Arxiu per a 'Guerra Freda' Categories

22 març 2022


La dubtosa obertura a l’Est de l’OTAN i Ucraïna

Tots patim veient l’horror d’aquesta guerra interminable i en voldríem esbrinar les causes, si més no, per evitar que torni a passar. Fins ara en tots els intents de negociació, Putin ha descrit sempre com a primera condició i evidentment preocupació seva principal la neutralitat d’Ucraïna, no obstant afegint comentaris insultants dient que Ucraïna no és cap país verdader sinó part de Rússia i que deu la seva existència a la Revolució Soviètica. No és veritat i no val la pena respondre perquè seria massa llarg. Podria ser que l’atrocitat que Rússia ha desfermat fos una reacció brutal a la política hostil d’expansió de l’OTAN, destinada a limitar el poder i la influència de Rússia al món introduïda a Europa quan la URSS i el Pacte de Varsòvia (fundat pels comunistes per oposar-se a la OTAN durant la Guerra Freda ja havien deixat d’existir? Recentment la coneguda historiadora de la postguerra mundial  Mary Elise Sarotte, Distingida Professora d’Estudis Històrics al Centre Henry Kissinger d’Afers Globals de la Universitat Johns Hopkins i Professora titular a la Universitat de Sud-California ha publicat un nou llibre sobre aquest problema a l’editorial de la Universitat de Yale sotal el títol America, Russia, and the Making of a Post-Cold War Stalemate, revisat molt recentment pel periodista i autor polític Fred Kaplan a The New York Review of Books. Vet aquí què diuen:

Putin, ja al poder, va veure ja al començament com l’OTAN volia penetrar el buit de poder als països ex-comunistes creat per la dissolució del Pacte de Varsovia i ha declarat recentment que en 1990 l’OTAN havia assegurat al govern soviètic que no volien prendre ni un centímetre de territori i que li havien mentit, cosa que fou un engany i una estafa. Però els EUA no van mai fer aquesta promesa. Fou només una proposta presentada sense autorització per un secretari d’Estat americà al mig d’una conversa en un temps molt incert. Veiem la realitat.

L’agonia de la URSS va durar des de 1988, quan Gorbatxov estava intentant transformar el seu país, encara intacte, en una república socialista democràtica, fins que va arribar el dia de Nadal (occidental), el 25 de Desembre de1991, quan la bandera russa fou hissada al Kremlin i Gorbatxov va fer un discurs de comiat televisat que molts vam poder viure en viu amb la boca oberta. Quin moment tan històric! El món acabava de canviar en front dels nostres ulls. La situació havia esdevingut un desastre insalvable.  Sens dubte, la URSS acabava de perdre la Guerra Freda, i perdria immediatament el Pacte de Varsòvia i el control dels països clients d’Europa Oriental. Però no caldria dissoldre l’OTAN al mateix temps?

1990: L’Alemanya comunista (DDR) acabava de caure també i el Canceller Federal  Helmut Kohl, reunificador d’Alemanya, estava a punt d’incorporar la DDR  a la seva República Federal que ja tenia previst el cas a la seva Constitució (encara que ningú es pensava que arribaria a passar). En Baker, Secretari d’Estat de G.W.Bush es va presentar a Moscou anunciant a Gorbatxov, encara cap d’estat soviètic, que l’OTAN volia que l’antiga DDR hi entrés integrada a la nova Alemanya unida, cosa que Gorbatxov va rebutjar indignat. L’americà va respondre que si tota Alemanya fos declarada neutral, un país tan gran ric aviat faria també bombes atòmiques. No li semblaria millor que el territori unificat entrés a l’OTAN acceptant el compromís de deixar el territori de la DDR fora de l’autoritat de l’OTAN? El Secretari Baker sense instruccions de Washington va intentar vendre a Gorbatxov aquesta concepció tan extraordinària de país unificat amb la meitat dintre i la meitat fora de la jurisdicció de l’OTAN. El rus, convençut, volia acceptar, però quan Baker va tornar a casa, el President Bush ho va rebutjar sense discussions. Els russos havien perdut i Amèrica havia guanyat. Prou. Al final el Canceller Kohl,  també va anar a Moscou a negociar, perquè de moment hi havia encara un exèrcit rus amb bases a l’antiga DDR i calia lliurar-se’n.  El Canceller va preguntar si a Gorbatxov no li agradaria  que fos el poble alemany qui decidís, i innocentment va respondre que sí, que li agradaria, sense concretar què volia dir. Kohl va tornar alegrement a casa explicant que els russos no s’oposaven a ficar la DDR a l’OTAN. Kohl va fer callar a Gorbatxov, indignat i mal citat, enviant milions de dòlars en ajut econòmic. L’expansió cap a l’Est estava en marxa.

Boris Yeltsin, un alcohòlic greu, va esdevenir el primer President de la nova Federació Russa en 1991. Es va declarar un enemic de l’expansió de l’OTAN. El seu primer ministre, poc conegut encara, es deia Putin, el futur successor que va seguir l’afer amb gran interès. El també nou President Clinton va intentar calmar a Yeltsin enviant-li ajuts econòmics considerables molt necessaris (que els polítics probablement es van repartir entre ells). Mentrestant en 1995 un senyor Javier Solana del PSOE fou nomenat Secretari General de l’OTAN amb gran satisfacció del seu partit. El van fer venir als EUA per anar a les ciutats importants del país donant entrevistes a la TV i als diaris sobre la glòria de l’expansió a l’Est. Lamentablement, ni un sol òrgan periodístic el va invitat a res, excepte una emissora independent de Los Ángeles. No hi havia cap interès públic en l’afer. L’OTAN era dirigida per la Casa Blanca i prou. En un moment donat van començar a estudiar les admissions d’Estònia, Letònia i Lituània, totes tres antigues Repúbliques Federatives Soviètics. Yeltsin va fer saber que ell (com Putin) no es deixaria humiliar amb una cosa tan intolerable. Clinton, sempre un bon polític, ho va tornar a arreglar: al món occidental hi havia el prestigiós grup dels 7 països més rics del món. Si Yeltsin es callava, Clinton l’invitaria i esdevindria el Grup dels 8 (anys després en 2014 Putin en fou expulsat després d’ocupar Crimea i ara ha tornat a ser el grup dels 7).

Cal afegir que a més dels Països Bàltics alguns altres estats europeus se la tenien jurada a Rússia, sobretot Polònia i la nova República Txeca. En 1989 un famós intel·lectual dramaturg txec empresonat pels comunistes anomenat Václav Havel havia estat elegit per sorpresa President de Txèquia. El seu govern volia entrar a l’OTAN però Havel no ho permetia, exigint en canvi una meravellosa unitat europea sense soldats ni dels EUA ni de Rússia. Al final a l’OTAN van tenir un acudit genial: començar a lluir i fer servir el famós capítol 5, que garantia que si un membre era atacat, tots els altres membres declararien la guerra contra l’atacant, cosa que de fer assegurava la independència dels petits i va persuadir immediatament a Havel, cap d’un estat molt petit, (ocupat en el seu dia per l’Imperi Austríac, Hitler i Stalin) però també a molts altres. Els polonesos tenen una llarguíssima història d’ocupacions i guerres amb els russos i havien estat una província de l’Imperi Rus per molts anys. El President Lech Walesa, que havia dirigit grans vagues contra el règim comunista i era molt conegut al mon,  va escriure una carta emocionada a Clinton a favor de l’ingrés  a l’OTAN de tots els ex-comunistes.  Els 12 membres originals esdevindrien 30 i ara estan estudiant admetre Ucraïna, Geòrgia i Bòsnia.

Molts Americans prominents no hi van estar mai d’acord. El famós General Colin Powell, un home molt conegut i respectat, va dir que ell ja no sabia què era l’OTAN. Funcionaris del Departament d’Estat van escriure una carta de protesta, dient que feriria la dèbil democràcia de Yeltsin i obriria la porta a un ultranacionalista (com en Putin, que ja s’ho estava mirant). Un grup de militars de carrera retirats van opinar que exacerbaria la inestabilitat i sobretot que “molts Russos es convencerien que els EUA i altres occidentals pretenien aïllar, envoltar i subordinar Rússia enlloc d’integrar-la a un nou sistema de seguretat” (santa paraula). Al final el New York Times va obrir el diari als adversaris: George Kennan, l’home més agressiu entre els Guerrers Freds va escriure que l’expansió de l’OTAN era l’error pitjor de tota l’era posterior a la Guerra Freda. Dos famosos senadors, van escriure demanant una pausa. Un gran amic de Clinton, Strobe Taylor, va escriure que els russos sentirien all coll un llaç que els escanyaria, però també era veritat que l’OTAN podria protegir contra altres perills (quins?). El President Chirac de França va afirmar que era una humiliació excessiva. Un altre va dir que per definició cada nova admissió seria un càstig o una neo-contenció perillosa i que algun dia (que ja ha arribat) passaria alguna cosa. George W Bush al final del seu mandat va fer un discurs pro ucraïnès, demanant admissions immediates de tots els països candidats, cosa que va indignar molt a Angela Merkel. Va dir que era una provocació innecessària i que Ucraïna en qualsevol cas no complia amb els requisits: hi havia corrupció descontrolada i a més havien muntat una xarxa d’ordinadors que els pitjors hackers del món utilitzaven per amagar la seva identitat i país.

Admetrien Ucraïna, o què? Semblava un candidat lògic, però altres reconeixien que era un problema delicat. A una reunió secreta algú va fer notar el paper del país com a ‘tampó” entre l’OTAN i Rússia, una cosa molt difícil d’analitzar i que caldria esperar. Algú va fer notar molt acuradament que el famós article 5 garantint protecció en cas d’atac era molt temerari i perillós en el cas d’Ucraïna i podria dur a una confrontació directa i una nova Guerra Mundial. El Secretari d’Estat va tancar la discussió dient que Ucraïna seria un cas especial per més tard.

Hi havia alguna alternativa a l’obriment cap a l’Est que algú havia manat? Aquí surt una altra vegada en Clinton. Cap al final del seu mandat, un grup  dels seus consellers, en particular el cap de l’estat major de l’exèrcit, li van proposar enlloc de l’OTAN una nova aliança que seria anomenada “Partnership for Peace” o PfP, una nova organització no militar que coordinaria l’economia i protegiria tots els interessos dels membres incloent Rússia. A Clinton i a Yeltsin els va semblar molt bé, però en Clinton va patir tot seguit un “impeachment” i no va tenir temps per organitzar-ho.

I així vam arribar als temps d’Obama i Biden que afirmaven amb un somriure feliç ignorant del problema i la situació pendent greu, que Rússia ja només era una potència regional, tirant endavant amb el projecte Ucraïna que aviat s’estendria a Geòrgia i a Bòsnia. Els Guerrers Freds no perdonaven i continuaven la lluita. I no van entendre l’amenaça gravíssima de provocar un dictador a vegades brutal molt perillós que sembla amenaçar amb la tercera guerra mundial, usant coets supersònics que els EUA  no tenen i contra els quals no hi ha defensa i està en possessió  d’un arsenal de més misiles intercontinentals nuclears que els americans, a més d’armes tàctiques nuclears que l’exèrcit de terra pot disparar i “ho netegen tot”en un cercle d’un quilòmetre. Caldria haver considerat tot això. Perquè aquest home ha mencionat les armes atòmiques ja dues o tres vegades i molts dels ajuts que envien a Ucraïna es podrien considerar confrontacions directes amb l’exèrcit  rus. No cal ni pensar-hi. Caldria més seny. La I Guerra Mundial va esclatar per menys, i no hi havia bombes nuclears encara. No queda ningú que sàpiga negociar?

Joan Gil

 

 

,

No hi ha resposta