14 nov. 2019

El Sr. Sánchez i els seus fiscals

Publicat en 13:16 sota General

Tothom ho va veure i sentir fa poc : el Sr Sánchez s’havia equivocat, creient que els fiscals estaven sotmesos a la seva autoritat. Havia dit el contrari poc abans demanant crèdit per la monstruosa repetició de les ordres de detenció europees contra els nostres exiliats. I a la TV fins i tot havia somrigut, orgullós. Després algú li va dir que calia corregir-se, perquè els fiscals eren independents (gran sorpresa), i ho va fer.

Va descobrir el resident de la Moncloa que els fiscals teòricament son independents abans o després d’obtenir les sentències d’empresonament contra els nostres presos polítics i les euroordres? Hi ha algun que s’ho cregui de debò que ell no mana res als seus subalterns? No obstant ser Catalunya el seu problema principal, en parla com a amo colonial sense molestar-se a discutir-ho abans amb els seus subalterns fidelíssims a Catalunya. Té certa semblança amb Rajoy. Tot ho  vol decidir ell tot sol.

 Nomenament de Fiscals i Jutges

Hi ha una diferència molt considerable entre tots dos, perquè els jutges un cop triats sí que son independents mentre que els fiscals queden fatalment sotmesos als seus superiors que sovint els poden utilitzar per motivacions polítiques inconfessables. Triar un jutge en canvi és com disparar un coet de focs artificials encenent la metxa. Ja ni cal ni s’hi pot fer res més. Triat per la seva natura i inclinacions, el coet pujarà en la direcció que vol, farà jocs artificials i alguna vegada caurà a terra fent mal a algú o calant foc. És així com es reconeix si ha estat ben o mal triat. Els del PP i PSOE saben o esperen  com acabarà.

Hi ha hagut sempre discussions sobre el millor mètode de triar jutges. Als Estats de la Unió Nord-americana tant els jutges com els fiscals son triats de llistes de partit (sovint amb candidatures úniques i concertades) pel poble votant durant eleccions generals, sovint cada quatre anys, cosa que els fa sensibles a l’opinió popular. Els fiscals i fins i tot el Ministre de Justícia de l’Estat (“Attorney General“) son elegits a tots els Estats que jo conec també al  mateix temps , i el Governador  ni tria ni els poc tocar. Amb els Federals és diferent: El Ministre de Justícia dels EUA (“Attorney General, sovint anomenat “el General“) és triat pel President però ha de ser confirmat pel Senat (no per la Cambra de Representants) després d’una examinació i debat públics. Els jutges federals, inclosos els Suprems, igual: han de ser confirmats (i poden ser destituïts) només pel Senat, altrament estan nomenats per tota la vida. Els fiscals federals son triats en canvi només pel “General“.  Esdevenir Federal Attorney for the Southern District of New York, que vol dir Fiscal Federal per la ciutat de Nova York, és potser el càrrec més important al que pot aspirar un advocat americà (degut a la Màfia, Wall Street, financers i supermilionaris locals) i en general es substituït per cada nou General o Administració federal.

Dir que tot això no té res a veure amb la política, només fa riure, però és molt diferent de com van les coses a Espanya perquè les qualificacions dels candidats estan sotmeses a escrutini públic i sovint a discussió  i la desició final la fa el Senat en públic.  Hi ha jutges conservadors i progressius, però tots respecten la llei. I sobretot, son gent de prestigi provat i no han estat triats en secret pel partit governant.

Per entendre el problema dels fiscals, cal estudiar sèries televisives nord-americanes

N’hi ha hagut moltes i molt bones (però no totes) que ho ensenyen clarament. No sé si hom les ha vist a Catalunya ni amb quins noms traduïts. Jo anomenaria Hill Street Blues, NYPD Blues, Blue Bloods i sobretot la immortal Law and Order. A  Billions l’Attorney General dels EUA i el Fiscal Federal de Nova York es passen episodis  conspirant per ficar l’altre a la presó.

També hi ha films que tracten bé del tema i ara que fan tants programes ensenyant crims verdaders, alguns expliquen la situació dels fiscals. Oi que a Espanya no fan films d’aquests?

Els fiscals per descomptat, com els metges, estan obligats a complir la llei però aquí s’acaba la similitud. Els fiscals assistents que fan la feina han de demanar permís i  explicar quines intencions tenen al Fiscal elegit pel poble que aviat s’haurà de presentar a la reelecció i probablement té opinions personals sobre incidents públics que han sortit als diaris i com pot ser vist pels votants. Rep pressions de gent poderosa amb la que es tracta i que podrien retirar diners necessitats per la reelecció o fer aparèixer articles desfavorables als diaris. Sovint els assistents interpreten la llei o la Constitució de forma diferent, sense la unanimitat sospitosa dels constitucionalistes espanyols. N’hi ha que han estat avisats per un jutge sobre quines coses ell tolera o no. Però sobretot els fiscals tenen discreció, que vol dir que alguna vegada poden triar què volen fer. La raó més freqüent per no voler processar és que els sembla que no tenen prou proves per convèncer el jurat o que els seus testimonis no son dignes de crèdit, O que el resultat podria ser injust o excessiu. I si no es poden negar a processar, poden aflujar, reduint la seva càrrega i llenguatge contra els acusats.

I els polítics? A una de les darreres Blue Bloods, el Governador de Nova York es presenta a l’oficina de la fiscal Erin amb exigències. A més tant ella com el seu pare que és el cap de la policia pateixen trobades desagradables amb l’alcalde. Al darrer episodi el nou Alcalde de Nova York crida l’Erin per fer-li saber que el Fiscal de Manhattan  no li agrada (dona massa drets  als criminals) i que vol que es presenti ella a la propera elecció per substituir  el seu cap. I tractar amb gent elegida i rica es sempre difícil i perillós. I sovint es preocupen molt de la premsa, que vol dir de les opinions del poble votant.

Però el que no hi ha es un governant únic donant ordres directes d’escriure euroordres de detenció contra adversaris polítics i probablement la majoria de fiscals o jutges americans s’hi negarien o dimitirien i ho farien públic. Hom pot sobreviure i treballar molt bé en un ambient subjecte to moltes influencies i autoritats (com Andorra amb els dos co-prínceps) però sembla impossible resistir les ordres d’un sol home com Franco o Hitler, o com qui estigui a la Moncloa.

Joan Gil

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*