Els EUA són diferents

Un autor americà parlant dels dos partits que tenim als Estats Units, diu que és absurd considerar l’un reaccionari i l’altre progressista, per molt que ara ho sembli. En realitat tots els partits són com grans Vasos plens de fluids de diferents colors: al fons sempre hi ha coses fonamentals que no canvien mai, que seria impossible violar o canviar; flotant al damunt hi ha les altres coses que es van presentant puntualment sobre situació social, internacional o econòmica subjectes a opinions diferents que s’alteren regularment i aquestes sí que canvien i semblen fer els partits diferents. Igual passa a l’estat amb el PP i el PSOE que existeixen per mantenir l’aparença de l’alternança democràtica. Al fons del gran Vas doctrinal de tots dos hi ha i hi ha hagut sempre des de fa 300 anys la qüestió intocable catalana i la voluntat d’assimilar-nos. Tocar aquest principi exposaria a un cataclisme electoral. Dir la veritat al poble espanyol que tenen enganyat no ha volgut fer-ho mai cap dels dos. Aquesta realitat la vam colpir tots quan Rajoy i Sánchez es van reunir a la Moncloa per atacar-nos amb la deprivació dels drets civils que fou el 155, la detenció i empresonament de polítics elegits populars i la repressió massiva, obra conjunta dels dos partits i dels dos líders. No han demanat mai perdó i ara caldrà acceptar amb el cap cot l’indult ofert per un d’aquests dos amb condicions que els convé enlloc de l’amnistia que els detinguts polítics mereixien.

Ara hi ha qui vol negociar amb un d’aquests dos bessons de Madrid. Estaria bé recordar què ha passat en ocasions anteriors en temps recents. És incomplet, em refio de la meva memòria.

1) Els Catalans volíem equips nacionals d’esports i hi havia una burocràcia establerta per la Generalitat per obtenir-ho. Si el Regne Unit no té problema amb els equips de Gal·les i d’Escòcia jugant al futbol fins i tot contra Anglaterra, com passa avui,  perquè diuen els espanyols que ells no jugaran mai contra Catalunya? Dinamarca permet a les Illes Faroe participar on vulguin, els EUA toleren que Puerto Rico i les altres colònies facin igual. Però Espanya ha passat anys, gastat diners i malutilitzat el seu cos diplomàtic per prohibir-ho. Caldria recordar aquí què va passar quan la Federació Internacional de Hockey va acceptar Catalunya?

2) A molts Catalans els hauria fet il·lusió que les matrícules de cotxes noves duguessin la senyera o qualsevol identificatiu. Doncs no, no i no!

3) Per molts anys s’havia estès l’opinió que l’aeroport Tarradellas hauria d’estar en mans catalanes perquè es pogués atançar que companyies estrangeres s’instal·lessin aquí enlloc de Madrid i perquè exigien que les aerolínies portessin gairebé tots els vols internacionals exclusivament a Barajas. AENA és una companyia on el Gobierno posseeix 51% de les accions mentre que 49% són públiques i cotitzades només a Espanya amb un preu actual d’uns 140 €. Evidentment AENA és un instrument a les ordres i pel benefici de l’Estat. Diuen que és una companyia de prestigi internacional però només tenen aeroports estrangers a uns quants llocs sud-americans, una illa caribenya de Veneçuela i alguns aeroports de ciutats petites al Brasil del Nord. Així és fàcil ser el millor del món. Als països més avençats es considera que els aeroports han d’estar sota el control de governs i interessos legítims locals. El sistema actual serveix per afavorir Barajas i obtenir ingressos sòlids dels aeroports estatals, sobretot Barcelona (encara que aquest any han patit pèrdues del 70%). Després de l’aprovació tant pel Parlament com pel poble del nostre malaurat Estatut, el Sr Mas sense tenir ni autoritat ni cap autorització es va traslladar a Madrid a negociar-ne per primera vegada en secret amb Zapatero el contingut. Tots dos van començar a fer retallades (menys de les que faria segon el Congrés i tercer el fatal Tribunal de la Jutgessa Casas). Mas va explicar que les exigències catalanes sobre l’aeroport van ser discutides i que el Presidente les va aprovar immediatament com si no fossin res. Però es veu que l’Espanya Negra es va mobilitzar i l’AENA no fou tocada. Ara sembla que està oblidat. A Madrid ja saben com són els Catalans: piquen molt amb els peus però al final callen.

4) Fa anys vaig tenir l’oportunitat d’escoltar una conferència que el President Maragall va fer a una Universitat novayorquesa en el millor anglès que jo he sentit mai de la boca d’un català. Ja entenc que el seu PSC era unionista (Maragall fins i tot va intentar recuperar el Grup separat al Parlament que González els havia pres), però era un sincer i molt ferm catalanista. Va parlar molt clarament del passat i de l’evolució després de la transició i de com estava tot a punt de canviar i que a Madrid no es podrien negar. I  membres del seu partit eren igualment catalanistes. Maragall fou de fet destituït per Zapatero, demostrant com de lluny arribava el poder del PSOE. El seu successor Montilla, malgrat els seus problemes amb la nostra llengua, era un home respectuós que probablement havia entès el poble català. Com és de trist contemplar el que queda del PSC, esdevingut una vulgar agrupació provincial espanyolista del PSOE a les ordres d’un ex-ministre incompetent de Salut que no sabia res de Salut, mediocre i avorrit que va arribar parlant malament de TV3, com probablement li havien manat els qui no tenen el privilegi de sintonitzar aquesta emissora. No entendrien ni la llengua.

5) No sé si algú s’enrecorda dels temps quan el corrupte PP valencià i estatal insistia que el valencià era una llengua separada que no tenia res a veure amb el català. Van arribar a escriure una carta còmica a l’Acadèmia Espanyola de la Llengua explicant que haurien de canviar el seu diccionari explicant que el valencià no era cap variant del català sinó que probablement els Íbers ja la parlaven. I a molts ministeris segueixen utilitzant sota el PSOE de forma separada els dos noms, sovint amb text idèntic.

6) La introducció de les noves freqüències de radiodifusió tècnicament servien per ajudar els llenguatges i comunitats perifèrics, però fins ara no hi ha cap Comunitat que pugui rebre lliurement per l’aire TV3, IB3 i À Punt perquè Espanya no vol més repetidors. Com ha anat això?

7) Com és que volen jutjar tant la família Pujol mentre diuen que borbó franquista previ que sembla pitjor és intocable? No és la llei igual per a tothom? Qui serà l’hereu d’una fortuna dubtosa o il·legal?

Segur que molts lectors podrien afegir coses. La hostilitat culpable, oportunista i profundament anticatalana del PP i del PSOE és idèntica. Hi ha elements a l’estranger com la Cancellera Merkel que s’han queixat de la manca de negociacions i hi ha el perill molt considerable posat pels Tribunals Europeus.  Diuen ara que cal negociar, però no fan senyals amistosos, ni acaben amb la repressió, ni permeten tornar als exiliats, ni prometen entendre’s, només deixar parlar als Catalans. Hi ha molts, probablement amb raó, que pensen que el problema etern català no el resoldran partits sinó que, com a altres països, haurà de fer-ho el poble amb mobilitzacions de massa pacífiques i sortides freqüents al carrer a denunciar coses concretes. No sols a la Diada.

Joan Gil

Tags: 155, Independència de Catalunya, Negociacions, PP, PSOE

Dos partits que es consideraven demòcrates, un de dretes el PP, i un altre el PSOE pretenent ser d’esquerres però amb un programa corresponent al centre-dreta, sense consultar amb els seus aliats catalans però confiant fortament amb el “A por ellos” ambiental a l’Estat espanyol, que prometia tants vots, van suprimir els drets civils de 7.5 milions de catalans i van empresonar i fer processar alguns dels nostres millors polítics elegits. Parlar molt del PP es en va: son l’Espanya Negra que sembla sorgir de l’ADN de grans sectors de la població espanyola i ha aparegut en públic i en la nostra història moltes vegades, però la participació del Sr Sánchez en aquest assalt a la nostra llibertat, i la dels seus subordinats catalans fou notable. Ni tan sols va expressar dubtes o va consultar o va iniciar arguments conciliatoris. Va considerar la situació electoral i es va tirar “A por ellos”, manant al seus fiscals continuar la feina iniciada pel PP. Diuen que son Constitucionalistes. A mi em recorden els maniàtics de les armes privades als EUA que també pretenen ser Constitucionalistes que defensen la Segona Esmena de la Constitució, que permet la possessió d’armes pel manteniment de les llibertats públiques i l’ordre constitucional. Només que es neguen a considerar altres aspectes de la Constitució i el fet que no hi havia fusells d’assalt amb magatzems per 100 bales al segle XVII. I tampoc consideren els milers de suïcidis, els tiroteigs amb policies, els assassinats de nens d’escola i altra gent innocent. És intolerable enganxar-se a un sol rengle de la Constitució i ignorar la resta, les circumstàncies i necessitats del món on vivim. Es diuen constitucionalistes gent amb poca educació que probablement no han llegit mai la Constitució.

Història del PSOE

Fou fundat a Madrid com un partit marxista revolucionari per un grup d’activistes que incloïa Pablo Iglesias, de fet el segon d’Europa el 2 de Maig de 1879. Després van creat el sindicat UGT. Els comunistes de Lenin eren en aquell temps el grupet insignificant anomenat bolxevics. En aquells temps aquest grups creien en una revolució universal de la classe obrera que establiria una dictadura del proletariat i després d’eliminar la classe dominant, crearia un paradís terrenal per a la Humanitat. El triomf leninista de l’Octubre de 1917 fou una gran sorpresa inesperada i no sempre benvinguda. Un cop acabada la Guerra Mundial, un Lenin desenganyat pel Socialisme alemany que havia accceptat les regles polítiques liberals va canviar el nom del seu partit de Socialista a Comunista en honor de la Comuna de Paris. La Internacional Socialista va quedar dividida irremissiblement. Poc edesprés la presa de poder de Stalin, un dictador competent però salvatge i immensament cruel, i aviat la Guerra Freda van desprestigiar el nom Comunisme i també en part Socialisme per sempre mes.

En 1910 Pablo Iglesias va aconseguir entrar al Parlament de l’Estat per primera vegada tot sol. Un test molt gran de l’esperit democràtic del PSOE fou la suspensió de la Constitució Espanyola pel rei Alfonso XIII i la pujada al poder del Dictador Primo de Rivera (pare del José Antonio enterrat al costat del Franco). Sectors del PSOE, sobretot Largo Caballero i Indalecio Prieto van decidir col·laborar amb la Dictadura i acceptar càrrecs mentre que van  decidir entrar a un Parlament inconstitucional de broma, l’Asamblea Nacional Consultiva, ignorant i saltant la Constitució suspesa pel rei. Es veu que  o eren constitucionalistes encara.

El verdader test dels sentiments i capacitats democràtiques del PSOE el va representar la proclamació de la Segona República Espanyola en 1931, quan van pujar al poder després de l’elecció del Front Popular prometent que ho arreglarien tot. Els noms de pròcers, ben diferents i mal avinguts d’aquell període serien l’oportunista Largo Caballero, l’intel·lectual Julian Besteiro que fou president del Parlament i Indalecio Prieto, molt difícil de qualificar perquè fou de tot. En 1934, al final del Bienni Negre de la Dreta,  van afavorir la mitja revolució fallida que va portar a Lluís Companys a proclamar l’Estat Català dintre de la imaginària República Federal Espanyola. Van arribar a tenir gent empresonada per sedició, però mai tan cruelment i per tant temps com els presos polítics dels nostres dies. Al final van entrar nominalment al govern Negrin sota la dominació de facto dels Stalinistes i ja sabem com vam acabar tots. No van aconseguir cap glòria.

Felipe González i els Socialistes Alemanys Willi Brandt i Helmut Schmidt

A l’exili, el PSOE, completament impotent sota el franquisme, es va establir a Tolosa del Llenguadoc sota la direcció del poc conegut  Rodolfo Llopis, que seguia representant la branca radical original del Partit i va acabar topant amb el jove advocat sevillà Felipe González i un amic que el van ensorrar i mantenir fora de la Transició i de les negociacions. Jo era part d ‘un grup de Teatre Universitari que va anar a Tolosa a interpretar Los Cuernos de Don Friolera de Valle Inclán. Vaig preguntar si en Llopis va venir a la funció però ningú ho sabia. En Llopis va tornar a Madrid. Com els altres exilats fou rebut a Barajas amb un ram de flors. Es va presentar a les primeres eleccions amb el PSOE Histórico. Fou escombrat pels votants. En González l’havia liquidat fundant de fet un nou partit centrista.

El món democràtic va veure la pujada al tro de Juan Carlos I i l’anomenada Transició (jo en diria Adaptació) amb sospita i no van agradar gens l’enterrament i funerals que va rebre el Dictador mort. Poca gent es va presentar a Madrid fora del Dictador xilè Pinochet… i Willi Brandt, encara Alcalde-Governador de Berlín, heroi de la resistència antinazi, aviat Canceller Federal, cap de l’històric Partit Socialista alemany de l’Oest (SPD) i ara de tota Alemanya.

La revista Der Spiegel va publicar un llarg article explicant com va anar. A Brandt li semblava que la Transició estava bé i tenia possibilitats. Ell i el seu company i successor Helmut Schmidt es van fer amics de Felipe González i el van invitar a Alemanya per parlar del futur i fer amistat. Li van explicar com havia estat de mal vista i aïllada l’Espanya del feixisme, i que ell no havia rebut l’educació política que calia. Per exemple, com es que en Felipe s’oposava a entrar a l’OTAN? Li calia saber que els països benestants i exemplars de l’Europa occidental, als que ell hauria d’afegir Espanya, eren un club benestant que tenia les seves regles. l’OTAN i la Unió Europea encara embrionària del temps eren organitzacions de les que calia ser membre i en trauria molt i el seu país pujaria en categoria. El Sr González ho va entendre molt bé. Probablement en Felipe va entendre també que per ser membre d’un club sempre cal pagar les quotes. Va tornar a Madrid molt entusiasmat amb la Transició i afavorint l‘entrada a l‘OTAN i les bases nord-americanes. I sobretot, res de marxisme. N’hi hauria prou dient que era d’esquerres i no calia cap objectiu clar.

Si hom imagina les inclinacions polítiques d’una nació com una regla de fusta amb la dreta dura dura i l’esquerra als dos extrems oposats, si hi ha un govern de dretes per molts anys i aconsegueixen dirigir i influenciar el discurs públic i tenen ràdios i TV, poc a poc amb l’esperança de tornar al poder, l’esquerra va relliscant cap la dreta, esdevenint primer centre esquerra, després centre dreta (com el PSOE) actual) i final esdevé neoliberal i globalitzadora oferint nomes retocs socials, sense canviar la situació ni treballar de cara a la igualtat d’oportunitats i benestar de tots els homes. Ja hi hem arribat. El PSOE ni és socialista ni obrer. Només espanyol.

Oportunitat Menystinguda

El conflicte català ja ha durat mes de tres segles, no s’ha acabat mai, continua provocant crisis internes polítiques a l’Estat, com l’actual i ha jugat un paper en els moments pitjors de la història de l’estat. No seria hora d’acabar-ho amb discussió i conciliació, enlloc d’empresonar polítics ? Seran capaços de conduir eleccions generals amb la repressió contra Catalunya com a tòpic principal? Ja ho estan fent, no obstant els problemes  socials i econòmics de l’estat.

Hi ha els exemples recents de llocs com el Quebec i Escòcia i abans el cas famós insoluble de la independència de Guinea-Nova Papua contra Indonèsia que mediadors de les Nacions Unides van resoldre de forma exemplar. I fins a cert punt, caldria recordar la història del llarg i gravíssim conflicte irlandès, acabat amb l’acord del Divendres Sant gràcies a la mediació del Senador nord-americà Mitchell.

En general és millor (o necessari) tenir mediadors.Encara que no n’hi hagi, les negociacions a les que Espanya s’oposa,  tenen tres fases:

1) Presentació i discussió dels greuges. Els espanyols fins ara ni tan sols han respost a greuges Catalans presentats per escrit.

2) Intent de la potència dominant de resoldre el cas fent concessions, cosa molt exitosa al Quebec, amb l’esperança que els ciutadans agreujats se sentin satisfets i abandonin el projecte d’independència. A Espanya, d‘això no en volen saber res.

3) Fixació d’una data per a la resolució final, en general un vot d’autodeterminació un o dos anys després.

I en el fons no passa res, les relacions segueixen essent fortes, hi ha reconciliació i havent acabat amb el problema, la política esdevé millor i més clara. I el govern es preocupa més pel benestar dels ciutadans.

Joan Gil

Tags: Catalunya, Historia del PSOE, independència, Negociacions, Pedro Sánchez, PSOE, Willi Brandt