01 des. 2017

Esclaus, democràcia i Unió Europea

Els Esclaus tornen al Món!

La nació líbia va caure en caos i desintegració després que els EUA i nacions de la UE bombardegessin el país per treure un dictador repugnant (com Saddam Hussein i ara Assad) que no obstant era l’únic capaç de mantenir l’ordre i la integritat del país. Ara ha sortit un vídeo digne de crèdit ensenyant una venda pública d’homes i dones africans a una ciutat líbia per un preu d’uns 100 € per esclau. Fins aquí hem arribat i prou. És difícil contenir-se.

Causes

La Unió, que comparteix la culpa en té molta i no sols pels bombardejos que va acceptar tan entusiàsticament. Una de les causes  actuals immediates és que Itàlia paga a algun dels governs libis diners per interceptar per la mar els bots dels fugitius i dur-los per força indefensos a Líbia, on queden en mans de bandits. També els europeus paguen als turcs per enxampar emigrants en bots i enviar-los a la Turquia, on no esdevenen esclaus però s’ho passen molt malament i queden defraudats. Està clar, els EUA també paguen als mexicans per aturar els fugitius centreamericans (Hondures, Guatemala i El Salvador, sobre tot) de camí cap al nord esperant poder viure-hi i treballar. Amb els Rohingyes, ara la senyora que diu que mig mana, afirma que després d’haver viscut a Birmània per generacions i haver tingut membres al Parlament, no són ciutadans, que ni el seu nom deixen pronunciar, que són ells els qui han cremat els seus pobles per fer creure al món que eren  els Budistes i l’exèrcit que ho feien, i que els 600,000 desplaçats  ja estan bé a Bengladesh, un país en la misèria del que no parlen ni tan sols el llenguatge. Ha dit o fet alguna cosa la Unió? L’establiment dels musulmans a Birmània fou l’obre del Regne Unit. Només el Papa Francesc ha mogut un dit, el mes menut. Països africans han trencat relacions diplomàtiques amb Líbia i diuen que Rwanda està preparant alguna intervenció més contundent. Però la Unió res. Només estan preocupats pel desconcert, desunió, autoritarisme, avarícia i picabaralles al seu sí. La manca de democràcia, en canvi, no els preocupa.

Què són els valors europeus i perquè no els apliquen?

A Catalunya hem tingut sempre molts europeistes, que deien que la Unió promou els valors  europeus sense enunciar mai quins són aquests valors, ni contrastar-los amb la política actual d’una Comissió, dominada com Espanya i la República Catalana pel PP i el luxemburguès Juncker. Potser al començament hi havia qui s’ho pensava, encara que el Tractat Constitucional mai va definir aquests valors. Segur que no són ni la democràcia, ni els drets dels pobles, ni la llibertat, ni la justícia social, però deuen estat associats amb l’euro i els interessos de la República Federal Alemanya.

Com va començar a girar la truita? Sens dubte amb el Canceller Helmut Kohl, reunificador de la pàtria alemanya, fa poc enterrat amb glòria prop de la tomba de Carlemany. És extraordinari que una cosa de tantíssim pes com admetre nous membres, es pugui decidir sense consulta, ni tan sols notificació popular, fins i tot contra la voluntat de la població que s’en assabenta llegint els diaris. Fou Kohl qui va manar obrir la Unió als països antigament  a l’esfera soviètica, perquè els alemanys no tenien prou fills i al capdavall els polonesos, hongaresos, i búlgars eren gent blanca. Obert el camí, ja van admetre i negociar amb molt altra gent com ara Malta i la Turquia, aviat Montenegro, que és molt menys important que Catalunya. On estan aquests països, i quines llengües parlen, ara que tenen el dret de veto sobre interessos nostres? Aquests països de l’est, fortament nacionalistes i acabats de sortir de la dominació soviètica, no sabien res dels misteriosos valors europeus… i molt poc de la democràcia. L’única cosa que esperaven és la prosperitat econòmica i el mateix nivell de vida dels occidentals, una cosa legítima que no tothom va assolir. I ningú els va preguntar sobre la seva estima dels valors europeus. Com s’arregla això? Aviat vindran bestieses perilloses com l’admissió d’Ucraïna i Geòrgia i després de la Turquia potser Irak, Síria i l’Iran,  que esdevindran països veïns a Europa, a les seves fronteres.

Perquè no hi ha ni política internacional ni defensa europees?

I la política exterior i la defensa? Jo per descomptat sóc completament lleial als EUA i la seva seguretat, però no em penso que el nostre país tingui raó suficient per imposar-les als europeus ni a ningú. Quan surt un ximple com Trump, això posa a tothom en perill. En Kohl, com el Rajoy, no era cap home brillant. Sobre aquest tema de les relacions amb la potència hegemònica es recordava ell (i repetia sovint) que després de la II Guerra Mundial ell i els seus papàs no tenien res per menjar i de sobte van aparèixer bondadosos soldats americans amb paquets gratis de tot el que es necessitava, i que després d’aquest episodi tan maco, tant en política com en defensa per anar segurs el millor era acatar les ordres dels EUA i fent-ho res podria anar malament. Però el Tractat havia previst que hi hauria un exèrcit europeu i una persona amb autoritat fent política exterior. Tot això ha acabat en una burla. El seguidisme havia esdevingut la llumenera principal. Hauria una EU políticament independent estat a favor de recomençar la Guerra Freda contra Rússia? No hi havia altres formes de tractar el problemes de les minories russes confrontades amb un estat jove ultranacionalista a les zones frontereres? Prou que deuen saber que és impossible que Putin o qualsevol successor es retiri i aquesta situació costarà molts milions i posa en perill el Continent. Les sancions permanents perjudicaran molt als que es guanyen la vida exportant a Rússia.

Potser hi ha un terreny on la Unió sí que ha fet bona feina, que és la protecció als consumidors, on han sabut sovint anar molt més enllà dels EUA. Certa gent parlaria també de les finances i del Banc Central Europeu, només que això no ha estat pas per tothom. Cal recordar les demandes durant les crisis aGrècia i Espanya.

L’episodi inconcebible des del punt de vista democràtic que Catalunya acaba de viure gracies al també PP Juncker i els seus neoliberals em fa dubtar de la viabilitat i interès de mantenir i ser part d’aquesta organització que tant ens ha defraudat. Que trobin altres formes de fer milions.

La migració humana i el futur

En l’actualitat la major part de migracions i desesperació humana a l’Orient Mitjà i Àfrica tenen arrels polítiques, militars i religioses, però també en part ja són el resultat de l’escalfament global, que cada dia esdevindrà pitjor i més amenaçador. Sense això, moltes coses serien diferents. Els efectes de la calor i la sequera són claríssims sobre tot al Txad i als països veïns com Nigèria i Mali, on un llac enorme més gran que Catalunya del que vivien potser molts milers i potser milions, està a prop de desaparèixer. La misèria i la desesperació i la indiferència dels grans i poderosos han obert les portes a l’Estat Islàmic a la regio. Fins i tot Trump hi ha ficat un exèrcit de per ara uns 8,000 soldats. Una altra guerra que podria durar molts anys. Una més.

No és fàcil veure un escenari on els nombre de refugiats i fugitius, ja en xifres rècord, pugui caure i per tant l’emigració d’africans i aviat d’asiàtics, empitjorarà sense que ningú estigui fent preparatius ni se’n vulgui preocupar. Hi ha qui suggereix que una verdadera solució consistiria en obrir a l’emigració Sibèria, però segur que això trigarà molts anys abans de realitzar-se.

Joan Gil

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*