Etiqueta arxiu 'torres bessones'

13 des. 2019


Recordant Rudolf (Rudi) Giuliani a Nova York

Com a antic ex-resident de Manhattan i lector diari del NY Times em recordo molt bé de Giuliani (i del playboy Donald J Trump, anomenat “the Donald” localment). En aquells temps en Rudi vivia al famós carrer 86, i jo al 90, tots dos molt prop de la Gracie Mansion, davant de l’East River,  residència oficial de l’alcalde. Que tothom pensi com vulgui de les seves penques, ambicions i principis ètics, però ningú pot negar-li una intel.ligència i habilitat poc comuns.

El seu pare va estar a la presó per haver estat un “home muscle” de la Màfia, uns dels que venien a apallissar a algú que no pagava i a vegades trencaven osos. Rudi va començar a exercir d’advocat obtenint molt bons càrrecs al Departament Federal de Justícia a Washington, cosa que li va servir per ser nomenat Fiscal Federal del Districte Sud de NY, que vol dir de la ciutat de NY, que per molts advocats seria la culminació gloriosa d’una carrera. Per en Rudi no passaria de ser un esgraó per fer-se conèixer i seguir pujant. Fou molt competent contra el que quedava de la màfia i contra financers corruptes, però curiosament tot el que feia sortia als diaris amb la seva foto.

Va perdre la primera elecció a alcalde contra un home negre que ho va fer malament. La segona vegada va guanyar amb una gran majoria i molta popularitat. Recordo el seu discurs d’entrada per una cosa que va dir: que la seva dona, Donna Hanover, una presentadora de TV, era la seva amiga, consellera… i amant. No és que estigui malament, però ho diria tothom? Tots dos estaven ja al tercer matrimoni. Aviat tornaré al tema.

El primer termini d’alcalde fou molt exitós per la seva lluita contra el crim. Ell deia que calia començar amb els petits deinqüents per crear un ambient de respecte a la llei. Va concedir poders extraordinaris a la policia (recordeu que als EUA la policia és sempre municipal) cosa molt popular fins que va perdre el control i va esdevenir racista i violenta. Dues salvatjades tràgiques van destrossar la seva reputació. Un negre havia estat detingut per un petit delicte i va gosar plantar cara als policies. El van arrossegar a la comuna de la comisaria introdïnt-li un objecte amb mànec llarg i causant una perforació intestinal. L’home fou dut mig mort a l’hospital on després de moltes operacions i alguns mesos va salvar la vida. L’altre cas fou molt diferent. Tenien els policies una “brigada de crim pel carrer” on agents vestits com la gent del barri circulaven en un cotxe vell, obsevant. La víctima fou un pobre immigrant africà que es guanyava la vida venent d’una manta coses diverses a Chinatown. Se li va acudir baixar del seu pis al carrer a prendre la fresca. Un negre aturat al carrer? Segur que venia drogues, van pensar els policies. Van aturar el cotxe i se li van acostar demanant drogues. Indignat, la víctima els va escridassar i com que volia fumar es va ficar la mà a la butxaca, treient un encenedor metàl.lic. Creient que era una arma, els policies el van matar a trets (uns 20, van dir)

Una tragèdia personal l’esperava. Un dia en Rudi sortia de Mount Sinai, el meu hospital, per un atri molt gran (fet pel gran arquitecte Pei). Visitar l’hospital podia tenir moltes raons i hom no pot deduir res de trobar algú. Un dia vaig topar gairebé de nassos amb el Cardenal-Arquebisbe. I què?  Doncs en Rudi anava sortint quan va veure un periodista famós i, espantat va intentar amagar-se. Perquè? Naturalment el periodista el va veure i va encentar una investigació. El senyor alcalde patia d’un càncer de pròstata. Això va obrir una discussió pública molt interessant sobre la tria entre la cirurgia radical (que sovint deixa el pacient impotent) i la irradiació amb quimioteràpia, que Rudi va acabar triant fent-ho públic. Segueix viu molts anys després.

Els problemes matrimonials amb la Donna (mare de dos fills) ja havien començat. Rudi es trobava sovint amb una infermera passejant amb ella (i els fotògrafs) pels carrers locals i sopant a restaurants del barri. Un dia ell i la seva dona van fer una verdadera escena de vodevil. Sovint la gent enrabiada fa disbarats. En Rudi havia invitat un grup d’inversors texans a jugar golf en companyia de la seva amant. Al final va invitar tothom a venir a la Gracie Mansion per refrescos. Els jardins com la planta baixa eren públics, mentre que la família vivia al primer pis. La Donna, enrabiadíssima va veure la donota al seu jardí (una grolleria intolerable de Giuliani). Al poc temps va sentir la dutxa al primer pis prop de la seva habitació. Va concloure que era la mala dona prenent una dutxa a casa seva. Furiosa, va marxar cap al bany, obrint la porta… on es va trobar un milionari texà en pilotes. Havia suat molt i en Rudi l’hi havia recomanat. Tothom va començar a cridar i la policia va evacuar tothom en l’acte per una porta secundària. Es va saber tot. Al poc temps en Giuliani va anunciar que havia tingut problemes sexuals degut al tractament mèdic i que sort de l’infermera perquè la seva dona no el volia ajudar. El divorci ja anava en marxa però no va poder treure-la de la Gracie Mansion com a alcadessa oficial que era. La senyora va evacuar la mansió amb els dos fillets minuts abans de la mitjanit del 31 de desembre al moment quan el termini de Giuliani acabava i ella perdia el títol d’alcaldessa. Hi havia entusiastes al carrer aplaudint. Jo vivia a molt poca distància. Hauria anat a veure aquesta sortida si s’hagués anunciat.

Però poc abans d’aquest final, la immensa catàstrofe de les Torres Bessones va tenir lloc. Rudi estava esmorzant quan el van avisar. Va voler anar a un Centre Coordinador d’Emergències que ell mateix havia creat però, ai las, estava a un sòtan de les Torres Bessones. Va aconseguir ficar-se a una caserna de bombers relativament pròxima, que estava buida. Tots els bombers estaven morts o a punt de morir. Rudi i els seus ajudants van veure amb horror la pluja de rocs quan una torre es va enfonsar. Va recordar que tenia un número de telèfon per trucar a l’interior de la Casa Blanca i va provar. Volia que l’exèrcit enviés avions de guerra a defensar la ciutat. Cal imaginar el seu horror quan va escoltar com li deien que la Casa Blanca estava essent evacuada i el Pentàgon estava en flames. N’hi havia prou per un atac de cor. Al final ell i els seus associats van sortir sense cotxes corrent cap al Nord, probablement per Broadway quan espantats van veure avions de guerra volant molt baixos. Al final algú va cridar: Son els nostres! i tothom s‘hi va afegir cridant d‘entusiasme. Tot seguit en Giuliani va començar a fer els seus discursos per ràdio i TV, que sens dubte va fer molt bé, esdevenint famós a tot el país: havia esdevingut America’s Mayor. I se n’aprofitaria.

Va fundar una firma de consultants internacionals contra el terrorisme, fent molts milions i pagant a la nova i quarta dona (de la qual per cert s’està divorciant en l’actualitat) un sou fantàstic de Vicedirector. Com a infermera,  es veu que entenia molt de terrorisme. I va decidir presentar-se com a candidat a la Presidència. Seria el fracàs més gran de la seva vida. A la Florida va fer un ridícul  tan gran que va haver de plegar. En persona, com el veien els votants interessats, era i és un home desagradable.

La seva reaparició pública més coneguda, ignorada intencionalment per la premsa seriosa, tingué lloc durant la campanya electoral del seu vell amic Donald Trump, de qui aviat esdevindria advocat personal. Va denunciar la corrupció dels Clinton. Aquesta família abusava la Fundació benèfica Clinton. Acceptaven donacions que els permetien fer negocis col.laterals beneficials i legals, i permetien als donants estrangers accès telefònic immediat a la Hillary i en Bill. Tothom esperava que ella seria la pròxima Presidenta i el tinglat es va ensorrar després de la desfeta quan la família ja era molt rica. Tot això dissortadament era veritat. En Bill Clinton és com en Rudi un senyor amb una cara molt dura. Trump va acceptar el relat, va començar a referir-se a la Sra Clinton com a “crooked Hillary” (corrupta Hillary) anunciant que ell la ficaria a la presó. Li va anar bé.

La feina de Rudi a la Casa Blanca és transparent: fer legals, canviant la formulació i la forma, les ordres escrites i amenaces de Trump. Per exemple, ell volia prohibir la immigració de musulmans, una bestiesa profundament inconstitucional, i en Rudi ho va canviar per un llistat de països dels quals no s‘acceptava gent, que jutges federals van aprovar. I així moltes coses.

Què ha het a l‘Ucraïna no està gens clar. La idea d‘acusar Biden de corrupció perquè el seu fill havia acceptat un seient al consell d‘administració d‘una firma dubtosa (amb un sou de $50,000 al mes), quan el seu pare estava encara al poder intentant fer entrar el país a la Unió Europea i l‘OTAN, probablement va sortir del cervell de Rudi. No estava bé, però no hi ha proves de corrupció, com ells volien que el pobre Zelinsky cerifiqués. Durant les seves estades al país Rudi va tenir entrevistes per profit personal amb grans oligarques i gent dubtosa de la Ucraïna. Va participar ell en la pressió contra Zelinski negant-li subvencions i ajut militar aprovats pel Congrés per obligar-lo a declarar contra Biden? Tothom es pensa que sí, però ningú trobarà mai proves comprometedores contra ell. Aquest senyor de ximple no té res.

Joan Gil

No hi ha resposta