Els Carrers de Nova York

Avui fa calor a la ciutat. És per això que m´he assegut a un McDonald´s que té Wi-Fi i m´he posat a escriure. No puc escriure a la gent que m’envolta, als qui seuen al costat meu als autobusos o aguanten dempeus als metros, perquè no puc. No els conec i, tret del passaport que compartim (parlo dels que són ciutadans), no tinc res en comú amb ells. A vegades em trobo sol, però no es pot encetar una conversa amb desconeguts. Que m’entendrà algun català? No sou pas els mateixos que vaig abandonar. Però els Estats Units tampoc. Sovint llegeixo els vostres blocs i diaris, tan llunyans, que parlen de coses que no m’afecten. Alguna vegada us reconec, altres vegades no.

Que n’era de trista aquella Catalunya, quan els Diarios Hablados de Radio Nacional de España ens servien les mateixes mentides i els mateixos records manipulats de la República i la Guerra Civil com a postre per dinar i per sopar! I aquella foto d’un militar mig calb que se´ns mirava amb menysteniment des de les parets. Jo sovint escoltava o llegia els corresponsals de Nova York que, mentre no hi hagués censura de pel mig, descrivien d’un país lliure, ric i meravellós, amb un exèrcit, un Congrés al servei del poble, una premsa hom es podia escriure allò que es volgués… Quina meravella. També em mirava els mariners de la Sisena Flota que es passejaven per la Ciutat Vella, on encara no hi havia musulmans, buscant prostitutes. La Policia Militar americana em feia molta por. Un cosí acabava de tornar de la mili i em va assegurar que els mariners i soldats americans guanyaven moltíssims diners. En aquell temps, Espanya era un estat molt pobre i miserable amb un dictador militar ridícul i tot plegat els americans confonien Espanya amb Mèxic i a vegades demanaven xile i burritos als restaurants, ben picants i tractaven les noies de “Señoritas” i els nois d´”Amigos”. Els devia estranyar que no duguéssim un sombrero charro. Vaig anar a visitar un dia un veixell de guerra. Ah, aquesta és la cara de la democràcia! Si en tinguéssim un, potser Catalunya seria lliure. Ara que el Dictador diu que en té i no som lliures.

Quan el vaig veure per primera vegada, em va fer molta impressió l’antic JFK Aeroport, que per cert en aquell temps estava tan mal dirigit com si hi ho fes l’AENA i era una desgràcia nacional . Sortit a l’exterior, tot em va meravellar, els cotxes tan grans, els taxis com a les pel.lícules, els colors dels vestits, els negres (que no n´havia vist gairebé cap fins aquell moment), els anuncis publicitaris. Prou que entenc que això ja no és veritat i que els nous arribats no repeteixen la mateixa experiència. A Catalunya es viu millor i per això s´hi han establert gents de races molt diferents, com abans a Amèrica. Jo també volia viure millor. Amb la TV i l’Internet es poden observar els EUA des de Barcelona tan intensament com jo visc a Catalunya. Es pot participar a les lluites electorals tant com fem els americans. Fins i tot els que saben anglès poden escriure als fòrums dels diaris i webs informatius. El món ha canviat molt.

Però, bons amics, és que enteneu els Americans? Els coneixeu, sens dubte, com coneixeu els veïns de la porta del costat, que a vegades fins i tot us parlen dels seus projectes, vacances o problemes; o com coneixeu els companys que a la feina tot bevent una tassa de cafè us parlen de les dones amb qui es tracten de moment o del Barça. Però us importen aquesta gent? Ho pregunto perquè a mi els americans sí que m’importen. Els enteneu de debò? Quan llegeixo webs polítics catalans, veig com tanta gent els demonitza i condemna i em temo que no. Hi ha polítics que s´ho mereixen tant com el Sr Rajoy o el mentider de turn que està al govern. Però el poble americà, no. Tot té una explicació. Cal entendre´ls. A vegades les coses van bé i a vegades malament. La gent segueix creient en certes coses que van aprendre a l’escola, com tothom. Són abusats, se´ls enganya, se´ls mata. Reben informació falsa i no tenen accés a informació verdadera. Hi ha vegades que els votants no saben o poden resoldre els seus problemes. No passa això mateix a Catalunya?

Ara algú que llegeix aquests rengles (si algú els llegeix) dirà “I a mí què m’importa?” Doncs us hauria d’importar: d’aquí menys de cinc mesos triarem el nostre i el vostre President, un home que tindrà més autoritat sobre l’Estat i sobre Europa que Zapatero, l’únic manamés del món que pot declarar guerres, envair nacions i fer o desfer grans problemes financers. Dieu encara que no us interessa? Seria més acurat dir que molts us sentiu com en temps franquistes, incapaços de votar per afectar coses que us afecten.

A mí m’agradaria, si sabés com fer-ho, explicar què és Amèrica, com és que és com és (ja em perdonareu) , com veuen els món aquests privilegiats que el Novembre podran votar. Veiem si puc fer-ho

5 respostes

5 respostes a “Els Carrers de Nova York”

  1. Tonien 14 set. 2008 en 0:42 1

    Ei, sempre he estat un gran admirador i també defensor dels Estats Units. Però escolta el millor país del mon de llarg és Catalunya. Hi ha la gent que m’estimo i hi ha la gent com jo, que valora i disfruta les mateixes coses i que sent la terra amb intensitat. Tu parles de diversitat i bon rollo, no estic en contra dels demés, per exemple els espanyols,..però no son com jo. Podem viure junts, però defensarem coses diferents. Per cert dels americans que parles, a qui em d’entendre? Aquests que no parlen ni anglés i que viuen al final d’un trajecte de metro de Nova York?

  2. Joanoten 14 set. 2008 en 14:26 2

    Benvolgut Toni: Gracies per respondre. Em pensava que ningú em llegia. Jo no he deixat mai d’estimar Catalunya. Segueixo escrivint la llengua, com pots veure i llegeixo l’AVUI cada dia, pero tambe m’estimo molt els EUA, un pais que m’ha acollit generosament. Perquè escric? Perque m’agrada escriure, i perque altrament m’avorreixo els vespres. Si t’ha semblat que el bloc es entretingut, ja he tingut èxit. Es EUA son un tema que interessa a tothom tal com estan la política i la situació militar. A vegades em dolen els comentaris antiamericans que llegeixo. Tinc jo la culpa dels crims franquistes? Pel que fa a en Bush, es a nosaltres que ens va mentir a la cara; son els nostres diners que malgasta a l’Iraq, son les nostres cases que estan en perill, es el nostre futur que ens juguem.

  3. jaumepubillen 27 nov. 2008 en 21:10 3

    És clar que et llegim! I a mi personalment m’interessa molt tot el que dius. Un país només es coneix bé si s’hi viu una bona temporada.

    Segueix escrivint coses des dels EEUU que a molts segur que ens interessaran.

    Una abraçada

  4. Montseen 11 jul. 2010 en 2:07 4

    Hola, Joanot!

    Avui, per casualitat, he trobat el teu blog a la xarxa. I ja l’he agregat als preferits.
    Tinc una mena de devoció pels Estats Units i, en especial, per la ciutat de New York. No hi he estat mai físicament, però he llegit diferents guies de viatge, he vist reportatges, m’he sumat al patiment, por i dolor dels atemptats a les Torres Bessones, m’he emocionat amb la presa de possessió d’Obama…. A vegades penso que tinc el pensament més aquí a la teva ciutat que no pas a la meva de Catalunya!

    Trobo molt interessant tot el que escrius sobre Amèrica i espero continuar llegint articles nous que em fascinin encara més.

    Salut!

  5. Merceen 27 febr. 2014 en 15:57 5

    M’agrada Nova York. No he estat mai a America pero sembla una ciutat molt maca. Em va fer gracia un dia per que vaig sentir parlar a uns americans de California i s′enreien una mica de la manera de fer dels novaioquins. Interessant. Segurament els de Nova York tambe deuen fer comentaris dels de California o altres estats.
    Desde l’estranger tenim tendencia a posar la gent en el mateix sac, pero de fet no hauria de ser aixi i, a mes la majoria de la gent jutja la gent d’un pais pels seus governants, pero aixo no es just.

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*