Etiqueta arxiu 'TC'

17 oct. 2019


Quan el PPSOE va Esdevenir Realitat

Classificat com a General

Precondicions que ho bloquegen tot

Les precondicions dels poderosos son l’eina més popular que hi ha per evitar negociacions fent creure al públic que son els altres els qui es neguen. A l’escena internacional, el mestre de les precondicions es probablement en Netanyahu a Israel que per molts anys les ha utilitzat per no haver de negociar amb els Palestins. Acceptar les precondicions seria l’equivalent d’agenollar-se davant Netanyahu acceptant-lo tot sense dret a negociar res que fos important. Ara aquí el PSOE com abans el PP també ho fan: que sí, que estan disposats a negociar amb els Catalans però només dintre el marc de la Constitució i la legalitat vigent. Altrament dit, es podrien trobar certs representants a algun bar de Madrid per beure una cervesa i mirar un partit del Barça. En canvi, el problema polític català de fons, l’autodeterminació i els presos polítics no podrien ni tan sols ser mencionats, perquè Espanya ja ho té resolt. Conclusió? Aquests Catalans son tossuts i es neguen a discutir com nosaltres oferim. L’altra enganyifa es la acusació constant de violència, fins i tot contra la seva Guardia Civil sempre tan pacífica. Repetint molt una mentida, molta gent acaba creient-s’ho, com ja fan els seus diaris.

Per les seves obres els coneixereu

Potser algú reconeix el títol. Es allò que Jesús de Natzaret respongué quan li van preguntar com es pot saber si un profeta és bo o dolent. Jo hi he cregut sempre. Mireu què ha fet Espanya en el cas de Catalunya els anys d’ençà de la Dictadura i decidireu si la seva acció fou bona i justa o tot el contrari.

Durant la Transició va semblar per un moment com si gent de seny volguessin obrir la porta a una relació entre Catalunya i Espanya que no ha existit per tres segles. Les il·lusions no durarien gaire. Tot va començar amb la redacció de la Constitució. Al Comitè que la va escriure, molt vigilat per autoritats fosques no declarades des de Madrid, seien dos bons Catalans però els van prohibir referir-se a Catalunya com una nació ni escriure res en aquesta direcció. Hi van afegir intencionalment la frase sobre la sagrada unitat nacional que tant exhibeixen contra el nostre país, sabent molt bé què significava. Però  l’ambient del temps era eufòric. Si apareixia un problema, en parlarien i tot es resoldria. Aquesta Constitució fou intencionalment anti-Catalana des d’abans de nàixer. La Constitució no passa de ser una llei asseguda a un tro molt alt per satisfer els desitjos dels autors. Aquesta llei, en general un llistat de llibertats i drets, mai de prohibicions, substitueix l’autoritat que els antics reis absolutistes exercien. Ara les relacions amb el govern i les llibertats estan garantides per escrit enlloc d’estar sotmeses a la voluntat arbitrària I variable del monarca. Però ja no hi ha rei de debò i la Constitució és només una llei que pot ser alterada, com qualsevol altra, quan convé. No pas, evidentment, si la fan servir per represaliar milions de bons ciutadans que protesten a casa seva. Una altra invenció extra constitucional malvolent fou el Café Para Todos, que sembla haver emocionat i engrescat tants polítics provincials sense futur que, enlluernats, només volien tot allò que els Catalans teníem sense ni tan sols entendre de què parlaven ni voler exercir les competències que el Gobierno els obligava a acceptar. Molts que no haurien passat mai de ser membres d’una Diputació provincial o un ajuntament petit, esdevenien Presidentes importantíssims amb parlaments, cotxe, personal i govern propis amb els que no havien ni somniat. Nomes calia afegir-se a la política anti-catalana i ja els servien cafè.

I el paper de Jordi Pujol? Aquest home, sens dubte un dels personatges més importants de la nostra història contemporània, fou sempre un unionista i catalanista, que només demanava un Estatut que satisfés les necessitats del país. Mirant-s’ho com hom vulgui, si els espanyols es volien quedar amb la colònia catalana per sempre, en Pujol era l’interlocutor perfecte. Enlloc d’això, fou Pujol qui rebé després de l’intent de cop de Tejero, la telefonada del Presidente explicant que en la nova situació no es podrien mantenir totes les (poques) promeses fetes a Catalunya. Era culpa nostra? No sols es van negar a parlar seriosament amb Pujol, sinó que el van subjectar a insults grollers, humiliacions i mentides, sovint fent-lo passar per independentista. L’única cosa que en va treure per haver mantingut l’Aznar al poder per tota una legislatura, van ser els Mossos, no obstant haver mantingut l’Aznar al poder. Ara es veu que els volen prendre.

Un dia el Parlament de Catalunya es va despertar considerant un nou Estatut bastant satisfactori. Durant aquell temps l’Ernest Maragall, únic home del PSC verdaderament catalanista, fou destituït per Zapatero i substituït per l’andalús Montilla. Havien arribat a amenaçar-lo amb la creació d’un altre PSOE català abans de l’elecció si gosava fer certes coses.  En qualsevol cas la mort tan prematura de Josep Belloch faria impossible la creació d’un partit socialista català, i la seva agrupació regional, el PSC, molt espanyolista i de centre dreta, que havia tingut un grup parlamentari propi a Madrid, fou poc a poc transformat i reduït a una dependència insignificant que no seria ni tan sols consultada en afers catalans.

No volien tolerar a Madrid l’Estatut progressiu pel que els Catalans havien votat i Rajoy va portar-lo, ple de confiança justificada, al TC, on els jutges presidits per la Sra Casas el van no sols destruir sinó que van escriure que era la fi, que l’Estatut no podia ser millorat més enllà de les poques coses que ella havia tolerat. Aquesta sentència va posar en marxa l’independentisme que fins aquell moment havia estat una força relativament fluixa.

No escric res més, perquè la resta tothom la coneix i ha vist les manis pacifiques, la judicialització de la política, els empresonaments arbitraris de bons polítics, la pujada de to dels insults diaris, el foc i petits brots d’una violència que no necessitem per res.

El “gerifalte” Sánchez

No vull anomenar Sánchez Caudillo com la mòmia del Valle de los Caídos, perquè no és pas un feixista. M’he recordat de la paraula gerifalte que els Diarios Hablados  de RNE de migdia i el vespre durant la Dictadura utilitzaven per referir-se a polítics o governants estrangers hostils, que n’hi havia molts. Gerifalte no és gens insultant i en bon Castellà simplement designa una personalitat destacada. Però els del Diario Hablado ho feien sonar de forma despectiva, com si fos un insult, que no n’és.

El Gerifalte Sánchez és una personalitat curiosa amb pocs escrúpols i molta empenta. La seva carrera després de ser defenestrat del PSOE per Susana Díaz i donat per mort, i el seu retorn gloriós ho proven. Probablement és l’home més dominant i autoritari mai experimentat pel seu partit. La cosa més extraordinària que al meu parer ha fet, fou entrar a la Moncloa per afegir-se a Rajoy incondicionalment en suport del 155, sense consultar ningú ni pensar-s’ho. Era la supressió dels drets civils i constitucionals dels 7.5 milions de Catalans, alguns d’ells votants fidels del seu partit. Sens dubte en aquell moment el famós PPSOE, sovint sospitat i mencionat, fou creat oficialment, va veure el llum del dia i esdevingué  públic. I podria ser que continués com una aliança permanent al Gobierno sota la presidència del Gerifalte després de l’elecció. Tot depèn de si el sistema li dona prou vots per quedar-se a la Moncloa per molts anys. Vots, la cosa més important que hi ha al món. L’única potser.

Tot plegat, oi que sembla que ja n’hi ha prou d’una història de lluita política que ha destrossat la poca reputació que tenia Espanya al món, i que ja ha durat segles sense canvis i fet patir injustícia i persecució a molta gent. Tant Espanya com Catalunya ens podríem haver lliurat d’un problema que ens priva tenir relacions bilaterals amistoses i té aspectes jurídics, polítics i econòmics altrament insolubles sense bona voluntat. Espanya no en treu res de seguir així.

Com ha d’acabar tot això sense negociacions, Gerifalte?

Joan Gil

No hi ha resposta