Etiqueta arxiu 'Exiliats Cubans'

21 ag. 2021


Exili de la Cuba de Fidel Castro

Classificat com a General

Ruta de la fugida

A diferència del tancament brutal i violent de les fronteres comunistes a Europa amenaçant fugitius i les seves famílies, el nou govern revolucionari de Cuba va prohibir la fuga algunes vegades però va obrir la porta moltes altres, encara que els fugitius en molts casos van haver d’afrontar un perill de morir ofegats a l’oceà. Cuba està només a 145 qm dels EUA, però els desesperats van sortir a alta mar en vaixells massa plens en mala condició o avariats o a basses de fusta o plàstic sense pilots competents que sabessin navegar ni preocupar-se del pronòstic del temps, com veiem que passa en els nostres dies al Mediterrani. Fou el resultat de moltes coses: al començament eren els col·laboradors i beneficiats del règim Batista en possessió de visats americans; després van seguir els qui van patir la repressió  castrista amb presó i morts, la gent de nivell socio-econòmic alt i carreres que van veure com ho perdien tot tot, diners, feina, propietat, plans pel futur, bons habitatges; després gent que fugia dels periòdics episodis de privacions i fins i tot fam. Voldria afegir que la totalitat del poble cubà no era així i que el règim probablement tenia molts partidaris: la gent que havien sobreviscut el període violent i corrupte de Batista, els que volien feina garantida, assistència mèdica i educació gratis i compartien el famós somni meravellós marxista de la igualtat futura tan esperada entre tots els homes i dones del món.

L’horror descrit aquí tot seguit em recorda les tragèdies clàssiques gregues. Personatges es queixaven al Cor de ciutadans de la injustícia, violència i patiment que havien patit a les mans de l’altre grup. Presentaven raons fortes, difícils de contradir i abusos de poder que violaven les lleis dels déus. Un altre grup o actor apareixia explicant el seu costat de la situació, completament oposat, racional i també afavorit per certs déus. Quan tot acabava al final en  una tragèdia violenta horrible, el Cor lamentava les disputes i imperfeccions humanes. I el públic, horroritzat, plorava.

Història de l’èxode

L’exili “daurat” entre 1959 i 1962. Inclou els membres i beneficiats del règim Batista, militars i també molts dels rics i poderosos. En general, tots obtenien visats d’entrada nord-americans, sortien en avions o bots segurs i el nou règim no s’hi oposava. Van arribar als 124,000 i van instal·lar-se sobretot a Miami. Van establir la basis d’una comunitat extremadament hostil a Castro amb elements en aquells temps violents i la capacitat d’esdevenir prospera i desenvolupar influencia política considerable als EUA amb una aliança duradora amb l’ala mes radical del Partit Republicà. En això se separaven de la majoria d’immigrants hispans, en general pobres, desinteressats en política i votants del Partit Demòcrata.

Entre 1961 i 1962 la pau i tolerància entre els EUA i Cuba es va exhaurir. El nou President Kennedy va tolerar i promoure l’anomenada invasió de la Bahía de los Cochinos (Pigs Bay) que els cubans prefereixen anomenar Playa Girón. Molt mal preparada, la invasió fou esperada per dies i els invasors es pensaven  que tota la població cubana s’alçaria contra Castro, el qual va dirigir el seu exèrcit i liquidar l’atac ràpidament. En 1962 la crisi dels míssils nuclears soviètics a Cuba estigué  a punt de desfermar un holocaust nuclear de la humanitat, evitat gairebé miraculosament en l’últim moment per un acord entre els EUA i la URSS. Evidentment, el perill cubà era inesperadament molt gran. Kennedy i el Congrés van dictar el bloqueig comercial contra Cuba que tant faria patir als cubans i que dura fins els nostres dies. Trump va endurir encara més fins al límit mai vist per satisfer els cubans sempre republicans de Miami. En el temps cobert, el nombre d’emigrats i fugitius va arribar als 250,000.

Breu episodi dels bots de Camarisca (un port cubà) en 1965. La guàrdia costanera americana acaba salvant molts fugitius de ser altrament perduts al mar.

Els Freedom Flights de 1965 a 1973 per acord entre els EUA i Cuba. El començament fou molt intens arribant a dos vols diaris d’Havana a Miami per unes 5 setmanes. Van arribar a emigrar uns 30,000 cubans.

El cas extraordinari dels Marielitos, Abril-Octubre de 1980 (135,000 exiliats) Tot va començar perquè el govern cubà volia permetre sortir als qui tinguessin visat d’entrada a certs països llatinoamericans. Limitem-nos al Perú. Les ambaixades estaven guardades per policies cubans i altres guàrdies de seguretat. Sense poder entrar a la legació, hom no podia treure visats. Un grup de quatre homes en un cotxe van trencar i obrir la cleda de seguretat a l’entrada presentant-se dintre l’ambaixada, on l’ambaixador ja s’havia repatriat veient com estaven les coses i exigint els visats. Les queixes entre els dos governs van pujar de tot i Fidel va aplicar la revenja final: va manar la retirada de la policia. Al poc temps, sembla que centenars de cubans havien ocupat l’edifici i el jardí. Furiós, Fidel Castro va dir que qui volgués podia anar-se’n, com més aviat millor i que podien sortir en vaixell del petit port de Mariel, prop d’Havana. Els exiliats van organitzar verdaderes caravanes marítimes entre Mariel i Miami o Kay West (Cayo Hueso). Certes famílies van enviar iots per rescatar tota la família, altres van haver de trobar ells mateixos algun bot. En Fidel, que es referia als fugitius com a “usanos” va jugar una mala passada: va incloure en la immigració tots els criminals empresonats per delictes comuns i tots els malalts mentals de l’illa, buidant les presons. Amb això va crear un problema gravíssim a les autoritats nord-americanes. Els criminals van ser identificats, però tots deien que eren presoners polítics o que havien fet coses que eren legals als EUA. Van crear una crisi molt perillosa a Miami. Al final els USA  van aconseguir repatriar molts bandits a Cuba. I els marielitos poc a poc van sortir dels llocs de detenció on els havien ficat (en algun moment van intentar confinar-los a Kay West) i es van poder integrar a Miami. El 8th Street havia esdevingut Calle Ocho i l’àrea ja era Little Havana.

1994: el “período especial” després que la URSS acabés amb el subsidi. La “raft crisis” o “Crisis de los Balseros”. Ja havíem arribat als temps del President Bill Clinton i la pèrdua del subsidi rus estava causant fam i desesperació a Cuba, quan molts van intentar la fuga amb basses inflables o de fusta, molt perilloses. Una altra vegada la Guàrdia Costanera, sovint alertada per avionetes dels exiliats, va haver de sortir a salvar i recollir els fugitius. Però els temps de l’admissió immediata s’havien acabat. Aquesta vegada, van ser unes 35,000 persones, que els nord-americans van arrestar, conduir i tancar a Guantànamo en un camp de tendes de campanya. Pero al final molts van poder entrar als EUA. Era cada dia mes difícil.

Bill Clinton va tancar aquests episodis introduint per llei el sistema dels “dry feet, wet feet”: si un fugitiu aconseguia posar els peus a territori americà, seria rebut i la sol·licitud de refugi considerada, però si era detingut a l’aigua, seria deportat a Cuba. I així hem quedat fins ara.

El cas esgarrifós d’Elián González Brotons, un nen de 7 anys, l’any 2000

No obstant les grans dificultats i perills del “dry feet, wet feet” sempre ha quedat gent que ho segueixen intentant, sovint degut a les dificultats d’aprovisionaments i manca de coses necessàries. El nen Elián era fill d’una dona divorciada del pare que vivia amb un company. La parella, amb família a Miami, va decidir intentar la fuga amb el nen en un bot vell i mal cuidat ple de gent com els que es veuen actualment al Mediterrani. A un guia incompetent no se li va acudir consultar l’informe del servei meteorològic, que havia anunciat una tempesta imminent. Era una sentència de mort. Coneixem el final perquè una parella de passatgers, que ells sabran com van aconseguir arribar als EUA, ho van explicar. L’embarcació s’omplia d’aigua que els passatgers intentaven buidar omplint bosses de plàstic. La mare d’Elián, que duia un salvavides, el va posar al lloc més segur però quan va tornar el nen havia desaparegut i la mare es va posar a cridar que el nen s’havia ofegat. Però només ella i el seu company moririen.

Poc temps després, dos pescadors cubans de Miami van trobar Elián flotant tot sol al mar i viu (!).  Per por del “dry feet, wet feet” el van amagar algun temps per por que fos deportat, però al final va ser posat sota la cura de la família de la mare difunta a Miami, la qual va començar a publicar el cas per ràdio, TV i diaris, excitant i horroritzant tots els compatriotes que demanaven que la família es quedés per sempre amb el nen, la mare del qual havia mort buscant la llibertat. Degut al gran poder i influència política dels cubans, el cas aviat va arribar a Washington on molts polítics van exigir que el nen es quedés. El cas molt aviat es discutia a tots els mitjans nacionals. A Havana en Fidel va cridar el pare i li va preguntar què volia ell i que el govern l’ajudaria. El pare volia exigir que li tornessin l’Elián. Fidel Castro va facilitar el viatge del pare i els avis cubans als Estats Units. Està claríssim a la llei que un nen que perd la mare queda sota la potestat paterna del pare, si és, com en aquest cas, un home decent i que la família de la mare no tenia cap dret de quedar-se’l  per molta gent que ho demanés. El cas era de jurisdicció exclusivament estatal (amb jutges elegits influenciats per polítics) però en aquest cas hi havia elements també sota jurisdicció federal. Podia un nen demanar asil? No era un refugiat abandonat? Podia haver decidit la mare divorciada? El cas, bastant absurd, va arribar a jutges federals d’apel·lació mentre els de Miami seguien cridant. Els avis cubans de Cuba van aconseguir veure el nen breument a casa dels altres avis de Miami, el pare només va poder parlar amb ell per telèfon (amb una veu dictant per fer dir al nen que ell volia quedar-se als EUA). Els congressistes republicans, molt afins a Miami, volien fer una llei atorgant a Elán la nacionalitat, cosa que els demòcrates van rebutjar.

Una persona importantíssima sense dir res s’ho estava mirant tot amb irritació o ràbia creixent per un escàndol que abusava o ignorava la llei: la Sra. Reno, Attorney General (ministra federal de Justícia) del President Bill Clinton. Va fer el famós cop de puny a la taula. Prou bestieses! Un vespre 22 marshalls (policies) federals armats fins les dents i acompanyats de 130 guàrdies de seguretat van entrar per força a la casa on tenien l’Elán a rescatar-lo. Els cubans, que esperant-lo omplien la casa van ser tancats a una habitació i vigilats per marshall’s armats amb metralladores. Van aconseguir fer vídeos de l’escena. A l’exterior ja hi havia més de cent cubans protestant, sembla que alguns anaven armats però ningú va disparar. L’incident fou vist a la TV nacional. L’alcalde de Nova York, un tal Giuliani, va dir sis vegades que havien fet com els “stormtruppers” nazis, els agents de la SS alemanya (va haver de demanar perdó) i la Hillary Clinton també va protestar.

Elián Gonzàlez fou reunit feliçment amb el pare i avis paterns a l’aeroport Andrews (l’aeroport militar a Maryland, molt prop de Washington, que el President i altra gent molt important utilitzen). Per raons difícils d’entendre no podien tornar en l’acte a Havana. Van anar a una base d’infanteria militar. Un grup considerable de cubans es va presentar a la porta demanant rescatar el nen, però ningú entra per força a una base militar. Poc temps després, la família va volar finalment a Havana. Una foto poc després ensenyava a Elián a l’escola duent l’uniform dels Pioners Comunistes. Anys després, essent ja un adult, va aparèixer a algun acte polític públic a Havana, pero altrament és un ciutadà privat.

Joan Gil

 

 

 

 

No hi ha resposta