Arxiu per a '1' Categories

15 ag. 2017


Una altra història estival: “Typhoid Mary” de NY, la innocent que va causar una epidèmia

 

Encara és estiu. Em permeto tornar a la història de Mary Mallon, una persona verdadera coneguda als llibres de Medicina i als diaris de Nova York com a “Typhoid Mary”, una desventurada immigrant que no havia fet res però va perdre la seva llibertat. Publicat en 2008.

====================================

Els immigrants hem vingut buscant una vida millor i la llibertat que no sempre existeix al país d’origen. Hi ha qui prospera, hi ha qui no, però a pocs dels nostres els tanquen tota la vida sense haver fet res, com li va passar a la irlandesa Mary Mallon.

La desventurada Mary

La Mary va arribar a Nova York l’any 1884 quan tenia 15 anys.  Va venir perquè hi havia misèria a Irlanda, probablement la memorable “fam de la patata” que va costar moltes vides . Potser ella i els seus pares havien patit fam. No tenia educació ni ofici i com tantes altres dones irlandeses va haver de començar a treballar de minyona. Després d’un parell d’anys va esdevenir cuinera.

La Mary no fou mai una dona modèlica. No volia feina fixa. Treballava i quan havia estalviat uns quants dòlars, se’ls gastava amb un company que tenia, amb el que no va voler contraure matrimoni mai. Era molt poc educada. No tenia bon caràcter (cosa que probablement va acabar pagant molt cara) i quan no hi era la mestressa de la casa, renegava, cridava i insultava. A vegades, fins i tot podia ser una mica violenta. Els que van anar a buscar-la a casa seva, van dir que a més era bruta i tenia el pis molt desordenat. Coses que potser eren veritat, i potser eren prejudici de gent benestant contra els  domèstics immigrants pobres.

El tifus

El tifus és una infecció intestinal causada per un bacteri que  és  poc comú, però abans dels antibiòtics era una malaltia greu de la què es moria la gent. A primers del S. XX, la cosa no estava gens clara, però se sabia que la malaltia era causada per la Salmonella typhi i que s’adquiria només menjant o bevent coses infectades, no pas per contacte directe entre malalts. De fet ara afegiríem que aquest organisme només es troba en les excrecions dels pacients infectats. El que cal tenir en compte és que a primers del S. XX la higiene no era com ara i la gent no es rentava les mans tan sovint. Si una persona infectada tocava el menjar, tothom que el prenia es posava malalt. També podia passar per beure aigua contaminada.

Els problemes personals de Mary Mallon van començar a l’estiu de 1907 amb la seva fatal estada de minyona-cuinera a la llar  llogada pel banquer novaiorquès Warren a Oyster Bay (un suburbi car i llunyà de NY a Long Island)  prop de la platja. Primer una de les nenes de la família va contraure el tifus, després la seva mare, després dues minyones i un jardiner i al final una altra filla, tot plegat sis persones. La Mary va haver de cuidar tothom, però després de la mort (sí, la mort) de la primera nena, que ella havia cuidat personalment s’en va anar.

Un detectiu fa fortuna i carrera gràcies a Mary

El propietari de la casa d’estiueig es va quedar esverat.  Si el cas no s’aclaria, ja podria enderrocar la casa perquè ningú més li llogaria. Així és com va decidir contractar un jove enginyer civil novaiorquès anomenat George Soper que ja tenia experiència amb el tifus i s’interessava per problemes mèdics. De fet, aquest senyor és considerat un dels fundadors de l’epidemiologia mèdica moderna.

En Soper va investigar els casos recents de tifus a llars particulars a Manhattan, preguntant qui havia entrat i sortit de l’habitatge en el temps de la malaltia, i va       identificar la cuinera Mary Mallon com a únic enllaç entre tots els brots. Ho va confirmar investigant tots els llocs on havia treballat la Mary des de 1900. És que ella se n’havia adonat? Pregunteu massa.

El problema de Soper és que la Mary era una dona ja als trenta-tants amb salut de ferro que no havia estat mai malalta. El detectiu, un dels primers epidemiòlegs coneguts, va trobar un article que descrivia la possibilitat de silent carriers, gent (portadors)  que transmetien la malaltia sense saber-ho i sense haver-la patit, cosa que no era ni acceptada ni coneguda per les autoritats encara. En qualsevol cas, la Mary fou el  primer cas seriosament estudiat.

Soper va decidir presentar-se a Mary a la cuina on treballava. La trobada va acabar molt malament. En Soper diu que ell va mirar de ser amable, però li estava espetant a Mary que ella era responsable per malalties, fins i tot mort de molta gent, que era un perill públic  i  que en Soper  necessitava mostres de les seves matèries fecals. Apart d’això, és evident que la seva mestressa la posaria al carrer en l’acte. La dona s’ho va prendre malament. La Mary era mal parlada i es va tirar damunt en Soper amb un gran estri de cuina, dels que s’usen per tallar carn. En Soper es va donar a la fuga.

Al poc temps Soper  es va presentar a l’adreça particular de la cuinera, un pis miserable  que compartia amb el nòvio. La segona entrevista va acabar igual de malament. La Mary no havia fet res i no volia que la molestessin. En Soper no volia afluixar:  l’endemà va tornar a la càrrega amb un company i encara va ser pitjor. Aleshores en Soper s’en va anar al Departament Municipal de Salut Pública i va denunciar la Mary (i es va fer famós publicant una descripció del cas)

Al poc temps una inspectora de salut pública, una metgessa (que acabaria escrivint també un llibre sobre la Mary) es va presentar demanant-li també  caca pel laboratori.  Fóra, fot el camp i no tornis mai més, devia ser més o menys la resposta. Però la metgessa ja l’havia avisat. La tria era entre fer-ho per les bones o les dolentes. Als pocs dies la doctora va tornar amb cinc policies a buscar-la. Seria per les dolentes.

La Mary ja s’ho esperava i els va veure venir. Prenent a la mà un altre cop el seu famós ganivet de cuina, va obrir la porta i es va tirar cridant damunt la metgessa a l’escala. Sorpresos, tots els agents de l’ordre van fugir cap a la porta i la Mary va desaparèixer.

Van trigar cinc hores a trobar-la, però hi havia petjades humanes i una cadira al costat d’una cleda que donava a la casa veïna. Allà la van trobar, amagada dintre d’un petit armari sota l’escala. Se la van endur a la força, enlairada entre tots i repartint llenya. La van ficar a una ambulància on se li van haver de seure al damunt. Sort que eren cinc policies. La doctora escrigué que semblava com si fos una lleona rabiosa. Quantes lleones rabioses havia vist aquesta senyora?

Tancada a North Brother Island

De primer no van trobar els bacils del tifus,  però al final van aparèixer a la caca, on havien d’estar. La Mary fou tancada a l´Hospital Municipal Riverside de malalties infeccioses, que es feia servir per quarantenes. Estava situat a un lloc perfecte, la petita illa de North Brother (germà del nord, així anomenada perquè hi ha una illa similar al sud a poca distància). Li van donar una caseta petita fora de l’Hospital amb una sola cambra i allí es va passar més de dos anys.

La ràbia de la Mary, demostrada a les seves cartes, era indescriptible. Ella no havia fet res.  El Govern pot tancar la gent sense raó? Com t’agradaria que t’ anomenessin “Typhoid Mary”? Com podien fer Cristians una cosa tan injusta? Dibuixos seus apareixien a la premsa. Tothom la tractava de perillosa i dolenta. Sembla que no li havien explicat el cas bé del tot. Sempre preguntava que quan la deixarien anar. Al final una  infermera li va respondre que la Mary era un cas sense esperança. Mai la deixarien anar, era la terrible resposta.

Gràcies a l’ajut del company (que al final la deixaria plantada) va litigar contra la ciutat exigint la seva llibertat. El cas va tornar a entrar  a la premsa diària, on hi va haver tota mena de comentaris, sovint horrorosos. Hi havia poca gent que simpatitzessin amb ella. Una nena havia mort. Així i tot el tema dels drets civils d’una dona innocent van començar a preocupar.

La Mary Mallon va perdre el plet i va ser tornada a l’illa per passar-hi la resta de la seva vida. La llei afavoria la posició de l’Ajuntament.

Llibertat! Mary Mallon desapareix i Mary Brown apareix del no res.

L’administració municipal de Nova York havia canviat i hi havia un nou Regidor de Salut Pública. Aquest senyor va decidir alliberar la Mary a canvi d’una promesa que no tornaria a treballar mai més de cuinera. Però ella deia que no sabia fer res més. Li van trobar una feina rentant roba (amb sabó i aigua de safareig com es feia abans), que és una feina avorrida, dura i mal pagada. Va desaparèixer i ningú la va poder trobar pels propers cinc anys, que ningú sap on els va passar.

El 1915, ai las, una notícia va commoure la ciutat de Nova York: un brot de tifus havia aparegut a la maternitat de l’Hospital Sloane (desaparegut fa temps). Hi havia 25 mares malaltes del tifus i aviat dues fatalitats. El famós expert George Soper fou contractat també en aquest cas. Era la persona més indicada. Després de mirar-se el cas, en Soper no va dubtar ni un segon: va tirar pel dret cap a la cuina, on es va topar de nassos amb la Mary Mallon, ara anomenada Mary Brown. Aquesta vegada, n’hi havia prou, van pensar tots.

La carrera de Mary s’havia acabat amb 47 malalts i tres morts.

Tancada per sempre més

La Mary fou conduïda al seu lloc de detenció a North Brother Island, a la mateixa caseta que havia tingut abans de ser alliberada, dintre la qual passaria els darrers 26 anys de la seva trista vida.

Amb el temps probablement es va resignar. Vés quin remei! Es deixava fotografiar. Va donar alguna entrevista, encara que els periodistes no podien acostar-s´hi ni tocar res (una exageració molt gran). Va començar a treballar fent feines domèstiques i netejant a l’Hospital. Al final la van deixar treballar de laboranta al laboratori microbiològic, on feia feines auxiliars com netejar ampolles i contenidors. Diuen que alguna vegada va cuinar un pastís que tothom es va menjar amb bon apetit.

Fins i tot la van deixar algun cop sortir de l’ illa i anar a Nova York, a visitar una certa família a Queens que ningú sap qui eren. Però es veu que no era ben rebuda. Tothom li tenia por. No tenia no obstant cap altre lloc on anar, era pobre i poc a poc s’havia fet massa gran per poder fugir.

Es va quedar estesa al llit, paralitzada, d’un atac de feridura el 1932. La van traslladar a una habitació a l’Hospital, on va viure encara 6 anys, morint el 1938. Poc temps després el Riverside Hospital seria tancat i abandonat. Li van fer una autòpsia, li van trobar bacils del tifus a la vesícula biliar. La van cremar.

L’illa North Brother està situada entre el Bronx i Rikers Island (on es troba la presó de la ciutat), prop de l’Aeroport de LaGuardia i només a uns 500 m de la costa del Bronx. Després de la guerra mundial l’illa fou rehabilitada per servir pel tractament de juvenils addictes a drogues i fins i tot hi van obrir una escola. Va fracassar. Avui en dia, l’illa que conté uns 15 edificis en runes, està tancada al públic i coberta per vegetació. Està prohibit posar-hi els peus sense permís de la Coast Guard,  però a l’Ajuntament o al  Govern de l’Estat de tant en tant surt algú amb projectes de revitalització.

Comentari Final: Discriminació

La Mary fou la víctima d’un abús esfereïdor, probablement desfermat per discriminació i prejudicis contra les dones, els irlandesos, els domèstics, els pobres… i la gent malparlada.

El Departament de Salut Pública sabia o hauria hagut de saber, si no al començament, després d’algun temps, que no hi ha cap necessitat de tancar als portadors sans de bacils del tifus. Fins i tot sense antibiòtics, només cal prohibir-los l’accés a la preparació del menjar i vigilar-los, si cal.

Potser algú pensarà que la Mary s’ho va buscar tota sola per escapar-se i causar una nova desgràcia coneguda a la maternitat. Caldria ficar-se al seu cervell. Ella es pensava que tot eren fantasies per perjudicar-la i no s’ho va creure mai.

Al poc temps van trobar  a la ciutat un altre  portador anomenat Alphonse Cotils que havia causat brots de la infecció i era propietari d’un restaurant. Li van manar només que canviés de feina però al poc temps el van tornar a trobar fent de cuiner. Com la Mary, tampoc s’ho creia. Li van fer firmar una mena de jurament que no entraria mai més a una cuina, però no li va passar res.

La Mary va causar 47 contagis i tres morts,   però un tercer portador sà d’origen italià que treballava de lleter a Camden (Nova Jersey) va causar 122 casos de tifus i 5 morts. Va estar tancat dues setmanes i alliberat amb instruccions.

Això sí, cap d’aquests dos és tan famós com la Typhoid Mary.

Joan Gil

 

No hi ha resposta

11 oct. 2016


El 12 d’octubre als EUA i la muralla

Aquest aniversari, celebrat el dilluns més pròxim, fa anys que és una festa federal. En aquest país el govern central no pot manar observar festes com passa a altres països. Els correus i les oficines federals estan tancades però altres han de treballar.
Hi ha estats i municipis i fins i tot companyies que accepten certes festes i altres que no. És un país lliure. A Nova York, els Italians han adoptat la festa, rebatejada Columbus Day, com a dia de la immigració italiana, tan important els segles XIX i XX, i fan una gran desfilada a Manhattan. A la resta del país, poc a poc la commemoració ha esdevingut una festa dels indígenes nord-americans i també un record de la seva tragèdia, un tema sempre popular a tot el país. Com fem els Catalans, els indígenes (que no són indis com absurdament es pensaven els Castellans), celebren i memorialitzen el dia del gran desastre. Si no fos per aquest nou vessant cap als indígenes, la festa del 12 Octubre molt probablement hauria estat suprimida. A Mèxic ja fa molts anys que el dia es commemora amb una gran festa indígena al Zócalo, al centre de la Ciutat i si hom té un passaport espanyol, és aconsellable no dir-ho a ningú.

Història ridícula d’una muralla fallida i molt cara
El Sr Trump presenta el seu acudit de construir una muralla doble en llarg dels aproximadament 3,2 mil qm de frontera entre els EUA i Mèxic, a través de rius, llacs, cadenes de muntanyes impassables, terres de conreu, deserts i moltes més coses. Curiosament, ningú li recorda que els partits polítics es van posar d’acord l’any 2,006 durant el regne del gran George W Bush i van aprovar una llei donant els diners per començar aquesta obra d’art. Excedint pressupostos, creant incidents vergonyosos i patiment humà, per no parlar dels morts, el projecte va arribar a construir uns centenars de qm en una muralla doble amb carretera al mig que qui vulgui pot admirar tant a l’extrem Est (Texas) com a l’Oest (Califòrnia) amb breus segments addicionals al mig. En general la muralla està feta d’una mena de formigó armat, pintada de marró. Amb una profunditat d’uns 2 m sota terra per evitar els túnels, té una alçada d’uns 5 o 6 m i està coronada per filferro amb punxes. Volia ser una mena de nova muralla de Xina.

Fallides? No cabrien a aquest apunt. Vet aquí algunes: 1) a Texas la frontera és el Rio Grande, que és molt ondulant i la muralla seria massa llarga i lletja seguint els meandres; van decidir construir-la en línia recta, deixant territoris americans amb un camp de beisbol i un altre de golf entre la muralla i Mèxic; 2) es van adonar que un segment llarg havia estat construït metros dintre de territori mexicà i van haver d’enderrocar-lo i tornar a començar amb un cost de gairebé mil milions; 3) a un lloc no es van adonar que les defenses contra inundació d’un poble mexicà creuaven la frontera, causant un verdader desastre civil amb les primeres pluges; 4) moltes organitzacions van denunciar la pèrdua de recursos naturals a moltes espècies d’animals que no podien creuar; 5) alguns propietaris van quedar separats de parts del ranxo i moltes famílies separades. Sobretot el preu i les queixes anaven pujant més i més fins que al final el 2010, ja sota el comand de Barack Obama, el Congrés en va tenir prou i va acabar amb el projecte. La queixa pitjor? La muralla havia fet mal a molta gent però no havia resolt res. El nombre d’entrades il·legals als EUA seguia essent el mateix.

Vaig veure a un reportatge un grup de Coyotes (els guies mexicans que per diners ensenyen com creuar) rient i mofant-se de la muralla. Deien que els Americans poden fer com vulguin, però un home sempre trobarà una forma de combatre màquines. Un coyote es va deixar filmar assegut burlant-se damunt d’una muralla. Seguia essent fàcil excavar túnels i fer saltar certs llocs de la muralla. Les bandes de narcos seguien entrant i sortint com si res. El negoci anava bé: a preu cobraven $1800 per passar. Un coyote va ensenyar com es pot amagar un home sota els seients als cotxes de luxe o SUVs grans, però ell demanava $5000 pel servei. Els més pobres podien oferir-se a carregar una motxilla plena d’estupefaents i dur-la pels túnels dels narcos, confiant que la policia americana no els enxampés. Però aquesta gent no ajudaven un cop als EUA, i els immigrants quedaven abandonats a un lloc desèrtic ple de policies i guardes, a més d’un grup de voluntaris armats d’extrema dreta molt perillosos. Tècnicament, ells només poden notificar les autoritats quan troben un il·legal, però van armats i sovint es troben morts. Molts que ho havien sobreviscut tot, acabaven deportats al país d’origen, havent perdut els diners i exposat la seva vida i llibertat per no res.

Qui són els il·legals?
Curiosament, Trump i el seu partit segueixen afirmant que els homes (i algunes dones amb nens petits) són immigrants econòmics, no pas fugitius polítics, que venen a guanyar diners i que entre ells hi ha criminals, violadors i terroristes islàmics. No hi ha cap prova de res d’això i tots els periodistes i totes les organitzacions diuen coses molt diferents.

Fan notar que no són fugitius de cap guerra o dictadura. Avui en dia degut a moltes millores laborals a Mèxic i gràcies al petroli, hi ha molt pocs mexicans travessant la frontera. Els nous immigrants són centre-americans fugint del desastre econòmic, polític i social de països com El Salvador, Hondures i Guatemala, de fet estats fallits i violents, amb poca autoritat policial. Vaig veure com preguntaven a un home d’aquests països perquè s’exposava a un perill tan gran. Venia a fer diners? Amb amargura l’home responia que ell era jove, tenia una muller i fills, i que volia feina i ningú li en volia donar. Quina altra cosa podia fer? A Amèrica sí que es troba feina. Perquè el volien aturar?

Aquesta gent emprenen una caminada gairebé èpica en llarg dels 2 o 3 mil qm de costa Atlàntica de Mèxic. Utilitzen trens de càrrega que han de prendre en marxa i per sobreviure depenen de la compassió i ajut de la població civil mexicana que pateix veient la desfilada i les històries d’horror que es produeixen. Què passa quan el peu rellisca pujant a un tren cisterna en marxa? O l’immigrant mor esclafat o perd un peu o un braç. Els films ensenyant la situació toquen a fons totes les tecles de la sensibilitat i misericòrdia humana: un jove amb un peu agafat a la cama per la pell a un lloc sense assistència mèdica demanant a crits que algú expliqui a la seva família que havia fracassat però moria pensant en ells; el grup d’homes adults que es posen a plorar quan un grup benèfic els dona arròs bullit i aigua i comencen a recitar les coses que han après a l’església; el perill constant de bandes de lladres i el perill de la policia mexicana que, seguint els acords entre Obama i Mèxic els repatriarà per força, identificant-los per l’accent.

Els violadors i criminals que anomena en Trump no es troben fàcilment. Aquesta desfilada de desgraciats i morts de fam que ho posen tot en perill amb la il·lusió de poder suportar la dona i els fills ja dura molts anys i rarament acaba bé. És un desengany molt gran que el món segueixi decidit a ignorar-lo encara que sigui comparable al desastre de l’orient mig que cada dia veiem a les notícies de TV.

I s’equivoquen greument els que es pensen que aquests casos de migració massiva s’acabaran aviat quan s’acabin certs conflictes. De fet molts especialistes prediuen que l’escalfament climàtic causarà un moviment migratori enorme des de certs territoris cap al nord, que ningú sabria com tractar. Diuen que potser és la Sibèria el territori que s’hauria de preocupar més. En Putin no es lliurarà.

Joan Gil

No hi ha resposta

13 set. 2016


El President Obama i la Immigració

Ara fa vuit anys uns EUA i fins i tot una humanitat que ansiava un món millor van admirar un home negre sortit gairebé del no res que feia discursos meravellosos en un anglès magnífic i ens oferia esperances d’una vida i un futur millors, en pau i justícia. Molts ens vam afegir a la festa veient-t’hi, sense cap raó, el renaixement de l’esquerra nord-americana i Obama va guanyar el Premi Nòbel de la Pau. Vuit anys després Obama es retira a fer diners enmig de l’odi descarnat de tota la Dreta que boicoteja tots els seus projectes i jura desfer tot allò que ell ha fet, i el menysteniment d’amant desenganyat de tota l’esquerra que el veu com un traïdor (manifestat clarament en l’increïble èxit de Bernie Sanders i en el moviment de la joventut contra la candidata sense principis, ambiciosa, mentidera i oportunista que Obama afavoreix). Aquest apunt parla només de l’actuació presidencial en el cas de la immigració.

El Deporter-in-Chief: 2.5 milions de deportats
Ja fa algun temps dels 2.5 milions de deportats fins ara: segur que passarà dels tres milions quan plegui. Es tracta de més deportacions que les manades per tots els altres Presidents anteriors d’ençà que hi ha estadístiques. Hi ha certa inconseqüència amb allò que fa, com si es tractés de casos separats on cal clavar llenya o somriure segons el cas, enlloc de tenir una línia basada en principis i moralitat

La Immigració il·legal actual
Tots els Republicans criden que la frontera mexicana està desprotegida amb pas massiu d’immigrants mexicans perillosos. De què parlen? La frontera i les carreteres pròximes semblen ocupades militarment per milers de guardes armats fins als dents amb tota mena de maquinàries electròniques, i hi ha muralles dobles altíssimes a les costes texana i californiana. Creuar és dificilíssim, molt perillós i avui en dia ho fan molts pocs mexicans, cosa que sembla associada amb les millores econòmiques que el petroli ha portat a Mèxic. La majoria d’il·legals són centre-americans d’Honduras, Guatemala i El Salvador, països en la misèria on llei i ordre s’han ensorrat i els habitants viuen exposats a la brutalitat extrema de bandes criminals d’assassins que actuen amb impunitat, portant els residents pobres al bord de la desesperació.

Curiosament, el país allunyat d’aquest desastre és la Nicaragua de l’ex revolucionari Sandinista Daniel Ortega. No obstant les acusacions constants de corrupció grandiosa, i abús del poder per part de la seva muller i col·laboradora i de l’embolic amb el nou Canal xinès que diu diu que vol construir (s’ho creuen poca gent), Nicaragua, a diferència de tots els veíns, no contribueix cap emigració il·legal als EUA.

El Camí als EUA
És molt difícil i cal tenir resistència per poder descriure com va. Apart de rars articles de periodistes aventurers, la millor font d’informació són els films de grups progressius locals sovint produïts amb diners d’universitats americanes o del govern de Nova York, que amb sort HBO o certs cinemes ensenyen. Comencem amb una família a Honduras, capital mundial del crim. L’activitat de les bandes criminals és incontrol·lable. Sovint després d’un assassinat tornen per més i escarneixen les víctimes impotents i acaben robant-ho tot. Desesperats, molts pares i mares intenten enviar el fill, fins i tot sol, amb els estalvis que tenen, a algún relatiu o amic que viu als EUA.

El Camí Tradicional
Creuar la frontera mexicana del sud no és cap problema i els emigrants (jo en diria fugitius) intenten pujar per la costa atlàntica fins a la frontera dels EUA, que són milers de qm. Hi ha diferents possibilitats: el sostre i vagons de trens mexicans de càrrega, comptant amb la benvolència del personal, camps de refugiats, organitzacions benèfiques que donen aigua i menjar, autobusos, sempre amagant-se de la policia federal mexicana que els tornaria al seu país (distingeixen els accents). Problema greu? Les bandes de lladres que esperen a cada cantonada, capturant les dones o nenes que desapareixen per sempre (molt poques dones arriben als EUA; sovint intenten passar per homes) robant els diners en efectiu, apallissant o matant a qui es queixi. Si arriben vius a la frontera: què passa? Sembla que malgrat tots els esforços nord-americans, queden coyotes que saben com creuar, ara ja amb molts sacrificis i grans perills, però demanen molts diners i els hondurencs els han perdut pel camí. Hi ha un altre recurs: gent que els ofereix creuar de franc sempre que cadascú dugui a l’esquena una motxilla plena de… Ja sabem de què. Si la policia americana els enxampa, aniran a la presó per molts anys. Aquesta gent sovint tenen túnels. Un cop dintre els EUA els prenen les motxilles que carreguen a un cotxe i sovint els deixen abandonats a peu en un lloc desconegut. Hi ha bandes que capturen aquests immigrants, sobretot els nens i els treuen el número de telèfon dels parents on volen anar, els quals rebran una telefonada exigint un rescat o si no matarien el presoner. I en Trump encara els vol fer més mal?
Els residents i agricultors legals de la frontera es queixen de moltes coses. No és terrible haver de recullir gent morta o malferida i haver d’enterrar-los o dur-los a un hospital? La policia no ajuda amb aquestes coses i els residents locals són els que ho han de fer. També hi ha organitzacions nativistas amb homes que disparen a matar amb fusells d’alta precisió. I no recullen els morts.

El camí de la droga als EUA
Les bandes de drogues sempre busquen formes de fer encara més dòlars i van ensumar un negoci explotant el terror i angúnia dels pares que volien enviar nens als EUA, oferint, a preu considerable, una mena d’agència de viatges de la frontera mexicana amb Amèrica Central a l’interior dels EUA més enllà de la frontera aprofitant els seus vehicles, grups armats i túnels. Qui voldria confiar un nen jove a la custòdia d’un grup criminal? Tot depèn de com desesperats els pares estiguin. Un cop creuada la frontera, els nens que només parlen llengües indígenes o el dialecte castellà regional haurien de trucar el número que tenen o han après de memòria perquè els familiars vinguin a buscar-los, però i si algú els deté i els roba el número? Els relatius rebran una trucada amb amenaces exigint un rescat. Al final la policia d’immigració enxampa gairebé sempre a tots aquests nens i hi ha presons federals desagradables sobretot si hi ha mare. Segons la llei, els EUA no poden repatriar un menor sense ordre judicial (que acaben obtenint). El govern Obama en 2015 va deportar 200,000 centre-americans immigrants al país d’origen. Un esforç tan car i tan perillós que no va servir de res.
Curiosament, els EUA han enviat gent i diners a fer coses que no havien fet mai: anuncis a la ràdio i TV locals avisant dels perills i la inutil·litat i organitzacions i programes socials per afeblir les bandes criminals. Gairebé tots els joves hondurencs en són membres o sigui que és impossible empresonar-los. Han tingut molt d’èxit subvencionant esports i partits de futbol. Ara juguen al futbol enlloc d’assassinar i robar. La criminalitat enorme d’Honduras ha caigut en picat.

La contribució del President Obama
El govern americà ha subscrit un tractat amb el govern federal mexicà: la policia mexicana actuant a tot el territori nacional aturarà i retornarà al país d’origen tots els il·legals centre-americans de camí a la frontera nord-americans. Va molt bé, és el mateix que ha fet la UE amb Erdogan contra els fugitius siris. Els nombre d’immigrants il·legals que arriben vius a la frontera també ha caigut en picat.

El poder presidencial, el Congrés i el Tribunal Suprem
No cal oblidar que els EUA són una nació d’immigrants. Hem tingut històricament moviments nativistes anti-immigrants que mai han triomfat. Les víctimes haurien estat els pares o avis dels americans actuals. D’una forma o altre, els immigrants som tots.

Ja en 2014 el Congrés va rebutjar per prejudicis anti-obamistes una de les reformes millor preparades i més racionals del projecte de llei sotmès per l’administració que volia esdevenir la nova Llei d’Immigració i s’ha negat ni tan sols a considerar cap altre dels projectes presidencials. No, no, no i no. Digues com vulguis, la resposta és sempre no. Bye, Obama. Amb tu, res.

En aquesta situació, Obama va decidir amb l’ajut dels seus advocats que podia invocar els seus poders executius per imposar una ordre que acabaria amb el perill i la por de deportació d’il·legals molt decents que han treballat i pagat impostos per anys i tenen fills nascuts aquí que són menors d’edat però ciutadans dels EUA i són uns quatre milions, tan útils i treballadors com els nadius. L’ordre executiva (una mena de Decreto-Ley nord-americà) fou ben rebuda pels Demòcrates i els progressius, molt malament pels Republicans que afirmaven que excedia la seva autoritat constitucional envaint privilegis del Congrés. 26 estats (n’hi ha 50) amb govern republicà dirigits per Texas va presentar la querella contra el President al Tribunal Federal del Districte, situat a Louisiana, que Obama va guanyar però fou seguit per una apel·lació al Tribunal Federal Suprem, on els Republicans van guanyar. Obama havia excedit la seva autoritat i la directiva quedava suprimida.

Joan Gil

No hi ha resposta

19 març 2011


Nova York i les seves centrals nuclears

Records personals de Three Mile Island (TMI)

Feia poc que jo havia arribat als EUA i treballava a una Universitat de Filadèlfia, l’antiga capital dels EUA, que és la ciutat més gran de Pennsilvània. La seu del govern de l’estat és Harrisburg, a cent milles. Als voltants d’aquesta ciutat hi havia una central nuclear molt admirada i moderna anomenada Three Mile Island. Aquell memorable 28 de març de 1979 a les quatre de la matinada el món va aprendre a tenir por dels àtoms.
L’accident, com el que va tenir lloc Txernòbil pocs anys després, si algú s’hi interessa, està ben descrit a la Wikipèdia americana i no cal ser un físic nuclear per entendre què va passar. Hi ha un aspecte que és monòton i s’ha repetit sempre a tot arreu, sigui quina sigui a causa: degut a raons no sempre conegudes  el reactor fa l’scram automàtic que atura (o intenta aturar) en l’acte la reacció nuclear  introduint certs cilindres a l’interior de la pila. Això probablement passa sovint i no té cap significat amb la condició que la refrigeració d’emergència alimentada per generadors s’inicii immediatament, diguem als 5 o 10 segons. Si la refrigeració no funciona, el combustible nuclear segueix escalfant-se i es pot arribar a fondre com si fos un liquid espès a milers de graus de temperatura, esdevenint una font de radiació a l’exterior gravíssima que els tècnics no saben com aturar. La crisi es pot desenvolupar de formes molt diferents i els detalls varien molt, però l’arrel del drama es sempre el que queda exposat.
Aquella matinada, un dels reactors de TMI estava aturat per bescanviar els cilindres que contenen el carburant radiactiu, treient els gastats i inserint-ne de nous. Quan inesperadament el reactor s’atura (scram) les bombes d’emergència del liquid refrigerant s’han de posar en marxa normalment i despres de trobar la causa de l’incident, els operadors poden resoldre-ho tot. El drama va comencar quan una vàlvula (l’anomenada PORV) que no hauria hagut de participar en la resposta immediata per res, es va obrir, cosa que ningú va saber diagnosticar (llegiu més abaix) establint una comunicació entre el refrigerant i un sistema de buit. Per aquell forat es va escapar ràpidament tot el liquid refrigerant del reactor en dificultats on l’scram (atur) d’un reactor acabava de tenir lloc, deixant el reactor sec i escalfant-se ràpidament. Aleshores es va activar de forma automàtica un tercer mecanisme, obrint comunicacions entre les tubàries ja seques del reactor en funcions amb un  ltre sistema, el qual dissortadament estava buit degut al canvi de les barres d’urani en procés  (una violació greu de mesures de seguretat). Amb això, el reactor, impossible de refredar va guanyar  la iniciativa mentre els operadors  seguien de bòlit sense saber què fer, ni entendre que havia passat. Veien que la situació era amenaçadora sense entendre perquè. Ja eren les set del matí, tres hores mes tard, quan un enginyer competent va entrar finalment a la sala de control a fer-se’n càrrec. Una mica tard, perquè una fusió parcial  irreparable de les barres radioactives ja havia tingut lloc. Cal dir que tot va acabar bastant bé sense morts ni ferits i amb pèrdues materials modestes.

Vull deixar de banda la qüestió de la competència dels operadors en servei aquella matinada. S’en recorda algú que el genial Homer Simpson es guanya la vida treballant a una central nuclear? Cal mencionar no obstant l’assumpte del manòmetre encallat que va enredar tothom. La pel·lícula The China Syndrome de l’admirada Jane Fonda s’havia estrenat amb un cert èxit  tres setmanes abans quan la gent encara no es preocupava gaire de l’energia atòmica. Resulta que els operadors de TMI van repetir sentències i situacions que sortien al film (glòria eterna als assessors tècnics de la Jane). Fins i tot en una cosa que havia semblat ridícula als espectadors.

L’instrument de control que va fallar
Cal poder tenir confiança en els indicadors. Si entres a l’ascensor i prems el botó per anar  cinquè pis, esperes anar nomes al cinquè i no al tercer o al terrat o a un altre lloc. La companyia que el va construir no ho havia fet bé. A la pel·licula un dels actors assenyala una mena de manòmetre analògic de paret amb agulla dient que els valors són normals i per tant no passa res. Aleshores un altre actor arriba, cava un cop de puny a l’instrument, l’agulla es desencalla i assenyala mesuraments crítics desastrosos. Cal recordar que els anys setanta no hi havia gairebé res que fos digital i que la tecnologia  ara ens faria riure.
El que va passar a TMI fou diferent però semblant. Era l’indicador de l’anomenat PORV, que era la vàlvula connectant una refrigeració normal amb el buit, que ningú sabia que estigués oberta i era el problema d’arrel en aquell moment. L’indicador semblava completament normal, però és perquè els operadors no s’havien entès mai amb el fabricant Wilcox & Babcok. De fet l’indicador només anunciava que la vàlvula era inactiva, no si estava oberta o tancada. En aquell moment era inactiva però estava oberta, cosa que ningú sabia. Això i la falta de coneixements dels operadors fou probablement la causa principal del desastre.

Informació: el Govern sempre tan optimista
Jo estava dormint encara quan una parenta a Barcelona em va telefonar per preguntar si jo i els meus encara estàvem vius, perquè es temia que l’accident acabés amb una explosió nuclear apocalíptica que es podria estendre per tot el món en segons.
Caram, ningú ho hauria dit escoltant la nostra ràdio local o llegint els diaris. Deien que sí que hi havia hagut un accident lamentable, però que tot estava sota control. L’endemà, tranquil·litzant, ja anunciaven que probablement no hi hauria cap explosió nuclear perquè la concentració del combustible era massa petita, i que possiblement el núvol de radioactivitat afectaria poc la nostra gran ciutat, i que, com tot anava tan bé, era nomes per acabar amb el problema, per excés de prudència, que estaven organitzant l’evacuació de Harrisburg. De moment, ningú sabia on estava el Governador i els parlamentaris havien tornat prudentment a casa seva. Cap raó per preocupar-se. Van fer com el Franco després de la bomba atòmica caiguda a Palomares. Tot eren mentides escampades per la propaganda comunista i “l’Anti-España de siempre”. Deu ser que els governs disfruten mentint. Ells volen que estiguem tranquils i no ens preocupem de res.

I Txernòbil, què?
Una tragèdia horrorosa perquè aquesta vegada sí que van morir i quedar malferits molts i una ciutat fou esborrada del mapa. Sempre m’ha impressionat sobretot que tanta gent va estar disposada a oferir a seva vida per acabar a una desgràcia causada per la incompetència i temeritat dels operadors. El cas fou molt diferent.
Les centrals soviètiques velles eren perilloses. A l’estranger ho deia tothom, ficant el dit a les nafres d’un enemic, amb un somriure feliç dintre del marc ideològic de la guerra freda. Els comunistes no podien fer bé res delgut a a maldat intrínsica del sistema. Els guerrers freds es fregavn les mans de satisfacció esperant un accident. En el cas de Txernòbil, els operadors locals de la central es mossegaven els llavis. El perill, que era real, el patien també ells i els seus fillets. Diuen que també s’hi feia plutoni per als míssils continentals, cosa que no canviava res.

Un experiment fatal
El problema pitjor de Txernòbil era el temps que havia de transcórrer (entre 60 i 70 segons) entre l’ scram d’urgència (l’apagada del reactor), començament invariable de qualsevol accident i el funcionament de les bombes de refrigeració dièsel independents de la xarxa, que segons sembla eren gairebé 70 segons, cosa que els especialistes, tant comunistes com capitalistes, unànimement declaraven massa lent, inacceptable i molt perillós. Però a Txernòbil tenien el sistema que tenien i prou que sabien que el govern no el voldria canviar. Van començar a buscar solucions pel seu compte. Se’ls havia acudit que el temps d’espera es podria reduir potser a 15 segons utilitzant la inèrcia de les rodes de la turbina que generava l’electricitat, les quals seguien girant una estona després de l’apagada. Ho van provar tres vegades fracassant totalment. A la quarta va anar a vençuda.
Es evident que els operadors tenien bones intencions però diuen que als inferns és on acaben les bones intencions. En primer lloc no havien demanat permís ni estudiat el projecte amb experts independents, no obstant haver fallat tres vegades consecutives. La seva actuació aquell 26 d’abril de 1975 fou a successió de disbarats, imprudències i temeritats.
El govern, com de costum en aquests casos, va mentir sens vergonya. Probablement no tenien cap intenció de notificar a ningú, però als tres dies un observatori suec, a gairebé 2000 qm de distància, va exigir molt indignat explicacions del govern soviètic. Van manar l’evacuació de tota la ciutat dient a la gent que era una precaució provisional i que tots tornarien a casa en dos o tres dies… que es farien molt llargs. Ni un sol resident hi tornaria mai. A ciutat està abandonada i tancada com una Pompeii moderna. Molta gent van anar conscientment a la mort en un acte de servei, com ara aviadors, bombers, els bucejadors que van obrir a les fosques gairebé despullats les vàlvules de drenatge d’una piscina molt contaminada a punt d’explotar. Misèria de misèries… Qui podria pagar per haver causat aquesta desgràcia?

A la ciutat de Nova York
Als EUA funcionen en l’actualitat 104 centrals nuclears. La més antiga la tenim prop d’aquí, a unes 80 milles al sud (1 milla=1,6 qm) de la ciutat, localitzada (com no podia ser altrament) al gran estat veí de Nova Jersei. No hi ha forma d’escapar-se de les burles: qualsevol cosa que és estranya, rara, estrafolària, lletja, absurda o còmica ha d’estar sempre a NJ. La gent ja riu nomes de sentir el nom. Aquesta central anomenada Oyster Creek (riera de les ostres) té poca potència i serà apagada aviat sense remei. La gent s’en preocupa poc actualment.
Sobre la qüestió de l’edat d’un reactor nuclear, la Comissió Regulatòria de l’Energia Nuclear (NRC) respon sempre que no té cap importància perquè totes les parts són substituïdes i millorades continuament i  que de fet aquests reactors vells per dintre son els mes nous.

El cas d’Indian Point…

és molt més greu. Situat a la vora del riu Hudson, a uns 38 qm al nord de la ciutat, suministra un 30% de l’energia que necessita Nova York. A més dels seus advantatges culturals i intel·lectuals, cal afegir que Nova York, una ciutat amb tants gratacels, hospitals famosos i operacions financeres i de crèdit universals (cada vegada que algú utilitza una Master Card o Visa, el permís surt d’un edifici a Nova Jersei, a l’altre costat del Hudson), doncs aquesta ciutat no pot tolerar ni patir tallades elèctriques. Aixo s’aconsegueix organitzant de forma escaient les xarxes elèctriques adjuntes dels estats de Nova Jersei i Nova York. Aquesta xarxa elèctrica en general, malgrat algun blackout famós, funciona molt bé. Contrasta molt amb les tallades breus que son tan freqüents a moltes altres ciutats. I la metròpoli es veu a a la nit des de l’espai planetari, de tanta energia com podem malbaratar.
Indian Point, que ha funcionat sempre molt bé, ha estat sovint l’objectiu directe de tot el moviment medi ambiental local des de fa molts anys. Cal tenir en compte que dintre d’un cercle d’un radi de 25 milles (més petit que l’àrea evacuada al Japó) viuen vint milions de persones! Jo soc un d’ells. No fem bromes.
Ara a la companyia d’energia li ha sortit un problema molt pitjor defensant Indian Point. Resulta que exactament sota la central hi ha una “fault line” abans desconeguda, una línia de ruptura de la placa continental des d’on es generen els terratrèmols (veieu el meu apunt sobre el sisme històric de New Madrid, Missouri al segle XIX publicat el 2 de març de 2010). Els geòlegs expliquen que l’últim sisme a NY va arribar a 4.5 de l’escala Richter però que estadísticament aviat ens tocarà un altre. Segons la companyia, un sisme del 4,5 no faria ni pessigolles a Indian Point. Cap bon novaiorqués deixa passar una oportunitat de cridar exigint el tancament immediat d’Indian Point. Ara estan demanant la renovació de la llicència i tindran problemes. Cada dia ho repeteixen per radio i TV.

El cas absurd de Shoreham, a Long Island
La companyia del llum es va entestar el 1973 en construir una central nuclear a Long Island. Aquesta illa comença al terme municipal de NY (Brooklyn i Queens) i s’estén com un dit a l’est de la costa atlàntica fins a a zona feudal de super-milionaris dels East Hampton’s i el cap de Montauk. Long Island, el primer suburbi planificat dels EUA, està molt poblada. S’hi viu molt bé però per sortir-se’n només hi ha un tren, un petit aeroport, uns ferrys cap a Connecticut i tres autopistes permanentment atascades que han de creuar la ciutat de NY, on la velocitat efectiva màxima de circulació no deu passar gaire de 15 o 20 milles per hora.
Resulta que ningú necessita permís de la Comissió Regulatòria Federal Nuclear (NRC) per construir una central nuclear, però sí per obrir-la. Estava previst que Shoreham costaria mil milions de dòlars, però va excedir els dos mil milions. Els propietaris sempre s’havien pensat que acabarien treient la llicència, però el públic, malgrat la propaganda, cada dia estava més molest. L’any 1984, després d’onze anys de construcció, ja estava tot acabat. Fins i tot hi avien fet proves amb un reactor petit. Tot havia anat molt bé.
Les il·lusions se’ls van acabar en una audiència davant el NRC, que exigia un pla d’evacuació de Long Island aprovat pel govern estatal com a condició absoluta per concedir el permís d’operacio. Els delegats del governador, que hauria hagut de firmar un tal pla, van declarar que no, que no i que no, que era una imbecil·litat tan sols parlar d’evacuar Long Island i que ni l’actual governador ni cap successor ho farien mai, mai, mai. I que s’ho prenguessin com volguessin.
La companyia va llançar la tovallola. Van vendre la central, nova, maca i per estrenar per la suma de $1 a una companyia pública creada pel sol objecte de desfer i liquidar el complexe.

El ciutadà ha d’aguantar moltes coses en aquest país però no és sempre impotent. Imagineu-vos que algú volia evacuar Long Island! Ni amb sentit de l’humor! Apa macos!!!

JOANOT

No hi ha resposta

01 gen. 2011


DAVID i GOLIAT fan la guerra a Brooklyn. Vindran els NJ Nets de la NBA a Brooklyn?


Hi ha coses que ens han passat a tots. Estem a casa o a la feina quan inesperadament rebem un escrit d’una companyia, entitat, Ajuntament o persona de rang superior que té autoritat o poder sobre nosaltres. El que la carta anuncia no ens agrada gens, és un abús intolerable, un robatori, una falta de respecte, una violació de contracte. Decidim protestar fermament. Un parent ens aconsella rebaixar el to. La dóna també. Decidim anar en persona a negociar, a explicar perquè la decisió ens perjudica, a oferir bones alternatives i concessions mútues. Segur que s’atendran a raons i tot s’arreglarà.

Hi vas i tot acaba malament. Tu només ets una cuca lletja i estúpida que poden aixafar en qualsevol moment.  Apa, vagi tot seguit a un advocat, que nosaltres en tenim cinquanta. Amb vostè no hem de parlar de res perquè ni té drets ni ho entén. Ja ho hem considerat tot. Hem tingut massa consideracions amb el públic.  Prou, fora d’aquí mosquit fastigós, obeeix i calla o encara rebràs fort. La democràcia no és per a gent com tu, burro!

El projecte anomenat “Atlantic Yards”…
…per construir un agregat d’habitatges, en part amb cases de 16 pisos amagant al seu centre un Palau d’Esports fou desenvolupat per la firma “Forest City Ratner” amb dissenys de Frank Gehry. El (ara) desventurat Sr Ratner és un empresari de la construcció amb la mala anomenada comú a la branca. Diuen que aquesta gent són com venedors de cotxes usats, que és la professió més infame que hi ha als EUA.

El lloc seria Prospect Heights a Brooklyn, un dels millors terrenys de Brooklyn. Les cases altes de Gehry (que no n’havia fet mai) eren espectaculars i molt intrigants, com si fossin muntanyes. Els edificis es construirien a una plataforma cobrint les vies del tren de Long Island, al costat de l’estació de metro de línies múltiples d’Atlantic i Pacífic Avenues, prop d’una mall comercial presidida per un Target, molt mal feta i propietat de la mateixa companyia, però també prop de la Brooklyn Academy of Music i de moltes coses atractives. El projecte, presentat al públic cap a l’any 2000 fou rebut per les autoritats amb grandíssim entusiasme. Per assegurar-se’n l’èxit esportiu, el milionari Ratner es va comprar l’equip Nets de basquet de la NBA amb la intenció de portar-lo de Newark NJ a Brooklyn. Si els Jocs Olímpics haguessin estat atorgats a Nova York, és allí on haurien anat a parar els esports interiors.

El milionari Ratner s’equivoca gairebé mortalment
Encara que el terreny amb les vies encara descobertes estava lliure calia adquirir un edifici situat al voltant. Aquest edifici era de propietat horitzontal, cosa que feia difícil negociar la compra al mercat lliure. Ratner, sens dubte com a part d’un pla diví per castigar la seva supèrbia, va decidir demanar-ne a un jutge l’expropiació via “eminent domain” (interès públic), fixant el preu a $850/peu quadrat, que no està malament, només que un dels co-propietaris era en David (es diu verdaderament David Goldman) Ell és sens dubte l’autor de l’article sobre el cas a la Wikipèdia http://wikipedia.org/wiki/Atlantic_yards que podeu llegir. No obstant, ell no ho explica ben bé tot.

El problema amb en David era fàcil d’entendre: ell i la seva muller havien comprat el pisset dos anys abans per uns $480.000 i l’oferta de Ratner era $460.000, uns 20.000 més baixa. S’entén que David estigués disgustat (no ho explica a l’article) perquè els preus només havien pujat en els darrers dos anys.

Doncs, miri, jove, a vostè el van enganyar fa dos anys, que no és culpa meva perquè nosaltres hem pagat un avaluador molt bo i el jutge ho ha aprovat, o sigui que no hem de negociar res. Hi ha molts pocavergonyes al món i heu d’anar sempre amb compte. Adéu-siau, que tinc l’alcalde al telèfon.

Guerra, guerra, guerra a mort!
En David sabria com mobilitzar les forces que sempre existeixen i estan disposades a lluitar contra creixement i construcció. Tenia dons especials per fer-ho. Una regidora de la ciutat esdevingué el seu aliat més valuable. Els milions en donacions i els voluntaris aviat farien cua davant el pis de David. I en David sortí al carrer seguit per milers de manifestants, de webs… i de milionaris, honrats i també d’enemics i víctimes anteriors de Ratner. El moviment de David va llançar contra Ratner un exèrcit d’advocats seguint dues línies separades d’arguments, una als tribunals de l’estat i altres als federals (que no he volgut resumir aquí per falta d’interès. Prou sabien que als tribunals perdrien però és que els retards, els informes, las vistes havien de matar l’empresar. Un projecte d’aquesta magnitud no es fa amb diners efectius sinó amb crèdits, inversions, promeses… tots amb data d’expiració si no es fa us de l’opció. Els advocats no anaven a guanyar sinó a perdre temps cosa sempre fàcil de fer. Els anys passaven, els terminis arribaven, no hi havia cap resolució a la vista, molts bancs i institucions es negaven a renovar els crèdits, els altres empresaris es retiraven, en Frank Gehry va plegar, els bons arquitectes no en volien saber res, no hi havia diners per fitxatges i els Nets van esdevenir el pitjor equip de la NBA fins que van haver de ser venuts a un milionari rus que n’és el propietari ara. I a Brooklyn hi havia festes de celebració diàries. Desesperat en Ratner va intentar construir un palau horrorós, quadrat amb una pista de bàsquet al centre i grades al voltant que va ultratjar tothom a l’ajuntament.

Goliat cau i mossega la pols
Al final en Ratner veié el llum. Els productes intestinals en general van a la claveguera, però alguna vegada un home de seny ha de saber que cal menjar-los… sense protestar i amb un somriure. Un acord fou signat davant el jutge. A més de coses confidencials, en Ratner pagaria a David la suma de tres milions de dòlars, a canvi de la qual cosa en David posaria fi a tota la seva acvitat judicial i cívica contra el projecte. Els famosos $20.000 de diferència havien acabat sortint d’allò més car.

Final
Almenys fins ara. Les obres de cobriment dels Yards van començar gairebé l’endemà de la firma de l’acord amb supervisió judicial entre David i el seu Goliat. (vegeu els vídeos a videotube:  http://www.youtube.com/watch?v=BQrdxvay3ZM&feature=related)
En Ratner ha anunciat que de moment no té prou per concloure una obra que havia de durar deu anys comptats des de 2010 i ara en part està sense plànols i ha hagut d’allargar el període de construcció fins a vint-i-cinc anys. De moment es construeix el palau dels esports, fet no pas pel gran Gehry sinó per una firma que ja n’ha construït tres o quatre i diuen que ho fa força bé. Hi ha un problema amb una gran Plaça que Ratner vol construir davant l’entrada amb floritures pseudoarquitectòniques que fan riure molt als milers d’enemics. Diuen que li recomanen que faci enlloc s un aparcament que havia promès, que seria molt més maco.

I els Nets? El rus diu que sí que vindrà a Brooklyn i que ell vol ser propietari d’un equip que jugui a Nova York i no pas a Nova Jersey. Però la ciutat de Newark on estan ara, van construir un nou estadi fa un parell d’anys només per a ells i farà allò que calgui per retenir-los.  Ja veurem.

Jo personalmen em penso que el 2012 els Nets jugaran a Brooklyn.

I pels que gaudeixen meditacions sobre els límits del poder i la impredictibilitat de la vida humana , que recordin aquest cas mentre ja celebren d’un molt Feliç Bon Any!!! I els altres, igual.

JOANOT

N

No hi ha resposta

03 nov. 2010


Primer Dimarts de Novembre, Dia de l’Elecció General a Nova York

Al meu barri, votem a una escola. El problema és sempre trobar la taula escaient, perquè n’hi ha setze. Quan hi ha cua, no se sap mai a quina taula pertany cada cua. La primera vegada que hi vaig anar era una elecció presidencial. Al costat meu va entrar una dóna que era una novaiorquesa típica. Veient el caos, es va plantar i començà a cridar: “Necessito ajut! On està la meva cua? Que m’ensenyin la meva taula!”  Molt espantat, un jove voluntari va aparèixer tot seguit i ens va acompanyar.

No hi ha dia de reflexió

Ni ganes. Aquí està  perms gairebé tot mentre els locals estiguin oberts. L’única cosa prohibida és fer propaganda o dur signes de partits o de suport a candidats dintre d’una zona de 100 peus (33 m) als dos costats de l’entrada dels locals de vot. En general la policia  penja un cartell a un arbre avisant de la distància. Immediatament abans d’aquest avis, sovint hi ha una acumulació d’empleats de les campanyes repartint propaganda i anuncis o mirant de parlar amb els votants, que gairebé no deixen passar. A vegades fins i tot s’hi troba la família (muller sobretot, els nens) d’un candidat. Quan surto veig a un dels costats el candidat a la Cambra de Representants Federal del meu barri. Ho trobo ridícul. Va vestit de gran gala amb corbata. Al davant té un home invitant els votants a acostar-se al gran home, parlar o estrènyer la seva mà , al darrera té altres homes amb cartells amb el seu nom. Com un circ però sense música ni feres. L’ignoro. Jo com que ja he votat, no tinc interes. Però fou elegit.

El vot

A aquest Estat som antiquats i el govern sempre és lent, malgrat la majoria demòcrata aclaparadora a la ciutat, que ha estat sempre el refugi dels progressius Americans. Fins la darrera vegada teníem les màquines de votar prehistòriques, amb una palanca. Ara aquest any han introduït les butlletes de paper que cal marcar i introduir a un escàner. Hi ha hagut tota mena de queixes, com de costum.

A la butlleta hi ha massa coses. En general, cada columna és un partit, amb els noms dels candidates escrits individualment. No es pot triar simplement tots els candidats d’un partit, sinó que cal marcar els candidats individualment. A més dels dos grans partits, a Nova York n´hi ha tres o quatre de petits. El Partit Llibertari, tan similar al Tea Party hi ha estat sempre. També hi ha el Partit de les Famílies Treballadores (el progressista). Aquests partits no presenten sempre candidats propis sinó que escriuen a la seva columna candidates acceptables dels Partits Demòcrata o Republicà. Així aconsegueixen prou vots per poder quedar a la butlleta l’any següent, quan potser sí que tindran candidates propis.

Avui triem els Candidats a la Cambra de Representants federal, dos Senadors federals i molts càrrecs estatals importants: Governador, Ministres de Justícia i de Finances (triats directament pel poble, perquè el Governador no els pugui ni anomenar ni acomiadar). El Governador que teníem fins ara, un senyor negre i cec era un ximple molt gran,  que només feia bestieses i gairebé va acabar a la presó. També hi ha aquest cop per circumstàncies extraordinàries l’elecció de dos Senadors federals (normalment només un sol senador és elegit cada sis anys, però aquest any també cal elegir per dos anys una dona que substitueix la Hillary Clinton).

I els delegats a l’Assemblea bicameral  de l’Estat a Albany? Ai, quin dolor tan gran anomenar aquesta colla de bandits corruptes. El NY Times va recomanar votar qualsevol, mentre fos diferent dels que hi ha ara. Tenien molta raó, però la història és molt antiga. Tot l’estat és republicà, agrícola i reaccionari, menys la ciutat nostra, que penja al mapa de Nova York com si fos un afegit, que és demòcrata i un sinònim de progres i tolerància. En qualsevol cas, quan no hi ha oposició a un candidat, queda elegit automàticament sense vot. Al meu barri ni tan sols surten a la butlleta, que no se com s’ho fan.

Els jutges

A Nova York i que jo sàpiga a tots els Estats, els jutges són elegits com els polítics per vot universal i secret el dia de l’elecció general. Aquí avui en triem cinc, encara que no no acabo d’entendre del tot de quin tribunal.  Els jutges normals de primera instancia  a Nova York es fan anomenar tots “Justícies” i el seu tribunal és el “Tribunal Suprem” Manies de grandesa que tenen!  El Tribunal Suprem verdader de l’Estat en canvi es diu només Tribunal d’Apel.lacions.

El sistema d’elegir jutges està bé, per evitar per exemple les cosetes que passen a l’Estat espanyol amb els jutges. Si haguessin de donar comptes al poble…

Ara que a vegades passen coses. Vegeu un exemple mes aviat trist:

Potser algú encara s’en recorda que Iowa fou un dels estats on els jutges havien legalitzat els matrimonis homosexuals. Doncs bé: algú va organitzar una campanya de càstig i destitució contra ells i tots tres jutges de la majoria responsable per la sentència van saltar aquest vespre. Ja veurem si els nous estan disposats o no a tornar a prohibir el casament gai. La voluntat lliure del poble d’Iowa s’ha manifestat.

Comentari Final

Tot ha sortit com les enquestes deien. Els demòcrates i l’Obama han rebut llenya no pas per raons ideològiques, sinó perquè l’economia va malament. Hi ha un atur molt gran que en algun estat s’acosta al 20%. Tothom veu que el nivell de vida cau en picat. A Nova York en canvi estem bé. Els rics i els bancs guanyen molt però la recuperació no va acompanyada de la creació de posts de treball. Quan va pujar, l’Obama es va pensar que en dos anys tot s’hauria arreglat, però no ha estat així. També es va equivocar en moltes coses. En canvi, ningú ha parlat de la guerra. S’en parla molt poc en general. La guerra costa molts diners i vides humanes. Ulls que no veuen, cors que no senten.

El problema és que la situació ha donat el pas a una colla d’ideòlegs ximples, amb propostes impossibles.

Ja ho diuen: cal reduir els impostos als rics i tot millorarà. Cal reduir les despeses de la Seguretat Social i eliminar l’Assegurança de Malaltia, perquè no ens les podem permetre i empitjoren el dèficit. És absurd alimentar gent que no treballen o no volen treballar. Si volen, que paguin ells mateixos una assegurança privada. (Lectors Catalans: no renegueu, que no serveix de res: cal tenir-los en compte per si venen al país) L’única cosa clara amb el del Tea Party es que no volen pagar impostos. Re-interpreten la historia i la Constitució dels EUA al seu plaer (com feien els comunistes amb la famosa Enciclopèdia Soviètica). Si que es veritat que la Constitució del S.XVIII no diu res de pagar impostos ni de regular la industria. I la moneda era or i plata, en canvi la Fed vol ara imprimir bilions de $ per devaluar la moneda. També semblen haver ressuscitat el problema del nativisme, l’hostilitat dels antics immigrants establerts contra els nouvinguts que volen amb la ma estesa a cobrar beneficència. Aixo ha passat moltes vegades a Amèrica. El Ku-Klux-Klan fou un moviment nativista dirigit originalment mes contra catòlics, irlandesos i jueus que contra negres. El nativisme ha estat violent moltes vegades i s’acosta molt al racisme, com demostra el cas del Klan. Heu notat que el monstre Obama, que ells tracten de Comunista i pervertidor de la Nació es negre? Hi ha trenta-tants Tea Party representants a la Cambra i dos Senadors. Aquesta gent no tenen cap programa factible i aviat estaran en conflicte amb els Republicans, negant-se a seguir la disciplina de partit.

El nou senador de Kentucky Rand Paul és un llibertari amb carnet de tota la vida (a mes de ser un metge oftalmòleg), fill de pare llibertari i a vegades se li escapen coses. Va dir un dia imprudentment que el Govern no hauria tingut dret de prohibir la segregació racial als restaurants. Llegeixo al MUNDO que això podria haver estat racista. Quina ximpleria. Consistent amb la doctrina llibertària, en Paul simplement negava que el Govern tingués cap dret de donar ordres a empresaris privats. Sovint li pregunten si el primer nom “Rand” el duu per honrar l’escriptora profètica  Ayn Rand. Diu que no, que el seu papà el va anomenar Randall i que la dóna li va retallar a Rand

Diuen que volen rebaixar els impostos i tallar el dèficit al mateix temps. Si algú sap com es fa això, no deixeu d’escriure. Per sort han triat de cap a la Cambra de Representants a en Boehner, un veterà de 20 anys. Si no, ja veig tots els vellets demanant caritat pel carrer per tal d’eixugar el dèficit.

Sessió “lame duck” del Congrés

A Europa hi ha molta gent que no entén que el Congrés americà no ha estat dissolt mai. El vell Congrés, ara derrotat, seguirà en funcions fins al 31 de Desembre i el nou quedarà instal.lat els primers dies de Gener sense cap cerimònia especial.

Aleshores què passa d’aquí al Gener? Dos mesos dels derrotats amb plena autoritat! Podrien fer els congressistes sortints alguna bestiesa per emprenyar els nous? Ha passat de tot. És una qüestió de responsabilitat.

Responsabilitat entre polítics? I ara!

JOANOT

2 respostes

24 oct. 2009


Els entreteniments d’una minusvàlida a la ciutat

Classificat com a 1

Parlo d’aquesta dona

Vet aquí una història verdadera. Podeu creure´m, no sóc cap polític.

A la ciutat els darrers anys el nombre d’invàlids en cadira de rodes ha augmentat molt. La raó és el progrés de la medicina. Gent que abans hauria mort o estaria immobilitzada al llit ara poden mantenir un cert grau de llibertat i desplaçar-se. A Nova York ja fa temps que tenim les millores ara introduïdes a Barcelona: els ascensors als autobusos, les rampes de la voravia  a les cantonades, habitatges escaients.

Les cadires de rodes poden ser manuals o motoritzades. Gairebé totes estan pagades per Medicare, l’assegurança federal per a la vellesa i la minusvalidesa. No he sabut mai quin criteri hi ha per triar quines de les dues modalitats donen. Em sembla evident que una persona amb braços debilitats necessita una cadira motoritzada. Pel carrer i al bus veig molts ancians asseguts a una cadira de rodes en les mans d’una cuidadora gairebé sempre negra que l’empeny i fa alguna mica de conversació. A vegades em sembla que la dona ignora el malalt i el deixa arraconat al parc o al carrer encarat amb una direcció on no es veu res d’interessant. Deu ser trist. Qualitat de vida és el problema. Potser el malalt ho veu com un encontre esportiu: Desig de Viure 6, Qualitat de Vida 4. Qui guanya per ara? Però hom no pot triar res.

Vull parlar d’una dona amb cadira de rodes motoritzada  que viu a un altre edifici de la meva Coop. Aquí tots els edificis grans tenen un doorman, un porter uniformat que ajuda a trobar un taxi, a portar coses a l’ascensor,  i sobretot que no deixa entrar desconeguts. El doorman és molt útil per a gent amb problemes com aquesta dona misteriosa que a vegades m’ha fascinat. Els edificis de la meva coop estan construïts a un terreny inclinat, i per això a l’entrada hi ha graons. Això seria un obstacle si no hi hagués doorman, que quan la veu venir treu una rampa de fusta per cobrir els graons i ajuda a fe-la pujar or baixar. Diuen que si l’ascensor estigués espatllat, tenen una mena de plataforma motoritzada amb bateries que podria pujar la dona pegada a la barana, però no ho he vist mai.

Aquesta dona sembla petita, almenys asseguda a la cadira. Els seus vestits són grisos, poc vistosos i es veuen molt be perquè les cadires elèctriques estan obertes pel davant i són controlades per una palanqueta sota la mà dreta de la usuària. Sembla tenir quaranta-tants anys però no sóc bo calculant l’edat de la gent, sobretot si estan malaltes. Curiosament sempre va tota sola, que és difícil d’entendre. Algú l’ha de cuidar al pis. El primer misteri. Potser podria preguntar al doorman? No m’importa. A més no conec bé els porters de l’altre edifici. La dona no té una cara gaire amistosa. Però deu ser difícil fer bona cara a la paràlisi. No, no, no li puc retreure res. Però no m’he atrevit mai a saludar-la. Sempre sola! Com pot ser?

A l’interior de la mansana, entre el meu edifici i el de la senyora, tots dos bessons, vells i de 6 pisos hi ha un jardí molt maco amb un camí empedrat, gespa, llanternes, arbres florals. Moltes vegades m´hi passejo. Les quatre cases de la Coop tenen portes al darrera per entrar-hi. Una vegada vaig veure el cap de la dona davant d’una finestra mirant-se el jardí amb cara impotent. Em fixo per primera vegada: totes les entrades dels edificis tenen graons, un obstacle terrible. Perquè no exigeix que el doorman la tregui, si vol sortir? Potser no voldria. Els doormen tenen un sindicat molt fort i no treballen sempre de gust.

Curses al carrer

Un dia estava tornant a casa a peu al vespre quan la vaig veure venir davant meu, tota sola com de costum. Era fàcil de reconèixer pel seu cap distintiu i el perfil immòbil.

Venia per la vorera a una velocitat increïble. No sabia que aquestes cadires elèctriques poguessin anar tan de pressa. Gairebé he de saltar apartant-me del seu camí. Li veig la cara. Sembla contenta, somrient, gairebé riu, com una nena petita que està fent una entremeliadura.

S’acosta a la cantonada. No hi ha ningú més perquè el meu barri és molt tranquil. Pren la curva a una velocitat temerària. El vehicle s’inclina i patina una mica. La dona ha de corregir la direcció però no passa res. La veig com es perd a la nit en la vorera al voltant de la cantonada. El seu motor fa una mena de buzz com les abelletes.

Ara ho entenc: està fent tombs a la vorera al voltant del bloc, pels quatre costats.

Segueixo caminant i arribo a l’entrada de la meva casa. La veig, com esperava, davant meu, havent arribat per l’altre costat, però a metros de distància, aturada mirant la carretera. Potser sabia que jo m’acostaria i no volia que notés què estava fent. Per mi que faci tots els tombs que vulgui, només faltaria, però quant duren les bateries? Ben pensat a les ciutats aquests vehicles podrien ser un bon mitjà de transportació per anar a la feina. ocupen menys espai que un cotxe, s’aparcarien fàcilment i no produeixen CO2.  Ben mirat, no deixa de ser trist. Una dona gran que s’ha d’amagar dels ulls curiosos quan vol jugar! Quina altra cosa podria fer? Ha fet una bona demostració del potencial de les cadires.

Al vespre o la nit

Una cosa que no m’agrada gens dels gratacels que construeixen per tot arreu són els vestíbuls estrets, lletjos i mal il·luminats que els edificis alts nous invariablement tenen. Però la meva casa és relativament vella ,d'”abans de la guerra”com diuen aquí (la II GM) i té una escala i un vestíbul senzills però interessants, grans i lluminosos. Al replà davant la meva porta hi ha una finestra molt alta que s’obre al jardí interior. Als vespres a vegades surto i em miro breument el jardinet amb els fanals encesos a través d’aquesta finestra. També hi veig l’edifici bessó a l’altre costat del jardí, on viu la dona de la que parlo. Al vespre els pisos vistos des de l’interior són diferents. Tots els vestíbuls estan il·luminats i semblen com un decorat escènic d’obra de Tennessee Williams. Algunes finestres també tenen llums encesos, i a vegades estan tapades per cortines i a vegades no. Amb sort, s´hi pot veure gent movent-se.

Un vespre la dona va aparèixer. Havia sortit del pis en la cadira de rodes i s´havia aturat davant la finestra, mirant intensament el jardí prohibit. Estava com sempre immòbil, com una estàtua o una figura dramàtica a contrallum. Al pis damunt d’ella veig una dona sortir del pis amb les escombraries per llençar-les a l’abocador. La desconeguda camina potser a dos metros damunt la paralítica, però ni es veuen ni són conscients de la seva proximitat. Com separa un sòl! Tan a prop i tan lluny a l’hora.

Jo en general només em quedo a la finestra un parell de minuts però aquest vespre espero més perquè la dona segueix sense bellugar-se.

Al final, veig com la cadira es belluga, molt poc a poc, endavant i enrere, més endevant i més enrere, igual pero mes depressa. El replà és gran. La cadira passa per davant la finestra en les dues direccions i després comença a girar poc a poc, més depressa, molt depressa…

Al final ho entenc. Està ballant Continuï Llegint »

Una resposta fins a ara

21 set. 2009


La GRIP vista per un Doctor Àrab misteriós

Classificat com a 1

Una trobada afortunada a Central Park

El Quixot, que poca gent ha llegit, conté al Capítol IX de la Primera Part una confessió inesperada de Cervantes: ell no n’és l’autor. El Quixot fou escrit per un misteriós “historiador arábigo” anomenat Side Hamete Berengeli. El gran autor se´l  va trobar escrit en àrab a ca´l drapaire i va pagar a un moro bilingüe (com els Catalans) perquè el traduís (un sac de panses i un altre de blat).

Recordant aquest antecedent, jo seia un dia a un banc a Central Park a migdia menjant un paquet de patates chips (no fregides sinó cuites al forn) quan un senyor en bata blanca, probablement un metge d’un Hospital veí,  d’aspecte pakistanès, una mica esmorteït i cansat se´m va seure al costat.

Li vaig oferir un chip, però el va rebutjar: no podia, estàvem al Ramadà. Vet aquí el seu problema: ell viu a un barri musulmà de Brooklyn. Durant aquest mes, com que no es pot menjar ni beure entre la sortida i la posta del sol, tenen un tocador de tambors com els que hi ha al Pakistan que a quarts de quatre de la matinada toca a les cantonades per despertar els creients amb temps per esmorzar i atipar-se d’aigua abans que surti el sol. Però ahir s´havia ficat massa tard al llit i al matí es va despertar a les vuit i per això ja portava setze hores sense beure i ja no podia més.

Ai pobret! Sembla va com si fos una urgència mèdica.  Havia fet bé de venir a treballar a l’Hospital, per si de cas.

Per això no era tot. Diu que un cert diari europeu li havia comanat un article sobre la grip vista amb ulls americans i ell s’havia passat dues setmanes estuidiant i meditant sobre el cas i gastant electricitat per l’Internet. I al final el cert diari en qüestió va rebutjar l’article perquè era massa llarg. Tot havia estat per res.

Per res? vaig preguntar. Potser no, només per poc. Miri, amic, si vol, li puc penjar l’article a un bloc que tinc també a un cert diari europeau. No se´l llegeix ningú, perquè la secció de blocs està abandonada des de fa anys. Dels blocs destacats que tenen, tres són mig actius i nou estan tancats i abandonats des de fa més d’un any. Però així i tot si no sap què fer-ne, jo encantat. Està clar, amb mi tampoc es cobra. Tot s´ha de dir.

I així vam quedar. En aquest cas l’article el vaig traduir jo mateix. Potser algun lector s’interessarà per l’escrit i consideracions ètico-cíviques del famós Doctor Ahmed Esvergínia sobre la grip, que em plau reproduir.

 

=============================================================================

DES DEL PAIS, ON LA  GRIP  S’ANOMENA  “FLU”

Hi ha coses que els metges fan bé, però també coses que per ara no saben fer bé. A la facultat i a la residència aprenen molt, però no sempre com parlar al públic, com crear una alerta necessària sense esglaiar, com fer entendre a gent que no sap medicina quina és la seva malaltia, com es pot tractar i quin pronòstic té. Aquí als EUA ja fa temps que el Govern i els metges han decidit que un pacient té dret a conèixer-ho tot, a demanar i llegir la seva història clínica i tots els documents pertinents al seu cas, a sentir la veritat explicada d’una manera que al seu nivell sigui entenedora. Les organitzacions de salut pública han de saber com fer el mateix amb tota la ciutadania sota la seva protecció.

 

La grip és una malaltia infecciosa de les vies respiratòries i del pulmó causada per un grup de virus, un verdader flagell, que han intentat ja més d’una vegada exterminar la humanitat. Fan com la majoria de virus: entren sempre amb l’aire inspirat, identifiquen les cèl·lules humanes d’interès, en aquest cas les que cobreixen els nas, els bronquis i els sacs alveolars del pulmó, penetren a l’interior, arriben al nucli, es multipliquen, maten la cèl·lula infectada i surten a l’exterior a buscar noves cèl·lules per destruir. Si el dany es limita al nas i bronquis, no passa gran cosa: el pacient té febre (més de 100 graus Fahrenheit, uns 38.6 graus Celsius, una gola irritada, secrecions nasals, mal a les articulacions, mal de cap, cansament, alguna vegada vòmits i mal de panxa. El malat ha de cuidar-se i sobretot prendre líquids i algun dels medicaments antiinflamatoris que es poden comprar sense recepta, però no pas aspirina si el pacient és un nen. Però diguem encara que les defenses del malalt funcionen malament perquè té per exemple un càncer, o és molt vell, o té una malaltia del fetge, o està mala alimentat, o pateix del SIDA o d’una infecció crònica o altres coses: en aquest cas el virus té la via lliure i arriba fins a l’interior del pulmó on destrueix totes les cèl·lules que cobreixen els sacs alveolars, omplen el pulmó de fluid i de sang i acaba en una pneumònia viral greu que causa una insuficiència respiratòria i pot necessitar pel perill de mort l’ingrés a una Unitat de Cura Intensiva. I aquí està el problema: determinar si la grip és una malaltia lleu (que és freqüent) o una malaltia mortal (que és rar).

 

El ciutadà i les decisions.

La gran qüestió és saber de què depèn la diferència. La resposta rau en una de dues coses: com és d’agressiu el virus i si les defenses i anticossos que té el pacient són fortes o febles. Ara en aquest moment, les autoritats sanitàries del món estan avisant que el virus H1N1 podria causar una catàstrofe gairebé universal però que no n’estan segures i que potser no passarà res. I aconsellen prendre la vacuna sense deixar de reconèixer que molta gent estaria millor sense prendre-la. Què ha de fer un ciutadà? És com un partit de futbol: un equip pot ser feble o fort, però el resultat depèn també de com sigui l’altre equip. La gent està acostumada a veure el seu metge de capçalera com una autoritat que sap sempre què convé i dóna bons consells, però si hi ha un cas on de fet no hi ha criteris, seria condescendent afirmar el contrari i callar el problema. Cal explicar el cas i deixar que cadascú trii com vulgui. Els ciutadans no han de ser tractats com nens.

 

La teoria de l’evolució i el virus gripal.

Tots els organismes han evolucionat, però tan poc a poc que no es nota. Els homes som col·lectivament diferents de Lucy (aquests dies exhibida al Times Square de Nova York) però ens assemblem molt als nostres avis. Els organismes rudimentaris en contrast sovint canvien, sempre a la cerca de més força i més invencibilitat i més capacitat de sobreviure i assolir els seus objectius… en aquest cas contra els interessos de la nissaga humana. Els virus (mireu la il·lustració) tenen al centre agregats de material genètic, els gens. No tenen cap membrana, però a l’exterior són compactes i acaben semblant com una petitíssima pilota de tenis que a l’exterior exhibeix una mena de xinxetes mig clavades que són els receptors que permeten identificar-los. Per entendre el problema, cal saber que tots els virus gripals tenen a l’exterior dos receptors que s’anomenen H i N. Hi ha diferent configuracions de H i N que són numerades. No cal ficar-s’hi però en el cas del virus nou els receptors d’interès són H1 i N1. Aquests receptors existeixen per permetre el virus sortir de la cèl·lula on s’ha ficat, com si fossin una mena de claus per escapar-se de la cèl·lula atacada i morta. I la configuració dels H i N és precisament allò que la defensa immunològica que tenim utilitza per reconèixer el virus i lluitar-hi en contra. Aquest punt és cabdal: per enredar el cos humà i deixar-lo indefens només cal substituir el H1N1 per un altre que no tingut mai i contra el qual no tenim anticossos, diguem H8N3 i no hi ha res a fer.

 

Drift i Shift.

Els científics a vegades se senten poètics i trien noms macos per coses que no s´ho mereixen. Shift i Drift són els dos mecanismes de transformació dels HN de la superfície del virus de la flu. Drift, que té lloc constantment, és l’evolució tranquil.la i inaturable dels dos receptors H i N, com la brisa que belluga els fulls de l’arbre. Però passa contínuament i resulta només en petits canvis a la superfície. Però ja n´hi ha prou perquè no se sàpiga mai si si una vacuna serà efectiva o no. La vacuna està basada en el virus de fa mesos, i llavors anava molt bé, però en tot aquest temps la brisa del drift no s´ha aturat, i els receptors han anat canviant poquet a poquet i el virus que al final arriba ja no és el mateix del què es va usar per la vacuna. L’esperança és que els canvis siguin mínims i el cos identifiqui el virus però no se sap mai. Imagineu-vos que un ciutadà o ciutadana s´ha fet cirurgia plàstica i us el/la trobeu amb un nas més curt, llavis més gruixuts, pits més grans… El o la reconeixeríeu? Probablement sí, però depèn. Cal considerar a més que el canvi podria anar en tots dues direccions: que el virus es faci més virulent (com ens temem ara amb el H1N1 de la tardor) o a l’inrevés, inofensiu.

 

El shift, el fenòmen tan temible responsable pel problema actual és molt poc freqüent i pot resultar en un desastre molt gran que en 1918 va causar la grip espanyola i la mort de 40 o 50 milions d´homes. Un shift deixa el nou virus que en resulta d’una forma que no pot ser reconegut per la defensa immunològica humana i té via lliure per entrar al cos i fer mal.

 

Afegim aquí que el virus gripal no viu sols a homes sinó també a certs animals, entre ells els ocells i els porcs. En general els virus que ataquen aquestes espècies són diferents els uns dels altres. El cataclisme del que parlem té lloc quan un d’aquests éssers (no necessàriament dintre el porc com es va creure al començament de l’epidèmia) queda infectat amb els tres virus. Es troben a l’interior d’una cèl·lula i es fonen, reorganitzant els tres grups de gens en ordres i formes noves i diferents. El resultat és encara un virus gripal, però monstruós, capaç de tot. I és exactament d’això que estem parlant. Gràcies als esforços de les autoritats sanitàries, sobretot el Center for Disease Control, el nou virus fou reconegut a temps de preparar una vacuna. Però el problema no ha quedat resolt del tot. Cal recordar el shift. El shift actua sobre tots els virus gripals, independentment de si han patit un drift o no i per tant segueix transformant els virus nous H1N1 i ningú pot estar segur que quan la malaltia arribi no siguin ja diferents i insensibles a la vacuna. La nova grip pot originar un desastre mundial o pot posar en ridícul les autoritats sanitàries. És impossible fer una recomanació sòlida basada en els fets coneguts. Cadascú haurà de decidir.

 

Història.

És dubtós que la nova grip s’originés a Mèxic. Els primers casos confirmats de debò van ser trobats el març de 2009 en dos nens que no es coneixien mútuament al Sud de Califòrnia, prop de la frontera. Al poc temps, gairebé simultàniament, es va declarar l’epidèmia a Mèxic. Nens d’una escola catòlica de Queens havien anat de vacances a Mèxic on es van contagiar. Al poc temps ja hi havia milers de casos a Queens. I ara ja està a tot arreu. Aquest virus sembla per ara poc agressiu però es transmet molt fàcilment.

 

Diagnosticar.

En l’actualitat diagnosticar la malaltia és fàcil, només que en aquest moment aquí costa uns $600. Cal prendre secrecions nasals i enviar-les al laboratori. La FDA ha aprovat un “kit” amb els reagents que s’utilitza amb una màquina anomenada RT-PCR, i el resultat s’obté immediatament. Si encara hi ha dubtes, es pot fer una cultura viral i un anàlisi d’ADN. Misteriosament la grip estacional més comú pràcticament ha desaparegut, almenys als EUA.

 

Persones afectades.

Cada virus té predilecció per certs grups de persones i en això aquest H1N1 és molt diferent. Es notable la predilecció per gent sota l’edat de 35 anys i el nombre de nens petits (però no nadons) que la pateixen. Les embarassades i la gent grassa i els malalts del ronyó també estan massa representades. I després queden els de sempre, la gent amb malaties cròniques i debilitats. Si les coses no canvien, per a la gran majoria de malalts la grip és una infecció lleugera i per ara el nombre de morts és més petit que la mortalitat causada cada any des de sempre per la grip estacional.

 

Tractament.

Els ciutadans sovint pregunten si cal anar a l´Hospital o no. La resposta és la de sempre: per una febre amb mal de coll en una persona sense risc especial sovint no cal ni tans sols anar al metge. Es tracta prenent líquids i els antiinflamatoris comuns que es troben a la farmàcia i es poden comprar sense recepta. En cas d’una verdadera pneumonia viral, evidentment sí que cal anar a l´Hospital, cosa que seria fàcil de reconèixer per la mala condició del malat. A l´Hospital a malalts greus se´ls pot administrar un de dos medicaments que són eficaços contra la grip nova: Tamiflu i Relenza. El que fan és inhibir els receptors N, evitant per tant que el virus surti de les cèl·lules infectades i s’escampi.

 

Tancarem les escoles o no?

Conec una companya que està deixant l’Hospital per anar a dirigir el programa anti-flu de la ciutat. Diu que l’alcalade li ha donat el permís exclusiu de tancar pel seu compte allò que calgui al seu parer. Però ella diu que no hi ha cap intenció de tancar les escoles ni res. Al començament quan la malaltia es va declarar a Queens, l’escola dels nens malalts on tot va començar fou tancada en l’acte i tot va acabar malament. Evidentment la majoria de nens ja estaven contaminats i hauria anat millor deixar-los dintre l’escola que treure´ls a que es passessin el dia pels carrers, anant en metro o de visita amb altres nens. Per la grip rarament s´han tancat escoles.

 

Transmissió.

La il.lustració adjunta, del CDC d’Atlanta ensenya fotogràficament les gotetes petites de líquid que un malalt expulsa de la boca amb la tos. És dintre d’aquestes gotes que està el virus i per infectar una altra persona, al virus li cal entrar a la boca o el nas. La distància màxima que poden volar aquestes gotetes és un metre, potser dos, o sigui que de fet només afecten les persones que es trobin molt aprop del malat. Es recomana cobrir-se la boca no amb la mà, sinó amb un mocador de paper o la mànega de la camisa. Pels que cuiden personalment malalts, la màscara de paper, seria suficient per aturar les gotes. Quan acaben de volar, aquestes gotetes tan perilloses, es dipositen per terra, sobre els mobles, sobre els vestits, als llibres, … a tot arreu. És impossible evitar que altres persones toquin aquests dipòsits de virus que, si es porta la mà a la boca, causaran una infecció. Aleshores l’objectiu seria que la gent o no es toqués la boca o que es rentés les mans sovint o que s´hi apliqués un d’aquests desinfectants que es venen a les farmàcies. Això és una defensa eficaç.

Fer petonets tant a la galta com a la boca és perillós, perquè a aquests llocs el malalt segur que ha dipositat virus. Dura com ha estat la vida al país degut a la crisi, els Americans no són gent disposats a perdre una oportunitat de fer broma i riure. La Sra Clinton, a qui es veu molt fent petonets a la galta als coneguts, va demostrar l’altre dia a la TV la tècnica nova de saludar fregant-se els colzes amb els amics. Altres han proposat tocar-se els punys tancats per saludar. Ja veurem.

 

Cal vacunar-se o no? La gent lliure ha de saber decidir

Les primeres vacunes per a grups o gent en perill estaran disponibles a mitjans d’octubre. Al començament deien que caldrien dues injeccions amb interval, cosa que hauria complicat molt el problema, però es veu que la vacuna és tan forta que només en caldrà una. A molts de nosaltres, se’ns prendrà la llibertat de decidir. Diuen que el nostre Parlament estatal a Albany està a punt de manar la vacunació de tots els metges i personal sanitari. Però la majoria de ciutadans podran triar.

Probablement els ciutadans voldrien que la classe mèdica o les autoritats sanitàries fessin una recomanació professional clara: cal o no cal vacunar-se. I enlloc d’això només escolten dubtes, opinions que no serveix de res, que la malaltia és inofensiva, etc. Com diu aquest article al començament és  veritat que no es pot saber exactament com serà de perillós aquest virus a l´hivern i si la vacuna és necessària o si les complicacions de la vacuna podrien ser pitjors que la malaltia. Cal recordar, no obstant, l’èxit enorme dels programes de vacunació mundial combatent malalties infeccioses. Fa gairebé cent anys de la grip espanyola. Potser no ha tornat a passar i no passarà mai més, gràcies a la vigilància de la Salut Pública. En aquest cas, tots els epidemiòlegs estan orgullosos d´haver pogut seguir la pandèmia des del dia 1. Aquests dispositius mereixen la confiança del públic, fins i tot malgrat el risc. Què diria la gent si fos a l’inrevés, una epidèmia dolenta que arriba sense avís ni precaucions ni defenses?

Els homes som relativament lliures. Moltes vegades hem de prendre resolucions sense conèixer totes les dades escaients ni poder saber com acabarà : cal triar una parella, una carrera, un lloc de treball, un pis, un cotxe, els amics, i moltes altres coses que tindran una influència profunda en el curs de la nostra vida i tothom fa com li sembla tot sol sense tolerar intromissions. Aquest cas no és diferent i hauria estat massa arrogant no advertir de la situació ni oferir remeis, com si tots fóssim incapaços d’entendre. I no, el doctor no està segur de com acabarà i només recomana la vacuna als ciutadans en perill. I si la por resulta que no estava justificada, molt, però que molt millor per a tothom.

Vaig sentir l’altre dia com el Director del CDC, autoritat federal màxima de la Sanitat Pública, deia que ell farà vacunar els seus fills. Els meus ja no tenen l’edat quan encara creien el seu pare, però si pogués, també els diria que ho fessin. Si el Director i jo ens equivoquem, no serà la primera vegada i en traurem les conseqüències.

=================================================================================

Adéu-siau i bona sort amb la grip. No he tornat a veure el Dr Esvergínia. Semblava molt debilitat per la fam i la set. Confio que la grip no l’hagi matat.

A reveure

 

JOANOT

3 respostes

25 ag. 2009


A una capital provincial dels EUA

Classificat com a 1

Províncies! Què deuen ser les províncies? Els que hem crescut sota la dominació madrilenya prou que ho sabem: una província és qualsevol territori o ciutat diferent de Madrid. És evident que els espanyols ho diuen amb l’esperit de menystenir els així denominats perquè ens sentim inferiors. Ser diferent de Madrid no té remei i no és sempre dolent. Però hem pensat alguna vegada què vol dir de debò “província”? Al Canada per tradició “Province” és com els britànics anomenaven les seves unitats territorials i administratives colonials i avui en dia així s’anomenen els estats membres de la Federació Canadenca, com ara el Quebec, British Columbia, Ontario… i el mot no té res de derogatori.

Una de les tortures més grans que pateixen els nens d’escola americans és haver d’aprendre de memòria els noms de les capitals dels seus 50 estats. Algunes capitals són petitones i simpàtiques. La gent que hi viuen són sempre americans molt orgullosos de ser-ne i gent religiosa que creu en la Bíblia i l’estudia. El nivell de vida… home, el nivell de vida molts europeus el voldrien per als seus pobles i ciutats petites.

Per raons que no venen al cas, un dia em vaig trobar a una d’aquestes capitals desconegudes, a mig Amèrica, a les planes centrals. No dic el nom, però si pregunteu a un resident de la costa atlàntica, us respondrà que ni hi ha anat mai, ni sap de segur on està. Ara que es pensa que és una capital.

L, una ciutat feliç

Com deia un altre, la ciutat de L i l’estat que lidera és un lloc on tots els nens són macos i ben educats, amb intel·ligència per damunt de la mitjana, on les noies són rosses i encisadores, la pobresa no existeix, els polítics són honrats, el patriotisme és fort, l’amistat és la virtut suprema i hi ha museus. També hi ha, com passa sovint, una Universitat amb un equip de football de fama nacional que ha guanyat torneigs i cada any surt a la televisió. Cal ser un ex-alumne o tenir amics per poder comprar una entrada a un partit de competició. En moments emocionants a l’estadi, la cridòria se sent a tota la ciutat i el sòl tremola d’emoció, com si hi hagués un terratrèmol. Es troben WCs a tot arreu i són grans, nets, resplendents, fan bona olor. La casa del governador és una residència georgiana molt ben cuidada. Al voltant del capitoli estatal hi ha sobretot oficines d’advocats. De política, naturalment no es preocupa ningú. Quan hi ha guerres pregunten primer a quin costat està Amèrica i s´hi declaren també a favor, altrament els carrers es moren (potser d’avorriment) tan aviat com els oficinistes se´n tornen a la casa de suburbis on viuen amb la família. Estan orgullosos de servir a l’exèrcit. Tots els homes tenen barrets de cowboy. Activitat sexual està permesa i ben vista, mentre no sigui entre gais.

I no passa mai res. I tothom hi viu contentíssim. Tenen més autonomia política i autogovern que totes les autonomies ibèriques plegades. Hi ha qui es pensa que ser feliç depèn de tenir una incisió profunda prèvia al lòbul frontal del cervell, però no és veritat. A L no fan cap falta les lobotomies. És un lloc on Amèrica és naturalment com cal. A vegades la gent diu amb fàstic “Allà baix, a la costa Est” i parlen de nosaltres, a Nova York

Harry Potter i el llibreter Barnes & Noble

Barnes & Noble és una cadena de llibreters molt gran que hom troba a tot arreu : venen llibres, cafès, CDs, DVDs. etc. Aquell dia que jo em passava a L per casualitat va ser el dia quan va sortir l’últim llibre amb les aventures del bruixot Harry Potter. Ja havia vist a la TV que B&N obriria les portes de les botigues a mitja nit i que es preveien cues molt llargues pels que volguessin ser primers en comprar l’obra. Jo no n´he llegit mai cap de Harry Potter, però no em molesten gens i trobo que està molt bé fer llegir als nens joves. Hi havia una B&N al davant del motel on jo estava. La meva cita encara trigaria hores , o sigui que se´m va acudir entrar a B&N a veure què passava.

Al principi, no vaig veure res d’especial. La botiga era més petita que les que hi ha a Nova York. Només entrar vaig veure la pila on havien estat els llibres de Harry Potter. Només en quedava un. Els únics clients érem jo i un jovenet negre

Veig un altre home entrant a la botiga. No ha de buscar gaire. Troba el darrer llibre de Harry Poptter  i respira alleujat. Es veu que havia tingut por de desenganyar els fills. Pren el llibre i se´n va a la caixa. El jove negre obre la boca. Potser tenia l’esperança irracional de comprar-lo ell però li faltaven diners?

Sorpresa

El darrer client camina cap a la caixa, on hi ha dues empleades joves, maques, somrient i rosses. El senyor posa el llibre damunt la taula de les caixeres. Però una de les dues noies ja havia avisat l’altre de l’esdeveniment que s’acostava. De sobte, totes dues somriuen al mateix temps i tot rient es treuen de sota la taula dos barrets negres de bruixes, que es posen al cap. Tot seguit una de les senyoretes resulta que té una campaneta a la mà i la fa sonar: tilín, tilín. Ara riu tothom: les noies, el client, el jove negre.  No vull dir si jo ric o no. Les joves venedores encara canten a l’uníson: Congratulations, HarryPotter! Així sácaba l’escena i tothom riu i riu i riu…

No trobo les paraules. He de prendre aire. Necessito una estona per recuperar-me i meditar.

Reflexions

Sort que no era jo qui va comprar el darrer exemplar, perquè m’haurien tocat la campaneta a mí.

Hauria estat dolent això? Què es deu sentir quan dues desconegudes es posen a fer comèdia només per a un observador? És una experiència que no he tingut mai. M´hauria agradat? Potser seria una forma de girar el curs de la vida i triar les coses que de debò són importants i deixar-se de punyetes. Potser fins i tot faria possible unir-me a la comunitat de residents de L i esdevenir tan feliç com ells.

Què passaria si jo trobés a un racó un Harry Potter oblidat i el portés a la caixa? Repetirien exactament  el mateix? Sobretot la campaneta la voldria sentir a qualsevol preu, perquè és la que avisa que la vida continua i que hi ha qui, com Harry lluita pel bé de tota la humanitat. Si cal, hauria insistit. Quina cosa tan extraordinària m´he perdut!

Miro el nen negre que s’ho ha seguit tot de prop. Ell sí que està desenganyat, no sé si de no tenir prous diners o de no tenir el llibre. Probablement m´hauria de recordar els problemes socials que es troben als llocs més paradisíacs del món. Els joves idealistes sovint es pensen que per millorar el món, cal arreglar el rerefons i la molla dels problemes socials, però no és veritat: amb arreglar les aparences n´hi ha prou. Potser $30 pel llibre haurien estat suficients, però ara resulta que no he fet res. Després de reflexionar tant, decideixo sortir a l’exterior. El cotxe llogat, amb les mides d’una sala de ball sobre rodes, m’espera.

Rush Limbaugh

No m’han donat amb el cotxe cap ràdio de satèl·lit. En aquest cas no em sap greu, perquè així puc escoltar les emissores locals, que diuen molt sobre la personalitat del lloc. En freqüència modulada, gairebé totes les estacions fan rock, música contemporània d’adults o “country music”. Però en ones mitjanes, ah… Les emissores o fan programes bíblics o porten “talk shows” de personalitats de l’extrema dreta, una mena de Losantos, però encara pitjors. Cal reconèixer que de la forma que parlen, aquesta gent entretenen molt. Capgiren tot allò que fa el Partit Demòcrata o qualsevol polític mitjanament “liberal” (que als EUA vol dir d’esquerres, o progressiu). I criden, i criden, i interrrompen els que telefonen, i insulten la gent. El més notable de tots aquests predicadors de la dreta radical és un individu gran, gras i corrupte anomenat Rush Limbaugh (pronuncieu Limbo) que transmet sempre per la cadena ABC i ha guanyat moltíssim milions i molta distinció entre els quadres republicans. Perquè deu ser que a tanta gent aquests presentadors li semblen entretinguts o divertits, encara que no hi estiguin d’acord?  Adéu, Rush, queda´t al cotxe amb les ames de casa i els naturals de L tornant a casa.

Cavalls, bous, cuixes, vaquers

Estic a l’aparcament d’un Burger King a una avinguda molt gran i ampla, plena de cotxes però buida de vianants. Ja m’en vull anar però veig un parell de cotxes de la policia obrint el camí a una petita caravana publicitària. Tothom ja riu i agita els braços en salutació, sobretot els nens que surten amb les mares del Burger King. Riure, somriure, quina és la diferència? Els que practiquen l’art, el troben agradable. Els espectadors, a canvi, com a mínim estan més disposats a aguantar-ho gairebé tot.

Resulta que al vespre fan a a ciutat un rodeo, la festa on els cowboys (i cowgirls alguna vegada) miren de muntar bèsties salvatges i aguantar-hi al damunt i fan exercicis de destresa eqüestre i disparen trets i juguen amb pallassos i tots els espectadors riuen i aplaudeixen. Al menys, a diferència de l’assassinat de braus a la Península Ibèrica, no fan mal a les bèsties,  que sospito que no en gaudeixen gaire.

La processió propagandística és breu. Després de la policia segueixen quatre noies en maillot ensenyant les cames i agitant els seus pompons a l’aire, seguides de 4 o 5 cowboys muntats al damunt de cavalls que semblen una mica cansats. Tanca un cotxe obert guarnit amb llaços i betes de colors amb un cartell molt gran. Seient al darrere, dues noies que saluden a tothom. A mí també. Que potser em coneixen de Nova York?

Estan a casa a L. Els cowboys ho entenen i els espectadors també. Estic segur que tindran molt bona entrada, però jo no penso anar-hi. A veure si al cotxe encara puc sentir el bon Rush Limbaugh.

JOANOT

No hi ha resposta

21 jul. 2009


VAN CORTLANDT PARK al Bronx: Diumenge al Món de les Meravelles

Classificat com a 1,General

Tothom té les seves idees sobre com passar el temps mort. Jo ja de petit vaig tenir l’acudit de prendre el metro o l’autobús i anar fins a l’estació final, a veure què hi ha havia. Després vaig seguir fent-ho a totes les ciutats on he viscut. Nova York és un lloc on aquesta mena de viatges amb destí desconegut sovint acaben de forma entretinguda.

La línia 1 (“roja”) del metro de Broadway

Com tantes altres línies de metro, el número 1 que transcorre sota Broadway, té un trajecte molt llarg i és molt lent perquè és local, que vol dir que s’atura a totes les estacions. Al Sud el seu trajecte tan distingit comença al port de les ferrys principals, les que van a Staten Island, a Governor’s Island, a l’Estàtua de la Llibertat, i a Ellis Island i després de moltes milles acaba al costat del gran Van Cortlandt Park, al noroest del Bronx. Tot el trajecte val la pena i hi ha molts llocs on un turista intel·ligent es podria aturar. Hi ha per exemple Canal Street amb el Barri Xinès, Times Square, l’Estació principal de trens de Pennsylvania, els teatres i sales de concert del Lincoln Center, la Universitat de Colúmbia amb tots els seus premis Nóbel, la Catedral protestant inacabada de Sant Joan el Diví, City College, el college de la City University, arrelat al cor de molts novaiorquesos on tantíssima gent intel·ligent sense diners ha aconseguit encetar una carrera (gent com Henry Kissinger, Colin Powell, quatre futurs premis Nóbel) l’Hospital Presbiterià amb la Facultat de Medicina de Columbia, un dels centres mèdics més prestigiosos del món. I al final al carrer 242nd el gran Van Cortlandt Park, on tants novaiorquesos han après alguna cosa del món natural i de la vida a l’aire lliure.

Un parc tan necessari com popular

Tothom associa Nova York amb Central Park, cosa molt justificada. Així i tot, tenint en compte que la ciutat té uns nou milions d´habitants i consta de cinc comptats, Central Park no és representatiu de tota la ciutat. La gent que s´hi veu en general són ben vestit, les dones exhibint modes recents, els pícnics són fets amb cistelles, estovalles, vaixella i coberteria maques i escaients, els nens van vestits de forma divertida i estan ben educats, els cotxets de nens petits són del darrer model. Ai las, món cruel que no és igual a tot arreu, que la bellesa i la serenitat en escampar-se pel món van ignorar i deixar de banda les classes treballadores fent lloc a la por i que res d’això ha canviat d’ençà de Dickens!

Hi ha molts parcs a la ciutat que serveixen a les classes treballadores i la majoria d’immigrants recents, legals o no. Al Bronx hi ha un notable barri bo i pròsper anomenat Riverdale, famós sobretot per la residència imperial del gran Toscanini, amb una vista impressionant del Riu Hudson. Riverdale està situat a Nova York, però al nord, tocant Yonkers. A la resta del Bronx no obstant hi viuen sobretot gent pobre de la classe treballadora. A diferència de Queens no hi ha gaire classe mitjana al Bronx.

El parc Van Cortlandt, que vaig visitar un diumenge a la tarda està situat prop de Riverdale i és molt gran, oficialment 1,146 acres que no he sabut mai  quant és en el sistema mètric, però no tan gran com Central Park. Estava ple de gent perquè el temps era molt bo.

Jo només vaig visitar un raconet del parc prop del metro però vaig haver de fer molt exercici caminant.

Hi havia una gran plana amb camps de joc com a tots els parcs. El tipus de joc, en canvi, està adaptat a la nacionalitat d’origen dels usuaris.

Juguen a criquet!

Criquet! Què deu ser això. Es l’esport més popular a una gran part del Tercer Món, a antigues colònies britàniques. Les superpotències mundials en aquest esport són el Pakistan  i Sri Lanka. Ara no fa gaire, els terroristes d’Al Qaeda van fer explotar una bomba quan l’autobús amb els jugadors del l’equip nacional de Sri Lanka estava punt d’entrar a un estadi prop de Lahore. Però la bomba només va matar gent normal: els jugadors van poder tornar a l’aeroport i salvar-se. Quina felicitat! Probablement jo sóc el darrer occidental que se´n recorda. Una de les raons que han impedit l’extensió del criquet pel món occidental fora del Regne Unit és la duració extravagant d’un partit. Diuen que ara hi ha una versió abreujada que estan provant.

El fet que es jugui criquet probablement vol dit que a l’àrea hi ha immigrants de les Illes del Carib, West Indies, on el criquet és popular. Veig els jugadors de lluny, tots negres, vestits amb un uniform blanc amb protecció de les cames des dels turmells als genolls. Espero i espero però no passa res. Al final un senyor surt amb un pal de fusta, molt més prim que els que s’usen al beisbol. Es posa en posició i li llencen una pilota que ll prova de tocar amb el pal. Però falla. Primer s’alça una polseguera, després s’alcen crits de victòria. Algú deu haver guanyat. No m´hi vull preocupar més.

A poca distància del camp de criquet, hi ha diamants de beisbol, encara que més que beisbol és mes aviat softball, que és gairebé igual però es juga amb una bola més gran i tova que la del béisbol, que és dura com si fos un roc. Probablement estan jugant als quatre diamants, però només en veig dos. A un dels dos, els jugadors porten uniform, a l’altre no, però estan molt a prop. Tots miren de no ser tocats pel softball, però no vigilen mai el softball dels veïns. Què passa si un et toca a la closca i et fa mal? Molts esports són perillosos. Jo, personalment només jugo als escacs.

Estic segur que més enllà del beisbol juguen al sóccer (que és com es diu el futbol de debò, el nostre) Ara no és la temporada del futbol americà. Decideixo plegar i canviar de direcció. Veig una casona on probablement venen begudes i menjar. Potser compraria alguna beguda, perquè fa molta calor. M’acosto però veig que seria l´únic client. No té res exposat, només hi ha cartells dient coses rares. Dintre la caseta hi ha dona mig dormida aprofitant l’ombra. Em mira amb ràbia poc continguda. És que la vull despertar i fer treballar? Dispensi, senyora, m’havia perdut però ara ja veig el camí.

La Casa Van Cortland

A molts parcs hi ha una casa històrica del segle XVIII on en Washington va dormir una nit perquè el parc era sovint la propietat del terratinent que hi hi vivia, un aristòcrata americà i algú va acabar regalant tots dos a la ciutat.

La casa és de pedra, molt maca . Vaja, vull dir maca només. Sembla que està tancada, cosa sorprenent un diumenge a la tarda i envoltada per una reixa de ferro molt forta. A un dels costats es veu una mena de runa: un tros de paret que sembla com si es mantingués de miracle amb una finestra, ja sense marc, al centre. Aquesta relíquia està envoltada també d´una reixa perquè ningú la faci malbé. Estic segur que deu tenir significat històric però a mi em recorda una llesca de gruyère. Van construir-la simplement per contenir una finestra? Segueixo voltant. A un costat entro a un camí molt agradable, sense asfaltar i passant per un bosc espès. Trobo que està bé. Però de sobte els meus ulls veuen per terra proves aclaparadores que el camí és utilitzat per cavalls. A mí no m’agraden camins d’ús mixt. Quan em surt un cavall de front, sempre em recordo dels romans davant els elefants d´Hanníbal. No s´hi val. Però el camí condueix a l’entrada principal de la mansió, tancada amb una cadena, pany i clau. Em sap greu. M’agrada visitar cases antigues. Hi ha una estàtua de bronze molt alta representant un militar desconegut

Entreu a la piscina però no feu foc per cuinar a la graella

M’acosto a un lloc on es veu moltíssima gent, gairebé tants com hi caben. En aquests casos, per mantenir la pau i poder gaudir la festa, la policia té el costum d’aparcar un o dos cotxes al bell mig de l’acció. Els policies es queden dintre, escoltant música o llegint, que probablement ho tenen prohibit.

Aquesta part del parc dona l’oportunitat de  veure el públic de prop. Jutjant pels accents, són una barreja de gent. N´hi ha que parlen amb el semi-dialecte castís del Bronx. n´hi ha molts que parlen amb accents antillans i també una minoria que parlen un cert llenguatge que és el segon en nombre de parlants només al xinès.  Em crida l’atenció que es veuen pocs xinesos i indis en aquest parc.

Hi ha per tot arreu cartells prohibint la barbacoa (la graella) i encendre foc de cap mena. Però és que el Bronx està a Nova York. Hi ha tants focs i s’està fent tant de carn a la brassa que gairebé fan mal els ulls. I els policies barrejats amb els estiuejants de diumenge? No diuen res. Un cas m’intriga particularment: degut al vent, la fumarada d’un foc va directe a la finestra d´un dels cotxes de policia, obligant l’agent a ensumar-s´ho. No diu res. M´ acosto a la graella en qüestió: una senyora molt gruixuda (com la majoria d’estiuejants) està cuinant carn barata amb molta grassa. Que li oferiran una mica al policia? Em miro la gent. Van tots vestits igual però la moda és molt diferent que a Manhattan. Sobre tot els nens petits, que sovint són tan grassos com els pares. Algú deu tenir mal gust, o aquí o a Central Park. Potser no existeixen ni el bon ni el mal gust. Tot depèn de la butxaca. Cal anar en uniform

Al costat de les barbacoes hi ha l’entrada a una piscina i s´ha format una cua molt llarga esperant el canvi d’usuaris a una certa hora. Veig la piscina per damunt d’una paret. La piscina està dividida en tres sectors, però només un està obert i ple de gent. Els ciutadans modestos estan avesats a la regimentació disciplinària. La cua dura molt de temps. N´hi ha que estan vestits amb una bata de bany, n´hi ha de carrer, n´hi ha amb pantaló de bany i les noies jovenetes només porten uns bikinis molt petits.

Em miro les cares de la gent fent cua: n´hi ha que són genèriques i les he vist moltes vegades a les notícies locals de la TV. Una veïna ha mort en un accident i alguna de les cares genèriques surt plorant i dient que era una senyora tan alegre i bona, sempre disposada a fer favors, si la víctima era un nen, tots els entrevistats asseguren que era molt intel·ligent i que hauria anat a College i que tothom se l´estimava. Les preguntes són sempre les mateixes, igual que les respostes. Perquè ho deuen fer a les televisions? Denúncia social? No, segur que no. Explotació barata de les tragèdies diàries a una ciutat tan gran? Alguna cosa així.

Què m´he perdut?

Només he visitat la franja oest del parc. Hi ha també endintre el camp de golf més gran de la ciutat. Hi ha les despulles mortals d’un antic viaducte, hi ha una riera llarga, amb ambient natural ben preservat, un llac, moltes bestioles, peixos i ocells. Un pulmó magnífic pels qui hi viuen.

JOANOT

No hi ha resposta

Anteriors »