar.

Semblava un molt bon suburbi verd amb cases molt maques i grans però no de gran luxe. Vaig trobar una carretera estreta sense marcar envoltada d’arbres com si fos un bosc que s’enfilava a un turó. Al capdemunt vaig veure propietats enormes, una d’elles amb cavalls i salts de cursa, moltes amb piscina i pistes de tenis personals. Al final de la carretera hi havia una casa amagada per arbres i vegetacions denses que impedien veure-la excepte per una escletxa per on entraven els cotxes grans que hi havia. Havia trobat Can Nixon.

Segons un periodista que hi va poder entrar, Nixon, recordant la seva històrica i exitosa visita a la Xina i la conversa amb Mao Zedong (Mao TseTung en quells temps) havia decorat la casa amb mobles xinesos i feia venir cada dia menjar xinès d’un restaurant local. Feia reunions amb gent important, donant lliçons magistrals en veu fosca i pastosa sobre els esdeveniments més recents i ningú gosava contradir-lo. Els visitants venien a aprendre del gran mestre. Jo a Nixon no el vaig poder veure mai però em va anar d’un milímetre no xocar frontalment amb un cotxe conduït per la seva pobre dona. Era també molt coneguda i fàcil de reconèixer i anava amb l’uniforme de dones famoses disfressades: ulleres de sol i un mocador lligat al cap. El cotxe d’ella era gris, enorme i estàvem prop de casa seva. Nixon havia esdevingut un vellet simpàtic. Passejava pels carrers i sopava a un Restaurant italià que jo també visitava. Anava de taula en taula encaixant amb un tothom i firmant autògrafs. Un dia va anar a un cinema de barri pobre amb tots els néts a veure una peli de Walt Disney. Una altra vegada ell i el seu xòfer es van aturar a una carretera per ajudar a canviar la roda a una senyora desconeguda.

El temps va passar. La seva muller s’estava morint. Nixon investigar en persona totes les mortuàries de la regió (als EUA hi ha molt costum d’embalsamar els morts i anar a les visitacions amb els millors vestits, alguna vegada a certs cercles, les dones porten vestits de nit)  En va triar una al Centre del meu Wyckoff, prop del supermercat on compràvem. Va dir a un periodista que era la millor de Nova Jersey. Vivint ja tot sol a la casa, la va vendre a un banquer japonès i es va mudar a un pis contractant dones que el cuidessin com si estigués a una llar per ancians. Era a una altra ciutat també a NJ. Els hospitals de Manhattan sempre intenten atreure gent famosa i ens vam enrabiar molt quan Nixon, com Jacqueline Kennedy anys després, va preferir anar a morir al New York Hospital de Cornell, molt prop nostre a York Ave, davant del Sloan Kettering Memorial.

Nixon havia entrat a l’història. La meva darrera memòria de Nixon abans que el duguessin per avió a Califòrnia fou haver passat amb el cotxe davant la mateixa funerària i veient els cotxes negres aparcats del Servei Secret i la policia local. Aquell lloc sí que estava bé com Nixon ja havia decidit. Per això, quan al poc temps un trist dia va arribar, jo també el vaig triar per a una persona molt pròxima que ens havia deixat. S’ho mereixia.

Em sap greu que no tingui res groc per penjar, però tinc molt present el patiment i exemplaritat dels nostres detinguts polítics, ara encara tancats per la seva fidelitat al mandat d’un poble que té dret irrenunciable a exercir la sobirania. Els fiscals americans son molt diferents dels que hi ha a un altre país. Aquí els fiscals només apareixen en públic i parlen d’un cas concret, quan el cas ja està tancat. És un contrast molt gran amb l’home petit i calb de passat controversial que amenaçava en públic polítics elegits i parlava rient feliç de castigar brutalment a qualsevol que s’oposés al gobierno que a ell li agradava. Als EUA els 50 estats, tots definits per la llei i les seves Constitucions explícitament com a “lliures i sobirans“,  gaudeixen competències exclusives definides per la Constitució federal que no poden ser suprimides.

Els fiscals estatals, com els jutges, són elegits directament pel poble en eleccions regulars. Sovint els partits locals intenten posar-se d’acord abans de l’elecció i ofereixen els mateixos candidats. Els jutges federals són nomenats pel President per tota la vida però han de presentar-se a un Comitè en públic, respondre preguntes i ser confirmats pel Senat. Quant als fiscals federals, no ho he sabut mai, però surten del Departament de Justícia. Gairebé tots han de dimitir quan canvia l’administració federal, almenys els Caps de Districte, que poden triar col·laboradors pel seu compte.

Un fiscal especial com Robert Mueller (que en alemany és Müller, però localment es pronuncia “Mòler”)  és verdaderament especial perquè és nomenat pel Secretari de Justícia (Attorney General) amb l’objectiu de resoldre una qüestió espinosa amb ramificacions legals i polítiques perilloses. Si existís, hauria estat el remei perfecte pel conflicte català, i hauria contribuït a posar tothom al seu lloc decidint si algú havia trencat o no, basat en un estudi seriós i no en les opinions polítiques, esperança de carreres, i associacions de jutges i fiscals, ni en falsos informes i interpretacions de certs cossos de policia.

Recordant el President Richard Nixon

Richard Nixon, un polític astut i hàbil odiat sobretot per la seva conducta de la Guerra del Vietnam, va evitar la seva destitució inevitable dimitint. Ell havia manat una entrada il·legal per espiar documents a una oficina dels Demòcrates a l’edifici Watergate, a Washington DC. La raó estúpida era que es pensava que Fidel Castro estava col·laborant amb el seu poc memorable adversari electoral. No ho va perdre tot per haver manat això sinó per obstrucció de justícia. Per protegir els seus agents, va mentir, pagar suborns, amenaçar, abandonar i donar la culpa als seus amics. Ja no hi havia res a fer contra el fiscal especial nomenat, però el cop i l’error final fou l’inoblidable Saturday Night Massacre. Dient que un empleat seu no tenia dret a investigar-lo, va manar, no obstant haver estat advertit, al Fiscal General que destituís el Fiscal Especial, un home molt popular i encara recordat anomenat Archibald Cox. El Fiscal General va dimitir en l’acte negant-se a fer-ho. L’ordre va anar al seu substitut automàtic, que després de ser Attorney General per uns minuts també va dimitir. Els diaris van aturar les premses, la gent va començar a pagar atenció al costat de la ràdio i TV amb programes especials. El tercer o quart Attorney General que hi va haver aquella tarda, va acceptar destituir a   Cox. Però la destitució imminent de Nixon ja no estava escrita a la paret, sinó als cels amb lletres lluminoses.

Robert Mueller

Mueller, antic director de la policia federal (FBI) fou el nomenament del Departament de Justícia per esbrinar la veritat i determinar responsabilitats en el cas de la intromissió electoral russa a favor de Donald Trump. La tria no podia haver estat millor. Mueller era un home conservatiu però amb un passat molt dedicat a la llei i la cerca de la veritat per damunt de tot, i gaudia el respecte dels dos partits. Va prendre el cas, va triar advocats molt brillants i coneguts per treballar amb ell i va aconseguir garantir absolutament el secret de les seves activitats, no obstant haver declarat ja dues vegades a un Comitè del Congrés a porta tancada.

Tècnicament Trump tindria el poder d’acomiadar-lo com va fer amb el seu successor a l’FBI, el Director Comey. Durant el famós escàndol Watergate dels anys 70, el President Richard Nixon ja amb l’esquena contra la paret i l’aigua fins els nassos, es va atrevir a fer fora el fiscal especial Archibald Fox, com era el seu dret. Poc temps després Nixon va haver de dimitir i pràcticament fugir a Califòrnia. No va acabar a la presó perquè el seu successor Ford el va perdonar.  S’ho hauria de pensar molt el Sr Trump abans de prendre aquest pas.

La tècnica habitual dels fiscals

Amb tots els casos, els investigats al començament es fan un tip de riure amb les preguntes dels investigadors. Hi ha gent que coneix la veritat, però segur que mentiran en interès propi quan l’FBI es presenti a investigar. Tota l’acusació consistia en mentides i rumors impossibles de confirmar o desmentir dirien ells i els seus lletrats i calia deixar-ho córrer sense preocupar-se’n. No problem! Una mentideta i tot resolt. S’equivocaven. Hauran de pagar molt cares les mentides despreocupades inicials.

Naturalment costa molt saber de  què havien parlat dues persones totes soles a un despatx o passetjant per un jardí mesos abans, però gairebé tothom es pensa ingènuament que el cas es pot resoldre responent a l’FBI que no havien parlat res en secret ni tan sols s’havien trobat mai amb l’Ambaixador rus. En aquests casos l’equip del fiscal no triga a trobar gent, memoràndums, factures, enregistraments secrets de telèfons per les agències d’espionatge, emails o fotos que proven que l’home investigat sí que s’havia entrevistat amb l’ambaixador en una data coneguda. El fiscal ja acabava  d’enxampar el sospitós mentint, cosa que els innocents no fan. Resulta que la pena judicial per mentir a l’FBI són uns 10 o 15 anys de presó, però si l’acusat es decidís a explicar el contingut de la conversa, potser el fiscal, si s’ho creia, podria recomanar una reducció de la sentència. Fins i tot encara més si l’home pogués explicar alguna altra coseta d’interès que el fiscal encara no coneix, com per exemple quins comentaris van fer o Trump o un dels seus amics íntims La sentencia podria ser reduïda encara més. És senzill però no hi ha defensa. La primera vegada que l’FBI es presenta a visitar, tothom menteix sense entendre el perill. Amb cada pas i cada acusat nou que es gira contra Trump per salvar-se, el fiscal s’acosta més al Sr President, preparant la corda i el nus per penjar-lo.

Què havia passat amb Rússia durant la campanya electoral?

No se sabrà de segur fins que Mueller al final ho expliqui, però es poden resumir breument les hipòtesis creïbles que consideren i difonen els mitjans interessats, tot i advertint al lector que no estan confirmades i podrien ser falses o incompletes.

Ara fa més d’any tothom veia la Hillary com a guanyadora segura amb Trump fent el paper d’un playboy ximple i de mala reputació a Nova York aprofitant els seus 15 minuts de glòria abans de desaparèixer per sempre. Essent de la manera com eren tots els de la campanya, estaven disposats a acceptar ajut de qui fos. Van oferir ajudar primer els russos o va ser en Trump i el seu gang qui va preguntar primer? Potser la història ho dirà. També cal considerar els contactes bruts amb capitalistes russos que participaven en els negocis infernals de Manafort, un gran supermilionari que feia de Chairman de la campanya, rentant diners, fent d’agent rus sense informar el govern dels EUA, com mana la llei federal, no pagant impostos pels guanys il·legals, i molt mes. Mueller ja l’ha exposat per aquestes activitats fent-lo encausar per un gran jurat per tot això i està exposat a rebre molts anys de presidi; la fiscalia local ordinària que va prendre el cas demanava el seu empresonament immediat considerant que tenia avions i propietats per tot el món, però el jutge es va negar seguint el principi que encara no havia estat condemnat a res i tenia dret a ser un home lliure fins la sentència. (La jutge Lamela no sap res d’això) El dia que això es va fer públic, els advocats de Manafort ja van anunciar que col·laborarien incondicionalment amb Mueller sense explicar en què. El fiscal, ara ja amb un informador involuntari important s’acostava clarament a Trump. Manafort era el Director de la campanya i ara explicaria coses per reduir la sentència.

Molt recentment certs rumors originats a Wall Street van desfermar un breu pànic amb una caiguda modesta de la Borsa. Resultava que Mueller estava examinant els comptes bancaris de Trump i la seva família a la Deutsche Bank, una cosa gairebé d’amagar. Perquè? La sospita és que hi havia rentats de diners i pagaments i negocis lucratius associats amb Rússia i els tractes electorals. Serà veritat? Rentar diners és sempre independentment  de l’objectiu un crim federal. Si és veritat Trump no pot ser perseguit per rentar diners com feia Manafort mentre sigui a la Casa Blanca si no és amb impeachment però pobre d’ell quan surti.

El tracte amb el Kremlin finalment activat de forma encara desconeguda, tenia dos components: primer, el Kremlin organitzaria una campanya informàtica forta per fer mal a la Hillary i crear amb falses notícies, canvis de tema, mitges veritats i revelacions, confusió, neguit i dubtes sobre tot (com està fent el PP a Catalunya) i segon, Rússia facilitaria a Trump materials i informacions verdaderes però molt brutes sobre la Hillary. Ella havia conspirat amb els capitostos demòcrates, violant el reglament del partit, per evitar la victòria gairebé segura a les primàries de Bernie Sanders, i sobretot els emails subministrats per Wikileaks (tots verdaders, però misteriosament difícils de trobar actualment) denunciaven una corrupció monstruosa en la forma com utilitzaven la seva Obra de Caritat anomenada Iniciativa Global, de fet un negoci per profit d’una parella Clinton escandalosament rica. Els donants de tot el món pagaven esperant accés directe primer a la Secretària d’Estat i al final a la futura Presidenta que es vantava de ser la dona més famosa del món. En l’actualitat els Clinton reben poques donacions o invitacions a donar conferències per honoraris de mig milió de dòlars. Pel que fa a Wikileaks està confirmat i és públic que la campanya de Clinton en un moment no especificat van rebre un email misteriós de font impossible de traçar donant un codi secret que permetia accedir a fitxers secrets encara no publicats de Wikileaks. Els trumpistes diuen que ho van ignorar intencionalment (perquè difondre informació privada americana robada és un crim). Però sembla que no van dir res a l’FBI.

I al final, el President Obama es va trobar en un compromís molt difícil per un home que es volia mantenir neutral i ser molt correcte. El CyberCommand nord-americà i la NRA van descobrir-ho tot i li van explicar tot, probablement abans de l’elecció. Com? Els de Trump en la seva imbecil·litat profunda es veu que no sabien que el Servei Secret americà enregistra totes les converses telefòniques de l’Ambaixada Russa i espia a certs diplomàtics. Què havia de fer el President Obama, sempre preocupat per ser correcte? Avisaria ell a Trump o la Clinton? N’hauria de parar en públic? Quines conseqüències tindria? No podent superar els seus dubtes angoixants, Obama va anunciar que els russos s’havien ficat a una cosa que no els importava fent activitats intolerables, sense citar Trump o la Hillary, i que imposava noves sancions molt més dures que les que ja hi havia. I oh horror tan horrorós, que ja no podia ser més horrorós de tan horrorós com era: segons alguns diuen hi ha indicis d’un contacte final entre la campanya de Trump i els delegats de Putin exigint que com a compensació pels seus esforços tan inesperadament exitosos, volien que Trump aixequés totes les sancions el moment que arribés a la Casa Blanca. Serà veritat? Un país estranger demanava pagament per un crim. En altres temps, n’hi haria hagut prou per declarar la guerra. El General Flynn sembla haver dit a un partner comercial que no es preocupés per les sancions perquè tan aviat com Trump entrés a la Casa Blanca anirien a la paperera.

Al començament d’aquest segment ja vaig advertir que Mueller, a diferència de certs fiscals alegres, amenaçadors i somrients que es veuen per TV a certs països dominats per un partit subdemocràtic,  Mueller ni volia explicar res ni donava entrevistes ni tolerava filtracions, i que aquesta reconstrucció era hipotètica, però fa uns dies es va saber inevitablement que l’ex-general Michael Flynn, company, amic íntim i col·laborador de Trump, primer Conseller de Seguretat Nacional del nou règim, confrontat amb les proves de les seves mentides   anteriors, havia decidit (poc espontàniament, sens dubte) col·laborar amb el Fiscal Mueller, no obstant juraments de fidelitat previs al vell amic i nou governant. En Trump des fa fa uns dies sí que a vegades sembla trasbalsat i ansiós, perquè a més de tot això, la seva destitució de mala manera del Director Comey de l’FBI després que aquest es negués a oferir-li fidelitat personal en un sopar secret, la seva exigència pública que l’FBI sota amenaça de destitució del Director de l’FBI tanqués la investigació contra els russos, les seves queixes que el seu fidelíssim Attorney General Sessions s’hagués apartat de la investigació (enlloc de quedar-s’hi per protegir) sense permís de Trump, són una obstrucció de justícia transparent que enviaria qualsevol ciutadà normal a una presó per anys. En dues ocasions anteriors ja fa anys, el Congrés havia declarat que obstrucció d’una investigació criminal justifica l’obertura d’un procés d’impeachment i destitució del President, el qual, un cop destronat, acabaria a més davant un jutge regular. I a la presó.

Homes poderosos

Sabem com va caure Richard Nixon al final, però en qualsevol cas, en aquest moment, com dit abans, ningú sap què acabarà escrivint en Mueller, ni quines lleis en concret havien violat els Trumpistes, ni què hauria de fer el Congrés, si és que hauria de fer alguna cosa. Trump ha anat perdent el suport dels parlamentaris republicans del Congrés federal, però encara no prous per destituir-lo, ni que ell acabés declarant-se fill de Satanàs. I els seus populistes que desfilen amb banderes nazis i volen fer fora els immigrants i sobretot els musulmans, i més val no preguntar pels negres, segueixen entusiasmats. És una mica com el pronòstic del temps. Diuen que farà bo però podria ploure. O nevar. Serà una caiguda presidencial (si té lloc al final) molt  dura.

Ara fa dos dies Trump va escriure una verdadera burrada temerària a un twit: ell havia explicat després de destituir Flynn que era molt amic seu i un gran home però que ho havia hagut de fer perquè havia mentit al Vicepresident. Ara va escriure afegint una cosa nova: ho havia fet perquè Flynn havia mentit al Vice però també perquè HAVIA MENTIT a l’FBI. Ai, ai! La mentida provada de Flynn era que ningú havia tingut tractes amb els russos. Si el lector s’ho pensa, veurà que de fet Trump acabava de confessar per twit. Horroritzat, un dels seus advocats disposat a sacrificar-se com l’Anyell Pasqual, acaba de declarar en públic que en realitat el twit el va escriure ell i no el gran jefe. A les sis o set del matí des del dormitori de Trump. El twit estava molt mal escrit, com fa Trump sempre. No és sols que els advocats cars escriuen millor que Trump, és que no s’ha vist mai que un advocat famós fes una declaració pública implicant que el seu client era culpable.

I els Demòcrates, s’estan recuperant? No ho fan gens bé. Seguim sense saber quina plataforma política i electoral tenen i es contradiuen constantment, desorganitzats com sempre. Les eleccions estan nomes a 11 mesos. S’en sortiran? No volen en Bernie Sanders. De moment tenen una altra feina, que és protegir amb amenaces i advocats a Bill Clinton d’una humiliació final, una acusació que sembla credible, d’haver violat una dona en el significat literal de la paraula fa molts anys quan era irònicament Attorney General d’Arkansas. La premsa i la ràdio es neguen a parlar-ne i només surt sense detalls a llocs molt amagats. Sembla que  la dona era una funcionària de la justícia fora de Little Rock que havia de presentar i discutir un document amb el Sr Fiscal General, que estava visitant la ciutat, el qual la va invitar a venir amb els papers a l’habitació d’un Hotel on estava. Després d’opinar sobre el document, el Sr Fiscal General va presentar una proposta molt diferent que la noia va rebutjar. El resultat fou una violació amb força. Ella ho va explicar l’endemà com a mínim a una persona, hi havia roba interior esgarrada i un llavi inflamat. S’ho van arreglar per fer-la callar. El termini per ficar Bill Clinton a la presó entre 10 i 15 anys ja va expirar fa molts anys.

Conclusió

Està empitjorant el món més que abans? Podria ser però al passat hi va haver molta violència, molts abusos, molta corrupció i crueltat. L’evolució humana des del regne animal cap a una entitat superior, amb seny, solidaritat, respecte, i amor a la democràcia, a la convivència i la pau, si és que està en marxa, per ara no ha arribat lluny.

Com a Catalans, recordant una altre vegada els homes que pateixen presó injusta en representació del poble que volia votar el 1O, cantant, fent castells, duent gegants i rient de cara a gent violenta, amb ancians que duien llàgrimes als ulls, i no van agredir guàrdies civils  indefensos. Volien evitar qualsevol forma de violència exigint en canvi la democràcia i llibertat que no tenim, una lliçó molt gran de Catalunya al món, dura però esperançadora i no va passar desapercebuda. La popularitat d’una Catalunya prèviament desconeguda entre grups, gent i partits democràtics està pujant. Ara estem veient també onades de gent diferent,  cridanera i amenaçadora, amb banderes feixistes, agressions i cridòria insultant, enviats per dos partits que ens odien, que cada dia se semblen més a la dreta populista tan temuda de l’Alternativa per Alemanya, de Marine LePen o del amics de Donald Trump a Carolina del Sud amb les creus gamades, odi i violència. Se n’ha adonat el Sr Juncker? Aquests aquí  han aconseguit establir-se dintre de dos partits estatals existents, el PP i sobretot C enlloc de sortir al carrer sols (per ara) com fan a altres països. Prendran control de C? Només demostra la inestabilitat política sense sortida clara en què vivim, la inacció i incompetència i pensament simplista del gobierno Rajoy que ha durat tants anys amb la col·laboració del PSOE i la incapacitat del seu líder venjatiu que es pensa que pot acabar amb l’independentisme, destruir la nostra cultura i llengua i assimilar-nos amb mentides i violència. L’única cosa que ha assolit és obrir a porta als extremistes del passat. No té els mitjans i el temps que tenia el Franco i ni tan sols aquells ho van aconseguir en 40 anys d’opressió molt més brutal. En l’actualitat i sobretot el futur, el populisme nacionalista tan perillós i brutal de Ciutadans a qui més amenaça és a Rajoy i tota Espanya, per regal de Catalunya.

Els Catalans ho hem fet bé, hem adquirit molt bona imatge al món no obstant les mentides desvergonyides (fake news) dels populistes i extremistes, i seguim sent forts amb un futur. I els mitjans internacionals ens recorden i escriuen sobre nosaltres. I el nostre exemple serà seguit a molts llocs. A votar tothom.

Joan Gil

Tags: 1O, Catalunya, Clinton, EUA, Frau electoral, Populisme, Robert Mueller, Rússia, Trump

Els Esclaus tornen al Món!

La nació líbia va caure en caos i desintegració després que els EUA i nacions de la UE bombardegessin el país per treure un dictador repugnant (com Saddam Hussein i ara Assad) que no obstant era l’únic capaç de mantenir l’ordre i la integritat del país. Ara ha sortit un vídeo digne de crèdit ensenyant una venda pública d’homes i dones africans a una ciutat líbia per un preu d’uns 100 € per esclau. Fins aquí hem arribat i prou. És difícil contenir-se.

Causes

La Unió, que comparteix la culpa en té molta i no sols pels bombardejos que va acceptar tan entusiàsticament. Una de les causes  actuals immediates és que Itàlia paga a algun dels governs libis diners per interceptar per la mar els bots dels fugitius i dur-los per força indefensos a Líbia, on queden en mans de bandits. També els europeus paguen als turcs per enxampar emigrants en bots i enviar-los a la Turquia, on no esdevenen esclaus però s’ho passen molt malament i queden defraudats. Està clar, els EUA també paguen als mexicans per aturar els fugitius centreamericans (Hondures, Guatemala i El Salvador, sobre tot) de camí cap al nord esperant poder viure-hi i treballar. Amb els Rohingyes, ara la senyora que diu que mig mana, afirma que després d’haver viscut a Birmània per generacions i haver tingut membres al Parlament, no són ciutadans, que ni el seu nom deixen pronunciar, que són ells els qui han cremat els seus pobles per fer creure al món que eren  els Budistes i l’exèrcit que ho feien, i que els 600,000 desplaçats  ja estan bé a Bengladesh, un país en la misèria del que no parlen ni tan sols el llenguatge. Ha dit o fet alguna cosa la Unió? L’establiment dels musulmans a Birmània fou l’obre del Regne Unit. Només el Papa Francesc ha mogut un dit, el mes menut. Països africans han trencat relacions diplomàtiques amb Líbia i diuen que Rwanda està preparant alguna intervenció més contundent. Però la Unió res. Només estan preocupats pel desconcert, desunió, autoritarisme, avarícia i picabaralles al seu sí. La manca de democràcia, en canvi, no els preocupa.

Què són els valors europeus i perquè no els apliquen?

A Catalunya hem tingut sempre molts europeistes, que deien que la Unió promou els valors  europeus sense enunciar mai quins són aquests valors, ni contrastar-los amb la política actual d’una Comissió, dominada com Espanya i la República Catalana pel PP i el luxemburguès Juncker. Potser al començament hi havia qui s’ho pensava, encara que el Tractat Constitucional mai va definir aquests valors. Segur que no són ni la democràcia, ni els drets dels pobles, ni la llibertat, ni la justícia social, però deuen estat associats amb l’euro i els interessos de la República Federal Alemanya.

Com va començar a girar la truita? Sens dubte amb el Canceller Helmut Kohl, reunificador de la pàtria alemanya, fa poc enterrat amb glòria prop de la tomba de Carlemany. És extraordinari que una cosa de tantíssim pes com admetre nous membres, es pugui decidir sense consulta, ni tan sols notificació popular, fins i tot contra la voluntat de la població que s’en assabenta llegint els diaris. Fou Kohl qui va manar obrir la Unió als països antigament  a l’esfera soviètica, perquè els alemanys no tenien prou fills i al capdavall els polonesos, hongaresos, i búlgars eren gent blanca. Obert el camí, ja van admetre i negociar amb molt altra gent com ara Malta i la Turquia, aviat Montenegro, que és molt menys important que Catalunya. On estan aquests països, i quines llengües parlen, ara que tenen el dret de veto sobre interessos nostres? Aquests països de l’est, fortament nacionalistes i acabats de sortir de la dominació soviètica, no sabien res dels misteriosos valors europeus… i molt poc de la democràcia. L’única cosa que esperaven és la prosperitat econòmica i el mateix nivell de vida dels occidentals, una cosa legítima que no tothom va assolir. I ningú els va preguntar sobre la seva estima dels valors europeus. Com s’arregla això? Aviat vindran bestieses perilloses com l’admissió d’Ucraïna i Geòrgia i després de la Turquia potser Irak, Síria i l’Iran,  que esdevindran països veïns a Europa, a les seves fronteres.

Perquè no hi ha ni política internacional ni defensa europees?

I la política exterior i la defensa? Jo per descomptat sóc completament lleial als EUA i la seva seguretat, però no em penso que el nostre país tingui raó suficient per imposar-les als europeus ni a ningú. Quan surt un ximple com Trump, això posa a tothom en perill. En Kohl, com el Rajoy, no era cap home brillant. Sobre aquest tema de les relacions amb la potència hegemònica es recordava ell (i repetia sovint) que després de la II Guerra Mundial ell i els seus papàs no tenien res per menjar i de sobte van aparèixer bondadosos soldats americans amb paquets gratis de tot el que es necessitava, i que després d’aquest episodi tan maco, tant en política com en defensa per anar segurs el millor era acatar les ordres dels EUA i fent-ho res podria anar malament. Però el Tractat havia previst que hi hauria un exèrcit europeu i una persona amb autoritat fent política exterior. Tot això ha acabat en una burla. El seguidisme havia esdevingut la llumenera principal. Hauria una EU políticament independent estat a favor de recomençar la Guerra Freda contra Rússia? No hi havia altres formes de tractar el problemes de les minories russes confrontades amb un estat jove ultranacionalista a les zones frontereres? Prou que deuen saber que és impossible que Putin o qualsevol successor es retiri i aquesta situació costarà molts milions i posa en perill el Continent. Les sancions permanents perjudicaran molt als que es guanyen la vida exportant a Rússia.

Potser hi ha un terreny on la Unió sí que ha fet bona feina, que és la protecció als consumidors, on han sabut sovint anar molt més enllà dels EUA. Certa gent parlaria també de les finances i del Banc Central Europeu, només que això no ha estat pas per tothom. Cal recordar les demandes durant les crisis aGrècia i Espanya.

L’episodi inconcebible des del punt de vista democràtic que Catalunya acaba de viure gracies al també PP Juncker i els seus neoliberals em fa dubtar de la viabilitat i interès de mantenir i ser part d’aquesta organització que tant ens ha defraudat. Que trobin altres formes de fer milions.

La migració humana i el futur

En l’actualitat la major part de migracions i desesperació humana a l’Orient Mitjà i Àfrica tenen arrels polítiques, militars i religioses, però també en part ja són el resultat de l’escalfament global, que cada dia esdevindrà pitjor i més amenaçador. Sense això, moltes coses serien diferents. Els efectes de la calor i la sequera són claríssims sobre tot al Txad i als països veïns com Nigèria i Mali, on un llac enorme més gran que Catalunya del que vivien potser molts milers i potser milions, està a prop de desaparèixer. La misèria i la desesperació i la indiferència dels grans i poderosos han obert les portes a l’Estat Islàmic a la regio. Fins i tot Trump hi ha ficat un exèrcit de per ara uns 8,000 soldats. Una altra guerra que podria durar molts anys. Una més.

No és fàcil veure un escenari on els nombre de refugiats i fugitius, ja en xifres rècord, pugui caure i per tant l’emigració d’africans i aviat d’asiàtics, empitjorarà sense que ningú estigui fent preparatius ni se’n vulgui preocupar. Hi ha qui suggereix que una verdadera solució consistiria en obrir a l’emigració Sibèria, però segur que això trigarà molts anys abans de realitzar-se.

Joan Gil

Tags: Escalfament global, Unió Europea