13 febr. 2020

El Rei Ramir de la Confederació Catalano-Aragonesa vist des dels EUA i en Anglès

Publicat en 15:37 sota General

Potser algun lector se sorprendrà veient un resident dels EUA escriure i publicar en anglès una biografia de Ramir II el Monjo, el rei d’Aragó que va ajuntar per sempre més Catalunya i Aragó. No va ser fàcil i em vaig haver de passar molt de temps llegint llibres i consultant, però és el meu tercer llibre. Jo volia sempre ser escriptor. Si algú s’hi interessa, es pot comprar no sols a Amazon i el seu KDP sinó a la majoria de negocis que venen e-books de forma electrònica o impresa. La meva motivació? M’irrita la forma com molts parlen a Espanya de la fundació de la Corona

La meva biografia novel.lada de Ramir II el Monjo

d’Aragó, com si Catalunya hagués estat una mena de província afegida a un país més poderós. La veritat fou molt diferent i aquesta unió, planejada per un rei feble i incompetent, però en molts sentits extraordinari, va acabar esdevenint el cop mestre de la història medieval espanyola. En aquells temps (principis del segle XII) Aragó era un país de parla aragonesa molt petit reduït a unes quantes valls pirenaiques encara al north d’Osca, ciutat que seguia en mans musulmanes. El pare de Ramir era al mateix temps rei de Navarra, la terra dels bascos i de llengua euskera. De fet aquest idioma es parlava a molts indrets aragonesos i Navarra afirmava que Burgos encara era navarrès. El Rei Sanç tenia tres fills barons. Com que Ramir era el tercer, no tenia cap possibilitat d’esdevenir rei i el seu pare el va enviar a fer-se monjo a un monestir prop de Tolosa del Llenguadoc. El germà més gran de Ramir, Pere I,  ja rei, va conquerir Osca, que aviat esdevingué la capital (a la coberta del meu llibre hom pot veure un petit dibuix del castell d’Ayerbe prop d’Osca on Ramir va regnar, que encara està ben conservat). No obstant la seva feta, el germà gran fou mort pels musulmans de Saragossa sense deixar fills i el segon germà Alfons I el Batallador, un dels guerrers més importants de tota la Reconquesta, va pujar al tro. A més de conquerir Saragossa contra els Almoràvits, una nació jihadista africana com ara ISIS o Al-Qaeda en els nostres dies que havia ocupat tots els reialmes musulmans, el Batallador es va casar amb la Reina Urraca de Castella, esdevenint sol monarca de tots els regnes cristians ibèrics excepte Catalunya (que els francesos consideraven un domini seu en rebel·lió i per això no van tolerar mai que fos declarat un regne). El problema era que Urraca era una viuda molt especial, bastant dissoluta, que ja tenia un fill del primer matrimoni i no volia saber res d’Alfons, el qual va acabat expulsat de Castella després que Urraca fes annular el matrimoni.  A més. ai las, Alfons el Batallador era homosexual i també moriria sense fills. Al final el gran guerrer va caure a un parany dels Almoràvits a la ciutat de Fraga i com el seu germà va sucumbir. Al Testament va deixar els seus regnes a Déu i la Verge Maria, representats per les Ordes Militars que tant l’havien ajudat.  Naturalment, tothom, inclòs el Papa, ho van rebutjar. Ramir era l’únic que quedava, però seguia essent un monjo solter i acabava de ser elegit Bisbe de Roda-Barbastro. Quines credencials!

Sabem molt poc de Ramir i res de la seva personalitat. El meu Ramir és un intel·lectual molt religiós, perfectament satisfet amb la seva condició de monjo solter, humanista i pacifista que veu malament la guerra contra els moros, ha patit molt veient la crueltat de la guerra i el patiment dels civils, i no volia castigar ningú ni volia ser rei. Els bascos de Navarra es van negar a acceptar com a rei un bisbe i es van separar d’Aragó donant la corona a una mena de cosí, Garcia V Ramírez el Restaurador (en el seu euskera Gartzea Remiritz) que surt molt a la novel·la.  Aragó ja havia perdut molt territori, pero el fillet de la Reina Urraca, Alfons VIII de Castella ja era rei i dient que Saragossa havia estat conquerida pel Batallador aragonès en nom d’una Castella determinada a arribar a València i el Mediterrani,  va ocupar l’antic regne musulmà de Saragossa com a propi, reduint Aragó a Osca i els Pirineus. Per acabar-ho d’arreglar, senyors feudals aragonesos es van sublevar intentant donar la corona a Alfons de Castella. A aquest període es refereix el famós poema de la Campana d’Osca. Diu el famós cantar que el Rei Ramir va tallar el cap d’uns quants enemics, els va lligar pels cabells i els va penjar a l’entrada del seu palau. Probablement no va passar mai. A la novel.la  surt amb una altra interpretació.

El desastre era imparable i a més Ramir tampoc tenia successors. Va triar com a dona una princesa viuda d’Aquitània, filla del Duc Guillem IX, Príncep dels Trobadors i senyor de gran part d’Occitània, anomenada Agnès, que ja havia tingut tres fills i encara era prou jove per tenir-ne més. La nova Reina Agnès, acostumada al luxe i benestar d’Aquitània, després de donar llum a una nena que seria batejada Petronilla en aragonès (i Peronella en català) en va tenir prou i se’n va anar de tornada a un monestir mixt (monjos i monges) de luxe a Aquitània, abandonant Ramir per sempre. Aquest cas és curiós, perquè en aquell temps l’Església dubtava si els sacerdots es podien casar o no, i Ramir s’havia casat pel seu compte sense demanar permís al Papa. Un Concili, indignat, va prohibir per sempre els matrimonis de capellans que dura fins ara.

Evidentment, Ramir havia vist el seu regne reduït  trencat i en perill i no sabia com sortir-se’n. Va tenir una idea que en retrospectiva fou genial. Es va reunir amb el jove Comte Ramon Berenguer IV, encara solter, al castell d’Ayerbe i li va oferir la seva nena de dos anys en matrimoni. El català va acceptar però aparentment no va voler esdevenir rei i va acceptar el títol de Príncep d’Aragó i tot el poder real, mentre que la corona va passar al petit cap de la nova Reina Peronella. Ni a Aragó ni a Catalunya hi havia cap precedent de fer cap d’estat una dona. Ramir, sens dubte molt alleujat, va viure encara feliçment prop de 20 anys.

Ramon Berenguer i Peronella van contraure matrimoni quan la reina tenia 14 anys a la Catedral de Lleida i la dona va esdevenir una esposa i reina excel·lent, substituint el marit i governant durant les seves absències. El seu marit va acabar fent-se molt amic d’Alfons de Castella, que es va casar amb la seva germana i essent ja família van anar tots dos amb el seus exèrcits a Andalusia a fer la guerra junts. Com que Alfons de Castella tenia molts problemes (Portugal se li havia declarat independent i els Almoràvits seguien apretant), va decidir tornar Saragossa al seu cunyat i Aragó sense guerra. Ramon Berenguer, que va prendre Tortosa completant així la Reconquesta catalana, va morir sobtadament a Itàlia del Nord quan anava de camí a visitar l’emperador Barbarossa.  El seu fillet encara menor va esdevenir el Comte Ramon Berenguer V de Barcelona però Peronella va retenir la corona reial d’Aragó encara per dos anys, fins que va abdicar a favor del seu fill, que va canviar-se el nom a Alfons II, esdevenint el primer sobirà únic de la Corona d’Aragó i verdader fundador del Casal de Barcelona que duraria set generacions. Peronella morí a Barcelona molt jove encara, als 40 anys, i està enterrada a un lloc perdut de la Catedral.

Vaig emprendre, escrivint el llibre, un esforç per pintar la vida de la gent comú als dos costats durant l’edat mitjana i, una mica per entreteniment, descric les barbaritats i escàndols del Duc d’Aquitània, sogre de de Ramir, al seu palau de Poitiers i les seves orgies amb trobadors. Fins i tot surt la lletra d’una cançó escrita per ell mateix. És històric que una vegada va empaitar amb l’espasa dintre la catedral de Poitiers un bisbe que es negava a pagar-li impostos. Després d’un breu matrimoni va tornar la seva primera muller al pare al·legant sense fer annular el matrimoni que no li servia de Duquesa i es va tornar a casar. Va raptar la dona d’un dels seus viscomtes (la Dangerosa) quedant-se-la per sempre al seu palau. Gairebé tot és històric i jo crec que entretingut.

Si Ramir no hagués fet allò que va fer lliurement, Aragó sens dubte hauria estat annexionat per Castella, la qual hauria conquerit fàcilment València i unificat tota la península sota la seva bandera. I Catalunya? Qui sap! Potser seriem un departament més de França. L’expansió marítima i comercial de Catalunya al Mediterrani, Itàlia i Grècia no hauria tingut mai lloc. Jo crec que val la pena recordar qui fou el Rei Ramir, un desventurat monarca que  només va durar 5 anys però va canviar la història d’Europa.

 

Em permeto afegir les cobertes dels dos llibres que havia publicat anteriorment, aquests dos disponibles només a Amazon i KDP sigui en versió electrònica o de paper. Estan bé per aprendre I practicar l’anglès i mirar d’entendre la vida dels nord-americans. Diuen que els qui no som nadius escrivim un angles més clar i menys complicat. Jo faig com puc. Recomanaria sobretot el primer llibre, Laia’sTakeover, que és el que més m’agrada personalment. Qui sap, potser algú els traduirà o tothom acabarà llegint anglès, com ara llegeix castellà. El futur és molt llarg i acaba passant de tot.

Saluts,

Joan

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*