Arxiu per a 'Guerra Civil als EUA' Categories

28 nov. 2022


La Guerra Total, important en la Guerra Civil dels EUA 1861-65

El concepte de Guerra Total ens diu que l’acció militar que inclou la infraestructura i les accions afectant els civils és legítima i que tots aquests són objectius militars vàlids i que les accions militars tenen prioritat sobre les necessitats civils. El principi fou originat pel pensador Carl von Clausewitz al segle XVIII. Per entendre-ho millor hom pot considerar algunes sentències i cites famoses del General de la Guerra Civil William Tecumseh Sherman, protagonista d’aquest article i  l’home més odiat al Sud dels EUA: “La Guerra és un Infern”, “La Guerra és crueltat”, “Contra més cruel sigui, més aviat s’acabarà”. Si el lector ha anat seguint les moltes guerres que han tingut lloc al final del segle passat i començament del present, que potser n’ha vist alguna sense morts de milers de soldats i ciutadans, desallotjaments, emigració forçada, destrucció de ciutats, camps de detenció? Vet aquí com va acabar la Guerra Civil dels Estats Units.

El President Lincoln i el General Ulysses Grant. Lincoln era un home profundament sincer dedicat a la causa d’abolir l’esclavatge i  acabar amb la rebel·lió de tot el Sud, que havia començat amb les primeres declaracions d’independència el dia de la seva elecció i amb la formació de la Confederació rebel el dia mateix que va prendre possessió. Lincoln va ser elevat a la glòria després de ser assassinat, però no fou gens estimat durant el primer mandat. No era ell qui era culpable de la guerra on tants homes moririen (uns 620.000 al final), però és absurd pensar que era un sant. Era un polític astut, realista i molt hàbil (a més d’orador extraordinari). La Guerra va durar de 1861 a 1865, però en 1863, als tres anys, Lincoln tenia un problema gravíssim. A menys d’un un any de la reelecció tothom preferia votar per president un militar enemic seu que prometia negociacions amb els rebels. Lincoln no ho acceptava de cap manera perquè sabia que negociar significaria reconèixer la Confederació i perpetuar alguna forma d’esclavitud “light” i això ell mai ho acceptaria. Havia de ser reelegit!! I per aconseguir-ho calia fer progrés en la guerra per convèncer la gent que la victòria militar era possible. Els seus generals eren incompetents i no feien res per entrar al territori de la Confederació i acabar amb  rebel·lió. Només feien batalles glorioses que no servien de res. Estava particularment enrabiat perquè la gran victòria militar de Gettysburg (al cementiri de la qual Lincoln havia pronunciat un discurs immortal, meravellòs que només va durar tres minuts) no va servir de gran cosa. Va evitar que el General Confederat Lee entrés a Pennsilvània, però Lincoln no entenia perquè el seus el van deixar escapar sense perseguir-lo a l’interior del territori rebel. Això s’havia d’acabar o estava perdut i fracassat. I llegint els sumaris de les batalles, el nom de Grant li va cridar l’atenció, perquè havia guanyat el mateix dia de Gettysburg una campanya dificilíssima de forma increïble a Vicksburg, Mississipi, reobrint el riu Mississippi per a la Unió i de fet tallant la Confederació en dos a més de conquerir Jackson, la capital de Mississippi. Aquest era el seu home per guanyar la guerra.

Potser algun lector recorda la meva descripció d’Ulysses Grant publicada fa unes setmanes. Era un alcohòlic perdut que havia estat expulsat de l’exèrcit i s’havia anat guanyant la vida venent fusta pels carrers i fent de dependent a una botiga. Quan va esclatar la guerra, va veure com els estats havien d’organitzar exèrcits de voluntaris però ningú semblava com fer-ho. Ell sí. Es va oferir i va organitzar els exèrcits primer d’Illinois i després de Nova York, on li van atorgar el títol de general (de Nova York, no pas dels Estats Units que vindria després). El van enviar a la campanya de l’Oest de les muntanyes Allegheny, per la que ningú s’interessava i on tots els generals l’odiaven i intentaven humiliar-lo. Però Lincoln llegia informes que cada dia li agradaven més. Quin homenot! Mai reculava, mai es rendia, si tenia un mal dia tornava a començar l’endemà, tenia una visió fantàstica, els soldats el respectaven. Així és com Lincoln, fent l’acció més agosarada i potser important de la seva carrera,  va cridar Grant a Washington per nomenar-lo Comandant en Cap de tots els exèrcits de la Unió (als tres anys d’haver estat venent cuir a la botiga dels seu pare). Els generals, molt enrabiats, van presentar-se a la Casa Blanca. No podia donar aquest càrrec a un home que a vegades es presentava begut al camp de batalla. Lincoln, fastiguejat, va preguntar si sabien quina marca de whisky consumia en Grant, perquè volia enviar ampolles a tots els generals a veure si aprenien a fer-ho tot tan bé com Grant. Ulysses Grant era l’home que salvaria la seva reelecció i acompliria els seus objectius.

El General William Tecumseh Sherman. La seva mare  va anomenar Tecumseh, nom de l’indi Shawnee que al voltant de la Guerra del 1812 contra els Britànics havia intentat fundar un estat independent indígena al mig de la nació americana i fins i tot ja tenia una capital, cosa que els britànics aprovaven. És considerat un heroi nacional al Canadà i té una estàtua dintre del Capitol a Washington. En qualsevol cas, el capellà que va batejar Sherman d’adult, va insistir que necessitava un nom cristià. A diferència del seu gran futur amic Grant, Sherman era un milionari, banquer i home de negocis que també havia estat militar com Grant, però se n’havia sortit anys abans voluntàriament. Havia tornat a enllistar-se quan va començar la guerra. Va salvar la vida, però li va anar desastrosament  i va quedar deprimit i desesperat. Així estava quan es va trobar amb Ulysses Grant a la guerra de l’oest. Els van fer grans amics i Sherman va esdevenir un company segur, lleial, fidelíssim, sempre obedient. Va pifiar unes quantes coses, però Grant o l’ajudava a sortir-se’n o altrament el protegia. Va acompanyar Grant a Washington i tots tres van esdevenir amics. Amb gran satisfacció del President, tots tres es trobaven a discutir plans per acabar la guerra. Lincoln va retrobar l’esperança perduda. Van designar junts l’atac final que salvaria la reelecció. Cal afegir que tant Grant com Sherman eren partidaris del principi de la Guerra Total. Què era això que els Sudistes fessin festes i recollissin diners per ajudar els seus joves a anar a matar gent? No tenien dret a fer possible una guerra que destruiria la unitat del país i perpetuaria l’esclavitud. Al final el President Lincoln va respondre que ho autoritzava, amb la condició que no matessin civils. Una condició molt difícil. Tots tres van designar un plan final: Sherman entraria a fons al territori confederat del Sud amb 60,000 soldats, liquidaria la resistència i tornaria pujant per per la costa per afegir-se amb Grant a l’atac final a Richmond, capital de la Confederació. No fou del tot necessari, perquè en Grant havia acabat la feina tot sol.

Pel seu costat, al mateix temps, Grant sortia de Washington al capdavant de 120,000 soldats cap a la capital Richmond. La horrible Campanya “Overland”, la brutal confrontació final a vida o mort contra el famòs General Lee que li costaria 70,000 homes. Es tractava de travessar la Wilderness, el territori natural no-ocupat amb boscos, muntanyes i rius sense carreteres que tenia centenars de qm d’amplària i de profunditat i separava Washington de  Richmond, amb el General Lee amb uns 60,000 homes (en perdria en total uns 30,000) a l’altre costat. Ja s’havia intent en va i es tenia per impossible.

La Guerra Total de Sherman comença a Atlanta, capital de Georgia. En principi la missió de Sherman era eliminar l’exèrcit confederat de Tennessee però va topar amb un general massa preocupat i potser una mica covard que no li va fer front i al final aquest exèrcit es va retirar d’Atlanta per tornar a Tennessee a fer una cosa diferent i Sherman va entrar fàcilment a Atlanta, segona ciutat de la Confederació. Va manar a tots els ciutadans evacuar immediatament la ciutat. El govern de la ciutat li va preguntar perquè. Sherman va respondre per escrit que això era una guerra i que quan la guerra acabés estaria disposat a ajuntar-se amb ells com un germà, però ara era la guerra i tots havien d’obeir i marxar. La ciutat fou a més cremada. Sherman va afirmar sempre (amb moltes penques) que ell no ho havia manat mai. El foc va començar a una reserva d’explosius confederats a un tren aturat a l’estació al centre de la ciutat que Sherman no necessitava i va manar explosionar-los, massa prop de les cases que van calar foc. Dies després, sortint d’Atlanta, va manar una altra vegada buscar cases amb utilitat militar i destruir-les. El foc va acabar amb la resta d’Atlanta. Res va sobreviure el pas de Sherman. Potser algun lector ho ha vist al film “Lo que el Viento se Llevó”.

Les possibilitats de reelecció de Lincoln ja havien millorat una mica amb la notícia que l’Almirall Farragut, gloriós fill d’un matrimoni immigrat natural de Ciutadella a les Illes, havia destruït tota la flota naval confederada a la Badia de Mobile (Alabama). Quan li van avisar que hi havia mines perilloses a l’aigua va pronunciar la frase avui en dia encara popular als EUA que es pot traduir lliurement com “A la merda les mines i endavant a tota màquina”. Era un bon quasi-mallorquí. Té dedicada una plaça molt gran i maca a Washington amb estàtua prop de la Casa Blanca. Amb això i les notícies d’Atlanta, Lincoln seria fàcilment reelegit. La Confederació seria derrotada.

Sherman havia demanat i va rebre permís de Grant i Lincoln per marxar des d’Atlanta cap al mar i la ciutat de Savannah a la costa. No estava gaire lluny però el camí esdevingué una mena de carretera de quilòmetres d’ample on no va deixar res en peu, ni camps agrícoles, ni mansions, ni bestiar, ni ponts, ni vies de tren, ni edificis públics. Als dos costats de l’exèrcit, naturalment sense que el General en sabés res, cavalcaven homes vestits de paisà buscant encara més menjar i coses d’interès per prendre-les o destrossar-les, i per fer callar a gent local que parlés massa fort. L’objectiu era naturalment terroritzar la població civil del Sud i deixar ben clar que tot s’estava acabant. El 22 de Desembre Sherman va entrar a Savannah, escrivint a Lincoln que li presentava Savannah com un regal de Nadal. Quan es va retirar tirant cap a l’estat de Carolina del Sud, dissortadament Savannah també fou cremada, aparentment per accident quan només volien destruir bales de cotó, només que el foc es va estendre. Carolina del Sud fou l’estat on la Guerra havia començat a Fort Sumter i es mereixia un càstig duríssim, que Sherman va administrar. Mentre estava allà va rebre una invitació de Grant per prendre un vaixell i anar a trobar-se amb ell a la casa des d’on Grant dirigia l’atac final a Petersburg, un suburbi de Richmond, que va durar 8 mesos però s’estava acabant. El president i la First Lady s’hi ajuntarien per celebrar els èxits militars i el final ja inevitable de la guerra. No se sap que discutissin res de la Guerra Total. Sherman, abandonant la molt batuda Carolina del Sud, va seguir pujant cap al Nord, entrant  a Carolina del Nord, on fou una mica més benigne, només que per desgràcia quan ja marxava de la capital, Columbia, un altre foc també va destruir la ciutat. I efectivament Sherman no va arribar a temps per entrar a Richmond, on tot ja s’havia acabat. Però la unitat dels Estats Units havia estat preservada i l’esclavitud s’havia acabat per sempre. Hom es podria preguntar si el món seria igual en cas que Lincoln no hagués estat reelegit. Probablement hi hauria dos Estats Units.

Lincoln morí assassinat al Teatre Ford de Washington (que es pot visitar) nou dies després de la rendició del General Lee i la seva visita a la Richmond derrotada. Va entrar a peu passant per barris destruïts. Els blancs que sortien al carrer se´l miraven en silenci. No així els negres. Un se li va a acostar agenollant-se davant d’ell però Lincoln va respondre que ningú s’havia d’agenollar mai davant d’un home. El President va arribar a peu a la “Casa Blanca” del Sud i va voler seure a la cadira de Jefferson Davis, el President  confederat en fuga. Tots els acompanyants esperaven que fes un discurs, però només va demanar un got d’aigua. Després del seu assassinat dies després  fou substituït pel seu Vice-President Johnson, el primer que va patir un “Impeachment” de la hiatòria, un intent en va de destituir-lo. Va nomenar a Grant Secretari (ministre) de la Guerra. Quan el mandat de Johnson es va acabar, Ulysses Grant fou elegit dues vegades consecutives President dels Estats Units. Grant va fer Sherman cap de l’exèrcit i fou ell qui va acabar tancant tots els indis a reserves.

Probablement tots els visitants a Nova York han vist l’estàtua eqüestre daurada de Sherman a la plaça a la cantonada sud-est de Central Park, davant l’Hotel Plaza i la Cinquena Avinguda. L’estàtua de Grant probablement l’ha vist tothom a la TV. Sembla una taca negra endavant de l’edifici blanc del Capitoli de cara a la Mall, on hi ha les estàtues dels altres dos homes que com ell van salvar Amèrica, Washington i Lincoln. És el lloc on se celebren totes les preses de possessió i el jurament dels nous Presidents. No es veu a la capçalera d’aquest blog perquè hi ha massa washingtonians disfruntant del bon temps a la Mall.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

 

 

 

No hi ha resposta