Etiqueta arxiu 'General'

23 abr. 2010


La MARIHUANA i les LLEIS als EUA. Estat Actual del Problema

Classificat com a General

Sovint els participants als fòrums catalans s’interessen per l’assumpte de la situació legal de la marihuana o haixix als EUA, entenent malament les notícies que es reben de tant en tant anunciant-ne la legalització. Sovint els EUA serveixen de model a tot el món, diuen alguns amb il·lusió gens dissimulada. Encara que jo personalment no he fumat mai marihuana, reconec que la humanitat s’ha interessat sempre i sembla que necessiti estimulants com ara el cafè, el te, la cervesa, el vi, la coca i probablement altres coses. La vida és dura i a vegades ajuda prendre’s llicències. Al capdavall fumar marihuana no és ni més ni menys perillós que fumar tabac (que per cert en els nostres dies no seria mai aprovat per l’ús lliure).  Vet aquí com està la cosa.

Fumar per tal de millorar la salut

Hom troba a tot arreu afirmacions i descripcions de les propietats curatives meravelloses dels derivats del cànnabis, la qual cosa es repeteix una i altra vegada pel propòsit principal de promoure´n la legalització. El que es diu més sovint és que combat la nàusea i el dolor que acompanya gairebé totes les formes de quimioteràpia i que tortura molt els malalts de càncer. Altrament també sembla ser un ajut combatent molts dels símptomes de la SIDA més avançada. És veritat?

La resposta és que potser sí però que no se sap de segur. Per poder saber si una substància és o no és eficaç  cal fer un clinical trial, un estudi clínic, cosa que als EUA per ara és impossible de fer (mireu més abaix perquè). A alguns països d’Europa probablement es podria fer legalment, però això costa moltíssims diners (milions de $) i anys de feina.En resum, les observacions sobre efectes beneficials del cànnabis són allò que els metges en diuen “anecdòtiques” que vol dir que  potser són veritat però no estan confirmades. Ja fa anys que als EUA es venen pastilles d’un medicament que és cànnabis purificat, la substància activa de la planta. És una medicina molt controlada (com per exemple la morfina) però els metges registrats a la DEA la poden receptar lliurement i ho fan, sobretot per a malalts que eren usuaris regulars de la droga. Què passa? Les observacions semblen indicar que alguns malalts en treuen els mateixos beneficis atribuïts a la marihuana i altres no. O sigui que és un més de tants medicaments que a vegades van bé i a vegades no però no és cap cura meravellosa.

Ara que hi ha tanta divulgació mèdica, probablement tothom ha sentit parlar dels receptors. Són molècules a l’exterior de les cèl·lules  que reconeixen el medicament i inicien la resposta cel·lular. Doncs bé: hi ha dos receptors que queden activats al fumar marihuana o prendre les pastilles que la contenen: els receptors del dolor i els receptors del plaer. Els efectes beneficials cal atribuir-los als receptors del dolor, i l’estimulació del receptors que acaben produint efectes mentals i emocionals  és una cosa molt diferent. En general en aquests casos les farmacèutiques proven de modificar la substància, si és possible,  per tal que afecti només un dels receptors desitjats i no l’altre. Jo crec, sense cap ànim de censurar ni jutjar a ningú, que és l’estimulació del plaer i benestar allò que motiva els usuaris que en demanen la legalització. Els efectes mèdics que s’addueixen, en canvi, són els derivats de l’activació del receptor del dolor. Mai fins ara havien tingut els malats greus uns advocats tan entusiastes, per sospitosa que sembli la cosa.

La situació a Amèrica: els Estats sobirans versus els US

És curiós però els Americans, parlant o escrivint entre ells no es refereixen gairebé mai al Govern Federal ni as Federals sinó als US (sempre US, mai en aquest context USA), o als United States, que és una mica desconcertant perquè sembla que parlessin d’un altre país i no del seu Govern Central. Els Estats Units no ho volen, diuen ells, com si fossin sud-americans o africans. De fet els 13 Estats originals fundadors de la Unió eren països lliures que no van perdre ni la llibertat ni la sobirania per firmar la Constitució, com no la van perdre els Estats que s´hi van afegir més tard. La jurisdicció dels Estats per tant ho cobreix tot excepte les matèries que la Constitució reserva als US, que es el contrari del que passa a a l’Estat espanyol. Com que la Constitució federal no diu res de marihuana, la jurisdicció pertany exclusivament als Estats. El consum o la prohibició de la marihuana és una d’aquestes coses que només els Estats tenen dret a regular i ja hi ha 14 que n’han aprovat l’ús, però exclusivament per aplicacions mèdiques (llegiu més abaix com funciona això).

Però en aquest cas, hi ha una complicació que ha obert les portes al govern dels EUA per embolicar-se en l’afer. Després de la II Guerra Mundial, les Nacions Unides per tal de combatre les drogues van introduir una classificació en quatre classes de les substàncies estupefaents que presenten perill d’addicció.  Els EUA tenen la tradició d’ignorar tractats internacionals, però a diferència d’altres països, aquesta classificació si que la van acceptar reservant-se el dret de classificar les substàncies en qüestió com els semblés. I la marihuana-haixix, ai las, va quedar classificada com membre de la classe I (substàncies amb poder d’addicció MOLT gran i CAP ús mèdic reconegut (com diguem l’heroïna o l’àngel dust) i que per tant no es pot receptar i els humans no la poden consumir. Ni es pot usar en”clinical trials”, ni per la investigació. De fet la impossibilitat d’obtenir la droga legalment ofegava totes els projectes d’investigació. Al final el NIH va aconseguir que la Universitat de Michigan pogués cultivar i vendre a certs investigadors marihuana. Perquè no compar-la pel carrer, que és tan fàcil? Primer perquè els US et poden ficar a la presó i segon perquè la qualitat i composició són variables i fora de control.

Durant els anys de l’enyorada Administració Bush, els agents federals a Califòrnia en un parell de casos van detenir i iniciar accions legals contra gent que havien comprat emparats en la llei de Califòrnia. Recordo una foto ensenyant cotxes de policia californians enfrontats amb cotxes del FBI, encara que no van arribar a disparar. Els casos van ser arxivats però van servir per espantar molta gent. Ara fa poc l’Administració Obama va distribuir una ordre als seus fiscals aturant aquests casos tan ridículs d’un policia contra l’altre. Els fiscals han d’imposar la llei però tenen discreció decidint quines coses s’han de perseguir judicialment i quines no.

El model de Califòrnia: els dispensaris mèdics de marihuana

Glòria a Califòrnia per l’acudit. I també a l’Oregon, un estat muntanyenc preciós, conegut per la tossuderia i originalitat dels seus ciutadans.

Com que l’argument usat pels partidaris de la legalització eren sempre els beneficis mèdics, a la Legislatura californiana se li va acudir autoritzar-ne la venda sempre i quan estigués reservada a malalts que poguessin presentar un certificat mèdic (una targeta, em penso). Per evitar que els “dispensaris” compressin de negociants il·legals o criminals de drogues, van establir certs llocs llicenciats, sovint a les muntanyes, on es permet el conreu i venta al per major de marihuana. A mes els propietaris del dispensari havien de ser corporacions sense anim de lucre, i no podien en cap cas rendir profit ni ser propietat individual.

Si aquest bloc fos interactiu, ara seria l’hora de preguntar els lectors com es pensen que això funciona en realitat a Califòrnia.  No sé si la fan a Catalunya o no, però l’any passat HBO va presentar una temporada del “Weeds”(weed és un dels noms més populars de la marihuana) centrada en una dona negociant de marihuana on es van passar l’any fent broma amb els “dispensaris”, ensenyant tot el que probablement passa. Tenien a la porta una placa amb el nom i adreça d’un metge de confiança que donava les targetes certificant malaltia i els mafiosos lluitaven pel dret de vendre als dispensaris, que eren molt bons negocis particulars enmig de la complicitat o indiferència total de la policia. A mes, a l’Estat hi ha tants dispensaris, que hom es preocuparia per l’estat de salut dels californians. No ho he vist, però m´ho crec.

Califòrnia és molt especial i és evident que cap autoritat es vol prendre el “problema” seriosament, però l’onada de descriminalitzacions ha arribat a Estats a l’Est que no fan broma mai, ni saben com fer-la, com ara el de Nova Jersey. Nova Jersey, que és lleig, massa industrialitzat i del que tothom es burla, és de fet el que té més anomenda amb lleis “socials” i de família. Acaben d’aprovar la venda de marihuana als dispensaris però han organitzat una estructura de vigilància per evitar usos alternatius que fa por. Han fet callar per descomptat tots els que anaven a l’Internet a parlar a favor dels pobres malalts de càncer. No tenen sentit de l´humor. No s´hi val.

El futur

El futur no el coneix ningú, encara que hi ha gent que s’ho pensa. Probablement la majoria d’Estats acabaran com Nova Jersey (o com Califòrnia). I a nivell dels US?

No caldria cap llei federal per acabar amb molts dels problemes, sobretot la falta d’investigació. L’administració podria avui mateix, si volgués i no tingués por dels Republicans en un any electoral, reclassificar la marihuana des de la Classe 1 a qualsevol altre. Amb això sol, gent interessada podria organitzar estudis clínics per veure què és veritat i què no ‘és i també es podrien fer estudis científics. Però no hi ha perill que ho facin. tenen altres problemes menys perillosos i més urgents. A més, la gent no ho entén la situació que queda descrita, o sigui que no s’en trauria cap capital polític.

Pel que fa als usuaris diguem-ne no mèdics, és difícil predir res. Acabaran venent marihuana lliurement als estancs? Jo ho dubto molt. En qualsevol cas la idea de legalitzar-ne als Estats individuals l’ús lliure (que s’està considerant a alguna de les nostres capitals) per ara no té ni la més remota possibilitat. Acabo de llegir que a Califòrnia, estat capdavanter en tantes coses volen fer un referèndum de debò el 8 de novembre d’aquest any amb l’objectiu de des-regularaquesta substancia i deixar-la vendre lliurement.

El cas del cafè o a la cervesa no és ben bé comparable, perquè hi ha quantitats de cafè o de cervesa que són segures i només hi ha perill quan hom abusa. En canvi la marihuana s’ha de fumar, que és sempre dolent, i no hi ha hagut mai una quantitat de tabac segura de no causar malalties. Entre els pacients que abusen la marihuana, els metges observen pràcticament totes les malalties i tots els efectes negatius que són causats pel tabac. Obrir la porta a la marihuana per a tothom probablement reproduiria la tragèdia del tabac. Els funcionaris de carrera no polítics que vetllen per la salut publica a Washington DC son professionals que no es deixen impressionar fàcilment.

I la lluita continuarà, perquè hi ha molta motivació. Vegeu el capítol pròxim

JOANOT

2 respostes

16 febr. 2010


El MADISON SQUARE GARDEN: Història i Present. Un vespre amb la NBA i els Knicks

Classificat com a General

A ca la NBA

El Palau d’Esports més famós del món, l’anomena sempre l’empresa propietària i probablement és veritat. Me’n recordo perquè inesperadament un vell amic que feia temps que no veia, m’envia un e-mail dient-me que li sobra una entrada i preguntant-me si voldria anar amb ell a veure un partit de la NBA, entre els New York Knicks, que no van gaire bé aquest any i els Los Angeles Clippers, que encara van pitjor. Accepto immediatament. El meu amic B. que és de la mateixa professió que jo, és un home mundialment famós, del què m’enorgulleix ser amic. És molt alt, gairebé un gegant i com és natural entre gegants, de jove havia jugat al bàsquet d’afeccionats.

És una llauna entrar al Palau, perquè està bastit damunt un pont damunt les agulles de l’Estació de Tren de Pennsylvania, que vol dir que la pista de joc es troba a un primer pis molt alt. Els espectadors amb entrades bones utilitzen escales mecàniques i ascensors, però el poble comú ha de pujar moltes escales i fer exercici esportiu abans d’arribar al seient. Tenen pocs acomodadors i molta gent està despistada. En B. ho sap tot: amb alegria dirigeix el tràfic prop d’on seiem. M´ho explica tot: el locutor és una estrella antiga dels Knicks, com ara el Mike Jordan i seu allí. Assenyala amb el dit però ell veu molt millor que jo. Tot seguit m’ensenya orgullosament una foto que duu a la cartera amb ell tot sol amb el Mike Jordan. M’explica com s’ho va fer, però no l’entenc. Assenyala entre els espectadors alguns altres homes famosos de la ciutat que venen cada partit, sovint cada vegada amb una senyoreta diferent molt ben vestida. Ens mirem els fulls amb estadístiques que ens han donat a l’entrada i en B. m’explica com llegir les abreviacions. Tenen un jugador italià que funciona a mitges. La gran sensació avui és el debut d’un gran jugador que havia estar sense poder jugar degut a una lesion greu per tres anys i ningú el volia contractar, però els Knicks han decidit provar i donar-li una oportunitat. I n’hi ha un altre que viu al costat de la seva casa i sovint el saluda de lluny o quan es troben pel carrer. Sí home, ja sé que els jugadors de la NBA també guanyen molts diners.

La primera meitat del partit és avorrida. Jo he vist retransmissions de bàsquet per tele manta vegada i no se m´havia acudir mai que el que passa durant les pauses comercials al local és molt més interessant que el joc o els anuncis que es veuen a casa. Hi ha grans pantalles de TV, signes lluminosos, surten les anomenades “cheer leaders”, de fet un grup de ballarines professionals de música rock molt moguda vestides de biquini, es fan concursos esportius entre els espectadors, llencen samarretes empaquetades a l’audiència amb canons d’aire comprimit, dirigeixen moviments col.lectius de l’audiència, ensenyen a la TV missatges de gent popular i famosa. Apareix  Michael Jackson a les pantalles i la gent fa com un gemec de dolor per la seva pèrdua, seguit per aplaudiment entusiàstic. No dura gaire, perquè tot seguit treuen un nano d´uns dotze anys que va una imitació burlesca d’en Jackson. Tots rebentem a riure. A la mitja part, un jove fa el teatre de la declaració amb proposta de matrimoni a la seva companyona. Ella accepta amb llàgrimes, es posa l’anell, es fan un petó i tothom aplaudeix. Serà que estan tots a favor del matrimoni? En B. m’explica que un cop a Washington va veure una versió alternativa molt més divertida: un empleat de la companyia de molt bon aspecte va fer una declaració a una senyoreta que seia al costat seu… la qual no havia vist mai ni coneixia de res abans del partit. La dóna, enrabiada, després d’escridassar-lo va acabar fugint per les escales del palau enmig de les rialles generalitzades. El joc segueix essent avorrit, encara que inesperadament els Knicks acaben guanyant. I el nou jugador esdevé el millor del vespre. Cap al final, evidentment l’empresa intenta rebaixar el to. Les ballarines surten més tapades i anuncien pels altaveus que ja no es ven cervesa. Amb el preu que tenia, que se la quedin. Tot plegat ha estat un espectacle fabulós de llum, llamps, sons, trons, entreteniment general, música frenètica, ball i humor indescriptible. Era impossible resistir l’atmosfera de celebració i alegria de viure. El bàsquet, per a mi se´l podien quedar, perquè era la part més fluixa de l’espectacle.

Al MSGhan tingut lloc tants esdeveniments de significança en tots els esports, per exemple fou la seu de tres convencions presidencials demòcrates i una de republicana, el marc inoblidable de la festa d’aniversari del President JK Kennedy amb la Marilyn Monroe, vestida en una túnica tan ajustada que no podia caminar, cantant el “Happy birthday, Mr President…”. Aquest MSG avui és la seu de tres equips esportius professionals, els Knicks de la NBA, les Liberty de la WNBA (bàsquet per a dones) i dels Rangers de la NHL (hoquei sobre gel), a més de tenir un canal de cable propi, el MSG.  I tot això és propietat de Cablevision, la companyia de cable més gran del país. És com si fos un cartel que origina els espectacles i els distribueix al públic.

Però perquè es diu Madison Square Garden?

El Madison Square Garden neix a la Plaça Madison

Un empresari al S. XIX va construir a la Pl. Madison un local cobert per fer-hi espectacles esportius, probablement el primer del món. No va tenir gens d’èxit. L’edifici era lleig, molt fred a l’hivern. La Plaça Madison, que va acabar donant el nom a la institució,  és molt gran i està a la intersecció triple de la Cinquena Avinguda amb Broadway i el Carrer 23. Avui en dia és famosa per l’edifici que sembla una planxa de vapor antiga (el Flatiron). I també pel parc tan maco i tan gran al mig, on els nadius dels Països Catalans podem admirar l’estàtua del gran Almirall Farragut, fill d’una família de Ciutadella, fundador de la flota de Guerra nord-americana, que un dia, dempeus a la proa del seu vaixell i entrant en batalla, va respondre als qui l’avisaven temorosos que hi havia mines a l’aigua amb el famós (traducció lliure meva) “A fer punyetes les mines i endavant a tot vapor!” Els nens Americans ho aprenen a l’escola.

A molta gent li semblava que la idea del Madison Square esportiu  era bona, malgrat el fracàs econòmic i que calia tornar a provar amb un edifici millor i més gran. El famós arquitecte Stanford White, dissenyador dels palaus dels rics es va encarregar construir el segon local al mateix lloc en el seu estil peculiar Beaux Arts (que ha deixat empremta a Nova York), amb una torre que semblava la Giralda I amb un teatre-jardí amb restaurant a la terrassa, el Garden de Madison Square. El lloc aviat esvindria molt famós, sobretot el Garden, com veurem abaix. Per entendre perquè, cal parlar de Stanford White

El gran arquitecte novaiorquès Stanford White mor assassinat al Garden el 25 de juny de 1906

En White s’havia format sota la influència de l’art neoclàssic present a tants monuments arquitectònics d’un Imperi creixent amb voluntat de fer-se conèixer com eren ja els EUA. Hi va afegir elements decoratius originals macos, però sovint una mica carregats, que en qualsevol cas encisaven les grans famílies que pagaven per les seves residencies principesques d’aquells temps. De White només sobreviuen dues peces, una d’elles l’Arc del Triomf de Washington Square (l’altre a Brooklyn) però queden moltíssims exemples del seu estil arquitectònic notable i de la seva escola. En White no era cap Gaudí però va escriure un full a la història de la ciutat

Tenia un problema, que potser no a tothom li semblarà un problema, però n’és  quan algú en fa un gra massa. I que tothom sap que és perillós. Vivia obsessionat pels seus interessos sexuals, sovint dirigit a noies massa joves i s´ho permetia tot. No obstant estar casat i tenir un fill, les seves disbauxes i festes escandaloses eren famoses a la ciutat. Una de les seves contribucions a la cultura del país fou la invenció del gran pastís que s’obre al mig d’una festa d´homes, deixant sortir una noia mig despullada que hi estava amagada a l’interior. Tot això es va fer públic i fou explicat en gran detall al judici sensacional pel seu assassinat. Mantenia un pis a la torre del MSG on oficialment treballava dia i nit, que probablement sí que ho feia, però també ensenyava als visitants un famós gronxador de vellut vermell que oferia a les seves visitants femenines i tota mena de joguines del gènere. Hi ha qui diu que el seu niu secret estava al voltant de la cantonada, ocupant dos pisos sencers, a una casa enderrocada fa poc i no a la Giralda. Però altrament l’Stanford White era un bon home que es portava sempre bé i era molt generós tant amb les amigues com amb els amics.

El 25 de juny feia un temps preciós. Al Jardí al vespre s’estrenava una revista musical. Les taules estaven ocupades per gent rica que es divertien. El Sr White, ja un home de 52 anys molt digne i respectat, va aparèixer tot sol i va ocupar la seva taula de sempre al costat de l’escenari. Un home absurdament vestit amb un abric negre malgrat la calor va aparèixer. Es va acostar a la taula d’en White amb cara de pocs amics i després de dir-li alguna cosa, es va treure una pistola i va disparar tres vegades a la cara. En White va caure mort en l’acte. En aquell temps les bromes pesades en públic estaven de moda. Els homes es van posar a riure i les dones a xisclar divertides. Fins que algú va veure la sang i la pólvora a la cara de White.

Henry K Thaw, l’assassí que era un dels homes més rics d’Amèrica

Doncs Henry Thaw de Pittsburgh era l’hereu d’una fortuna immensa feta pel seu pare a la indústria minera i de transports. Era un dels anomenats “robber barons” originals, un nom que ho diu tot. Era un home de mal caràcter, inclinat a explosions de ràbia freqüents i perilloses. Havia estudiat dret a Harvard però un dia es va barallar amb un cotxer-taxista a Boston i el va empaitar pel carrer amb una escopeta de caça. Ell va explicar que no tenia importància perquè l’escopeta no estava carregada però el Degà el va expulsar de la Universitat.

I perquè aquest assassinat? En White sabia molt bé qui era aquesta senyor, però s´hi va tractar  poc, no era conscient de cap conflicte i probablement morí sense entendre el cas. Perquè fer un disbarat tan gran? Tractant-se de White, cherchez la femme, cosa molt fàcil en aquest cas.

La  muller de Harry Thaw era una jove ben coneguda al món de l’espectacle, anomenada Evelyn Nesbit. Era molt maca i semblava sempre com si fos molt joveneta.De fet tenia una mica  més de vint anys. Apart de Thaw, tothom sabia que havia estat una de les amants de White per molt temps, el qual l’havia compartit amb el gran actor John Barrymore. Diuen que quan van començar, l’Evelyn tenia només 16 anys. En Thaw era poc sociable, no parlava gaire amb la gent i tothom li tenia por pel mal caràcter i el to amenaçador amb el que parlava sempre. Curiosament sembla que es va prendre l’Evelyn per una verge angelical que no havia mort una mosqueta. La noia no  volia saber res d’ell al començament perquè també li tenia por, però en Thaw era molt persistent i va arribar a convèncer la seva mare a Pittsburgh. Tenia molts diners. Després del casament  se la va endur de viatge a Paris. A en White tot això li va semblar bé i fins i tot va regular a la noia  $500 de comiat, que era una fortuna.

Arribats a París, en Thaw va fer a la seva dóna una escena terrible a l’Hotel. Era una verge? Volia saber-ho tot. Com és que havia hagut d’anar al metge dues vegades per “appendicitis”? Horroritzada, l’Evelyn va respondre que quan nomes tenia 16 anys en White l’havia seduït amb el gronxador de vellut, li havia donat xampany barrejat amb estupefaents i l’havia violat. Què perquè havia seguit anant amb ell després d’un crim tan gran? És que vivia a la misèria i havia estat deshonrada per un home malvat i poderós! Això sí, havia patit molt.

Segons les circumstàncies, mentides es poden valorar de forma diferent. Sovint són una forma raonable d’aclarir l’aire, resoldre un problema i resumir vida normal. Aquesta mentida en canvi li costaria la vida a Stanford White.

Hi ha una altra versió de la motivació. El Garden estava decorat amb la famosa estàtua daurada de la deessa Diana la Caçadora, despullada, una de les millors obres del gran escultor Auguste Gaudens, que es pot admirar avui en dia al Museu Metropolità d’Art. En Thaw sembla que creia que la model havia estat la seva muller i el martiritzava que en White la tingués exposada en públic. En qualsevol cas, no era veritat. Tots els que tenien coneixement de les circumstàncies de l’estàtua ho van negar sempre.

Els rics guanyen sempre

Fatalment el procés havia d’esdevenir un espectacle de circ molt gran. Naturalment la família Thaw havia triat els millors advocats defensors i el fiscal de Nova York en canvi havia jurat que en Thaw acabaria a la presó. Fàcil de dir…

Entretant en Harry Thaw quedava tancat a les Tombes, la presó judicial a 100 Centre Street, que segueix al mateix lloc i on moltes vegades l’acció de Law and Order té lloc. En Harry s´hi passava el temps com pertanyia a un home tan ric. Es feia dur els àpats de Delmonico, un dels Restaurants més cars i famosos de la ciutat i havia cridat a Tiffany perquè li decorés la cel.la amb mobles i quadros i obres d’art.

Les línies de les dues parts eren clares. Els defensors insistien en acusar el difunt de perversitat comesa contra una menor innocent i delicada. I el fiscal  explicava a tothom la veritat sobre el passat de la poc innocent Evelyn Nesbit. Una de les coses divertides era que el fiscal va trucar a donar testimoni unes quantes amigues de la Nesbit, que es van presentar amb els vestits alegres escotats i de color roig de la professió, contrastant amb el vestit negre de matrona de societat que duia ara la Nesbit. El defensor es va queixar, però el jutge el va ignorar. I els diaris es van divertir. El judici “del segle” va acabar sense sentència, amb un jurat dividit. La majoria considerava que Thaw era un criminal, la minoria que estava malament del cap i havia estat enganyat per una donota amb moltes penques. Poc temps després un segon judici el va absoldre del crim declarant-lo malalt del cap. El jutge va manar que el tanquessin a un manicomi per criminals. En Thaw hi va anar amb un tren especial al que havia invitat tots els amics i amigues, amb begudes, cambrers, música i àpats de luxe. El manicomi no li feia gens de por. És clar que no. Al poc temps va fugir al Canadà. El fiscal, molt enrabiat, que es veia com el dit justicier de Déu, el va fer detenir al Canadà i va aconseguir l’extradició. Però el fiscal ja havia perdut. En Thaw havia esdevingut un heroi popular. La gent reia i aplaudia només de sentir el seu nom. Al poc temps quedava en llibertat i va viure feliçment per molts anys. No se sap que tornés a assassinar a ningú.

Desprès, què?

Tot va acabar bé.

El nom Madison Square Garden havia esdevingut molt conegut a tot el país i no era cas de llençar-lo i perdre´l simplement perquè el tercer MSG fou construït a un altre lloc lluny de la Pl. Madison. A la tercera va la vençuda, diuen. I tant! La boxa i el hoquei sobre gel van fer la fortuna dels nous empresaris d’aquell tercer MSG. Quan van construir el quart MSG al lloc actual, ningú va ni pensar en canviar el nom.

Evelyn Nesbit va tenir un problema amb diners. En el temps del judici ja estava embarassada i aquest vegada no va tornar a tenir cap apendicitis, però en Harry Thaw, que havia dit tantes vegades que Evelyn era una nena angelical i innocent, va negar la paternitat del noi. L’Evelyn va tornar a pujar a l’escena amb molts problemes econòmics, mirant d’explotar el seu nom. Quan parlava del crim, al començament repetia la història de la violació, però al final va acabar dient que l’Stanford White havia estat un bon home que es preocupava per ella i la va ajudar molt. Després d’uns anys tothom va començar a oblidar i la gent es va atipar d’ella. Al final en Thaw va afluixar i li va passar una petita pensió perquè tires endavant. Així s’acabaria la història si no fos perquè dos escriptors notables es van recordar d’ella. Primer la novel·la “La noia del gronxador de vellut vermell”, d’un autor poc conegut a Catalunya i després l’escriptor novaiorquès EL Doctorow que la va fer heroïna i protagonista principal de la seva millor obra “Ragtime”.

La pel·lícula del mateix títol , que algú deu haver vist, va guanyar un Oscar al millor film.

Costes les de Llevant, platges les de Lloret, deia el compositor. Escàndols, els de Nova York…

JOANOT

No hi ha resposta

28 juny 2009


La nit quan el moviment gay pels drets civils va néixer a Nova York: el 40è aniversari de l’Stonewall Riot

Classificat com a 1

La persecució de que van ser objecte els homosexuals pràcticament a tots els Estats del món tot el S. XIX fins ben entrat el S. XX és retroactivament difícil d’entendre. Lleis contra l’anomenada Sodomia castigaven aquest crim amb presó i exposaven els homosexuals a tota mena de vexacions, xantatges i pallisses. Fins poc abans de l’incident de l’Stonewall Inn el 1969 l’FBI mantenia llistes d’homosexuals amb informació sobre els seus costums i llocs de trobada; l’oficina de correus es negava a acceptar revistes homosexuals ni que estiguessin dintre un sobre tancat per ser pornogràfiques. Si heu vist el film sobre en Truman Capote fa un parell d’anys, recordareu l’amic escriptor amb qui en Capote compartia la seva vida. L’home va acabar a la presó per publicar un llibre d’interès gay. I malgrat els bars, els homosexuals tenien un problema molt gran buscant parelles sense embolicar-se encara més la vida.

Sembla que Nova York sigui una ciutat molt progressiva però no tothom identifica la causa gay amb el progressisme polític. La persecució anti-gay que va dur a l’Stonewall Riot la va començar un alcalde que volia “netejar” la ciutat de bars gays en preparació de l’Exposició Universal i va continuar amb una sèrie de lleis municipals sobre la moral pública i sobre tot sobre la venda d’alcohol que estaven dirigides a fer possible la detenció arbitrària de qualsevol gay.

I ara si us plau, acompanyeu-me al Greenwich Village la nit del 27 al 28 de Juny de 1969, avui celebrada al món com Dia de l’Orgull Gay.

L’ Stonewall Inn, a 53 Christopher Street

Entre la primera i la segona guerra mundial als EUA va passar una cosa absurda que va afavorir els interessos gays: la prohibició de consumir begudes alcohòliques. El cas és simple: beure alcohol era il·legal i estava prohibit, però la Màfia havia establert llocs on es podia beure sense perill perquè pagaven a la policia i als jutges; ser gay també era il·legal i estava prohibit. Era completament natural, doncs, que els gays es trobessin als llocs on es bevia alcohol per fruir de la protecció de la Màfia. Va anar molt bé. Amb el temps, la idea dels bars va tenir tant d’èxit que els bars van esdevenir el lloc universal de trobada entre joves de qualsevol inclinació. Però això no era encara el cas l’any 1969.

L’Stonewall era un bar amb una capacitat de 200-300 persones propietat de tres homes de palla connectats amb la Família dels Genovese, en aquells temps el grup principal de la Màfia novaiorquesa. El local estava dirigit només a clients gays. De fet el “bouncer” de la Màfia a la porta només deixava entrar a gays coneguts, transvestits o altra gent que al bouncer li semblés que fossin dignes de confiança. El propòsit principal era evitar que si li colessin policies de paisà, però aquell vespre se li en van colar quatre, dos homes i dues dues. El bar era molt lucratiu: cobrava preus exorbitants i servia begudes aigualides però a canvi la Màfia pagava cada mes el suborn que exigia la policia per no molestar i tot anava bé. Més o menys.

A les 1:20 de la matinada…

…la policia va trencar la pau. Els policies de paisà de dintre van trucar els seus companys avisant que tenien proves de la venda il·legal d’alcohol i que ja podien venir.

Es van presentar set policies que van anunciar que era un raid i que no es mogués ningú. El pla que tenien era fer com ja havien fet abans sovint: detenir els/les transvestits/es i tots els altres que no tinguessin un document d’identitat (que en aquell temps era fàcil de falsificar) i naturalment els mafiosos, dur-los a la comissaria i presentar-los al jutge l’endemà.

Al començament no hi va haver cap resistència. L’escena potser era una mica còmica amb corredisses i gent escapant-se per la finestra fent crits i comentaris i els policies empaitant-los i mirant d’evitar que es tornessin a escapar. El problema va començar amb els transvestits perquè la policia volia que acompanyessin a una dona policia al bany per verificar-hi el sexe i hi va haver persones que es negaven, cosa que va resultar en la seva detenció. La policia havia deixat sortir a alguna gent però enlloc de fugir, els que sortien es quedaven a l’exterior i aviat s’hi van anar afegint altres, cada vegada més i més que semblaven hostils, cosa que no havia passat mai. A l’interior hi havia homes molt preocupats: no volien ser exposats  a que el seu nom o potser foto fossin publicats. A l’exterior, mentre treien els detinguts una veu va cridar sonorament, potser per primera vegada, Gay power! i els present van començar a cantar el We shall overcome, l’himne dels Drets Civils negres associat amb Martin Luther King.

La situació es deteriora

Fins aquell moment tot havia estat molt pacífic però els policies van començar a preocupar-se. Les seves víctimes no obeïen com de costum. L’aldarull de debò es va desfermar quan trien un altre transvestit. Hi havia unes 600 persones congregades a l’exterior i només set policies. L’home va alçar les mans emmanillades i va cridar Perquè us ho mireu sense fer res? El crit sempre colpidor de totes les víctimes!

Els manifestants van atacar. Van rebentar els pneumàtics dels cotxes de la policia i bolcar una camioneta. Van calar foc a les escombraries i van començar a llançar-les amb rocs a l’interior. Espantats els policies va deixar anar tots els detinguts i es van retirar a l’interior tancant la porta  traient-se les pistoles en posició defensiva. Van quedar molt humiliats. De fet estaven fugint. Van trucar la Unitat Tàctica, els elements anti-aldarull entrenats a lluitar contra els manifestants contra la guerra del Vietnam.

Cal tenir en compte que la Christopher Street és molt estreta. La unitat policial es va formar en una plaça veïna i va marxar lentament contra la multitud, esperant que tothom comencés a córrer de por.

Doncs no va passar. Els locals coneixen molt be tots els carrers i carrerons. De sobte la Unitat Tàctica va veure que tenien manifestants, més de 50 per cada policia al davant i al darrere i de fet estaven atrapats. Van començar a repartir llenya en totes direccions.

Però el col·lectiu gay se les sabia totes. Qui seria capaç de lluitar contra el ridícul i la vergonya (o la seva falta), quan s’està esperant la violència? De sobte els transvestits i algunes lesbianes havien format una línia de coristes davant la policia i alçant les cames com fan es coristes al teatre van començar a cantar Som les noies de l’Stonewall, seguit d’algunes obscenitats que no vull repetir. Es veu que la cançó còmica la coneixen bé.

Desconcertats, els policies es van aturar. Aleshores algú van preguntar en veu alta: Com és que veniu avui? Que la Màfia no us ha pagat aquest mes? Tot seguit algú els va llançar monedes pel cap. Tothom va seguir l’exemple.  Els policies ja no van saber què fer i es van retirar sota una pluja de pennys, níckels i dimes, molt humiliats i avergonyits. Ningú havia estat ferit. Quan es perd una batalla, s’ha perdut una batalla.

L’endemà

La notícia de la batalla, guanyada sens dubte pels homosexuals amb una barreja de violència moderada i burla es va escampar pel Village com corrent elèctric. Tots els diaris en van parlar (no sempre de forma elogiosa). L’endemà una segona manifestació amb encara més gent es va formar al Village i una altra dies després. Després va seguir l’acció política: la formació de grups de pressió, la fundació de diaris gays, el Moviment d’Alliberament Gay. No s’ha acabat mai en 40 anys.

Un any després, el 28 de Juny de 1970 el col·lectiu va fer un pas gegant. En celebració del primer dia de l’orgull gay establert per commemorar l’aldarull, el grup va demanar i obtenir el permís per manifestar-se al centre de Manhattan. El permís va arribar dues hores abans de la marxa però estaven llestos amb pancartes i volants i van sortir al carrer marxant des del Village fins a Central Park, més de 50 blocs. No va passar res però van ser rebuts per la ciutat amb un silenci tan profund que perforava  les orelles. La gent se´ls miraven astorats, incrèduls, gairebé amb por.

Avui en dia

El moviment gay no va ser fundat aquell vespre famós. De fet els primers activistes van aparèixer després de la II Guerra Mundial amb un grup d’activistes membres del Partit Comunista Americà.

On  estan avui en dia? Una cosa curiosa, com comentava fa un parell de dies el NY Times en l’ocasió de 40è aniversari, és que el moviment no ha tingut mai líders notables. Potser algú ha vist recentment la pel·lícula Milk, però en Milk era un caràcter curiós de la política municipal de San Francisco i no era cap figura nacional. El Times ens explicava perquè: és que l´única diferència entre un homosexual i els altres rau en la seva activitat sexual i d’això gairebé ningú vol parlar-ne fora del cercle familiar. Potser per aquesta raó, afegiria jo, alguna de les victòries notables que sens dubte els homosexuals han aconseguit recentment no han estat a estats progressistes sinó conservadors i rurals, on el col·lectiu gay ha usat l’argument Deixa´m tranquil a mí i jo et deixaré tranquil a tu. I a casa fem tots dos com volem. Un argument que a aquesta nació d’immigrants sempre ha tingut èxit.

Avui en commemoració de la festivitat el President Obama rep a la Casa Blanca un grup d’activistes gays, que volen queixar-se. L’Obama els va prometre moltes coses durant la campanya electoral i ara no compleix res. Per exemple els empleats federals no reben prestacions socials per les parelles homosexuals ni que estiguin casats, i a molts estats encara no es reconeix cap dret de successió ni de representació. El problema amb les prestacions, el President el podria resoldre amb una firma, si no es preocupés tant per aliats que necessita per coses més urgents. Prioritats

Però probablement als gays no els sembla que hi hagi coses més urgents. Diuen que tot és relatiu en aquest món. Les prioriats les estableix qui vol i com vol.

Si algú vol visitar el lloc

L’edifici existeix i a l’entrada hi ha una placa del departament Federal de l’Interior declarant-lo Monument Històric Nacional, que es el premi que es rep després de molts anys. A la tomba de les víctimes del 1 de Maig original a Chicago també n´hi ha un.

Pel que fa a l’Stonewall Inn original, estava molt molt malament. Diuen que no tenia ni aigua corrent i tot això era massa fins i tot per a la Màfia. El van tancar i el bar ja no existeix, però com queda dit més amunt, l’edifici sí que encar és l’original i és un dels llocs famosos del Greenwich Village

JOANOT

No hi ha resposta

25 maig 2009


UN SACRILEGI AMERICÀ! Intenten Robar el Cos d’ABRAHAM LINCOLN

Classificat com a 1

Ciutadans determinats a fer tot allò que calgui

Això de que cal prendre responsabilitat i no tolerar mai res que estigui malament ho aprenen tots els nens Americans a l´escola. Passen moltes coses dolentes al món perquè la gent s´ho mira sense bellugar un dit per covardia. Un home de bé ha d’estar disposat a tot, a lluitar, a defensar l´honor de la pàtria, els nens i les vídues, a fer d’ heroi sense excuses, disposat a jugar-s´ho tot de sobte pel bé comú.  Però seny és una cosa que només coneixem els Catalans. Determinació i bones intencions sense supervisió, experiència i coneixement de causa… fa por només de pensar-hi. De fet, si alguna vegada esteu prop d’un grup d’Americans que s’han posat a fer bestieses, poseu-vos a córrer  tan de pressa com pogueu. Si no us ho creieu, permeteu-me explicar-vos una història verdadera poc coneguda, que hauria estat digna d’una de les pel·lícules dels Germans Marx, un joc obra de tres col·lectius ximples, un més incompetent que l’altre. La història ha esdevingut popular recentment gràcies al llibre d’un historiador de Harvard anomenat Stealing Lincoln’s Body, publicat el 2007. Acompanyeu-me si us plau a la ciutat de Chicago  l’any 1876 i prepareu-vos a riure.

Cal enterrar el gran Lincoln

L’Abraham Lincoln, heroi nacional, salvador de la pàtria, emancipador dels esclaus, reunificador de la Unió, fou el President més important i admirat de la història del país i aquest any celebrem el seu 200è aniversari. Era un home de principis  sòlids. No era cap angelet, sinó un adversari temible amb una astúcia i una habilitat política poc comuns. Home d’orígens molt modestos, mai va esdevenir arrogant. Estava dotat d’una llengua esmolada d’acer que el feia un orador admirable i dominava l’anglès com potser cap altre President (fins Obama).

Morí assassinat al Districte de Colòmbia. El desig de la família era enterrar-lo al Cementiri d’Oak Ridge a Springfield, Illinois, una ciutat modesta on no havia nascut però on havia treballat i viscut per molts anys. Springfield era i segueix essent la Capital de l’Estat d’Illinois i en Lincoln, com l’Obama havia estat membre del Parlament estatal .

Els Americans tenien i segueixen tenint en els nostres dies la mania d’embalsamar tots els cadàvers, cosa que surt molt cara i no sap sempre de què serveix: Diuen que van començar a fer-ho durant la Guerra Civil, per enviar a casa els difunts i li va agradar a tothom perquè dona temps a fer venir tota la família i tots els amics a visitar el mort, etc. En qualsevol cas en Lincoln havia de ser embalsamat no sols per costum sinó també perquè se´l van endur per tren i els trens eren lents i calia exhibir-lo entre altres llocs a Nova York, Chicago i finalment a Springfield. Tot va anar molt bé. El cos fou dipositat a un mausoleu provisional que estava lliure esperant que li construïssin un monument final damunt un turó que al final no quedaria enllestit fins al 1901. Van anomenar un home local molt patriòtic guardià de la tomba. Fixeu-vos en el nom, que era John Carroll Power, perquè tornarà a sortir.

Els Falsificadors de Dòlars

En Lincoln havia estat preocupat per la qüestió dels falsificadors de moneda que estaven basats a Chicago, en aquell temps  capital industrial del país, i va fundar el Servei Secret per empaitar-los (no pas per protegir el President, com també fan ara). El cap de la colla de falsificadors més important era un home anomenat Big Jim Kinealy, que tenia al damunt la càrrega feixuga d´haver de pensar per tots els seus criminals associats. El Servei Secret els va propinar un cop terrible i un disgust molt gran amb l’arrest del seu gravador, que fou tancat a la presó per molts anys. El cop era fatal, perquè no hi havia cap altre gravador de qualitat i s´havia acabat imprimir dolars falsos. Kinealy trobava la situació intolerable. Era impossible treure el seu home de la presó, o sigui que va concebre la idea de robar el cos sacrosant del gran Lincoln i amagar-lo fins que el govern alliberés el gravador com a rescat. A tothom li va semblar que la idea era fantàstica i no podia fallar.

El Primer Intent acaba amb una Imprudència

El problema del cap Kinealy era que ningú de la seva colla havia robat mai cap cadaver i que no coneixia Springfield. Va triar dos dels seus criminals més intel·ligents i els va enviar a Springfield amb diners per estudiar com es podria fer . Els dos homes van anar al barri de pitjor anomenada de Springfield i van obrir allò que avui es diu un local “d’alterne” amb un bar i un saló de ball.

Els homes van anar al cementiri i es van posar en contacte amb el guardià, el qual innocentment els va explicar tot: que no hi havia policia, quan hi havia visitants, que la cripta només tenia una tanca de barres de ferro des de la que es veia el sarcòfag de marbre, i cap altra porta  i en general tot allò que els bandits volien saber.

Però l’intent no va arribar enlloc perquè en un moment d’entusiasme, un dels dos malvats ho va revelar tot a una prostituta local, la qual va procedir a explicar-ho a tothom, inclòs el cap de policia local, que també era client. En vista de l’escàndol que va seguir, els dos homes van decidir tancar el local i desaparèixer. Les autoritats en canvi no en van fer cas, perquè li va semblar a tothom que el projecte era massa absurd. S’ho pensaven, pobrets.

A la llar dels conspiradors: el bar de mala reputació “The Hub” (294 West Madison, Chicago)

En Kinealy, que fins aleshores no vivia a Chicago va decidir anar en persona al Hub, del què era propietari en part i organitzar el sacrilegi en persona. Va triar dos homes, un d’ells el propietari principal i taverner del Hub, que era un criminal sinistre digne de Dickens el qual hi aniria amb dos homes més, un dels quals era un borratxo gens de fiar. Però tenien el problema que cap d’ells havia robat mai un cadàver.

Aquí és on entra el primer snitch conegut de la història dels EUA, en Lewis Swigles, agent del Servei Secret i conegut a certs ambients per l’àlias “Jim Morrissey”. Ara a totes les pel·lícules americanes surt sempre un snitch: un criminal de segona que informa a la policia a canvi de pagaments i també de certa impunitat. La idea fou un invent genial del primer cap del Servei Secret a Chicago. En Swigles fou despatxat al Hub perquè s´havia ensumat que hi havia falsificadors de moneda. Del projecte de robatori en canvi no en sabia res ningú fins aquell moment.

Hi ha vegades que una persona té sort i dóna un cop. Vet aquí que en Swigles va encetar una conversa amb el sinistre propietari del bar, Terrence Mulen amb el propòsit d’identificar-se i establir les seves credencials, quins crims havia comès, quant de temps havia estat a la presó i coses així. A en Mulen li queia la baba de satisfacció. Aquesta era la mena de clients que ell volia per al seu establiment. Al final va preguntar de què vivia en aquell moment. A en Swigles se li va acudir respondre que robava cosos humans per vendre´ls als Hospitals i estudiants de Medicina.

Aquí cal fer una pausa per explicar que en aquell moment robar cadàvers (tots embalsamats, recordeu) era molt corrent i que a l’Estat d’Illinois no hi havia cap llei que ho prohibís, encara que era perillós perquè moltes famílies pagaven guàrdies armats per protegir els seus difunts. En Swigles va triar la resposta perquè semblava escaient i sinistra però no havia robat mai cap tomba.

El taverner va somriure feliç. Coneixia un senyor que pagava bé i precisament estava buscant un lladre de tombes. Li va presentar els conspiradors. Aleshores en Swigles també va sentir-se feliç. I el Servei Secret aviat també. Molt bo, aquest Swigles.

Com s´ho veia el Servei Secret

Un lector ingenu que no coneix el món potser es pensaria que ara el Servei Secret procediria a arrestar tots aquests criminals i acabar amb el projecte (i amb la banda de falsificadors). No era tan fàcil. En primer lloc voler robar un cadàver, ni que fos el d’en Lincoln, no era cap crim. Potser els podrien arrestar per voler destruir el mausoleu però si anaven a un jutge amb aquesta acusació, el jutge imposaria una multa i prou.

El SS va prendre una resolució fatal: els deixarien tirar endavant i els enxamparien in fraganti, al cementiri

El Pla madura

Amb l’arribada de Swigles, el cap de la banda ja ho tenia tot arreglat: tres homes anirien amb en Swigles per tren a  Springfield, on els esperaria un carro amb cavalls (el carreter per cert seria un segon policia trobat per en Swigles, portant el total de l’expedició a tres lladres i dos policies). Robarien el cos la nit del 7 de Novembre de 1876, que era una nit electoral quan la gent estaria votant o esperant notícies de qui seria el nou President i se l’emportarien amb el carro a unes dunes de sorra a l’Estat veí d’Indiana, on l’enterrarien. Aleshores (fixeu-vos bé, que té gràcia) el cap de la banda mateix aniria a veure el Governador a demanar-li $200.000 d’or (cap falsificació) i la llibertat del gravador pres a canvi d’indicar on estava amagat el cos de Lincoln que es podria recuperar. Per demostrar que l’home era un missatger en contacte amb els profanadors, deixarien a la tomba un fragment d’una pàgina de diari i ell es presentaria amb la resta de la pàgina. Aquest pla verdaderament tenia totes les probabilitats de reeixir.

La pàgina en qüestió la va contribuir en Swigles i en van trencar un fragment, tots plegats bevent amb gran alegria. La resta de la pàgina fou amagada dintre d’un bust de Lincoln que presidia la taverna del Hub. Hi va haver rialles d’anticipació.

El Servei Secret va decidir que uns quants agents s’amagarien a una cripta propera abans que els criminals arribessin i que quan estiguessin dintre, en Swigles donaria un senyal amb un encenall i cridaria Wash!  Els policies amagats sortirien i tots serien arrestats.

A l’Oak Ridge Cementiri de Springfield, la nit del 7.XI.1876

La nit era fosca. Dintre el cementiri, entre els monuments funeraris quatre ombres criminals trontollaven cap a la tomba del gran Lincoln. Els seus perfils a vegades es podien veure contrastats contra la lluna. El vent bufava i es veien llampecs al cel. Llops ululaven. Ocellots negres volaven per l’aire. La policia estava amagada, disposada a tot. Sacrilegi i tragèdia es mastegaven en l’aire.

Els lladres van arribar davant la porta de barres de ferro que tancava l’accés al tresor que buscaven. Tallar la cadena era massa difícil, o sigui que havien decidit rebentar el cadenat. Un dels bandits duia unes tenalles tallaferros però se li van trencar. No havia passat res, perquè l´home també tenia una llima. Amb la llima es podria  també obrir només que trigaria temps i faria soroll… i els policies amagats patirien molt. El cadenat al final va saltar.

Van entrar dintre la cripta. En aquell moment, l’espia Swigles hauria hagut de donar el senyal però es que li havien encomanat la feina d’aguantar l’única llanterna que tenien i si ell sortia es quedarien a les fosques. Els homes van procedir a aixecar la llosa de marbre que cobria el sarcòfag. Era molt pesada i van patir. Al final va caure a terra fent un soroll considerable que potser va espantar els policies amagats. Sort que no hi havia ningú mes al cementiri (fora dels policies s’entén). Aleshores ja només calia extraure el taüt i obrir la tapa. No tan de presa. Resulta que el taüt era metàl·lic i cabia exactament, o sigui que pels costats no es podien ficar ni les mans ni cap instrument. Un cop molt dur després de tanta feina. No hi havia forma de treure´l.

Els bandits van decidir fer saltar la paret de marbre anterior del sarcòfag amb la inscripció al difunt per millorar l’accés. Aquesta vegada sí que van reeixir. Van aixecar el taüt i van exposar part de la mòmia.

En aquell moment en Swigles finalment va veure una oportunitat per fer el senyal. Va sortir fora, va encendre un llumí i va cridar Wash! abans d’apretar a córrer i desaparèixer de l’escena.

Els policies van sortir corrents cap a la cripta presidencial… on no van trobar ningú. La raó era evident: els lladres havien treballat per hores, estaven cansats i havent aconseguit un progrés substancial, havien sortit fora a refrescar-se. Van observar els policies corrent cap a la cripta oberta des d’un llocs segur i van decidir que dissortadament calia tocar el dos.

Els policies van començar una cerca del cementiri a les fosques i sense guia. El cap del grup va veure una ombra sospitosa i va disparar les dues pistoles que duia. L’ombra va respondre al foc. Quan el tiroteig es va acabar, gràcies a Déu  ningú estava ferit, perquè eren dos policies. Els bandits havien desaparegut. El cos de Lincoln seguia a la cripta però havia estat profanat. Tothom s’havia cobert de glòria.

Els lladres havien quedat separats de l’espia Swigles, el qual seguien sense identificar com a membre del Servei Secret. Haurien hagut de tenir por que en Swigles estigués en mans de la policia i cantés. Si els quedava només una mica de seny, no s’haurien hagut d’acostar per res a la taverna, però de substància gris al cervell en tenien ben poca.

En Swigles evidentment havia tornat al Hub a veure què passava o si sentia dir alguna cosa. Al poc temps es van presentar tots els membres de la banda. Quina alegria tornar-se a trobar en llibertat! Es van abraçar, van beure whisky, van cantar i celebrar. Van fer una festa espontània tan gran que quan la policia es va presentar a interrompre-la  i se´ls va endur emmanillats, van seguir cantant.

El Procés Judicial

La premsa estava preocupada amb l’elecció presidencial perquè els recomptes van durar tres mesos i se´n va parlar relativament poc del cas. Van ser portats tots a judici. En Robert Lincoln, fill del difunt, es va presentar a Chicago i va pagar els advocats més cars a veure is es podia escarmentar la colla. No va tenir gaire èxit. Tres dels lladres van ser condemnats a un any per violar propietat federal però intentar robar el cadàver no era cap crim. El cap de la banda se´n va sortir absolt.

El Sr. John Carroll  Power, custodi de la tomba, entra en acció.

L’incident no s’havia acabat.

L’endemà de la profanació, Mr Power, un gran patriota, un adorador de Lincoln i la seva memòria, es va mirar el sarcòfag amb horror més que indignació. El cos del Salvador de la Pàtria exposat i tocat per mans criminals. I això tornaria a passar una i altra vegada perquè el mausoleu final trigaria anys fins que estigués fet. Calia prendre acció.

S’hava decidit portar el cadàver a una segona cripta provisional, més gran i una mica més protegida i van refer el sarcòfag de marbre.

Abans que poguessin ficar-hi la caixa amb el cos, el custodi Power fa robar la mòmia, posant-la una altra caixa. El taüt que fou baixat al sarcòfag estaria buit.

El Sr. Power havia decidit enterrar d’amagat en Lincoln a un lloc secret on ningú el pogués trobar i, evidentment, sense que ningú ho sabés. Es veu que va triar un racó amagat de la cripta. Hi ha qui diu que se´l va endur al sòtan de casa seva, però sembla que no és veritat. La seva intenció era excavar una tomba al terra de dos metros de profunditat , com és costum als EUA, però no va poder perquè la taula d’aigua era massa alta a tot arreu on provava. Al final va posar la caixa, colgada molt superficialment, a un racó i la va cobrir  de trossos de fusta i escombraries per dissimular. Així es passaria el Gran President dos o tres anys, cobert d’escombraries.

En Power no havia previst com passa el temps i com eren de lentes les obres de la nova tomba. Li va semblar que ja no podia carregar amb el pes del seu secret i tenia por de morir-se i que el President fos perdut per sempre més.  Va parlar en privat i va convocar a una reunió secreta un grup selecte de senyors de Springfield, tots patriotes dedicats als EUA i la memòria de Lincoln, als que va explicar la situació. El grup va prendre el nom de Lincoln Guard of Honor i van jurar guardar el secret i protegir les despulles de Lincoln amb la seva vida i llibertat (si calia, nomes).

L’amagatall sota les escombraries s’havia d’acabar. Amb l’ajut dels homes, van trobar al final un lloc on la taula d’aigua era baixa i en Lincoln fou enterrat a dos metros de profunditat. Pels propers vint anys, els visitants i pelegrins pagarien les seves reverències a un mausoleu buit. Sempre hi havia gent que preguntava si en Lincoln estava de debo al mausoleu, pero els locals ho negaven tot.

Un incident final va posar a prova el seny i la devoció dels membres de la Guard of Honor. Mary Todd Lincoln la vídua una mica boja del President va morir expressant el desig de jeure al costat del marit. Fou efectivament enterrada amb una certa pompa, però els guardians es van quedar preocupats. No estava bé, perquè la dona ara mateix no estava al costat del seu marit com havia volgut. Calia intervenir.

I sí, sí: van robar també el cos de la Mary i la van enterrar efectivament al lloc secret al costat de l’Abraham. Tots dos estaven segurs. Tan segurs que es va quedar al lloc secret més de vint anys.

Abans del trasllat al monument final, on Lincoln està enterrat en els nostres dies, el fill Robert es va assabentar de tot. Molt indignat va decidir que sabia com aconseguir que deixessin els seus pares en pau: va fer excavar una tomba molt profunda, a la que va fer ficar cement reforçat amb acer. Després que el cos fos reconegut per testimonis, el taüt va ser baixat i cobert amb dos metros de ciment amb acer. Ara segur que ningú tornarà a profanar el cos.

Diuen no obstant que hi ha fantasmes de Lincoln a molts llocs: la Casa Blanca, el cementiri, el Capitoli de Springfield, una residència seva … Tot això passa quan algú viola el descans d’un difunt.

JOANOT

2 respostes

29 des. 2008


GROUND ZERO i TIMES SQUARE

Classificat com a General

UNA EXCUSA: El teclat espanyol que tenia se m’ha declarat en vaga i per ara no el puc substituir. Ja havia tingut problemes amb entrades anteriors, però aquest cop ho he hagut de deixar córrer després d’una hora. Això vol dir que nomes puc escriure amb el teclat americà i el corrector català de Google que moltes coses no les fa i a vegades ni tan sols funciona. Oi que m’ho disculpareu?

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

La Geografia de Manhattan: Una Orientació

Els turistes que visiten Manhattan sovint es desorienten per  les mides de la ciutat però el principi es senzill: Amb els carrers cal dir sempre East o West. La frontera esta situada a la Cinquena Avinguda, o sigui que les dues cases als dos costats de l’Avinguda son anomenades respectivament 1 EastXth Street i 1 WestXth Street. Les Avingudes van de Nord a Sud i els carrers d’Est a Oest.  El sistema per entendre la cantonada mes pròxima a un numero de casa no es fàcil de descriure. La frontera entre Nord i Sud jo mateix no l’he entesa mai. L’unica Avinguda que jo conec que s’anomeni Sud es Park Avenue South que arrenca de Grand Central. Les dues coses de que vull parlar estan a l’Oest, Ground Zero definitivament al Sud i Times Square al Nord

Jo vull parlar primer del Ground Zero, lloc de l’atemptat terrible de l’11 de Setembre de 2001 i una de les visites obligades dels turistes. Després acabaré amb una passejada al vespre per Times Square.

Trobant Ground Zero

Gran com es, cal saber com trobar-lo. Esta al Districte Financer de la ciutat, a l’Est del fragment de Broadway entre l’Ajuntament i Wall Street. Jo personalment començo la visita sempre a la Pl. de l’Ajuntament, que es un petit edifici neoclàssic situat al mig d’una Placa i es el final de la línia 6 verda del metro. Abans que arribes el terror i la seguretat, era una placeta deliciosa. Te una font amb llums de gas, molts bancs i arbres, gespa i un medalló pel terra inscrit amb la historia de la ciutat. Ara el que passa es que la policia te tancat i defensat militarment tot el perímetre de City Hall i intimida molt, però l’Alcalde Bloomberg deu sentir-se molt segur. Noteu que l’edifici de City Hall esta orientat completament cara al Sud. El van construir després d’enderrocar l’antic Ajuntament a Wall Street, primera seu del Govern Federal (que estava al lloc de l’actual Federal Hall) i mira cap al Sud perquè cap al Nord nomes hi havia pagesos i vaques.

En qualsevol cas per arribar a Ground Zero cal sortir de la placeta i prendre Broadway nomes per una cantonada cap al Sud. En arribar a una Església d’estil colonial episcopaliana (anglicana) anomenada St Vincent cal creuar Broadway i darrere l’església trobareu Ground Zero. També hi ha estacions de metro (Fulton Street).

La Reconstrucció Lenta de Ground Zero

Si arribeu pel cami que he dit (i us eviteu la temptacio d’entrar als Grans Magatzems de  preus al discount, anomenats Century 21, una parada gairebé obligatòria dels visitants), el primer lloc amb que topareu es l’entrada provisional a l’estació del tren del PATH, un dels metros que van a Nova York.

El projecte final per a l’estació que diuen que algun dia es construirà es de l’arquitecte valencià Calatrava, que fa molts anys que viu i treballa a tres cases contigües a Park Ave. En Calatrava, a mes d’arquitecte de ponts i edificis es un escultor, cosa que es nota molt als seus edificis. El seu projecte per a l’estació del PATH esta culminat per dues grans ales d’ocell que s’enlairen cap al cel i haurien hagut de tenir un mecanisme que els permetria bellugar-se. En Calatrava insisteix que els edificis amb parts mòbils tenen un futur molt gran. Manhattan ha patit d’enca de la Guerra Mundial d’edificis alts, mediocres, vulgars i avorrits i potser per això el projecte e Calatrava fou rebut amb un entusiasme extraordinari. Un altre aspecte era el gran espai subterrani que connectaria tots els trens, que en dies especials (l’aniversari, dies assolellats) s’obriria deixant entrar el sol. Meravellós, però ai las, molt car. Ja li han tallat i reduït de mides les grans ales (se les volien tallar del tot) i potser la galeria subterrània podria tenir alguna columneta petita, que diuen que no molestaria gens i hi abaratiria tot. I no cal pas obrir el sostre, i ara! Ja veurem si aquesta estació la construeixen o no.

Per cert, quan li pregunten, en Calatrava diu sempre que viu a Nova York perquè els ponts s’estan fent molt vells i ell esta clar, ha dissenyat ponts molt macos. L’Obama diu que vol construir infrastructures, o sigui que ja veurem. Pero en Calatrava patira molt a Nova York.

Pel que fa als edicifis, se n’han de construir set. Al comencament hi va haver baralles molt greus entre la Port Authority, propietària del terreny i de les desaparegudes Torres Bessones i un senyor molt ric anomenat Silverstein que era propietari del “lease” de les Torres Bessones, el dret a explotar-les comercialment per molts anys, que de fet era com si en fos el propietari de tot el lloc i l’assegurança estava al seu nom. Es veu que en Silverstein i el public no tenien es mateixos interessos però el bon senyor insistia que era ell l’unic que tenia dret a edificar. Després de molts anys, l’Assemblea de l’Estat d’Albany va fer una llei distribuint la propietat entre tots dos i tancant la baralla. En Silverstein ja ha terminat dos gratacels enormes, les organitzacions publiques amb prou feines han començat.

Tothom que ve pregunta per que del retràs i no es fàcil respondre.   El problema sembla ser la falta de coordinació entre les diferents organitzacions dels governs locals. S’han gastat diners i diners i diners… Això passa a vegades amb les necessitats dels diferents projectes, el monument i museu (dues piscines al peu del que foren les torres amb unmuseu subterrani), l’estació i les noves torres, sobre tot l’emblemàtica Libery Tower. Topen l’un amb l’altre i cal aturar-ho tot fins que s’entenguin. Aleshores els agents de la seguretat venen i diuen que una certa coseta no es fer per por dels terroristes i les associacions de víctimes es queixen, etc, etc.

Els concursos públics per dirigir la reconstrucció van acabar tots molt malament. Hi va haver dos finalistes per al projecte d’urbanització, un d’ells el famós arquitecte David Libeskind (el del Museu Jueu de Berlín), que es natural de Brooklyn. A hores d’ara, anys després, encara no esta gens clar qui dels dos va guanyar. Hi ha una barreja de tot. Després hi va haver un concurs per construir la Liberty Tower, que va guanyar, aquest cop clarament, el Libeskind, amb un edifici que tindria exactament 1776 peus d’altura (es l’any de la Revolució Americana contra el Rei Georges). Però després van venir la gent de la seguretat, i una altra firma va ser encarregada amb “modificacions” i ara en Libeskind ha renegat del projecte. Un altre que havia perdut al concurs era el gran Norman Foster. L’edifici que van rebutjar, modificat, ja ha estat inaugurat fa anys prop de Carnegie Hall a la seu principal de l’editorial Hearst i es un dels meus millors nous edificis fets a NY els últims anys. Ara resulta que en Foster construirà un segon edifici al Ground Zero.

Un altre problema que ho va complicar tot, fou el cas de l’edifici de la Deutsche Bank, davant però fora de les Torres Bessones. L’edifici no fou destruït pels terroristes però va quedar cremat i malparat, o sigui que calia enderrocar-lo. Però hi ha corrupció a tot arreu. A la companyia d’enderrocament se li va acudir tancar l’aigua i les sortides d’emergència. Es va declarar un incendi i dos bombers van morir. Les querelles civils i la investigació criminal van durar molts anys. Ara al final l’estan enderrocant de debò i sembla que això permet moltes coses.

Times Square, la Nuit

Times Square es una placa de forma molt estranya perquè esta situada a la intersecció de Broadway, que es obliqua amb la Setena Avinguda. Es molt allargada i estreta. Fa anys era un centre de pornografia i de prostitució. La cosa havia arribat al punt que un frare franciscà, el P Richter havia fundat una obra per assistir als menors que eren explotats al lloc. El Pare Richter aviat va esdevenir un dels sants oficials vivents de la ciutat fins que un dia van sortir els primers rumors que un noi s’estava queixant d’abusos contra ell i després un altre i després hi va resultar que hi havia irregularitats amb els contractes. Una historia trista perquè l’obra era bona i ha seguit endevant. Ara ja fa molts anys que es dirigida per una monja. El Pare Richter es va retirar a una caseta petitona a Upstate New York, al camp. Va habilitar una habitacio amb una finestra per la que es veia la torre de l’esgl’esia com a capella i hi va dir missa cada dia fins la mort.

Peró tornant a Times Square, d’aquesta etapa tan dolenta del barri ja no queda gairebé res. Tots els gratacels son moderns i estan coberts de grans cartells lluminosos. Abans d’aquests cartells n’hi havia per tota la ciutat però molestaven els veïns, o sigui que ara nomes estan permesos a Times Square. N’hi molts, sovint amb pantalles de televisió grandioses que a vegades transmeten programes en viu de cable. N’hi que estan un damunt de l’altre, fins arribar molt amunt. La NASDAQ ofereix preus d’accions, per qui encara no estigui escarmentat. Cal anar-hi al vespre, però el llum a mi em sembla excessiu i m’amoïna una mica.

Les voravies estan tan plenes de gent que costa caminar. Sovint son famílies de turistes senceres amb nens que s’aturen a mirar coses. Els locals rarament hi anem. Una novetat aquest any son els venedors ambulants d’entrades als espectacles dels teatres que hi ha al voltant. Altres anys, calia patir molt per trobar entrades aquesta època de l’any. Ara les ofereixen pel carrer a bon preu.

Al nord de Times Square hi ha la famosa guixeta que ven entrades de teatre per al mateix dia a mig preu. Al darrere hi han bastit una escala de grades amb seients que al vespre s’il.lumina de vermell. Va sortir fotografiada el dissabte a la secció d’Opinió de l’Avui perquè hi havia un concurs de parelles fent-se petonets. L’escala amb els graons per seure es permanent i ofereix una vista molt bona de tot Times Square. A mi em molesta nomes una estàtua vella de bronze que hi ha al davant d’un capella que ningú ja no sap qui era.

Adeu siau, Any 2008

Vistes i videos de Times Square surten a tot el mon el vespre de Cap d’Any. Times Square pren el seu nom del diari New York Times, que ara esta situat a un gratacels gran, a prop però ja no a Times Square. L’antic edifici, que ara sembla molt petitet, si que esta conservat i es al damunt seu on hi ha el mastec del que cau la bola un minut abans de mitja nit i toca fons a mitjanit. Ningú no sap ben be d’on ve el costum. Hi ha qui diu que era un senyal antic als vaixells que tot anava be a la ciutat i podien entrar. Peró l’opinió dominant es que no se sap res.

La placa queda tancada tot el 31 amb grans mesures de seguretat i barreres i molta policia. Aixi i tot ja hi ha gent que es presenta abans de migdia per assegurar-se un lloc. El total d’assistents es al voltant d’un milio (!!!) Aquest any ha nevat una miqueta de no res durant el dia pero a la nit fara un fed que pelara. La temperatura anunciada es de 17 graus Fahrenheit, que se  quants Celisus son, pero probablement 5 o 6 sota zero.  Cal aguantar dret, esta prohibit entrar amb cap mena d’alcohol per escalfar-se i hi ha espectacles i videos. La gent es posen barrets de broma i ulleres amb el numero de l’any, i bufen a joguines que fan tu-tut i criden i aplaudeixen i es fan petonets i ho troben fantastatic. Miren de sortir a la TV cridant, ballant i fent senyals.

Aquest any a l’alcalde Bloomberg encara li queda un any. Altrament, com que el seu termini comenca a mitjanit de l’1 de Gener, sovint pren el jurament a Times Square. Pero l’alcalde te el privilegi d’apretar el buto que engega la bola de mitjanit. Aquest any ha convidat en Bill i la Hillary Clinton a que vinguin a ajudar-lo. Potser li cal ajut perque el buto deu ser molt dur d’apretar. Segur que els Clintons no venen amb barrets de paper ni bufaran tut-tuts

Es veritat que molts dels participants son turistes pero tambe n’hi ha molts de locals. Es que a vegades, els Novaiorquesos son difícils d’entendre…

JOANOT

No hi ha resposta