Etiqueta arxiu 'Hydrogen bombs'

16 jul. 2019


La seguretat de les armes nuclears: el cas de Damascus (Arkansas)

Classificat com a General

L’altre dia va aparèixer una gotera al meu sostre i vaig veure que l’aigua tocava un llum elèctric. Li vaig dir al treballador que allò era un perill. Noooo, em va respondre. Avui en dia l’electricitat està tan ben illada que es completament impossible que passi res. La resposta em va fer riure i un nom em va venir al cap: Damascus, un petit poble de 380 residents al centre de l’estat d’Arkansas a uns 80 qm de la capital Little Rock, en aquell moment en mans del Governador Bill Clinton, que per un miracle es va salvar, ell i mig estat d’Arkansas, de l’explosió nuclear més gran de la historia.

La dissuasió nuclear durant la Guerra Freda

Mentre que moltes parts del món van patir de guerres en representació dels EUA i de la Unió Soviètica (potser Vietnam fou la més horrorosa), aquestes dues superpotències no es van confrontar directament degut a l’existència de bombes atòmiques i míssils intercontinentals  que haurien assegurat la destrucció mútua immediata de totes dues. Hi havia armes nuclears a avions i submarins de locació desconeguda però sobretot hi havia ICBM (Intercontinental Ballistic Missiles) apuntats a objectius enemics mai identificats duent una bomba d’hidrogen, l’arma nuclear pitjor de totes. Als EUA hi havia 18 sitges (silos en Angles) contenint un Titan II míssil, una arma enorme, soterrat verticalment a la sitja amb una profunditat equivalent a 15 pisos i equipats amb una bomba d’hidrogen de 9 megatones, capaç de destruir un territori molt gran. La sitja era coberta per terra i no es podia reconèixer des de l’aire.

Un US Broken Arrow Accident té lloc a Damascus AK

US Broken Arrow és la designació d’accidents de qualsevol país amb significat nuclear no causats per l’enemic o en acció militar (fletxa trencada). Per veure què va passar traslladeu-vos sisplau a un lloc rural amb pocs residents a 5 qm del centre de Damascus on un desastre va tenir lloc entre el 18 de Setembre de 1980 entre les 6:30 de la tarda i la matinada del 19 a les 3:00.

En aquell moment s’estava celebrant una festa entre els militars; Bill Clinton, el Senador Ted Kennedy i altres polítics prominents hi eren i van ser evacuats immediatament. Perquè va passar? Potser un error tecnològic o de computer? Una equivocació a la sala de control? Una falsa alarma? Res d’això: fou causat per una badada d’un treballador de poca importància.

El coet Titan II havia de ser mantingut periòdicament i cal saber que en aquell temps el combustible que utilitzava era líquid (ara és sempre sòlid), però molt especial: consistia de combustible i un gas oxidant mantingut a tancs separats. Tenien la propietat que explotaven tots sols encenent el propulsor quan es posaven en contacte. El coet volava tot sol prement el botó.

El desastre el van causar dos homes de rang militar baix que anaven a comprovar i tornar a omplir els compartiments de l’oxidant, a la part més baixa del míssil. Resulta que els militars tenien llibres amb instruccions per a tot. Per obrir la tapadora del tanc acabaven d’introduir un nou instrument anomenat clau dimanomònica (que jo tampoc sé què vol dir) per substituir el trinquet que s’havia utilitzat fins aquell moment. Els dos homes van entrar a la sitja per la part de dalt baixant entre el míssil i la paret en un ascensor mot estret tocant el coet, quan el treballador més jove de sobte va recordar que  s’havia descuidat la nova clau, que era obligatòria, al cotxe i que seria una llauna tornar a sortir per recollir-lo al cotxe. El treballador més gran va dir fatalment que no calia. Ell tenia el vell trinquet (un instrument d’un metre de longitud pesant uns deu quilos) i que ja l’havia fet servir moltes vegades.

De fet havia passat també moltes vegades que un instrument havia caigut entre la paret i el coet sense conseqüències, però aquest cop va acabar molt malament. Encara que les explicacions són confuses, sembla que van caure el trinquet i la tapa del tanc al mateix temps. Imagineu-vos dos articles metàl·lics de pes molt considerable caient potser d’una altitud  de 10 o 12 pisos. Una de les dues va rebotar al sol dirigint-se pel dret a la paret del tanc inferior de l’oxidant fent-hi un forat o escletxa. Immediatament el gas verd va començar a sortir, pujar i omplir la cavitat al voltant del coet. Un desastre ja inevitable havia començat.

Al comand hi havia per casualitat un lloctinent que tenia interessos tècnics i volia fer carrera i se sabia de memòria tots els manuals, una verdadera biblioteca, que ho cobrien tot. Fou ell qui va veure immediatament com les portes de l’infern s’acabaven d’obrir. El resum de la situació era clar: l’accident no estava previst i no hi havia absolutament res a fer. Ningú podia evitar que el combustible explotés i ningú podia estar segur que la bomba d’hidrogen no explotaria també.

La cadena de comand fou notificada: el coronel, un general, el Pentàgon, la Casa Blanca. A l’exterior tots els prominents van ser evacuats, així com els pocs agricultors que hi vivien. Un home essent evacuat va reconèixer un amic policia a una de les barreres i li va preguntar què passava. No li podien dir, però li aconsellaven carregar tota la família al cotxe i anar tan lluny com pogués.

Les baralles i ordres contradictòries entre el membres del comand militar van començar. Era lògic: un desastre s’acostava i no es podia fer res. Tristíssimament una autoritat militar va causar l’únic mort que hi hauria: va manar que un home entrés a la sitja a apagar un ventilador elèctric. I en aquell moment l’explosió va tenir lloc. El mort era el millor amic del pobre desgraciat que havia deixat caure el trinquet.

L’explosió

Encara que la fuga tenia lloc al tanc del primer estadi o phase per arrencar que nomes contenia l’oxidant, tothom havia entès que faria contacte amb el combustible i hi hauria una explosió i que no es podia evitar. Va passar a les tres del matí. Primer va explotar el combustible de la primera phase, el més baix. Això va aixecar el coet fent saltar la tapadora de la sitja i obrint el camí del cel. El coet va sortir engegat i aleshores el combustible de la segona phase, més alt, va explotar també més fortament. Esmicolat, fragments del míssil van volar per l’aire per tot arreu. Van pujar tan alts que una pluja de fragments metàl·lics no va començar a caure fins segons després. El míssil, però, no va sortir mai de l’àrea.

I la bomba d’hidrogen? Havia explotat? Si hagues explotat ningú que feia aquesta pregunta estaria viu. Helicòpters i personal de la Forca Aèria la van trobar a un forat bastant profund a uns 100 m de la sitja destrossada i la van recuperar sense més incidents.

I els dos treballadors militars que havien causat l’accident? No foren acusats de res però van ser assignats a treballar a la cafeteria.

Llistat dels accidents “Broken Arrow”

Hem sentit dir moltes vegades que aquests llocs militars, com les centrals nuclears, són absolutament segurs. Que s’ho cregui qui vulgui. Els Estats Units han identificat i fet públics 32 Broken Arrow accidents greus (inclou casos coneguts de l’URSS, on potser fou pitjor del que sabem encara). A l’Estat hom recorda les bombes atòmiques de Palomares que fou l’únic cas conegut al món d’escap considerable de radioactivitat. En Sr Ministre d’Informació i Turisme (o Deformació i Cinisme, com deien alguns) dirigit pel futur PP demòcrata Sr Fraga Iribarne va informar al poble espanyol que tot eren calumnies de la Internacional Socialista i l’Anti-Espanya de sempre. Es va deixar fotografiar a la platja en banyador.

En molts altres cases bombes atòmiques i reactors nuclears de submarins foren perdudes i algunes no van  poder ser recuperades mai. Uns quants pilots van morir als accidents. Al Regne Unit va haver un cas més perillós que el de Damascus, quan un avió es va estavellar contra un edifici que tenia bombes sense assegurar, que no obstant va acabar bé. Uns quants vaixells de les superpotències també van xocar i es van enfonsar. Una bomba fou perduda al mar davant una ciutat important del Sud dels EUA. De tant en tant, encara la busquen

 

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta