04 març 2011
Quan un poble americà va fer una Fuenteovejuna: un cas d’ambiguïtat moral
Quien mató al Comendador?
Fuenteovejuna, Señor!
Y quién es Fuenteovejuna?
Todos a una!
Probablement, cap lector ha sentit mai parlar de Skidmore (Missouri). És molt natural. Al darrer cens de 2010, aquesta petita ciutat agrícola al nord de St Louis comptava 342 residents. Però no era un d’aquests pobles on no passa mai res. La primera cosa digna de menció és que fou la residència final del famós bandit Jesse James. Potser algú va veure la pel·lícula i se’n recorda que en Jesse fou assassinat per l’esquena per un còmplice quan estava enfilat a una cadira penjant un quadre a la paret. Però ja fa més d’un segle d’això. Fa 30 anys va tornar a passar una altra de molt grossa.
En molts aspectes els Americans són gent diferent de nosaltres, per la fe que tenen en els drets individuals, per creure en l’individualisme com a virtut màxima desitjable i per poc interès en projectes socials col·lectius. Aconseguirien els Americans fer una cosa com la que van fer els Egipcis recentment? Llegint aquest article potser algú arribarà a la conclusió que, quan cal, els Americans també saben tancar files i lluitar pel bé comú. La pregunta és si els Catalans estarien igualment disposats a fer-ho.
Acompanyeu-me, si us plau, a Skidmore (Missouri), a la fi de l’any 1980 a veure com va anar.
Ken Rex McElroy, un mal home
Era el rufià del poble i tothom li tenia por. Quan arribava a qualsevol lloc, molts ciutadans preferien allunyar-se per evitar topades. Era un home de quaranta-tants anys, veí del poble des de sempre, divorciat amb nens i una segona dona, bevedor, blasfem, violent, lladre, violador, pederasta, amenaçador, groller, mentider. Aquests eren els atributs d’un individu, que pràcticament no tenia amics i era odiat per tothom.
La llista de barrabassades era interminable: havia molestat a totes les noies i dones del poble, en algun cas havent arribat a la violació; tenia 10 fills extramatrimonials amb diverses dones, algunes menors d’edat; sovint s’entretenia disparant armes de foc sense raó a llocs perillosos; havia calat foc a alguns edificis; havia fet malbé equipaments agrícoles i màquines; havia apallissat a molta gent, era arrestat però sempre sortia als pocs dies; havia rebentat festes; feia soroll els vespres, havia perseguit a gent que li plantava cara, els robava i havia amenaçat amb una escopeta. Després de molts anys d’aguantar, la ciutadania ja no podia més. En total aquest individu fou processat 22 vegades i va ser sempre absolt
El Sheriff
Aquest és qui tenia tota la culpa per no haver sabut fer res que fos efectiu. Ell havia detingut el bully manta vegada, però com queda dit, no hi havia mai proves o testimonis i encara el denunciant podia acabar rebent una altra vegada. El Sheriff sempre explicava molt bé a tothom que calia respectar la llei i que a vegades no es podia fer res. Parlava amb el malefactor, que no servia de res, i feia callar als que es queixaven. Proves, proves, doneu-me proves com exigeix la llei. La llei i a Constitució són la llei i són molt importants. Si hi ha problemes, paciència però no preneu la justícia en les vostres mans. Parleu amb ell i ja veureu com tot s’arreglarà.
Però no s’arreglava res. El Sheriff dormia tranquil. Els ciutadans no
L’incident final. Fins aquí hem arribat!
Va passar el Desembre de 1980. Com que el poble era petit i els pagesos gairebé sempre tenen menjar, només hi havia una sola botiga de queviures al poble i el propietari era un home vellet molt estimat i respectat de 70 anys. Un dia aquest propietari va observar com una nena volia endur-se una llaminadura sense pagar i hi va haver una escena, que en el primer moment no semblava gran cosa. Aquests casos passen sovint, però la culpable era una de les filletes d’en Ken Rex McElroy. El papà s´ho va prendre molt malament i es va declarar insultat. Es va presentar a la botiga amb una escopeta carregada. Hi ha haver una lluita amb crits i empentes i l’escopeta es va disparar ferint el botiguer al coll. Això encara no havia passat mai i la ràbia va començar a bullir al cor dels ciutadans
Com és natural, el dolent fou arrestat pel Sheriff i conduït a la presència del jutjat del districte. Aquesta vegada en Ken Rex rebria de valent i aniria a la presó per molts anys, perquè hi havia testimonis. Això s’ho pensava tothom.
S’equivocaven. Fou jutjat i pronunciat culpable però com que era la primera vegada i no tenia precedents i el botiguer s’havia recuperat, el jutge li va imposar una sentència suspesa i el va deixar anar. No se sap si li va fer un petonet també.
Ràbia, fúria, indignació!!! I ara què fem, senyor Sheriff?
Tenir paciència i sobretot respectar la llei. Era el gener de 1981 i el bandit estava a punt de tornar al poble. El Sheriff va convocar tots els homes a una sala de conferències i va parlar amb ells. Cal tenir paciència i seny. I va ensenyar als participants una sèrie de trucs i mètodes que podrien usar si es trobaven amb l’individu. Mentre tinguessin paciència, tot s’arreglaria.
El Sheriff va veure moviment i agitació a certes parts de l’auditori. En Ken Rex ja havia tornat i acabava de ser vist al poble. L’enrenou era visible. Ser Sheriff és molt difícil perquè hi ha gent que no el respecten. Ofès, el senyor va sortir del local per tornar a la seva oficina a ocupar-se de coses més importants. Ja se les arreglarien.
Pum, pum, pum!
Un parell d’hores després el policia seguia al despatx. Ningú el va trucar. Ell va sentir els trets assegut a la taula. Sospirant, es va preguntar quina nova bestiesa hauria fet en McElroy. Va prendre el cotxe i va anar en la direcció d’on havien sortit els trets. No li va costar gaire trobar el lloc. Era a una cantonada, davant d’una taverna. La camioneta de McElroy estava aparcada, ell mateix estava per terra enmig d’una bassa de sang, mort a trets, la seva muller agenollada al costat cridant.
Però allò que de debò era estrany, és que el lloc del crim estava voltat d’uns seixanta residents del poble, que s’ho miraven tot en silenci. Semblaven mes interessats en el Sheriff que en el mort i no deien res ni semblaven excitats. Què ha passat aquí? Qui ha disparat? On estan les armes? Què heu vist? preguntava el policia.
No hem vist res, no sabem res, no hem vist cap arma de foc. Quan sonaven els trets, jo estava mirant en una altra direcció i no vaig veure res. I jo vaig arribar després del tiroteig. Em sap greu però no el podem ajudar. Pregunti a qui vulgui.
Això no acabarà així. Us donaré una lliçó fins que apreneu a respectar la llei. Una llei que no havia pogut fer res per acabar amb el suplici dels ciutadans de Skidmore durant anys i anys.
El món descobreix Skidmore MO
Amb aquest final sí que es va armar una de molt grossa. Es van presentar al poble periodistes i càmeres de TV de tota la República i de molts països del món. Hi va haver una pel·lícula per a la tele, comentaris editorials a tot arreu i s’en va parlar molt. Molta gent al país creu que les coses són o blanques o negres. El famós President George W Bush sempre deia que ell tenia claredat moral, volent dir que sabia distingir entre el be i el mal. Quan li volien explicar una cosa complicada, sempre tallava l’interlocutor: digues simplement quins són els nostres amics i quins són els nostres enemics. No hi ha res que sigui complicat. Els tons grisos no han estat mai populars. La fallida de la llei que no va protegir els ciutadans era claríssima, però tenien el dret de matar a trets en Ken Rex McElroy en public davant de la seva família com si fos un gos rabiós? Ni el fiscal, ni la policia de l’estat ni al final l’FBI ho acceptaven. Els ciutadans no poden imposar la pena de mort.
Finalment, la llei es mobilitza
Després de tants anys de dir a la gent que tinguessin paciència, que tot acabaria bé, d’absoldre repetidament un criminal incorregible sense fer res, ara si que volien castigar a qui el va matar. Va resultar que la víctima, si s’en pot dir, va morir amb trets disparats per dues armes que no van ser trobades mai, o sigui que hi havia almenys dos botxins. Al primer moment, la muller de la víctima, que ho havia vist tot de molt a prop, va identificar imprudentment un dels dos assassins, un home del poble que s’havia barallat amb el mort més d’una vegada. Tothom dóna per fet que era un dels tiradors. Però resulta que dos ciutadans de bona reputació van jurar que aquest home havia estat caçant amb ells tot el dia o sigui que de matar a ningú, res. S’en va sortir de la investigació sense ser acusat i fa poc que va morir en pau a casa seva. El segon culpable no va ser identificat mai. La vídua, que es va tornar a casar amb un home millor, encara viu però no diu una paraula ni que la matin.
Pel que fa a la investigació, de primer va provar el Sheriff, perquè la policia americana sempre és local. Quan fou evident que no s’en sortiria, va cridar a la policia estatal de Missouri que té més gent i recursos, però aquests també van topar amb la muralla del silenci. És curiós amb quina constància van intentar enxampar els culpables. Perquè no ho feien abans?
Com que no volien plegar de cap manera, desesperats van trucar l’FBI. En principi l’FBI, que és la policia federal no té cap jurisdicció en un crim d’aquesta natura, que ha de ser resolt només per l’Estat, però és que ells tenen molts més recursos. A més els seus agents sovint tenen educació superior. Fins i tot hi ha entre els agents advocats, metges, enginyers, científics. De fet si l’ADN ha esdevingut tan útil com és avui en dia, malgrat els intents de desprestigi fets pels advocats de la defensa al començament (recordeu el cas d’OJ Simpson?) és degut als esforços del laboratori de l’FBI que va preparar testimonis experts disposats a anar a qualsevol tribunal americà a defensar les proves d’ADN. I aquesta agència gairebé sempre està disposada a ajudar qualsevol agència local que els hi demani simplement per l’interès del govern central en fer complir la llei a totarreu.
Els agents federals van arribar i van interrogar a tothom. Van reduir el nombre de persones al lloc de l’assassinat de 60 a 32, creant confusió. Durant setmanes van emprenyar a tothom al poble, però com en l’obra de Lope de Vega, ningú va cantar. Al final van anar al fiscal del districte presentant un informe que segons ells permetria obrir un procés. El fiscal s´ho va mirar, s’ho va estudiar i no va voler fer-ho. Al seu parer, l’acció judicial fallaria i els ànims s’escalfarien massa.
Era la fi. Els ciutadans de Skidmore havien guanyat una pau que seguirien gaudint per anys.
Coses que passen a aquesta ciutat tan sinistra
Tothom pot pensar el que vulgui però l’incident era més aviat macabre i més desagradable que heroic. I està clar, tothom parla encara del bandit Jesse James, com es va amagar i morir al poble. Però al final tot s’oblida. Hi ha coses que passen… i tornen a passar… i una altra vegada.
L’any 2001 la ciutat fou commoguda per un cas de desaparició d’un jove, que havia dit a un amic que necessitava prendre els cables de connexió per a bateries de cotxe que tenia al garatge. No va tornar a ser vist mai. Els cables no hi eren… però als pocs dies van reaparèixer misteriosament al lloc on el desaparegut els guardava. Es veu que hi havia vigilància. El cas no s’ha aclarit mai.
I el 2004 encara fou pitjor. Una dona embogida per la pèrdua d’un fill va assaltar a casa seva una altra dona embarassada i tot seguit li va obrir la panxa i va desaparèixer amb la criatura. Aquest cas sí que es va resoldre. La mare no viu, però el nen sí i està essent educat pels avis mentre la dolenta està a la presó. Es veu que hi ha alguns crims que sí que es resolen . De tant en tant.
Per allò que diuen que un Català que es cuidi pot durar molts anys, de moment jo potser preferiria no anar a visitar Skidmore.
Saluts
JOANOT
No hi ha resposta