Els EUA són diferents

Tothom té les seves idees sobre com passar el temps mort. Jo ja de petit vaig tenir l’acudit de prendre el metro o l’autobús i anar fins a l’estació final, a veure què hi ha havia. Després vaig seguir fent-ho a totes les ciutats on he viscut. Nova York és un lloc on aquesta mena de viatges amb destí desconegut sovint acaben de forma entretinguda.

La línia 1 (“roja”) del metro de Broadway

Com tantes altres línies de metro, el número 1 que transcorre sota Broadway, té un trajecte molt llarg i és molt lent perquè és local, que vol dir que s’atura a totes les estacions. Al Sud el seu trajecte tan distingit comença al port de les ferrys principals, les que van a Staten Island, a Governor’s Island, a l’Estàtua de la Llibertat, i a Ellis Island i després de moltes milles acaba al costat del gran Van Cortlandt Park, al noroest del Bronx. Tot el trajecte val la pena i hi ha molts llocs on un turista intel·ligent es podria aturar. Hi ha per exemple Canal Street amb el Barri Xinès, Times Square, l’Estació principal de trens de Pennsylvania, els teatres i sales de concert del Lincoln Center, la Universitat de Colúmbia amb tots els seus premis Nóbel, la Catedral protestant inacabada de Sant Joan el Diví, City College, el college de la City University, arrelat al cor de molts novaiorquesos on tantíssima gent intel·ligent sense diners ha aconseguit encetar una carrera (gent com Henry Kissinger, Colin Powell, quatre futurs premis Nóbel) l’Hospital Presbiterià amb la Facultat de Medicina de Columbia, un dels centres mèdics més prestigiosos del món. I al final al carrer 242nd el gran Van Cortlandt Park, on tants novaiorquesos han après alguna cosa del món natural i de la vida a l’aire lliure.

Un parc tan necessari com popular

Tothom associa Nova York amb Central Park, cosa molt justificada. Així i tot, tenint en compte que la ciutat té uns nou milions d´habitants i consta de cinc comptats, Central Park no és representatiu de tota la ciutat. La gent que s´hi veu en general són ben vestit, les dones exhibint modes recents, els pícnics són fets amb cistelles, estovalles, vaixella i coberteria maques i escaients, els nens van vestits de forma divertida i estan ben educats, els cotxets de nens petits són del darrer model. Ai las, món cruel que no és igual a tot arreu, que la bellesa i la serenitat en escampar-se pel món van ignorar i deixar de banda les classes treballadores fent lloc a la por i que res d’això ha canviat d’ençà de Dickens!

Hi ha molts parcs a la ciutat que serveixen a les classes treballadores i la majoria d’immigrants recents, legals o no. Al Bronx hi ha un notable barri bo i pròsper anomenat Riverdale, famós sobretot per la residència imperial del gran Toscanini, amb una vista impressionant del Riu Hudson. Riverdale està situat a Nova York, però al nord, tocant Yonkers. A la resta del Bronx no obstant hi viuen sobretot gent pobre de la classe treballadora. A diferència de Queens no hi ha gaire classe mitjana al Bronx.

El parc Van Cortlandt, que vaig visitar un diumenge a la tarda està situat prop de Riverdale i és molt gran, oficialment 1,146 acres que no he sabut mai  quant és en el sistema mètric, però no tan gran com Central Park. Estava ple de gent perquè el temps era molt bo.

Jo només vaig visitar un raconet del parc prop del metro però vaig haver de fer molt exercici caminant.

Hi havia una gran plana amb camps de joc com a tots els parcs. El tipus de joc, en canvi, està adaptat a la nacionalitat d’origen dels usuaris.

Juguen a criquet!

Criquet! Què deu ser això. Es l’esport més popular a una gran part del Tercer Món, a antigues colònies britàniques. Les superpotències mundials en aquest esport són el Pakistan  i Sri Lanka. Ara no fa gaire, els terroristes d’Al Qaeda van fer explotar una bomba quan l’autobús amb els jugadors del l’equip nacional de Sri Lanka estava punt d’entrar a un estadi prop de Lahore. Però la bomba només va matar gent normal: els jugadors van poder tornar a l’aeroport i salvar-se. Quina felicitat! Probablement jo sóc el darrer occidental que se´n recorda. Una de les raons que han impedit l’extensió del criquet pel món occidental fora del Regne Unit és la duració extravagant d’un partit. Diuen que ara hi ha una versió abreujada que estan provant.

El fet que es jugui criquet probablement vol dit que a l’àrea hi ha immigrants de les Illes del Carib, West Indies, on el criquet és popular. Veig els jugadors de lluny, tots negres, vestits amb un uniform blanc amb protecció de les cames des dels turmells als genolls. Espero i espero però no passa res. Al final un senyor surt amb un pal de fusta, molt més prim que els que s’usen al beisbol. Es posa en posició i li llencen una pilota que ll prova de tocar amb el pal. Però falla. Primer s’alça una polseguera, després s’alcen crits de victòria. Algú deu haver guanyat. No m´hi vull preocupar més.

A poca distància del camp de criquet, hi ha diamants de beisbol, encara que més que beisbol és mes aviat softball, que és gairebé igual però es juga amb una bola més gran i tova que la del béisbol, que és dura com si fos un roc. Probablement estan jugant als quatre diamants, però només en veig dos. A un dels dos, els jugadors porten uniform, a l’altre no, però estan molt a prop. Tots miren de no ser tocats pel softball, però no vigilen mai el softball dels veïns. Què passa si un et toca a la closca i et fa mal? Molts esports són perillosos. Jo, personalment només jugo als escacs.

Estic segur que més enllà del beisbol juguen al sóccer (que és com es diu el futbol de debò, el nostre) Ara no és la temporada del futbol americà. Decideixo plegar i canviar de direcció. Veig una casona on probablement venen begudes i menjar. Potser compraria alguna beguda, perquè fa molta calor. M’acosto però veig que seria l´únic client. No té res exposat, només hi ha cartells dient coses rares. Dintre la caseta hi ha dona mig dormida aprofitant l’ombra. Em mira amb ràbia poc continguda. És que la vull despertar i fer treballar? Dispensi, senyora, m’havia perdut però ara ja veig el camí.

La Casa Van Cortland

A molts parcs hi ha una casa històrica del segle XVIII on en Washington va dormir una nit perquè el parc era sovint la propietat del terratinent que hi hi vivia, un aristòcrata americà i algú va acabar regalant tots dos a la ciutat.

La casa és de pedra, molt maca . Vaja, vull dir maca només. Sembla que està tancada, cosa sorprenent un diumenge a la tarda i envoltada per una reixa de ferro molt forta. A un dels costats es veu una mena de runa: un tros de paret que sembla com si es mantingués de miracle amb una finestra, ja sense marc, al centre. Aquesta relíquia està envoltada també d´una reixa perquè ningú la faci malbé. Estic segur que deu tenir significat històric però a mi em recorda una llesca de gruyère. Van construir-la simplement per contenir una finestra? Segueixo voltant. A un costat entro a un camí molt agradable, sense asfaltar i passant per un bosc espès. Trobo que està bé. Però de sobte els meus ulls veuen per terra proves aclaparadores que el camí és utilitzat per cavalls. A mí no m’agraden camins d’ús mixt. Quan em surt un cavall de front, sempre em recordo dels romans davant els elefants d´Hanníbal. No s´hi val. Però el camí condueix a l’entrada principal de la mansió, tancada amb una cadena, pany i clau. Em sap greu. M’agrada visitar cases antigues. Hi ha una estàtua de bronze molt alta representant un militar desconegut

Entreu a la piscina però no feu foc per cuinar a la graella

M’acosto a un lloc on es veu moltíssima gent, gairebé tants com hi caben. En aquests casos, per mantenir la pau i poder gaudir la festa, la policia té el costum d’aparcar un o dos cotxes al bell mig de l’acció. Els policies es queden dintre, escoltant música o llegint, que probablement ho tenen prohibit.

Aquesta part del parc dona l’oportunitat de  veure el públic de prop. Jutjant pels accents, són una barreja de gent. N´hi ha que parlen amb el semi-dialecte castís del Bronx. n´hi ha molts que parlen amb accents antillans i també una minoria que parlen un cert llenguatge que és el segon en nombre de parlants només al xinès.  Em crida l’atenció que es veuen pocs xinesos i indis en aquest parc.

Hi ha per tot arreu cartells prohibint la barbacoa (la graella) i encendre foc de cap mena. Però és que el Bronx està a Nova York. Hi ha tants focs i s’està fent tant de carn a la brassa que gairebé fan mal els ulls. I els policies barrejats amb els estiuejants de diumenge? No diuen res. Un cas m’intriga particularment: degut al vent, la fumarada d’un foc va directe a la finestra d´un dels cotxes de policia, obligant l’agent a ensumar-s´ho. No diu res. M´ acosto a la graella en qüestió: una senyora molt gruixuda (com la majoria d’estiuejants) està cuinant carn barata amb molta grassa. Que li oferiran una mica al policia? Em miro la gent. Van tots vestits igual però la moda és molt diferent que a Manhattan. Sobre tot els nens petits, que sovint són tan grassos com els pares. Algú deu tenir mal gust, o aquí o a Central Park. Potser no existeixen ni el bon ni el mal gust. Tot depèn de la butxaca. Cal anar en uniform

Al costat de les barbacoes hi ha l’entrada a una piscina i s´ha format una cua molt llarga esperant el canvi d’usuaris a una certa hora. Veig la piscina per damunt d’una paret. La piscina està dividida en tres sectors, però només un està obert i ple de gent. Els ciutadans modestos estan avesats a la regimentació disciplinària. La cua dura molt de temps. N´hi ha que estan vestits amb una bata de bany, n´hi ha de carrer, n´hi ha amb pantaló de bany i les noies jovenetes només porten uns bikinis molt petits.

Em miro les cares de la gent fent cua: n´hi ha que són genèriques i les he vist moltes vegades a les notícies locals de la TV. Una veïna ha mort en un accident i alguna de les cares genèriques surt plorant i dient que era una senyora tan alegre i bona, sempre disposada a fer favors, si la víctima era un nen, tots els entrevistats asseguren que era molt intel·ligent i que hauria anat a College i que tothom se l´estimava. Les preguntes són sempre les mateixes, igual que les respostes. Perquè ho deuen fer a les televisions? Denúncia social? No, segur que no. Explotació barata de les tragèdies diàries a una ciutat tan gran? Alguna cosa així.

Què m´he perdut?

Només he visitat la franja oest del parc. Hi ha també endintre el camp de golf més gran de la ciutat. Hi ha les despulles mortals d’un antic viaducte, hi ha una riera llarga, amb ambient natural ben preservat, un llac, moltes bestioles, peixos i ocells. Un pulmó magnífic pels qui hi viuen.

JOANOT

La persecució de que van ser objecte els homosexuals pràcticament a tots els Estats del món tot el S. XIX fins ben entrat el S. XX és retroactivament difícil d’entendre. Lleis contra l’anomenada Sodomia castigaven aquest crim amb presó i exposaven els homosexuals a tota mena de vexacions, xantatges i pallisses. Fins poc abans de l’incident de l’Stonewall Inn el 1969 l’FBI mantenia llistes d’homosexuals amb informació sobre els seus costums i llocs de trobada; l’oficina de correus es negava a acceptar revistes homosexuals ni que estiguessin dintre un sobre tancat per ser pornogràfiques. Si heu vist el film sobre en Truman Capote fa un parell d’anys, recordareu l’amic escriptor amb qui en Capote compartia la seva vida. L’home va acabar a la presó per publicar un llibre d’interès gay. I malgrat els bars, els homosexuals tenien un problema molt gran buscant parelles sense embolicar-se encara més la vida.

Sembla que Nova York sigui una ciutat molt progressiva però no tothom identifica la causa gay amb el progressisme polític. La persecució anti-gay que va dur a l’Stonewall Riot la va començar un alcalde que volia “netejar” la ciutat de bars gays en preparació de l’Exposició Universal i va continuar amb una sèrie de lleis municipals sobre la moral pública i sobre tot sobre la venda d’alcohol que estaven dirigides a fer possible la detenció arbitrària de qualsevol gay.

I ara si us plau, acompanyeu-me al Greenwich Village la nit del 27 al 28 de Juny de 1969, avui celebrada al món com Dia de l’Orgull Gay.

L’ Stonewall Inn, a 53 Christopher Street

Entre la primera i la segona guerra mundial als EUA va passar una cosa absurda que va afavorir els interessos gays: la prohibició de consumir begudes alcohòliques. El cas és simple: beure alcohol era il·legal i estava prohibit, però la Màfia havia establert llocs on es podia beure sense perill perquè pagaven a la policia i als jutges; ser gay també era il·legal i estava prohibit. Era completament natural, doncs, que els gays es trobessin als llocs on es bevia alcohol per fruir de la protecció de la Màfia. Va anar molt bé. Amb el temps, la idea dels bars va tenir tant d’èxit que els bars van esdevenir el lloc universal de trobada entre joves de qualsevol inclinació. Però això no era encara el cas l’any 1969.

L’Stonewall era un bar amb una capacitat de 200-300 persones propietat de tres homes de palla connectats amb la Família dels Genovese, en aquells temps el grup principal de la Màfia novaiorquesa. El local estava dirigit només a clients gays. De fet el “bouncer” de la Màfia a la porta només deixava entrar a gays coneguts, transvestits o altra gent que al bouncer li semblés que fossin dignes de confiança. El propòsit principal era evitar que si li colessin policies de paisà, però aquell vespre se li en van colar quatre, dos homes i dues dues. El bar era molt lucratiu: cobrava preus exorbitants i servia begudes aigualides però a canvi la Màfia pagava cada mes el suborn que exigia la policia per no molestar i tot anava bé. Més o menys.

A les 1:20 de la matinada…

…la policia va trencar la pau. Els policies de paisà de dintre van trucar els seus companys avisant que tenien proves de la venda il·legal d’alcohol i que ja podien venir.

Es van presentar set policies que van anunciar que era un raid i que no es mogués ningú. El pla que tenien era fer com ja havien fet abans sovint: detenir els/les transvestits/es i tots els altres que no tinguessin un document d’identitat (que en aquell temps era fàcil de falsificar) i naturalment els mafiosos, dur-los a la comissaria i presentar-los al jutge l’endemà.

Al començament no hi va haver cap resistència. L’escena potser era una mica còmica amb corredisses i gent escapant-se per la finestra fent crits i comentaris i els policies empaitant-los i mirant d’evitar que es tornessin a escapar. El problema va començar amb els transvestits perquè la policia volia que acompanyessin a una dona policia al bany per verificar-hi el sexe i hi va haver persones que es negaven, cosa que va resultar en la seva detenció. La policia havia deixat sortir a alguna gent però enlloc de fugir, els que sortien es quedaven a l’exterior i aviat s’hi van anar afegint altres, cada vegada més i més que semblaven hostils, cosa que no havia passat mai. A l’interior hi havia homes molt preocupats: no volien ser exposats  a que el seu nom o potser foto fossin publicats. A l’exterior, mentre treien els detinguts una veu va cridar sonorament, potser per primera vegada, Gay power! i els present van començar a cantar el We shall overcome, l’himne dels Drets Civils negres associat amb Martin Luther King.

La situació es deteriora

Fins aquell moment tot havia estat molt pacífic però els policies van començar a preocupar-se. Les seves víctimes no obeïen com de costum. L’aldarull de debò es va desfermar quan trien un altre transvestit. Hi havia unes 600 persones congregades a l’exterior i només set policies. L’home va alçar les mans emmanillades i va cridar Perquè us ho mireu sense fer res? El crit sempre colpidor de totes les víctimes!

Els manifestants van atacar. Van rebentar els pneumàtics dels cotxes de la policia i bolcar una camioneta. Van calar foc a les escombraries i van començar a llançar-les amb rocs a l’interior. Espantats els policies va deixar anar tots els detinguts i es van retirar a l’interior tancant la porta  traient-se les pistoles en posició defensiva. Van quedar molt humiliats. De fet estaven fugint. Van trucar la Unitat Tàctica, els elements anti-aldarull entrenats a lluitar contra els manifestants contra la guerra del Vietnam.

Cal tenir en compte que la Christopher Street és molt estreta. La unitat policial es va formar en una plaça veïna i va marxar lentament contra la multitud, esperant que tothom comencés a córrer de por.

Doncs no va passar. Els locals coneixen molt be tots els carrers i carrerons. De sobte la Unitat Tàctica va veure que tenien manifestants, més de 50 per cada policia al davant i al darrere i de fet estaven atrapats. Van començar a repartir llenya en totes direccions.

Però el col·lectiu gay se les sabia totes. Qui seria capaç de lluitar contra el ridícul i la vergonya (o la seva falta), quan s’està esperant la violència? De sobte els transvestits i algunes lesbianes havien format una línia de coristes davant la policia i alçant les cames com fan es coristes al teatre van començar a cantar Som les noies de l’Stonewall, seguit d’algunes obscenitats que no vull repetir. Es veu que la cançó còmica la coneixen bé.

Desconcertats, els policies es van aturar. Aleshores algú van preguntar en veu alta: Com és que veniu avui? Que la Màfia no us ha pagat aquest mes? Tot seguit algú els va llançar monedes pel cap. Tothom va seguir l’exemple.  Els policies ja no van saber què fer i es van retirar sota una pluja de pennys, níckels i dimes, molt humiliats i avergonyits. Ningú havia estat ferit. Quan es perd una batalla, s’ha perdut una batalla.

L’endemà

La notícia de la batalla, guanyada sens dubte pels homosexuals amb una barreja de violència moderada i burla es va escampar pel Village com corrent elèctric. Tots els diaris en van parlar (no sempre de forma elogiosa). L’endemà una segona manifestació amb encara més gent es va formar al Village i una altra dies després. Després va seguir l’acció política: la formació de grups de pressió, la fundació de diaris gays, el Moviment d’Alliberament Gay. No s’ha acabat mai en 40 anys.

Un any després, el 28 de Juny de 1970 el col·lectiu va fer un pas gegant. En celebració del primer dia de l’orgull gay establert per commemorar l’aldarull, el grup va demanar i obtenir el permís per manifestar-se al centre de Manhattan. El permís va arribar dues hores abans de la marxa però estaven llestos amb pancartes i volants i van sortir al carrer marxant des del Village fins a Central Park, més de 50 blocs. No va passar res però van ser rebuts per la ciutat amb un silenci tan profund que perforava  les orelles. La gent se´ls miraven astorats, incrèduls, gairebé amb por.

Avui en dia

El moviment gay no va ser fundat aquell vespre famós. De fet els primers activistes van aparèixer després de la II Guerra Mundial amb un grup d’activistes membres del Partit Comunista Americà.

On  estan avui en dia? Una cosa curiosa, com comentava fa un parell de dies el NY Times en l’ocasió de 40è aniversari, és que el moviment no ha tingut mai líders notables. Potser algú ha vist recentment la pel·lícula Milk, però en Milk era un caràcter curiós de la política municipal de San Francisco i no era cap figura nacional. El Times ens explicava perquè: és que l´única diferència entre un homosexual i els altres rau en la seva activitat sexual i d’això gairebé ningú vol parlar-ne fora del cercle familiar. Potser per aquesta raó, afegiria jo, alguna de les victòries notables que sens dubte els homosexuals han aconseguit recentment no han estat a estats progressistes sinó conservadors i rurals, on el col·lectiu gay ha usat l’argument Deixa´m tranquil a mí i jo et deixaré tranquil a tu. I a casa fem tots dos com volem. Un argument que a aquesta nació d’immigrants sempre ha tingut èxit.

Avui en commemoració de la festivitat el President Obama rep a la Casa Blanca un grup d’activistes gays, que volen queixar-se. L’Obama els va prometre moltes coses durant la campanya electoral i ara no compleix res. Per exemple els empleats federals no reben prestacions socials per les parelles homosexuals ni que estiguin casats, i a molts estats encara no es reconeix cap dret de successió ni de representació. El problema amb les prestacions, el President el podria resoldre amb una firma, si no es preocupés tant per aliats que necessita per coses més urgents. Prioritats

Però probablement als gays no els sembla que hi hagi coses més urgents. Diuen que tot és relatiu en aquest món. Les prioriats les estableix qui vol i com vol.

Si algú vol visitar el lloc

L’edifici existeix i a l’entrada hi ha una placa del departament Federal de l’Interior declarant-lo Monument Històric Nacional, que es el premi que es rep després de molts anys. A la tomba de les víctimes del 1 de Maig original a Chicago també n´hi ha un.

Pel que fa a l’Stonewall Inn original, estava molt molt malament. Diuen que no tenia ni aigua corrent i tot això era massa fins i tot per a la Màfia. El van tancar i el bar ja no existeix, però com queda dit més amunt, l’edifici sí que encar és l’original i és un dels llocs famosos del Greenwich Village

JOANOT

Tags: drets civils, gays, General, Nova York, Stonewall Inn

La BAM

La primera cosa que cal saber sobre la Brooklyn Academy of Music és que no és cap acadèmia de música, encara que a Brooklyn sí  que està. La BAM és una gran institució cultural a la qual es poden aprendre i practicar moltes formes d’art a un grup d’edificis i locals situats a certa part de Brooklyn. S´hi mantenen les millors tradicions dels temps quan Brooklyn era una ciutat separada. L’altre dia vaig anar-hi a veure un espectacle al Harvey Theatre, una de les dues sales principals de la institució. A l’entrada distribuïen com sempre tota mena de materials informatius i fotografies. Hi havia un llistat d’actors famosos que havien treballat a l’escena. Dos noms em van cridar l’atenció.

1) John Wilkes Booth: Quan la Vida Imita l’Art

John Wilkes Booth era un actor famós shakesperià, que vol dir que ell només interpretava Shakespeare. El seu pare, un immigrant irlandès sorprenentment anomenat Junus Brutus Booth i el seu germà cadell també eren actors shakesperians famosos. Alguna vegada els tres sortien junts a l’escena. Hi havia memòria d’un Julius Caesar memorable, amb papà Junus Brutus fent de Juli Cèsar, en John Wilkes interpretant el Brutus i el germanet el Càssius. En John ho sabia tot de Shakespeare i els seus drames. S’identificava molt amb el paper de Brutus, el jove aristòcrata nobilíssim idealista que vol salvar la República Romana assassinant Cèsar. I així repetia i repetia una altra vegada l’escena del crim al Senat de Roma i cada cop ho feia millor fins que va arribar el moment de traslladar els seus sentiments, raons i emocions a la vida real.

John Wilkes Booth, un sudista militant i convençut, ha passat a la història com a assassí del President Abraham Lincoln.

La Guerra Civil s’acaba: Primavera a Appomattox

El 7 d’abril de 1865 havia d’esdevenir una de les fites més glorioses de la història de la República. El General Lee, comandant suprem dels exèrcits de la Confederació encara en comand de cinc mil soldats, estava envoltat pels exèrcits de la Unió, manats pel General Grant, comandant suprem de la Unió. El vell Lee s’havia establert a la “courthouse” (edifici d’administració i palau de justícia) d’ Appomatox, un petit districte a l’estat de Virgínia. No li quedaven provisions. Aquell matí va manar als seus homes sortir a la desesperada i intentar trencar el bloqueig. Va fracassar. El desgraciat Lee va veure clar que la fi havia arribat. Va hissar la bandera blanca. A migdia molts soldats ploraven en veure un grup d’oficials de la Unió a cavall passar les línies de la Confederació de camí a la courthouse, on en Lee els esperava per negociar la rendició. Al vespre, tots els Confederats eren presoners. El President Lincoln i el General Grant havien guanyat la guerra.

En Booth es nega a acceptar la realitat

La jubilació va explotar a Washington tan aviat com les notícies d’Appomattox van ser conegudes. Però no tothom era feliç. Com molts altres, en Booth era un creient en la causa del Sud i en l’esclavitud i volia, com molts altres, continuar la lluita contra allò que ell percebia com la Dictadura de Lincoln. Va organitzar tota mena de conspiracions amb amics: primer volien raptar en Lincoln per obligar-lo a negociar la independència del Sud, després va decidir assassinar els tres o quatre membres principals del govern per crear caos. Eren els plans delirants de mals perdedors.

Dintre del marc de les celebracions espontànies que es repetien per tota la ciutat de Washington, el dia 9 una multitud s´havia congregat al costat de la Casa Blanca (cosa que per cert ara seria impossible). En Lincoln. content va aparèixer a una finestra a fer un discurs improvisat. L’actor Booth, més rabiós que mai, estava barrejat amb els celebrants. El President, en mala hora va dir que els esclaus acabarien rebent el dret al vot. En Booth, oprimint les dents, va rondinar en veu baixa: “Doncs has pronunciat el teu darrer discurs” Així seria.

14 d’abril de de 1865 a Washington DC

En Booth va llegir a la premsa que el President volia anar al Teatre Ford al vespre a veure una comèdia còmica. En Booth no hi sortia personalment però ell era molt conegut al teatre, on havia treballat sovint. En particular s´hi feia enviar el correu personal quan sortia de viatge. Aquell vespre va arribar a cavall a la porta de darrere, arreglant-se-les perquè la bèstia es quedés esperant-lo. Va pujar al primer pis i es va amagar a un espai entre la llotja presidencial i l’amfiteatre públic, tancant-s´hi dintre. Va fer un forat a la paret per poder veure l’interior de la llotja.

Una pregunta que no s´ha aclarit mai, és on estava la guàrdia de seguretat del President durant l’assassinat. Probablement van pensar que durant la representació ningú els necessitava i se´n van anar a descansar. No se sap.

En Lincoln va arribar tard. El General Grant havia rebutjat la invitació, però la Mary Lincoln havia invitat l’Anne, una bona amiga seva i el seu promès, un militar. L’actor Booth coneixia molt bé l’obra a l’escenari i esperava un moment on ell sabia que el públic riuria i ningú sentiria el soroll del tret. Un problema que tenia és que duia només una derringer que dispara un sol tret. Per això per més seguretat també havia empaquetat un punyal.

En Lincoln estava de bon humor. El teatre li havia posat un balancí al la llotja. Ell va agafar fortament la mà de la seva dona, la qual, preocupada per manifestacions d’afecte públiques, va preguntar a Abraham què es pensaria l’Anne si els veia. “No es pensarà res”, van ser els darrers mots presidencials.

En Booth va entrar sobtadament a la llotja per la porta i va descarregar la derringer a la part de darrere del cap de Lincoln. Ell tenia pensat saltar al prosceni i fer un gest teatral, però el militar promès amb l’Anne estava pel mig i va intentar aturar-lo. En Booth el va apunyalar al braç i va saltar a la platea. En caure es va trencar el peroné, però malgrat el dolor va aconseguir pujar al prosceni i girat de cara al públic, cridar Sic semper tyrannis!

Aquestes paraules son atribuïdes per l’autor romà que havia estudiat Shakespeare per escriure la seva obra a Brutus quan va assassinar Julius Caesar. Són part del Segell de l’Estat de Virgínia però en Shakespeare no ho va escriure mai a l’obra. Es massa teatral però potser a Booth li agradava. No sé si va saludar o no, però ningú va aplaudir. Es va escapar a cavall del teatre i pocs dies després un policia de Virgínia el va matar a trets a un amagatall.

Potser algun lector, anant a Washington de turista, haurà visitat el teatre Ford. Si és així, potser el lector preferirà no llegir el que segueix:

El propietari va intentar reobrir el teatre moltes vegades però li van negar sempre el permís. Al final, desesperat, va aconseguir que el Govern Federal li comprés i va ser buidat i transformat en un edific d’oficines. Pocs anys després fou enderrocat. Allò que ensenyen als turistes és una reconstrucció moderna.

2) El Gran Enrico Caruso acaba la seva carrera a la BAM

Tothom ha sentit parlar del Gran Caruso. Era un tenor italià amb bona veu (que no podem escoltar del tot per la mala qualitat dels enregistraments que queden). El seu mèrit és que va saber barrejar la tècnica estricta però freda del Bel Canto amb l’emoció de verismo, l’estil de les darreres òperes italianes, que volen ensenyar com és de dura la vida. L’expressió d’emoció en un tenor era una cosa nova i en Caruso ho va saber fer d’una forma molt viril.

Encara que probablement no és per això que es va fer famós, sinó per l’entusiasme amb què va embraçar la nova tècnica d’enregistrament, que els altres cantants rebutjaven per la seva manca de qualitat. En Caruso en va treure molts diners i es va fer molt famós amb els discs. Fins i tot va fer una pel·lícula…  muda! Però un Caruso mut només era un senyor grassó i petitet i la peli fou un fracàs molt gran.

En Caruso estava basat a la Metropolitan Opera de Nova York, on havia obert més temporades que qualsevol altre cantant. El seu rècord va caure ara fa un parell d’anys en mans de Plácido Domingo, però això seria una altra història. En qualsevol cas en Caruso també sortia de tournée i l’òpera de Brooklyn era un dels llocs on treballava.

Un vici inconcebible

Ningú és perfecte i els artistes encara menys que altres persones. A més hi ha coses que ara les sabem tots però abans no les sabia ningú.

L’Enrico Carudo era un fumador empedreït. El que és encara pitjor: ell només fumava cigarretes amb tabac negre fort, com les famoses Gauloises. Curiosament la seva veu va aguantar, encara que havia de morir jove.

A mitjans de 1920 va començar a patir de símptomes pulmonars, com tos, bronquitis. Va seguir fumant. La seva condició va empitjorar i va quedar molt debilitat.

L’11 de desembre de 1920 estava programat a l’òpera de Brooklyn, on cantaria L’elisir d’amore de Donizetti, que no va passar del primer acte. L’Enrico Caruso va patir un atac de tos, traient sang a l’escenari, enmig de l’horror del públic.

No és ben bé veritat que això acabés la seva carrera. Entre aquell dia i Nadal va tornar a cantar a la Met. Després, es va trobar tan malalt que va decidir anar-se´n de tornada a Itàlia, on va morir l’estiu següent.

De què va morir? Probablement d’un càncer de pulmó però no se sabrà mai de segur perquè no li van fer una autòpsia.

La seva dona va fer embalsamar el cos i el va ficar dintre d’una caixa de vidre al cementiri, exposat al públic indefinidament, com si fos un Lenin (que encara vivia) però aviat ho va haver de deixar córrer i en Caruso fou enterrat.

JOANOT

Ciutadans determinats a fer tot allò que calgui

Això de que cal prendre responsabilitat i no tolerar mai res que estigui malament ho aprenen tots els nens Americans a l´escola. Passen moltes coses dolentes al món perquè la gent s´ho mira sense bellugar un dit per covardia. Un home de bé ha d’estar disposat a tot, a lluitar, a defensar l´honor de la pàtria, els nens i les vídues, a fer d’ heroi sense excuses, disposat a jugar-s´ho tot de sobte pel bé comú.  Però seny és una cosa que només coneixem els Catalans. Determinació i bones intencions sense supervisió, experiència i coneixement de causa… fa por només de pensar-hi. De fet, si alguna vegada esteu prop d’un grup d’Americans que s’han posat a fer bestieses, poseu-vos a córrer  tan de pressa com pogueu. Si no us ho creieu, permeteu-me explicar-vos una història verdadera poc coneguda, que hauria estat digna d’una de les pel·lícules dels Germans Marx, un joc obra de tres col·lectius ximples, un més incompetent que l’altre. La història ha esdevingut popular recentment gràcies al llibre d’un historiador de Harvard anomenat Stealing Lincoln’s Body, publicat el 2007. Acompanyeu-me si us plau a la ciutat de Chicago  l’any 1876 i prepareu-vos a riure.

Cal enterrar el gran Lincoln

L’Abraham Lincoln, heroi nacional, salvador de la pàtria, emancipador dels esclaus, reunificador de la Unió, fou el President més important i admirat de la història del país i aquest any celebrem el seu 200è aniversari. Era un home de principis  sòlids. No era cap angelet, sinó un adversari temible amb una astúcia i una habilitat política poc comuns. Home d’orígens molt modestos, mai va esdevenir arrogant. Estava dotat d’una llengua esmolada d’acer que el feia un orador admirable i dominava l’anglès com potser cap altre President (fins Obama).

Morí assassinat al Districte de Colòmbia. El desig de la família era enterrar-lo al Cementiri d’Oak Ridge a Springfield, Illinois, una ciutat modesta on no havia nascut però on havia treballat i viscut per molts anys. Springfield era i segueix essent la Capital de l’Estat d’Illinois i en Lincoln, com l’Obama havia estat membre del Parlament estatal .

Els Americans tenien i segueixen tenint en els nostres dies la mania d’embalsamar tots els cadàvers, cosa que surt molt cara i no sap sempre de què serveix: Diuen que van començar a fer-ho durant la Guerra Civil, per enviar a casa els difunts i li va agradar a tothom perquè dona temps a fer venir tota la família i tots els amics a visitar el mort, etc. En qualsevol cas en Lincoln havia de ser embalsamat no sols per costum sinó també perquè se´l van endur per tren i els trens eren lents i calia exhibir-lo entre altres llocs a Nova York, Chicago i finalment a Springfield. Tot va anar molt bé. El cos fou dipositat a un mausoleu provisional que estava lliure esperant que li construïssin un monument final damunt un turó que al final no quedaria enllestit fins al 1901. Van anomenar un home local molt patriòtic guardià de la tomba. Fixeu-vos en el nom, que era John Carroll Power, perquè tornarà a sortir.

Els Falsificadors de Dòlars

En Lincoln havia estat preocupat per la qüestió dels falsificadors de moneda que estaven basats a Chicago, en aquell temps  capital industrial del país, i va fundar el Servei Secret per empaitar-los (no pas per protegir el President, com també fan ara). El cap de la colla de falsificadors més important era un home anomenat Big Jim Kinealy, que tenia al damunt la càrrega feixuga d´haver de pensar per tots els seus criminals associats. El Servei Secret els va propinar un cop terrible i un disgust molt gran amb l’arrest del seu gravador, que fou tancat a la presó per molts anys. El cop era fatal, perquè no hi havia cap altre gravador de qualitat i s´havia acabat imprimir dolars falsos. Kinealy trobava la situació intolerable. Era impossible treure el seu home de la presó, o sigui que va concebre la idea de robar el cos sacrosant del gran Lincoln i amagar-lo fins que el govern alliberés el gravador com a rescat. A tothom li va semblar que la idea era fantàstica i no podia fallar.

El Primer Intent acaba amb una Imprudència

El problema del cap Kinealy era que ningú de la seva colla havia robat mai cap cadaver i que no coneixia Springfield. Va triar dos dels seus criminals més intel·ligents i els va enviar a Springfield amb diners per estudiar com es podria fer . Els dos homes van anar al barri de pitjor anomenada de Springfield i van obrir allò que avui es diu un local “d’alterne” amb un bar i un saló de ball.

Els homes van anar al cementiri i es van posar en contacte amb el guardià, el qual innocentment els va explicar tot: que no hi havia policia, quan hi havia visitants, que la cripta només tenia una tanca de barres de ferro des de la que es veia el sarcòfag de marbre, i cap altra porta  i en general tot allò que els bandits volien saber.

Però l’intent no va arribar enlloc perquè en un moment d’entusiasme, un dels dos malvats ho va revelar tot a una prostituta local, la qual va procedir a explicar-ho a tothom, inclòs el cap de policia local, que també era client. En vista de l’escàndol que va seguir, els dos homes van decidir tancar el local i desaparèixer. Les autoritats en canvi no en van fer cas, perquè li va semblar a tothom que el projecte era massa absurd. S’ho pensaven, pobrets.

A la llar dels conspiradors: el bar de mala reputació “The Hub” (294 West Madison, Chicago)

En Kinealy, que fins aleshores no vivia a Chicago va decidir anar en persona al Hub, del què era propietari en part i organitzar el sacrilegi en persona. Va triar dos homes, un d’ells el propietari principal i taverner del Hub, que era un criminal sinistre digne de Dickens el qual hi aniria amb dos homes més, un dels quals era un borratxo gens de fiar. Però tenien el problema que cap d’ells havia robat mai un cadàver.

Aquí és on entra el primer snitch conegut de la història dels EUA, en Lewis Swigles, agent del Servei Secret i conegut a certs ambients per l’àlias “Jim Morrissey”. Ara a totes les pel·lícules americanes surt sempre un snitch: un criminal de segona que informa a la policia a canvi de pagaments i també de certa impunitat. La idea fou un invent genial del primer cap del Servei Secret a Chicago. En Swigles fou despatxat al Hub perquè s´havia ensumat que hi havia falsificadors de moneda. Del projecte de robatori en canvi no en sabia res ningú fins aquell moment.

Hi ha vegades que una persona té sort i dóna un cop. Vet aquí que en Swigles va encetar una conversa amb el sinistre propietari del bar, Terrence Mulen amb el propòsit d’identificar-se i establir les seves credencials, quins crims havia comès, quant de temps havia estat a la presó i coses així. A en Mulen li queia la baba de satisfacció. Aquesta era la mena de clients que ell volia per al seu establiment. Al final va preguntar de què vivia en aquell moment. A en Swigles se li va acudir respondre que robava cosos humans per vendre´ls als Hospitals i estudiants de Medicina.

Aquí cal fer una pausa per explicar que en aquell moment robar cadàvers (tots embalsamats, recordeu) era molt corrent i que a l’Estat d’Illinois no hi havia cap llei que ho prohibís, encara que era perillós perquè moltes famílies pagaven guàrdies armats per protegir els seus difunts. En Swigles va triar la resposta perquè semblava escaient i sinistra però no havia robat mai cap tomba.

El taverner va somriure feliç. Coneixia un senyor que pagava bé i precisament estava buscant un lladre de tombes. Li va presentar els conspiradors. Aleshores en Swigles també va sentir-se feliç. I el Servei Secret aviat també. Molt bo, aquest Swigles.

Com s´ho veia el Servei Secret

Un lector ingenu que no coneix el món potser es pensaria que ara el Servei Secret procediria a arrestar tots aquests criminals i acabar amb el projecte (i amb la banda de falsificadors). No era tan fàcil. En primer lloc voler robar un cadàver, ni que fos el d’en Lincoln, no era cap crim. Potser els podrien arrestar per voler destruir el mausoleu però si anaven a un jutge amb aquesta acusació, el jutge imposaria una multa i prou.

El SS va prendre una resolució fatal: els deixarien tirar endavant i els enxamparien in fraganti, al cementiri

El Pla madura

Amb l’arribada de Swigles, el cap de la banda ja ho tenia tot arreglat: tres homes anirien amb en Swigles per tren a  Springfield, on els esperaria un carro amb cavalls (el carreter per cert seria un segon policia trobat per en Swigles, portant el total de l’expedició a tres lladres i dos policies). Robarien el cos la nit del 7 de Novembre de 1876, que era una nit electoral quan la gent estaria votant o esperant notícies de qui seria el nou President i se l’emportarien amb el carro a unes dunes de sorra a l’Estat veí d’Indiana, on l’enterrarien. Aleshores (fixeu-vos bé, que té gràcia) el cap de la banda mateix aniria a veure el Governador a demanar-li $200.000 d’or (cap falsificació) i la llibertat del gravador pres a canvi d’indicar on estava amagat el cos de Lincoln que es podria recuperar. Per demostrar que l’home era un missatger en contacte amb els profanadors, deixarien a la tomba un fragment d’una pàgina de diari i ell es presentaria amb la resta de la pàgina. Aquest pla verdaderament tenia totes les probabilitats de reeixir.

La pàgina en qüestió la va contribuir en Swigles i en van trencar un fragment, tots plegats bevent amb gran alegria. La resta de la pàgina fou amagada dintre d’un bust de Lincoln que presidia la taverna del Hub. Hi va haver rialles d’anticipació.

El Servei Secret va decidir que uns quants agents s’amagarien a una cripta propera abans que els criminals arribessin i que quan estiguessin dintre, en Swigles donaria un senyal amb un encenall i cridaria Wash!  Els policies amagats sortirien i tots serien arrestats.

A l’Oak Ridge Cementiri de Springfield, la nit del 7.XI.1876

La nit era fosca. Dintre el cementiri, entre els monuments funeraris quatre ombres criminals trontollaven cap a la tomba del gran Lincoln. Els seus perfils a vegades es podien veure contrastats contra la lluna. El vent bufava i es veien llampecs al cel. Llops ululaven. Ocellots negres volaven per l’aire. La policia estava amagada, disposada a tot. Sacrilegi i tragèdia es mastegaven en l’aire.

Els lladres van arribar davant la porta de barres de ferro que tancava l’accés al tresor que buscaven. Tallar la cadena era massa difícil, o sigui que havien decidit rebentar el cadenat. Un dels bandits duia unes tenalles tallaferros però se li van trencar. No havia passat res, perquè l´home també tenia una llima. Amb la llima es podria  també obrir només que trigaria temps i faria soroll… i els policies amagats patirien molt. El cadenat al final va saltar.

Van entrar dintre la cripta. En aquell moment, l’espia Swigles hauria hagut de donar el senyal però es que li havien encomanat la feina d’aguantar l’única llanterna que tenien i si ell sortia es quedarien a les fosques. Els homes van procedir a aixecar la llosa de marbre que cobria el sarcòfag. Era molt pesada i van patir. Al final va caure a terra fent un soroll considerable que potser va espantar els policies amagats. Sort que no hi havia ningú mes al cementiri (fora dels policies s’entén). Aleshores ja només calia extraure el taüt i obrir la tapa. No tan de presa. Resulta que el taüt era metàl·lic i cabia exactament, o sigui que pels costats no es podien ficar ni les mans ni cap instrument. Un cop molt dur després de tanta feina. No hi havia forma de treure´l.

Els bandits van decidir fer saltar la paret de marbre anterior del sarcòfag amb la inscripció al difunt per millorar l’accés. Aquesta vegada sí que van reeixir. Van aixecar el taüt i van exposar part de la mòmia.

En aquell moment en Swigles finalment va veure una oportunitat per fer el senyal. Va sortir fora, va encendre un llumí i va cridar Wash! abans d’apretar a córrer i desaparèixer de l’escena.

Els policies van sortir corrents cap a la cripta presidencial… on no van trobar ningú. La raó era evident: els lladres havien treballat per hores, estaven cansats i havent aconseguit un progrés substancial, havien sortit fora a refrescar-se. Van observar els policies corrent cap a la cripta oberta des d’un llocs segur i van decidir que dissortadament calia tocar el dos.

Els policies van començar una cerca del cementiri a les fosques i sense guia. El cap del grup va veure una ombra sospitosa i va disparar les dues pistoles que duia. L’ombra va respondre al foc. Quan el tiroteig es va acabar, gràcies a Déu  ningú estava ferit, perquè eren dos policies. Els bandits havien desaparegut. El cos de Lincoln seguia a la cripta però havia estat profanat. Tothom s’havia cobert de glòria.

Els lladres havien quedat separats de l’espia Swigles, el qual seguien sense identificar com a membre del Servei Secret. Haurien hagut de tenir por que en Swigles estigués en mans de la policia i cantés. Si els quedava només una mica de seny, no s’haurien hagut d’acostar per res a la taverna, però de substància gris al cervell en tenien ben poca.

En Swigles evidentment havia tornat al Hub a veure què passava o si sentia dir alguna cosa. Al poc temps es van presentar tots els membres de la banda. Quina alegria tornar-se a trobar en llibertat! Es van abraçar, van beure whisky, van cantar i celebrar. Van fer una festa espontània tan gran que quan la policia es va presentar a interrompre-la  i se´ls va endur emmanillats, van seguir cantant.

El Procés Judicial

La premsa estava preocupada amb l’elecció presidencial perquè els recomptes van durar tres mesos i se´n va parlar relativament poc del cas. Van ser portats tots a judici. En Robert Lincoln, fill del difunt, es va presentar a Chicago i va pagar els advocats més cars a veure is es podia escarmentar la colla. No va tenir gaire èxit. Tres dels lladres van ser condemnats a un any per violar propietat federal però intentar robar el cadàver no era cap crim. El cap de la banda se´n va sortir absolt.

El Sr. John Carroll  Power, custodi de la tomba, entra en acció.

L’incident no s’havia acabat.

L’endemà de la profanació, Mr Power, un gran patriota, un adorador de Lincoln i la seva memòria, es va mirar el sarcòfag amb horror més que indignació. El cos del Salvador de la Pàtria exposat i tocat per mans criminals. I això tornaria a passar una i altra vegada perquè el mausoleu final trigaria anys fins que estigués fet. Calia prendre acció.

S’hava decidit portar el cadàver a una segona cripta provisional, més gran i una mica més protegida i van refer el sarcòfag de marbre.

Abans que poguessin ficar-hi la caixa amb el cos, el custodi Power fa robar la mòmia, posant-la una altra caixa. El taüt que fou baixat al sarcòfag estaria buit.

El Sr. Power havia decidit enterrar d’amagat en Lincoln a un lloc secret on ningú el pogués trobar i, evidentment, sense que ningú ho sabés. Es veu que va triar un racó amagat de la cripta. Hi ha qui diu que se´l va endur al sòtan de casa seva, però sembla que no és veritat. La seva intenció era excavar una tomba al terra de dos metros de profunditat , com és costum als EUA, però no va poder perquè la taula d’aigua era massa alta a tot arreu on provava. Al final va posar la caixa, colgada molt superficialment, a un racó i la va cobrir  de trossos de fusta i escombraries per dissimular. Així es passaria el Gran President dos o tres anys, cobert d’escombraries.

En Power no havia previst com passa el temps i com eren de lentes les obres de la nova tomba. Li va semblar que ja no podia carregar amb el pes del seu secret i tenia por de morir-se i que el President fos perdut per sempre més.  Va parlar en privat i va convocar a una reunió secreta un grup selecte de senyors de Springfield, tots patriotes dedicats als EUA i la memòria de Lincoln, als que va explicar la situació. El grup va prendre el nom de Lincoln Guard of Honor i van jurar guardar el secret i protegir les despulles de Lincoln amb la seva vida i llibertat (si calia, nomes).

L’amagatall sota les escombraries s’havia d’acabar. Amb l’ajut dels homes, van trobar al final un lloc on la taula d’aigua era baixa i en Lincoln fou enterrat a dos metros de profunditat. Pels propers vint anys, els visitants i pelegrins pagarien les seves reverències a un mausoleu buit. Sempre hi havia gent que preguntava si en Lincoln estava de debo al mausoleu, pero els locals ho negaven tot.

Un incident final va posar a prova el seny i la devoció dels membres de la Guard of Honor. Mary Todd Lincoln la vídua una mica boja del President va morir expressant el desig de jeure al costat del marit. Fou efectivament enterrada amb una certa pompa, però els guardians es van quedar preocupats. No estava bé, perquè la dona ara mateix no estava al costat del seu marit com havia volgut. Calia intervenir.

I sí, sí: van robar també el cos de la Mary i la van enterrar efectivament al lloc secret al costat de l’Abraham. Tots dos estaven segurs. Tan segurs que es va quedar al lloc secret més de vint anys.

Abans del trasllat al monument final, on Lincoln està enterrat en els nostres dies, el fill Robert es va assabentar de tot. Molt indignat va decidir que sabia com aconseguir que deixessin els seus pares en pau: va fer excavar una tomba molt profunda, a la que va fer ficar cement reforçat amb acer. Després que el cos fos reconegut per testimonis, el taüt va ser baixat i cobert amb dos metros de ciment amb acer. Ara segur que ningú tornarà a profanar el cos.

Diuen no obstant que hi ha fantasmes de Lincoln a molts llocs: la Casa Blanca, el cementiri, el Capitoli de Springfield, una residència seva … Tot això passa quan algú viola el descans d’un difunt.

JOANOT

Tags: Chicago, EUA, General, Història, Lincoln, Springfeld

Alerta Roja: Una Dent en Perill!

Perdoneu-me, si algun dentista es llegeix això i troba que jo tradueixo malament els noms que ell usaria. En qualsevol cas un dia que semblava normal vaig notar movent-se a la boca una corona (o pont, o com es digui en català) que s´havia caigut. Tinc un dentista al barri que sempre presumeix de tenir metges i jugadors de beisbol i gent important de Wall Street entre els seus pacients i hi vaig anar tot seguit a que me la tornés a enganxar. Era d’or i no era qüestió de llançar-la a les escombraries. Ah, no potser, em va respondre l’home fent cara tràgica. No es pot perquè la desmineralització ha fet estralls i hi ha polpa al descobert i vostè pot tenir una infecció d’anaerobis amb un abscés i una sepsis i pot perdre la dent i qui sap. Li cal un root canal treatment (tractament d’obertura de les arrels, o com es digui en català) fet d’urgència o la dent està perduda.

Terroritzat, instintivament em toco la cartera. Encara la tinc, però ja em fa mal. Ara sí que he rebut. Salvi la meva dent, doctor, al preu que sigui, que me l’estimo molt. A més, afegeix cruelment, una dent implantada costa com a mínim $5000 i l’assegurança no paga res. Apa, doncs, li dic, a perforar el canal ara mateix. L’home es mira una radiografia i belluga el cap. Ell en sap molt de fer canals a arrels, però en aquest cas és massa perillós i tindria por de trencar la dent. Però em recomanarà el millor endodentista de Nova York. Què ho fa a bon preu aquest senyor, vull preguntar. Quina pregunta tan ximple! No la faig.

L’extraordinària adreça de l’endodentista

777 WEST 57th Street! Gairebé la reconec. A l’edifici hi ha la botiga de vendes principal de Steinway & Sons, la famosa companyia de pianos americana fundada fa uns 160 anys per un immigrant alemany anomenat Steinweg.  Al davant, a l’altre costat del carrer, es troba Carnegie Hall amb les seves tres sales. L’auditori principal, l’Stern Hall té la segona acústica millor del món (el campionat va a una sala japonesa). La gent que valora l’acústica no aniria mai ni a l’Avery Fisher Hall ni a l’Alice Tully Hall, que ni se li acosten. Construïda originalment com un negoci pel super milionari del S.XIX Andrew Carnegie i inaugurada en persona pel gran Piotr Txaikòvski, es va deteriorar, va esdevenir un cinema, la volien enderrocar. Havia estat la llar de la Filarmònica de Nova York i els propietaris l´hi volien vendre, però els amos dels Filarmònics van decidir que Carnegie Hall era massa vell i decrèpit, preferint construir l’Avery Fisher Hall al nou Lincoln Center. Un crim molt gran, però ara Carnegie Hall vola gloriosament amb grans programes diaris, la millor sala d’una ciutat on tan sovint es poden sentir els millors intèrprets del món

Dintre un edifici “Beaux Arts”

L’arquitectura d’estil “Beaux Arts” és tan novaiorquesa com el modernisme és barceloní, encara que no de la mateixa categoria. Els edificis són de ciment gris, amb arcs neogòtics, portes grans, detalls de bronze i adorns inesperats, sovint fastuosos.

Entro a la casa. A la dreta hi ha una finestra interior enorme, a través de la qual veig la sala principal de vendes de Steinway, que també es veu des del carrer, però no tan bé. És rodona, amb un gran piano de cua al mig, amb rajoles lluents, amb grans pintures d’oli a les parets, voltat circularment per les taules dels venedors, sempre molt ben vestits, cares, netes i ben ordenades i seients antiquats de luxe. El lloc sembla tan exclusiu que gairebé em faria por entrar-hi, de por que em llancessin els gossos. Aquesta imatge de gran luxe és part de la seva tècnica de vendes.

Steinway & Sons fou fundada a un taller a Queens, prop de l’East River on encara segueix la fàbrica principal, encara que en tenen una altra a Hamburg.  Hi ha una estació de metro que es deu Steinway. Fan els pianos millors a mà. Curiosament ningú sembla saber de què depèn la qualitat d’un piano. Els fan tots igual i alguns surten magnífics i altres són bunyols acústics.

Expliquen els que hi entenen que gairebé tots els clients d’Steinway entren explicant la mateixa història. Jo a vegades toco el piano haver tingut mai temps d’aprendre de debò i ara acabo de comprar una casa amb més espai i en voldria un. Els seus costen massa dòlars, o sigui que en vull un d’usat però vinc només a molestar-los… Sí, senyor, sí, encantats, no cal que digui res més. Prengui´s tot el temps que vulgui, que per això estem aquí. I així el pobre client innocent és conduit a un espai condicionat i animat a provar de tocar un piano. Gairebé ningú ha sentit un piano a un tal espai. La víctima incauta s’emociona i queda aclaparada. Aleshores, mentre el client tremola , un altre empleat observa quant en sap de tocar i se li acosta a a ajudar. Que voldria tocar una partitura (triada al seu nivell, està clar)? Que vol que li ensenyi alguna cosa? I el client ja no s’escapa. A vegades si el client és bo, li deixen fer un concert privat per als amics i familiars a una sala petita de concerts que tenen.

L’endodentista heroic

És un senyor agradabilíssim. Arriba al mateix temps que jo. Entrem junts al despatx. Està molt bé. Té uns quaranta-tants. Em diu que se n’anirà aviat a un altre edifici perquè l’administració apuja el lloguer al doble. L’home parla molt. Parla massa. M’explica que és professor a les dues escoles dentals de Nova York. Que ja sap que el meu cas és molt difícil però que ell té molt bons instruments i tot s’arreglarà. La dent serà salvada. Sí, doctor, confio en vostè… Salvi-la. Sento com el cor em batega.

Des de la saleta de tractaments es veu el carrer 57th amb Carnegie Hall a l’altre costat. El dentista engega una música clàssica que toca massa forta. No li dic res. Potser treballa millor i l’ajudara a salvar-me la dent en perill de mort.

S´ho mira tot. Tenim sort que és un premolar només amb tres arrels. Vol fer l’anestèsia. Molta sort tenim, sobretot jo. Li dic que no m’injecti adrenalina que la tolero malament. No problem! Ara que després, cada vegada que em queixo em diu que és perquè no m´he deixat posar adrenalina a l’anestèsic.

M’explica tot el procediment. Que ho fa amb tots els clients o és que a mí em té ràbia? Diu que l’objectiu és obrir un canal als tres canals per posar-hi dintre suports sobre els quals es pugui muntar la corona. En el proces matara el nervi. Ai! Usa moltíssims instruments que substitueix constantment. Té coses rares damunt la taula. Crida l’assistenta que no ve i s’emprenya però sense fer res. Si no la necessitava, perquè l’ha cridat?

L´home parla i parla. M’ha posat una goma entre les dents perquè no pugui respondre. De sobte diu que li agrada molt la música de Prokofiev que estan tocant. S’equivoca. La música és d’una òpera de Txaikovski. En Txaikovski, el mateix que va inaugurar Carnegie Hall. Una vegada vaig veure el gran Valery Gergiev dirigint-la

*****   *****   *****

Valery Gergiev

Hi ha qui retreu a Gergiev que és un gran amic de Putin i que ell també és un dictador. Home, els músics antics també eren amics dels czars i kaisers del temps.

Jo he vist moltes vegades en Gergiev, potser prop de quinze, a  llocs diferents. És sens dubte un gran director, un dels millors del nostre temps, però és una mica difícil de predir. Hi ha dies que és fabulós i hi ha dies que n´hi ha per llogar-hi cadires. En general sembla un home agradable. La relacio entre el director i els músics és molt complicades i emocionals. Hi ha hagut sublevacions i vagues de músics, però en Gergiev en general se´n surt bé.

Hi ha biografies que diuen que va néixer a Moscou però la majoria diuen que com els seus pares ell era d’Ossètia del Nord, que sempre ha estat dintre de Rússia. Un dels complexes de la seva vida ‘es que de petit la mamà el va voler fer entrar al Conservatori de la capital d’Ossètia (de nom impossible de recordar) i no el van prendre dient que no tenia aptituds. Sí que en té d’aptituds. Al final va poder estudiar a St Petersburg on un gran director el va apadrinar i la seva carrera va començar.

Quan es va acabar la Guerra Freda, ell ja estava molt ben establert a Rússia (fent pocs diners, està clar) quan  va descobrir les possibilitats de venir als EUA i anar a Europa Occidental i va organitzar una campanya propagandística molt ben feta amb articles a revistes de gran circulació i entrevistes a la tele. La novetat era molt gran perquè ningú sabia res dels russos però ell era bo i s’ho mereixia. Destacava per les òperes russes, sobretot les de Prokòfiev, que ell adora, però li agradava moltíssim l’òpera italiana. Encara que a vegades… Deixem-ho córrer.

Entre els seus grans mèrits, quan era director de l’anomenat Kirov (un cap del Partit Comunista de Leningrad assassinat per ordres de Stalin), que ara és el Teatre Mariinsky, va descobrir l’Anna Netrebko. Diuen que la noia feia feines fregant el terra al Mariinsky però no és veritat. L’Anna, ara pràcticament la primera soprano del món, era una estudiant de cant que guanyava algun ruble fent feines diverses auxiliars al teatre, fins que en Valery la va descobrir.

Els músics que han tocat amb ell fan comentaris curiosos sobre la forma com dirigeix, que jo mateix també he observat tant al Carnegie Hall (on recordo un Romeo and Julia de Prokofiev fenomenal)  com a l’Òpera Metropolitana (la “Met”). Un dia fa dos anys per intercessió miraculosa de Sant Jordi i altres sants catalans, la Met em va donar una butaca a la primera fila de platea per veure la Mazeppa com si jo fos un supermilionari i em vaig passar tres hores assegut a un pam de nassos d’ell. L’home salta i balla molt. A vegades sembla trist o emocionat. Té un bastó molt petitet que a vegades llança per terra continuant amb la mà nua o encara més estrany dirigint amb un dit només. L’auricular (el dit petit) el fa servir molt i el pot bellugar a una velocitat extraordinària. Jo he provat i no puc. És entretingut mirar-lo fent el ballet.

*****    *****    *****

El dentista em va despertar. La música seguia tocant però ja no era el Txaikovski. S’estava queixant que li havia mossegat dos dits. Quina cosa tan terrible. Si hagués pogut parlar hauria demanat perdó perquè encara no havia mossegat ningú. Això que el vaig mossegar abans que em digués que pensava cobrar-me $3600, del quals l’assegurança amb sort em tornaria uns $900. En efectiu o targeta de crèdit els volia.

Després va començar a preguntar-me si no vull anar després de tres hores al lloc que no s’anomena (decorat en l’estil Beaux Arts de l’edifici) No gràcies. Després d’una estona torna a preguntar. ‘Es que ja portem m’es de tres hores treballant, diu. A la tercera vegada li contesto que hi vagi si ha d’anar-hi cada tres hores i que em deixi tranquil, que jo no. Així ho fa. Em recupero una mica.

Una hora després m’ensenya orgullosament una placa radiogràfica amb tres filferros dintre els tres canals. I que consti que només ha trencat la dent a un lloc petitet que ni es veu. Em consta. Gràcies a Déu!  M’ho miro. Està bé, gràcies. L’home se sent poc apreciat, potser insultat. Cosa que em recorda el gran pianista i conductor Daniel Barenboim

*****    *****     ******

En Daniel Barenboim va néixer a Buenos Aires el 1942 i  té tres passaport: l’argentí, l’israelià i per alguna raó que no entenc fins i tot l’espanyol, als quals recentment va afegir un passaport palestí com a símbol del seu suport a una pau justa entre israelians i palestins.  Es un dels músics més importants del nostre temps. En l’actualitat és el Director de l’Òpera de l’Estat Alemany a Unter den Linden (a l’antic Berlin oriental) i sovint treu l’orquestra titular de passeig pel món amb el nom de “Deutsche Staatskapelle” En Barenboim ve a Nova York sovint. Segueix essent un dels millors pianistes i fa series tocant totes les sonates de Beethoven al Carnegie Hall amb un piano especial que posa Steinway & Sons. Sobretot la Staatskapelle toca també a Carnegie Hall 3 0 4 dies a l’any.

Perquè me l’ha recordat el dentista? En Barenboim és més aviat petit i una miqueta grassó i té un sentit de l’humor llegendari, com vam veure tots per Nadal durant el Concert del Nou Any a Viena, que va dirigir. Doncs un dia, acabava de dirigir un Concerto per violí extraordinari amb un solista relativament nou. A l’acabar els espectadors vam aplaudir entusiàsticament però el xicot violinista va fer teatre. Es volia retirar, fent com si no fos digne. Aleshores en Barenboim se li va acostar pel darrere i li va clavar una empenta amb les dues mans enviant-lo  a saludar al prosceni. No vam poder contenir les rialles, però el que més es divertia era en Barenboim. Aleshores va ser ell qui va haver de saludar i ho va fer. Després d’una ronda de saluts amb el braç esquerre va fer al públic el senyal que ja n´hi havia prou, tots a casa, i amb el dret als músics que sortissin. I se´n va anar.

La Sra Barenboim: la tragèdia de Jacqueline DuPré

La gran cellista Jacqueline DuPré havia nascut el 1945 i es va casar amb en Barenboim a l’edat de 23 anys, quan la qualitat de la seva música ja havia estat notada al món. Potser algú va viure la seva història a la pel·licula anglesa “The DuPré Sisters”. Quan en Barenboim en va sentir parlar, només va comentar que podien haver esperat fins a la seva mort.

Jacqueline DuPré fou probablement la millor cellista que ha existit mai, sens dubte en la mateixa categoria que el nostre Pau Casals. El cello és un instrument estúpid que gairebé ningú vol tocar i no sols pel pes i les mides. Si em perdoneu, a l’orquestra només sembla com si fes de música de fons. Però en les mans de Jacqueline esdevenia un miracle. Ella tenia una tècnica que no s’ha vist mai més. Sota els seus dits l’instrument tenia matissos i expressava emocions. Queden uns quants enregistraments d’ella, que se segueixen venent i molts afeccionats col·leccionen. Jo en tinc un, nomes.

La Jacqueline i en Daniel formaven part d’un cercle de músics joves amics que sona gairebé inconcebible, com si fos una fantasia: ells dos, Itzhak Perlman, Zubin Mehta, Pinchas Zuckerman. En Barenboim amb el seu sentit de l´humor en deia la “Kosher Nostra” (Kosher és el menjar ritual jueu i en aquest cas vol dir Cosa Nostra, la màfia) .

La Jacqueline va durar poc. Cruelment va començar a sentir coses rares als dits que no es movien com ella volia. Li van diagnosticar  la Múltiple Esclerosi, es va quedar incapacitada i va morir  el 1983. En Barenboim va acabar vivint amb la seva dona actual i va tenir dos fills, però no es va voler mai divorciar mentre la Jacqueline visques.

*****        *****      ******

Sis hores va durar! Vaig haver de valorar una altra placa, que que tampoc em va agradar, però gràcies als nostres sacrificis i col·laboració, la dent fou salvada. Abans d’anar-me em torna a expressar admiracio que pogues resistir sis hores sense haver d’anar enlloc. Quina mania!

La dent salvada  viu en l’actualitat feliçment sota una corona nova.

JOANOT

La placa dels Federals al Cementiri

La revolució industrial als EUA va tenir lloc a les grans ciutats, on la patronal trobava un nombre suficient de treballadors, gairebé sempre immigrants. Des del punt de vista dels propietaris de les fàbriques, ells tenien dret a fer allò que volguessin a l´empresa. Si a un treballador no li convenia, que se n’anés a un altre lloc. A diferència del Regne Unit, als EUA no hi va haver mai una setmana de set dies, però als sis que eren feiners feien treballar diàriament de 10 a 12 hores. A més no hi havia cap mena de prestacions socials, assegurances o proteccions i les condicions de treball eren sovint  perilloses. Aviat moviments obrers en defensa dels drets dels treballadors es van estendre per totes les ciutats industrials grans dels EUA: Nova York, Pittsburgh, Buffalo, Philadelphia, Milwaukee…però sobretot Chicago. Per entendre la situació dels immigrants a finals del S XIX caldria llegir les novel·les de Theodor Dreiser, ell mateix fill d’un immigrant alemany.

Aquesta història té lloc al temps poc després de la Guerra Civil, quan el país estava esdevenint una gran potència i la població augmentava ràpidament. Era l´hora dels sindicats. I dels anarquistes, els millors organitzadors sindicals mai vists als EUA.

Les Vuit Hores

Només vuit hores de treball diàries, era la imatge d’un paradís impossible de la classe treballadora en aquells temps. Vuit hores de treball, vuit hores de descans amb la família, vuit hores per a dormir, aquest era el somni més cobejat. No se sap qui ho va plantejar per primera vegada, però als EUA la idea tenia molta empenta gràcies als esforços dels anarquistes. La patronal es resistia: calia plantar-se o si no aviat demanarien altres coses. Aquesta oposició era exagerada. Molta gent ja  havien entès i acceptat que no estava bé obligar a 12 hores de feina física 6 dies a la setmana: tant el Govern Federal com molts Governs d’estat havien adoptat les vuit hores i no passava res. Però la patronal controlava  molts diaris i més polítics i el seu poder augmentava cada dia. En aquesta matèria, eren inflexibles.

Tragèdia: a la ciutat de Chicago, el 1 de Maig de 1886

Hi ha hagut llibres i articles sobre l’incident. Jo recomanaria en aquest cas  http://www.chicagohistory.org/dramas/overview/over.htm, que té fotos i documents de tots els participants. Els organitzadors anarquistes eren bons de debò. Imagineu-vos que aquell 1 de Maig, dia que no havia estat triat per cap raó especial, malgrat la dificultat de les comunicacions a un país tan gran, havien posat en vaga entre 300.000 i 500.000 treballadors a tota la nació en suport de les vuit hores. I aquell divendres 1 de Maig, 90,000 manifestants van desfilar pels carrers de Chicago dirigits per Albert Parsons, un antic tipògraf ja acomiadat i amenaçat de mort pel cap de policia.

L’organització fou perfecta. Totes les vagues i manifestacions van ser absolutament pacífiques, sense incidents ni amenaces. Aquell 1 de Maig va acabar molt bé per als sindicalistes, que tenien molt clara la necessitat d’evitar a qualsevol preu violència i provocacions. Potser algú dels altres es va mirar la manifestació amb ràbia mal continguda, pensant que era hora d’escarmentar els treballadors de valent.

En Parsons, un orador magnífic, sempre ben vestit, que entusiasmava era un americà de socarrell, nascut a Texas però d’una família molt antiga. Els anarquistes tenien poca afecció al protagonisme individual, però en Parsons està considerat com el cervell i probablement el principal de tot el moviment. A més, probablement era l’únic que parlava bé l’anglès, perquè gairebé tots els altres líders del moviment eren alemanys de naixement, residents a Chicago que tenien diaris propis, clubs socials, i escoles. El més notable entre aquests era sens dubte l’August Spies, un tapisser que de fet no era un treballador perquè tenia un negoci propi, però estava profundament dedicat a l’anarquisme i era l’editor de l’Arbeiter-Zeitung i a més l’impressor de tots els pamflets.

El començament de la topada

Tot va començar el dilluns 3 de Maig. L´Spies va anar a la tarda a fer un discurs animant ells treballadors en vaga de la fàbrica McCormick, que feia maquinària pesada agrícola. La reunió tingué lloc prop de la fàbrica i inesperadament es va sentir la campana anunciant la fi de la jornada. Molts participants a la reunió van decidir anar-hi a imprecar els esquirols que sortirien. Spies no els va aturar, però els va advertir que calia anar amb compte i evitar provocacions. Si haguessin cregut…

Ai las, ai las!

La fàbrica estava protegida pels detectius privats de la companyia Pinkerton, els quals van atacar primer amb porres i després van obrir foc amb els seus fusells i van matar sense cap raó dos treballadors.

Spies, profundament enrabiat va anar al seu despatx a l’Arbeiter-Zeitung, on sense pensar-s´ho gaire va escriure una editorial emocional menys assenyada que la majoria dels seus escrits. Per empitjorar-lo encara més, un col·laborador, sense demanar-li permís, hi va afegir la paraula venjança “Vergeltung”, en alemany).

Un grup independent mentre tant es reunia a un local anarquista planejant una resposta. Van decidir  organitzar una trobada reivindicativa de masses l’endemà a la Plaça del Haymarket, que de fet era només una intersecció molt ampla entre els carrers Randolph i DesMoines, on els pagesos venien a vendre els seus productes. Existeix encara avui en dia, però fou molt malmesa per una autopista que la redueix a la meitat de les mides originals.

El grup va convocar una gran reunió al Haymarket l’endemà a les 7:30 del vespre. Algun imprudent va escriure al pamflet, mig en anglès i mig en alemany, que els treballadors vinguessin armats. Spies ho va veure. Ell sabia molt bé que no es podia preconitzar ni amenaçar la violència. A ca´ls anarquistes oficialment no manava ningú, però ell va respondre que o treien aquesta crida a les armes o no hi anava. Així ho van fer (però tots els diaris de la patronal van reproduir l’original amb les amenaces de resposta armada, que no havia vist gairebé ningú). Segons va explicar el diari hostil Chicago Tribune, els volants van ser distribuïts a la ciutat per un “home misteriós a cavall”.

La confrontació

Tan bon organitzadors com eren, el míting del Haymarket fou un desastre d’organització. A més estava plovent de mala manera. A quarts de vuit ja es feia  fosc i hi havia poca il·luminació. Havien convocat uns 20.000 vaguistes, però se´n van presentar menys de 2.000.

Algú s´havia descuidat ‘avisar els oradors, que no en sabien res. Una hora després, al final a algú se li va acudir anar a l’Arbeiter-Zeitung, on estaven fent una tertúlia. L’Albert Parsons hi va anar tot seguit. Es va enfilar a la plataforma d’un carro espatllat que per casualitat hi havia però va fer un discurs molt conciliador, com tots els altres que el van seguir. Prou que tots els dirigents entenien que amb violència no es guanyaria res i que el moviment fins aquell moment anava bé. S’hi havia presentat també l’alcalde de la ciutat de Chicago, que estava a la primera fila encenent el puro repetidament amb llumins perquè tothom el veiés. Potser la pluja li apagava el cigar. Al poc temps veient que no passava res, es va avorrir i se´n va anar. La policia s´ho mirava tot a una distància.

La bomba

Eren les deu del vespre, seguia plovent i gairebé tothom se´n havia anat. Un dels organitzadors, en Samuel Fielden, va reconèixer que tot plegat la trobada era un fracàs. Seguia plovent i només li quedaven menys de dos cents espectadors. Va pujar al carro a parlar.

Potser hauria hagut de recordar tothom dels ideals anarquistes, del futur món feliç sense coerció, amb estat i força policial mínimes, amb mercats lliures, amb pagament als treballadors de tot el valor del seu treball, amb associacions polítiques voluntàries sense supervisió… Però ningú sap què va dir.

El capità de la policia se li va acostar i va exigir que dissolgués la reunió. En Fielden va respondre que perquè, que la reunió era legal, i que en qualsevol cas ell acabaria en un parell de minuts i tohom aniria a casa. Perquè els volia dissoldre?

El capità va repetir que prou i que el míting s´havia acabat. Disgustat però disposat a obeir, en Fielden va baixar del carro.

I en aquell moment una bomba amb metxa encesa va volar per l’aire, probablement llançada des d’un pis. No se sabrà mai qui la va llençar malgrat les moltes especulacions. Podria haver estat un provocador pagat dels Pinkertons. L’artefacte va aterrir a poca distància de Fielden i el capità de policia, matant en l’acte el jove agent de policia Matthias J Degan.

Tota la policia va obrir el foc contra els treballadors al mateix temps. El caos a les fosques en la pluja i amb el fum fou horrorós. Alguns es van escapar com van poder. Un home va anar pels carrers de Chicago cridant exageradament que la revolució mundial havia esclatat.

Al final, deu policies i dos o quatre anarquistes (segons les fonts) van ser morts a trets, molt probablement la majoria o tots víctimes de les armes policials i la foscor. Prop de cent persones (o més, sempre segons les fonts) van ser ferides.

A les poques hores la repressió es va posar en marxa. Ben aviat tots els líders laborals coneguts estaven detinguts.

El procés

Enmig de la gran jubilació de la premsa majoritària, les autoritats van dictar auto de processament contra vuit dirigents anarquistes, demanant per tots la pena de mort. Un dels vuit, el més important, Albert Parsons estava desaparegut. L’advocat defensor fou el Capità Black, un home molt competent i seriós, que no era membre del moviment anarquista però sens dubte els entenia. Tots els acusats van fer cara al jutge i el jurat amb orgull i convicció. A mig procés en Parsons va decidir tornar a Chicago i entregar-se. Sens dubte ho va fer per solidaritat però també per arrogància perquè era un home molt segur d’ell mateix, conscient de les seves dots oratòries i la seva habilitat, convençut que podria fer declarar innocent a tothom si el deixaven parlar. Va arribar dramàticament durant una sessió del tribunal. El Capità Black volia presentar-lo de forma teatral al jutge, però li van aixafar la guitarra. El fiscal, que ho sabia tot, es va girar el moment que Parsons entrava a la sala i el va assenyalar amb el dit dient al jutge que un criminal havia aparegut i que en demanava l’arrest immediat. Tot havia d’anar molt malament.

El procés va ser un verdader ultratge contra el sentit comú, la decència i qualsevol noció de jurisprudència. Van considerar prop de mil jurats per acabar triant-ne vuit representats dignes de confiança de l’establiment comercial, polític i religiós. Els prejudicis ho dominaven tot i el defensor no va poder fer res. Un testimoni, per exemple, va declarar que ell era l’expert en explosius de la policia i que havia trobat dinamita al local de l’Arbeiter-Zeitung. I com ho sabia que era dinamita? Perquè en va prendre una mica, la va portar a la vora del llac de Michigan, i va explotar. No hi havia cap dubte. Així d’estrictes van anar totes les proves. Van ser acusats d’anti-americanisme. Tècnicament, com que no es podia provar que haguessin fet res, la càrrega era d’haver incitat a la violència, cosa que no havien fet. Era evident que cap dels deu era culpable dels fets del Haymarket, però així i tot, set van ser condemnats a mort.

Van apel·lar al Tribunal Suprem de l’Estat d’Illinois que va fallar contra ells. Van apel·lar al Tribunal Suprem dels EUA que va respondre que en aquell cas la jurisdicció era exclusivament de l’Estat. Diuen que al Regne Unit, on el cas se seguia apassionadament, en George Bernard Shaw va declarar que si volien executar a algú, ja tenien aquests jutges.

Enmig de l’horror d’Europa, molt sensible a l’abús de la justícia, però una data fou fixada per a l’execució de cinc anarquistes, mentre que dos van ser commutats. Aquest temps final a la presó no va deixar de tenir les seves curiositats. Tots podien donar entrevistes a periodistes que escrivien articles melodramàtics. Un dels condemnats va tenir un fillet. En Spies es va casar per poders amb una núvia, en Parsons va vendre les seves memòries a un periodista i per ajudar la família, va  fer un bot de fusta amb un ganivet (!) que es va vendre per $150. Més incomprensible encara és la forma com es va poder suïcidar el dia abans de l’execució un dels sentenciats: algú li va portar un explosiu que ell es va ficar a la boca i va explosionar.

L’execució dels quatre sobrevivents tingué lloc  l´11 de Novembre de 1887. Els condemnats van ser conduits a la forca vestits en túniques i caputxes blanques. Tots van cridar Hooray for Anarchy!, el crit de combat de l’anarquisme a Amèrica. En Parsons va intentar dir unes paraules finals però van obrir la plataforma i van quedar tots penjats abans que pogués acabar la primera sentència. Hi havia uns 170 testimonis. A l’exterior, co-religionaris cantaven la Marsellesa. La Chicago Tribune ho va resumir tot: “Van morir com a Infidels i Anarquistes”. El cap de policia de Chicago es va vanagloriar: havia decapitat els moviments reivindicatius obrers per 50 anys.

Enterrament. L’odi s’institucionalitza

Un xic incongruentment, les autoritats van permetre una gran processó funeral des del centre de Chicago fins al cementiri alemany de Waldheim (avui en dia a Forest Hills, en cas que algú vulgui anar-hi). Hi havia banderes, pendons, cors, cançons alemanyes i americanes, etc. Al cementiri, el Capità Black, l’advocat defensor, va pronunciar una eulògia commovedora. Fou seguit per discursos funeraris en alemany i anglès.

Com va acabar tot? No va acabar mai. Dos enemics s’havien trobar cara a cara, i tots dos havien vessat sang i volien tenir raó. El Haymarket aviat fou embellit amb una gran estàtua de bronze del primer policia mort representat amb un braç en alt, inaugurada pel seu fillet petit. El lloc va esdevenir el centre d’una commemoració anual de la dreta a favor de l’ordre i la llei. Els policies hi dipositaven flors, corones, disparaven salves d’escopeta, feien discursos. Les famílies dels policies morts sempre hi assistien. El monument del policia esdevingué un símbol, un magnet per als dos bàndols. A primers del S XX un tramviaire va fer xocar el seu tramvia amb l’estàtua i la va enderrocar. Ja en tenia prou de veure-la cada dia amb el braç enlaire, va explicar. La ciutat la va reconstruir. Després van venir les pintades, la brutícia. Durant la guerra del Vietnam, radicals van explosionar una bomba entre els peus i la van fer malbé. La ciutat la va reconstruir per segona vegada. El mateix grup la va tornar a fer saltar. Fou reconstruïda per tercera vegada, però aquesta vegada al pati de l’escola de policia de Chicago, on segueix fins al present. Al final… ja ho veurem després.

També el cementiri  de Waldheim esdevingué un lloc de pelegrinatges i homenatges anuals, aquest cop de l’esquerra. Hi van construir un monument amb una escultura de la justícia amb el cap cobert per una caputxa en horror. Fou inaugurat pel fillet de l’Albert Parsons. El paral·lelisme amb el policia del Haymarket era palès. Els anarquistes també hi anaven cada any.

Al final el govern va decidir que després de 80 0 90 anys, més valia fer les paus. Els Federals van posar una placa al cementiri declarant que els fets del Haymarket tenien interès històric nacional en la història dels moviments pel treball als EUA. I la ciutat va bastir al Haymarket un monument als sindicalistes: una reproducció del carro des del que havien parlat aquell vespre tan fatal. I el policia lleig amb el salut pre-feixista del braç alçat es va quedar per sempre a l’escola de policia.

Després d’això i amb la Guerra Freda ja agonitzant, un grupet d´historiadors va anar als arxius a estudiar els documents del cas. Es van endur una sorpresa memorable: no en quedaven  perquè en circumstàncies desconegudes havien estat traslladats a un altre arxiu a la ciutat de Berlin Oriental, capital de la desapareguda República Democràtica Alemanya. Com va anar això? Un altre misteri

Jane Addams o el Paternalisme Triomfant

La Jane Addams era una noia de paternalisme notable,  filla d’un banquer molt ric, que al final va arreglar el problema de les vuit hores a Chicago pocs anys després. S’estimava molt les dones de la classe obrera. A vegades menjava amb elles i es passava un dia treballant a una fàbrica. Sempre deia que tot es pot resoldre amb bona voluntat i comprensió i caritat. Enlloc de confrontacions i violència, calia parlar bé amb els responsables i fer-los entendre com son les coses, pobrets obrers. Al poc temps, la Chicago Tribune ja declarava que ara sense anarquistes ja es podia parlar seriosament de les vuit hores. I així, gràcies a aquesta santa dona, el problema de les vuit hores va quedar resolt a Chicago.

El resultat de tot

Del Haymarket i de les execucions se´n va parlar a tot el món excepte als EUA en general amb una certa simpatia que despertava la causa de les vuit hores. La víctima més gran fou sens cap dubte el moviment anarquista, que havia anat de pujada fins aquell moment. Els seus enemics van aconseguir retratar-los en la visió popular com a gent violenta, anti-americana i sense seny. La caricatura tan exitosa de l’anarquista com a un home amb gorra de treballador duent una bomba encesa a la mà dreta ho va dir tot i ha marcat la percepció d’aquest moviment fins al present. No és que no hi hagués hagut mai gent violenta entre els anarquistes, que sí que en va haver, però aquesta caracterització no la mereixen més que diguem els socialistes i en qualsevol cas els del 1 de Maig no havien fet res. Segueix essent l’opinió que tenen de l’anarquisme tots els americans i de molta més gent al món.

Entre els intel·lectuals i professors d’Universitat queden avui en dia molts pensadors de filosofia anarquista, només que ara prefereixen anomenar-se llibertaris i ja fa molt de temps que van trencar tota mena d’associacions amb l’esquerra política. Estant contra governs poderosos, a favor del comerç lliure i sobretot de les llibertats individuals, als EUA sovint coincideixen i fan aliances electorals amb certs elements del Partit Republicà.

El 1 de Maig, festa del treball

El 1889, el cap de la nova confederació americana del treball AFL, Samuel Gompers va escriure al Congrés de la Segona Internacional, que s’acabava de reunir a Paris que havia decidit fer una gran manifestació a favor de les vuit hores que tindria lloc el proper 1 de Maig en memòria dels “màrtirs” de Chicago i que demanava que el Congrés de la Internacional s´hi afegís. Els assembleistes van aprovar immediatament. Havia de ser festa lúdica del treball allò que volien, però era evident que tots tenien a la memòria la tragèdia recent del Haymarket, i la tria del dia era una commemoració dels americans morts. Les manifestacions del 1 de Maig a tot el món industrialitzat van ser un èxit aclaparador i es va decidir repetir-les anualment.

El 1889 ja hi havia una dissensió creixent i irreparable entre socialistes i anarquistes, que ja era oberta i pública i els anarquistes no eren ja membres de la Internacional.

Amb el temps molta gent ha intentat apropiar-se la memòria dels homes del Haymarket: primer els anarquistes que aviat desapareixerien de l’escena, després els comunistes. Què devien voler aquests del Berlin oriental? Quan el 1 de Maig esdevingué festa oficial a la Unió Soviètica stalinista, el Congrés Americà va dedicar el 1 de Maig com a”Dia de la Lleialtat” i va confirmar que la festa americana del treball (Labor Day) seria sempre el primer dilluns de Setembre. Cal saber que en el llenguatge del temps, es deia que els comunistes (i tots els rojos en general) no eren lleials ni al país ni a la seva Constitució. Volia dir “Dia de l’Anticomunisme” Avui en dia, pocs americans saben res del cas del Haymarket. Si pregunteu, us respondran sempre que el”Mayday” és una festa comunista. Després Pius XII la va convertir en la festa de Sant Josep Artesà i fins i tot el Dictador en va fer una festa oficial amb jocs obrers que tenien lloc davant seu a l’estadi del Real Madrid. I molts partits socialistes del món es pensen i afirmen que la diada es deriva de la festa popular anglesa del Maypole que tenia els seus orígens en temps prehistòrics i que fins i tot els primers immigrants a Amèrica ja la celebraven.

Però el drama de les vuit hores, almenys a la mateixa feina, ja s´ha acabat.

JOANOT

Tags: Nova York Chicago 1 de Maig Festa del Treball Haymarket

Un Col·laborador Perillós

Nova York és tan gran que hi ha gent de tota mena. A més de tots els boigs i aventurers que tenim a Manhattan, hem de vigilar també els que entren cada dia a l’illa des de Queens, Brooklyn, Nova Jersey i Connecticut. I n’hi ha que encara venen de més lluny. Per molt que vagis amb compte, a vegades hom topa amb algú que més hauria valgut no conèixer.

Ara cal presentar-vos en Dinesh G, un xicot d’origen indi al que fa temps vaig presentar també (en mala hora) als companys a la feina i per poc em va costar un disgust. Ell deia que havia nascut i crescut a Nova Orleans, encara que a mi m’estranyava una mica que un nadiu americà parlés amb un accent indi molt fort. A vegades hi ha comunitats immigrants aïllades, però Nova Orleans no n’és gens d’aïllada. Al menys abans de l’huracà Katrina era una ciutat molt cosmopolita. Algú suggereix que podria ser un il·legal. Ho ignoro perquè m’és igual.

En Dinesh era el meu tècnic, empleat per ajudar-me amb certes feines. Hi ha tècnics que només són un parell de mans que serveixen per fer coses quan se´ls donen ordres, però si es pot hom preferiria sempre trobar un assistent intel·ligent, amb qui es pogués parlar de coses i que fos capaç de reconèixer problemes, buscar articles i treballar una mica independentment. Però com que paguen poc, no sempre és possible trobar trobar un tècnic que sigui així.

Quan es va presentar en Dinesh demanant la feina, em veig pensar que havia guanyat una rifa. Va presentar dues cartes de recomanació molt entusiastes. Semblava molt espavilat, agradable, entenia fàcilment tot allò que se li deia, feia preguntes molt intel·ligents, demanava un sou relativament modest. Li vaig oferir la feina tot seguit. Als pocs dies vaig començar a presentar-lo a la gent que li calia conèixer. Tothom coincidia que era un assistent fantàstic i que havia tingut molta sort. Sort?

A les poques setmanes va començar a canviar. No es presentava cada dia a la feina, s’endarreria, a vegades semblava morrut i contestava malament. Va començar a preocupar-me que potser tenia problemes emocionals perquè moltes coses que feia eren il·lògiques. Vaig notar que em faltava al respecte sense cap raó. Mentrestant tothom que em trobava em felicitava per haver trobar un tècnic tan bo. Però el tracte amb ell cada dia es feia més difícil i sobretot hi havia feina que quedava sense fer.

La situació em preocupava i no sabia què fer. A Nova York ningú té masses contemplacions a l’hora de fer fora un empleat que no rendeix, però hi ha regles. Si està a un Sindicat (que no era el cas amb en Dinesh) en general cal avisar tres vegades per escrit fent propostes de millora. Però no sabia com s’ho prendrien els companys i la nostra administradora del pis. Era jo qui l’havia triat feia pocs mesos I li havia dit a tothom que era un empleat molt bo… Encara em donarien la culpa.

Un dia vaig entrar al laboratori quan en Dinesh estava barrejant un liquid. Això gairebé tothom ho fa ficant dintre el liquid un agitador mogut per un magnet que gira a la base de l’instrument, però en Dinesh ho estava fent a mà agitant amb una barra de vidre. Em vaig acostar dient alguna d’aquelles cosetes que no volen dir res però tothom diu per dir alguna cosa i per fer la vida social i laboral més agradable. En Dinesh em va ignorar. No era la primera vegada, i m’era igual. Després d’una estona, vaig afegir que ja estava bé, ja havia barrejat prou. Ignorant-me, ell va seguir agitant la barreta com si jo no hi fos. Caram. A què ve tot això? Li torno a dir de forma amistosa que ja n´hi havia prou i que el líquid estava ben barrejat. Va fer com si jo no hi fos. Jo no tinc res d’autoritari, però és que jo necessito ajut i en Dinesh era l’únic que hi havia per fer certes coses i a més que el pagaven per fer-ho. Em vaig posar seriós. “Dinesh, fes el favor d’aturar-te, com t’he dit abans” Resolt? No. Aquesta vegada, però, en Dinesh no em va ignorar: sense respondre’m va accelerar, agitant encara més depressa. Com diuen els Americans, WOW!

Què faig jo ara? Jo no aixeco mai la veu i miro de parlar de forma respectuosa. L’incident és tan absurd que no podria ni fer-ho entendre a ningú, però és intolerable. Li toco suaument el braç. Que no em sents? Dinesh, vull que t’aturis ara mateix.

En Dinesh no s’atura. Gira el cap per primera vegada cap a mi. Em mira profundament amb ràbia gratuïta als ulls. Respirant durament, encara accelera més els seus moviments. Decideixo que està malament del cap. Em retiro sense afegir res més. Cal pensar com resoldre el problema. No hi ha cap testimoni de l’incident. En Dinesh se les sap totes. Si em queixo i intento acomiadar-lo, ho negarà tot I voldrà fer-me quedar malament. Jo mateix no me la creuria aquesta història.

En Dinesh exposat

La primera cosa que em passa pel cap és que en Dinesh havia presentat dues cartes de recomanació massa bones. Però si no toca, segur que li deuen haver notat abans. Decideixo trucar i parlar amb els antics supervisors que havien escrit les cartes. El primer és un professor a una Universitat petita a Albuquerque, estat de Nou Mèxic. Que si me’n recordo d’en Dinesh G? Seria difícil oblidar-lo. Hi afegeix una vulgaritat que prefereixo no traduir. Vagi amb compte si treballa amb vostè. Es fals, mentider i perillós. Resulta que el professor li havia ofert una feina mal pagada al seu laboratori esperant que comencés el curs a la Facultat de Medicina, on ja havia estat admès. Com jo, ell també l’havia trobat simpàtic, treballador i molt llest. Massa llest. Li va robar secretament un esborrany i les dades d’una feina d’investigació que havia fet i va presentar el treball com si fos seu a un Congrés a Califòrnia. Per sort, un amic l’havia avisat del plagi. Aleshores ell va denunciar Dinesh a la Facultat de Medicina i van revocar l’admissió. En Dinesh va desaparèixer i no en volia saber res més. Naturalment, no havia escrit mai cap carta de recomanació. Havia de ser falsificada. Renoi, quina història! Em va confirmar que el xicot estava malament del cap, perquè havia llençat per la finestra l’oportunitat de ser metge.

La segona carta de recomanació encara era pitjor. Resulta que provenia de l’antic laboratori de l’ATT, la vella companyia de telèfons a Nova Jersey, un lloc llegendari del que havien sortit dos Premis Nobel. Veig un nom amb número de telèfon i truco. Pregunto pel nom. Qui? Aquí? Repeteixi, sisplau. Al final diuen “Ah, ja sé qui vol dir!” Espero i una altra veu amb accent indi contesta. En Dinesh G? I tant que va treballar aquí. Afegeix que era un tècnic fantàstic, extraordinari, un dels millors mai vists al laboratori, i que l’obra que va fer encara es recorda no obstant el temps. Però per desgràcia, el noi volia anar a treballar a NY, que si no encara hi seria.

El to de la referència és sospitós, gairebé increïble. Un tècnic sense experiència va fer “una obra”? Qui és aquest que ha parlat? Decideixo trucar l’oficina de personal del laboratori i els envio un FAX amb la carta en qüestió. Naturalment, en Dinesh no hi havia treballat mai. El que havia contestat era el seu germà, un ningú. Respiro a fons. Sort que almenys no ha assassinat ningú aquest noi. Criminalitat! Es veritat que és de naixement i no s´hi pot fer res?

La Fi

Amb aquesta informació, em presento al despatx de l’administradora del pis. Triga una estona a entendre què li estic explicant. S’espanta molt. No havia topat ma amb un verdader falsificador. Surto del despatx. Prou que sé què farà. Repetirà les meves trucades i després pujarà a un altre pis, on repetiran per tercera vegada les trucades. Al pobre profe d’Albuquerque li donarà un atac de feridura d’haver de parlar tant de l’incident.

No he vist més en Dinesh després de l’incident de l’agitador. A mitja tarda, veig dos desconeguts entrant al laboratori. Després arriba un dels nostres guàrdies de seguretat, a assegurar-se que la persona acomiadada no pugui robar ni trencar res.

Al vespre, en Dinesh ja no treballa amb nosaltres.

Es difícil saber amb qui es tracta en privat un empleat i no he volgut parlar del cas Dinesh amb ningú. Però li tinc confiança a una de les nostres secretàries que m’ajuda molt. Que saps que se n’ha fet del famós Dinesh? Ai, si senyor, quina gràcia! S’entenia amb la X, una secretària del pis l’abaix, que va plegar el mateix dia que en Dinesh. Es una noia molt religiosa. Li va dir a tothom que se n’anaven junts a l’Àfrica a fer de missioners cristians.

····························································································································································································

Un Paralític al Carrer

És el vespre del Dia d’Acció de Gràcies, el Thanksgiving a finals de Novembre, la festa més important del calendari americà. He estat menjant amb la família, com fa tothom però hem dinat d’hora i ara em torno cap al meu pis amb el metro i al final a peu.

No veig ningú pels carrers. Els darrers anys hi ha hagut molt poc crim a la ciutat però sempre fa neguit anar tot sol pel carrer. Totes les botigues estan tancades. A una cantonada veig un home prim, jove, assegut a una cadira de rodes, també tot sol.

Com que m’agrada el drama, m’imagino que potser té la SIDA i l’han tret de casa i està tot sol i pateix fam. Miro d’esquivar-lo, però fa rodar la cadira i se m’acosta a pidolar. Vol diners. Comença a fer melodrama. Per favor, que estic sol i no tinc res a menjar, diu. Els pensaments poden esdevenir realitat. Ho havia encertat tot això. Ara que no ha dit que tingués el SIDA.

Fa pena però a Nova York el seny s’ha d’imposar.

Una cosa que repeteixen les autoritats sempre, és que no s’han de donar diners pel carrer a cap pidolaire. La raó és molt clara: a NY hi ha molta gent que fa teatre. Si un dropo que no vol treballar troba que pot fer diners captant almoines, l’endemà n’hi haurà molts més. I de fet no cal. Els desemparats sí que tenen un problema amb els allotjaments (cosa que no es pot arreglar amb un parell de dòlars) però no pas amb el menjar perquè hi ha moltes obres de caritat on donen de menjar gratis, cosa menys denigrant que demanar almoines i que no molesta ningú.  Me´n recordo d’una cosa que l’antic alcalde Koch va dir una vegada a la ràdio: Cal donar diners a les obres de caritat, però mai pel carrer. Si vostè sent mossecs de pietat de la seva consciència, vagi a parlar amb el seu rabí o capellà a que el consolin, però sobretot no doni mai res pels carrers.

Dic que no i segueixo caminant. L´home em va al darrere. Tu tens de tot i jo no tinc res. Bon Thanksgiving! Gràcies per res, Mister! No és la primera vegada que ho sento tot això. Arribo a la intersecció. En aquell moment sento soroll al darrere meu i sé que l’home se m’està acostant. Què passarà ara? No veig ningú més a prop per ajudar-me, si calgues. ..

Sorpresa, sorpresa. L’home dona la volta al darrere meu i se´m planta al davant, només que està dempeus. La cadira de rodes està plegada i la porta aguantada per la mà dreta. El desconegut riu i em crida: Veus com t’he enganyat? Et pensaves que eres millor que jo perquè pots caminar. Però jo també puc caminar igual de bé. M’he burlat de tu. Som iguals.

Això si que no m’ho havia pensat. Si, si. Una broma verdaderament divertida, et felicito. Però no li vaig donar res.

Prou d´historietes negres.

JOANOT

La Carrera Militar als EUA

Probablement tots els lectors han sentit parlar alguna vegada de West Point, l’Acadèmia Militar de la Infanteria Americana, situada molt a prop de Nova York, a la magnífica Vall del Riu Hudson. Les dels altres dos cosos de l’exèrcit són menys conegudes. La de la Marina està situada a Annapolis, una ciutat turística molt maca, capital de l’Estat de Maryland, a poca distància en cotxe de Washington DC que com WestPoint és un lloc molt escaient per excursions la fi de setmana. Tenen carrers i edificis antics, restaurants de peix, platges, un vaixell pirata per als nens, botigues de records, un port amb paisatge preciós.

L’Acadèmia de l’Aire està a l’Oest, a l’Estat de Colorado unes cent milles al Sud de Denver, a la ciutat de Colorado Springs a l’estat de Colorado i és famosa sobretot per la Capella. A Colorado Springs, una ciutat molt elevada, no hi ha gran cosa per visitar, a si no és que algú vulgui intentar pujar en cotxe fins al cim de l’altíssim Pike´s Peak, una de les carreteres mes altes del mon. A més és a aquesta ciutat on es troba el famós comand subterrani de la NORAD, la defensa nord-americana contra atacs aeris o espacials amb míssils. Estan instal.lats a una cova excavada al centre d’una muntanya; tenen portes d’acer i una sola entrada. No cal preguntar: no deixen visitar.

Aquestes tres acadèmies oficialment són Colleges de quatre anys, una mena d’Universitats que només concedeixen diplomes de “Bachelor” després de 4 anys d’estudis i algun examen , però no Doctorats. Aquest títol de Bachelor està  situat a algun lloc difícil de definir entre el nostre Batxillerat i la Llicenciatura. La majoria d’americans educats volen que els seus fills tinguin el College i que es casin amb un home o dona que també en tinguin. Les Universitats (Harvard, Yale, Cornell, Pennsylvania, Stanford i tantes altres no tan famoses) tenen gairebé sempre un College de 4 anys però molts Colleges no estan afiliats amb cap Universitat perquè només ensenyen sense fer recerca. Poques Universitats estan regulades pel Govern: a diferència d’Europa poden ensenyar allò que vulguin i donar els diplomes que els passi pel cap sempre i quan la Comissió Conjunta de la seva associació  acrediti  els programes i títols que donen.

O sigui que West Point, amb un alumnat de 4.400 estudiants és un College i a més un College prestigiós i gratis, que n´hi ha pocs. Què cal fer per ser-hi admès? Qui vulgui ho pot mirar al seu web http://www.usma.edu. Cal com a tot arreu passar un dels dos exàmens voluntaris d’entrada al College, sobretot el SAT que es el mes prestigiós, amb nota competitiva. Edat? Entre 17 i 23 anys. A mes cal presentar cartes de recomanació sobretot almenys una del Congressista del districte on el candidat viu o d’un Senador del seu estat. Però no es gens fàcil ser admès.

Un diumenge a West Point

Potser ho hauria de dividir en dues seccions: West Point abans i després del conflicte amb els islamistes, dues experiències molt diferents, tot i afegint que ara els civils de Nova York ens hem perdut un lloc magnífic per passar-hi un cap de setmana. I per meditar sobre moltes coses.

Per anar-hi des de Manhattan cal creuar el riu Hudson que jo faria sempre pel pont de Washington i prendre la Palisades Expressway  fins al final, on hi ha senyals cap a WestPoint. Aquesta autopista fa costat al Hudson i es una mena de carretera jardí agradable, amb dos aparcaments amb vistes al riu. La primera vegada que hi vaig anar vaig entrar a West Point per una carretera al nord que travessava un camp militar buit, evidentment d’exercicis, on s´hi veien canons, tancs i camions. Al final s’arribava a la comunitat de West Point pel Nord, que donava l’oportunitat de marxar al costat del riu fins a la sortida Sud i veure-ho gairebé tot. El poble de West Point consisteix en els habitatges dels professors i empleats del College. El recinte està construït a un costat de la vall amb molta pendent i hi ha molts nivells,turons i coses amagades. Molt abans de ser el que es, WP havia estat un fort militar. Visitant, s’entén fàcilment perquè.

El dia de la meva primera visita era un 4 de Juliol, la festa nacional. Els cadets estaven formats vestits de gala al gran quadrilàter verd que els Colleges tenen sovint davant els edificis principals. Al darrere hi havia les estàtues de McArthur i Eisenhower, els més grans alumnes del College, vencedors d’Alemanya i del Japó. Al costat dels cadets un canó disparava les 100 canonades, seguides d’un discurs. El discurs per altaveus era mes fort, sorollós sec i avorrit que les canonades

A l’esquerra del quadrilàter hi havia un mirador amb una vista preciosa del riu Hudson. Naturalment, s’hi pot trobar un estadi de football amb graderies i cantxes per practicar tots els esports imaginables, que diuen que son obligatoris. La residència del Superintendent (el comandant) era una casa molt gran a prop. A l’entrada deia que era la casa del Superintendent, o no ho hauria sabut ningu. Baixant per la carretera a peu  es veien edificis escolars penjants i s’arribava al Museu. Dintre hi tenien el bastó de mariscal de Goebbels, conquerit i portat a WP com a trofeu, uniforms, models de les habitacions als dormitoris, diorames de batalles i models de les dues bombes atòmiques, una de prima i una altra molt gruixuda.

A les muntanyetes de l’interior es podia pujar fins a les restes de les de fortificacions de la Revolució (a Europa absurdament anomenada Guerra de la Independència, perquè fou una revolució contra la monarquia i a favor de l’autogovern i la democràcia). També hi ha la capella de l’Acadèmia, que ells consideren un lloc important. S’accepten totes les religions, però no practicar-ne cap seria un problema. Durant els serveis protestants el diumenge, es llegeixen sempre uns quants noms de soldats caiguts en acte de Guerra.

A la sortida pel Sud hi ha un Hotel vell, de propietat particular, molt famós per acollir festes i celebracions. Si algun lector se´n recorda de l’alliberació dels ostatges Americans de Teheran el primer dia de govern de Reagan, fou a aquest Hotel on els van dur a reunir-se amb les famílies.

Més enllà de les portes, al territori civil hi ha un carrer amb aparcament, botigues, bars i restaurants sobretot per visitants, encara que s´hi poden veure molts cadets.

Els bons temps s’acaben.

Un dia veig veure que havien posat controls a l’entrada i demanaven papers d’identitat. La vigilant era una noia en uniform de cadet. Després d’ensenyar-li el permís de conduir, li vaig dir que només volia passar-hi la tarda. Somrient d’orella a orella em va respondre en veu molt alta, com els ensenyen a parlar “Then have a great time, Sir!”  El “Sir” el va cridar tan fort com si hagués estat una soprano. Encara em sona a l’orella després de tants anys. Seria l’última visita autoritzada en cotxe. Era el somriu final d’un mon feliç prop de l’extinció, on l’exercit havia guanyat la Guerra Freda pel sol fet d’existir sense haver de disparar un sol tret. Van tancar la carretera al trafic particular, posant-hi un autobús de pagament molt vell i lleig per fer la visita amb guia (i vigilància).

Després un conegut meu que es ex-alumne (va arribar al grau de capità abans de sortir-se´n) va voler portar-me a visitar West Point amb ell dient que m’ensenyaria tota mena de coses amagades. Tenia el carnet de membre de l’associació d’ex-alumnes. No ens van deixar passar. Li van respondre que com que no hi havia cap reunió d’ex-alumnes aquell diumenge, li caldria tenir un permís especial per escrit. Entretant podíem prendre l’autobús si volíem. A mes el guàrdia no era cap cadet somrient sinó un agent civil de seguretat armat i amb cara de pocs amics. Es un mon diferent. Potser si que erem espies: el meu amic em volia ensenyar coses amagades

En l’actualitat…

… les visites individuals s’han acabat, probablement per sempre. Així i tot es pot anar fins a l’entrada Sud, aparcar i pagar per pujar a l’autobús, com fa molta gent. El Museu ha estat ampliat i reconstruït fora de l’Acadèmia al costat del Centre de Visitants. Val la pena?  Potser no pels que enyorem els pícnics de cara al riu  però altrament, si hom no hi ha estat mai, potser sí. Evidentment, l’exèrcit nord-americà és una entitat important en aquest món. Hi ha guerres. L’ex-capità m´ho va dir ben clar mentre dinàvem al costat d’una taula on seien dos cadets amb un matrimoni gran: aquests xicots i xicotes estaran en campanya als pocs mesos de graduar, triïn el destí que vulguin.

Adéu-siau

No hi ha servei militar obligatori als EUA, però en Reagan va reintroduïr l’obligació de registrar-se a certa edat omplint una fitxa a una oficina de correus per si de cas. Però aquests estudiants de West Point seran els oficials comissionats, no pas els soldats pelats que reben sempre i que en general son pobres desgraciats d’origen molt humil que no volen o poden fer res mes. Tots prendran un jurament al que pocs ens oposaríem: Defensar la Constitució i les llibertats del poble americà. I si viuen, viuran feliços perquè no els pertoca analitzar si les ordres que reben es conformen a aquest mandat. I que obeint i cobrant el sou miserable que els paguen no poden ni equivocar-se ni fer res de dolent. La responsabilitat de posar-los en perill sense motiu, quan ni la Constitució ni la llibertat dels Americans estan en perill, es del Govern i es un acte de mala fe. Quadrar-se i fer moviments mecànics i saludar i dir en veu molt alta “Yes, Sir”… Quins jocs tan infantívol. A vegades als grans també ens agrada jugar i tornar a sentir-nos nens.

Prou que hi ha qui ho reconeix: a la Navy això de saludar i parlar de forma subordinada com si fossin esclaus obedients només es fa als vaixells però ja no ho fan a terra. Parlen com gent normal.

Saluts i llarga vida… en pau si pot ser

JOANOT

Recentment s´han vist pel món monuments a les sabates llençades contra dignataris que s´ho mereixen, i potser n´hi haurà més. Algú es podria pensar que els monuments a sabates són una cosa nova, però poques coses són noves. Jo volia posar aquí una foto del Monument de la Bota al camp de batalla de Saratoga, la més important de la Revolució Americana, però a la darrera entrada les fotos em van sortir tan malament, que prefereixo referir-vos a l’article Boot Monument de la Wikipèdia americana, on hi ha una foto gran. Si el voleu visitar vosaltres mateixos (com jo he fet), el parc de la batalla està a una sortida de l’autopista de Montréal (“Northway”) al nord d’Albany i hi ha un signe. És un parc preciós que agrada molt a tots els visitants i que per molts anys tots els Presidents americans tenien l’obligació de visitar.

Al darrere del monument diu que és un monument al militar més heroic i meritori de la Revolució americana, però ni hi ha cap explicació, ni expliquen qui era el propietari de la bota commemorada. A l’Acadèmia Militar de West Point hi ha una placa honorant el general heroic de Saratoga, però una altra vegada cap nom. A un cert monument a la victòria hi ha un nínxol amb la imatge d’un militar, sense nom. Només la bota. Quin misteri tan gran! Els Americans que sempre glorifiquen tots els seus herois de la Revolució, estan amagant alguna cosa. resulta que el desconegut propietari de la bota pràcticament va guanyar tot sol la llibertat per a Amèrica i els nens d’escola ni tan sols aprenen el seu nom. El nom de l´heroi i traïdor més gran de la història de la República.

Benedict Arnold

Benedict Arnold era un ianqui en sentit estricte, un natural de Connecticut. Poc exitós amb els negocis va entrar a la milícia de molt jove i al començament de la Revolució es va ajuntar amb els rebels amb gran entusiasme destacant-se pel seu coratge i capacitat militars al decisiu Front del Nord, del què tan poc parlen els llibres. Dissortadament tenia mal caràcter, molts deutes i potser fins i tot una moral dubtosa i no en sabia de fer política, per la qual cosa altres li prenien el mèrit i la reputació que les seves fites mereixien i era discriminat sovint, i la ràbia li creixia al pit.

L’estiu de 1776 a Nova York

Va anar molt malament per als rebels. L’Exèrcit principal anglès estava a Staten Island (avui en dia uns dels Comtats de la ciutat de Nova York) sota les ordres del General Howe. Nova York havia estat sempre la capital de les colònies, però els marxants rics de la ciutat no tenien cap entusiasme revolucionari. En Washington es va presentar amb un exèrcit de broma a defensar la ciutat. Els anglesos van passar amb vaixells de Staten island a Brooklyn on hi va haver una topada (l’anomenada “batalla de Brooklyn”) i van començar a empaitar cruelment els homes de Washington per tota la ciutat. Des de Brooklyn van desembarcar a Manhattan a Kips Bay (a la Lower East Side), van lluitar a Central Park, a Harlem i al final a Westchester County, fins que el pobre Washington, tip de patir, va decidir que ja tornaria a provar un altre dia i es va retirar. Nova York va quedar en mans britàniques per tota la duració de la guerra.

Vet aquí el problema que tenien els anglesos: malgrat la seva superioritat en Howe havia acabat virtualment tancat a una franja de terreny a la costa des de NY fins a les Carolines, però havia quedat separat del Canadà, on hi havia forces angleses invencibles. El General Howe no s’en va preocupar per molt de temps ni s’ho va prendre seriosament fins al final.

L’heroi es fa famós

La missió més important de la guerra era evitar que un exèrcit anglès baixés per la Vall del Hudson des de Canadà fins a NY per reunir-se amb en Howe. Si ho aconseguien, tot estava perdut per a la nova República . En Washington no va voler lluitar personalment al Nord que va deixar en mans de gent que coneixien el terreny.

Després de moltes accions notables, l’Arnold es va oferir per capturar el famós Fort Ticonderoga al gran Llac Champlain, ja molt prop de la frontera, on hi havia molts canons. S´hi va acostar al vespre sense fer soroll i va prendre el fort quan els anglesos estaven dormint. La Revolució anava per bon camí. Una gran victòria. Sí que van trobar-hi canons.

L’Arnold i altres volen ocupar el Québec perquè es pensaven que els colons francesos s’alçarien contra Anglaterra (cosa que no va tenir lloc mai).  Un altre general va entrar fàcilment a Montréal i l’Arnold va assetjar Québec City, on estava el governador. Dissortadament els militars americans eren incompetents i mal preparats (no pas l’Arnold) i la cosa va acabar molt malament. Però el prestigi d’Arnold va créixer molt amb aquella campanya.

El General Burgoyne apareix i els Americans juguen a Charlie Chaplin

Poc després de la campanya fallida, a l’estiu de 1778 un exèrcit britànic terrible sota el comand del veterà General Burgoyne va aparèixer al Québec amb la missió que tant preocupava els Americans:  en Burgoyne s’havia citat amb el seu company Howe a Nova York. Es va posar en marxa cap al sud.

No calia ser cap geni militar per veure que Burgoyne anava pel dret cap al famós Fort Ticonderoga. Washington va manar defensar-lo a qualsevol preu. Però és que hi havia un problema: una petita muntanyeta davant el Fort. El lloc havia estat bastit quan els canons eren més petitets que en aquell moment. Degut a la força de la gravitat des del Fort no es podia tocar la cimera del puig, però a l’inrevés sí. Era evident que calia fortificar aquest turó. El desgraciat que manava al fort no ho tenia gens clar. Deia que no tenia prou homes o canons (ni sabia com fer-ho) i sobretot que era una feina inútil perquè era completament impossible pujar-hi canons. Massa pendent i cap camí. O sigui que no volia fer res. L’Arnold hi va anar i va escridassar al comandant, dient-li amb la seva delicadesa habitual que era un imbècil i que comencés a treballar. Però el comandant no va fer res. No es podien pujar canons al turo, prou.

L’exèrcit britànic va arribar. Els defensors se´n van anar a dormir. L’endemà, en despertar-se van veure la boca dels canons al  cim. Els anglesos els havien pujat  i emplaçat durant la nit. Els Americans van fugir en l’acte sense disparar un tret. El General Washington, enrabiat, va castigar a tothom. Un cop mes, l’Arnold era l’únic que tocava i ningú li volia fer cas. Sort que la seva hora s’acostava.

Cara a cara prop de Saratoga

La situació era greu. Entrar a les dolentes a la Vall del Hudson des del Nord no té res de fàcil degut al Macis dels Adirondacks, avui en dia una reserva natural meravellosa que és una zona de paisatge potser no gaire maco però molt escabrosa i difícil de travessar, fins i tot avui.

Els Americans havien aplegat un exèrcit mig entrenat sota les ordres del General Horatio Gates (un home incompetent i covard), al qual Benedict Arnold servia com a Brigadier. Els dos exèrcits van topar unes quantes vegades indecisivament (per part americana sempre gràcies a Arnold, perquè si no haurien rebut de valent) però entre els Americans havia aparegut un enginyer polonès, en Tadeus Kosciusko que coneixia les tècniques de fortificació militar prussianes i va bastir una línia inesperadament solida per als Americans. El general Gates es va amagar amb el seu exèrcit al darrere i evidentment no tenia ganes ni intenció de fer res més.

L’Arnold tenia molt mal geni i era mal parlat i es passava els dies escridassant el seu General i clavant cops de puny a la taula. En Gates en va tenir prou i el va destituir per insubordinació. Que se n’anés a Filadèlfia i que li donessin una altra feina. Fóra!  Sense que ningú sàpiga perquè, l’Arnold es va quedar al camp enlloc de marxar com hauria estat lògic.

Benedict Arnold perd la bota però guanya la glòria (eterna?)

Va anar molt diferent del cas d’en George W Bush. La bota l’Arnold se la va guanyar a pols.

El General Burgoyne tenia poques provisions i sabia que havia d’intentar passar.  Ell havia bastit les seves fortificacions pròpies a dos llocs i estava situat ell mateix darrere la principal. En Burgoyne  tenia la idea que el Gates era un imbècil i no sabria defensar una certa zona lateral de la seva línia (i probablement tenia raó, no se sabra mai). Va manar als seus mercenaris alemanys de Hessen, uns 500 homes manats per un Coronel, soldats durs i amb experiència, acostumats a tot que miressin de passar pel suposat forat a veure què passava.

Destituït o no, l’Arnold va sentir els trets i es va presentar al centre de la lluita. Diuen (que no s’ha sabut mai si era veritat o no) que el General Gates havia ja manat la retirada general. Qui sap! Arnold va anunciar a tothom que prenia càrrec de l’operació i que tothom l’hauria d’obeir. Probablement tots els oficials sabien que estava destituït, però també sabien que era el millor comandant que hi havia. L’Arnold va organitzar no sols la defensa sinó una contraofensiva molt ben planejada malgrat la falta de temps. Després posant-se al capdavant dels soldats que li quedaven, va liderar un atac frontal contra els alemanys. Al poc temps el Coronel alemany estava mort i els Hessians es retiraven en desordre. N´hi havia prou? L’Arnold, com un posseït els va empaitar fins a la fortificació principal dels anglesos amb tanta empenta que gairebé va arribar al cim.

Aleshores va perdre la bota. Un tret li va malferir la cama dreta i es va quedar coix per sempre, amb la cama dreta mes curta que l’esquerra. Va veure que no podia prendre el fort principal (una cosa gairebé inconcebible) i es va retirar. Hora de tornar a casa? No pas l’Arnold. Es va enfilar al seu cavall i coix o no va dirigir els seus homes a l’assalt de la segona fortificació anglesa, que era més petita. Aquesta vegada hi va arribar. El Brigadier dimissionari Arnold en un parell d’hores havia destrossat l’exèrcit britànic. Evidentment, afusellar-lo per insubordinació seria difícil.

En Gates sembla que es va mirar a batalla amb ràbia des del seu amagatall segur, desesperat que un l’Arnold guanyés la batalla pel seu compte i sense permís. La meitat dels seus soldats estaven al seu voltant i no els va deixar entrar mai en combat.  En Gates ja al començament havia enviat missatgers al camp de batalla aclarint que ningú no havia d’obeir l’Arnold que estava destituït. Una altra escena digna de Charlie Chaplin. Els missatgers que el seguien per tot arreu el van trobar finalment quan acabava de conquerir el segon fort. Amb el peu tan fotut, de tota forma no podia més.

Els anglesos havien quedat en una situació desesperada. Després d’un intent de reorganització, van intentar fugir cap al Québec però no tenien res de res. Uns 10 qm al Nord, en Burgoyne va hissar la bandera blanca. Es rendia i tots els seus soldats quedaven presoners.

Ecos a Europa

La notícia del desastre britànic a Saratoga va esclatar com una bomba a Europa i de fet ja va donar la victòria als revolucionaris. Els rebels havien derrotat i pres presoner tot un exèrcit professional anglès, cosa que pocs països havien aconseguit a Europa! França va firmar un tractat militar amb els EUA. Espanya els va reconèixer. Els holandesos van oferir vaixells i préstecs bancaris. I sobretot l’exèrcit colonial de Howe havia quedat tancat sense esperances de rebre ajut. El final s’acostava i era qüestió de temps. La guerra havia quedat decidida a Saratoga. Comes que no hi ha monuments a l’heroi Benedict Arnold per tot el pais?

En Benedict està cada dia més descontent

Li semblava que els seus esforços no eren reconeguts ni premiats com calia. En Washington no li volia donar un exèrcit propi perque no se’n fiava. El van anomenar governador militar de Filadèlfia. Amb la seva pota coixa es passava el dia anant a festes, rondinant, escridassant o insultant gent. Diuen que el general Gates el difamava i el tractava de traïdor que havia desobeït les seves ordres i que era ell qui havia guanyat la gran batalla. Insultava el Congrés, tenia deutes i ai las, acceptava suborns. La seva segona dona (ai las una altra vegada) era filla d’una família pro-britànica i cunyada de John André, el cap de la CIA anglesa del temps. Tot anava per molt mal camí.

Traïció, traïció inconcebible, alta traïció

Quan l’Arnold va demanar que els fessin comandant del Fort de West Point, al riu Hudson, i al nord de la ciutat de Nova York, tothom va respirar a Filadèlfia. Si, home, si, com més aviat millor. West Point estava prou lluny. Era un heroi molt desagradable i una mica corrupte.

West Point és un lloc amb un paisatge meravellós, alt sobre un meandre del Riu Hudson, a menys d’una hora de cotxe de la ciutat. El càrrec no tenia res d’insignificant perquè de fet el fort tancava la navegacio del riu als vaixells anglesos. Hi havia una cadena de ferro estesa a través del riu. Si els anglesos haguessin pogut prendre el fort, cosa gens fàcil, haurien pogut navegar el Hudson fins al punt on Burgoyle havia estat derrotat. El resultat seria una altra vegada l’obertura de la ruta del Canadà i la separació de Nova Anglaterra. Això podria haver costat la guerra als Americans. West Point no era encara cap acadèmia militar però era importantíssim.

Sembla mentida!

En Benedict Arnold va oferir als britànics a través d’intercanvis de correspondència secreta enviada per la seva dona a la família que lliuraria sense lluita el Fort de West Point a canvi de 65,000 lliures d’or, el perdó general, una pensió vitalícia i un càrrec de Brigadier a l’exèrcit, afegint que no tindria inconvenient en lluitar contra els compatripotes Americans que tan malament l’havien tractat.

I tant que van acceptar! Però dissortadament l’espia John André fou enxampat pels Americans, la correspondència traicionera d’Arnold trobada, l’André penjat i el General Washington avisat .  El pare de la pàtria, botant de rabia, va enviar un dels pocs vaixells que tenia al Riu Hudson amb homes que tenien ordres de detenir o matar l’Arnold a qualsevol preu. Però a l’Arnold no se l’agafava fàcilment. Es va escapar a un vaixell anglès anomenat de forma escaient el Vulture (el “voltor”). Esdevingué General anglès, va lluitar contra els seus compatriotes, i es va escapar acabada la guerra a Anglaterra, on el Rei el va rebre. Després va intentar obrir un negoci al Canadà, però va fer figa i va tornar a Anglaterra on va morir al llit. Hi havia anglesos que l’adoraven i altres que escopien al seu pas.

Li diuen a la cara

Durant els últims dies de la Guerra Revolucionaria  l’Arnold es va acostar a un presoner americà que probablement coneixia. Li va preguntar que què farien els Americans si l’enxampaven. El presoner respongué:

Us tallaríem la cama dreta i l’enterraríem amb honors militars a Saratoga. La resta del cos, la penjaríem d’una forca

Ben dit.

Joanot

Aquells que s’ofeguen busquen desesperadament un lloc on amarrar-se. Imagineu-vos les il.lusions i esperances d’una nació en dues guerres, una crisi econòmica desesperant, la pitjor d’ençà de la Gran Depressió, una moneda que a vegades cau, inflació dels queviures, atur massiu, mala reputació al món, una situació desastrosa a Palestina, un deute public apocalíptic, perill de perdre la casa, bancs que tanquen… Els Lubavitchers esperen el Messies, però els Americans també. Quin pes tan gran damunt les espatlles d’aquest home. És un gran orador. Aviat veurem què més és.

Per als negres, el dia d’avui és un de glòria. No es pot posar en dubte llur alegria i sinceritat. L’Obama per a ells és un home gairebé miraculós, la prova de l’alliberacio. A la TV els vells que van participar a les lluites dels drets civils ploraven. Quin dia I quin esdeveniment tan improbable!

Vaig llegir al diari que hi havia grans monitors de TV públics instal·lats a quatre indrets diferents de Nova York, i vaig decidir anar a la plaça davant les oficines de l’Estat de Nova York al carrer 125^th. Fa un fred terrible. Després de la Independència, el president prenia possessió el 3 de marc, però al segle XIX ho van canviar al 20 gener perquè era massa temps per esperar sense un President amb poder intacte. Potser s’ho haurien de repensar.

Passo davant l´edifici de l’oficina de Bill Clinton (l’edifici de maons vermell alt) que no té cap placa amb el seu nom. Segur que ell (tothom en deia el “Bubba”) està a Washington. Deu venir la Hillary al despatx? Tenen una casa molt cara a Washington DC. La pobra Hillary. Tothom li havia assegurat que esdevindria la primera Presidenta! Va tenir mala sort de topar amb un individu de la magnitud de Barack Obama, que n’hi ha ben pocs. Al començament ni tan sols el va prendre seriosament. Diuen que li va costar aprendre’n el nom (com a molta gent). El destí és el destí, Hilària. Una de les bromes preferides dels còmics és que la falta d´hotels a Washington és tan gran que el Bubba i la Hillary han hagut de compartir habitació.

No es veu gaire gent pel carrer. Alguns porten al coll mocadors palestins I hi ha venedors ambulants amb tota mena de records cursis. Un hispà ven xurros. Són diferents dels que jo comprava a la Gran Via fa anys perquè no estan tallats amb cissures sinó que acaben en una mena de doms geodèsics.

Un pidolaire se m-acosta demanant diners per a comprar un cafè. Abans de la inflació un cafè pel carrer costava $.65, però ara ja és sempre $1.00. Per demostrar la seva bona voluntat, l´home m’ensenya que ja té més de 40 cèntims. Li donaré la resta? M’ho posa bé de preu. Li dono $1.00. Potser no ho hauria hagut de fer perquè ara l’he animat. M’ensenya una lent fotogràfica. Diu que segur que jo sé què és, perquè ell no. Penso que potser se l’ha trobat i potser l’ha robat. Quan puc, jo miro de no comprar coses robades. Me’n vaig.

Arribo a la plaça de les oficines estatals, on el dia de l’elecció hi va haver una gran festa. Està ple, però no hi trobo del tot la gentada que jo esperava. Tothom es mira la pantalla amb gran interès, criden i aplaudeixen. El moment del jurament, hi ha un esclat apocalíptic. Hi ha qui s’abraça. Perquè hi ha tants policies? Sempre diuen que és per protegir contra el terrorisme, però no tenen molta por del terrorisme aquí. No ho veig clar.

Tiro endavant. A poca distància hi ha el famós teatre APOLLO, on també fan una transmissió directa. No hi he estat mai dintre. Em penso que potser seria l’oportunitat, però un policia a la porta em diu que ja hi ha massa gent I no es pot passar.

Hora d’anar-se´n

Veig botigues amb grans descomptes, una que està fent liquidació general perquè pleguen.

Et necessitem, Obama. Sobretot necessitem tot allò que ens pensem que tu ets. Un superhome, un home just, un gran economista, un reformador. Un pare de la pàtria. En seràs? I l’esperança, ens la prendràs?

Reparteixen exemplars gratis del Daily News. Em va bé, perquè tenen tots els ninots que altrament jo busco a l’Internet. Tenen un bon dia avui. El de la BLONDIE, que és el meu preferit, ensenya el Gerent assegut a la sala de reunions a la taula voltat dels empleats. I diu: “Ja sé que no sóc gaire bon orador, però si agafo algú amb un joc a l’ordinador…”

La tira del Doonesbury és famosa per les seves critiques socials i polítiques tan sarcàstiques. Avui hi ha un nou personatge. Ens explica que de professió és un artista que dissenya tons de telèfon mòbil. És una feina dificilíssima. Ha de trobar una forma d’expressar en deu segons la personalitat i problemes del propietari i comunicar-ho a tot l’entorn.

Finalment un breu diccionari presidencial:

1) Bubba: Bill Clinton

2) Dubbya (per “W” en dialecte) George W Bush

3) Bam: Obama

JOANOT

Tags: Harlem, Nova York, Obama