23 juny 2009
A la Brooklyn Academy of Music: Memòries de Temps Passats
La BAM
La primera cosa que cal saber sobre la Brooklyn Academy of Music és que no és cap acadèmia de música, encara que a Brooklyn sí que està. La BAM és una gran institució cultural a la qual es poden aprendre i practicar moltes formes d’art a un grup d’edificis i locals situats a certa part de Brooklyn. S´hi mantenen les millors tradicions dels temps quan Brooklyn era una ciutat separada. L’altre dia vaig anar-hi a veure un espectacle al Harvey Theatre, una de les dues sales principals de la institució. A l’entrada distribuïen com sempre tota mena de materials informatius i fotografies. Hi havia un llistat d’actors famosos que havien treballat a l’escena. Dos noms em van cridar l’atenció.
1) John Wilkes Booth: Quan la Vida Imita l’Art
John Wilkes Booth era un actor famós shakesperià, que vol dir que ell només interpretava Shakespeare. El seu pare, un immigrant irlandès sorprenentment anomenat Junus Brutus Booth i el seu germà cadell també eren actors shakesperians famosos. Alguna vegada els tres sortien junts a l’escena. Hi havia memòria d’un Julius Caesar memorable, amb papà Junus Brutus fent de Juli Cèsar, en John Wilkes interpretant el Brutus i el germanet el Càssius. En John ho sabia tot de Shakespeare i els seus drames. S’identificava molt amb el paper de Brutus, el jove aristòcrata nobilíssim idealista que vol salvar la República Romana assassinant Cèsar. I així repetia i repetia una altra vegada l’escena del crim al Senat de Roma i cada cop ho feia millor fins que va arribar el moment de traslladar els seus sentiments, raons i emocions a la vida real.
John Wilkes Booth, un sudista militant i convençut, ha passat a la història com a assassí del President Abraham Lincoln.
La Guerra Civil s’acaba: Primavera a Appomattox
El 7 d’abril de 1865 havia d’esdevenir una de les fites més glorioses de la història de la República. El General Lee, comandant suprem dels exèrcits de la Confederació encara en comand de cinc mil soldats, estava envoltat pels exèrcits de la Unió, manats pel General Grant, comandant suprem de la Unió. El vell Lee s’havia establert a la “courthouse” (edifici d’administració i palau de justícia) d’ Appomatox, un petit districte a l’estat de Virgínia. No li quedaven provisions. Aquell matí va manar als seus homes sortir a la desesperada i intentar trencar el bloqueig. Va fracassar. El desgraciat Lee va veure clar que la fi havia arribat. Va hissar la bandera blanca. A migdia molts soldats ploraven en veure un grup d’oficials de la Unió a cavall passar les línies de la Confederació de camí a la courthouse, on en Lee els esperava per negociar la rendició. Al vespre, tots els Confederats eren presoners. El President Lincoln i el General Grant havien guanyat la guerra.
En Booth es nega a acceptar la realitat
La jubilació va explotar a Washington tan aviat com les notícies d’Appomattox van ser conegudes. Però no tothom era feliç. Com molts altres, en Booth era un creient en la causa del Sud i en l’esclavitud i volia, com molts altres, continuar la lluita contra allò que ell percebia com la Dictadura de Lincoln. Va organitzar tota mena de conspiracions amb amics: primer volien raptar en Lincoln per obligar-lo a negociar la independència del Sud, després va decidir assassinar els tres o quatre membres principals del govern per crear caos. Eren els plans delirants de mals perdedors.
Dintre del marc de les celebracions espontànies que es repetien per tota la ciutat de Washington, el dia 9 una multitud s´havia congregat al costat de la Casa Blanca (cosa que per cert ara seria impossible). En Lincoln. content va aparèixer a una finestra a fer un discurs improvisat. L’actor Booth, més rabiós que mai, estava barrejat amb els celebrants. El President, en mala hora va dir que els esclaus acabarien rebent el dret al vot. En Booth, oprimint les dents, va rondinar en veu baixa: “Doncs has pronunciat el teu darrer discurs” Així seria.
14 d’abril de de 1865 a Washington DC
En Booth va llegir a la premsa que el President volia anar al Teatre Ford al vespre a veure una comèdia còmica. En Booth no hi sortia personalment però ell era molt conegut al teatre, on havia treballat sovint. En particular s´hi feia enviar el correu personal quan sortia de viatge. Aquell vespre va arribar a cavall a la porta de darrere, arreglant-se-les perquè la bèstia es quedés esperant-lo. Va pujar al primer pis i es va amagar a un espai entre la llotja presidencial i l’amfiteatre públic, tancant-s´hi dintre. Va fer un forat a la paret per poder veure l’interior de la llotja.
Una pregunta que no s´ha aclarit mai, és on estava la guàrdia de seguretat del President durant l’assassinat. Probablement van pensar que durant la representació ningú els necessitava i se´n van anar a descansar. No se sap.
En Lincoln va arribar tard. El General Grant havia rebutjat la invitació, però la Mary Lincoln havia invitat l’Anne, una bona amiga seva i el seu promès, un militar. L’actor Booth coneixia molt bé l’obra a l’escenari i esperava un moment on ell sabia que el públic riuria i ningú sentiria el soroll del tret. Un problema que tenia és que duia només una derringer que dispara un sol tret. Per això per més seguretat també havia empaquetat un punyal.
En Lincoln estava de bon humor. El teatre li havia posat un balancí al la llotja. Ell va agafar fortament la mà de la seva dona, la qual, preocupada per manifestacions d’afecte públiques, va preguntar a Abraham què es pensaria l’Anne si els veia. “No es pensarà res”, van ser els darrers mots presidencials.
En Booth va entrar sobtadament a la llotja per la porta i va descarregar la derringer a la part de darrere del cap de Lincoln. Ell tenia pensat saltar al prosceni i fer un gest teatral, però el militar promès amb l’Anne estava pel mig i va intentar aturar-lo. En Booth el va apunyalar al braç i va saltar a la platea. En caure es va trencar el peroné, però malgrat el dolor va aconseguir pujar al prosceni i girat de cara al públic, cridar Sic semper tyrannis!
Aquestes paraules son atribuïdes per l’autor romà que havia estudiat Shakespeare per escriure la seva obra a Brutus quan va assassinar Julius Caesar. Són part del Segell de l’Estat de Virgínia però en Shakespeare no ho va escriure mai a l’obra. Es massa teatral però potser a Booth li agradava. No sé si va saludar o no, però ningú va aplaudir. Es va escapar a cavall del teatre i pocs dies després un policia de Virgínia el va matar a trets a un amagatall.
Potser algun lector, anant a Washington de turista, haurà visitat el teatre Ford. Si és així, potser el lector preferirà no llegir el que segueix:
El propietari va intentar reobrir el teatre moltes vegades però li van negar sempre el permís. Al final, desesperat, va aconseguir que el Govern Federal li comprés i va ser buidat i transformat en un edific d’oficines. Pocs anys després fou enderrocat. Allò que ensenyen als turistes és una reconstrucció moderna.
2) El Gran Enrico Caruso acaba la seva carrera a la BAM
Tothom ha sentit parlar del Gran Caruso. Era un tenor italià amb bona veu (que no podem escoltar del tot per la mala qualitat dels enregistraments que queden). El seu mèrit és que va saber barrejar la tècnica estricta però freda del Bel Canto amb l’emoció de verismo, l’estil de les darreres òperes italianes, que volen ensenyar com és de dura la vida. L’expressió d’emoció en un tenor era una cosa nova i en Caruso ho va saber fer d’una forma molt viril.
Encara que probablement no és per això que es va fer famós, sinó per l’entusiasme amb què va embraçar la nova tècnica d’enregistrament, que els altres cantants rebutjaven per la seva manca de qualitat. En Caruso en va treure molts diners i es va fer molt famós amb els discs. Fins i tot va fer una pel·lícula… muda! Però un Caruso mut només era un senyor grassó i petitet i la peli fou un fracàs molt gran.
En Caruso estava basat a la Metropolitan Opera de Nova York, on havia obert més temporades que qualsevol altre cantant. El seu rècord va caure ara fa un parell d’anys en mans de Plácido Domingo, però això seria una altra història. En qualsevol cas en Caruso també sortia de tournée i l’òpera de Brooklyn era un dels llocs on treballava.
Un vici inconcebible
Ningú és perfecte i els artistes encara menys que altres persones. A més hi ha coses que ara les sabem tots però abans no les sabia ningú.
L’Enrico Carudo era un fumador empedreït. El que és encara pitjor: ell només fumava cigarretes amb tabac negre fort, com les famoses Gauloises. Curiosament la seva veu va aguantar, encara que havia de morir jove.
A mitjans de 1920 va començar a patir de símptomes pulmonars, com tos, bronquitis. Va seguir fumant. La seva condició va empitjorar i va quedar molt debilitat.
L’11 de desembre de 1920 estava programat a l’òpera de Brooklyn, on cantaria L’elisir d’amore de Donizetti, que no va passar del primer acte. L’Enrico Caruso va patir un atac de tos, traient sang a l’escenari, enmig de l’horror del públic.
No és ben bé veritat que això acabés la seva carrera. Entre aquell dia i Nadal va tornar a cantar a la Met. Després, es va trobar tan malalt que va decidir anar-se´n de tornada a Itàlia, on va morir l’estiu següent.
De què va morir? Probablement d’un càncer de pulmó però no se sabrà mai de segur perquè no li van fer una autòpsia.
La seva dona va fer embalsamar el cos i el va ficar dintre d’una caixa de vidre al cementiri, exposat al públic indefinidament, com si fos un Lenin (que encara vivia) però aviat ho va haver de deixar córrer i en Caruso fou enterrat.
JOANOT
No hi ha resposta