Els EUA són diferents

Com faig cada dos anys, permeteu-me tornar a publicar la versió autèntica de l’origen del 1 de Maig, treta de l’Arxiu de la Societat Històrica de la Ciutat de Chicago. La festa és molt Nord-Americana, resultat d’una lluita social dirigida per l’Anarco-Sindicalisme i no pas pels marxistes, socialistes i comunistes que cada any intenten apropiar-se’n. Una de les falsedats més absurdes difoses per la propaganda insofrible de la Guerra Freda tant als EUA com a altres països de l’Occident volia fer del 1 de Maig una festa “Commi,” que en Anglès es un nom despectiu pels Comunistes.  L’original, el “haymarket uprising” de Chicago tingué lloc en 1886, gairebé 25 anys abans de la revolució soviètica.  Hi ha molta gent que no entén la diferència entre comunistes i anarquistes. Es pot investigar fàcilment al Google, però diguem aquí que els “commies” (com els feixistes i franquistes) volien un Estat totpoderós que ho arreglés tot, mentre que els anarquistes preferien un Estat reduït al mínim, donant molta autoritat als municipis; als anarquistes no els agradava gens la policia, però recorda algú què era la policia stalinista? O franquista? Els anarquistes creien en la propietat privada i els mercats lliures, això sí, oberts a tothom: els obrers haurien de poder negociar els sous també. I sobretot, mentre els comunistes volien la Dictadura del Proletariat, els anarquistes somniaven en un món on la coerció hauria desaparegut, perquè ningú tindria el dret a obligar els altres a fer res. Per tot això i més, Lenin els va declarar petits burgesos, un insult considerable.
La darrera publicació tingué lloc el 29/04/2017

******************************************************************************

Antecedents: la situació social era dolenta

HACAT_PE5

La revolució industrial als EUA va tenir lloc a les grans ciutats, on la patronal trobava un nombre suficient de treballadors, gairebé sempre immigrants. Des del punt de vista dels propietaris de les fàbriques, ells tenien dret a fer allò que volguessin a l’empresa. Si a un treballador no li convenia, que se’n anés a una altra feina. A diferència del Regne Unit, als EUA no hi va haver mai una setmana de set dies, però als sis que eren feiners feien treballar diàriament de 10 a 12 hores. A més no hi havia cap mena de prestacions socials, assegurances o proteccions i les condicions de treball eren sovint  perilloses. Aviat moviments obrers en defensa dels drets dels treballadors es van estendre per totes les ciutats industrials grans dels EUA: Nova York, Pittsburgh, Buffalo, Philadelphia, Milwaukee… però sobretot Chicago. Per entendre la situació dels immigrants a Chicago i Nova York a finals del S. XIX hom recomanaria llegir les novel·les de Theodor Dreiser, ell mateix fill d’un immigrant alemany.

Aquesta història té lloc al temps poc després de la Guerra Civil, quan el país estava esdevenint una gran potència industrial i la població augmentava ràpidament. Era l´hora dels sindicats. I dels anarco-sindicalistes, fundadors de les unions i cooperatives, els millors organitzadors sindicals mai vists als EUA.

Els anarco-sindicalistes lluiten per les Vuit Hores

Només vuit hores de treball diàries, era la imatge d’un paradís impossible de la classe obrera en aquells temps, una reivindicació inassolible. Vuit hores de treball, vuit hores de descans i esbarjo amb la família, vuit hores per a dormir, aquest era el somni més cobejat. No se sap qui ho va plantejar per primera vegada, però als EUA la idea tenia molta empenta gràcies als esforços dels anarquistes, molt arrelats en aquells temps. La patronal es resistia: calia plantar-se o si no aviat demanarien altres coses. Aquesta oposició era exagerada. Molta gent ja  havien entès i acceptat que no estava bé obligar a 12 hores de feina física 6 dies a la setmana: tant el Govern Federal com molts Governs d’estat ja havien adoptat les vuit hores feineres i no passava res. Però la patronal controlava  molts diaris i més polítics i el seu poder augmentava cada dia. En aquesta matèria, eren inflexibles.

La tragèdia s’apropa: a la ciutat de Chicago, el 1 de Maig de 1886

Hi ha hagut llibres i articles sobre l’incident. Jo recomanaria en aquest cas  http://www.chicagohistory.org/dramas/  que té fotos i documents de tots els participants. Els organitzadors anarquistes eren bons de debò i se les jugaven contínuament. Imagineu-vos que aquell 1 de Maig, dia que no havia estat triat per cap raó especial, malgrat la dificultat de les comunicacions a un país tan gran, s’havien declarat en vaga entre 300.000 i 500.000 treballadors a tota la nació en suport de les vuit hores -encara que les xifres d’aquells temps no són sempre dignes de confiança-. I aquell divendres 1 de Maig, uns 90,000 manifestants van desfilar pels carrers de Chicago dirigits per Albert Parsons, un antic tipògraf ja acomiadat i amenaçat de mort pel cap de policia. Els números de participants del segle XIX cal considerar-los críticament. No hi havia cap violència, només exigència de drets humans.

L’organització fou perfecta. Totes les vagues i manifestacions van ser absolutament pacífiques, sense incidents ni amenaces. Aquell 1 de Maig, que acabaria essent tan famós  va acabar molt bé per als sindicalistes, que tenien molt clara la necessitat d’evitar a qualsevol preu violència i provocacions. L’anarquisme, producte intel·lectual d’autors molt diferents, va tenir branques i organitzacions desiguals, però no pas més terroristes que totes les altres organitzacions obreres d’aquells temps. Potser algun dels membres de la patronal es va mirar la manifestació amb ràbia mal continguda, pensant que havia arribat l’hora d’escarmentar els treballadors de valent.

En Parsons, un orador magnífic, sempre ben vestit, que entusiasmava, era un americà de socarrell, nascut a Texas però d’una família molt antiga. Els anarquistes tenien poca afecció al protagonisme individual, però en Parsons està considerat com el cervell i probablement el cap de tot el moviment. A més, probablement era l’únic dirigent que parlava bé l’anglès, perquè gairebé tots els altres líders del moviment eren alemanys de naixement, residents a Chicago que tenien diaris propis en alemany, clubs socials, i escoles. El més notable entre aquests era sens dubte l’August Spies, un tapisser que de fet no era un treballador perquè tenia un negoci propi, però estava profundament dedicat a l’anarquisme (que no té res contra la propietat privada i els petits negocis) i era l’editor del diari Arbeiter-Zeitung i a més l’impressor de tots els pamflets.

El començament de la topada

Tot es va espatllar el dilluns 3 de Maig. L´Spies va anar a la tarda a fer un discurs animant ells treballadors en vaga de la fàbrica McCormick a Chicago, que feia maquinària agrícola. El míting tingué lloc prop de la fàbrica i inesperadament es va sentir la campana anunciant la fi de la jornada. Molts participants a la reunió van decidir anar-hi a imprecar els esquirols que sortirien. Spies no els va aturar, però els va advertir que calia anar amb compte i evitar provocacions. Si haguessin cregut…

La fàbrica estava protegida pels detectius privats de la companyia Pinkerton, els quals van atacar primer amb porres i després van obrir foc amb els seus fusells i van matar sense cap raó dos treballadors.

Spies, profundament enrabiat va anar al seu despatx a l’Arbeiter-Zeitung, on sense pensar-s’ho gaire va escriure una editorial emocional menys assenyada que la majoria dels seus escrits. Per empitjorar-lo encara més, un col·laborador, sense demanar-li permís, hi va afegir la paraula venjança (“Vergeltung”, en alemany), que Spies no havia utilitzat en cap idioma.

Un grup independent mentre tant es reunia a un local anarquista planejant una resposta. Van decidir  organitzar una trobada reivindicativa de masses l’endemà a la Plaça del Haymarket (mercat de la palla), que de fet era només una intersecció molt ampla entre els carrers Randolph i DesMoines al centre de Chicago, on els pagesos hi venien a vendre  productes. La plaça existeix encara avui en dia i hi ha un monument en record de la tragèdia, però fou molt malmesa  per una autopista urbana que la talla. El grup sindicalista va convocar una gran reunió a la Plaça del Haymarket l’endemà a les 7:30 del vespre. Algun imprudent va escriure al pamflet, mig en anglès i mig en alemany, que els treballadors haurien de presentar-se armats. Spies ho va veure. Ell sabia molt bé que no es podia ni preconitzar ni amenaçar la violència ni en feia cap falta. A ca’ls anarquistes oficialment no manava ningú, però ell va dir ben clar que o retiraven aquesta crida a les armes o no hi anava. Així ho van fer (però tots els diaris de la patronal van reproduir l’original amb les amenaces de resposta armada, que no havia vist gairebé ningú). Segons va explicar el diari hostil Chicago Tribune, els volants van ser distribuïts a la ciutat per un “home misteriós a cavall”. Potser devia ser un dels genets de l´apocalipsi.

La confrontació

No obstant la reputació dels anarco-sindicalistes de ser grans organitzadors, el míting del Haymarket fou un desastre total d’organització difícil de creure. A més s’havia posat a ploure de mala manera. A quarts de vuit ja es feia  fosc i hi havia poca il·luminació. Hi havien convocat uns 20.000 vaguistes, però se’n van presentar menys de 2.000.

Algú s’havia descuidat de notificar els oradors anunciats, que no en sabien res. Una hora després del temps anunciat, al final a algú se li va acudir anar a l’Arbeiter-Zeitung, on estaven fent una tertúlia. L’Albert Parsons hi va anar tot seguit. Es va enfilar mullat i bastant a les fosques a la plataforma d’un carro espatllat que per casualitat hi havia (immortalitzat al monument actual) però va fer un discurs molt conciliador, com tots els altres que el van seguir. Prou que tots els dirigents entenien que amb violència no es guanyaria res i que el moviment fins aquell moment anava bé. S’hi havia presentat també a provocar l’alcalde de la ciutat de Chicago, que estava a la primera fila encenent un puro repetidament amb llumins perquè tothom el veiés. Potser la pluja li apagava el cigar. Al poc temps veient que no passava res, es va avorrir i se’n va anar. La policia s’ho mirava tot a una distància.

La bomba provocadora d’origen desconegut

Eren les deu del vespre, seguia plovent i gairebé tothom se´n havia anat. Un dels organitzadors, en Samuel Fielden, va reconèixer que tot plegat la trobada era un fracàs total. Seguia plovent i només li quedaven menys de dos cents espectadors. Va pujar al carro a parlar.

A pocs minuts d’una tragèdia que acabaria costant li la vida, potser hauria hagut de recordar tothom els ideals anarquistes del futur món feliç sense coerció ni ambicions artificials, amb estat i força policial mínimes, amb mercats lliures, amb pagament als treballadors de tot el valor del seu treball, amb associacions polítiques voluntàries sense supervisió, amb governs municipals forts… Però ningú sap què va dir.

El capità de la policia se li va acostar i va exigir que dissolgués la reunió en l’acte. En Fielden va respondre que perquè, que tenien permís i la reunió era legal, i que en qualsevol cas estava plovent i ell acabaria en un parell de minuts i tothom aniria a casa. Perquè els volia dissoldre? Era una xuleria.

El capità va repetir que prou i que el míting s’havia acabat. Disgustat però disposat a obeir, en Fielden va baixar del carro.

I en aquell moment una bomba amb metxa encesa va volar per l’aire, probablement llançada des d’un pis. No se sabrà mai qui la va llençar malgrat les moltes especulacions i auto-acusacions que hi va haver. Podria haver estat fins i tot un provocador pagat dels Pinkertons. L’artefacte va aterrir a poca distància de Fielden i el capità de policia, matant en l’acte el jove agent de policia Matthias J Degan.

Tota la policia va obrir el foc contra els treballadors al mateix temps, en l’acte. El caos a les fosques en la pluja i amb el fum fou horrorós. Alguns es van escapar com van poder. Un home va anar pels carrers de Chicago cridant exageradament que la revolució mundial havia esclatat.

Al final, deu policies i dos o quatre anarquistes (segons les fonts) van quedar morts a trets per terra, molt probablement la majoria o tots víctimes de les armes policials i la foscor. Prop de cent persones (o més, sempre segons les fonts), gairebé totes les que quedaven a la plaça, van ser ferides.

A les poques hores la repressió es va posar en marxa. Ben aviat tots els líders laborals coneguts estaven detinguts.

El procés

Enmig de la gran jubilació de la premsa majoritària, les autoritats van dictar auto de processament contra vuit dirigents anarquistes, demanant per tots la pena de mort. Un dels vuit, el més important, Albert Parsons estava desaparegut. L’advocat defensor fou el Capità Black, un home molt competent i seriós, que no era membre del moviment anarquista però sens dubte els entenia i creia en la justícia. Tots els acusats van fer cara al jutge i el jurat amb orgull i convicció. A mig procés en Parsons va decidir tornar a Chicago i entregar-se voluntàriament. Sens dubte ho va fer per solidaritat però també per arrogància perquè era un home molt segur d’ell mateix, conscient de les seves dots oratòries i la seva habilitat, convençut que podria fer declarar innocent a tothom si el deixaven parlar. S’ho creia prou per jugar-s’hi la vida. Es va presentar dramàticament durant una sessió del tribunal. El Capità Black volia entregar-lo de forma teatral al jutge, però li van aixafar la guitarra. El fiscal, que ho sabia tot per un espia, es va girar el moment que Parsons entrava a la sala i el va assenyalar amb el dit cridant que un criminal buscat havia aparegut i que en demanava l’arrest immediat. Tot aniria molt malament.

El procés va ser un verdader ultratge contra el sentit comú, la decència i qualsevol noció de jurisprudència. Jutges d’aquesta mena segueixen existint. Van considerar prop de mil jurats per acabar triant-ne vuit representats dignes de confiança de l’establiment comercial, polític i religiós. Els prejudicis ho dominaven tot i el defensor no va poder fer res. Un testimoni, per exemple, va declarar que ell era l’expert en explosius de la policia i que havia trobat dinamita al local de l’Arbeiter-Zeitung. I com ho sabia que era dinamita? Perquè en va prendre una mica, la va portar a la vora del llac de Michigan, i va explotar. No hi havia cap dubte. Testimonis tampoc. Així d’estrictes van anar totes les proves. Van ser acusats d’anti-americanisme. Tècnicament, com que no es podia provar que haguessin fet res, la càrrega era conspiració per haver incitat a la insurrecció i la violència amb l’objectiu d’enderrocar el govern i abolir la Constitució (!), cosa que certament no havien fet. Era evident que cap dels deu era culpable dels fets tràgics del Haymarket, ni havien fet o preconitzat res que fos il·legal o violent. Així i tot, set van ser condemnats a mort.

Van apel·lar al Tribunal Suprem de l’Estat d’Illinois que va fallar contra ells. Després van apel·lar al Tribunal Suprem dels EUA que va respondre que en aquell cas la jurisdicció era exclusivament de l’Estat i que no els tocava ficar-s’hi. Diuen que al Regne Unit, on el cas se seguia apassionadament, en George Bernard Shaw va declarar que si volien executar a algú, ja tenien aquests jutges per començar.

No obstant l’horror d’Europa, on ja hi havia països sensibles a l’abús de justícia per tribunals, una data fou fixada per a l’execució de cinc anarquistes, mentre que dos van ser commutats. Aquest temps final a la presó no va deixar de tenir les seves curiositats. Tots podien donar entrevistes a periodistes que escrivien articles melodramàtics. A un dels condemnats li va nàixer un fillet. En Spies es va casar per poders amb una núvia, en Parsons va vendre les seves memòries a un periodista i per ajudar la família, va  fer un bot de fusta amb un ganivet (!) que es va vendre per $150. Més incomprensible encara és la forma com es va poder suïcidar el dia abans de l’execució un dels sentenciats: algú li va portar un explosiu que ell es va ficar a la boca i va explosionar.

L’execució dels quatre sobrevivents tingué lloc  l´11 de Novembre de 1887. Els condemnats van ser conduits a la forca vestits en túniques i caputxes blanques. Tots van cridar Hooray for Anarchy, el crit de combat de l’anarquisme militant a Amèrica. En Parsons va intentar dir unes paraules finals però van obrir la plataforma i van quedar tots penjats abans que pogués acabar la primera sentència. Hi havia uns 170 testimonis. A l’exterior, do-religionaris cantaven la Marsellesa. La Chicago Tribune ho va resumir tot: “Van morir com a Infidels i Anarquistes”. El cap de policia de Chicago es va vanagloriar: havia decapitat els moviments reivindicatius obrers per 50 anys. L’home era massa modest: havia eliminat l’anarco-sindicalisme als EUA per sempre.

Enterrament. L’odi s’institucionalitza

Un xic incongruentment, les autoritats van permetre una gran processó funeral des del centre de Chicago fins al cementiri alemany de Waldheim (avui en dia a Forest Hills, en cas que algú vulgui anar-hi). Hi havia banderes, pendons, cors, cançons alemanyes i americanes, etc. Al cementiri, el Capità Black, l’advocat defensor, va pronunciar una eulògia commovedora. Les víctimes havien somniat en un futur millor a un món diferent, però no havien volgut ni predicat cap revolució violenta.  Fou seguit per discursos funeraris en alemany i anglès.

Com va acabar tot? No ha acabat encara. Dos enemics s’havien trobar cara a cara, i tots dos havien vessat sang i volien tenir raó. El Haymarket aviat fou embellit amb una gran estàtua de bronze del primer policia mort representat amb un braç en alt, inaugurada pel seu fillet petit. Va ser molts anys abans del salut feixista, però aquest braç molestava a tothom.  El lloc va esdevenir el centre d’una commemoració anual de la dreta a favor de l’ordre i la llei. Els policies hi dipositaven flors, corones, disparaven salves d’escopeta, feien discursos. Les famílies dels policies morts sempre hi assistien. El monument del policia esdevingué un símbol, un magnet per als dos bàndols. A primers del S XX un tramviaire entrant intencionalment a una corba amb el tramvia a gran velocitat va fer xocar intencionalment el seu tramvia amb l’estàtua i la va enderrocar. Ja en tenia prou de veure-la cada dia amb el braç enlaire, va explicar. La ciutat la va reconstruir. Després van venir les pintades, la brutícia. Durant la guerra del Vietnam, radicals van explosionar una bomba entre els peus i la van fer malbé. La ciutat la va reconstruir per segona vegada. El mateix grup la va tornar a fer saltar. Fou reconstruïda per tercera vegada, però aquesta vegada la van posar al pati de l’escola de policia de Chicago, on segueix fins al present. Al final… ja ho veurem després.

També el cementiri  de Waldheim esdevingué un lloc de pelegrinatges i homenatges anuals, aquest cop de l’esquerra. Hi van construir un monument amb una escultura de la justícia amb el cap cobert per una caputxa en horror. Fou inaugurat pel fillet de l’Albert Parsons. El paral·lelisme amb el policia del Haymarket era palès. L’esquerra també hi anava cada any.

Al final el govern va decidir que després de 110 anys, més valia fer les paus. Els Federals van posar una placa al cementiri declarant que els fets del Haymarket tenien interès històric nacional en la història dels moviments pel treball als EUA. I la ciutat va bastir al Haymarket un monument als sindicalistes: una reproducció del carro des del que havien parlat aquell vespre tan fatal. I el policia lleig amb el salut pre-feixista del braç alçat es va quedar per sempre a l’acadèmia de policia.

Després d’això i amb la Guerra Freda ja agonitzant, un grupet d´historiadors va anar als arxius a estudiar els documents del cas. Es van endur una sorpresa memorable: no en quedaven  perquè en circumstàncies desconegudes havien estat traslladats a un altre arxiu a la ciutat de Berlin Oriental, capital de la desapareguda República Democràtica Alemanya. Com va anar això? Un altre misteri

Jane Addams o el Paternalisme Triomfant

La Jane Addams era una noia de paternalisme notable,  filla d’un banquer molt ric, que al final va arreglar el problema de les vuit hores a Chicago. S’estimava molt les dones de la classe obrera. A vegades menjava amb elles i es passava un dia treballant voluntàriament  a una fàbrica. Sempre deia que tot es pot resoldre amb amor, bona voluntat, comprensió i caritat. Enlloc de confrontacions i violència, calia parlar bé amb els responsables i fer-los entendre com són les coses, pobrets obrers. Al poc temps, la Chicago Tribune ja declarava que ara sense anarquistes ja es podia parlar seriosament de les vuit hores. I així, gràcies a aquesta santa dona, el problema de les vuit hores va quedar resolt a Chicago.

El 1 de Maig, esdevé festa del treball a proposta dels EUA

El 1889, el cap de la nova confederació americana del treball AFL, Samuel Gompers va escriure al Congrés de la Segona Internacional, que s’acabava de reunir a Paris que havia decidit organitzar una gran manifestació a tots els Estats Units a favor de les vuit hores que tindria lloc el proper 1 de Maig en memòria dels “màrtirs” de Chicago i que demanava que el Congrés de la Internacional s’hi afegís. Els assembleistes van aprovar immediatament. Havia de ser una festa lúdica del treball allò que volien, però era evident que tots tenien a la memòria la tragèdia recent del Haymarket, i la tria del dia era una commemoració dels americans morts. Les manifestacions del 1 de Maig a tot el món industrialitzat van ser un èxit tan aclaparador que es va decidir repetir-les anualment.

El 1889 ja hi havia una dissensió creixent i irreparable entre socialistes i anarquistes, que ja era oberta i pública i els anarquistes no eren ja membres de la Internacional.

Amb el temps molta gent ha intentat apropiar-se la memòria dels homes del Haymarket: primer els anarquistes que aviat desapareixerien de l’escena, després els comunistes i els socialistes. Què devien voler aquests del Berlin Oriental que es van quedar amb tota la documentació? Quan el 1 de Maig esdevingué festa oficial a la Unió Soviètica stalinista, el Congrés Americà va dedicar el 1 de Maig com a ”Dia de la Lleialtat” (durant la Guerra Freda “lleial” era una paraula codi volent dir anticomunista) i va confirmar que la festa americana del treball (Labor Day) se celebraria per sempre més el primer dilluns de Setembre, marcant la fi de l’estiu. Avui en dia, pocs americans saben res del cas del Haymarket. Si pregunteu, us respondran sempre que el ”May Day” és una festa comunista. Després Pius XII la va convertir en la festa de Sant Josep Artesà i fins i tot un Dictador espanyol el nom del qual no vull ni recordar, en va fer una festa oficial amb jocs obrers que tenien lloc davant seu a l’estadi de Chamartín del Real Madrid. I molts partits socialistes del món es pensen i afirmen per hostilitat a l’anarquisme que la diada es deriva de la festa popular anglesa del Maypole que tenia els seus orígens en temps prehistòrics i que fins i tot els primers immigrants a Amèrica ja la celebraven.

Però el drama de les vuit hores, almenys a la mateixa feina, ja s´ha acabat.

El resultat de tot

Del Haymarket i de les execucions se’n va parlar a tot el món excepte als EUA en general amb una simpatia considerable deguda a la causa justa de les vuit hores. La víctima més gran fou sens cap dubte el moviment anarquista, que havia anat de pujada fins aquell moment. Els seus enemics van aconseguir retratar-los en la visió popular com a gent violenta, anti-americana i sense seny. La caricatura tan exitosa de l’anarquista com a un home descerebrat amb gorra de treballador duent una bomba encesa a la mà dreta, que tothom coneix, publicada originalment per la Chicago Tribune, ho va dir tot i ha marcat la percepció d’aquest moviment fins al present. Avui en dia anomenen sovint ¨anarquistes¨a la TV qualsevol organització violenta. No és que no hi hagués hagut mai gent violenta entre els anarquistes, que sí que en va haver, però aquesta caracterització no la mereixen més que diguem els socialistes o la patronal, que també van produir molts terroristes i en qualsevol cas els del 1 de Maig no havien fet res. A més hi va haver organitzacions anarquistes d’orientacions molt diferents. L’odi dels comunistes i socialistes també va malferir la seva reputació.

 

Joan Gil

 

 

 

Tags: Anarco-sindicalistes, Anarquistes

No cal explicar que Uber te molta competició pel món. Aquí als EUA i a moltes ciutats asiàtiques, l’únic competidor verdaderament seriós es diu LYFT, que nomes és un xic més petit que UBER i fa pocs dies va passar de ser una companyia privada a tenir accions cotitzades a la Borsa, cosa que Uber vol fer aviat, perquè el propietari s’embutxaca molts milions i pot seguir controlant la companyia. En el procés no obstant els inversors van descobrir que no obstant l’èxit que tenia i el bon servei que ofereix, LYFT perd uns cent milions a l’any, menys del que perd UBER. I això perquè, van preguntar al cap de l’empresa? Que penseu fer?

Indignat, el senyor director respongué que això passava perquè calia pagar als xofers (cosa que a ell evidentment li semblava intolerable) no obstant que la llei permet considerar-los col·laboradors o negociants privats sota contracte, als que cal pagar només per cada viatge, però res d’assegurances, jubilació, vacances o prestacions socials. Però aquesta situació no durarà per sempre, perquè aviat els conductors serien substituïts per vehicles autònoms i que LYFT ja tenia bons programes.

Serà veritat això? Hi ha una coalició d’industrialistes del motor molt poderosos que ho volen a qualsevol preu i tenen prou lobbistes pagats per obtenir autoritzacions del govern. A molts llocs, per exemple entre Dalls i Fort Worth al lloc on estan gairebé tots els estadis esportius professionals, hi ha petits autobusos sense conductor que duen els esportistes del cotxe a l’estadi. I fa fa poc una companyia va exhibir el primer model de camió autònom.

Està clar que de moment cal fer seure al davant una persona (com la que estava jugant amb el computer i va matar una dona fa poc) per vigilar, amb un sou mínim i a més hi ha límits de velocitat considerables. Hi haurà alguna vegada vehicles autònoms de debò com Uber i Lyft esperen? Si, potser en 10 o 15 anys, no pas ara. Ni he llegit ni conec cap científic independent que cregui que vehicles totalment autònoms com exigeix i vol pagar la industria siguin possibles en el nostres dies. Aquests autos no tenen intel·ligència artificial sinó simplement programes amb llistats de les coses que poden passar. I quan passa quelcom inesperat o no previst, que? Hi ha algun conductor madur a qui no hagi passat mai una cosa inesperada i perillosa? Què millorara el 5G? A les moltes ciutats americanes on aquestes creacions circulen a territoris delimitats i poca velocitat, molta gent es queixa. Arriben a interseccions i no saben què fer, si aturar-se o no, o van a velocitats absurdes que molesten. Sempre amb un home mal pagat  a dintre que no fa res. N’hi hauria prou per treure del negoci a tots els taxistes i conductors professionals, inclosos els autobusos i camions? Que ningú ho dubti: és exactament això el que certa gent volen.

Sense cap necessitat de crear cotxes autònoms, la industria ha desenvolupat accessoris molt bons i útils per als essers humans que seuen al cotxe: la càmera que mira enrere, el sistema per romandre dintre d’un carril, els avisos que el conductor sembla estar adormint-se i no paga atenció, la visualització de l’angle mort al carril dret, l’aparcament automàtic, l’atur automàtic abans d’una col·lisió.

En general fan pagar extra per moltes d’aquestes coses bones, però funcionen sempre? En general sí, però cal no fiar-se’n massa. Fa poc Consumer Reports va fer l’exercici de plantar un ninot immòbil vestit com un nen al mig de la carretera i intentar atropellar-lo a una certa velocitat amb tots els cotxes al mercat. En general va anar bé: els autos o feien un arc al voltant o frenaven en sec davant del ninot tots sols. Però els cotxes d’una marca molt coneguda atropellaven el “nen”.

En canvi, es veu que amb els cotxes autònoms això  no pot passar gràcies as la intel·ligència artificial que pretenen tenir i al 5G. S’ho creu el lector? Que haurien fet si el “nen” s’hagués mogut o si la mare hagués sortit per l’altre costat?

Joan Gil

Tags: Automous cars, Conductors de cotxes, Lyft, Uber, Xofers

oLa premsa internacional i les autoritats de la Unió Europea no semblen reconèixer la gravetat i el perill que la frontera actualment oberta entre Irlanda i el Regne Unit podria ser tancada amb duana dura i que l’horror comunament anomenat The Troubles (que jo traduïria com Els Disturbis)” podria  tornar a començar. Aquest greu conflicte identitari va acabar gràcies a la mediació del Senador nord-americà George Mitchell, que es considerava libanès però era fill d’un pare irlandès. La tragèdia va culminar en l’acord de Pau del Divendres Sant. L’autogovern i moltes injustícies foren resoltes i la frontera entre l’Ulster i la República va quedar totalment oberta com si no existís. Els catòlics fins i tot van poder votar representants al Parlament de Dublin i ser elegits. Va sortir generalment bé, però no del tot i el conflicte no està ben resolt.  Ni la Unió Europea ni el Govern  britànic han reconegut el perill gravíssim de desesestabilització d’Irlanda del Nord si aquesta frontera fos reactivada.  Només la República Irlandesa sembla preocupada.

Irlanda va haver de lluitar per la seva independència des del segle XVI, defensant-se d’uns aristòcrates d’ocupació colonial britànica corruptes i abusius. La insurrecció final començà en 1916 (amb l’alçament de Pasqua) i la nova República Irlandesa va secedir oficialmentç de la Gran Bretanya en 1922. No obstant això, el Regne Unit mal perdedor d’aquells temps va aigualir la festa identificant sis comtats al nord-est de l’illa (ara anomenats Ulster) on hi havia majoria unionista, i afegint-los al regne Unit. El cas va resultar en emigracions massives tant d’unionistes com irlandesos que van durar molts anys i van crear problemes greus. Els unionistes, tots protestants perquè el sobirà britànic és el cap nominal de l’església Anglicana, van començar i continuar la seva campanya d’hostilitat, discriminació, provocació i persecució contra els Catòlics de l’Ulster amb suport explícit i molta simpatia de la ciutadania britànica. La similitud amb altres conflictes és transparent.

Al final, els Irlandesos en van tenir prou i els Desordres, un període horrible i esfereïdor de guerrilla urbana, van començar. Per qui s’hi interessi, vull reproduir aquí el meu apunt sobre la crisi i l’assassinat d’una dona innocent publicat el 28 de Febrer de 2016, basat en un article detallat del New Yorker pel periodista Patrick Radden Keefe, que acaba d’aparèixer també en anglès com a llibre (SAY NOTHING). Aquest cas és cèlebre perquè els fills de la víctima no van voler callar

Joan Gil

======================================================

Publicat originalment el 28/02/2016

La desventurada Jean McConville “desapareguda” per l’IRA Provisional el 7 Desembre 1972, segons diuen sota les ordres de Gerry Adams és una figura inoblidable, colpidora, que simbolitza l’horror de la guerra civil i la lletjor de l’odi desfermat, irracional, absolut. Jean era una viuda pobre de 37 anys d’edat, mare de deu criatures, protestant de naixement i convertida al catolicisme després de casar-se amb un catòlic. No es tracta d’intolerància religiosa sinó de política. Tots els ciutadans eren de la mateixa raça, sols que només podien ser identificats per tenir religions diferents i pel lloc on vivien. Els protestants volien seguir per sempre al Regne Unit dintre de l’estat britànic i amb monarquia. Els catòlics, en minoria, víctimes de discriminació, provocacions absurdes, violacions de drets civils, atur, violència i reduïts a ghettos urbans tancats, volien la unificació amb la República Irlandesa. Com que la Jean i el seu marit tenien molt pocs diners, els va semblar natural quedar-se a viure amb la mare, no obstant ser catòlics al mig d’un barri de Belfast protestant i per tant unionista. Els veïns protestants, en aquells temps terribles, poc abans de l’esclat de la guerra civil, (els Troubles), no ho van voler permetre. Amenaçats i boicotejats, els McConvilles van haver de marxar. Tràgicament, només van trobar pis a una urbanització massiva per a catòlics anomenada Divis Flats. Aquesta abominació arquitectònica, un malson producte d’un arquitecte que devia estar malament del cap, consistia en una torre central de 19 pisos (molt alta per Belfast) envoltada per un asterisc de blocs quadrangulars concèntrics de 4 pisos radiant en la perifèria i comunicats per túnels i balcons. Hi havia 850 apartaments, que vol dir milers de residents. Algú va dir que era un laberint de rates i aviat esdevindria la central i probablement la seu principal dels guerrillers de l’IRA. Les forces unionistes no van aconseguir desallotjar-los mai però van ocupar els dos pisos més alts del gratacels central, als que només gosaven arribar per helicòpter. Tenien franctiradors que disparaven contra l’IRA i a vegades llençaven granades i bombes. Els residents hi estaven avesats, però quina vida tan trista! La urbanització fou enderrocada fa anys, excepte per la torre, que encara existeix.

La guerra civil, altrament coneguda com a The Troubles, els Disturbis
Hi ha qui atribueix el començament a un absurd atac a trets d’un paramilitar unionista al carrer al davant dels Divis Flats, que va acabar en la mort d’un nen de 9 anys, esdevenint oficialment la primera de les 3,500 víctimes que hi hauria. En realitat els anys 60 havien vist un augment gravíssim d’incidents i violència, cada dia més freqüents, sovint letals, i un empitjorament de la situació dels catòlics. En general els incidents començaven amb una provocació unionista seguida de revenja republicana. La tragèdia es mastegava. Molt dolenta fou la fundació d’un grup paramilitar unionista armat i violent. Aviat en va haver dos, que la policia semblava tolerar. S’accepta 1969 com el primer any oficial dels Troubles, que és un criteri molt restrictiu.

La guerra contra els catòlics republicans per part dels unionistes fou conduïda pels paramilitars, la policia i l’exèrcit britànic que van començar amb una mà massa dura, empitjorant-lo tot.

La defensa dels republicans fou assumida per la IRA (Irish Republican Army) una organització secreta dels temps de la guerra de la independència. Havien canviat molt i ja rebutjaven la violència, preferint accions civils. Probablement no tenien gaire més d’un grapat de militants. Molts joves republicans a Belfast, en canvi, no veien cap alternativa a la violència i van decidir fundar la nova IRA Provisional i van obrir el front de la guerrilla urbana, amb trets, bombes i barricades. I aquí és on apareix Gerry Adams. L’IRA oficial semblava callar.

Adams, en l’actualitat president del partit republicà Sinn Féin i diputat parlamentari a Dublin a punt de jubilar-se, sempre reelegit a un cert districte, és un senyor amb moltes penques que diu que ell no fou mai membre de la IRA. Els supervivents després de la Pau del Divendres Sant de 1999 expliquen que ell era el cap del districte IRA de Belfast i potser fins i tot el cap suprem de l’IRA Provisional (si n’hi havia). Hi ha una foto a l’enterrament d’un militant on se’l veu amb la boina negra que els servia d’uniforme, per no parlar de certes coses que va dir. Adams va regir l’IRA Provisional amb mà molt dura i sense contemplacions i ningú feia res que ell no hagués aprovat o manat. Provenia també d’una família de deu fills afiliada amb l’IRA per molts anys. Quan van veure quin paper anava assumint el fill, la família Adams va destruir totes les seves fotos. Per molts anys, els Unionistes el perseguien sense saber quina cara tenia. Adams riu d’aquella situació. Explica que per un carambolage un dia la policia va enxampar el seu gos. Creient que els conduiria a Adams, el van deixar anar tot sol amb un grup de policies armats seguint-lo. Al poc temps, Gerry Adams es va destapar també com a polític del Sinn Féin i va començar a parlar de negociacions, cosa que a qualsevol altre militant li hauria pogut costar la vida. Volien la Reunificació i no hi havia res més a discutir amb el Regne Unit. Fins i tot els seus enemics reconeixen que sense Adams probablement no s’hauria firmat mai el Tractat de Pau del Divendres Sant que va acabar (per ara) amb el conflicte. Des d’aquell dia, els unionistes durs el veuen com un traïdor. Una cosa notable es que no obstant la seva posició, no s’ha pogut demostrar que ell  hagués participat mai personalment en cap acte de violència.

Dolours Price
La Dolours, que va acabar esdevenint famosa, era una noia atractiva i ben educada. Explicava que de petita havia segut a les cames del pare escoltant bocabadada com l’home recordava amb entusiasme les seves lluites, tirotejos i bombardejos a Anglaterra durant la darrera guerra. Una tieta vivia amb ells. Anys enrere, quan estava preparant una bomba, li va explotar a la cara. Va perdre la visió i les dues mans. La tenien a casa com una heroïna venerada. La Dolours li encenia cigarretes perquè pogués fumar. Finalment, la mare havia estat membre del cos auxiliar de l’IRA, cuidant guerrillers ferits. Tant la Dolours com la seva germana Marian volien lluitar també, però al carrer amb armes, no pas al cos auxiliar. Quan va complir els 19 anys la Dolours fou admesa a l’IRA com a voluntari. Sembla que va es va trobar alguna vegada amb Gerry Adams.

Les dues germanes foren un èxit molt gran. Eren atractives i ben vestides, sabien dir allò que calia, anaven amb una mini-faldilla, passaven barricades i controls per tot arreu i duien fusells amagats sota l’abric, armes de mà i bombes. Dolours Price va acabar organitzant i executant el memorable atac terrorista amb bombes a Londres. Si algú s’hi interessa, està descrit al final. Tornem a la trista història de Jean McConville.

Com Jean va desaparèixer
La Jean va perdre aviat el marit, mort de càncer, que la va deixar amb deu nens i sense diners. El govern només li va concedir una pensió miserable pel llarg servei militar del difunt amb l’exèrcit britànic. No tenia prou diners per comprar vestits, i per això duia sempre amagat un imperdible per poder ajudar en cas de necessitat a qualsevol fill que s’estripés la roba. Per guanyar-se la vida s’oferia per fer qualsevol feina domèstica: rentar, fregar, cuinar, cuidar malalts, cosir, vigilar nens…qualsevol cosa. Treballava dia i nit.

Tenia un germà que a més de ser un unionista feroç, era un imbècil: es presentava a visitar-la als Flats duent al pit la banda taronja de l’unionisme. No sols l’haurien pogut matar per res, sinó que posava en un compromís la germana, que tothom sabia que havia nascut protestant. Les visites eren molt estranyes. Qui era aquest home?

La Jean era una dona bondadosa i de bon cor. En un incident que esdevindria famós, diuen que ella va sentir un home gemegant al passadís a l’altre banda de la porta. Va obrir i va trobar per terra un soldat unionista ferit. El va confortar i li va treure un coixí esperant que els seus arribessin a buscar-lo. L’endemà, una pintada va aparèixer a la paret: Brit lover, un insult molt amenaçador! En temps de guerra, l’enemic no té dret a cap tracte humanitari. I la gent seguia traient conclusions i les sospites anaven creixent.

La Jean es permetia només un petit luxe: li agradava jugar al Bingo, on alguna vegada guanyava alguns centimets. Un mal dia, mentre estava jugant, se li va acostar un home desconegut dient que un fill seu acabava de patir un accident i que ell havia vingut a dur-la a l’hospital en cotxe. Esverada, la Jean el va seguir. La tragèdia havia començat.

Hores després una patrulla de la policia la va trobar sola i desorientada pel carrer, amb evidència d’haver patit mals tractes amb ferides i morats visibles per tota la cara. Es va negar a explicar què havia passat, però nosaltres ho sabem: l’IRA sospitava que era una espia unionista i que tenia una emissora de ràdio per comunicar-se (una cosa absurda i impossible per moltes raons, que el cap de l’escamot IRA responsable va seguir repetint després de la Pau del Divendres Sant fins la seva mort). L’havien estovat de valent i deien que la pobre dona va acabar confessant. Si no, haurien seguit apallissant-la.

Nou dies després, el 7 de Desembre del 72, la família estava celebrant que al final els havien donat un pis més gran sempre als Flats i acabaven de mudar-se. Jean havia enviat la filla més gran a comprar alguna cosa especial per menjar i ella acabava de prendre un bany. Aleshores van sentir una trucada a la porta i no era la filla.

A la porta hi havia dos homes de l’IRA (ells s’anomenaven voluntaris) i un grapat de persones vingudes a expressar suport comunitari a l’acció, alguns amb el cap amagat sota una mitja de nylon, altres amb la cara coberta, i altres que clarament eren veïns. En el fons, era una repetició del que li havia passat anys abans quan vivia entre protestants i la van fer fora. Venien a buscar-la. Jean es resistia a sortir i els nens van començar a cridar i lluitar amb els atacants. Aleshores un dels invasors va oferir al fill més gran que vingués amb ells per veure que no passava res. Tranquil·litzats, Jean i el noi van sortir voluntàriament del pis seguint els pistolers. Arribats al carrer, un dels homes va treure una pistola i prement el canó contra el cap del nen, li va manar fer-se fonedís. A través d’una escletxa a la paret, el fill va poder veure la mare per última vegada. A empentes, la van fer pujar a una camioneta VW.

Alguns voluntaris de l’IRA van fer declaracions anys després de la pau a un investigador del Boston College als EUA amb la condició que no es publiquessin durant la seva vida. Per això sabem que la Dolours estava encarregada de dur els “desapareguts” en cotxe a una casa segura a l’altre costat de la frontera, ja a la República, on l’organització executava els condemnats. Ella va explicar com havia dut la Jean al lloc i parlat amb ella pel camí, i que l’ordre segur que havia sortit de Gerry Adams.

Els nens es van quedar tots sols al pis, on van sobreviure un parell de mesos sense que les autoritats els rescatessin. Preguntes pel veïnat no servien de res. Ningú en sabia res. Segur que la Jean tornaria. Potser havia anat de viatge oblidant-se de dir-ho als nens. La policia no volia investigar res. Aviat tothom va començar a parlar del cas. Una versió pretenia que la Jean s’havia escapat amb un mariner que coneixia, abandonant els seus fills. La BBC es va presentar al pis a fer un reportatge de TV ensenyant al món fotos dels nens esparverats. Als pocs dies, un altre desconegut va trucar a la porta. Era un home que tornava els tres anells que tenia la Jean als dits i el seu portamonedes amb unes quantes monedes. Però l’home no sabia res de res. Un dels nois fou atacat amb un ganivet per altres estudiants a l’escola. Li van dir que ell no podia seguir parlant de la seva mare i que el cas estava tancat i que estava bé tal com estava. Els fills de la Jean van aconseguir sobreviure unes setmanes tots sols patint fam. Al final les autoritats els van treure i repartir intencionalment a llocs molt diferents. Un d’ells, a un internat catòlic, va patir un assalt sexual pels capellans pederastes que va acabar als tribunals i un altre va escapar per miracle del mateix a una altra institució.

Anys després: La càrrega dels fills
Els fills van poder reunir-se i van decidir lluitar per rehabilitar la mare i mirar de castigar els culpables. La seva mort no estava protegida per l’indult polític que va acabar els Troubles, perquè l’IRA negava responsabilitat i no havia entregat el cadàver, o sigui que tècnicament seria possible castigar el culpable si hi havia proves. Ho veien com un assassinat civil independent de la guerra.

Els fills es van trobar cara a cara amb el parlamentari Gerry Adams el qual seguia (i segueix) negant haver estat mai un voluntari de l’IRA. Al final, esgotat, Adams va acabar afegint en un llenguatge triat amb cura que, en cas que servís d’alguna cosa, ell demanava perdó per la mort de la seva mare. Després d’alguns anys, una font misteriosa va identificar el lloc de l’enterrament. El govern va assumir les despeses i tots els fills es van presentar a l’excavació, que va fallar i fou abandonada després d’un mes de treball sense trobar res.

L’Ombudsman de l’Ulster i el nou Parlament van conduir una investigació per saber si la Jean havia estat de fet una informant dels unionistes o no. La resposta fou negativa. Ni hi havia evidència escrita enlloc ni ningú podia recordar qui era ni havia tractat amb ella. Així i tot, l’IRA segueix repetint que la dona era una espia i no canviaran mai la seva opinió.

Final
El delator anònim del lloc de l’enterrament probablement no volia enganyar sinó que s’havia equivocat perquè el cos estava enterrat molt a prop. Un dia, després d’una pluja molt forta, una parella de ciutadans que estava passejant va trobar restes humanes que havien sortit a la superfície molt a prop de la platja i van trucar la policia. Immediatament tothom va opinar que es tractava del cadàver de Jean McConville. Havia mort d’un tret al cap i tenia ossos trencats, prova de que havia patit tortura. La policia va aplegar tots els fills a la morgue i exposant les restes del vestit a una taula, va demanar que intentessin identificar-les. Però cap fill gosava acostar-se. Al final un d’ells va dir a un policia que mirés a veure si hi havia l’imperdible que ella sempre duia pel cas que un nen s’estripés un vestit. El policia va anar i va tornar dient que no l’havia trobat. Mentre els fills, molt agitats, seguien parlant entre ells i plorant, el policia va tornar a la taula i va girar la roba. Un moment després, es va acostar al grup. Duia un imperdible a la mà.

I Gerry Adams, què? Com dit abans, alguns voluntaris, entre ells la Dolours, ja morta, havien fet declaracions al Professor del Boston College, que la institució es negava en absolut a ensenyar, perquè havien assegurat que no ho farien fins després de molts anys. Però aquestes promeses no van impressionar gens als fiscals que volien llegir-les. Un jutge va manar donar una còpia a als fiscals del Regne Unit. Poc temps després, ara fa més o menys un any, Gerry Adams fou detingut i interrogat per sospita de ser responsable de l’assassinat de Jean. El senyor va passar quatre dies i nits a la presó i se’n va sortir lliure sense cap acusació per falta de proves. El seu partit, com veiem ara als diaris, cada dia és més fort i es veu que té un futur. Els protestants segueixen essent la majoria però cada dia neixen més nens catòlics, que esdevindran votants i giraran la truita.

Apèndix: Dolours Price i l’Atentat de Londres
El Març de 1973, encara influenciada per les històries del seu pare, Dolours insistia en treure la guerra de l’Ulster i portar-la a Anglaterra. Gerry Adams va convocar una reunió per parlar del projecte. El grup va votar per acceptar-lo. Aleshores Adams va notar que els participants podrien acabar penjats a la forca i que si algú preferia no participar-hi, podia anar-se’n, cosa que molts van fer. Un grup de deu voluntaris fou triat i la Dolours lideraria l’atac.

Cinc cotxes robats van ser duts a Dublín, on van ser pintats d’un altre color i equipats amb matrícules autèntiques també robades. Van ser enviats a Londres per ferry. Els terroristes, ja a Londres, van preparar i activar el temporitzador de les cinc bombes i els 5 cotxes van ser aparcats sense cridar l’atenció a llocs molt sensibles del centre. En aquells temps no hi havia els mitjans que veiem ara cada dia a la TV i al cinema però dos policies tots sols van fer bones observacions. El primer va notar que la matrícula d’un cotxe aparcat davant la policia no podia ser verdadera perquè era més vella que el model del cotxe. Van trobar i desactivar aquesta bomba a Scotland Yard, però no sabien quantes en quedaven. Aleshores va arribar la trucada de telèfon de IRA: hi hauria explosions en una hora, sortiu dels carrers. La policia va pensar correctament que el comando de l’IRA en aquells moments estava encara a Londres però intentant fugir i van manar literalment tancar la ciutat per atrapar-los. Però buscant què, on i amb quines fotos o descripcions? No coneixien ningú. La missió semblava impossible. No pas per un policia de l’aeroport de Heathrow que estava mirant passatgers a punt d’embarcar a un avió cap a Dublin. Li va cridar l’atenció una noia joveneta que semblava donar ordres a un grup d’homes grans i els va fer arrestar.

A la Comissaria van trobar un quadern de notes buit però on es podia veure encara la imatge calcada d’un circuit de bombes. On estaven els altres cotxes? Ni la Dolours ni la seva germana Marian que també hi era, ni ningú més en volien parlar. Els temporitzadors havien d’explotar a la 1:50, però això tampoc ho sabia la policia. La Dolours es mirava el rellotge. Quan van ser les 1:50 es va alçar i mirant als policies dempeus, va aixecar el puny en l’aire. Es van sentir en aquell moment dues explosions, una d’elles davant l’Old Bailey, el Palau de Justícia. Dos altres cotxes no van explotar. Hi va haver dos cents ferits i un home va morir, segons sembla d’un atac de cor. El desgavell i el pànic a Londres van ser memorables. Les dues germanes, condemnades i tancades a una presó anglesa van exigir ser traslladades al seu país, cosa que la Primera Ministra, la Sra Thatcher, no volia permetre. Les dues van declarar la vaga de fam i van acabar alimentades per força de manera molt violenta. Al bord de la mort i fent front a mala publicitat, el govern britànic va haver de cedir i traslladar les dones a Irlanda del Nord (Ulster). La Marian, la germana més jove, va morir al poc temps. La Dolours, en canvi, va arribar a ser alliberada després de la Pau del Divendres Sant i va esdevenir una enemiga del tractat de pau i de Gerry Adams. Va morir a un hospital psiquiàtric.

Joan Gil

NB. Degut al caire tan emocional i secret dels esdeveniments, i a la possibilitat de persecució criminal, hi ha versions adulterades dels detalls, però no de la línia general. Aquest apunt ha seguit la versió de l’article “Where the Bodies are Buried” de Patrick Radden Keefe, publicat al New Yorker el 16 de Març de 2015. Aquest article mereix crèdit perquè l’autor va poder parlar extensivament en persona amb els fills de Jean McConville i amb alguns antics voluntaris de l’IRA.
Per si algú no ho sabia, aquesta història demostra l’horror i la intractabilitat d’una guerra civil entre comunitats. Els adversaris estaven separats per una muralla d’odi, de memòries dolentes i per projectes polítics i socials incompatibles que afectarien el futur i la vida de tothom. Molts lectors potser veurien els republicans irlandesos amb simpatia com un poble discriminat a qui es negaven drets i oportunitats. El Tribunal de L’Haia ha declarat que una “desaparició” és un crim contra la Humanitat, perquè a més d’una execució extrajudicial ensorra la família per sempre en un infern de dubtes i falses esperances. Quan l’IRA fa desaparèixer una dona que podria haver estat innocent o ataca amb bombes una ciutat on els residents innocents no tenen la culpa de res, fa canviar això l’opinió que teníem sobre les raons i justificacions dels republicans? En aquest cas, no cal esforçar-se molt per veure que els altres encara eren pitjors.

Tags: BREXIT, Conflicte identitari, Els Troubles, Frontera irlandesa, IRA, Irlanda del Nord, Jean McConville

Em permeto repetir aquí un comentari tret d’una entrevista a Rony Brauman, antic president de Metges Sense Fronteres, recentment publicada a la revista HARPER’S.

El Govern evidentment té dret i fins i tot sovint l’obligació de respondre a qualsevol incident que altera l’ordre públic. Però això no pressuposa res sobre la raó dels manifestants ni la justícia del seu cas. Les Nacions Unides han recollit en els seus estatuts una series de principis de la llei internacional acceptada pels països civilitzats consistents amb acceptació de la llibertat i democràcia a les que tenim dret tots. Un d’ells és que qualsevol reacció del Govern a la situacio ha de ser proporcionada. Respostes a l’estil del Ordeno y Mando i prou són dictatorials. Ningú de la meva edat ha de ser recordat de com acabaven les manifestacions més pacífiques, impotents i inofensives de l’era franquista, amb detencions, cops de porra, ruixaments amb aigua roja, tortures i judicis al Tribunal anomenat d’Ordre Públic. Molts van acabar patint tortures i empresonament per actes legítims d’importància mínima.

Fa uns anys quan jo treballava a un Hospital de Nova York a un secretari, acabat d’arribar de la Unió Soviètica, se li va acudir anar al davant de l’edifici on es celebrava la Convenció Republicana que declararia candidat a la Presidència a George Bush. Hi ha va haver empentes i alguna bufetada amb la policia i el van arrestar. Va passar un parell d’hores a la Comissaria i res més. No el podien acusar ni de sedició ni de rebel·lió armada. No el van acusar de res, perquè només havia utilitzat la possibilitat d’exercir en públic els seus drets de lliure expressió i aquestes coses passen a les manifestacions. Els policies ho saben, poden defensar-se, van armats i protegits molt bé i no passa res.

Una altra cosa seria quan hi ha verdadera violència com cremades, cops de roques, destrucció de vehicles i altres activitats similars. En aquests casos els policies si poden arresten els culpables que poden acabar davant d’un jutge pero no van a la presó per anys ni són acusats de sedició i rebel·lió ni els organitzadors de la manifestació són acusats de res.

Ho veiem cada dia a la televisió o a l’internet. Al memorable aldarull de Charlottesville, Virgiínia, quan un grup supremacista blanc amb esvàstiques es va enfrontar a un grup de demòcrates pacífics i una dona fou assassinada per un supremacista amb un cotxe, només l’assassí fou inculpat. I Trump va dir que hi havia bona gent als dos bàndols. Es veu que hom pot ser del KuKluxKlan i lluir esvàstiques sense deixar de ser mol bona persona. Ho diu el President.

I també veiem cada setmana a la TV els disturbis amb les armilles grogues a Paris amb violència. Els organitzadors ni tan sols són coneguts, perseguits o castigats. I veiem a Veneçuela cada dia més manifestacions violentes amb demandes explícites d’un cop militar per enderrocar el govern i un grup de hackers de país desconegut simpatitzant amb l’oposició van apagar la llum a tot el país. I ni així hi ha hagut acusacions de rebel·lió i sedició.

I els tribunals europeus han rebutjat plenament les acusacions de rebel·lió i sedició formulades en el judici grotesc que està tenint lloc a Madrid.

El Gobierno d’Espanya ha ignorat el principi legal de la proporcionalitat de la resposta sense que la comunitat internacional hagi reaccionat tant com calia. Els ciutadans foren agredits per la policia perquè volien votar i res mes! Hi havia vells, ningú duia la cara tapada, ningú anava armat i una força paramilitar com la Guàrdia Civil els acusa de violents? La recent declaració d’un GC que havia vist i reconegut l’odi a la cara dels votants frustrats mereixeria ser immortalitzada. Va veure odi o indignació per la violació de drets? Va tenir por aquest senyor? Va patir lesions emocionals? Potser caldria recollir diners per ajudar-lo amb el tractament i la psicoteràpia. I em plau que aquest benemèrit no hagi vist mai la meva cara quan em faig un tall a la cara afaitant-me.

I si no fos pels detinguts polítics que segueixen patint una prossecució injusta a presons immerescudes, faria riure. Potser l’odi el senten ells. Ens ho ensenyen cada dia.

Joan Gil

Tags: judici a Madrid

Molts estem tips de sentir dir a Donald Trump que hi ha un estat d’emergència a la frontera sud perquè segons ell caravanes de bandits, terroristes, narcos, violadors i criminals volen entrar per força al nostre país. Quina mentida tan cruel i horrorosa! Els homes, dones i nens dels que parla són les víctimes dels terroristes, narcos i violadors i volen venir per demanar refugi i l’oportunitat de guanyar-se la vida. I viure i veure crèixer els seus fills.

Fins fa un parell d’anys els fugitius del Triangle Nord d’Amèrica Central (Hondures, El Salvador i Guatemala) marxaven a peu per més de 3,000 qm sigui cap a la frontera texana al Carib (El Paso) o l’estat de Sinaloa, dominat pels narcos del Chapo (disposats a protegir i ajudar per un preu) on calia jugar-se la vida travessant a peu un desert molt perillós. Ho vam veure tot en documentals: dones fent cua per comprar contraceptius mexicans (prohibits a Hondures) acceptant com un fet que serien violades, famolencs menjant arròs i bevent aigua neta donada pels mexicans per caritat, assassinats, gent robada per bandes de lladres, assassinats, morts de deshidratació al desert, pederàstia… Prou. Com pot ser que això es toleri al segle XXI?

Ara ha canviat una mica. Enlloc d’anar individualment, formen caravanes per protegir-se millor. Les darreres han sortit de San Pedro Sula, irònicament la primera el 12 d’octubre. N’hi ha d’altres que han aconseguit prou diners, sovint de màfies perilloses o abusives, en general entre 8 i 10,000 dòlars per pagar una agència de viatges criminal que promet fer-los creuar la frontera (on la majoria seran enxampats per la BCP, la policia de fronteres americana, i seran separats dels seus nens, que acaben sovint a centres de detenció de menors massius sense tractament escaient).

Aquesta gent necessiten fugir no sols per la manca de feina i mitjans per sobreviure sinó per la corrupció immensa de la policia i totes les autoritats i les amenaces de mort de les bandes d’homes que volen robar els nens, els diners i violar les dones, sovint una i una altra vegada. No viuen a cap estat de dret. I això perquè passa?

Com Hondures va esdevenir un estat narco sense llei

Hondures havia estat sempre un país pobre, amb platges i reserves naturals magnífiques on s’hi podia viure, fins que desastroses guerres civils i intervencions nord-americanes van esclatar a Guatemala, El Salvador i també a Nicaragua (que no entra al grup). Aquestes guerres van produir molts morts, desposseïts i violència de tota mena. Els nois eren obligats a anar a la guerra, on morien, o eren raptats per guerrillers. En aquells llargs anys, molta gent van veure que no hi havia futur i, emparant-se en una llei americana que protegeix la gent innocent que viu a llocs perillosos, moltes famílies van enviar els seus fills tot sols als EUA. I aquí va començar la tragèdia.

Els joves hondurenys van reunir-se a la ciutat de Los Angeles. Les coses han canviat molt, pero LA després de la guerra mundial va veure molts episodis de violència racial contra mexicans i negres, i els centreamericans foren mal rebuts. Pel carrer es van trobar amb altres gangs (colles) de barris que ja existien i sabien com defensar territori, pagar suborns, extreure diners dels comerciants, robar o fins i tot matar amb impunitat i armar-se (cosa molt fàcil as EUA). Així van organitzar les primeres mares o pandillas que encara existeixen i han crescut en força i maldat. Aquests nois ho havien après tot.

Les guerres es van acabar al final i el govern americà tenia el dret de deportar els immigrants temporals a casa seva ara que el perill s’havia acabat, cosa que van fer en temps de Clinton. Les mares van arribar juntes a casa. Què farien? Només havien aprés a LA a fer coses dolentes. Van seguir junts i retornats a Hondures aviat van descobrir que els narcos eren una font fabulosa de diners i poder. La desgràcia estava cantada.

Els pandilleros es passegen descaradament pel carrer amb tatuatges i vestits d’uniforme fent por. Hi va haver un President progressiu, Manuel Zelaya, que es va aliar amb en Chaves de Veneçuela i volia acabar amb la corrupció però fou enderrocat. Els seus successors van establir noves marques en corrupció, des del President (un d’ells va robar 130 milions de l’Hisenda i parents de dos Presidents estan empresonats als EUA per tràfic de drogues) fins al darrer policia. Algú va encetar una campanya contra la corrupció política, però va resultar que el director del programa era el més corrupte de tots i va fugir. És poc aconsellable prendre un autobús, perquè els pandillers els aturen i roben a tots els passatgers sense intervenció policial. L’assistència medica és molt limitada. Hi ha barris obrers completament destruïts pel foc i el vandalisme. No cal dir que la gent pobre té molta por, viu desesperada sense esperança i està disposada a jugar-s’ho tot per entrar als EUA. No són pas ells els criminals.

Perque els Narcos estan al poder i són intocables?

Tant is és veritat com si no, l’origen de la tragèdia és atribuït al Cartell de Calí, però ara probablement hi són tots. El fet clar és que Central Amèrica té costes als dos oceans i està situada a mig camí entre els productors més importants de cocaïna, que són Colòmbia, el Perú i Bolívia i el mercat més important que són els EUA. Tot va començar fa bastants anys quan els primers avions van aterrir a San Pedro Sula carregats de cocaïna. Aquesta ciutat fou per molts anys la capital mundial dels assassinats: en 2012 van arribar als 169/100,000 habitants (!!). Darrerament han baixat fins al 90. La missió d’Hondures era (i és encara) servir de centre de distribució: embalar i enviar producte als clients pel camí més escaient. En aquells temps es podia fer amb petits avions i vaixells fins que el Govern Federal americà ho va descobrir i aquestes vies van esdevenir massa perilloses. L’alternativa era el camí per terra a Mèxic. Tot podia empitjorar. Els EUA van obligar a Mèxic a firmar un pacte contra les drogues, que el President mexicà va posar en força molt seriosament. El resultat fou empènyer i traslladar moltes operacions a Hondures i El Salvador, i evidentment van trobar mitjans de seguir aprovisionant els consumidors americans. I així estem.

Qui són els dirigents del narcotràfic?

És una de les coses que molta gent voldria saber. El narcotràfic és molt ordenat i necessita operacions criminals separades que estan prou coordinades per garantir el flux constant de la cocaïna. Aquests cartells són comparables amb l’antiga Màfia a Nova York i Chicago. La majoria dels capos es mantenien a l’ombra i ni tan sols la policia els coneixia, però de tant en tant sortien alguns que volien lluir-se en públic com Al Capone or John Gotti, no obstant els avisos i el perill. Van acabar tots molt malament. Amb els narcotraficants és igual. Hi ha hagut criminals tan perillosos i cruels com el Chapo o Pablo Escobar, que sovint cobrien els seus crims (per exemple abandonant gent decapitada en públic o fent assassinar a qualsevol que es treiés un telèfon en presència seva) amb obres de caritat i benevolència pretenent ser una mena de Robin Hoods, que robaven als rics per donar als pobres, però que volien sortir als diaris i fer-se famosos. Van acabar malament. És estúpid desafiar tan obertament el govern dels EUA. La seva eliminació no ha canviat res en el tràfic de drogues. Tot segueix igual, només que ara ningú coneix als que manen, miren de no fer tant soroll i sovint eviten la crueltat gratuïta. No sap ningú si hi ha algun cap suprem a Sud-Amèrica, i si n’hi ha, ningú ha sentit dir el seu nom. És difícil creure del tot que una operació tan difícil i complicada amb tanta gent boja embolicada pugui funcionar tan bé com dissortadament funciona sense una central, com la que va tenir per molts anys la Màfia.

De moment es tractaria de resoldre la situació als tres països del Triangle Nord, expulsar els narcos, reprimir la corrupció i restaurar llei i ordre, per tal que els ciutadans honrats hi poguessin viure i treballar lliurement sense haver-se de jugar la vida i la llibertat de camí als EUA. Als EUA hom parla mes sovint dels Hondurenys, pero aquest mes de març el National Geographic publica un article terrible sota la situació a El Salvador, víctima d’una guerra civil amb 70,000 morts encetada pel President Reagan, on les coses son molt similars. De Guatemala, mal recuperada de la guerra civil on gairebé van voler exterminar els indígenes, es parla menys pero sempre queda inclosa en el Triangle Nord. Vol proposar algun lector com es podria arreglar?

Joan Gil

Parlant amb l’excitació causada pel Judici als presoners polítics i molts altres problemes, pot passar fàcilment que hom oblidi la verdadera causa i origen del problema i exactament per quina raó està passant. Aquest diumenge 3 de març el New York Times ho ha explicat clarament en un article no del mediocre Raphael Minder, sinó del notable jove periodista Patrick Kingsley. Kingsley és un anglès que es va fer conèixer pels articles articles i el llibre sobre la immigració a Europa escrits originalment per al diari GUARDIAN. Actualment és el corresponsal principal del NEW YORK TIMES a Europa i està basat a Berlín.

A l’article Roots of Spain’s Crisis: One Word Fought Over in its Constitution (Arrels de la crisi espanyola: Un mot disputat a la seva Constitució) ens ho explica. Partint d’una entrevista amb el pare de la Constitució Miquel Roca, recordem com la Constitució del 78 fou escrita al voltant d’una taula verda per set homes, dos Catalans (Miquel Roca i Jordi Solé Tura) i cinc espanyols, inclòs un ex-ministre de Franco. Aviat es van veure les diferències d’opinió sobre la qüestió multinacional que estan explotant en els nostres dies: els dos Catalans exigien l’autogovern per a les tres nacions històriques, Catalunya, Euskadi i Galícia, mentre que els espanyols no en volien saber res. Ja he llegit més d’una vegada a altres llocs que hi va haver trucades de telèfon des de Madrid a aquests pares de la Constitució donant ordres i aclarint dubtes sobre l’assumpte.

Al final es van passar un mes sencer discutint l’ús de la paraula nació que els espanyols de Madrid es negaven a acceptar i al final van acabar designant regiones y nacionalidades. Kingsley explica que Roca no s’havia imaginat mai que això acabaria esdevenint una camisa de força per reprimir les aspiracions nacionals de Catalunya, però ens fa notar que aquest fou l’argument principal usat pel Tribunal Constitucional que va mutilar el darrer Estatut, argumentant que Catalunya era sols una nacionalitat i una regió amb opcions d’autogovern molt limitades o inexistents, com volia la Constitució. Això va obrir la crisi. Espanya amb els seus cinc pares de la Constitució havia imposat una altra vegada la dominació total de Castella amb les seves regions assimilades. Els espanyols van comentar sempre que la Transició havia estat un exemple meravellós de reconciliació, harmonia i acord entre antics enemics, pero fou més aviat una altra conquesta de Barcelona per l’exèrcit borbònic, per temps il·limitat.

Kingsley apunta a moltes altres insuficiències constitucionals amb promeses vagues sobre habitatge, pensions, feina i assegurança de malaltia. Completa l’article amb descripcions molt exactes sobre els punts de vista de la dreta i l’esquerra espanyoles amb breus intervencions dels Srs Guerra, Casado i una més llarga del Sr Rufian, dient les coses que el lector ja es pot imaginar. Curiosament Casado repeteix que el Referèndum fou una trama per tapar la corrupció a Catalunya. Dissortadament ningú ha aconseguit eliminar la corrupció però comparats amb el PP de Rajoy, estem molt bé a Catalunya. La queixa de Rufian és colpidora: Vam tenir 40 anys de Dictadura però no hem tingut cap judici de Nüremberg. L’anomenada Transició fou una mentida. Al final en Zapatero aclareix que Espanya és un dels països més tolerants del món. Quina imaginació! Però Zapatero acaba afegint que el PP es divertia més amb l’enfrontament que amb el reconeixement honest de la diversitat espanyola. L’única solució, ens diu el de Valladolid, seria la co-existència. Ho va fer ell quan estava al poder? La fatal sentència del TC de la jutgessa Casas va tenir lloc durant el seu mandat de President i no va fer res.

Així acaba aquest notable article. Diu que Espanya havia estat venuda a Europa fa anys com un model de conciliació i democràcia a seguir i ara torna a ser un model del caos en què s’està ensorrant la Unió Europea.

Però oi que estaria be si tothom (inclosos els jutges) deixés d’insultar i ofendre i es posés a parlar seriosament del problema de fons i de com es podria resoldre? El model de negociació de les Nacions Unides en general ve en tres estadis:

Primer, acabar amb l´hostilitat i les repressions i empresonaments o ocupacions amb una aministia general, restaurant la pau.

Segon, el govern central ofereix adicional autogovern després de pactar-lo amb els locals, a veure si el públic tria quedar-se on estan enlloc de fer-se independent. Això va anar molt bé per al govern central al Québec i a Escòcia, però els espanyols no volen oferir res.

Tercer i final, fixació d’una data per a un referèndum d’autodeterminació, en general un, dos o tres anys després de la restauració de la pau.

Caldria un mediador? Les NU i altres organitzacions en ofereixen. La tragèdia d’Irlanda del Nord potser no s’hauria resolt sense el Senador Americà Mitchell. En general sí. Acceptaria Espanya? No pas a menys que algú comenci a explicar la veritat i la situació ara i al futur, que no sembla probable. Diuen que som ciutadans, però com es que ens insulten i provoquen cada dia aprofintant que som indefensos? Es fa així amb la família?

Joan Gil

Mentre Catalunya sencera seu a la banqueta dels acusats defensant orgullosament la seva ànsia de llibertat, n’hem sentit una altra de molt interessant. Segons l’actual resident de la Zarzuela, “hom no pot apel·lar a una suposada democràcia per damunt del dret” Allò que ell anomena dret és l’expressió de la voluntat dels poderosos escrita en paper. La voluntat popular que la democràcia defensa ha deixat d’existir i no és reconeguda com un argument vàlid. Prou que ho va demostrar el pare d’aquest senyor quan va declarar a les Corts franquistes davant el No+Do i els micròfons que la seva legitimitat no es derivava de la seva nissaga sinó dels Principios del Glorioso Movimiento Nacional. Encara em recordo de com el Dictador va saltar d’alegria al seu seient sentint-ho. Potser va tenir un orgasme.

Els EUA fou un dels primers, sino el primer país en reconèixer la independència judicial com a braç separat del govern, ja proposada per alguns autors i intel·lectuals progressius, a la seva Constitució. Jutges i els Tribunals Suprems tant dels Estats com sobretot del Suprem Federal han jugat un paper important en la història d’aquest país. Però no tothom està d’acord amb el que fan. Una memòria vergonyosa i anguniosa en la història de la nació fou la sentència del Suprem de 1856 coneguda com a Cas Dred Scott contra Sandford. Si algun lector s´hi interessa pot llegir l’apunt que jo vaig publicar el 25 de juny de 2010 en aquest blog (entrant Dred Scott a la finestreta de recerca). Es tractava d’un esclau que demanava la llibertat per haver viscut a Montana, on l’esclavatge ja estava prohibit per la llei. El cas va fer soroll. El Govern estava controlat a tot el Sud per esclavistes rics que dominaven l ‘opinió pública mentre que l’oposició al Nord ja bullia i la Guerra Civil es veia venir. Els esclavistes volien que el Tribunal reafirmés la legitimitat absoluta de l’esclavitud en aquest cas i per sempre, acabant amb qualsevol discussió. Els Justícies del Suprem ho van fer en la forma més cruel, insultant i desvergonyida que hom es pot imaginar, escrivint la pàgina més negra de la història judicial dels EUA. La sentència conté una expressió notable de drets i privilegis dels ciutadans (segons ells els negres eren éssers subjugats que no tenien dret als privilegis de la raça dominant ) que val la pena reproduir:

“Si els negres poguessin ser ciutadans tindrien el dret d’entrar a qualsevol Estat quan volguessin, tindrien llibertat per parlar en públic o en privat de les mateixes coses que els ciutadans, podrien organitzar mítings en públic i PORTAR ARMES” 

Posseir qualsevol mena d’armes de foc? Vol dir aquest text que reconeixen la possessió d’armes com un dret fonamental dels ciutadans, com la llibertat d’expressió? Doncs sí: esdevindria un dret universal de tots els ciutadans gràcies als Jutges del Tribunal Suprem Federal.

El Bill of Rights i la Segona Esmena de la Constitució Federal

Quan al final deu anys despres de la Revolució contra la monarquia britànica fou possible escriure una Constitució Federal, alguns pares fundadors es preocupaven per la manca de garanties de llibertat i drets individuals dels ciutadans al texte original. Semblava com si la Constitució garantís i regulés només els drets dels Estats. Així és com el primer Congrés va estudiar i aprovar conjuntament una series de deu esmenes constitucionals separades anomenades col·lectivament el “Bill of Rights” que foren immediatament ratificades tant per les dues cambres com per la majoria dels estats.

La Segona Esmena acabaria causant un problema fins als nostres dies. Diu literalment: “Posat que una milícia ben regulada es necessària per garantir la seguretat d’un Estat lliure, el dret del poble a tenir i dur armes no serà violat”

Ai, com canvien els temps! Allò que els pares fundadors deien era simplement que com que no hi havia exèrcit i tenien poca policia, alguna vegada el govern per protegir-se havia de convocar a tots els ciutadans a presentar-se armats a formar una milícia per restaurar la pau i l’ordre. Era en el fons el mateix que el sometent català. No hauria servit de res si els ciutadans no duien armes.

Però ja fa temps que això s’ha acabat, la policia està ben regulada i el govern té mitjans molt forts per protegir-se. Els immigrants del segle XVIII sens dubte tenien i necessitaven armes. Durant la Guerra Civil al segle XIX, els exèrcits necessitaven moltes armes i una indústria de l’armament molt poderosa es va desenvolupar. Estaven en perill de perdre el negoci despres de la guerra, però van descobrir que en aquell moment es popularitzaven novel·les gràfiques glorificant els cowboys i pistolers de l’Oest. Els Americans se sentien homes forts i aventurers, disposats a confrontar el perill i lluitar a trets per la llibertat. Això i els anuncis publicitaris d’una gran fàbrica d’armes anomenada Remington van invitar a tothom a comprar pistoles i rifles considerats un atribut de la personalitat americana.

Aviat es van produir incidents i molts estats van intentar prohibir certs usos d’armes de foc. Els conflictes van arribar al Tribunal Suprem, que ho va arreglar molt malament: el dret a tenir armes era absolut i no tenia res a veure amb si es necessitaven milícies regulades o no. De sobte, els afeccionats a les armes van començar a cridar que ells eren patriotes llibertaris defensant la Segona Esmena de la Constitució i les llibertats americanes, com segueixen dient. Va aparèixer la National Rifle Association (NRA) que va formar una lobby poderosíssima a Washington amb els diners dels fabricants d’armes per seguir protegint la Constitució i la llibertat, de forma tan sospitosa com els Constitucionalistes espanyols quan ataquen Catalunya.

Poc a poc, moltes restriccions i intents de regular van anar caient gràcies als diners de l’NRA. A algú se li va acudir que almenys calia prohibir les armes llargues , com els Kalishnikovs o AR-47 automàtics, que eren armes de guerra. Els Suprems van decidir que la Constitució no especifica quines armes han d’estar autoritzades, o sigui que totes eren iguals (l’exèrcit i el Pentàgon van aconseguir prohibir les armes completament automàtiques, deixant al mercat lliure en canvi les semiautomàtiques-quan cal prémer el gallet cada vegada per disparar-). I els ciutadans tenen el dret de dur armes pel carrer fins i tot de forma visible. Diuen que un 60% de la població potser no voldria prohibir les armes però afavoriria un cert control efectiu, però els Suprems no en volen saber res. Els polítics primer deien que no cal prohibir les armes sinó perseguir els criminals. Quan es va veure que la majoria d’assassinats en massa eren causats per malalts mentals, van decidir que calia un servei de la salut mental nacional per evitar-ho. Quan van començar a atacar escoles i assassinar nens, van decidir que calia posar guardes armats i detectors metàl·lics a les portes i que els mestres d’escola haurien de dur pistoles. I sempre anaven a les comunicats que havien patit a recomanar que preguessin a Déu i reforcessin els llaços familiars per superar el seu dol. Les mares de nens morts a trets a l’escola…

Ben aviat, els Suprems van prohibir les restriccions que la ciutat de Chicago, on hi ha un nombre rècord d’assassinats als barris pobres, havia imposat, i aviat van fer el mateix amb la ciutat de Washington DC. Actualment estan estudiant una queixa similar contra les regulacions de la ciutat de Nova York.

I els suïcidis, alguna vegada d’adolescents i fins i tot nens, que son tan fàcils i segurs tenint una pistola carregada a casa? L’any passat vam tenir uns 39000 morts per arma de foc, 2/3 parts per suïcidi, i armes de foc són la segona causa més importat de morts de menors.

Els Republicans han aconseguit ficar al Suprem dis jutges ultraconservadors, Gorsuch i Kavanaugh. El jutge Kavanaugh ja va escriure una vegada què pensa: les necessitats de mantenir l’ordre públic no tenen res a veure amb drets constitucionals i costums tradicionals. No cal esperar res d’ell.

Conclusió

Escrivint aquest apunt, a vegades pensava que donaria una idea falsa i equivocada de la violència a aquesta Unió, que seria exagerat. No vivim en por. Cal considerar que el país és molt gran i la veritat és que la immensa majoria de ciutadans ni hem patit agressions ni amenaces i vivim lluny dels llocs on tragèdies han tingut lloc. I que el problema existeix també en uns quants països del món en altres formes. Però jo veig les noticies de la TV conjunta de Dallas i Fort Worth, que cobreix un territori de més de 7 milions i mig de residents. Què hi veig? Cada dos per tres un tiroteig amb o sense víctimes. Un boig que acabava de sortir de l’exèrcit va matar cinc policies a Dallas. Dos veïns es barallen per un aparcament, i un dels dos mor a trets. Un guarda de seguretat truca a la policia veient un lladre de mercaderies a una botiga molt important: hi moren dos homes i una dona es malferida. Policies que responen a incidents i baralles domèstics poden acabar ferits o morts. I sento dir que els nens a l’escola han de practicar què cal fer si hi ha un tiroteig a l’escola.

Jo i probablement molts altres, en tenim prou. Però no hi ha res a fer. Ho vol la Constitució interpretada molt malament per algun jutge ja fa un segle. La Segona Esmena mal interpretada, com els sospitosos Constitucionalistes espanyols, segueix en vida.

AFEGIT 08/03/2019: Els diaris publiquen avui les estadístiques finals de l’any 2017. Valorant-les, cal tenir en compte que probablement als EUA som uns 330 milions de residents. L’estadística mes esfereïdora és la que fa referència a morts auto-infligides, per un total de 150,000 morts. D’aquests 2/3 parts foren causades per alcoholisme o abús de drogues, tant comprades pel carrer com receptades per metges imprudents. Fentanyl es la substancia mes destacada. Ara be: 47,173 morts foren suïcidis, que es la tercera part del total. D’aquests suïcidis, la meitat fou per arma de foc, que es massa accessible sota un impuls. Hi ha molta gent que se senten desesperats i tenen una pistola a un calaix. Si ho haguessin deixat córrer, potser setmanes despres potser tot estaria oblidat.

Joan Gil

Sempre m’ha agradat sentir notícies per la ràdio i com milions de Nord-Americans això ho faig escoltant l’emissora local de la National Public Radio (NPR). Durant el dia llegeixen un butlletí cada hora pero al vespre o la nit el que fan és difondre les notícies de la BBC cada mitja hora. Fa dos dies em van fer gràcia quan anunciaven el judici imminent a Madrid. El locutor va llegir un resum objectiu del projecte i la locutora, gairebé esverada el va interrompre: “Sedició? Rebel·lió? Això sona medieval!” El seu company gairebé va riure, encara que no hi havia res per riure. Avui, dia 12 han tornat a dedicar al tema un comentari molt llarg. El tema de la independència de Catalunya ha tornat a ser discutit. Segur que no és el que volien a Madrid.

Avui hi han tornat, explicant que una manifestació de l’extrema dreta acusava el Primer Ministre de traïció! Com es menja això? Encara no li ha dit ningú ni a Trump.

Aquest judici és un dels disbarats més absurds comès per Espanya d’ençà de la fi de la Dictadura feixista. Com els Americans diuen, s’han disparat un tret al peu. Han oblidat com van acabar les acusacions de rebel·lió i sedició presentades pel Jutge Llarena a Europa? Es pensa que algú fora del país ho acceptaria aquesta vegada? Si tinguéssin seny haurien publicat una Amnistia total per protegir la reputació del seu país i evitar el ridícul de la Judicatura. En canvi, amb aquest judici tan espectacular davant de corresponsals de tot el món s’han ficat tots sols en un embolic que ni sabran ni podran resoldre. El cas té una certa similaritat amb els “show trials” stalinistes. Només que enlloc de riure, com el món farà, nosaltres ens hem de preocupar pel benestar i la llibertat dels nostres 12 presos polítics, empresonats per haver fet allò que el seu poble volia. I el món veurà Espanya com un país a punt de caure una altra vegada en les urpes d’extremistes com Polònia, Hongria i potser aviat molts d’altres, sobretot França.

La independència judicial només vol dir que els jutges tenen el poder de dir com volen. En general qüestions civils i criminals es resolen bé a tot arreu. Casos polítics són sempre diferents, perquè els jutges van ser triats per la seva forma de pensar, una inversió molt segura que no ha canviat ni canviarà mai.

El PSOE no té un passat històric clarament democràtic. Vell con és, aquest partit no ha aconseguit produir cap figura política memorable o admirada, sobretot el partit que va quedar després que Felipe Gonzàlez eliminés el PSOE històric que havia aguantant més de 40 anys a Tolosa del Llenguadoc Hom recorda el suport a la Dictadura de Primo de Rivera, hi ha moltes coses rares i un fracàs total i tràgic a la Segona República, on de fet no van arribar mal a manar de debò, la catalanofòbia de sempre i ara, en els nostres dies amb el seu 155 han eliminat d’un cop tots els drets civils i democràtics de set milions i mig de Catalans, manant a

ls diputats de la seva agrupació local a Catalunya a afegir-s’hi. Ja fa temps que malgrat el nom, no són ni socialistes ni obrers, sinó que es presenten com un partit capitalista i globalitzador de Centre Dreta

I ara s’han equivocat i hauran de pagar un preu

Joan Gil

Tags: Independència judicial, judici a Madrid

Potser els que som grans hauriem de parlar mes dels quaranta-tants d’anys d’ençà del nostre naixement fins que la dictadura es va acabar: les mentides i els insults diaris a la ràdio i els diaris, les filles de Capitans Generals “de la Cuarta Región Militar” (que és com van anomenar Catalunya als anys 50) presidint “Juegos Florales” en castellà, les prohibicions, la indefensió legal, les discriminacions, la immersió total en la llengua castellana a les escoles i la prohibició de parlar-hi català, els generals en càrrec d’empreses, els bisbes castellanoparlants de Barcelona… Ho dic per recordar que tot això era perfectament legal i consistent amb la legislació espanyola del temps i el Fuero de los Españoles i que els jutges que ho imposaven eren tan legítims com a qualsevol altre país. Tan legítims com ara. Tots havien jurat respectar i imposar la llei existent. I ho feien bé en casos civils i criminals, pero ni defensaven les llibertats públiques ni s’oposaven a l’opressió de Catalunya.

Tots els règims tenen lleis que són obligatòries i inescapables tant si agraden com si no, però jo recordo el lema pres d’un clàssic llatí que tenia una Universitat Americana on vaig treballar a l’escut: LEGES SINE MORES VANAE, que jo traduiria com LES LLEIS SÓN INÚTILS SI NO VAN ACOMPANYADES DE RESPECTE ALS BONS COSTUMS, que vol dir la moral i el respecte a la visió, drets i sentiment del poble.

Per molts segles i fins temps recents hi havia pel món dictadures brutals, on ciutadans eren arrestats i condemnats a mort, pobles eren deportats o exterminats, les eleccions, si en feien eren burles, cap diari podia escriure la veritat i tots eren obligats a difondre mentides, el dictador es podia quedar fins la mort, als seus parlaments es debatia només allò que l’amo permetia, la policia intimidava i amenaçava. Alguna vegada acceptaven denúncies, altres vegades no. Molts, Franco inclòs, van tenir camps de concentració.

Quina il·lusió o quin somni teníem els qui vam haver de crèixer i viure en aquells anys? Sobretot una molt gran: tenir eleccions generals lliures i secretes i un parlament elegit que triés el cap de govern. Ens pensàvem que això tot sol seria la democràcia i ho resoldria tot. Una infravaloració molt gran dels recursos dels poderosos. Pero les eleccions eren només el començament, no pas l’objectiu final.

Els sistemes de Hitler, Mussolini, Franco, Stalin, Oliveira Salazar (del Portugal) eren antiquats i absurdament violents, incivilitzats, fins i tot salvatges. Recentment els poderosos contemporanis han descobert que es podien mantenir al poder escrivint una Constitució dictada o vigilada per ells i establint un sistema de partits amb un nombre suficient i controlador de mitjans de comunicació i darrerament accés generòs a les plataformes socials. Ho van fer a la Transición i en els nostres dies ho fan a molts llocs. Els règims a Rússia, Veneçuela, Turquia, Iran, Polònia, Egipte, Hongria són perfectament constitucionals amb lleis aprovades pels seus parlaments. Amb jutges nomenats pels que manen. Fins i tot el President Maduro de Veneçuela, després de robar una elecció, ha declarat que no en pot convocar una altra perquè ho prohibeix la Constitució. És un Constitucionalista tan ferm com Rajoy, Ciutadans i Vox.

Estem llegint ja denunciacions a aquesta deriva antidemocràtica de les democràcies parlamentàries nominals que hi ha ara. Els períodes de govern de 4 anys han esdevingut dictadures de 4 anys. Sobretot, hom troba a faltar a les Constitucions respecte als drets col·lectius i al sentiment de la població. Fan enquestes, pero no pregunten quan no volen saber la resposta i no fan cas mai dels resultats. Sobretot, mentre totes les Constitucions estableixen i defensen la independència judicial, n’hi ha molt poques o cap que defineixen la forma com els jutges han de ser triats per evitar que esdevinguin instruments de certes actituds i filosofies polítiques. Són independents de poder defensar les idees i regles de qui els va nomenar. I no és aquesta la idea.

Alguns tenim dificultats entenent que la UE es negui a suportar Catalunya i condemnar els detinguts politics i en la mateixa vena, perquè Polònia i Hongria no en són expulsades. Al començament ens deien que la nova Europa defensaria les tradicions democràtiques del continent, però només es preocupen d’interessos econòmics, sobretot alemanys. Vull acabar amb cites amenaçadores del govern Orba: “La nació hongaresa no és un grup d’individus sinó una comunitat que necessita ser organitzada: El nou estat que estem construint a Hongria és un Estat il·liberal, un Estat no liberal… La democràcia liberal afavoreix multiculturalisme, mentre la democràcia cristiana dona prioritat a una elit cristiana…La Democràcia cristiana s’oposa a la immigració” “Ho fan tot legalment. No hi haurà mai res il·legal. Per això la UE no pot fer res.”

Hongria no és l’únic país on coses així passen.

Espanya sempre ha tingut problemes escrivint una bona Constitucio i per això n’hi ha hagut tantes. El web del Congrés ofereix el text de vuit Constitucions però ignora la de la Primera República (República Federal Española) i el Fuero de los Españoles franquista, i probablement més. No han tingut mai cap èxit. La del 1978 ni tan sols és de les millors. La de la República del 1931 reconeixia almenys que era possible donar Estatuts especials a Catalunya, Euskadi i Galicia. No s’havien inventat el “café para todos”

Joan Gil

Una cita del President Populista Jackson:

El Congrés, l’Executiu i el Tribunal Suprem han de ser guiats per la seva pròpia interpretació de la Constitució. Els governants que han jurat obeir la Constitució, ho han fet pensant en la Constitució tal com ells l’entenen, i no com altres la interpreten. L’opinió dels jutges no té més autoritat sobre el Congrés que l’autoritat que el Congrés te sobre els jutges i en això el President és independent de tots dos. (Missatge al Senat, Juliol 1831)

En una altra ocasió, després de conèixer una nova sentència del Suprem va comentar: Si el Suprem ha fet una nova llei, ara que la facin complir ells mateixos.

Populisme i Democràcia

Enlloc de discutir què vol dir el Populisme, ens caldria debatre què és la Democràcia i si l’entenem bé o no. Els comentaristes semblen pensar que qualsevol govern o parlament elegit per sufragi universal i secret és democràtic i per un període de quatre anys té dret a fer com vulgui. El vot universal lliure és la primera condició, pero no ho és tot. Ara que els règims totalitaris dels feixistes o de Stalin ja no es poden repetir, resulta que gairebé tots els països industrialitzats del món són democratics, perquè fan eleccions: Erdogan, Putin, Maduro, Ortega, Orban, Sissi i moltíssims altres (com Espanya o Italia). I aquests governs poden comportar-se com feien altres sabent que hom pot manipular les eleccions, sigui amb abusos grollers, amb mentides, premsa controlada o amb l’Internet.

Molts obliden que només el poble i no pas els governants elegits, és i té el dret de seguir sent sobirà i no perd la sobirania entre eleccions. Mentre que les constitucions en general estableixen proteccions considerables per als drets civils individuals, cap protegeix els drets col·lectius i ètics del poble i la necessitat d’acceptar i seguir la voluntat popular. Només un filòsof ho va intentar a França al segle XIX i ningú el va voler sentir. Si la immensa majoria del poble vol quelcom i ha votat per aconseguir-lo, quin dret té el govern a rebutjar? Les enquestes d’opinió pública són una burla: només pregunten als ciutadans certes coses, pero no pas les coses candents que la gent voldria i el govern ignora sempre els resultats. És possible respectar els drets individuals de cada català i ignorar els seus desitjos col·lectius? De fet, als parlaments de l’estat, els caps de partit poden fins i tot ignorar les opinions dels seus diputats i manar com han de votar. La Constitució en general es una descripció de drets: només a Espanya se li pot acudir fer-la servir per negar drets i rebutjar negociacions. Les fronteres no haurien de ser vistes com si fossin les parets d’una presó de la que ningú pot sortir.

Jackson entra a la política federal

Reconegut a tota la nacio com al gran heroi que havia derrotat els Anglesos a Nova Orleans i conquerit tot sol la Florida pels EUA (com explicava el darrer apunt), Jackson va tornar a casa assumint molts càrrecs públics, inclos el de jutge i va esdevenint  Congressista a Washington. Després de tot això l’home, exhaurit,  gairebé va fer figa en 1822. Duia dues bales al cos i tossia sang. Així i tot, va acceptar el càrrec de Senador Federal per Tennessee. Seria el començament de la seva marxa a la Casa Blanca.

Jackson va reconèixer molts problemes. Els governants eren corruptes, els bancs abusaven i robaven, la gent senzilla, allò anomenat “home comú” no tenia representació, els drets dels estats eren violats, el govern afavoria comerç amb l’estranger sobre proteccionisme, els aranzels eren extravagants. Sobretot Jackson tenia mania al Banc Federal que només feia mal a tothom i havia causat una crisi econòmica gravíssima el 1819 limitant el crèdit, els diners dels impostos s’usaven per projectes inútils, ell estava contra qualsevol mena de política o relacions amb països estrangers… Calia alçar la veu en nom del poble per acabar amb una situació tan dolenta. Jackson es veia com l’únic home que podia arribar a unir tota la nació americana darrere seu.

Avui en dia molta gent veu el populisme com una reacció contra els partits, pero no pas Jackson: en aquells temps els partits que hi havia no passaven de ser clubs per debats i reunions de polítics, però no manaven. Era l’Era of Good Feelings. La gent votava pels candidats que els agradaven o els feien més feliços i el President no viatjava fent campanya sinó que es deixava representar i defensar per periodistes i amics. Jackson pensava ell mateix totes les coses que deia.

La primera campanya presidencial contra John Quincy Adams (JQA) en 1824

Adams, fill de John Adams, un dels pares fundadors de la Unió més importants i estimats, seria el seu adversari. Probablement molts lectors els coneixen sense saber-ho. Si han vist el film Libertad de Spielberg sobre la sublevació a un vaixell d’un grup d’esclaus negres de propietat espanyola de camí a ser venuts  a Cuba, JQA, en aquell moment un Congressista, fou l’advocat nord-americà que els va defensar.

Les campanyes, sovint sota la influència de periodistes sensacionalistes, eren molt brutes. Jackson ja va començar a llegir insults i referències grolleres a la seva unió amb la seva estimada Rachel Donelson, que havia estat casada encara amb un altre home i sense divorci degut segons ell a una malentesa. En qualsevol cas, immediatament després de l’elecció Jackson es va pensar que havia guanyat.

La Constitució americana deixa ben clar que el President és elegit pels estats i no pas directament pel poble. En aquells temps els delegats al Col·legi Electoral eren nomenats pels Parlaments dels Estats enlloc de ser elegits pel poble com ara. Sortien sempre uns quants candidats a la Presidència, no pas dos com passa ara, i el Col·legi Electoral s’havia de reunir físicament a la Capital per discutir el vot. Els que estaven en minoria negociaven per passar el suport a un altre candidat. En Jackson va guanyar amb una considerable majoria de vots, sense arribar no obstant a la majoria absoluta. En aquest cas, la Constitució ho diu molt clar: l’elecció l’ha de fer la Cambra de Representants triant un dels tres candidats que havien estat més votats. Naturalment, tothom es pensava que Jackson guanyaria, pero no va ser així, degut a maquinacions i actuacions polítiques d’adversaris.

En aquest cas, els Congressistes no voten individualment per triar el President, sinó que s’han d’agrupar en una delegació única del seu estat amb un sol vol. Si per exemple hi ha, diguem 10 diputats de l’estat de NY, s’ho han de fer entre ells per decidir PER qui volen votar, pero només tindran un sol vot, com tots els altres estats.

Els Representants van triar John Quincy Adams enmig de l’ultratge general. En Quincy, un home conservador i bastant mediocre,  partidari d’enfortir el govern de Washington contra els estats, seria un fracassat. Subvencionava carreteres i canals de navegació amb impostos federals causant indignació general i va introduir una llei d’aranzels contra importacions horrorosa que crearia  un problema gairebé tràgic per al seu successor i a més seguia enfortint el Banc Federal que el poble odiava. Però quatre anys passen de pressa. La segona topada amb Jackson tindria lloc en 1828.

Jackson és elegit President en 1828 i 1832

La legislatura de Tennessee, indignada per l’elecció de JQA, va nomenar Jackson candidat a la Presidència immediatament després  i Jackson es va passar tres anys fent campanya. Va patir molt pero valia la pena.

Campanyes electorals són sovint brutes però la del 1828 va superar tots els records i probablement no serà igualada mai. Els partidaris d’Adams van escriure insults personals i es van inventar les difamacions contra Jackson més impossibles. A Jackson el van ferir especialment les referències a la seva estimada Rachel (bígama, prostituta, adúltera) que no tenien res a veure amb l’elecció. A Jackson li deien que la seva mare havia estat una prostituta i el seu pare un mulato amb sang negra. Jackson, deien ells, havia estat un caníbal que es menjava la carn dels indis que havia mort en batalla i era en secret un negociant d’esclaus cruel. Hom recordava com ell havia executat deu desertors l’endemà de la batalla de Nova Orleans. Els jacksonians, més ben educats,  van fer saber que quan era ambaixador a Russia, John Quincy Adams havia subministrat una esclava negra al Czar.

Jackson va guanyar amb una majoria impressionant. L’única víctima fou la seva Rachel, que havia patit molt amb els insults personals i va morir d’un atac de cor poques setmanes abans de la presa de possessió de Jackson a Washington. Jackson necessitaria una First Lady i no va voler mai tornar a casar-se. Va atorgar el càrrec i el títol a una neboda de la Rachel. L’animositat del President sortint JQA era tan gran que es va negar a assistir al jurament de Jackson. Ni tan sols va voler trobar-se i parlar amb ell.

Populisme Triomfant: El Partit Demòcrata neix

Per primera vegada, Jackson va jurar el càrrec no pas a l’interior del Capitoli, com tots els Presidents abans d’ell havien fet, sinó a l’exterior, davant del parc i dels ciutadans, com  es fa fins ara. A més dels washingtonians de sempre, havien arribat molta gent del Sud i sobretot dels estats a la frontera com el Tennessee de Jackson, que es van sentir representats per primera vegada.

A Jackson se li va acudir, potser en mala hora, obrir la Casa Blanca al públic repartint begudes gratis a l’exterior. El resultat fou un aldarull amb destrosses. Probablement els efectes d’aquesta casa oberta van ser exagerats, pero es veu que Jackson va haver de comprar molts plats i gots i ganivets després de l’esdeveniment.

Durant l’elecció els camps es van anar delimitant. Els conservadors, pares del Partit república actual s’anaven agrupant al voltant del president JQ Adams, mentre que els amics de Jackson buscaven una llar nova i van acabar fundant el Partit Demòcrata. El Partit dels Treballadors, ja existent, s’hi va afegir. Jackson els va donar el burro com a emblema en memòria dels qui l’ havien anomenat jackass (ase) enlloc de Jackson.

Acció de Govern

El primer que va fer fou tancar el Banc Federal. Potser és difícil d’entendre avui pero històricament molts americans havien estat contra un Banc estatal, dient com Jackson, que monedes d’or i plata eren l’únic mitja de pagament segur i escaient i que el paper era una estafa i que amb els bancs privats ja n’hi havia prou. Va haver de superar una crisi greu amb especulació de terreny i inflació molt gran, pero ell va tirar endavant.

Va crear una cosa desconeguda fins aquell moment: el Gabinet de Cuina. Jackson va triar ignorar els caps de Departament oficials i resoldre els seus problemes amb un grup d’amics respectats, que entraven a la Casa Blanca per la cuina, les ordres dels quals els Secretaris havien d’acceptar. El Gabinet era el verdader Govern.

Un problema ridícul que va  acabar en una crisi política fenomenal i molt evitable fou l’anomenat Escàndol dels Petticoats, l’Afer de les Dones d’Alta Societat, en el qual Jackson es va empatollar i complicar molt la vida sense cap necessitat. El cas era que el Secretari de Guerra s’acabava de casar amb una viuda jove que havia crescut fent de cambrera al bar molt conegut del seu pare a Washington. Les dones d’alta societat es van negar a rebre-la  a ella o el marit dient que tos dos havien tingut relacions abans de la mort del primer marit i que la noia havia suplementat els seus ingressos amb prostitució. Era tot veritat, però a Jackson li va sonar malament perquè recordava com la gent havien insultat la seva Rachel per haver viscut amb ell mentre estava encara casada amb un altre home. Enrabiat va acabar destituint i fent fora a puntades de peu tots els participants al boicot social, els marits dintre del Govern, i fins i tot la seva neboda que li feia de First Lady. Va haver de formar un nou govern. Era possible?

Va resoldre força be conflictes financers existents des de feia molts anys amb el Regne Unit i França derivats de les guerres i revolucions que hi havia hagut i va aconseguir obrir al comerç molts ports britànics, que havia estat impossible.

El cas de Texas el va preocupar. La sublevació dels colons americans texans contra Mèxic estava a la vista. Jackson va oferir comprar l’estat a Mèxic, que ho va rebutjar. Durant la guerra d’independència de Texas Jackson es va negar a ajudar oficialment els compatriotes tement un conflicte militar amb Mèxic. Al final, va reconèixer la independència de Texas i hi va enviar un ambaixador.

La qüestió dels drets dels estats contra els drets i poder federals el va preocupar molt  probablement a tothom en aquells temps, com passa encara. Els partidaris dels estats, sobretot al Sud, anaven prenent posicions extremes i Jackson va acabar ensumant per primera vegada el conflicte que duria a la Guerra Civil, pero en aquell moment el problema era la nulificació, que volia dir el dret dels parlaments i governs d’estats individuals a anul·lar lleis federals que no els convenien. El govern federal naturalment no podia acceptar.

El cas va arribar a l’estat de Carolina del Sud, que no podia tolerar els aranzels federals imposats a indústries de les que depenien i va nulificar  al Parlament la Llei federal que els havia imposat. El Parlament i el seu governador van declarar que la Constitució els permetia fer-ho i que si Washington rebutjava, se separarien de la Unió i van aprovar fons per comprar armes i reclutar soldats. Jackson s’ho va prendre amb calma. Va enviar dos vaixells de guerra al port de Charleston però també va negociar directament. Els aranzels foren rebaixats substanciosament i la pau va tornar a l’estat de Carolina del Sud sense violència ni detinguts.

Els abolicionistes contra l’esclavatge cada dia parlaven més fort i enviaven molts pamflets per correu, que sovint el servei de correus rebutjava i no volia transmetre. Al final Jackson, ell mateix propietari d’esclaus, va accedir a prohibir aquests correus.

Va acabar amb les subvencions al transport del seu predecessor. Deia que carreteres eren un problema interior de cada estat i que ell no pagaria per obres connectant estats diferents.

Hi va haver l’afer dels anomenats SPOILS, (les coses que els guanyadors troben al terreny de batalla després de guanyar), que li va donar el dret de nomenar gent seva als càrrecs importants, cosa que se segueix fent fins als nostres dies, cada dia mes.

The March of Tears (la Marxa de les Llàgrimes)

Es sens dubte el capítol més negre del mandat de Jackson. Ell no odiava als indis i n’havia adoptat dos com a fills però li semblava sempre que els indígenes tenien l’obligació de sotmetre’s a la dominació blanca i obeir sense resistència totes les ordres que rebien, esdevenint blancs i vivint com els blancs, cosa que alguns indis acceptaven plenament, però altres no. En aquells moments el problema era l’arribada de més i més colons blancs que buscaven terra de conreu (de cotó sobretot al Sud) i minerals com or a territoris atorgats als indis per Tractat. Molts indis havien abandonat la vida anterior i s’havien establert a poblacions blanques vivint a cases i acceptant (per ordres rebudes) tenir esclaus negres, pero el racisme i la hostilitat constant creaven problemes i encara esclataven petites guerres i violència. Jackson es va plegar a l’exigència de molts blancs d’expulsar tots els indígenes que vivien a l’Est del Mississipi, obligant-los a establir-se exclusivament a un territori designat a l’oest del Mississipi, en general a Oklahoma.

Jackson i el Congrés van legislar la deportació massiva per força de tots els indis que vivien a l’Est del riu Mississipi amb certes indemnitzacions modestes. Va acabar en un episodi cruel i vergonyós recordat en els nostres dies encara pels indigenes com a la Marxa de les Llàgrimes, que sobretot va afectar als Cherokees que havien viscut per segles a Georgia. Foren expulsats del seu territori ancestral per nouvinguts. Algunes expedicions de deportats van ser dures però exitoses, moltes altres van resultar en grans patiments i morts cruels, a més de perdre el patrimoni. Fins i tot indígenes de Nova York foren deportats. La memòria d’aquell ultratge persisteix a la consciència dels milions d’indígenes americans actuals.

Final

Jackson fou un president excel·lent que verdaderament va redefinir la política americana. Cap de les tres vegades es va voler presentar al càrrec de President com a membre d’un partit pero al final tothom ho tenia clar que ell era el cap i fundador del Partit Demòcrata i que el seu successor triat per ell mateix, Martin Van Buren, seria el candidat dels Demòcrates. De fet, el bipartidisme que duraria fins al present havia nascut. El Populisme de Jackson havia acabat en la formació d’un nou partit molt fort i poderós.

Joan Gil

Tags: Andrew Jackson, Banc Federal dels EUA, Marxa de les Llagrimes, Nul.lificacio, Rachel Donelson, Republica de Texas