Etiqueta arxiu 'Socialistes'

04 nov. 2019


El Vot de la Classe Obrera

Classificat com a General

Com a exemple del que vull dir, voldria exposar una curiositat sobre el President Donald Trump. A diferència de presidents previs, és un home groller que insulta i menteix sense escrúpols, un llibertí que ha pagat moltes vegades a dones per fer-les callar, un individu que es pensa ser el dictador de tot el món i estar per damunt i fora de la Constitució, un home de negocis que explota la seva posició per fer diners, un ximple que afavoreix el supremacisme blanc de caire semi-feixista. Oi que caldria fer fora i potser empresonar un home així? Doncs totes les estadístiques des de fa dos anys ensenyen exactament el mateix: un 49% dels ciutadans estan contra ell, un 41 a favor i això no canvia faci el que faci. Perquè? Trump deu la seva elecció al vot gairebé unànime de la classe obrera nord-americana i dels agricultors pobres, gent poc educada que troba un home fort, arrogant, que sap com tractar dones, i desagradable, capaç de parlar com vol, al front d’una economia forta, admirable. Probablement perdria a l’elecció per vots individuals però degut al Col·legi Electoral (cada Estat té tants vots com representants al Congrés) podria ser reelegit fàcilment.

Lenta Millora de la Classe Obrera

Molts que parlen del Marxisme obliden en quines condicions tam horroroses, ja inexistents, nasqué a l’Europa Occidental i després als EUA. El tractament dels treballadors era inhumà i brutal: 12 hores de feina al dia, en algun cas 7 dies a la setmana, sous mínims que no alimentaven una família. Si volien calefacció, havien de dur el carbó. La policia era brutal contra gent que protestava. Cap protecció contra accidents (molt freqüents), cap ajut social fora de la caritat, cap vacança, cap dia lliure per malaltia, cap protecció contra comiats arbitraris. El Marxisme abraçat pels partits socialistes, anarquistes i després comunistes, oferia una lluita organitzada, una promesa digne de crèdit que no va reeixir mai del tot però va acabar fent por als governs i la burgesia.

Les classes dominants van anar aprenent la lliçó. Una discussion entre economistes al segle XIX era per quina raó calia pagar un sou als treballadors. La resposta més popular  era que calia pagar només prou perquè no es morissin de fam, que seria contraproduent però no reconeixien cap dret a res més. No feia cap falta ser així de brutal per guanyar diners i el perill social i polític que s’estava alçant era amenaçador. Cap al temps de la Primera Guerra Mundial les coses havien començat a millorar. Una excepció notable fou Rússia, dominada per un sistema feudal cruel que acabava d’enderrocar i empresonar el Tsar i establert un sistema parlamentari liberal de govern més o menys elegit amb vots que no servia de res ni havia acabat amb la fam i la misèria ni restaurat l’ordre. Durant la Guerra Mundial, gent treballadora que literalment es moria de fam o es moria d’un tret al front, sense provisions desesperada i sense direcció o programa sortí a carrer completament desorganitzada el Febrer de 1917 a fer la primera revolució social de temps moderns. Van establir un Soviet (assemblea) que es reunia al mateix edifici que la Duma liberal, amb la que tècnicament compartia el poder, els membres de la qual només s’insultaven i escridissaven sense aconseguir res.  Tenien molts dirigents, grups i grupets, (que s’entretenien discuting per hores propostes als diaris per arreglar-ho tot), i entre ells hi havia els autoanomenats bolxevics. El caos, la repressió feudal, sempre antisemítica, fam i desordre que van seguir la Revolució de Febrer eren impossibles. Entre els revolucionaris només un home anomenat Lenin, amb una visió pròpia del marxisme semblava saber de què parlava i què calia fer i l‘Octubre d’aquell mateix any va prendre molt fàcilment el poder a Sant Petersburg.

A la resta del món, l’evolució i camins cap a la millora serien molt diferents. Una bombolla econòmica al final de la Segona Guerra Mundial va dur alguna legislació social però sobretot va millorar els ingressos dels treballadors, molts dels quals finalment van acabar amb diners a la butxaca. Els empresaris i el govern acceptaven que els treballadors formaven una unitat amb els propietaris i els clients i que els beneficis dels bons resultats havien de rajar sobre tots tres. Perquè necessitaven socialistes? Aquests partits van començar l’evolució cap al centre i la dreta per esdevenir grups polítics amb poques preocupacions socials. I van deixar de ser marxistes, perquè aquest programa revolucionari, sempre violent, ja ni atreia ni era factible, ni necessari. Evidentment els treballadors occidentals vivien millor que els russos.

La Classe Obrera entre Guerres comença a votar pel Feixisme

Hitler, Mussolini… on haurien arribat sense el suport massiu dels treballadors que van enganyar?

El Partir hitlerià s’anomenava oficialment Partit Nacional-Socialista dels Treballadors Alemanys. Una de les veritats i fets socials que han arribat fins als nostres dies, és que la gent treballadora viu a barris on troben poca esperança de millora i reben una educació limitada, que els permet acceptar sense anàlisi disbarats proposats per un líder fort, bon orador i popular (un macho com diuen els espanyols). Calia ensorrar tot el règim existent i començar de nou, calia passar comptes amb els francesos que havien derrotat injustament Alemanya, calia eliminar els enemics interns traïdors a la pàtria, restaurar la supremacia i destí de l’home blanc, acabar amb els jueus que no havien estat mai alemanys i volien dominar el món, disciplina, re-armament i orgull nacional! Com ara als Trompistes, tot això semblava bé a la gent i Hitler no va tenir oposició excepte pels adversaris socialistes i comunistes que estava ficant als primers camps de concentració.

El suport a Hitler va pagar molt bé, i els treballadors alemanys se’n van aprofitar moltíssim: millores a la feina, sous decents, centres de vacances i vaixells transatlàntics per a ells sols que fins aquell moment només els rics s’han havien pogut permetre. El poble alemany havia millorat i la classe obrera emmetzinada pel feixisme fou per una estona la més rica i feliç (i cruel) d’Europa. Durant els viatges i vacances sovint havien d’atendre discursos i tallers adoctrinants patriòtics i si algú feia mala cara, homes de la GESTAPO se’n encarregaven. Contra els jueus feien l’argument inconcebible que en el regne animal i al mar, els peixos grans es mengen sempre els petits i que això hauria de ser igual amb els homes. El més fort acaba guanyant sempre. Poc abans de la guerra va prometre un Volkswagen nou a tots els ciutadans. Amb això Hitler va gaudir el suport gairebé total i incondicional del seu poble, guanyat amb mentides i aliances amb la classe financerament aristocràtica. Tenia un país fort i unit entusiasmat per la guerra que s’acostava. No va explicar res dels assassinats en massa que planejava, la guerra brutal i la quasi destrucció final del poble alemany.

I ara com voten els Treballadors?

No els sembla que puguin treure gran cosa dels socialistes actuals i prefereixen els moviments neofeixistes i populistes de dreta europeus, Vox a Espanya,  que tenen una base obrera fortíssima i molt fidel, com la del multimilionari Trump. L’estil del pensament d’extrema dreta és clar, patriòtic i atractiu i estan sempre contra la corrupció (fins que pugen al poder). Els socialistes comptaven sempre amb els joves intel·lectuals i la classe mitjana progressiva, però tenen aquest suport encara? Semblen més aviat una variant moderada de la Dreta.

Totes les enquestes senyalen que els progressius dels nostres dies es concentren entre el joves que s’interessen pel canvi climàtic, la igualtat racial, lluita contra els salaris extravagants dels dirigents, el dret a la manifestació i la democràcia (s’anomenen Verds o fan moviments populistes d’esquerres) i als EUA a més per la lluita contra la proliferació d’armes al carrer.

I és per això que quan Sánchez després de l’inesperat absurd funeral d’estat a la mòmia del Valle, va declarar que contribuiria a la reconciliació a molts ens va semblar que es referia al PP amb qui voldria formar un aliança, posat que tots dos comparteixen l’anticatalanisme i molts programes polítics. Els votants de tots dos són molt semblants.

 

Joan Gil

No hi ha resposta