Arxivar per octubre de 2021

26 oct. 2021


Jutges Americans no poden destituir Diputats elegits

Malgrat les coses que passen a totes les democràcies, el Congrés dels EUA, elegit sense interrupcions cada dos anys des del segle XVIII, encara pot donar lliçons. Cap jutge, ni que fos un dels nou Justícies del Suprem Federal, pot en cap cas destituir o manar destituir un Representant (Cambra Baixa) o un Senador (Cambra Alta), malgrat que no tenen ni han tingut mai cap immunitat. Per descomptat, tristament de tant en tant passa que un elegit resulta corrupte o fa quelcom que és criminal o altrament intolerable i cal expulsar-lo. Més d’una vegada això ho arregla el seu propi partit discretament explicant al senyor que més val que empaqueti voluntàriament o serà pitjor. I quan no, què cal fer?

Les dues cambres tenen comitès d’ètica que poden manar a un acusat presentar-se a una sessió secreta a declarar sota jurament, acompanyat d’un advocat, si vol. El Comitè decideix. Poden simplement avisar, censurar o demanar a la Cambra l’expulsió de l’acusat. En aquest cas, la Cambra ha de reunir-se i votar, si vol, l’expulsió immediata de l’elegit. No es pot fer de cap altra manera. Un cop fora del Congrés, si ha violat la llei ja se les arreglarà amb un jutge, però que un jutge intenti destituir un membre del Congrés és completament impossible i no es toleraria. Hi ha tres branques de govern amb fronteres que ningú té dret a traspassar. A l’estat espanyol amb la constitució tan dolenta del 78, aquestes fronteres són molt permeables. El Gobierno nomena els jutges i els jutges treballen  com s’espera d’ells. No és del tot diferent de Polònia. Un jutge acusant una persona elegida de “desobediència” com si fos un nen petit? Ai, ai! Ni en Franco parlava així. El prestigi de la judicatura cau en picat i els ciutadans i partits s’enrabien i la democràcia empitjora.

Els dos “Parlamentaris” del Congrés Americà

Hi ha gent que no en sap res, malgrat la importància extraordinària que tenen. El Parlamentari que té la Cambra de Representants (Jason Smith) és nomenat per l’Speaker (President), el del Senat (Elizabeth MacDonough) pel líder del partit majoritari. Tots dos dirigeixen una oficina considerable i durant les sessions plenàries de la respectiva Cambra seuen al costat del President aconsellant-li què ha de manar o respondre.

Per entendre el que fan, son els que han compilat i memoritzat tots els precedents significants trobats al reglament, a l’anomenat llibre de Jefferson i a totes les lleis aprovades, a més, naturalment, de la Constitució, les quals publiquen pel coneixement dels diputats en llibres de dos volums cada dos anys. Ells son els experts del precedent al Congrés. El principi de triar aquesta forma de respondre a problemes, a insults, a mocions, queixes i propostes, basada en la tradició es troba en una cosa que els advocats repeteixen en llatí: quan es presenten problemes que ja hi hagut abans, més val repetir la solució.

Els dos parlamentaris no estan en cap cas relacionats amb cap partit. N’és prova que la majoria han durat al càrrec entre 8 i 12 anys i que els nous són sempre triats entre els empleats de l’oficina del parlamentari sortint sense portar ningú de fora. Com que no són elegits pel poble, no tenen autoritat per manar res: ells només donen consells que són sempre acceptats per respecte a la seva funció i significat. Només una sola vegada el Vicepresident Nelson Rockefeller, actuant com a President del Senat, va rebutjar i ignorar un avís del parlamentari, causant tanta indignació que l’any següent el Congrés va fer una llei prohibint que servís de precedent.

Allò que fan més sovint és presentar-se a les sessions plenàries, on aconsellen com respondre a queixes o propostes o a mala conducta dels Representants o Senadors però tenen altres funcions. Als darrers impeachments la Parlamentària del Senat seia al davant de la presidència i responia més preguntes (en privat i veu baixa sempre) que el President. Un altre cas, molt actual en aquest moment, és el procediment de la Reconciliació, que permet aprovar lleis només amb 51 vots (que és allò que té Biden comptant la Vicepresidenta) sense que l’oposició tingui dret a invocar un Filibuster que només es podria superar amb 60 vots. Cal primer presentar la llei al parlamentari perquè valori si un projecte de llei pot acollir-se al procediment de la Reconciliació o no, cosa molt difícil de resoldre. Una altra ocupació difícil que tenen és mediar el conflicte quan les dues cambres aproven la mateixa llei però una de les dues ha fet canvis. Cal convocar una conferència de representants de les dues cambres per tornar a escriure un text únic i fer-lo aprovar una altra vegada. Un cas famós i històric fou la formulació de la llei de Drets Civils sota el President Johnson, que va durar més d’un any, quan les Cambres no es podien posar d’acord i ho canviaven tot contínuament.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

11 oct. 2021


Ante Pavelić, el criminal de guerra croata protegit pel Vaticà i per Franco

Potser no hi ha gaire lectors que entenguin d’on va sortir Iugoslàvia, el pais recentment desintegrat, ni la raó per l’odi d’uns estats ex-iugoslaus contra els altres. L’imperi Austro-Hongarès fou desmantellat al final de la 1ª Guerra Mundial.

La Croàcia de Pavelic. Al nord, Eslovènia, entremig Bosnia-Herzegovina

Un rei de Sèrbia, Alexandre I, va aconseguir fundar en 1915 un Regne de Serbis, Croates i Eslovens, però en 1928 hi va haver un assassinat múltiple de parlamentaris i Alexander es va proclamar monarca absolutista del nou, encara desconegut,  Regne de Iugoslàvia.

Ante Pavelić (1889-1959) el Poglavnik (Caudillo, Führer o Duce)

Cal entendre les similituds entre Croàcia i Sèrbia. Tots dos parlen variants del mateix llenguatge Serbi-Croata, només que els croates l’escriuen amb lletres llatines com nosaltres i els serbis amb lletres ciríl·liques. A més, els croates són catòlics i els serbis ortodoxos.

Pavelić va nàixer a Bosnia-Herzegovina, on abans convivien els croates, serbis i els bosniaks (musulmans, que parlen una llengua pròpia). Ignorant els detalls, que són complicadíssims, Pavelić va esdevenir un nacionalista croata molt radical i va fundar en 1929 un partit amb militants molt  violents que odiava tant Iugoslàvia com el rei. S’anomenaven Ustasis i van esdevenir el braç dret de Pavelić, recordats com una de les organitzacions més infames, inhumanes i cruels de la II Guerra Mundial. Prova? Fins i tot l’ambaixador Nazi, el cap de l’exèrcit alemany d’ocupació i la GESTAPO (!!) es van queixar a Hitler de la bestialitat excessiva dels Ustasis. Hi ha historiadors que han afirmat que considerant la gran diferència  en la població i en mitjans, els Ustasis croates foren pitjors i van superar en crueltat i inhumanitat als Nazis.

El Regne Croata titella anomenat NDH (Estat Lliure Croata) neix

Pavelić va intentar tres vegades assassinar el rei Alexander, cosa al final aconseguida amb ajut en 1934, que li va costar exili i persecució. A Itàlia ja manava Mussolini. Croàcia va acabar essent un protectorat titella italià que li volia prendre territoris, ciutats adriàtiques i sobretot Dalmàcia. El rei titella d’Itàlia Víctor Emanuel III va triar el Duc d’Acosta com a nou rei  de Croàcia (Timislav II), el qual no obstant haver acceptat no va anar a Croàcia sinó de visita, però es va negar a exercir. Pavelić no va poder ser mai cap d’estat.

La Guerra Mundial havia esclatat i al començament els Nazis van tenir un problema: havien ocupat Grècia amb un petit exèrcit que estava acorralat pels partisans grecs. Hitler no toleraria cap desfeta, o sigui que va enviar les seves divisions en 1941 a ocupar fàcilment tant Croàcia com Sèrbia per poder passar per terra a Grècia, on els patriotes partisans van ser mig destrossats pels alemanys. Però la situació a l’ex-Iugoslàvia havia canviat. Pavelić fou festejat pels nazis com a cap d’un país sobirà aliat (però ocupat) mentre Sèrbia fou ocupada i governada directament per militars alemanys. Eslovènia fou incorporada al Reich alemany de forma permanent i els eslovens inesperadament van esdevenir ciutadans alemanys. A Croàcia els Ustasis i Pavelić tindrien la via lliure.

Els alemanys exigien l’eliminació dels jueus (n’hi havia relativament pocs) i el 90% d’ells no van sobreviure però Palević s’interessava més per eliminar Serbis. Van bastir 22 camps de concentració per adults i un d’additional reservat a per a nens. El nombre total de víctimes no està clar: entre 100,000 i 300,000. A Croàcia vivien molts serbis refugiats. Pavelić va fer intents d’assimilar-los, com obligar-los a escriure amb alfabet llatí i convertir-los per força al catolicisme, cosa a la qual l’Església Catòlica no es va oposar. Per si no podia, va crear també una Església ortodoxa pels serbo-croates. Caldria afegir en justícia que abans de l’arribada dels nazis, els nacionalistes serbis havien obligat uns 200,000 croates refugiats a esdevenir Ortodoxos. (Una vegada, Pavelic va dir en privat que ell tenia prevista la solució del problema serbi dividint-los en tres grups: un es convertiria al catolicisme, i aprendria a escriure en lletres llatines, un altre seria exiliat i el tercer… (va insinuar que moriria)).

Alois Stepinac, Cardenal i Arquebisbe

Pavelić és el del mig, Stepinac l’últim a la dreta

Enterrament actual de St Alois Stepinac a la catedral de Zagreb

Cal parlar del Cardenal Alois Stepinac (1998-1960), Arquebisbe de Zagreb nomenat per Pius XII. A mí em recorda els capellans del nacionalcatolicisme franquista. Era un home d’opinions molt sòlides i intrencables que evitava parlar dels crims dels Stasis, i va participar-hi en fotos i un escrit. Ell es va fer fotografiar sovint amb Pavelić i veia el Comunisme com l’horror més gran del món. Va aprovar i participar en les conversions forçades al Catolicisme dels serbis refugiats. Fou jutjat el 1946 pel nou govern iugoslau. Sobre les conversions ell va explicar que eren simulades, només per salvar la vida (dels Ustasis). Fou condemnat a 16 anys però Tito el va deixar sortir als 7, canviant la sentència a reclusió domiciliària però seguint de Bisbe fins la mort. La propaganda franquista en parlava sovint com víctima de la persecució comunista i es feien pregàries per ell. En realitat el seu procés no havia tingut res a veure amb el comunisme, En 1995 al Papa Wojtyla, ignorant la ràbia i indignació que causava, el va beatificar. El Papa Francesc es va trobar al plat la canonització. Es veu que ja li atribuien dos miracles. Va oferir als Ortodoxos que es juntessin als Catòlics en el comitè però s’hi van negar absolutament explicant que els punts de vista en aquesta qüestió eren massa divergents. Francesc va canonitzar Stepinac en 2014. Està enterrat a la seva catedral en un taüt de vidre transparent

Des de Belgrad, capital de Sèrbia, el governador manava a Pavelić que enviés tots els serbis detinguts a camps de concentració que havien fugit de Sèrbia i que fes via amb els jueus (foren assassinats localment, sense deportació com a altres països ocupats). És difícil entendre la crueltat monstruosa dels Ustasis que assassinaven, empresonaven, sabotejaven, torturaven, plantaven bombes, decapitaven i calaven foc on volien, sense defensa possible ni protecció legal. El Sant Cardenal evidentment no els veia igual. Hi ha la qüestió dels ulls de les seves víctimes que posaven en plates i ensenyaven al públic per fer por i intimidar. Una pel·lícula ensenya com Ustasis van dur la plata plena d’ulls humans a una festa per diplomàtics i que l’ambaixador Alemany, ultratjat, se’n anà indignat. L’incident serà veritat o no, però és històric que els Ustasis van repetir l’espectacle dels ulls manta vegada entre la població civil, entrant a tavernes a ensenyar-ho.

La fi s’acosta: Josip Broz anomenat Tito

Era fill de pare Croata i mare Eslovena i esdevingué el cap de guerrillers més exitós d’Europa, derrotant els nazis ocupants en batalles obertes. Ell deia sempre que Iugoslàvia era l’únic país que s’havia alliberat tot sol del feixisme, sense exèrcit estrangers, que no és veritat del tot perquè va rebre ajut considerable de l’Exèrcit Roig de la URSS, i es va premiar esdevenint dictador vitalici de la reconstruïda Iugoslàvia. Amb els anys va assolir considerable popularitat al món, perquè es va barallar amb Stalin abandonant el bloc comunista soviètic (cas únic) i va fundar el grup dels països no-alineats ni amb els EUA ni amb la URSS durant la Guerra Freda, a més de practicar una certa tolerància política al país no obstant ser comunista. Ell predicava la pau i germanor amb oblit i perdó entre els pobles iugoslaus,  però tothom deia que després de la seva mort es matarien els uns als altres, com va passar. Tornem a la fi de la guerra mundial.

Després de la rendició d’Alemanya, Pavelić va fugir a Viena (al capdavall ell havia nascut a l’Imperi Austro-Hongarès) i va intentar negociar amb els britànics que s’acostaven a Viena. Sobretot ell demanava que l’exèrcit seu de la NDH i els Ustasis poguessin rendir-se als Aliats britànics a Àustria, però rient li van respondre que s’havia de rendir als guanyadors al seu país propi (els partisans de Tito). Ja va entendre com acabaria tot. Pocs Ustasis van sobreviure, però Pavelić s’havia fet fonedís a temps.

La fugida exitosa de Pavelić, que trobaria amics

Aquest home pretenia ser catòlic i segons l’església de Pius XII i probablement Stepinac seria només un polític amb bones intencions que havia fracassat. Va disposar plenament d’amics  eclesiàstics que hi estaven d’acord i aviat va arribar a Roma obtenint allotjament a una propietat vaticana. Segons els seus enemics fou rebut pel Sant Pare Pius a Castel Gandolfo, residència papal d’estiu però la CIA, que no va fer mai res per detenir-lo no obstant declaracions al Tribunal de Guerra de Nüremberg, va dir només que havia viscut a un monestir jesuïta a prop. Un capellà li va posar un nom espanyol amb passaport falsificat i va aconseguir ficar-lo a un vaixell de càrrega destinat a l’Argentina, on el Dictador Juan Perón (que havia après el feixisme durant els seus anys a l’Ambaixada Argentina a Roma) el va acceptar i protegir. A diferència de molts fugitius nazis, aquest home protegit per una aministia peronista es va associar amb moltes agrupacions croates exiliades pràcticament públiques a Argentina. Hom diu sovint que Tito va enviar un assassí per liquidar-lo, però la veritat és que era la tercera vegada que el pistoler triat ho intentava. Va aconseguir tocar-lo amb tres bales, una d’elles va quedar insertada a la columna vertebral. Pavelić fou dut a l’hospital i s’en va sortir però en aquell moment la dictadura de Perón fou enderrocada. Tement el pitjor, Pavelić va fugir (sembla que de l’hospital) amb la bala sempre a l’esquena patint dolors molt forts i com Perón es va establir a Madrid on fou rebut i ajudat però sense que li permetessin activitats polítiques. No se sap si es va trobar amb en Franco o no. Va morir a Madrid en 1959, dos anys i mig després de l’intent d’assassinat i es va quedar per sempre al Cementiri de San Isidro de Madrid.

 

Joan Gil

 

 

 

 

 

No hi ha resposta