Arxivar per juliol de 2008

30 jul. 2008


Obama sí, Obama no: Anatomia d’un Referèndum

Classificat com a General

Com poden ser tan ingenus els Berlinesos? Jo no sortiria mai al carrer a expressar entusiasme per un candidat. Tots sabem què vol ell. Es el mateix que volem nosaltres? Perquè el van rebre tan bé a Berlin? Perquè era negre? Perquè parla molt bé? Sí que parla bé, però és retòrica, sense dir mai res. Potser perquè vol acabar la guerra, o perquè té bona figura? La guerra la vol acabar només a l´Iraq. No, jo no em fio de ningú.

Qui és l’Obama? Vet allí allò que tants Americans es pregunten. L’adversari que l’Obama ara té, a diferència de la Hillary, fa riure i no és competitiu. Es coix, parla de les moltes cicatrius que té (i del perill de mort pel melanoma) , s’equivoca i es contradiu contínuament, va dir que si cal, es pot continuar la guerra a l’Iraq per cent anys, es pensa que encara vivim als temps de la guerra del Vietnam, té mal geni, no li donen diners, el sector d’extrema dreta del seu partit li té mania… Serà una elecció això? En McCain per acabar-ho d’arreglar, té por de parlar en públic, si no és a llocs petitets, en família. Però els discursos són el punt fort del seu adversari!

Una elecció, no. Però la gent encara està estudiant en Barack Hussein Obama. D’aquí uns tres mesos faran un referèndum sobre l’Obama: Obama sí, Obama no. I si surt l’ Obama no, el senyor vellet de 72 anys acabarà guanyant i esdevindrà President sense haver fet res per merèixer-ho.

I qui és l’Obama, aquest home que ha sortit per sorpresa del no res i d’una embestida sembla haver conquerit el món? Tothom sap que el seu pare era un musulmà de Kenya i que ell va créixer a Indonèsia i no sembla ser veritat que hagi estat mai musulmà ell mateix en persona ni que hagi anat a una Madrassa, com contínuament repeteix l’extrema dreta. Es de debò un progre, com es pensen al PSOE?

El jove Senador Obama és un home que en acabar la carrera d’advocat a Harvard hauria tingut l’opció de practicar dret corporatiu com els altres graduats i guanyar milions. Però ell va decidir fer carrera política, cosa que no va amagar mai, ben al contrari. Els negres, la seva única base possible d’accés al poder, són una població urbana que només té pes de debò a Harlem, aquí a Nova York, i a Chicago. Totes dues ciutats fa molt de temps que estan dominades pel Partit Demòcrata però l’ambient és molt diferent.

L’Obama va decidir-se, sense tenir-hi ni amics ni connexions per Chicago, una ciutat on el Partit és una màquina hermèticament tancada. Per entrar-hi cal haver nascut o crescut a la ciutat i ser presentat per amics o pares que ja tenien connexions. Es comença molt baixet amb un càrrec de no res i si hom sap com fer-ho i és lleial i digne de confiança, va pujant i pujant fins que el deixen presentar-se a una elecció. I a l’elecció, el Partit sovint s’assegura que el seu candidat guanyi perquè el poder i la influència continuïn.

Com s´ho va fer l’Obama sense amics? S´ho havia estudiat. Es va ficar a un bufet d’advocats que es dedicaven als drets civils. Amb organitzacions negres, va fer campanyes, més d’una vegada amb el suport del famós Reverend Wright i la seva església. Li agradava que li presentessin gent. I sempre preguntava al nou conegut que a qui coneixia. I a qui més. I els anava a veure a presentar-se fins que va reeixir a parlar amb els líders.

Es curiós que ell mai deia que volia ser President, però molts que el coneixien li ho deien a la cara: Tu seràs el primer President negre. Així ho va aprendre tot de la màquina de Chicago, com s’obtenen diners, com cal distingir entre poderosos i gent comú, quines coses cal dir, com s’ensenya la lleialtat. Es va casar molt bé, amb la Michelle que també era advocada i venia d’una família amb connexions. Connexions, amics… és com cal fer-ho.

I va arribar a Senador per Illinois, on va aprendre l’ofici parlamentari. Va fallar en un intent d’esdevenir Representant a Washington però ell es va examinar sense pietat per entendre la seva fallida i fer autocrítica. I al final va sortir una mica per casualitat la gran oportunitat d’anar al Senat de Washington. I quan es va presentar de candidat a la Casa Blanca, pocs que no el coneixien el van prendre seriosament, inclosa la Hillary que feia anys que es veia Presidenta i encara no s’ha recuperat de la sorpresa . La seva anomenada a nivell nacional(molt relativa) la va guanyar amb el seu discurs tan retòric a la darrera Convenció demòcrata. El discurs va agradar molt. es per això que ara el repeteix, amb modificacions, contínuament

I és progre o no? Em sap greu desenganyar a ningú, però és difícil dir-ho i jo ho dubto. Hi ha el problema del seu estil oratori maco però grandiloqüent i generalment buit. S’escolta ell mateix i sona una mica pedàntic i arrogant. Però tot això és estil i no té res a veure amb el seu programa, excepte que la oratòria que ell practica és poc apreciada per la gent senzilla. Un altre problema que té, és que totes les enquestes assenyalen que el poble americà dubta que ell comparteixi els mateixos “valors” com diuen aquí i no he sabut mai com traduir. Vol dir: què pensa de la religió? I de l’avortament? I dels matrimonis gays? I de la disciplina fiscal? Suporta els nostres soldats? Perquè no du la bandera al cau? Es patriòtic? I és negre! Ningú ho diria mai, però molts trobarien altres raons per no votar per ell. Tot plegat, si vol guanyar d’aquí tres mesos, ja pot començar a girar cap a la dreta. Ell es compara amb el Kennedy. El talent potser sí que el té, però en Kennedy tenia un “charm” personal irresistible, mentre que l’Obama sembla fred, llunyà. Jo personalment crec que no té cap ideologia. A Chicago era “progre” perquè la màquina n’era. Ja veurem què fa a l’Oficina Oval si hi arriba. Comparat amb en GW Bush tothom és d’esquerres.

Li he sentit dir alguna cosa bona: Sobre Bill Clinton, que com a polític, admirava molt el seu estil i èxits, però coma ciutadà la seva ètica l´ha deixat a vegades apavarat.

I sobretot, en va dir una que val la pena recordar: un polític no ha de mentir mai als seus electors prometent coses impossibles; el que ha de fer és presentar les alternatives realistes que existeixen i acceptar la tria que el poble fa . Santa paraula. Si s’en recorda.

No hi ha resposta

22 jul. 2008


Poc a poc, les eleccions s’acosten

Classificat com a General

 Probablement tothom sap que als EUA el sistema electoral és  elecció directa dels congressistes, senadors o delegats a cada districte per majoria simple sense repesca com es fa al Regne Unit. Els Americans no entenen el sistema proporcional adoptat per tants països europeus. Hi ha hagut sempre discussions sobre quin dels dos sistemes és millor, una dubte que no té solució. Quan em miro a la tele catalana els vots al Congrés o al Parlament de Catalunya els trobo avorrits. Tots els diputats voten en massa com el grup els mana. Perquè cal elegir-ne tants? Si no tenen llibertat individual no seria més efectiu i senzill fer votar per e-mail als senyors Rajoy, Zapatero, Duran i als altres, cadascú amb els vots que té i estalviar-se els espectacles de mala educació que donen?

Amb el sistema electoral directe, la disciplina de partit val molt poc. A Washington la majoria i la minoria (només hi ha dos partits) formen grups parlamentaris i elegeixen líders respectius a les dues càmares però la veritat és que aquests líders han d’anar trucant d’oficina en oficina mirant què volen fer els seus i provant de convèncer-los, però no poden manar res. Hi ha parlamentaris que saben treballar molt bé pels passadissos, taules de dinar i són flexibles. N’hi ha que no. Els discursos es fan davant d’un auditori buit perquè cada congressista ha decidit el seu vot en privat a l’oficina assessorat per la seva gent. les cadenes de televisió pública C-SPAN transmeten tots els discursos però eviten ensenyar la sala buida. L´hemicicle només s’omple quan criden per un vot, en el qual cas els beepers, telèfons i les secretàries s’han d’activar per trobar el congressista i que hi hagi quòrum.

Una altra cosa que cal considerar comparant tots dos sistemes és que als EUA és dificilíssim fer saltar un incumbent. Si l’home o la dona ho han fet bé i s’han ocupat dels seus constituents, i han respost sempre amb bona educació i portat diners federals al Districte, tant si són Republicans com Demòcrates i tant si van votar per la guerra com si no és gairebé impossible treure´ls. O sigui que un canvi de majoria depèn no sols dels vents polítics sinó que es decideix pel nombre de congressistes que es retiren o que tinguin un problema perquè els seus votants estan descontents. En altres mots, es decideix pels districtes oberts, que sovint són pocs, però aquest any n’hi ha molts. Havent perdut el poder que tenien, molts Republicans volen plegar.

Però és del vot mateix que jo volia parlar

La llei federal diu només que les eleccions presidencials s’han de celebrar el primer dimarts de novembre. La resta, és competència dels Cinquanta Estats. El procés electoral no té res d’homogeni. Hi ha llocs on es vota un dia (com a Nova York) i hi ha llocs on es vota 1, 2, 3 dies. A Oregon tenen el sistema més original: només es POT votar per correu durant un parell de setmanes però el primer dimarts de novembre planten una mena de bústies grans a diferent llocs de les ciutats i qui no ho hagi fet, pot dipositar-hi el sobre. Els col.legis electorals estan suprimits.

Els horaris són diferents però sobretot les màquines electorals són diferents. Cal entendre que els Americans, bons i afables com són a casa seva, en el cas de les eleccions es malfien de tothom. Hi ha hagut moltes raons històriques. La lluita pel poder, pels diners i el lideratge que tant emocionen als Americans, ha estat responsable per moltes irregularitats, que cada dia són més difícils però probablement no s’han acabat mai. Recordeu, si no, el memorable cas de la Florida i l’anomenament de Georges W Bush fa vuit anys. Parlant de màquines electorals dignes del segle XXI, tothom insisteix que han de ser absolutament segures, impossibles de manipular i que no tolerin trampes. Hi ha llocs encara on s’utilitzen les velles cartes de tabuladora de la IBM, que es van fer famoses per les perforacions defectuoses a la Florida. A altres llocs hi ha pantalles tàctils, màquines registradores electròniques, màquines amb palanques mecàniques (com a Nova York), paperetes de paper, etc. Després de la tragèdia de la Florida tothom va començar a dir que calia sustituir totes les màquines de votar per noves màquines electròniques a prova de tot, fins i tot de bomba i de terrorisme i el Congrés va començar a oferir diners per qui els volgués. Gràcies a això molts districtes electorals i fins i tot Estats sencers van dir que comprarien màquines registradores electròniques noves.

Potser us sembla que tot això està molt bé i que el problema va quedar arreglat. Els qui coneixem Amèrica no ens ho creuríem mai. Això fou el començament d’un altre drama nacional .

El primer problema és que les màquines havien de ser ABSOLUTAMENT a prova de manipulació. De coses absolutes la indústria en fa poques. Les companyies venedores van assegurar i jurar que sí, que sí, que eren a prova de tot però algú va preguntar que com ho sabien? Home, s´hi podria afegir fàcilment una impressora de paper per fer un rebut i així es podria comprovar. Mai, mai, mai! van cridar tots els que ho van sentir. Amb certa raó i recordant coses que han passat, a tothom se li va acudir que si es donessin rebuts amb el vot, molts votants cobrarien. Ara es fa igual, però els que compren vots s’han de fiar de la paraula dels votants. Moltes autoritats electorals malgrat tot van decidir comprar les màquines que es van començar a utilitzar. Va acabar tot en un desastre perquè a un districte darrere l’altre hi van haver grups de ciutadans que van anar als jutges a protestar que’havia fet trampa. Aleshores, el districte o el jutge procedien a contractar els serveis d’una companyia de seguretat informàtica per comprovar si la màquina era segura o no. Pràcticament en tots els casos un hacker de la companyia de seguretat aconseguia manipular els resultats en molt poc temps, sovint hores i sense deixar-hi res. Una darrere l’altra, totes les marques de màquines electorals electròniques van ser retirades i els diners perduts.

Per als Americans el dret al vot és una de les coses més sacrosantes que existeixen. Quedar-se sense màquines o no tenir un sistema segur és un cataclisme aclaparador, una verdadera violació de l’única Constitució que han tingut i que tant s’estimen. Es veu que hi ha coses que no es poden arreglar fàcilment amb diners. Tinc entès que aquest any ja torna a haver-hi de tot, però que el mètode que sembla amb més futur són els ordinadors que llegeixen òpticament butlletes electorals marcades a mà. Jo em pregunto només a quina velocitat ho fan.

Una altra cosa que es molt diferent d’Europa, es que no hi ha cap dia de reflexió. Si el candidat vol i te els diners fins i tot el dia de l’elecció pot ensenyar anuncis a la TV i sovint anirà pels carrers encaixant mans i fent discursos. L’única cosa que esta prohibida es fer propaganda electoral a una certa distancia (uns 20-30 m) de l’entrada del local electoral. A vegades la policia penja signes dels arbres avisant. Com a resultat si l’elecció es apassionant, hi ha una barrera de voluntaris amb volants i propaganda exactament a la distancia permesa i sovint el votant ha de lluitar per fer-se pas, com si estigues envoltat de pidolaires.

I a Nova York? Doncs a Nova York, res de res fins ara. Seguim com  fa un segle amb les màquines de palanques. Hi ha una palanca molt gran al sòl. Quan la mous de la dreta a l’esquerra, es tanca la cortina i es poden moure les palanquetes petites, una per cada opció diferent, a la columna que es trïi. Es millor haver estudiat la papereta amb anticipació perquè les lletres són petites i hi ha poc llum. Quan has acabat, tornes a estirar de la palanca grossa, les cortines s’obren, i ja està. Ja veurem què passa al novembre i si l’Alcalde Bloomberg ens en haurà comprat de noves, perquè les màquines velles són un desastre i estan totes mig trencades. A més  es veu que un cop tancat el col.legi electoral, un policia llegeix números amagats, s’els escriu a una llibreteta i telefona o duu els resultats a l’Ajuntament. Al segle XXI? La ciutat més rica del món capitalista a vegades pot ser ben miserable.

No hi ha resposta

11 jul. 2008


Anuncis de Medicines a la TV dels EUA

Classificat com a General

A vegades sento turistes parlant el català pels carrers de la ciutat. Tothom explica el mateix: el sacrosant $, popularment anomenat el Greenback, que abans era tan respectat, està molt bé de preu. Veig molts turistes comprant de tot, que ja va bé, en vista de la recessió que tenim. Aviat la recessió s’estendrà a Europa i ens tornarem a quedar tots solets prenent el sol a Central Park. Una cosa que els turistes europeus no compren mai són medicaments. Està clar que no venen amb receptes, però el problema de debò és el preu. A la farmàcia tot costa manta vegada més que a Europa.

La situació actual va començar fa uns anys amb una certa companyia molt famosa que no vull anomenar. Van posar en venda una medicació nova contra el càncer desenvolupada amb diners del NIH. Per la raó que fos, al Director se li va acudir demanar $2000/mes, a veure què passava. L’argument era que el medicament tenia molta vàlua per als malalts i per tant era lógic fer-los pagar més. Als EUA el Govern no ha regulat mai els preus farmacèutics. Voldria, però no pot perquè les lobbies farmacèutiques paguen tants diners a les campanyes de reelecció dels congressistes que no hi ha res a fer. Diuen que el mercat és lliure. Us sembla que el mercat de les medicines és lliure de debò? El malalt no pot triar. Sigui com sigui, la invenció dels $2000 va reeixir i les accions de la companyia van pujar. En vista de l’èxit, altres aviat els van imitar. I cada vegada que surt al mercat un medicament d’aquests nous es cobren $2, 3, 4, 10000 per mes, sense que passi res. Hi ha assegurances que paguen, i altres que no. Hi ha malalts que sí que reben els tractaments, n’hi ha que no, pel preu. El món sempre ha estat així. La vida no és fair, com diuen sempre els americans.

Quan se´ls pregunta que perquè les medicines noves costen tants milers, la indústria farma sempre respon que és per poder cobrir les despeses de la recerca i fer més progressos. Es emocionant la dedicació d’aquestes companyies. Però els economistes que s’ho han mirat, diuen que de fet es gasten molts més diners en propaganda i administració (els presidents guanyen 10-15 milions per any o més) i en pagaments a congressistes que en recerca. La propaganda la fan sobre tot a les cadenes de TV comercial.

Probablement els turistes no se n’adonen. Segur que ningú ve des de l’eixample a Nova York per seure a l´hotel i mirar la TV, o sigui que aquest espectacle increïble dels anuncis farmacèutics se’l perden. Els primers que hi va haver de Viagra (repetits dia i nit) encara eren divertits. Eren molt picants. Evidentment la companyia volia vendre l’article no per curar la disfunció erectil, abans generalment anomenada impotència, sinó com a afrodisíac, per fer disfrutar més de la vida dintre de l’ambit familiar, encara que això no ho ho deien mai perquè el govern només n’havia autoritzat l’ús contra la disfunció aquesta. Als publicistes no els va semblar que el tema de la DE s’hagués de tractar de forma discreta. A un anunci es veia un senyor de certa edat empassant una pilota de fútbol pel forat d’un pneumàtic. A gairebé tots els anuncis es veuen parelles d’edat que evidentment tiren pel recte. Després el govern va començar a exigir que els avisos de perills calia llegir-los en veu alta i poc a poc, referint sempre al metge. Teniu-ho en compte, sibarites del sexe: una veu pastosa us adverteix que podríeu quedar-vos cecs, que si patiu del cor no hauríeu de prendre Viagra. Un any després de la introducció de Viagra van sortir altres medicaments d’acció més perllongada, però l’avís que donaven era esfereïdor: una erecció que dura més de quatre hores pot ser perillosa i quan passa cal anar al metge. Caram! Com s´ho prenen la gent això?

Els anuncis de medicines es repeteixen incessantment a la TV. N´hi per controlar la bufeta urinària, que són diferents en homes i en dones. N´hi ha moltes contra l’osteoporosi. N’hi ha per prevenir el càncer de mamella. N’hi ha que són agents de quimoteràpia. Me´n recordo d’una que era per prevenir infeccions en malalts del càncer. També es veuen anuncis de medicaments per combatre la diabetis. Un que a mi m’espanta molt és el del Plavix per combatre Episodis Coronaris Aguts , que vol dir atacs de cor. Es veu un vas sanguini amb una placa al lumen i tot de trombocits que s´hi apilen i tanquen el vas i catapum, et mors (si no estaves prenent Plavix). Sovint han d’explicar de quina malatia parlen abans d’oferir un medicament per combatre-la. I les pastilletes contra el colesterol, sobretot el Lipitor, apareixen cada 5 minuts. Una altra veu terrible m’adverteix que si prenc les tabletes que ells venen, hauria d’avisar el metge en cas d’un transplant de medula. Això sí que ho faria. I si el transplant es de cor, tambe. Una leucèmia sense tractar pot ser molt dolenta. També m’escolto amb atenció creixent (amb els anys) els anuncis de coses bones que serveixen per reduir les mides de la pròstata. Pero a la radio hi ha altres anuncis de pindoles per nutrir la prostata. Quin dels dos triare? Ah, qui pogues ser metge uroleg amb els anys. Un vespre davant la TV és una forma d’aprofundir el coneixement mèdic

Llàstima que els malalts mateixos no es puguin escriure les receptes. No els caldria pas anar al metge. I tot això, de què serveix, potser us pregunteu. Doncs serveix de molt. Aquestes campanyes augmenten astronòmicament la consumició dels medicaments. Diuen que els malalts es presenten a les consultes i els exigeixen. I els metges, perquè s’han de molestar a negar res. No són pas ells els qui han de pagar.

La medicina nordamericana és la millor del món. Tothom n’està seguríssim

Una resposta fins a ara