Arxiu per a 'Nashville' Categories

22 des. 2020


Comparant dos Presidents populistes molt diferents: Andrew Jackson i Donald Trump

Com que els blogs sovint reben menys visitants durant les festes, em permeto oferir-vos per segona vegada una entrada històrica que segueix essent important. Sobretot, Bon Nadal i Bona Salut a tothom, perquè l’any vinent serà molt millor.Fa uns dies em va sobtar veure que activistes de Washington DC havien intentat enderrocar l’estàtua del President Jackson, amb qui en Trump sovint és comparat. Jackson no s’ho mereix, excepte pel fet que tots dos han estat populistes. Trump és un narcisista mentider, cruel i racista, sense qualificacions que exercia el poder per satisfer la seva arrogància com si fos un objectiu propi sense res a veure amb les necessitats del pais. L’ Andrew Jackson (1829-1837) al contrari, va arribar al poder reconegut com un heroi nacional militar i un polític molt enemistat amb el President John Quincy Adams, que el va derrotar la primera vegada i a qui va enderrocar la segona. Esdevingué fundador del Partit Demòcrata mentre Trump nomes ha pres control del Partit Republicà radicalitzant-lo amb amenaces.  Jackson fou sempre un home complicat, dominant i difícil, sovint perillós, (es va batre en duels i va matar un adversari) però de molta substància. Com a bon populista, deia sempre que ell volia defensar els ciutadans comuns del aristòcrates corruptes de Washington, que és semblant al que deia Trump. Perquè volien enderrocar l’estàtua els manifestants del Black Lives Matter? Potser per la memòria de la deportació dels indis, in particular de la nació Cherokee del Sud i Sudest, on ja establen establerts com si fossin agricultors blancs, al nou Territori Indi d’Oklahoma, un episodi vergonyós de neteja ètnica que va costar morts i gran patiment immerescut. Els indis anomenen aquest episodi el camí de les llàgrimes, perquè molts van morir i les tribus ho van perdre tot. Molts anys abans al cap de la seva milícia Jackson havia destrossat per sempre amb força militar la nació indígena rebel dels Creeks. I al poc temps va expulsar els espanyols de la Florida sense permís de Washington.

Primers Anys

Jackson tenia mal geni i es va establir a Nashville, capital de l’estat de Tennessee i fou elegit Representant i després Senador a Washington. Tornat a Tennessee va esdevenir jutge del suprem de l’estat i fiscal general. Va fer una fortuna comprant una plantació amb molts esclaus negres. Els turistes poden visitar encara a Nashville l´ Heritage, la seva residència a Nashville, una casa gran sense res d’especial. En una altra cosa Jackson fou molt diferent de Trump: Jackson no fou mai un lliberti. Va conèixer la que seria l’única dona de la seva vida, Rachel, quan lamentablement ja estava casada. Va esdevenir un problema molt gran. La Rachel va haver d’aguantar insults de polítics, menysteniments de la premsa i ofenses que Jackson honorava  sempre amb un desafiament a un duel. Va anunciar que Rachel havia estat divorciada pel Parlament de l’estat de Virgínia i que s’havien casat a Natchez, a una Hisenda de la colònia encara espanyola de Louisiana. Totes dues coses eren falses però ell desafiava a un duel a qui expressés dubtes. Periodistes van anar a Natchez, on ningú recordava cap casament i a més el Parlament de Virginia no havia divorciat mai la dona o sigui que la Rachel era una bígama i fins i tot hi havia qui volia ficar-la a la presó. Al final el verdader marit va acceptar el divorci i Andrew i Rachel es van casar de debò. Una cosa cruel fou que Rachel morí pocs dies abans d’entrar a la Casa Blanca. L’Andrew va haver de ser arrossegat plorant de la cambra i van haver de vigilar que no es suïcidés.

Sense cap experiència militar però determinat a assolir la glòria (que sí que l’esperava) va prendre la comanda de la milícia estatal, l’exèrcit de Tennessee, guanyant una gran victòria contra els indis de la nació Creek. El problema amb els indígenes era sempre el mateix: hi havia moltes nacions, però tots estaven d’acord en que la terra era propietat de tothom i que no es podia ni comprar ni vendre ni tancar. Seria tan absurd com voler comprar l’aire o l’aigua. Els colons naturalment no hi estaven gens d’acord i en molts casos els indis assaltaven i cremaven cases i mataven colons. La reacció dels immigrants blancs era tractar-los de salvatges, criminals i assassins i cridar l‘excèrcit, que sempre es presentava a castigar indis

Mentre tant, els EUA havien declarat la Guerra de 1812 al Regne Unit. Hom va saber que un gran exèrcit britànic, veterà de les guerres napoleòniques venia embarcat en una gran flota a conquerir Nova Orleans. Jackson amb els seus soldats milicians mig descamisats, poc entrenats i mal armats es va presentar a defensar la ciutat. Inconcebiblement va organitzar una defensa invencible i va destrossar l’exèrcit britànic a terra com si res, esdevenint un heroi nacional rebut en triomf a la capital, rebent una medalla congressional i fent-se famós. Un petita detall que ningú coneixia és que la pau ja s’havia firmat a París tres dies abans de la batalla de Nova Orleans que no va canviar res, però el poble Americà n’estava igual d’orgullós.

I ara ve la història de l´incident amb Espanya, ja en aquells temps postimperials un país pobre i decadent. Existia un problema greu entre els colons nord-americans i Espanya, que era que els espanyols es negaven a tornar esclaus negres fugats als EUA, una cosa amb raons molt complicades. El General Jackson fou enviat sempre amb l’exèrcit del seu estat Tennessee a una guerra contra els indis Semínoles a la Florida. En Jackson, sense ordres ni autorització per fer-ho es va girar contra les guarnicions espanyoles, que van haver de fugir. La dominació espanyola a la Florida havia acabat.

A Washington s’ho van prendre molt malament perquè Jackson havia fet la guerra a Espanya pel seu compte sense ordres, però en el fons tothom n’estava content. La Unió va acabar comprant la Florida d’España a bon preu. Van nomenar Jackson primer Governador.

 Cap a la Casa Blanca

Amb els seus ideals va arribar l´hora horrorosa d´entrar a una batalla electoral infernal de llarga duració amb John Quincy Adams, fill del segon President John Adams un dels Pares Fundadors de la Unió més importants. La lluita electoral tenia lloc amb discursos i articles als diaris. L’assumpte de la Rachel va ensorrar Jackson a la primera elecció. Els diaris insultaven la dona i publicaven secrets dels seu festeig a l’esquena del marit. A la primera de les tres vegades que es van combatre electoralment, van quedar empatats en vots en el Col·legi Electoral però, com manava la Constitució, la Cambra de Representants va resoldre l’empat fent President a Adams. Enfurismat, Jackson va cridar corrupció al cel i va jurar oposició a mort. Quatre anys després (1829) Jackson va guanyar fàcilment per primera vegada i governaria per dos terminis fins 1837.

L’assumpte de la seva estimada Rachel va esdevenir famós a la premsa escandalosa i sense respecte o ètica del temps i en Jackson s’ho va prendre molt malament.  Va explicar que tot havia estat un malentès. La pobre Rachel es va morir entre l´elecció victoriosa a la Presidència  i la presa de possessió, sense entrar mai a la Casa Blanca. En Jackson va quedar tan afligit i desesperat per la injustícia que potser el seu caràcter va empitjorar…encara més.La presidència de Jackson fou digna d’ell. Una neboda li va fer de First Lady. Va anunciar que el primer dia la Casa Blanca estaria oberta al públic que l’havia elegit. Es va produir una aglomeració. Plats i vaixella van desaparèixer o foren trencats i coses van ser robades.

Un dels seus Secretaris (ministre) es va casar amb una vídua que tenia mala reputació i tota la societat fina li va tornar l’esquena. Era el famós escàndol dels petticoats (una de faldilla interior que les dones duien) Enrabiat, Jackson, pensant que era una injustícia cruel com la que la seva Rachel havia hagut de patir, va acomiadar tots els critiquejadors que se’n preocupaven i hi havien participat. Va formar un nou Gabinet però no es fiava de cap dels Secretaris i governava sense gabinet amb un grup d’amics que entraven discretament a la Casa Blanca per la cuina (el famós concepte del Kitchen Cabinet havia nascut, gent important que de debò manaven sense càrrec). Va resoldre disputes greus amb França, va evitar que la Carolina del Sud es declarés independent, (per primera vegada, la llavor de la Guerra Civil ja estava plantada) va dissoldre el Banc Nacional (per molts Americans imprimir diners és una estafa) i va reconèixer la independència de la República de Texas. A la campanya de reelecció, ja es va presentar com Demòcrata -per primera vegada, el partit que els seus amics havien fundat sota la seva direcció. Va triar el burro com la mascota del nou partit perquè els enemics l´anomenaven Jackass que també vol dir Ase, enlloc de Jackson. Li agradava plantar cara als insults. Aquest cas del burro demostra com era ell.

Però la qüestió de la deportació d’indígenes embruta i enfosquirà per sempre el seu rècord. Les anomenades 5 tribus civilitzades índies havien acceptat la realitat de l’existència de l’Amèrica immigrant blanca que volia comprar i posseir terra de conreu (cosa que els nadius van trigar anys a entendre) i havien intentat integrar-se. Ja Washington havia dit que els indis acabarien vivint com els immigrants europeus i ells ho volien fer. Fins i tot els havien obligat a comprar esclaus negres com condició per poder establir-se amb casa i terreny propis i bastir pobles. Molts blancs no estimaven gens  els indis i cobejaven el seu terreny. I Jackson (no obstant haver adoptat amb la Rachel dos fills indígenes) va firmar la seva deportació, que tal com veiem les coses ara, fou una cruel, injusta i sanguinària neteja ètnica que va costar molt patiment i morts, sobretot entre Cherokees, la tribu més gran dels EUA que ni vol ni pot oblidar. Ells havien firmat un tractat de pau amb la Unió que Jackson va violar. És per això que això molts progressius volen destruir la seva estàtua.

Creu algun lector que un home amb l’historial del President Jackson pot ser comparat amb Trump? No…

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta