Els EUA són diferents

La Carrera Militar als EUA

Probablement tots els lectors han sentit parlar alguna vegada de West Point, l’Acadèmia Militar de la Infanteria Americana, situada molt a prop de Nova York, a la magnífica Vall del Riu Hudson. Les dels altres dos cosos de l’exèrcit són menys conegudes. La de la Marina està situada a Annapolis, una ciutat turística molt maca, capital de l’Estat de Maryland, a poca distància en cotxe de Washington DC que com WestPoint és un lloc molt escaient per excursions la fi de setmana. Tenen carrers i edificis antics, restaurants de peix, platges, un vaixell pirata per als nens, botigues de records, un port amb paisatge preciós.

L’Acadèmia de l’Aire està a l’Oest, a l’Estat de Colorado unes cent milles al Sud de Denver, a la ciutat de Colorado Springs a l’estat de Colorado i és famosa sobretot per la Capella. A Colorado Springs, una ciutat molt elevada, no hi ha gran cosa per visitar, a si no és que algú vulgui intentar pujar en cotxe fins al cim de l’altíssim Pike´s Peak, una de les carreteres mes altes del mon. A més és a aquesta ciutat on es troba el famós comand subterrani de la NORAD, la defensa nord-americana contra atacs aeris o espacials amb míssils. Estan instal.lats a una cova excavada al centre d’una muntanya; tenen portes d’acer i una sola entrada. No cal preguntar: no deixen visitar.

Aquestes tres acadèmies oficialment són Colleges de quatre anys, una mena d’Universitats que només concedeixen diplomes de “Bachelor” després de 4 anys d’estudis i algun examen , però no Doctorats. Aquest títol de Bachelor està  situat a algun lloc difícil de definir entre el nostre Batxillerat i la Llicenciatura. La majoria d’americans educats volen que els seus fills tinguin el College i que es casin amb un home o dona que també en tinguin. Les Universitats (Harvard, Yale, Cornell, Pennsylvania, Stanford i tantes altres no tan famoses) tenen gairebé sempre un College de 4 anys però molts Colleges no estan afiliats amb cap Universitat perquè només ensenyen sense fer recerca. Poques Universitats estan regulades pel Govern: a diferència d’Europa poden ensenyar allò que vulguin i donar els diplomes que els passi pel cap sempre i quan la Comissió Conjunta de la seva associació  acrediti  els programes i títols que donen.

O sigui que West Point, amb un alumnat de 4.400 estudiants és un College i a més un College prestigiós i gratis, que n´hi ha pocs. Què cal fer per ser-hi admès? Qui vulgui ho pot mirar al seu web http://www.usma.edu. Cal com a tot arreu passar un dels dos exàmens voluntaris d’entrada al College, sobretot el SAT que es el mes prestigiós, amb nota competitiva. Edat? Entre 17 i 23 anys. A mes cal presentar cartes de recomanació sobretot almenys una del Congressista del districte on el candidat viu o d’un Senador del seu estat. Però no es gens fàcil ser admès.

Un diumenge a West Point

Potser ho hauria de dividir en dues seccions: West Point abans i després del conflicte amb els islamistes, dues experiències molt diferents, tot i afegint que ara els civils de Nova York ens hem perdut un lloc magnífic per passar-hi un cap de setmana. I per meditar sobre moltes coses.

Per anar-hi des de Manhattan cal creuar el riu Hudson que jo faria sempre pel pont de Washington i prendre la Palisades Expressway  fins al final, on hi ha senyals cap a WestPoint. Aquesta autopista fa costat al Hudson i es una mena de carretera jardí agradable, amb dos aparcaments amb vistes al riu. La primera vegada que hi vaig anar vaig entrar a West Point per una carretera al nord que travessava un camp militar buit, evidentment d’exercicis, on s´hi veien canons, tancs i camions. Al final s’arribava a la comunitat de West Point pel Nord, que donava l’oportunitat de marxar al costat del riu fins a la sortida Sud i veure-ho gairebé tot. El poble de West Point consisteix en els habitatges dels professors i empleats del College. El recinte està construït a un costat de la vall amb molta pendent i hi ha molts nivells,turons i coses amagades. Molt abans de ser el que es, WP havia estat un fort militar. Visitant, s’entén fàcilment perquè.

El dia de la meva primera visita era un 4 de Juliol, la festa nacional. Els cadets estaven formats vestits de gala al gran quadrilàter verd que els Colleges tenen sovint davant els edificis principals. Al darrere hi havia les estàtues de McArthur i Eisenhower, els més grans alumnes del College, vencedors d’Alemanya i del Japó. Al costat dels cadets un canó disparava les 100 canonades, seguides d’un discurs. El discurs per altaveus era mes fort, sorollós sec i avorrit que les canonades

A l’esquerra del quadrilàter hi havia un mirador amb una vista preciosa del riu Hudson. Naturalment, s’hi pot trobar un estadi de football amb graderies i cantxes per practicar tots els esports imaginables, que diuen que son obligatoris. La residència del Superintendent (el comandant) era una casa molt gran a prop. A l’entrada deia que era la casa del Superintendent, o no ho hauria sabut ningu. Baixant per la carretera a peu  es veien edificis escolars penjants i s’arribava al Museu. Dintre hi tenien el bastó de mariscal de Goebbels, conquerit i portat a WP com a trofeu, uniforms, models de les habitacions als dormitoris, diorames de batalles i models de les dues bombes atòmiques, una de prima i una altra molt gruixuda.

A les muntanyetes de l’interior es podia pujar fins a les restes de les de fortificacions de la Revolució (a Europa absurdament anomenada Guerra de la Independència, perquè fou una revolució contra la monarquia i a favor de l’autogovern i la democràcia). També hi ha la capella de l’Acadèmia, que ells consideren un lloc important. S’accepten totes les religions, però no practicar-ne cap seria un problema. Durant els serveis protestants el diumenge, es llegeixen sempre uns quants noms de soldats caiguts en acte de Guerra.

A la sortida pel Sud hi ha un Hotel vell, de propietat particular, molt famós per acollir festes i celebracions. Si algun lector se´n recorda de l’alliberació dels ostatges Americans de Teheran el primer dia de govern de Reagan, fou a aquest Hotel on els van dur a reunir-se amb les famílies.

Més enllà de les portes, al territori civil hi ha un carrer amb aparcament, botigues, bars i restaurants sobretot per visitants, encara que s´hi poden veure molts cadets.

Els bons temps s’acaben.

Un dia veig veure que havien posat controls a l’entrada i demanaven papers d’identitat. La vigilant era una noia en uniform de cadet. Després d’ensenyar-li el permís de conduir, li vaig dir que només volia passar-hi la tarda. Somrient d’orella a orella em va respondre en veu molt alta, com els ensenyen a parlar “Then have a great time, Sir!”  El “Sir” el va cridar tan fort com si hagués estat una soprano. Encara em sona a l’orella després de tants anys. Seria l’última visita autoritzada en cotxe. Era el somriu final d’un mon feliç prop de l’extinció, on l’exercit havia guanyat la Guerra Freda pel sol fet d’existir sense haver de disparar un sol tret. Van tancar la carretera al trafic particular, posant-hi un autobús de pagament molt vell i lleig per fer la visita amb guia (i vigilància).

Després un conegut meu que es ex-alumne (va arribar al grau de capità abans de sortir-se´n) va voler portar-me a visitar West Point amb ell dient que m’ensenyaria tota mena de coses amagades. Tenia el carnet de membre de l’associació d’ex-alumnes. No ens van deixar passar. Li van respondre que com que no hi havia cap reunió d’ex-alumnes aquell diumenge, li caldria tenir un permís especial per escrit. Entretant podíem prendre l’autobús si volíem. A mes el guàrdia no era cap cadet somrient sinó un agent civil de seguretat armat i amb cara de pocs amics. Es un mon diferent. Potser si que erem espies: el meu amic em volia ensenyar coses amagades

En l’actualitat…

… les visites individuals s’han acabat, probablement per sempre. Així i tot es pot anar fins a l’entrada Sud, aparcar i pagar per pujar a l’autobús, com fa molta gent. El Museu ha estat ampliat i reconstruït fora de l’Acadèmia al costat del Centre de Visitants. Val la pena?  Potser no pels que enyorem els pícnics de cara al riu  però altrament, si hom no hi ha estat mai, potser sí. Evidentment, l’exèrcit nord-americà és una entitat important en aquest món. Hi ha guerres. L’ex-capità m´ho va dir ben clar mentre dinàvem al costat d’una taula on seien dos cadets amb un matrimoni gran: aquests xicots i xicotes estaran en campanya als pocs mesos de graduar, triïn el destí que vulguin.

Adéu-siau

No hi ha servei militar obligatori als EUA, però en Reagan va reintroduïr l’obligació de registrar-se a certa edat omplint una fitxa a una oficina de correus per si de cas. Però aquests estudiants de West Point seran els oficials comissionats, no pas els soldats pelats que reben sempre i que en general son pobres desgraciats d’origen molt humil que no volen o poden fer res mes. Tots prendran un jurament al que pocs ens oposaríem: Defensar la Constitució i les llibertats del poble americà. I si viuen, viuran feliços perquè no els pertoca analitzar si les ordres que reben es conformen a aquest mandat. I que obeint i cobrant el sou miserable que els paguen no poden ni equivocar-se ni fer res de dolent. La responsabilitat de posar-los en perill sense motiu, quan ni la Constitució ni la llibertat dels Americans estan en perill, es del Govern i es un acte de mala fe. Quadrar-se i fer moviments mecànics i saludar i dir en veu molt alta “Yes, Sir”… Quins jocs tan infantívol. A vegades als grans també ens agrada jugar i tornar a sentir-nos nens.

Prou que hi ha qui ho reconeix: a la Navy això de saludar i parlar de forma subordinada com si fossin esclaus obedients només es fa als vaixells però ja no ho fan a terra. Parlen com gent normal.

Saluts i llarga vida… en pau si pot ser

JOANOT

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS