Els EUA són diferents

El Kevin McCarthy que ahir 3 d’Octubre fou expulsat del Congres, fou un Speaker difícil de caracteritzar, un home agradable per alguns i odiat per molts altres, sens dubte un verdader negociador, la carrera del qual es va acabar ahir al vespre, quan fou destituït per la majoria dels Representants. La seva funció com a Speaker probablement no està ben entesa per tothom. La posició i les seves obligacions foren ben descrites en la Constitució, però no és veritat que hagi estat mai un òrgan partidista (encara que és evidentment el partit majoritari qui cada dos anys sempre el tria). El sistema s’aparta del model europeu en què les dues cambres son igualment poderoses: el Senat representa els 50 estats membres, la Cambra de Representants en canvi representa els ciutadans. Els congressistes en principi haurien de seguir les instruccions del poble que cadascú representa enlloc d’obeir les ordres del partit (que sempre ho intenta). L’Speaker té tres funcions:

1) Explicar tant als membres de la Casa dels Representants com als ciutadans quina agenda i propòsits intenten abastar, quins comitès de recerca hi ha i quins temes s’haurien de debatre. Les sessions d’investigació a comitès poder ser vistes per la TV publica. Les oficines de tots els parlamentaris en general responen i donen explicacions a tots els ciutadans que ho demanen,

2) Control de totes les accions publiques de la Cambra, sobretot submissió de projectes de llei, el debat i els vots finals assegurant-se que les regles molt estrictes del Congrés són sempre observades.

3) Control de totes funcions de la Cambra com institució administrativa, el pressupost, empleats, salaris, obres, visites, conflictes, seguretat. Tot.

Té un vice-Speaker, en general del seu partit, encarregat sobretot de mirar quins parlamentaris no voten seguint recomanacions, cosa que sempre es lamentada i sovint recordada (sobretot quan el Representant per fer-se elegir necessita diners).
En general, l’Speaker té una posició clau explicant a la premsa i el públic què està fent la Cambra i quines discussions cal esperar.

Kevin McCarthy va néixer en 1965 a la famosa localitat californiana de Bakersfield, pròxima a Sacramento. La seva direcció en la vida i professió fou sempre claríssima. Els seus objectius perseguits acabarien sovint bé degut a la seva constància, habilitat de parlar convincentment i  accions. Després d’un breu episodi com a venedor de gelats i llaminadures, el seu destí el va lligar amb la política, on va lluitar per entrar a la Cambra de Representants i esdevenir aviat candidat al càrrec de Speaker, que va perseguir amb gran perseverança per molts anys, seguint l’exemple dels Speakers republicans amb qui havia servir. Per molts anys, esdevingué el candidat més segur i conegut per la posició, l’objectiu essencial i centre de la seva carrera, pel qual lluitaria a vida o mort amb favors, somriures, mentides i, segons alguns, poca vergonya. La seva clara oportunitat es va presentar després de l’elecció de 2020, quan el mandat de la també Californiana Nancy Pelosi va caducar després que els Demòcrates perdessin la majoria a la Casa. McCarthy era un home vist per molts com simpàtic senyor de tracte agradable i respectuós, però per altres com un mentider  que constantment canviava d’opinió, intentant enganxar-se a l’opinió dominant. En el cas dels disturbis post-electorals causats per Trump, McCarthy va començar condemnant l’assalt al Capitoli, seguit d’expressions guardades manifestant certa neutralitat i va acabar sent defensor incondicional de Trump. Així anava tot, però cal admetre que ho feia molt bé. D’uns obtenia un somriure, d’altres odi implacable. Va tenir moltes dificultats per fer-se elegir quan li va tocar, el darrer Gener, la cosa que ell desitjava per damunt de tot. Es negava a acceptar la seva desfeta, i  va perdre el vot dels Representants 15 vegades seguides, dos vots per dia sense acceptar la derrota. Al final va reconèixer que per guanyar la feina li calia afegir-se a nou representants que l’odiaven a mort, membres de l’ala més de dretes i intractable del partit, però que amb els seus nou vots, eren tot allò que ell necessitava per ser elegit. Sembla que es va arrossegar per terra per guanyar aquest grup de gent que el seguien humiliant i insultant, però no sols els va prometre fer aprovar-ho tot que volguessin, sinó que reconeixia el dret d’un sol representant de demanar a la Cambra que el fessin fora (!!).
McCarthy va guanyar l’elecció el 15è vot, esdevenint Speaker, la il·lusió de la seva vida. Com ho va fer un cop elegit? En general millor del que tothom esperava. Però en el mes d’Octubre el problema absurd d’haver d’acceptar i desemborsar individualment la distribució dels pagaments federals acabaria amb ell i els seus nou mesos de felicitat. Després del rebuig inicial a moltes de les coses demanades per l’Administració de Biden, la Casa es va negar a passar la llei autoritzant-les, pocs dies abans de la fi del termini. El problema era gravíssim. El govern federal no tindria més remei que declarar la suspensió de pagaments, però els diputats de l’extrema dreta no volien cedir en aturar els diners promesos  a Ucraïna i a molts altres fons d’interès social com la Seguretat Social, medicina, prestacions benèfiques, escola i coses semblants en les que l’extrema dreta no creia. Semblava que no hi havia solució. Els nou homes durs de la dreta no volien cedir en res i deien que la suspensió de pagaments ja s’havia fet en ocasions prèvies i no havia passat res. Aleshores, potser per primera vegada en la seva vida, en McCarthy va fer allò que era la seva obligació: posant-se en contacte amb els Demòcrates per assegurar-se els vots addicionals que li faltaven i certs Republicans li negaven, va estendre el termini fins Mig Novembre permetent que mentre tant certes sortides de diners demanades per Biden fossin satisfetes. El problema estava resolt fins Novembre. La ràbia va apoderar-se dels nou extremistes de dreta. Van dir que McCarthy havia mentit, pres decisions secretes i enganyat a tothom, fent votar una solució intolerable. Un d’ells va anunciar que tal com McCarthy havia oferit al mes de gener, la Casa dels Representants procedís a expulsar-lo en l’acte per haver mentit i per apropiar-se del contingut del vot que gairebé ningú havia acceptat. Sobretot, anar als Demòcrates havia estat inacceptable i no autoritzat. I aquest senyor va guanyar. Era la primera vegada en més de dos segles que això passava.

La qüestió de la successió de McCarthy ja ocupa la primera plana als diaris, però han sortit molts candidats al càrrec. El representant amb millors credencials seria segons l’opinió mes estesa Steve Scalise. Els diaris ja havien anunciat que aquest home està sent tractat per una leucèmia (que és fals: està sent tractat per tumors a la medul·la òssia (“bone marrow” tumors), que en recent temps s’ha  beneficiat molt gràcies a nous medicaments amb millor resultats). I una sorpresa per qui encara tingui ganes de riure: Donald Trump està també considerant presentar-se de candidat. Seria sorprenent però  no pas impossible perquè ni la llei ni la Constitució exigeixen que l’Speaker sigui membre de  la Cambra. Seria capaç d’intentar-ho. Qualsevol cosa que li doni poder i molesti a tothom

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com