Els EUA són diferents

Tothom ho va veure i sentir fa poc : el Sr Sánchez s’havia equivocat, creient que els fiscals estaven sotmesos a la seva autoritat. Havia dit el contrari poc abans demanant crèdit per la monstruosa repetició de les ordres de detenció europees contra els nostres exiliats. I a la TV fins i tot havia somrigut, orgullós. Després algú li va dir que calia corregir-se, perquè els fiscals eren independents (gran sorpresa), i ho va fer.

Va descobrir el resident de la Moncloa que els fiscals teòricament son independents abans o després d’obtenir les sentències d’empresonament contra els nostres presos polítics i les euroordres? Hi ha algun que s’ho cregui de debò que ell no mana res als seus subalterns? No obstant ser Catalunya el seu problema principal, en parla com a amo colonial sense molestar-se a discutir-ho abans amb els seus subalterns fidelíssims a Catalunya. Té certa semblança amb Rajoy. Tot ho  vol decidir ell tot sol.

 Nomenament de Fiscals i Jutges

Hi ha una diferència molt considerable entre tots dos, perquè els jutges un cop triats sí que son independents mentre que els fiscals queden fatalment sotmesos als seus superiors que sovint els poden utilitzar per motivacions polítiques inconfessables. Triar un jutge en canvi és com disparar un coet de focs artificials encenent la metxa. Ja ni cal ni s’hi pot fer res més. Triat per la seva natura i inclinacions, el coet pujarà en la direcció que vol, farà jocs artificials i alguna vegada caurà a terra fent mal a algú o calant foc. És així com es reconeix si ha estat ben o mal triat. Els del PP i PSOE saben o esperen  com acabarà.

Hi ha hagut sempre discussions sobre el millor mètode de triar jutges. Als Estats de la Unió Nord-americana tant els jutges com els fiscals son triats de llistes de partit (sovint amb candidatures úniques i concertades) pel poble votant durant eleccions generals, sovint cada quatre anys, cosa que els fa sensibles a l’opinió popular. Els fiscals i fins i tot el Ministre de Justícia de l’Estat (“Attorney General“) son elegits a tots els Estats que jo conec també al  mateix temps , i el Governador  ni tria ni els poc tocar. Amb els Federals és diferent: El Ministre de Justícia dels EUA (“Attorney General, sovint anomenat “el General“) és triat pel President però ha de ser confirmat pel Senat (no per la Cambra de Representants) després d’una examinació i debat públics. Els jutges federals, inclosos els Suprems, igual: han de ser confirmats (i poden ser destituïts) només pel Senat, altrament estan nomenats per tota la vida. Els fiscals federals son triats en canvi només pel “General“.  Esdevenir Federal Attorney for the Southern District of New York, que vol dir Fiscal Federal per la ciutat de Nova York, és potser el càrrec més important al que pot aspirar un advocat americà (degut a la Màfia, Wall Street, financers i supermilionaris locals) i en general es substituït per cada nou General o Administració federal.

Dir que tot això no té res a veure amb la política, només fa riure, però és molt diferent de com van les coses a Espanya perquè les qualificacions dels candidats estan sotmeses a escrutini públic i sovint a discussió  i la desició final la fa el Senat en públic.  Hi ha jutges conservadors i progressius, però tots respecten la llei. I sobretot, son gent de prestigi provat i no han estat triats en secret pel partit governant.

Per entendre el problema dels fiscals, cal estudiar sèries televisives nord-americanes

N’hi ha hagut moltes i molt bones (però no totes) que ho ensenyen clarament. No sé si hom les ha vist a Catalunya ni amb quins noms traduïts. Jo anomenaria Hill Street Blues, NYPD Blues, Blue Bloods i sobretot la immortal Law and Order. A  Billions l’Attorney General dels EUA i el Fiscal Federal de Nova York es passen episodis  conspirant per ficar l’altre a la presó.

També hi ha films que tracten bé del tema i ara que fan tants programes ensenyant crims verdaders, alguns expliquen la situació dels fiscals. Oi que a Espanya no fan films d’aquests?

Els fiscals per descomptat, com els metges, estan obligats a complir la llei però aquí s’acaba la similitud. Els fiscals assistents que fan la feina han de demanar permís i  explicar quines intencions tenen al Fiscal elegit pel poble que aviat s’haurà de presentar a la reelecció i probablement té opinions personals sobre incidents públics que han sortit als diaris i com pot ser vist pels votants. Rep pressions de gent poderosa amb la que es tracta i que podrien retirar diners necessitats per la reelecció o fer aparèixer articles desfavorables als diaris. Sovint els assistents interpreten la llei o la Constitució de forma diferent, sense la unanimitat sospitosa dels constitucionalistes espanyols. N’hi ha que han estat avisats per un jutge sobre quines coses ell tolera o no. Però sobretot els fiscals tenen discreció, que vol dir que alguna vegada poden triar què volen fer. La raó més freqüent per no voler processar és que els sembla que no tenen prou proves per convèncer el jurat o que els seus testimonis no son dignes de crèdit, O que el resultat podria ser injust o excessiu. I si no es poden negar a processar, poden aflujar, reduint la seva càrrega i llenguatge contra els acusats.

I els polítics? A una de les darreres Blue Bloods, el Governador de Nova York es presenta a l’oficina de la fiscal Erin amb exigències. A més tant ella com el seu pare que és el cap de la policia pateixen trobades desagradables amb l’alcalde. Al darrer episodi el nou Alcalde de Nova York crida l’Erin per fer-li saber que el Fiscal de Manhattan  no li agrada (dona massa drets  als criminals) i que vol que es presenti ella a la propera elecció per substituir  el seu cap. I tractar amb gent elegida i rica es sempre difícil i perillós. I sovint es preocupen molt de la premsa, que vol dir de les opinions del poble votant.

Però el que no hi ha es un governant únic donant ordres directes d’escriure euroordres de detenció contra adversaris polítics i probablement la majoria de fiscals o jutges americans s’hi negarien o dimitirien i ho farien públic. Hom pot sobreviure i treballar molt bé en un ambient subjecte to moltes influencies i autoritats (com Andorra amb els dos co-prínceps) però sembla impossible resistir les ordres d’un sol home com Franco o Hitler, o com qui estigui a la Moncloa.

Joan Gil

Tags: Autonomia dels fiscals, Eleccio dels jutges, Euroordres, Independència judicial, Pedro Sánchez

Com a exemple del que vull dir, voldria exposar una curiositat sobre el President Donald Trump. A diferència de presidents previs, és un home groller que insulta i menteix sense escrúpols, un llibertí que ha pagat moltes vegades a dones per fer-les callar, un individu que es pensa ser el dictador de tot el món i estar per damunt i fora de la Constitució, un home de negocis que explota la seva posició per fer diners, un ximple que afavoreix el supremacisme blanc de caire semi-feixista. Oi que caldria fer fora i potser empresonar un home així? Doncs totes les estadístiques des de fa dos anys ensenyen exactament el mateix: un 49% dels ciutadans estan contra ell, un 41 a favor i això no canvia faci el que faci. Perquè? Trump deu la seva elecció al vot gairebé unànime de la classe obrera nord-americana i dels agricultors pobres, gent poc educada que troba un home fort, arrogant, que sap com tractar dones, i desagradable, capaç de parlar com vol, al front d’una economia forta, admirable. Probablement perdria a l’elecció per vots individuals però degut al Col·legi Electoral (cada Estat té tants vots com representants al Congrés) podria ser reelegit fàcilment.

Lenta Millora de la Classe Obrera

Molts que parlen del Marxisme obliden en quines condicions tam horroroses, ja inexistents, nasqué a l’Europa Occidental i després als EUA. El tractament dels treballadors era inhumà i brutal: 12 hores de feina al dia, en algun cas 7 dies a la setmana, sous mínims que no alimentaven una família. Si volien calefacció, havien de dur el carbó. La policia era brutal contra gent que protestava. Cap protecció contra accidents (molt freqüents), cap ajut social fora de la caritat, cap vacança, cap dia lliure per malaltia, cap protecció contra comiats arbitraris. El Marxisme abraçat pels partits socialistes, anarquistes i després comunistes, oferia una lluita organitzada, una promesa digne de crèdit que no va reeixir mai del tot però va acabar fent por als governs i la burgesia.

Les classes dominants van anar aprenent la lliçó. Una discussion entre economistes al segle XIX era per quina raó calia pagar un sou als treballadors. La resposta més popular  era que calia pagar només prou perquè no es morissin de fam, que seria contraproduent però no reconeixien cap dret a res més. No feia cap falta ser així de brutal per guanyar diners i el perill social i polític que s’estava alçant era amenaçador. Cap al temps de la Primera Guerra Mundial les coses havien començat a millorar. Una excepció notable fou Rússia, dominada per un sistema feudal cruel que acabava d’enderrocar i empresonar el Tsar i establert un sistema parlamentari liberal de govern més o menys elegit amb vots que no servia de res ni havia acabat amb la fam i la misèria ni restaurat l’ordre. Durant la Guerra Mundial, gent treballadora que literalment es moria de fam o es moria d’un tret al front, sense provisions desesperada i sense direcció o programa sortí a carrer completament desorganitzada el Febrer de 1917 a fer la primera revolució social de temps moderns. Van establir un Soviet (assemblea) que es reunia al mateix edifici que la Duma liberal, amb la que tècnicament compartia el poder, els membres de la qual només s’insultaven i escridissaven sense aconseguir res.  Tenien molts dirigents, grups i grupets, (que s’entretenien discuting per hores propostes als diaris per arreglar-ho tot), i entre ells hi havia els autoanomenats bolxevics. El caos, la repressió feudal, sempre antisemítica, fam i desordre que van seguir la Revolució de Febrer eren impossibles. Entre els revolucionaris només un home anomenat Lenin, amb una visió pròpia del marxisme semblava saber de què parlava i què calia fer i l‘Octubre d’aquell mateix any va prendre molt fàcilment el poder a Sant Petersburg.

A la resta del món, l’evolució i camins cap a la millora serien molt diferents. Una bombolla econòmica al final de la Segona Guerra Mundial va dur alguna legislació social però sobretot va millorar els ingressos dels treballadors, molts dels quals finalment van acabar amb diners a la butxaca. Els empresaris i el govern acceptaven que els treballadors formaven una unitat amb els propietaris i els clients i que els beneficis dels bons resultats havien de rajar sobre tots tres. Perquè necessitaven socialistes? Aquests partits van començar l’evolució cap al centre i la dreta per esdevenir grups polítics amb poques preocupacions socials. I van deixar de ser marxistes, perquè aquest programa revolucionari, sempre violent, ja ni atreia ni era factible, ni necessari. Evidentment els treballadors occidentals vivien millor que els russos.

La Classe Obrera entre Guerres comença a votar pel Feixisme

Hitler, Mussolini… on haurien arribat sense el suport massiu dels treballadors que van enganyar?

El Partir hitlerià s’anomenava oficialment Partit Nacional-Socialista dels Treballadors Alemanys. Una de les veritats i fets socials que han arribat fins als nostres dies, és que la gent treballadora viu a barris on troben poca esperança de millora i reben una educació limitada, que els permet acceptar sense anàlisi disbarats proposats per un líder fort, bon orador i popular (un macho com diuen els espanyols). Calia ensorrar tot el règim existent i començar de nou, calia passar comptes amb els francesos que havien derrotat injustament Alemanya, calia eliminar els enemics interns traïdors a la pàtria, restaurar la supremacia i destí de l’home blanc, acabar amb els jueus que no havien estat mai alemanys i volien dominar el món, disciplina, re-armament i orgull nacional! Com ara als Trompistes, tot això semblava bé a la gent i Hitler no va tenir oposició excepte pels adversaris socialistes i comunistes que estava ficant als primers camps de concentració.

El suport a Hitler va pagar molt bé, i els treballadors alemanys se’n van aprofitar moltíssim: millores a la feina, sous decents, centres de vacances i vaixells transatlàntics per a ells sols que fins aquell moment només els rics s’han havien pogut permetre. El poble alemany havia millorat i la classe obrera emmetzinada pel feixisme fou per una estona la més rica i feliç (i cruel) d’Europa. Durant els viatges i vacances sovint havien d’atendre discursos i tallers adoctrinants patriòtics i si algú feia mala cara, homes de la GESTAPO se’n encarregaven. Contra els jueus feien l’argument inconcebible que en el regne animal i al mar, els peixos grans es mengen sempre els petits i que això hauria de ser igual amb els homes. El més fort acaba guanyant sempre. Poc abans de la guerra va prometre un Volkswagen nou a tots els ciutadans. Amb això Hitler va gaudir el suport gairebé total i incondicional del seu poble, guanyat amb mentides i aliances amb la classe financerament aristocràtica. Tenia un país fort i unit entusiasmat per la guerra que s’acostava. No va explicar res dels assassinats en massa que planejava, la guerra brutal i la quasi destrucció final del poble alemany.

I ara com voten els Treballadors?

No els sembla que puguin treure gran cosa dels socialistes actuals i prefereixen els moviments neofeixistes i populistes de dreta europeus, Vox a Espanya,  que tenen una base obrera fortíssima i molt fidel, com la del multimilionari Trump. L’estil del pensament d’extrema dreta és clar, patriòtic i atractiu i estan sempre contra la corrupció (fins que pugen al poder). Els socialistes comptaven sempre amb els joves intel·lectuals i la classe mitjana progressiva, però tenen aquest suport encara? Semblen més aviat una variant moderada de la Dreta.

Totes les enquestes senyalen que els progressius dels nostres dies es concentren entre el joves que s’interessen pel canvi climàtic, la igualtat racial, lluita contra els salaris extravagants dels dirigents, el dret a la manifestació i la democràcia (s’anomenen Verds o fan moviments populistes d’esquerres) i als EUA a més per la lluita contra la proliferació d’armes al carrer.

I és per això que quan Sánchez després de l’inesperat absurd funeral d’estat a la mòmia del Valle, va declarar que contribuiria a la reconciliació a molts ens va semblar que es referia al PP amb qui voldria formar un aliança, posat que tots dos comparteixen l’anticatalanisme i molts programes polítics. Els votants de tots dos són molt semblants.

Joan Gil

Tags: Obeers i Neofeixistes, Revolucio social, Socialisme, Socialistes

El Sr. Sánchez, dirigent autoritari  del partit que antigament fou Socialista Obrero i actualment aspira a quedar-se vivint de franc a la Moncloa per un mínim de quatre anys més, em va sorprendre després del gloriós trasllat amb funeral d’estat molt immerescut de la mòmia feixista. Va aparèixer en públic anunciant que aquest pas ajudaria a la reconciliació!!! Reconciliació de qui amb qui? De què està parlant, Sr Sánchez?

Entre Catalunya i Espanya seguríssim que no. Sánchez va contribuir amb els seus fiscals a les brutals sentències contra els nostres presos polítics i se segueix negant radicalment a treure’ls de la presó o a negociar res amb els Catalans, almenys no pas abans de les eleccions. I els  ciutadans catalans de totes les edats pateixen pel carrer dures agressions i violacions del seu dret d’expressió i manifestació. Ni tan sols els fidelíssims subalterns de Sánchez a Catalunya protesten. Es diuen constitucionalistes aquells que no han llegit mai la Constitució ni saben de què parlen. Constitucionalisme és un sinònim d’Anticatalanisme. A tot el món es fan contínuament modificacions a les Constitucions per confrontar nous problemes i realitats i satisfer els ciutadans. Als EUA hom ha aprovat 27 esmenes de la Constitució i gràcies a això vivim en pau. Però aquí només repeteixen sempre la mateixa absurditat ignorant. Les coses que no els agraden son il·legals, com passava sota el franquisme. Què pensen de les manis a HongKong, a Xile, al Vietnam, al Líban, a l’Iraq, a altres llocs? Hauria la policia xinesa acabar amb els anticonstitucionalistes de Hong Kong? Com és que en aquests casos el govern fa concessions?

Potser entre Catalunya i Ciutadans? Els Cs no semblen compartir la mala memòria que tenim molts del feixisme, dels nostres morts i exiliats, de la nostra opressió i intent transparent de genocidi cultural. Potser troben que la immersió a les escoles en la llengua castellana i les bufetades als nens que gosaven parlar català no estaven malament del tot. S’han passat uns trenta anys insultant-nos a tots, als polítics com als ciutadans i Catalunya i refusant l’ús de la nostra llengua amb el propòsit evident de crear una mini-divisió social  a Catalunya que no existeix malgrat la minoria que es comporta com fan els colonialistes, perquè Catalunya ha demostrat per segles ser un país obert i tolerant, respectuós amb totes les cultures, que acabava integrant tots els immigrants. I els Cs no aconseguiran destruir-ho amb la seva mala educació i manipulacions de gent ignorant.

I si volgués la reconciliació amb els Catalans que vam patir 40 anys d’una Dictadura criminal? Si parlen de mí, NO, perquè van fer ells tots sols la Transició i no em van demanar perdó ni reconèixer res, ni restaurar el nostre Autogovern. Jo vaig nàixer el 1940. Al meu pare, que era de dretes i no s’havia ficat mai en política el van tractar poc abans del meu naixement de perro catalán i una criatura amb camisa feixista d’uns 16 o 17 anys el va amenaçar pel carrer amb una bomba de ma. Recordo el meu primer dia al Cole. Ens van formar al pati i vam haver de saludar amb el salut feixista i escolar cançons i música d’ells. I al carrer hi havia pintades: Habla el Idioma del Imperio (de quin imperi parlaven aquests ximples) Si eres español, habla el español. Por Dios y por España. Viva Franco, Arriba España. No toleraremos el separatismo. España Una, España Grande, España Libre! Perquè deien Espaya Una? Nosaltres no volíem fundar cap altra Espanya. També pintades del cap de José Antonio Primo de Ribera, fundador de la Falange, un home enlluernat pel nazisme que jeia al costat de Franco al Valle i no han explicat mai què en volen fer. Fou executat a Alacant durant la guerra (sort er Franco) i els feixistes van dur un taüt amb les restes a peu d’Alacant fins a l’Escorial. M’han quedat moltes coses al cap d’aquells temps. España tiene voluntad de imperio. La plenitud histórica de España es el Imperio. El Diario de Barcelona que el meu pare comprava va explicar com els enginyers no sabien com fer la creu del Valle de los Caídos, però el Caudilllo els va ajudar fent tot sol els càlculs. I com l’adulador professional Luis de Galinsoga, director de la Vanguardia Española enviava targetes postals anunciant la destrucció del català i com un cop va fer una entrevista al Caudillo i va escriure que no podia entendre com un home de més de 60 anys havia pogut seure al despatx més d’una hora sense haver hagut d’anar al vàter. Hi va haver d’anar ell? Al final va fer la burrada de cridar que los Catalanes son una Mierda i deixar la seva targeta de visita a Sant Ildefons de Gràcia, que és quan Jordi Pujol i els seus amics al final el van fotre. Jo vaig distribuir alguns dels seus fulls, amb tinta blava. Al Cole, d’ençà del primer grau hi havia l’assignatura  Formación del Espíritu Nacional que vaig haver d’estudiar durant tot el Batxillerat i els primers tres anys a la Facultat de Medicina, sempre amb exàmens finals. Calia aprendre ximpleries sobre la història i la voluntat imperial de Castella i la ramaderia i l’ Obra Civilitzadora d’Espanya a American i com España volverá a buscar la Gloria y la Grandeza por las Rutas del Mar. Si el resultado de las urnas fuere peligroso para los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas. Calia estudiar llibres de text o una mena de llibre fotocopiat. Al professor a la Facultat de Medicina, semblava com li fes una mica de vergonya i aprovava a tothom. I per treure el diploma del Batxillerat, per matricular-me a la Universitat i treure el meu diploma de metge calia anar a la Falange al Passeig de Gràcia i obtenir un certificat d’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional (pagant, naturalment). I el meu millor amic i company fou detingut i maltractat a la Via Laietana i jutjat a Madrid pel Tribunal de Orden Público, i xicots a la meva escola tenien una pare marcat (fugitiu) o més sovint empresonat i molts coneguts havien estat desterrats a petites ciutats. A una biografia he llegit com el Dictador sopava molt feliçment amb tota la família al Pardo i després es retirava al seu despatx on firmava les penes de mort. Es feia declarar fill predilecte de totes les ciutats que visitava perquè li agradava fondre les medalles que exigia per fer-ne lingots d’or. L’Egregia Dama Doña Carmen Polo de Franco, sempre amb les perles al coll, era tan afeccionada a les joies, que joiers destacats a Madrid i Barcelona van haver d’establir un fons solidari d’indeminatzacions per cobrir el preu de les peces que la Egregia Dama es feia regalar. Per no parlar de les mentides diàries i insults que calia escoltar als dos Diarios Hablados de RNE que obligatòriament totes les emissores de radio espanyoles estaven obligades a transmetre en directe. amb prohibició de qualsevol altre servei informatiu. Finalmente, cal recordar que els feixistes també tenien una de les 8 Constitucions que hi ha hagut a Espanya: el Fuero de los Españoles. Potser Sánchez i els Cs a vegades parlen d’aquesta Constitució (encara que jo em quedo amb la de 1931, la de la Segona República). Es veu que a Madrid els agrada molt escriure Constitucions. En canvi de la Constitució de la Primera República (República Federal Española) no en volen parlar mai

Si es volguessin reconciliar, potser algú hauria pogut repetir aquestes cosetes quan van treure la mòmia coberta amb l’escut de Duc que SM Don Juan Carlos, agraït, li havia concedit, i això davant de la Ministra de Justícia, tots esperant un helicòpter del Govern duent-lo a un lloc on ja hi havia una concentració de feixistes disposats a cantar el Cara al Sol (que a mi me’l va fer aprendre també) i fent el salut feixista. Quina vergonya i quina ofensa als milers que encara ens en recordem. Ningú ens ha demanat mai perdó i les víctimes no foren compensades i segueixen enterrades en piles al costat de carreteres. La Transició se la van fer entre ells i per a ells tots sols.

La verdadera reconciliació que el Sr Sánchez busca és sens dubte primàriament amb el Partido Popular, que sempre ha tingut sentiments mixtos sobre el franquisme. Els sembla que el franquisme estava fonamentalment bé, però potser va anar massa lluny. Aquest partit probablement seria essencial per formar una majoria parlamentaria després de l’elecció que permetés al Sr Sánchez quedar-se al Palau tan confortable on actualment viu. Seria la unió desitjada de la dreta espanyola, l’anomenat PPSOE.

Joan Gil

Tags: Franco, Jose Antonio, Memories del franquisme, Mòmia feixista, Pedro Sánchez, PP, PSOE

Precondicions que ho bloquegen tot

Les precondicions dels poderosos son l’eina més popular que hi ha per evitar negociacions fent creure al públic que son els altres els qui es neguen. A l’escena internacional, el mestre de les precondicions es probablement en Netanyahu a Israel que per molts anys les ha utilitzat per no haver de negociar amb els Palestins. Acceptar les precondicions seria l’equivalent d’agenollar-se davant Netanyahu acceptant-lo tot sense dret a negociar res que fos important. Ara aquí el PSOE com abans el PP també ho fan: que sí, que estan disposats a negociar amb els Catalans però només dintre el marc de la Constitució i la legalitat vigent. Altrament dit, es podrien trobar certs representants a algun bar de Madrid per beure una cervesa i mirar un partit del Barça. En canvi, el problema polític català de fons, l’autodeterminació i els presos polítics no podrien ni tan sols ser mencionats, perquè Espanya ja ho té resolt. Conclusió? Aquests Catalans son tossuts i es neguen a discutir com nosaltres oferim. L’altra enganyifa es la acusació constant de violència, fins i tot contra la seva Guardia Civil sempre tan pacífica. Repetint molt una mentida, molta gent acaba creient-s’ho, com ja fan els seus diaris.

Per les seves obres els coneixereu

Potser algú reconeix el títol. Es allò que Jesús de Natzaret respongué quan li van preguntar com es pot saber si un profeta és bo o dolent. Jo hi he cregut sempre. Mireu què ha fet Espanya en el cas de Catalunya els anys d’ençà de la Dictadura i decidireu si la seva acció fou bona i justa o tot el contrari.

Durant la Transició va semblar per un moment com si gent de seny volguessin obrir la porta a una relació entre Catalunya i Espanya que no ha existit per tres segles. Les il·lusions no durarien gaire. Tot va començar amb la redacció de la Constitució. Al Comitè que la va escriure, molt vigilat per autoritats fosques no declarades des de Madrid, seien dos bons Catalans però els van prohibir referir-se a Catalunya com una nació ni escriure res en aquesta direcció. Hi van afegir intencionalment la frase sobre la sagrada unitat nacional que tant exhibeixen contra el nostre país, sabent molt bé què significava. Però  l’ambient del temps era eufòric. Si apareixia un problema, en parlarien i tot es resoldria. Aquesta Constitució fou intencionalment anti-Catalana des d’abans de nàixer. La Constitució no passa de ser una llei asseguda a un tro molt alt per satisfer els desitjos dels autors. Aquesta llei, en general un llistat de llibertats i drets, mai de prohibicions, substitueix l’autoritat que els antics reis absolutistes exercien. Ara les relacions amb el govern i les llibertats estan garantides per escrit enlloc d’estar sotmeses a la voluntat arbitrària I variable del monarca. Però ja no hi ha rei de debò i la Constitució és només una llei que pot ser alterada, com qualsevol altra, quan convé. No pas, evidentment, si la fan servir per represaliar milions de bons ciutadans que protesten a casa seva. Una altra invenció extra constitucional malvolent fou el Café Para Todos, que sembla haver emocionat i engrescat tants polítics provincials sense futur que, enlluernats, només volien tot allò que els Catalans teníem sense ni tan sols entendre de què parlaven ni voler exercir les competències que el Gobierno els obligava a acceptar. Molts que no haurien passat mai de ser membres d’una Diputació provincial o un ajuntament petit, esdevenien Presidentes importantíssims amb parlaments, cotxe, personal i govern propis amb els que no havien ni somniat. Nomes calia afegir-se a la política anti-catalana i ja els servien cafè.

I el paper de Jordi Pujol? Aquest home, sens dubte un dels personatges més importants de la nostra història contemporània, fou sempre un unionista i catalanista, que només demanava un Estatut que satisfés les necessitats del país. Mirant-s’ho com hom vulgui, si els espanyols es volien quedar amb la colònia catalana per sempre, en Pujol era l’interlocutor perfecte. Enlloc d’això, fou Pujol qui rebé després de l’intent de cop de Tejero, la telefonada del Presidente explicant que en la nova situació no es podrien mantenir totes les (poques) promeses fetes a Catalunya. Era culpa nostra? No sols es van negar a parlar seriosament amb Pujol, sinó que el van subjectar a insults grollers, humiliacions i mentides, sovint fent-lo passar per independentista. L’única cosa que en va treure per haver mantingut l’Aznar al poder per tota una legislatura, van ser els Mossos, no obstant haver mantingut l’Aznar al poder. Ara es veu que els volen prendre.

Un dia el Parlament de Catalunya es va despertar considerant un nou Estatut bastant satisfactori. Durant aquell temps l’Ernest Maragall, únic home del PSC verdaderament catalanista, fou destituït per Zapatero i substituït per l’andalús Montilla. Havien arribat a amenaçar-lo amb la creació d’un altre PSOE català abans de l’elecció si gosava fer certes coses.  En qualsevol cas la mort tan prematura de Josep Belloch faria impossible la creació d’un partit socialista català, i la seva agrupació regional, el PSC, molt espanyolista i de centre dreta, que havia tingut un grup parlamentari propi a Madrid, fou poc a poc transformat i reduït a una dependència insignificant que no seria ni tan sols consultada en afers catalans.

No volien tolerar a Madrid l’Estatut progressiu pel que els Catalans havien votat i Rajoy va portar-lo, ple de confiança justificada, al TC, on els jutges presidits per la Sra Casas el van no sols destruir sinó que van escriure que era la fi, que l’Estatut no podia ser millorat més enllà de les poques coses que ella havia tolerat. Aquesta sentència va posar en marxa l’independentisme que fins aquell moment havia estat una força relativament fluixa.

No escric res més, perquè la resta tothom la coneix i ha vist les manis pacifiques, la judicialització de la política, els empresonaments arbitraris de bons polítics, la pujada de to dels insults diaris, el foc i petits brots d’una violència que no necessitem per res.

El “gerifalte” Sánchez

No vull anomenar Sánchez Caudillo com la mòmia del Valle de los Caídos, perquè no és pas un feixista. M’he recordat de la paraula gerifalte que els Diarios Hablados  de RNE de migdia i el vespre durant la Dictadura utilitzaven per referir-se a polítics o governants estrangers hostils, que n’hi havia molts. Gerifalte no és gens insultant i en bon Castellà simplement designa una personalitat destacada. Però els del Diario Hablado ho feien sonar de forma despectiva, com si fos un insult, que no n’és.

El Gerifalte Sánchez és una personalitat curiosa amb pocs escrúpols i molta empenta. La seva carrera després de ser defenestrat del PSOE per Susana Díaz i donat per mort, i el seu retorn gloriós ho proven. Probablement és l’home més dominant i autoritari mai experimentat pel seu partit. La cosa més extraordinària que al meu parer ha fet, fou entrar a la Moncloa per afegir-se a Rajoy incondicionalment en suport del 155, sense consultar ningú ni pensar-s’ho. Era la supressió dels drets civils i constitucionals dels 7.5 milions de Catalans, alguns d’ells votants fidels del seu partit. Sens dubte en aquell moment el famós PPSOE, sovint sospitat i mencionat, fou creat oficialment, va veure el llum del dia i esdevingué  públic. I podria ser que continués com una aliança permanent al Gobierno sota la presidència del Gerifalte després de l’elecció. Tot depèn de si el sistema li dona prou vots per quedar-se a la Moncloa per molts anys. Vots, la cosa més important que hi ha al món. L’única potser.

Tot plegat, oi que sembla que ja n’hi ha prou d’una història de lluita política que ha destrossat la poca reputació que tenia Espanya al món, i que ja ha durat segles sense canvis i fet patir injustícia i persecució a molta gent. Tant Espanya com Catalunya ens podríem haver lliurat d’un problema que ens priva tenir relacions bilaterals amistoses i té aspectes jurídics, polítics i econòmics altrament insolubles sense bona voluntat. Espanya no en treu res de seguir així.

Com ha d’acabar tot això sense negociacions, Gerifalte?

Joan Gil

Tags: Historia de l'independentisme, independència, Pedro Sánchez, Precondicions, TC

Dos partits que es consideraven demòcrates, un de dretes el PP, i un altre el PSOE pretenent ser d’esquerres però amb un programa corresponent al centre-dreta, sense consultar amb els seus aliats catalans però confiant fortament amb el “A por ellos” ambiental a l’Estat espanyol, que prometia tants vots, van suprimir els drets civils de 7.5 milions de catalans i van empresonar i fer processar alguns dels nostres millors polítics elegits. Parlar molt del PP es en va: son l’Espanya Negra que sembla sorgir de l’ADN de grans sectors de la població espanyola i ha aparegut en públic i en la nostra història moltes vegades, però la participació del Sr Sánchez en aquest assalt a la nostra llibertat, i la dels seus subordinats catalans fou notable. Ni tan sols va expressar dubtes o va consultar o va iniciar arguments conciliatoris. Va considerar la situació electoral i es va tirar “A por ellos”, manant al seus fiscals continuar la feina iniciada pel PP. Diuen que son Constitucionalistes. A mi em recorden els maniàtics de les armes privades als EUA que també pretenen ser Constitucionalistes que defensen la Segona Esmena de la Constitució, que permet la possessió d’armes pel manteniment de les llibertats públiques i l’ordre constitucional. Només que es neguen a considerar altres aspectes de la Constitució i el fet que no hi havia fusells d’assalt amb magatzems per 100 bales al segle XVII. I tampoc consideren els milers de suïcidis, els tiroteigs amb policies, els assassinats de nens d’escola i altra gent innocent. És intolerable enganxar-se a un sol rengle de la Constitució i ignorar la resta, les circumstàncies i necessitats del món on vivim. Es diuen constitucionalistes gent amb poca educació que probablement no han llegit mai la Constitució.

Història del PSOE

Fou fundat a Madrid com un partit marxista revolucionari per un grup d’activistes que incloïa Pablo Iglesias, de fet el segon d’Europa el 2 de Maig de 1879. Després van creat el sindicat UGT. Els comunistes de Lenin eren en aquell temps el grupet insignificant anomenat bolxevics. En aquells temps aquest grups creien en una revolució universal de la classe obrera que establiria una dictadura del proletariat i després d’eliminar la classe dominant, crearia un paradís terrenal per a la Humanitat. El triomf leninista de l’Octubre de 1917 fou una gran sorpresa inesperada i no sempre benvinguda. Un cop acabada la Guerra Mundial, un Lenin desenganyat pel Socialisme alemany que havia accceptat les regles polítiques liberals va canviar el nom del seu partit de Socialista a Comunista en honor de la Comuna de Paris. La Internacional Socialista va quedar dividida irremissiblement. Poc edesprés la presa de poder de Stalin, un dictador competent però salvatge i immensament cruel, i aviat la Guerra Freda van desprestigiar el nom Comunisme i també en part Socialisme per sempre mes.

En 1910 Pablo Iglesias va aconseguir entrar al Parlament de l’Estat per primera vegada tot sol. Un test molt gran de l’esperit democràtic del PSOE fou la suspensió de la Constitució Espanyola pel rei Alfonso XIII i la pujada al poder del Dictador Primo de Rivera (pare del José Antonio enterrat al costat del Franco). Sectors del PSOE, sobretot Largo Caballero i Indalecio Prieto van decidir col·laborar amb la Dictadura i acceptar càrrecs mentre que van  decidir entrar a un Parlament inconstitucional de broma, l’Asamblea Nacional Consultiva, ignorant i saltant la Constitució suspesa pel rei. Es veu que  o eren constitucionalistes encara.

El verdader test dels sentiments i capacitats democràtiques del PSOE el va representar la proclamació de la Segona República Espanyola en 1931, quan van pujar al poder després de l’elecció del Front Popular prometent que ho arreglarien tot. Els noms de pròcers, ben diferents i mal avinguts d’aquell període serien l’oportunista Largo Caballero, l’intel·lectual Julian Besteiro que fou president del Parlament i Indalecio Prieto, molt difícil de qualificar perquè fou de tot. En 1934, al final del Bienni Negre de la Dreta,  van afavorir la mitja revolució fallida que va portar a Lluís Companys a proclamar l’Estat Català dintre de la imaginària República Federal Espanyola. Van arribar a tenir gent empresonada per sedició, però mai tan cruelment i per tant temps com els presos polítics dels nostres dies. Al final van entrar nominalment al govern Negrin sota la dominació de facto dels Stalinistes i ja sabem com vam acabar tots. No van aconseguir cap glòria.

Felipe González i els Socialistes Alemanys Willi Brandt i Helmut Schmidt

A l’exili, el PSOE, completament impotent sota el franquisme, es va establir a Tolosa del Llenguadoc sota la direcció del poc conegut  Rodolfo Llopis, que seguia representant la branca radical original del Partit i va acabar topant amb el jove advocat sevillà Felipe González i un amic que el van ensorrar i mantenir fora de la Transició i de les negociacions. Jo era part d ‘un grup de Teatre Universitari que va anar a Tolosa a interpretar Los Cuernos de Don Friolera de Valle Inclán. Vaig preguntar si en Llopis va venir a la funció però ningú ho sabia. En Llopis va tornar a Madrid. Com els altres exilats fou rebut a Barajas amb un ram de flors. Es va presentar a les primeres eleccions amb el PSOE Histórico. Fou escombrat pels votants. En González l’havia liquidat fundant de fet un nou partit centrista.

El món democràtic va veure la pujada al tro de Juan Carlos I i l’anomenada Transició (jo en diria Adaptació) amb sospita i no van agradar gens l’enterrament i funerals que va rebre el Dictador mort. Poca gent es va presentar a Madrid fora del Dictador xilè Pinochet… i Willi Brandt, encara Alcalde-Governador de Berlín, heroi de la resistència antinazi, aviat Canceller Federal, cap de l’històric Partit Socialista alemany de l’Oest (SPD) i ara de tota Alemanya.

La revista Der Spiegel va publicar un llarg article explicant com va anar. A Brandt li semblava que la Transició estava bé i tenia possibilitats. Ell i el seu company i successor Helmut Schmidt es van fer amics de Felipe González i el van invitar a Alemanya per parlar del futur i fer amistat. Li van explicar com havia estat de mal vista i aïllada l’Espanya del feixisme, i que ell no havia rebut l’educació política que calia. Per exemple, com es que en Felipe s’oposava a entrar a l’OTAN? Li calia saber que els països benestants i exemplars de l’Europa occidental, als que ell hauria d’afegir Espanya, eren un club benestant que tenia les seves regles. l’OTAN i la Unió Europea encara embrionària del temps eren organitzacions de les que calia ser membre i en trauria molt i el seu país pujaria en categoria. El Sr González ho va entendre molt bé. Probablement en Felipe va entendre també que per ser membre d’un club sempre cal pagar les quotes. Va tornar a Madrid molt entusiasmat amb la Transició i afavorint l‘entrada a l‘OTAN i les bases nord-americanes. I sobretot, res de marxisme. N’hi hauria prou dient que era d’esquerres i no calia cap objectiu clar.

Si hom imagina les inclinacions polítiques d’una nació com una regla de fusta amb la dreta dura dura i l’esquerra als dos extrems oposats, si hi ha un govern de dretes per molts anys i aconsegueixen dirigir i influenciar el discurs públic i tenen ràdios i TV, poc a poc amb l’esperança de tornar al poder, l’esquerra va relliscant cap la dreta, esdevenint primer centre esquerra, després centre dreta (com el PSOE) actual) i final esdevé neoliberal i globalitzadora oferint nomes retocs socials, sense canviar la situació ni treballar de cara a la igualtat d’oportunitats i benestar de tots els homes. Ja hi hem arribat. El PSOE ni és socialista ni obrer. Només espanyol.

Oportunitat Menystinguda

El conflicte català ja ha durat mes de tres segles, no s’ha acabat mai, continua provocant crisis internes polítiques a l’Estat, com l’actual i ha jugat un paper en els moments pitjors de la història de l’estat. No seria hora d’acabar-ho amb discussió i conciliació, enlloc d’empresonar polítics ? Seran capaços de conduir eleccions generals amb la repressió contra Catalunya com a tòpic principal? Ja ho estan fent, no obstant els problemes  socials i econòmics de l’estat.

Hi ha els exemples recents de llocs com el Quebec i Escòcia i abans el cas famós insoluble de la independència de Guinea-Nova Papua contra Indonèsia que mediadors de les Nacions Unides van resoldre de forma exemplar. I fins a cert punt, caldria recordar la història del llarg i gravíssim conflicte irlandès, acabat amb l’acord del Divendres Sant gràcies a la mediació del Senador nord-americà Mitchell.

En general és millor (o necessari) tenir mediadors.Encara que no n’hi hagi, les negociacions a les que Espanya s’oposa,  tenen tres fases:

1) Presentació i discussió dels greuges. Els espanyols fins ara ni tan sols han respost a greuges Catalans presentats per escrit.

2) Intent de la potència dominant de resoldre el cas fent concessions, cosa molt exitosa al Quebec, amb l’esperança que els ciutadans agreujats se sentin satisfets i abandonin el projecte d’independència. A Espanya, d‘això no en volen saber res.

3) Fixació d’una data per a la resolució final, en general un vot d’autodeterminació un o dos anys després.

I en el fons no passa res, les relacions segueixen essent fortes, hi ha reconciliació i havent acabat amb el problema, la política esdevé millor i més clara. I el govern es preocupa més pel benestar dels ciutadans.

Joan Gil

Tags: Catalunya, Historia del PSOE, independència, Negociacions, Pedro Sánchez, PSOE, Willi Brandt

Alguns quedem que encara recordem l’activisme pro-europeu de certes agrupacions catalanes ciutadanes desesperades per la dictadura franquista que no acabava: Europa era la llumenera gloriosa i democràtica que ens trauria del nostre patiment i ens asseguraria per sempre més la llibertat, prosperitat i justícia, perquè els països de prestigi firmants, de molt historial  (Alemanya, França, Gran Bretanya, Itàlia) defensarien els valors europeus dels que tant esperàvem els Catalans. No ens van dir mai la veritat: es tractava de fundar una Confederació neoliberal i globalitzadora preparada per apartar el Socialisme de l’esquerra i exercir un control ferm sobre tots els països membres, sempre sota el paraigua dels Estats Units d’Amèrica. Ho han aconseguit plenament.

Les Explicacions de Neil Davidson publicades a New Politics (2019)

Neil Davidson és un professor a la Universitat de Glasgow, ja conegut pel llibre We Cannot Escape History (Haymarket Books 2015) que fa poc va donar una entrevista il·luminant a la Revista New Politics, recentment recollida en part a un Harper’s Magazine.

Davidson ens recorda que la UE fou desenvolupada lentament després de la Segona Guerra Mundial per quatre raons principals:

1) França, després de patir tres guerres contra Alemanya amb milions de morts en menys d’un segle, ja en tenia prou, i va voler establir regles que separessin la competició militar i geopolítica de l’economia. Amics amb interessos comuns col·laboren i no fan guerres.

2) Els EUA desitjaven un complement polític al seu project militar de la NATO, cosa que Davidson veu com un desenvolupament imperialista. La NATO està sempre sota autoritat americana i el projecte d’un exèrcit europeu va desaparèixer misteriosament. Trump pot venir i esbroncar tots els caps de govern europeus.

3) El gran objectiu dels fundadors de la Unió era desterrar per sempre qualsevol forma de proteccionisme del sòl europeu, refermant globalització per sempre més. Contra més països en seguissin membres, millor. Valors europeus i democràcia com a requisit? I ara!

4) La UE fou desenvolupada durant un període de boom econòmic sense precedent que va seguir la Guerra Mundial. El capital necessitava una expansió més enllà de les fronteres nacionals. La fi de la colonització africana en aquells moments, ho feia encara més urgent.

Tots els objectius van ser assolits plenament I segueixen en actiu. I de democràcia i dels famosos valors europeus ja no parla ningú. Davidson ens recorda el “federalisme interestatal” proposat pel famós economista Friedrich A. Hayek, sovint considerat un dels pares del neoliberalisme, en 1939, que ara es veu totalment realitzat en la UE. Hayek proposava que l’activitat econòmica havia de ser governada per un grup de buròcrates no elegits, sense que polítics i ciutadans enrabiats s’hi poguessin oposar. La UE és exactament així: els òrgans que corresponen a la ideologia visionària de Hayek són la Comissió Europea, el Consell Europeu, el Banc Central i el Tribunal de Justícia, tots ells completament fora i pel damunt de controls polítics, cívics o governamentals. Hi ha el Parlament que sí que és elegit, només que gairebé no té autoritat. No poden aprovar lleis que no hagin estat proposades per la Comissió i tota la legislació ha de ser confirmada pel Consell d’Europa format per tots els caps d’estat, sempre obedients a Alemanya i França.

Brexit

Els gran capitalistes britànics havien estat incondicionalment a favor de la UE i tot allò que representa, però el Partit Conservador està ple de petits capitalistes individuals que no ho tenien gens clar i per això es van inclinar pel Brexit. De la mateixa forma que hi ha gent progressiva molt diferent al món, també passa el mateix amb la dreta Conservadora i aquestes discussions acaben presentades al públic, on el Brexit es va barrejar amb moltes coses, com ara la immigració.

La Unió s’ho prengué molt malament, perquè hi havia altres països on també se’n parlava i va decidir escarmentar i donar una lliçó als britànics. La negociació va esdevenir dificilíssima, gairebé impossible. Degut al record de la tragèdia política d’Irlanda del Nord, el Regne Unit havia de preservar la frontera oberta entre l’Ulster i Irlanda, perquè ho havia firmat amb la República Irlandesa i per por d’un altre bany de sang. La condició de la UE, acceptada per Theresa May i que ells es neguen a canviar, seria que el Regne Unit quedaria dintre la unió duanera europea, cosa que de fet voldria dir que el país segueix dintre la UE i el Brexit no ha tingut lloc. Theresa May va proposar alternatives que els buròcrates de Brussel·les no van voler discutir. I com en Sánchez, es continuen negant a discutir res. Pel que fa al Brexit dur, sense acord, els europeus segueixen repetint per fer por que els britànics en pagarien les conseqüències, però de fet son els europeus, sobretot França, qui en tenen més por. Si Johnson ho fa, haurà de desenvolupar un sistema per mantenir la frontera irlandesa oberta, però Irlanda es un país feble sense veu i la UE li pot manar tancar la frontera. Els polítics no tenen res a dir.

Oi que tot això no ho expliquen be mai? Com en el cas del Brexit, la UE ens va tractar als Catalans tan malament per escarmentar als diferents grups amb projectes similars que hi ha a molts racons europeus. Ara entrarà en funcions una altra Comissió, però us heu preguntat qui els ha elegit? O amb quants països estan negociant l’admissió? Son tots els nous membres de la mateixa qualitat que el nostre Borrell? Pobre Catalunya si és d’aquests de qui hem d’esperar ajut!

Joan Gil

Tags: BREXIT, Friedrich Hayek, Irlanda, Neil Davidson, Ulster, Unió Europea

Sovint envejo el poble nord-americà: amb quina alegria celebren sense dissidència el 4 de Juliol l’aniversari de la seva independència! Totes les cadenes de TV fan programes especials amb música, cant i focs artificials, hi ha diaris que reprodueixen la memorable Declaració d’Independència: “Ens sembla evident que tots els homes hem nascut iguals…i tenim els mateixos drets…” No vivien a l’estat espanyol, on poder i manca de poder es confronten des de fa segles en una lluita identitària gratuïta, perillosa i sovint en la forma de repressió, abús i violència cruels. Una lluita que tergiversa el nostre desenvolupament històric, cultural, identitat i ignora drets col·lectius.

A tots els països civilitzats (en queden alguns), el cap d’estat i el govern, sobretot si es elegit, promouen la unitat i pau interiors accentuant la tolerància, respecte i convivència de tots els grups polítics i identitaris existents a la nació. Ens hauríem d’estimar els uns als altres… sense excepcions. Què és això de “A por ellos” Com és que es que no ho denuncien unànimement tots els mitjans i polítics respectables? Detinguts polítics al segle XXI com si estiguéssim a Corea del Nord o la República del Congo? Tots ells han demostrat ser homes i dones que honren el seu país amb el seu esperit  democràtic i respecte de la llei. Ja més de dos anys de presó suposadament preventiva! Molts criminals comuns no passen tant de temps entre reixes i gaudeixen de règims especials. I perquè han de patir tant les seves famílies? La llibertat provisional existeix perquè una persona que no ha estat condemnada a res té dret a tots els drets civils, el més gran dels quals es la llibertat. Com pot ser que ningú tingui dubtes sobre el contingut  de la sentència?

Fa ja més de tres segles, d’ençà de la destrucció pels borbons de l’organització confederal del nostre estat per equiparar-nos a la seva França, de la què volia ser rei, Catalunya ha estat i segueix sent avui en dia el gran problema d’Espanya, sovint l’únic. Com és que no sols no el volen resoldre, sinó que fins i tot es neguen a reconèixer-lo i només responen a l’enumeració dels nostres greuges amb insults, amenaces, lleis promulgades pel seu interès,  fiscals implacables al servei del partit governant. Fou el discurs del borbó postfranquista després del referèndum allò que cal esperar del cap d’un país avençat i democràtic? És així com un cap d’estat parla d’una minoria nacional? Va semblar com si parlés d’una colònia americana en rebel·lió contra un estat sacrosant. Van ser violents, nosaltres no en som. Espanya estaria més unida i millor sense Catalunya.

La democràcia al món ha canviat

Per segles, mil·lennis, la llei escrita cobria poques coses i no significava res comparada amb l’autoritat del rei o dictador. Intel·lectuals del segle XVII van començar a somiar i escriure sobre un món millor que aviat arribaria, on el poble elegiria lliurement representants i un govern que els representaria i defensaria els seus drets, i que jutges independents serien nomenats. Molts es van pensar que això sí que funcionaria bé quan es va anar imposant poc a poc de país en país als segles XIX i XX, sobretot després de la II Guerra Mundial. Fins i tot, increïble com sembli, va arribar a Espanya.

Ara vivim el temps del desengany. Seguim esperant aquesta democràcia però molts veiem que no és perfecta ni representa sempre la voluntat popular, i que els jutges no són els que voldríem. Al segle XIX van aparèixer els cacics polítics que podien guanyar o fer perdre eleccions, que entenien que no hi havia cap raó per implementar les promeses electorals un cop elegits. Al món modern aquest sistema s’està reproduint de forma més amenaçadora. Resulta que és possible controlar i “formar” l’opinió publica. Quants diaris espanyols presenten discussions serioses del problema català sense insults? I ho fa el rei? I les notícies de la majoria de ràdios i televisions? I d’Internet, que amb les falses notícies i els insults sembla influir la política de molts països? I el silenci de moltes coses, sobretot corrupció política? I els fiscals que el Govern Sánchez i el seu PSOE engega contra els Catalans i el seu President? És un partit democràtic el PSOE? No han descobert els governants al poder que no cal preocupar-se dels desitjos populars, sinó que es millor “educar-los” perquè sàpiguen com votar abans de la pròxima elecció? I sobretot, que no es facin “populistes”, sinó que tornin a votar com cal a gent ben establerta!

Exemples: Mireu què han fet persones elegides en vots relativament lliures: Erdoĝan a la Turquia, el govern polonès i l’hongarès, el govern Trump, fins i tot Putin que segons les enquestes és invencible? A l’Índia, la democràcia més gran, el Primer Ministre Modi ha liquidat la constitució de Catxemira tallant els els mitjans de comunicació. No obstant tenir una de les poblacions musulmanes més grans del món, diu ara que certs musulmans no són ciutadans i haurien de ser expulsats. Qui es preocupa del milió de Rohingyes expulsats de Myanmar que viuen en la misèria a Bengladesh mentre aquesta senyora del Premi Noble segueix manant i sent reelegida? I de què serveixen les manifestacions a Hong-Kong? La Xina és prudent per ara perquè coneix la impotència dels manifestants. Volen repetir a Hong-Kong el sistema bàltic de les cadenes humanes, que ens va servir de tan poc. I què en van treure les Armilles Grogues a França? I qui defensa la minoria Uigur a la Xina, que en l’actualitat pateix empresonament, adoctrinament forçat i silenci sota amenaces. I qui es preocupa de la vida diària a Palestina i Gaza? La defensa dels immigrants centre-americans que fan molts polítics i agrupacions estatunidenques és notable, només que dissortadament no serveixen de gran cosa. Qui controla les maniobres antidemocràtiques de la Unió Europea? Perquè segueixen negociant l’ingrés de Turquia? Sabeu quins altres països pensen admetre? Coneixia algú els nous candidats als càrrecs de Brussel·les? Negocien com cal el Brexit entenent el problema de la frontera nord-irlandesa? Llibertat, democràcia, on has anat a parar?

Hi ha qui pensa que el desenvolupament de l’internet potser algun dia ho canviarà tot, permetent al poble fer saber els seus desitjos al Govern i fer creure als polítics i no a l’inrevès com passa ara.  Potser sí, però com s’evita la influència del govern i dels rics (com passa als EUA) que han demostrat poder controlar l’opinió publica? Potser a Espanya seguiran mentint al poble sobre Catalunya i evitant una solució pacifica i negociada. I deixaran els presos polítics a la presó. O en faran més.

Quina pena no poder escriure res millor per celebrar la Diada!

Joan Gil

Tags: Democracia, Diada, Presos Polítics, Vots

• L’única resposta racional als qui neguen l’escalfament global és que no es pot negar, però mireu què passa pel món: tot el Partit Republicà dels EUA i ja molts radicals de la dreta europea no hi creuen. El President Trump ja va declarar que el canvi climàtic era una mentida (un hoax en va dir) introduïda per la Xina per fer diners. L’estat de la Florida té prohibit als seus empleats escriure l’expressió Escalfament Global. Molts han intentat en va explicar-ho al Sr. Trump i als EUA ja és possible identificar proves contundents que el problema ha començat. La quantitat de CO2 a l’atmosfera es pot mesurar i els seus efectes els pot explicar qualsevol físic. A més, no hi ha cap laboratori qualificat que en tingui dubtes. Però el  cap de Política Ambiental del govern nord-americà no hi creu i diuen que la Casa Blanca està organitzant un grup per contradir aquesta mentida i il·luminar el món.

Com va començar el disbarat

Fa ja molts anys (segle XIX) que algun científic va avisar, amb poc èxit, del perill de l’acumulació de CO2 a l’atmosfera i les conseqüències que tindria. Va ser fa molts anys durant l’administració del President Jimmy Carter que algú ho va llegir a un article científic i preocupat ho va presentar al despatx del President. Carter va dirigir-se a la Fundació Nacional de Ciències  demanant un dictamen i li van respondre que era veritat. El President Reagan que va substituir Carter no estava inclinat a preocupar-se de la ciència tant com dels negocis i la Guerra Freda, però altres administracions el van succeir i la preocupació va anar creixent arribant a preocupar els sectors industrials que vivien del carbó i petroli i se sentien amenaçats.

Exxon sembla ser la companyia petroliera més important del món i manté un centre d’investigació científica per qüestions d’interès propi molt important. La direcció va demanar als seus científics que estudiessin el problema. També van respondre que era veritat. La direcció s’ho va prendre amb ràbia. Podrien perdre molts milers de milions només pel que anaven dient un parell de científics que fins i tot són difícils d’entendre i van cridar per consultes per segona vegada els seus empleats per parlar-ne a fons seriosament. Molts dels consultats, explicant el cas i com s’havia estudiat, van haver de referir-se a la multitud de factors difícils d’avaluar que determinen els temps, l’evolució i estat final a un cert moment i als problemes matemàtics que hi ha (seguiu llegint). La direcció d’Exxon ho va interpretar com la corda salvadora, dient que el cas era massa difícil per estar segur de res i que tot el que es deia era especulació i que hi havia opinions diferents. Van transmetre aquest punt de vista als cercles econòmics i politics interessats, que el van adoptar en l’acte i segueixen defensant-lo en els nostres dies. En Trump ha repetit manta vegada que la ciència és massa difícil i els savis no es posen d’acord (!) i els homes de ciència sempre es barallen entre ells. En canvi, la indústria de l’energia està creant un mon meravellós i pròsper amb protecció absoluta de l’aigua i l’ambient, creant feina per a molta gent. L’amenaça és una ximpleria incerta. Cal esperar i veure que passa, i si passa alguna cosa, quan passi ja ho arreglarem com hem fet sempre. I prou.

Resposta

És difícil respondre amb calma a una argumentació tan absurda en la que no obstant tanta gent poderosa i gran part de l’extrema dreta pel món creu o pretén creure. Els que ho diuen no ho entenen perquè ni volen ni els convé entendre-ho. Tant les observacions que ja es poden fer, el desglaçament al Pol Nord i Groenlàndia i de tantes glaceres pel món, l’alçament del nivell de l’aigua a molts llocs i l’opinió unànime de tots els científics seriosos que ho han estudiat, inclosos els dels EUA, no permeten cap dubte. Un altre problema relacionat indirectament amb el canvi climàtic és la migració massiva humana sense precedents que estem experimentant per tot el món, la qual te sovint o sempre un rerefons d’empobriment i misèria causat per la sequera i l’escalfament global. La migració imparable massiva està a punt d’esdevenir un dels problemes més greus de tota la humanitat i no es pot aturar dirigint els migrants a camps de concentració situats a països pobres.

Entendre que hi ha un problema és molt fàcil i indiscutible. L’única cosa que és difícil es preveure exactament la forma  i el temps quan els canvis aniran tenint lloc. És com passa amb els huracans: no hi ha dubte que existeixen i cal preocupar-se’n per protegir vides humanes però ningú pot predir al començament el trajecte exacte ni on tocaran terra ni amb quina força arribaran  fins el darrer moment. Són aquests dubtes raó per ignorar-los i no prevenir-ne els efectes? Els negadors de l’escalfament global confonen intencionalment dues coses, la realitat amenaçadora i els detalls o la causa de la seva existència.

Casualitat i Caos

Com els Presidents americans, molta gent es pensa que quan hi ha un problema hom pot anar a uns investigadors i segur que el resoldran. Alguna cosa sí, altres… probablement algun dia.

En la parla normal, hom confon casualitat i caos com si fossin el mateix. Els matemàtics veuen les dues coses de forma molt diferent. Casualitat és un efecte o resultat  caracteritzat per una manca total d’organització (com els resultat de jugar amb daus) i qui s’hi interessi científicament ha d’estudiar estadística. El caos en canvi és molt diferent, és un model o esdeveniment que només sembla casual perqué és difícil d’entendre. Les conseqüències que veiem resulten de la interacció i actuació simultània de molts factors i són molt sensibles, sovint de forma desproporcionada a petits canvis en alguna de les causes. El temps està sempre en la condició de caos. Citen com a exemple l’anomenat efecte papallona: una papallona agita les ales creant un corrent d’aire al Brasil i això resulta en un huracà a Texas. És sens dubte exagerat, però fa entendre bé el problema.  El temps respon de forma diferent i desigual als factors que el condicionen.0

En altres paraules, caos es un estat organitzat (encara que no ho sembli a primera vista) que és el resultat de diferents causes variables actuant al mateix temps. El resultat éscomplex i difícil d’entendre que sembla casual i desorganitzat sense ser-ho. Per exemple, el temps, és un exemple clar de caos. (Si algú sent inclinacions matemàtiques, li recomano com a introducció l’article Chaos Theory de la Wikipedia americana). Hi ha moltes disciplines científiques on les matemàtiques del caos, gens fàcils i que sovint necessiten ordinadors poderosos, són absolutament imprescindibles.

El primer centre mundial per l’estudi del temps i els seus problemes és sens dubte la National Oceanographic and Atmospheric  Administration (NOAA.gov) de Washington, que emplea més de 6,000 científics i investigadors de nivell universitari molt alt i disposa de satèl·lits, avions, vaixells, plataformes marítimes, càmeres de televisió i observadors per tot el món. Cal tenir en compte que el país té bases militars i fa intervencions a tot el món. Els pronòstics del temps de les televisions i els diaris surten sempre d’ells. En general, avui en dia, la majoria de pronòstics són encertats però no sempre perquè representen tan sols la millor probabilitat i no poden fer-ho millor. El temps depèn de moltíssims factors que canvien contínuament i es veu que les matemàtiques del caos encara no son perfectes.

Només es poden predir amb relativa certesa canvis el darrer moment, com passa amb els avisos de tempesta perillosa o tornados imminents que interrompen els programes de TV o ràdio i apareixen als iPhones.

El Centre dels Huracans es una dependència de la NOAA de la que surt tot allò que sabem, sentim o llegint sobre huracans abans que toquin terra. Resulta que a la part alta de l’atmosfera durant aquesta època de l’any es veuen sempre unes 150 perturbacions que podrien transformar-se en huracans. Poques ho fan, però les que ho fan generen tempestes tropicals i huracans. Afortunadament, la majoria es perden i desapareixen a l’ocèan però uns pocs arriben a baixar fins estar a punt de tocar diferents països, aquí als EUA sobretot al Carib. La NOAA els identifica en l’acte i fa prediccions generals sobre la direcció que estan prenent, la quantitat d’aigua que porten i a quina velocitat va el vent, alertant els territoris al seu abast. Aquestes prediccions, no obstant, poden canviar substancialment, com hem vist moltes vegades, en tot. Aquestes tempestes o huracans poden desaparèixer, reforçar-se o afeblir-se o canviar de direcció. Si veieu a un a pantalla els primers dibuixos de l’huracà, veureu que ensenyen no pas un a línia marcant la direcció, sinó una fletxa molt gruixuda, cosa que indica la incertesa del Centre. Diuen que va cap a Miami, però podria tocar terra també 50 qm mes al nord o al sud, o a l’estat de Georgia.

Encara no sabem com serà el canvi climàtic que s’acosta a tot el món d’aquí 50 o 100 anys, però si que ve de camí i que encara podríem fer alguna cosa. No caldria preparar-se?

PS: Considerant el terrible huracà categoria 5 ara en progrés, podria ser que algú s’interessés per llegir més informació sobre la natura i orígens dels huracans que es pot trobar al meu apunt del 7 de Setembre de 2017. Els huracans comencen com a tempestes tropicals i avencen fins Huracans 1, 2, 3, 4, i 5. Els de categoria 5, amb velocitats del vent  de més de 300 qm/hora són raríssims i fa molt anys que no n’hi havia hagut cap. Els huracans prenen l’energia de la temperatura de l’aigua i ja sabem que aquest any ha fet molta calor.

PS2: Sentint i llegint notícies a  Catalunya sobre l’huracà a Nord-Amèrica, m’ha semblat que alguns no entenen que a més de la pluja  i el vent el perill més greu prové de la pujada del nivell de l’aigua del mar, deguda a la baixíssima pressió que existeix sota l’huracà, sobretot l’ull, que actua com una aspiradora. Segons el lloc i la severtitat de l’huracà  i la distància de la platja,  el nivell de l’aigua podria arribar als 6-7 m, cosa que sembla haver passat a les Bahames i és molt destructiu

Joan Gil

Tags: HURACANS

El President Trump acaba de manar la reactivació de la pena de mort per violacions de lleis federals (actualment aturada) que resultaria en l’execució gairebé immediata de tres homes. De fet, la pena de mort a la nació per crims comuns de jurisdicció estatal ha caigut fortament els darrers anys. La prohibició de les farmacèutiques de vendre drogues letals als estats que la mantenen fou molt efectiva, encara que alguns ja han trobat forma de tirar endavant i resumir la pràctica. La majoria d’execucions tenen lloc a Louisiana i Texas. Pel que fa als Federals, són molt rares. Hom recorda l’execució del survivalista que va fer saltar l’Edifici Federal d’Oklahoma City l’any 1995 causant 168  morts i molts ferits. El culpable,  Timothy McVeigh, morí  executat a Terra Haute (INDIANA) en 2001. Molts familiars de víctimes van insistir en presenciar-ho i com que eren molts, tot fou transmès per vídeo a un local tancat. Deien que els familiars hi trobarien “closure” (consol). A mí em va semblar un ultratge.

La monja catòlica Helen Prejean volia parlar amb els condemnats

L’altre dia va donar una entrevista molt llarga a la National Public Radio perquè acabava de publicar un nou llibre. És molt probable que la majoria de lectors no reconeguin el nom, però potser van veure com l’actriu Susan Sarandon va guanyar un Oscar interpretant-la a ella en el film Dead Man Walking conjuntament amb Sean Penn. La pel·lícula explica la història d’una monja que va a la presó a ministrar a un condemnat a mort, parlant a més amb els carcellers i les famílies de les víctimes i dels condemnats. Certament no hi anava per excusar ni perdonar res. Els qui no entenen perquè algú faria això són els mateixos que potser no entenen perquè ens oposem a la pena de mort o a que éssers humans siguin torturats o deprivats dels seus drets. És per nosaltres que ho volem, per mantenir la nostra dignitat  col·lectiva, el respecte a la condició humana i la nostra civilització. Un home és un home des del dia que neix fins el dia quan mor i no deixa de ser-ho mai. El condemnats passen anys tancats a una cel.la d’un metres quadrats, han perdut tots els familiars i coneguts, no tenen accés a cap activitat, són insultats i maltractats i viuen per anys en l’odi i la desesperació. Com afecta la situació a les famílies i també als administradors i executors de la justícia?

El verdader primer condemnat visitat per Prejean

El film ens explica que el caràcter interpretat per Sean Penn es deia Mathew Pocelet i que havia assassinat sense cap raó una parella de jovenets encara a la High School que s’havien retirat un vespre en cotxe a la vora d’un llac tranquil a festejar. El llibre de Prejean en què es basa el film explica la realitat de forma una mica diferent.

El primer visitat per la monja es deia en realitat Elmo Patrick Sonnier, i efectivament havia estat tancat per sis anys al presidi d’Angola a Louisiana esperant la seva execució. La raó per la sentència s’acostava bastant a la història del film. Amb un amic, que testificaria contra ell,  va assaltar, violar i assassinar una dona jove que sortia d’una festa de comiat abans d’entrar a l’exèrcit. Poc temps després va abatre a trets sense cap raó un jove, que va viure però va quedar a una cadira de rodes.

El capellà de la presó d’Angola sembla haver conegut a Helen Prejean com una monja progressiva oposada a la pena de mort. Li va escriure que la data de l’execució d’aquest home s’acostava i que insistia en demanar una altra apel·lació i a veure si volia anar a veure’l i potser ajudar-lo, encara que al seu parer ja no hi havia res a fer.

En aquest lloc, encara que no sembli tenir res a veure, voldria afegir que un compositor nord-americà poc conegut anomenat Jack Haggie va fer una òpera també anomenada Dead Man Walking que jo vaig veure a la NY City Opera i feia una introducció de Helen que no puc oblidar. Hom veia la soprano que la interpretava al mig de l’escenari al seient d’un cotxe mentre evidentment  conduïa de Nova Orleans (on era mestra d’escola) cap a Angola. Una pantalla de video al darrera seu ensenyava la imatge en moviment de la carretera vista pel conductor. En la seva cançó la dona no mostra cap entusiasme sinó que sap que ha de fer. Es queixa molt de la calor que fa i de la distància tan llarga fins a Angola i li consta que s’està ficant a un drama molt gran, però que no en farà cap tragèdia. Un cop a la presó, és molt mal rebuda per tothom, inclòs el reclús, però decideix tirar endavant. HG era una dona tranquil·la i segura d’ella mateixa que coneixia la seva obligació i no es feia il·lusions.

Va aconseguir parlar amb tothom, amb les famílies de les víctimes, que no la volien rebre ni sentir-la i amb el sobrevivent a la cadira de rodes. Es tractava de fer-los entendre que ni  estava excusant el crim ni intentant esquivar el càstig i que no, que Sonnier no havia demanat perdó a ningú. Les famílies sovint tenen dificultats superant la injustícia que han patit i això els consumeix i priva de confrontar la realitat i intentar resumir una vida normal. Helen venia a expressar consol, solidaritat i ajut per recuperar la pau i serenitat interior. També va parlar amb la família del criminal, de la seva història, infantesa, dels problemes i coses bones i dolentes que va fer, de com va esdevenir com era. De com i perquè va començar a prendre drogues i fer mals amics. Dels sentiments envers les famílies de les víctimes. Va veure moltes llàgrimes.

Al final va convèncer el condemnat que no estava tan sol com es pensava i li va fer entendre el mal que havia fet a tanta gent i com podia recuperar no obstant la seva condició al menys part de la dignitat humana i acceptar serenament allò que era inevitable. Els condemnat es va negar a demanar perdó però en el moment de la mort va demanar que Helen fos present darrere la finestra i van intercanviar un signe, com un salut final.

Helen Prejean va ministrar finalment a set condemnats. En un cas, el director de la presó li va permetre quedar-se al costat del condemnat durant l’execució. Va esdevenir i segueix essent una activista molt coneguda contra la pena de mort que al seu parer segueix fent mal i pervertint i torturant molta gent després del crim. A més de ser una feminista molt determinada.

Altres coses que Prejean explica

Segueix essent com ha estat sempre, una monja catòlica devota i creient. Explica que quan ella va entrar, feien vestir les monges amb hàbits negres llarguíssims i cap completament cobert, que l’ofegaven i diu ara que li recorden les burkes de certes dones musulmanes que molesten a tanta gent.

Parla del vot de celibat que l’Església exigeix, que a vegades sembla com si fos un intent d’eliminar cap mena de sexualitat dels individus, que si fos possible els faria perdre una part de la condició humana. Ella explica com de jove va anar a un curset on  es va trobar amb un capellà jove amb qui va establir una amistant molt profonda i que van arribar a parlar sense embuts de la seva relació, triant mantenir el vot de celibat que havien acceptat voluntàriament. Però com podria algú oblidar que hi ha homes i dones al món i els interessos i problemes que d’això s’en deriven?

S’ha queixat moltes vegades de com les dones son tractades per l’Església. Fa poc va anar al Vaticà presentant una carta de queixes al Papa Francesc en persona. Resulta que està prohibit no sols que les dones siguin ordenades, sinó fins i tot que prediquin dintre l’Església o que llegeixin en veu alta l’Evangeli durant la Missa. En canvi, ella diu que ha anat a predicar algunes vegades a esglésies protestants sense problemes i que no entén perquè una monja catòlica no pot fer-ho a una església catòlica.

En Francesc li va respondre que no veuria mai durant la seva vida l’ordenació de dones al sacerdoci.

Joan Gil

Tags: Execucions EUA, Helen Prejean, Monges

1. Continuï Llegint »

Tags: Despair, Job loss to computers, Shootings, White supremacism, WJ Wilson