Arxiu per a 'Pripiat' Categories

26 abr. 2016


Txernòbil i la seguretat de les plantes nuclears

Fa trenta anys del desastre de Txernòbil, tan greu que va espantar pel món, però molts dels que en parlen no entenen què va passar i ni el Govern ni les companyies d’energia interessades semblen tenir cap interès en explicar com va anar, perquè, ni si el problema està resolt. No cal dir que aquestes centrals són tècnicament molt complicades però això no vol dir que no es pugui explicar en paraules senzilles el problema de forma comprensible per a la majoria, que hi hauria d’estar molt interessada. Els metges han après a parlar amb els malalts. Hi ha hagut ja un nombre modest però considerable d’accidents nuclears amb víctimes i resultats cruels que no està limitat als tres desastres més coneguts. Per trobar un llistat exhaustiu només cal anar a l’article de la Wikipedia “International Nuclear Event Scale” de la Comissió Internacional de l’Energia Atòmica.

El perill central i tendó d’Aquiles: la refrigeració d’emergència
Totes les centrals energètiques produeixen calor, el qual serveix per generar vapor que mou una turbina i genera electricitat. El problema tècnic més gran que hi ha és controlar en tot moment la temperatura del reactor. El problema és tan seriós com difícil i es troba al centre de totes les mesures de seguretat. Si la refrigeració cessa en un període brevíssim que és difícil de trobar explicat però sembla ser un temps al voltant d’uns 15 o 20 segons (per exemple per culpa d’un desastre), el sistema immediatament dóna l’ordre SCRAM per aturar en l’acte la reacció nuclear. Dissortadament això no vol dir que la refrigeració ja no es necessiti. Al contrari, ha de seguir per un mínim d’un o dos anys. Si la refrigeració d’emergència falla, la temperatura puja ràpidament resultant en la fusió del reactor, una explosió i, si la muralla de contenció no aconsegueix evitar-ho, l’alliberació de materials radioactius a l’exterior. El procés s’anomena “meltdown” i sovint acaba fent un forat al sòl a més de destruir l’edifici. El pitjor problema pel públic, és sens dubte la sortida de radioactivitat a l’exterior, que ni a Txernòbil ni a Fukushima ha pogut ser aturada fins el dia d’avui no obstant els anys. Això, que semblava impossible, va passar el Març de 1979 a Three Mile Island a Harrisburg, capital de l’estat de Pennsylvania als EUA, l’Abril de 1986 a Txernòbil, una petita localitat prop de la ciutat de Pripiat a la Ucraïna i el Març de 2011 a Fukushima Daiischi al Japó, relativament prop de Tokio.

No és difícil entendre el problema posat per la necessitat de continuar la refrigeració en cas d’un desastre. És la caiguda de la xarxa elèctrica que alimenta la central com a resultat sovint inevitable del desastre. Enginyers moderns saben designar sistemes de circulació que no poden fallar i si les bombes normals s’aturen, hi ha sempre un segon sistema de reserva operat per dièsel capaç de prendre el control gairebé instantàniament. I aquí rau el problema pitjor de tota la indústria nuclear: amb dièsel o no, cap màquina i cap sistema de control funciona sense electricitat i en cas d’un desastre la central queda sovint desenganxada de la xarxa elèctrica i el sistema d’emergència falla. I el reactor s’escalfa i causa un meltdown, que no es pot aturar. Fins ara les piles elèctriques no estat mai prou poderoses per emmagatzemar tanta electricitat com caldria. A molts ens queda la memòria d’un grup de treballadors heroics a Fukushima estenent un cable elèctric una gran distància des d’una xarxa activa cap a la central destruïda en temps rècord. Era massa tard i l’esforç tan gran no va servir de res. A Fukushima el terratrèmol inicial va causar una destrossa considerable a tres reactors (a més de les piscines d’aigua al sostre on guarden, per falta d’un lloc millor, els cilindres vells radioactius gastats), on les bombes de refrigeració normals es van aturar. Les bombes d’emergència van fallar a dos de tres reactors, però a un dels tres, el sistema dièsel de reserva es va activar tot sol normalitzant un dels reactors i produint prou electricitat per reactivar les bombes d’un segon reactor, que també va quedar controlat. El tercer seguia sense refrigeració i en perill però potser els tècnics haurien aconseguit controlar-lo. No ho sabrem mai perquè en aquell moment el tsunami va arribar i la central no tenia defenses en contra, cosa inconcebible però verdadera que els propietaris no han sabut explicar. El tsunami va destruir tots els sistemes de refrigeració i els tres reactors van entrar en meltdown, causant una explosio ab incendi i una gran catàstrofe quan la muralla de contenció també va quedar enderrocada, permetent la sortida de radiació. I cinc anys després, la tragèdia continua.

La muralla de contenció (containment wall)
És una defensa imprescindible, però caríssima. Delimita un recinte protegit i està feta de capes alternatives d’acer dur i formigó que diuen que podria resistir qualsevol explosiu, potser fins i tot una petita bomba atòmica. Normalment no fa res i en molts llocs probablement no serà necessitada mai. La teoria és que si tot falla i el meltdown té lloc, la radioactivitat no sortirà a l’exterior. Dissortadament a Txernòbil no n’hi havia cap, perquè al govern soviètic li semblava massa cara. A Three Mile Island sí que n’hi havia i va evitar un desastre molt pitjor. La ciutat de Harrisburg, capital de l’estat fou evacuada per prevenció. Només hi ha haver una escapada de radioactivitat a l’aire, dels efectes de la qual no sabem res. Jo vivia a 100 milles del reactor i recordo l’humor d’una emissora de ràdio que va aguantar transmetent des de Harrisburg no obstant l’evacuació. Deien coses com “La temperatura actual, mil graus i pujant! El sol, molt fort. El cel brillant i lluminós” Hi ha gent que no perd mai l’humor. A Fukushima, la muralla va resistir bé el terratrèmol però fou destrossada pel tsunami.

Resum: què va passar a Three Mile Island
En principi és fàcil d’explicar: una vàlvula inesperada, probablement innecessària que connectava el sistema de refrigeració amb una càmera amb buit, buidant en cas de ser oberta els tubs de líquid refrigerador, es va obrir. La refrigeració era impossible perquè les bombes no tenien cap refrigerant. Era la matinada amb un equip poc preparat que no van entendre què passava. Va resultar que cap d’ells havia entès les explicacions del fabricant i que no sabien què era la vàlvula ni podien interpretar què passava. Estaven substituint cilindres radioactius gastats al reactor, on ja havien ignorat altres mesures de seguretat, cosa que va empitjorar la situació. Desesperats, els treballadors de guàrdia, sense entendre res, van intentar cridar per telèfon superiors amb més coneixement, però van trigar unes tres hores abans que es presentés al lloc un enginyer capacitat per prendre control i dirigir l’operació de salvament. Hi va haver un verdader meltdown, el primer de la indústria, però com queda dit la muralla de contenció va aguantar i salvar el dia. Un suspens molt gran per a la direcció tècnica. Qui diu que els humans no fallen?

Resum del cas Fukushima
Aquesta central estava a un territori on els terratrèmols i els tsunamis (l’ona d’aigua altíssima que entra a terra firma degut a un terratrèmol sota el pis oceànic) eren freqüents. La protecció contra terratrèmols estava bé i va aguantar relativament l’embranzida del terratrèmol, amb el qual les conseqüències haurien estat limitades, però no obstant estar tan prop de l’ocèan, no tenia cap defensa contra tsunamis. Perquè gastar tants diners en una cosa que no servirà mai de res? La companyia elèctrica havia rebut moltes protestes per això i per deficiències que van ignorar. Les conseqüències les patirien altres. Un detall interessant és que en un moment van arribar a preveure l’evacuació total de Tokio! Seria important publicar els plans d’evacuació al voltant de centrals nuclears. Voluntàriament, no ho expliquen mai.

Resum de Txernòbil
La guerra freda fou sovint irracional i dirigida més a atiar problemes que a resoldre’ls. Fonts occidentals havien avisat que les centrals soviètiques eren perilloses. A Àustria hi havia una queixa contra una central situada a Txecoslovàquia però massa prop de Viena. Un dels problemes més evidents era que els soviètics no construïen muralles de contenció, sens dubte pel preu extravagant. Hi havia la memòria d’un desastre nuclear mal estudiat en 1957 al voltant de la base militar de Kistlyn que va forçar l’evacuació de 22 petites ciutats. Però sembla absurd gastar tants diners en una cosa que no serviria mai de res (a diferència per exemple de les armes nuclears).

Els físics i enginyers que treballaven a les centrals ho sabien millor que ningú. El verdader problema era naturalment el sistema de refrigeració d’emergència, que veien que no estava ben resolt i preocupava. Les bombes que continuarien el refredament del reactor durant una emergència greu eren naturalment dièsel només que trigaven uns 60 o 70 segons per activar-se. Sembla ràpid, però no pas per aturar un meltdown que segons diuen podria començar als 15 segons. Els enginyers locals van desenvolupar un projecte basat en la creació d’una mena de cascada d’aigua que activaria instantàniament una dinamo generant suficient electricitat per fer funcionar les bombes gràcies simplement a la força de gravetat. Havien discutit el projecte fatal amb experts i consultants que l’havien aprovat. Van construir el sistema i van intentar provar-lo tres vegades. En aquest moment, sentit comú i prudència elemental, considerant el perill, hauria manat suspendre el projecte i convocar un altre grup d’experts per modificar-lo o suspendre’l per sempre. Enlloc d’això, afirmaven tenir un mètode seguríssim per activar la refrigeració d’emergència. (Llegiu si us interessa l’afegit al final). I van posar Txernòbil al mapa. És sempre commovedor veure la gent que en el servei de la seva comunitat van exposar-se voluntàriament i acceptar no el perill sinó la mort segura. Particularment emocionant és la memòria dels aviadors que van volar a poca altura sobre la central deixant caure aigua sobre l’edifici en flames i dels bombers que van acostar-se a peu a la central ja destruïda i incendiada. Diuen que ningú els va explicar la situació, però és que algú no sabia què hi havia a l’edifici?

Una emissora de tele ahir va difondre una còpia enregistrada del missatge a la població de Pripiat manant l’evacuació immediata (abandonament de fet) que, segons l’ordre d’evacuació seria només per tres dies. Acabava recordant als ciutadans que havien d’apagar el llum i tancar les aixetes abans d’anar-se’n. Si no ho haguessin fet, els llums seguirien encesos trenta anys després.

Comentari final
Evidentment el problema energètic lligat a l’escalfament global és un dels més greus i difícils que pateix la humanitat i no sabem què fer i molts governs i gent poderosa es neguen a fer res. Com que no sembla que estigui a punt de ser resolt, caldria interessar-se més per la seguretat de les centrals que tenim, donat que ningú està disposat a viure sense electricitat. I caldria exigir més explicacions dels perills i sobre què fan per protegir-nos. Acaben sempre dient que protegir-se millor per coses que no passaran mai acabaria doblant el preu que paguem. Jo crec que els residents de Pripiat i de Fukushima ho haurien acceptat. Per no dir res dels morts.

Afegit
Acabo de llegir a una revista una descripció detallada dels darrers moments de Txernòbil que van conduir al desastre. Com a Three Mile Island, la causa torna a apuntar a treballadors nocturns amb experiència i coneixements insufficients. Els tècnics pretenien que havien desenvolupat un sistema perfecte i més segur per canviar de refrigeració normal a refrigeració d’emergència i ho volien demostrar aprofitant que els cilindres amb l’urani estaven gastats i calia replaçar-los. Incomprensiblement, van encarregar fer el canvi a l’equip nocturn, que no tenia prou experiència. Van començar aturant el sistema que controlava les bombes d’emergència, cosa que fa por només de pensar-hi, però que era el propòsit de la demostració. Aleshores van anar al reactor i per raons que no en sé prou per entendre van empènyer els cilindres d’urani profundament cap a l’interior, massa al fons com sembla. Van veure amb horror com l’activitat del reactor quèia fins al punt de no produir prou electricitat per mantenir l’activitat de les bombes de refrigeració normals. Recordem que la refrigeració d’emergència estava desconnectada. Hauria estat el moment de plegar i cridar una autoritat, com molts treballadors volien, però un supervisor va manar tirar endavant. Van intentar recol·locar els cilindres en la posició original, però el reactor no va respondre com esperaven i van acabar buidant els tubs de refrigeració de líquid. Ja molt espantats van practicar l’SCRAM, l’atur immediate de la reacció nuclear. Massa tard i sense refrigeració. La primera explosió ja molt greu va precedir en minuts la segona, desastrosa. Milers van morir, cents de milers es posarien molt malalts. Curiosament i contràriament a allò que molts lectors podrien pensar, els reactors de la central que no van ser afectats van seguir en operació fins l’any 2000. Els treballadors cobraven sou triple i no expliquen quants anys van viure. La zona fou tancada però uns centenars de persones hi van tornar i fins i tot mengen productes agrícoles crescuts localment.
I els propietaris de les centrals actuals poden garantir que els treballadors en saben prou, i no passarà com a TMI o Txernòbil? Tots dos van ser el resultat predominant d’errors humans. El famós Simpson treballa a una central nuclear.

Joan Gil

No hi ha resposta